WISCONSIN?

Dia 1: Taradell - Éze - Ventimiglia

Marxem de Taradell a dos quarts d’onze, no gaire d’hora. Aquesta vegada, però, la idea no és fer quants més kilòmetres millor, sinó parar a mig camí a fer una visita i no haver de córrer tant. Parem més o menys cada dues hores. La primera parada la fem a l’estany de Salses, que veiem des del mirador de l’autopista. La segona, per dinar, a l’alçada de Nimes, al museu de la “Dame de Caissargues”, que no visitem tot i ser petit i gratuït (ho hauríem d’haver fet, un cop a casa veig que sembla que ha d’estar bé). La tercera parada serà poc passat Niça.

Passem pel sud de França, a estones entre vinyes, a estones entre grisoses muntanyes calcàries. El paisatge, no pot ser d’una altra manera, és típicament mediterrani i ara ens recorda al Camp de Tarragona, ara al Penedès, ara al Garraf o ara a l’Empordà. Al voltant del Roina es converteix en una gran planura de regadiu, que també ens recorda al Pla d’Urgell. Més endavant les muntanyes passen del gris al vermell i més sovint estan recobertes de brolles, pinedes de pi blanc o alzinars.

Pel camí ens distraiem, també i a estones, amb les matrícules. Formant paraules amb les seves lletres, amb unes normes una mica improvisades: puntuació doble si fas dues paraules amb les dues lletres de cada banda de les matrícules franceses, ara valen noms propis, ara no... Veiem un cotxe amb una matrícula que sembla nord-americana amb les lletres “WO”, que atribuïm mig seriosament, mig en broma, a Wisconsin. Com que és un cotxe més aviat d’alta gama imaginem que és d’un milionari americà que no pot viure sense ell i se l’ha emportat cap aquí. Al cap de ben poc, però, ens avança un petit utilitari amb una matrícula igual, cosa que ens comença a desmuntar la nostra teoria. La Clara, mig seria, comenta que deu ser la seva dona (pot ser treballen junts i per això van un darrera l’altre?). Teoria que se’n va definitivament per terra quan ens hi acostem prou com per veure que la “W” en realitat és una “M”... i caiem que estem molt a prop de Mònaco.

Farts de peatges, finalment ens desviem cap a Esa (Éze en francès). D’entrada no trobem aparcament prop del poble i ho anem a provar una mica més enllà, on n’hi ha d’haver un des d’on poder agafar un bus que ens hi portarà. Quan hi arribem, però, ja està tancat i com que no ho veiem clar tornem cap al poble. Com que comença a ser tard i la gent ja en marxa, estem de sort i, ara sí, en trobem de seguida i ben a prop. Són dos quarts de set.

Fem, d’entrada, la volta a la bonica església del segle XVIII. Ho aprofitem per anar al lavabo (no ho aprendrem mai això a casa nostra... arreu n’hi ha de públics). Llavors pugem ràpidament fins al castell, abans no tanquin, on hi ha un jardí exòtic preciós, i això que som setembre i no hi ha cap planta en flor. Hi ha desenes d’espècies de plantes suculentes i/o xeròfiles provinents de tots els continents, a més de mediterrànies a les zones més ombrívoles. Diferents estàtues de deesses africanes i americanes serveixen de decoració. Dalt del turó hi ha les restes d’un antic castell del segle XII, des d’on hi ha molt bones vistes a la costa. Ens ha anat just, però tenim temps de fer-hi la volta sencera.

Ara sí, baixem amb calma i ens perdem per gairebé tots el carrers i carrerons, estrets i empedrats, d’aquest preciós poble medieval, inclosa la doble porta fortificada, del segle XV. Les botigues comencen a tancar, però ens és ben igual, i passejarem amb molta menys gent de la que hi deu haver hagut en hores prèvies. En agrada molt. Descobriment de la Clara, ha estat una bona idea per fer més agradable l’anada.

Tornem al cotxe i anem al càmping previst. Està ple. Decidim continuar per la costa i provar al primer que trobem. Entre Niça i Mònaco ens fixem que és una zona molt “pija”. Normalment no em fixo amb els cotxes, ja que no m’interessen, però n’hi ha que es fan veure i amb molt poc tros veiem un munt de cotxes d’alta gama, entre ells un Rolls i tres Ferraris (o similars)... i a saber els que se’m passen per alt. A Esa també hem vist molta gent més aviat mudada.

Acabem arribant a Ventimiglia, ja a Itàlia i ja fent-se de nit. El “Por la Mar” també està ple... però per una nit i anant en furgo ens troben un racó on encabir-nos. Els lavabos són una mica vells, no tenen paper i la dutxa d’aigua calenta s’ha de pagar, però ens anirà bé i els tindrem a prop.

CINC PUNTS...

Dia 2: Ventimiglia - Canazei

Sortim a les deu. Avui no deixarem l’autopista pràcticament fins al final. Ens costarà uns quaranta-cinc euros, però almenys ens els cobraran tots de cop quan en sortim, i no com a França, de mica en mica un darrera l’altra (fins a sumar gairebé seixanta). Com ahir, farem parades més o menys cada dues hores, fins a tres. Inclosa una per dinar, on em menjaré una focaccia padana en una àrea de servei. Bona.

El paisatge canvia una mica. Passem primer per valls abruptes que moren al mar, i que travessem per túnels i viaductes. Molt humanitzades, hi ha pobles i cases arreu, a banda de molts hivernacles, tal i com recordava d’un viatge de fa molts anys. Passat Gènova el paisatge mica en mica es va suavitzant fins a convertir-se en una gran planura. Ens recorda molt a la plana de Lleida, però més verda i amb menys fruiters. Al final hi comencen a dominar les vinyes... com a Raimat.

Entrem a les Dolomites per Trento, que ja posats a comparar, ens recorda al Pallars Sobirà, però amb valls més amples i vinyes a la part baixa. Gràcies al maps esquivem un accident a l’alçada d’aquesta ciutat, fent que canviem la ruta prevista i arribem a Cianacei (Canazei en Italià) per la bonica vall de Fascia (val di Fassa en Italià).

A dos quarts de set ens instal·lem al càmping. Hi ha espai de sobres i hi estarem molt bé. Serà la nostra primera “base d’operacions” ens els propers dies. De lluny, un gran massís, que demà sabrem que es tracta de la Marmolada, ens dona la benvinguda tot prenent colors rogencs quan es pon el sol. Avui ja no tindrem temps de res més.

Em començo a prendre, també, antibiòtics. Fa menys d’una setmana em van extreure un quist sebaci de l’espatlla i la ferida, cinc punts, està infectada i supura. Cinc punts que durant aquest dies haurem de vigilar i anar curant. Per sort, segurament pel lloc on es troba, pràcticament ni em molestarà.

El whatsapp no ha parat de sonar en tot el dia. Ara me’l puc mirar amb calma i respondre amb tristesa. La notícia, no del tot per inesperada, em toca. Víctima d’un maleït càncer avui ens ha deixat un estimat amic de l’escola forestal, on vaig estudiar fa molts anys. Demà no podré ser al seu comiat físicament, només de cor, però des d’aquí tenir només un record per en Cisco. El trobarem a faltar en les trobades que anem fent més espaiades del que ens agradaria.

UNA MICA DE TOT

Dia 3: Viel dal Pan, Terrazza delle Dolomiti i llac Carezza

Marxem d’hora, per ser nosaltres. Canviem d’ordre les visites previstes del dia i farem primer la caminada. Cotxe i cap al Passo Pordoi. A una alçada de 2.239 metres, és el port de muntanya asfaltat més alt de les Dolomites. Hi ha una mica de trànsit, però anem bé (imaginem que a l’estiu deu ser terrible, almenys a segons quines hores). Per estalviar-nos l’aparcament, set euros, aparquem a la vora de la carretera, també suposant que això a l’estiu tampoc deu ser fàcil (a no ser que arribis a primera hora).

Fa sol i bona visibilitat. Comencem a pujar i només començar ja tenim bones vistes a les cingleres del grup Sella, els cims del Grup de la Toffane i a altres muntanyes més llunyanes que no sabem identificar. En tindrem durant tot el camí, ja que sempre caminarem entre prats verds.

Hi ha força gent fent la caminada, però en cap moment arriba a ser angoixant (és una excursió molt fàcil).

Just passat el primer coll les vistes s’obren cap als grups Langkofel (Sassolungo en italià) i Rosengarten (Catinaccio en italià). Ja hem fet la major part de la pujada i a partir d’aquí el camí ja serà més planer. Trobem un camí tallat per les obres a un refugi i hem de recular un tros per continuar el camí. Malgrat això haurà valgut la pena per les vistes.

Deixem enrere el refugi de Baita Fredarola i al cap de poc les vistes s’obren cap a la Marmolada, amb la seva glacera, l’única de les Dolomites, ben a la vista. Una miqueta més endavant, després d’un revolt, ja ens quedarà a la vista el llac i el jouf de Fedaa (passo Fendaia en italià) i el refugi Vièl de Pan (o Bindelweg en alemany), el nostre objectiu d’avui.

El refugi és un magnífic mirador de la Marmolada i hi ha molta gent a la seva terrassa, gaudint de les vistes tot esmorzant o prenent alguna cosa. Un cop aquí no convenço a la Clara de fer la volta per la cresta de sobre el refugi, fa molt bona pinta, una mica més amunt i amb vistes a tres-cents seixanta graus sembla que ha d’estar bé. Però també ens anirà bé, reculem per on hem vingut havent fet una bonica ruta de tres hores de durada. Tindrem més temps per fer altres coses.

Ja que som aquí decidim aprofitar i pujar al Sas Pordoi, o Terrazza delle Dolomiti, en telecabina. La idea era fer-ho a la Marmolada, però ho deixarem per un altre dia. Encara que, al final, però, no ho acabarem fent, ja que demà serem lluny i no tindrem temps d’arribar-hi, els altres dies perquè no farà cap dia prou clar com perquè valgui la pena intentar-ho, i a partir del dilluns que ve perquè ja estarà tancat. Una petiteta espineta que ens quedarà clavada, però que ja compensarem amb uns altres dos telecabines tant o més espectaculars, entre ells, el que farem ara mateix.

Mentre deixo pals i motxilles al cotxe la Clara compra els tiquets i pugem tot seguit, els telecabines surten cada deu minuts.

Un cop a dalt les vistes són espectaculars, i més avui que la visibilitat és molt bona. Des d’aquí es poden veure gairebé tots els cims de les Dolomites. Fem una volta per dalt el petit altiplà on ens trobem tot gaudint-ne. També de les gralles de bec groc, que s’acosten a tocar... i més si els hi dones menjar. Tot i saber que és millor no fer-ho (i menys amb aliments processats) no puc evitar donar-los uns trossets de poma. Al nostre costat veiem el Piz Boe, un tres mil fàcil que prometem fer la pròxima vegada que estiguem de visita a la zona.

Baixem, a l’entrada del telecabina hi ha un museu de la Primera Guerra Mundial, fa bona pinta, però com que a la Clara no li agraden gaire i en veurem d’altres en els propers dies ho deixem estar. Agafem el cotxe i tot improvisant anem fins a passo Sella. Les vistes són molt guapes, tot pujant i un cop a la collada. Ho aprofitem per dinar. Tot i que no podíem saber, més endavant ens adonarem que ens hem equivocat, ja que hi tornarem a passar en els propers dies (no calia venir-hi expressament)... i en lloc seu hauríem d’haver anat a la Marmolada (encara que tampoc podíem saber que no hi acabaríem anant). Què hi farem.

Com que encara és d’hora decidim anar fins al Karersee (llac di Carezza en italià). Tot passant aprofitem per comprar menjar a Cianacei, perquè no se’ns faci massa tard a la tornada. Pel camí m’agrada veure un parell de merles d’aigua al riu del costat de la carretera.

Tot i la seva fama la veritat és que ens decep una mica. No pel muntatge al seu voltant, amb un gran aparcament amb botigues i restaurants, tampoc per estar al costat de la carretera, de fet s’hi arriba passant per un túnel sota seu, el que, tot plegat, li treu una mica d’encant. Tot i això, vull pensar que és per l’època de l’any en que hi hem anat. Envoltat d’avetoses i amb les muntanyes Latemar al fons, és bonic... però té poca aigua. Malgrat tot, ja que hem vingut, hi fem la volta, està bé però sense ser espectacular (la millor vista és al mirador que hi ha sortint del túnel). Les seves aigües provenen de fonts subterranis, que alhora provenen del desgel pel que, suposem, a la primavera deu ser tot una altra cosa.

Tornem al càmping gairebé de fosc, per fer la rutina que farem gairebé cada dia (en aquest o un altre ordre): dutxa, escriure les notes per fer aquest diari, planificar l’endemà, sopar, llegir una mica i a dormir.

IMPRESSIONANT

Dia 4: Val di Funes (Adolf Munkel Trail)

Anem d’hora. Tornem a passar pel passo di Sella, amb vistes espectaculars a totes bandes. Avui, però, com que hi vam venir ahir, no ens hi aturem. Tenim, segons el maps, gairebé dues hores de camí, en part pel trànsit (tornant només ens hi estarem una i mitja). Fa una mica de resol, però no s’acaba de tapar. Avui toca la vall de Villnöß (o val di Funes en italià).

La primera parada és a Sant Giovanni in Ranui. Barroca, del segle XVIII, s’ha convertit en una de les postals de les Dolomites, segurament gràcies a Instagram. Paguem els dos euros d’aparcament i els quatre per acabar-hi d’arribar. Envoltada de prats i les muntanyes Odle de fons, la foto és bonica... però només això. Un lloc per anar a fer una foto i penjar-la a les xarxes socials (segur que n’hi deu haver moltes d’altres tan o més boniques i, encara més segur, moltes d’altres amb més història i més interessants). Al nostre parer, està bé, però no hi ha per tant. Per sort queda de camí i no ens ha fet perdre gaire temps.

De seguida arribem i aparquem a Zennes, pagant, per suposat. Aquí començarem la caminada del dia: l’Adolf Munkel Weg. La farem en sentit antihorari, pel que tenim entès, al revés del que fa la majoria de la gent, però que permet gaudir millor de les vistes sense haver-se de girar constantment.

Comencem a pujar entre altes pinedes amb un sotabosc ple de nabius (massa tard per trobar-hi fruits). Arribant al primer refugi, Dusler Alm, en alguna clariana tenim les primeres vistes a les muntanyes. Com ens anirem trobant tots aquest dies, també, als prats de les parts més baixes encara podrem veure florides el safrà bord i, una mica més amunt, la genciana ciliada. També tenim un petit “ensurt”, quan sentim el soroll d’una gran esllavissada de roques. Per sort, en veiem la pols, és una mica més enllà, al cor de les cingleres.

Pugem una mica més, fins arribar als refugis Geisler-Alm (refugi delle Odle) i Gschnagenhardt Alm, on una gran clariana permet contemplar la bellesa i espectacularitat dels cims del grup Odle (Geisler en alemany), amb un parell de cims que passen, per poc, els tres mil metres d’alçada. En gaudim estirant-nos a prendre el sol en una de les gandules de fusta que hi ha en un prat al costat. Mentre anàvem pujant, per sort, el dia s’ha aclarit del tot. Ho aprofitem, també, per dinar... i on es fa evident que som dels pocs mediterranis que som aquí, mentre tothom s’estira o seu a ple sol, nosaltres anem a buscar l’ombra dels pins. Jo aguanto a la gandula de fusta i fins i tot podria dormir-hi, la Clara amb cinc minuts ja està suant i no suporta més el sol. Per això, en comptes de relaxar-se, no para de bellugar-se i anar amunt i avall remullant-se a una font que hi ha unes passes més avall.

A partir d’aquí anem a buscar el sender Adolf Munkel pròpiament dit. Té una senyalització una mica estranya, però és fàcil de seguir. Anirem combinant boscos i clarianes, sovint arran de les tarteres que hi ha al peu de les muntanyes, inclosa la que hi ha hagut l’esllavissada, que encara es va sentint, tot i que amb menys intensitat (hi passem ben bé per sota quan en torna a haver-hi un altre). El paisatge és preciós.

Ens entretenim, també, tot contemplant els abundants trencanous, sovint arrancant i menjant pinyes, tot fent uns forats característics. La veritat és que, al tractar-se d’un ocell que no viu a casa nostra d’entrada no l’aconsegueixo identificar, i només sabré quin és uns dies després, gràcies a una foto del museu de Cortina d’Ampezzo. N’anirem veient gairebé cada dia, arreu.

L’última part de la baixada la fem al costat d’una riera, girant-nos de tant en tant per acabar de contemplar les muntanyes. Una altra vegada a l’aparcament fem una visita a una mena de petit museu, on s’explica la història geològica d’aquestes muntanyes a traves dels seus fòssils. Està molt bé.

Abans de marxar d’aquesta petita vall volíem anar a l’església de Santa Magdalena (Santa Maddalena), però no s’hi arriba en cotxe i s’ha de fer una caminada. Com que és tard i només serà per fer la foto típica, ho deixem estar.

Ja a Cianacei aprofitem per anar al supermercat a comprar, salsitxes per mi i pollastre per la Clara. Com farem cada dia, soparem al càmping, avui mentre escoltem com de mica en mica es van acostant llamps i trons.

MAL TEMPS

Dia 5: Castelrotto i en bici per Canazei

Ens llevem d’hora, però està molt ennuvolat. La idea era avui fer Vajolet, però canviem de plans. Provarem d’anar a Mont Sëuc (Alpe de Siusi en italià o Seiser Alm en alemany), a veure si està una mica millor.

Tornem a travessar el passo Sella, sembla que està una mica millor, però ben poc. Per fer una mica de temps fem la primera parada a Ciastel (Castelrotto en italià o Kastelruth en alemany). Segons els rètols és un dels pobles més bells d’Itàlia. La veritat és que és bonic i ens agrada (a mi més que a la Clara que diu que és un “timó”), però bé... com a complement a una visita o excursió per la zona està bé, però com per anar-hi expressament, potser no (ara, que sobre gustos...). Amb carrers de vianants i cases pintades, plens de botigues i restaurants, hi fem la volta. Destaca la plaça Kraus, on hi ha l’església amb un dels campanars més alts de la província (vuitanta-dos metres). Pugem, també, al Colle o Monte Calvario, un turó just al seu costat on antigament hi havia hagut un castell i ara hi ha un parell de capelles. Des d’aquí hauríem de tenir bones vistes al Sciliar i el pic Santner, però no es veu res.

El dia continua sense millorar i deixem Mont Sëuc per un altre dia, si podem i tenim temps. Amb cotxe no si pot arribar (de nou a cinc) i el telecabina, per no veure gaire res, és molt car. Tristos, tornem cap a Cianacei per dinar al càmping.

Després de buscar una mica, la Clara té ganes de fer bici, a la tarda improvisem una sortida per la via verda que hem anat veient aquests dies.. A peu, anem a llogar-ne ben a prop del càmping. Farem un tros, molt petit, de la “Ciclovia delle valle di Fiemme et Fassa”. Cau alguna gota de tant en tant, però molt poca cosa, fins i tot tenim alguna clariana de sol, encara que molt mini. Pedalem per una vall plana, gairebé sempre entre prats, envoltada de boscos i grans muntanyes, alguna es deixa veure de tant en tant. Ho fem, també, sovint al costat del riu, on es deixa veure alguna merla d’aigua volant de tant en tant. Deixem algun poble una mica apartat i a l’alçada de Mazin (Mazzin en italià) reculem per on hem vingut. Està bé, ha sigut bona idea (de la Clara), i en un dia clar també ha de ser una bona alternativa per fer una cosa una mica diferent.

Un cop tornades les bicis fem una volta per Cianacei, pel seu casc antic i pel que, no ho és, però sembla el seu casc antic de veritat, amb una església amb la “ceba” al campanar, típic d’aquí. Pel que hem anat veient, i veurem, amb cases de fusta o acolorides, sovint amb geranis a balcons i finestres, sense arribar a ser excepcionals, la majoria de pobles es veuen força bonics. Aprofitarem per berenar en una de les botigues per turistes on venen menjar típic de la zona. La Clara demana un strudel (el primer i únic que troba sense gluten ni lactosa!) i jo un dolç típic de la zona, molt bo (però que m’oblido d’apuntar el nom).

Tornant al càmping comença a fer un ruixat més fort. Estarà bé dormir amb el soroll de la pluja... però creuem els dits perquè no duri gaire.

ENS QUEDEM AMB LES GANES

Dia 6: Torres Vajolet i Sottoguda

Després d’una nit plujosa ens llevem amb un dia força millor. Amb algun núvol, però amb força més clarianes (més tapat aquí, més destapat allà). D’hora, pinta bé i ens la juguem. Avui farem la excursió que volíem fer ahir.

Aparquem, gratis, ben a prop de la funivia de Catinaccio. Comprem els tiquets i pugem ben ràpid.

Només baixar del telecabina les vistes són espectaculars. La boira, justa per no molestar ni tapar gaire, dona a la serralada di Catinaccio un encant especial. Només amb això ja hauria valgut la pena venir.

Comencem a caminar per un camí ample, ben fresat i marcat, com tots els que hem vist i veurem. Ho fem per boscos d’avets, làrixs i pins cembra, tres espècies de coníferes pròpies d’ambients freds, l’última típica dels Alps i els Carpats. Hi ha plafons amb molt bones explicacions sobre la vegetació i la fauna del lloc, una cosa que sempre m’agrada trobar. També veurem un bon grapat de trencanous, encara sense saber que són, i, més endavant, gralles de bec groc.

El camí és planer fins al refugi Gardeccia. Alguna clariana de tant en tant ens deixa veure magnífiques vistes. A partir d’aquí ens comencem a enfilar, per una pista, mentre el bosc es va esclarissant i permet contemplar, més sovint, fabuloses vistes a les torres Vajolet i a d’altres muntanyes del Catinaccio, a més dels refugis cap on anem.

Arribem als refugis de Vajolet i Preuss, punt i final de l’excursió prevista. Curiosament amb molt bones vistes a les muntanyes, però força dolentes a les torres Vajolet, tapades per una línia elèctrica. Ens quedem amb les ganes de continuar fins al següent refugi, ben bé sota les torres. Només és un kilòmetres però amb quatre-cents metres de desnivell. No ho fem, però, perquè no portem dinar, tot i que això es podria solucionar menjant en alguns dels refugis si fos el cas, i, sobretot, perquè el cel s’ha enfosquit molt ràpidament i no ho veiem clar (part de la ruta és per una via equipada, fàcil).

Reculem, doncs, per on hem vingut, cada cop amb més boira i, especialment darrera nostre, a les Torres, amb un cel una mica més tapat i negre. Tot i que no arribarà a ploure i la visibilitat no s’empitjorarà gaire, hem fet bé.

Anem tant bé de temps que tornem al càmping a dutxar-nos i dinar. Més amb el cor que amb el cap a la tarda volíem fer la volta del passo Pordoi al passo Gardena, però el dia cada cop està més gris i al final farem el pla B del pla B.

Anirem al poble d’Staguda (Sottoguda en italià). És, segons els cartells, un dels pobles més bonics d’Itàlia... però, almenys a parer nostre, no n’hi ha per tant. Amb cases i coberts de fusta, o acolorides, amb balcons i finestres plens de geranis, és bonic, prou per parar-hi si ve de passada, però potser no tant com per anar-hi expressament com hem fet nosaltres. Crida l’atenció, i és xulo, que aquí i allà hi ha repartits tot de ninots que recreen com era la vida aquí antigament. Per sort, a la Clara li agrada molt més que Castelrotto.

Llàstima, ja ho sabíem, que no podem anar al Serrai d’Staguda, un estret congost de dos kilòmetres de llarg, on es poden veure diferents salts d’aigua. Està tancat, malmès per un fort temporal l’any passat. Segurament la combinació de congost i poble, llavors sí, ha de valer la pena.

Anant hi hem passat plovent, ara a la tornada cap al càmping, però, ha parat i des del jouf de Fedaa (passo Fendaia en italià) podem gaudir de bones vistes a la Marmolada. Ens parem a fer alguna foto.

Fem algunes compres a Cianicei i cap al càmping. Avui veurem algun llamp, però molt més llunyans que l’altre dia i no arribaran fins aquí. No fa molt fred i podem dormir amb les finestres una mica abaixades, almenys al principi, tot escoltant i gaudint de la brama del cérvol de ben a prop.

CANVI DE VALL I LLACS

Dia 7: Canazei - Cortina d'Ampezzo. Llac de Braies

Ens llevem d’hora. Com que el cel continua ben gris, tal i com vam planificar ahir ho aprofitarem per canviar de vall. Des d’aquí ens quedarà pendent l’excursió a Seceda, però ja mirarem com ho fem quan sigui el moment. Ho recollim tot, paguem el càmping i marxem.

Ho fem pel jouf de Fedaa (passo Fendaia en italià), amb la Marmolada ben tapada per la boira. Fem una mica més de volta de la que tocaria, però passarem per Àlie (Alleghe en italià). Segons algunes pàgines web que vam fer servir per planificar la ruta un dels pobles més bonics de les Dolomites... encara no entenem perquè. Un cop allà hi fem la volta i no li sabem veure res d’especial. Al costat d’un llac, al passeig al seu costat està bé, i als peus del Mont Cervino l’entorn és bonic... però res més (potser de lluny?). Res de diferent a d’altres pobles que hem passat. Una pèrdua de temps sinó fos perquè passem pel supermercat a comprar quatre coses i ho aprofitarem la Clara per comprar-se unes galetes i jo uns sartorelli alle mandorle (ametlla), unes pastes clavades als nostres carquinyolis, només que tallats molt més prims i de la mida de mig tall de formatge. Com els anteriors, els pobles tant suposadament bonics que hem anat visitant ens deixen més o menys indiferents.

Continuem el camí i passem pel jouf de Giao (passo Giau en italià), tot fent un munt de revolts. Boires i núvols, però, no ens deixen veure les muntanyes. Com que hi hem de tornar no hi parem. Com a dalt el jouf de Fedaa (passo Fendaia en italià), gairebé dalt del port, veiem grups de cabanes de fusta que ens recorden molt les majadas o invernales asturianes. Allà eren refugi de pastors i ramats durant les èpoques de pastura i transhumància, on s’hi agrupava el ramat per a ser controlat i protegit dels llops a la nit. Aquí, però, tot i que semblarien tenir una funció igual o similar, no n’he sabut trobar informació (pel que també podria ser que no hi tinguin res a veure).

Arribem a Anpezo (Cortina d'Ampezzo en italià, Hayden en alemany), on ens reben un parell de cabirols al mig d’un prat. Hi ha tres càmpings i estan pràcticament un al costat de l’altre. Fent una ullada per internet i per fora ens decidim pel Roccheta. Potser serà una miqueta més car, però hi estarem molt bé. Podem triar parcel·la i ens decantem, com sempre, per una propera als serveis i, en aquest cas, també, al riu. Adormir-se escoltant el so de l’aigua no té preu. Ho parem tot ràpid i hi dinem, també de pressa... mica en mica el cel es va obrint i cada cop hi ha més clarianes. Podrem aprofitar la tarda.

Agafem el cotxe i anem a visitar llacs. Passarem, primer, per una vall més aviat estreta, amb altes muntanyes a banda i banda, entre boscos. Passat Tobach, però, la vall és tornarà molt més ample, amb les muntanyes més llunyanes i canviarem boscos per prats. També més transitada, sembla un eix de comunicació principal i estem molt a prop de la frontera amb Àustria.

La primera parada és al Dürrensee (lago di Landro en Italià), al costat mateix de la carretera, el que li treu una mica d’encant. Tot i això val la pena, amb aigües d’un color turquesa preciós i les muntanyes de fons, és bonic. Ens quedem amb les ganes de fer-hi la volta, però anem una mica justos de temps.

Cotxe i continuem. Arribem bé fins al pàrquing quatre, el més proper, i no sabem si el més car. Barat no és, ens costarà quinze euros per una mica menys d’un parell d’hores. Tot i això val la pena, el Pragser Wildsee (lago di Braies en italià) té fama de ser el més bonic de les Dolomites. El cel torna a estar tapat i només sortirà el sol per fer la típica foto, per llavors tornar-se a tapar, encara que no amenaça pluja. Hi molta gent, sobretot al principi. Mentre hi anem fent la volta, però, en trobarem força menys. La fem sense presses, és curta, planera i avui ja no hem de fer res més. Amb aigües de colors blaus o turqueses, segons com toca el sol, i grans muntanyes de fons, no sabem si el més bonic de tots, però és realment preciós.

De tornada, com que anem prou bé de temps, ens aturem al Toblacher See (Lago di Dobbiaco en italià), molt a prop de la carretera. Des de la carretera no ho sembla, però també és bonic,  com els anteriors, amb aigües verdoses i muntanyes de fons. Hi fem una passejada curta, on es deixa veure bé un esquirol i, també, cignes, fotges i ànecs collverds. Com el Pragser potser no és com per anar-hi expressament, però ja que es passa per allà val la pena parar-s’hi. També ens quedem amb ganes de fer-hi la volta sencera, però ens faria anar massa tard i aviat es començarà a fer fosc.

LA GRANDE GUERRA

Dia 8: Lagazuoi, castell d'Andraz i Cortina d'Ampezzo

Tornem a anar d’hora. Fa un dia sol-núvol i dubtem d’on anar. Ens decidim per Lagació (Lagazuoi en italià), que sembla ideal per això. Agafem el cotxe, doncs, i cap al jouf de Fauzare (passo di Falzarego, en italià).

Aparquem al costat de la carretera una miqueta més amunt de l’aparcament del coll, així ens estalviarem cinc euros. La idea era pujar pel sender Kaiserjäger, el que feia servir l’exèrcit austrohongarès, tot fent una via ferrada fàcil llogant el material a l’aparcament. Com que la Clara no s’acaba de trobar del tot bé (arrossega un refredat fort des d’abans de marxar), però, farem la versió més fàcil: pujarem amb el telecabina i baixarem pel túnel.

En pocs minuts, doncs, salvem els sis-cents metres de desnivell entre el coll i el refugi Lagazuoi. Un cop a dalt, tot fent una passejada, anem fins al pic Lagació (Lagazuoi), 2.778 metres. Fa sol, però els cims estan tapats, inclosa els del veí grup Tofanne, que només es deixen mig veure entre boires. Llàstima, les vistes des d’aquí, també des de la terrassa del refugi, han de ser realment impressionants.

Reculem fins al refugi i d’aquí anem cap a la galleria, tot passant per algunes trinxeres. Entrem al túnel, juntament amb les vistes, el principal atractiu per venir aquí. Fa poc més d’un kilòmetre de llargada i té un desnivell de més de dos-cents metres, en espiral i amb algun ramal. Va ser construït durant sis mesos amb l’ajuda d’explosius per l’exercit italià durant la Primera Guerra Mundial. Va ser restaurat l’any 1996 per companyies italianes amb la col·laboració de l’exèrcit austríac, convertint aquesta obra en un símbol de pau i tolerància. Gràcies a centenars de graons que hi van fer i al cable de vida que hi van posar, la seva visita és relativament fàcil, només cal vigilar a no clavar-se algun cop de cap amb el sostre. Fins i tot s’hi ha recreat un petit habitatge, amb maniquins, que expliquen com devia ser la vida d’aquells soldats (està molt bé). És impressionant i, de tant en tant, a més, algun forat a la cinglera ens deixa veure bones vistes.

Durant la Primera Guerra Mundial, la Grande Guerra, entre els anys 1915 i 1917 aquesta zona es va convertir en un front bèl·lic, on s’enfrontaven els exèrcits italià i austrohongarès. Amb línies continues de trinxeres, les posicions d’uns i altres es van mantenir pràcticament estàtiques... si bé darrera seu l’activitat hi era frenètica, amb constants operacions i impressionants excavacions de túnels amb finalitats ofensives, de refugi, magatzem, allotjament o fins i tot per volar els túnels enemics.

Els italians es van situar a les Cinque Torri, mentre que els austrohongaresos van ocupar el cims de Lagazuoi i el Sas de Stria. Aquest últims intentaven fer fora els italians d’una cornisa des d’on eren atacats amb força, metre que els esforços dels italians van ser principalment per conquerir el cim, motiu pel qual van construir el túnel abans esmentat, amb l’objectiu de portar-hi gran quantitat d’explosius.

La nit del 20 de juny de 1917 van fer esclatar trenta-dues tones d’explosius sota la posició enemiga, però no van aconseguir conquerir la muntanya, essent refusats per l’artilleria austrohongaresa. Només la retirada italiana a finals de 1917 va acabar amb les batalles a la zona. Veure requadre més avall.

Sortim del túnel i acabem la baixada, amb força més sol de quan hem arribat, i amb vistes a les Cinque Torri.

Un cop al cotxe, com que anem bé de temps i l’”activitat principal” del dia ja l’hem fet improvisem una mica. Hem vist un cartell a la carretera que indica un castell i, després de buscar-lo al maps, hem vist que és a prop. Decidim anar-hi a dinar. El castello di Andraz té els seus orígens al segle XI, si bé, com ha passat amb molts castells a casa nostra, va ser ampliat i modificat amb els pas dels anys, fins acabar enrunat i restaurat no fa gaire. Està tancat però no ens haurem d’esperar gaire per visitar-lo. Ho aprofitarem per dinar i fer una mica de migdiada en un banc davant seu. Al seu interior hi ha una exposició d’art contemporani que no ens agrada gaire, però és bonic, té bones vistes a la vall i val la pena (com per venir-hi expressament potser no, però si ve de passada o com a complement a una excursió per la zona, com hem fet nosaltres, sí).

Dubtem de si anar a Cinque Torri, però sortint del castell el dia es torna a ennuvolar i ho deixem per un altre dia. Improvisem i anem fins al llac Bai de Dones, on es pot fer una foto bonica, amb el llac en primer pla i les muntanyes de fons... però que no val gaire la pena, ja que amb una pista d’esquí i els seus remuntadors a una banda, perd molt d’encant. Instagram pot ser molt útil per descobrir alguns llocs... però millor no fiar-se’n gaire o no del tot (o sí, si l’únic que volem és presumir d’haver anat algun lloc i/o tenir molts likes).

Tornem cap al càmping. Tot baixant la Clara té la sort de veure un parell de cérvols, jo, conduint, no tinc temps.

Després d’una dutxa i una mica de descans, per acabar d’aprofitar la tarda anem a fer una volta per Anpezo. Ens passegem pel carrer principal, el Corso Italia, que travessa el centre històric de nord a sud. És de vianants i prou bonic. Al centre hi la bonica església de Sant Felip i Sant Joaquim, del segle XVIII, d'estil tirolès i recentment restaurada. Tot plegat ens agrada, potser perquè no n’esperàvem gaire res. Està ple de botigues de tot tipus, la majoria obertes i força de “pijes” (o molt “pijes”), només cal fixar-se amb les marques o en els preus als aparadors.

CANVIS DE PLANS...

Dia 9: Cinque Torri, Passo Giau i Museus de Cortina

Avui que hauríem d’anar més d’hora, ens adormim. Mitja hora, que al final tampoc ens afectarà gaire. Ahir vam canviar de plans, les previsions del temps són que avui farà un dia de sol sense núvols (i el fa). En principi, en lloc d’anar-hi en dos dies diferents farem les versions més curtes i fàcils d’excursions a les Penes de Naerou (Cinque Torri en italià) i a Tre Cime.

Cotxe i aparquem a Bai de Dones, des d’on prenem un telecadira fins al refugi Cinque Torri. Les torres, d’entrada, estan a contrallum. Les fotos no quedaran tant bé, però són molt guapes. Molt millor són cap a les Toffane i a Laguzuoi (on vam anar ahir), amb algun núvol, però poca cosa.

Farem el giro a les Torres, que és la volta més curta. Passarem pel museu a l’aire lliure sobre la Primera Guerra Mundial (o la Grande Guerra) (veure requadre més avall). Està molt bé, amb molt bones explicacions i moltes edificacions i construccions reconstruïdes, on, amb l’ajuda de maniquins, es recreen “escenes” de la vida quotidiana al front: trinxeres, refugis, un lloc de comandament, un punt d’artilleria (amb canó inclòs), la infermeria o els barracons.

Fem la volta sencera, sempre amb bones vistes a les muntanyes del voltant i a les torres, sovint amb escaladors als seus cims. Tenim la sort de veure, també i encara que de forma fugaç, una serp, que passa just pels peus de la Clara (una mica més i li clava cop de pal sense voler). Pel dibuix i la forma segurament un escurçó.

Un cop feta la volta, ara la llum està bé per les fotos, que sempre és d’agrair.

Tot i que no portem dinar, l’hem deixat al cotxe, tornem a canviar de plans... amb l’esperança que no ens en penedirem. Deixem els Tre Cime per demà i decidim pujar fins al refugi de Nuvolao, que hem tingut a la vista tot sovint. No és molt lluny i veiem molta gent que ho fa (és diumenge i es nota).

Tot passant pel refugi Averau ens enfilem fins al cim del Nuvolao. Un cop a dalt tenim el jouf de Giao (passo Giau en italià) als nostres peus i gaudim d’unes magnífiques vistes, malgrat que els cims més alts mica en mica s’han anat tapant, o mig tapant, i no es deixen veure (inclosa el Tofanne, que quan hem arribat es veien perfectament). Tornem per on hem vingut.

Baixem amb el telecadira i dinem a l’aparcament. La volta que hem fet a set preciosa, però si ho arribem a saber, fem l’excursió prevista d’inici, que era fer la volta a les torres des de Giao, afegint igualment la pujada al refugi. Però bé, ha anat així.

Tot seguit anem, justament, fins al jouf de Giao. Hi farem la caminadeta típica, fins al peus de la muntanya on hem estat fa una estona (el refugi ens queda a la vista) i des d’on hi ha, també, unes vistes fabuloses, malgrat els cims continuïn tapats o mig tapats. La carretera per pujar-hi i el seu paisatge també són molt bonics.

Tornem al cotxe i per acabar d’aprofitar el dia decidim tornar a Anpezo, a visitar dos dels seus museus. Comprem l’entrada conjunta i entrem al primer. El Museu d’Etnografia Regole d’Ampezzo està dedicat a la vida rural de la zona. S’hi explica com eren les creences, els costums, l’art i la vida quotidiana a la vall, inclòs l’impacte que hi va tenir, i ha tingut, l’arribada del turisme. Està molt bé i m’agrada, especialment, la planta dedicada a l’explotació del boscos i a la vida dels pastors (els dos museus són més aviat petits).

El segon, el Museu Paleontològic Rinaldo Zardini, està just al costat i només hem de travessar el carrer per anar-hi. Aquí s’hi exposen una de les col·leccions privades més importants de fòssils de fa 220 - 230 milions d’anys. A través seu es pot reconstruir la vida dels mars tropicals d’on van néixer les Dolomites. Potser li falta un discurs més modern (com el que vam veure a Zannes), potser amb menys fòssils però amb més panells explicant com eren i com era el medi on es trobaven, però tot i això està molt bé i m’agrada molt. Entre tots els fòssils em criden especialment l’atenció els dels coralls.

Abans de tornar al càmping tenim temps, encara, de fer una volta pel poble, on la Clara comprarà els primers records del viatge. A la nit anirem a dormir una altra vegada escoltant la brama dels cérvols, encara que més llunyana que a Cianacei.

EL MILLOR DEL VIATGE

Dia 10: Tre Cime di Lavaredo (i Misurina)

Ens llevem d’hora. No fa sol però tampoc està tapat del tot. Mig bé. Sortim del càmping a les nou en punt. Som dilluns, però tot i això haurem de fer un quart d’hora per passar el peatge per pujar al refugi Auronzo. Estem de sort, només queden vuitanta-cinc places, que segur que s’ompliran. No és pas barato, trenta euros, però preferim això que no està pendents del bus, encara que sigui molt més econòmic.

Ens toca aparcar al pàrquing quatre, el més llunyà (cent metres), des d’on baixem fins al refugi. Aquí comencem la caminada. El camí és ample i planer, força transitat. No fa el dia d’ahir, el fons de la vall, que queda sota nostre, està ben emboirada i el cel està força gris, però segur que hi ha molta menys gent... i tot i això déu n’hi do. A la nostre dreta tenim, tota l’estona, els Tres Cims de Lavaredo (Tre Cime di Lavaredo en italià; Drei Zinnen en alemany), tot i que no és la imatge típica de la majoria de fotos. El pic més gran, la Cima Grande, no arriba, per un metre, als tres mil, fa 2999 metres d’alçada (mentre que la  Cima Piccola fa 2.857 i la Cima Ovest 2.973). Antigament era la frontera entre Itàlia i l’Imperi Austrohongarès, però després de la Primera Guerra Mundial el Tirol del Sud va passar a formar part d’Itàlia i actualment és la frontera lingüística entre les majories de parla italiana i de parla alemanya.

Al cap de ben poc passem per cappella degli Alpini, una petita capella del 1917 construïda per dos bersaglieri (cos d’infanteria italià), en homenatge a les tropes. Aquesta zona va ser escenari de cruentes batalles entre italians i austrohongaresos durant la Gran Guerra. Per aquest motiu originàriament estava dedicada a Maria Auxiliadora.

Passem pel refugi de Lavaredo, on comencem a fer la volta als cims. Hi sentim els crits d’alguna marmota, però no aconseguim veure-la. El que si es deixen veure bé, com passa en molts refugis, inclòs el que arribarem més endavant, son les gralles de bec groc. Pel camí també veurem algun còlit gris i cercavores.

Ens enfilem, una miqueta, fins a un coll des d’on s’obren les vistes cap a l’altra banda. El nostre objectiu ens queda ja a la vista. Per arribar-hi caminarem per alta muntanya pura o, segons la Clara, per un paisatge lunar. El camí cada vegada és més espectacular, i això que les vistes estan mig tapades, cosa que li dona un encant peculiar a la ruta.

Arribem al refugi Locatelli, des d’on els Tre Cime ens queden davant nostre en una imatge de postal. Ens acostem als llacs, però no hi acabem de baixar, pel temps. Si fes un bon sol segur que hi anem, però ens fa una mica de mandra. Fa una mica de fred i el vent bufa fort, fins i tot ens hem de posar els anoracs.

Pujo, jo sol, fins als refugis de la Primera Guerra Mundial excavats a la roca, als peus del Sasso di Sesto, des d’on es fan unes de les fotos més típiques dels cims. A la Clara li fa una mica de mandra i mentrestant m’esperarà al bar del refugi.

Quan baixo, però, me la trobo a fora esperant-me (entre una cosa i una altra dec haver tardat poc més d’un quart d’hora). No accepten targetes i no porta efectiu. Hi entrem els dos, una mica d’escalfor ens anirà bé, i mentre ella es pren la llimonada que tant li venia de gust, jo aprofito per menjar-me un strudel boníssim. És un tipus de pastís laminat de farciment generalment dolç, i tot i que sovint s’associa amb la cuina austríaca, de fet són unes postres tradicionals de l'antic Imperi Austrohongarès. N’hi ha de molts tipus, segons el farciment, però el més popular, el que m’estic menjant, és l'Apfelstrudel (l’strudel de poma), fet amb pomes i fruits secs com nous, panses i pinyons, amb canella i sucre de llustre per sobre. Per estar on estan els preus dels refugis no són excessivament cars, un refresc sol costar uns tres euros i l’studel me n’ha costat sis.

Com que el dia cada cop està més emboirat, canviem de plans. La idea era fer la volta als Tre Cime, però des del refugi és veu el camí per on hem de passar i no ens acaba de convèncer. En un dia ben clar, amb bones vistes, segur que el fem. Ara, però, ens sembla que gaudirem més de l’excursió tornant per on hem vingut. Curiosament a la tornada ens trobarem a molta menys gent, ara bé, cada vegada hi ha més boira i menys vistes.

Arribem a Auronzo a l’hora de dinar. Ens separarem, la Clara es quedarà a dinar al cotxe i jo m’arriscaré a fer la caminada fins al mirador de la cadini di Misurina, de poc més de tres kilòmetres. Tot i que m’afanyo em vindrà de deu minuts, durant tot el camí veig com, mica en mica, la boira va tapant els seus cim. Quan arribo al mirador, de fet m’hi quedo a cent metres, ja no es veuen. Tot i això, em sorprèn veure com hi ha gent fent cua, poca, per fer-se la foto amb l’esperança, suposo, que algun moment o altra es deixaran veure ni que sigui una miqueta. M’hi estic una estona, però no fa gens de cara de millorar, de fet cada cop va a pitjor i torno per on he vingut. En total entre una cosa i una altra hi hauré estat una hora i quart, em quedarà l’espineta clavada de no haver vist res per la boira, però no la de no haver-ho intentat. Les hem vist al matí des d’Auronzo, i en un dia clar ha de ser una caminada preciosa (amb boira ja ha valgut la pena).

La idea era, baixant, aturar-nos als llacs Antorno i Misorina, però amb la carretera al costat perden molt d’encant. Suposem que en un dia clar deu ser bonic poder fer una foto a les seves aigües amb les muntanyes de fons, poca cosa més... però avui, ni això. Ni anant ni ara tornant no ens han semblat res de l’altre món i ni ens hi parem.

Tornem cap al càmping, a mitja tarda, ja plovent. Ho aprofitarem per jugar una estona, fer una passejada pels voltants, llegir i descansar. És una mica frustrant però ens queda el cònsol que segurament avui hem fet, amb relativament bon dia tot i que amb alguna boira, el que ha set, i serà, la millor sortida del viatge. N’hem fet, i en farem de precioses, però cap superarà aquesta.

Per sopar avui plats precuinats. No és com anar a un restaurant, però també alimenta. La Clara minestra de verdures i jo pasta e fagioli (mongetes), un plat tradicional italià que es fa amb pasta petita, mongetes, oli d’oliva, ceba, all, espècies i tomàquet estofat o pasta de tomàquet. Està bé, però no m’acaba de convèncer.

Ens adormirem amb pluja, que sempre ens agrada... encara que desitgem que no duri gaire.

VISTES A 3000 METRES

Dia 11: Tofana di Mezzo - Passo Gardena - Chiusa. Alpe di Siusi

Ens llevem, esmorzem, desparem, paguem el càmping i marxem. Ja hem fet des d’aquí tot el que volíem fer (bé, descartat el llac Sorapis, que en principi té el seu millor aspecte a la primavera i, després d’haver vist el llac Carezza, ho deixem estar).

La primera parada és ben a prop. Fa un bon sol i hi ha ben pocs núvols. Ho aprofitarem per agafar la Freccia nel Cielo (“Fletxa al Cel”) per pujar fins a la Tofana Central (Tofana Seconda en ladí o Tofana di Mezzo en italià). No és gens barat, trenta-sis euros per persona, però en un dia així valdrà la pena. Per arribar-hi farem dos transbords, en dos refugis, agafant, doncs, tres telecabines en total. Pensàvem que ja no podríem fer una cosa així i, per sort, l’últim dia ho podrem aprofitar.

Un cop a l’últim refugi cal una passejada molt curta fins al cim, amb un tros sense camí on ens hem d’ajudar amb les mans. És molt fàcil, però en alguns punts fa una mica d’impressió, sobretot a mi, que em fan por les alçades, una patinada pot ser fatal (de fet, si es vol, no cal sortir del camí i no cal patir per veure les vistes igualment). La Tofana Central, amb 3.244 metres, és el tercer pic més alt de les Dolomites, després de la Marmolada (3.343 m) i l’Antelao (3.262 m). Les vistes són realment espectaculars. Reconeixem molts dels lloc on hem estat, hem vist, o fins i tot situat gràcies a anteriors panells informatius: la Tofana de Rozes, la Tofana di Dentro, els Tre Cime, les Cinque Torri, el Sassolungo, el Sassopiatto, la Marmolada, l’Antelao, el Pelmo, el Civetta o els grups Sella i Odle, entre altres. Molt més enllà, també, cims del que suposem son els Alps Austríacs. Només un núvol en tapa un trosset molt petit. Ens costa molt marxar.

Baixant ens entretenim tot parlant amb uns catalans de l’Ametlla del Vallès, dels pocs que hem trobat, tot i que n’hem sentit a més d’un lloc. També fent alguna foto a gralles de bec-groc. A la primera parada del telecabina fem una altra parada, per gaudir de les vistes a Anpezo. Mentre el petit núvol que veiem des de dalt s’ha anat fent gran i amenaça d’emboirar el cim. Només amb aquesta poca estona segur que ja no tindríem les vistes que hem tingut. Hem estat de sort.

Continuem el camí tot passant pels passos Falzarego i Valparola, que donen pas a la Val Badia. Més oberta i verda, encara que amb alts cims a banda i banda (més semblant a la imatge de Suïssa que tenim). La passem i tot seguit ens enfilem al passo Gardena, un altre coll de muntanya espectacular, amb magnífiques vistes i un paisatge de gran bellesa. Ho aprofitem per fer una passejada molt curta i dinar, al cotxe, a l’aparcament de dalt de tot, tot gaudint-ne. El pàrquing és de pagament, per variar.

La idea era acampar a la vall Gardena però no hi ha cap càmping, tal i com em pensava. Mirem quin són els més propers i anem a provar al de Siusi. Està ple, però ens n’assenyalen uns quants. Per logística el que ens va més bé és el de Klausen (Chiusa en italià), on ja havíem passat per anar a la vall de Villnöss (o val di Funes en italià). Estem de sort i ens donen la penúltima parcel·la que els queda (de fet, com la del costat, no està marcada com a tal, tot i que podrien molt ben ser-ho). Ens instal·lem ràpid, ja hi tenim pràctica. Hem passat d’anar molt bé de temps a anar una mica justos.

Per acabar d’aprofitar el dia just quan obrin els accessos, a les cinc (per no haver d’agafar el telecabina), anirem fins als Seiser Alm (Alpe di Siusi en italià). És l'altiplà més alt d'Europa, amb  una altitud mitjana de 1.850 m (no el més gran, com hem trobat erròniament en alguna web).

Aparquem a l’últim aparcament, el quatre, el més proper als accessos. Per l’hora, hi farem una volta més curta de la que teníem pensada. Passem del gran complex de botigues i restaurants i ens comencem a enfilar, per prats verds, fins a l’hotel Alpen. A la part més alta del recorregut, caminem pel llom dels turons, amb bones vistes al Grups Odle i Sella, i, principalment, al Sassolungo i el Sassopiatto. El paisatge és amable, bonic i, ja tornant, es deixa veure bé un esquirol.

Tornem al càmping i ens acabem d’instal·lar. Tornarem a dormir amb pluja, que és molt agradable, però també tot creuant els dits perquè no duri gaire.

GRAN COMIAT

Dia 12: Seceda i Chiusa

Ens llevem d’hora per acabar marxant a les nou, més o menys l’hora habitual en aquest viatge. Avui, per un camí conegut, només tenim mitja hora de camí fins a Urtijëi (Ortisei en italià o St. Ulrich en alemany), o, per ser més exactes, a Santa Crestina.

Agafem l’últim funivia del viatge, que ens portarà fins a Col Raiser, inici de la caminada del dia. Anirem directes al principal objectiu d’avui, abans no s’espatlli el dia. Ens enfilem entre prats, pistes d’esquí i telecadires, amb força gent. A mi no m’acaba de convèncer i a la Clara no li agrada gens, potser per això no acaba de tirar.

Arribem a Seceda, el punt més alt de l’excursió. Hi arriba un altre telecabina directe des d’Urtijëi i encara hi ha més gent, però les vistes a les muntanyes del grup Odle són meravelloses, i això que mentre pujàvem s’han emboirat i només es deixa veure bé la primera. També veiem la Val de Funes i els refugis on vam anar en l’excursió al sender Adolf Munkel (de fet, som a l’altra banda de la serralada). Si ho arribem a saber pugem directament, tot i que és una mica més car, i fem la caminada començant aquí. Què hi farem.

Fem la típica caminada per la carena, la que fa tothom, amb calma, amb l’esperança de que la boira escampi una mica, però no ho farà.

Continuem la ruta, ara baixem per un altre cantó. Resseguim els cims, als seus peus, que es van deixant veure de tant en tant entre boires. Més endavant hi afegirem les més modestes, però també belles i més properes del grupo Puez. Cada vegada anem trobant menys gent i els camins amples es van convertint en senders més estrets, més muntanyencs. Fins i tot veurem un parell de marmotes i algunes flors de neu, encara que la majoria ja una mica pansides. Sense presses, allarguem una mica la caminada fins al Plan Ciautier, on començarem a baixar més directament cap al telecabina. Ja arribant-hi, més avall i per pinedes, els trencanous és deixen veure bé, i una, mentre pixo apartat del camí, fins i tot deixa caure una pinya a menys d’un metre meu.

El que no ha començat gaire bé, ha acabat sent una de les caminades que més ens ha agradat. Un magnífic comiat d’aquestes muntanyes.

Sortim de l’aparcament del telecabina, de pagament, per si no et cobren prou per pujar-hi.  Dinem al cotxe una mica més enllà. La idea era fer una volta a Urtijëi , però el cel s’ha anat tapant mica en mica, és ben gris, fa una mica de fresca i ens fa mandra. Tornem al càmping i ho aprofitarem per dutxar-nos.

Per acabar d’aprofitar la tarda visitarem Klausen (Chiusa en italià). En el «planning» del viatge era una visita secundària, per si de cas, però ens ve molt de gust fer-la, i més podent descansar de cotxe. Hi anirem a peu des del càmping.

Amb una autopista i una via de tren força transitats a l’altra banda del riu, al fons de la vall i envoltat de polígons industrials i noves construccions, d’entrada no sembla un lloc molt atractiu. Malgrat tenir, a l’altra banda i sobre un penya-segats, la dominant fortalesa i el convent de Sabiona (la vista que tenim des del càmping). Un cop travessem el riu i entrem al casc antic la cosa canvia. Amb cases acolorides de façanes emmerletades i grans finestrals és el poble que ens agradarà més, amb diferència. És molt guapo. Recorrem el carrer principal i les seves dues places, on aprofitem per comprar alguns souvenirs. Voltem, també, per tot els seus carrerons estrets, que no són gaires. Anem fins al castell, però és privat i no es veu gaire res. El monestir el deixem estar, per l’hora que és no es pot visitar i, de fet, només es pot veure l’exterior i l’església.

Tornem al càmping contents, el dia ha estat més que ben aprofitat, un comiat perfecte. Demà ha de ploure i marxarem un dia abans, però hem pogut fer tot el que volíem i el temps més o menys ens ha acompanyat.

EN RUTA

Dia 13: Chiusa - Aix-en-Provence

La idea era que si fa més o menys bon dia anirem començant a tornar cap a casa per ports de muntanya, tot passant pels llacs de Como i/o Maggiore. En cas de mal temps, llavors, tornarem més directament i farem una parada més llarga a la Provença francesa. El dia està ben ennuvolat i no fa gens de cara de millorar. Segona opció, doncs.

Autopista i avall, per la vall de l’Isarco. Amb vinyes al seu fons i prats i boscos a les vessants de les muntanyes. Primer més tancada i cada vegada més riu avall més oberta i planera, sovint amb algun vistós castell o monestir enfilat dalt d’algun turó, o en alguna cinglera.

Em quedo amb les ganes de fer una volta a Bozen (Bolzano en italià) i, sobretot, visitar el Museu d'Arqueologia de l'Alt Adige, dedicat a Ötzi, l'Home de Gel (el cos momificat d'un home de fa uns 5.300 anys, que va ser trobat en una glacera dels Alps l’any 1991, i que ha servit per recollir una gran quantitat d’informació sobre la prehistòria gràcies el seu elevat grau de conservació).

A partir de Trento repetim el camí d’anada. Avui, però, entre setmana, amb molt més trànsit, camions i embussos (especialment al voltant de Gènova, per obres). A estones, també, amb ruixats i pluges, se’ns farà més llarg i pesat. Com a l’anada anem fent parades més o menys cada dues hores, la primera per comprar algun souvenir que ens falta.

Arribarem a les vuit a Ais de Provença (Aix-en-Provence en francès), just a l’hora que tanquen el càmping, almenys segons Google. Per sort no serà així i fins i tot ens haurem d’esperar que el noi de recepció acabi de sopar. Parla un anglès amb tant d’accent que gairebé ens estimaríem més que ho fes en francès, però ens acabem entenent i ens hi podem instal·lar sense problemes. De nit i amb pluja no triem la millor parcel·la, però hi estarem molt bé. Acompanyats d’alguns conills i aranyes immenses.

SOL PROVENÇAL

Dia 14: Aix-en-Provence i Les Baux-de-Provence

Després de la tirada d’ahir avui ens llevem una mica més tard i ens ho agafem amb calma. Sortirem al càmping a les onze, però tenim el centre de la ciutat a cinc minuts. Fa i farà sol tot el dia.

Ens passegem, sense rumb, pels carrers del casc antic. Gairebé tots els carrers són de vianants, lluny del soroll dels cotxes i la contaminació, només hi circulen una mena de curiosos “mini-bus” elèctrics per a quatre persones. Caminem per carrers i carrerons estrets, amb façanes de tons marronosos, ocres, amb grans finestrals sovint tancats per porticons de fusta. Alguns carrers estan plens de botigues de tot tipus, a vegades conservant, encara, aparadors i cartells que, volgudament, pertanyen a temps més antics. Tot sovint passem, també, per alguna plaça o placeta, sovint ocupades per terrasses de bars i restaurants. Hi ha ambient, força gent amunt i avall arreu, però sense que en cap moment arribi a ser angoixant. La ciutat, que voreja els cent-cinquanta mil habitants, va ser fundada el 122 aC pels romans amb el nom d'Aquae Sextiae, per les seves aigües termals. D’aquest passat en queda poc, però Ais es coneix encara com “la ciutat de les mil fonts” (els més puristes n’han comptat “només” cinc-centes, que no sembla pas poc). N’hi ha per tot arreu i de tota mena, sent un altre dels seus atractius.

De fet, per ser exactes, hem començat a passejar primer per la ciutadella comtal, fins arribar a Torre del Rellotge, on comença el barri de Saint-Saveur, sobre l’antiga vil·la romana, i antiga ciutadella episcopal (les dues ciutadelles a l’Edat Mitjana van estar separades per una muralla).

La Torre del Rellotge és un dels símbols de la ciutat, amb un rellotge astronòmic de 1661, amb quatre estàtues de fusta que simbolitzen les quatre estacions. Al seu costat hi ha l‘Hôtel de Ville, l’ajuntament, del segle XVII d’estil italià, i davant seu, una plaça del mateix segle amb una font amb una columna romana. Una mica més enllà hi ha el Palau Arquebisbal, dels segles XVII i XVIII, una mostra del poder de l’església en el passat. Al seu costat hi ha la catedral de Saint-Saveur, un edifici eclèctic que es va construir sobre l'antic temple d’Apol·lo entre els segles V i XVII, amb parts romàniques, gòtiques i barroques. No és molt gran, però és bonica. El que em crida més l’atenció, però, és una de les seves particularitats, en un costat de l’entrada s’hi conserva un baptisteri circular del segle VI, envoltat de columnes d’època romana.

Comprem dinar en un supermercat, llenties i hummus per la Clara i una amida de pasta per mi. Ens l’anem a menjar tranquil·lament als jardins, d’estil francès, du Pavillon Vendôme, amb un pavelló del segle XVII construït pel duc de Vendôme.

Havent dinat decidim anar en direcció al cotxe tot tornant a fer una volta pel casc antic, repetint alguns carrers i places i d’altres no. Acabem la visita al Cours Mirabeau un ample passeig de plataners i fonts, amb bars i restaurant en una banda i grans mansions del segle XVII i XVIII a l’altra, actualment ocupades per la Universitat i centres de recerca.

Segurament ens deixem algunes coses per veure, però no preteníem fer una visita intensiva. Només era una parada a mig camí per fer-lo més descansadament. La veritat és que ens ha encantat, ens ha agradat molt, però volem aprofitar la tarda per fer una altra visita.

Agafem el cotxe i fem una hora de camí fins els Baus (lei Bauç de Provença en occità, les Baux-de-Provence en francès). Deixem el cotxe en un dels aparcaments exteriors, sortosament un dels més propers, tot i que els altres a aquesta hora no estan gaire plens, hi ha cotxes força lluny. Els Baus és un poble medieval que conserva les muralles, portalades, torres de defensa, carrers i carrerons estrets i empedrats, actualment ocupats per botigues i restaurants. Destaquen, també, la capella de Saint-Blaise, romànica provençal, i la Chapelle Castrale, gòtica. Amb fonament, té fama de ser un dels pobles més bonics de la Provença, hi fem la volta sencera, malgrat que encara hi ha força gent.

Sortint del poble per la part alta hi un petit altiplà que és un magnífic mirador. En una banda hi ha les restes del monumental castèu dei Bauç. Al cor de leis Aupilhas (les Alpilles en francès). Dalt d’un turó, té el seu origen en el segle XI i va ser ampliat en segles posteriors. Per la seva posició estratègica va ser de vital importància, especialment durant l’edat mitjana. Va ser desmantellat per Lluís XIII al segle XVII. Semi-troglodític, amb habitatges i un calabós excavat a la roca, actualment amb roques amb bells tafonis, també conserva les restes d’una capella, les muralles, un parell de torres i la torre de l’Homenatge. Des de la part més alta les vistes a les Aupilhas i la plana de la Camarga són impressionants. Ens agrada molt.

A més, un altre dels atractius del castell són la reproducció d’armes medievals, usades en els setges, com un ariet cobert o una enorme catapulta de més de setze metres d’alçada i set tones de pes (es necessitaven seixanta homes per fer-la servir, tenia un abast de dos-cents metres i podia llençar boles de fins a cent quilos).

Baixant cap a la següent visita ens aturem a fer alguna ullada a les botiguetes, ja amb molta menys gent. Ho aprofitarem per comprar sabó de Marsella (que està aquí al costat, com aquell qui diu) i saquets de barballó aromàtics (espígol). Renovem, també, la zona blava. Després de veure cartells a l’entrada del poble, al comprar l’entrada al castell ens han explicat ben bé de que es tractava i ens hem arriscat a comprar la combinada a la pedrera.

La pedrera dels Baus va ser explotada des de molt antic, tot i que de manera industrial només des de l’any 1800 fins al 1935, quan va acabar l’activitat. L’any 2012 va passar de mans de l’administració a Culturespaces Digital, on van crear el seu primer centre d'art digital. Des de la seva inauguració, les Carrières des Lumières (Pedreres de Llums) acull una exposició digital immersiva dedicada a un gran nom de la història de l'art, que varia d’any en any. Nosaltres vam tenir la sort de poder-ne veure dos, amb més o menys una hora de durada en total. La primera, tot i que en veure la meitat final d’entrada i el començament després de la següent, és de “De Vermeer a Van Gogh, els mestres holandesos”, la segona “Mondrian, l'arquitecte dels colors”. Un espectacular espectacle d’imatge i música que gaudim, primer, tot recorrent la pedrera d’una banda a l’altra, després asseguts en un parell de punts, el que ens sembla millors. Impressionant, ens encanta.

Tot marxant anem fins a un mirador del poble, per fer la foto. Aprofitem, també, per parar-nos a comprar en un supermercat (just abans no tanquin). Com anem bé de temps passem del maps i mirem d’anar per carreteres secundàries, tot i que al final acabarem a l’autopista igualment.

Sopem al càmping, i en donem a un parell de gats, mare i fill.

CAP A CASA

Dia 15: Aix-en-Provence - Taradell

Sense presses, però d’hora, desparem tot i marxem. Aquesta vegada, no com ens passava a les Dolomites, amb tot sec, que ja tocava. Tenim cinc hores de cotxe fins a casa. Fa sol, som dissabte i això farà que trobem molt menys trànsit, molts menys camions i cap retenció enlloc.

Fem una parada per anar al lavabo i una altra a l’última àrea de serveis de la Catalunya Nord. Per posar deu euros de gasolina i acabar d’arribar a la Jonquera. Hem apurat tot el que hem pogut però no ho veiem clar. De fet, hem apurat tant que gairebé només sortir de la benzinera es tornarà a encendre el llum. A la Jonquera no és que sigui precisament barata, un euro amb setanta-u el litre, però ho és molt més que a França i Itàlia, que estava entre dos euros i els dos euros amb vint (mentre que aquí les low cost només val u i mig). Ja que hi som, i que és l’hora, busquem una ombra i ho aprofitem per dinar, esperar a entrar a Catalunya i fer-ho en un aparcament de l’autopista no val la pena, aquí estan infinitament millors i, de passada, evitem la temptació d’anar tirant i arribar ja fins a casa, ni que sigui per dinar a mitja tarda.

Arribarem a casa amb temps per descansar i ordenar-ho tot, que sempre va bé (encara que si fos per mi, hagués aprofitat per fer alguna visita de camí, però bé, així també va bé).

Sobre els punts... l'antibiòtic va funcionar bé i només amb una mica de cures al vespre ho he pogut fer tot sense problemes. Ara bé, els punts no han fet la seva feina i el bony a l’esquena (el quist sebaci) s’ha acabat convertint en un gran forat que hauria d’haver rebut una mica d’atenció mèdica abans. Resultat, a la tornada hauré d’anar a fer cures al CAP un parell de dies a la setmana durant unes tres setmanes.

DADES PRÀCTIQUES

Les muntanyes de les Dolomites van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2009. El seu nom ve de la dolomita, la roca descrita pel geòleg francès Déodat Gratet de Dolomieu. Antigament eren conegudes com a "Monts Pàl·lids" pels seus tons blanquinosos que, tant al capvespre com a l'alba d’un dia seré, es tornen d'un color rosat, fenomen que es coneix com enrosadira, tot un espectacle. A les seves serralades hi ha divuit cims per sobre dels 3.000 metres, sovint tenen formes úniques i molt diferents a les d’altres zones dels Alps. Un expert en harmonia, com l’arquitecte Le Corbusier, va dir que els seus paisatges eren “l’arquitectura natural més perfecte del món”.

Documentació necessària i vacunes: Document d'Identitat (França i Itàlia formen part de la U.E).

Clima i millor època per anar-hi: de juny a setembre.

Segurament de juliol o agost, però la zona està molt massificada i trobarem molt trànsit, cues i gent. Nosaltres al setembre, encara hi havia gent, però vam poder anar a tot arreu sense cues ni massificacions, aparcant sense problemes. Cal tenir en compte, però, que en aquesta època comencen a tancar alguns telecadires i telecabines. El de la Marmolada ho feia el segon cap de setmana, i alguns d’altres a la tercera o a finals de més.

És una zona d’alta muntanya, pel que el temps no sempre ens pot acompanyar del tot i cal portar roba d’abric per si un cas, fins i tot a ple estiu.

No sé si és habitual o no, i en quines temporades, però a nosaltres tot sovint el dia es despertava seré o força seré i els cims a mesura que avançava el dia s’anaven cobrint de boira. Si és el cas, millor anar d’hora, o per si un cas, millor anar com més a primera hora millor a telecabines i excursions.

Moneda i Preus: Euros. Els preus en general són una mica més cars que aquí (veure, també, “pressupost” al costat). Excepte, potser, els supermercats, amb preus similars (algunes coses més cares, però d’altres fins i tot més barates).

Seguretat: Com aquí o més, cap problema enlloc (si més no, on vam estar). Enlloc vam tenir sensació d'inseguretat.

Que canviaria?: Res (tot i que no ens podem queixar, com a molt, haver tingut un anticicló i quinze dies de sol).