L'ANADA

Dia 1: Manresa - Torla (i Bujaruelo)

Quedem a les deu a Manresa. Deixem el meu cotxe allà i traslladem tot el que necessitem d’un cotxe a un altre (anirem amb el de la Clara, més nou i millor, que acaba carregat com un cotxe de nòmades). A partir d’aquí ens queden tres hores llargues de viatge, que amb parades es convertiran en més de quatre.

Fins a Lleida paisatges més o menys coneguts, tot seguit una plana de vinyes (el Somontano) amb alguns cellers que semblen espectaculars (un parell). Després entrem al Prepirineu, amb paisatges que s’assemblen molt al dels Pallars. Ens crida l’atenció, especialment, el blau del pantà del Grado. Més endavant una parada improvisada al costat de la carretera: una colònia de voltors ha decidit exhibir-se al seu costat i, volant o parats, es deixen veure a pocs metres. Les muntanyes, però, es fan esperar fins al final.

Ja gairebé arribant, al migdia, fem un menú a un restaurant de Broto. Mengem bé i els plats són prou abundants, però a la Clara no se li posarà bé.

Havent dinat, amb un quart d’hora arribem a Torla. Acampem al segon càmping que trobem, més proper al poble, amb piscina i parada de bus a Ordesa (tot i que al final no farem servir ni una cosa ni una altra). No té botiga però al bar tenen pa que, en principi, és l’únic que necessitarem de bon matí per fer les excursions. Aquesta vegada que no demano llum, com faig habitualment, per inflar el matalàs portem un inflador elèctric (gran pensada per part meva). L’inflem al lavabo com podem i demà acabarem comprant una manxa “manual” (que ens servirà d’aquí a dos dies, quan canviarem de vall i, esperem, de cara al futur).

Un cop tot muntat anem fins al poble per acabar-nos d’ubicar i comprar part del sopar (pollastre i una hamburguesa de xai molt bones). També per la típica foto del poble des de l’aparcament d’Ordesa.

Tard, quan la Clara es troba una mica millor, i per aprofitar la tarda, decidim fer una caminada curta per San Nicolás de Bujaruelo. Per sort hi anem amb les motxilles, ja que comença a refrescar i ens haurem d’abrigar amb el poc que portem (la Clara porta alguna cosa més, però jo ho haig de fer amb el cangur que sempre passejo per en cas de pluja, i que per un dia em serà més que útil).

Aparquem al refugi al costat d’un càmping que està prou ple, malgrat que està del tot exposat al sol i al vent (bona base per fer excursions per la zona, però poca cosa més).

Comencem a caminar. Seguim la pista tot passant per una vall típicament alpina, amb el riu a una banda, prats al fons i boscos a les vessants de les muntanyes. Alguns cims i cingleres queden amagats per algunes boires altes. A mitja caminada aprofitem per beure una mica d’aigua a la Font d’Oncins (a partir d’on podríem continuar cap a les valls d’Ordiso i d’Otal, excursions que ens quedaran pendents per una altra ocasió). Girem a la dreta, travessem el riu i reculem per l’altra riba. El paisatge, òbviament, continua sent el mateix, però la baixada pel corriol és més bonica. Arribant una altra vegada al refugi tornem a travessar el riu pel bonic pont romànic, del segle XII (igual que les ruïnes d’una antiga ermita que hi ha just a l’altra banda).

Tornem al càmping a l’hora de sopar, per estrenar la taula i les cadires que ens hem comprat per aquest i futurs viatges (com el matalàs o algunes làmpades a piles. I que amb la tenda i els fogonets que ja teníem, ens faltarà ben poca cosa). Anem a dormir d’hora.

CANVI DE PLANS

Dia 2: Cañón de Añisclo

Ens llevem una mica tard, en part per culpa de l’immens ramat de vaques que ha passat de matinada en tres tongades per la carretera (que ens queda a uns metres), imagino, fent alguna mena de transhumància. La Clara encara no es troba del tot bé. Entre una cosa i l’altra, doncs, decidim canviar de plans i variar l’ordre de les excursions (fent avui la de demà).

La carretera fins al canyó és estreta i força recargolada, però bonica i en alguns llocs amb bones vistes. Quan hi arribem ens adonem que a l’aparcament de San Úrbez només s’hi arriba amb bus, amb el que anirem encara una mica més tard.

Hem de pujar fins a Vió. Ho aprofitem per parar a mig camí a un mirador des d’on es contempla la majestuositat del canyó. Vistes que, un cop a dalt, al nou aparcament podem tornar a gaudir mentre esperem el bus. Ens toca fer cua i no podrem baixar fins que arriba el segon (amb el que ens haurem esperat mitja hora llarga o més).

Un cop a l’aparcament acabem de baixar als Ponts de San Úrbez, un de romànic amb un de modern just al costat, on comencem la caminada. Poc després passem per l’ermita rupestre, està sota una balma, de San Úrbez. Bonica per mi, un “timo” per la Clara (per gustos, no hi ha res escrit).

Mica en mica baixem fins al fons del canyó. Encaixonats entre grans cingleres seguim per un camí que va al costat del riu, desviant-nos de tant en tant per gaudir de salts d’aigua i gorgues, tot plegat d’una gran bellesa. Al·lucinem a cada racó.

La primera idea era arribar a la Ripareta, però entre que anem una mica tard, veiem que se’ns farà llarg i, sobretot, que demà ens espera una caminada llarga, decidim dinar a Cumaz i recular. Pel camí tornem a veure alguns voltors, però el trencalòs se’ns resisteix (tenim ganes de veure’n).

La única variació de la ruta només la podem fer al final, gairebé arribant una altra vegada a l’ermita, on girem a la dreta per fer la volta curta a Sant Úrbéz. Baixem cap al riu Bellos, el travessem per un pont de fusta, en el punt que s’ajunta amb el riu Aso. Ho aprofitem per posar els peus en remull (una cosa que no acostumava a fer gairebé mai, però que es posa molt bé... i que farem tot sovint aquests dies. Gran descobriment, estrany que hagi tardat tant).

Tot seguit ens enfilem una mica començant a resseguir la vall Aso. Molt poca estona, de seguida arribem fins a la magnífica Cascada del Aso (molt a prop del Molino d’Aso, en ruïnes, que no visitem). Aquí ens acabem d’enfilar fins a l’aparcament on al cap de poc podem pujar al bus que ens portarà fins al cotxe, aquesta vegada estem més de sort i anirem amb el primer que surt.

Un altre cop a l’aparcament agafem el cotxe i ens acostem al petit poble de Vió (Bió, en aragonès), per visitar la seva església romànica, Sant Vicenç Màrtir, del segle XII. A la seva porta hi ha un home, sembla un pastor, que fa estris de cuina de boix. Comprem una cullera com a rècord (original, però potser un pèl cara).

Continuem per la Vall de Vió (o Bal de Bió), per la mateixa carretera per on hem vingut. Ara, però, fem una parada a Fanlo. Primer anem a fer una volta pel poble, típic de muntanya, amb cases de pedra i alguns carrers empedrats. Destaquen algunes grans cases, algunes del segles XVI i XVII, com la Casa Ruba, amb una torre. Ens sorprèn veure fins a tres esglésies en un poble tan petit: una del segle XIX, quadrada i sense gaire interès; una altra al centre del poble, la de los Dolores, del segle XVIII; i, finalment, la més remarcable, la de los Tres Santos Reyes, en un extrem del poble, gòtica, del segle XV (amb restes romàniques).

Per acabar un dia rodó fem el got a un bar que hi ha a l’entrada del poble, amb una terrassa amb unes vistes fantàstiques a la vall, amb la impressionant Peña Montañesa de fons.

De camí ens parem a fer unes compres a Broto i cap al càmping, a sopar i descansar fins que tornen a passar les vaques a primera hora del dia (avui una mica menys nombroses, o almenys ens ho sembla).

IMPRESSIONANT

Dia 3: Vall d'Ordesa (Cola de Caballo)

Ens llevem d’hora i en plena forma. Avui toca l’excursió més esperada i, en principi, la millor que farem aquests dies. En el meu cas en repeteixo una part, però havent-la fet d’adolescent només recordo algunes coses.

Per sort decidim anar a buscar l’autocar al poble en lloc d’esperar-lo al càmping, ja que pugen plens i segurament no ens haguessin carregat. També ho fem per si després haguéssim d’anar a comprar alguna cosa ho puguem aprofitar.

Comprem els tiquets i ens toca el segon autocar. Són vint minuts, però vint minuts que ens passarem sentint un “avis” d’averia del bus, i acaben fins i tot atabalant. Comencem a caminar a l’aparcament de la Pradera gairebé a un quart d’onze. Seguint la riuada de gent.

La primera part és ben planera, entre boscos i acostant-nos i separant-nos del riu. No ens hi entretenim gaire, només per contemplar un tord que sembla no tenir por de la gent. En algunes clarianes, de tant en tant, ja es deixen veure els imponents cingles que tanquen la vall a banda i banda.

Girem a la dreta travessant el Pont de Cotatuero, deixant el camí principal, tal i com ens han aconsellat a l’oficina d’informació. Ens enfilem per una bonica fageda, allunyats del riu, però ben sols. Ens saltarem el mirador a la Cascada de Arripas, però agraïm caminar gairebé sense trobar gairebé a ningú. Ho aprofitem per esmorzar una mica.

La tranquil·litat, però, només ens dura un kilòmetre i mig i ens retrobem amb la gent, i el camí principal, poc passat un altre pont, el d’Arripas (tot i que, val a dir, hi ha molta gent però sense arribar gairebé mai a ser angoixant).

Poc després passem per la impressionat Cascada del Estrecho, i tot seguit per l’encara més impressionant Cascada de la Cueva (que, a més, es pot veure pràcticament des de tots els punts de vista). D’aquí ens enfilem per una drecera, encara no sabem ben bé com (gent que ens havia semblat que reculava ens la tornem a trobar quan sortim al que sembla el camí principal, que hauríem d’haver seguit). Aquest tram de camí s’enfila amb una mica més de ganes. Fins ara hem passat per boscos barreja d’avets i faigs, aquí, però es converteix en una fageda pura (la més bonica de totes les que passarem).

Sortint de la fageda el camí torna a pujar de forma més suau, ara entre prats florits (cosa que ja no esperava tant entrat el més de juliol). Ens criden l’atenció especialment els abundants lliris blaus, algunes gencianes i, ja molt més endavant, les flors de neu.

En poca estona més arribem a les Gradas de Soaso, el record més clar que tenia de la caminada de fa uns anys, i amb raó. És un dels racons més bonics per on passarem avui. Són una sèrie de salts d’aigua encadenats formant diferents graons, com en una escala. Ens hi entretenim una bona estona fent fotos.

Just després ja ens queda l’impressionant Circ de Soaso davant nostre, coronat per tres cims imponents: el Cilindro de Marboré, el Monte Perdido i el Pico de Añisclo (o Soum de Ramond). El paisatge és de somni i el camí planeja fins arribar a la bonica Cola de Caballo, amagada darrera un petit turó. Punt mig de la caminada ho volíem aprofitar per dinar, sota el salt, però, hi ha tanta gent que un cop vist decidim allunar-nos-en una mica. Mengem en una “illa” que forma el riu relativament solitària, on aprofitem, també, per refrescar-nos una mica, ficar-nos-hi de peus, dinar i fins i tot fer una breu migdiada al sol.

Mitja caminada, però no mitja pujada. No reculem pel camí per on hem vingut, com fa la majoria de gent, sinó que retornarem per la Faja de Pelay. A l’entrada hi ha un cartell que no aconsella passar-hi a partir de les tres, ja que és perillós. Són dos quart de quatre, però decidim continuar igualment. Entenem i deduïm que deu fer referència a possibles dies en què hi ha tempestes (quan estar al replà de peny-segats no és bona idea) i/o per quan el dia és més curt, ja que el camí és llarg i fer-lo de nit ha de ser tota una aventura que no ens agradaria explicar. El dia és llarg i, com els passats i els que vindran, assolellat i només amb algun núvol més endavant, per fer bonic. A més, ens anirem creuant amb força gent i en la nostre mateixa direcció ara ens passen ells, ara els passem nosaltres, tres francesos amb un gos i una família amb dos nens.

La pujada per la Faja és suau i no massa llarga, poc més endavant començarem a baixar (també suaument). Primer entre prats i després entre boscos, les vistes als penya-segats que envolten la vall d’Ordesa són espectaculars. Per destacar-ne només algunes, ens agraden especialment les últimes, al Circ de Cotatuero, amb la Brecha de Roland i el Taillón de fons.

La baixada, tot i que suau sens fa una mica llarga. S’acaba al Mirador de Calcitarruego (amb bones vistes, però que no milloren les que hem anat veient fins ara). Hi descansem una mica i comencem la vertiginosa baixada de la Senda de los Cazadores. Tot fent infinites marrades, per un camí més o menys còmode, però sense treva ni descans en poc més d’un kilòmetre es baixa un desnivell de més de 500 metres. Els meus genolls acaben una mica masegats i se’m fa una mica pesada potser, també, perquè hem caminat quatre hores fins a la Cola de Caballo, i en farem quatre i mitja de tornada en total.

Un cop a baix hem d’esperar al tercer autocar, que ara baixen amb menys freqüència. L’espera, tot i que podem anar a comprar beguda al bar, també és i se’ns fa una mica llarga.

Un cop al càmping, dutxa, sopar i a dormir d’hora, cansats però contents (i avui sense vaques transhumant).

DESCANS

Dia 4: Pobles de la Vall del riu Ara

Deixo dormir una estoneta més a la Clara mentre jo començo a desparar. Després de tres dies caminant la idea és canviar avui de vall, aprofitant per visitar alguns pobles i, de passada, descansar i refer forces pels dos dies que ens queden. Tot i això, marxem relativament d’hora.

La primera parada és a Torla, un típic poble de muntanya que, sense ser espectacular, és prou bonic i val la pena fer-hi una parada. Fem una volta pels seus carrers, avui amb més calma (ja hi hem estat, tot i que només ràpid per comprar). Ens passegem pel mercat i ens costa trobar la seva església, i mira que la tenim vista (és una de les imatges del Parc Nacional i el primer que es veu quan arribes o des de l’aparcament on s’agafen els autocars). D’origen romànic tot i que reconstruïda el segle XVI, amb ampliacions posteriors, està tancada i només la podem contemplar des de fora.

Cotxe, carregat fins dalt, i cap a la següent destinació, amb una parada a la carretera entremig per fer una foto de la vall. Ens passejarem pels carrers de Broto, un altre típic poble de muntanya on destaca la seva església. Del segle XVI en una barreja d’estils gòtic aragonès i renaixentista, gran i de formes compactes, el seu campanar està acabat amb merlets (_∏_∏_) i espitlleres a tota la seva façana (petites finestres per on es disparaven fletxes i altres armes). És un exemple característic d’església fortificada altaragonesa. Sense voler ens saltem la Presó, que sembla que val la pena.

Tornem cap on tenim el cotxe però encara no marxem, en cinc minuts ens plantem, tot caminant, a la impressionant Cascada del Sorrosal. Molt bonica, deixem per a un futur la via ferrada que s’enfila al seu costat i fa pinta de ser molt guapa.

En cinc minuts més ens plantem al petit poble d’Oto, un altre típic poble de muntanya amb cases de pedra. Està més apartat del turisme, tot i que hi ha un càmping i diversos allotjaments rurals, entre ells la casa Don Jorge, una atalaia defensiva del segle XVI (la Clara es queda amb les ganes de passar-hi una nit). També és bonica l’església parroquial de San Saturnino, romànica (tot i que ampliada als segles XVI i XVI) amb un campanar barreja d’estils mossàrab i romànic.

Tornem a Broto i seguim per la N-260. La següent parada és més curta al encara més petit poble de Fiscal, on fem una breu parada a la plaça de l’església. L’església és gòtica, amb una torre defensiva del segle XVI. Al seu costat hi ha la bonica portalada de Jánovas, del romànic tardà. Aquesta portalada va ser traslladada aquí per facilitar la seva conservació, ja que als anys cinquanta es va preveure la construcció d’un pantà que inundaria el poble de Jánovas (i que mai es va arribar ni a començar), obligant a la gent d’aquest i altres pobles a abandonar-los. Ja marxant, a l’entrada del poble passem per l’església de Jesús i, tot i que hi passem gairebé pel costat, no sabem veure el Batán de Lacort, un conjunt hidràulic format per un  rentador, una serra hidràulica i un molí al aire lliure (que quedarà pendent, també, per una altra ocasió).

Sortint de Fiscal hi ha, també, un petit supermercat on aprofitem per comprar amanides per dinar (i alguna altre cosa que ens fa falta). Després de descartar alguns punts, i algun intent fallit de parada, al final ens parem a un poble abandonat a uns metres de la carretera, per fer una mica de vermut i dinar més tranquil·lament a l’ombra (continua fent força calor). Passem per un tram en què es veuen alguns pobles abandonats, segurament per culpa de l’especulació franquista que hem comentat abans, i que va arruïnar la vida de la gent que vivia aquí.

Fem un tros més en cotxe i arribem a ple sol a la següent parada: Boltanya. Hem d’aparcar una mica abans d’arribar-hi, la Clara, que fa un moment es volia saltar una direcció prohibida, ara no li agrada que faci un tros de carrer marxa enrere. Fem una volta pels carrers del seu casc antic, prou bonic. Mentre la Clara m’espera a la plaça del poble (perquè són les quatre de la tarda i fa moltíssima calor), on hi ha la Col·legiata de Sant Pere, una de les esglésies més grans del Pirineu aragonès, gòtica del segle XVI (tancada, no la podem visitar), jo faig una pujada ràpida fins al castell. Bona part en ruïnes, són les restes d’un castell que té els seus orígens al segle X (i possiblement anterior) i que va tenir, llavors, una gran importància estratègica. Les vistes des de la torre, en part restaurada, valen la pena. Dalt hi ha, també, una bonica ermita. Entre una cosa i una altra, anant ràpid, hi estic una mitja hora.

Acalorats fem una parada improvisada per banyar-nos a la piscina natural de la Gorga. Ho fem al riu Ara, diuen l’únic riu verge del Pirineu (al no haver-hi cap presa entre el seu naixement a Bujaruelo i la seva desembocadura al riu Cinca, després de recórrer setanta kilòmetres). Tot i que hi ha força gent, les aigües són netes, refrescants i força tranquil·les (tot i que es nota la corrent).

Frescos però una mica més tard del que comptàvem arribem a l’última visita prevista del dia: L’Aínsa. Deixem el cotxe al pàrquing, amb uns preus gairebé simbòlics (amb quaranta cèntims fem per estar-hi una hora llarga... tot i que jo n’hi hagués posat vint més per no patir). Entrem al poble pel castell, amb un gran pati d’armes quadriculat del segle XVII sobre l’antic recinte, del segle XI, del que només es conserva la torre de l’homenatge (on hi ha l’eco-museu, que deixem per al final, encara que no hi acabarem entrant). Pugem a les muralles, des d’on hi ha bones vistes a les muntanyes del voltant. Baixem i la Clara tota despistada, imaginant que anem cap a la porta, acaba entrant al Centre de Visitants del Geoparque Pirineus, amb bones explicacions sobre la seva formació i els fenòmens que l’han modelat. Visita que fem una mica ràpid, però que tot i així val la pena, ni que sigui per pujar a una de les torres del castell.

Tot seguit visitem l’impressionant Plaza Mayor, que data dels segles XII i XIII, els de la màxima esplendor del poble. De grans dimensions i de planta trapezoïdal (la part oriental és més estreta que l’occidental) conserva els edificis originals, sent considerada una de les places medievals més belles d’Espanya. Oberta per una banda el seu element més característic són les seves porxades laterals, amb una successió d’arcs laterals de mig punt i ogivals, tots diferents. En l’última cara es conserven restes de la primera muralla, amb el Portal Alto que fa d’accés a la Calle Mayor.

Continuem la visita per la bella església de Santa Maria, romànica, dels segles XI i XII. Adossat al temple hi ha un claustre, de planta irregular, amb tres costats romànics i dos de gòtics (dels segles XIV-XV). Val la pena, també, pujar al campanar del segle XI, amb bones vistes al poble, el riu Cinca i les muntanyes que l’envolten (de fet, amb trenta metres d’alçada, excepcional per l’època, tenia una doble funció religiosa-militar).

Un cop vista ens passegem pels carrers pintorescos del poble, amb cases de pedra i carrers empedrats (de fet dos carrers, amb un parell més de travessers). Les muralles queden amagades darrera les cases, adossades, i almenys des dels carrers només són evidents pels portals d’entrada a la vila, com l’Arco del Hospital o Bajo (o l’Alto, esmentat abans).  Aprofitem el passeig per comprar algun record i tornem cap al cotxe just per exhaurir els quaranta cèntims de l’aparcament.

Sortint del poble fem una parada per comprar part del sopar (hamburgueses de pollastre). Canviem de vall i ara ens enfilem riu amunt pel Cinca (on veiem més gorgues on la gent es banya). Acampem a Bielsa, en una de les tres parcel·les que queden (ens pensàvem trobar els càmpings força plens, però no gairebé al límit com ens ha passat). Aquesta vegada volíem un lloc més proper als lavabos... però potser no tant, estarem just davant seu.

IMPROVISANT

Dia 5: Vall de Pineta

Sense despertador i sense presses, sortim del càmping a dos quarts de deu. L’aparcament de la Vall de Pineta, a més, està a menys de mitja hora, amb el que començarem a caminar prou d’hora per ser nosaltres (tampoc ens preocupa massa, les previsions són que continuï fent un temps esplèndid com el que hem tingut fins ara).

La idea que portem és fer la Faja de Tormosa, però abans de començar passem per la caseta d’informació i no ens l’aconsellen per la seva llargada. En lloc d’això, i per ser la primera vegada, ens en proposen una de més típica: anar de la Cascada del Cinca als plans de La Larri (o Lalarri) i des d’aquí tornar. Ens agrada i canviem de plans, deixant la Faja, si un cas, per a un futur.

Sortim de la caseta d’informació i comencem a caminar per una bonica fageda, de seguida enfilant-nos. Com tots els que hem passat aquests dies, el camí està ben fresat i senyalitzat. De tant en tant, en alguna clariana ocupada per landes (“falguerars”), tenim bones vistes de les muntanyes i al nostre primer objectiu del dia.

Una mica més enllà, ja passada mitja pujada, sortim de l’ombra de la fageda i comencem a caminar per prats florits (tot i que amb menys diversitat que la que vam veure a Ordesa). Les vistes milloren, però també notem força més la calor.

En poca estona més arribem als peus de la magnífica Cascada del Cinca. Travessem el pont, que es queda a mitges, per saltar de roca en roca per acabar de passar el riu, i després enfilar-nos una mica per l’altra banda per gaudir del salt en tot els seu esplendor. La idea era continuar fins al pas equipat, però el veiem molt amunt i sense seguir per la Faja ho deixem estar. Reculem per on hem vingut i, un altre cop al riu, el tornem a travessar, ara, però, ens hi fiquem de peus i ens refresquem amb les seves aigües gèlides (ho aprofitem per omplir les ampolles, que gairebé hem acabat).

Continuem reculant i, a l’alçada d’un abeurador, deixem el camí per on hem vingut i ens desviem a l’esquerra per un sender que, ens han dit, fa molt poc que han obert (en alguns punts encara sentirem l’olor a fusta tallada o a terra remoguda). D’entrada les vistes a les cascades, al circ i la vall de Pineta continuen sent molt belles, tot seguit, però, ens endinsem per una fageda on només podem gaudir de vistes a la vall de tant en tant, en alguna clariana. La Clara està en plena forma i, encara que és un tram planer, jo noto més el cansament acumulat i em costa una mica seguir-la.

Arribem als Plans de La Larri poc passat el migdia. Les vistes s’obren cap al circ de La Larri, un pla recobert de prats, amb una cascada al fons envoltada de grans cims. Tot i que no sembla lluny descartem anar-hi i aprofitem per dinar a l’ombra d’un boix (l’única que hi ha). El lloc és bonic i el canvi haurà valgut la pena. Des d’aquí tenim, també, les últimes vistes al Monte Perdido, el massís calcari més alt d’Europa i el tercer cim més alt del Pirineu. Curiós és l’origen del seu nom, que podem llegir en un plafó informatiu. El nom ve de la traducció del Francès de “Mont-Perdu”, que es com van batejar la muntanya els escaladors pioners francesos (al segle XIX), ja que el cim no és visible des de Gavernie, amagat darrera la muralla de Marboré. 

Un cop refetes les forces comencem a baixar seguint una pista. Tenim dubtes en un trencant, però preguntant a uns catalans que passen (en aquests dies sembla que no haguem sortit del país), continuem baixant per la pista. Poc més endavant trobem el pont que buscàvem i els primers salts d’aigua. Passat el pont deixem la pista i girem a l’esquerra per un sender que baixa tot fent marrades al costat de les Cascadas de La Larri, ara acostant-nos-hi, ara separant-nos una mica. Ens pensàvem que els aniríem travessant, la noia d’informació no s’ha acabat d’explicar bé, però només en podem gaudir gràcies als diferents miradors que anirem trobant, tot i això val la pena igualment. Sobre roca vermella tenen un toc màgic i n’hi ha algunes de realment belles. No ens penedim gens del canvi de caminada que hem fet.

Un cop a baix el riu es calma, i com molta altra gent, massa pel nostre gust (tot i que nosaltres també en formem part), aprofitem per ficar-nos-hi de peus i refrescar-nos en les seves aigües gelades. En poca estona més arribem a l’aparcament i, com que acabem d’hora, tenim temps de comprar un parell de begudes i gaudir-ne tot estirats als prats que hi ha al costat de l’aparcament.

Tornant cap al càmping fem una parada a Javierre i una altra a Bielsa, fent una volta pels seus carrers, sense gaire res que valgui la pena (almenys a Bielsa, però, ho aprofitem per comprar una mica de fruita i verdura fresca).

Un cop al càmping tenim temps per relaxar-nos una mica més del que hem fet els últims dies, i després de la dutxa fins i tot tenim temps d’estrenar un dels jocs que portem i escriure la “xuleta” per escriure aquest diari. Havent sopat, igual de contents però menys cansats que les nits anteriors, mirem una revista de viatges tot fent plans de futur.

TRENCALÒS DEL MEU COR

Dia 6: Miradors de Revilla (i tornada)

Ens llevem, desparem, paguem i fem una camamilla al bar, la Clara, que ahir estava perfecte avui no s’acaba de trobar del tot bé. Tot i això marxem prou d’hora, a les deu o quarts d’onze.

Tot tornant cap a casa la idea és fer una última excursió curta. Poc després de sortir de Bielsa, doncs, ens desviem cap a Revilla per una carretera estreta i recargolada, sovint amb bones vistes. Després d’una bona estona, aparquem al revolt d’una carretera on ja hi ha força cotxes.

Comencem a caminar aquesta vegada canviant faigs i avets per roures i pins. Aquest és, en principi, un bon lloc per observar el trencalòs... i per demostrar-ho només sortir ja en passa un davant nostre, fent cercles bastant a prop. Durant el recorregut en veurem un parell més (o potser el mateix, això ja no ho sabem).

El camí baixa suaument i de seguida fem una primera parada a les restes de l’ermita rupestre de San Lorenzo (o San Lorien). Del segle XI, només queden els vestigis d’alguns dels seus murs. Més interessants són els misteriosos gravats que hi ha en una paret al costat de la “porta” del temple. Podrien haver-se començat a fer al segle XVI i es van anar fent fins al XIX, sent elements solitaris i dispersos, alguns d’interpretació fàcil (com creus i dates), d’altres sense un significat clar, que segons diferents teories tant podrien ser manifestacions populars donant gràcies a demanant favors, fets per pastors de forma espontània, com un estudi estel·lar i cosmogràfic medieval atribuïble a l’Ordre del Temple (jo, no sé perquè, però, em decantaria per la primera).

El camí continua baixant mica en mica fins al miradors (dos), des d’on hi ha unes vistes espectaculars a la bella Garganta d’Escuaín. Amb això, ni que sigui una mica de passada, haurem visitat els quatre sectors més importants del Parc Nacional d’Ordesa. Ens quedarà pendent, aquí, una excursió pel fons del congost excavat pel riu Yaga (marxarem amb forces coses a fer per un viatge, esperem no massa llunyà). Els miradors semblen ser la base d’un bon grapat de “birdwatchers”, amb potents teleobjectius i telescopis, curiosament, tot i que imaginem ells s’hi ha passat hores, almenys nosaltres veurem més voltors i trencalossos, i millor, pel camí que aquí.

Dels miradors comença una pujada no molt llarga, però que a la Clara avui li costa una mica (al contrari que a mi), en part, també, per la intensa calor que no li agrada gens. Poc més endavant el camí planeja i les vistes cap al Castillo Mayor (uns imponents penya-segats) i la Sierra de las Sucas (alta muntanya pura) milloren. El camí és bonic però amb ombres més aviat escasses (passem per un altiplà pelat) i fins i tot a mi se’m fa una mica llarg (també perquè és més d’un kilòmetre més llarg del que posa la guia, que no deixa de ser molt poc, però quan et fas pagues d’una cosa, costa i més si no estàs en les teves millors condicions).

Finalment, després d’una curta baixada arribem al petit i bonic poble de Revilla, amb la seva església, San Félix, del segle XVI. D’aquí ja només ens queda uns pocs metres de pista i ja som al cotxe.

I cap a casa, prèvia parada a una font per refrescar-nos una mica. Sense presses, fent més d’una parada pel camí, per dinar, posar gasolina i estirar les cames. Tot i això arribem més d’hora del que comptàvem i a les sis som a Manresa, on tornem a repartir tot en dos cotxes i cadascú a casa seva.