TRENTA ANYS DESPRÉS

Dia 1: Taradell - Arenas de Cabrales

Tal i com està el tema Covid, tot i que es pot fer, decidim no arriscar-nos gaire i no marxar gaire lluny (i l’any que ve ja es veurà). Farem una ruta per Astúries i Cantàbria. Hi vaig estar fa més de trenta anys, dues vegades, quan era molt més jove. Llavors hi vam anar sense planificar gaire res, sense massa criteri i improvisant en funció dels senyals indicadors de les carreteres, les indicacions del mapa, o del que ens deien a les oficines d’informació turística que trobàvem obertes... internet no sabíem ni que existia. Ara, tot i que amb espai per a la improvisació, ho tenim tot molt més planificat: sabem on volem dormir, quins llocs volem visitar segur, quins si tenim temps o quins farem segons el temps que faci. Tot té les seves avantatges i inconvenients.

Marxem a tres quarts de nou, sense presses però sense entretenir-nos. El que teníem previst. Arribarem a Arenas de Cabrales a les cinc i poc, després de nou hores de viatge i quatre parades pel camí, per menjar i estirar les cames (al voltant de Lleida, poc passat Saragossa, entrant al País Basc i al voltant de Santander).

El paisatge ens és conegut fins a Lleida. Si fa no fa igual que a la Plana d’Urgell fins passat Saragossa, en plena Depressió de l’Ebre. Cap a la Rioja alternem camps de cereals i fruiters amb vinyes, a estones abundants. Entrant al País Basc el paisatge es torna més agrest, verd i recobert de boscos, el canvi és molt marcat. A Cantàbria les muntanyes es suavitzen, ara una mica més, ara una mica menys, hi abunden més els prats i passem per un parell de “rías” boniques.

Finalment arribem a Arenas de Cabrales. Ens instal·lem al càmping i encertem el lloc, amb el lavabo molt a prop, un rentaplats al costat  i el riu just al davant. Com que ens hi estarem uns dies muntem, també, el “menjador” que ens han deixat els meus pares (i que ens anirà molt bé).

Un cop tot a lloc anem a fer una volta pel poble, pràcticament sense baixar del cotxe (el càmping és als afores), per comprar un parell de coses de menjar i situar supermercats i botigues de cara als propers dies.

Cansats de les hores del viatge anem a dormir d’hora. Les nits seran fresques, però no prou com perquè haguem de dormir amb tot tancat, les que passem aquí podrem adormir-nos tot sentint el relaxant so del riu Cares.

NÚVOL

Dia 2: Bejes - Santa Maria de Lebeña - Potes - Cova del Soplao

Ens llevem d’hora, però acabem marxant tard. Teníem pensat fer caiac, però no acaba de fer un bon dia i canviem de plans. Avancem la volta a Liebana a avui.

La primera visites són al “desfiladero” de la Hermida, un congost molt guapo, semblant als que parteixen el Montsec, però menys estret i més alt. La mateixa carretera que permet passar-hi, però, li treu una mica d’encant i hi ha molt pocs llocs on poder parar i gaudir-ne.

La primera parada prevista era al mirador de Santa Catalina, però no està indicat i ens el saltem. Continua tapat i tampoc valdria gaire la pena. Ho deixarem estar i si ens els propers dies va bé, ja hi tornarem (cosa que no va passar).

La primera parada, doncs, serà a Bejes. En un entorn muntanyós molt bell, hi ha dos petits nuclis de muntanya, amb una ermita entre ells. Hi fem una volta, són pobles amb encant, tot i que sense arribar a ser preciosos. Tot i que no en comprem el poble també és conegut pels seus formatges: el “picón” (de Bejes-Tresviso), blau, lleugerament picant, elaborat amb llet de vaca, ovella i cabra i curats a les coves de la Muntanya (una cosa típica dels formatges de la zona, inclòs el de Cabrales, el més conegut). Veiem alguna d’aquestes coves de lluny.

La següent parada és a la bonica Santa Maria de Lebeña, que veurem sota alguna ullada de sol esporàdica. Només es pot fer una visita guiada. Ens esperem una estona, paguem l’entrada i entrem un petit grup. L’explicació és llarga i la guia ho fa molt bé, tot i que sembla que s’ho tingui aprés de memòria ja que, quan es perd, recula fins allà on s’ha perdut. Aquesta ermita és un dels millors exemples d’art preromànic de l’estat espanyol (i el millor de Cantàbria, cosa que no té massa mèrit, perquè només n’hi ha dues). Del segle X, forma part del que es coneix com “art de repoblació” o mossàrab. El que la fa única, però, són els seus arcs compostos que aguanten els pilars de ferradura, ja que va ser la primera vegada que es van utilitzar a la península ibèrica. Segons la llegenda va ser manada construir pels comtes de Liébana per a traslladar-hi les restes de Sant Toribio. Al començar el trasllat, però, els comtes es van quedar cecs, no recuperant la vista fins que les restes van ser tornades al monestir de Sant Toribio.

Dins l’ermita hi ha la Virgen de la Buena Leche, una talla de fusta policromada del segle XV, amb una curiosa història. La van robar l’any 1993 i no se'n va saber res fins molts anys després, quan el 2001 la Guàrdia Civil la va recuperar a Alacant (es veu que són més efectius apallissant votants pacífics que fent altres tasques). El seu valor es va estimar, llavors, en noranta-mil euros, tot i que el valor sentimental pel poble on es troba era incalculable, com molt bé ens transmet la guia.

L’església es va construir, també, en una zona que era especial per a les antigues religions càntabres. Un cop acabada, el comte don Alfonso, el seu constructor, la va consagrar al teix (mostra del sincretisme present en la societat de l’època). Don Alfonso, però, estava casat amb doña Justa, una noble del sud de la península que enyorava la seva terra. El comte, com a mostra d’amor, al costat del teix hi va plantar una olivera. Aquests arbres van estar junts durant gairebé mil-cent anys, quan el 2007 el teix va ser tocat per un llamp i es va partir en dos, morint. Aquesta llarga història d’amor, però, sembla que almenys de moment acabarà bé. En un hivernacle privat de Colunga (Astúries), van tractar les seves branques i deu anys després, al 2017, en un acte emotiu van plantar un esqueix del mateix teix al lloc que ocupava.

Després de l’entretinguda visita, sortim del “desfiladero” per arribar a la tercera parada del dia. Només arribar, però, abans de fer-hi una volta a fons ens parem a menjar. És migdia i tenim gana. Pràcticament al primer restaurant que trobem: Casa Güela. A la terrassa, al costat de l’imponent torre del Infantado, del segle XV. Comencem a tastar els plats típics de la zona, de primer la Clara fa una amanida i jo una amanida de “cecina”, i de segon la Clara “alubias con almejas” i jo “cachopo” (dos filets de vedella grans farcits, enmig de tots dos, de pernil i formatge, fregits i arrebossats), i pastís de “sobao” (boníssim). Mengem bé i a bon preu.

Tips, anem a fer una volta complerta pel poble, amb reminiscències medievals. A la glorieta, al centre del poble, ens sorprèn el pas d’una banda de gaites, amb el seu so característic. A més de passejar pels seus carrers fem, també, la “Senda Fluvial”. Potes és coneguda com la vila dels ponts, d’on li ve el nom, i les torres. Molt xulo, ens agrada.

Tot i que al poble al final hem tingut alguna ullada de sol, els núvols no acaben de marxar i mica en mica es tornarà a tapar. Veient això, mig improvisant, a l’hora de dinar hem reservat entrades per a la cova del Soplao. Ens queda una mica lluny, farem una mica de volta, però valdrà la pena.

Aquesta cova va ser descoberta per casualitat l’any 1908 quan uns miners perforaven una galeria. De fet, el seu nom prové d’aquest descobriment: “soplao”, en argot miner, fa referència a l’aire, o vent, que es percep i s’escolta, quan es punxa una galeria des d’una altra amb menys oxigen. Hi entrem amb un antic tren miner. Les mines van deixar d’estar explotades al 1978 i, a banda del tren, la cova encara hi veurem restes d’aquesta explotació. Tot seguit fem un recorregut d’una hora per fer només un kilòmetre (fem la visita turística normal, l’aventurera en fa tres i la cova vint), tot visitant diferents galeries, com les dels Fantasmes (anomenada així per motius més que obvis). El que fa especial aquesta cova, però, és l’espectacularitat, abundància, diversitat  i puresa de les seves helictites (“excèntriques”), formacions càrstiques, “estalactites” per entendre’ns, que creixen i es ramifiquen en totes direccions, fins i tot desafiant la força de la gravetat. Ens encanten les coves i aquesta és espectacular.

Fora la cova les vistes s’endevinen magnífiques (i ho són), però el dia és molt gris i no en podem gaudir gens. D’aquí tornem al càmping per sopar, preparar el que farem demà i a dormir.

PRIMERA CAMINADA

Dia 3: Bulnes

Avui marxem més d’hora, però sense matinar. El primer funicular surt a les deu. Tot passant per Arenas, però, fem una parada al supermercat i a l’arribar ens costa una mica aparcar (l’aparcament coincideix amb el d’inici de la Garganta del Cares). Al final acabarem pujant amb el de dos quarts d’onze. El funicular de Bulnes fa poc més de dos quilòmetres, sota la muntanya (és totalment subterrani), i salva un desnivell de quatre-cents metres en uns set minuts (a poc més de vint quilòmetres per hora).

Tenim prevista fer una caminada i comença només baixar a l’estació superior. La primera parada és al bonic i petit poble de Bulnes de Abajo (o la Villa), on fem una volta. Són quatre cases, alguna enrunada, que han conservat el seu encant, tot i que la majoria s’han convertit en restaurants o allotjaments rurals. El funicular va començar a funcionar el 2001 i, fins llavors, només s’hi arribava pel sender per on passarem després. Una ruta, a més, que a l’hivern quedava colgada de neu i l’únic mitjà de comunicació era l’helicòpter (bàsicament per emergències).

D’aquí ens enfilem al mirador del Picu, sense massa esperances, ja que els cims estan emboirats. Del Naranjo, doncs, només en veurem un tros petit, entre núvols. Per sort, a la Clara li compensa la pujada perquè es troba un gat manyac al mirador i es passa l’estona acariciant-lo i fent-li fotos...

Baixem una altra vegada al poble, el travessem i ens enfilem per l’única part boscosa per on passarem fins a Bulnes de Arriba (o el Castillo). Són quatre cases més, en aquest cas gairebé literalment, també amb un cert encant. Des d’aquí hi ha, a més, un magnífic mirador a la vall del Texu, cap on anirem. A la seva part alta encara s’endevina la forma de U deguda al seu origen glacial, mentre que a mesura que va baixant i estrenyent la forma de V va guanyant força, fruit de l’erosió del riu.

Baixem tot fent marrades fins al pont de Colines, on ens trobem el camí que va cap a Bulnes de Abajo (més transitat, tot i que sense arribar a estar massificat, almenys avui). El sender continua baixant serpentejant, per una vall cada cop més estreta, encaixada entre el Murallón de Amuesa i la Peña Maín. El paisatge és molt bonic i en gaudim a cada pas. El temps, a més, ens respecte força, si bé els cims estan una mica emboirats, i hi ha algun núvol passatger, ens fa sol pràcticament tot el camí.

Del mig cap al final el camí es torna molt pedregós, amb molta pedra solta, de mal caminar. Per sort, com sempre que anem a caminar (i en aquest cas encara més, ja que estàvem advertits), anem amb els bastons. Ens són molts útils i, aquesta utilitat, és fàcil de comprovar... mica en mica, sense córrer, anem avançant a tots els que ens havien avançat més amunt. Això i veure que la majoria de gent va amb les típiques vambes de ciutat o gimnàs...  ens estranya els pocs rescats i accidents que hi ha.

Al migdia arribem al cotxe, com havíem calculat. Tirem carretera amunt i dinem en una petita esplanada al seu costat. Tot seguit arribem al seu final, on hi ha el petit poble de Tresviso. Bonic però sense massa encant, ho aprofitem per fer el got a la terrassa d’un bar ben peculiar, amb la companyia d’uns gats i una gallina.

Reculem per on hem vingut, parant a fer alguna foto, ja que el paisatge és prou bonic. Mentre, el dia mica en mica es va ennuvolant. De camí, fem parada a Sotres, en un entorn bonic, però sense gaire encant. Tot i això ho aprofitem per comprar-hi un formatge de cabra artesanal (la Clara no en pot menjar de vaca i no podem comprar el Cabrales típic d’aquí, que malgrat el nom i en contra del que sembla lògic es fa amb llet de vaca, ovella i cabra). Ens l’anirem menjant els següents dies, molt bo, dels que m’han agradat més (tot i que, val a dir, no sóc molt “formatger”).

Cansats i amb el dia cada cop més gris ens saltem la parada a Tielve, malgrat que sembla que val la pena. En lloc d’això fem una mica de volta per les botiguetes d’Arenas de Cabrales, on comprem els primers records per als nebots, i ens parem a comprar al super.

DIA GRIS PERÒ BEN APROFITAT

Dia 4: Llacs de Covadonga

Ni d’hora ni tard fem entre mitja hora i tres quarts de camí, inclosa parada per comprar pa per fer els entrepans per dinar (la Clara porta un taper que es va preparar ahir). Fa un dia gris, lleig, tot i això ens fa por trobar molta gent. Anem passant els aparcaments del Parc Nacional i es veuen força buits. Finalment aparquem, sense problemes, al quatre, l’últim abans de Covadonga. Comprem els tiquets del bus i ens esperem una mica. Els llacs tenen l’accés restringit de primera hora del matí fins al vespre, hi podíem anar amb el nostre cotxe, però això hagués volgut dir llevar-nos molt d’hora i ens ha fet mandra.

Marxem amb el bus gairebé ple i l’acabem d’omplir a la Parada de Covagonda, on comença un trajecte d’uns tres quarts d’hora. La carretera és estreta, plena de revolts i mica en mica es va enfilant entre boscos. A la part final hi dominen els prats i s’endevinen bones vistes, però avui no és el millor dia.

Un cop a dalt, baixant del bus, el servei del Parc ens fa una explicació de les normes i les rutes que es poden fer (principalment la que tenim prevista). Aquí mateix comencem la caminada, saltant-nos el mirador del Príncipe (que, avui amb el dia que fa, no val la pena).

La primera parada és ben aviat, al Centre de Visitants Pedro Pidal, on hi ha un centre d’interpretació. Hi fem la visita (és gratuïta). Està bé, la part de fauna està una mica tronada, però la part de geologia i etnografia són molt millors. El Parc Nacional dels Picos de Europa va ser el primer d’Espanya (ho és des del 1918). Està format per tres grans massissos calcaris (Occidental, Central y Oriental) modelats, antigament, per les glaceres i, més recentment pels rius Sella, Cares i Deva, que formen profunds congostos. El seu rang altitudinal és molt gran, comprenent una gran diversitat de paisatges, que van des boscos de tot tipus fins als roquissars d’alta muntanya, passant pels prats propis de l’activitat ramadera. Gràcies a aquesta diversitat s’hi poden trobar les espècies més característiques i amenaçades de la Serralada Cantàbrica. De flors, pel camí, en veurem poques, entre elles el panical blau (“Eryngium bougartii”), la tora blava (“Aconitum napellus”) o, una que em fa especial il·lusió (pròpia de la vessant atlàntica europea, que no es troba a Catalunya), com és el “brezo Vizcaíno” (“Daboecia cantàbrica”), de la família de las ericàcies (els brucs).

La següent parada és a les mines de Buferrera, que van estar actives durant cent-trenta anys (acabant la seva activitat l’any 1979). Rehabilitades per a la seva visita, s’hi poden veure les antigues eines que s’utilitzaven per a l’extracció de minerals (ferro i manganès en aquest cas), vies i petits trams de galeries subterrànies. Això, conjuntament amb els panells informatius, permeten fer-se una petita idea de les dures condicions en que havien de viure i treballar els miners, que en els primers temps van arribar a ser uns cinc-cents.

Poc després arribem al llac de l’Ercina. La boira el tapa gairebé del tot, però per sort només dura cinc minuts i finalment el podem contemplar sencer. Els cims del fons, però, continuen ben tapats (dels tres cops que hi he estat, crec que no els he arribat a veure mai). El pàrquing que hi ha molt proper i la gran quantitat de gent que hi ha, però, li treuen molt d’encant. Resulta fins i tot angoixant. Un parell de gralles de bec-groc es deixen acostar força, intento fer-los alguna foto, però en l’aproximació un parell d’idiotes, que em veien perfectament, me les espanten anant cap a elles corrent i saltant (com si el Parc no fos prou gran). Hauria de fer el mateix mentre es fessin alguna “selfy”.

Afortunadament la majoria es queda en el seu extrem més proper a l’aparcament (hi ha coses que no entendré mai), i a mesura que el voregem anem deixant enrere la multitud. Passem per les Reblagas i el Bricial, amb cabanes associades a l’activitat ramadera (com les de la Vega d’Enol, que veurem més endavant). Són “majadas” o “invernales”.  Les “majadas” són paratges que serveixen com a refugi de pastors i ramats durant les èpoques de pastura i transhumància, formats per una o més petites cases, generalment envoltades d’una tanca de pedra. Aquí s’hi agrupa el ramat diàriament per a ser controlat, munyit i protegit dels llops a la nit. Sovint hi ha freixes, que els hi proporcionen ombra i, a finals de tardor quan la pastura comença a mancar, fulles que serveixen d’aliment. Els “invernales”, que es poden alternar amb les “majades”,  són pròpies de la Serralada Cantàbrica, son cases senzilles que fan la funció de quadres, amb pallers a la part superior, on es guarden les vaques durant l’hivern.

Descartem la pujada al Pico Bricial, un altre bon mirador, però no en un dia gris com avui. Tot i que en aquest punt sembla que vulgui sortir el sol i els cims més alts del Parc es deixen entreveure una mica, serà un curt miratge.

Tot seguit passem per un dels indrets que més ens van agradar de la ruta: la preciosa fageda de Palomberu. Aquí els arbres es combinen amb les complicades formes de les roques calcàries, donant al bosc un toc màgic i singular, o almenys diferent a les fagedes que estem acostumats a veure a casa nostra.

Dinem a la capella de la Nieves i, mentre, sembla que el dia millora una miqueta. Ens separem amb la Clara i deixo la ruta per enfilar-me a la Porra d’Enol. Altra vegada els cims més alts es deixen entreveure una mica i tinc el llac i la “vega” d’Enol als meus peus. Altra vegada, també, dura poca estona, una vegada a baix, tot vorejant el bonic llac Enol la boira fins i tot cobreix el cim on acabo de pujar.

Arribem a l’aparcament a la mateixa hora, la Clara ha aprofitat per anar fins al mirador del Príncipe, on hi havia molt millors vistes del que es s’entreveia al matí. Hi ha una mica de cua i no podem pujar al primer bus. Ho fem al segon després d’esperar-nos uns deu minuts. Baixem al Conjunt Monumental de Covadonga, on farem una visita bastant complerta. Comencem per la Santa Cova, on hi ha la verge que li dona nom (i patrona d’Astúries), a més de la tomba de Don Pelayo, qui va derrotar als musulmans, obtenint la primera victòria de la reconquesta espanyola. Passem per davant la Font dels Siete Caños, la col·legiata, la casa d’exercicis i la escolania. Deixem pel final la basílica, construïda a finals del segle XVIII en pedra calcària rosa. Considerat el bressol d’Espanya se m’acudeixen molts comentaris polítics sobre això i el nacionalisme espanyol més ranci (val a dir que poc present al santuari), però com que això és un diari de viatges, me’ls quedaré per a mi... tot i que, fruit d’això, la Clara per provocar-me es passarà part del viatge canviant-me el nom pel de Don Pelayo (responent jo, anomenant-la Covadonga).

Ens fa mandra esperar el bus per acabar de baixar el cotxe i ho fem a peu, tot passant pel Parc del Príncep (és un passeig d’uns vint minuts).

Un cop al càmping preparem l’excursió de demà i, arriscant-nos una mica, comprem els tiquets per a demà-passat (a Fuente Dé). Ens entretenim, també, tot contemplant alguns ocells, com els raspinells, els pica-soques blau, les merles o els cargolets.

RECORDANT

Dia 5: Garganta del Cares

Sortim a les nou tocades i fem una parada ràpida al supermercat. Ens queden dues hores de camí. La Clara es troba una mica refredada i hem canviat de plans. La idea era fer la Garganta del Cares sencera des de Poncebos d’anada i tornada (a poc més d’un quart d’hora del càmping). En lloc d’això sortirem de Caín i així podrem fer el tros que vulguem (assegurant-nos de fer el tram més espectacular, que és el més proper a aquesta petita població).

Pel camí veig el Naranjo de Bulnes, una mica tapat, però bé (serà l’única vegada des d’aquesta banda). Passem per l’estret, bonic i boscós  “desfiladero” de los Beyos, al Parc Natural de Ponga. Les carreteres són estretes, amb molts revolts, però en general estan bé (i a mi ja m’agrada conduir). També hi ha alguns bons miradors, que deixem per a la tornada... quan estarà tapat. Avui, almenys de moment, fa molt bon dia.

Ens feia por l’aparcament, però a Caín està molt menys massificat que a Poncebos i no tenim cap problema (malgrat que aquí tot són bars, restaurants, allotjaments i botigues, mentre que a Poncebos no hi ha res). Fem una volta pel poble i comencem a caminar. De les no massa coses que recordo d’ara fa trenta anys, aquesta era una d’elles i em ve molt de gust repetir.

Sortim del poble i seguim el riu. Al cap de poc travessem el riu per una presa i comencem a passar per l’impressionant camí excavat a la roca, d’un a tres metres d’amplada, segons la zona, amb un grapat de túnels de mides variables i amb dos ponts que travessen el congost durant la ruta. La Garganta del Cares és coneguda com la “Garganta Divina”.

Antigament el congost era l’únic camí entre Caín i Poncebos en èpoques de nevades. Entre 1945 i 1950, però, es va remodelar per a millorar les canals per l’aprofitament hidroelèctric del riu i facilitar l’arribada dels treballadors a la central de Poncebos. Va ser llavors quan es va excavar el sender a la roca, no sense dificultats: en la seva construcció hi van arribar a treballar fins a cinc-centes persones, onze dels quals van morir per accidents laborals. Actualment és una ruta d’uns onze quilòmetres que segueix el riu Cares i la canal, que va entrant i sortint de la muntanya pels seus setanta-un túnels.

Els primers metres són per un estret congost, molt similar a Mont-rebei, només que més a prop del riu i amb túnels més llargs (amb alguna finestra). Després, mica en mica el congost es va fent més ample i el riu cada cop queda més avall. Les muntanyes que l’envolten són cada vegada més presents. El paisatge és espectacular, d’una gran bellesa fins i tot quan la vall és més ampla.

És gairebé inevitable fer la comparació amb Mont-rebei. Per mi, les dues excursions són un deu. El tipus de camí és similar, excavat a la roca, però en llocs tant bonics que fa que fins i tot en gaudim aquells que tenim por a les alçades (i anem sempre el més arrambats a la paret possible). Potser la part estreta és més espectacular a Mont-rebei, per l’alçada i la verticalitat de les seves parets, però també és un recorregut molt més curt que el del Cares, que alhora està envoltat de muntanyes més altes.

La Clara, tot i el refredat, es va trobant bé i fem uns set quilòmetres. Quan la vall gira i es va eixamplant cada vegada més, dinem i girem cua. Ens creuem molta de la gent que ens hem creuat a l’anada, que fan la ruta en sentit contrari (molts dinant a Caín i reculant). Hi ha força gent però en cap moment arriba a ser angoixant.

Arribant a Caín, per descansar, posem els peus al riu. Em fa gràcia poder contemplar com una merla d’aigua s’hi va capbussant en busca de menjar (ara feia temps que no ho veia i en tenia ganes, sovint les busco quan passo per rius de muntanya). També aprofitem per fer el got en una terrassa, la Clara li ve de gust un suc de taronja natural, i comprar un pin per a la seva motxilla.

Hem fet tota la ruta amb sol, però sembla que no durarà gaire, només marxar les muntanyes més altes ja comencen a estar emboirades.

A la tornada només farem una parada a el “Chorco de los Lobos” o “chorco” del Monte Corona, una trampa per a caçar llops, que es va fer servir des de principis del segle XVI fins a mitjans del segle XX, possiblement una de les millors conservades i ben documentades. Cada poble de Valdeón tenia un “montero” que s’encarregava de buscar rastres de llop durant la setmana. Si en trobava de recents tocava la corneta tres vegades, alertant al poble més proper, que alhora feia sonar les campanes per avisar la resta de pobles. En un quart d’hora tots els veïns havien d’estar a la part baixa del poble, deixant qualsevol tasca que estiguessin fent, on es passava llista i es multava al que no havien assistit. Els vilatans, llavors, anaven cap al Monte Corona, on es tornava a passar llista (i també es sancionava als no presents) i es repartien els llocs i les tasques, començant la batuda al cap de poc.

La Vall on es troba té forma de mitja corona i està limitada per penya-segats i cingleres, amb poques escapatòries. Aquestes possibles sortides, nou concretament, eren vigilades cadascuna per un home que, conjuntament amb uns altres dos que tancaven el pas pel riu cap al congost, eren suficients per segellar la zona i impedir que els llops s’escapessin. Aquests onze homes eren els primers en situar-se, amb els sis que pujaven al Cueto Pardo, un puig aïllat que servia de base de guaita, per dirigir als que feien la batuda i alertar als homes situats a les sortides, en cas que el llop es dirigís cap a ells. Mentre aquests es situaven els “enramadores” tapaven el “chorco” i la closa amb branques i arbusts per camuflar-lo i no fer desconfiar al llop. Un cop tots a lloc, la batuda començava amb el so d’una banya. En aquest moment els “buscas”, formant una línia, batien sorollosament la muntanya per aixecar el llop i dirigir-lo cap a la trampa, que consistia en una tanca a banda i banda, que s’anava estrenyent fins a desembocar al “chorco” (una mena de pou, semblant a un petit pou de gel). Un cop dins la closa, els “choceros”, amagats dins petits habitacles i cabanes de branques impedint que el llop girés cua (en els tres últims llocs, els més propers al pou, els homes estaven armats amb llances, forques i similars). El llop era atrapat viu, se li posava un morrió i el lligaven. Tot seguit es procedia al Judici del llop, aplicant a l’animal una pena pels danys causats, ell o qualsevol altre llop, als pobles de la comarca. Després es passejava viu pels municipis que no participaven en la cacera, demanant una propina que es dedicava al manteniment del “chorco” i a la festa de celebració de la gesta.

Afortunadament aquestes pràctiques fa molt que s’han acabat. El “chorco” és el testimoni d’un temps en que les coses es veien d’una altra manera. El llop, si bé encara desperta algunes pors atàviques en alguna gent, ha deixat de ser un enemic ferotge i, mica en mica, es va recuperant, sent vist com el que és, un animal més, una peça que pot ser clau en els nostres ecosistemes (només cal veure el que va passar a Yellowstone un cop extingits i posteriorment reintroduïts).

A la tornada ens saltem els miradors... el dia, conforme tornem a Astúries, es torna gris una altra vegada. Fins i tot el desfiladero de los Beyos sembla un altre. També sembla un poble diferent Cangas de Onís, al matí sense ni una ànima, ara totalment massificat (quan jo ho recordava, potser equivocadament, no ho sé, com una vil·la petita i tranquil·la).

GRAN DIA

Dia 6: Mogrovejo - Fuente Dé (Horcados Rojos)

Sortim a les nou. Desanimats, torna a fer un dia gris. Repetim camí fins a Potes, tot passant pel “desfiladero” de la Hermida (avui sense parades).

La primera parada és poc passat Potes, al Monestir de Santo Toribio de Liébana. Conjunt monumental de diversos edificis, alguns d’estil gòtic i barroc, amb reconstruccions i modificacions posteriors. Des d’un punt de vista arquitectònic destaca l’església i el claustre. Estan bé. Com a curiositat, a la capella del “Lignum Crucis”, del segle XVIII, hi ha la relíquia de la creu de Crist, que hauria estat portada al monestir al segle VIII, amb les restes de Sant Toribio. Una mica més enllà hi ha l'ermita de San Miguel (del segle XIII), amb bones vistes a la vall del riu Deva... però avui no és el dia.

La següent parada és a Mogrovejo, inclòs, amb raó, a la llista de “Pueblos más bonitos de España”. Anem, primer fins als peus de la seva torre medieval, del segle XIII (que no es pot visitar, al ser de propietat privada). Tot seguit fem una volta pel poble, amb cases i “casones” d’arquitectura popular lebaniega, amb grans balconades, dels segles XVI i XVIII (fins a l’actualitat), tot passant per la seva església, del segle XVII. Com a curiositat, també, com si fos un poble dels Alps aquí s’hi ha rodat part de la pel·lícula “Heidi, reina de les muntanyes”. Formarà part d’una trilogia que de moment, sembla, encara no s’ha estrenat... l’haurem d’anar a veure (i, de passada, recordarem una mica la nostra infantesa).

Anem, després, cap a Fuente Dé. Dinem a l’aparcament un parell de llaunes de “Litoral” (en consonància amb on estem, tot i que una era de “pote gallego”). Mentre, ha sortit el sol i ens animem. Anem a fer una cua que no acabem d’entendre, amb una espera llarga, tot i tenir els tiquets comprats per internet. Es venen per franges horàries, de mitja hora en mitja hora, i durant aquella estona només surten els d’aquella franja... vaja, que no ens hagués calgut fer cua si no ens hagués importat ser els últims. Però volíem pujar quan més aviat millor i amb això hem guanyat uns minuts d’or, encara que pocs (acabem pujant, pels pèls, a la franja assignada).

El Telefèric de Fuente Dé salva un desnivell de set-cents cinquanta-tres metres en quatre minuts, pujant a una alçada de 1.823 metres d’altitud. Al cor dels Pics d’Europa, és una magnífic punt de sortida per a fer un bon grapat d’excursions. Ja només per les vistes des de dalt val la pena pujar-hi. Són espectaculars i fins i tot hi ha un petit mirador amb el terra enreixat, amb una caiguda considerable... on, després de pensar-m’ho moltes vegades, i per la insistència de la Clara, m’hi acabo passejant (el justet).

L’última baixada és a les set i em costa una mica convèncer a la Clara de no fer directament el pla B (per si estava núvol, però el dia aquí sembla ben diferent i el sol és radiant). Està una mica refredada i tindrem el temps una mica just. “Acordem” posar l’alarma al mòbil i a les quatre girarem siguem on siguem.

La caminada comença planera, vorejant els Hoyos de Lloroza, una ampla conca d’origen glaciar. A la Horcadina de Covarrobes, un coll amb vistes al massís oriental (i per on continuava el pla B), el camí gira a l’esquerra i encara planeja una mica, fins a la Vueltona. Aquí s’acaba la pista i ens comencem a enfilar tot vorejant ara, també, les imponents parets de la Peña Olvidada i la Peña Vieja (on volíem pujar si haguéssim tingut tot el dia). Sovint passem per tarteres, tot i que el camí és bo i de força ben caminar, deixem el camí a Peña Vieja a la dreta i voltem, ara, la Torre d’Horcados Rojos. Una mica més endavant deixem a la dreta el refugi Cabaña Verónica... on venen begudes, i hagués estat un magnífic lloc per gaudir d’un refresc tot contemplant el bell paisatge (una altra ocasió serà, què hi farem). D’aquí ja només ens queda un últim esforç, ens parem quan convé i a fer fotos, però pugem a un ritme superior a l’habitual.

Finalment, cinc minuts abans de les quatre arribem a l’objectiu del dia: els Horcados Rojos (amb més temps potser també hauríem pujat a la propera Torre de los Horcados Rojos, però ja ho hem descartat d’entrada). El premi, afortunadament per a mi (sinó la Clara em mata), val la pena. Al voltant del circ glaciar Jou de los Boches podem contemplar alguns dels cims més alts dels Picos de Europa, entre ells el famós Picu Urriello o Naranjo de Bulnes. De fons, Astúries i Cantàbria sota un mar de núvols. El paisatge és tan meravellós que fins i tot ens donem una prorroga de cinc minuts passades les quatre. Un cop escric això, ja a casa, ja puc dir que va ser una de les millors excursions del viatge.

Baixem més relaxament, sense pressa però sense encantar-nos més del que cal, però amb temps per contemplar alguna flor, com l’abundant safrà bord.

Arribem una mica abans de les set, i fem tres quart de cua! (i darrera nostre encara va augmentant). Durant aquests tres quarts m’acabo mig discutint amb una família, de catalans, que tenim al darrera. Si hi ha alguna cosa que no suporto, fent cua, és que se m’enganxin al darrera, com si això fes que anéssim més ràpid, però és que aquests a més, em van clavant cops repetidament a la motxilla (i això que per la COVID hauríem de mantenir una mica la distància de seguretat). En fi, que tot i que les meves formes no han estat les millors, els impresentables encara volien tenir raó i ho deixo estar.

Aprofitant que ha sortit el sol a la tornada repetim visita a Mogrovejo. Ara, amb els cims del massís d’Andara de fons el poble es veu encara més bonic. Fem una volta pels llocs que ens han agradat més i uns carrers a l’entrada del poble on no havíem anat. Ens agrada encara més.

Ja que hi som, sopem a Potes, a la sidreria la Majada. La Clara llom i jo “cocido liebanés” com a plat únic. És un guisat on els seus principals components són els petits cigrons de Potes, les patates i la col de cabdell, amb el “compango” (l’acompanyament càrnic fumat): xoriço, botifarró (“morcilla”), cansalada i os de pernil, a més a més de carn de vedella (cecina, os del genoll i descarnat) i “relleno” (una massa feta d’engruna de pa, ous, xoriço i julivert). Contundent i bo.

Una hora de cotxe hi arribem al càmping. Amb tot el que més o menys volíem fer a la zona decidim marxar, demà, cap a Somiedo. Lloguem, ja, les bicis per fer-hi la Senda del Oso.

MILLOR DEL QUE PENSÀVEM

Dia 7: Arenas de Cabrales - Oviedo - Pola de Somiedo

Ens llevem, desparem i recollim tot. Aconseguim marxar no gaire tard, tot i que tampoc tenim gaire pressa. Abans de marxar del tot, però, fem una volta pel centre d’Arenas de Cabrales, amb alguns racons prou bonics. A més, comprem alguna cosa al supermercat i ens firem a diferents botigues del poble: uns pantalons curts per caminar (blaus), una samarreta per en Biel, formatge de Cabrales per als cunyats, mel artesana pel refredat de la Clara, un formatge de cabra de la zona i un vi dolç, de Santo Toribio, per a nosaltres (que ja ens hem acabat la garnatxa de l’Empordà que dúiem).

Marxem. Pel camí volíem anar al mirador del Fitu, però ho deixem estar i anem directament a Oviedo/Uviéu, ja que el dia es va tapant cada cop més. A mesura que ens hi acostem fins i tot comença a plovisquejar a estones. Serà un dels pitjors dies, però posats a triar millor aquest, que anem d’un lloc a un altre i teníem pensat fer poques visites, just per aprofitar una mica el dia (de fet, només la del mirador i la de la Capital, ja que ens ve de passada).

El trànsit és amable i hi arribem al migdia. Aparquem al centre i el primer que fem, abans de fer la volta, és buscar un restaurant per dinar. Després de mirar-ne alguns ens decidim pel Reloj de Porlier, a la terrassa, malgrat el temps. La Clara demana un menú normal i jo un “asturiano”. De primer tinc “fabada” asturiana, però ens intercanviem el plat, ja que l’amanida de la Clara és de pasta (i no normal com ens pensàvem). De segon ella té pollastre i  jo “cachopo”, dos filets de vedella arrebossats i farcits de formatge i pernil. De postres arròs amb llet. Bé.

Hem menjat, també, al costat de l’escultura “La Tornada de Williams B. Arrensberg”, coneguda popularment com “El viajero”, de 1993, una de les primeres del més de centenars d’escultures que hi ha repartides per la ciutat i que l’han convertit, amb el temps, en un museu a l’aire lliure. Són, també, una de les seves senyals d’identitat. Durant el recorregut que hi farem les anirem buscant i en contemplarem un bon grapat.

Ara sí, havent dinat comencem la visita. De la monumental plaça de Porlier anem a la Catedral, molt a prop, tot passant per la seva plaça, on hi ha l’escultura de la “La Regenta”, que representa a Ana Ozores, el personatge literari de Leopoldo Arias Clarín en la seva novel·la més famosa (i que té lloc a Vetusta, que en realitat és Oviedo).

Paguem l’entrada i fem el recorregut, al nostre aire, per la Catedral de Sant Salvador. Gòtica, va ser construïda entre els segles XIII i XV (si bé conserva alguns elements anteriors i hi ha algun afegit posterior). Passem pel claustre, l’altar major, la cripta i la Càmera Santa (del segle IX, declarada Patrimoni de la Humanitat, conté algunes de les joies més preuades de la ciutat: les creus de la Victòria i dels Àngels, símbols d'Astúries i d'Oviedo respectivament, a més de l'Arca Santa, amb un gran nombre de relíquies). És, també, un dels punts més importants del Camí de Sant Jaume, ja que és l’inici de Camí Primitiu, i que ha donat lloc a una curiosa dita popular: “quien va a Santiago y no al Salvador, visita al criado y no al señor”.

Tot seguit voltem pel seu casc antic, de vianants, tot passant per alguns dels seus carrers i places, sovint amb edificis harmònica i bellament acolorits. Primer i sense rumb fix, per la plaça de la Constitució, on aprofitem per agafar un plànol a l’oficina de turisme (per continuar voltant sense rumb, però sense perdre’ns res). Aquí hi ha l’Ajuntament, construït el segle XVII, l’església de San Isidoro El Real, del segle XVIII, i la Puerta Cimadevilla, l’antiga i principal entrada ciutat emmurallada. A la plaça Trascorrales antigament s’hi venien productes com llet i peix, cosa que es pot veure clarament reflectida en les seves estàtues, com són “La Lletera” (que fa que es conegui també com a plaça de la Burra) o “El Venedor de Peix”. La plaça del Fontán, construïda al segle XVIII, és una altra parada imprescindible. És una pintoresca plaça porticada amb cases de dos pisos amb façanes de colors i balcons de fusta, ocupada per terrasses i l’escultura de “La Bella Lola”. Als carrers que l’envolten hi ha la plaça Daoís y Velarde, amb l’escultura de “Les Venedores” i el mercat de Fontán.

Ens sorprèn la quantitat de llibreries que anem veient, potser fruit de l’atzar o potser perquè estan concentrades en aquesta zona, no ho sabem, ho aprofitem per comprar un llibre... repetit, al vespre ens n’adonarem que l’hem llegit els dos. Uf!

Un cop feta una volta força complerta pel casc antic, tot travessant més carrers i placetes anem cap a la plaça de la Escandalera, on hi ha “Los Asturcones” i “La Maternidad” de Botero. Tot seguit ens passegem pel carrer Uría, el principal eix comercial i un dels llocs més emblemàtics de la ciutat (va ser construïda a finals del segle XIX, per tal d’enllaçar el centre urbà amb l’estació de trens). En un dels seus extrems hi ha el teatre Campoamor, i gairebé just davant seu una de les estàtues més famoses de la ciutat, per la seva extravagància: el ”Culis Monumentalibus” (un gran cul repartit per dues cares). Mentrestant la Clara fa una parada per berenar a l’Starbucks.

Just al seu costat hi ha el Campo de San Francisco, un gran parc on relaxar-se amb una curiosa i llarga història. Antigament era l’hort d’un monestir franciscà, ja al segle XIII, però, mica en mica, es va anar convertint en espai d’oci i descans per als habitants de la ciutat (consolidant-se amb la construcció del carrer Uría). Conviden a passejar-hi arbres, com alguns roures tricentenaris, fonts i escultures com les de “la Torera”, erigida en record d’una fotògrafa que es dedicava a fer fotos al parc als burgesos de l’època (al mateix lloc on hi ha el monument), o la de “Mafalda”, que s’ha convertit en una foto imprescindible de la ciutat.

Agafem el cotxe una mica més tard del que comptàvem, la ciutat ens ha agradat molt més del que ens pensàvem, de fet ens ha encantat i, tot i el dia gris i estones plujós, ens hi hem passejat molta més estona del previst. Anem a fer les últimes visites del dia, a uns quatre quilòmetres del centre: Santa Maria del Naranco i San Miguel de Lillo, dues joies preromàniques d’Astúries i d’Europa (Patrimoni de la Humanitat). Inicialment, Santa Maria, no va ser dissenyada com a església, sinó que era “l’Aula Regia” del conjunt de palaus que el rei Ramir I va fer construir aquí. Va ser durant el segle XIII, quan es van destruir la capçalera i part de les naus que s’hi va transformar. D’aquí el seu original aspecte, que tan crida l’atenció. A pocs metres hi ha San Miguel de Lillo, que pertanyia al mateix complex arquitectònic i va construïda pel mateix rei, aquesta sí, com a església del palau (actualment només queda un terç del primitiu edifici, restaurat). En un entorn verd, de muntanya, semblen molt lluny de la capital. Ens agraden molt, tot i que no hi entrem. Només s’hi fan visites guiades i ens hauríem d’esperar massa (una espineta que ens quedarà per més endavant).

En poc menys d’una hora i mitja arribem a Pola de Somiedo, per una carretera estreta i a estones una mica recargolada, per un paisatge que s’endevina molt més bonic del que els núvols i les boires deixen entreveure. Ens instal·lem al càmping on passarem les properes tres nits. Hem reservat plaça abans, des del cotxe pel mòbil, tot i que un cop hi arribem veiem que no feia falta, no està ple ni de bon tros. La parcel·la és una mica petita, però hi cabem de sobres i hi estarem bé.

Sopem una mica de patata i mongeta i anem a descansar a la furgo, que el dia continua gris i ara, a més, fred.

QUIN TEMPS...

Dia 8: Llacs de Saliencia

Plou. Deixo dormir una estona més a la Clara. Sortim tard, a les onze, una mica desanimats. Jo faria la caminada prevista igualment, però la Clara insisteix en que és millor esperar... i al final tindrà raó, com quasi sempre.

Comencem el dia amb la visita a la Casa del Oso, de la Fundación Oso Pardo, dedicada principalment a l’estudi i conservació d’aquest animal. És un petit i bon museu interactiu que, d’una forma molt didàctica i distreta permet conèixer la seva vida, els problemes de conservació i la relació que manté amb els humans amb qui comparteix territori. A la sortida hi comprarem algun record per, d’aquesta manera, col·laborar amb la causa.

La població d'ossos bruns de la serralada Cantàbrica va anar disminuint fins a finals del segle XX. Afortunadament els programes de conservació iniciats els anys noranta i una major conscienciació mediambiental, conjuntament amb el combat als furtius, la conservació d’hàbitats idonis (i la seva millora) o el treball a favor de la seva acceptació social (treballant conjuntament amb apicultors, ramaders, veïns, etc.), han fet que les seves poblacions hagin augmentat progressivament des de llavors (la seva situació va arribar a ser crítica). En l’actualitat hi ha dues subpoblacions: l’oriental, amb una cinquantena d’individus, i l’occidental, amb uns dos-cents vuitanta. Aquestes dues subpoblacions estan separades per una franja de només cinquanta a vuitanta quilòmetres. Un dels principals objectius per a la seva conservació és que d’aquestes dues subpoblacions s’acabin unint. Actualment només els mascles transiten d’un territori a l’altre, amb el que, almenys, s’ha acabat amb el seu aïllament genètic (les femelles tendeixen a ser més filopàtriques, és a dir, a quedar-se al territori on han nascut).

Sortint del museu sembla que vol sortir el sol, carreguem les cantimplores d’aigua a la font del poble... i anem a fer l’excursió prevista. Arribant al coll de la Farrapona veiem fins a tres persones, en diferents punts, mirant la muntanya amb prismàtics. No en fem cas, però poc després me n’aniré penedint, i molt: és molt probable que estiguessin buscant ossos... i, qui sap si n’estaven veient (tot i que la Clara diu que no em flipi…).

Un cop al coll veiem que són força els que han fet el mateix pensament que nosaltres. Durant el camí ens anirem creuant gent, però ni de bon tros la mateixa quantitat que en les excursions que hem fet als Picos d’Europa. I això que el termòmetre del cotxe marca: deu graus! Comencem a caminar abrigats amb anorac, guants i bufanda... un trenta-u de juliol!

Baixem, d’entrada, per un camí ample, una antiga pista amb bones vistes a la vall de Saliencia. De seguida arribem a un mirador i al primer llac de la ruta: el llac de la Cueva. En aquest punt, i en d’altres de la ruta, hi ha bons panells informatius (especialment de la geologia). Els llacs de Saliencia es van formar fa deu mil anys, quan es va acabar l'última glaciació, ocupant els antics circs que aportaven el gel a les glaceres que van formar les diferents valls de la zona.

Tot seguit ens continuem enfilant, en una pujada curta però forta, per la mateixa pista. En aquest punt hi ha l’entrada de l’antiga mina Santa Rita. Va ser l'última mina de ferro asturiana activa, finalitzant les seves extraccions l’any 1978. S’hi va arribar a extreure fins a setanta mil tones a l’any hi ha deixat una petjada visible al voltant del primer llac, com són les seves entrades, escombreres i restes d’edificis (a banda de la pista d’accés per on passem).

Gairebé al final de la pujada deixem a una banda la petita llacuna d’Almanegra o de la Mina, gairebé sempre sense aigua, tal i com està ara, més semblant a un aiguamoll. Al cap de molt poc arribem a un coll, des d’on es domina una ampla esplanada (“veiga”) on s’hi troba, a la seva part més baixa, envoltat de muntanyes per l’altra banda, el llac  Cerveiriz.

El dia, malgrat el que ens ha semblat al principi no ha millorat gaire. No plou, ni en fa cara, però continua força tapat. Potser per això decidim no baixar-hi i fer la volta tal i com indiquen els pals indicadors (malgrat que el camí de baixada i el que porta al següent llac són més que evidents).

Resseguim una carena on, de seguida, el quart llac, el llac de Calabazosa o Negro, ens quedarà a la vista (conjuntament amb el tercer). Ho aprofitem per dinar, en part, també, per fer una mica de temps.

Havent dinat continuem baixant lleugerament, ja deixant de veure el tercer llac. L’espera haurà valgut la pena i podem gaudir del llac Calabazosa amb alguna ullada de sol (si bé les muntanyes que l’envolten continuen força emboirades). Dels quatre és el que ens sembla més bonic (amb independència d’haver-lo vist amb sol, cosa que també hi ajuda una mica).

Seguim per la carena i ara ens queda a l’altra banda el llac de la Cueva, cap on anirem tot seguit, baixant. Ja gairebé arribant al llac es deixa veure un isard solitari de força a prop. Pel camí també hem gaudit de la presència del grasset de muntanya, el bitxac, les gralles de bec-groc, els voltors, la genciana groga o el safrà bord. Portem el dia buscant ossos, també en totes les anades i vingudes amb el cotxe, però no hi haurà sort.

Al costat del llac hi ha, també, una cabana de “teito”, i baixant n’observem alguna més. Una particularitat molt interessant de Somiedo, però que ja veurem amb més calma i detall demà i demà-passat. Malgrat el dia, que no ha acompanyat del tot, l’excursió ens ha agradat molt. Diuen que uns altres llacs, els de Covadonga, s’emporten la fama, però que en realitat els llacs més bonics d’Astúries són aquests (afirmació que, sense poder comparar amb d’altres llacs més, d’entrada hi estarem d’acord).

Per acabar d’aprofitar el dia decidim anar fins a Villar de Vildas. És un petit poble rural, amb moltes cases de pagès i els típics “hórreos”. Autèntic potser sí, ben arreglat també, però sense arribar a ser preciós. Com a recomanable per anar-hi expressament, no... ara bé, des d’aquí comença la caminada a la “braña” de la Pornacal, una de les més grans i ben conservades de la zona, i una caminada que, tot i que nosaltres no la vam fer, segur que val la pena (tant de bo pugui ser en una altra ocasió).

Un cop al càmping aprofitem per canviar de parcel·la i instal·lar-nos en una de més gran, sopar, preparar el dia de demà i llegir una mica. No fa tant fred com ahir, ni com al matí, però tampoc és per dormir amb les portes o finestres obertes... tot escoltant el cant d’alguns gamarussos més o menys llunyans, com ens agradaria.

BICI, PINTURES I “TEITOS”

Dia 9: Senda del Oso i Somiedo

Ens ho agafem amb calma, el dia torna a llevar-se gris i tenim les bicis reservades, des d’ahir, per a les onze. Vaig a buscar l’esmorzar al forn de pa local, davant el càmping. Com que encara no tenen croissants m’agafo una “empanada” de bacon. És un menjar més contundent al que estic acostumat (gairebé seria mig dinar, o més), però per un dia com avui ja em va bé, ho tasto i és molt bo (demà, però, m’esperaré a que acabin de fer els croissants... també me’n menjaré dos, boníssims).

Agafem el cotxe i canviem de vall per una carretera estreta i recargolada, tot passant pel Puerto de San Lorenzo. Amb bones vistes, tot i que no farem parades. El paisatge és bonic, amb boscos de muntanya mitjana alta. Mentre va sortint el sol i el dia s’aclarirà del tot.

Deixem el cotxe a un aparcament que més aviat sembla un càmping hippy. Després veurem que podíem haver aparcat una mica més a prop (res, cinquanta metres). Anem a buscar les bicis. Tot i que hem arribat un quart abans, havíem dit a les onze i són tres quarts, ens les donen sense problemes. Abans de marxar ens fan quatre explicacions de seguretat, sobre la ruta i la tornada, en que haurem de reservar una hora de tornada (decidim fer-ho sobre la marxa, segons veiem quin ritme portem) triem les que més ens agraden, jo una mountain-bike clàssica i la Clara una de passeig típica. Comencem a pedalar.

Fem la Senda del Oso, bé, una part: d’Entrago a l’àrea Buyera. És una antiga via de ferrocarril reconvertida en una via verda ampla i ben condicionada que s’ha fet popular. Tot passant per diferents túnels i ponts anem passant per bonics boscos i bells congostos, com el Desfiladero de Valdecerezales, gairebé només començar. És un tram tot baixada, sovint al costat del riu i de la carretera, el que li treu una mica d’encant. La Clara amb la bici de passeig es troba més còmode i avui sembla que porti un coet al cul... tant que es passa de llarg i ni veu l’estret i vertical congost de Peñas Juntas. L’última parada és al Cercado Osero de la Fundación Oso de Asturias, on hi ha les osses Paca i Molina. Un tancat, de quatre hectàrees, que acull aquestes dues femelles que es van quedar òrfenes per culpa d’un caçador furtiu, i que va ser impossible d’alliberar a la natura al estar habituades a la presència humana. És complicat veure-les... i no les veiem.

Aquesta via verda ens recorda molt una que trobem a casa nostra, la de la Terra Alta. Túnels i ponts, fins i tot una mica el paisatge, tenen certes similituds. La Senda del Oso està molt bé, ens ha agradat i no ens penedim gens d’haver-la fet (i pel que vagi allà és recomanable). És, a més, una manera de fer alguna cosa diferent a les vacances, que també està bé. Tot i això, per nosaltres, millor la de casa.

A mig camí hem reservat hora de tornada a les dues, però arribem abans de la una. Preguntem, fan el canvi i ens porten de tornada amunt. En una furgo som nosaltres i una família. El conductor és simpàtic, ens recomana llocs i ens explica, entre altres coses, moltes coses sobre el tema de l’ós. Resumint, ens agrada sentir que aquí sempre s’hi ha conviscut, que malgrat encara quedi algun reticent, actualment la seva presència és acceptada i fins i tot benvinguda, ja que és un reclam turístic molt important per a la zona.

Agafem el cotxe i anem cap a la següent visita. El Maps, que va tan bé a vegades, ara ens “lia” una mica, tot i que de seguida arribem a lloc. Abans d’entrar dinem a l’aparcament... un cop a dins, veurem que és un gran parc i hi ha diferents taules de pícnic . El Parc de la Prehistòria de Teverga és un projecte original. Es tracta d’un equipament cultural que consta de tres edificis moderns, integrats en l’entorn, que té com a objectiu donar a conèixer l’art del Paleolític a Europa. En el primer és on hi ha el bar, la botiga i on comprem les entrades. D’aquí anem al segon, el museu o la Galería, on hi ha moltes reproduccions i facsímils fidels de pintures rupestres, objectes i eines prehistòriques de diverses coves. Un viatge al passat per conèixer el seu art, què representava i quines tècniques es feien servir. Textos, dibuixos, mapes, fotografies i audiovisuals, pel meu gust fins i tot excessius, completen un recorregut didàctic que està molt bé.

A l’últim edifici és on hi ha la Cueva de Cuevas, un recinte subterrani que recrea fidelment a escala real tres sales de coves i les seves pintures, per a descobrir la seva màgia en un marc i un ambient gairebé idèntic on es troben les originals. Els tres conjunts representats són:

- La Sala dels Policroms de la cova de Tito Bustillo (Astúries). Anomenada així per l’ús de varis colors (vermells i negres), a banda de les tècniques: pintura i gravat, aquesta última per detallar i destacar contorns, ulls i cues. Aquesta sala és un dels millors exemples de superposició i ús reiterat i intencionat del mateix espai, ja que hi ha representacions de fa 23.000 anys fins a 13.000 anys enrere. L’animal més representat és el cavall de Tarpan, tot i que destaca també alguns rens i signes (entre altres).

- El panell número quatre del Saló Negre de la cova de Niaux (França). La base de la pedra no està acolorida i la gamma de colors per a les figures és molt restringida: negre i una mica de vermell. L’animal predominant és el bisó, si bé també hi ha representats cavalls de Przewalski o un parell de cabres, una pintada d’una manera molt naturalista i l’altra totalment esquemàtica. Aquest panell és de fa 13.000 anys enrere.

- El Camarín de la Cova de Candamo (Astúries), situada en un forat que, per la seva situació a la cova, seria una mena de santuari. En un punt de difícil accés, a dotze metres del terra, la seva ubicació va ser escollida pensant en la importància de les formacions geològiques i la seva il·luminació. Al centre de la composició hi un cavall, amb uns altres tres cavalls inacabats, a més d’un ur (l’antecessor de toros i vaques). Aquestes pintures són de fa 21.000 anys enrere.

La Cova de Candamo i la de Tito Bustillo i les seves pintures, conjuntament amb quinze coves més situades entre Astúries i el País Basc, estan declarades Patrimoni de la Humanitat, sent un reconeixement a la seva singularitat i importància. Afortunadament a diferència de fa uns anys, de les disset jo n’havia visitat cinc sense gairebé cap mesura (arribar, comprar l’entrada i entrar en grups), actualment la seva visita està fortament restringida o fins i tot tancada al públic en general, per tal de preservar-les per a futures generacions. Rèpliques exactes, com les que hem vist avui (o les que vaig veure fa uns anys a Lascaux, França), permeten gaudir-ne i admirar-les de la mateixa manera. Està molt bé, m’agrada molt (a la Clara no tant, però també).

Per acabar fem una volta a l’exterior del Parc, on diversos tancats acullen cavalls de Przewalski, d’origen prehistòric, i bisons europeus, dues espècies que estan en perill d’extinció, si bé s’estan recuperant. D’aquesta manera s’ajuda a la seva conservació i es poden contemplar els animals més representats a les coves. Al parc també hi ha Urs de Heck o Neo-Urs (una recreació d’urs salvatges feta als anys trenta del segle passat), cérvols, daines i cavalls Tarpans (extingits a principis del segle XIX, l’espècie actual és el resultat de la barreja dels tarpans salvatges amb cavalls Konic, una raça domèstica polonesa). Només veiem els tres últims.

Agafem el cotxe i tornem a les valls de Somiedo, passant altra vegada pel costerut Puerto de San Lorenzo. La tercera visita, mig improvisada, és a una de les seus de l’ecomuseu de Somiedo: les Cases de Veigas, a la vall de Saliencia. En aquest petit poble s’hi conserven tres cases amb “teito” d’escombra, a més de bona part del mobiliari original. Estem de sort, només arribar paguem la visita guiada (única manera de veure-les) i pràcticament la comencem (cinc minuts després ja ens hauríem d’haver esperat gairebé tres quarts d’hora, a que s’acabés).

Les cases estan molt bé i les explicacions també. Els “teitos” d’escombra, un sostre vegetal, antigament eren molt comuns en tot tipus d’edificacions. Mica en mica, però, es van anar substituint per altres materials, quedant relegats a les “brañas” (que veurem demà). Anem recorrent les cases, de més a menys status social, totes amb el seu paller sota el sostre, la primera i la segona amb la seva cuina i sala-habitació separades de les corts (de vaques i cabres), a la part més baixa (per donar escalfor a l’hivern), amb accessos separats, mentre que a la tercera habitatge i corts es troben a un mateix nivell separades per una mena d’envà de fusta. A la Clara li encanten aquestes cases-museu.

D’aquí anem a la segona seu, a Caunéu (o Caunedo, passat la Pola de Somiedo). Aprofitant l’edifici que va ser l’escola (on s’hi conserva una antiga aula i la biblioteca), i alguns dels seus annexos, s’hi ha instal·lat un senzill però interessant museu dedicat a la transhumància i als principals oficis artesans de la zona: “ferreiro”, “canteiro”, “madreñeiro” i “carpinteiro” (ferrer, cisteller, picapedrer, escloper i fuster, respectivament). S’hi mostra com eren els tallers i les seves eines (i en algun cas, fins i tot les primeres màquines que van fer més fàcils aquestes tasques). Està bé i en fa especialment gràcia el de l’escloper, ja que a Taradell hi ha viure el que va ser l’últim escloper de Catalunya.

Abans de tornar al càmping anem, encara, al mirador de La Peral, una mica més amunt. Les vistes a la vall són boniques, però hi anem perquè és un dels millors punts per a l’observació d'ossos. Ens hi estem uns vint minuts però, tot i la sort de la Clara en aquests temes, aquesta vegada la loteria no ens toca... que ja seria massa, normalment veure’ls requereix un esforç mínim d’hores, sovint de dies, amb l’ajuda de guies locals. Això, però, ho deixarem per una altra ocasió.

Tornem al càmping i per celebrar l’últim dia d’estada a la zona, soparem al restaurant Casa Miño. Un encert, menjarem de meravella, el millor del viatge. De primer farem uns xoriços amb sidra, compartits; de segon la Clara ceba farcida (amb cansalada, pernil, bonítol i bolets) i jo “carrillada” (galta de vedella guisada); de postres, “tarta somedense”(pasta de full amb pasta de nous, crema i kiwi”). Boníssim tot. Ho regarem tot amb una sidra, per acabar-ho de fer complet. D’entrada ens renyen, de bones maneres, per no esperar a fer-ho amb el got correcte, la Clara, però, a l’hora d”escarciar” sembla que ho hagi fet tota la vida.

Per pair-ho tot abans d’anar a dormir fem una volta pel poble, amb sorpresa inclosa, en forma de cuca de llum. 

BRAÑA

Dia 10: Pola de Somiedo - braña de Mumián - Comillas

Ens llevem d’hora i ho recollim tot. Abans d’anar-nos del tot de Somiedo, però, hi farem una última excursió. No volíem marxar sense visitar una de les seves “brañas”. Ahir ens va costar trobar la caminada ideal (unes eren massa llargues i perdríem massa temps, d’altres no hi havia massa cabanes, o les dues coses...), però al final la vam trobar.

Ens enfilem per la carretera de Caunedo fins a trobar el trencant on haurem de deixar el cotxe. El termòmetre del cotxe marca dotze graus, hi ha una boira força espessa, però tot i això ens arriscarem a no veure gaire res (el camí no ens fa patir, és un PR ben senyalitzat). L’excursió és curta i amb poc desnivell. Ens enfilem per un camí ample i ben fresat... sense cap més vista que la boira. La Clara està encantada amb aquest tipus de paisatges emboirats i li recorda a estones a les Azores, envoltats de falgueres i humitat.

En poc menys d’una hora arribem a la “Braña” de Mumián, diuen, una de les més boniques i ben conservades. Hi fem tota la volta. Són disset cabanes de planta quadrada o rectangular amb els “teitos” d’escombra. Aquestes construccions servien per a guardar el bestiar (a la planta baixa), de pallers (sota sostre) i, ocasionalment, com a refugi per als pastors o “vaqueiros de alzada” (en una petita estança a part). Una “braña”, per ser exactes és un conjunt de cabanes i les pastures que l’envolten. Estaven a més alçada que els pobles i s’utilitzaven principalment a l’estiu (o de primavera a tardor).

El que dona personalitat i identitat a Somiedo, però, són les construccions amb “teitos” d’escombra fets amb ginesta d'escombres o gòdua (“Cytisus scoparius”). Antigament en tota mena d’edificis, mica en mica han quedat relegades únicament a les “brañas”. Amb la creació del Parc Natural de Somiedo i la declaració de Reserva de la Biosfera​ moltes van ser reconstruïdes, tot i que, pel que hem anat veient, semblaria que a moltes els hi faltaria continuar amb el seu manteniment (tant de bo que no es perdi). Els “teiteros” o “teitadores” eren els encarregats de fer aquesta feina que, tot i el que pugui semblar, és complexa i necessita l’ajuda de vàries mans. La gódua es va superposant en un entramat de fusta complex i fet amb fusta de llarga durada. Es fan manats d’escombra, que s’anomenen “feixes”, i es van col·locant de dalt a baix, amb la tija a dalt i encaixant-lo per baix, amb tirades d’un metre d’ample i un gruix que pot arribar al mig metre. Els “teitos” es van renovant, amb el temps, per trams, pel que es poden veure teulades amb trossos secs i altres de verds. Aquest “teitado” d’escombra era molt apreciat per la seva durada i consistència.

Un cop vista la “braña” reculem per on hem vingut. Els cims continuen tapats i el dia gris, però ja no hi ha boira i les vistes a la vall, tot baixant, són prou boniques. Podem gaudir també, i de força a prop, del vol dels voltors.

Cotxe i cap a Cantàbria. El lloc exacte on instal·lar-nos el decidim i busquem tot viatjant... són pràcticament tres hores de camí (provarem a Comillas). Després de passar un bon grapat de llocs bonics per fer-ho, quan busquem no trobem un bon lloc per dinar. Ho acabem fent a les tres en un polígon industrial. El dia continua ben gris.

El paisatge és més o menys similar durant tot el camí, amb turons ara més o menys ondulats, ara una mica més abruptes, sempre verds, ara recoberts de prats, ara de boscos. Gairebé sempre bonic, només trenquen la seva harmonia, de tant en tant, grans plantacions d’arbres al·lòctons.
Arribem a Comillas i ens instal·lem al càmping. Hi ha lloc de sobres, encara que totes les parcel·les ran dels petits penya-segats que donen al mar, on més ens agradaria estar, estan ocupades (o reservades).

Anem a comprar al supermercat, sopem, planifiquem una mica els dies que venen i a dormir... una altra vegada amb portes i finestres una mica obertes per fer-ho escoltant el so de les onades. No fa calor però tampoc el fred dels últims dies (no ens caldrà, ni de bon tros, l’anorac per sopar).

DIA DE POBLES

Dia 11: Santillana del Mar - Sant Vicente de la Barquera - Comillas

Sortim tard, i més pel que volem fer. Un cop al Museu d’Altamira lògicament no hi ha entrades per la neo-cova, haurem de provar demà a primera hora.

Ja que hi som comencem el dia amb la visita a Santillana del Mar, que com diu el tòpic és la vila de les tres mentides: ja que ni és santa, ni "llana", ni té mar. El que sí és cert és que és un dels pobles més bonics d’Espanya. Fem la volta sencera per les seves places i carrers empedrats plens de casalots i palaus, sovint medievals, plens de botiguetes d’artesania i restaurants. Ens agrada tant que fins i tot ens hi estem molt més del que ens pensàvem... i haurem de renovar el tiquet de la zona blava on hem aparcat un parell de vegades. Hi això que està ple de gent.

Fem la visita, també, a la bonica col·legiata de Santa Juliana, que data del segle XII, principis del XIII, sent el primer i més important dels exponents de l’art romànic a Cantàbria, amb un bonic claustre. Al seu voltant s’hi va desenvolupar aquest nucli de població, que va viure èpoques de gran esplendor econòmic (d’aquí els nombrosos casalots i palaus).

És un dels llocs on vaig estar fa trenta anys. Recordava que era bonic... però si una cosa recordava clara, era el seu Museu de la Tortura i la Inquisició, considerat un dels més rars d’Espanya. No el recordo gaire diferent, segurament es deu haver modernitzat i ampliat, però continua exposant més o menys de la mateixa manera més d’un centenar d’instruments de tortura i pena de mort d’Europa des dels segles XV fins al XX, més o menys la meitat originals i la meitat reconstruccions. Està dividit en seccions: càstig per donar exemple i humiliació pública, càstig físic i tortura de presos, instruments d’execució i aparells creats específicament per a torturar dones. Cada peça és exposada amb explicacions i il·lustracions històriques de com, on, en quina època es feia servir i en quin tipus de delicte era aplicat. Val la pena tot i que, com llavors, el trobo curiós i interessant, però també macabre... i acabem farts i tristos, d’on pot arribar la maldat i misèria humana. ​

Entre una cosa i una altra decidim quedar-nos-hi a dinar. Farem un menú a un restaurant. De primer compartirem un arròs negre, de segon la Clara es menjarà un llobarro a la planxa (fa dies que té ganes de menjar peix) i jo, que sóc més carnívor, filet de porc amb bolets i salsa de formatge. No per tirar coets, però bo. De postres flam de formatge, molt bo.

Havent dinat anem a Sant Vicente de la Barquera. Un altre llocs del que recordava, especialment el seu llarg pont medieval, perquè va ser la primera vegada que vaig poder observar la diferència entre la marea baixa, on la badia es converteix en un banc de sorra, i la marea alta, coberta d’aigua. També fem una volta pel poble, visitant les seves muralles i portalades i l’església de Santa Maria dels Àngels (dels segles XIII a XVI), tot passant pel Palau de la família Corro (del segle XVI, i actual ajuntament) o l’Hospital de la Concepció (dels segles XIV-XVI). Fem una volta, també, pel seu casc antic, que ens decep una mica i acabem la visita al Castell de Rei (tancat quan hi hem passat la primera vegada), un dels millors exemples d’arquitectura defensiva de la regió. Construït al segle XIII, actualment s’ha restaurat i acull esdeveniments i exposicions, a més d’una exposició permanent sobre la història i la natura d’aquesta població. L’Església i el castell, amb bones vistes al Parc Natural d’Oyambre, estan molt bé, la resta, si mai torno a Cantabria i no passo per aquí, tampoc ho trobaré a faltar (al contrari de Santillana de Mar, per exemple).

D’aquí tornem a Comillas per fer la visita a el Capricho. Ens donen hora a dos quarts de nou, l’última visita (bé, deu minuts abans, just per aquest motiu). És una mica tard i ens ho pensem una mica, però ho acabem agafant, així “ens ho traiem de sobre”. Fa trenta anys no hi vaig anar, per desconeixement (i perquè era un restaurant de luxe), però ara en tinc moltes ganes.

Tenim dues hores abans de la visita al Capricho i ho aprofitem per fer una volta pel casc antic de Comillas. Comencem la volta per la bonica font dels Tres Caños, dissenyada per Domènech i Montaner, per tot seguit anar a la fotogènica Plaza Mayor envoltada de grans casalots, on hi ha l’antic ajuntament i l’església de Sant Cristòfol (del segle XVII). Seguim el recorregut perdent-nos pels bells carrers del casc antic (amb l’ajuda del plànol que hem demanat a l’oficina de turisme). Més casalots, petits palaus, places estretes i racons empedrats ens van sorprenent. El poble és realment bonic (més del que em pensava), i més que ho seria si en alguns punts pacifiquessin una mica el trànsit, dens almenys el mes d’agost, i en d’altres no deixessin aparcar (una cosa que, desgraciadament, passa massa sovint en pobles i llocs pintorescos). 

Cansats de caminar tot el dia, el mòbil de la Clara diu que entre una cosa i una altra portem fets més de deu quilòmetres, descansem mitja hora al cotxe.

L’espera valdrà la pena. Arribem a l’hora i entrem. Fent-hi la volta sembla que no haguem sortit de Catalunya. Ens feia por haver de córrer, però l’edifici no és molt gran i podrem fer la volta complerta amb temps per a veure-ho tot: les habitacions i sales, l’estudi, la sala per a sopar, la sala de fumar, les golfes, la zona del servei i el jardí. El Capricho de Gaudí és una de les seves primeres obres i una de les seves tres úniques fora de Catalunya (amb el Palau Episcopal d’Astorga i la Casa Botines de Lleó). És un acolorit, original i trencador palauet, i més per l’època en que va ser construït (entre 1883 i 1885). S’hi nota la influència àrab, pertany a la seva etapa orientalista, i de la natura, estant dissenyada per a maximitzar l’eficiència energètica seguint la llum solar, sent un exemple d’això que el dormitori està orientat a l’est, mentre que la sala de sopar ho està a l’oest, o l'hivernacle, que actuava com a regulador tèrmic i com a eix distribuïdor de la casa. Hi ha, a més, un munt de detalls més: el lavabo era l’única estança no connectada amb el passadís per a tenir intimitat, totes les habitacions eren diferents (sostres i finestres, per exemple), la façana principal està adornada amb centenars de gira-sols... Costa de creure que fos abandonat i fins i tot patís actes vandàlics. Entre 1988 fins al 2009 es va convertir en un restaurant de luxe i actualment, afortunadament, està dedicat al turisme. Ens agrada molt... tant que fins i tot la Clara acaba comprant un puzzle.

D’aquí tornem al càmping, per a sopar i dormir, avui amb pluja de veritat. Demà ens hem de llevar d’hora.

PREHISTÒRIA I PLATGES

Dia 12: Altamira - Platges Asturianes (al voltant de Llanes)

Ens llevem a un quart de vuit, dutxa, i agafar tot el que puguem necessitar per aprofitar el dia. Farem una cosa o altra en funció de com vagi el matí i el temps. Sortim a les vuit del càmping, quan obren.

Arribem a Altamira a un quart i cinc de vuit, per ser dels primers de la cua. Davant nostre només i tenim entre una quinzena i una vintena de persones... poc més endavant la cua, ens diuen, arribarà a ser de més de dues-centes. M’hi estic una hora i mitja, obren a les nou, aguantant la pluja, que va fent a estones (la Clara s’espera al cotxe després d’estar-se a la cua mitja hora, fins que començar a ploure de valent... que venir aquí ha estat un caprici meu).

Un cop arribo a la taquilla demano entrades per a les deu i em diuen que no en tenen, “doncs per a la següent”... me’n donen per a les deu i cinc! Perfecte, matinar ens haurà anat bé, només haurem d’esperar vint minuts per entrar (el temps d’anar a buscar a la Clara al cotxe i poc més), i un cop acabem tindrem tot el dia per fer el que vulguem.

La Neocueva és una reproducció tridimensional rigorosa de part de la cova original, que presenta Altamira tal i com era fa entre 35.600 i 13.000 anys, quan va ser habitada en diferents períodes per diferents grups de caçadors-recol·lectors (fins que l'entrada principal va quedar segellada per un ensorrament). Patrimoni de la Humanitat des del 1985, s’hi troba un dels cicles pictòrics i artístics més importants de la Prehistòria, concretament del Paleolític Superior. Conté pintures policromes, gravats, pintures negres, vermelles i ocres que representen animals, figures antropomorfes i misteriosos dibuixos abstractes i no figuratius, realitzats amb diverses tècniques i estils, emmarcats en el que s’anomena escola “francocantàbrica”. Destaca la Gran Sala o Sala dels Policroms, que fa divuit metres de llarg per nou d’ample, una obra mestre d’uns pintors genials que l'arqueòleg francès Déchelette va anomenar la “Capella Sixtina del Paleolític”. És aquí on hi ha representats bisons, cavalls, cérvols, cabres i diferents signes, sent els més grans cavalls i bisons, que fan entre un metre vint-i-cinc i un metre setanta, i un cérvol femella, de més de dos metres.

Per un passadissos, amb explicacions generals de les troballes arqueològiques de l’entrada de la cova, mica en mica vas baixant fins a la Gran Sala. Impressionant, t’hi pots estar l’estona que vulguis sense parar de descobrir-hi nous detalls a cada racó inspeccionat de nou. M’agrada molt... a la Clara, però, que no és tan fan d’aquest tipus d’expressions artístiques no li entusiasma tant. Llàstima que només hi he pogut fer fotos amb el mòbil... un lloc que en pots fer (sense flaix), va i deixo la càmera al cotxe donant per descomptat que no està permès (i a l’anar amb hora, no he tingut temps d’anar-la a buscar).

A la sortida hi ha reproduccions i facsímils d’altres sales i corredors, de menor importància, corresponents a les parts de la cova no reproduïda (l’original no és molt gran, però fa gairebé uns tres-cents metres de fondària). Esmorzo a la cafeteria i fem una volta pel museu. De sobte, la Clara reconeix a un amic del seu germà, ens saludem i recordarem l’anècdota dies després, què petit que és el món... No massa gran, però didàctic i ben estructurat fem el recorregut per les seves diferents sales: El descobriment de l’art (dedicada al descobridor de les coves), l’arqueologia prehistòrica (dedicada a aquesta disciplina), abans d’Altamira (on es mostra l’evolució de la vida i, especialment, de l’espècie humana), la vida al temps d’Altamira (on s’ensenya com vivien els grups que van viure a la cova, i a Europa), i el primer art (on es mostra altres excel·lents exemples d’art rupestre i moble). Val la pena es visiti la cova o no.

Passem per la botiga del museu... i ens firem, a banda d’algun imant, ens acabem comprant tres novel·les relacionades amb la prehistòria (a més de dos contes per a l’Escola del Bosc): “La ultima neandertal”, “El viaje de Aixa” i “Sapiens” (aquest últim relacionat amb la història de la humanitat). Ara, un cop llegits, ja a casa mentre escric això, puc dir que els tres m’han agradat.

Sortint encara plou, però segons el mòbil ha de sortir el sol i decidim fer platges asturianes. Encertarà mitges, mica en mica deixarà de ploure però el sol no el veurem en tot el dia (les fotos no quedaran tan bé, però què hi farem). Parem en un benzinera i la Clara aprofita per esmorzar una mica millor.

La primera parada és als Bufones de Pria, on farem una curta caminada per arribar-hi. Com que no fa dia de platja hi ha força gent (suposem que és per això). Les cingleres ran de mar són boniques, però venim per una altra cosa. Els bufones són un curiós fenomen geològic. Són esquerdes i xemeneies a la roca calcària dels penya-segats de la costa que, quan les onades piquen a les roques provoquen l’expulsió de l’aire comprimit de les galeries. En dies de mala mar, a més, per les xemeneies s’hi poden arribar a formar autèntics sortidors d’aigua amb un aspecte similar al d’un guèiser. Avui, però, l’Atlàntic no està prou mogut i ens hem de conformar amb escoltar el rugit del mar a través dels “bufones”. No és tan espectacular com els sortidors, però sí que és sorprenent i val la pena.

Tornem al cotxe i dinem a l’aparcament, ràpid, plats preparats (gaspatxo, “ensaladilla” i amanida d’arròs). D’aquí anem a la platja de las Cuevas, que rep el seu nom degut a les enormes formacions rocoses, coves i túnels, foradades pel mar. Per veure-les, però, s’hi ha d’anar quan la marea és baixa o amb sol i bona mar, banyant-se... i ara ni fa ni una cosa ni l’altra. Veiem coves i forats de lluny, però em quedo amb les ganes de passar-hi per dins, a les fotos que he vist sembla molt guapo.

La següent parada és al Monument Natural de Gulpiyuri, una altra curiositat natural. Després d’una curta caminada arribem a una platja interior, sense sortida al mar. S’explica de la mateixa manera que els “bufones”, en aquest cas el Cantàbric és a uns metres i es cola per sota dels penya-segats. De sorra blanca, fa uns quaranta metres d’amplada i gairebé no hi queda sorra amb marea alta. Ara està entremig. Curiós, valgui la redundància, i bonic. Ens agrada.

D’aquí tot seguit anem al mirador de la preciosa platja de Torimbia. De postal. Dels llocs bonics que hem vist. Llàstima que, pel temps (en tots els sentits), no ens hi puguem banyar (tot i ser nudista).

Cotxe i passem per la bonica badia de Niembro, on, per primera vegada en tot el viatge (descartant els llocs més típics), tinc un flaix i recordo haver estat aquí, i segurament haver parat al mateix lloc a fer la foto.

Després anem a la bonica platja de Poo. En forma d’embut, quan la marea puja el mar entra per una estreta canal i queda quieta formant com una piscina de poca profunditat. Hi fem una curta passejada per apreciar-la de dalt a baix (també ha de ser un bon lloc per banyar-s’hi).

Finalment anem al mirador de la Boriza, des d’on es poden contemplar la bella platja de Ballota, amb l’illot de Castro al seu davant, i la bonica platja d’Andrín (les dues molt guapes, per anar-nos-hi a banyar. Llàstima, què hi farem). A aquest últim mirador hi vaig estar fa trenta anys... però tampoc ho recordava gaire, per no dir gens.

Fem un intent fallit d’anar a un altre mirador, però al Maps ens porta per camins estranys i estrets. Cansats de tot el dia amunt i avall, és tard, ho deixem estar i tornem cap al càmping per sopar... passant prèviament per una carnisseria on comprarem unes salsitxes i uns flams de formatge molt bons.

BANY AL CANTÀBRIC

Dia 13: Costa Quebrada

Després de la “pallissa” d’ahir avui ens ho agafem amb calma i marxem una mica més tard, a quarts d’onze. També perquè farem una excursió força a prop. Per fi fa un dia assolellat, que ja tocava, fins i tot arribarem als vint-i-set graus de temperatura (tot un rècord).

Comencem a caminar a Mortera, una urbanització d’estil nord-americà, que sembla que es porta molt per aquesta zona. Ens enfilem per una pista ampla entre prats i una plantació d’eucaliptus... que l’única cosa bona que té, aquí, és la bona olor que fa.

La visibilitat és bona i des del cim de la Picota gaudim d’unes vistes espectaculars. A una banda el mar, amb la part del darrera de Santander, la Costa Quebrada, la ria de Mogro, l’estuari del riu Pas o les dunes de Liencres, a l’altra un bon grapat de muntanyes càntabres i asturianes, que no sabem posar-hi nom, i més enllà, clarament reconeixibles, els Picos d’Europa.

Baixem una mica, ara caminem entre landes atlàntiques (que ja hem anat veient, especialment en el recorregut per les platges asturianes). És un matollar propi de les vores de penya-segats i boscos, que actualment ocupa grans espais degut a la desforestació realitzada per l’home des de l’antiguitat (que va començar, especialment, amb la necessitat de fusta per a la construcció de “la Armada Invencible”, i que ha continuat fins avui en dia). Està format bàsicament per mates i arbustos que, sovint, tenen forma de coixí a causa dels forts vents. En són espècies típiques, entre altres: la gatosa europea (“Ulex europaeus”), el “brezo” o bruc vagant (“Erica vagans”), el “brezo Vizcaíno” (“Daboecia cantabrica”), la “carrasquilla” blava (“Lithodora diffusa”), la falguera comú (“Pteridium aquilinum”), l’arítjol (“Smilax aspera”) o la Vulnerària ("Anthyllis vulneraria"), sovint barrejades, també, amb espècies de prats com “Festuca rubra”, “Plantago coronopus” o “Plantago marítima”.

De seguida tornem a enfilar-nos, ara per fer el segon cim del dia, el Monte Tolío. Una mica més baix que l’anterior, però gairebé amb les mateixes vistes. Com en el primer, també hi ha restes de nius de metralladores i trinxeres. De fet, a la muntanya hi ha un conjunt defensiu format per vint-i-cinc nius units per una extensa xarxa de trinxeres (amb d’altres petites construccions). Van ser construïdes pel govern republicà, per por d’un desembarcament de les tropes colpistes o “nacionals” (motiu pel qual estan orientades cap al mar). Com que la invasió va ser per terra mai es van arribar a fer servir. Durant la Segona Guerra Mundial van tenir un segon ús, ja que els franquistes tenien por d’una invasió aliada que, desgraciadament, mai va tenir lloc. Amb el desembarcament de Normandia i la decisió aliada de no intervenir a l’estat espanyol van tornar a ser abandonats altra vegada sense ser utilitzats.

Baixem un tros i arribem al camí per on hem pujat, des d’on desfem el camí. Fa calor, és migdia i decidim anar-nos a banyar a la platja més propera que teníem previst visitar... no sé com ho miro però acabem a la més llunyana (que tampoc és gaire).

Aparquem i baixem al la platja de Covachos, una de les més belles que veurem. Una petita cascada cau a la sorra i davant seu hi ha un illot, el Castro de Covachos, que amb marea baixa queda unit a terra per una barra de sorra. Ara, però, la marea està pujant i l’accés a la platja es complica si no volem saltar amb tots els trastos amb aigua fins a la cintura per arribar-hi. Decidim continuar per la senda costera fins a la platja de la Arnía, a uns cinc minuts. Preciosa, no parem de fer fotos des de totes bandes. Uns illots la protegeixen de l’onatge, hi ha força gent però ens podem posar gairebé a primera línia. L’aigua està fresqueta però ens hi banyem un parell de vegades (i jo lamento haver deixat les ulleres i el tub a casa... però tampoc ens ho podem endur tot). Banyar-nos al Cantàbric és de les últimes coses que ens faltaven per fer un viatge rodó (bé, una mica més de sol també hauria estat bé). Ens hi estem fins a quarts de cinc i dinem, tard, a l’aparcament.

Continuem la ruta per la Costa Quebrada. En un no res, però, el cel s’ennuvola, comença a bufar vent i les temperatures baixen set o vuit graus (i més tard, ja tornant al càmping fins i tot cauran quatre gotes). La següent parada és a la platja del Portío, on una urbanització li treu encant. Ens decidim enfilar, però, als penya-segats que l’envolten. Espectaculars, els resseguim gairebé fins a la platja de l’Arnía... i això que no anem prou abrigats per a la sensació de fred que dóna el vent. Roques i cingles formen un paisatge de grans bellesa. Aquí ens agrada, especialment, un arc natural enmig del mar.

La Costa Quebrada és una lliçó de geologia d’una gran bellesa, un plaer per als sentits que aspira a formar part de la Xarxa Mundial de Geoparcs de la UNESCO (tant de bo ho aconsegueixi). La seva singularitat és que és el costat aixecat d’un sinclinal (plec en forma de cubeta), amb diferents capes de roques sedimentàries, contra el mar. Paral·lel a la costa, la interacció mar/terra ha format en pocs quilòmetres (una desena, que van aproximadament de Santander fins a les dunes de Liencres), una gran diversitat de formes litorals: illes, illots, tómbols, penya-segats, rases marines, plataformes d’abrasió, cales, platges, dunes...

Tot seguit anem a la bonica platja de Somocuevas i, ja que ens ve de passada, a la de Cerrías, envoltada per una urbanització que li treu força encant. Hi ho deixem aquí, no les hem pogut fet totes, però sembla que hem triat les més boniques (si hem de fer cas, també, el que hem llegit i vist per internet).

Contents d’haver aprofitat bé el dia, i amb una mica de fred al cos, tornem al càmping.

TSEEE...

Dia 14: Santander

Plou i anem una mica més tard del que hauríem. Cotxe i fins a Santander, on aparquem al centre per no complicar-nos la vida. La idea era fer la volta a la ciutat en bici però, almenys de moment, ho descartem pel temps (i al final no ho farem).

Decidim començar pel Museu Marítim, fent una caminada més llarga del que calculàvem, encara que pel seu Passeig Marítim, una de les visites obligades d’aquesta capital. Un cop a l’entrada, però, hi ha força gent (amb el mal temps més d’un a fet la mateixa pensada) i ho deixem per més endavant (i al final no tindrem temps).

Tornem al centre, passant per les famoses escultures de “los Raqueros” i pel costat del Centre Botín, Ens aturem, també, al centre d’informació, on ens donen un plànol i quatre consells que ens ajuden a planificar millor la visita a la ciutat.

Passant pels carrers del casc antic, doncs, ens enfilem fins al Mirador del Río de la Pila, on s’hi puja en un funicular gratuït (de fet, és l’accés adaptat pels veïns d’un barri alt). Amb bones vistes a la ciutat, sense ser espectacular, val la pena.

Entre una cosa i una altra se’ns ha fet tard i, després de buscar una mica, dinem a la plaça Porticada, un dels llocs que s’ha de veure, tot i que avui hi ha unes carpes al centre que no deixen apreciar-la tal i com es mereix. Dinem al bar la Porticada, un menú correcte, tirant a bé.

Havent dinat decidim anar al Centre Botín, un centre d’art dissenyat per l’arquitecte Renzo Piano. Situat en un indret privilegiat, gràcies a una intervenció urbana més amplia es va aconseguir integrar el centre de la ciutat i els històrics i bonics Jardins de Pereda amb la seva Badia. Situat en voladís sobre el mar, l’edifici està suspès sobre pilars i columnes a l’alçada de les capçades dels arbres, fent com un “moll” sobre el mar. Aquesta elevació permet el pas de la llum i les seves terrasses superiors s’han convertit en un dels millors miradors del passeig marítim i la badia. Un dels llocs que més ens va agradar (almenys a mi, que l’arquitectura moderna m’agrada força). Aprofitem per visitar, també, les seves col·leccions permanent i temporals. Estem de sort i en fan una de fascinant (almenys per a mi): “Picasso Ibero”, que mostra la influencia de l’art iber en l’obra del pintor, amb més de dues-centes peces on es compara, una al costat de l’altra, aquest influència.

Tot seguit, anem a la catedral passant pels edificis del Banc d’Espanya, d’estil classicista i renaixentista (de principis del segle XX), i de Correos, un dels millors exemples de l’estil regionalista “montañés” que va caracteritzar bona part de l’arquitectura càntabra de principis del segle XX.

La Catedral-Basílica i el seu claustre són gòtiques (dels segles XII a XIV), amb algunes capelles interiors barroques i alguns altres afegits posteriors que es van haver de reconstruir després del gran incendi del que era la ciutat medieval al 1941. Sense la majestuositat d’altres catedrals, està prou bé. Sota seu hi ha la cripta, o església de Crist, que era el temple original del segle XII, on criden l’atenció les seves robustes columnes i baixa alçada.

Ja ho hem anat fent, però tornem als carrers més cèntrics i bonics de la ciutat: la Plaça de l’ajuntament, el Mercat del Este, els carrers del Medio Hernán Cortés i el Passeig Pereda (entre altres). Correspondrien al seu casc antic, molt marcat pel citat incendi de 1941, que va arrasar bona part d’aquesta zona, causant un gran canvi en l’estructura urbana de la ciutat. L’incendi es coneix com “el andaluz”, ja que curiosament va començar al carrer Cadis i es va acabar al carrer Sevilla. Va durar dos dies (tot i que algunes edificis no es van poder apagar fins quinze dies després), va destruir tres-cents setanta-set edificis (la majoria antics), més de mil set-cents habitatges (deu mil persones van perdre casa seva), afectant a trenta-set carrers, amb una extensió de catorze hectàrees i, sorprenentment, una sola víctima mortal (un bomber de Madrid). La seva reconstrucció va durar gairebé vint-i-cinc anys.

Agafem el cotxe i anem fins al Far del Cabo Mayor, als afores de la ciutat i situat a l’entrada de la badia de Santander. Sobre penya-segats on el mar pica incessantment, és bonic i val la pena... tot i que després del que vam veure ahir a la Costa Quebrada, no es pot comparar.

La platja del Sardinero i el seu passeig marítim, una altra de les parades imprescindibles de la ciutat, ens conformem en veure-ho tot passant des del cotxe, ja que tampoc ens crida molt l’atenció i anem una mica justos de temps.

Per acabar fem una volta per la península de la Magdalena, per bonics jardins envoltats de penya-segats que donen al mar. D’entre els nombrosos edificis que s’hi poden veure ens agraden especialment el monument a Félix Rodríguez de la Fuente, pel seu simbolisme, i l’imponent Palau de la Magdalena, que va ser residència d’estiu dels reis Alfons XIII i Victoria Eugenia.

Potser perquè d’Oviedo no teníem cap expectativa i hi anàvem de passada per aprofitar una mica el dia, mentre que d’una banda a l’altra, potser perquè de Santander esperàvem més, la veritat és que la primera, tant a mi com a la Clara, ens va agradar molt més i amb diferència (les dues les hem vist amb pluja). Santander és bonic, si anem a Cantàbria, al meu parer, s’ha de visitar i la tornaria a posar a la ruta si la tornés a planificar... però un cop vista, ja està. Ara, també val a dir que alguns coneguts o familiars propers que hi ha estat la van trobar molt bonica, així que... sobre gustos, colors.

Abans de tornar al càmping aprofitem per fer unes últimes compres en un supermercat. Sopar, preparar coses, llegir una mica i a dormir.

DE LO MILLOR DEL VIATGE

Dia 15: Cobijeru (i Comillas)

Ni d’hora ni tard, farem un últim dia totalment improvisat. Agafem el cotxe per fer una excursió curta a Cobijeru, per tornar a dinar al càmping, amb l’idea de fer a la tarda una última volta per Comillas. Avui, per fi, fa un dia radiant.

L’excursió és curta però serà sensacional, de les millors del viatge. Comencem a caminar al petit i fotogènic poble de Buelna, per tot seguit fer-ho entre prats i bosquets. La primera parada és a la preciosa cova de la Raíces, amb un recorregut que no deu arribar als vint metres però amb un rierol al seu centre i amb grans estalactites (que, suposem, li donen el nom). Quan el riu té alguna crescuda pot arribar a inundar-la, tal i com mostren les marques de nivell que hi ha les estalactites. Molt bonica, ja gairebé per això ja valia la pena venir... però les sorpreses encara no s’acaben.

Poc més enllà arribem a la platja de Cobijeru, una curiosa platja interior. Més aviat petita, no arriba als trenta metres d’amplada i com a molt, depenent de les marees, a poc més d’un metre de profunditat, les seves aigües són turqueses i està envoltada de pedres calcàries i prats verds. S’ha format en una dolina (una depressió càrstica) connectada al mar, uns cent metres més enllà, per una cova. A la platja, per tant, s’hi noten les marees i fins i tot una mica d’onatge, a la boca de les coves s’hi nota corrent d’aire i s’hi sent el rugit del mar.

Sobre seu, a pocs metres, hi ha l’entrada de la cova de Cobijeru. Els primers metres són estrets i dificultosos, amb la remor del mar ja de fons, tot i que després ja s’hi pot caminar sense dificultat. Amb un recorregut més llarg, al voltant d’uns cent o cent-cinquanta metres, és espectacular. No tant per les concrecions que s’hi poden trobar, que també n’hi alguna, sinó perquè acaba amb una gran sala oberta al mar. Per sort a la motxilla sempre portem el frontal a punt i podem gaudir de tots els seus racons i formes. Hi ha força gent, però ens agrada molt igualment.

Sortim i continuem la ruta. Pocs metres més enllà hi ha el Salto del Caballu, una altra preciositat natural, un pont o arc natural de pedra sobre el mar, que travessarem per sobre.

Seguim per prats que moren en cingleres costaneres, passant per l’Entrante de Canales, fins arribar a  la preciosa platja de Buelna. Mar endins hi ha un illot bonic i curiós, anomenat el Picon, segons com des d’on es mira recorda una pica de la baralla de cartes francesa (no sé si està relacionat amb el seu nom, o no). Hi ha gent però sense arribar estar atapeïda ni de bon tros, és bonica i fa sol... hi acabem fent un bany, de fet dos, totalment improvisat. La Clara, més previsora porta el banyador a la motxilla, jo, en canvi, havent dit que no ho faríem el tinc al cotxe i m’acabo ficant a l’aigua amb els pantalons de caminar (i un cop al cotxe tornaré al càmping amb el banyador). Serà l’últim bany al Cantàbric i, tot plegat, el millor comiat d’un viatge que es va acabant.

Tornem per una drecera directament a Buelna, on tornem a fer una volta. Cotxe i cap al càmping a dinar més tard del previst, però a una hora raonable.

A la tarda fem una volta per Comillas, un poble del que la Clara s’ha enamorat (i és realment bonic). Aparquem al centre i després de fer una mica de volta mirant i remirant acabem comprant sidra i “sobaos” per a tothom. Reservem, també, taula per sopar. Llavors ens queda, encara, una bona estona més per voltar. Les entrades estan esgotades i no hi podem entrar, tot i això fem una volta pel Palau i la capella-panteó de Sobrellano, d’estil eclèctic dominant el neogòtic amb aires venecians  i musulmans. Obra de l’arquitecte català Joan Martorell, entre 1881 i 1888, per encàrrec de Antonio López, el primer Marqués de Comillas (un indià enriquit a Cuba, amb part de la seva fortuna feta amb el comerç d’esclaus).

Fem una mica més de volta pel centre i anem a sopar al Restaurant la Gravalosa. Tenim hora a un quart de nou... però un cop hi arribem ens diuen que no obren fins a dos quarts (????). Ens esperem en un banc davant seu, cansats d’anar tot el dia amunt i avall. Un cop hi entrem, serem dels primers, tenim clar el que volem: un menú “cantábrico” per a dos. De primer: navalles, gambes, musclos, calamarcets i llagostins; de segon: llobarro, daurada, bacallà i lluç; de postres “Quesada” casera. Encertem (ens hem fiat de les crítiques a internet), molt bo, ràpid i bé de preu, tot i que els cambrers no eren “la alegría de la huerta” precisament....

Per païr una mica anem a fer una passejada al cementiri de Comillas, diuen, un dels més bonics d’Espanya. Està dalt d’un turó amb vistes al mar i, al seu interior, hi ha les ruïnes d’una ermita gòtica. De fet amb el temps l’antiga parròquia va ser reutilitzada i acabant sent usada exclusivament com a cementiri. A finals del segle XIX es començava a quedar petit i la seva ampliació va ser encomanada a Lluís Domènech i Montaner. L’arquitecte modernista va canviar del tot l’indret, conservant les ruïnes del temple abandonat i protegint-lo amb un mur rematat amb pinacles, construint la seva façana d’accés o els mausoleus de l’interior. Això últim amb l’ajuda de l’escultor barceloní Josep Llimona, que també va fer l’escultura que s’ha convertit en la icona del cementiri: l’Àngel Exterminador. No m’agraden el cementiris, però últimament en cada viatge n’acabo visitant algun o altre, i aquest està bé.

Tot seguit volíem anar a fer una volta al port, però la Clara ha agafat fred. La fem amb el cotxe, i cap al càmping a descansar. Demà tornem a casa.

LA TORNADA

Dia 16: Comillas - Taradell

Desparem sense presses però sense encantar-nos, ens espera una llarga tornada. Segons el Maps unes set hores... encara per autopistes de peatge que, d’aquí a poc, seran gratuïtes. Tot i mirar-ho, descartem fer alguna parada pel camí, ja que la majoria són massa lluny de l’autopista i/o requereixen una bona estona per la visita.

El camí, el mateix que l’anada. El mateix paisatge, excepte una mica més de volta per Bilbao, tot i que sense perdre gairebé gens de temps. Pràcticament, també, les mateixes parades, cada dues hores, per estirar les cames o dinar.

Destacable només, ja cap a l’Aragó, un gran bufarut (o remolí de sorra o dimoniet), una ventada forta en forma de remolí que aixeca pols i fulles. No n’havia vist mai cap de tan gran i ben format, sembla ben bé un tornado en miniatura.

Arribem a casa ben entrada la tarda, però amb temps per descarregar-ho tot, endreçar-ho gairebé tot i descansar una mica. La Clara demà no treballa, però jo sí... i ho notaré uns quants dies (però bé, el que vol apurar sempre sóc jo, així que, res a dir).

Contents, malgrat que el temps no ens ha acompanyat del tot (ara que marxem sembla que a la península s’hi instal·la un anticicló i farà sol uns quants dies arreu), ens ho hem passat molt bé, hem fet el que volíem fer i ens ha agradat molt.

Respecte fa trenta anys, poc recordava, alguns llocs concrets i flaixos pel camí. El que segur hem fet molt millor, és el menjar... llavors vam sobreviure a base d’entrepans, raviolis escalfats directament a la llauna i, el dia que vam menjar millor, un pollastre a l’ast fent servir de taula el capó del cotxe. Potser, també, perquè vam anar a d’altres llocs i les carreteres han canviat molt. A moltes coves, per exemple, afortunadament ara cal fer una llarga llista d’espera, mentre que llavors era arribar, pagar i entrar. Llavors, també, amb la inconsciència de la joventut ens ho vam passar molt bé, però també ens vam perdre moltes coses que, gràcies a internet, ara són més fàcils de conèixer i planificar. Tenir un cert grau d’improvisació està molt bé, et permet descobrir coses noves i sorprenents, però portar un mínim de planificació per no perdre’t les coses més boniques, també. Després d’anys voltant, menys del que voldria, almenys en aquest viatge hem trobat un bon equilibri.

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes: Document d'Identitat (per desgràcia administrativament de moment encara formem part del mateix estat).

Clima i millor època per anar-hi: tot l’any.

tot l’any (excepte les zones més muntanyoses, que poden estar nevades), però millor a l’estiu. El clima és suau a l’hivern i relativament càlid a l’estiu (tot i que les temperatures no varien molt d’una estació a una altra). Les pluges i els forts vents són freqüents a la costa, especialment a l’hivern.

Moneda i Preus: Euros (administrativament de moment encara formem part del mateix estat). Veure pressupost.

Seguretat: Com aquí, cap problema enlloc (si més no, on vam estar).

Que canviaria?: possiblement res (el temps, però això depèn de la sort).