"GAFE"

Dia 1: Taradell - San Jose

La Clara, que per segons que és una mica “gafe”, agafa la COVID dos abans de marxar... tot i que no puc dir res, ja què molt probablement li vaig encomanar jo. Ara que ella ha donat positiu, penso en aquella mica de mal de coll que vaig tenir divendres passat, i que semblava el principi d’un refredat que no va anar a més, més una mica de malestar de dissabte, que vaig associar al fet de passar tot el dia davant l’ordinador (i la vista ja no és el que era). Ella ho passarà pitjor que jo, però al final no serà gaire res i decidim, després d’esperar a última hora, marxar igualment (estarem de càmping, sols, i si hem de parlar amb algú o anar a comprar, ho puc fer jo).

Abans de marxar, però, vaig a Espinelves a buscar a la Fer, una amiga de la Clara, que es passarà la setmana a casa cuidant de la Xata, la nostra gata.

Entre una cosa i una altra, doncs, sortirem a quarts de dotze. El viatge dura unes vuit hores i mitja, que nosaltres, amb parades, farem en nou hores i quart. La primera serà a Igualada, però després les espaiarem i allargarem una mica més, intentant fer-ne una més o menys cada dues hores (que al vespre es nota i arribes menys cansat).

Gaudirem d’una bona visibilitat, cosa que sempre s’agraeix, per així poder anar contemplant les diferents muntanyes que anirem trobant pel camí. Montserrat, tot esquivant un accident a l’AP-7, la serra de Llaberia o els Ports més al sud. Al País Valencià les muntanyes s’allunyen una mica i la plana és fa més present i està dominada per fruiters i horta. A Alacant el terreny es torna més abrupte, i intento identificar els cims i serralades per on vaig caminar ara ja fa uns anys, amb un èxit relatiu. A Múrcia torna l’horta i la plana. A mesura que anem més cap el sud, però, el paisatge es va tornant més àrid. Ja entrant a Almeria mica en mica va augmentant el nombre d’hivernacles, que acaben recobrint grans extensions i que, val a dir, jo recordava molt més lletjos i desmanegats (i possiblement ho eren, ja que fa també fa molts anys que vaig passar per aquí).

Com que no hi havia lloc al càmping on ens estarem els propers dies (excepte aquest primer cap de setmana), per les dues primeres nits tenim reservat una plaça en un aparcament d’autocaravanes (que sembla un càmping). És una mica abans d’arribar a San Jose i la veritat és que hi estarem molt bé.

Cansats, decidim sopar al bar de l’aparcament. Ens menjarem uns plats combinats que se’ns posaran molt bé després de tantes hores en cotxe. La nit, a més, serà força fresca i fins i tot passarem una mica de fred...no ens ho pensàvem i encara sort que anem mig preparats.

---

FREDA!

Dia 2: Far del Cabo de Gata

Ens llevem tard, es nota la quilometrada d’ahir. Dutxa, esmorzar i, lògicament, marxem tard. Però aquestes vacances hem decidit agafar-nos-ho amb més calma i fer molta platja.

La idea, però, abans d’això, és llogar una bici i fer una volta a les Salinas del Cabo de Gata. Però entre que no veiem enlloc que ho facin, la llacuna que està al seu centre no està en el seu millor moment i que fa una mica de calor, ho deixem estar i fem la volta amb el cotxe.

Tot seguit decidim acostar-nos al far del Cabo de Gata. Hi ha un mirador i hi fem una volta, les vistes a la costa són molt boniques. Sense ser angoixant, però, hi ha força gent (de fet, fins i tot hem pogut aparcar gairebé al costat).

Ja que hi som agafem el cotxe i anem a aparcar una mica més enllà, per anar a caminar i banyar-nos a les cales de la zona. Ho fem a la primera que baixem, la cala Arena. Aquesta petita platja està protegida, al seu costat dret, per la Punta Baja, un petit i curiós sortint format per columnes basàltiques (que recorden, en petit, a la Calçada dels Gegants irlandesa, almenys per les fotos que n’hem vist, ja que no hi hem estat). No ens hi estem gaire... l’aigua està una mica moguda i, sorprenentment: freda! Com a la Costa Brava a principis d’estiu (o finals de primavera)! Ens hi anirem trobant tots aquests dies i ens explicaran que no és habitual (sinó al contrari), que està així perquè hi ha una entrada d’una corrent d’aigua atlàntica (de fet, el mes de juliol es batran tots els records de temperatura, però això ja serà quan haguem marxat…).

Tot seguit, doncs, caminem fins a cala Rajá per un curt però bell tram de costa, com la cala. Una mica més enllà es deixa veure el Dedo, un curiós illot amb aquesta forma, i la punta de la Vela Blanca, que rep el seu nom per la curiosa formació geològica de pedra tosca blanca que s’hi pot observar (envoltada de roques volcàniques fosques). Segons les llegendes locals, aquesta formació va causar una gran quantitat de naufragis, ja que els vaixells la confonien amb la gran vela d’un veler, apropant-se a la costa i quedant barats o xocant amb els nombrosos esculls i illots de la zona.

Anem a buscar al cotxe i ens enfilem fins al far de la Vela Blanca, amb magnífiques vistes al Cabo de Gata i a la zona de la platja Monsul. Al costat seu hi ha la torre de guaita de Vela Blanca, del segle XV, per vigilar les possibles incursions pirates provinents del nord d’Àfrica.

Tot continuant el camí, fem una parada, a la platja de l’Almadrava davant l’església de les Salinas. La idea era banyar-nos-hi una bona estona, però fa una mica de mala mar i només hi acabem posant els peus.

Tornant cap al càmping fem una última parada improvisada i ens acostem a cala Higuera. És força bonica, però de pedres. La mar està més plana, però s’ha girat una mica de vent i l’aigua continua estant molt freda... i hi fem un altre bany molt ràpid.

Tornem a l”aparcament” on estem, per sopar i planificar els propers dies.

---

CANVI

Dia 3: Tabernas i Isleta del Moro

Ahir ens vam canviar de lloc per estar més a l’ombra a l’hora que ens llevéssim. Encertadament, per esmorzar estarem millor.

Sortim més o menys d’hora, avui d’entrada no farem platges i tenim una bona estona de cotxe, uns tres quarts d’hora. Ja que hi som també volem fer un parell de coses per la zona més propera.

La primera visita és totalment improvisada. Tot passant pel poble de Tabernas decidim pujar al seu castell. Construït al segle XI durant la dominació àrab, en estil nazarí, ocupava tot el turó i actualment només en queden algunes restes. Des d’aquí hi ha, també, bones vistes al poble i al desert de Tabernas. Està bé, la improvisació ha valgut la pena.

La idea era fer una volta semblant a la que vam fer a les Bardenas Reales, però no trobem com fer-ho ni tenim un quatre per quatre. Anem a fer, doncs, el que veníem a fer. Tot i no ser gens cinèfil, des de sempre havia tingut ganes de visitar algun dels escenaris dels “spaghetti western”... que més d’un n’havia vist de petit. Durant els anys seixanta i setanta aquesta zona va tenir una època d’esplendor gràcies a les més de tres-centes pel·lícules que s’hi van rodar. Hi ha tres escenaris que s’han convertit en parc temàtics, en descartem dos pel preu. No són excessivament cars, però no hi volem passar el dia, només hi volem fer una visita ràpida per treure’m les ganes. Ens decantem pel més barat: el poblat Western Leone, el “set” de rodatge que Sergio Leone va crear per a “Fins que va arribar la seva hora”, protagonitzada per Clint Eastwood el 1968. Paguem l’entrada, aparquem i hi fem una volta. Està bé, és curiós. Hi fan un espectacle, però com que fan servir cavalls (i també tenen un ase lligat a un arbre), la Clara no ho vol veure i marxem.

Tornem cap al Parc Natural per instal·lar-nos al càmping Tau de San José els dies que ens queden. No està gaire ple i hi estarem molt bé, això sí, una mica menys fresquets del que hem estat les dues primeres nits.

Per aprofitar la tarda anirem a la Isleta del Moro, per banyar-nos a la cala del Peñon Blanco i refrescar-nos una mica de la caloreta del matí.

La idea era fer una caminada des d’aquest poble fins a la platja del Arco, però només acabem fent la volta pel poble fins al mirador. Des d’aquí es veu la ruta i les platges per on hem de passar estan a l’ombra... canviem de idea i decidim anar fins a la zona de los Escullos i caminar per allà.

Comencem a la platja de el Embarcadero, molt bonica, on hi fem una volta... i on ens tornem a banyar. L’aigua sembla una mica menys freda que ahir. Com que se’ns fa tard, agafem el cotxe i anem fins a la propera platja del Arco. Rep aquest nom per la bella i espectacular formació rocosa que hi ha al seu extrem, amb un gran mig arc natural. Ho aprofitem per fer un bon grapat de fotos, abans no acabi caient per la gent que s’hi enfila tot i estar prohibit i el perill evident (que hi farem! Esperem no sentir-ho algun dia a les notícies).

Tot i ser molt a prop, una mica per mandra, agafem el cotxe i anem a fer una volta pel castell de San Felipe, del segle XVIII i en bon estat de conservació. Però especialment pels “escullos”, un espectacular conjunt de dunes fòssils (algunes amb més de dos-cents cinquanta-mil anys d’antiguitat), que formen bonics penya-segats arran de mar. Acabem tard.

Un cop al càmping, dutxats i arreglats anem a fer una volta per San José. Hi fa força ambient, sense arribar a ser angoixant. Després de molt buscar i voltar, acabem sopant a una pizzeria, al passeig marítim, bé i a un preu raonable. La Clara una orada a la brasa i jo una pizza vegetal. D’aquí al càmping i a dormir.

---

PLATGES I SNORKEL

Dia 4: Playazo i platja de los Muertos

Estem de vacances i ens ho agafem amb calma. Avui ens llevem força tard i hem d’anar a comprar. Per sort hi ha un supermercat molt proper al càmping, que ens ve de passada, i ens anirà molt bé tots aquests dies. És, també, el viatge que portem menys planificat... i avui decidim fer el Playazo.

Hi arribem, aparquem i anem de dret a la platja. És bonica, potser no de les que més, però per anar-se a banyar i fer un dia de platja, segurament una de les millors. Ho aprofito per fer-hi una mica de “snorkel”, bé, veient més o menys el més típic (sards, salpes...).

A ple sol, ja cap al migdia, decidim anar a caminar una mica. Voregem la caleta del Playazo i tot seguit el castell de San Ramón, una fortalesa defensiva del segle XVIII. Està construït sobre unes antigues dunes fòssils que formen uns penya-segats ran de mar de gran bellesa. El paisatge és molt guapo i les aigües transparents deixen veure grans praderies de posidònia. Ens hi enfilem i recorrem un petit tram de costa, fins a las Negras, tot gaudint de bones vistes als caps més propers. 

Més endavant baixem fins a la cala Cuervo, tot i que no val molt la pena, ja que hi arriba una carretera. A més, darrera seu hi ha una urbanització i és molt rocosa. Tot i això ho aprofitem per refrescar-nos-hi i dinar.

Tornem pel mateix camí, ara, però, parant-nos a la caleta del Playazo. Ens hi estarem una bona estona. Ho tornaré a aprofitar per fer “snorkel”. L’aigua està freda però s’aguanta més o menys bé. També ajuda que feia temps que no ho feia per una praderia de posidònia i en tenia moltes ganes. No veuré res excepcional, a banda d’una botifarra o cagarro de mar i alguna esponja que em cridarà l’atenció, però m’hi passaré força estona i m’ho passaré molt bé.

La idea era fer una altra caminada, però com que és tard i ens fa una mica de mandra, especialment a la Clara, que té el genoll una mica “cascat”, canviem de plans. Anirem a la platja de los Muertos.

Abans, però, passarem pel far i la torre de la Mesa de Roldan. Una torre de guaita, del segle XVII, per defensar la costa dels atacs de pirates berbers. Amb bones vistes a la costa, està bé.

Aparquem a l’aparcament de la platja de los Muertos i anem fins al seu mirador. És molt maca, una de les que més, i està considerada una de les millors d’Espanya, per la seva sorra i les seves aigües cristal·lines. Hi baixem, al final caminarem una mica, encara que menys. Ho aprofitem per un últim bany més o menys ràpid, sembla que és l’aigua que està més calenta, fins ara.

D’aquí tornem al càmping, per dutxar-nos, sopar i dormir.

---

MÉS PLATGES

Dia 5: Monsul i Genoveses

Avui anem encara més tard. La idea era ser abans de les onze a la zona de Mónsul, quan tanquen el camí i només s’hi pot accedir amb bus, almenys segons els cartells. Abans de marxar hem de comprar algunes coses i acabem anant tard, tot i això decidim provar fortuna i anar-hi igualment. Estem de sort i encara ens deixen passar (imaginem perquè els aparcaments encara no estan plens, i que potser fora de l’estiu i els caps de setmana deuen ser més flexibles).

Aparquem a Mónsul... i ja des de l’aparcament veiem la bandera vermella a la platja. Imaginem que deu ser per corrents, ja que d’onatge pràcticament no n’hi ha. Allà mateix, però, ens informen que segurament aviat la podran canviar. Ens ho agafem bé i decidim anar tot caminant fins a la cala Carbón. De passada, també, podrem gaudir de la vegetació típica de la zona: matollars adaptats a la sequera.

Passem, primer, per la bella cala de la Media Luna, que rep el seu nom per la seva forma. No hi ha gaire gent. D’aquí ens enfilem a un petit turó, amb bones vistes a la platja d’on venim, a les que anem, i a la punta Negra.

Baixem per l’altra banda fins arribar pràcticament a la cala Carbón, però primer baixem a una de més petita que hi ha just al seu costat, la cala Chicré. Mentre la Clara es remulla una mica vigilant, jo em dedico a fer fotos d’algues, glans de mar i alguns cargols marins de les roques.

Tot seguit passem pel costat de cala Carbón, bonica, i tornem per la pista, més planera i de bon caminar (i tancada als cotxes). Gaudint, com a l’anada, del paisatge típic de la zona.

Passant per l’aparcament agafem el dinar i anem a la platja de Mónsul. Preciosa, ja amb bandera verda ens banyem amb calma, dinem i ens hi passegem. Diuen que en cap altra lloc del Parc natural queda tan ben reflectit el seu origen volcànic. Les roques que voregen la platja són dues grans llengües de lava que l’aigua i el vent han anat erosionant. Al mig de la platja destaca una gran roca, la Peineta de Mónsul, en forma d’onada gegant que sembla que vulgui tornar al mar. En aquesta platja, entre altres localitzacions d’Almeria, Steven Spielberg hi va rodar algunes escenes de “Indiana Jones i l’última Croada” amb Harrison Ford i Sean Connery. L’haurem de tornar a veure. 

Després agafem el cotxe i anem a un aparcament una mica més enllà. Mentre no sortim de la zona ens hi podem moure lliurement sense haver de tornar a pagar. Per arribar a la platja de Barronal haurem de caminar una mica, en part per dunes fixades de mal caminar. Fa una mica de calor i mentre la Clara es torna a banyar, jo “exploro” els voltants i arribo pràcticament fins a cala Peineta, també bonica.

Un cop vista tornem a agafar el cotxe i anem cap a l’última visita del dia, la platja de los Genoveses. És, segurament, la més famosa del Parc, tot i que no la més bonica (que ho és). Això sí, per passar un dia de platja típic, és ideal. La Clara s’hi queda i s’hi banyarà, mentre jo aprofito per fer una caminada fins a la cala Chica, tot passant per la cala de los Amarillos i la cala Príncipe, que també són molt maques. Pel camí, a més, tindré la sort de veure un altre falcó pelegrí, que semblen relativament abundants a la zona.

Si hagués tingut una mica més de temps hagués anat fins a la cala Grande, però un altre dia serà. Tot anant i tornant m’enfilo per turons amb bones vistes a la platja de los Genoveses, molt més fotogènica de lluny que de prop. He hagut de caminar ràpid, però ha valgut la pena.

Ens trobem a la platja i encara tinc temps de fer una refrescada ràpida. D’aquí, ja cap al càmping a dutxar-nos, descansar, sopar i dormir.

---

CAMALEÓ!

Dia 6: Cala del Plomo, cala d’Enmedio i Agua Amarga

Ahir que volíem anar d’hora vam anar tard, avui que no tenim cap pressa, anem d’hora. Ho aprofitarem per parar-nos en un molí típic, segurament el més fotografiat de la zona, ja que queda al costat de la carretera i és una estampa típica.

La idea era anar a la cala del Plomo des de Agua Amarga, passant per la d’Enmedio, però al final ho escurçarem una mica i anirem només a la segona des de la primera.

Aparquem i anem a la cala del Plomo. Bonica, hi fem un bon grapat de fotos, com sempre. Com que anem d’hora, però, ho aprofitarem per caminar fins a la cala d’Enmedio, a un kilòmetre i mig. Preciosa, ens hi quedarem una bona estona explorant-la, banyant-nos-hi i fent-hi “snorkel”. Les dues platges estan envoltades de dunes fòssils i penya-segats.

Aquests dies amb les ulleres i el tub (de fet la màscara) m’ho he passat molt bé. Segur que me’n deixo, però entre una cosa i una altra he fet una bona llista: vaques serranes, rogers, xucladits, sards, variades, esparralls, salpes, fadrins, capsigranys, bavoses, tunicats, esponges, pixotes, garotes negres, garotes de roca, glans de mar, crancs de roca, pagellides, baldufes, ortigues, tomàquets de mar, posidònies, diferents tipus d’algues...

Tornem cap a la cala del Plomo i ho aprofitem per dinar. No ens hi banyem perquè el mar, sense ser exagerat, està una mica mogut.

Porto tot el viatge buscant-ne, ara que no ho faig, tot tornant al cotxe per fi en veig un: un camaleó!!! En tenia moltes ganes. No el veurem canviar de color, però si com mou els seus ulls independents, com camina per les canyes amb els seus peus arborícoles (que semblen manyoples), com usa la seva cua prènsil i, fins i tot, com tira la seva llarga llengua per caçar.

Anem a fer una volta al poble d’Agua Amarga, com la majoria de la zona, de cases blanques i baixes, sense ser lletjos però sense tenir un encant especial (almenys jo no els hi trobo). La idea era fer caiac, però està tancat pel temps. Ens haurem de conformar en refrescar-nos a la platja i explorar les curioses petites coves que hi ha en un dels seus extrems, que podrien haver estat habitades en altres temps. Tot baixant-ne, per un excés de confiança, quedo estès al terra, que per sort és sorra de platja.

Després fem una volta pel poble, ple de restaurants i botigues, amb força ambient. Ho aprofitem per un gelat, de “Helados del Desierto”, que ja hem tastat i que ens agraden molt. A partir d’ara es converteixen en un “must” de cada poble que visitem. La Clara es declara fan número 1 d’aquesta gelateria.

Tot marxant del poble fem una última parada. Per arribar-hi passarem per una pista en no molt bones condicions, però per sort la furgo és alta i podem arribar fins al seu costat. Gràcies al “Maps”, que a vegades critiquem, però que a vegades va molt bé, ja que no hi ha cap indicació. L’impressionant Olivo d’Agua Amarga tindria entre mil cinc-cents i dos mil anys, sent un dels més vells de la conca mediterrània, fa uns nou metres d’alçada i uns nou metres de perímetre (a un metre trenta d’alçada).

D’aquí cap al càmping, a dutxar-nos, descansar una mica i sopar. Avui menjarem fora, per coherència al lloc on som... a un hindú. Bé, potser la coherència falla una mica, però el servei era molt simpàtic i els plats estaven molt bons. De primer compartirem un Sag aloo, patates cuinades amb espinacs frescos i salsa, de segon, la Clara farà pollastre Balti, cuinat amb cigrons, ceba, tomàquet, pebrots verds i espècies; i jo pollastre Jafrezi, relativament picant i amb salsa de pebrot, ceba i coriandre. Llàstima que no tindrem dies per repetir. És el nostre primer hindú i quedem encantats.

---

BOIRA

Dia 7: Cala San Pedro i el Playazo

Ni d’hora ni tard, sense presses. Cotxe i cap a las Negras. Primera sorpresa del dia: el camí a la cala que volem anar estar tallat. De fet, el camí a l’aparcament on comença la caminada. Haurem de començar, doncs, pràcticament a la sortida del poble. Ens allargarà una mica la ruta però decidim fer-la farem igualment.

D’entrada ens enfilem per una pista, tot passant pels matollars típics de la zona. Això vol dir, bonics, almenys per a mi... però sense ni una ombra. Per sort no fa gaire calor. Per la pista hi ha bones vistes a la costa i les muntanyes dels voltants.

La pista es converteix en un sender que, a alçada, acaba recorrent la costa. Mentre la fem va arribant la boira de l’interior del mar, fins acabar-se emboirant del tot.

Abans de baixar a la cala passem per les ruïnes del castell de San Pedro, construït al segle XV i ampliat en segles posteriors, fins acabar sent abandona el segle XIX. Dona un toc diferent a la cala, que malgrat la boira és veu molt maca. Al seu costat hi ha una font d’on raja aigua fresca, gràcies a la qual pot sobreviure la petita comunitat “hippie” que s’ha instal·lat aquí.

Des de dalt el camí s’endevinaven aigües cristal·lines i praderies de posidònia... però el dia no convida al bany i, tot i esperar-nos una mica, acabem marxant. Encertadament, fins havent dinat, poca o molta boira hi haurà. Tornem per on vingut i a mesura que ens tornem a acostar a las Negras tornem a veure el sol.

Com que ens hem quedat amb les ganes ens banyem a les platja de las Negras, i tot seguit fem una mica de volta pel poble, sense cap gràcia (a banda de l’ambient).

Decidim anar fins al Playazo, però tot i que ens hi banyarem, tampoc ens hi estarem el que pensàvem. Si a San Pedro era la boira la que no convidava a entrar a l’aigua, i encara menys per fer “snorkel”, aquí és la mar una mica moguda i una altra vegada: freda!

Per aprofitar la tarda decidim anar fins a l’ecomuseu que hi ha a Rodalquilar, però està tancat temporalment. Provem d’anar al Cortijo de los Frailes, però el “Maps” en fa passar per una pista impossible (i per carretera és massa volta). Ho deixem estar, avui sembla que no acabem de tenir el dia.

Fem una volta en cotxe per Rodalquilar i una última parada a la sínia del Pozo de Los Frailes, un dels “monuments” més populars del parc. Al seu costat hi ha una caseta d’informació, que com gairebé totes les que hem vist, està tancada (o tenen uns horaris molt restringits).

Dutxa, descans i volta per San José. Avui sí farem el que s’ha de fer aquí. Soparem al Mesón del Pescador, bé i a un preu raonable, graellada de verdures de primer, i graellada de peix de segon. Havent sopat farem una volta pel poble i un gelat.

---

COVA I CAIAC

Dia 8: Sorbas i Agua Amarga

D’hora, amb despertador. Volem ser a primera hora a les coves de Sorbas i tenim poc més de tres quarts de cotxe fins arribar-hi. Hi hem de ser deu minuts abans, però encara ens en sobraran vint-i-cinc. Ho aprofitarem per esmorzar millor i fer una beguda al bar. La visita és guiada i per fer-la només som nosaltres i una altra parella amb una nena.

De guia ens toca l’Arion, un noi molt simpàtic i que s’explicarà molt bé la més d’hora i mitja que dura la visita a la cova. Abans de sortir, però, ens equipem amb un casc i un frontal. Caminem uns cent metres i, ara sí, entrem a la cova. La ruta dins la cova és fàcil, molt planera, i només hi haurem de fer alguna petita grimpada i ajupir-nos una mica en algun punt (sense cap dificultat). Entre moltes altres coses veurem el reflex dels cristalls de guix al rebre la llum dels nostres llums, restes d’una fagina que l’ha usat com a refugi (la cova té més d’una obertura), ens hi quedarem en silenci i a les fosques, i gaudirem d’un petit rierol que hi passa pel mig (no sempre present).

Al Paratge Natural «Karst en Yesos de Sorbas» hi ha més de mil cavitats excavades en guix, sovint interconnectades i amb una gran quantitat de galeries plenes d’estalactites, estalagmites, columnes i coralls. Fa sis milions d’anys el mar Mediterrani ocupava aquesta zona, posteriorment es fer menys profund i es va veure sotmès a un fort procés d’evaporació, que va fer que aquí hi precipités una capa de guix de més de cent metres de guix. Quan el mar es va retirar definitivament aquests guixos van quedar exposats a la lenta, però implacable acció de la pluja. La seva aigua és capaç de dissoldre, poc a poc, el guix, creant les finestres del carst, simes, dolines i, en aquest cas, un munt de coves, a més de definir el segon sistema subterrani més gran del món en guix (almenys explorats fins ara), com és el sistema de la cova del Agua, amb quasi vuit kilòmetres i mig de recorregut.

Parlant amb l’Arion ens explica, també, i una mica ens confirma el que ja ens imaginàvem, que aquests dies està fent menys calor del que és habitual, n’hauria de fer de veritat, i que la temperatura de l’aigua del mar tampoc no és normal, hauria d’estar molt més calenta (de fet, a finals de juliol, batrà els seus rècords i arribarà fins als vint-i-vuit graus). També que aquest any ha plogut molt més del que és habitual i això es nota en la vegetació, que està molt més verda (a diferència de Catalunya que estem en plena sequera).

Dins la cova no és permès fer fotos, ens en fa unes quantes l’Arion i llavors les podrem comprar a un preu “mòdic” a la sortida. Ho fem.

Fem el vermut al cotxe i marxem cap a la platja, contents, ha valgut molt la pena (i també haurem fet alguna cosa una mica diferent). Pel camí només fem una parada en un aljub tradicional, que fa la funció, alhora, de mirador al desert de Tavernes.

Comprem el dinar al supermercat i dinem al cotxe, a Agua Amarga. Ens refresquem a la platja, sense presses, i tot seguit lloguem un caiac. Ens feia gràcia anar a la cala d’Enmedio i la del Plomo, però per les corrents només ens “deixen” anar cap al nord. Resseguint penya-segats, anirem fins a cala Arena, una bonica platja amagada (ens han dit que abans tenia més sorra, però que en va perdre per una llevantada). Les corrents les notem a la tornada... és molt fàcil i remant la meitat anem molt més ràpid. Ens en trèiem les ganes, fa dies que ho anem mirant, i ara per una cosa, ara per una altra, no ho hem pogut fer fins avui.

Tornant al càmping, per insistència de la Clara, anem a rentar el cotxe, ple de pols. Ja tard, descansem una mica, sopem al càmping mateix i, quan és prou fosc, anem a fer una volta per gaudir del cel, al camí de cala Higuera... curta, avui no és el millor dia. Està mig ennuvolat, que hi farem.

---

LA TORNADA

Dia 9: San Jose - Taradell

Ens llevem, esmorzem, dutxem i ho recollim tot. Avui toca tornada a casa.

Tornada més o menys igual que l’anada, amb la diferència que marxem més d’hora i arribarem més d’hora. Servirien les mateixes explicacions: País Valencià buscant cims on he estat, parades per menjar, la calor que fa és igual o pitjor (encara que l’aire condicionat funciona millor que  baixant)...

Ens quedem amb les ganes de visitar la geoda de Pulpí (una joia natural dins la Mina Rica de Pulpí, sent la geoda mineral més gran d’Europa i la més gran del món oberta al públic. Està situada a seixanta metres de profunditat, i fa uns vuit metros de llargada per dos d’alçada). Almenys per internet, totes les entrades per avui estan esgotades. Que hi farem, en una altra ocasió serà.

Un cop a casa ens retrobarem amb la Xata, la nostra estimada gata... que, com a càstig, fa com si no ens hagués trobat a faltar. La Fer ens l’ha cuidada molt bé (gràcies!).

---