Pic de la Dona

Pujar cims no és una cosa que em motivi especialment, aquesta vegada, però, en tenia moltes ganes. Tinc la oportunitat de fer-ho amb raquetes de neu, una cosa que no he provat mai però que em fa il·lusió. L'ascensió no és dura i val la pena, tot i que les vistes queden una mica enterbolides per la boira. L'experiència però, m'agrada molt i espero repetir-la.

AMB RAQUETES DE NEU

Després de la pausa carnavalera ens hi tornem a possar. D'hora. Avui, però, no em queixo. A vegades el meu germà té raó... i per anar a fer muntanya cal tenir unes hores de marge (no ha de passar res, però pot passar). Ara, una altre cosa és quan el dia és llarg, no fa tant fred i el camí no té pèrdua... que llavors ja és tota una altra història (no entenc, ara l'hivern, les ganes de passar fred d'alguns a les 8 del matí, amb "lu" bé que s'està al solet al migdia).

Comencem a caminar cap a quarts d'onze de Vallter 2000. En tinc moltes ganes. Pujar cims no és una cosa que em motivi especialment, avui, però, hi ha un al·licient afegit: fer-ho amb raquetes de neu. No ho he provat mai i em fa gràcia (m'hagués conformat amb un passeig pel bosc... però hi ha oportunitats que no es poden desaprofitar).

Només sortir ja ens les hem de posar, per pujar per la riera de la Portella fins a la Portella de Mentet. A partir d'aquí ens les anirem posant i traient a estones. Degut al vent, suposo, com més amunt menys neu trepitgem (ens enfilem per la carena).

 La pujada, entre una cosa i una altra és fa llarga, dues hores i escaitx (i això perquè sense les raquetes en passem més via). El premi, unes boniques vistes des del cim (de 2.702 metres)... que han de ser espectaculars sense les boires que es van passejant per les muntanyes. Les previsions anunciaven sol i un dia de primavera, i tot i que mentre pujaven teníem l'esperança que el dia s'anés aclarint, al final no hem estat de sort del tot.

Baixem per on hem vingut, per arribar a baix trigant més o menys la meitat del que hem tardat a pujar (poc més d'una hora). Amb gana, són quarts de tres, ens mengem els entrepans que hem carretejat tot el camí, i que hem deixat pel final per culpa del vent i el fred.

Café a Setcases i cap a casa (fent una dormideta al cotxe... almenys jo).

L'endemà cruiximents ("agulletes") al braç dret... tot i que no sé atribuir-les a que ahir per fi vaig estrenar els pals per anar a caminar (que ja era hora i han anat molt bé), o a les partides de tennis, amb la Wii, de dissabte... o a les dues coses.

Pedró dels 4 Batlles

Amb raquetes de neu fins a un 100Cims amb unes vistes espectaculars. Sostre del Solsonès, un cop a dalt podrem contemplar mig Pirineu, el Cadí, el Pedraforca, el Montsec i més.

AMB RAQUETES

Fa dies que tenim ganes de neu i aviat no podrem esperar més (almenys si volem assegurar). Per fi toca i ho podem fer. Després de molts dubtes ens decidim per anar al Port del Comte.

La idea, per començar (en tots els sentits) és fer el circuit que va a la font de l’Estivella, però no sembla que hi hagi massa neu (almenys aparentment), que és el que venim a buscar, i el del Puig de la Morreres ens sembla massa curt. Canvi de plans. Decidim pujar pel camí del Pedró dels 4 Batlles fins on arribem (per la ruta negra, la més directa).

Els primers metres el circuit, ben senyalitzat, va en paral·lel per una pista d’esquí. De seguida, però, ens devíem per passar per la Rasa del Prat Piquer, que seguirem fins a dalt. Al Coll de Tancalaporta (pel nom, gairebé ja val la pena venir fins aquí), girem a la dreta i ens enfilem amb una mica més de ganes. Al cap de poc deixem enrere boscos i pugem només entre neu.

Sense presses i anar parant, la intenció, en principi, no és arribar enlloc... arribem al cim del Vulturó (que no s’ha de confondre amb el del Cadí), ben a prop del Pedró, on ara sí, ja hem decidit acabar d’arribar. A més fa un dia que sembla més aviat de finals de primavera que no pas de principis d’hivern.

Un tros de baixada, una pujadeta per un tram relliscós i en poca estona estem al cim, amb un munt de gent més. Les vistes al sud, cap al Montsec, estan encalitjades, però cap al Nord són realment espectaculars: els Pirineus aragonesos fins Andorra, el Cadí, el Pedraforca... Ho aprofitem per dinar i refer forces.

Costa de marxar i som gairebé els últims de fer-ho. És relativament tard i no queda ningú al cim i encara menys ningú que pugi. És curiós comprovar com fa un moment el cim estava ple de gent i ara sembla que ha desaparegut tothom. Baixem sols per la muntanya (solitud, que tot i que no hem trobat a faltar, també s’agraeix).

Baixem molt més ràpid del que hem pujat, tot i les meves caigudes més aviat còmiques. Contents d’haver gaudit d’un dia de sol i neu fantàstic, d’haver fet un cim gairebé sense voler, d’haver descobert un racó meravellós i  d’haver gaudit d’unes vistes realment sensacionals.

Mirador del Pla de Llet

100 cims ideal per fer a l’hivern amb raquetes de neu (i iniciar-se). Per un camí molt ben senyalitzat arribarem a un mirador magnífic.

PELS PÈLS

Torna a tocar caminada de grup. Avui, però, serem poquets, només set (i per mi i la Clara serà el segon cap de setmana de raquetes). Sortim de Vic alternant núvols amb clarianes.

Arribem a les pistes d’Aransa a l’hora prevista, les onze... i comença a nevar. No ens desanimem gens i comencem a caminar igualment.

La pujada és suau, molt ben senyalitzada i ben trepitjada, costa molt menys que la setmana passada. La neu no ens permet gaudir del paisatge, però a canvi, l’experiència de caminar sobre la neu mentre està nevant és bucòlica i ho compensa.

Tot i que ens ho estem passant molt bé (fins i tot la Mari, que acabarà caient un parell o tres de vegades, tot i portar les raquetes més noves), no ens encantem gaire pensant, una mica, en la tornada.

Arribem al cim i, sense vistes per la nevada, fetes les fotos de rigor, girem i tornem per on hem vingut. Baixem força ràpid per arribar al cotxe a l’hora prevista, amb la nevada cada cop més intensa. Ens encantem uns minuts, però, a fer el “tonto” i unes fotos a una soca enorme d’un arbre caigut amb aparença de canó que ja havíem clissat de pujada.

Baixem sense dinar, per si un cas, però sense problemes. Ho fem a la benzinera de l’entrada del Túnel del Cadí (que no és el lloc més bonic on mai ho hem fet)... i aquí comença l’imprevist (les nevades sí, però la cua no). Dues hores del túnel fins a Berga, i encara sort, segurament som dels últims de passar sense problemes o simplement a passar. Ens ha anat d’un pèl! Però l’experiència ha valgut la pena (les raquetes, no la cua).

Camí de les Mines

Volta curta i agradable, ideal per fer amb raquetes (o sense), si el que es busca és tranquil·litat.

ESTRENANT RAQUETES

Si la setmana passada fèiem el pla B, avui toca el C. Ahir no vam poder arribar a Vallter, col·lapsat de cotxes, i avui decidim anar al Gallina Pelada. Com que no hi podem arribar per la neu, gràcies a uns pals indicadors que trobem al punt on no podem tirar més amb el cotxe decidim fer una volta totalment improvisada (un cop a casa, però, descobrirem que s’anomena el Camí de les Mines)... i amb raquetes, que és el que volíem fer tant sí com no.

Ens calcem les raquetes i amunt que fa pujada. Per neu verge, amb gruixos de més de cinquanta centímetres. Costa una mica més però la sensació de ser els primers és maca (tot i que vaig per terra fins a quatre vegades... estant parat).

Fa sol i un dia esplèndid per gaudir d’un paisatge ple de neu (amb rastres de conills i esquirols)... tanta, però, que no trobem lloc per seure on dinar (al final ho farem al cotxe, tard).

Tot i que està a 800 metres, com que anem una mica justos de temps, deixem el Coll de Pradell per un altre dia (i les instal·lacions mineres per un dia que no hi hagi neu, si un cas) i comencem a baixar per l’ombra. Amb els arbres plens de neu és més bonic, però potser ho hauríem d’haver fet al revés. Hi ha més neu però en aquest tram està més trepitjada i anem una mica més ràpid.

Dinem-berenem al cotxe i cap a casa.

Tuixent - La Vansa

Volta per l’estació d’esquí amb raquetes de neu, per bells camins nevats, ben senyalitzat i sovint amb grans vistes. Ideal per iniciar-se o per a la pràctica de raquetes de neu sense complicacions.

TERCERA

Esperem a dilluns, ja que podem, així no trobarem tanta gent. Comencem una hora més tard del previst, però tenim pla A (la volta que acabarem fent), B (pujar fins a la Tossa Pelada si hi ha temps i ganes) i C (fer el que puguem).

Anirem sempre per camins marcats, amb neu trepitjada i dura, que sempre ho facilita una mica. Tot i que més endavant es taparà una miqueta d’entrada fa un bon sol (que també s’agraeix). D’aquesta manera aquesta temporada haurem fet tres caminades a la neu ben diferents (ben complerta): una nevant, una amb neu verge, i una per pistes amb un bon dia.

Al cap de poc de caminar primera parada, al mirador de l’Arp, amb magnífiques vistes al Cadí, el Verd, la Serra de Boumort, el Montsec...

D’aquí baixem poquet i suaument fins a la cabana de Sangonelles, per després enfilar-nos amb més ganes, fins al Prat Llong tot passant per pinedes de pi negre, sempre amb gruixos de neu considerables.

Al Prat Llong ens queda a la vista la Tossa Pelada, que decidim guardar-nos per una altra ocasió (en part pel temps, el meteorològic, sense ser gens preocupant però mica en mica es va tapant, i el físic, pujant-hi segurament acabaríem massa tard).

Per un paisatge més obert, igual de maco, arribem fins la Barraca de Pastor. Avui dinarem entrepans, com sempre... però amb taula i cadires, a l’aire lliure, tot un luxe.

A partir d’aquí només ens queda una pujada molt breu i la baixada fins a l’aparcament, constant sense ser forta i una altra vegada entre pinedes.

Ja arribant, quan la relaxació és màxima i badem més... la inevitable caiguda de cada excursió amb raquetes (sense conseqüències, només unes rialles).

Puig de les Morreres

Caminada curta però preciosa fins a un 100 cims amb unes vistes meravelloses. A l’hivern, a més, ideal per gaudir de la neu, fent-la amb raquetes sense perills ni complicacions especials.

GANES DE NEU

En tenim ganes, i de la manera que va l’any (almenys de moment), serà un dels pocs caps de setmana que tindrem per fer raquetes i gaudir de la neu. Com sempre, busquem una ruta sense complicacions i apte per a tothom. Ens decidim per Port del Comte.

Arribem en hora punta, cap a les dotze, una mica més tard del que voldríem. Ens informem on venen els forfaits i ens diuen que no hi ha neu a tot arreu. Ens ho pensem, però jo que hem vingut fins aquí i fa un dia magnífic, decidim fer-la igual i comprem el tiquet.

No ho hem fet mai i no sabem si hem de pujar al telecadira amb les raquetes posades o no. Ens hi acostem per demanar-ho i, sense voler-ho, ens acabem colant (tot i que la cua no era gota llarga).

Pugem fins el Querol (on hi ha un bar, que no aprofitem). Ens posem les raquetes i comencem a caminar, primer baixant una mica i llavors tot planejant. Tot seguit ens enfilem fins a la carena... i ens traiem les raquetes. Farem mitja ruta amb i mitja sense. Ja ens ho imaginàvem, però el tríptic de la ruta posa que hi ha un desnivell de quinze metres, quan en realitat és de cent-cinquanta (ja ens estranyava...).

Pel camí, a més del paisatge nevat, gaudim d’un ramat d’isards un tros enllà.

Un cop al cim les vistes són espectaculars, i això que hi ha una mica de calitja. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec, la major part de muntanyes del Solsonès i el Berguedà, Pedraforca inclòs, i un trosset de Pirineus. Ens hi estem una bona estona i aprofitem per menjar una mica.

La tornada la fem pel mateix camí, tot i que es pot fer parcialment circular, tal i com marco al track (avui ho descartem, perquè la tornada és fa prop de la cinglera i no hi ha neu (i hem vingut a fer raquetes)).

Hem tardat molt més del que ens pensàvem i arribem afamats al cotxe (on hem deixat els entrepans de dinar). La idea era fer una altra ruta de l’estació, però calculem que se’ns farà tard i no volem córrer i patir per l’hora (i amb la que hem fet ja estem contents i satisfets, pel que donem el dia per ben aprofitat).

Tard per fer la ruta, però prou d’hora per acabar el dia, decidim tot baixant amb el cotxe fer una volta pel casc antic de Solsona, que val molt la pena (la Clara no hi havia estat). I acabar d’aprofitar, ara sí, bé el dia.