Torre dels Hereus

Excursió pels paisatges agrícoles i forestals al voltant de Montfalcó el Gros. A banda de les vistes del camí, el més interessant es troba a l’inici de la ruta: el mateix poble i l’ermita romànica de Sant Pere.

APROFITANT

Donat el curs de formació al matí, sobre flora, haig d’esperar que la Clara faci el seu. Per aprofitar la tarda faré una tercera caminada per la zona (en una setmana). De fet, la quarta, i de fet, tot i que és de l’ajuntament de Copons, la major part és a Veciana, el municipi veí.

Per començar el “Maps” es torna boig i em porta al mig d’enlloc... per acabar trobant el punt d’inici gràcies al wikiloc i als cartells de la carretera (vaja, com s’havia fet sempre, amb un mapa i anar mirant i, si calia, preguntant).

L’inici de la caminada és a l’església de Montfalcó el Gros, romànica (amb modificacions posteriors), del segle XII, bonica i amb bones vistes a la zona i a Montserrat. Llàstima que fa un dia gris i es veu algun ruixat aïllat, no massa lluny.

Tot seguit travesso el petit nucli de Montfalcó el Gros i començo a baixar, per un camí de mal caminar. Ho faig entre el paisatge en mosaic típic de la zona, que alterna camps de cereal amb rouredes i pinedes secundàries de pi roig, aquí molt tacades d’auró negre, donant un bonic toc de tardor.

M’enfilo fins quedar-me a prop de Sant Guim de Freixenet, on torno a tenir vistes de la zona i els seus nombrosos molins de vent. Segueixo fins a la Torre dels Hereus, una masia, fent un tros que em podia haver estalviat.

Baixo una mica i em torno a enfilar. Els ruixats que abans es veien lluny finalment s’han acostat i m’atrapen a l’últim kilòmetre. Per sort sempre vaig preparat i, a més, ja m’agrada caminar sota la pluja... una cosa que no puc fer gaire.

Pi d'en Quildo

Una altra caminada pels voltants de Copons, al meu parer, segurament la més interessant. Tot passejant pels seus camins passarem per tres fonts (segurament seques) i dos grans arbres monumentals (o que mereixerien ser-ho), l’alzina d’en Guix i el Pi d’en Quildo, a més de gaudir de bones vistes.

PER “FEINA”

Un cop feta la caminada als molins fariners, i havent dinat al preciós gorg de Nafre (amb la Clara, la Jes i en Pau), a la tarda farem una altra caminada, ara amb la Clara, per explorar el territori i buscar la millor opció per fer un curs de flora aquí. La d’abans ja em serveix (i al final és la que em quedaré), però per mirar no hi perdem res. Així doncs, segona ruta per Copons.

Sortim del mig del poble, tot passant pels seus carrers i per davant de l’església de Santa Maria.

Com al matí caminarem per un paisatge en mosaic que combina camps de cereals amb boscos de pi blanc (en realitat hauríem de parlar de brolles amb pi blanc, però d’això ja en parlarem a la formació que farem la setmana que ve).

Entre el mapa i els cartells que anem trobant, decidim passar del track i la ruta de l’ajuntament, per fer-la una mica diferent sense deixar de passar pels seus punts d’interès. De passada escurçarem una mica, cosa que a mi ja em va bé, que ja vinc de caminar al matí.

Passem per les fonts del Freixe i la de Sant Joan, seques. Passat cal Manset el camí es perd una mica, i acabem passant pel dret enmig de camps (segats). El trobem al cap de res i ens continuem enfilant fins a trobar una pista, ampla, que agraïm. A partir d’aquí caminarem pel punt més alt de la ruta. Les vistes cap a l’altiplà de la Segarra, Rubió i Montserrat són molt guapes.

Poc més endavant comencem a baixar mica en mica. Passem pel costat de l’Alzina del Guix, un gran arbre monumental que té dos troncs adossats, o un tronc central doble, que han unificat la seva capçada (amb un diàmetre de tretze metres). Una mica més enllà, després de tornar a travessar uns camps pel dret (segats), arribarem al cap de poc al pi del Quildo. És una pinassa peculiar per les seves grans dimensions, fa tretze metres d’alçada i el diàmetre del seu tronc és de gairebé cinc metres. Dos arbres molt bonics.

Tot baixant ja cap al poble passem per un bon grapat d’antigues feixes de pedra seca i, també, per la font de la Salamandra, que en realitat és una mina d’aigua feta amb aquesta tècnica constructiva.

Molins Fariners de Copons

Ruta pels voltants de Copons. Pel camí gaudirem d’un bonic gorg, el de Nafre (encara millor si el salt porta aigua), bones vistes, una ermita i el poble de Copons, amb bells racons.

MOLINS?

Faig aquesta caminada tot preparant un curs de formació sobre flora a Copons. De fet, la setmana passada ja n’hi vaig fer una altra, al gorg Salat, però no em va servir pel que buscava i com a caminada tampoc val molt la pena, almenys per penjar-la (més pels camins per on s’ha de passar que pel que es pot veure). Avui m’acompanyarà l’Arnau, que també ha de passar el matí aquí.

D’entrada fem una volta pels carrers del poble, amb racons bonics. Seguim la ruta dels molins fariners de l’ajuntament, tot i que fent una petita modificació només començar. Ens desviem per anar al bonic gorg de Nafre. Amb la sequera actual hi baixa poca aigua, tot i això és un racó preciós (i amb una mica més d’aigua, ha de ser espectacular).

Tot seguit ens enfilem entre roures i pins blancs, tot i que de seguida només quedaran aquests últims. Serà, combinat amb algun camp, el paisatge predominant del dia. Barrejat també, amb antigues feixes i alguna barraca de vinya de pedra seca.

Arribem al cim del Montpaó. Avui hi ha bona visibilitat i les vistes estan prou bé. Són sobretot a les muntanyes que ens envolten, però més enllà és deixa veure la muntanya de Montserrat, i encara més enllà, els cims dels Pirineus.

Fem alguna pujada i baixada suaus, per pistes, fins arribar a l’ermita de Sant Gabriel, del segle XV. Situada a més alçada que el cim d’on venim, té molt bones vistes (encara que, curiosament, menys cap als Pirineus).

D’aquí ja només ens queda anar baixant mica en mica, per acabar resseguint la riera de Veciana, sovint envoltada de roures. Aquí és on es situen els molins que donen nom a la ruta... malgrat que els veurem des de l’altra riba i sovint sense poder-nos-hi acostar, almenys als primers: el molí del Vilella i del Gelabert. En funcionament des de l’Edat Mitjana fins ben entrat el segle XX, es situaven estratègicament l’un rere l’altre per aprofitar l’aigua i l’espai. Ja arribant al poble, envoltats d’horts, si que passem, però, pel costat del molí de Dalt, el Mig (i les seves basses) i el molí de Baix.

Amb l’Arnau he anat una mica més ràpid del que vaig normalment, però part de la ruta em servirà per fer el curs i m’anirà bé. Al poble ja m’espera la Clara per anar a dinar (i fer una altra caminada a la tarda).

Sant Martí Sesgueioles - Conill - La Guàrdia

Pels relleus suaus i el paisatge en mosaic típic de l’Alta Segarra visitarem, tot fent camí, tres pobles amb encant. A la Guàrdia Pilosa podrem contemplar, a més, unes curioses esteles funeràries.

POBLES

La idea era anar a caminar els dos dies del cap de setmana. Ahir, però, en un acte emotiu a Taradell, es va anular el judici sumaríssim a l’avi Candi, un republicà convençut víctima de la repressió feixista (va estar dos anys a la presó). La Clara, a més, està passant el cap de setmana amb les amigues i en vull fer una que ella no vulgui fer. Em costa molt decidir-me, la primera opció era anar cap a la costa, però ha d’estar ennuvolat i al sortir de casa veig que cap a l’interior sembla molt més serè. Al final, doncs, aniré cap a l’Alta Segarra.

Surto de Sant Martí Sesgueioles, tot passant per la capella del Roser, del segle XVII i el  Campanar, solitari, ja que es va quedar orfe quan l’antiga església del Puig va ser enderrocada el segle XVIII per construir-la al mig del poble. A la tornada acabaré de fer la volta pels seus carrers.

Tot seguit surto del poble i començo a caminar pels paisatges agrícoles que m’acompanyaran tot el camí. Planes i turons suaus, ondulats, on s’alternen un mosaic de camps de cereals, en aquesta època llaurats, amb bosquets de roures i alguna alzina, amb grans masies i molins de vent repartits aquí i allà. A banda d’això, pel camí, el més destacable serà el gran roure del Molí del Sala (un gran mas), que si no és monumental ho hauria de ser.

Arribo a Conill. És un petit llogarret que va créixer al voltant del seu castell, medieval, del que només en queda el record. Gràcies als seus carrers estrets amb cases de pedra, amb portals adovellats i finestres emmarcades amb carreus, conserva un aire medieval. Tot recorrent el poble passo, també, per l’església de Sant Vicenç i la capella de la Mare de Déu del Roser, les dues del segle XVII. Bonic.

Sortint del poble gaudeixo de bones vistes cap a les Terres de Ponent (les muntanyes del Berguedà i el Solsonès avui queden amagades pels núvols). Tot seguit passo pel costat d’una antiga creu de terme. A partir d’aquí el paisatge és una miqueta més planer, encara, i amb algun molí de vent més proper. Al cap de poc deixo enrere l’Àrea de Lleure de la Font de Conill, tancada (de fet, controlada, crec, ja que per fer-ne ús s’ha de demanar permís).

La següent parada és a la Guàrdia Pilosa. El nom d’aquest poble faria referència al que va ser el seu origen: l'existència d'un punt de guaita a la frontera musulmana-cristiana al segle X, al voltant del qual es va establir una població pagesa. L'adjectiu “pilosa” seria una descripció contundent de la zona, com a un lloc desert, de fred rigorós, despoblat, descampat i pelat. Abandonat des d’antic és va començar a restaurar i “repoblar” a mitjans del segle passat, fins al punt que en aquest s’hi ha construït noves cases (i algun intent que ha quedat a mitges), la majoria amb gust. El poble és encantador i a més, situat dalt d’un turó, té unes vistes a la zona magnífiques, distingint-se Montserrat al fons (entre altres).

El més destacable del poble(o, si més no, el més curiós, són les esteles funeràries que hi ha a l’antic cementiri de l’església parroquial, dedicada a Sant Jaume, d’origen romànic. A l’any 2007 es van museïtzar set esteles discoïdals, és a dir, amb forma de disc encarat al sol sobre d'un suport trapezoïdal, on s'hi gravaven símbols pagans solars o símbols cristians, com creus, motius geomètrics, escuts o símbols d'oficis. Sobre un marc metàl·lic es poden observar perfectament tots els detalls d’ambdues cares. Servien per marcar la capçalera de les tombes i, aquí, el seu ús es remunta al segle XII i s'allarga fins al XVIII. De fet, eren la principal excusa per fer la caminada i, per tot plegat, ha valgut la pena.

D’aquí baixo cap a Sant Martí Sesgueioles, on hi acabaré de fer la volta. Hi ha racons prou bonics, com la plaça de l’església, del segle XXIII, amb les fonts d'Emili Donadeu, de pedra i noucentista, i la curiosa font del Metro. Antigament era un pou i unes piques on s’hi portaven els animals a abeurar. Quan es va remodelar la plaça es van enderrocar i, al seu lloc, s'hi va fer la font actual, que va quedar sense nom. Va ser una veïna del poble que, fixant-se en les escales que havia de baixar cada vegada per anar a omplir la galleda, les va comparar amb les del metro de Barcelona. Això va agradar als vilatans i d’aquí el seu nom. Molt a prop seu hi ha, també, les Voltes del carrer Vell, un gran arc gòtic que va ser un dels tres o quatre portals d'entrada dels quals disposava la vila durant l'Edat Mitjana (data del segle XV-XVI).

Pujalt - (Campament de l'Exèrcit Popular) - l'Astor

Tot passant per un paisatge agrícola, amb parets de pedra seca, taques de bosc i molins de vent, visitarem el Campament de l’Exèrcit Popular (de la Guerra Civil), el preciós llogarret de l’Astor i el bonic poble de Pujalt.

POBLES

Demà tornarem a estar confinats el cap de setmana. Aprofito els últims dies de vacances per caminar (sol, fent aquelles que, d’entrada, no agraden a la Clara). Aquesta setmana, però, no tinc ganes d’anar tant lluny com l’anterior i em quedo una mica més a prop.

Començo a caminar a Pujalt, per una ruta molt ben marcada cap a un dels principals objectius del dia. Fa temps que en tinc ganes, tot i que no sé què em trobaré, sé que el Centre d’Interpretació està tancat (només fan visites concertades), però espero poder visitar la resta.

Al bosc dels Obacs, molt a prop del poble es troben les restes del que va ser campament d’instrucció del XVIIIè Cos de l’Exèrcit Popular de la República durant la Guerra Civil. La base es va planificar com una instal·lació militar de nova planta amb el suport logístic i organitzatiu de Pujalt. El memorial de l’Exèrcit Popular és un espai històric on s’ha reconstruït i museïtzat bona part de les restes arquitectòniques d’aquesta base d’instrucció. Faig el recorregut pel campament, podré recorrer els diferents espais al meu aire: el barracot (i els seus emplaçaments), l’habitatge militar, les defenses antiaèries, les tendes de campanya còniques o les latrines. M’agrada molt i em quedaré amb les ganes d’entrar als espais museitzats (com el barracot, el refugi antiaeri, l’habitatge militar). Hi tornaré, segur.

Reculo fins al poble i continuo la caminada. Per un altiplà agrícola, per pista asfaltada, els primers kilòmetres no m’acaben de convèncer, ja que passo al costat de grans granges (o sempre en tinc a la vista). Per sort més endvant millora, deixo enrere granges i l’asfalt es combina amb les pistes de terra. Aixó sí, els molins de vent són omnipresents i miris on miris sempre n’hi ha algun a la vista.

Arribo al petit poble de l’Astor, on hi faig una volta complerta. Poblet d'origen medieval, conserva fidelment l’essencia de l'arquitectura tradicional, amb un traçat d’estrets carrerons sinuós, coberts per arcs, voltes i passos coberts. Sabia que era bonic, però no em pensava que tant (segur que hi tornaré amb la Clara).

La tornada també és per paisatges agrícoles, però m’agrada més. Més camps separats per pedra seca, tacats de bosquets, sense granges i amb algun molí menys (tot i que a mi no em fan particularment mal d’ulls).

Estic fent allò que no s’ha de fer, la caminada en base a un parell de tracks i, em va passar per alt, tot plegat se m’acaba el camí. Hauré de fer un tros pel dret, enfilant-me per un parell de marges i passar pel costat d’uns camps (no hi veig cap altre alternativa sense fer un bon grapat de kilòmetres més).

Passo per Sant Joan de les Torres, una ermita gòtica amb una casa dels ermitans adosada, enrunada. Tot seguit per una barraca de vinya i el gran mas de cal Pont. Poc més endavant per el bell i gran roure del Pou Bord, que creix justament a l’entrada soterrada al Pou Bord, una mina d’aigua.

Continuo el camí i finalment arribo a Pujalt, on faig una volta pel poble. Amb cases de pedra, carrers estrets, amb voltes i passos coberts, és bonic i val la pena (també hi tornaré amb la Clara).

Torre de Vallferosa

Caminada fàcil i planera tot passant per un paisatge en mosaic que combina camps, amb pinedes, rouredes i alzinars. La joia de la caminada és la imponent Torre de Vallferosa, que per si sola ja justifica el viatge.

DESCONECTANT

Necessito desconnectar, ni que sigui una miqueta, de la desconcertant situació política, amb la tristor de veure que tenim empresonat injustament alguns dels nostres, amb la vergonya de viure en un estat amb presos polítics. En trio una que tinc pendent des de fa massa temps, fàcil i per estrenar un plànol amb diferents rutes.

Començo a caminar a Santa Maria de Vallferosa (o Sasserra), del segle XVII, curiosament situada entre la rectoria, a una banda, i la casa dels masovers a l’altra.

Només començar em sorprèn gratament un silenci que cada vegada és més difícil de trobar, i que m’acompanyarà tot el dia, només trencat per algun cotxe que passa per alguna pista propera o el pas d’algun avió molt de tant en tant. Segurament hi ajuda, també, que és un dia festiu, però tot i així...

Durant tota la caminada aniré passant per un paisatge en mosaic típic, que combina camps, alzinars, rouredes i pinedes. Passaré, també, per algun gran mas.

La primera parada, desviant-nos una mica del camí i al costat d’un camp, és a la Necròpolis del Clot dels Nens Xics. S’hi poden observar cinc tombes d'adult i dues de mida mitjana que envolten cinc sepultures més petites (que han donat nom al lloc). De difícil datació podrien haver estat fetes entre els segles VIII a X (això sí, totes en una mateixa època).

Continuo el camí, amb el mateix paisatge. La idea és, encara que sigui tard, dinar a un toll que surt marcat al mapa. El riu està sec, com ja comptava, però tot i això no sé trobar res que sembli una gorga. Dino, tard igualment, però al costat del camí.

Faig un tros més i de seguida arribo al principal objectiu del dia. La Torre de Vallferosa és considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. La seva antiguitat, les seves  dimensions i les seves característiques la fan una construcció única. És realment imponent i em sap greu no poder-la visitar (hi hauré de tornar un dels diumenges en què es pot fer). Al seu costat hi ha l’església de Sant Pere de Vallferosa, del segle XVII, i les ruïnes d’un antic llogarret ara abandonat.

En poca estona més i amb un sol que comença a baixar arribo al cotxe, i cap casa, amb les forces refetes pel que ens espera.

Estaràs - Santa Fe - Montfalcó - Vergós

Magnífica ruta pels camps de secà i els turons arrodonits de la Segarra, tot unint quatre pobles carregats d’història i amb racons molt bonics (Estaràs, Santa Fe, Vergós Murallat i l’impressionant vila closa de Montfalcó Murallat). Ideal per fer en bici.

RACONS AMB HISTÒRIA

Avui en toca una per canviar totalment de paisatge: els pobles de la Segarra. Excursió que ens muntem a mida unint quatre pobles sobre el mapa. Comencem a Estaràs, tot i que deixem la seva visita pel final.

Passem, d’entrada, per una pista asfaltada, entre els camps de cereal de secà típics d’aquesta zona. De seguida ens enfilem per un turó i baixem cap a l’altra banda al primer objectiu del dia: Santa Fe (de Segarra).

Poble del municipi de les Oluges, a la dreta del Sió, s'enfila al voltant de l'antic castell de Santa Fe i l'església romànica de Sant Pere. Originàriament tenia una estructura de vila closa al voltant del castell, situat a la part més alta. Encara ara es conserven alguns elements d’aquest passat, com són dos portals, un de doble (amb restes de l’antiga muralla al seu costat), i una torre de defensa. A banda d’això, el poble conserva el seu encant i ens agrada molt.

Una altra vegada entre camps, per camins ramaders (asfaltats al principi i al final) arribem al segon objectiu del dia: Montfalcó Murallat. Sobre un turó, aquest poble és un exemple excepcional de vila closa. Conserva en bon estat el mur perimetral al qual es van adossar interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, amb una alçada que supera els vuit metres i una amplada de més de dos i un perfil corbat (amb els anys només s’hi ha fet algunes obertures per adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi van adossar més endavant). S’hi entra per un doble portal, que dona pas a una plaça central, amb cisterna, un carrer principal i carrerons laberíntics, en general sense sortida. La seva visita realment val la pena. Preciós.

No portem dinar. La intenció és fer-ho al restaurant que hi ha a la Vila Closa. Per un cop que ens estirem i no anem amb els entrepans de sempre, resulta que no hi ha lloc. Com que ja és migdia passat, decidim anar fins a les Oluges, ens allargarà una mica la caminada, però almenys hi podrem fer un menú correcte (no surt al track).

Sortint del restaurant tornem cap a Montfalcó, sense acabar-hi d’arribar i sense deixar la carretera arribem al tercer objectiu del dia: Vergós Gerrejat. Semblant als anteriors tot i que no ens sembla tant bonic. Destaca el seu castell, tot i que les reformes que ha patit li han fet perdre les traces romàniques per convertir-se, cap als segles XVI i XVII, en casa senyorial (conservant a l’interior part de la distribució de les estances, com ara la cuina, l’habitació dels senyors, les cel·les... tot i que això no ho podem veure). És en una bonica plaça al costat de l’església, neoclàssica.

Més camps i turons verds fins a l’últim objectiu del dia, on hem deixat el cotxe: Estaràs. Format per un carrer principal i uns quants carrerons, sota l’església de Sant Julià (romànica, tot i que amb modificacions posteriors) i una gran casa senyorial, amb grans finestrals que deixen endevinar el seu origen gòtic. Bonic, bon comiat de la caminada.

Puig de Sant Miquel

Caminada per les terres dels bandolers Marimon i Cassulleres. Pel camí dues esglésies ben boniques, Santa Maria de Rubió, gòtica i fortificada, i Sant Pere d'Ardesa, romànica. Grans vistes des del Puig de Sant Miquel.

TERRA DE BANDOLERS

Torna a tocar l’Anoia... per anar amortitzant el llibre i, de passada, buscar l’abellera del Marroc. Per terra de Bandolers.

Comencem a caminar a les onze a Rubió. Hi ha molta calitja, però mica en mica sembla que es va aixecant. Deixem la visita al petit poble a la tornada.

La primera parada, però, és ben a prop. Gairebé només sortir passem per la creu de terme. Tot seguit, baixem ràpidament cap el torrent de la Plaça de les Bruixes. Seguim amunt pel llit de la riera, que deu portar aigua ben poques vegades (amb un salt que deu ser prou bonic quan en baixa).

Arribem a la Plaça de les Bruixes, un petit planell. En aquest lloc, diuen, van ser atrapats i morts pel sometent i els mossos d’esquadra els bandolers Casulleres i Marimon... després que gosessin robar en una casa per la festa major.

Continuem pujant mica en mica, de seguida deixant el torrent. Arribem ara a Sant Pere d’Ardesa, una bonica ermita romànica, del segle XI (restaurada). Comencen les bones vistes, però encara ens hem d’enfilar una mica més.

Gairebé dalt de tot trobem les poques restes del castell, del segle XI. Des del cim les vistes són molt bones, tot i que avui la visibilitat només és regular. Montserrat és ben visible un tros enllà.

Baixem una mica i ens tornem a enfilar fins al Morrotort, sempre gaudint de bones vistes, i a partir d’aquí, una bona estona al costat d’un parc eòlic.

Més endavant tornem a baixar. Pel camí només alguna masia i poca cosa més. Sense res especial... i sense trobar l’abellera, aquest tros se’ns fa una mica llarg.

Una altra vegada a Rubió, ara si, fem una volta al petit nucli. L’església de Santa Maria és un dels pocs exemples gòtics rurals del país. Amb la teulada fortificada, el seu aspecte és robust i imponent. Molt bonica.

Dinem i cap a casa.

Castell de Boixadors

Caminada fàcil i planera per l’Alta Anoia, al voltant de Calaf. Entre camps i masos s’arriba al bonic castell de Boixadors, amb bones vistes. Baixant, a l’ermita de Sant Pere hi podrem veure, també, un ex-vot ben curiós: la costella fòssil d’una balena.

BOIRA

Torna a tocar caminada de grup. Avui serem una bona colla: deu. Gent d’Osona, la Garrotxa, del Vallès, el Maresme i Barcelona. Una mica de tot... fins i tot una psicòloga antisocial. En comú, a la majoria no ens agrada matinar... per això comencem a caminar a les deu (bé, avui a quarts d’onze, per problemes logístics).

A la Fortesa, al costat de Calaf... una de les zones boiroses de Catalunya, cosa que no vaig pensar quan vaig fer la planificació, que hi farem. Comencem a caminar entre boira i fred (amb arbres i mates encara gebrats).

És una excursió planera que es fa per pistes forestals més o menys amples, fàcil... tot i que no podem evitar una petita excursió al costat d'un camp sense voler. La boira no escamparà en tot el dia, però per sort ens enfilem per sobre seu i a mitja pujada ja gaudim d’un sol escalfador.

Anem a bon ritme i de seguida ens plantem al Castell de Boixadors. Es conserven diverses dependències i muralles centrades per una torre de planta circular, del segle XI, un casal senyorial d'època gòtica i l'església romànica de Sant Pere. Bonic però tancat per una tanca lletja (només es pot visitar els primer diumenge de mes, o demanant una visita concertada). Situat en un dels extrems de la Serra de Castelltallat, dalt d’un turó (que controla l’entrada a l’altiplà de Calaf), les seves vistes són molt boniques, i avui, amb la boira a sota, amb un toc especial. Ho aprofitem per fer un esmorzar-dinar (tot just són quarts d’una), arrecerats del vent però amb l’escalfor del sol.

Tot seguit baixem cap a Sant Pere de Boixadors, construïda al segle XIX (per substituir l’antiga parròquia, al costat del castell). Estem de sort i ens l’obren: s'hi guarda una costella de balena que fa gairebé cinc metres de llargada, un ex-vot ben curiós.

Continuem el camí i ens tornem a trobar amb la boira i el fred (menys, però fred encara). Anem a bon ritme però de seguida arribem a la Fortesa, on hem començat. És un petit nucli de població ben bonic, on aprofitem per fer un dinar-berenar.

Com que la companyia s’ho val, i encara és prou d’hora, anem a fer el got (el toc o la copa, segons la procedència geògrafica) a Calaf, i cap a casa.

Ruta de la Batalla de Prats del Rei

Per un paisatge en mosaic, entre camps de cereal i petits rodals d'alzina, recorrerem un immens camp de batalla.

NOVA MOTIVACIÓ

Després de dies de donar-hi voltes, buscar informació, veure si és viable i definir una mica les caminades, em marco aquest un nou "repte": visitar els principals escenaris de la Guerra de Successió (veure pàgina dedicada a aquest tema). Amb l'esperança, també, que l'any que ve sigui decisiu pel nostre futur col·lectiu i puguem començar una nova etapa il·lusionant. Per començar trio la Ruta de la Batalla dels Prats del Rei, l'única que està pensada amb aquesta lògica.

La Batalla dels Prats del Rei és la tercera en importància lliurada en terres catalanes, després de la Batalla de l'Ebre (1938) i la de Ilerda, entre Cèsar i Pompeu (19 aC). Va ser un enfrontament llarg i brutal, on hi van combatre més de 50.000 homes (22.000 austriacistes i 35.000 borbònics), amb un ús massiu d'artilleria, setges, trinxeres, atacs i contraatacs. De fet, la població va quedar pràcticament en runes. Aquesta batalla es situa en la fase de replegament austriacista, després de la pèrdua d'Aragó. Els Miquelets catalans van lluitar conjuntament amb austríacs, holandesos i portuguesos. Van causar grans pèrdues a les tropes borbòniques, que finalment es van haver de retirar sense haver conquerit, en cap moment, els Prats del Rei. Els Miquelets catalans (el nostre exercit), si bé no aportava la major part de soldats, era el malson de francesos i espanyols... hi ha documentat algun atac nocturn amb granaders austríacs en què s'explica com tiraven a terra tendes i clavaven ganivets als de dins amb gran talent. Aquesta victòria, després de diverses derrotes, va significar que el conflicte continués viu.

Comencem a caminar a la Torre de la Manresana, on es va instal·lar l'estat major austriacista, comandat pel comte Starhemberg, gràcies a ser un magnífic observatori estratègic. Les escales de cargol per pujar-hi em fan una mica de por, però un cop a dalt és fàcil entendre el perquè d'aquesta tria. Les vistes a la zona són espectaculars.

Ben a prop, i sense relació amb la batalla, la caminada continua per una tomba i, una mica més enllà, per uns cups medievals excavats a la roca (el cup és on es fermentava el raïm per obtenir-ne vi), quan el més habitual es que fossin construïts amb fusta o pedra i morter, i revestits amb ceràmica.

Ara sí, passat un parell de kilòmetres, arribem al mas Albareda, lloc on van ser ser rebutjats dos batallons francesos que havien atacat la línia aliada.

Un parell de kilòmetres més i arribem a Sant Ermengol, una ermita romànica mig enrunada que, suposo, per la seva posició elevada formava part de la reraguarda borbònica.

A la vista i a gairebé dos kilòmetres més, cal Codina de la Quadra, en la mateixa posició elevada i part de la mateixa reraguarda, prop seu hi havien campaments d'unitats d'infanteria, cavalleria i bateries d'artilleria.

Un parell de kilòmetres més i arribem al nucli de Solanelles, la reraguarda de la reraguarda borbònica. Des d'aquí també hi ha una bona vista del camp de Batalla.

Sis kilòmetres més enllà, que se'ns fan una mica llargs i avorrits, la bonica masia de ca l'Estrada, una altra posició borbònica, aquesta ja a primera línea de foc... la Manresana està, encara no, a dos kilòmetres.

Arribem a la Manresana, on repetim totes les fotos ara que ha sortit el sol. Bona part del matí ha estat, afortunadament, mig ennuvolat, el que ha fet, segurament, que hàgim patit molta menys calor de la que ens imaginàvem. És una terra bonica, però seca i aspre, amb ben poques ombres. El paisatge dominant en tota la caminada ha estat un mosaic de camps de cereal, acabats de sembrar, combinats amb petits rodals d'alzinars.

Mare de Déu de Pinós

Per un paisatge en mosaic, entre camps de cereals i boscos de pins i roures (on encara es nota l'efecte dels focs del 98) s'arriba al bonic santuari de la Mare de Déu de Pinós, centre de Catalunya, amb vistes impressionats.

SÓC EL CENTRE DE CATALUNYA

D’una banda de l’Eix a l’altre. Avui toca estrenar el llibre del Solsonès, que fa dies que el tinc i ja en tenia ganes. Si ahir anava amb màniga curta, avui, tot i el bon temps, hauré d’afegir una capa més de roba. Per sort no he deixat l’anorac a casa, fa un vent fred.

Aparquem a Vallmanya i, després de visitar l’ermita de Sant Miquel (en Salvi a Peu i jo en cotxe), comencen a caminar. El paisatge és el típic del Solsonès (o del Baix Solsonès), un mosaic de camps de cereals i boscos de roures i/o pins, en aquesta zona afectats per l’incendi del 98. És el paisatge que ens acompanyarà tot el camí, si bé a les parts més planes hi predominaran els camps, i a les més muntanyoses els boscos.

Tot pujant, primer suament, passem pel barranc de Xonic. En un punt ens desviem per contemplar una petita i bonica gorga (que ho seria més si no estès tan embardissada). Aquí gairebé fem, faig, el primer “s’ha matao Paco!”. Baixant a la riera per un marge pronunciat, faig un error de principiant i em refio d’un tronc sense mirar... sec i podrit només de recolzar-hi el peu cedeix i es trenca. Afortunadament just al seu costat n’hi ha un altre en unes condicions no gaire millors però ben arrelat on em un puc agafar abans de caure marge avall. En un d’aquests troncs, més avall, hi ha un bonic bolet de soca blau.

Tot seguit el camí s’enfila amb més ganes. Per sort avui em trobo més bé i no em costa tan com ahir. A mitja pujada, a més, ens desviem cap a la Font d’en Codina. Una deu d’aigua que es recull en una petita pressa (antigament usada pels habitants de la zona per rentar-hi la roba, entre altres). Segon quasi “s’ha matao Paco!” del dia, ara d’en Salvi (que per una vegada ja està bé que no sigui jo qui s’empuntegui per tot arreu). Buscant una foto posa al peu en el que sembla terra, resultant sent vegetació que cobreix un petit forat... per sort en un tros pla i just abans de les bardisses, salvat amb una mà a terra i poca cosa més.

Més pujada fins a Pinós, un dels sis nuclis que formen aquest municipi, i el que li dóna nom. Parada, també, per visitar les ruïnes del castell i la seva ermita, de Sant Vicenç, amb elements de diferents èpoques.

Encara una mica més de pujada, ara per asfalt, fins al Santuari de Pinós. Fundat a l’Edat Mitjana per monjos templers i ocupat més endavant per hospitalers, la seva robusta església és gòtica, tot i que amb afegits posteriors. Al seu costat hi ha l’hostal i l’antic priorat, reconvertit en l’ajuntament del municipi.

Una mica més amunt hi ha la Rosa dels Vents, situada al Centre Geogràfic de Catalunya. Una curiositat i un dels principals motius i atractius d’aquesta excursió. No hi havia estat mai, i en tenia ganes. Ara podré dir, ni que sigui per uns minuts, que he set el centre del País!

Tant des de la Rosa com des del santuari les vistes s’endevinen magnifiques. En aquesta zona, avui, no estem de sort (i no sabíem que eren tant bones), hi ha mota calitja. Tot i això veiem gran part del Solsonès, la serra de Castelltallat, algunes serralades tarragonines (suposem que Prades), el Montsec, el Cadí, el Pedraforca, el Puigmal i el que podrien ser el Canigó i l’Aneto (o algun altre d’aquella zona).

Ja només queda baixar. Quan es va escriure el llibre, per una pista... ara ja asfaltada. Cinc kilòmetres per quitrà és fan una mica llargs. Tot i que passen bé, poques coses més en què fixar-nos, només alguna masia. Comparat amb la Plana aquí semblen més disperses i sovint crida l’atenció, també, el seu aspecte robust i fortificat.

Rutes de les Gesses i del Molí del Cava

Si bé el paisatge no és espectacular (encara que si prou bonic), caminem per una zona d'una gran singularitat geològica i botànica. A més, es tracta d'un paisatge prou diferent al que estic acostumat.

DESCOBRINT NOUS PAISATGES

Surto de casa a quarts d’onze, després de mirar el radar meteorològic, malgrat les previsions i que plou... i farà un bon ruixar passant pel Lluçanès, i anirà més o menys plovent fins havent passat Manresa. Enfilant-me cap a Calaf, però, es veu ben marcat el final del núvol i el començament del sol, just allà on vaig. M’he arriscat una mica i avui m’ha sortit bé, que de tant en tant ja toca.

Començo a caminar tard, al Mas del Sot. Sol, bado encara més del que és normal... i avui, amb més raó. Faré dues rutes de l’E.I.N Llobregós, una de les zones guixenques característiques de la Depressió Central catalana més ben conservades del país (i una de les més orientals de la Vall de l’Ebre). Aquest entorn geològic singular té, també, una vegetació pròpia: les timonedes gipsícoles. Formacions baixes i esclarissades dominades per la presència de trincola ("Gypsophila struthium") i d'altres espècies adaptades a viure en un sòl amb elevades concentracions de calci i de sulfats, com el ruac ("Ononis tridentata") o, més localment, l’heliantem esquamós ("Helianthemum squatamtum") i el morritort guixenc ("Lepidium subulatum"). Més informació a: valldellobregos.net

El primer tram coincideixen les dues rutes. El més destacable, una cabana de pedra seca, amb les guixeres a la dreta i camps de cereals a l’esquerra. Al cap de poc, però, es separen i segueixo la ruta de les Gesses (o de les guixeres). El camí s’enfila fins a la bonica casa Puig-arner i al puig amb el mateix nom, des d’on hi ha unes molt bones vistes a la Vall del Llobregós, suposo molt més verda del que és habitual, o si més no del que m’imaginava d’aquestes terres seques.

El camí continua carenant per les Gesses, ara amb bones vistes a Sanaüja i, dedueixo, les serres solsonines i el Montsec (una mica tapades). Dino al punt més alt de la costa de les Gesses, tot contemplant les vistes i aquest paisatge gris i més aviat pelat que m’envolta. M’agrada, és un paisatge ben diferent al que veig normalment i ara que queda més a prop, espero, hi vindré més sovint.

Havent dinat segueixo el camí i baixo fins a les font de Xarrapetes i dels Camats. Si fins fa poc dominava el sol amb alguna ombra, amb un cel blau tacat de núvols, ara les clarianes entre núvols cada cop són més petites. Un ruixat, modest, m’enxampa tot resseguint la vall del Llobregós (tot i que no m’impedeix fer gairebé res).

Arribo gairebé a la cruïlla on m’he començat a enfilar, per deixar la ruta de les Gesses i començar (o continuar) la ruta del Molí del Cava. Travesso el riu per el molí, en ruïnes, just on hi ha una petita resclosa. Aquí el camí es torna a enfilar una mica. El sol torna a sortir, ara sense cap núvol que el tapi per enlloc. En aquesta zona, més obaga, hi dominen els roures de fulla estreta. També, bones vistes a la zona de les Gesses, des de l’altra banda de la vall.

L’última parada és a un dels xops (pollancres) més grans de Catalunya, per la seva amplada. D’aquí, força cansat ja queda ben poc fins al cotxe. Entre fotos a paisatge i fotos a floretes (avui un bon munt, algunes ben diferents a les que trobo habitualment), porto unes cinc hores llargues caminant.