INICIAR-SE AL SENDERISME

El senderisme, a banda de ser una activitat saludable, ens permet conèixer el territori on vivim, saber qui som i d’on venim (a nivell col·lectiu). O, simplement, gaudir de la tranquil·litat de la natura, escapant de l’estrès i les preses del dia a dia.

Per practicar-lo, a més, no calen coneixements especials de cap tipus. Ho pot fer tothom (això sí, amb una mica de seny).

Aquest escrit vol ajudar als que es plantegin començar, o fa poc que ho han fet, per practicar aquesta activitat de manera més fàcil i profitosa. No vull fer un recull del tot exhaustiu, segurament en deixaré alguna cosa, però tot el que s’explica és fruit de l’experiència personal (i és el que recomanaria a qualsevol amic).

PER COMENÇAR

Si no hem fet mai senderisme, o fa temps que no en fem, el primer consell, bàsic (i obvi), és:

- Començar per caminades curtes i amb poc desnivell.

Sempre dependrà de les condicions físiques de cadascú, però les primeres excursions és aconsellable que no siguin més llargues de 10 kilòmetres, tinguin un desnivell acumulat (veure més avall) menor a 300 metres i una durada inferior a les 3 hores.

Es tracta de gaudir de la caminada, de quedar-se amb ganes de repetir. Per començar no cal acabat esgotats i patir cruiximents dos dies (no cal pujar al Puigmal i llavors no tornar a caminar mai més...). Hi ha un munt de caminades per iniciar-se tant o més boniques que algunes de més llargues i amb molta més anomenada. En tot cas, si ens hi anem aficionant a mesura que anem coneixent millor les nostres condicions físiques, mica en mica, si volem, ja podrem anar augmentant la seva dificultat.

Hem de pensar també, que no tot són cims. Hi ha un munt de caminades que no s’enfilen enlloc, que van o passen per salts d’aigua, coves, dòlmens, ermites, curiositats geològiques, fagedes... que són tant o més boniques i espectaculars, i ens satisfaran igual o més. El meu consell és que ho provem una mica tot, variant els interessos de les caminades i descobrint diferents zones geogràfiques (un dia anant a veure uns salts d’aigua, un altre a un cim, l’altre a uns dòlmens, un dia a l’Albera, un altre al Montseny...). En el moment d’escriure això jo, per exemple, porto més de 380 caminades diferents per tot Catalunya sense repetir (i me’n queden moltes més per fer!). En tot cas, també, mica en mica, anirem descobrint que o quines zones ens agraden més i ja podrem planificar en base a això.

PER COMENÇAR AMB NENS

Amb això no hi tinc experiència personal, pel que em fio del que he vist i llegit (sinó potser l’apartat seria una mica més llarg).

Òbviament, serveix tot el que s’ha dit a l’apartat anterior. No hi ha una edat per començar, si bé s’hi poden introduir a partir dels 5 anys (o menys), tot i que és millor a partir dels 6 o 7.

Millor acompanyats d’altres nens (evitant així, ara “em fa mal el peu”, ara “estic cansat”...).

Caminar sense voler córrer i procurant que la caminada tingui diferents al·licients, del tipus que sigui, durant tot el camí.

LA ROBA

Tot i el que puguem llegir, per començar únicament hi ha una cosa imprescindible:

- Calçat còmode i adequat.

Que no vol dir car, jo vaig amb unes que em costen menys de 15 € i em van la mar de bé. (Ull! Una altra cosa si acabem fent alta muntanya regularment, en què llavors si que val la pena unes bones botes de muntanya).

En tot cas, un error que hem d’evitar (i que hem comés tots alguna vegada, fins i tot els més experimentats) és: no estrenar el calçat el mateix dia de la caminada!

Per anar bé, també, “acompanyar” aquest calçat amb mitjons còmodes i que s’ajustin al nostre peu (d’entrada i en principi no cal que siguin de trekking, tot i que sempre és millor).

Recomanable, si ens hi anem aficionant i ho fem de forma més o menys regular, mica en mica anar millorant l’equipament (que, si no fem alta muntanya, tampoc cal gastar-se un dineral. Hi ha roba de trekking a preus ben assequibles). En tot cas:

- Roba còmode i transpirable. Recomanable pantalons i roba que s’assequin ràpid (millor, per exemple, no portar texans, que retenen la humitat).

Tot i que no imprescindible, a la primavera i a la tardor (entretemps), quan l’oscil·lació tèrmica és molt gran (al matí encara fa fred o fresca, i al migdia comença a fer calor), són molts pràctics aquells pantalons que gràcies a les cremalleres a l’alçada de les cuixes es poden convertir en llargs o curts segons vulguem.

- Un segon o tercer pas si anem continuant són: els pals.

Tot i que se’n troben amb preus força assequibles, personalment recomanaria que abans de comprar-los, si podem, els provem (amb algú que ens els deixi, per exemple). Hi ha gent que no li agrada i no en porta mai, n’hi ha que els fa servir sempre, i n’hi ha, com jo, que els usem segons com siguin les caminades (a les més fàcils i planeres no, a les que hi ha més desnivell o són més llargues sí). Sigui com sigui el que si és veritat és que ens ajudaran a les pujades (de forma similar com ho pot fer una barana d’una escala) i, sobretot, a les baixades (donant-nos més equilibri i suport, carregant molt menys els genolls). En el meu cas, independentment de com sigui la caminada, com a mínim sempre els porto a la motxilla.

M’estalvio posar marques, només dir que en qualsevol botiga d’esports ens haurien de saber aconsellar que és els que més ens convé i s’adapta a nosaltres.

A LA MOTXILLA

Un altre dels elements imprescindibles per començar és la motxilla. En les primeres caminades amb qualsevol farem, però si ens hi anem aficionant sempre és millor de portar-ne una d’especial per a excursionisme. A qualsevol botiga ens aconsellaran sobre el que més ens convé, tot i que jo personalment aconsellaria una de més aviat petita, que s’adapti a la nostra esquena, amb tancaments al pit, amb força butxaques i amb espai entre la motxilla i la nostra esquena (que no quedi arrapada, el que s’agraeix especialment a l’estiu).

Que hi hem de portar?

Del tot imprescindible:

- Aigua. Tot i que pel camí hi puguin haver fonts no pot faltar mai (les fonts poden no rajar, ser no potables...). Jo sempre porto una ampolla de litre i mig (en una funda perquè es mantingui fresca tot el dia).  A l’hivern me’n sobra, però a l’estiu gairebé és una mica just.

- Una màniga de més (especialment a l’hivern). El temps pot canviar a mitja caminada (pot començar a bufar el vent, ennuvolar-se...) i no sabem que ens pot passar (si ens perdem o equivoquem es pot allargar i començar a fer més fresca a la tarda, per exemple).

- El mòbil. Val la pena descarregar-se una aplicació com Alpify, gratuïta (que permet trucar a emergències i geolocalitza la nostra posició en cas d’accident i la comunica als equips de rescat).

- Protecció solar. Especialment a la primavera i a l’estiu (i a l’alta muntanya, encara que faci un dia aparentment suau). Qui vulgui ho pot acompanyar amb unes ulleres de sol i/o una gorra (a gustos).

- Impermeable i/o paraigües.

Molt recomanable:

- Lot (llanterna), senzill. Per si ens perdem o equivoquem i se’ns fa fosc (però també per si pel camí trobem, per exemple, alguna petita cova o mina).

- Alguna cosa extra de menjar (tipus fruit sec, barra energètica o fruita). Per si se’ns allarga la caminada (pel que sigui) o ens comencen a fallar les forces.

A més a més (recomanable però opcional):

- Farmaciola (amb gases, tisores, tiretes, compeed, antiinflamatoris, analgèsics...).

- Encenedor.

- Navalla suïssa o similar.

- Manta tèrmica.

ABANS DE COMENÇAR A CAMINAR

Si el senderisme es converteix en una activitat habitual val la pena federar-se. És una assegurança (a preu assequible) que tramita la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Per fer-ho cal ser soci d’un centre excursionista. Trobaràs més informació a la pàgina web de la F.E.E.C. o a la teva entitat excursionista més propera.

Imprescindible consultar les previsions meteorològiques, sobretot si anem a l’alta muntanya (Pirineus i Prepirineus). Cal, llavors:

Afortunadament el nostre país és molt divers, també des d’un punt de vista meteorològic, i les previsions cada cop són més fiables (especialment a 24/48 hores). D’aquesta manera gairebé sempre trobarem una zona en què les previsions del temps són millors que en un altre (pot ploure a Osona però fer sol a l’Empordà, o a l’Anoia... i així no ens quedem sense caminar. Jo ho he fet moltes vegades).

Finalment, especialment si anem sols, deixar dit a algun familiar o amic a on anem i quina ruta farem.

CAL MATINAR?

Va a gustos, si t’agrada endavant i millor. Però no, no cal, jo no ho he fet mai i sempre començo a caminar entre les 10 i les 11 (porto entrepans i dino allà on sigui), i a vegades fins i tot a la tarda (a l’estiu). El que si cal en aquest cas, però, és sentit comú, d’aquesta manera en el meu cas, per exemple:

Una bona idea, jo ho faig especialment quan no conec la zona o no tinc clar si podré acabar a temps la caminada, és marcar-se una hora límit (mantenint igualment el marge d’una hora o dues abans no és faci fosc). Al arribar a aquesta hora límit, si no tenim clar que hem fet mitja caminada i/o si la podrem acabar a temps, llavors recular per on s’ha vingut (jo ho he hagut de fer alguna vegada, sempre és millor haver de tornar un altre dia a acabar-la, que no acabar-la patint o de fosc).

Això inclou l’alta muntanya (Pirineus i Prepirineus), tot i que aquí posant encara més cura i tenint encara més en compte les previsions meteorològiques (a l’hivern per qüestions obvies i a l’estiu pels típics els ruixats de tarda). No val la pena jugar-se-la... trobar-se al mig d’una tempesta de llamps i trons sense lloc on refugiar-te és una experiència perillosa, desagradable i que fa por. Ho dic, també, per experiència (d’errors en cometem tots... el que hem de mirar és de no repetir-los).

ON ANAR?

Catalunya és un país extremadament divers, des dels Camins de Ronda de la nostra costa fins als cims dels Pirineus tenim una gamma impressionant d’ambients i llocs on anar a caminar, sovint molt bonics i a vegades relativament desconeguts (i a tocar els uns dels altres). Llavors, com triar quina excursió fem?

Abans, però, recordar el primer consell bàsic: començar per caminades curtes i amb poc desnivell (sempre dependrà de les condicions físiques de cadascú, però les primeres excursions és aconsellable que no siguin més llargues de 10 kilòmetres, tinguin un desnivell acumulat menor a 300 metres i una durada inferior a les 3 hores).

Per començar val la pena buscar rutes marcades o senyalitzades (a les ressenyes sol estar indicat). Per com seguir les marques veure més avall.

Si som porucs, no tenim sentit de l’orientació i no ens fa res anar en grup, l’opció més fàcil és apuntar-se a un Centre Excursionista que organitzi caminades, buscar algun grup per internet que en faci (n’hi ha diversos), fer les caminades populars que s’organitzen arreu del territori (especialment a la primavera i estiu), o fins i tot fer-ne de guiades (n’hi ha a preus molt assequibles, com les que oferim nosaltres).

Si ens estimem més anar al nostre aire (i al nostre ritme), llavors tenim diverses alternatives:

- Segurament la millor (al meu parer i la que jo faig servir més), és amb llibres. Per dues raons, les ressenyes solen estar explicades de forma fàcil i entenedora, a més de ser una tria de les excursions als millors racons de la zona explicada (a més de tenir, en general, preus molt assequibles). Actualment l’oferta és molt gran i trobarem fàcilment allò que s’ajusta al que volem (val la pena buscar en llibreries especialitzades en viatges i excursionisme). En aquest sentit recomanaré tres col·leccions (com tot, però, va a gustos i n’hi ha molts més):

  1. La col·lecció “els camins de l’alba” de l’editorial Alpina (amb més de 20 títols a diferents zones de Catalunya). Solen ser caminades fàcils, pensades per a tothom i amb nens. Per començar són ideals.

  2. Els meus, els llibres de “NoTotSónCims”, que pots comprar aquí, amb caminades pensades per a tothom (si bé sense gairebé cap de difícil, si que amb algunes amb més nivell).

  3. La col·lecció “Azimut Comarcal” de l’editorial Cossetània. En aquest cas, però, atenció, tot i que els llibres solen estar molt bé, com què estan escrits per diferents autors els nivells de les caminades entre llibres poden ser molt diferents. D’aquesta manera per començar algunes comarques estan molt bé, mentre que d’altres no tant. Aquesta editorial té altres llibres fora d’aquesta col·lecció que també estan molt bé (amb el mateix “inconvenient”).

- L’altre és usar les ressenyes que puguem trobar per internet. L’avantatge, obvia, és que és gratis i trobarem excursions per tot arreu (i tantes com vulguem). La desavantatge, que en general no sabem quin criteri s’ha fet servir per passar per un lloc o un altre (si aquell és el racó més bonic d’aquella serralada, o ho és un altre), i tampoc sabem quin grau de fiabilitat tenen. Hi ha de tot, personalment n’he trobat plenes de faltes d’ortografia, pràcticament sense signes de puntuació, però amb les explicacions necessàries per fer la caminada sense problemes, mentre que una altra penjada a la pàgina web d’un ajuntament, que inspirava confiança, era totalment desastrosa. Llavors (especialment si ens estem iniciant), quan utilitzar aquestes ressenyes? Personalment, per començar, només faria dues o tres excepcions:

  1. Les ressenyes de caminades dels Parcs Naturals proporcionades per l’administració dels mateixos Parcs en les seves pagines webs (que, a més, solen ser caminades molt ben senyalitzades).

  2. Les ressenyes a cims o caminades molt populars (com la pujada a Matagalls, a la Mola, o el Torrent de la Cabana, per posar-ne tres). En aquests casos hi ha multitud de ressenyes per a tots els gustos, millors i pitjors, però segur que alguna que s’ajusta al que busquem.

  3. Les de pàgines de confiança, amb ressenyes molt ben detallades.

- Un altre sistema que cada cop té més força és amb l’ús del GPS, que per motius pràctics en faig esment en l’apartat següent.

- Finalment, un altre sistema és dissenyant les nostres pròpies rutes sobre un mapa, unint els diferents punts. Això però, només és aconsellable si ens movem bé amb mapes (i en cas que tinguem interessos concrets, com pot ser, per exemple, fer una ruta unint i visitant diferents ermites).

RESSENYES

Com han de ser?

Bé, això també va a gustos, però en el meu cas:

ATENCIÓ! Les ressenyes no són sagrades com la constitució espanyola, fins i tot les dels millors llibres poden contenir algun error o mancança (per exemple perquè s'ha obert un camí que quan es va fer no hi era). No és habitual, però tampoc rar.

Que és el desnivell acumulat? Queden poques ressenyes en què només s’indica el desnivell de la caminada (però alguna se’n troba, pel que s’ha d’estar al cas), que és la diferència d’alçada entre el punt més alt i el més baix. Aquest desnivell sovint és enganyós (i precisament per això gairebé no es fa servir), ja que entremig podem trobar moltes pujades i baixades que faran que el desnivell que haurem pujat (i baixat) al final de l’excursió sigui molt més gran. És per aquest motiu que es fa servir el desnivell acumulat, la suma dels diferents desnivells al llarg del recorregut.

Quan parlem de travesses el desnivell positiu (de pujada), i el negatiu solen ser diferents (cosa que no s’ha de confondre amb els petits errors que dóna el GPS en algunes rutes circulars o d’anada i tornada, on el desnivell positiu i negatiu haurien de coincidir).

GPS I MÒBILS

Actualment l’ús de GPS i aplicacions als mòbils s’està estenent. Ens podem descarregar tracks a diferents pàgines web (a casa nostra la pàgina més usada és la de wikiloc, on trobarem tantes rutes com vulguem i més). Alhora de triar la caminada a fer, però, té els mateixos avantatges i inconvenients que les ressenyes que puguem trobar per internet, amb l’afegit que en moltes no hi ha explicació i algunes dificultats tècniques poden no ser-hi esmentades.

El GPS (i les aplicacions al mòbil) és una eina molt potent i útil a l’hora de caminar, que permet despreocupar-se de seguir una ressenya o un mapa, i evita que ens perdem o desorientem, però l’hem de veure com una eina complementaria. No n’hi ha prou en descarregar el track i seguir-lo, cal preparar la caminada igualment abans de fer-la, consultant mapes o ressenyes, per precaució. Precaució per no trobar-nos amb imprevistos durant la caminada (grimpades difícils, passos difícils de passar amb gent amb por a l’alçada, haver de travessar un riu, un camí que s’ha embardissat, etc.), a banda de per si l’aparell ens falla (cau, s’espatlla, el perdem, etc.).

JA CAMINANT

No ens ha de fer por provar camins i caminades (que no s’ha de confondre en ser uns inconscients). Tots ens equivoquem, jo ho continuo fent i no passa res (només que caminarem una mica més del compte), es recula i ja està (en cas extrem fins al punt de sortida... i ja tornarem un altre dia).

Si ens equivoquem es tracta, això sí, d’adonar-nos de l’error quan més aviat millor. Però, com? Aquí hi juga un paper important el sentit de l’orientació, saber interpretar els mapes i l’experiència de cadascú, ara bé, tres trucs senzills:

  • Si seguíem una ruta marcada i anàvem veient marques cada poca distància, si recorrem un bon tros sense veure’n (o arribem a una cruïlla on no n’hi ha cap), el millor que podem fer és recular fins a l’última marca que hàgim vist (per comprovar que anem pel camí correcte i no ens hem saltat algun trencant sense voler).

  • Si allò que diu la ressenya no lliga amb el que anem veient (un exemple, si hem d’arribar a una casa i girar a l’esquerra i arribem a una cruïlla, on no hi ha la casa i només podem girar a la dreta). Com el cas anterior el millor que podem fer és recular fins al punt on estem segurs d’haver seguit la ressenya correctament.

  • Si els punts d’orientació (veure més endavant) no quadren amb el que hauríem de fer. Si fem una ruta circular i al principi teníem un turó a la dreta, a la tornada ens ha de quedar a l’esquerra (a no ser que hi fem la volta).

Val a dir que tot i que no és el més habitual, quan algú escriu una ressenya al cap de poc alguns dels elements descrits com a referència poden haver canviat (un arbre que ha caigut, una font que s’ha embardissat i no és veu, un bosc que s’ha cremat...). Potser que reculem i resulti que anàvem pel camí correcte (a mi m’ha passat més d’una vegada), però sempre és millor assegurar-se’n que continuar endavant amb dubtes.

Cal anar-se fixant per on passem, especialment a les cruïlles, per si hem de recular.

Cal fixar-nos i prendre, també, diferents punts de referència (en generalment cim, turons...), que ens serveixin per orientar-nos durant tot el camí (la posició del sol també ens pot servir). Per què? perquè ens pot ajudar a orientar-nos (veure més avall), però també a adonar-nos que potser ens equivoquem: si fem una ruta circular, per exemple, aquell cim que a l’anada veiem a la dreta, a la tornada ens hauria de quedar a l’esquerra (si no és el cas que la ruta el volti... que en aquest cas sempre ens ha de quedar a la mateixa banda).

Relacionat amb això, durant el camí cal anar mirant on som i el temps estimat que ens queda per acabar (especialment quan el dia és més curt). Si veiem que anem tard, llavors si cal hem de mirar d’escurçar l’excursió (per això és important preparar-la una mica) o fins i tot recular. Com s’explica més amunt (i especialment si caminem a la tarda), una bona opció és marcar-se una hora límit, en la què si no estem a mitja caminada, per exemple, reculem per on hem vingut (o tornem per una drecera, si la coneixem o sabem on és). Sempre amb marge de temps abans no es faci fosc.

Com calcular el temps? Això ens ho dirà l’experiència, cadascú té el seu ritme i s’entreté més o menys a les parades. Com a norma general, però, el més habitual és que es camini a una mitjana d’uns 4 Km/h (això vol dir que per fer 2 km hi estarem al voltant de mitja hora). Hem de tenir en compte que pujant anirem més a poc a poc, baixant potser més ràpid, que els nens ens entretindran, si fa molta calor el ritme ha de ser més baix...

Tot i que caminem amb altre gent mirem d’anar al nostre ritme (o si més no a un ritme en que estiguem més o menys còmodes). En tot cas, no vulguem forçar ni córrer massa (encara que això vulgui dir que ens hagin d’esperar una mica)... si ho fem al final el cansament pot passar factura i encara pot ser pitjor (ho he vist).

Si notem que estem cansats, cada persona és un món, però com a norma general millor no aturar-se a seure, millor afluixar el ritme (o, si cal, anar parant però sense seure).

En dies calorosos és millor portar, d’entrada (i fins al final), un ritme més suau del que portem habitualment (i, com s’aconsella més amunt, portar aigua i anar-ne bevent).  

 

Menjar. A quina hora ho faig?

Sobre això, per tots els gustos, abans, al mig, després (no ens quedarà cap més remei que provar-ho i amb el temps anar veient que ens va més bé). En tot cas, el que és més obvi, que no sigui copiós (en tot cas, millor fer dues parades per menjar que una de més abundant). Personalment, també, intento menjar (en el meu cas sovint dinar) passada la part més alta (o com a mínim abans d’una baixada més o menys llarga), encara que m’hagi d’esperar una mica... però com he dit al principi, això va a gustos.

 

I si ens perdem?

Si ens desorientem del tot (no trobem ningú a qui preguntar, no aconseguim identificar res al mapa o a la ressenya, no sabem com recular, el mòbil no té bateria, és massa tard per recular, no trobem el camí per on hem vingut...). Primer de tot, no ens posem nerviosos. El nostre país és molt petit i de seguida trobarem un lloc on ens podran ajudar.

Val a dir que no m’ha passat mai (algun cop he fet més kilòmetres del compte o no he fet la caminada tal i com volia), tot i així, si mai ens passa, que hem de fer? El més lògic: baixar. Sempre baixar seguint un riu o una vall... tard o d’hora arribarem a algun poble, alguna casa, algun camí ample o alguna carretera que seguir des d’on ens podran ajudar (i podrem trucar algú, o un taxi, que ens vingui a buscar). Jo mateix he recollit i portat fins al cotxe un parell de grups d’excursionistes “perduts”.

 

Seguint les marques.

Seguint els criteris europeus, les marques que trobarem tot caminant, en general de pintura, solen ser:

  • Marques blanques i vermelles, que corresponen a GR, sigles que designen els senders de Gran Recorregut, és a dir, senders senyalitzats de més de 50 km i utilitzat principalment per excursionistes.

  • Marques blanques i grogues, que corresponen a PR, sigles que designen un sender de Petit Recorregut, és a dir, un sender senyalitzat d'entre 10 i 50 km i utilitzat principalment per excursionistes.

  • Marques blanques i verdes, que corresponen a SL, sigles que designen un Sender Local, és a dir, un sender senyalitzat de no més de 10 km, ubicat preferentment sobre camins tradicionals, que sol ser circular i és utilitzat principalment per excursionistes i públic en general.

Aquests senders són mantinguts per les federacions excursionistes locals de cada tram, amb el que sovint es poden trobar-ne alguns de molt ben marcats, amb d’altres en què les marques hi són més escasses o estan una mica més esborrades (no és el més habitual, però passa). Acompanyant aquestes marques (també en caminades no marcades), sovint trobarem senyals verticals que ens ajudaran (almenys a les cruïlles importants). 

A vegades, també, podem trobar altres tipus de marques, d’altres colors (quan són, per exemple, rutes municipals, de Parcs Naturals, etc.). Atenció quan seguim aquestes marques, en alguns casos poden indicar més d’un camí, amb el que en alguna cruïlla o bifurcació ens podem trobar que segueixen dos camins diferents (pel que, en aquest cas, ens serà molt útil haver preparat bé la caminada amb una ressenya o un mapa, o usant el GPS).  En aquest casos també poden estar en situació desigual (algunes molt ben marcades, i altres no tant).

Sigui quin sigui el tipus de marques, generalment les trobarem sobre arbres o pedres, en els trams de sender més naturals, i sobre senyals de transit, faroles, al terra de les voreres i carreteres, o, fins i tot, alguns murs o parets en els trams més urbans.

Algunes caminades també poden estar senyalitzades amb pals indicadors (a vegades per reforçar les marques). No és habitual, però a vegades poden estar tombats o esborrats (per vandalisme o les inclemències del temps), pel que, com he repetit moltes vegades, sempre és millor portar una ressenya o mapa per si un cas.

Alguns camins podem trobar-los senyalitzats amb fites de pedra. Aquestes fites a vegades poden ser de gran ajuda, especialment a l’hora de trobar o seguir camins poc fresats. Tenen la desavantatge, però, que poden desaparèixer fàcilment i en les cruïlles de camins no solen ser útils a no ser que es tingui molt clar el camí a seguir.

Quan seguim un camí marcat cal fixar-se en com estan les marques, si són velles i migs esborrades, o noves i acabades de repintar, i a quina distància estan (que pot ser molt variable, arribant als a extrems, des de camins on en trobarem cada pocs metres, fins al que gairebé només en trobarem a les cruïlles. Així, per exemple, si comencem a caminar per un camí on hi ha marques mig esborrades cada 50 metres, durant tot el camí n’anirem trobant d’iguals a  aquesta distància i (a vegades per el desembosc o un incendi poden desaparèixer en algun tram, però no és el més habitual). Normalment, millor o pitjor, el criteri sol ser el mateix durant tota la caminada, llavors si caminem una bona estona sense veure cap marca és possible que ens hàgim despistat i saltat algun trencant. En aquest cas, com ja hem comentat, el millor que podem fer és recular fins on hàgim vist l’última marca (o fins que en veiem alguna) per assegurar-nos que seguim el camí correcte.

COM ORIENTAR-SE? COM LLEGIR UN MAPA?

Comencem per el més obvi, la seva definició (una de senzilla). Un mapa és una reproducció plana i a escala reduïda d’una porció de terreny, que ens permet visualitzar la seva superfície com si es contemplés des d’una visió aèria. Obvi però fonamental per entendre el que aniré explicant a continuació.

De mapes n’hi ha de molts tipus, però per la pràctica del senderisme els que farem servir són els mapes topogràfics. Són els que ens donen la màxima informació sobre la configuració física del terreny, amb els seus accidents i elements naturals (muntanyes, valls, rius, llacs, etc.) i els elements humans (carreteres, pistes, cases, poblacions, etc.).

Hi ha altres tipus de mapes (alguns que difícilment farem servir), com poden ser els turístics o d’altres més esquemàtics. En general no tenen corbes de nivell tot i que utilitzen bona part de la simbologia dels mapes topogràfics. Si portem una bona ressenya o la ruta està molt ben senyalitzada, en què el mapa només és reforça l’explicació o les marques (i en principi no l’hauríem de fer servir per orientar-nos i trobar la ruta), sovint en tindrem prou (ara bé, hem de tenir en compte que si ens despistem, potser no ens serà útil per trobar el camí correcte).

A l’hora de llegir un mapa doncs, ens haurem de familiaritzar en 4 coses:

  • La seva escala.

  • La seva llegenda.

  • Com orientar-lo.

  • Com interpretar-les (les corbes de nivell).

L’escala.

La definició (que no cal que sabem): l’escala d’un mapa indica la relació de reducció entre la realitat del terreny i la seva representació gràfica.

El majoria de mapes en trobarem de dos tipus (hi solen ser sempre les 2).

  1. L’escala numèrica, hi és sempre i sempre és una fracció escrita de la següent manera 1:5.000 (per exemple). Això que indica? Doncs que un centímetre al mapa són 5.000 centímetres a la realitat. Per traduir-ho a metres, que és el que ens interessa, només li hem de treure els dos últims zeros (fent un factor de conversió que m’estalvio), així:

  • En un mapa amb escala 1:5.000 un centímetre al mapa són 5000 (50) metres a la realitat.

  • En un mapa amb escala 1:30.000 un centímetre al mapa són 30000 (300) metres a la realitat.

Recordar, també, pels més despistats, que 1.000 metres són 1 kilòmetre.

D’aquesta manera, quan més petit sigui el número, més detallat serà el mapa.

  1. L’escala gràfica. També hi sol ser sempre (generalment al final de la llegenda). Més visual i directa és la representació gràfica del que s’ha explicat en l’apartat anterior. Així en la majoria de mapes trobarem un dibuix d’aquest tipus:

Escala que s'ha d’abstreure al mapa mentalment per calcular les distàncies de manera aproximada (en l’exemple de sota, per exemple, de Matagalls a Sant Marçal hi haurien un 4 Km). Bé, si disposem d’un regle o alguna cosa que en faci la funció sempre podem fer-ho de manera més exacte, però en general, tot caminant amb aquestes aproximacions n’hi sol haver prou.

Aquesta distància, l’obtinguda per un factor de conversió (o una regla de tres) o amb l’escala gràfica, s’anomena distància reduïda. Al caminar, però, a causa de les pujades o baixades la distància que caminarem, la natural o real, és una mica més gran. Sobre el mapa no es pot calcular aquesta distància real, ara bé, si que la podríem calcular, si volguéssim, el que s’anomena la distància geomètrica (usant el teorema de Pitàgores, tal i com s’explica a l’esquema de sota).

Difícilment mai farem aquest càlcul. Generalment la diferència és molt poc destacable (gairebé anecdòtica), però ho hem de tenir present, pensar que sempre serà una miqueta més (quan més curta i a menys pendent, menys diferència, i a la inversa).

Finalment mencionar que hi ha uns aparells anomenats curvímetres que, sabent l’escala del mapa, ens permeten calcular les distàncies al mapa fent-lo córrer sobre seu (cosa que també podem fer, sense l’aparell, directament sobre el mateix mapa als mapes de l’ICC, a la seva pàgina web, o en programes com el Google Earth, entre molts altres). En tot cas no val massa la pena, i menys per iniciar-se.

 

Així, quan em compri un mapa, quina escala ha de tenir?

El més recomanable és fer-ho en una botiga especialitzada on ens aconsellaran millor el mapa o mapes que necessitem (inclosos els que necessitarem pel GPS, en cas que l’usem).

Per la pràctica general del senderisme segurament la millor escala és 1:25.000, o similar, que possiblement és la que ofereixen una millor proporció entre el detall del terreny representat i la mida del mapa. També  en podem fer servir a escala entre 1:5.000 o 1:10.000 (en aquest cas el mapa el mapa només comprendrà una porció de terreny petita, ben detallada, però que només ens serà útil per una o poques caminades, recomanable al GPS però menys en paper). Si volem abastar zones més grans  en podem usar fins a una escala 1:50.000.

Mapes a escales més petites no ens serviran pel seu gran detall (amb el que necessitaríem un mapa d’unes dimensions considerables), i a escales més grans, com els de carreteres per exemple, tampoc pel cas invers (inclouen molt territori i el seu poc detall fa difícil l’orientació sobre el terreny).

En tot cas, els més populars a casa nostra són els de l’editorial Alpina i els de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (I.C.C.). Els primers tenen l’avantatge que estan pensats per a la pràctica del senderisme (i hi apareixen tota mena de camins i senders) i els segons, mapes generals on sovint hi falten alguns senders i corriols més petits, però que es poden descarregar gratuïtament a la seva pàgina web.

La llegenda.

Són les anotacions al costat del mapa per poder interpretar els significat dels símbols que s’utilitzen (per ajudar-nos a la seva lectura). Solen ser símbols fàcils i intuïtius, semblants (sovint iguals) en la majoria de mapes. No ens els hem d’aprendre (sempre la podem consultar), però si familiaritzar-nos amb els més corrents per fer una interpretació ràpida (amb la pràctica es fa gairebé sense voler).

A la llegenda hi apareixen símbols convencionals que representen els diversos accidents geogràfics, construccions humanes i límits administratius (més o menys detallats segons el mapa i la seva escala). A partir d’aquests símbols hauríem de ser capaços de llegir i interpretar el mapa, distingint i interpretant els diferents tipus de camins, carreteres, divisions administratives, edificacions, etc. (a sota en tens un exemple, el dels mapes de l'ICC).

Com orientar el mapa?

Familiaritzats amb l’escala i la llegenda, ja estem caminant amb el mapa a les nostres mans. Per llegir-lo correctament el primer pas, bàsic, és orientar-lo (de manera que els accidents del relleu representats al mapa corresponguin als que veiem directament al terreny, podent-nos fer una idea d’on som, quin camí hem de seguir i, ja de forma més lúdica, per exemple identificar els accidents del territori des de dalt un cim o els llocs per on passem).

A no ser que és digui el contrari la part superior del mapa és el nord (tots els mapes comercials). En els rars casos que no és així (pot ser el cas d’algun mapa turístic, per exemple, en algun lloc del mapa ha d’aparèixer una rosa del vents indicant-nos els punts cardinals o, com a mínim, on és el nord).

Llavors, la manera més fàcil de fer-ho és amb uns brúixola.

El problema, si bé sempre és recomanable portar una brúixola a la motxilla, són pocs els que ho fan (entre els que jo m’incloc). Llavors, com ho fem? Gairebé mai necessitarem una orientació al 100 % exacte, només aproximada, llavors tenim dues maneres (complementàries):

  • La més obvia: amb el sol.

    • O explicat d’una altra manera:

  • Usant els punts de referència coneguts o deduïbles del terreny (sempre en necessitarem com a mínim dos, tot i que és millor, si es pot, tenir-ne tres). Per fer-ho girarem el mapa per tal que el relleu que hi surt representat quedi alineat amb el que estem veient, tal i com es mostra en els esquemes de sota (a vegades les formes del relleu ens poden donar un cop de mà). Per com interpretar les corbes de nivell, veure més avall.

    • Llegir el mapa, les corbes de nivell

    Familiaritzats amb l’escala i els símbols, queda la part més “difícil”, la interpretació del relleu al mapa. Hi ha qui té més facilitat i n'hi ha que menys, però amb pràctica tot s’aprèn.

    El relleu al mapa es representa mitjançant el que s’anomenen corbes de nivell: línies imaginaries que uneixen els punt de la superfície amb la mateixa alçada (són línies tancades que mai es poden creuar ni bifurcar-se). De corbes de nivell n’hi ha de dos tipus:

    • Les línies més gruixudes (que s’anomenen corbes mestres), en què sempre s’indica l’alçada que representen.

    • Entre aquestes corbes mestres sempre en trobarem 4 de més fines (en què no es sol indicar l’alçada, però fàcilment calculable a partir de les corbes mestres).

    La separació entre dues corbes de nivell consecutives és el que s’anomena equidistància, i correspon a la diferència d’alçada entre elles. Sol estar indicada a la llegenda (i és diferent segons l’escala del mapa).

    Aquestes corbes ens permeten identificar les formes del terreny que hi són representades. D’aquesta manera el terreny s’hi representa de la següent manera:

    • Muntanyes: es representa amb corbes de nivell concèntriques de menor a major altitud comptant de fora cap a dins. El cim corresponen a l’últim cercle (en alguns mapes, almenys els més importants, solen estar indicats amb un triangle o un punt).

    Altiplans: Igual que l’anterior, però l’últim cercle és molt més gran i ample.

    Fondalades (que només veurem de forma excepcional), seria el cas contrari a l’anterior, representades amb corbes de nivell concèntriques de major a menor altitud comptant de fora cap a dins.

    Les vessants de les muntanyes es representen com un conjunt de corbes paral·leles. La seva separació ens indica la seva inclinació, quan més separades estiguin més suau serà el pendent, i com més juntes més inclinat (fins al punt d’arribar als penya-segats i cingles, en què estan pràcticament unes sobre les altres).

    Aquest pendent es pot calcular de diferents maneres, però el càlcul és relativament complicat i a l’hora de caminar no ho farem servir (pel que m’estalvio l’explicació).

    Carenes: Apareixen al mapa com una sèrie de “v” (que apunten cap a la part baixa de la muntanya, i on les corbes de menor alçada envolten les de major).

    Valls: Al contrari que l’anterior, apareixen al mapa com una sèrie de “v” (però que apunten cap a la part alta de la muntanya, i on les corbes de major alçada envolten les de menor). En general, porti aigua de forma habitual o no, hi sol estar representa el curs d’aigua i ens solen ser molts útils per fer-nos una idea de la direcció dels pendents.

    Collades (ports). Pas entre muntanyes, al mapa s’identifiquen com el lloc on comencen a pujar per separat dues muntanyes.

    Zones amb poca pendent, corresponen a representacions on les corbes estan molt separades.

    Tot caminant, com ens servirà (a banda de situar-nos i orientar-nos)?

    Si la nostra ruta o el camí per on hem de passar és paral·lel a les corbes de nivell vol dir que és pla (o si va una mica de biaix, que tindrà una mica de pendent, però serà planer).

    Si la nostra ruta o camí va en perpendicular a les corbes de nivell, que farà pujada o baixada (més o menys forta segons si les corbes estan més o menys juntes).

    Per ajudar a donar sensació de relleu i apreciar-lo més clarament alguns mapes poden portar, també, un ombrejat.

    ATENCIÓ! Els mapes no són sagrats com la constitució espanyola, fins i tot els millors poden contenir algun error. Mai en la representació del terreny, però si el la situació d'algun punt (el més habituals són fonts i coves, per exemple). També algunes mancances (el més habituals són camins que no estan marcats). No és habitual, però tampoc rar.

    Els perfils topogràfics

    Els trobarem acompanyant algunes ressenyes. És una representació de tipus lineal que permet establir les diferències d’alçada durant una ruta (servint per fer-se una idea de com serà el recorregut, on són les pujades i baixades).

    Són fàcils de fer, però rarament en farem cap a mà (pel que m’estalvio l’explicació). Programes com Google Earth, i pàgines com wikiloc o la de l’ICC permeten fer-ne sense gaire dificultat.

    Les coordenades

    Tots els mapes tenen un sistema de coordenades. A cada punt del mapa li correspon una coordenada concreta, única i irrepetible.

    A afectes pràctics, a l’hora de caminar, en principi no les usarem ni ens seran útils. Tot i això les explico una mica, ja que ens podrien arribar a ser útils en cas d’emergència per determinar la nostra posició exacte (tot i que amb l’aplicació al mòbil Alpify, o el GPS del móbil, ens ho podrem estalviar).

    Als mapes topogràfics trobarem dos tipus de coordenades (en forma d’escala al seu marges):

    • Les geogràfiques (latitud i longitud). Al mapa l’escala de latituds es troba a dreta i esquerra del mapa, i la longitud a dalt i a baix. Per determinar la coordenada d’un punt al mapa ho farem tal i com s’indica a l’esquema de sota.

    • Coordenades UTM (o rectangulars). Més fàcils. El sistema per calcular-les és molt similar, encara més fàcil (simplement buscant al marge a quina quadricula és).