Sords - Borgonyà - Pujals - Sant Mer - Santa Llogaia

Caminada planera per un paisatge agrícola on anirem descobrint esglésies, ermites, masies, llogarrets i altres bonics racons.

ERMITES

Arribo al punt d’inici i quan estic a punt de posar-me la motxilla a l’esquena... me n’adono que m’he deixat l’aigua i el menjar a casa, només porto el pa que he comprat per fer-me els entrepans. Per sort estic molt a prop de Cornellà de Terri, de seguida hi trobaré un supermercat i no perdré gaire temps. A més, vaig d’hora i no tinc cap pressa.

Torno a aparcar davant la bonica ermita de Sant Esteve de Sords. Romànica, del segle XII, tot i que amb moltes modificacions del segle XVIII. Destaca el comunidor que hi davant seu, una torre de planta quadrada amb obertures als quatre vents d’entre els segles XVI a XVIII. Des d’aquí, el comunidor pròpiament dit es troba a la primera planta, el rector demanava la protecció divina contra tempestes i pedregades.

Molt a prop seu hi ha el pont medieval de Sords sobre el Terri. Que també vaig a veure. Tot seguit començo la caminada. Ho faré, d’entrada, tot seguint la via verda entre Banyoles i Girona. Ressegueixo el curs del riu, tot escoltant l’agradable fresa de l’aigua i pel que sembla un bosc de ribera ombrívol però del que en realitat en queda ben poc, els arbres són plataners i acàcies i el sotabosc està degradat.

Al cap d’una estona deixo el riu i començo a passejar pel paisatge en mosaic que m’acompanyarà la resta del camí, combinant camps, ara llaurats, amb pinedes.

La següent parada és a Sant Joan Baptista de Borgonyà, una església d’origen romànic (del segle XII), que va ser molt transformada durant els segles XVII i XVIII. Una mica més enllà passo pels rentadors del Garrumbert, uns antics safaretjos situats al mig de la riera.

Avui la ruta va d’ermites i esglésies, i al cap de poc arribo a la fotogènica Santa Eulàlia de Pujals dels Cavallers. També romànica, dels segles XI-XI, amb algunes modificacions segle XVII i restauracions més tardanes, del segle XIX. Crida l’atenció la ferramenta de forja de la porta principal, tot i que de datació difícil es pot considerar de tradició romànica. També el campanar d’espadanya, cobert per una gran teulada.

Una mica més enllà hi ha Santa Maria de Pujals dels Pagesos. També d’origen romànic (del segle XII), va ser molt transformada durant els segles XVIII i XIX. Em desperta la curiositat, la contraposició entre els Pujals dels Cavallers i els dels Pagesos. Un cop a casa ho buscaré. Pujals dels Pagesos antigament era un veïnat on vivien els pagesos que depenien dels senyors de Pujals dels Cavallers, a qui pagaven delmes. A Pujals dels Cavallers, segurament a la casa senyorial de “La Torre”, hi vivia la noble família dels Pujals.

Camino una mica més hi arribo a Sant Mer, una ermita estimada a la zona (o això llegeixo). Hi havia hagut una ermita romànica ja al segle XIII, però va ser totalment reedificada al segle XVII. És bonica.

Camino una mica més, variant una mica la ruta en relació al track que porto. Per sort em sortirà bé. Dino gairebé al cap de munt d’un dels suaus turons de la zona tot gaudint de les vistes, amb les muntanyes, més o menys llunyanes, que m’han anant acompanyant de forma intermitent durant tot el dia. Les més properes i visibles les de Rocacorba, més enllà les Gavarres, el Montseny, l’Albera, les Salines,  el Canigó, el Costabona o el Puigmal, entre altres. Fa un bon sol i la temperatura és molt agradable.

Camino una mica més i de seguida arribo a Santa Llogaia, l’última visita del dia. És un bell llogarret que, si fos més a prop de la costa, segur que hi hauria més d’un restaurant i alguna botigueta. Hi ha l'església de Santa Llogaia que, com les anteriors, és d’origen romànic, tot i que l'edificació actual és del segle XVI. Val la pena.

Sant Patllari

Indret emblemàtic del Pla de l’Estany i únic 100 Cims d’aquesta comarca. Dalt del cim hi ha una bella ermita romànica i unes vistes espectaculars de les comarques gironines (a vegades, una mica tapades per la vegetació).

ACOMPANYATS

Avui en toca una que fa temps que teníem pendent, esperant el dia ideal pel que fa a la logística. Patim una mica per com ens podem trobar les carreteres, però al final no tindrem cap problema.

Deixem el cotxe al Collet de Pujarnol i comencem a caminar pels boscos que ens acompanyaran durant tot el camí. Pujant roures, alzines i pins, baixant principalment alzines.

De seguida passem pel costat de la Torre de Pujarnol, un gran mas fortificat del segle XII, amb modificacions posteriors. Al seu costat hi ha l’ermita romànica de Sant Cebrià. Ens agradaria fer-hi una volta, però sembla tot com tancat i ho deixem estar. A partir d’aquí ens acompanyarà fins al cim la Juna (segons el collar), una gossa del mas que, segons ens explicarà un ciclista de la zona, fa això tot sovint: tria amb qui pujar i els segueix tot el camí (almenys ens quedarem tranquils a la baixada, ja que ho devem fer per un camí on no ho fa sovint, ens deixa de seguir a nosaltres, per baixar amb una altra gent).

Baixem uns metres per la carretera i prenem la pista que porta fins al cim. La seguim una estona, per més endavant deixar-la i enfilar-nos per un sender ample i ben fresat. Una mica més endavant ens desviem uns metres fins al mirador de Sant Patllari. Les vistes són boniques, però actualment estan una mica tapades per la vegetació.

Tornem a sortir a la pista, que puja molt més suau. Poc abans d’arribar ens tornem a desviar uns metres fins a la Pedra de la Mà de Déu. És una gran roca amb el que semblen els tres braços d’una creu gravats. A l’altra banda, nosaltres no la sabem veure, hi ha d’haver gravada, també, l’empremta d’una mà. Segons la llegenda local des d’aquesta pedra la Mare de Déu es impulsar per pujar al cel, i d’aquí la marca.

Al cap de ben poc arribem al cim, on hi ha la bella ermita de Sant Patllari. Romànica, del segle XIII, ha estat restaurada i l’habitatge de l’ermità s’ha reconvertit en un refugi lliure (hi ha gent fent foc per fer una barbacoa). Avui fa bon dia i les vistes, tot i que en algun punt queden mig amagades per la vegetació, són espectaculars: a Rocacorba i la Serra de Finestres, l’Empordà, les Alberes, el Canigó, l’Alta Garrotxa...

Baixem per un bonic alzinar, força ràpid. Avui anem tant d’hora que, per una vegada, dinarem de menú prop de Banyoles, per després anar a fer una volta al costat de l’Estany, que sempre val la pena.

Ermites de Fontcoberta

Caminada amable per la plana per un mosaic distret de boscos i camps, tot descobrint bonics racons, llogarrets i ermites.

SORPRENENT

Dia ennuvolat (i no deixarà d'estar-ho), les fotos no quedaran tan maques, però almenys no passarem calor.

Avui torno a anar amb en Salvi, que feia molt que no passava. En farem una de planera però una mica més llarga de lo habitual, d’església a església. Comencen a Melianta, amb una de moderna... més aviat lletja (almenys per fora). La font del costat, però, és prou bonica, tot i que no raja.

De seguida, però, passem pel bonic nucli de la Ferràs i, una mica més enllà, per l’ermita de la Mare de Déu de la Font, romànica, tot i que amb moltes modificacions posteriors, porxada.

Ben aviat comencem a passar pel paisatge que anirem veient tot el dia, un paisatge en mosaic que combina camps de cereals i colza, en aquesta època encara ben verds, amb alzinars i pinedes. Les vistes llunyanes estan una mica tapades pels núvols, però en un dia clar han de ser maques.

La següent parada és a un altre petit i bonic nucli, Centenys, amb l’església de Sant Iscle, romànica, tot i que amb afegits posteriors, com el sobrealçat, les capelles laterals o el campanar. Una mica més enllà hi ha l’ermita de Sant Miquel de Centenys, al costat del camí, mig abandonada al mig d’un prat.

Fem un bon tros abans no fem la següent parada, fora de la ruta prevista. Ens costa una mica trobar-la (ens equivoquem de camí a la única bifurcació) però arribem a la curiosa Font de Cal Bacallà, que ens sembla estranyament seca.

Entre boscos continuem el camí fins al cim del Bon Aire, sense vistes a causa dels arbres... tot i que hi ha un vèrtex geogràfic d’uns vuit o deu metres d’alçada, amb graons per pujar-hi només aptes pels més valents. Aquí ens separem, en Salvi fa una mica més de volta per passar per dues ermites més i jo pel camí que marca la ressenya.

Ens trobem al petit i bonic nucli de Vilavenut, on arribem alhora. Ho aprofitem per dinar al costat de la bella església de Sant Sadurní, d’origen romànic, tot i que molt modificada posteriorment, especialment durant els segles XVIII i XIX.

Caminem un tros de més del que tocaria a causa de la modificació d’una pista forestal, almenys això deduïm, però acabem al camí correcte, per desviar-nos, poc més endavant, uns metres fins a l’ermita de Sant Antoni. En aquest tram tornen a predominar els camps per damunt dels boscos (quan fins ara era al revés).

L’última parada és al encara més petit nucli de Fontcoberta, amb l’impressionant mas de can Pujol, amb torre medieval inclosa, i la bonica ermita de Sant Sadurní de Fontcoberta, romànica com les anteriors, però també amb modificacions posteriors, especialment del segle XVI.

D’aquí fem un trosset més fins a la Ferràs, al cotxe i cap a casa. Sorprenent i bona caminada.

Puig de ca n'Hortós

Caminada que sembla bonica... per desgràcia, però, la vam fer un dia de molta boira (amb el que no vam poder apreciar el paisatge i les vistes). Només els seus boscos... plens de bolets.

BOLETS...

Avui serem nou, una bona colla. Anirem sobre l’horari previst, com sempre últimament. Comencem a caminar al voltant de les deu a Serinyà... amb boira. Una boira que no ens deixarà en tot el dia (cosa amb la que no comptaven).

Passem per la bonica font de les Gatielles i el Sagrat Cor, travessem camps i boscos, sense poder gaudir del bonic paisatge i de les vistes que suposadament hi ha d’haver... però hi ha molts bolets. Per sort (per mi), avui ha vingut en Salvi i porta el GPS amb el track... pel que em puc distreure (força i potser massa) collint-los (i en deixaré molts). N’hi ha un munt, especialment de fredelucs. Al final del dia acabaré amb una bona collita, i variada (rovellons, pinetells, llenegues, carlets, rossinyoles de pi, fredelucs i llengües bovines).

Travessem el riu Ser per anar-nos enfilant mica en mica cap al Puig de ca n’Hortós, a mig camí. La boira continua, però a més dels bolets, la companyia està molt bé i xerrant xerrant les caminades és fan més curtes.

Després del cim, avui amb vistes a la boira, anem fins a Sant Miquel Sesvinyes, una bonica ermita romànica (que conserva el forrellat original a la porta, en forma de dragó). Ho aprofitem per dinar.

D’aquí ja tornem cap al poble, on farem un parell de parades. Passem per Sant Sebastià i després, pel petit però prou bonic poble, fins a l’església de Sant Andreu (romànica, del segle XII i també molt bonica).

Fem encara una tercera parada. Tot i els bolets, segurament degut a la boira avui hem anat a bon ritme i hem acabat d’hora. Abans de tornar a casa, com comença a ser tradició, abans d’acomiadar-nos fem el got al bar del poble.

Puig Clarà

Bonica caminada al voltant de Banyoles, primer pel costat de l'Estany (que sempre val la pena), llavors tot passant per els estanys d'en Margarit i de l'Aulina, i tot seguit amb les bones vistes que hi ha des del cim del Puig Clarà.

MATINAL A BON RITME (13/10/2014)

A les nou, com sempre. Avui, però, amb en Rossend, un company de feina (que no tot és tan dolent). Per fer-ne una de curteta i a prop de casa... que a la tarda hi ha partit. Tot i que, sincerament, i encara que no faci per mi, tampoc tinc massa esperances.

Comencem a caminar cap a les deu a Banyoles, d’entrada, al costat de l’estany, que sempre és un passeig agradable. Tot i haver-hi passat alguna altre vegada, estranyament no m’hi havia aturat mai: Santa Maria de Porqueres, del segle XII, és una joia del romànic, una dels poques que ha arribat a l’actualitat amb ben poques modificacions. Al costat de l'església, a més, hi ha un dels pocs comunidors que queden a casa nostre, un petit “porxo” utilitzat per "comunir" (allunyar) amb oracions i exorcismes les tempestes i el mal temps.

Caminant pel costat de l’estany descobreixo els Estanyols d’en Cisó. De fet, un dels tres, el més nou. Tan nou que es va formar a final dels anys setanta. Al seu costat hi ha un brollador que en aquesta època, suposem, no deu ser visible. Tot i que només se’n pot veure una petita part, no molt cridanera, aquesta zona és una de les més diverses i interessants del fenomen lacustre de la zona.

A l’alçada de can Morgat deixem el llac i, amb ell, l’esperança de trobar l’orquis palustre, malgrat que no hi hem posat moltes ganes. Aquest any no estem tenint molta sort (clar, que cada cop és més difícil... cada vegada busquen espècies més rares i menys abundants). Una mica més endavant descobrim, també, els dos estanys artificials creats entre els anys 2005 i 2007 per recuperar antics aiguamolls fins llavors desapareguts. El primer, d’en Margarit, és pot veure gràcies a un observatori de fauna. El segon, de l’Aulina, tot seguint la ruta que estem fent avui. No ens hi entretenim gaire, però entre el llac i els estanys veurem algunes de les espècies d’ocells més comunes d’aquests ambients: ànecs collverds, polles d’aigua, fotges, esplugabous i bernats pescaires.

Deixem enrere vegetació de ribera, aiguamolls i alguns camps per començar a enfilar-nos entre pinedes, més o menys esclarissades, fins al següent objectiu del dia. Tot i que amb una alçada modesta des del cim del Puig Clarà, i el mirador de l’Estany, les vistes són impressionants (a l’Estany, les muntanyes i les planes que l’envolten, de Rocacorba fins a l’albera, del Montgrí fins alguns cims dels Pirineus.

Baixem a bon ritme (pel meu gust, fins i tot massa). Arribem una altra vegada a Porqueres (on repetim les fotos, malgrat que el sol encara no ha voltat prou com per fer-ne de més boniques. D’hora, ho aprofitem per dinar. I cap a casa, a esperar la sorpresa... que al final no es produirà (i no guanyarem la lliga).

REPETEIXO (17-05-2024)

Repeteixo ruta deu anys després. És un cim que li falta a la Clara i a mi em ve molt de gust. Fem gairebé exactament la mateixa ruta, només que aquesta vegada començarem directament a Porqueres (escurçant-la una mica).

Deu anys després que hi ha de diferent? Afortunadament, no gaire res. Sol ser bon senyal que el paisatge no hagi variat gaire. Aquesta vegada contemplem dues cigonyes dalt el campanar de Santa Maria; podem anar al brollador de la Riera de Castellar, amb aigua (un brollador actiu durant tot l'any i que forma una llacuna enganyosa, sembla tenir poca profunditat però en realitat fa uns sis metres de fondària); a la llacuna d’en Margarit hi veiem alguna polla d’aigua i alguna fotja; i a la llacuna de l’Aulina el canyissar és molt més espès.

La diferencia més remarcable, però, és que les vistes des del cim estan una mica tapades per la vegetació (al comparar fotos és evident, fa deu anys les vistes eren netes i ara no gaire). Per sort, el mirador de l’Estany no passa el mateix i avui, a una hora amb millor llum, fins i tot són més boniques.

Aquesta vegada, també, acabarem el dia passejant i fent el got al costat de l’Estany de Banyoles, que sempre és un plaer.

Puig de Sant Dalmau

Caminada agradable gairebé sempre per boscos frondosos, especialment alzinars. Des de dalt al cim les vistes són prou boniques. Pel camí també és passa pel bonic poble de Palol de Revardit o l'ermita de Sant Martí de la Mota.

APROFITANT EL DISSABTE

Avui tinc sopar (i demà ha de ploure). Així doncs, una prop de casa i no massa complicada (que no es tracta d'anar badallant a partir de les onze). Al Pla de l'Estany, aprofitant que tinc el llibre.

Primera parada només baixar del cotxe: el castell de Palol. Originari del segle XI, de l'antic castell només en queda part de la muralla i fragments de l'edifici principal. En destaca, però, la massissa i austera torre gòtica, quadrada, que sobresurt davant de l'església de Sant Miquel. Una mica més enllà, separada, també hi ha una antiga torre circular. Un conjunt maco.

Tot seguit comencem a caminar, deixant enrere els primers camps i la bonica masia de Can Pedrers. La d'avui, però, serà una caminada principalment per bells boscos frondosos. Principalment alzinars, plens de marfull florits. També amb vegetació de ribera, al voltant del Revardit, que travessarem d'anada i de tornada.

Fa un dia de primavera i segons com toca el vent o el sol, ara passem més aviat calor, ara passem més aviat fred. En tot cas anem pujant mica en mica, però sense pausa. Les principals "parades" són un cop a dalt. La primera és al dolmen de la Mota, de les que només es veuen les parets (sepulcre en galeria del neolític). La següent és una miqueta més amunt, arribem al cim del Puig de Sant Dalmau. El dia no és el millor, està una mica ennuvolat i hi ha algun arbre que les tapa una mica, però les vistes estan bé i en un dia clar han de ser ser prou bones.

Una miqueta més enllà hi ha el modest oratori de Sant Dalmau, ja de baixada. I una mica més enllà, la bonica ermita de Sant Marti de la Mota (del segle XVII, tot i que d'origen anterior, de fet conserva un tirador de la porta romànic). A partir d'aquí ja només queda continuar baixant fins a tornar a trobar els camps que envolten el poble.

Pel camí hem dubtat si desviar-nos, o no, fins al Pou de Glaç de Palol (improvisant una mica i arriscant-nos a no trobar el camí). Al final no ho hem fet, però com que ja és migdia, tot marxant ens hi aturem a dinar (entrepans). Val la pena, dels segles XVII i XVIII, està ben conservat i hi ha una explicació prou bona.

Al voltant de Crespià

Bonica caminada pel nord del Pla de l’Estany, a cavall d'aquesta comarca, l’Empordà i la Garrotxa. Combina un paisatge amable, amb una vegetació molt interessant, bones vistes, a més de diverses ermites, destacant la curiosa Sant Miquel de la Roca.

PRIMERES FLORS!

Només baixar del cotxe primera parada: Santa Eulàlia de Mérida a la Plaça Major de Crespià. D’origen romànic, modificada i ampliada al segle XIV, a més de fortificada en època indeterminada. Tot i que afegits i modificacionsla són ben visibles, el seu aspecte massís i robust li donen una bellesa especial. Curiosa, també, la gàrgola de la façana que representa una fera salvatge.

Començo a caminar i comencen a caure quatre gotes, encara que és veu el sol (i una mica més enllà, un arc de Sant Martí). Imagino que no serà res i ja s’anirà aclarint. Al cap de no gaire, però, m’adono que com a meteoròleg no em guanyaré la vida... faré tota la caminada plovent (que mica en mica s’anirà intensificant, sense arribar a ser mai gaire forta). Tinc ganes d’estrenar el llibre de ressenyes i, encara que no ho faig sovint (per les fotos), sempre m’ha agradat mullar-me sota la pluja (i més, si vaig ben protegit amb un bon impermeable... que per això sempre el passejo sempre amunt i avall a la motxilla).  

Passo primer entre camps de cultiu. Al cap de relativament poc, però, els deixo enrere i començo a caminar pels boscos que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Boscos mixtos d’alzines i pins, amb alguns roures a les parts més ombrívoles (en un punt, acompanyants de grèvol, cosa que em sorprèn relativament a tan poca alçada). Els rastres de senglar són ben visibles arreu, en aquesta zona semblen especialment abundant (poques vegades he vist tants rastres). De tant en tant, bones vistes cap als Pirineus, avui mig ennuvolats.

La següent parada és a Pedrinyà, un petit nucli reconvertit en allotjament rural (almenys per fora, força bonic). Faig les fotos de rigor a la seva ermita romànica, Sant Just i Sant Pastor, del segle XI.  

Continuo entre boscos fins a baixar a una pollancreda al costat del Fluvià. El camí és converteix en un fangar, una veritable pista de patinatge. Entre relliscades, en un parell d’ocasions aconsegueixo mantenir l’equilibri de miracle, arribo a la següent parada: la resclosa de Serinyà. Aquesta presa forma una zona estanyada de gran interès ecològic, que esta declarada Reserva Natural de Fauna Salvatge. Hi destaquen els seus boscos de ribera: vernedes i salzedes, acompanyats de freixes de fulla petita, oms i gatells, ara a l’hivern sense fulles. Si bé no puc gaudir d’aquest arbres la meva sorpresa és trobar les primeres flors de l’any: lamins, gatasses i el bonic lliri de neu (que floreix a ple hivern, gairebé només per això ja haurà valgut la pena venir). A més, al ser una zona poc accessible, el tros més interessant està una mica més amunt i acull una important població d’ocells. En puc veure uns pocs: ànecs collverds, un cabusset, un bernat pescaire, cueretes blanques i un cargolet despistat.

Reculo per on he vingut, com a l’anada, mantenint pels pèls l’equilibri un parell o tres de vegades més. Només un petit tram, de seguida continuaré, gairebé fins al final, al costat del riu. Afortunadament enfilant-me una mica per pistes on no hauré de patir per la meva integritat, cosa que s’agraeix. Més endavant m’enfilo una mica més fins arribar a la següent visita, les ruïnes d’una ermita romànica, Sant Bartomeu de Basset, amb una forma estranya.

Tot seguit m’acosto fins al cingle que cau vertical al Fluvià. Amb l’ajuda d’unes baranes arribo a Sant Miquel de la Roca, una ermita gòtica (del segle XIII o XIV), penjada al penya-segat. De fet, està construïda en una bauma a la roca. Mig enrunada, conserva una antiga cisterna i un arc que la divideix en dues estances. Les vistes des d’aquí són, també, força boniques. Ho aprofito per dinar arrecerat de la pluja.

Reculo una mica una altra vegada, per després continuar en paral·lel al riu durant una estona, ara, però, des dalt la cinglera, amb bones vistes a la zona. Al cap de ben poc em desvio cap a Crespià, punt i final de l’excursió... i de la pluja d’avui.

El Clot d'Espolla

El Clot d'Espolla ja és una curiositat natural tota sola, però a aquesta singularitat se li afegeix la presencia d'un curiós animal: el "Triops cancriformis", una espècie que ha vist com s'expandien i s'extingien els dinosaures pràcticament sense canvis.

ANIMALS DEL TRIÀSIC

Després de un tram d'enllaç, amb la caminada anterior (tot seguint el GR), comencem a fer la ruta d'Espolla i Usall. Tot passejant pels camps ara verds de la plana d'Usall arribem al principal objectiu del dia: el Clot d'Espolla. Hi queda poca aigua, tot i que veurem els brolladors, la suficient, però, per trobar el que venim a buscar.

L’estany temporal d’Espolla és una de les manifestacions més sorprenents i espectaculars de tota la conca lacustre de Banyoles. L’aigua no hi arriba per la superfície (des d’un riu o de les pluges), sinó que ho fa per corrents subterrànies. Quan s’omple es poden observar els bullidors: entrades d’aigua subterrània amb pressió que generen bombolles i/o un moviment d’aigua visible a simple vista. Ho fan molt irregularment a la primavera i/o a la tardor, després de pluges, tot i que també en períodes de sequera el Clot pot estar anys sense omplir-se, o omplir-se només en una estació de pluges. De llacunes i llacs d’alimentació subterrània n’hi ha més a diferents llocs de Catalunya. En canvi, però, llacunes que combinin ambdós aspectes, temporalitat i aigua subterrània, són molt rares i el Clot d’Espolla és el cas més conegut. Té unes dimensions de 360 metres de llargada per 145 d’amplada màxima. La seva profunditat mitjana és de poc més d’un metre, tot que pot ser de fins a 5 en el seu punt més profund (al centre de la surgència, que va ser aprofundida ja que es va fer servir durant molt temps com a pedrera per extreure travertí).

En aquest estany temporal, a més, s’hi troba una espècie ben curiosa: el "Triops cancriformis", un crustaci (com els crancs) que es considera una de les espècies més antigues del planeta (sinó la que més). Porta amb nosaltres uns 220 milions d’anys pràcticament sense haver canviat (o, dit d’una altre manera, va aparèixer amb els dinosaures i va veure com s’extingien). El seu cicle vital està perfectament adaptat als períodes de sequera com els del Clot d’Espolla (prefereix aigües temporals, sense peixos que se’ls mengin). Els ous enterrats al fang poden resistir durant anys condicions extremes (com les gelades), per obrir-se al cap de 2 o 3 dies de l’arribada de l’aigua. Omnívors, un cop neixen es comencen a alimentar-se frenèticament de tot el que troben (arribant al canibalisme si cal). Poden arribar a fer fins a 6 o 10 centímetres, abans de morir al cap d’un mes i mig deixant tota la descendència que poden. Si els mascles són escassos (sol passar a latituds més al nord), les femelles poden reproduir-se per partenogènesi. Els ous, a més, poden viatjar d’un estany a un altre amb el fang que queda enganxat a les potes dels ocells.

Ens hi entretenim una molt bona estona i continuem el camí. La ruta és curta i de seguida arribem a l'última visita. L'església de Sant Cristòfol d'Usall és d'origen romànic i té adosada una torre defensiva.

Molt a prop seu hi ha la surgència de la Mossoga, avui seca.

NOTA IMPORTANT:

ES TRACTA D'UN ESTANY TEMPORAL QUE NOMÉS S'OMPLE DESPRÉS DE FORTES PLUGES I NO SEMPRE. PER VEURE LES SURGÈNCIES O BULLIDORS CALDRÀ, DONCS, ANAR-HI ALS PRIMERS DIES. EN CANVI, SINÓ HI HA UNA PRIMAVERA O TARDOR EXCEPCIONALMENT PLUJOSA PER VEURE ELS TRIOPS ENS HAUREM D'ESPERAR UNS QUINZE DIES (AMB EL QUE POTSER NO VEUREM ELS BROLLADORS).

L'ESTANY ES POT ASSECAR FORÇA RÀPID (EN TRES O MENYS SETMANES).

ULL! ÚLTIMAMENT AQUEST LLOC S'HA MASSIFICAT, PROCUREM GAUDIR-NE SENSE DESTROSSAR NI EMBRUTAR L'ESTANY. ELS TRIOPS SÓN UNS INVERTEBRATS DELICATS QUE AGUANTEN MOLT POC FORA L'AIGUA, ELS PODEM VEURE I GAUDIR SENSE AGAFAR-LOS I TOCAR-LOS. GRÀCIES.

Ruta de Lió i Puig de Sant Martirià

Bones vistes des del Puig de Sant Martirià i passeig agradable pel costat de l'Estany de Banyoles. La part dels estanyols, que no es poden visitar i en prou feines veure, és prescindible.

A MÉS A MÉS

El principal objectiu del dia són els Triops (veure caminada de sobre), però també, com sempre en aquesta època, totes les flors que puguem.

Pujant al Puig de Sant Martirià tenim la primera sorpresa... i pràcticament l'última (la primavera tot just comença i encara que veurem un bon grapat d'espècies la majoria són molt comunes). La sorpresa és una orquídia que encara no havíem vist mai: l'abellera aranyosa.

Des de dalt el Puig de Sant Martirià hi unes molt bones vistes de l'Estany de Banyoles i les muntanyes que l'envolten.

Baixem fins al Mirador i, seguint les marques del GR, deixem aquesta ruta per anar a la del Clot d'Espolla. La continuem de tornada, cap al migdia.

Després de la visita al Clot reprenem el camí on l'hem deixat. A partir d'aquí el camí continua baixant fins gairebé l'extrem de l'estany, per tornar-se a enfilar una miqueta i passar pel costats dels petits estanyols de Lió i de la Guixera, poc coneguts... segurament, també, perquè el seu accés és difícil o impossible i en prou feina són visibles.

El camí gira i retorna a l'estany després d'haver fet un tram que no ens diu res i ens podríem haver estalviat.

Refem forces als Amaradors i acabem la ruta passant pel costat de l'estany, un passeig que sempre és bonic i agradable (malgrat que el dia cada cop és més núvol).

Estany de Banyoles i les Estunes

Molt ben condicionada, la caminada és un passeig molt agradable sempre al costat del llac, amb racons molt bonics i travessant, també, diferents ecosistemes. La volta es pot complementar amb la visita a un indret força desconegut però molt bell: les Estunes. Una gran roca de travertí esquerdada com per un terratrèmol, en una zona boscosa... un indret màgic, habitat per goges (fades).

AMB SORPRESA FINAL: LES ESTUNES

Fent ús dels meus dots de convicció... i arriscant-me al "que farta molt???!!!" aconsegueixo convèncer l'Isa d'anar fins a Banyoles a fer la volta al llac... com alguns fem amb l'edat, rebaixant la distància real de la caminada i prometent, també, una sorpresa final. Uffffff! Sort que li agrada caminar... de fet, sort que té una paciència de Santa i em deixa parar a fer fotos... i mirar papallones... i ocells... i plantes... Això sí, li faig, molt gustosament, de guia naturalista, que si no, no l'atraparia!

Comencem a caminar a les deu. Sense presses, fa molts anys que cap dels dos ha estat a Banyoles i mai, tampoc, hi hem fet la volta caminant.

Tot i que en algun punt el passeig sembla les rambles, ens sorprèn agradablement, és molt més bonic del que ens esperàvem i ens agrada molt. L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya. Fa, aproximadament, 2150 metres de llargada, una amplada màxima de 775 i una profunditat màxima de 130. L'Estany i la seva conca lacustre són considerats el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica.

Amb la volta gairebé feta, queda la sorpresa final... encara que això suposa allargar la caminada algun quilòmetre més. Tot passant per els estanyols de la Cendra i d'en Montalt, arribem a les Estunes. Afortunadament són tal i com les recordava, molt boniques. En una petita zona boscosa, força desconegut, hi ha un indret màgic. Habitat per goges (o fades), una gran roca de travertí està esquerdada com per un terratrèmol. Segons la llegenda, les goges, que s'amaguen de dia, viuen aquí i hi fan les seves festes o hi filen tota la nit. Diuen que a les nits serenes encara es pot escoltar el seu cant i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes... El travertí és una roca sedimentària calcària, molt utilitzada en la construcció, ja des de l'època romana. Es forma a causa de la precipitació de carbonat de calci dissolt en aigua, en aigües estancades i quietes, riques d'aquest compost, com l'estany de Banyoles (que, antigament, era molt més gran).

Arribem a Banyoles a les tres, molt més tard del previst, comptàvem anar a dinar a casa (ostres! ja ho he dit alguna altra vegada, però... dec ser dels pocs que fa les caminades tardant més que els temps orientatius! I mira que solen ser generosos!).

Assedegats, ens assentem al primer bar que trobem. I com que ens adonem que és un xinès, ens hi quedem a dinar. Fa temps que no anem a cap i ens fa gràcia a tots dos (el wan-tam, els rotllets de primavera, l'ànec amb bambú i les tallarines fregides estan molt bé, i bé de preu... i el "solero" de fruites del bosc també, tot i que això, em sembla, no deu ser molt típic de la Xina.

Sortim i acabem el poc que queda de caminada, tot contemplant les típiques pesqueres de l'estany. Les pesqueres són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat. La seva construcció va iniciar-se a mitjan del segle XIX i es va allargar fins l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves. De totes maneres, al llarg del temps s’han anat reformant i condicionant, seguint estils diversos, fins als anys seixanta del segle XX. En principi, aquests petits espais tenien una funció purament pràctica per poder-hi pescar. Després, però, van evolucionar augmentant de superfície per tal que s’hi pogués guardar una barca, un signe de riquesa i classe social. Finalment, amb l’arribada de la pràctica de l’esport i l’auge de la burgesia banyolina, algunes d’aquestes formes arquitectòniques elementals van ampliar-se encara més per tal de guardar-hi una o dues barques, poder banyar-se i fins i tot allotjar-s’hi.

Entre una cosa i una altre arribem al cotxe a quarts de cinc... just quan comença a ploure!