TOT BÉ

Dia 1: BCN (-Porto) - Ponta Delgada - Lagoa

A l’edat que tinc... i primer viatge llarg en parella (qui ho havia de dir). A les Açores, una destinació que no m’havia plantejat mai però que, una vegada planificat el viatge, trobo molt atractiva (i no em decebrà!). La idea, més o menys la dels últims anys, fer-hi una barreja de turisme i senderisme, aprofitant que els camins de l’illa estan molt ben senyalitzats.

---------------------

El viatge comença a les cinc del matí. Per decisió del Nevat (el gat de la Clara), la nostra intenció era llevar-nos a les sis. Aprofitant això esmorzem i ens dutxem amb calma per acabar sortint a tres quarts de set.

El trànsit a la C-58 és dens i alguna cua ens fa témer el pitjor. El meu pitjor malson sempre és que anant cap a l’aeroport hi hagi alguna retenció inoportuna i m’esguerri el viatge. Fent cas al Google Maps, però, finalment passem pels túnels de Vallvidrera i hi arribem a tres quarts de vuit sense problemes (ens porta el pare de la Clara, gràcies Ramon!).

Un cop a l’aeroport comencen els seus feixucs tràmits: facturar les maletes, passar el control de les bosses de mà, buscar la porta d’embarcament, trobar-la, fer una mica de volta i fer la cua per embarcar. Sense presses i encara amb una mica de son l’estona em passa molt ràpid, i fins i tot no ens queda gaire temps per voltar per l’aeroport. I tot això amb ensurt inclòs... al passar el control de bosses de mà em deixo el DNI a la safata. Afortunadament me n’adono de seguida i, amb l’ajuda d’una noia d’informació, molt amable, el recupero ràpidament. El moment de pànic només m’ha durat dos minuts, però ha estat considerable.

Volem amb TAP, el preu del bitllet era una miqueta més car (en comparació amb d’altres companyies de baix cost), però ens compensa no haver d’arribar, i marxar, a hores intempestives (a més de no haver de fer “virgueries” amb les maletes).

Farem escala. El primer vol és fins a Porto i ens toca passadís, que és el que prefereix la Clara, però no el que m’agrada a mi. Sempre que puc trio finestra, per entretenir-me mirant el paisatge. No ho podré fer com m’agradaria, però amb una mica de dificultat encara podré veure les costes del Garraf, la Plana de Lleida, el Pirineu Aragonès, les planes castellanes i, ja aterrant, Porto. El vol, de menys de dues hores, és molt plàcid, i se’ns fa molt curt.

A Porto tenim dues hores per canviar d’avió. L’aeroport és relativament petit i de seguida localitzem la porta d’embarcament. Ens queda una hora i mitja llarga per voltar-hi (més els vint-i-cinc minuts de retard amb que sortirem), avorrir-nos-hi, buscar plàtans i alguna cosa que pugui menjar la Clara (intolerant a la lactosa, l’ou i a la farina de blat, entre altres). Jo faré amb l’entrepà de salami que ens han donat a l’avió (el meu i el seu).

Embarquem i aquesta vegada ens toca finestra (content jo, una mica menys la Clara). Un altre vol molt plàcid en què ens entretenim llegint, fent passatemps i jo, de tant en tant, mirant per la finestra. Enlairant-nos una altra vegada veig Porto i, de seguida, el mar, que sembla una mica mogut. Poc més endavant oceà tacat de núvols durant poc més de dues hores. L’aterratge, una miqueta mogut (poquet), però, compensa: voltem tota l’illa de São Miguel pel nord i l’oest. Tot i que amb els seus cims tapats, la podem contemplar gairebé sencera, amb els illots de Mosteiros que ens criden l’atenció, a més dels verds camps just abans d’aterrar. Espectacular.

L’aeroport de Ponta Delgada és molt petit i gairebé és baixar i recollir les maletes. Sortim i agafem un taxi fins al centre de la ciutat, on hem de recollir el cotxe que tenim llogat. Ens haurem d’esperar mitja hora, però ens tocarà un Ford Fiesta pràcticament nou (amb només dos-mil kilòmetres). Al fer la reserva si haguéssim sabut que no hi havia busos potser hauríem pagat el recàrrec per recollir-lo a l’aeroport.

Cotxe i cap a la Casa da Mata, l’allotjament que tenim reservat per aquests primers dies. Fem una mica de volta per trobar-la, però finalment, amb l’ajuda del Google Maps, ho aconseguim. És l’habitació d’una casa particular reconvertida, que compartim amb uns altres hostes i els amos de la casa, que pràcticament no veurem (ni als uns ni als altres). Per sort, el bany és compartit però pràcticament serà com si fos nostre.

Deixem les maletes i tot seguit anem a comprar quatre coses a un supermercat, el Continente, abans no tanqui.

Llavors fem cent voltes per trobar un lloc per sopar. Al final ho farem a la Taverna 13-13 de Lagoa. És més car del que voldríem però està prou bé (amb preus similars a la resta de llocs, però això encara no ho sabíem). La Clara és menja un “fish and chips” i jo, com sempre, el més estrany que veig a la carta, en aquest cas “peixe-porco” (que un cop ja a casa sabré que és peix ballesta).

Tornem a la casa i, tot i que segons la Clara ens ho han explicat, ni un ni l’altre ho hem acabat d’entendre: la clau té joc i ens estem una molt bona estona intentant obrir la porta (amb trucada fallida al propietari inclosa). Al final, encara no sabem com, ho aconseguim (serà el patiment de cada dia a la tornada, tot i que cap més dia tindrem la mateixa feinada). Ens acabem d’instal·lar, refem les maletes i a dormir relativament d’hora.

IMPROVISANT

Dia 2: Sete Cidades - Mosteiros - Ribeira Grande - Santa Iria - Cha Gorreana

Ens llevem i sortim ben d’hora, gràcies al “jet lag”. Bé, amb només dues hores de diferència potser no parlaríem pròpiament d’això, però almenys els primers dies ho notem a l’hora de menjar i dormir.

Com que el dia sembla clar decidim provar fortuna a Sete Cidades. Hi anirem directe, però a mesura que ens hi apropem sembla més tapat.

No estarem de sort, del tot, serà un ni això ni allò. Un cop al mirador de Vista do Rei és deixa veure el cràter amb els seus llacs al fons, però els cims de les muntanyes estan tapats i el dia és gris. Teníem previst fer-hi una caminada, però com què només veuríem boira la deixem per un altre dia.

Baixem fins al poble de Sete Cidades, fent alguna parada a miradors i al costat del llac, i ho aprofitem per esmorzar. El primer “pastel de nata” (crema, en realitat) del viatge... que bons que són (repetiré més d’un dia). Tot seguit, ja sota la pluja, anem a comprar plàtans a la botiga del costat, l’obsessió de la Clara, comparable amb la meva amb els iogurts.

Decidim continuar amb els plans previstos, amb l’esperança que a la costa faci millor temps que aquí. Però de moment no és el nostre dia. Deixem el bany a Ponta da Ferraria pel dia que tornem i fem una parada a Mosteiros. Amb una platja de sorra negra, amb un riuet que hi desemboca i els curiosos illots davant seu, és molt bonic... malgrat la boira (la Clara, que és del Vallès, diu que li dóna un encant especial, jo, que sóc de la Plana de Vic, no li he sabut trobar mai, encara).

Una mica frustrats, decidim fer un canvi de plans total. En lloc del que teníem previst continuarem per la carretera del nord de l’illa, que no entrava en els plans de cap dia, improvisant parades fins als dos pobles on sí teníem pensat anar més endavant. Trobem a faltar (i algun dia més endavant també) el cèlebre anticicló de les Açores, tot i que sabem que gairebé mai està sobre les illes (de fet, als Estats Units és conegut com l’anticicló de les Bermudes). És una zona subtropical d’altes pressions que rep aquest nom perquè l’arxipèlag és el punt de referència poblat més proper a aquest fenomen.

A mesura que avancem anem deixant el gruix de núvols enrere (tot i que tot el dia estarà més o menys gris sempre), el que ens permet fer alguna parada als nombrosos miradors del camí. Estan molts ben condicionats com a àrees de pic-nic, i són aprofitats els caps de setmana per la gent de l’illa. Entre les parades improvisades, parem, també, al moinho do Pico Vermelho, un dels pocs molins de vent de l’illa, dels segles XVIII o XIX, per moldre gra, reconstruït totalment l’any 2012. No té més, però ens agrada.

Algun mirador més i parada a Capelas. A un bar, el Moby Dick, on farem un plat combinat. Hamburgueses, més que correcte pel preu (bo i barat).

Tot seguit anem als propers miradors de la Barca, curiós, i el das Pedras Negras, amb bones i velles vistes a la costa. A la zona hi ha bons llocs on banyar-se, però el dia no ha millorat prou i ho descartem.

Cotxe i visita a Ribeira Grande. Amb poc més de cinc-mil habitants és la segona població més gran de l’illa. Aparquem al centre, gratis, per ser dissabte a la tarda. Caminem pels seus carrers de cases blanques amb portes i finestres gairebé sempre emmarcats amb roca volcànica, una constant en gairebé tots els pobles de l’illa. Aquest casc antic, però, és un dels que ens agradarà més. Gaudim, especialment, de l’enjardinat parc da Ribeira dos Moinhos, amb salt d’aigua inclòs, i de la veïna plaça de la Càmera Municipal, presidida per la bella Torre del Rellotge i uns impressionants metrosideros (un arbre procedent de Nova Zelanda). També de la rococó església do Espiruto Santo, a l’altra banda de la plaça, on entrem, i la propera església matriz do Nossa Senhora da Estela, amb una plaça amb un glorieta central (un altre element típic de molts pobles de l’illa).

Un cop vist continuem camí tot passant pel mirador de Santa Iria, amb magnífiques vistes a la costa, encara ennuvolada. D’aquí anem a Ponta Formosa, en teoria un dels pobles amb més encant de São Miguel... però nosaltres no li sabem veure, tampoc la diferència amb molts altres. Ni baixem del cotxe.

Continuem improvisant i fem una visita que no teníem massa clara, especialment la Clara. Arribem a Cha Gorreana per São Brás, quan el més fàcil era fer-ho per la carretera principal (és just al costat). Aparquem i entrem a la fàbrica. Te gratis. Ens sorprèn, a mitges, ja que hi ha moltes gent i, com nosaltres, tothom marxa amb, com a mínim, alguna bosseta d’aquesta infusió (i sovint amb alguna cosa més).

Un cop tastats els dos tes que ofereixen (verd i negre), fem la volta a la fàbrica, amb tota la seva maquinària, tot i que sense explicacions que ens permetin entendre el seu procés de fabricació. A Açores, i concretament a São Miguel, gràcies al seu clima temperat, hi ha les dues úniques plantacions de te d’Europa, en funcionament des de principis del segle XIX. Fan te ecològic i utilitzen les mateixes màquines que feien servir fa dos segles.

Només ens queda fer la volta per part de les trenta-dues hectàrees que fa la plantació (que produeixen unes trenta-tres tones de te a l’any). És una caminada curta, molt ben senyalitzada, que ens encanta al dos, tot i estar una mica emboirada. Fem quaranta mil fotos a les línies sinuoses dels cultius de te, que donen al paisatge un aspecte molt especial (amb l’ajuda, també, del seu entorn excepcional).

Ja tornant cap a l’allotjament intentem fer una última visita improvisada a la Lagoa de Brás. Fallit, hi ha tanta boira que ni baixem del cotxe. Pel camí, però, ens fixem en una cosa que hem vist i anirem observant sovint. Acostumats a altres sistemes ramaders, ens sorprèn veure que aquí les vaques de llet pasturen lliurement als prats (fins aquí res excepcional), però a l’hora de munyir-les són els pagesos que es desplacen fins a on són, amb pick-ups equipades amb un gran dipòsit i una màquina de munyir.

També fem un intent fallit buscant un lloc per sopar a Ribeira Grande, però al final decidim provar a una pizzeria que vam veure ahir a Lagoa, el Garden Side. Una mica lents, sense ser res de l’altre món, però amb una qualitat preu bona (a més d’estar prop de l’hotel), repetirem més d’un dia. Avui, per començar, la Clara salmó i jo peix espasa.

I d’aquí a dormir. D’hora, que hem fet una bona volta.

BOIRA

Dia 3: Vila Franca - Caldeiras - Lagoa do Fogo - Caldeira Velha

Ens llevem d’hora (jo una mica més), ens dutxem i marxem.

Avui toca la zona de Lagoa do Fogo, però quan hi comencem a pujar la boira ho tapa tot. Decidim tornar a canviar de plans i reculem. Com que el mar és veu molt quiet intentarem anar a Vila Franca a veure balenes i anar a l’Ilheu.

Un cop allà primer esmorzarem. Parem a una plaça on hi ha tres bars, però, tant a la plaça com als bars només hi ha homes (ho veurem més d’una vegada). Sembla més propi d’altres llocs i acabem menjant una mica més enllà.

Després anem cap al port. Amb algun dubte, pel futur estat del mar, acabem reservant el Whale-Watching per demà-passat. Per avui i demà les places estan esgotades. La noia del taulell, molt amable, ens informa que també ens podrà comprar el tiquets per a l’Ilheu al mateix dia.

Amb el canvi de plans fracassat tornem al primer pla previst. Ja que hi som, però, primer passem per l’ermita de Nossa Senhora da Paz. Construïda al segle XVIII amb unes escales en forma de viacrucis, és, segurament, la més bonica de l’illa (o, si més no, la més original i diferent). Dalt d’un turó, a més, hi ha bones vistes de Vila Franca i el seu illot.

Cotxe i amunt. Passem pels miradors del llac, però encara hi ha més boira que abans. Seguim endavant una mica desanimats. Per sort, però, a mesura que baixem la boira es va quedant enrere.

Arribem a Caldeires fent una mica més de volta del compte. Era un antic balneari, construït el 1911, on ara hi ha un restaurant i un petit spa. Tot i que és d’hora, cap a les dotze, aprofitem per dinar al bar (un plat combinat).

Havent dinat comencem a caminar seguint el PR que ens ha fet venir fins aquí. Deixem el balneari, amb les seves piscines i font termal enrere. Passem pel costat d’una zona amb fumaroles que són aprofitades per fer “cozidos” (un plat típic de l’illa, que nosaltres tastarem a Furnas). Uns cartells ens criden l’atenció, s’hi pot llegir “Atenció! Zona de Desgasificació” i adverteix que no ens quedem a la zona per períodes de temps prolongats, no ens quedem en depressions del terreny, i no descansem al costat del terra. No ho farem. Ens enfilem una mica, girem a la dreta (sense arribar a una presa), i comencem a seguir, de baixada, un gran tub d’una central hidroelèctrica. A partir d’aquí els prats donen pas a una vegetació frondosa, que fins i tot em recorda les selves de Costa Rica (només hi falten els ocells i els peresosos). Arribem a la primera central hidroelèctrica, la de Fajã do Redondo, on el camí passa directament per sobre el tub gràcies a unes passarel·les, amb pont inclòs per travessar un riu. Aquestes passeres s’acaben en un estret i encisador congost (no aptes per a gent amb molta por a les alçades), on unes escales empinades baixen fins a la segona central, la del salt. Voregem l’edifici i just davant nostre ens queda l’impressionant Salto do Cabrito. El lloc ens agrada molt i ho aprofitem per, tot contemplant-lo, refer forces menjant una fruita i la Clara remullant-se els peus, en una aigua que està molt bona (i que si fes un dia més assolellat convidaria al bany). Continuem el camí, però la segona part, entre prats i un tros per carretera no té gens d’encant, amb només dues fumaroles i el camí de plataners per arribar al balneari (que, de fet, ja es fa en cotxe). Si ho arribem a saber, un cop vista la cascada, retornem per on hem vingut.

Com que el dia sembla que es va aclarint aprofitem per tornar als miradors que ens havíem quedat pendents (excepte els dos més alts). Afortunadament. Si bé encara hi ha algunes boires, les vistes a la Lagoa do Fogo són esplèndides, i almenys per mi, una de les imatges més boniques de l’illa.

Un cop vistes tornem enrere, una altra vegada (avui anem amunt i avall per la mateixa carretera). Última parada del dia. Paguem l’entrada, ens posem el braçalet, baixem per un bonic camí amb falgueres arborescents (provinents de Sud-Amèrica), ens canviem i anem a banyar-nos a les aigües de Caldeira Velha, declarades Monument Natural. Encaixades en una vall estreta, són un conjunt de manifestacions de vulcanisme secundari, amb fumaroles i brolladors d’aigües termals sulfatades-alumíniques (provinents de la calor interna del volcà  Água de Pau). Ens banyem primer a la piscina on hi ha la cascada, amb menys gent però aigües més “fredes” del que esperàvem (sol estar entre vint-i-cinc i trenta graus). Llavors anem i entenem perquè la majoria de gent és a les piscines de baix, aquestes sí, amb aigües al voltant dels trenta-vuit graus. Tot i que hi força gent no és massa angoixant i ens hi estem una bona estona de piscina en piscina. Abans de marxar fem una visita Centre d’Interpretació Ambiental da Caldeira Velha, petit però amb bones explicacions.

Reculem, ara sí, cap a Lagoa. Passem pels miradors (inclosos els dos pendents), que tornen a estar emboirats, per tornar a deixar enrere les bromes tot baixant. Sopem al Garden Side, espaguetis, i d’hora cap a l’hotel.

EXPERIÈNCIA ÚNICA

Dia 4: Fanela do Inferno - Sete Cidades - Ponta da Ferraria - Mosteiros

D’hora, però una mica menys, anem a Esmorzar al Garden Side, que obren aviat i és el que ens queda més a prop.

Avui toca una caminada mig improvisada (no era entre les previstes, però sí entre les possibles). La Ruta de l’Aigua, a Remédios. Hi arribem passant pel mig del poble, quan el millor hagués estat fer-ho per la carretera de Lagoa do Fogo (què hi farem). La ruta comença en una àrea de pic-nic al seu costat.

Pugem primer entre camps i prats pasturats per vaques, una de les estampes típiques de les Açores. Gaudim també, de bones vistes a Lagoa i Ponta Delgada. Les muntanyes, com cada dia, cobertes de núvols. Més endavant comencem a planejar, travessem un torrent per unes escales, un altre prat, un petit aqüeducte i, al cap de poc, un túnel de cinquanta metres de llarg. A partir d’aquí la vegetació comença a ser més esplendorosa i el camí a seguir la Ribeira Seca, tot passant per una sèrie d’aqüeductes i un altre túnel. A mig, l’encantadora Janela do Inferno (la finestra de l’infern), un forat en una paret vertical d’on surt una petita cascada (a més de diversos brolladors de les seves parets). Ens hi estem una bona estona contemplant-la. Girem cua i, en una mena de doble vuit, tornem a passar més o menys per on hem vingut, però per un altre camí... si abans passàvem els aqüeductes per sota, ara ho farem per sobre. Tant d’anada com de tornada aquest tram de camí és espectacular. Al final, un altre túnel, per deixar enrere l’arbreda i baixar cap a Remédios per camins agrícoles, ara, però, envoltats de grans hortènsies florides en forma de tanca natural, una altra de les imatges típiques de São Miguel, i que hem gaudit i gaudirem, també, en diversos camins i carreteres més.

Migdia. Surt el sol i sembla que el dia s’aclareix força. Decidim fer un segon i últim intent a Sete Cidades. Passant per Ponta Delgada, per no perdre temps, ens parem a una rostisseria (o “take away”), on ens comprem i emportem el dinar (peix amb patates la Clara i bacallà a la micaelense jo, més la fruita i els iogurts que ja portem comprats al súper).

L’intent, però, no ens acaba de sortir bé del tot. El dia està una mica millor que el primer, i fins i tot hi ha alguna petita clariana, però els núvols cobreixen els cims de l’immens cràter gairebé de forma permanent. Dinem en un mirador, amb vistes al mar, asseguts a la gespa.

Tot i que ens hi acostem, deixem la caminada per Serra Devasa per una altra ocasió, ja que només veuríem boira, igual que des dels miradors de la Lagoa do Canario (encara que ens sàpiga greu, ja que és la imatge emblemàtica de l’illa).

Baixem cap al poble parant-nos al sorprenentment poc concorregut mirador de la Lagoa do Santiago, un dels que ens agradarà més. Llavors continuem per la mateixa carretera, una ruta que ja coneixem.

A la baixada cap a la costa deixem els núvols al cim i comencem a gaudir d’un sol radiant. Ens animem i anem directes cap a Ponta da Ferraria. Aparquem, ens posem el banyador i baixem cap a la petita cala, que està plena de gent (tot i que no serà angoixant). La mar està quieta i la marea, suposem, baixa (cosa que no hem tingut en compte, però es veu que s’ha de fer). L’experiència és única, surgències termals amb aigua a seixanta graus fa que gaudim d’un bany molt relaxant en aigües ben calentes en ple oceà Atlàntic! Bé, més calenta a prop del fons de la cala, més barrejada quan més a prop de l’obertura al mar. En un entorn volcànic preciós, simplement espectacular.

Tot i les “protestes” de la Clara, i tot passant per algun mirador més (amb vistes a la costa i a Ferraria), tornem a Mosteiros per repetir les fotos dels illots, ara sense núvols. Val la pena.

Tornant a l’hotel tornem a passar pel “take away”, però ja està tancat. Dutxa i a sopar al Garden Side.

PEIXOS, DOFINS, CAPS D'OLLA I CATXALOTS

Dia 5: Vila Franca (whalewatching + Ilheu) - Caloura - Agua de Pau

Avui d’hora de veritat. A tres quarts de set per ser a un quart de vuit a Vila Franca do Campo. El bar on vam esmorzar l’altra vegada encara no està obert i ho fem al port (on també ens hem d’esperar que ens obrin).

Paguem l’excursió i els tiquets per anar després a l’Ilheu de Vila Franca (que recollirem a la tornada). Llavors només ens queda tornar a esperar. La Clara amb sis vegades més de nervis del normal. Llavors vídeo, explicació i recollida del salvavides.

Pugem a la zodíac de sis en sis. Quedem els últims i ens toca darrera de tot. Això, però, al final ens anirà bé. És l’únic seient de quatre (la resta són files de tres o de dos a davant de tot), però és un banc, en lloc d’un seient on vas assegut com una moto. Això ens permetrà moure’ns més lliurament, cosa que agrairem.

Sortim disparats a tota velocitat mar endins. Quan portem una bona estona ens parem i comencem a mirar cap a totes bandes. L’espera, però, és molt curta i de seguida comencem a veure els lloms i les aletes d’un grup nombrós de caps d’olla negres d’aleta curta (“Globicephala macrorhynchus”). Els mascles fan entre sis i set metres i les femelles de cinc a cinc i mig, amb un pes que va dels mil als quatre mil quilos, es distingeixen fàcilment per la forma de les aletes. Sempre gregaris s’alimenten de calamars i peixos que cacen gràcies a la seva velocitat (són coneguts com els guepards del mar). Poden submergir-se fins a vuit-cents metres. En gaudim una bona estona.

Sortim a tota velocitat una altra vegada. Ara l’espera és una miqueta més llarga, però al cap de poc veiem un sortidor lluny. Ens movem i a esperar una estona més, on gràcies al hidròfon podem escoltar els clics del nostre següent objectiu. Al final apareix un tros més enllà i ens hi apropem. Es deixarà veure una bona estona: és la cria d’un catxalot (“Physeter macrocephalus”), de “només” uns deu metres de llargada (la mare sembla que és una mica més enllà). Es caracteritzen per tenir un cap rectangular enorme, i poden arribar als divuit metres de llargada (les femelles només dotze). Es poden submergir fins a tres-mil metres i estar sota l’aigua fins a una hora i mitja, encara que el més normal és que ho facin uns quatre-cents durant poc més de mitja hora. El seu aliment principal són els calamars, inclòs el calamar gegant. A les Açores són especialment abundants. També en gaudim una bona estona.

Novament a tota velocitat ens dirigim cap a la costa. No tenim clar si per tornar o per buscar una nova espècie. Afortunadament és per això últim. La traca final, i aquesta vegada sense espera. Un grup molt nombrós de dofins comuns de musell curt (“Delphinus delphis”) neda davant nostre fent petits salts. És un dofí de petita mida, com a molt fa poc més de dos metres, amb un cos molt estilitzat i acolorit. Molt gregari forma grups de centenars i fins i tot milers d’individus (a vegades amb altres espècies de dofins i fins i tot caps d’olla). La majoria de naixements tenen lloc durant els mesos de l'estiu i tenim la sort de veure exemplars que fa només una setmana que han nascut. Poden arribar a seixanta kilòmetres per hora i els agrada fer-ho davant de barques. Més d’una vegada ens passen i salten molt a prop i fins i tot els podem veure passar sota la llanxa.

Meravellós. Tot.

Però tot s’acaba i, després de gairebé tres hores, tornem cap al port (parant la pluja, que només cau ran de costa). Abans, però, fem una volta lenta a l’Ilheu on anirem després. Hi podem contemplar una colònia de gavines i una de xatracs comuns, que també ens han acompanyat mentre observàvem dofins, caps d’olla i catxalots, conjuntament amb un ocell de tempesta i les baldrigues atlàntiques (que sovint cacen conjuntament amb els dofins).

Dinem a la Tavernha da Villa, costella de porc (molt melosa) i peix espasa, bo.

Amb les forces refetes baixem al port tot passejant pel poble, que és prou bonic. Ens esperem vint minuts i ens tornem a enfilar a una barca, ara només per anar cap a l’Ilheu de Vila Franca. Potser per l’hora, potser per la pluja que ha caigut abans, la majoria de gent torna cap al port i a l’illot no hi ha massa gent (menys de la que ens imaginàvem). Bé.

Fem una volta per l’illot, que és un petit cràter rodó, amb una petita obertura al mar a una banda, que forma una mena de llac al seu centre. Màgic. Hi ha núvols alts però la temperatura és més que agradable. Hi fem gairebé tota la volta, ens instal·lem en un racó, em poso les ulleres i el tub (en realitat la màscara del Decathlon) i començo a fer snorkel. L’aigua està tirant a fresqueta, però s’aguanta bé, i més gaudint com un nen (a la Clara li costa una mica més, serà la primera vegada que es posa la màscara, però al final també ho farà i li encantarà). Veiem una gran varietat de peixos de totes mides i colors: castanyoletes canàries (“Abudefduf luridus”), “vejas”, un peix lloro (“Sparisoma cretense”), una mena de peix globus (“Sphoeroides marmoratus”), fadrins (“Thalassoma pavo”), burriquets (“Ophioblennius atlanticus”), molls o rogers de roca (“Mullus surmuletus”), sards (“Diplodus sargus”), llises (“Mugil cephalus”), escorpores (“Scorpaena scrofa” o “azorica”), “Chromis limbata”(?), salpes, crancs, crancs ermitans, estrelles, eriçons, cogombres de mar i algun més que no he pogut identificar.

Ens hi estem dues hores. Tornem amb la barca de les cinc (l’última és a les sis). Com que el capità va amb amics i som pocs, creiem que fa un “extra”: tornem a fer la volta a l’illot. Un gran comiat.

Ens vestim al cotxe, anem a l’hotel a dutxar-nos i, com que encara és relativament d’hora, anem fins a Caloura. Una platja bonica, res de l’altre dijous, envoltada del que sembla una de les urbanitzacions més cares de l’illa.

Tot seguit anem a visitar Água de Pau, d’entrada, amb volta inclosa en cotxe per un carreró estret buscant un mirador. Fem una passejada curta, el centre és prou bonic i pugem  fins a  Nossa Senhora do Monte, amb bones vistes al poble, ja gairebé de nit. Baixant ho aprofitem per sopar al restaurant Paraiso, sopa i pollastre, en un dels llocs on menjarem millor (i ràpid).

I a dormir. Abans, però, refent maletes, avui és l’última nit a Lagoa.

DIA MOLT COMPLERT

Dia 6: Furnas

Avui deixem la Casa de Mata, hi hem estat bé. Toca trasllat però aprofitarem el viatge per fer diverses visites.

Per fi, fa un dia ben assolellat i de camí el paisatge és bonic, especialment arribant a Furnas, tot passant pel seu llac. Esmorzem tard, però al final trobem un lloc que ens agrada on fer-ho. Aprofitem per comprar alguna cosa a un supermercat i, fent alguna volta, també aprofitem per encarregar el “cozido” de dinar. El criteri és el primer lloc que veiem que faci bona pinta.

Un cop tot enllestit marxem cap al Pico de Ferro, fent alguna volta de més. No està indicat i ens mig perdem... fins que al final descobrim que hem de seguir els cartells cap a un golf. La veritat és que aquí, a diferència de la resta de l’illa, no està tot del ben indicat.

Des del cim, un mirador, les vistes al llac i a la zona són meravelloses. Continua fent sol i fins i tot una mica de caloreta. Aquí comencem, també, la caminada prevista del dia. Més tard del que comptàvem farem la seva versió més curta (per una drecera senyalitzada). Primer planegem entre prats envoltats de muntanyes de relleus suaus i arrodonits, tot seguit girem a l’esquerra i baixem per un camí empinat per la falda de la muntanya, entre bells i frondosos boscos. De tant en tant alguna clariana ens permet gaudir de vistes al llac.

Al cap de vall, primer el llac das Furnas (al fons del cràter), i, poc més endavant, les sorprenents Caldeiras das Furnas, un camp de fumaroles i mudpots que visitem amb calma i curiositat (al poble n’hi un altre, que no visitarem tot i passar-hi pel costat més tard). Aquí hi ha el nostre “cozido” que es va fent. És un plat únic de les Açores, que es prepara baixant una olla en una font calenta escalfada per vapor volcànic. El menjar es cuina lentament, durant unes cinc hores, i l'únic líquid que s'utilitza és el suc dels seus ingredients. Les aigües termals bullen i treballen màgicament l'estofat de carn i verdures subterranis.

Un cop vist el camp ens enfilem cap al cim. La pujada és bonica, entre boscos, però la fem més ràpid del que ens agradaria per no fer tard al restaurant. Tenim reserva per a les dues. Anem una mica just, però, per sort, amb les voltes de més que hem fet abans ho tenim tot ben situat.

Dinem al Miroma. Segons les crítiques que llegirem després potser no era el millor, però estava bé. Un “cozido das Furnas” per a dos: vedella, porc, peu de porc, pollastre, xoriço, morcilla, patata, moniato, bledes (que no toquem), pastanaga i col, més caldo i arròs... per a quedar ben tips, sobretot jo (que em menjo la part més carnívora).

Per pair-ho tot fem una volteta pel poble, mono per mi, dels més bonics per la Clara. Passem, també, per la curiosa i original Casa al Revés (en realitat un transformador d’una empresa d’electricitat).

Per acabar de pair fem, també, una volta pel Jardí Botànic Terra Nostra, tot seguint la ruta senyalitzada com si fos un PR (gràcies al mapa que ens donen al pagar l’entrada). Construït l’any  1780 per un cònsol americà, reformat i engrandit per donar-li el seu aspecte actual l’any 1935, en les seves dotze hectàrees s’hi poden contemplar una de les col·leccions de camèlies més grans del món, la col·lecció de Cycas més gran d’Europa, plantes autòctones, hortènsies, azalees i milers d’arbres d’arreu del món (entre altres). També hi ha una gran piscina d’aigües termals, entre trenta-cinc i quaranta graus, ferruginoses i riques en sals minerals, que li donen un color groc-marronós.

Cotxe i cap a la següent parada. No ens hem banyat abans per això, ho farem a la Poça de Dona Beija (després de pagar l’entrada pertinent). També ferruginoses, hi ha una piscina d’aigua a vint-i-vuit graus i cinc a trenta-nou. Ens banyem a totes, deixant la “freda” pel final. Relaxant, se’ns posa molt bé i ens agrada molt (llàstima que no ho puguem fer a la nit, que segur que ha de ser una bona experiència, tanquen a les onze). 

Cotxe i cap al Salto do Cavalo, totalment emboirat. Només veiem el marge de la carretera i un bon grapat de conills al seu voltant. El dia s’ha tapat molt ràpidament i arribem a Nordeste plovent.

Deixem les maletes a la tenda, ben equipada, on passarem les tres properes nits (al Parque de Campismo da Feira). Tot seguit, per recomanació dels propietaris del càmping anem a sopar a Achadinha, al restaurant Poça Azul. Bé, encara tips del dinar, la Clara només és menjarà una sopa i jo un gelat de fruites del bosc (tot molt bo).

Tornem, encara plovent, ens acabem d’instal·lar i a dormir.

PRIOLOS

Dia 7: Miradors de Nordeste - Faial da Terra - Povoaçao

Avui ens llevem una mica més tard, a dos quarts de deu (que estem de vacances i el dia és llarg). Ens parem a comprar quatre coses a Nordeste i comencem el “road-trip” que tenim previst.

La primera parada és una mica improvisada, no la teníem prevista tot i que en coneixíem l’existència: al Centre Ambiental do Priolo (o pinsà borroner de les Açores, “Pyrrhula murina”). I només aparcar el cotxe en veiem un! bé, a prop i una bona estona (fins i tot amb temps de treure els prismàtics). El Priolo és l’au més amenaçada i la segona més rara d’Europa. Endèmica de l’illa, només viu a les serralades de l’est de São Miguel, on s’alimenta principalment de llavors, flors i espores. Fa de quinze a disset centímetres i és fàcilment identificable perquè té el cap, les ales i la cua negres mentre la resta és marró (no és una coloració espectacular, però és prou bonic), a més d’un cant molt característic. Molt comú antigament, va començar a ser cada cop més rar amb l’extensió de l’agricultura i la ramaderia, juntament amb la substitució a bona part de l’illa de la laurisilva original per plantacions d’arbres aliens (com el cedre japonès, molt present arreu), a més de la introducció d’un bon nombre d’espècies invasores. La seva població és baixa, els anys setanta només en quedaven entre trenta i quaranta parelles, i des de llavors s’ha anat recuperant mica en mica, l’any 2016 ja hi havia entre sis-cents i dos-mil individus adults (amb el que, gràcies als projectes de protecció i recuperació de la laurisilva, ha passat d’estar en perill crític d’extinció a vulnerable).

El centre és petit, està ben museïtzat i és gratuït (tot i que hi comprem un parell de pins, del priolo, i fem una petita “donació” pel seu manteniment, el que considerem podria ser l’entrada a un museu similar). Tot i que nosaltres no ho fem (només preguntem alguna cosa), al centre també ens faran gustosament una bona explicació. Mentre ens diuen que feia deu anys que no en veien cap, i l’any passat només sis, en veiem dos més al seu jardí. Ens podem considerar afortunats. Fins i tot ens demanen que ens apuntem a un registre que porten indicant quants i on hem vist els priolos.

Retornem a la carretera de la costa i tot resseguint-la, en direcció Povoação, ens anirem parant als seus miradors (el pla previst). Els dos que ens agradaran més seran el de la Ponta do Sossego i el de la Ponta da Madrugada. Per les seves vistes, però també perquè estan bellament enjardinats, especialment el primer.

Arribem a Faial da Terra per una carretera secundària. El poble és com la resta, si fa no fa tots iguals. Hi fem un trosset petit del Trilho Rocha do Pico, entre les cingleres i el mar, però reculem de seguida. Està prou bé, però no ens acaba de convèncer. Una altra vegada al poble ho aprofitem per dinar, al Bar Faialense. La Clara sardines que comparteix amb un gat que li ha tocat la loteria i jo un rostit de costella de porc bo i immens (avui tampoc soparé).

Agafem el cotxe i fem poc més d’un kilòmetre. Per pair-ho tot farem la caminada que ja teníem prevista (un altre PR). Ens passegem pels boscos frondosos de l’illa que ens tenen enamorats, aquí una barreja de rodals de laurisilva original amb d’altres d’arbres d’arreu del món. A mig camí el bell Salto do Prego, que podem contemplar des de totes bandes. Ens hi estem una bona estona, tot i que no ens hi banyarem (hi ha gent que ho fa, però l’aigua està una mica freda i el dia torna a ser més aviat gris). Poc després, ja reculant, ens quedem amb ganes d’anar al Salto do Cagarrão, però ens faria anar tard (hauríem de fer gairebé quatre kilòmetres més), tampoc sabem com és i ho deixem estar. Prenem la variant de Sanguinho, incomprensiblement molt menys transitada. Passa per aquesta aldea que, abandonada els anys setanta, actualment està sent restaurada recuperant i respectant el seu aspecte original i tradicional (sembla que com a allotjament rural). Amb algunes cases restaurades, d’altres en procés i encara algunes mig enrunades si hi ha algun poble que s’ha de visitar a l’illa hauria de ser aquest: sinó el més bonic, per nosaltres sí, segur que és el més autèntic. Un cop vist baixem cap al cotxe per un camí empedrat que baixa fent esses per la vessant d’una muntanya, amb bones vistes a la vall de Faial.

Fem un tros de carretera més i anem fins a Povoação per fer una volta pel seu centre i el port. És prou bonic i ho aprofitem per fer algunes compres, entre elles el sopar de la Clara, pollastre rostit (avui ho farem al càmping... jo, només un parell de iogurts).

Tornant ens parem en algun mirador més, amb vistes a Povoação i a les cingleres que l’envolten, o a prats envoltats de muntanyes, amb pobles blancs que li donen un toc especial.

SALTS D'AIGUA

Dia 8: Salto da Farinha - Praia Viola - Ribeira Funda

Tornem a anar d’hora, el mòbil s’ha posat a hora de Portugal ell solet sense avisar. Esmorzem al càmping i, tot i que fa un dia força gris, marxem directes a fer l’excursió que toca.

Comencem a caminar al Pedrão das Almhinas d’Achadinha. Plovent, bé, fent una mena de “xirimiri” que ens acompanyarà bona part del matí, ara sí, ara una miqueta menys. Què hi farem... si diuen que som a l’illa verda deu ser per alguna cosa. Travessem el poble, passem entre prats i de seguida comencem a baixar, per una pista asfaltada, per una cinglera ran de mar. Un cop gairebé a baix remuntem una riera amb un salt d’aigua preciós (a Risco). Ens tornem a enfilar i deixem la Poça Azul per després. Tornem a baixar, cap a una altra platja, tot i que no hi arribarem, per tornar a pujar per una riera. Arribem al Salto de Farinha, però amb molt poca aigua perd molta de l’espectacularitat de les fotos que hem vist (amb aigua abundant). Reculem per on hem vingut, pels mateixos boscos frondosos, ara però, si que ens desviem cap a la bella Poça Azul (una gorga). D’aquí fem una drecera que ens permetrà escurçar la caminada gairebé la meitat.

Continua plovent, però les previsions són que més tard millori. Per fer temps anem a dinar a Ribeira Grande. Ho farem ran de mar, a l’Azores spot. Pasta, que fa dies que ens ve de gust (més a la Clara). I pinya, que ens pensaven que seria natural, que ho és, però amb sucre cremat (molt bona, però molt cara). Mentre dinem el dia es va aclarint i mica en mica va sortint el sol. A la tarda podrem fer l’excursió prevista.

De camí fem una parada al mirador de Santa Iria, avui, amb sol, les vistes són més boniques que les que vam veure el primer dia. Aprofitem per comprar alguns records per a nosaltres i per a la família... que serà la principal preocupació d’aquests últims dies.

Abans de la caminada, també, baixem a la Praia da Viola, tot fent una mini excursió. D’entrada anem pel camí de dalt, per poc més endavant baixar per un camí empinat fins a la platja. Un cop a baix passem per unes dutxes que aprofiten l’aigua que baixa per un petit rierol i mor a la sorra. La platja, de sorra negre i envoltada de penya-segats verds és impressionant. Ens descalcem i caminem cap a l’esquerra, posant els peus a l’aigua (fa mala mar i no ens hi podrem banyar). Al seu extrem i darrera la platja un petit salt d’aigua amb un rierol que acaba a les onades (posem als peus a l’aigua dolça). Preciós. Travessem la platja, amb un altre salt d’aigua a l’altra banda, passem per un rocam i ens tornem a enfilar per un camí envoltat per molins en ruïnes, amb un altre salt d’aigua molt guapo (que a nosaltres ens sembla més propi de l’alta muntanya). Fem un munt de fotos més.

D’aquí, en cotxe, anem fins al mirador del Tio Domingo, per fer un altre PR a través d’un enllaç (en lloc de començar al seu punt d’inici, a Ribeira Funda). Baixem al costat d’un penya-segat fins al primer molí, amb un altre bell salt d’aigua. Tot seguit ens enfilem entre boscos fins a un altre molí, els dos restaurats, amb una altra cascada amagada per l’espessa vegetació. Abans d’arribar a Ribeira Funda girem i planegem entre prats una petita estona, per tornar a baixar per un camí espectacular, empinat, a trossos per graons, per la vessant de la muntanya que mor al mar, amb bones vistes a la costa (amb la Praia da Viola poc més enllà). Mentre el sol comença a baixar lentament cap a l’oceà. Al cap de vall un reguitzell de salts d’aigua molt bonics, fins al primer molí, des d’on recularem cap al cotxe. De les millors caminades que hem fet.

Sortim corrents cap a un supermercat que hem vist abans, però no hi som a temps. Soparem al càmping: el pollastre que va sobrar ahir, remullat amb el gel fos de la nevera, amb altres “guarrades” varies que ens queden. Com cada dia: dutxa, diari (les notes que ens serveixen per escriure això) i a dormir.

DIA FENOMENAL

Dia 9: Pico da Vara - Salto do Cavalo - Praia do Fogo - Tronqueira

Ens tornem a llevar a una hora més normal (bé, la Clara mitja hora més tard, que estem de vacances). Avui esmorzarem al NorCaffe (recomanable per les vistes de la terrasseta), a Nordeste. Dos “pastels de nata” i una queijada, per començar amb força. Fa sol i les previsions, que es compliran, són que en faci tot el dia.

Cotxe i cap a Algarvia, tot pujant per una pista forestal en molt bon estat. Trobem el punt d’inici (com tots els PRs, amb un cartell informatiu de la ruta), aparquem i només baixar del cotxe la Clara reconeix un cant d’un ocell que ha vist dos dies abans. Mirem bé... i quart priolo del viatge! S’ha de dir que té una atracció especial pels animals!

Entre una cosa i una altra ens posem a caminar cap a les onze (una hora habitual per nosaltres). Comencem una pujada suau però constant per boscos de cedre japonès, enfangada, amb alguns graons però a l’ombra, que avui ja va bé. Al seu final, un coll, on s’acaben els boscos i comença el Planalto dos Graminhais, amb vegetació autòctona arbustiva,  i bones vistes. Girem a la dreta i anem més o menys planejant seguint una carena. Pel camí un parell de pedrons recorden les víctimes de dos accidents aeris als anys quaranta. Envoltats de verdor i amb grans vistes, gaudim com nens i fem un munt de fotos. Arribem a la curta pujada final i en poca estona som al Pico da Vara. Amb 1.108 metres és el cim més alt de São Miguel, des d’aquí es domina l’illa de punta a punta, amb el volcà de Sete Cidades a l’altre extrem tot i que una mica encalitjat. La baixada la fem pel mateix sender, que ens encanta tan com la pujada (en teoria s’hauria de fer en tres hores, però nosaltres hi tardem tres i mitja, badant molt). Som dissabte i ens creuem amb força gent.

Tard, gairebé a les tres, però contents, anem a dinar al Poço Azul d’Achadinha. Per set euros bufet lliure de cuina casolana i tradicional: sopa de verdura, faves estil tradicional, Alfonsim (un peix típic de la cuina de les Açores), sardines, tonyina, bacallà, ossos d’espinada de vaca, xoriço i patates, ensaladilla, amanida, patata i mongeta, patata i pèsols, arròs i patates rosses (i algun més que em deixo). La Clara es menja la verdura i jo la resta, així compensem i entre els dos ho tastem tot. I per rematar-ho arròs amb llet (que és veu que són les postres típiques de Portugal). Tot boníssim (llàstima de no haver-lo descobert abans).

Havent dinat anem directes al parc da Ribeira dos Caldeirões. Amb bells jardins, salts d’aigua i molins restaurats hi fem una volta per pair una mica el dinar. Ho aprofitem per comprar algun record més (inclosa la reproducció d’una petita casa tradicional per a la meva col·lecció personal, per dir-ho així... tot i l’amable oposició de la Clara, que ha intentat dissimuladament que no trobés res per afegir-hi).

Pendent per la boira tot seguit aprofitem per anar al Salto do Cavalo, un mirador magnífic a Furnas, el seu llac i les muntanyes que l’envolten. Avui no veiem conills, però el paisatge és encisador.

Continuem la ruta fins a Ribeira Quente, on ens banyem a la praia do Fogo. Mitja horeta, però relaxant i també era una cosa que havíem quedat amb ganes de fer aquests dies (unes vegades per la mala mar, d’altres pel temps). La platja no té cap mena d’encant, però pel que volem fa el fet, fa calor i la refrescada se’ns posa molt bé.

Continuem el camí, tot passant per Povoação, amb el que haurem fet la volta sencera a l’illa (i com què ja sabem on són les botigues, ho aprofitem per comprar alguna cosa de menjar).

Tot i que la Clara m’acusa de ser un “pesao”, al final passem per Tronqueira, una pista forestal en bon estat que travessa la serra de Tronqueira, amb un mirador amb grans vistes situat més o menys a mig camí. Sempre per boscos esplendorosos, sovint de laurisilva, ens agrada molt i no ens creuem amb ningú. Sembla que estiguem enmig del Pirineu, increïble.

Avui sopem al càmping, les quatre coses que hem comprat. Han marxat els de la convenció de malabaristes, però a mitja nit i a primera hora del matí es continuen sentint uns sons molt estranys (que jo pensava que feia algun d’ells, amb algun aparell). L’endemà, però, preguntant a recepció, ens diuen que són gavines (tot i que un cop a casa descobriré que en realitat són els crits de les baldrigues atlàntiques arribant als llocs on dormen a la nit)... però “lo” de les gavines malabaristes... la Clara m’ho recordarà uns quants dies (ella ja tenia clar que era el so d’algun ocell però jo no li feia cas).

MAL DE PANXA I PEGELLIDES

Dia 10: Nordeste - Ponta Delgada

Avui torna a tocar trasllat. Deixem el càmping, on hi hem estat bé (malgrat que la neteja de lavabos i dutxes podria ser força millorable). D’hora, carreguem el cotxe, que ja ens feia d’armari ja que a la tenda no hi cabien les maletes, i anem a esmorzar a la terrassa del NorCaffe, per gaudir dels seus “pastels de nata”, la seva tranquil·litat, les seves vistes i del sol, que encara dura.

Anem directament a Ponta Delgada, sense parades. De fet, a la Gruta do Carvão. Estem de sort, quan hi arribem només ens haurem d’esperar deu minuts, això sí, la visita serà en portuguès (que jo entendré més o menys fàcilment, i la Clara no). És un tub de lava que fa uns cinc kilòmetres de llarg, dividit en diverses seccions, i del que només en visitarem un centenar de metres (potser hauria de ser més barat pel que es veu, però val la pena). Ens agrada, les explicacions són molt bones i fins i tot em compro un llibre sobre la cova. Els tubs de lava es formen quan les erupcions volcàniques emeten colades de lava fluïda, generalment basàltica, i aquesta baixa per un pendent moderat. Quan la superfície de la colada de lava entre en contacte amb l’aire, molt més fred, es solidifica i fa d’aïllant tèrmic, amb el que la lava segueix fluint pel seu interior. Quan la lava deixa de fluir queda una cova en forma de túnel  (que pot ser d’una galeria a laberints de xarxes connectades, i des d’uns pocs centímetres a desenes de metres d’alçada). Al seu sostre i a les seves parets s’hi poden formar espeleotemes, sent les més comunes les estalactites de lava (que al contrari del que passa a les coves càrstiques no creixen).

Entre una cosa i una altra, quan sortim és hora de dinar i ho anem a fer al centre, a un restaurant que no recordo el nom. Correcte però res de l’altre dijous.

Tot seguit anem a allargar un dia més el lloguer del cotxe, si podem i el preu no és massa car (que no ho serà). És diumenge, no hi ha transport públic i la casa on ens hem d’allotjar és més lluny del centre del què ens pensàvem. Amb els taxis que hauríem d’agafar, entre avui i demà, comptem que ens sortirà més o menys a compte (i ens serà més pràctic, ja que podrem tornar el cotxe a l’aeroport mateix).

Cotxe, doncs, i cap a instal·lar-nos al Sandra’s House (a les tres), a São Roque. El bany és compartit però a la nostra planta no hi ha ningú i serà per nosaltres dos, l’habitació és gran i neta, podem fer servir la cuina i un pati amb una taula. Dels llocs on hem estat dormint, el millor, tot i que el carrer on es troba és ben lleig.

Com que fa calor decidim anar a la platja, tot i que només ens hi estarem mitja hora. Alguna cosa del menjar se m’ha posat malament i durant unes hores hauré de tenir un lavabo a prop (o molt a prop).

Ben entrada la tarda, però, em començo a trobar millor i decidim anar als jardins de la ciutat. Tancats. Així que al final tornem a anar cap al centre. Els carrers són bonics i val la pena fer-hi una passejada, a més, hi ha força més ambient que al matí. Ens hi quedarem a sopar.

Ens costa trobar un restaurant que ho tingui tot: “lapas” (pagellides) per mi i alguna cosa que pugui menjar la Clara, un preu raonable, no estigui ple o ens hàgim d’esperar hores, i, a més, ens agradi. Al final ho farem al bar Avenida, al costat del mar. Bé. Les “lapas” són el plat més típic de les illes... potser no és el millor pel meu estómac, però era tastar-les avui o mai (i al final tampoc sembla que se’m posin gaire malament). M’agraden.

Fem una volta de nit al centre i cap a la casa, a posar a punt les maletes per a demà. Fa una mica de calor però avui tenim ventilador.

LA TORNADA

Dia 11: Ponta Delgada. Ponta Delgada - (Porto) - BCN

El mòbil, que va al seu rotllo, em torna a jugar una mala passada i s’ha tornat a posar a hora de Portugal (una hora menys). La Clara es desperta i em troba al llit mig adormit, però dutxat i vestit... que no en té cap culpa.

Aprofitant la cuina i la taula de la terrassa esmorzem a la casa. Acabem de fer les maletes, les carreguem al cotxe i cap a fer una última volta. Encara ens queda tot un matí. Aparquem al centre, fora de la zona blava, tot i que llavors veurem que tampoc valia massa la pena, ja que quatre hores d’aparcament només costava dos euros amb vint!

La idea és visitar els tres jardins botànics de la ciutat, tot i que al final només anirem a un: el Jardim Botânico José do Canto. El més gran i l’únic que s’ha de pagar entrada. Espai de pau i tranquil·litat hi ha fins a tres-mil espècies de plantes diferents procedents d’arreu del món. Fundat pel seu ric propietari a mitjans i finals del segle XIX gaudim d’alguns arbres de mides realment imponents. És una estona de relaxament, que després de tants dies envoltats de vegetació tornar a Ponta Delgada ens ha semblat estressant i tot.

Tot seguit decidim anar cap al centre, per visitar la Igreja Matriz de São Sebastião i entrar al seu interior. Gòtica i barroca, semblant a la majoria de les que hem vist, però una mica més gran, ens agrada.

Aprofitem, també, per fer una altra volta pels carrers del centre  i comprar queijadas per regalar al “O Rey das Queijadas”, una botiga que sembla “autèntica” i d’aquelles de tota la vida. Ja que hi som afegim a la compra melmelades de les illes (i un parell de plàtans).

La Clara dina al Cafè Central (just davant l’església) una amanida, jo res per si un cas (encara em noto l’estómac una mica remogut).

Cotxe, gasolinera i cap a l’aeroport. Tornem el cotxe, sense problemes. Ens ha anat molt bé i en una illa que fa uns seixanta kilòmetres de llarg per menys d’una vintena d’ample hi hem fet uns mil-tres cents kilòmetres.

Com que l’aeroport és petit els tràmits són ràpids i l’espera, que no serà molta, llarga, ja que no hi ha gaire cosa per fer i mirar. Ho aprofito per menjar un entrepà, amb una mica de por, única cosa que tastaré fins a l’hora de sopar.

Al facturar ens ha tocat seients separats, del passadís però un darrera l’altre. Tot i això enlairant-nos puc gaudir de l’illa una última vegada, tot contemplant des de l’aire la Lagoa do Fogo, l’Ilheu de Vila Franca, la Lagoa das Furnas, les muntanyes ennuvolades del Pico da Vara... Llavors, núvols fins a Porto, en un vol molt plàcid.

Hem sortit amb una mica de retard i, ja aterrant, ens han donat les indicacions de per on hem d’anar, amb el que més que tranquil·litzar-nos han fet el contrari (en principi només teníem tres quarts per fer l’escala). Baixem de l’avió i sortim disparats a buscar la porta per al vol següent (seguint les indicacions del personal de l’aeroport), acomiadant-nos de les maletes. Al final, però, arribarem amb temps de sobres i fins i tot ens haurem d’esperar (prou, per tenir l’esperança de que les maletes arribaran amb nosaltres, com així serà).

Si abans anàvem separats, ara ens toquen tres seients per nosaltres dos, que sempre s’agraeix. Em podré posar a la finestra, tot i que encalitjat i fent-se de nit només podré veure algun riu de la plana castellana. Més endavant, ja fosc, no em podré orientar però el vol torna a ser molt plàcid i no se’ns fa pesat. Aterrant, això sí, m’entretinc tot contemplant les llums de diferents ciutats catalanes i en puc distingir algunes: Igualada, Sabadell, Terrassa, Castellar del Vallès i Mataró.

Recollim les maletes i cap a casa. Ens recullen els pares de la Clara (gràcies de nou!). Ara sí, fi d’un viatge fantàstic, que ens ha encantat als dos.

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes: Document d'Identitat (Portugal forma part de la U.E).

Clima i millor època per anar-hi: tot l’any.

El clima a les illes és temperat, ni molt fred a l’hivern (les mínimes rarament baixen dels 14ºC), ni molt calorós a l’estiu (les màximes estan al voltant dels 28ºC, i la mitjana està entre els 23 i els 25 ºC). L’època més plujosa és d’octubre a març, però solen ser pluges passatgeres.

En qualsevol cas cal anar preparat per un temps imprevisible i amb canvis ràpids.

Atenció! si estem molt interessats en l’observació de dofins i balenes s’ha de tenir em compte que:

- Durant tot l’any es poden observar catxalots, el cap d’olla gris, el dofí comú i el dofí mular.

- De març a maig: balena blava (també el juny), rorqual comú (també el juny), rorqual boreal (fins al juliol) i rorqual d'aleta blanca. Els millors mesos per aquestes espècies són abril i maig.

- De juny a setembre: dofí tacat de l'Atlàntic (fins al desembre), cap d'olla negre d'aleta curta (d’abril a octubre), rorqual de Bryde i zífid cap d'olla boreal.

- Octubre: balena geperuda.

- Ocasionalment depenent de l’època de l’any: orques, falses orques, dofí ratllat, zífid de Blainville, zífid de Gervais, zífid de Sowerby, zífid de True i zífid comú (entre altres).

Òbviament l’observació o no d’aquestes espècies, o de si les veiem millor o pitjor dependrà de la sort que tinguem. A la natura no hi ha res assegurat.

Moneda i Preus: Euros. Els preus en general són una mica més barats que aquí (excepte la gasolina). Als llocs turístics, ciutats i pobles grans, és molt fàcil trobar caixers automàtics. A gairebé tot arreu es pot pagar amb targeta de crèdit (però com gairebé a tot arreu, millor no refiar-se'n i portar sempre una mica d'efectiu a sobre).

Seguretat: Com aquí o més, cap problema enlloc (si més no, on vam estar). Enlloc vam tenir sensació d'inseguretat.

Que canviaria?: possiblement res (com a molt, i no ho tinc clar, no haver canviat d’allotjament en tot el viatge).