Garriga d'Empordà

Caminada d’interès naturalista, per la fauna i la flora que s’hi pot observar. Tot i això pel camí també anirem trobant diferents barraques de vinya o de pastor, a més de tenir bones vistes.

ESPARVER CENDRÓS

Com que demà hi tornaré en trio una de fàcil i planera, no molt lluny. Com que hi vaig sol n’escullo una que no interessi gaire a la Clara. Ho tinc fàcil: la que no vaig poder fer el cap de setmana que va ploure, pel seu interès etnogràfic i naturalístic (tinc ganes d’entretenir-me, si convé, amb les flors). Així doncs, cap a l’Empordà.

La primera part de la ruta (i l’última) és per un paisatge agrícola, amb camps de cereals i vegetació ruderal i arvense. Després de les últimes pluges està tot de color verd primavera (tot i que no s’ha acabat la sequera, quina diferència amb anys anteriors!). M’agrada veure florides, entre d’altres, les malves, els gallarets, les borratges o les margarides.

De cop, deixo enrere camps i em començo a enfilar per la Garriga d’Empordà. La vegetació canvia sobtadament, i ara dominen els garrics, les argelagues i les estepes, acompanyades de tàrrecs i, de tant en tant, de barretets (una orquídia). A banda d’aquest canvi, aquest espai també és interessant perquè es tracta d’un terreny rocós, calcari, que antigament va ser modificat per tal d'aconseguir conreus de secà, amb la construcció de feixes i barraques de pedra seca.  Actualment, amb l'abandó dels camps, s'hi ha recuperat la vegetació natural caracteritzada per prats secs, llistonars, garrigars i fins i tot algun alzinar.

M’enfilo fins a l’Aguait d’Ocells de la Garriga, que també és un bon mirador d’aquest hàbitat, la vall del Rissec i la plana Empordanesa. Hi ha un plafó amb els ocells més significatius de l’espai, entre ells l’esparver cendrós, que he tingut la sort de veure just entre els camps i el garrigar, i que tornaré a veure una mica més endavant. Era un altre dels “objectius” del dia. També veure milans, xoriguers, gafarrons i cruixidells.

Al voltant de l’aguait hi ha diverses barraques de pedra seca, algunes a la ruta prevista, d’altres hi vaig tot improvisant gràcies als pals indicadors. Per més informació, veure ruta anterior a sota. En visito i visitaré unes quantes: la d’en Pep, la d’Anna Maria Puig, la del Salvatar, la del Rajoler o la d’en Rotlles, entre d’altres sense nom. Per una informació encara més detallada de cadascuna podem consultar la Wikipedra (al track hi ha el número de codi que identifica cada barraca).

Vaig pujant i baixant per un paisatge ondulat, amb algun camí que costa de seguir.  Fa sol i una mica de calor, però també passa una mica d’aire que fa que s’estigui bé. De tant en tant tinc bones vistes a la plana Empordanesa, al Montgrí, les Salines, l’Alta Garrotxa o al Canigó (entre d’altres).

L’última parada la faig a l’Engorjat del Rissec, on puc observar una ànega amb una bona colla d’anedons.

Dino al parc al costat d’on he aparcat... he passejat el dinar tot el dia per res. Segur que si el deixo al cotxe, però, llavors hagués acabat tard. Què hi farem.

Pedra seca de Llers i Sant Quirze d'Olmells

Ruta bonica, fàcil i planera al voltant de Llers, on descobrirem un ric patrimoni de pedra seca. Durant el recorregut veurem un munt de barraques de vinya i de pastor, tindrem bones vistes a les muntanyes que envolten l’Empordà i passarem per l’ermita de Sant Quirze d’Olmells.

PEDRA SECA

Sol, una altra vegada, em decideixo per l’Empordà. Fa temps que no hi vaig i en tinc ganes. Com sempre en busco alguna que a la Clara no li acabi de fer gràcia. Aquesta vegada una que fa dies que he trobat una mica de casualitat (com passa tot sovint, buscant alguna altra cosa).

Surto de la zona esportiva de Llers i començo a caminar entre camps de cereal. Més endavant ho faré per suredes, brolles amb pi blanc i alzinars (a vegades amb algun roure). Som primavera i es nota, pel camí, segons l’hàbitat, veuré ravenissa blanca, mosques grosses (una orquídia), almesquí, aranyoners, lliris o abelleres, entre d'altres.

Fa una mica de vent del sud i la visibilitat és molt bona. Tot i tractar-se d’una caminada planera, sovint al capdemunt de les suaus ondulacions del terreny, tinc bones vistes a les muntanyes que envolten l’Empordà. Especialment al Canigó, avui blanc de neu, les Salines i el Costabona, però també, de tant en tant a l’Albera, Rocacorba o el Montgrí.

El principal atractiu d’aquesta excursió, però, és la gran quantitat de barraques de vinya i cabanes de pastor que anirem trobant tot caminant (especialment a la primera part del recorregut, més boscosa). Fins a disset, gairebé totes en bon estat o restaurades, sense comptar les que es veuen d’un tros lluny. L’Ajuntament de Llers, llegeixo, està recuperant aquestes construccions de pedra seca per difondre la seva història (i, imagino i afegeixo jo, com a atractiu turístic). Aquest tipus de construccions és molt freqüent a la zona entre Llers i Avinyonet de Puigventós. El seu origen estaria relacionat amb l'expansió agrícola i demogràfica del segle XVIII, quan els senyors del lloc, van cedir a la gent del poble bona part de les terres ermes per al seu conreu, on van plantar-hi vinyes i oliveres. N’hi ha de tot tipus, dimensions i formes. Majoritàriament són de grans dimensions, de planta quadrada, rectangular o circular, i amb entre una i tres estances. Per una informació encara més detallada de cadascuna podem consultar la Wikipedra (al track hi ha el número de codi que identifica cada barraca).

A mig camí hi ha l’ermita de Sant Quirze d’Olmells, preromànica, de segle IX, amb algunes modificacions posteriors i restaurada actualment. A l’ombra dels bosc que l’envolta, arrecerat del vent, ho aprofito per dinar tot contemplant com dragons i raspinells busquen algun insecte per les seves parets.

Continuo el camí, ben aviat per un paisatge més agrícola, amb poques barraques però més bones vistes i acompanyat d’orenetes, caderneres i cruixidells. Arribaré al cotxe molt més tard del que comptava, però ha valgut la pena i no tenia cap pressa.

Puig Segalar

100 Cims modest per amb unes vistes magnífiques al golf de Roses, la plana de l’Empordà i les muntanyes que l’envolten (i més enllà). Pel camí també passarem per diferents ermites i un parell de forns de calç.

GRÀCIES AL VENT

Quedem amb en Pep, la Maite i la Mari a Calldetenes per anar amb un sol cotxe. Avui toca caminada de grup i hem quedat a les deu a Viladamat. Tot i que hi arribem deu minuts abans ja ha arribat tothom. Ens abriguem bé, fa un vent fred i encara passarà una estona abans no afluixi. Comencem a caminar uns minuts abans de les deu, mai havíem sigut tant puntuals.

Sortim tot passant pel centre del poble i l’església de Sant Quirze, del segle XVII, obra popular i gòtic tardà. Crida l’atenció el seu campanar d’espadanya “doble”. Llàstima que tots els carrers del centre del poble estan en obres, perquè el poble és prou bonic.

Deixem enrere les cases i comencem a caminar per una plana agrícola, ara amb aspecte hivernal,  amb la major part dels camps llaurats. Tenim a la vista el principal objectiu del dia: el puig Segalar. No moltes, però també hi ha algunes oliveres, i d’aquestes, tant ara com més tard a la tarda, en veurem més d’una que, pel seu aspecte i les seves mides, sembla centenària o més que centenària.

La primera parada és ben a prop, tot i que dubtem de si arribar-hi per uns cartells no massa clars. L’ermita de Santa Eulàlia de Palau Borrell, preromànica, del segle VIII, es troba adossada al mas del Batlle, del que forma part. Només es pot veure la façana i costa de distingir de la d’una casa normal si no fos pel cartell informador que hi ha a la porta.

Una mica més enllà hi ha el pont, la font (seca) i el forn de calç de Palau Borrell, dels segles XVII-XVIII. Està bé.

No hem de caminar gaire més per arribar a Sant Feliu de la Garriga, una ermita romànica, del segle XII, amb alguna modificació posterior i força deteriorada. Crida l’atenció els forats al terra, que semblen sitges, però que són els espais que ocupaven les antigues sepultures de personatges de l'època. Just al seu costat hi ha el castell de Sant Feliu de la Garriga, una gran fortificació del segle XVII, segurament però, sobre un primitiu castell del segle XIII. És “xulo”, llàstima que només es pugui veure l’exterior i només una part.

A partir d’aquí anem deixant enrere camps per començar-nos a enfilar per plantacions de pi blanc, fins arribar al cim del puig Segalar. Estem de sort, avui, gràcies al vent, la visibilitat és molt bona i les vistes són espectaculars: a les Gavarres, el Montseny, Rocacorba, el Montgrí, els Aiguamolls de l’Empordà, el golf de Roses i el cap Norfeu, la serra de Rodes, l’Albera, les Salines, l’Alta Garrotxa, el Canigó, el Costabona, Bastiments o el Puigmal, entre altres. Ens hi estem una bona estona tot gaudint-ne (i fent fotos).

Baixem tot passant per Sant Grau d'Albons, una ermita romànica, dels segles XI-XII, modificada el XVIII, quan es va capgirar l'orientació de la nau. D’aquí que sembli que hi hagi dues portes, encara que la primera ara s’ha convertit en una mena de finestra. Està bé. Una mica més enllà hi ha la font de Sant Grau, amb un edifici davant que l’espatlla completament (a banda dels “grafitis”). A més, òbviament, està seca.

Continuem la baixada per senders ara entre boscos de pi blanc una mica més bonics, i més humits. Busquem lloc per dinar, però no el trobem fins al forn de calç de l’Olivet, en un estat encara més precari que el de Palau Borell.

Antigament hi havia dos tipus de forns: els efímers i els permanents. Es fabricaven prop de la muntanya on abundava llenya i pedra calcària. Els primers no eren tan elaborats, ja que no s'utilitzaven tan sovint i la gent els fabricava per poder fer la seva pròpia calç. Els permanents eren més industrials, fixos i construïts per ser utilitzats durant molt temps. Els forns feien, en general, entre dos i quatre metres de fondària i entre quatre i cinc de diàmetre. De mitjana hi cabien unes cent tones de pedra, de les que se’n podien obtenir unes cinquanta de calç viva. Funcionaven entre abril i setembre fent diferents cuites. La llenya es posava sota el forn, encenent-se i cremant durant dues setmanes seguides, habitualment amb tres treballadors, en torns de quatre hores, vetllant dia i nit per alimentar-lo (per fer una cuita podien caldre fins a dos mil feixos de llenya seca, i la temperatura del forn arribava als vuit-cents o mil graus). La cuita s’acabava quan el fum que en sortia era blanc, i calien dos dies per a que l’interior es refredés. La calç que en sortia tenia, llavors, molt usos i en molts àmbits, com per exemple: per emblanquinar els edificis amb l'objectiu de millorar les seves condicions sanitàries i tèrmiques, per fer morter, per desinfectar pous, cisternes, corts i quadres, o en medicina per a enfortir els ossos o curar cremades.

A partir del forn passem del track que portem i fem drecera cap al poble, altra vegada entre camps i oliveres. Tornem a passar pel centre i un cop a l’aparcament, agafem el que hem portat, anem a un parc molt proper i, com ve sent tradició en l’última caminada de l’any, fem un brindis amb cava, torrons, bombons i polvorons. Per acabar de gaudir de la companyia, a més, fem el got al restaurant del poble (alguns de nosaltres, altres ja han marxat cap a casa).

El Tren Petit (Palamós - Palafrugell)

Via verda que uneix Palamós i Palafrugell, el seu traçat transcorre per una part de l’antic recorregut de l’anomenat “Tren Petit”, que connectava Palamós amb Girona passant per la Bisbal d’Empordà. Se li ha afegit alguns ramals que permeten fer diverses visites o variacions a la ruta (si es vol).

PRIMER BANY

Tot i que l’objectiu és fer una excursió en bici un cop al mes, per un motiu o per un altre, poques vegades ho aconseguim. Ara ja tocava, feia força que no ho fèiem. Tot i anar tard, ens decidim per la Ruta del Tren Petit, que tenim ganes de fer des de fa temps (especialment la Clara). És una via verda “inspirada” en el recorregut que feia aquesta via fèrria inaugurada el març del 1887 i que va estar en funcionament gairebé setanta anys, fins al febrer del 1956, unint Palamós amb Girona. Dic “inspirat” perquè pel que em sembla entendre del que llegeixo, només una part coincideix amb el recorregut original, que anava pel costat de la carretera i que aquesta, ens les ampliacions que ha patit amb el temps, ha acabat soterrant la via.

Sigui com sigui, la Via Verda travessa un paisatge agrícola, la plana de l’Aubí, almenys aparentment, ben conservat. Amb el massís de les Gavarres i les muntanyes de Begur de fons i les ombres que anem trobant pel camí, de tant en tant, fan un passeig molt agradable (fa uns dies, amb els camps de colza florida, ben groga, encara deuria ser més bonic). De fet, tot i l’hora (cap al migdia), i la caloreta que fa, deu n’hi do la gent que anem trobant amunt i avall.

En aquesta plana, a més, moltes de les seves masies estan fortificades, per defensar-se dels continus atacs pirates que patien les costes catalanes entre els segles XV i XVII. Durant el recorregut en veurem un parell (a una mica de distància): la torre de can Xec, adossada al mas Bofill (una mica tapat pels arbres), i la Torre Roja, que dóna nom al mas (les dues del segle XVI). Durant el recorregut ens desviem per anar, també, a la torre Simona (darrera una tanca, amb un “forat” des d’on es pot veure bé). Antigament adossada a un mas, del que no en queda res, és de planta rectangular, dels segles XIV-XV, i una de les més ben conservades de la comarca.

Arribem al final del ramal que va a Palafrugell, tot i que s’acaba una mica abans d’arribar-hi. Tot seguit fem el mateix amb el de Mont-ras, que si arriba al poble (el centre queda una mica més enllà, i pel trànsit, ens fa una mica de mandra anar-hi. Ho deixem, si un cas, per una altra ocasió). Després anem fins a Torre Simona i, finalment, fins a la platja de Castell.

Hem deixat la platja de Castell expressament per al final per dinar-hi tranquil·lament, encara que sigui una mica tard. També per fer-hi el primer bany de la temporada... al fer un final de maig amb temperatures més pròpies de juliol. El meu molt curt, gairebé entrar i sortir, que l’aigua encara està força freda. La Clara, però, que a vegades sembla la reencarnació d’un pingüí, s’estarà força estona dins l’aigua.

D’aquí cap al cotxe, i cap a casa.

Roca Maura i Torre Moratxa (2)

Caminada curta i relativament fàcil, almenys amb bon calçat, fins a dos cims amb unes vistes magnífiques a pràcticament tot l’Empordà i més enllà.

DE MAL CAMINAR

A la tarda, cap a les set, quan fa una mica menys de calor. Per no dir que en aquests quatre dies de pont no farem cap excursió. Una de curta i fàcil (i, de casualitat, a la porta del càmping).

Sortim del cementiri tot enfilant-nos per unes llargues i costerudes escales. Aquest primer tram és entre urbanitzacions i no gaire bonic. Descartem un camí més directe, per no escurçar la ruta, i seguim el SL.

Al cap de poc, però, les deixem enrere i comencem a pujar per una pineda fins a una cinglera. Seguim per la carena, per un camí pedregós i de mal caminar (tot i que la Clara ho fa amb les sandàlies de trekking). Finalment arribem al cim de la Torre Moratxa, des d’on hi ha unes magnífiques vistes: a les Medes, la plana de la desembocadura del Ter, Les Gavarrers, el Montgrí, les Alberes o el Golf de Roses, entre altres. En aquest cim hi ha, també, les restes de la torre que li dona nom, d’uns quatre metres d’alçada i una cúpula interior, de finals de l’edat mitjana.

Continuem el camí, el mal camí, fins al següent mirador, al cim de Roca Maura, amb unes vistes similars a les de la torre. No entenem que bé un o bé l’altre no siguin un 100 Cims (tot i la proximitat del castell del Montgrí, s’ho valdrien).

La baixada, per l’altra banda, continua sent de mal caminar, però l’última part la fem pels carrers de l’Estartit.

L'Estartit - Torroella - Gola del Ter

Amb el castell de Montgrí sempre present, recorrerem la plana formada a la desembocadura del Ter.

EN BICI

En bici, com fem de tant en tant, per poder fer les rutes més llargues i planeres. Sortim de davant el càmping Rifort, on estem acampats amb els meus pares.

Prenem el Camí vell de l’Estartit a Torroella, ben condicionat i senyalitzat com a SL. Deixem enrere càmpings i de seguida pedalem entre oliveres i alguna masia fortificada, d’on destaquen les seves contundents torres (la majoria dels segles XVI i XVII).

Un cop a Torroella anem a buscar la ruta ciclista que porta a la Gola del Ter. Ara els camps són, majoritàriament, de fruiters i blat de moro. El Castell de Montgrí i, en menor mesura, Roca Maura, són omnipresents durant tot el recorregut.

La Gola del Ter és l’actual desembocadura d’aquest riu (i on ens anirem a banyar aquests dies de pont). Antigament ho feia en tres punts, però dos d’ells ja van ser tallats durant l’edat mitjana. Un d’aquest punts és el Ter Vell, cap on anirem tot seguit (tot i que no visitarem, tot i valer la pena, ja que ho hem fet en moltes altres ocasions).

I d’aquí cap al càmping, per descansar una mica i banyar-nos a la platja (amb les Medes davant), que també ens agrada (i més s’hi puc fer snorkel).

Ruta del Fluvià

Ruta per la plana empordanesa per descobrir alguns del seus racons (per fer a peu o en bici).

APROFITANT

Aprofitant que som a l’Estartit avui farem una excursió en bici. Cotxe i cap a Sant Martí d’Empúries, on començarem a pedalar (i que, tot i que val molt la pena, no visitem ja que hi vam estar no fa gaire).

Tota la ruta serà pràcticament per pistes planeres, entre camps de cereals i pomeres. Ens permetrà, també, anar descobrint alguns dels pobles de la Plana de l’Empordà, com el bonic llogarret de Cinc Claus, l’Armentera o Viladamat, amb cascs antics amb racons prou fotogènics.

A mig camí resseguim, també, durant una bona estona, el Fluvià, fins al gran molí de l’Arbre Sec. Més endavant deixem a l’esquerra la Mare de Déu de l’Om, romànica tot i que amb modificacions posterior (el nom li vindria per la llegenda d'una pastora que va trobar una imatge de la Mare de Déu dins la soca d'un om).

Anem bé de temps, però no ens podem encantat gaire, ja que hem d’acabar a l’hora de dinar. Passem pel molí de l’Escala i, seguint la ruta, fem una volta totalment innecessària per aquesta població (que ens podríem haver estalviat, sense perdre’ns res, passant per una rotonda).

La part final és, potser, la més bonica, ja que recorrem el Camí de Ronda tot deixant les platges entre l’Escala i Sant Martí a la nostra dreta, a més de passar pel costat de les ruïnes d’Empúries.

Verges - La Tallada - Maranyà - Tor - Albons - Bellcaire

Ruta planera i fàcil, que és pot fer en bici o també a peu (tot i que entre Albons i Bellcaire per carretera). Entre camps de cereals anirem de poble en poble, tots amb algun racó que val la pena descobrir.

EN BICI

Estrenem bicis o, més ben dit, la “reconstrucció” de dues de velles que, pels cops que fem i farem rutes d’aquest tipus bé faran el fet. També el material associat, com un porta-bicis de segona mà o guants i cascs. Comptant que ho anem fent regularment i que cada vegada ho hem de llogar tot, la idea és que amb unes quantes pedalades ho tindrem tot amortitzat.

Sortim de Verges a mitja tarda, després d’aprofitar el matí per anar a la platja. Deixem la seva visita per després (després que és convertirà per un altre dia, ja que acabarem més tard del que comptàvem).

Entre poble i poble el paisatge serà sempre més o menys el mateix: camps de cereal, que ja comencen a tenir el color groc de l’estiu, amb el massís del Montgrí sempre de fons.

La primera parada és a la Tallada, per fer una volta l'antic recinte fortificat. Començat a construir al segle XIV, tot i que se n'han perdut algunes parts i d'altres es troben amagades per altres construccions, encara es poden veure  les seves torres (cinc de les set que es creu que hi havia) i seguir el traçat de la muralla amb murs atalussats, sageteres i espitlleres. Visitem, tot seguit, l'església de Santa Maria, dels segles XII-XIV, romànica i fortificada amb una torre de defensa circular proveïda d'espitlleres, que crida molt l’atenció.

Pedalem una mica més i segona parada. Sant Esteve de Maranyà és una església romànica d’aspecte robust i curiós. Construïda ens el segles XI-XII posterior es va fortificar elevant un altre pis els seus murs i integrant-hi el campanar, a mes de reforçar-ne els contundents contraforts.

La següent parada és a Sant Climent de Tor. Amb un aspecte similar a l’anterior, també és romànica, del segle XI, i fortificada als segles XV-XVI.

La quarta és a Sant Cugat i el castell d’Albons, que amb la plaça que hi ha davant seu conformen un bonic racó. L’església també és romànica, dels segles XI-XIII, amb algunes modificacions d’època moderna, com l’horrible campanar. El castell, al seu costat, medieval i del segle XVII, és una edificació militar i civil de la que en queda un conjunt destacable, amb una part aprofitada per a un casal tardà, un gran portal dovellat i una part només amb el mur de tanca.

Una pedalada més i últimes parades del dia: Sant Joan de Bellcaire, una bella església romànica, amb elements preromànics i afegits posteriors (segles IX-X, XI i XIII-XIV), i l’imponent Castell-Palau de Bellcaire, del segle XII.

L’última part del camí la fem al costat del Rec del Molí, un passeig molt agradable, malgrat el cansament (acabaré mort), no sé si de l’acumulat de les últimes excursions, o que el fre no acaba d’anar bé, vaig “frenat” i haig de pedalar més del compte, o de les dues coses.

Pals - Torrent - Fontclara - Fontanilles - Pals

Ruta ideal per a ciclistes ocasionals (com nosaltres). Vint-i-cinc kilòmetres per camins de carro, pistes asfaltades i alguna carretera poc transitada, per la bella plana empordanesa, de poble en poble, tots amb racons interessants (amb sortida a Pals, un dels més bonics del país).

EN BICI

Lloguem la bici al càmping on estem allotjats i comencem a pedalar, d’entrada fins a Pals (tros que no surt al track). La visita a Pals (i a algun tram de Camí de Ronda) la deixarem per demà.

Sortim del poble i comencem a passar entre els camps de cereals, verd primavera, i de colza, groc reivindicatiu, que ens acompanyaran pràcticament tot el dia. El Montgrí i les muntanyes de Begur, un a una banda i l’altra a l’altra, sempre de fons.

La primera parada és a Torrent, un petit poble prou bonic del que destaca el seu castell, del que se’n conserva la porta medieval del recinte murat. La segona és Sant Feliu de Boada, un petit nucli de població del que ens crida l’atenció la seva església del segle XVI. Passem molt a prop de Palau-sator, que val molt la pena, però com què ja hi hem estat no fa gaire ho deixem per un altre dia. La següent visita la fem, doncs, a Fontclara, un nucli encara més petit en què destaca, també, la seva església romànica (del segle XI, amb algunes modificacions dels segles XVI i XVII). La penúltima parada és a Fontanilles, amb la seva bonica església romànica del segle XII, amb bones vistes, que aprofitem per dinar. Tots aquests poblets, tot i no ser gaire coneguts, valen molt la pena visitar, són encantadors!

Un tros més de camps de cereals per, passada la C-16, endinsar-nos als arrossars de Pals, encara amb el seu aspecte hivernal (secs). Més endavant visita ràpida a la Bassa d’en Coll i les dunes de la platges de Pals, on aprofitem per descansar una mica. Comencem a estar una mica cansats.

D’aquí als Masos de Pals, passant per la seva església (del segle XVIII) i després, en principi, a Pals. Nosaltres però, encara que no surt al track, fent drecera fins al càmping per camins no massa cicables, que afegeixen més cansament a les nostres cames (amb el fet que la ruta ja era més llarga del que marcava la ressenya, més alguns petits trossos que ens hem equivocat, més l’anada i tornada del càmping... amb el que al final acabarem fent més de trenta kilòmetres).

Quermany Gros

100 Cims fàcil, d’alçada modesta, però com passa sovint en aquest casos, amb unes vistes impressionants.

REPETIDA

Aprofitant el pont i que el meus pares són al càmping, cap a Pals, per fer una primera caminada a la tarda. Tot i que una versió més curta, per mi repetida.

Sortim de Pals, tot i que deixem la seva visita per demà-passat, que sempre val la pena (segurament és un dels pobles més bonics de Catalunya).

De seguida deixem enrere camps i ens comencem a enfilar entre pins, suros i, ja més cap al final, brolles pelades. Ben aviat gaudint, també, de les bones vistes que al cim seran espectaculars: la Plana Empordanesa, el Montgrí, les Medes, les Gavarres i, més enllà i una tapat pels núvols, el Canigó (entre altres).

Baixem per l’altra banda de la muntanya, tot passant per les mines d’en Bofill, d’on s'extreia caolí, una terra blanquinosa, molt fina i molt apreciada per a fer l'engalba, una capa fina que per decorar la ceràmica o modificar-ne el color. Hi entrem uns metres, està bé.

Poc més endavant fem drecera (fins i tot més de la que surt al track, on he preferit posar-hi camins ben marcats i senyalitzats), i en poca estona tornem a ser a Pals, a descansar, que demà hi tornarem (tot i que en bici).

Caiac del Ter

Baixada en caiac per un petit tram del baix Ter, una experiència interesant i divertida, i tornada a peu per la plana empordanesa (al nostre aire, tot i que també es pot fer en guia). Pel camí val la pena desviar-se a les ruïnes de Sidillà.

PROVANT

Toca caminada de grup, aquesta vegada, però, per fer una sortida fora de l’habitual. Ens trobem a Colomers a un quart d’onze. Un cop canviats, “ensenyats” (i havent retrobat, jo, el que pensava que havia perdut), ens porten cap al riu per començar la nostra petita “aventura”.

L’entrada al riu és una mica brusca, especialment pel que va al davant (ens hem pogut repartir en parelles en caiacs per a dos). Per sort fa bon dia i fins i tot una mica de caloreta, sense arribar a ser angoixant.

El recorregut és d’uns set kilòmetres, però amb les esses que fem segurament la distància gairebé l’acabarem doblant. Acostumats al caiac de mar ens costa una bona estona poder portar en línia recte el nostre (que, de fet, aconseguim passada mitja baixada seient jo més enrera). Pel camí, a banda de les esses, grumets remant  i capitans mandrosos, i una que perd els pantalons. Arribant, la que no es volia mullar, cau tota ella a l’aigua.

L’experiència, però, és divertida i el paisatge sovint recorda l’Amazònia. Tot remant també podem contemplar alguns ocells (com una arpella, abellerols o coll-verds) i veure com algunes tortugues prenen el sol en alguna branca.

Un cop al pont de Verges toca la tornada, a ple sol i entre camps (potser hauria estat millor fer-ho al reves, però no sabia que es podia, que hi farem). Dinem a mig camí a l’ombra d’uns pins i continuem endavant.

Uns quants, dels últims, el grup va molt estirat, ens desviem fins a Sant Romà de Sidillà (o de les Arenes o Sant-romans o Sant Romanç), les interessants restes d’una església preromànica i les ruïnes d’un poblat medieval, sobre una vila romana, del segle X (aproximadament).

Poc més endavant travessem el riu per la presa de Colomers i fem el got bar que hi ha al costat del Caiac. Després alguns marxen cap a casa i uns quants ens quedem a fer una volta al poble de Colomers que, amb una portalada medieval , carrers estrets i una església romànica, sense ser espectacular val prou la pena.

Hem anat a bon ritme i aquesta vegada arribarem molt més d’hora a casa. Contents i amb la convicció de que l’any que ve repetirem fent alguna cosa semblant. Sembla que ha agradat molt a tothom.

Vulpellac - Peratallada

Caminada fàcil i bonica per l'Empordà. Tot passejant per la plana, entre camps i pinedes, visitem els nuclis medievals de Vulpellac i Peretallada, l'església preromànica i romànica de Canapost i la curiosa pedrera ibera dels Clots de Sant Julià, en perill.

FÀCIL I PLANERA

Una de fàcil i no massa lluny, avui vaig amb una “nova” companyia. La primera idea era una altra, però per assegurar que farà més o menys bon temps tot el dia, a última hora canvio d’opinió. L’Alta Garrotxa la deixo per més endavant i marxem cap a l’Empordà. Farà fred igual, però molt menys.

Comencem a caminar a quarts d’onze. De fet, una mica més tard, les primeres parades són només baixar del cotxe. Vulpellac és un petit nucli de població amb un passat medieval ben present. Els seus carrers són prou bonics, però destaca l'església de Sant Julià i Santa Basilissa, l'antiga capella del castell, del segle XVI, d'estil gòtic tardà, amb detalls renaixentistes i fortificada. El castell-palau, just al seu costat, manté en una bona part l'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del XVI. A l'entorn de l'església i del palau hi ha restes disperses de la muralla, sent l'element més ben conservat la torre-portal del nord-est, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Era una visita que tenia pendent de fa molt temps, i m’ha agradat.

Sortim del poble pel Carrer Nou. De seguida ens passegem la plana empordanesa, pels camps i pinedes, castigades per la nevada de fa uns anys, que ens acompanyaran tot el camí. Camps i pinedes que ens deixaran veure, més o menys a la llunyania i a estones, muntanyes com el Canigó, les Gavarres o el Montgrí.

La segona parada és ben propera. Els Clots de Sant Julià són unes antigues pedreres, un magnífic complex de cavitats, un conjunt arqueològic format per uns vint forats excavats a la roca, alguns de fins a deu metres de fondària. El seu origen és molt antic, possiblement del segle VI. a.C (s’han localitzat pedres provinents d’aquesta cantera al poblat ibèric d’Ullastret, molt a prop), i s’ha anat usant fins pràcticament el segle XVIII (també hi ha pedres a l’església preromànica de Sant Esteve de Canapost o a la romànica de Sant Esteve de Peratallada). El recorregut és una mica anàrquic, la pedra tallada sovint té uns colors i formes boniques, amb un toc màgic. Val la pena. Malauradament, però, sembla que està amenaçada i la seva conservació no està assegurada.

Una caminadeta més, i tercera parada: la bonica església de Sant Esteve de Canapost. Està formada per dos edificis, un de preromànic (del segle IX o X) i una altre romànic (del segle XI), juxtaposats un al costat de l’altre i comunicats per dins, amb una torre-campanar, també romànica. Darrera els absis hi ha, també, una necròpolis medieval.

L’última parada, també és al cap de poc. En tinc ganes, fa molts anys que no hi havia tornat. Peratallada és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval. Conserva el seu antic aspecte feudal, amb carrers estrets i tortuosos, amb nombrosos entrants i sortints. Destaca el castell fortificat amb la seva torre de l'Homenatge i el palau (s.XI-XIV), les muralles (s.XII-XIII), l'església de Sant Esteve (romànica de principis del segle XIII) i el gran fossat que envolta la població, excavat a la roca viva. Molt bonic, el recorrem pràcticament tot. Ho aprofitem, també, per dinar.

Tornem tot fent drecera, gràcies al mapa que portem... i al sentit de l’orientació, que afortunadament el tenim prou bo. Hi ha un bon grapat de cruïlles i camins on equivocar-se. Sense parades i al ritme de l’Isa, el que farà que acabi inusualment d’hora vistes la majoria d’últimes caminades. Contents, ha fet sol tot el dia i la caminada ha estat molt bonica.

Sender de Pals (PR-C 108)

Llarga ruta circular per alguns dels racons més significatius de Pals. Tot sortint del casc antic ens enfilarem al Quermany Gros, un 100 cims modest però amb bones vistes, baixarem per dunes fixades, i finalment passarem pels seus aiguamolls i arrossars.

UNA ALTRA DECEPCIÓ

Deixem el cotxe a Pals, fora de la zona blava per si un cas (que no acabem d’entendre, no veiem parquímetres ni límits de temps). Abans de començar a caminar de veritat fem una volta pel bonic centre medieval d’aquesta població. És relativament d’hora, dos quarts d’onze, i encara hi ha poca gent pels carrers. Destaca la torre romànica, construïda entre els segles XI i XIII, coneguda com la Torre de les Hores, a més dels seus carrers empedrats amb arcades, les muralles amb quatre torres quadrades del segle IV, la Plaça Major, les tombes al Carrer Major o l'església de Sant Pere.  

Sortim del poble i de seguida comencem a enfilar-nos, entre pinedes (amb ben poques flors), fins al cim del Quermany Gros, quedant-nos únicament amb màniga curta. Avui farà gairebé un dia d’estiu. Les vistes des d’aquest modest cim són molt boniques i molt bones (malgrat la mica de calitja que hi ha avui), cap a les Medes, el Montgrí, el Cap de Creus i els Pirineus al Nord, i les muntanyes de Begur i la  plana de Palafrugell al sud.  

La baixada, igual que la pujada, és una mica recargolada (tampoc veiem cap possible drecera entre garrics). Una altra vegdada entre pinedes arribem a les mines d’en Bofill (o d’en Bernat), d’on s'extreia caolí, una terra blanquinosa, molt fina i molt apreciada per a fer l'engalba, una capa fina que s'usa per decorar la ceràmica o modificar-ne el color. Entro uns metres, ja en tinc prou i no m’atreveixo a anar gaire més enllà, tot i que sembla que continua (tampoc sé si és perillós, o no).

A l’alçada del mas fortificat de can Pou de ses Garites comencem a caminar per les dunes interiors de Pals, fixades amb pinedes, com les de la veïna Torroella. Aquí és on trobarem la major part de flors del dia, fins i tot alguna orquídia sense buscar-la expressament. Al final del dia, però, si bé haurem fet una bona llista n'acabarem trobant força menys de les que imaginaven (bé, menys feina a classificar-les durant la setmana... que a vegades és una bona estona).

Després de passar per un tram urbanitzat arribem als Arrossars i dinem al mirador de la bassa de can Coll (que és més visible des de la platja, tot i que avui no hi podrem anar, ja que la mateixa sortida d'aigua al mar de la bassa ens inpedeix el pas).

Si bé fa quinze dies vam veure alguns camps plens d’aigua (des de Roca Maura), avui estan tots buits, pràcticament secs (es veu que han contingut aigua). No sé perquè. Havia pensat que en quinze dies n’hi hauríem de trobar força més, ja que en teoria s’omplen entre aquest mes i el que ve. Hi haurem de tornar.

Caminem, doncs, entre camps “normals i corrents”, amb el què els últims kilòmetres se’ns fan una mica monòtons (tenim la sensació que, segurament, amb aigua i arròs, no tindríem tant aquesta sensació, entre altres coses perquè aniríem badant i entretenint-nos fent fotos aquí i allà).  

Arribem a Pals després de més de sis hores caminant, comptant parades. Hi fem una altre volta, repetint algunes fotos i fent-ne de noves (l’orientació del sol i les ombres són completament diferents a les del matí... i el poble és prou bonic per tornar-hi (malgrat el cansament).

Ha estat bé, però un cop feta la caminada si hagués d’aconsellar algú i si mai la repeteixo, faria per una banda la pujada al Quermany Gros (des de Pals i fent-la més o menys circular d’alguna manera, que es pot), i per una altra, una volta en bicicleta pels arrossars, ampliant la visita a les platja de pals i/o a la Gola del Ter (i/o les closes del voltant).

Ruta del Vent i Roca Maura

Si a la ja bonica caminada per la Ruta del Vent, que ens permetrà descobrir alguns dels diferents ecosistemes del massís (a més d'algunes curiositats geològiques i construccions de pedra seca), se li suma la pujada, fàcil, a la Torre Moratxa i/o a Roca Maura, amb vistes impressionants, l'excursió passa a ser espectacular.

BUSCANT ORQUÍDIES

En una hora ens plantem a Torroella, sense trànsit i sense córrer. Que bé que s’hagin acabat les obres a l’eix. L’espera, fa dies que ho anem comprovant, ha valgut la pena (malgrat que haig de dir que segurament, al meu parer, era un desdoblament que no calia, amb algunes millores potser n’hi hauria hagut prou).

L’Objectiu d’avui, per dir-ho així, es trobar una espècie d’orquídia en concret. Per fer-ho seguirem la Ruta del Vent, desviant-nos-en per anar fins a Roca Maura.

Només començar, i com anirem fent en gran part del camí, en trobem un bon grapat... però cap és la que busquem. Ho compensem, això sí, amb altres tipus de flors (que també ens agrada).

Seguint la ruta passem per alguns dels elements característics del Massís. El primer, un forn de calç, activitat que va ser relativament important en aquesta zona. Tot seguit l’aixart d’en Bosqueta, una cabana de pedra seca testimoni de l’antiga activitat agrícola.

Poc després de passada la cabana ens desviem per pujar a la Torre Moratxa i a Roca Maura, fiant-nos de la intuïció i la orientació (fàcil quan més o menys tens a la vista els punts on vols anar). En algun tros ens hi ajuden algunes marques, sobretot quan tot carenant es puja més o menys pel dret, saltant de roca en roca.

Les vistes, tant des de Torre Moratxa com des de Roca Maura són impressionants: les Medes, El Ter Vell, Pals, Begur, la plana empordanesa, el Cap de Creus, el Golf de Roses, el Canigó... I això que avui la visibilitat, si bé no és dolenta, tampoc és molt bona.

Reculem més o menys per on vingut o per camins paral·lels, fins retrobar la Ruta del Vent allà on l’havíem deixat abans. De camí una sorpresa inesperada, un bolet: la guita de bruixa, tan bonic... com pudent. Fa pudor a excrement i carn podrida per atreure les mosques, que en dispersaran les seves espores.

Ara toca curiositats geològiques. Primer una petita dolina, una depressió al terreny, normalment de forma més o menys circular, formada per l’ensorrament d’una cavitat o cova. Tot seguit els cisternons, galeries formades a la roca degudes a l’erosió de l’aigua, i que permetien que s’hi emmagatzemés aigua antigament (d’aquí el seu nom).

Una mica més endavant la barraca, el forn de calç i la cantera dels Hereus. Encara més enllà, el pou de Mustinyà, testimonis de la intensa activitat agrícola en el passat a la zona.

Entre una parada i una altra, el dinar i alguns dels ecosistemes més típics de la zona, com els alzinars o les garrigues.

Fa un dia molt agradable i amb força sol, que ja era hora en un març tan plujós com el que portem (que també va bé, però).

Gairebé estem acabant la caminada i encara no hem trobat l’orquídia que hem vingut a buscar. Ens queda, però, un últim recurs, desviar-nos cap a un hàbitat més propici: les dunes (no surt al track). Amb paciència i una mica de sort... finalment trobem l'abellera (primer dues i després una altre, no és que sigui molt abundant, sembla). El que faltava per arrodonir una excursió que ha set molt més bonica i interessant del que ens imaginàvem i que, amb orquídia o sense, hagués valgut la pena igualment.

Figueres - Vilajuïga

Si be algun tram és pot fer una mica monòton, durant aquesta llarga però planera caminada anirem descobrint racons molt bonics, tant des d'un punt de vista cultural (Santa Maria de Vilabertran, Peralada o Sant Romà, per exemple) com des d'un punt de vista natural (com les Basses de Delfià). Ideal per fer en bicicleta.

OBJECTIU ACONSEGUIT!

Un dia que quedem una mica abans... un dia que m'adormo (culpa del despertador, que ha decidit quedar-se parat a dos quarts de vuit). Vaja, que passem de marxar un quart abans a fer-ho un quart després... justament avui que hem d'anar a agafar un tren. Per si no fos poc, Murphy és impecable... un accident a la carretera fa que estiguem aturats fenT cua, per sort, molt poca estona. Afortunadament, però, l'estació es veu des de la carretera... perquè no hi ha cap senyal que indiqui com arribar-hi.

Tot i això, sense córrer, arribem a Vilajuïga a temps (cinc minuts abans) per no perdre el tren.

Comencem a caminar a les onze (la freqüència de trens tampoc deixava gaire més opcions). De seguida sortim de Figueres i trobem els camps que avui ens acompanyaran gairebé tot el camí.

La primera parada és a la canònica de Santa Maria de Vilabertran. Romànica, és un dels exemples més ben conservats de l'arquitectura de les canòniques regulars medievals a Catalunya. La seva visita val molt la pena.

 El tram entre Vilabertran i el pas de la Muga es fa una mica monòton, passem pel costat de la Muga però entre canyes altes. La primera sorpresa del dia és a l'hora de travessar el riu... ens haurem de descalçar i ficar-nos-hi de peus. I l'aigua està glaçada!

Més endavant, haurem de travessar el Llobregat, per un altre gual. Aquest el sabia, però no comptava que hi baixés aigua, i encara menys amb tanta força. No ens atrevim a passar-hi ni a recular i hem d'improvisar el camí per arribar a Peralada (amb el mapa del llibre que portem com a ressenya, però, no tenim cap problema, només hem de recular una mica i prendre un altre camí).

Arribem a Peralada al migdia. Visitem la façana del castell, passem per davant del convent del Carme i intentem visitar el claustre de Sant Domènec... tancat malgrat que els horaris de tot arreu, inclosos els que hi ha la porta, diuen que hauria d'estar obert. Fa una mica de ràbia i ens queda una espineta clavada (tot i que petita, ja que el poble val una visita força més pausada un altre dia... però ja que hi passàvem).

De Peralada a Delfià un altre tram monòton. El paisatge és bonic, camps verds amb els Pirineus i les Alberes de fons, però molt igual. En aquest tram, però, la primera sorpresa del dia, mosques grosses (una orquídia).

Dinem, tard, a Delfià. Amb les basses plenes d'aigua (s'inunden de forma temporal), els prats verds i el Mas Faiet i l'ermita romànica de Sant Romà, el paisatge aquí és molt bonic, malgrat el fred (accentuat pel vent) i els núvols que ja fa estona que no ens deixen veure el sol.

Les basses de Delfià són un espai natural amb un gran interès botànic i geològic (a més del paisatgístic), que, al meu parer, desgraciada i incomprensiblement no està protegit (esperem que a ningú se li acudeixi espatllar-lo).

D'aquí ens enfilem al voltant del Puig de Costoja on, en teoria, hem de trobar l'objectiu del dia. De fet aquesta era una caminada que tenia moltes ganes de fer, però després de saber que aquí es trobava l'orquis cònic va pujar uns quants llocs a la llista. Exceptuant al voltant del Llobregat i en algun altre punt concret avui no hem vist massa flors i no tenim gaires esperances... però la trobem. Objectiu aconseguit!

El tram final, segurament és el més bonic i variat. Travessem la bonica riera de Garriguella (saltant), vinyes i més camps, Garriguella (amb l'església de Santa Eulàlia), brolles, alguna pineda i arribem a Vilajuïga, on fem l'ultima visita del dia, l'església romànica de Sant Feliu, gairebé de fosc. Arribem al cotxe gairebé a les set.

Aiguamolls de l'Empordà

Excursió clàssica però sempre interessant i bonica. Al voltant de març, en general, s'hi poden veure un grapat d'espècies d'aus diferents i de totes menes. Amb sort també, alguna daina.

A VEURE OCELLS

Marxem a les 9, com gairebé sempre. Comencem a caminar a quarts d’onze, avui a un altre ritme, amb la intenció d’anar a veure ocells més que de caminar. I ara, aquesta època, és una de les millors, a més de les espècies que s’hi poden veure tot l’any, si tenim sort encara en podren veure algunes d’hivernants que encara no ha marxat, més algunes de les estivals que ja han arribat, i també algunes que només estant de pas, de l’Àfrica cap al nord o el centre d’Europa.

Fem el recorregut típic, resseguint tot els aguaits que anem trobant (amb diferent sort). A més, el dia acompanya força, fa sol i la temperatura és agradable (fins i tot una mica fresca). Pugem, també, a les torres del Mas del Matà, amb unes vistes sempre magnifiques (dels Aiguamolls, la badia de Roses, la plana empordanesa i, si el dia acompanya, del Canigó.

Dinem en un dels aguaits més propers a la platja de can Comes, generalment menys freqüentats i molt més tranquils, per desfer al camí cap al cotxe, parant-nos una altra vegada a pràcticament tots els aguaits. La intenció era, també, passar el dia aquí. Mica en mica, anem afegint algun ocell més a la llista.

A mitja tarda i a l’últim aguait tenim una sorpresa inesperada, tot i que una mica lluny, podrem veure algunes daines, més esquerpes que fa uns anys en què es deixaven veure més fàcilment.

Marxem cap a casa a mitja tarda contents, al final la llista d’ocells és prou llarga: rossinyol bord, estornell, cadernera, garsa, martinet blanc, esplugabous, bernat pescaire, agró roig, agró blanc, flamenc, cigonya, capó reial, gamba roja, becadell, cames-llargues, corriol petit, fredeluga, cabusset, cabussó emplomallat, gavina vulgar, gavià argentat, corb marí, fotja, polla d’aigua, arpella, oca vulgar i ànecs collverd, cullerot, blanc, cuallarg, griset, piulaire, xarrasclet (i algun altre que segur que em deixo).

Aiguamolls de l'Empordà (en bici)

Una altra "clàssica" al meu oasi de pau. Aquesta vegada, però, en bici per poder fer un bon grapat de kilòmetres. L'excursió ens va permetre contemplar els diferents ecosistemes del Parc, des dels boscos de ribera (al costat del Fluvià) fins als diferents tipus de llacunes. Una diversitat d'ambients que comporta, també, una gran diversitat de fauna. El mes de març, a més, probablement és un dels millors per observar-hi aus.

EN BICI

Als Aiguamolls. El meu oasi de pau particular. Avui però, amb amics i amb la intenció de veure'ls del tot. Una visita al complert en bicicleta.

Comencem, tard, a Sant Pere Pescador. Ho fem seguint les ribes del Fluvià passant per les reserva de Mig de Dos Rius i pel costar de l'illa d'en Caramany (Reserva Integral), on es poden contemplar els primers ambients característics del Parc Natural. Xiulant "Verano asul" i derrapant amunt i avall... sense pensar en el que ens espera... i demà ja ho trobarem. A la Reserva hi ha tres paisatges ben diferenciats. A les ribes del riu, un bosc de ribera amb freixes de fulla petita, oms, salzes o verns (a més de pollancres i plàtans). Més cap a l'interior, prats de dall rics en gramínies, lleguminoses i orquídies. Finalment, en algunes zones, canyissars amb canyís, bogues i balca.

D'aquí, passant per la Gola del Fluvià, anem fins a les llacunes del parc Natural, més concorregudes i visitades. Les llacunes de la Rogera, la Llarga, la Massona, la Fonda i d'en Turies, entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià són ecosistemes de clara influència marina. Aigües salobroses poc profundes, ideals per a moltes espècies d'aus que troben aquí un lloc de cria, repòs en la migració o hibernació.

Entre parades i paradetes, en prou feines hem fet cinc Kilòmetres en dues hores. A aquest ritme no acabem ni en pintura. Haurem d'accelerar una mica el ritme o no fer tantes parades... tot i que la propera serà ja per dinar, a l'estany Europa. Deixant enrere la gent i travessant més closes i alguns camps de conreu. L'estany Europa és un estany artificial, construït per fer la depuració biològica de les aigües procedents de la depuració física i química de la depuradora d'Empuriabrava (els canyissars d'aquestes llacunes absorbeixen l'excés de nutrients de les aigües residuals depurades abans de tornar al medi, convertint-se, també, en un ambient adequat per a moltes espècies d'aus).

Havent dinat, però, ja ens ho agafem amb una mica més de ganes i els kilòmetres cauen molt més ràpid que al matí. Travessem Empuriabrava (amb Santa Margarida, el desgraciat vestigi del que es podrien haver convertit tot els Aiguamolls) i les closes i camps de la Rovina. Les closes són prats inundables envoltats de recs d'escòrrec, sovint tancats per fileres d arbres de ribera.

D'aquí cap a Vilaüt, on, per desgràcia, no tindrem temps d'anar a l'Estany... tot i que si de fer una mica l'animal, jo, quedant una miqueta xop (el primer cop, perquè no m'avisen... tot i que el fet que tinguessin la càmera a punt m'hauria d'haver fet sospitar. I el segon, ja si, expressament i per poder fer bé les fotos... aprofitant que ja estava moll). L'estany de Vilaüt és un estany amb aigües procedents de pluja i de rec, amb baix contingut amb sal i més interior. Tot i el seu aspecte, molt semblant a les llacunes salobroses, la seva flora i fauna és ben diferent.

És aquesta riquesa d'ambients, sovint tan semblants però tan diferents, el que explica la gran biodiversitat que es pot trobar en les zones humides com aquesta.

D'aquí un altre cop cap el Cortalet, resolts els problemes amb les bicis meva i de l'Isa (que ens obligaven a fer un sobreesforç, sense adonar-nos-en durant una bona estona), per refer el camí fins el Mas del Matà en Jordi i l'Isa (per tornar per carretera fins a Sant Pere), i per allà on hem vingut, l'Isa i jo... per arribar gairebé de fosc.

Cansats i amb el cul adolorit.

El Montgrí i el Ter Vell

Caminada molt bonica i variada pel Massís del Montgrí, primer pujant al seu castell (amb unes vistes impressionants), tot seguit passant per les dunes, garrigues i pinedes de la Muntanya Gran, després resseguint la Foradada i les belles cales ran de mar (amb les Medes ben presents), per acabar pels Aiguamolls del Ter Vell i la fèrtil plana de la desembocadura del Ter.

ETERNA... PER CULPA DEL GENOLL

Començo a caminar a les 10, a l'hora que volia i havia calculat (una cosa que no sol passar gaire, ja que sempre vaig tard). Sol una altra vegada, tot i que avui més aviat en tenia ganes... que per un dia que no estigui fent la "goma" per culpa de les fotos també està bé (i avui tinc ganes de fer-ne i entretenir-me). I ho faré, molt més del que m'imaginava, però no pas per gust.

Pujo al castell relativament ràpid. D'entrada és l'única pujada una mica forta i així ja me la trec de sobre. Un cop a dalt ja m'encantaré més. El castell és bonic i les vistes, tot i que el dia està força encalitjat, impressionants (per tornar-hi un dia en que la visibilitat sigui bona).

El castell de Montgrí va ser construït entre el 1294 i el 1931 pel comte de Barcelona, arrel d'una disputa amb el comte d'Empúries. De tendència oriental (difosa per Europa després de les croades), amb una planta rectangular i torres encastades a les muralles, no és va acabar mai (construint-se, només, els murs i les torres exteriors). Resolt el problema perd importància estratègica restant, únicament, com un símbol de la zona.

Baixo després fins a les Dunes, amb algun tram, tot i que curt, força picat i pedregós. Però entretenint-me tant com vull, buscant floretes i fotografiant-ne la meitat. Disfruto molt entre la garriga, tot contemplant abelleres, xicoires, lletereses, morrons, lliris, almesquins i altres. Sense haver de córrer i sense patir per ningú (tot i que m'agrada caminar acompanyat, sol també té les seves avantatges... i avui les aprofito al màxim). A més el dia és ideal, assoleiat, fins i tot fa una mica de caloreta, però que no es nota gràcies a la mica de vent que fa.

A les Dunes el camí és torna pla i més ombrívol. Travesso una bonica pineda amb una curiosa història. En aquesta zona les sorres dipositades pel Fluvià, la Muga i el Ter, i transportades i apilonades per la tramuntana hi van haver unes grans dunes mòbils. A finals del segle XIX ocupaven una superfície de 197 hectàrees i avançaven de 4 a 5 metres per any, causant diferents problemes socioeconòmics. És per aquest motiu que es van fixar. Una llarga obra d'enginyeria forestal va convertir les dunes en una pineda amb un aspecte absolutament normal.

Travessades les Dunes, em retrobo amb les garrigues, sempre badant, ara amb les flors, ara amb les papallones, ara amb algun escarabat o alguna abella.

 El camí és més o menys pla fins al trencant de cala Pedrosa. És baixant a la cala on comencen els problemes. El genoll dret, sense que recordi haver fet cal mal gest ni cap empuntagada destacable, em comença a fer mal. Vigilant una mica arribo a la cala, oblidant-me del dolor amb les vistes a la Foradada i la paradeta a ran de mar. Tot i això, em fa prou mal com per plantejar-me escurçar l'excursió.

De pla i pujant, però, gairebé no noto res. És per això que quan trobo un cartell que m'indica que hi ha un camí cap a la Calella, sense haver d'anar a l'Estartit i recular, tal i com em pensava, decideixo agafar-lo (és una mica més llarg, però és la part que hagués escurçat). I com me'n penediré, no pel camí, que és molt bonic, cales i penya-segats, amb les Medes gairebé sempre presents... sinó per les tres baixades que hauré de fer, primer fins al Port d'en Falaguer, després fins a la Calella i finalment fins a l'Estartit. El genoll, sempre a les baixades, em fa un mal terrible, tant que fins i tot trec els pals i haig de baixar molt a poc a poc i gairebé de costat (tot i provocar les mirades d'estranyesa de la gent que hi ha a la Calella).

 A partir de l'Estartit el camí ja és pla. Ara, però, tot i que el dolor és suportable, el genoll ja em fa mal tota l'estona. Aprofito per dinar al Ter Vell, són quarts de cinc de la tarda, però no ho he volgut fer abans perquè no se'm refredi el genoll. Tot contemplant aquests aiguamolls em faig els entrepans... ahir em vaig descuidar de descongelar els embotits i el matí no hi havia manera de separar-los (tot cap a una bossa i ja els farem). També m'adono que m'he deixat l'oli (i la sal), però que hi farem, serà pa amb tomàquet... a seques.

El Ter Vell és l'antiga desembocadura del riu. Desviat a mitjans del segle XIX és va originar una llacuna litoral. Prop seu es conserven, també, altres interessants clapes d'aiguamolls, salicornars i dunes (salvats miraculosament de la urbanització), refugi de vida per a la amenaçada flora i fauna de les zones humides.

Començo a anar més tard del que comptava, tot i això decideixo no escurçar la caminada... per tornar-me'n a penedir massa tard, una altra vegada. Camí de Torroella el dolor passa de suportable a insuportable i, ja gairebé cap al final, en inaguantable. Tant que tot i que el passeig a la vora del Ter és molt agradable, gairebé no faig ni una foto (cosa estranya tenint en compte que ja en porta més de 250). Tot i això l'acabo igualment com puc, en part per no molestar a ningú, en part per amor propi. Estic dues hores llargues a fer els últims sis kilòmetres.

Arribo a Torruella després de deu hores de camí, pràcticament resant perquè el genoll no em faci mal conduint (com afortunadament serà). Molt més tard del previst i sense temps d'anar a veure el futbol amb els amics, que hauré d'escoltar per la radio (empat a zero amb l'Espanyol, tampoc em perdré res).

Caminada Solidària

CAMINANT PER UN BONA CAUSA

Matino. A l'hora que normalment em desperto (bé, per ser més exacte, em llevo), haig de ser a Palafrugell. És, però, per una bona causa.

Fem la inscripció i comencem a caminar cap a les nou. Sortim de Palafrugell en direcció a Calella. Xerrant xerrant, hi arribem per fer un trosset de Camí de Ronda. Fa sol i no gaire fred. El mar està revoltat i ho aprofito per fer alguna foto. Gairebé se'm fa estany veure les platges sense ningú prenent el sol, acostumant a fer aquestes caminades més cap a l'estiu.

La caminades solidàries funcionen més o menys com una caminada popular, amb esmorzar a mig camí i al final de la caminada (una coca molt bona. La xocolata també fa molt bona pinta, però no és el que més m'agrada).  

Sé perquè no m'agrada matinar per caminar... una de les raons és perquè solo acabar més cansat del normal... que és el que em passa avui. Un cop a acabada em ve la baixada i m'entra la son. Bé, és una paradoxa, però podré tornar d'hora i fer una d'aquelles migdiades de llit i pijama.

No acostumo a fer aquest tipus de caminades, però ha estat bé. A més, he conegut a la Thaïs... una possible nova companya de caminades (ja s'anirà veient).