ANNIVERSARI FELIÇ

Dia 1: Barcelona - Tbilissi

Mesos abans, decidir on anar i per què. Buscàvem un destí més o menys exòtic, diferent i a un preu assequible. Vietnam i països del voltant eren els que tenien més força, però els acabem descartant per no ser la millor època per anar-hi. Finalment ens decidim per Geòrgia, un lloc que els dos també teníem ganes d’anar. A més, per alguna estranya raó aconsegueixo convèncer la Clara (psicologia inversa?) d’afegir-hi Armènia (un altre lloc on jo tenia ganes d’anar). Comprem els bitllets al febrer i, afortunadament per a mi, ja no hi marxa enrere... i encara més afortunadament un cop acabat el viatge no ens en penedirem (la Clara em diu que: “home això ho dius tu”... però només és per “xinxar” una mica).

Tot seguit la planificació del dia a dia, decidir què volem visitar i quants dies passarem a cada lloc, on dormir, fer les reserves d’hotels, etc. Amb marge d’improvisació, però tot ben mil·limetrat per aprofitar el viatge... total, perquè la Clara canviï tot el que pugui sobre el terreny, però això, ja ho anirem explicant.

-------------

Sortim de cals sogres cinc minuts abans de les vuit del matí. Arribem a l’aeroport sense trobar trànsit, una cosa que, en dies així, em neguiteja abans de sortir i em posa encara més nerviós si en trobo, tot hi anar sempre força sobrat de temps.

Un cop a l’aeroport el de sempre, l’avorrida cua per facturar les maletes, el pas pel control de passaports (aquesta vegada ràpid), situar la porta d’embarcament i més estona d’avorrida espera. Això últim ho fem a l’última porta de la terminal B, a la part de baix, esperant l’autobús mentre aprofitem per esmorzar, i tot maleint el volum de la megafonia, clarament massa fort i més si el que parla fa veu de pito.

Just abans de pujar a l’autobús, un últim control de passaports, amb “susto” inclòs. Jo passo sense problemes, però es miren amb especial atenció el de la Clara. Són un moments d’incertesa que es fan llargs. Per sort, ens diuen que cap problema i que podem passar (suposem que ha estat perquè caducava abans de sis mesos i comprovaven que podria entrar a Geòrgia sense problemes).

L’avió és tipus “autocar”, amb dues files de seients. Una cosa que semblava impossible a la Clara, que pensava que els avions petits ja només eren per curtes distàncies... cosa que va ser motiu de burla durant uns quants dies abans. Ella sempre vol passadís i jo sempre finestra, amb el que aquest tipus d’avió és ideal. Ho aprofito per tornar-m’hi i ara la burla la faig jo.

El vol és molt tranquil, sense gairebé cap turbulència. Són quatre hores llargues de vol, a mig camí ens donen dinar, demanem pollastre per mi i vegetarià per la Clara... i jo m’acabaré menjant el vegetarià i ella el pollastre. Abans i després ho aprofito per gaudir de la “meva” finestra... tot i que a estones l’hi hauré de deixar a la Clara, que s’ha adonat que una mica també li agrada. Pel camí una bona estona de mar per, tot seguit, distingir el que sembla l’illa de Sardenya; més mar fins a travessar el sud d’Itàlia (la forma de la bota de la costa és inconfusible); més mar i sobrevolem Albània, entrant per la curiosa costa de Vlore, i Grècia; per  finalment, resseguir la costa turca del mar Negre fins arribar a la costa georgiana, on girem a la dreta i travessem tot el país més o menys pel seu centre.

Un cop aterrats, el control de passaports i la recollida d’equipatge és força ràpid, l’aeroport de Tbilissi és més aviat petit. Sortint comença un mercadeig de taxis que, cansats, ens sobrepassa: acabem pujant a un de pirata i pagant molt més del que tocaria (això ho sabrem més endavant, tot i que ho sospitem des del principi). Bé, de tot se n’aprèn i no ens tornarà a passar (val a dir que, tot i això, no és un preu desorbitat, al canvi només uns vint euros en total). Només entrar, el taxista comença a conduir només amb una mà mentre amb l’altre juga al mòbil. La Clara, nerviosa, li pregunta si això és normal i legal, contesta que no, però com si res...

Amb el taxi passem pel centre, mentre es va fent fosc. D’entrada ens sorprenen dues coses, la gran quantitat de petites botigues, principalment de fruita i verdura, i la conducció, molt millor del que havíem llegit, tot i que aquesta hora no hi ha massa trànsit. Ens crida l’atenció, també, la quantitat de gossos de carrer que anem veient, cosa que traumatitzarà a la Clara durant tot el viatge.

Arribem a l’apartament on passarem les dues properes nits. Està molt bé i la seva propietària, la Tico, és molt simpàtica i ens ajudarà força els propers dies. Deixem les maletes i ens instal·lem. Aquí la Clara s’adona que, sense voler, a la bossa de mà hi portava una navalla (l’Opinel de les excursions)!!! A vegades, és difícil d’entendre i explicar per a què serveixen tants controls.

Un cop instal·lats sortim a estirar una mica les cames pels carrers del voltant i, de passada, a comprar quatre coses al supermercat que hi ha a la cantonada. Ja s’ha fet fosc i fa fred... i patíem per la calor! (especialment ella).

Per cert, avui és el meu aniversari, i no se m’acut millor manera de celebrar-lo que fent el que més m’agrada, viatjar, i amb la persona que més m’estimo.

SORPRENENT

Dia 2: Tbilissi

Ens llevem ni d’hora ni tard. La Clara una mica més aviat del que voldria, en part, culpa meva... quan em llevo mirant de no fer soroll i m’acabo entrebancant sorollosament amb el sòcol de la paret del costat del llit i em faig una mica de mal. Dutxa i esmorzar a l’apartament, amb cuina, com a la majoria de llocs on anirem, ja que ho hem buscat expressament, degut a les intoleràncies alimentàries de la Clara, per assegurar-nos que sempre podem menjar sense problemes i, de passada, abaratir una mica el viatge.

Sortim a les deu tocades, caminem un quart i ens plantem a l’avinguda Rustaveli. Com que no sabem a quina alçada, anem una mica amunt, quan hauríem d’anar anat avall. Ho aprofitarem per anar a un wc públic, per trenta cèntims d’euro podem pixar en un forat a terra... sense portes. Sense tenir-ho massa clar, anem una mica més amunt i avall. Finalment, però, arribem a la Plaça Rustaveli, on comencem la visita turística pròpiament dita.

L’Avinguda Rustaveli és el centre polític i social del país. És un reflex de l’arquitectura imperial russa de finals del segle XIX i principis del XX, quan Tbilissi es va convertir en la capital colonial del Caucas. El Tsar hi va fer construir tot d’edificis i monuments dignes d’aquest títol, entre ells aquesta gran avinguda per fer-hi desfilades. Des de llavors s’ha convertit en un dels llocs preferits i més estimat dels seus habitants, per passejar i gaudir de la cultura. La prova és que tot caminant-hi passem per davant del Parlament, la seu de la Cancelleria, el Museu Nacional, el Palau del Virrei, l’Església de Sant Jordi de Kachueti, l’acadèmia de Ciències, el Teatre de l’Opera o el Ballet Teatre (en diferents estils). També és una important arteria viària, amb un trànsit intens i sorollós que a nosaltres ens angoixa una mica (és com si a la Rambla de Barcelona pel mig hi passés el carrer Aragó en hora punta). L’Avinguda acaba a la gran Plaça de la Llibertat, inaugurada l’any 2006, on hi ha l’ajuntament i una alta columna coronada per una daurada estàtua de Sant Jordi.

D’aquí baixem cap al casc antic tot passant per les poques restes de les imponents muralles que envoltaven la ciutat als segles XII i XIII (que van ser destruïdes al segle XIX). Hi entrem tot passant per la curiosa i bonica Torre del Rellotge, que malgrat que va ser construïda el 2010 s’ha convertit en una atracció turística emblemàtica de la ciutat. Al migdia i a les set de la tarda el rellotge s’obre i unes titelles mostren el “cicle de la vida”.

Molt a prop seu hi ha la basílica d’Anchiskhati, la més antiga de la ciutat, del segle VI. Poc més endavant ens desviem cap al bell pont de la Pau, un altre monument modern, construït el 2010, que s’ha convertit en un símbol de la ciutat. De vianants, travessa el riu Kura, que parteix la ciutat en dos i comunica el casc antic amb el Parc Rike, bellament enjardinat i florit. En una cantonada hi ha la Sala de Concerts i la Sala d’Exposicions, en forma de dos tubs futuristes (encara inacabats, pel que fa a l’interior). Tot i que, llegeixo, el dissenys d’aquestes obres encara és polèmic, la veritat és que a nosaltres ens agraden molt.

Un cop vist el parc tornem a travessar el pont i dinem, al restaurant Latrappe, on hi veiem força gent. També sembla una mica més barat que els més cèntrics. Amb la companyia d’alguns gats tastem alguns plats típics dels país: “badrijanis” (unes rodanxes d’albergínia a la brasa, recobertes amb una pasta de nous i alls, amanides amb ajika i coriandre), “pomidoris da kitris salati” (amanida de cogombre i tomàquet, molt apreciada), i “mtsvadi” de porc (una brotxeta marinada a la brasa que, un cop feta, es presenta sense els bastonets, amb trossos de ceba tallada fina i suc de granada). Ens agrada, de moment, el menjar georgià.

Un altre cop pel casc antic, acabem arribant a Abanotubani (literalment, el barri dels banys), un dels més pintorescos de la capital. La llegenda diu que la ciutat va néixer gràcies a ells, ara fa uns 1.500 anys. Explica que el rei Vajtang Gorgasali estava de cacera i va veure com un animal que havia malferit es banyava en una font termal, curant-se miraculosament i fugint cap al bosc. El rei, després d’això, va ordenar construir una ciutat al costat de les fonts termals. De fet, “tbili”, la paraula d’on prové el nom de Tbilissi, significa “càlid”.  Tot i que els edificis actuals són del segle XVIII, són construccions d’origen i arquitectura persa, baixes, pràcticament excavades al terra i coronades amb les cúpules semiesfèriques que li donen el seu curiós i característic aspecte. Les seves aigües són sulfuroses i la seva temperatura està entre 35 i 37ºC, terapèutiques i cosmètiques. Després del bany la tradició diu que cal fer-se un bon massatge, tal i com s’ha vingut fent des de fa centenars d’anys. Ho deixem per un altre dia, si tenim temps i ganes (que al final serà que no, a 36º a l’exterior, no ve de gust remullar-se en aigua calenta).

Seguim per la riera que passa just al seu costat fins arribar a una bonica cascada, que sembla fora de lloc al mig de la ciutat. D’aquí ens enfilem cap a la fortalesa, tot passant per la senzilla Mesquita Central de la ciutat, de totxana vermella i construïda el 1.895, diuen que és l’única del món on xiïtes i sunnites resen junts. Fem una parada en una terrassa d’una casa, reconvertida en un bar improvisat, des d’on la contemplem. Fa una mica de calor i un gelat de raïm i un suc de taronja se’ns posa molt bé.

Una mica més de pujada i arribem a la fortalesa de Narikala, de fet, les restes d’una antiga ciutadella persa, ja que només en queden algunes muralles, més o menys senceres, del segle IV. Les ruïnes del castell no són gran cosa, és més bonic de lluny que de prop, però, situat dalt d’un turó, les vistes a la ciutat són espectaculars.

Baixem per l’altra banda, una altra vegada pel casc antic, ara per la seva part més vella. Ens perdem pels seus carrerons estrets, tot gaudint de bells racons pintorescos, sovint acolorits. Ens criden l’atenció, especialment, els seus balcons, bellament adornats. Al arribar a la part baixa, continuem recorrent els seus carrers, ja més amples però igual d’encantadors. Ens sobte que tot és una mica caòtic, ja que tot sovint s’alternen edificis que semblen a punt de caure amb d’altres de restaurats (bonics, tot i que segons llegeixo, no sempre amb el rigor que caldria). Ens agrada moltíssim.

De fet, la ciutat ens sorprèn gairebé a cada cantonada. L’única cosa negativa, tot i que suportable, és que en alguns punts es fa una mica pesada, o molt, la gent que ofereix diferents coses als turistes: al pont, excursions en barca pel riu; en un carrer cèntric cotxes de lloguer; en un altre excursions d’un dia en taxi; davant els restaurants cambrers convidant-te a entrar...

Tornem a la plaça de la Llibertat, per tornar en metro a l’apartament. Curiosament funciona amb unes targetes anomenades “metromoney”, que es carreguem amb diners per fer els viatges que es vulguin (a unes màquines o a les taquilles que hi ha a les entrades del mateix metro). Pujant cap a l’apartament aprofitem per comprar el sopar en una rostisseria: una mena de pilotilles i pollastre (molt bons), al que afegirem patata i mongeta que farem nosaltres mateixos. També comprem una mica de fruita en una altre lloc, amb recàrrec turístic inclòs: la bàscula marca que val tres laris, però ens en cobren cinc... no hi tornarem.

Després d’una dutxa i mentre sopem decidim canviar de plans. La Clara després del que havia llegit a casa no volia fer-ho de cap manera. Ara, però, després d’haver-nos passejat tot el dia per la ciutat i veure com condueixen, el que havíem llegit sobre la seva mala conducció ens sembla exagerat, i decidim llogar un cotxe pels propers dies. Ho fem al mateix moment, per internet, ja que a tot arreu tindrem wifi. De passada també haurem d’allargar l’estada una nit més aquí...per sort l’habitació no està ocupada i ho podrem fer.

Havent sopat ens costa decidir què fer, però al final ens decantem pel parc d’atraccions de Mtatsminda. Per si no ho hem fet prou en tot el dia, caminem dos kilòmetres més fins arribar al funicular que hi porta. Fem tard per pujar a la seva nòria, bellament il·luminada, però podem gaudir d’unes magnífiques vistes nocturnes de la ciutat.

La baixada amb el mateix funicular és una mica caòtica, amb treballadors del parc que no volen fer la cua amb els turistes, guardes de seguretat que no els deixen passar i discussions que no entenem. Al final, per acabar baixant-hi tots igualment.

Tornem a l’apartament una mica tard, però contents i esgotats... entre una cosa i l’altre, segons el mòbil de la Clara, haurem caminat uns vint-i-tres kilòmetres per la ciutat. Serà el dia que ho farem més en tot el viatge, amb diferència. Tbilissi ens ha enamorat tant de dia com de nit.

ENAMORANT-NOS

Dia 3: Tbilissi

Dormim molt bé i acabem sortint de l’apartament a les deu. Agafem el metro fins a l’estació central. Un cop allà, mentre fem cua, massa tard, se’ns encén la bombeta: no portem els passaports al damunt. Després d’una bona estona d’espera, tal i com malauradament sospitàvem, no podem comprar els bitllets de tren a Erevan per d’aquí a uns dies. Amb tot plegat hem perdut una hora i mitja. Fa una mica de ràbia, i més avui, que el cel està totalment serè, d’un blau radiant (ahir estava mig ennuvolat). Ho tornarem a provar al vespre. L’estona només haurà servit per saber d’on surten els busos a Kazbegi, que en principi hauríem d’agafar cap a finals del viatge.

Tornem a agafar el metro, ara fins a la parada de la catedral (tot i que no hi anirem). Baixem cap al riu, tot passant per l’església de Metekhi, ortodoxa georgiana, del segle XIII amb modificacions posteriors (tot i que els seus orígens serien molt anteriors). Era part de la fortalesa reial que va ser destruïda l’any 1937. Dalt d’un cingle al costat del riu, és un bon mirador del cas antic de la ciutat. Ho aprofitem per refer una mica les forces, tot menjant-nos un préssec (fruita que trobarem fàcilment per tot el país, boníssims a tot arreu).

D’aquí anem al Parc Rike, des d’on agafem el funicular que porta a Narikala. Gaudim, una altra vegada, de les impressionants vistes que hi ha des del castell. La idea és fer una caminada entre aquesta fortalesa i el parc de Matsaminda, pels turons que envolten la ciutat. Ens n’adonem, però, que no és tan plana com havíem llegit i que, fet i fet, ja hem gaudit de les vistes tant des d’un punt com des de l’altre. Canviem d’opinió i ho deixem estar, en lloc seu revistàrem alguns dels racons que ens van agradar més d’ahir amb l’afegit que avui fa sol, i mirarem de descobrir-ne de nous, llocs que, en principi, no teníem planificat anar. Abans, però, aprofitant que és allà mateix, ens arribem fins a la Kartlis Deda o la Mare Geòrgia, un altre dels símbols de la ciutat. És una estàtua, de vint metres d’alçada, que va ser erigida l’any 1958 per commemorar el mil cinc-cents aniversari de la capital. A la seva mà esquerra porta un bol de vi per donar la benvinguda als que venen com a amics, a la seva mà dreta, en canvi, una espasa per fer fora als que ho fan com a enemics.

Tot seguit ens tornem a passejar, repetint fotos, pels banys, el casc antic i el Pont de la Pau. Tornem a veure un noi passejant amb un papagai i un petit mono, cobrant als turistes per fer-s’hi fotos, una estampa que ens desagrada profundament i que diu molt poc a favor d’alguns turistes. També molts gossos de carrer, dormint tan tranquils, sovint amb un xip a l’orella, un dels problemes d’aquests països (de difícil solució). A més a més de molts gats, que semblen un altre dels símbols de la ciutat, si hem de fer cas als nombrosos murals on són ben presents en algunes de les parets del casc antic.

Aprofitem per dinar al mateix lloc d’ahir: “tchikhirtma” (una sopa de pollastre, ceba i coriandre) i “mtsvadi” (les mateixes brotxetes d’ahir). Gràcies al wifi del restaurant confirmem el lloguer del cotxe i, havent dinat, situem on és l’agència de lloguer per anar-hi demà sense perdre temps (molt propera).

Tot allunyant-nos del centre passem per carrers menys “típics”, alguns més o menys bonics, d’altres no tant. Tots tenen en comú, però, les voreres “random”: davant d’un edifici poden ser totalment noves tal i com les coneixem aquí, tot seguit pot no haver-n’hi, o pot ser que siguin molt velles i plenes de sots... i així anar fent totes les combinacions possibles. Arribem al Pont Sec, on havíem decidit anar. Hi un mercat de carrer d’antiguitats, productes de segona mà, records per a turistes i quadres, en una barreja curiosa que, per mi, no val gaire la pena (tot i que, com tot, això va a gustos).

D’aquí anem al carrer Aghmashenebeli. Recentment remodelat i format per edificis d’estil neoclàssic rus, s’ha convertit en un carrer elegant i animat, ple de restaurants. Gaudim dels seus racons, tot esquivant els empipadors cambrers que ens conviden a entrar als seus establiments... fem un gelat i un suc en un dels pocs on ningú ens ha demanat entrar. Malgrat els cambrers, ens agrada i decidim que, si tenim temps, hi tornarem l’últim dia tot passejant per algun carrer del voltant més (que al final, no va poder ser, què hi farem). És una zona que val molt la pena anar, tot i que estigui una miqueta apartada del centre.

Agafem el metro i tonem cap a l’apartament. Tot de camí, ens parem a la mateixa rostisseria d’ahir on comprem pollastre rostit i les mateixes pilotilles (boníssimes), a més de “pkhali” de primer, uns aperitius tradicionals fets amb espinacs (també poden ser d’albergínia, pebrots o remolatxa), marinats amb nous, all, ceba i herbes. Soparem a l’habitació.

Havent sopat paguem la nit extra que no teníem planificada estar aquí (la idea, abans de canviar de plans i llogar el cotxe, era dormir al tren nocturn entre Tblissi i Zugdidi, i d’aquí anar a Mestia amb bus). Aprofitant que la Tico és amb nosaltres, molt amablement ens ajuda a intentar reservar el tren, fins i tot trucant a l’estació sense que li demanem. Al ser un tren internacional, però, per telèfon no es pot fer. No ens queda més remei que tornar a agafar el metro i anar a l’estació a comprar els tiquets. Un cop allà ens diuen que no queden compartiments dobles i només queden dues places, en compartiments compartits: una al primer vagó, l’altra a l’últim... o això entenem. Quin remei, els agafem una mica decebuts.

Tornem a agafar el metro i anem una altra vegada al casc antic, ara per fer-hi una passejada nocturna. Ho fem tot passant pels carrers més cèntrics, la Torre del Rellotge o el Pont de la Pau, il·luminat amb els colors de la bandera georgiana. Aprofitem per prendre una cervesa georgiana a una terrassa d’un dels molts pubs que hi ha pel centre (ho faré tot sovint aquests primers dies, recuperant una vella tradició de vacances).

Cansats, la tornada, des de la Plaça de la Llibertat, la fem amb taxi. Aquesta vegada a un preu totalment raonable, i explicant-li on ha d’anar, ja que no recordem l’adreça de l’hotel.

ONZE HORES

Dia 4: Tbilissi - Mestia

Entre esmorzar, dutxa i maletes surto a les deu. La Clara m’esperarà a l’apartament mentre jo vaig a buscar el cotxe al casc antic.

Ens toca un Nissan Tilda amb canvi automàtic, importat i de segona mà, com la majoria de cotxes que circulen pel país. És força gran i ens anirà molt bé... un cop m’hi acostumi. Al volant, el neteja parabrises i els intermitents estan canviats de banda, amb el que sovint m’equivocaré engegant una cosa en lloc de l’altra, cosa que, també tot sovint, traurà de polleguera a la Clara. El fre de mà està al lloc on hi hauria d’haver de l’embragatge, cosa que no m’explica ningú i de la que tardaré a adonar-me’n. Aniré una bona estona amb el cotxe que sembla que no “tira” i amb olor a frens... fins a descobrir què passa i on és la solució. Bé, almenys aquest té el volant a l’esquerra. Una de les coses que més ens crida l’atenció és que, al importar cotxes del Japó, n’hi ha molts circulant amb el volant a la dreta, afegint més caos a la carretera del que ja hi ha.

Torno a l’apartament sense problemes, em sé el camí d’haver-m’hi fixat tot passejant. Recullo a la Clara, ens acomiadem de la Tico mentre carreguem les maletes i marxem sobre les dotze del migdia. Per orientar-nos farem servir el Google Maps, que pot funcionar sense dades amb mapes de la zona prèviament descarregats. Les carreteres estan força ben senyalitzades, però ens ajudarà tot sovint o, si més no, farà que anem més tranquils. Sortirem de Tbilissi sense complicacions, només amb alguna petita volteta de més, però poca cosa.

El primer tram, un quart de camí, és per una autovia molt nova. Passem pel fons d’una vall ample i plana, amb les muntanyes al fons, ni lletja ni bonica. A la llarga l’autovia ha d’unir la capital amb Batumi, però no està acabada i s’acaba de cop. Comencem un llarg viatge per carretera tot travessant pobles i ciutats sovint amb un lleig passat comunista, a un ritme ara per un camió, ara per un semàfor, ara per una altra cosa,  molt més lent del que ens agradaria. El que més posa nerviosa a la Clara, més que a mi (Romania era molt pitjor), és la quantitat d’animals que també hem de sortejar: vaques, porcs, ànecs, gossos, gats...sembla un zoològic a l’aire lliure. A més, de tant en tant, creua gent la carretera sense parar massa atenció.  

L’avantatge d’anar amb el nostre cotxe, però, és que podem parar quan vulguem: a pixar, a beure, a menjar (en una benzinera, com farem, per dinar, en una Gulf amb els lavabos en condicions) o, fins i tot, a comprar uns préssecs, boníssims, en una paradeta. Ens crida l’atenció la gran quantitat de parades que hi ha al costat de la carretera al llarg de tot el camí. Però més que això, el fet que sembli que vagi per zones: durant una kilòmetres totes les parades són de fruites, llavors d’hamaques, després de pa, més endavant de bolets, tot seguit d’estris de cuina de fusta de gust dubtós, o de ceràmica, o d’olis de motor...

Passat Zugdidi deixem l’eix viari principal i ens desviem a la dreta. Portem uns dos terços de camí. El trànsit és torna molt més amable i, amb menys cotxes, podem anar una mica més de pressa i tranquils. Fins i tot el paisatge es torna més verd i bonic. Al costat de la carretera hi ha alguna vaca més, però vigilant una mica no hi ha cap problema.

Més endavant, ja al tram final, de sobte la carretera es comença a enfilar. Deixem enrere camps i pobles i comencem a travessar boscos, seguint rius cada cop més salvatges. Mentre guanyem alçada, revolt darrere revolt, les muntanyes que ens envolten cada cop són més altes, la carretera és variada i el trànsit més escàs, amb el que la conducció és fa molt més agradable.

No aconseguirem arribar, però, amb llum del dia, com ens hagués agradat. Els últims kilòmetres seran de fosc i amb pluja, amb el que haurem de reduir considerablement la velocitat (per anar a uns quaranta kilòmetres per hora).

Arribem a Mestia onze hores després. Només hem fet uns quatre-cents vuitanta kilòmetres. Jo calculava, optimista i convençut, entre sis i vuit hores com a màxim... la Clara deia que tardaríem nou o més, cosa que em recordarà, per “xinxar”, sempre que pugui.

Arribant no trobem l’hotel. Com que tenim molta gana decidim anar-hi després i parar primer a sopar. A més, és una mica tard i ens fa por no trobar lloc on fer-ho. Mengem al restaurant Guest House Ushba, al costat d’uns espanyols amb qui després parlarem una mica. Ens serveixen pels pèls: sopa vegetariana i brotxeta de pollastre per a la Clara, “badrijanis” i “mtsvadi” de costella de porc per a mi. Sense saber-ho hem encertat el lloc, de ple, està tot molt bo i hi tornarem més d’una vegada els propers dies.

Havent sopat tornem a agafar el cotxe i finalment trobem l’hotel, en un carreró sense asfaltar i pràcticament sense llum. Toquem el timbre, ens obren i ens porten al voltant de la casa, que de nit sembla molt més “destartalada” del que realment està. L’habitació, però, està molt bé, és ample i espaiosa. El bany és compartit i la cuina comuna, però hi estarem com a casa. El seu propietari, en Zurab, és molt amable i ens ajudarà sempre que pugui, malgrat el seu encara més pobre anglès que el nostre.

Quart dia seguit anant a dormir tard, avui sense voler-ho. El llit és doble, però les nòrdiques individuals.

OSTRES, EL MÒBIL...

Dia 5: Mestia: Glacera Chalaadi

Després de la tirada d’ahir ens llevem relativament tard i esmorzem a la cuina compartida. Ens hi trobem en Zurab, l’amable propietari de l’hotel. Com farem més o menys cada dia, a vegades també tornant, hi parlarem. Amb el seu anglès macarrònic o, a vegades i per a desesperació de la Clara, fins i tot jo parlant en català i ell en georgià, ens aconseguim entendre gairebé sempre (o això creiem...). Ens explicarà que és un gran culer, que el seu fill fins i tot ha vingut a Barcelona a veure un partit al Camp Nou, però també ens aconsellarà llocs on anar o fins i tot ens explicarà coses sobre la seva terra. Ens diu que Svanètia, la regió on ens trobem, és una mica com Catalunya, que té una història, una cultura i una llengua pròpies, la llengua Svan, que només és parlada per unes entre quinze i trenta-mil persones.

Fem quatre compres al poble i un cafè, temps suficient per...

Si fa bon temps tenim previst fer un parell d’excursions. Agafem el cotxe, deixem enrere el petit aeroport de Mèstia i, per una pista en molt bon estat, arribem a un pont (d’una central elèctrica, fàcilment identificable), inici de la primera. Avantatges d’haver llogat un cotxe, si no fos així hauríem d’haver fet aquests kilòmetres en taxi, a peu o, com més o menys teníem pensat, llogant una bici.

Agafem les motxilles i comencem a caminar, tot travessant el riu per l’antic pont, al costat del nou. Al fons, altes muntanyes que de tant es deixen veure entre boires, fa i farà un dia en que anirem combinant sol i núvols. La pujada és entre bonics boscos, però no massa diferents als que tenim als nostres Pirineus. El camí és ample i està ben fresat, a més d’estar ben senyalitzat amb marques grogues i blanques (i antigues fletxes vermelles), amb el que és difícil perdre’s.

Més endavant comencem a planejar, el bosc s’obre i ens deixa, davant nostre, la magnífica glacera de Chalaadi, envoltada de grans muntanyes que sovint freguen els 4.000 metres d’alçada. Continuen emboirades, però el vent fa que les puguem anar veient a estones i a trossos.

Un cop a la seva base veiem com altre gent s’enfila més amunt, fins a gairebé tocar el gel. Ho mig intentem, però no hi ha cap camí definit i caminem per roques inestables (sense botes de canya alta, amb els turmells desprotegits). De seguida ho deixem estar, sabent, també, que és perillós acostar-s’hi molt pel perill d’esllavissades (de fet mentre hi som en veiem una de petita a uns quants metres). Aprofitem per dinar a la seva base, amb calma i gaudint del lloc.

Tornem per on hem vingut. Un cop al cotxe me n’adono que no porto el mòbil. Anem a l’hotel, mirem a l’habitació i no hi és. Comencem a recórrer els llocs on hem estat al matí: l’oficina d’informació, la botiga on hem anat a comprar i el bar on hem fet el cafè. Enlloc, l’he perdut. Entre una cosa i l’altra són les tres tocades i anem a dinar al mateix lloc d’ahir: amanida i espaguetis la Clara, jo xampinyons amb formatge Sulguni i “khachapuri” (un pa pla farcit de formatge suau i salat, semblant a una pizza, tot i que hi ha diferents versions).

Tornem a mirar a l’hotel, i tampoc. Aconsellats per en Zurab, tot seguit anem a la comissaria de policia que, a més, està just al costat dels llocs on hem estat. Ens hi passarem mitja tarda, ens atenen molt bé... però no parlen anglès. Després de provar amb traductors d’internet finalment aconseguim comunicar-nos bé gràcies a l’ajuda d’un noi, molt amable, que parla anglès i no sabem ben bé com han “reclutat” del carrer (llavors no voldrà que el convidem a res, però li estem molt agraïts). Em començo a resignar a quedar-me sense mòbil, a hores d’ara si algú l’hagués trobat i tingués la intenció de tornar-lo ja ho hauria fet. Un cop a casa, ja havent tornat del viatge, fins i tot sabré qui ho ha fet, ja que abans de canviar la targeta van fer-s’hi un parell de fotos que, sense que se n’adonessin, suposo, es van penjar automàticament al Google Photos. No me’l van robar... però tampoc van fer cap esforç per tornar-lo, que vindria a ser més o menys el mateix. El que em sap greu és que era pràcticament nou, dels Reis...

La idea era fer una altra caminada a la tarda, però entre això i que el dia cada cop s’ha ennuvolat més, i fins i tot cauen quatre gotes, decidim fer una volta per Mèstia (la caminada als petits llacs de Kuruldi, doncs, quedarà per un altre dia). Ho aprofitem per comprar els primers records i fer una volta, tot passejant, per les característiques torres de l’Alta Svanètia. Ho aprofitem per pujar a la Torre de la família Goshteliani. Antigament cada casa/família en tenia una. Tot i el seu aspecte precari, les escales de fusta semblen prou robustes i ens enfilem als diferents pisos... excepte a l’últim, a causa de la meva por a les alçades (ho veig clar per acabar de pujar, però em fa por no saber baixar, ja que no acabo de veure punts on agafar-me amb prou força).  La Clara, que sí que hi puja, em diu que no valia gaire la pena, que sempre és un consol.

Les “murkvam” (en svan), “koshki” (en georgià) o torres svan eren unes estructures defensives i de vigilància, quadrades, davant de possibles invasions i conflictes locals. Generalment unides a una casa fortificada residencial, van ser construïdes entre els segles VIII i XVIII, tenien de tres a cinc pisos (rarament sis), separats per terres de fusta o pedra. Aquí, durant el setge, s’hi refugiava la família i el bestiar. La primera planta normalment no té ni portes ni finestres i les seves parets poden fer fins a un metre i mig d’amplada (estant l’entrada al nivell d’un pis superior). Els pisos estan connectats por escales de fusta i per una estreta escotilla que, per evitar l’entrada dels atacants, estan situades a cantonades oposades de la torre. El gruix de les parets, així com el seu perímetre, va disminuint a cada pis, el que dóna a les torres una forma trapezoïdal (que s’estreny amb l’alçada). A l’últim pis les obertures són grans, amples i arquejades (a diferència dels pisos inferiors, en què són molt estretes, just per permetre una ventilació natural), i el sostre està cobert per una teulada de fusta a dues aigües. Tot això els hi dóna un aspecte característic que, amb la combinació única amb els paisatges de muntanya, la conservació del seu aspecte medieval, l’Alta Svanètia ha estat considerat Patrimoni de la Humanitat des del 1996. Als diferents pobles de la zona s’hi conserven al voltant de dues-centes torres, unes quatre-centes cases-fortalesa i algunes esglésies medievals. Els Svan tenien fama de ser guerrers valents i encara ara s’enorgulleixen de no haver estat mai conquerits per ningú.    

Sortint de la torre comença a ploure de veritat. Tornem a l’hotel a descansar una mica i, jo, a regirar-ho tot per penúltima vegada, buscant el mòbil, sense sort.

Anem a sopar una mica tard (no tant com ahir, però). Tercera vegada al G.H. Ushba. Està ple, però com que ja ens comencen a tenir vistos ens fan lloc a la terrassa de dalt. Passarem una mica de fred, però soparem molt bé: la Clara “chikhirtma” (sopa de pollastre), jo brotxeta de verdura de primer, i els dos “mtsavi” de porc, de segon. D’aquí cap a l’hotel i a dormir.

AUTÈNTIC

Dia 6: Mestia: excursió a Ushguli

Ens llevem a les nou i esmorzem a la cuina de l’hotel. Anem al centre i comprem pa per fer entrepans, almenys per a mi. Tot seguit ens dirigim al centre d’informació per agafar un taxi, en principi per a nosaltres sols. Només arribar-hi, però, un taxista ens ofereix places a bon preu compartint-lo amb una família txeca (pare, mare i dues filles adolescents). Canviem d’opinió i li diem que sí.

Sortim sense haver-nos d’esperar ni dos minuts. Abans, però, anem a posar benzina, perdent uns deu minuts fent cua. Anirem amb una Mitsubishi Dèlica 4x4, amb el volant canviat de banda. Els primers kilòmetres són d’asfalt, en bon estat. El conductor, en Lesha, corre una mica, però sense ser exagerat i sense que ens faci por, excepte a la noia que va al seient de davant, o això sembla... tampoc hi ajuda gaire que es senyi cada cop que passem davant una creu o una església (d’altra banda, una cosa fàcil de veure arreu del país). Ens enfilem per un port de muntanya, on fem una primera parada en un improvisat mirador. Les altes muntanyes de la zona continuen mig tapades per núvols, però el que sí veiem bé és el poble de Zhamushi, amb les seves torres.

Baixem per l’altra banda de la muntanya i comencem a seguir la vall del riu Enguri. Quan portem uns vint o trenta kilòmetres s’acaba l’asfalt. La segona part serà per una pista estreta que justificarà, sobradament, el fet d’haver d’anar amb un 4x4... malgrat que, pel camí, ens creuarem amb un Mercedes gran i veurem algun altre cotxe petit aparcats, semblant-nos impossible i incomprensible que hagin arribat on han arribat. Amb sots, bassals, fang, trenques o, fins i tot, dos salts d’aigua que cauen al mig del camí... la Clara s’ho passa molt bé i no para de riure. Segurament és la que més gaudeix del trajecte en el 4x4.

Pel camí passem per alguns pobles petits, tots amb més o menys torres i algun allotjament, suposem, de cara al trekking de quatre dies entre Mèstia i Ushguli. Ens anem enfilant, també, gairebé sempre per boscos, fins i tot quan el riu forma un petit congost. A la seva part final, però, deixem enrere arbres per circular entre prats, de seguida amb el nostre destí a la vista.

Segurament pel tram asfaltat (sembla de fa poc) hi arribem molt abans del que esperàvem. Havíem llegit que el trajecte era d’unes tres hores, per fer gairebé cinquanta kilòmetres, però hi hem estat just la meitat. Un cop hi arribem bàsicament tenim dues opcions, o bé llogar un altre 4x4 i anar a fer una caminada a la glacera Shkhara, o bé aprofitar les tres hores que hem acordat amb el conductor i l’altra família, per fer una volta al poble, a fons. Ens decantem per la segona.

Ushguli, a uns 2.200 metres d’alçada, és en principi el poble habitat més alt d’Europa, si bé això seria si ho mirem des d’un punt de vista més aviat “polític”, ja que estricta i geogràficament parlant Geòrgia formaria part d’Àsia. Esta format per quatre poblets, molt propers o pràcticament units: Zhibiani, Chvibiani, Chazhashi (que visitarem), i Murqmeli (que veurem passant amb el cotxe). Hi viuen unes dues-centes persones (unes 70 famílies), que suporten un rigorós hivern, ja que la zona pot estar coberta de neu la meitat de l’any.

Comencem per la part més alta, tot anant fins a la capella d’Ushguli, del segle XII. És un magnífic mirador del poble i les seves torres però també de l’imponent i bell mont Shkhara que, amb 5.193 metres d’alçada, és el tercer cim més alt del Caucas i el més alt de Geòrgia. Emboirat, durant el dia només es deixarà veure a estones i a trossos.

Tot seguit ens passegem per carrers, a vegades fangosos, que compartim amb tota mena d’animals, inclosos gossos, cavalls, porcs i vaques. Els nens i nenes del poble es mouen en cavalls, com si fos una pel·lícula de l’oest. La vila conserva miraculosament, gràcies al seu aïllament, el seu aspecte medieval, en molts sentits. Gaudim caminant pels seus carrerons, contemplant les seves cases de parets gruixudes, les seves característiques torres svan i el bell paisatge que les envolta.

Passem pel costat del museu etnogràfic i decidim entrar-hi. Petit i molt autèntic, el seu propietari ens fa unes molt bones explicacions, en un bon anglès (cosa que sembla difícil de trobar aquí). Salvat miraculosament de la destrucció soviètica, al seu interior hi ha una bona col·lecció d’objectes tradicionals. El que ens crida més l’atenció, però, és que s’hi ha conservat el mobiliari tradicional, amb el que es fàcil fer-se una idea de com es vivia aquí antigament: en una casa hi podia viure una família nombrosa, de deu a vint familiars. En un mateix pis dormien gent i bestiar, separats per un gran moble en forma de tarima (les persones a dalt, els animals a sota). Al centre de l’habitació hi havia un gran llar de foc, sense xemeneia, que servia de calefacció i cuina, i estava encesa les vint-i-quatre hores del dia. El fum sortia per les finestres i s’aprofitava per fumar diferents aliments que es posaven sobre una llosa sobre el foc. Al seu costat una taula amb una cadira pel patriarca i bancs per la dona i els fills. La Clara, primer reticent a entrar-hi, en surt encantada. Val molt la pena.

D’aquí anem fins a la Torre de la Reina Tamar, un bon mirador de la part més baixa del poble. Hi baixem i ens hi passegem. És la part més bonica i més ben conservada... i curiosament, a la que hi trobem menys turistes.

Tot seguit anem a dinar. Mentre la Clara ho fa en un bar-restaurant (porc i patates), jo em menjo uns entrepans de fuet i tonyina a fora, al costat del riu, tot prenent el sol. Els entrepans amb “puri”, el pa tradicional i artesanal de Geòrgia, fet al forn i enganxat a les seves parets (arreu encara el fan així). Segurament dels millors pans que he tastat i tastaré mai.

Havent dinat fem una última volta pel poble, sense allunyar-nos massa d’on hem d’agafar el taxi. En una casa hi ha muntat una mena de cinema on s’hi projecta “Dede”, una pel·lícula ambientada i rodada aquí. Per desgràcia no tenim temps, però la intentarem veure un cop a casa. Aprofitem, també, per comprar quatre records més a la botiga que hi ha just on tenim el cotxe.

La tornada la fem pel mateix camí, ara sí, fent una parada a la Torre de l’Amor. Una torre solitària, a mig camí, just al costat del riu. L’escala per pujar a dalt inspira la mateixa confiança que la d’ahir, poca, però està una mica millor i puc acabar d’arribar a dalt de tot. No té vistes, però està prou bé.

Ens acomiadem del conductor i la família txeca a la plaça de Mèstia, i anem directament al Museu Etnogràfic i de Història d’Svanètia. Tenim el temps just abans no tanquin. Modern, petit i amb bones explicacions pel que fa a la cultura i tradicions svans, la seva col·lecció d’objectes, de tota mena, està molt bé. No és tan “autèntic” com el d’Ushguli, és un edifici molt modern i ben condicionat (dels pocs de la zona), però també ens agrada.

A quarts de set, tornem a l’hotel a descansar, escriure les notes que serviran per redactar aquest diari i dutxar-nos. La Clara torna a tenir wifi al mòbil... ahir es va espatllar quan va marxar la llum arrel de la tempesta i no va tornar quan va passar (es veu que sol passar). Ens quedem més tranquils ja que només tenim el seu mòbil per comunicar-nos amb els de casa. Aprofitem les estones amb wifi per fer-ho, a tots els allotjaments en tindrem.

Sopem al mateix lloc de sempre. De primer compartim “lobio” (mongetes a la cassola) i de segon jo cinc “Khinkali” (una mena de raviolis de carn, tot i que a mi, de gust, em recorden més als canelons). Als restaurants es demana la quantitat que en vols. Probablement és el plat més conegut de la cuina georgiana i un dels més demanats per locals i turistes.

Havent sopat fem una volteta pel poble pel plaer de passejar i per gaudir de les seves torres il·luminades, curiosament només per una cara. Anant cap al cotxe comença a ploure una altra vegada. Com cada dia, hotel, camamilla i a dormir, avui una mica més d’hora, per fi.

MUNTANYA I HISTÒRIA

Dia 7: Mestia: Zuruldi

Ens llevem a quarts de nou i ens ho prenem amb calma. Volem fer una excursió matinal, però per fer-la hem d’agafar un telecadira i no obren fins a les deu. Hi arribem puntuals i comprem els tiquets. Som els primers de pujar, cosa gens habitual. No ho sabíem però a mitja pujada hem de fer transbord i canviar de telecadira. De fet, la carretera puja fins aquí, tot i que el preu del tiquet és el mateix. Hi ha un restaurant que, segons com, ens podria anar bé per dinar (tampoc ho sabíem).

Un cop a dalt hi ha una altra cafeteria mirador. Les vistes són, en un dia seré, extraordinàries. Avui, però, els cims estan mig emboirats, i només es deixen veure a estones (i alguns ni això).

Comencem a caminar i al cap de ben poc hem de fer una parada inesperada. En un prat hi estan rodant una pel·lícula i ens hem d’esperar un quart fins que acabin l’escena. No veiem gaire res, per no sortir involuntàriament ens fan estar mig amagats amb l’equip de rodatge. Només quatre actors, vestits d’època, parlant al mig del prat.

La caminada no és tan plana com ens pensàvem, però tampoc res de l’altre dijous. Passegem entre pinedes, bedollars i prats, tot sovint ben florits. Ens entretenim fent fotos a flors, papallones i alguna granota que veiem en algun bassal del camí.

Fem una última pujada, breu, gens dura i acabem d’arribar al cim, lleig, ja que hi ha unes antenes. Tot i que a tot arreu, pel que llegeixo, es coneix com a Zuruldi, el nom de la serra, el del cim pròpiament dit seria Mentashi, i fa 2.473 m. Des d’aquí les vistes han de ser encara més impressionants que des de la cafeteria, ja que està obert a quatre bandes. Avui només s’endevinen, però s’haurien de veure en un dia clar, alguns dels cims més alts del Caucas, com són l’Ushba (4.710 m), el Tetnuldi (4.858 m), el Layla (4.008 m), el Latraldashi (3.370 m), el Banguriani (3.838 m) o l’Ahalgazrdoba (3.702 m). Malgrat tot, l’excursió és bonica.

Tornem pel mateix camí i aprofitem per dinar a la cafeteria de dalt. La Clara amanida de cogombre i tomàquet i arròs, jo pollastre i patates rosses... avui no serem gaire originals. Havent dinat alguns cims s’han aclarit una miqueta i, mentre fem el cafè a la terrassa, repetim alguna foto, amb música hip-hop a un volum massa excessiu.

A l’hora de baixar hem de fer una mica de cua i esperar-nos una estona. Està baixant personal i equip de rodatge. Des del telecadira, ara encarats avall, gaudim de bones vistes a Mèstia i la seva vall. Al final, el que havia de ser una matinal, ens acaba ocupant molta més estona per “culpa” d’aquest rodatge (després ens assabentarem que la cultura cinematogràfica és molt popular a Geòrgia). L’avantatge d’això és que això fa que descansem i gaudim més estona del paisatge que ens envolta.

La idea era fer una altra caminada a la tarda per anar fins a la Creu i/o als llacs Kuruldi (pendent de fa dos dies), fent una part en 4x4, segons les ganes i el temps. El seu principal al·licient, però, són les vistes que hi ha des dels dos llocs, i com què sembla que les boires de les muntanyes no volen marxar, canviem de plans. Aprofitant que a la vall sí que hi fa sol, decidim acabar de visitar Mèstia a fons (i repetir algunes fotos amb sol, que també està be).

Voltem per les torres del poble, que a mi em tenen fascinat. Tot passejant, decidim entrar a la Torre i Museu Margiani, malgrat les reticències de la Clara, tot i que després li encantarà (com a mi). Comencem la visita enfilant-nos a la torre, és més alta que la del primer dia, les escales són una mica millors, no gaire, però puc arribar a l’últim pis. Les vistes, sense ser res de l’altre món, estan prou bé (i segons la Clara, molt semblant a les de la Torre Goshteliani). Tot seguit anem a la part baixa, on hi ha el museu etnogràfic. Molt semblant al d’Ushguli, però sense l’acumulació d’objectes repartits per tot arreu, el seu aspecte és més similar al que havia tingut la casa antigament. El propietari, mig en georgià (o rus), mig en un anglès macarrònic, però comprensible, ens fa unes molt bones explicacions... tot i que no para de repetir “is, is, is...” (el que ens farà una mica de gràcia i serà la “broma” entre nosaltres els pròxims dies). A la casa s’hi conserva el mobiliari tradicional, bona part des de o igual com era al segle XI. A l’estiu la torre feia les funcions d’habitacions, dues; mentre que a l’hivern a la gran sala que ens mostra hi podien viure fins a vint-i-dues persones... i més o menys les mateixes explicacions que ens havien fet a Ushguli. Amb les seves semblances i diferències, els dos valen la pena i ens agraden moltíssim.

Un cop vist el museu anem a la part més alta de Mèstia on hi ha un altre museu, dedicat a un alpinista. No el trobem, tampoc és que estiguem bojos per anar-hi, però això ens permetrà fer una volta per aquesta part, que segurament és la mes autèntica del poble, o si més no, la que encara conserva més el seu aspecte medieval.

Tot seguit tornem a l’hotel a descansar. Pel camí aprofitem per fer una parada a la plaça del poble, passar pel caixer automàtic i fer alguna compra, entre elles un parell de “churchkhela”, un dolç típic de Turquia i els països de Caucas, que consisteix en nous o avellanes (o altres fruits secs, com ametlles i panses) enfilats amb cordill i submergits amb most de raïm. El seu aspecte és com de fuets de colors, és poden trobar per tot arreu, són molt dolços i bons.

Anem a sopar al lloc de sempre. La Clara “lobio” i pollastre a la brasa amb salsa de soja, jo bolets amb salsa de nous (una variació del “satsivi” tradicional, que es fa amb gall dindi en lloc de bolets) i costella de porc amb salsa “adjica” (una salsa de pebrots vermells amb espècies). Boníssim, realment vam encertar el lloc.

Tornant a l’hotel parlem una estona amb en Zurab, mentre ens convida a “chacha” casolà. És orujo i la seva graduació és d’uns seixanta-set graus. En fem un glopet i prou. Li expliquem cap on anirem, què volem fer... demà marxem, i ja trobem a faltar la zona.

PLUJA EMPIPADORA

Dia 8: Mestia - Kutaissi (Gelati, Motsameta i Bagrati)

D’hora, ens llevem a les vuit tocades, per marxar a dos quarts de nou. Ens acomiadem d’en Zurab, amb certa tristor. La zona ens ha agradat molt i hi hem estat molt bé.

Les muntanyes continuen mig emboirades, però almenys avui, tot marxant, podrem veure-les (vam arribar de fosc). Ens acomiadem d’altes muntanyes, amb congestes de neu, glaceres i els pobles amb les seves característiques torres. L’última és a Lakhamula, ho vaig controlant.

Fem el mateix camí que a l’anada sense les presses d’aquell dia. El dia està molt més tapat, però tot i això farem alguna parada per fer alguna foto, especialment al principi.

Som diumenge i la majoria de botigues i bars estan tancats, per sort no ens fa falta res.

Entre una cosa i una altra estarem unes cinc hores per arribar a Kutaissi. Més l’estona que perdem a trobar l’apartament on dormirem. A l’adreça que tenim aparentment no hi ha res. Amb l’ajuda, molt amable, de gent que trobem pel carrer, que fins i tot truquen al telèfon de la propietària, al final ens en sortim. Està en un carreró sense sortida a l’alçada del número vint-i-set, en lloc del dos, tal i com semblava.

Ens instal·lem a l’habitació i anem a dinar al restaurant Baraqa, a la cantonada de la plaça central. Hi ha força gent i fa bona pinta. Compartim una amanida de primer, la Clara menja pollastre rostit de segon, i jo, no recordo el nom del plat, llengua de vedella a la perola (sinó exactament, almenys s’hi assemblava molt).

Havent dinat anem a comprar quatre coses i, tot seguit, a fer turisme, tot i que fa un dia molt gris i fins i tot a estones plovisqueja una mica. Agafem el cotxe per anar a veure monestirs del voltant de la ciutat.

La primera parada és al monestir de Gelati, Patrimoni de la Humanitat des del 1994. És un complex de tres esglésies de diferents èpoques (dels segles XII, XIII i XIV), a més d’un campanar i una porta d’accés del segle XI, les restes de les muralles que el protegien, l’acadèmia i vàries tombes. Obra mestre de “l’Edat d’Or” georgiana medieval, d’estil Bizantí, es caracteritza per les seves façanes de grans carreus de pedra tallada i polida, de proporcions equilibrades i amb una decoració exterior amb arcs cecs. Al seu interior s’hi conserven diferents frescos, alguns del segle XII. Es va convertir en un dels monestirs ortodoxos més grans i importants, sent durant molt temps, un dels principals centres intel·lectuals, científics i culturals del país. Per sort o per desgràcia, al dia gris i la pluja se li afegeix que l’estan restaurant i en bona part els seus edificis estan tapats per bastides. Ens agrada però no n’acabem de gaudir com caldria.

L’entrada als monestirs, curiosament, és gratuïta. Ara bé, els seus aparcaments no (encara que són molt barats). Hi ha una mena d”aparcacotxes” que, sense cap més identificació que una armilla reflectant, et cobren... molts cops no sabem si de forma “oficial”, o no. Al de Motsameta, per una mica més, ens deixa acabar d’arribar a la porta del monestir, en lloc de quedar-nos una mica més amunt.

El Monestir de Motsameta, també és un complex d’esglésies i altres edificis. D’acord amb la llegenda va ser construït al lloc on els agressors islàmics van executar dos prínceps georgians, David i Konstantin, que va refusar convertir-se a l’Islam. D’origen anterior, va ser destruït i reconstruït al segle X, destruït posteriorment i reconstruït al segle XIX. Més tranquil i menys turístic que l’anterior, es troba situat entre penya-segats en un meandre del riu Ckalcitela. En un entorn pintoresc, el trobem molt bonic. Llàstima que continua plovisquejant i està emboirat.

La següent parada, ja de tornada, és a la catedral de Kutaissi, més coneguda com a Bagrati. Patrimoni de la Humanitat des del 1994 (amb Gelati, com a una mateixa entitat), és una altra obra mestra de l'arquitectura medieval georgiana. Va ser construïda en els primers anys del segle XI i ha estat totalment reconstruïda recentment, de forma totalment respectuosa. Molt maca, es troba, a més, sobre el cim del turó Uk'imerioni, de d’on es pot contemplar pràcticament tota la ciutat... si el dia ho permet, que no és el cas d’avui. Què hi farem.

El que menys ens ha agradat en els tres llocs, és que a l’entrada hi havia dones pidolant (no ens agrada aquí ni enlloc, que a casa nostra també passa).

Baixant del cotxe, sentint olor de menjar, se’ns acosta un gos de carrer que fins i tot intenta ficar-s’hi dins. Inofensiu, me’l trec de sobre una mica com puc. Em toca una mica la cama, i al cap de poc m’hi sortirà una urticària. Tot i que al final em durarà un parell o tres de dies, em preocupa una mica i, en to de broma, li dic a la Clara a veure si no m’haurà encomanat la sarna... cosa que serà motiu de mofa i befa durant tot el viatge, i encara ara. Arran d’això, també, la Clara comprarà un paquet de salsitxes de Frankfurt que demà i demà-passat repartirà entre alguns dels nombrosos gossos abandonats que trobarem pel camí. Realment aquí és un problema greu i fa que la Clara no pugui “estar tranquil·la” durant els dies que hi passem.

Sopem a l’apartament: sopa i patata i mongeta. Tornem a anar a dormir tard una altra vegada... i demà ens espera un dia llarg.

COVES I CASTELLS

Dia 9: Vardzia i Rabati

Ens llevem d’hora, avui sí, per acabar marxant a un quart i cinc de nou. Ens espera un dia llarg de carretera.

La primera part és per la principal via del país, que ja hem fet, la L1. Amb dos sentits de la marxa i amb molt trànsit, se’ns fa pesada. A més, avui continua fent un dia molt gris i a estones plovisqueja. Ens hi passarem un parell d’hores. Temps suficient per avorrir-nos una mica. Ens fixem en els pals del quilometratge de la carretera, curiosament marquen la distància recorreguda per a cada sentit de la marxa (pel que si en un sentit podem passar pel kilòmetre quaranta, en l’oposat podríem ser, per exemple, al cent). Ens desesperem pel fet que circulen a velocitat normal, o superior, per carreteres plenes de sots... mentre que quan troben una trenca, llavors s’ha de passar a cinc per hora, o menys. Anem en compte, també, amb els avançaments, en aquest sentit sembla que haguem retrocedit quaranta anys enrere, tot i que, anant sempre alerta, tampoc tenim sensació de perill ni mai arribarem a passar por (o al menys jo).

Trenquem a la dreta i comencem a circular per la L11. Encara hi ha força trànsit, però el paisatge canvia una mica. Les muntanyes són més feréstegues i recobertes de boscos espessos. Passat Borjomi el trànsit disminueix molt, podem anar més ràpid i la conducció és molt més relaxada. Al cap d’una hora, prenem la L8, que ens portarà pràcticament fins al nostre destí d’avui, en una hora més. Mica en mica, també, hem anat deixant enrere boscos i el terreny cada cop està més pelat, canvia el color de verd i comencem a travessar una mena de bonica estepa, tot sovint tacada de flors acolorides. Deixem enrere, també, la pluja i ens alegrem de tornar a veure el sol.

Gairebé arribant carreguem un parell de nois russos (és molt típic fer autoestop). Hi parlem poc, ja que el seu anglès encara és molt més bàsic que el nostre. Ens expliquen, entre altres coses, que viatgen a dit des de fa setmanes, sense un rumb no massa definit. Després la Clara em confessa que si els hem parat és perquè un dels dos era “molt guapo”, en fi...

Finalment arribem a Vardzia. Aparquem, mengem una mica, paguem l’entrada i pugem al bus que ens portarà a l’entrada (és opcional, però el preu és mínim, i decidim agafar-lo perquè el sol toca de valent). Vardzia és un complex de monestirs i habitatges troglodites, situats a la riba del riu Kura. Excavats a la muntanya d'Erusheti, va ser construït, principalment, a la segona meitat del segle XII, al voltant de l’església de la Dormició (que conserva importants pintures murals). Fortificat i amb clara vocació defensiva, les coves s’estenen al mig del penya-segat al llarg de mig kilòmetre.

Fem el recorregut pel recinte, perfectament senyalitzat, amb variants d’anada i tornada, per no perdre’ns res. A la part occidental, per on entrem, entre el campanar i l'església principal, hi ha un conjunt de cases, entre tretze i dinou nivells, amb un total de cent seixanta-cinc habitacions, comptant-hi sis capelles, un refetor amb fleca, diversos forns de pa i una farga. Al centre hi ha l’església de la Dormició, centre espiritual i monumental del lloc. Al seu voltant és on es conserven els túnels més llargs i espectaculars. A l’altra banda, a la part oriental, hi ha setanta-nou habitatges, en vuit nivells i amb un total de dos-centes quaranta-dues habitacions, incloses sis capelles, la Sala Tamar, una sala de reunions, una sala de recepció, una farmàcia i vint cellers de vi. Al complex hi podien viure fins a cinc-mil persones, connectades entre elles per un sofisticat sistema de túnels i perfectament abastides d’aigua i menjar. El lloc va ser abandonat, majoritàriament, després de l’ocupació otomana del segle XVI, tot i que actualment encara hi viuen alguns monjos (en aquesta part no et deixen entrar).

Ens agrada moltíssim, i encara més amb el bon temps que fa... i això que la Clara, per la comprensible mandra de l’estona de cotxe, insistia en no venir. Però després de renunciar, ja abans de marxar, a visitar altres construccions troglodítiques (com David Gareja), aquesta no me la volia perdre, amb tots els inconvenients que comportés. La veritat és que si arribem a saber que acabaríem llogant un cotxe, segurament hauríem planificat la ruta d’una altra manera per no fer tanta pallissa conduint en un sol dia. Però bé, ha anat així, què hi farem, haurà valgut la pena. Un cop feta la visita, comprem beguda i dinem els tapers de pasta que portem al mateix aparcament.

Agafem el cotxe, ara per fer només uns pocs kilòmetres, amb alguna parada més per fer fotos de Vardzia de lluny. Ens aturem al castell de Khertvisi, un dels més antics de Geòrgia. Centre de la regió de Meskheti, va començar a ser edificat al segle II abans de Crist, els murs i muralles actuals, però, són del segle XIV. La llegenda diu que el castell va ser destruït per Alexandre el Gran. No hi acabem entrant, en part perquè anem una mica tard i és una parada improvisada.

La segona visita prevista del dia és Rabati. Paguem l’entrada i comencem la visita. És una fortalesa del segle IX, completament reconstruïda per l'Imperi Otomà als segles XVI i XVII. Després d’anys mig abandonada, l’any 2012 van acabar les obres de restauració gairebé completa del recinte: la mesquita Akhmedie amb el seu minaret i la seva madrassa, el castell Jakéli, els banys públics, la ciutadella i els seus carrers, les muralles i l'església ortodoxa. Està bé, és bonic, però no ens acaba de convèncer, al nostre parer està “massa restaurat” (encara que s’hagi fet amb bon criteri), però tot plegat sembla com artificial. La veritat és que si ho arribem a saber visitem Meskheti i ens entretenim una mica menys aquí.

Sortim a dos quarts de set. Ens queden gairebé tres hores de camí. Pel mateix camí. A partir de Borjomi i ja fins a Kutaissi, amb pluja. A la L1 ens tornem a fixar en les parades “per seccions”, a la de bolets hi ha rossinyols i un altre que no sé identificar. A la de pans ho aprofito per comprar un pa/coca per a berenar. Acabat de fer i encara calent, és boníssim. Tot i això i les parades, la tornada se’m fa molt llarga i a la Clara, que ha tingut un “baixon” a Rabati, eterna.

Un cop a Kutaissi anem directament a sopar, al mateix lloc que ahir. Avui, però, ens atenen fatal, ens hem d’esperar molta estona i no ens porten les begudes. Marxem sense fer postres. No hi tornarem més.

DIA GRIS

Dia 10: Cova Prometeu, Martvili i Kutaissi

Ens llevem a les vuit. Vaig a buscar una pasta en un forn proper, molt bona, esmorzem i marxem. Torna a fer un dia gris i plovisqueja.

Comencem per la cova de Prometeu. Hi ha força gent, però tot i això entrarem amb el primer grup, d’unes quaranta o cinquanta persones. Abans d’entrar ens fan una única explicació (consecutivament en diferents idiomes): la cova fa uns onze kilòmetres de llargada, amb vint-i-dues sales, se’n visita poc més d’un kilòmetre i sis sales (a més de la típica sobre el carst, la formació d’estalactites i estalagmites, etc.). Ens costa una mica d’escoltar-la, ja que molta gent parla igualment, especialment quan no és el seu idioma. Sense comentaris.

Entrem i mica en mica anem quedant dels últims, gaudint de la bellesa de la cova sense voler córrer, mentre guia i la major part del grup sembla tenir ganes de sortir ràpid. Passem per passarel·les amb un rierol a vegades per sota, a vegades al costat, xalant amb les espectaculars estalactites, estalactites, columnes, cascades petrificades i tota mena d’espeleotemes de la cova. Anem fent sense cap guia al darrera que faci d’escombra i ningú que ens digui res, fins i tot tenim la sensació que ens hi podríem haver quedat almenys fins que ens atrapés el següent grup. Al final de la cova visitable hi ha un llac que es fa en barca, avui, però, a causa del mal temps no està obert i ens quedem amb les ganes. Tot i això, la cova ens ha agradat molt.

A la sortida un bus ens porta fins a l’aparcament. Cotxe i cap a la següent visita. Anem a Okatse, jugant-nos-la, sabent que igual no ens sortirà bé. I no ens surt bé. Està tancat per seguretat a causa del mal temps (malgrat que només plou i més aviat, poc). Serà l’espineta del viatge. Hi volíem fer una caminada relativament curta, uns vuit kilòmetres, una part per unes passeres penjades en una cinglera. Ens resignem i aprofitem per dinar al bar de l’entrada: mongetes a la cassola, una mena de botifarres que tenen un gust similar a xoriço i patates rosses. Bastant bé i barat.

Tornem al cotxe, esquivant als taxistes pesats que ens ofereixen portar-nos fins a una cascada. Sortint plou una mica més i la boira és una mica més espessa. De seguida, però, ho deixarem enrere. Passem per una zona rural, amb moltes cases al costat de la carretera (com a Romania), on encara es veu algun Lada antic i alguns camions Kamaz, que pel fum que fan no em vull ni imaginar què deuen gastar.

La següent parada és a Matvili. Hi ha molta gent i hem de fer cua per pagar l’entrada, tot i que serà prou ràpid. Paguem i agafem fins i tot el “boating”, malgrat que el dia continua molt gris i plovisqueja a estones.

Baixem fins a unes cascades i després caminem per les passarel·les i el parell de ponts que permeten veure un estret canyó. El lloc és bonic, sense espectacular, val la pena com a complement a Okatse i/o Prometeu, encara que al nostre parer és car pel que es veu i comparat amb els anteriors.

Tot seguit fem el “boating”, un passeig amb una barca similar a les de rafting. Darrera hi ha un “guia” que rema i ens porta. Als passatgers ens donen un rem que ens anem passant per remar una estona qui vulgui. L’ultima part, per un canyó estret i fins a un petit salt d’aigua, la fem amb l’ajuda de tots tibant una corda. La tornada es fa per la força de la corrent. Està bé i és divertit... però car en comparació al que paguem a d’altres llocs. Igual, però, no ajuda que estiguem cansats de núvols i pluja, qui sap si amb sol, havent pogut fer tot el que volíem i podent-nos banyar aquí, ho veuríem diferent. També hi ha molt turista, potser el lloc on en trobarem més en tot el viatge.

Ja de tornada la idea era passar per Sataplia, però és tard, ens fa por trobar-ho tancat i tindrem temps d’anar-hi demà. Decidim tornar directament i fer una volta per la ciutat.

Kutaissi no és una ciutat turística, tot i això hi descobrim racons que estan bé. Passegem pel casc antic de la segona ciutat més important del país, amb uns cent-cinquanta mil habitants, i seu del parlament de Geòrgia (que hem vist passant amb el cotxe). Visitem un dels seus ponts, passem per davant l’òpera, el teatre i altres edificis històrics. Ens agrada, especialment, un parc molt cèntric, net, ben enjardinat i amb algunes escultures. Deixem pel final la plaça on hi ha la Font de Colchis, bellament il·luminada, sense ser res de l’altre món.

Aprofito la volta per comprar un mòbil nou, ja dono per perdut del tot l’anterior i aquí semblen una mica més barats. També alguna cosa per sopar, avui ho farem a l’habitació: sopa tipus “avecrem”, sardines en tomàquet de llauna, una mena d”ensaladilla”, iogurt i plàtans. Un cop a l’hotel, d’hora, reorganitzem les maletes. Demà hem de marxar i al vespre agafarem el tren cap a Armènia.

DINOSAURES I FRONTERES

Dia 11: Sataplia. Kutaissi - Erevan.

Ens tornem a llevar d’hora, vaig a comprar pastes al forn i esmorzem a l’habitació. Carreguem el cotxe i cap a la visita del dia. Avui toca dia de trasllat. Fa un dia gris i continua plovisquejant a estones.

A les deu arribem a Sataplia. Paguem i, després d’una breu estona d’espera, entrem amb el primer grup. Comencem la visita per les petjades, el guia parla massa ràpid, però més o menys l’entenem: sobre dues capes de pedra calcària del cretaci (de fa 70-80 milions d’anys enrere), protegides per una edificació, hi ha fins a dues-centes petjades de dinosaures. A la capa inferior unes que fan uns trenta centímetres de longitud corresponents a un depredador desconegut, a la superior unes d’uns quaranta-vuit, que serien d’un ornitòpode herbívor. Aquests últims, de mides relativament grans, van ser un dels grups més exitosos d'herbívors del Cretaci, gràcies al progressiu desenvolupament de l'aparell mastegador, el més sofisticat mai desenvolupat per un rèptil. Tal com el seu nom indica, presentaven peus amb tres dits. Tant els uns com els altres s’han anomenat Satapliazaurus, ja que aquestes petjades són diferents a totes les descobertes fins ara. Es poden contemplar, després de l’explicació, gràcies a unes passarel·les elevades, al nostre aire, però pel meu gust amb el temps massa just. M’agrada, però hauria agraït poder entretenir-m’hi una estoneta més.

Després d’una curta caminada i les explicacions corresponents, entrem a la cova. Fa uns nou-cents metres de llargada, dels quals en visitarem uns tres-cents. És més modesta que la de Prometeu, però igual de bella. Tot i que sembla que ho estan canviant per una de més convencional, part de la cova encara té una il·luminació de coloraines que, pel nostre gust, l’espatllen més que embellir-la. El guia també hi camina massa ràpid, mica en mica, però, deixem el grup i anem quedant els últims, fent el recorregut més ràpid del que voldríem però una mica més al nostre aire, amb la guia que sembla que fa d’escombra a qui aprofitarem per preguntar-li alguna cosa (llavors, a la sortida, ens adonarem que és la guia d’un grup organitzat, i fins i tot li haurem de dir que no anem amb el seu grup, quan ens dóna pressa per anar cap a l’autocar). Malgrat tot, ens agrada molt.

La visita guiada acaba en un petit recinte on hi ha la reproducció de l’esquelet d’un dinosaure i panells amb bones explicacions de l’entorn. A partir d’aquí, ja podrem anar totalment al nostre aire, sense presses i sols.

Comencem pel Sender de les Forests Còlquides (“Colchic Forest Trail”), un recorregut circular que fa tres-cents metres. Les forests còlquides són un tipus de bosc temperat humit (és a dir, els que es fan en zones on les temperatures són suaus i les precipitacions altes o molt altes), on hi creixen una barreja de coníferes i arbres de fulla ampla, típiques del sud-est del mar Negre, entre Turquia i Geòrgia. Passegem per una fageda de faig oriental (“Fagus orientalis”) amb alguns exemplars d’altres arbres com el carpí (“Carpinus betulus” o “C. caucasicus”), el roure georgià (“Quercus Iberia”), el castanyer (“Castanea sativa”), l’aladern d’Imerètia (“Rhamnus imereti”), el vern (“Alnus glutinosa” subespècie “barbata”) o el boix còlquide (“Buxus colchica”). Hi ha una mica de boira que li dona un toc màgic. Ens agrada molt.

Continuem caminant per aquests boscos, amb menys varietat d’arbres, fins al mirador amb terra de vidre. Està tancat, no entenem ben bé perquè i ens quedem amb les ganes de passar-hi per sobre... perquè de vistes res de res.

D’aquí cap al cotxe, a les dotze, l’hora “prevista” per anar tranquils. Tornem a fer el transitat, pesat i avorrit tram de la L1, en què l’únic que val la pena és parar-nos a comprar el pa en una paradeta, encara calent. Boníssim. Ens parem a dinar una mica més endavant, ja havent entrat a l’autopista, on puc conduir més relaxat i cansa menys. Aprofitem la parada, també, per repartir les últimes salsitxes de Frankfurt a alguns del nombrosos gossos de carrer.

Ja a Tbilissi, inflem la roda per última vegada (ho hem hagut d’anar fent des de que vam arribar a Kutaissi), omplim el dipòsit i anem a tornar el cotxe. A l’agència fins i tot semblen sorpresos que estigui intacte i no hi hagi ni una rascada. El que no em perdonen, però, és una petita multa de setze lari per no haver fet una mena de rotonda com calia. Molt amablement ens truquen un taxi per anar a l’estació. Anem molt bé de temps, però carregats amb les maletes tampoc podem anar a fer una volta.

Ens esperem a l’estació, entretenint-nos com podem i aprofitant per fer un berenar-sopar al seu bar. A tres quarts de deu baixem a l’andana. Veiem arribar el tren, que va, i anirà, amb puntualitat britànica.

Afortunadament ahir, revisant els bitllets, ens vam adonar amb alleugeriment que no anem en vagons diferents, un al primer i l’altre a l’últim, tal i com ens va semblar entendre, sinó al mateix vagó però en compartiments diferents (un a cada punta). Tenim el setze, però el tren s’acaba al quinze i després hi ha el u. Preguntem i ens diuen que és aquest, ensenyem els bitllets i pugem... però el revisor ens fan esperar al seu compartiment (n’hi ha un per a cada vagó, sembla). No parla gens d’anglès i no entenem perquè. Estem més o menys tranquils, perquè ens ha fet pujar les maletes i som a dalt del tren, però expectants perquè sembla haver-hi algun problema. Durant l’espera el tren arrenca, el que ens tranquil·litza gairebé del tot. Finalment ens guia fins a un compartiment on dormirem els dos, amb una parella russa, testimonis de Jehovà, que van a una convenció (ens expliquen que l’han de fer a Erevan perquè a Rússia estan perseguits pel regim de Putin). Deduïm que mentre esperàvem al seu compartiment el revisor ha fet alguns canvis perquè puguem estar junts.

Un cop “instal·lats” com que el tren fa una mica de calor, passem l’estona al passadís al costat de les finestres, gaudint de l’aire fresc i contemplant ciutats, pobles i carreteres, ja de negra nit. El control de passaports de sortida, anem camí a Armènia, ens el fan al mateix tren.

Cap a les dotze anem a dormir. L’aire condicionat funciona i fins i tot ens hem de tapar una mica les cames. El tren no corre massa però es mou força, tot i això podem dormir relativament bé... fins que a altes hores de la matinada ens desperten, a la frontera armènia, per passar el control de passaports d’entrada (sense haver de sortir del compartiment). Per sort, després podem tornar a agafar el son. El tren és força precari, sembla dels anys 50, amb només un bany per vagó (tipus presó), tapisseria per tot arreu i un revisor no gaire amable... La Clara té moltes ganes d’arribar a Armènia i fer-se una dutxa com “Déu mana”.

MILLOR DEL QUE ESPERÀVEM

Dia 12: Erevan

De matinada em desperta el revisor de mala gana (la Clara ja fa una estona que ho està), per tornar el llençols. Ho aprofitem per gaudir del paisatge, una plana verda, on veiem moltes cigonyes, amb l’Ararat al fons, una mica encalitjat però ben present. També per fer algun cop de cap més, ja que encara falta una bona estona per arribar. Fa sol i el cel és ben blau, cosa que agraïm després de tants dies grisos i de pluja.

Arribem a una estació i tothom baixa. Suposem que és aquesta, ja que ningú diu mai res, enlloc. No som els únics que preguntem...i, finalment, algú ens aclareix que no n’hi ha cap més.

L’hotel que tenim reservat en teoria és al costat de l’estació, almenys segons la localització del Google Maps. Però no hi és. Ens passem una estona amunt i avall, preguntant, cansats del viatge i acalorats. Finalment un noi, molt amable, fins i tot fa un parell de trucades i ens pot dir on hem d’anar. És al mateix carrer però uns cinc-cents metres més amunt. Hi arribem molt d’hora, però tot i això ens deixen instal·lar en una habitació. Més tard, sense que ho demanem, ens la canviaran per una de millor (l’hotel és molt nou i suposem que els interessa o volen tenir bones crítiques, com farem). Ho aprofitem per dutxar-nos, descansar una miqueta... i tornar a la vida del turista!

Sortim i de camí compro un parell de pastes boníssimes en un forn de pa artesà (com la majoria, tant aquí com a Geòrgia). Anem a buscar el metro, que està al costat de l’estació. Curiosament aquí s’han de comprar unes fitxes, a l’entrada mateix, semblants a les dels autos de xoc de les fires. És baratíssim. Avui dedicarem el dia a visitar Erevan, la capital d’Armènia. Estem a 36º i tot i que a la Clara l’espantava passar molta calor, ho passa millor del que pensava. Després de dies voltant per boscos i zones verdes, se’ns fa estrany tornar a la civilització, al sol i a la calor pròpies de l’estiu.

Baixem a la monumental Plaça de la República, la plaça central de la capital. Està envoltada per grans edificis, construïts amb tova calcària rosa, d’estil neoclàssic amb motius armenis. Entre ells destaquen la Residència del President, el Museu d’Història, la Galeria Nacional, l’Hotel Marriott, el ministeri d’Afers Estrangers i Correus. Va ser dissenyada per Tamanian l’any  1924 i la seva construcció es va acabar als anys cinquanta del segle passat (amb alguna excepció més tardana). De fet, tot i que Erevan és una de les ciutats més antigues del planeta, que sempre ha estat habitada, del seu passat no en queda pràcticament res. Després de la invasió soviètica, just després de la Primera Guerra Mundial, Tamanian va dissenyar una nova ciutat en què predominen les grans avingudes, amb edificis sobris i rectilinis, carregant-se tot el que hi havia anteriorment, i amb això, també, el passat de la ciutat (que segur deuria ser preciós).

D’aquí anem a un dels pocs vestigis de l’antigor, i no de molt enllà: la Mesquita Blava. De finals del segle XVIII, amb marcat estil persa, amb rajola blava, blanca i groga, que la fan inconfusible.

Tot seguit decidim agafar un taxi per anar fins a Tsitsernakapert, el Memorial del Genocidi Armeni. El monument consta de diferents parts i comencem per la més nova, el museu, amb bones explicacions. El genocidi armeni va ser un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual Turquia, fetes per l'Imperi Otomà entre 1915 i 1923, amb la finalitat de l'eliminació física del poble armeni al seu territori. En  general és considerat com el primer genocidi modern. Es va caracteritzar per la brutalitat en les massacres i, entre altres barbaritats, per la utilització de marxes forçades amb deportacions en condicions extremes, que generalment portava a la mort a molts dels deportats, víctimes de la fam i la set, que a més patien privacions i violacions per part dels gendarmes que havien de protegir-los de les bandes d'assassins i bandolers que els acompanyaven. En cas que sobrevisquessin a les marxes eren internats en camps de concentració, on el seu destí no era millor. A això, a més, si hi ha d’afegir, també entre altres, l’ús de verins i sobredosis de drogues, cremes i ofegaments massius. Es considera que hi va haver un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia.

El museu val molt la pena, tot i que en sortim tristament commocionats i impressionats, especialment la Clara, que ho desconeixia (jo, tot i que poca, en tenia alguna noció).

Continuem la visita per l’exterior, tot passant pels arbres plantats i les plaques daurades que han anat posant les personalitats polítiques d’arreu del món des de 1995. Més enllà, hi ha una gran punta de granit, que fa quaranta-quatre metres d'alçària i representa el renaixement de la nació armènia. Al seu costat dotze esteles de granit disposades en cercle simbolitzen les dotze províncies perdudes, avui turques, amb una flama eterna al seu centre, en senyal de dol (hi ha algunes flors). Dalt d’un turó, des d’aquí també hi ha bones vistes a la ciutat.

Per tornar al centre agafem un altre taxi. Tot i que és barat, ens fa una mica de ràbia que ens costi el triple que a la pujada. A baix teníem on triar, aquí no.  Baixem a la plaça de la Llibertat i fem una volta per l’Òpera, del 1933, neoclàssica i de tova, i els jardins que l’envolten.

Ja portem unes hores voltant i la primera impressió que tenim és que, aquí, sembla tot més “ordenat” i net, menys atzarós que a Geòrgia. Tampoc es veuen tants gossos com a Tbilissi (menys mal!). El trànsit és relativament fluid i la conducció similar a la nostra. La gent sembla, també, més oberta i simpàtica... tot i que això, com tot, només són impressions. Tot seguit anem a dinar a sota la Cascada, amb dubtes sobre si al ser tan cèntric serà més car. Trobem un italià que en agrada, per la carta i el preu, i no ens ho pensem.

Havent dinat visitem la cascada, una escala gegant feta de tova. Uneix dos barris, es va començar a construir el 1971 i està inacabada, faltant la seva part més alta. Al seu interior hi ha el Museu d’Art Cafesjian, gratuït i amb escales mecàniques unint els seus diferents nivells. Hi pugem, fora fa calor i no hi ha aire condicionat, tot contemplant les obres d’art contemporani que s’hi exposen. Un cop a dalt hi ha bones vistes de la ciutat. Una mica més enllà, tot i que no hi anirem, es veu la Mare Armènia (amb la mateixa simbologia que la Mare Geòrgia). Baixem per l’exterior, nivell a nivell, entre fonts i escultures modernistes. A la seva base hi ha una plaça enjardinada amb escultures de Botero, Chadwick o Flanagan (entre altres). Està bé.

D’aquí anem a l’Avinguda del Nord, d’edificis rosats, i carrer comercial de la ciutat. Fins i tot hi ha una galeria subterrània al seu centre, per on anem entrant i sortint. Portem estona caminant i ens aturem a fer un gelat i granissat en una terrassa. Després metro i cap a l’hotel, a descansar una mica.

Cap a les nou tornem a sortir. Metro i cap al centre per fer la foto de rigor amb la Cascada il·luminada. Hi ha molt ambient i molta gent amunt i avall. Ho aprofitem per sopar just a la seva base, en un alemany: la Clara pollastre amb patates, jo assortit de salsitxes de Munich, i de postres síndria. Bo, però una mica car en comparació amb el que hem anat fent fins ara (clar que hem de tenir present que en comparació estem al Passeig de Gràcia de Barcelona).

Hi estem més del que comptàvem i al final gairebé hem de córrer. Per obres, el metro tanca a les onze. A l’hotel, refem les bosses i a dormir. Contents. Potser perquè les expectatives eren molt baixes, pel que havíem llegit, la ciutat ens ha agradat prou.

MONESTIRS

Dia 13: Garni - Ghegard - Khor Virap - Tatev

La Clara no es troba del tot bé, la panxa li passa factura després de menjar a tants restaurants autòctons, i marxem més tard del que teníem previst. Sense aprofitar l’esmorzar de l’hotel, tot i que jo aniré a buscar una pasta al forn de pa. En tasto de diferents i sempre són boníssimes. Ens criden un taxi des l’hotel, amb una aplicació, perquè ens surti més barat. Anem a recollir el cotxe que tenim llogat des de casa i pels propers dies a l’aeroport, on era més barat. És un Lada Niva pràcticament nou.

Sortim d’Erevan sense problemes, el trànsit és fluid i la conducció molt similar a la d’aquí. No hi ha gaires indicacions, les justes, però gràcies al Google Maps ens en sortim bé. La primera visita no és gaire lluny.

Parem a Garni, l’únic dels monuments on haurem de pagar entrada. És un temple romà jònic construït al segle I (encara que altres teories el situen al segle II i al III), probablement dedicat a Mitra, una divinitat d'origen persa. Va quedar destruït per un terratrèmol el 1679, però posteriorment va ser restaurat amb les peces originàries (més alguna de nova), entre el 1970 i el 1976, en època soviètica. Espectacular, es troba, a més, en un entorn que l’embelleix, amb cingleres a banda i banda, sobre una vall seca envoltada d’altres muntanyes, algunes amb columnes basàltiques (on no tindrem temps d’anar, encara que sembla que ha de valer la pena).

La segona parada és ben a prop, només a deu kilòmetres. El monestir de Ghegard és un complex d’esglésies, capelles i mausoleus (entre altres edificis), també situat en un entorn molt bonic, entre muntanyes i cingles. Construït principalment als segles XII i XIII, el que el fa especial és que alguna d’aquestes capelles i mausoleus estan del tot excavats a la roca. Geghardavank significa “el Monestir de la Llança“, ja que se suposa que la llança que va ferir a Jesús a la creu la va portar fins aquí Tadeu, on va estar dipositada durant anys abans que la traslladessin al tresor d’Echmiadzin. Molt guapo, entrem a tot arreu mirant-nos de no perdre’ns res. Ens agrada, especialment, el raig de llum que entra en diagonal a l’església principal, fent un joc de llums molt fotogènic. Patrimoni de la Humanitat, s’hi barregen turistes com nosaltres amb creients que hi encenen espelmes.

Un cop vist reculem fins a Garni, on girem a l’esquerra per passar per una carretera molt poc transitada per locals i, encara menys, per turistes. Aprofitem que anem amb un Niva (i de passada ens estalviarem, també, tornar a passar per Erevan). Estreta, plena de sots i bonys, travessa un paisatge muntanyós i àrid que ens encanta (aquest cop el Maps l’ha encertat).

Finalment, anirem a parar a la carretera principal. La seguirem una estona per, al cap de poc, desviar-nos uns pocs kilòmetres fins a la tercera parada prevista del dia. Situat al mig d’una plana de pastures i vinyes, el monestir de Khor Virap és molt popular entre peregrins, pel seu valor religiós, i entre els turistes, per les seves vistes. És cèlebre perquè en les seves catacumbes (on no baixarem, perquè la verticalitat i alçada de les escales fan mitja por), el rei Tiridates III hi va tenir tancat catorze anys Gregori l'Il·luminador, l’actual patró del país i responsable de convertir Armènia en el primer país cristià del món, l'any 301 d.C. Al segle VII es va construir la primera capella per a venerar Sant Gregori i, des de llavors, diversos terratrèmols l’han destruït, per ser reconstruït i ampliat successivament. Com en l’anterior el voltem per totes bandes. Ens agrada. Ja marxant amb el cotxe, parem a fer la típica foto des de la distància amb l’Ararat de fons, encara que avui estigui una mica encalitjat.

De camí ens costa una mica trobar un caixer i una benzinera. Al final ho aconseguim, però pel primer ens haurem de desviar una mica de la ruta, buscant un poble gran, i per la segona, reculant fins a una que havíem deixat enrere, per por de no trobar-ne més endavant (ho hauríem fet, però hauríem patit una mica).

Els pobles solen estar força separats els uns dels altres i, especialment en els més grans, encara es veuen alguns blocs de pisos i altres construccions típiques de l’època soviètica. El trànsit, lluny de la ciutat, és més aviat escàs, algun camió de tant en tant i algun antic Lada, a Armènia molt més abundants que no pas a Geòrgia.

Ens enfilem per un port de muntanya, deixant enrere l’Ararat, la muntanya sagrada dels armenis, tot i que actualment es trobi a Turquia (forma part d’un dels territoris perduts). Revolt rere revolt anem pujant mica en mica gaudint del paisatge, que en general, almenys al voltant de la carretera, són més bonics que els de Geòrgia. Solen ser turons o muntanyes  cobertes de pastures més o menys verdes, amb els arbres relegats als fons de les valls, de fons, muntanyes més altes, a vegades tacades de neu, o el que sembla un volcà, de tant en tant alguna formació geològica més o menys curiosa. 

La idea era anar avui a Noravank, però fem tard. No ens preocupa, demà haurem de recular gairebé fins aquest punt i ho podrem fer. Continuem el camí comprovant la crueltat de la llei de Murphy, no hem parat quan ho podríem haver fet i ara que ho busquem, tard i amb gana, no trobem cap restaurant o bar. Ens quedarem sense dinar.

Arribem a Tatev de fosc. Al poble hi ha molts carrers sense asfaltar i ens costa una miqueta trobar l’allotjament que tenim reservat (com ja ens va passant durant tot el viatge). És l’Anush's Guest House, que porta una família molt hospitalària. Per sort, ara a l’estiu hi ha la filla, que parla una mica d’anglès i ens hi podem comunicar bé. Ens demanen si volem sopar i els hi diem que sí, tenim gana i d’aquesta manera no ens hem de preocupar de res. Serà espectacular, un dels àpats més casolans i autèntics dels que farem: de primer mongeta verda, amanida de tomàquet i cogombre, formatge, pa de pita i algunes coses més que no recordo o no sé identificar. De segon, dolma, el plat nacional armeni, fet de carn picada amb espècies i arròs, cuita i embolicada amb fulles de parra que també es mengen. Per beure suc de síndria natural. Ens expliquen que tot està criat, fet o collit a l’hort per ells mateixos. Boníssim.

Fem una última xerrada amb la mestressa, una mica com podem, i cap a l’habitació a dutxar-nos, descansar i dormir.

MÉS MONESTIRS

Dia 14: Tatev - Noravank - Yeghenazor

Ens llevem d’hora i esmorzem a l’allotjament. La Clara encara té una mica de mal de panxa i només es pren una camamilla, jo, encara que no sóc d’esmorzar gaire, te i una mica de tot: formatge, ous durs, una mena de mató, mel, tomàquet i cogombre, albercocs amb mel i pa de pita. Boníssim, tot.

Carreguem el cotxe, ens acomiadem i marxem. La dues primeres visites són al mateix poble. Decidim començar pel monestir, per veure, de passada, si mentrestant s’aclareix una mica el dia, que s’ha llevat tapat.

El monestir de Tatev és un complex d’edificis, esglésies i capelles emmurallats, pràcticament envoltat de cingles i en perfecta harmonia amb la muntanya. Patrimoni de la humanitat, va ser construït al segle X, si bé el 1931 un gran terratrèmol el va destruir quasi completament. En els últims anys s’ha reconstruït i fins i tot hi viuen alguns monjos (al segle XI n’hi van arribar a viure fins a mil). És un monestir venerat pels armenis, pel seu emplaçament i la seva importància històrica: als segles XIV i XV va ser una important universitat medieval, que va contribuir amb avenços a la ciència, la religió i la filosofia, a més de preservar la cultura armènia en un dels períodes més turbulents de la seva història. Voltem per tots els seus racons, sense perdre’ns res. Com els anteriors, ens agrada molt.

El dia no s’ha aclarit però decidim pujar igualment al Wings of Tatev. És el telefèric d’una sola secció més llarg del món, amb un recorregut de cinc kilòmetres i set-cents metres. Uneix el pobles de Tatev i Halidzor en un quart d’hora. A les cistelles hi caben vint-i-cinc persones, però només n’hi anem vuit, el que ens permet anar-nos movent d’una banda a l’altra al nostre gust, mentre deixem la vall del Vorotan a tres-cents vint metres sota nostre. Les vistes a la vall i les muntanyes que l’envolten són espectaculars... tot i que avui una miqueta menys, està núvol, què hi farem.

Un cop a baix ens hem d’esperar tres quarts per tornar a pujar. Quan hem comprat els tiquets, per no esperar un quart a la següent cistella, no hem tingut temps de pensar-nos-ho gaire... i ens hem passat. A Halizdor no hi ha gaire res per fer tan poca estona (només, en tot cas, podríem haver fet alguna excursió, però avui no teníem aquesta intenció i necessitaríem més temps). Després d’esperar que passi un grup de militars, pugem vint-i-cinc persones. Tot i que entrem dels primers i podem triar lloc, no és com la baixada (tot i que també ens agrada).

Una altra vegada al cotxe, anem fins a un mirador del monestir. La idea era anar-hi a peu, però com que és una pista i anem amb 4x4, ho aprofitem. Llàstima dels núvols, però les vistes són molt bones, val la pena i podem fer la típica foto del monestir.

Cotxe i baixada per la recargolada carretera que porta de Tatev a Halidzor. Un cop al fons de la vall volem visitar el Pont del Diable, una mena de túnel amb formacions càrstiques, que per les fotos semblava bonic. Un cop al lloc, però, no hi acabem d’arribar ja que hi ha una baixada amb una grimpada que ens sembla perillosa i no ens volem arriscar (de fet un noi es fa mal i ve una ambulància i tot mentre som allà).

Bé, almenys només marxar surt el sol, i durarà tot el dia. La idea és anar fins a Yeghegnadzor i, segons l’hora, fer una cosa o una altra. A mig camí, però, fem una parada improvisada. Ja el vam veure a l’anada, reculem per la mateixa carretera, i ara decidim parar-nos-hi aprofitant que anem amb el Niva (no és gaire enllà, però ens anirà bé). És a un típic cementiri amb, i no tant, antics i típics khachkars del país, una pedra-creu o estela amb una creu gravada, símbols del cristianisme armeni. Es troba en un turó arrodonit, envoltat d’altres turons recoberts de prats verds, amb altes muntanyes més enllà i, al seus peus, el llac Spandarian. Prop seu no hi veiem cap població, qui sap si està amagada darrera un muntanya i colgada per les aigües del llac (en realitat un pantà). Ens agrada molt. Com ja ens va passar a Geòrgia, ens sorprèn veure que, arreu, al costat de moltes tombes hi ha taules i cadires per, suposem, passar-hi alguns dies assenyalats. No és el cas d’aquest, però en alguns casos hi arriba a haver un gran parament amb bancs, taules i cobert inclòs.

Després de dues hores i mitja de cotxe, comptant la parada, arribem a Yeghegnadzor cap al migdia. Decidim anar a Noravank i, si pot ser, dinar allà (o en tot cas, decidir on anar). Per arribar-hi passem pel bonic i estret congost del riu Amaghu. Ara no ens hi entretenim, però sí que ho farem a la tornada. Mica en mica el congost s’enfila i es fa més ample. Cap el seu final muntanyes ben acolorides amb tons vermellosos tanquen la vall. El Monestir és aquí. És un complex d’esglésies i estances construït, essencialment, durant els segles XIII i XIV (amb edificacions anteriors i posteriors, incloses algunes renovacions del segle XX). Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb el congost, va estar actiu fins al segle XIX i va ser un important centre religiós i cultural armeni. Ens passegem per les muralles del segle XVII i XVIII, les ruïnes de diversos edificis, els seus khachkars, l’església principal (Surp Karapet o Sant Joan el Precursor), la de Sant Gregori (Surp Grigor) i la de la Santa Mare de Déu (Surp Astvatsatsin). Aquesta última mereix menció apart, ja que a la façana hi ha dues estretes escales, sense baranes, per pujar al pis superior... el que provoca curioses o indignes escenes a l’hora de pujar-hi o baixar-hi, inclosa la nostre. La Clara hi bé, però jo, que em fan més por les alçades, ho faig a quatre grapes, mentre que per baixar m’haig d’asseure al portal per girar-me i baixar, de recules, de la mateixa manera. De tots els monestirs que hem visitat, i visitarem, és el que ens va agradar més. Els seus voltants són espectaculars. Tant que fins i tot ens oblidem de dinar. No hi ha restaurant i hem fet la visita igualment.

Afamats, son gairebé les cinc de la tarda, reculem parant a fer alguna foto. Ens aturem al primer restaurant que queda de camí, que ja teníem ullat per si un cas a l’inici del congost, a pocs kilòmetres. Tot i l’hora podem menjar sense problemes: costella de porc i pollastre amb arròs, patates i xampinyons. Molt bé.

Un cop tips, prèvia parada a posar gasolina, el Niva va molt bé però gasta una mica, ens dirigim i ens instal·lem a l’hotel Anusha. Llàstima que no parlen res d’anglès, però hi estarem molt bé, i sols, com ahir. Després ho aprofitarem per fer una mica de bogada i els macarrons de dinar de demà de la Clara.

Com que encara és relativament d’hora decidim fer una última visita abans no es faci fosc. A prop, serà mitja hora en cotxe conduint per la bonica vall de Yeghenis, estreta i amb altes muntanyes envoltant-la, alguna de preciosa amb columnes de basalt, amb pobles pintorescos i esglésies medievals que veurem molt de passada. Tot parant a fer alguna foto arribarem fins al poble de Harmon, des d’on recularem. Segurament val la pena passar aquí més temps, però pensem que millor això que res.

Tornem a l’hotel abans no s’acabi de fer fosc. Hem dinat molt tard i soparem molt poc (iogurts i poca cosa més). Avui ha estat un dia més tranquil i relaxat, però molt ben aprofitat.

VOLCANS KHACHKARS I PAISATGES

Dia 15: Selim - Armaghan - Llac Sevan - Dilijan

Una miqueta més d’hora del que voldríem, per la llum que entra per la finestra, recollim, pleguem la roba neta i reordenem les maletes. L’esmorzar és a les nou, però està a punt una mica abans. Gairebé igual d’abundant com el d’ahir, amb la diferència que hi ha un parell de Khachapuris. Típic de Geòrgia, és una mena de pa farcit de formatge, ous i sal, tot fos i servit en calent (amb la diferència que a Geòrgia, segons hem vist, a sobre hi posen un ou ferrat i aquí una truita). En menjo la meva i m’emporto el de la Clara, que em servirà de dinar. Ens acomiadem i marxem poc passades les nou.

Els primers kilòmetres són per on vam passar ahir per anar a la vall de Yeghenis. Tot seguit, però, ens comencem a enfilar pel bell Selim Pass (o Vardenyats Pass, oficialment), un port de muntanya a 2.410 metres d’alçada envoltat de muntanyes i valls fotogèniques. El paisatge és molt bonic i ens aturem més d’una vegada a fotografiar-lo i contemplar-lo.

Poc abans d’arribar al coll hi ha, a més, el caravanserrall d’Orbelian (o de Selim). Els caravanserralls (del persa, “caravan”, viatgers, i “sarayı”, hostal o refugi) eren edificis situats al llarg de les grans vies de comunicació del món musulmà (especialment a la Ruta de la Seda), destinades a acollir les caravanes de comerciants a la fi d'una etapa de viatge. Aquest va ser construït pel príncep Orbelian per allotjar als mercaders que creuaven la muntanyosa regió de Vayots Dzor. De planta rectangular la porta és en un extrem i està dividida en tres naus separades per arcades obertes, la central pels animals i les del costat pels viatgers. És el més ben preservat del país i del món. És guapo i també ens serveix d’improvisat mirador a la vall.

Passat el coll el paisatge canvia, deixem enrere valls més o menys seques i abruptes, per conduir per una planura ondulada i verda. El nostre proper objectiu de seguida ens queda a la vista, enlairant-se damunt de la plana.

Deixem la carretera principal i ens desviem cap al poble de Madina. Fins ara feia sol, però les previsions d’algun ruixat i algun núvol amenaçador ens fan canviar lleugerament de plans. La idea era començar una caminada des del poble mateix, però al mapa que portem hi ha una pista que porta al cim. Veiem molts cotxes i algun camió ple de gent seguint-la, que no van a segar o fer feines del camp, com dic a la Clara, mig seriosament mig en broma, sinó d’excursió com nosaltres... cosa que serà motiu de befa i mofa durant un dies, i encara ara. Aprofitant que anem amb un 4x4 decidim seguir-los. Quan hem fet un bon tros aparquem i continuem pujant al cim a peu... que veníem aquí a caminar.

Veiem gent que puja i baixa pel dret, ja que el terreny està recobert de prats. Nosaltres, però, decidim seguir la pista i, d’aquesta manera, pujar còmodament i planerament. Al final no ens plourà, però si que estarà una mica tapat. El Mont Armaghan (2.811 m) és un volcà apagat, al seu cim hi ha un cràter amb un llac que fa uns cent-cinquanta metres de diàmetre i quinze de profunditat. Hi fem tota la volta i baixem al seu costat. En un costat hi ha la capella d’Argitchi, construïda el 2009, sense gaire interès. És diumenge i hi ha força gent, la majoria arribada en 4x4, que aprofiten per dinar a la gespa o gaudir de les meravelloses vistes, encara que avui no és el millor dia (en un dia clar fan cara de ser espectaculars): a banda i banda una plana ondulada envoltada de muntanyes més o menys tapades, algunes amb grans congestes de neu, i, en un costat, el llac Sevan. Baixem per la pista malgrat la pols que de tant en tant ens hem d’empassar dels cotxes que van passant.

Agafem el cotxe i ens dirigim cap al llac Sevan, el més gran del país amb diferència. Rep l’aigua de vint-i-vuit rius i el Hradzan se l'emporta cap a l'Araxes. Està a 1.950 metres d’alçada, la seva superfície és de nou-cents quaranta kilòmetres quadrats (que seria l’equivalent a vuit-cents llacs de Banyoles), i el seu perímetre és d’uns dos-cents seixanta kilòmetres (vint-i-vuit vegades més que Banyoles). Degut a les seves dimensions d’alguna manera s’ha convertit, també, amb la platja o el mar que el país no té. Hi passem pel seu costat i no ens cansem de mirar les seves aigües de color turquesa, un altre cop a la plana, torna a brillar el sol. Després d’un parell de parades per fer fotos ens aturem en una àrea de pícnic. És de pagament, però és força barat i ho aprofitem per dinar i estirar-nos una mica a la gespa a prendre el sol.

Amb les forces refetes tornem a agafar el cotxe, continuant sempre pel costat del llac. El maps, com fa a vegades, ens juga una mala passada i ens fa arribar a la nostre següent destinació per camins enrevessats. Ens costa una mica, però al final la trobem.

El cementiri de Noratus (o Noraduz) té la major concentració de khachkars d'Armènia, sent el més gran d’aquestes característiques en l’actualitat. D’origen medieval, els més vells són de finals del segle X, tot i que la majoria són dels segles XVII i XVIII. Ocupa unes set hectàrees i s’hi poden veure al voltant d’uns vuit-cents khachkars, tots amb una ornamentació única i sovint recoberts de molses i líquens, embellint-los. Aquestes esteles de pedra tenen gravada una creu i poden tenir, també, diversos elements decoratius amb significat doctrinal, com ara les rosetes, símbols solars o fruites com la magrana o el raïm, que s'associen a la resurrecció (a vegades, també, escenes bíbliques o fins i tot de matrimonis o de la vida a la granja). Van començar a proliferar a partir del segle IX, esdevenint molt populars, fins arribar a esdevenir un símbol cultural armeni. El recorrem tot i ens agrada molt... tant que fins i tot ens firem a la botigueta de records que hi ha al seu costat.

La següent parada prevista és a Sevanavank, molt a prop, però només passar-hi pel costat hi veiem tanta gent que ho deixem estar, pensant que d’aquí dos dies hi podrem tornar. Decidim, doncs, anar directament cap a l’hotel.

Poc més endavant passem per un llarg túnel. A la seva sortida el paisatge torna a canviar per sorpresa, passem del paisatge pelat a les muntanyes recobertes de boscos, malgrat que, curiosament, anem perdent alçada.

Ens instal·lem a l’hotel Green Dilijan, on només parlen “rusky”, un clàssic, com els ganivets que no tallen. L’habitació és gran i tenim una terrassa, però compartim bany amb tres habitacions més. Tot seguit baixem a l’oficina d’informació, a buscar un mapa de caminades, i anem a sopar al #2: amanida, sopa vegetal, dolma, pollastre schnitzel amb salsa de mel i, de postres, gata de la iaia. Bo, repetirem. Mentre sopem escollim les caminades que farem demà, tres de curtes. Tot seguit, cap a l’hotel a descansar i dormir.

PLUJA, LLACS I CÉRVOLS

Dia 16: Dilijan (Haghartsin, Goshavank, llac Parz i llac Gosh)

Comencem a notar els dies de viatge i avui ens llevem tard, gairebé a un quart de deu. Però no passa res, tornarem a dormir al mateix lloc per primer cop en dies. Esmorzem a l’habitació: jo pa amb xocolata, i la Clara les “tortes” amb pernil salat que va racionant i passejant tot el viatge a la maleta, des de casa.

La idea és fer, avui, tres caminades curtes. La primera és a un salt d’aigua. Comença al monestir d'Haghartsin, aïllat a les muntanyes i envoltat de boscos. Construït entre els segles X i XIV, és bonic i, ja que hi som, aprofitem per visitar-lo. Després comencem a caminar entre roures, faigs i aurons, amb la companyia de sargantanes i granotes quan passem per algun bassal. En una desviació prenem un camí equivocat i, després de descalçar-nos per travessar un rierol, ens enfilem força, fins arribar a uns prats amb bones vistes... però amb la cascada enlloc. Reculem i un altre cop al rierol ens adonem de l’error, culpa d’una senyalització no massa clara. Deixem el salt d’aigua per una altra ocasió ja que, entre una cosa i una altra, gairebé és l’hora de dinar i hem d’anar al banc.

Mengem al mateix lloc d’ahir. Mentre la Clara demana al restaurant (pasta, arròs i dolma), jo vaig a canviar diners en un banc que hi ha al costat. Afortunadament en portem uns pocs per a casos d’emergència, i més o menys ho és. Entre alguna compra inesperada i fiances de cotxes de lloguer, que tarden dies a ser esborrades, he esgotat el límit de crèdit de la targeta i no en tindré fins al dia cinc, massa tard (l’endemà de tornar a casa).

El dia mica en mica s’ha anat ennuvolant i, cansats, decidim fer les visites previstes en cotxe i, en tot cas, passejar una mica. La primera parada és a Goshavank, un altre monestir dels segles XII i XIII, restaurat. Bonic, ho aprofitem per fer alguna compra a les botiguetes del seu voltant (bàsicament algun record més, per nosaltres i família). D’aquí amortitzem el 4x4 i fem la segona caminada prevista en cotxe, per camins de carro plens de sots i fang, enmig d’una bella fageda. Tot plegat divertit i bé. Al final del camí hi ha el petit llac Gosh, maco sense ser excepcional. Hi fem la volta a peu mentre comencen a caure quatre gotes que, afortunadament, només seran això, quatre gotes.

Reculem i decidim anar a un altre llac. A mig camí, però, improvisem una mica i visitem el Centre de Reintroducció del Cérvol Roig a la zona. Hi ha un petit centre d’interpretació, tancat, i en un gran tancat un petit ramat de cérvols, suposem destinat a la cria i/o a la seva posterior alliberació. Amb el permís del vigilant els hi donem una mica d’herba. La Clara està en el seu paradís.

D’aquí anem al llac Parz, que ens decep una mica. En un dels seus costats hi ha un parc d’aventura i una zona de pícnic, a més d’un gran aparcament, el que li treu tot l’encant (pensàvem trobar una cosa similar a l’anterior). Ens hi passegem una estona, però no hi fem ni la volta.

Esgotats, tornem a l’habitació per dutxar-nos i anar a sopar. Tornem a repetir lloc i jo, pollastre schnitzel, mentre que la Clara menjarà sopa i hamburguesa de pollastre. Tot seguit tornem a descansar. Estem una mica decebuts. Dilijan, la zona on estem, és ven com la Suïssa Armènia i, certament, és bonica, però no excepcional. Qui sap, potser, però, si és perquè n’esperàvem més, perquè ens recordava una mica a les nostres muntanyes (tipus Cerdanya però menys bonic), o perquè veníem del sud del país, amb els paisatges tant diferents als nostres que ens han captivat.

BANY TURQUESA

Dia 17: Dilijan - Sevanavank - Llac Sevan - Kasagh - Erevan

Ni d’hora ni tard, esmorzem a l’habitació de l’hotel, com ahir, recollim les coses i marxem. Torna a fer sol. La idea és fer una caminada curta per la zona. Fem uns quants kilòmetres en cotxe i no aconseguim trobar el punt d’inici de la ruta, que no és de les més comunes. Vist això, després de perdre una hora amunt i avall, canviem d’idea i marxem.

Reculem per on vam venir, parant-nos, ara sí, al monestir de Sevanavank, del que només en queden dues esglésies i diverses ruïnes. Medievals, sense ser excepcionalment boniques el seu principal atractiu és que tenen de fons el llac Sevan, fent que la seva situació les hagi convertit en una de les postals del país. Dalt d’un turó, a més, tenen bones vistes al llac i les muntanyes que l’envolten. Val la pena i fem una passejada al seu voltant.

Agafem el cotxe i busquem un lloc per dinar. No el trobem, però sí un lloc tranquil, i gratis, on banyar-nos. Teníem ganes de fer-ho, les aigües del llac Sevan són cristal·lines... i una mica fresquetes, però se’ns posa molt bé. Fa una mica de ventet i no ajuda, però, tot i així, ens hi ficarem un parell de vegades. Mentre ho aprofitem, també, per prendre el sol i treure’ns una mica la gana amb quatre coses que portem.

Quan n’hem tingut prou, cotxe i cap a Erevan tot buscant algun lloc per menjar pel camí. No veiem res que ens convenci i, força més enllà, ens pararem en un supermercat on comprarem quatre coses, per l’hora que és, berenar una mica.

Pel camí, com que anem bé de temps decidim fer una última visita abans de tornar a Erevan. Hi tenia planificada una excursió entre monestirs, però no anem tant sobrats i ens haurem de conformar en anar a un d’ells. Ens decantem per Saghmosavank, un altre complex monacal del que només en queda l’església, del segle XIII i prou maca. Però no hem vingut per això, que a hores d’ara ja n’hem vist moltes, sinó pel que la fa especial: està situada just al caire de l’espectacular canyó de Kasagh, als peus del volcà Mount Ara. Enmig d’una plana verda s’obre una gran esquerda de parets gairebé verticals, amb una profunditat de més de cent metres. Llàstima de no tenir temps de fer la caminada, però millor això que res.

Ara sí, cap a l’hotel, el mateix que vam estar el primer dia a Erevan. Hi deixem les maletes, ens dutxem i aprofitem per llogar un taxi per a demà amb l’ajuda del recepcionista, molt amable. Tot seguit anem a tornar el cotxe, que ens ha anat molt bé i amb el que hem fet uns mil dos-cents kilòmetres en cinc dies, que no està malament.

A l’aeroport aprofitem per canviar una mica més de moneda, just per pagar el taxi i el sopar avui. Després de mitja hora esperant en un banc ho fem en dos minuts en un altre, més enllà i a més bon preu (“no hay mal que per bien no venga”, diuen). Llavors agafem un “Shuttle Bus” que, en teoria, surt cada quart d’hora i ens deixarà al centre només fent quatre parades... en teoria, perquè en realitat surt al cap de mitja hora, quan està més o menys ple, i fa diverses parades més. Vaja una “marshrutka”, les furgonetes que fan la funció de bus, normal però camuflada.

Baixem a l’Òpera i anem a sopar a l’Italià del primer dia. Pasta, que a la Clara li ve gust (i a mi ja em va bé). Havent sopat, sense encantar-nos, anem a buscar el metro abans no tanqui a les onze. A tres quarts hi som. Un quart de metro, un quart a peu i arribem a l’hotel. Reorganitzem maletes i a dormir.

TORNEM A GEÒRGIA

Dia 18: Erevan - Kazbegi

Ens llevem d’hora, dutxa i esmorzar a l’hotel, bé i bo. El taxi que ens ha de portar a Tbilissi arriba a les nou puntual. El conductor no parla anglès, però amb l’ajuda del recepcionista ens demana si en lloc de l’Aeroport ens pot deixar a Ortachala, que allà ens demanarà un taxi que per cinc lari ens portarà a l’aeroport, a cinc minuts. Entenent que el viatge és llarg i ha de tornar li diem que sí, tot i que no ens acaba de fer gràcia. Anirem els dos en dos amples seients de darrere d’una Mercedes Vito. Còmodes.

Repetim camí fins a Dilijan. A partir d’aquí tot és nou. Fins a Ijevan el paisatge és bonic, però molt semblant al de casa nostra (podria ser el Pallars). Poc després passem per un tram molt guapo, amb un pantà al fons de la vall i muntanyes ermes al seu voltant, amb una que, almenys de lluny, sembla un gran monòlit. Tot seguit pugem i baixem diferents ports de muntanya, una altra vegada pel que podríem ser els Pallars, amb l’excepció del voltant de la frontera, que recorda el sud del país.

A la frontera baixem del taxi i passem controls a part del cotxe. Entre tot plegat perdem al voltant de mitja hora: cinc minuts per sortir d’Armènia i quinze o vint per tornar a entrar a Geòrgia, més cinc minuts més que el taxista ha de parar més endavant, suposem, per fer alguna mena d’assegurança.

Arribant a Tbilissi el conductor s’atura a parlar amb els dos primers taxistes que veu i ens en demana un. Al final seran vint-i-cinc laris i el trajecte a l’aeroport de mitja hora, tot i que això no ho sabrem fins que arribem. Tot plegat ens fa una mica de ràbia, no per la quantitat ni pel temps, que no és gaire, sinó per sentir-nos una mica enganyats (segurament si ens ho hagués dit d’inici potser també hauríem acceptat el tracte).

Dinem a l’aeroport, canviem de moneda... i tot plegat sentim que ens criden per megafonia. No m’havia passat mai. Anem deu minuts tard i són els del cotxe de lloguer. Ens trobem i com que no tenen oficina aquí fem els papers al bar on hem menjat. Estem de sort, havíem llogat un Micra i, pel mateix preu, ens tocarà un Volkswagen Delta, molt més gran. El canvi és automàtic, cosa que no m’agrada gaire, però anirà molt fi i només el farem servir tres dies.

Marxem i anem a buscar l’autopista per on vam passar el primer dia. Ho aprofitem per comprar en un gran Carrefour a la sortida de la ciutat, que teníem vist de llavors, sobretot algunes coses per la Clara (ja que el rebost que duia a la maleta des de casa comença a escassejar).

Al cap de poc de sortir de la ciutat deixem l’autopista per començar a conduir per la Carretera Militar Georgiana, que uneix aquest país amb Rússia. Amb una longitud de dos-cents vuit kilòmetres, és una de les poques que travessen la serralada. Construïda al segle XIX seguint antigues rutes mil·lenàries de comerç i invasions, al principi passa per una ampla plana plena de conreus. Mica en mica, però, la vall es va fent més estreta i les muntanyes cada cop són més properes. Ens comencem a enfilar, poc a poc, tot fent esses, entre boscos. Més endavant canviem boscos per prats i el paisatge, cada cop més alpí, és més bonic. Espectacular i preciós, especialment, passada l’estació d’esquí de Gudauri fins a Kazbegi, on anem pel fons d’una vall estreta envoltada per cims que sovint passen dels tres mil metres d’alçada. Llàstima que és tard i no podem aturar-nos a fer fotos si no volem arribar de nit. Per comoditat, al no conèixer la carretera, i cansament, decidim fer-ho a la tornada.

Arribem a l’hotel de Kazbegi (Stepantsminda) just quan el sol s’acaba de pondre. Ens rep, majestuós i imponent, elevant-se sobre les muntanyes del voltant, amb el cim cobert de neu i totalment destapat: el Kazbek (que en georgià vol dir “Pic del Gel”), amb els seus 5.034 metres d’alçada. Volcà dorment, és el segon cim més alt del país després del Chkhara, i el cinquè del Caucas.

Ens instal·lem a l’hotel Nino&Zurabi, que està molt bé (tot i que, òbviament, no parlen anglès... només “rusky”). Amb una cuina compartida amb una altra habitació però bany privat, serà un dels millors del viatge. Des del llit estant podem veure la silueta del Kazbek, un luxe. Aprofitem la cuina per fer patata i mongeta, sopem, descansem una mica i a dormir d’hora, que avui hem fet moltes hores de cotxe i estem força cansats.

ESPECTACULAR

Dia 19: Vall de Truso

Ens llevem tard. Fa bon dia i decidim anar a la vall de Truso. Abans de marxar esmorzem a la habitació, aprofitant la cuina compartida.

Agafem el cotxe i marxem. Pel camí, el Kazbeg es deixa veure de tant en tant lliure de núvols. Deixem la carretera a Kobi, on mirem els horaris d’un telecabina que vam veure venint. Dubtem de si llogar una bici per fer l’excursió en aquest mitjà en lloc de peu, però al final decidim que no. A partir d’aquí prenem una pista de terra, fins al petit poble de Kvemo Okrokana. Poc a poc i buscant el que sembla el millor pas, la pista es va bifurcant i tornant a ajuntar, hi arribem sense problemes. Aparquem i comprem una mica de beguda a una paradeta que hi ha.

Comencem a caminar a dos quarts de dotze. Si el dia acompanya, que ho farà, ens hi passarem tot el dia. L’excursió que tenim prevista és de vint kilòmetres, entre anar i tornar, tot i que amb molt poc desnivell. Es fa principalment per una pista forestal on, durant tot el dia, de tant en tant ens creuarem amb alguns quatre per quatre, sovint carregats de turistes. L’orientació és molt fàcil, només caldrà anar pel fons de la vall, però a més, també anirem veient marques blanques i blaves i blanques i vermelles.

Només començar al fons d’una vall, per on no anirem, es deixen veure muntanyes nevades de més de quatre mil metres. Fa pinta de ser, si hi ha camins, una altra gran excursió. Nosaltres marxem per la del costat, més estreta, seguint el curs del riu Terek. A uns dos mil metres d’alçada les muntanyes que l’envolten, fregant els tres mil metres, estan recobertes de prats verds.

En un revolt una paret de columnes basàltiques s’acaba de cop i, en aquest punt, hi ha diferents surgències d’aigua. Mentrestant dos helicòpters sobrevolen la vall un darrera l’altre, amunt i avall diverses vegades, el segon filmant el primer, que sembla més antic. Imaginem que estant rodant una pel·lícula (o un anunci), com podrem comprovar a mig camí, on hi ha un gran campament de rodatge amb tots els seus elements (camerinos, actors, càmeres, equips de so, d’il·luminació, menjadors...). És el segon rodatge que trobem aquests dies en mig dels prats.

Just on hi ha el campament el riu gira de cop cap a la dreta, eixamplant-se, passant gairebé de cop d’una vall fluvial (en forma de V) a una glaciar (en forma de U). També recoberta de prats verds, ara, però, les muntanyes que l’envolten passen dels tres mil metres, acostant-se en alguns casos, als quatre mil.

En aquest punt hi ha, també, la primera i la més gran de les formacions de travertins que anirem veient al camí, de colors que van entre el blanc i els ataronjats, que donen a la vall un toc especial i de gran bellesa. Aquesta roca es forma degut a la precipitació a temperatura ambient del carbonat càlcic que conté l’aigua. Mentre dura aquest procés, com passa en alguns punts d’aquí, la roca està recoberta d’una fina capa d’aigua circulant. Els diferents colors que pren són deguts als diferents òxids que conté l’aigua i que precipiten conjuntament amb el carbonat. 

Un cop vista la formació deixem la pista i tornem a travessar el riu per anar a un petit càmping amb alguns serveis (hi ha un petit bar). D’aquí agafem un camí que va per la dreta de la vall, tot passant per una bella surgència d’aigua (amb gent banyant-s’hi, tot i estar prohibit), d’on surten diferents rierols d’aigües transparents però amb el seus fons recoberts de travertins vermells. Poc passada la gorga ens parem al costat del riu per gaudir del paisatge i refer una mica de forces. Portem una tercera part del camí.

Continuem caminant, tornem a travessar el riu i passem pel poble de Ketrisi, mig enrunat i en el que sembla que només hi ha una casa habitada (més o menys permanentment). A una banda s’alça una torre solitària, que dona un toc màgic al lloc.

Passat el poble passem pel costat dels monestirs d’Abano, amb una petita ermita, i un altre, del que no he pogut trobar el nom, recentment reconstruïts i habitats per monjos, que veiem treballant fent diferents tasques.

El final de la ruta és a Zakagori. D’origen medieval, va ser clau en la defensa d’aquesta vall, ja que aquí s’hi ajunten tres valls per formar-ne una de més gran (la que hem passat). Fortificat i actualment en ruïnes, conserva les restes d’antigues cases i torres de defensa. Aixecat respecte el fons de la vall les seves vistes a la zona són magnífiques. Ho aprofitem per dinar.

A partir d’aquí és perillós continuar a causa de conflictes fronterers, els militars georgians que la vigilen no ens deixarien i tampoc teníem ni tenim cap intenció de fer-ho. Aquí comença Ossètia del Sud, una república independent “de facto” dins de Geòrgia, ja que no està reconeguda per cap estat del món.

La tornada la fem pel mateix camí, excepte entre Ketrisi i el càmping, on ara anirem per la pista, al mig de la vall, sempre gaudint d’un paisatge meravellós. Avantatges d’anar a peu i de tornar pel mateix camí és que la llum ha canviat, i llocs que quedaven tapats per ombres ara estan il·luminades i es deixen veure millor. Baixem sense presses però sense encantar-nos massa, bé de temps però una mica justos. Arribarem al cotxe a dos quarts de set.

Després de caminar vint-i-un kilòmetres, tornem a l’hotel a descansar. Avui ens ho hem guanyat. Aprofitarem la cuina per fer arròs bullit, mentre una família russa ens fa un interrogatori a fons (especialment la mare). Cada dia tenim veïns nous, la majoria russos, que tornen cap al seu país de les seves vacances al mar negre (aquests eren del centre, de Kazan, i encara els hi quedava un parell de dies de viatge més).

NÚVOLS I CLARIANES

Dia 20: Kazbegi: cascades Gveleti i Guergueti

Ens despertem d’hora, però com que plou ens quedem al llit a dormir i fer mandres una estona més. Cap a les deu comença a parar, esmorzem al poble, una pasta i una cola, canviem diners i marxem a quarts d’onze. El dia continua gris, amb alguna ullada de sol escadussera, per això ens decidim per fer una de les caminades que teníem per fer de a més a més, no com una de les principals (més llargues). Anirem a les cascades Gveleti.

Fem uns set kilòmetres en cotxe i aparquem al costat de la carretera, on hi ha quatre cases. Comencem a caminar quan uns gossos ens deixen, no per agressius, sinó per tot el contrari (i això que no portem menjar). Seguirem pals indicadors i marques blanques i grogues.

Només començar ens enfilem. La pujada és suau i no massa llarga. M’he deixat els pals, però per sort la Clara em diu que si fa falta me’n deixarà un... o cap. Ho fem per una pista ampla, per una vall petita i estreta, però que deixa veure al seu voltant muntanyes que s’acosten als 3.000 metres.

Al cap de poc, la caminada és molt curta, el camí és bifurca. Anem a l’esquerra, per començar per la cascada petita. Bonica, fa uns sis metres d’alçada. Reculem i prenem l’altre camí, per anar a la cascada gran. És molt més vistosa i fotogènica, amb una caiguda d’uns vint metres (les dues calculades una mica a ull). Tot i no ser massa diferents a les que podem veure a casa nostra, l’excursió ens agrada molt i és ideal per un dia com el que fa avui (o si ens sobra temps).

A la tornada comprovem que la carretera que hem vist abans, efectivament, porta a Gergeti, ja a tot arreu havíem llegit que s’hi havia d’anar a peu o en taxi (després sabrem que és nova d’aquest any mateix). Dinem al poble, al restaurant Verzida, correcte, sense més. Comença a ploure una altra vegada i tornem a l’hotel a descansar i passar l’estona, fent encreuats i llegint.

Quan para de ploure, a mitja tarda, agafem el cotxe i anem a Gergeti. És un complex eclesiàstic, amb una església del segle XIV, amb una Casa del Consell agregada al segle XV. El que el fa especial i l’ha convertit en un símbol del país és, però, la seva situació: damunt un turó empinat i solitari als peus del Kazbeg, just sobre Stepantsminda, i envoltat de muntanyes que van dels 3.000 als 4.000 metres d’alçada. Estem de sort i, tot i que algunes boires tapen les muntanyes intermitentment, surt el sol i es deixen veure totes a estones i més o menys senceres (fins i tot  el Kazbeg, una mica). Voltem per totes bandes per veure i fotografiar-ho tot des de tots els angles possibles. La carretera arriba a tocar de l’església i li treu una miqueta d’encant (la podíem o haurien d’haver deixat on hi ha el primer aparcament), malgrat això, és un paisatge que difícilment se’ns oblidarà.

Baixem, aprofitant que passem pel poble comprem una mica de fruita i, com que encara no és molt tard, decidim anar, en cotxe, fins a la vall de Juta. La caminada que segurament hauríem fet si avui hagués fet més bon temps. El tros que puguem, per pista, ja que serà millor això que res. Farem uns cinc kilòmetres per una vall bonica, que fa cara de ser-ho més quan més al fons es vagi... però quan la pista empitjora i els dia es torna a tapar, no ens queda més remei que recular.

Plovent, ens quedem a l’hotel, fent encreuats, escrivint les notes que serviran per escriure aquest diari, sopant i llegint abans d’anar a dormir.

ÚLTIM DIA

Dia 21: Kazbegi - Tbilissi

Em desperto a les sis i, per alguna estranya raó, se m’acut mirar per la finestra. Agafo la càmera i faig alguna foto, dubtant de si despertar o no a la Clara. Amb el soroll, però, es desperta sola i, abans no comenci a rondinar per l’hora, li obro les cortines. No diu res, davant nostre tenim el Kazbeg gairebé sense núvols i tenyit de reflexes taronges. Només per aquesta imatge ha valgut la pena venir fins aquí, tot i que només duri uns minuts.

Tornem a dormir fins a quarts de nou. Quan ens tornem a despertar el cim torna a estar completament tapat. Esmorzem, fem les maletes, ens acomiadem de la Nino i marxem cap a Tbilissi.

La idea és anar parant pel camí, allà on més ens agradi, per poder fer les fotos que no vam poder fer venint. Per desgràcia, però, està més tapat del que ens agradaria i en farem menys de les que pensàvem. Tot i això fem la primera a Kobi, per pujar al telecadira de l’estació d’esquí. En un dia clar les vistes, suposem, han de ser espectaculars, avui, però, just compensa el preu del tiquet. La següent parada és a un mirador, tot i que la vall és molt maca continua sense fer el dia.

Ja al fons de la vall, a baix de tot, surt el sol. Aquí fem la tercera parada. El conjunt arquitectònic d'Ananuri és un dels monuments més importants de la fi del Regne de Geòrgia. Conjunt fortificat, del segles XIII o XIV fins al XVII, consta d’edificis de culte (dues esglésies), militars (cinc torres, més les muralles) i laics. La seva aparença, però, és la d’una església fortificada. Està molt bé, ens agrada i, per sort, és gratis. Anem una mica justos de diners, ja que no volem que ens sobrin gaires o cap, si pot ser.

Sense gaire gana, dinem una pasta pel camí. A l’entrada de Tbilissi omplim el dipòsit per tornar el cotxe, i anem directament al mateix apartament que vam anar a l’arribar.

Descansem una mica i anem a buscar el metro, on comprovem que encara ens queden alguns viatges a la “metromoney”, ja que no ho teníem gaire clar. Aprofitarem per fer una última volta al centre històric de la ciutat, tot passant pels carrers i llocs que ens van agradar més, principalment al voltant de la Plaça de la Llibertat. Avui encara ens enamora més Tbilissi.

Tornem amb el metro, comprovant que encara ens queda algun viatge. Sopem a l’apartament i anem a dormir d’hora, sense gairebé ni desfer les maletes... demà ens hem de llevar molt d’hora.

LA TORNADA

Dia 22: Tbilissi - Barcelona

Ens llevem molt d’hora, a dos quarts de quatre. El nostre avió surt a les set. Ens vestim, carreguem el cotxe i marxem cap a l’aeroport. Hem de tornar el cotxe a dos quarts de cinc. Arribem puntuals al lloc acordat, l’interior d’un pàrquing exterior. Ens hi esperem fins a un quart de sis i no es presenta ningú. Enfadats, fem fotos al cotxe perquè es vegi que tot està correcte i “l’abandonem” amb les claus a dins. Mai hem sabut res de ningú.

Mig adormits encara, tot seguit el típic de tots els aeroports (controls, etc...). Pugem a l’avió a l’hora, aparentment tot correcte. Al cap d’una hora, però, ens fan baixar una altra vegada ja que, ens informen, a Barcelona hi ha molt trànsit i no podem sortir. “Afortunadament” “només” ens estarem una hora més a l’aeroport abans no tornem a embarcar. En total dues hores de retard.  

El trajecte és molt plàcid. Volem amb un Embraer 190/195, brasiler, és el primer cop que ho faig. No sé perquè, però sempre en fixo en quin tipus de nau volo (i fins ara sempre eren Boeings o Airbus). Pel camí esmorzem arròs amb Frankfurt, cogombre i tomàquet, a més d’una magdalena i xocolata. Amb Georgian Airlines hem volat bé, ens han tractat amablement i el menjar és força bo. Si cal, hi tornarem.

--------

A la tornada en Ramon i l’Asun, els sogres, ens demanen que hi posem nota al viatge. Sempre m’ha costat, per mi tots tenen alguna cosa en especial, uns llocs i uns moments que recordaré sempre, però tant jo com la Clara coincidim que si n’haguéssim de posar alguna, estaria entre un set i un vuit. Geogràficament a Àsia, però culturalment a Europa, ens ho hem passat molt bé i hem descobert un grapat de racons sorprenents, a banda de la rica gastronomia georgiana. Tbilissi, la capital de Georgia, mereix una visita tant com qualsevol de les capitals europees més boniques (jo recomanaria un cap de setmana llarg a tothom), les muntanyes de Kazbegi i Mèstia, amb les seves curioses torres, són espectaculars, els paisatges i monestirs armenis sorprenents, el Museu del Genocidi Armeni corprenedor, Vardzia un món apart...

DADES PRÀCTIQUES (2020)

Documentació necessària i vacunes: 

- Per Geòrgia en principi amb el DNI n’hi hauria d’haver prou (però jo recomanaria portar el passaport igualment, segur que el pas de fronteres, entre altres, serà més fàcil i ràpid). En principi no hi ha cap vacuna obligatòria ni cap de recomanada (únicament a Geòrgia només en cas de llarga estada).

- Per Armènia cal passaport (vigent els dies d’estada).

Clima i millor època per anar-hi: 

Geòrgia: entre les costes del Mar Negre i les muntanyes del Caucas el seu clima és molt variat, tot i ser un estat relativament petit. A la costa és temperat i força plujós (durant tot l’any, tot i que els màxims es donen a la tardor i a principis d’hivern); l’est del país, on hi ha la capital, és molt més sec (sent el període més plujós a la primavera) i calorós, especialment a l’estiu (juliol i agost); el Caucas i les serralades secundàries tenen un clima alpí més o menys fred (depenent de l’alçada), fresc a l’estiu i plujós tot l’any (especialment més cap a l’oest).

Per tot plegat la millor època per visitar Geòrgia és a la primavera i estiu, de maig a setembre, sent ideals juliol i agost, especialment per a la pràctica del senderisme (tot i que hem de tenir compte que en algunes zones pot fer molta calor).

Armènia: el clima és continental, amb hiverns gèlids i estius calorosos, en general amb poques pluges (amb petites variacions segons les zones, ja que és un país muntanyós).

La millor època per visitar Armènia és a la primavera (maig i juny) i la tardor (setembre i octubre), o a l’estiu, tenint en compte que en algunes zones pot fer molta calor.

Moneda i Preus:

A Geòrgia el Lari. Quan hi vam anar el 2019 el canvi estava més o menys a 1 lari = 0.33 €. El més pràctic per tenir una idea aproximada dels preus era simplement dividir entre tres el preu en laris.

A Armènia el Dram. Quan hi vam anar el 2019 el canvi estava més o menys a 1 dram = 0.0020 €. El més pràctic per tenir una idea aproximada dels preus era treure els tres zeros i multiplicar per dos. Per exemple, si alguna costava 3000 drams, llavors 3--- x 2= 6 €)

En general els preus eren més barats d’aquí. Per exemple, es pot dinar bé en un restaurant per entre 3 i 5 €, un pa podia costar mig cèntim d’euro, mig quilo de préssecs un euro en una parada de la carretera o una cola de mig un euro en una benzinera.

No és fàcil pagar amb targeta de crèdit, excepte a les capitals i ciutats grans, i no a tot arreu (com petits comerços i alguns restaurants). És fàcil trobar caixers automàtics, almenys en pobles grans i ciutats.

Seguretat:

La sensació que vam tenir va ser de com aquí o més, cap problema enlloc (si més no, on vam estar). Enlloc vam tenir sensació d'inseguretat. D’altra banda tan Geòrgia com Armènia tenen conflictes fronterers, pel que no és aconsellable anar a alguns llocs. Si fem una ruta fora dels llocs més turístics, millor consultar la pàgina web del Ministeri d’Afers Estrangers Espanyol (o d’altres estats europeus de veritat).

Que canviaria del viatge?:

Poca cosa (només un parell de cosetes):

- La ruta que portàvem ideada, per Geòrgia, era per fer-la en transport públic. Un cop allà, però, vam acabar llogant cotxe. Sabent això aniria al mateixos llocs i els mateixos dies, però segurament variaria l’ordre de tot el viatge, pensant-lo per fer-lo en cotxe (per fer algun desplaçament més curt, per exemple, llogar el cotxe més dies seguits perquè fos més barat...).

- A Armènia no aniria a Dilijan. Tot i que és bonic, ara, havent-hi estat, preferiria dedicar més temps a la zona sud o centre del país.