CAP A L'ÀFRICA

Primer dia: Taradell - Barcelona - Londres - Ciutat del Cap.

Em prenc una sobredosi de Passiflorine, el xarop per l’angoixa. M’esperen moltes hores de vol. Per començar, dues de Barcelona a Londres amb Iberia. El vol de la South African Airways de Londres a Ciutat del Cap és directe. No sé si és per l’efecte del xarop o no, però, de mica en mica, em sembla que vaig superant la por a volar.

Arribem a Ciutat del Cap de matinada. No podem gaudir del paisatge, està núvol i hi ha boira, per la finestreta gairebé no és veu res, i menys des del seient de passadís. 

Recollim la meva maleta. Les altres quatre no han arribat: curiosament eren iguals, les que ens havia regalat Tuareg(i que jo no portava). Comencen les trucades i reclamacions. Quan sortim tampoc ens espera ningú, tal i com estava pactat. Més trucades. Entre una cosa i una altra passem un parell d’hores a l’aeroport. Estem cansats i plou.

DE BOTIGUES

Segon dia: Ciutat del Cap.

Ens recullen a l’aeroport a mig matí. D’aquí anem cap a l’alberg, el dia continua plujós i boirós, pel camí no veiem gairebé res de la ciutat i, encara menys, del paisatge que l’envolta. Com que els altres no tenen maletes, decidim passejar per la ciutat tot comprant roba. Primer anem al Waterfront, el passeig marítim, que és relativament a prop. Passem per àmplies avingudes on sovint em sorprenen, per la seva mida, alguns dels arbres de les voreres, especialment les magnòlies.

Condueixen per l’esquerra. Se’ns fa, i farà, una mica estrany, de fet no m’hi acabaré d’acostumar en tot el viatge: quan travesso els carrers no sé mai cap a on he de mirar, algunes vegades pujo als cotxes o taxis per la banda equivocada i, de tant en tant, un té la sensació, i l’ensurt, d’anar per la banda de la carretera que no toca.

Ens passegem per unes grans galeries, els preus i les botigues són “europees”, sovint les mateixes marques. Amb el menjar tampoc veiem res massa diferent, el Waterfront està ple de pizzeries, hamburguesseries i fish and chips.

El dia va millorant a poc a poc. Marxem tot caminant cap el centre de la ciutat i, un cop allà, acabem de constatar el que hem anat veient fins ara: Ciutat del Cap podria ser una típica ciutat del nord d’Europa o Nord-americana. Només tenim la sensació d’estar realment a Àfrica quan entrem a l’estació de tren o al mercat de roba que hi ha al costat, on som els únics blancs al mig d’un munt de gent amunt i avall. Fem les últimes compres en uns grans magatzems, gens diferent a qualsevol dels que hi pot haver a Catalunya.

Al vespre a l’alberg ens trobem i coneixem la resta del grup, que han vingut des de Barcelona o Madrid via Milà, fent escala a Johannesburg. Serem tretze catalans, un basc, una canària i tres madrilenys, més el conductor, australià, la guia i cuinera, nova zelandesa, i l’assistent, zambià.

EL CAMIÓ, EL FYNBOS I PINGÜINS

Tercer dia: Table Mountain i Cape Peninsula.

Pugem per primera vegada al camió amb que anirem la resta del viatge, segons el conductor, el més gran d’Àfrica d’aquests tipus. La primera visita és Table Mountain, la muntanya que domina la ciutat. Hem estat de sort, ens diuen, fa sol i el dia està totalment clar... feia cinc dies que plovia. Mentre paguem el tiquet del telefèric que ens pujarà fins a dalt, tenim temps de gaudir de les vistes de la ciutat i, per primera vegada, del fynbos, la vegetació mediterrània típica de la zona. En tinc moltes ganes.

El telefèric ens puja fins al cim. L’estació de baix es troba a 302 metres sobre el nivell del mar, la de dalt, a 1060. L’ascensió és espectacular, a més, l’interior del telefèric és giratori, va rodant de manera que tothom pot gaudir del paisatge. Quan baixem, el primer que fem és gaudir de les impressionants vistes de Ciutat de Cap, dels seus voltants i del Cap de Bona Esperança. Tot seguit faig un bimbo (en l’argot naturalista, espècie que es veu per primera vegada) inesperat: el daman, un mamífer de la mida d’un conill que, curiosament, és el parent més proper de l’elefant. Tenim una hora per passejar per aquest altiplà. Contemplo les vistes i em fixo, especialment, en la vegetació. A la petita muntanya hi ha fins a mil cinc-cents espècies de plantes diferents, més o menys la meitat que a tots els Països Catalans. A baix ja hem vist alguna Protea, ara veiem força Ericas (brucs) i alguns Restios, les plantes més característiques del fynbos.

Tornem a l’alberg per recollir la Sara, la guia, per marxar cap a Cape Peninsula. Comencem a observar una altra vegada el paisatge, un altre cop, el fynbos: un matollar que recorda, pel color i l’aparença, el Cap de Creus quan està bonic (quan fa uns anys que no ha patit cap foc). El que sorprèn més, però, és que en lloc d’acabar en una tranquil·la mar mediterrània de color blau intens, ho fa en un mogut i fosc, gairebé negre, oceà Atlàntic.

Fem una caminada fins a Cape Point, anomenat també, el cap de les tempestes. En aquesta zona s’hi han constatat molts naufragis, per aquest motiu, a finals del segle XVIII, s’hi va construir un far, i al 1913, un altre. Tot i això, no s’acaben fins a l’aparició del radar. El més conegut és el del Flying Dutchman, que fins i tot va inspirar una llegenda: a l’agost del 1641 el capità Van der Decken, sense adonar-se hores abans de la perillosa tempesta que s’acostava, intenta doblar el cap en ple temporal. Mentre fa aquesta complicada maniobra el vaixell encalla i s’enfonsa. En ple naufragi, el capità, renegant de Déu, jura que doblarà el cap encara que ho hagi d’intentar fins el dia del judici final. Des de llavors, encara ara, els dies de tempesta es pot veure el capità i el seu vaixell intentant doblar el cap i enfonsant-se una i una altra vegada. Ara bé, qui gosi mirar el vaixell tindrà una vida desgraciada o patirà una mort propera. Afortunadament, fa sol i la mar està plana.

Tot seguit caminem cap al Cap de Bona Esperança, molt a prop, sense deixar de fixar-nos en una colònia de corbs marins i en la vegetació... no em cansa mai. Tornem a passar per l’aparcament, on encara hi ha babuïns passejant entre els cotxes, en busca de turistes imprudents que els donin menjar (són animals perillosos, que poden mossegar i fer molt mal... els seus canins són força grans).  

Desfent el camí, tornem a Simon’s Town, ara però, per veure-hi pingüins. En veiem pocs, ja que es troben a finals de l’època de cria i a la colònia només hi queden les últimes parelles reproductores, amb els polls gairebé adults. L’espècie que veiem abans era anomenada pingüí ase, no perquè fossin poc llestos, sinó pels crits que emeten, ben iguals als del mamífer (actualment s’està intentant canviar per pingüins africans o pingüins del Cap, ja que és l’única espècie present a l’Àfrica). L’època de cria d’aquests pingüins va de febrer a agost, les parelles, monògames, s’alternen en la cria dels polls. D’una població estimada al 1910 d’un milió i mig d’individus, s’ha passat als cent cinquanta mil actuals. aquesta reducció ha estat a causa de l’explotació, fins fa poc, dels seus ous i del seu guano. Poden viure en aquestes latituds gràcies al corrent fred de Benguela i a la riquesa del mar, alimentant-se de calamars, sardines i anxoves. Es deixen acostar molt, a escassament un metre. A la platja un grup es queda davant nostre, on trenquen les onades... fins que algú diu que s’estan esperant per passar. Fem un passadís i, efectivament, el grupet passa pel mig en direcció als seus nius, entre les roques.

Arribem a l’alberg al vespre, sopen a la pizzeria del costat.

ENTREPANS DE COLORS

Quart dia: Ciutat del Cap - Springbok.

Avui toca etapa d’enllaç: de Ciutat del Cap a Springbok (al nord de Sudàfrica). Nou hores de camió per fer uns cinc-cents cinquanta quilòmetres, amb una parada cada dues hores per estirar les cames, anar al lavabo i menjar alguna cosa. En una de les parades, provem el que serà el nostre dinar molts dels pròxims dies: entrepans d’embotits de colors diversos, de la zona, amb enciam, tomàquet i/o cogombre combinat amb mostassa, crema de cacauet, maionesa o salses similars.

El camió no té finestres amb vidre, al seu lloc hi ha unes lones de plàstic transparent. Això causarà petits problemes i tensions al grup, ja que amb les lones baixades no es veu bé el paisatge, però s’hi estan apujades fa fred, especialment al matí... amb lones o sense, no puc deixar de mirar cap a fora, és una de les coses que m’agraden més. Una de les raons per a escollir aquest viatge va ser veure tres biomes diferents: la mediterrània, el desert i la sabana, però també la transició entre ells.

Tot i que el paisatge està molt humanitzat, noto que no hem sortit del domini mediterrani: travessem grans explotacions de vaques, cítrics, vinyes i, de tant en tant, eucaliptus. De mica en mica, però, el terreny es va tornant més àrid, fins que pràcticament només queden grans explotacions d’ovelles. No veiem gairebé cap poble, només algunes petites ciutats a força distància les unes de les altres. Semblen típicament occidentals, però estan envoltades per towships: cases prefabricades, totes iguals i de la mida de bungalows, on viu la població negra, més desfavorida. Un cop ja a casa, llegeixo en algun lloc que, mentre va durar l’Aparheid, els ciutadans negres no podien viure al centre de les ciutats, reservada als blancs, i es van veure relegats a les afores. Com que feia falta mà d’obra a les indústries, el govern va construir aquests barris.

Acampem a les afores d’Sprinbok, ja en una zona subdesèrtica. Ens ensenyen a parar les tendes, són un tipus que no havia vist, molt fàcil i ràpid de muntar. Al voltant del foc ens expliquen les feines que haurem de fer els pròxims dies. Fem grups de quatre. Haurem de fer, durant el viatge i cada dos dies: netejar el camió al vespre, descarregar les bosses i el material d’acampada quan arribem al lloc, ajudar a la Sara amb els menjars, ajudar en Freddy (el noi per a tot) i descans.

Com farem gairebé cada vespre, sopem al voltant del foc. Tots els càmpings tenen llocs per fer-ne o, sinó es pot fer directament a terra. Mengem sopa de carbassa i taronja, pollastre a la brasa i macedònia.

Fa molt fred, però fem una mica de sobretaula. De nit, encara fa més fred, molt fred, estem a l’hemisferi sud i aquí és hivern. Desitgem que no continuí així els vint-i-dos dies que queden (... per sort, efectivament i amb diferència, aquesta va ser la nit més freda del viatge).

POSTA DE SOL

Cinquè dia: Springbok - Fish River Canyon.

Aprofito l’hora d’esmorzar per agafar els prismàtics i anar a veure ocells, sense allunyar-me massa del camió, per fer algun bimbo. A partir d’ara ho faré sempre que pugui (també havent dinat, abans de sopar...).

Springbok és una ciutat típicament americana, que podria estar aquí o al mig de Califòrnia sense que es notés la diferència: carrers amplis amb molts comerços, cases blanques i baixes i poca gent passejant.

Marxem. El paisatge cada cop és més àrid però amb vegetació. Travessem el riu Orange, la frontera entre Sudàfrica i Namíbia. El desert sembla començar de cop. Les carreteres de sorra també. El camió, amb les finestres tancades, s’omple de pols. Per sort, al cap d’una estona en podem obrir una i gaudir plenament del paisatge: primer una àmplia planura gairebé sense ni una herba i, més endavant, amb matolls més o menys dispersos. Continua entrant pols però l’ambient és més respirable.

Acampem i dinem al càmpament de Hobas, en ple desert. Tot seguit marxem cap al Fish River Canyon. El camió ens deixa en un dels miradors d’aquest impressionant canyó, el segon més gran del món després del de Colorado. Fa cent seixanta-un quilòmetres de llarg, vint-i-set d’ample i cinc-cents cinquanta metres d’alçada. Fem una caminada, d’unes tres hores, vorejant-ne una petita part. El passeig acaba amb la posta de sol, que podem contemplar sense preses, asseguts a la vora de la cinglera.

Sopem a la vora del foc, no fa tant fred i la sobretaula s’allarga una mica més. Vaig a dutxar-me. A les deu de la nit, però, han parat els generadors d’electricitat. Ni al càmping ni als lavabos no hi ha llum ni aigua calenta, hauré d’esperar fins demà. Ho aprofito per observar les estrelles, el cel aquí, al mig del desert, sense contaminació lumínica, és impressionant. De pel·lícula. Localitzem la Creu del Sud, em fa molta il·lusió, cada nit a partir d’avui la buscaré, i trobaré, sempre.

MÉS HORES AL CAMIÓ

Sisè dia: Fish River Canyon - Sesriem.

Toca una altra etapa d’enllaç, anem de Hobas a Sesriem. Quatre-cents cinquanta quilòmetres. Al matí fa fred i anem amb les finestres baixades. Quan surt el sol comencem a tenir ganes d’obrir-les, aconseguim primer obrir les d’una banda i, més tard, les de l’altra... sembla un altre viatge, ens costa entendre la resistència d’alguns, ara s’aprecia el paisatge, de veritat. Sempre àrid, desèrtic o semidesèrtic, és espectacular.

Ens agraden molt, especialment, els contrastos de color: els roigs, marrons i negres de les roques, amb el groc de l’herba seca i el blau del cel. A més, les “formes” del paisatge canvien tot sovint, cada hora sembla que passem per un país totalment diferent.

Dinem pel camí i arribem al càmping de Sesriem a mitja tarda. Em dutxo i rento el cap, amb les finestres obertes el paisatge millora molt... però quedem plens de pols i amb el cap encartonat (i serà així fins al final del viatge, la majoria de carreteres són de sorra, en bon estat, però polsoses).

Sopem tots junts al voltant del foc, com sempre. Els més joves ens quedem força estona fent sobretaula, mentre ens prenem una cervesa, ben freda, tranquil·lament. Quan ja quedem pocs, tenim una inesperada i agradable sorpresa: guineus del cap i xacals volten pel mig de les tendes, buscant tot allò que es pugui menjar. Ens passem força estona observant-los i intentant-los fotografiar.

TEMPESTA DE SORRA INOPORTUNA

Setè dia: Sesriem - Swakopmund.

Ben entrada la nit comença a bufar un vent molt fort. La tenda gairebé es plega sobre meu, no dormim gaire ni massa bé. Tot i això, ens llevem molt d’hora per anar a veure la sortida de sol a Sossusvlei, amb la intenció de passejar-nos després per les dunes, tornar a dinar i anar després a veure la posta de sol a la Duna 45.

Arribem a l’aparcament. El vent, molt fort encara, a aixecat una tempesta de sorra. Amb prou feines es veu més enllà de vint-i-cinc metres. La sorra ens pica la cara i és molt molesta. Decidim tornar al campament i esperar a veure si afluixa. La tempesta continua i, fins i tot, de tornada, hem de parar i esperar uns minuts, no es veu més enllà de tres metres.

Resignats a no veure les dunes més altes del món, i ja gairebé sortint d’elles, en veiem una. Fem una breu parada per fer fotos. En el que podria ser una mena de motí, comencem a caminar cap a ella, està a uns dos quilòmetres. Hi arribem, ens passegem per la seva base i la fotografiem des de tots els angles possibles... comencem a témer que serà l’única que veurem. La parada, que havia de ser de deu minuts, s’allarga una hora.

Ens esperem un parell d’hores al càmping dins el camió, sense poder fer res per culpa del vent. No afluixa i les previsions són que duri uns quants dies. Haurem de marxar. Les tendes s’aguanten pel pes de les bosses, les desparem com podem entre tres o quatre, quan normalment ho fem entre dos o un de sol.

Marxem una mica tristos, amb una sensació estranya, tots teníem moltes ganes de veure aquestes dunes. No ens acaba de consolar el fet d’haver viscut una tempesta de sorra, una experiència que difícilment repetirem un altre cop a la vida.

De camí, parem a Solitaire a dinar, ja no fa tan vent i podem apujar les finestres. El viatge torna a canviar. Podem tornar a apreciar els increïbles, sovint espectaculars, contrastos de color i sobtats canvis del relleu.

Fins ara hem anat de sud a nord pel centre del país, ara ens desviem cap a l’est, cap a la costa. Travessarem el Namib en tota la seva amplada. Una ampla planura sorrenca i una carretera sempre recta. A l’horitzó, algunes muntanyes semblen illes en un llac marró o, gràcies als miratges, en un llac de veritat.

Però sembla que avui no serà el nostre dia. A la carretera, al mig de la llarga recta hi ha hagut un accident de trànsit. Sembla que una furgoneta ha punxat una roda i ha envaït el carril contrari. La furgoneta i un camió similar al nostre, que venia de cara, han intentat evitar el xoc, bolcant els dos. Hi ha cossos al terra, tapats, l’accident ha passat fa una estona. Ens fan parar just al costat del camió bolcat. Intentem no mirar, l’espectacle no és gaire agradable: cossos tapats, ferits, metges, policies i bombers amunt i avall. Fins i tot hi ha una avioneta i n’arriba un altre. Com què sembla que ens haurem d’esperar, ens endinsem una mica al desert per no haver de veure-ho. Dies després, ens assabentem que en l’accident hi van morir quatre italians i tres alemanys, turistes com nosaltres. Ens diuen que podem marxar poc després de la posta de sol, tenim moltes ganes de sortir d’aquí. Per sort, queden pocs quilòmetres fins a Swakopmund, gairebé no tenim ànims per parlar, estem tots, un altre cop, una mica tristos.

Ja de fosc ens instal·lem a un backpackers, una mena d’alberg. Sopem pizzes al bar i ens hi quedem a fer una cervesa. La nit s’allarga, portem dies junts i ens comencem a conèixer, acabem sortint “de marxa” a un bar musical situat a uns cent metres (potser també, i d’alguna manera, per compensar i acabar el dia amb una mica d’alegria). Fins a quarts de dues... demà no ens volem perdre res.

DUNES I FLAMENCS

Vuitè dia: Walvis Bay i Duna 7.

Ens llevem tard, recollim les maletes i marxem cap als bungalows on ens instal·larem dues nits, a la mateixa ciutat.

Cap al migdia comença l’excursió del dia, la que tocava avui, en teoria, venint de Sesriem. Ens parem a una de les dunes que hi ha entre Swakopmund i Walvis Bay, al costat del mar. Hi pugem, gaudim del paisatge i ens divertim baixant corrent o rodolant per la sorra.

Arribem a Walvis Bay, els barris perifèrics recorden els Towships sud-africans, però semblen menys pobres. A estones se sent una intensa olor a peix, ens sorprèn a mitges, aquesta ciutat és un important port pesquer i hi ha moltes factories. Dinem entrepans i ens passegem per l’agradable passeig marítim, que hi ha a les afores de la ciutat, a la badia que li dóna nom. Caminem per la platja tot mirant ocells, especialment els flamencs i els flamencs africans. Per fotografiar-los de prop farem servir una curiosa tàctica: ens hi acostarem corrent. Sorprenentment, sembla que funciona, tenim temps d’apropar-nos-hi i fer fotos abans no comencin a allunyar-se uns metres.

Contents pel que hem vist, marxem cap a la Duna 7, una de les més altes del món i la més alta d’aquesta zona. L’ascensió és més difícil del que sembla, la sorra fina fa que fem dos passos endavant i un enrere. Tot i que procurem seguir petjades anteriors, és força cansat, però val la pena, gaudim de les formes capricioses de les dunes i dels contrastos de color: el vermell intens de la sorra, on toca el sol, amb els marrons i negres, allà on hi ha ombra. Asseguts a la cresta de la duna contemplem la posta de sol, que és molt bonica: el cel es tenyeix de colors daurats, vermells i liles, per aquest ordre.

Per tornar al camió hi ha dues opcions: per on hem vingut o baixar corrent pel dret, prenc la segona, més divertida si de pas es fan carreres... tres quarts d’hora per pujar i dos minuts per baixar. Tornem als bungalows satisfets, ens hem tret, en part, l’espina clavada per no haver vist les dunes de Sesriem.

Sopem peix, no sabem quin. Ve el representant d’una agencia que ens explica les opcions per demà, dia lliure: excursió en barca per veure dofins, excursió en quads per les dunes, snowboard a les dunes... tot menys el que m’interessa, excursions de mig dia per veure una rara planta: la Welwitschia mirabilis. Ho demanem, però només en tenen per tot el dia i són massa cares. En tinc moltes ganes, però sembla que no podrà ser (en Matt, el conductor, em diu que no sap si en veurem pel camí), em resigno a visitar la ciutat, i provar a veure si hi ha sort en alguna altra agencia.

EL DESERT DE PROP

Novè dia: Swakopmund i Swakop River.

Ens llevem relativament d’hora i anem a fer un tomb, tranquil·lament, per la ciutat. Passem per alguns dels seus monuments, com la presó. Arribem al centre, entrem a una agencia de viatges i a l’oficina d’informació turística buscant l’excursió de mig dia, per a la tarda. No trobem res. Ens assabentem que al museu de la ciutat n’hi ha una, decidim anar-hi després, resignats a marxar de Namíbia sense haver vist aquesta estranya planta, al natural. Anem a esmorzar a una coneguda granja-forn de pa, recomanada per la guia d’algú. Sortim. Al costat hi ha una agencia de viatges, decidim fer un últim intent desesperat i... estem de sort! Trobem l’excursió que volem a un preu raonable, i més després del regateig de la Neus. Hi ha cinc places però només ens hi apuntem quatre: l’Anna, la Neus, la Salvi i jo.

Ara, tenim el temps just per acabar de visitar la ciutat. Ens passegem pel seu centre, amb molts edificis de principis del segle XX, construïts quan aquest territori era colònia alemanya. Es evident. Anem fins al far, passem ràpidament pel mercat d’artesania, per davant de l’església luterana, i acabem la visita a l’antiga estació de trens, reconvertida actualment en hotel.

Marxem puntualment a la una amb una furgoneta. No sospitem el que ens espera. Gairebé només arrencar el guia comença les explicacions, l’Anna i la Neus van traduint sobre la marxa, per a la seva mare i per mi (el meu nivell encara no és gaire bo). Sortim de la carretera principal i de l’ample planura. Passarem per la llera de l’Swakop River per anar fins al Moon Landscape (literalment, “paisatge lunar”), i retornarem a la ciutat per la Welwitschia Drive. El paisatge és espectacular, els contrastos de color i formes, entre la mateixa roca, la vegetació i el cel, no ens deixa de sorprendre, aquí, gairebé a cada instant. Anem fent breus parades per observar la fauna i, especialment, la vegetació. El guia és realment bo, estima el desert i li agrada el que fa, es nota. Entre explicacions de la història geològica del lloc i les adaptacions botàniques, té temps de dir-nos que és un home del desert, que no li agraden els arbres, ni els arbustos ni les ciutats. A mitja excursió tenim una sorpresa inesperada, en una parada el guia descarrega una taula, posa unes estovalles i treu galetes, pastes i beguda. Ho agraïm, amb el que hem anat veient fins ara ens hem oblidat totalment de la gana, però ja és mitja tarda i encara no hem dinat.

Els dos-cents cinquanta dòlars de Namíbia que hem pagat, només per veure el desert de prop, trepitjar-lo, ja han valgut la pena. Estem al·lucinats i encara falta el punt culminant, almenys per a mi. El guia ens avisa que la pròxima parada serà per veure la Welwitschia mirabilis. Pugem una mica per la muntanya i de sobte en veiem una, després un altre... parem pocs metres més enllà. Per fi! Un grup de Welwitschia davant nostre: són més grans i més maques de com ens les imaginàvem. Els peus que tenim davant nostre “només” tenen uns vuit-cents anys. Ens costa marxar.

És diu que la Welwitschia mirabilis és la planta més estranya del món, Darwin la va descriure com l’ornitorrinc del regne vegetal. Certament, és una planta ben curiosa. La Welwitschia mirabilis pertany a la família de les coníferes, la mateixa que els pins i avets, però el seu aspecte és ben diferent. Aquesta planta és endèmica del desert del Namib i pot viure fins a 1.500 anys (s’han fet datacions amb carboni 14). Els plançons arbrats es van fent amples amb l’edat, fins a convertir-se en un disc còncau, del qual en surten petites branques que aguanten les flors o les pinyes. Del “disc” en surten únicament dues fulles que van creixent per la base i es moren per les puntes. Aquestes fulles generalment són amplies i planes, tot i que sovint estan trencades de manera que sembla que n’hi hagi més de dues. Creixen de mitjana catorze centímetres a l’any, de manera que en mil anys una planta pot produir fins a cent cinquanta metres de fulla. La fulla més gran que s’ha trobat feia sis metres (tot i que només tres eren de teixit viu). Les seves arrels poden enfonsar-se fins a vint metres de fondària. Les fulles estan protegides per una epidermis gruixuda, són molt dures i gruixudes per acumular aigua. Tenen estomes a les dues cares que només obren de nit, per captar el CO2 que usaran de dia, evitant així pèrdues d’humitat innecessàries. D’altra banda, l’amplada de les fulles manté el sòl de sota la planta fresc i humit, ja que aquest pot arribar a temperatures, en els primers centímetres, de 65ºC.

Tornem a la llera del riu i pugem per l’altra vessant. Anem cap a la Welwitschia Drive. Ens anem enfilant i parem al punt més alt, on hi ha una impressionant vista del paisatge pel que ens hem passejat. L’excursió, que havia de durar tres hores, finalment en durarà quatre.

Quan arribem a la ciutat ens trobem amb la resta del grup, de casualitat. Ens hi ajuntem i ens acomiadem del guia. Tornem als bungalows. Els quatre que hem fet l’excursió i en Francesc ens quedem a sopar al càmping: pa amb formatge, pernil i fruita que hem comprat al supermercat abans de l’excursió. Mentre, la resta del grup han anat a fer una mariscada a un restaurant de la ciutat. Sobretaula, dutxa, diari i a dormir.

TRANSICIÓ DE LLIBRE

Dia deu: Swakopmund - Cape Cross - Twyfelfontein.

De bon matí deixem els bungalows, hi hem estat molt bé, massa bé.

Anem cap a Cape Cross... amb les finestres tancades. Hi arribem al cap de poc més d’una hora. El que veiem supera les nostres expectatives: una colònia d’entre vuitanta i cent mil ossos marins del Cap s’estén al llarg d’un pocs quilòmetres de costa. Tenim una hora per veure-la. La caminada és molt breu, l’aparcament és a tocar de la platja i només ens podem moure al llarg d’uns cent metres... cent metres que faig dos o tres cops amunt i avall. No dono abast, no sé on ni que mirar: l’atapeïda colònia, el gran nombre d’individus nedant a l’aigua, com entren i surten d’una mar una mica moguda, les curioses formes de dormir d’algunes cries, les baralles pel lloc, com les mares que surten de l’aigua busquen i troben a les seves cries, els lavabos envaïts i fora de servei, les gavines que és mengen avortaments o cries abandonades, els xacals que descansen tranquil·lament al costat d’una font d’aliment abundant, els corriols que volten al mig de la colònia... tot, a pocs metres. En gaudim intensament malgrat els inconvenients: la pudor a excrements és notable i, segurament, no es fa insuportable gràcies a la mica de vent que fa.

Marxem, ara si, amb les finestres obertes. Reculem part del camí, paral·lel a la costa, per desviar-nos una mica més endavant cap a l’interior. El que anem veient podria ser un bon exemple de transició entre ecosistemes a qualsevol llibre d’ecologia. Primer, el desert, una ampla planura blanca davant nostre, sovint incomprensiblement tacada de negre o vermell. Allà on, de tant en tant, hi baixa aigua, el típic paisatge de nebka. Després el karoo (nom que reben les planes subdesèrtiques a l’Àfrica del sud). De mica en mica les clapes d’herbes és fan més espesses i els peus cada cop estan més junts. Sense adonar-nos-en anem penetrant a la sabana: l’herba, molt probablement gramínies i plantes similars, acaba recobrint tot el sòl, de mica en mica el nombre d’arbustos també va augmentant i, de tant en tant, apareix algun arbre. Cada cop més arbres i més junts, fins que arribem finalment a la típica sabana arbrada, el paisatge que ens acompanyarà fins al final del viatge.

Acampem, sopem i fem una mica de sobretaula. Em dutxo, curiosament, a l’aire lliure...  la sensació és realment agradable, una amplia dutxa en què el sostre és un magnífic cel estrellat, el mateix que hem anat veient cada nit. Escric el diari i me’n vaig a dormir.

COLORS, GRAVATS I FÒSSIL

Dia onze: Twyfelfontein - Burnt Mountain - Petrified Forest - Outjo.

Faig la bossa i esmorzo ràpidament per anar a veure ocells, el càmping està al mig de la sabana i no hi ha tanques enlloc.

Tornant, em fixo amb l’escalfador de l’aigua de la dutxa: és un bidó d’oli reciclat sobre una mena de llar de foc, realment és força curiós i, segurament, força ecològic... ahir no vaig notar cap diferència.

Avui ens espera un dia atapeït. Primer marxem cap a Burnt Mountain (literalment, “Muntanya Cremada”), un massís volcànic on s’accentuen, encara més, els contrastos de color, a causa de les diferents colades de lava. Ens hi estem poc menys de mitja hora, però tenim temps d’observar el paisatge, alguns animals i algunes plantes, entre elles... la Welwitschiamirabilis!

A pocs quilòmetres, Twyfelfontein (Font Incerta en alemany). La zona va ser declarada Monument Nacional el 1952 i és l’acumulació més gran de gravats prehistòrics de Namíbia, i una de les més importants d’Àfrica (n’hi ha uns dos mil cinc-cents). Predominen els motius animals, com lleons, girafes, elefants i antílops, encara que també s’hi troben gravats abstractes desconeguts i pintures d’escenes de caça. L’edat exacta de pintures i gravats és desconeguda, s’estima que poden tenir des d’uns pocs centenars fins a alguns milers d’anys (els San, a qui s’atribueixen, ocupen aquesta zona des de fa uns sis mil anys). No és coneix quina era la seva funció, tot i que segurament estaria relacionada amb ritus màgics, en demanda de protecció o caça. Fem una caminada d’una hora tot observant els gravats rupestres. El paisatge del lloc també és espectacular.

Després marxem cap el Petrified Forest, Monument Nacional des de 1950. És una petita plana amb un munt d’arbres fòssils, coníferes que van viure fa uns dos-cents seixanta milions d’anys. A la zona se n’hi poden veure al voltant de cinquanta arbres, el més llarg dels quals fa trenta metres. En molts d’ells s’hi poden observar els nusos, l’escorça i, fins i tot, els anells de creixement. L’accés és gratuït... però s’ha de llogar obligatòriament un guia per fer un recorregut d’uns cinc-cents metres, on també hi poden tornar a observar: la W. Mirabilis! Sort que fa uns dies no ho sabíem... si no potser ens haguéssim perdut l’excursió al Moon Landscape!

Dinem pel camí i marxem cap a Etosha, la visita que espero amb més ganes. Ens parem a Outjo a estirar les cames i beure, per fi!!! una coca-cola fresca de veritat. Outjo és una ciutat típicament occidental, només ens recorda que som a l’Àfrica alguna botiga de records i un parell de dones d’ètnia himba, amb el vestit tradicional i totalment pintades d’un color ocre vermellós. Queda una hora de camí, estic impacient.

A mig camí s’espatlla el camió i hem de recular... quedem tots una mica tristos i preocupats. L’avaria no és greu però ens obligarà a modificar la ruta, la incògnita és si estarem un dia menys a Etosha o a Victoria Falls. La majoria preferim la segona opció, però no depèn de nosaltres.

Acampem a Outjo, arreu del país hi ha càmpings que, en general, no tenen res a envejar als de la costa catalana. Sopem pollastre i arròs al curry, anem al bar a fer una cervesa i un “xupito” d’Amarula (licor típic de l’Àfrica Austral). La guia, després d’algunes trucades, ens explica que passarem els tres dies a Etosha, tal i com estava previst... BÉ!!! Dutxa, diari i a dormir. Contents.

UN ALTRE SOMNI FET REALITAT

Dia dotze: Outjo - Etosha (Okaukuejo).

Marxem d’Outjo a mig matí, després d’haver dormit tant com hem volgut. Fem el mateix camí d’ahir. Tornem a contemplar els primers grans termiters, pilons de sorra que s’aixequen uns pocs metres del terra, que ja no deixarem de veure fins al final del viatge.

Desprès d’una hora de camí, arribem a les portes del Parc Nacional d’Etosha. Ja hi som. Tot i no saber que m’espera exactament, en tinc moltes ganes, moltíssimes. De petit, o des de molt jove, havia somiat visitar les illes Galápagos, la selva amazònica o la sabana africana... especialment la sabana, potser perquè molts dels documentals d’animals són d’aquest continent, potser perquè els animals que s’hi troben, quan ets petit, t’impressionen més. En menys d’un any hauré fet realitat tres dels meus somnis. Ja hi sóc, la barreja de sentiments és una mica estranya: impaciència, felicitat  i neguit... com un nen petit que espera els reis d’orient.

El 1907 el governador alemany declara àrea de caça una superfície de cent mil quilòmetres quadrats. Des de llavors aquesta superfície s’ha anat reduint, fins i tot després de ser declarada Parc Nacional el 1958. Els límits queden fixats el 1970. Tot i això, Etosha és un dels Parcs més grans d’Àfrica, amb 22.270 quilòmetres quadrats (tres vegades la província de Barcelona), 5.140 dels quals corresponen a Pans (Etosha Pan, el gran llac salat que dóna nom al Parc, fa cent vint quilòmetres de llarg per vuitanta d’ample). Al Parc hi ha tres-centes quaranta espècies d’ocells, cent catorze de mamífers, setze d’amfibis i rèptils i una de peixos. Hi ha censos de diversos mamífers, es calcula que hi ha mil cinc-cents elefants, tres-cents rinoceronts negres, dues mil girafes, sis mil zebres, dos-cents cinquanta èlands, dos mil kúdus, sis-cents búbals, set-cents impales, tres-cents lleons i vint mil springboks. 

Fem uns pocs quilòmetres mirant amb atenció al paisatge en busca d’animals. Veiem la primera girafa i els primers antílops. Però no és fins que parem al primer waterhole (bassa) que comença “l’espectacle”, es reuneixen al voltant de la bassa: sprinbocks, zebres, impales, estruços i marabús... desitjo que la resta sigui semblant. Estem a finals de l’època seca quan els animals, que necessiten beure, és veuen forçats a acudir als diferents waterholes que hi ha al Parc. La majoria són naturals, però se n’han hagut de crear d’artificials per evitar les migracions que farien els animals de forma natural, en busca d’aigua. Aquestes migracions actualment no són possibles ja que el Parc està totalment clos i envoltat d’explotacions agrícoles. Mantenint els animals dins la reserva s’eviten conflictes amb pagesos i ramaders en els quals, segurament, només hi sortiria perdent la fauna local. 

Al cap de pocs quilòmetres arribem a Okaukuejo. Només baixar del camió ja veiem alguns ocells, com els teixidors socials i els seus nius espectaculars. Muntem les tendes i anem cap al waterhole del campament. Pel camí ens entretenim mirant els simpàtics esquirols de terra, que volten a pocs metres de nosaltres, sense por. Quan arribem a la bassa, situada a escassos vint metres de la tanca que envolta el càmping, només es veuen springboks, de mica en mica, però, hi van arribant ramats de zebres, nyus, kúdus, impales, òrix i més springboks. Després arriba un elefant, un mascle bastant gran, i els animals que hi ha a la bassa marxen ràpidament... els torns d’aigua són sagrats i hi ha una jerarquia ben marcada: fins que no marxi, la resta no s’atreviran a beure o, si ho fan, ho fan amb molta precaució, tan lluny com puguin i sempre alerta.

Havent dinat, agafem el camió per fer un safari, veiem alguns animals pel camí i en algunes basses: girafes, zebres, nyus, kúdus, òrix... Gairebé tot mamífers grans. Tornem al campament abans que no es faci fosc. Les portes dels càmpings, i les del Parc, tanquen just a la posta de sol i no es tornen a obrir fins a la sortida... no arribar a l’hora vol dir quedar-se a dormir al cotxe o al camió. La sensació, dins el càmping, és una mica estranya, aquí, sembla que som nosaltres els que estem engabiats.

Tot seguit tornem a anar cap el waterhole del càmping. Comença a refrescar i vaig amb pantalons curts i màniga curta. Després d’esperar una mica, no veiem cap animal nou i decideixo abrigar-me una mica. Quan començo a anar cap a la tenda a buscar un jersei, un rinoceront negre decideix venir a beure aigua. Em quedo, a risc de quedar congelat o agafar un refredat. Potser per sort, poc més tard arriben un parell d’elefants mascles, que fan fora al rinoceront... el torn d’aigua és per a tothom. Els elefants, si hem de jutjar per les dimensions que, de mica en mica, prenen els seus òrgans genitals, gaudeixen molt del bany. Mentre beuen i es banyen, ho aprofito, ara si, per anar a la tenda, abrigar-me bé i sopar ràpid.

Torno a seure tranquil·lament en un banc, ara però, degustant una cervesa. Davant nostre desfilen fins a sis rinoceronts, d’un en un i per separat... quan dos o tres coincideixen a la bassa comencen les “baralles”, que acaben sempre amb un individu bevent i l’altre esperant una mica més enllà. Al final, fins i tot desitgem que marxi l’últim (una cosa que no m’hagués imaginat mai). Finalment ho fa, la girafa que s’espera una mica més enllà, i fa estona que controlem, es va acostant lentament, a un ritme desesperant: dues o tres passes i mirada cap a totes bandes, dues o tres passes i... al cap d’una bona estona arriba davant el waterhole, tenim moltes ganes de veure com beu, dubta molt i mira cap a totes bandes moltes vegades, masses, però ho acaba fent. Separa les potes del davant i, lentament, abaixa el llarg coll cap a l’aigua. Anem a dormir tard.

DOCUMENTAL EN DIRECTE

Dia tretze: Etosha (Halali).

Sortim del campament just quan obren les portes. Intentarem veure lleons, el recorregut que farem és més avorrit, però val la pena provar-ho. Passem molt fred i no ho aconseguim.

Tornem al càmping, esmorzem una mica, ens refem del fred, desparem i marxem cap a Halali. Pel camí anem parant a diferents basses, en algunes no hi ha pràcticament cap animal, però en altres el seu nombre és espectacular.

Arribem a Halali, al centre d’Etosha. Dinem ràpid, anem a comprar alguna cosa de beure i anem al waterhole del càmping, ens diuen, el millor del tres que hi ha al Parc. Ens asseiem i ens disposem a gaudir del que vingui... mai millor dit. Primer algunes zebres, alguns kúdus... i un ramat de vuit elefants. Com a Okaukuejo, tenim una sensació estranya, però molt agradable: estem còmodament asseguts en un banc, bevent tranquil·lament un refresc, mentre fan un documental davant nostre... només que en lloc de veure’l en una pantalla de televisió, és real, en directe i a menys de deu metres.

Marxen els vuit elefants. Ve a beure algun facoquer (senglars africans), alguns kúdus i un dik-dik. Arriba la major part del grup, que s’estava banyant a la piscina, i, amb ells, un ramat de vint-i-quatre elefants. S’estan una bona estona bevent i refrescant-se, ens poden fixar en certs aspectes del seu comportament: els elefants formen clans familiars, hi ha una cria de mesos, en tot moment vigilada per la seva mare, alguna tieta o cosina jove. Mai se separa més de dos o tres metres del grup sense que ningú l’acompanyi (a aquesta edat encara són vulnerables als grans depredadors). Riem amb un individu jove amb moltes ganes de jugar, que “carrega” i espanta un grup de kúdus, que esperen una mica més enllà el seu torn per beure, i no satisfet amb la “proesa”, gairebé tot seguit carrega contra les nombroses gangues que al capvespre s’apleguen a les basses. Arriba un rinoceront, això sembla no agradar gaire al ramat, l’intenten fer fora, però d’una manera que no ens haguéssim imaginat mai: quan el rinoceront s’acosta per beure, els elefants li tiren aigua o sorra amb les seves trompes. Fins i tot hi ha algun enfrontament directe, el rinoceront i algun elefant es posen cara a cara, la valenta cria que espantava els kúdus també sembla provar-ho, ara però, molt menys impetuosament i vigilada per algun adult, que s’acaba interposant entre els dos, segurament per evitar mals majors.

Quan marxen els elefants aprofitem per anar a sopar: bunyols amb ketchup i pollastre amb pasta fresca. Em dutxo ràpidament i torno al waterhole. De nit els punts d’aigua dels càmpings estan il·luminats i això no sembla molestar als animals. Quan arribem la bassa està en silenci i no hi cap animal, imagino que és bon senyal, probablement indica que hi ha algun carnívor pels voltants. Al cap de poca estona sentim el potent rugit d’algun gran felí molt a prop, just darrera les mates que hi ha la vora de la bassa. Algun lleó o algun guepard. Quan miro amb els prismàtics veiem el reflex dels ulls de hienes saltant darrera les mates. Deduïm que s’estan barallant amb el felí, possiblement per alguna presa. Al cap d’una bona estona més, algunes hienes venen a beure una mica d’aigua. Anem buscant darrera les mates, encara sentim el fort rugit. Finalment, la lleona es deixa veure entre els arbusts, just allà on els llums no arriben, barallant-se amb les hienes. Cansada, suposem, decideix marxar. Corre cap a nosaltres i, saltant pel mig de la bassa, gira cap a l’esquerra i se’n va. La sensació ha estat estranya, una barreja de fascinació i por. S’ha fet un silenci sepulcral seguit per un alleugeriment general. Hem al·lucinat. Les hienes sembla que la segueixen, m’estranya una mica, la guia, però, ens diu que probablement no es barallaven per menjar, que veure una lleona sola és molt rar i que, possiblement, estava intentant parir i les hienes l’han descobert. Quan la cosa es tranquil·litza una mica, arriben dos rinoceronts, es barallen i, un després de l’altre, beuen, es rasquen i tornen a veure.

Ja una mica tard i una mica cansats, ens anem a dormir. Demà encara passarem tot el dia al Parc.

LLEONS

Dia catorze: Etosha (Namutoni).

Anem cap a Namutoni, el tercer dels campaments. Pel camí, al principi, no veiem massa animals i més o menys els mateixos que els dies anteriors. Fem una parada a Etosha Pan, un gran llac sec i salat, que es va formar quan el riu Kumene va deixar de fluir. La llegenda dels San és menys científica (tot i que no del tot desencertada) i una mica més trista: temps enrere una tribu va patir un atac i tots els seus membres, excepte les dones, van ser assassinats. Les llàgrimes d’una mare, boja de dolor per la mort del seu fill, van crear un enorme llac que, quan es va assecar, va formar l’amplia planura blanca.   

Ens aturem en uns lavabos a un dels pocs punts en què es pot baixar dels vehicles, sempre amb precaució (no podem oblidar que hi ha animals perillosos). Ho aprofitem per observar una mica la vegetació que hem anat veient aquests dies: una extensa sabana arbrada de mopane (Collophospermun mopane) i salze vermell (Combretum apiculatum), i, al voltant del llac, comunitats herbàcies de gramínies.

Tornem a pujar al camió, sembla que veurem tots els animals que no hem vist fins ara: Zebres, nyus, kongonis... pasturen tranquil·lament davant nostre o van a abeurar en alguna de les basses que trobem pel camí. En un waterhole fem rècord, aconseguim posar sis animals diferents en una mateixa foto (elefant, girafa, facoquer, zebra, òryx i impala), i fer una combinació que no teníem... una de les bromes que fem tot sovint, quan veiem més de dos animals junts en algun lloc.

Arribem a Namutoni. Acampem, tenim tres hores lliures per anar a tirar les postals, dinar, fotografiar les mangostes, observar ocells i els facoquers, que es rebolquen al fang del waterhole del càmping.

A la tarda fem un altre safari amb el camió. Marxem i viatgem molt ràpid, el conductor ha sabut que en una bassa hi ha lleons. Hi arribem, mirem i només veiem un gran elefant mascle. De seguida algú descobreix els lleons, l’emoció que ens produeix, a tots plegats, és ser similar a la que deuen tenir els nens d’una escola de primària el primer cop que van al zoo: les càmeres no paren i fem molt xivarri, tant que fins i tot des d’alguns cotxes ens miren a nosaltres. Per sort ens anem calmant i això ens permet gaudir, més tranquil·lament, del que veiem. Dos joves mascles i una lleona descansen a cinquanta metres davant nostre i de la bassa, quatre més ho fan una mica més lluny. Zebres, òrix, èlands i girafes s’esperen per anar a veure aigua, la tensió es nota a l’aire, només l’elefant sembla passar de tot. El silenci és sepulcral. Poc a poc, sempre atents al que fan els lleons, zebres, òrixs i èlands s’acosten al waterhole i beuen amb molta més precaució de la que hem vist fins ara, a la banda més allunyada dels lleons i amb més individus vigilant. De sobte la lleona s’aixeca... al primer moviment no queda ningú bevent a la bassa, tothom ha sortit corrents. Camina cap a l’aigua, però es para i jeu uns metres més endavant. El procés comença de nou però hem de marxar, es comença a pondre el sol i tornem al càmping més ràpid del que hem vingut.

Aquests dies, amb el que hem anat veient ens hem fet una idea dels torns per beure: quan arriben els elefants, generalment prenen possessió del waterhole en exclusiva, els carnívors, imaginem, fan el mateix. Quan aquests han acabat, i marxat, beuen els rinoceronts, d’un en un i també en exclusiva. Desprès, ja poden anar-hi la resta d’herbívors, si la bassa és prou gran, conjuntament, sinó, més o menys seguint aquest ordre: primer zebres i èlands, després nyus, kúdus i òrix, posteriorment els antílops més petits, com impales o dik-diks. Als Springboks i facoquers sembla que no els importa qui hi hagi i beuen, això si, en els punts que no estan ocupats.

CAP A BOTSWANA

Dia quinze: Etosha - Ngepi.

Tornem a la bassa on hi havia els lleons, ahir no els va veure tothom... però la bassa està buida. Marxem, mig adormits i amb ganes d’haver-nos quedat aquí, com a mínim, un mes. Ens espera un llarg recorregut fins a la frontera amb Botswana.

Passem de la sabana de mopane a un altre tipus de sabana, també arbrada, però on els arbres dominants són el mungongo (Schinziophyton rauteninii) i el mukwa (Pterocarpus angolensis).

També veiem l’Àfrica més autentica, travessem molts pobles de cabanes rodones de fusta o fang i sostre de canyes. És diumenge, és veu molta gent mudada voltant i, també, molts partits de futbol arreu. També veiem l’Àfrica més pobre i trista, a la ciutat de Rundu. Quan ens parem a comprar, alguns nens i adults, esnifant cola o borratxos, pidolen al voltant nostre.

Resseguint la frontera amb Angola, poc abans de la posta del sol arribem a Ngepi, a pocs quilòmetres d’una altra frontera, la de Namíbia amb Botswana. Acampem al costat del riu Okavango. Ens crida molt l’atenció un dels cartells que hi ha al càmping: Beware, crocs and hippos in the river (vigileu, cocodrils i hipopòtams al riu). Mirem la posta de sol a la riba, això si, a prou distancia del riu i en una zona sense vegetació. Tot i el que hom pugui pensar, l’animal que causa més morts a l’Àfrica és l’hipopòtam, de dia, quan emergeixen per respirar, poden bolcar fàcilment una canoa, de nit, quan surten de l’aigua per menjar, poden carregar contra qualsevol cosa que s’interposi entre ells i el camí de retorn a l’aigua, o entre ells i les seves cries.

ENCARA MÉS HORES AL CAMIÓ

Dia setze: Ngepi - Maun.

Aprofitant que són molt a prop, visitem les Popa Falls de bon matí. Pugem per primer cop a un mokoro (típica canoa d’aquesta part d’Àfrica), travessem una branca del riu i mirem el petit salt d’aigua que forma l’Okavango. El més interessant, però, són els rastres d’hipopòtams que veiem: petjades i excrements, aquests últims molt peculiars: mentre l’animal caga escampa els excrements amb la seva cua, com si fos un ventilador.

Ens esperen moltes hores de camió. El fred no és tan intens com els primers dies i podem obrir les finestres abans. Gaudim del paisatge tot el camí, sempre sabana arbrada. Abans de canviar de país travessem, a poc a poc, la reserva de caça de Mohambo, hi veiem un grup d’elefants i mones de cara negra. Constatem, també, la sobrepastura de moltes zones: aquí, la sabana es troba en estat natural i el sòl no està desproveït de vegetació, tal i com passa en les explotacions ramaderes que hem anat veient fins ara.

Passem els passos fronterers després d’omplir els impresos de sortida de Namíbia i els d’entrada a Botswana, i de què ens posin els corresponents segells al passaport. El paisatge canvia una mica, Botswana és un país amb una densitat de població baixa, gran part del viatge només veiem sabana, sense tanques al costat de la carretera, i pobles separats molt quilòmetres. També veiem elefants i altres animals fora de les reserves, un fet que és rar en els països en què hem estat fins ara.

Les carreteres continuen desertes, gairebé sempre hem pogut comptar amb els dits de la mà els cotxes o camions amb que ens hem creuat, sovint fent força quilòmetres, aquí però, això sembla més exagerat, només comparable a alguns dels dies que hem passat al desert de Namíbia.

Arribem a Maun, “la porta de l’Okavango”. Tenim una hora per voltar una mica i canviar de moneda, és el tercer cop ho fem: rands a Sudàfrica, dòlars de Namíbia a Namíbia i pules aquí. Per no complicar-me la vida, el primer que faig quan arribem a un nou país és demanar quan val un refresc... i prenc aquest preu com a referència. No tenim gaires despeses grans i, en general, es poden fer directament en euros (o dòlars). Aprofitem per menjar unes hamburgueses, sense saber que en tornarem a tenir per sopar.

ACAMPADA LLIURE

Dia disset: Maun - Delta de l'Okavango.

Ens venen a recollir a les vuit del matí. Hem de tenir preparat un equipatge mínim, la roba justa i poca cosa més. Fem dues hores de camí en un quatre per quatre i arribem al delta. En tenim moltes ganes, fins ara pràcticament només hem vist Àfrica des del camió, ara la veurem a peu pla i, a més, veurem l’Àfrica més salvatge. Carreguem les tendes i ens repartim dues persones per mokoro.

Quedem els últims, a força distància del grup, quan arribem al lloc d’acampada comencem a sentir crits, no entenem que ens diuen, però el noi que porta al mokoro passa, molt a poc a poc, arrambat a la vora. Quan baixem, ens ho expliquen i ho veiem: hi ha un hipopòtam just al costat del campament, a la zona més profunda del riu.

El riu Okavango neix a Angola i recorre uns mil tres-cents quilòmetres abans d’arribar a l’amplia plana del Kalahari, on forma el delta interior més gran del món (amb una extensió de vint-i-dos mil quilòmetres quadrats). Les aigües s’escampen en una mena de ventall laberíntic de llacunes, canals i illes, envoltades per àmplies sabanes. El delta és una de les últimes zones verges del planeta i una de les grans reserves de la fauna salvatge africana. Aquí, per exemple, hi ha els ramats més grans d’elefants d’Àfrica, amb una població total de seixanta-cinc mil individus. En la llengua dels San, Kalahari significa Terra de la Gran Set. És la franja de terreny sorrenc més gran del món. En algunes zones la capa de sorra arriba a profunditats de centenars de metres i és el resultat de l’erosió i la polvorització dels altiplans africans des de fa vuitanta milions d’anys. 

Parem les tendes. Tenim el migdia per fer el que vulguem, fins a les quatre de la tarda no hi ha res programat... el problema és que tots hem fet un equipatge tan mínim que no tenim res per fer, no hem portat llibres ni cartes. Res. Ens entretenim mirant com l’hipopòtam emergeix periòdicament de l’aigua, traient una mica el nas o, a vegades, gairebé tot el cap. Tampoc podem anar a caminar, tenim marcats els límits del campament, va des de l’arbre de l’esquerra, a uns deu metres, fins a les mates de la dreta, a uns vint metres... en principi, només aquesta àrea és pot considerar “segura”.

A les quatre fem una caminada de dues hores. Ens repartim en dos grups i marxem. Abans de sortir del campament ens expliquen que hem de fer en cas que ens trobem alguns animals, o que aquests es mostrin agressius: si veiem lleons ens hem de quedar totalment quiets, arrencar a córrer podria fer que ens veiessin com una presa, d’altra banda tampoc serviria de res, corren més que nosaltres i saben enfilar-se als arbres... penso que a Etosha em va agradar molt veure’n, però aquí potser prefereixo que no sigui així. Si veiem un lleopard dalt d’un arbre, a sobre nostre, hem de recular amb calma uns trenta metres, en condicions normals no ens atacarà, només ho podria fer com a defensa saltant sobre nostre...  m’agradaria molt veure’n, però a prou distància. Si el que ens ataca és un búfal, hem de córrer cap a un arbre i enfilar-nos-hi per l’altra banda, sinó el mateix búfal ens podria acabar d’ajudar a pujar... uf, si ens ataca un búfal, tindrem temps de pensar que hem de fer i enfilar-nos a un arbre? En cas que ens ataqui un elefant hem de córrer en zig-zag... ho trobo lògic, aquests animals són molt miops i penso que, posats a què t’ataqui algú, millor que sigui un elefant que cap dels tres anteriors, sembla que les possibilitats de sobreviure són més grans! Ens diuen que no hi ha rinoceronts, però dies després, encuriosits, mirarem a la guia que hauríem de fer en cas que t’envesteixi un d’aquests animals: quedar-se quiet, deixar que vingui i apartar-se a l’últim moment, com un torero (literalment)... quasi m’alegro que aquí no hi hagi rinoceronts.

Ens posem a caminar per la sabana, veiem alguns ocells, però cap mamífer, encara que hi ha molts rastres, especialment petjades i excrements. Ens parem, també, a observar les plantes i arbres del lloc. El paisatge és un mosaic irregular en una basta plana: arbres i arbusts, allà on no hi arriba mai l’aigua, que encerclen una vegetació graminoide més o menys verda, o més o menys seca, depenen del temps que fa el lloc ha deixat d’estar inundat (estem cap a finals de l’època seca). En alguns punts hi ha força termiters, són un element característic del paisatge i juguen un paper ecològic molt important. Alguns dels nous termiters, que apareixen cada any després de l’època de pluges, de mica en mica van creixent, la seva base s’eixampla i comencen a sobresortir sobre el terreny. Les inundacions estacionals dipositen sediments al seu voltant, les aus es posen sobre aquestes plataformes i hi deixen caure granes, que aviat es converteixen en arbusts i arbres. D’un únic termiter, que pot ser utilitzat per la colònia de tèrmits més de vuitanta anys, pot crear-se una nova illa. L’aigua canvia, llavors, el seu curs erosionant altres illes, conformant un paisatge dinàmic, sempre canviant.      

Tornem al campament, no hem vist cap animal espectacular, però ens ha agradat molt la caminada: hem vist la sabana de prop, i l’hem trepitjat, de veritat, per primera vegada.

Sopar, sobretaula, cel estrellat espectacular i a dormir.

MÉS ANIMALS

Dia divuit: Delta de l'Okavango.

Ens llevem abans de la sortida del sol, esmorzem ràpidament i ens repartim en grups de set o vuit persones. Anem a fer una caminada de quatre hores i ens allunyarem una mica més del campament. Com ahir, hem d’anar en fila índia, amb el guia sempre al davant i el seu ajudant sempre tancant el grup. Un dels dos, com a mínim, sempre alerta. Intentem passar sempre per les zones més desproveïdes de vegetació, quan passem entre alguna filera d’arbres o mates, notem la tensió de guia i ajudant. Com ahir, ens emociona pensar que estem passejant per un dels últims llocs verges de l’Àfrica. Desitgem, profundament, que ho pugui continuar fent molta altra gent. Veiem elefants, girafes, babuïns, alguns ocells i molts rastres: petjades o excrements d’antílops, kúdus, elefants, hienes i lleons... el guia ens explica que els d’elefant, cremant-los, serveixen com a repel·lent de mosquits (que ara, per sort, no n’hi ha) i que els de girafa, tot i que ens costa de creure, poden servir per orientar-nos, ens diu que quan cauen sempre queden disposades tal com es veu en el dibuix, i la “punta” senyala el nord (no m’imagino una girafa orientant-se per cagar).

Tornem al campament, esmorzem bé i ens disposem a passar l’estona com podem. Tenim moltes hores per endavant fins a l’excursió de la tarda. Ens instal·lem còmodament a l’ombra, als migdies les temperatures generalment són agradables i, a vegades, fins i tot passem calor. Amb l’ajuda de l’Oti, classifico els ocells que hem vist entre ahir i avui. Després m’entretinc mirant les àguiles pescadores, una fins i tot fa un picat, sense èxit, davant nostre.

A les quatre tornem a pujar als mokoros. L’excursió és molt relaxant, el paisatge magnífic, més verd vora l’aigua.

Quan comencem a retornar, un elefant mascle ens barra el pas, està agressiu i no ens deixa passar. Ens acollonim una mica tot i esperar a una distància prudencial, ens espanta més, però, el fet que se’ns faci fosc a una bona distància del campament. Finalment sembla que s’aparta una mica, ho aprofitem per passar ràpidissimament, en silenci i acollonits pel seu costat... tant  que, més o menys tothom, tenia fets els seus plans d’emergència: mirar que fan els guies, sortir corrent o llençar-se a l’aigua aprofitant que els elefants són curts de vista (el meu).

Arribem gairebé de fosc al campament, desitjant no trobar cap hipopòtam.

Sopem i ens reunim al voltant del foc amb els “conductors” dels mokoros. Fem diferents jocs de paraules en anglès, que segueixo més o menys com puc, especialment el dels natius. La vetllada és molt agradable.

EL DELTA DES DE L'AIRE

Dia dinou: Delta de l'Okavango - Maun.

Molt d’hora, com sempre, desparem les tendes, pugen als mokoros i tornem cap al punt de sortida. Fem dues hores més en quatre per quatre, desfent sempre el camí, i arribem, un altre cop, a Maun. El passeig torna a ser molt relaxant i agradable. Pugem al camió i canviem de càmping.

Parem la tenda i vaig a fer una volta, tenim una bona estona lliure. M’ho passo molt bé mirant els esquirols o les mones de cara negra, que salten de branca en branca. També veig algunes espècies d’ocells noves, de mica en mica, i aprofitant aquestes estones, he afegit força espècies a la llista.

Em dutxo, en tinc moltes ganes, feia més de dos dies que no ho podia fer.

Havent dinat, fem una visita improvisada a la granja que hi ha al costat del càmping: de cocodrils del Nil, l’espècie més gran del món. Actualment en perill a causa de la cacera a la que ha estat sotmesa per la seva pell, són animals de sang freda que, gràcies al seu metabolisme, no necessiten menjar regularment, a la natura poden passar molts mesos sense i, aquí, els hi donen ases trossejats dos cops l’any.

La granja només té permís per mantenir noranta adults, gairebé tot femelles dedicades a la reproducció: quan posen els ous són recollits i posats a la incubadora, on es mantenen a temperatures inferiors a trenta-tres graus, perquè neixin femelles (a més temperatura naixerien només mascles). Quan les cries tenen uns poc mesos són venudes i exportades a granges sud-africanes, on seran engreixades per aprofitar-ne la seva pell i carn. En aquesta granja també es fa educació ambiental als escolars del país (compartim visita amb una escola), de manera que aquests animals siguin estimats i protegits, que es deixi de perseguir-los i que, d’aquesta manera, no desapareguin als seus habitats naturals. 

Tot seguit marxem cap a l’aeroport. Fem quatre grups, un per a cada vol. Estic una mica nerviós. Després d’una breu espera pujo a l’avió. Quan l’avioneta arriba al principi de la pista i s’encara per enlairar-se, curiosament i incomprensible, de cop em passen els nervis i les pors.

El Delta encara és més espectacular des de l’aire, s’aprecien millor els contrastos de color: el blau de l’aigua, els verds intensos de l’herba als llocs humits, el groc de l’herba seca on no hi ha aigua, els camins dels animals marcats arreu... A més, veiem elefants, zebres, hipopòtams, girafes, ocells i un gran ramat de búfals. Ja gairebé arribant a l’aeroport, després d’una hora de vol que se’ns ha fet molt curta, gaudim de la posta de sol. Baixem eufòrics, tots. Fins i tot, ara que sé que no em fa por, em sap greu no haver agafat l’avioneta amb “piruetes”... en lloc del vol tranquil!

Tornem al càmping i sopem al bar... amb tovallons!!! no ho recordàvem.

Fem sobretaula amb una cervesa ben fresca... a les vacances sembla que em torno una mica “guiri”, aquest dos dies l’hem trobat a faltar quan, a casa, no en bec mai.

També, com cada dijous, des de fa setmanes (i les que queden), em prenc el Lariam, el tractament preventiu de la malària (tot i que pràcticament no hem vist, ni veurem, cap mosquit).

NO DONEM A BAST

Dia vint: Maun - Chobe.

Avui ens llevem molt d’hora, superant rècords, encara és fosc. Ens esperen sis hores de camió.

Esmorzem pel camí i al cap de dues hores ens donen el dinar, un entrepà que em guardo per desprès.

Arribem al Parc Nacional Chobe, una de les grans reserves de fauna africana, amb el temps just per acampar, menjar-nos l’entrepà, descansar cinc minuts i anar cap a les barques que surten del mateix càmping. El safari pel riu Chobe és espectacular, veiem fins a quaranta espècies d’ocells diferents, la majoria aquàtiques: martinets, agrons, bernats pescaires, blauets, ànecs, gavines, orenetes de mar, bec-planers..., dues de rèptils: cocodrils i varans del Nil, i fins a onze de mamífers: elefants, búfals, antílop sabre, hipopòtams... No donem a bast, no tinc temps de fer fotos, mirar amb els prismàtics i recordar tot el que veig per poder classificar-ho al vespre. Al·lucinem. Tot, amb poc més de tres hores, sense allunyar-nos massa del càmping i gairebé sempre de molt a prop.

Però encara no s’ha acabat, la barca es para prop de la riba, just davant un ramat d’elefants, per contemplar la posta de sol darrera seu.

Contents, no ens imaginàvem, ni remotament, el que veuríem avui, uns quants anem a fer un “xupito” d’amarula per celebrar-ho, ho aprofito per classificar tots els ocells que hem vist... tinc una bona estona de feina. Quan tanquen el bar, al voltant de quarts d’onze, tornem cap a la tenda. Veiem un grupet de gent, entre ells catalans, aturats al mig del camí i enfocant amb el lot no sabem ben bé què. Ens hi acostem: un hipopòtam femella i la seva cria es passegen tranquil·lament pel càmping. Les tenim a escassos sis metres, em quedo una bona estona observant-les. No oblido que és tracta d’un animal perillós, em poso darrera un gran cartell i sempre controlo una possible via de fugida... els serveis estan a vint metres i calculo que l’animal no passaria per la porta (mai se sap!). La veritat és que pensàvem que els cartells que avisaven d’això eren per “espantar” una mica els turistes, una mica “folklòrics”, ara hem comprovat que no. Al cap d’una estona, desapareixen entre mates i anem a dormir.

FEIXOS DE BITLLETS

Dia vint-i-u: Chobe - Victoria Falls.

Pràcticament només sortir del campament travessem la frontera de Botswana amb Zimbabwe. En menys d’una hora arribem a la ciutat de Victoria Falls.

Ens instal·lem en un backpacker i canviem moneda amb un personatge de confiança, al mercat negre. El país està en plena crisi econòmica i la moneda està caient en picat, el canvi oficial és un dòlar americà per vuit-cents dòlars de Zimbabwe, nosaltres canviem a un dòlar per mil dos-cents dòlars de Zimbabwe (al mercat negre, la setmana passada un dòlar equivalia a mil dòlars de Zimbabwe, i dues setmanes després ja havia pujat a mil quatre-cents). El problema és que els bitllets de dòlar de Zimbabwe són de cent, cinc-cents o mil... marxem amb uns feixos de bitllets impressionants, fins i tot complicats de portar.

A l’alberg també ve una agencia de viatges i d’esports d’aventura, a qui lloguem les activitats de demà.

Marxem cap a la ciutat, dinem a una hamburgueseria i anem a les cascades Victoria, que donen nom a la ciutat. L’espectacle natural és impressionant: cinc-cents cinquanta mil metres cúbics d’aigua per minut cauen de noranta a cent set metres d’alçada, al llarg de mil set-cents metres, el vapor d’aigua que s’aixeca és visible des de força quilòmetres de distància. En la llengua indígena de la zona s’anomenen Mosi-ou-Tunya, literalment, fum que rugeix. Les característiques del salt fa que les puguem contemplar des d’un camí paral·lel, tot entretenint-nos en els diferents punts d’observació.

Al vespre tenim reserva en un conegut restaurant: el Boma (al Victoria Falls Safari Lodge). Ens acompanyen a la taula i ens expliquen com “funciona” i qui serà el nostre cambrer. Ens porten una mica de pica-pica: cocodril fumat, impala, peix i verdures del lloc, que no aconseguim identificar. Després podem escollir entre un buffet lliure d’entrants, segons plats i postres. Tastem l’arròs i una barreja de llegums, molt bona, però de seguida anem als plats que ens han fet venir. En unes plates hi ha exposades diferents carns, triem el que volem i el cuiner les cou a la brasa davant nostre. Provem les brotxetes d’estruç (bones, però la carn és una mica dura), bistec d’èland (bo, recorda molt a la carn de vedella, de fet és de la mateixa família), estofat d’impala (força bo tot i que no el sabria definir), carn de facoquer (semblant al porc, molt bo, el que ens agrada més), guisat de caça (també força bo) i el cuc Mopane, l’eruga d’una papallona amb gust a caramel. Repetim de facoquer i impala. Mentre sopem un grup amenitza la vetllada amb músiques i danses tradicionals.

Fem una mica de sobretaula i anem a pagar, som dotze i gairebé tots només tenim moneda local. El feix de bitllets és impressionant, en total tres o quatre piles de més de deu centímetres d’alçada cada una. Per sort, a molts llocs fins i tot tenen maquines per contar els bitllets... però els comptes no acaben de sortir, el procés ha durat prop de mitja hora, esperem que no s’hagi de repetir. Després d’un quart d’hora més, afortunadament, el cambrer troba on s’ha equivocat.

No m’ha sabut greu menjar carn d’aquests animals, de fet, segurament és millor això que demanar vedella o xai. Els animals d’aquí són, en definitiva, els animals autòctons, els que estan adaptats al medi. Augmentant-ne la demanda s’aconsegueix la conservació d’espais naturals i incentivar la cria d’aquests en detriment de la ramaderia basada en vaques i xais, espècies molt més “agressives” amb el medi.   

Abans d’anar a dormir, ens asseiem una estona al jardí de l’alberg per escoltar el rugit de l’aigua de les Victoria Falls. Se senten nítidament, tot i que estan a més de dos quilòmetres.

SENSE CÀMERA (SENSE SABER-HO)

Dia vint-i-dos: Victoria Falls.

Ens venen a recollir a diferents hores, en funció de l’activitat que fa cadascú. Marxem amb un quatre per quatre i ens perdem per la ciutat buscant una adreça que el conductor no coneix. Recollim un nord-americà molt simpàtic i marxem cap a la frontera amb Zàmbia. La travessem i al cap de cinc minuts arribem a l’aeròdrom. Hem contractat un vol en helicòpter per a cinc persones d’un quart d’hora. La sortida és molt pel·liculera, cap endavant i amb el morro abaixat. Sobrevolem el salt d’aigua, la vista és espectacular. Ens sorprèn, agradablement, el vol: pensàvem que seria pujar, fer dues voltes sobre les cataractes i baixar una altra vegada... però hi ha temps per baixar una mica pel riu i, de tornada, entretenir-nos a mirar diferents animals: cocodrils, elefants, hipopòtams, rinoceronts i zebres.

Tornem cap a l’alberg i tornem a travessar la frontera, un altre cop un segell de sortida i un segell d’entrada... només en aquest viatge m’han omplert tres pagines del passaport.

Com que ja no tinc ni un duro (i la visa aquí no em serveix de res), em quedo a l’habitació, faig la maleta, escric el diari i dormo una bona estona. El ritme que portava, he vist gairebé la sortida de sol cada dia, des de fa més d’una setmana, i he estat gairebé sempre l’últim d’anar a dormir, només es resisteix en vacances... i uns quants dies.

El descans se’m posa molt bé. Em desperto just per dinar dues pomes, rentar-me les dents i anar cap el quatre per quatre que ens espera a la porta. Una part del grup fem un últim safari pel Parc Nacional Zambezi. El comiat. Gaudim per última vegada de la flora i fauna: mugongos, baobabs, elefants, búfals, hipopòtams, antílops sabre, antílops d’aigua... sovint de molt a prop. No em cansa mai. A més, el guia, en Cliver, és molt simpàtic. Ens explica moltes coses sobre els animals que anem trobant, ens fa algunes bromes (ens diu, per exemple, que si volem veure cocodrils... ens llencem al riu).

Ens aturem al costat del riu Zambezi, el preu del safari inclou beguda i menjar, ho aprofito... no tinc res per sopar i he dinat ben poc.

A la posta de sol tornem a l’alberg. Esperem els que han anat a fer el rafting. Quan arriben ens expliquen l’experiència i mirem el vídeo que han portat, amb una mica d’enveja sana. El rafting pel riu Zambezi és un dels més durs del món. Sopem i donem una generosa propina a en Fredy, el noi per a tot, que s’ha convertit en l’autèntic guia del viatge, a més d’amic nostre. Fem una última cervesa de comiat, tot el grup... demà marxem a hores diferents.

LA TORNADA

Dia vint-i-tres i vint-i-quatre: Victoria Falls - Johannesburb - Frankfurt - Barcelona - Taradell.

Em prenc una sobredosi de xarop per l’angoixa i marxem. Camí de l’aeroport ens parem al senyal de perill d’animals (amb un elefant dibuixat), l’última “visita”.

Al petit aeroport de la ciutat facturem totes les maletes a nom de la Carme, directament a Barcelona. Amb una hora llarga de vol arribem a Johannesburg, on ens hi estarem sis hores esperant per pujar l’avió a Frankfurt. Ens adonem que la Carme té un vol de Frankfurt a Barcelona abans que la resta, intentem solucionar-ho, però ens diuen que ho fem a Alemanya. Aprofitem per dinar, avorrint-nos i comprar alguns records, per sort, aquí, puc tornar a fer servir la tarja de crèdit. No volem anar a la ciutat, ja que té fama de ser una de les més perilloses del món... totes les guies recomanen sortir-ne tan ràpid com es pugui.

L’airbus marxa puntual. No havia anat mai en aquest tipus d’avió, els acabats són millors que els dels Jumbos, però els seients són més estrets. El vol és molt tranquil i ho aprofitem per dormir una mica. Ens agrada molt veure l’aterratge gràcies a una de les càmeres exteriors situada a la cua de l’avió... llàstima que el vol ha estat de nit i només hem pogut veure això. Arribem de matinada.

A Frankfurt esmorzem una mica, esperem una estona i anem a acomiadar-nos de la Carme. A la porta d’embarcament exposem el problema de les maletes, estem tranquils, com a últim recurs la Carme ens les recollirà i les deixarà a objectes perduts. La norma de Lufhansa és, però, que cada viatger vagi amb la seva maleta, l’error quan vam facturar les maletes ens serà providencial, ens canvien el vol gratuïtament i podem marxar, cap a casa, molt més d’hora del previst (el nostre era al migdia). Total, “només” un dia i mig d’aeroport en aeroport.

L’aterratge al Prat és del nivell dels anteriors. A Johannesburg ha estat molt llarg i amb moltes voltes. A Frankfurt, baixant i amb el tren d’aterratge posat, ens hem tornat a enlairar, no sabem per què. A Barcelona torna a passar el mateix, baixant l’avió es torna a enlairar, aquest cop, però, ens ho expliquen: estem massa a prop de l’avió anterior. Curiosament no he passat por. Potser gràcies al xarop, o no, només ho he passat malament en els tres enlairaments... des de terra.

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes:

Per a Sudàfrica: Passaport (amb dues pàgines en blanc). No cal vacunar-se.

Per a Namíbia i Botswana: Passaport amb validesa mínima de sis mesos. Són aconsellables les vacunes de febre groga i tètanus. Si es va al nord d’aquests països també és aconsellable el tractament anti-malària.

Per a Zimbabwe: Passaport, per entrar al país s’ha de tramitar un visat (val uns 30 dòlars), però es pot fer a la mateixa frontera. La vacuna contra la febre groga és obligatòria, també és aconsellable vacunar-se contra el tètanus, el tifus i l’hepatitis A i B, així com el tractament per a la malària.

En cap dels països la vacunació és obligatòria.

La informació sobre vacunes obligatòries o recomanables és pot trobar a la pagina web del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol (www.maec.es).

- Centres vacunals per a viatgers a Catalunya: www.gencat.net

- Centres vacunals per a viatgers al País Valencià i les illes Balears: www.msc.es

Clima i millor època per anar-hi: La millor època per visitar aquests països, especialment Namíbia i Botswana, és al nostre estiu (juliol, agost i setembre), el seu hivern. En aquests mesos les temperatures són més agradables i, a tenir molt en compte si es visiten Parcs Nacionals, és final d’època seca, quan la majoria d’animals es veuen obligats a acudir als pocs punts d’aigua per beure (convertint-se en punts d’observació de fauna privilegiats). Tot i que al migdia i la tarda les temperatures són agradables, a la nit i primera hora del matí pot fer fred o molt fred. Cal portar roba d’abric (d’hivern). Són molt pràctics aquells pantalons que, gràcies a cremalleres, es poden convertir ràpidament en uns pantalons curts.

Moneda i Preus:

A Sud-àfrica: rand

A Namíbia: dòlar de Namíbia. A tot arreu s’accepta el rand sud-africà, que circula paral·lelament a la moneda local. Cal tenir en compte que si bé a Namíbia, el dòlar de Namíbia i el rand de Sud-àfrica tenen el mateix valor (1:1), a Sud-àfrica això no és així i el dòlar de Namíbia té un preu més baix respecte al rand (amb el que hi sortiríem perdent).

A Botswana: pules

A Zimbabwe: dòlar de Zimbabwe

L’euro és pot canviar sense problemes a tot arreu, no val la pena portar dòlars.

A Zimbabwe accepten qualsevol moneda. És millor canviar al mercat negre, sempre que sigui de confiança (dels mateixos albergs o hotels on ens allotgem), i mai fer-ho al carrer.

Aquests països no es poden considerar cars (tampoc barats), es pot dormir a partir de cinc o sis euros. Els preus, en general, són semblants als nostres.

Tot i que en els viatges organitzats d’aquest tipus no està tot inclòs, no hem de comptar en que es faran gaires ni grans despeses (només, si es vol, algunes excursions guiades o vols en avió i en avioneta. Entre 50 i 100 €). 

Seguretat: Namíbia i Botswana són països segurs que es poden visitar sense problemes, encara que s’ha de vigilar en algunes ciutats grans. Zimbabwe és un país inestable i Sud-àfrica arrossega alguns problemes, es poden visitar tranquil·lament prenent algunes precaucions. Per a més informació consultar fitxes de viatge de la pagina web del ministeri d’afers estrangers de l’estat espanyol: www.maec.es. Sovint es pot trobar una informació molt més complerta als ministeris d’afers estrangers britànic www.fco.gov.uk francès www.diplomatie.gouv.fr o Belga www.diplomatie.be (entre altres).

Pressupost: Aquesta informació és únicament orientativa, els preus corresponen a l’any 2003 i, des de llavors, poden haver variat, i força.

Aquest viatge en va costar al voltant d’uns 2.700 €, repartits més o menys així.

- Viatge (amb l’agència Tuareg de Barcelona): 2.430 €.

- Menjar: entre 6 i 15 €.

- Excursió guiades: entre 30 € (P.N. Zambezi a Victoria Falls) i 50 € (MoonLandscape a Swakopmund).

- Vols turístics: 50 € (1/4 sobrevolant Victoria Falls) i 80 € (1 hora en avioneta al delta de l'Okavango).