Pintures de les Brucardes

Petita caminada per la nostra història. Pel camí veurem pintures rupestres, tombes medievals, un monestir romànic, una ermita gòtica, un pont del segle XIX, barraques de vinya i les restes d’una torre de telegrafia òptica.

HISTÒRIA

Sol, una altra vegada (la Clara treballa els caps de setmana d’aquest mes), ho aprofito per fer una de les no li agraden... però a mi sí. Aquesta vegada ben a prop de casa i una mica per casualitat, ja que fins fa ben poques setmanes desconeixia que a les Brucardes hi havia pintures rupestres.

Surto de Sant Fruitós i la primera parada pràcticament és només començar. A les restes de la torre de telegrafia òptica de Santmartí. Del segle XIX, era la torre número trenta-tres de la línia de Manresa a Vic. Dalt d’un turó, llàstima que les vistes queden amagades per la vegetació, ja que s’endevinen prou boniques.

Baixo una mica i començo a caminar entre camps secs, amb bassals de la pluja d’abans d’ahir... una cosa que cada cop costa més de veure. De lluny es veu alguna masia bonica i de fons tinc les muntanyes de Montserrat.

Sense cap mena de senyalització, gràcies al track, un cop passada l’autopista (la C-16), em desvio uns metres fins a les tombes de Sant Genís. Dels segles V a X (alta edat mitjana), són dues tombes excavades a la roca, de tipus banyera, en uns blocs que actualment estan desplaçats i caiguts.

Continuo el camí i, tot i que no ho tenia previst, em desvio uns metres per travessar el bonic pont Vell. Sobre el Llobregat, és de principis del segle XIX, tot i que va ser volat pels republicans durant la Guerra Civil i posteriorment reconstruït l’any 1946.

Deixo camps enrere i entre pinedes de pi blanc arribo al mirador de Sant Benet. Està prou bé, llàstima d’alguns cables elèctrics i algun pi que espatllen les vistes. Tot seguit, baixo cap aquest monestir. Romànic, del segle X, des de fora no es veu res. Tinc moltes ganes de visitar-lo, però esperaré a fer-ho en una altre ocasió amb la Clara, que també en té.

La caminada continua pel costat del Llobregat durant una estona. Al cap de poc, però, entro en la zona afectada per l’incendi de l’any passat (2022). Deixo la pista i em desvio cap a la urbanització per un corriol on hauré d’esquivar, per sobre i per sota, uns quants arbres caiguts. Tot i el foc, però, encara conserva bona part de la seva bellesa i sempre és gratificant veure com rebroten garrics o llentiscles, entre altres.

Les pintures estan ben senyalitzades i no costa res trobar-les. A la reixa que les protegeix hi ha un panell explicatiu que fa més fàcil, també, localitzar-les. D’algun metre més lluny del que m’agradaria, però es veuen bé. Les pintures de les Brucardes formen un mural compacte fet en un únic moment cronològic, són onze figures que corresponen a caprí, un quadrúpede indeterminat (probablement un cérvol), una  representació estel·liforme i barres. Formaria part de l’art esquemàtic, una tipologia que es troba associada a les primeres cultures metal·lúrgiques (Calcolític, Edat del Bronze i inicis de l’Edat del Ferro). Un dels trets més singulars d’aquestes pintures és que es tracta d’un dels primers conjunts documentats a la Catalunya Central (l’altre es troba a Castellar de Riu, al Berguedà).

L’art esquemàtic es caracteritzava pel seu disseny bàsic i buscant la mínima expressió, eliminant tota la resta explicativa i figurativa, sense perdre els trets mínims d’identificació. Tot i la seva simplicitat es considera un moviment molt ampli que es troba distribuït a tota la Península Ibèrica, Europa i el Mediterrani.El conjunt d’art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica està format per 757 jaciments amb pintures i va ser inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. Des d’aleshores, entre els anys 1998 i 2018, s’han descobert 70 nous jaciments importants a Catalunya, entre ells, aquest.

Camino una mica més fins arribar a la Font de la Tolega, un racó bonic restaurat el 2009, amb bones vistes a la riera de Mura i a les Generes, amb el que sembla, almenys de lluny, una gran tina. Ho aprofito per dinar.

Uns metres més enllà, al mig de la urbanització, hi ha l’ermita de Sant Sebastià de les Brucardes, del segle XVIII (restaurada segle XX). Surto dels carrers i de seguida arribo, també, a una altra ermita, la de Sant Valentí, del segle XIV, gòtica. Li falta el sostre. Dalt d’un turó, té bones vistes a la plana del Bages.

Baixant ja cap al cotxe contemplo les últimes barraques de vinya. Avui n’he vist un munt, per tot el camí i en tots els seus estadis de conservació. Sempre m’han agradat i sempre he pensat que és un patrimoni a conservar.

Puig-alter

100 Cims modest però amb bones vistes cap al Pirineu, al Solsonès, Montserrat, el Ripollès, Sant Llorenç, Montseny… Una matinal agradable.

NOVA APP

Ahir vam visitar la Sagrada Família (primera vegada per dins), vam fer una volta pel barri gòtic i, finalment, vam anar al teatre (que feia anys que no ho fèiem), a veure la Trena (molt recomanable). Avui, doncs, ens ho volem agafar amb més calma i, com està sent costum últimament, farem una matinal curta a un dels nous 100 Cims més propers. Em fa una mica de mal el maluc, no sé si d'algun mal gest de dormir, que ho dubto, o de l'estretor dels seients del teatre Goya, que no permeten gaire moviment (i això que no arribo, per poc, al metre vuitanta). En una obra de gairebé dues hores, que per sort es va fer curta.

No ens hem volgut llevar d'hora, tampoc, i comencem a caminar poc passades les onze. Només baixar del cotxe, però, fem una volta per Viladelleva, un imponent mas al costat de la petita i bonica ermita de Santa Maria, romànica, del segle XIII. Davant seu hi ha el que queda d'unes tines, testimoni de temps no gaire llunyans. Construïdes entre mitjans del segle XVIII fins a finals del segle XIX, quan la comarca del Bages era la que tenia la superfície més extensa de vinyes de Catalunya. Sovint es construïen les tines prop de les vinyes, ja que d'aquesta manera s'assegurava que el raïm recollit a la verema arribés de forma correcte per l'elaboració del vi, alhora que permetia estalviar el cost del seu transport. Tot plegat, conjuntament amb el paisatge que l'envolta, un bell racó.

Baixem una mica però de seguida ens comencem a enfilar suaument. Durant tot el recorregut passarem per un paisatge en mosaic, que alternarà brolles amb pi blanc, amb camps de cereals, ara amb el seu aspecte hivernal, alguns llaurats i d'altres tot just amb els primers brots.

Durant el camí ja n'hem tingut alguna, però és al cim on hi ha les millors vistes. Avui, però, no és el millor dia. Cap al sud estan encalitjades, tot i que es deixen entreveure Montserrat, el Montcau, la Mola o el Montseny; i cap al nord, les muntanyes del Berguedà i el Solsonès estan mig tapades pels núvols. Malgrat tot, val la pena.

Al cim tenim una agradable conversa amb una parella que, com nosaltres, estan fent els 100 Cims. Ell en porta alguns més que nosaltres... gairebé quatre-cents! (tres-cents noranta-dos, per ser exactes). Ens recomana, entre d'altres coses, una aplicació anomenada "Cims de Catalunya" (que provarem en dies posteriors i sembla anar prou bé).

La conversa, tot i que no molta llarga, si ens farà perdre prou estona per arribar una mica tard a dinar. Sense córrer, baixarem una mica més de presa del habitual.

---

Nota: molt a prop de la casa hi ha la necròpolis de Viladelleva, que nosaltres no vam visitar perquè no ho sabíem.

El Garrofí

100Cims modest però amb grans vistes al Bages, Osona, el Berguedà o el Solsonès, entre d’altres. Pel camí passarem, també, per un parell d’ermites d’origen romànic.

PISTES

Ens decidim a l'últim moment. Descartem la banda de Girona, pels núvols, i la Plana de Vic, per la boira. Com que la Clara prefereix fer una matinal escollim un dels nou 100 Cims del Bages. El Garrofí.

Tot anant amb el cotxe fins al punt d'inici veiem una ermita. Com que falta molt poc decidim començar-la aquí (l'excursió que tenim prevista tampoc és massa llarga i no vindrà d'entre mig i un kilòmetre més). És la bonica ermita de Sant Pere de Serraïma, d'origen romànic, tot i que amb força modificacions posteriors.

La primera part de la caminada és per una ampla pista forestal, entre pinedes de pi blanc i camps de cereal, de tant en tant amb alguna vista. Un tram que, tot i no ser lleig, és més aviat avorridot. Toca el sol i, tot i l'època de l'any en que estem encara anem amb màniga curta.

Voltem el cim per baix i ens acabem d'enfilar per un corriol, marcat únicament per unes fites. Un cop a dalt gaudim de molt bones vistes a les muntanyes del Bages, Montserrat, el Lluçanès, les muntanyes del Berguedà o el Solsonès, entre d'altres. Està bé, ha valgut la pena.

Baixem per un corriol i de seguida tornem a seguir pistes. Ara, de tornada, més estretes i boscoses (amb més alzines), més entretingudes. Passem, també, per Sant Sadurní del Pla, una altra ermita d'origen romànic, del segle XII, però que va ser modificada al segle XVIII, quan va ser tocada per un llamp. Durant la Guerra Civil va ser cremada i actualment només en queden les parets, ben conservades.

Acabem de baixar fins la pista del començament i d'aquí ja fins al cotxe.

Turó de l'Escletxa

100 Cims fàcil, discret, però amb grans vistes, especialment a Montserrat i Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac.

PER COMPLEMENTAR

Com que la del matí era curta en tenim preparada una altra per a la tarda. Més cansats del que comptàvem, però, la decidim escurçar una mica. En lloc de començar a la colònia Burés ho fem al cementiri de Castellbell i el Vilar.

Comencem a caminar i travessem la via del tren. Primera sorpresa de la caminada: un cabirol es deixa veure força bé abans no se n'adona de la nostra presència (i marxa saltant). La segona serà més endavant, quan gaudirem del vol d'una àguila cuabarrada.

De seguida ens comencem a enfilar entre les brolles que ens acompanyaran tot el camí. Portem una ressenya pèssima, amb un track sobre un mapa... que, a sobre, no ens hem llegit. Acabem pujant pel dret, en mig de la vegetació. Si bé en part és culpa nostre, no entenc perquè es pengen i es fan públics segons quins tracks (en aquesta pàgina surt un dels camins correctes, entre les moltes possibilitats que hi ha per fer aquest cim, que també es pot assolir fàcilment des de Rellinars, o fent una mini via ferrada).

Superada la primera pujada el camí tot seguit planeja i s 'enfila suaument cap al cim, que ens queda a la vista.

El turó de l'Escletxa és un cim modest, però amb magnífiques vistes a Montserrat (tot i que ara no és la millor hora, millor al matí), a Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac, i, segurament, més enllà, tot i que els núvols de més al nord no ens en deixen gaudir.

Reculem per on hem vingut acabant la baixada pel camí;correcte.

Torrent dels Abadals i Turó del Marquès

Ruta pels més “aventurers”. Sortint de la colònia Burès ens enfilarem al torrent dels Abadals, un camí equipat amb escales, graons i cadenes molt divertit. Tot seguit pujarem fins al turó del Marquès, amb bones vistes de Montserrat.

TORRENT EQUIPAT

Després de l'intent fallit d'ahir, per la pluja, avui no ho tenim gaire clar. No perquè torni a ploure, que no ho ha de fer a la zona on anem, sinó pels seus possibles efectes sobre el camí, tornant-lo més relliscós (que al final, és quedarà en no res).

Sortim del Burés (o Colònia Burés), una antiga colònia tèxtil fundada a finals del segle XIX, que conserva alguns dels seus elements originals. Travessem el Pont Vell de Castellbell, medieval, del segle XV (sense pagar peatge, com es feia a l'època... ara són una mica més enllà). Girem a l'esquerra i arribem a una granja, on un cartell ens indica l'inici del camí equipat.

Només començar travessem un túnel, avisats, portem lots per fer-ho (de fet, sempre el passegem a la motxilla amunt i avall, i ja està bé que de tant en tant serveixi d'alguna cosa). A partir d'aquí seguim sempre per la llera del torrent, sense fer cas dels corriols que es desvien en ambdues direccions, habitualment sec (avui amb un fil d'aigua només en alguns punts). Amb l'ajuda d'escales, cadenes i clavilles durant el seu recorregut anirem superant el saltant dels Tres Enllossats (una triple graonada, molt pintoresca), passarem pel pont del Solei, el ressalt de les Botes d'en Joan, el saltant de la Madrona, el Cau del Degotall i el cingle del Coll (indicats amb cartells de fusta). El camí s'acaba tot superant, amb l'ajuda de cadenes, el Pas de la Guineu. El camí és entretingut i divertit, amb algun pas una mica aeri, però apte gairebé per a tothom (menys si aneu amb gos!).

Un cop acabat el camí equipat la ruta continua per pistes forestals, pujant suaument, fins arribar al turó del Marquès. És un turó d'alçada discreta, però amb molt bones vistes a Montserrat i a la zona, premi merescut a la breu però emocionant pujada inicial.

Del cim baixem directament al pont vell per corriols que baixen en picat, en un punt fins i tot amb l'ajuda d'una escala.

La caminada, però, ha set curta i a la tarda, havent dinat (a la colònia), en farem una altra també de curta per aprofitar el dia.

Collbaix

Caminada fàcil fins a un 100 Cims modest, però com tants altres, amb unes vistes esplèndides.

MONTSERRAT

Havent dinat, després del Castell Ferran, amb l’objectiu de fer dos 100 Cims en un dia. Tot i la mandra després d’haver menjar fa bon dia i s’ha d’aprofitar.

La pujada és suau, primer planejant entre camps, de seguida enfilant-nos una mica més, entre boscos. Relativament ràpid, sense encantar-nos perquè no se’ns acabi fent fosc (tot i que anem bé de temps). Durant la pujada tampoc no hi ha res que ens faci aturar a fer fotos, només una tina de vi gairebé dalt de tot.

Un cop al cim les vistes són espectaculars, a Manresa, el Pla del Bages, i a Montserrat, per tenir avui, una altra vista d’aquesta muntanya. Més enllà Sant Llorenç, el Montseny, Cabrera, el Pirineu...

La baixada, més curta, encara la fem més ràpid tot i que anem bé de temps i el camí no és complicat.

Itinerari Patrimonial del Samuntà

Itinerari pel ric patrimoni del Samuntà, tot sortint del bonic Poble Vell de Súria. Tot caminant per un paisatge de relleus suaus, que alterna camps i boscos, anirem descobrint un bon grapat de barraques de vinya, una petita necròpolis medieval, una balma funerària i el llogarret del Samuntà.

BARRAQUES

Ens ho prenem amb calma, potser massa, però avui en volem fer una de fàcil i no massa llarga. Comencem a les dotze, en principi amb temps de sobres.

La primera parada és només baixar del cotxe. Dalt d’un turó s’alça l’església de la Mare de Déu del Roser i l’imponent castell de Súria. Els seus orígens daten de finals del segle X i al seu  voltant el Poble Vell conserva  la fesomia d’un petit poble medieval, amb façanes de pedra, arcs, porxos i portalades. A més de ser, també, un bon mirador al cardener i de la vila.

Només sortir del poble passem pel que semblen les cases d’una antiga colònia minera, l’activitat perquè és coneguda aquesta població. Poc més enllà veiem algunes de les instal·lacions mineres (i a la tornada i passarem gairebé pel costat). De seguida, però, les deixarem enrere.

Baixem cap a cal Trist i ens tornem a enfilar, en el que serà una constat en aquesta caminada. Ara entre camps, ara entre boscos (principalment pinedes), anirem pujant i baixant contínuament (tot i que no arribarà a ser trencacames, pels suaus pendents i el poc desnivell).

De seguida, també, començarem a trobar-nos amb un dels principals atractius de l’excursió: les barraques de vinya (de pedra seca).  Algunes sense nom, unes mig ensorrades, però d’altres amb noms i bons plafons o cartells explicatius. Al llarg de tot el camí passarem per les barraques de la Gran, d’en Sanera, del Camp Gran (que destaca per les grans roques amb que va ser construïda) o del Lari.

Entre Barraca i barraca passem, també, per la necròpolis de cal Banyes. Es tracta d’un conjunt de sepulcres de lloses, medievals, datables entre els segles VI i X (dalt del turó se’n veuen tres). També per la balma sepulcral del Samuntà, una petita balma on s’hi van fer enterraments col·lectius ara fa uns 3.800 a 4500 anys (Calcolític). I encara, també, per les ruïnes del mas la Garrigosa, d’origen medieval.

Mig camí. Arribem al llogarret del Samuntà, un conjunt de cases, i ho aprofitem per dinar al sol.

Reprenem la marxa i de seguida ens adonem que no seguim la ressenya del llibre que portem. Fem un tros més i reculem, sempre seguint marques de Sender Local, que té (o tenia) algunes variants. Un altre cop al Samuntà prenem el camí senyalitzat amb pals (que és el més lògic, el que s’explica a la ressenya  i el del track).

Ja de tornada, més barraques. Passant per la riera d’Hortons també ens podríem desviar per veure un parell de gorgues, però ho deixem per una altra ocasió, per l’hora, però principalment per la sequera que portem, imaginant que no hi haurà aigua i no valdrà la pena.

Arribant acabem de completar la visita al Poble Vell, amb el sol ponent-se,  i cap a casa.

Otgers - Icnites - Goberna

Bones vistes, unes mines, una ermita romànica i petjades fòssils fan d’aquesta una caminada maca, variada i molt complerta per la Serra de Castelltallat.

RETROBAMENT

Amb en Salvi, l’únic dia lliure d’aquesta setmana. Fa temps que no ens veiem i en tinc ganes. Com que els dos tenim la intenció de fer més caminades aprofitant aquests dies de Setmana Santa, una de més aviat curta i prop de casa.

Comencem a la Creu Grossa de Castelltallat. Baixem entre les joves rouredes que s’estan recuperant dels incendis que va patir aquesta zona els anys 90. Més endavant alternades amb alguns camps de cereals. En aquesta primera baixada ens sorprenen un curiosos pilots de roques als que no saben atribuir el seu origen.

Un cop al fons de la vall, típic d’en Salvi, allarguem una mica la ruta prevista. Seran dos kilòmetres més, però com que la caminada original ja era força curta, ja va bé. Anem fins a la curiosa Roca Foradada de can Milhomes. No és com per anar-hi expressament, però si ve més o menys de passada està bé.

Retornem al camí i de seguida passem per la Mina d’Otgers. És una de les 250 mines de lignit que van ser explotades fins a mitjans del segle XX, quan aquest carbó de baixa qualitat no va poder competir amb d’altres de millors (provocant el tancament de les mines). Amb l’entrada mig ensorrada i uns cinquanta metres de llargada, hi entro uns metres, amb compte (si fos una cova m’atreviria una mica més, però en aquest cas només ho faig uns vint metres i ja en tinc prou).

Un cop vista continuem un tros més. La següent parada és a una petita ermita romànica, del segle XII: Sant Martí de Bertrans. Bonica.

Un trosset més, i passat el gran mas de Can Prat Barrina arribem a un dels objectius principals del dia: el jaciment d’icnites (petjades fòssils) de Can Prat Barrina. Un panell informatiu amb bones explicacions fan que es trobin i s’identifiquin fàcilment. En aquest jaciment s’hi poden veure diferents petjades, algunes de ben clares i d’altres no tant, d’entelodon, un mamífer que seria l’antecessor o un parent dels senglars actuals, de fa 30 milions d’anys.

Un cop vistes ens tornem a enfilar fins a la carena, per on seguirem una estona. Passem pel cim de Goberna, el més alt de la Serra de Castelltallat. Llàstima que el dia està una mica tapat i molt encalitjat. La visibilitat és pèssima. En un dia clar les vistes han de ser esplèndides, però avui amb prou feines arriben fins a la veïna serra de Pinós i Montserrat (i més enllà, mig s’endevinen els cims del Berguedà i el Solsonès).

Ho aprofitem per dinar i en poca estona tornem a ser al cotxe. Al dia i havent gaudit d’una caminada tranquil·la, solitària i maca, tot i estar en plena Setmana Santa.

Cogulló de Cal Torre

Un altre cim (100 Cims) modest amb fantàstiques vistes. Fent una mica de volta per arribar-hi podem passar per la bella bassa de Cal Muntaner, les ruïnes preromàniques de Sant Miquel o l’ermita romànica de Santa Cecília.

CALOR D'ESTIU

La primera idea era fer-ne una de més forta, però com que són quatre dies per fer coses i no ens volem cansar al primer, l’ajornem i improvisem. A més, començarem tard (com sempre), raó de més. N’escollim una de propera i més fàcil.

Deixem el cotxe al costat del pal indicador que ens diu la ressenya, just al final de la baixada directe que farem al final de la caminada. Comencem baixant cap a cal Miqueló, entre els camps, pins i roures que ens acompanyaran pràcticament durant tot el dia.

Sempre per pistes forestals al cap d’una bona estona arribem a la primera parada del dia: la Bassa de Cal Muntaner (o Montaner). És un racó maco, llàstima que sigui massa d’hora per dinar. Fetes les fotos de rigor i després de gaudir de la presència d’una serp d’aigua continuem el camí.

Més endavant ens enfilem entre vinyes i tot seguit per brolles fruit dels incendis del 1980 i 1986. Arribem a Santa Cecília de Grevalosa, una ermita d’origen romànic (del segle XII) tot i que ha patit moltes reformes posteriors (que no han deixat pràcticament res de l’edifici original). Dalt d’un turó, amb bones vistes a l’entorn, ho aprofitem per dinar a l’ombra (fa una calor gairebé d’estiu).

Un cop hem refet les forces continuem pujant, ara de forma una mica més suau. A mitja pujada fem una altra parada, després de desviar-nos uns metres. Ara, a Sant Miquel de Grevalosa, les ruïnes d’una ermita preromànica, del segle IX (amb restes d’afegits romànics).

Un cop vista continuem pujant, carenant suaument fins arribar al  Cogulló de Cal Torre. Un altre 100 cims modest però amb unes vistes fantàstiques, tot i que avui molt encalitjades: només es deixen veure bé els relleus de Berguedà i el Bages, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, endevinant-se de lluny altres muntanyes com el Montseny o els Pirineus (un altre dia serà).

A partir d’aquí ja només ens queda una relativament curta i forta baixada fins al cotxe, tot passant pels corriols que hem trobat a faltar una mica durant tot el recorregut (i penedint-nos, per l’hora que era, de no haver fet la caminada en sentit invers).

Torre de Castellnou

100 Cims fàcil, bonic i complert. Una església romànica, un poble abandonat, masies i barraques de vinya ens acompanyaran fins a la Torre de Castellbell, amb unes vistes espectaculars.

SORPRENENT

En busquem una de curta i a prop. Tornem a aprofitar el llibre del Bages i triem la Torre de Castellnou (sense saber, d’entrada, que és un 100 cims). Com sempre, comencem a caminar tard (per això buscàvem, també, una caminada d’aquest tipus).

L'inici és a Castellnou de Bages, al costat de Sant Andreu, una bonica ermita romànica (del segle XI). Al seu cementiri hi ha enterrat l’últim maqui, en Caracremada (al costat de l’església hi ha el museu dels Maquis, però està tancat i ens queda pendent per un altre dia).

Just sortir, un corriol de la ressenya no hi és (suposo que s'ha embardissat). Fem una mica més de volta però al cap de poc podem retrobar el camí (tot passant pel costat de dues grans masies).

Ens enfilem suaument entre camps fins al Geumar, un gran mas mig enrunat amb una tina espectacular. Llavors continuem entre els boscos que es refan de l’incendi d’ara fa uns quants anys. Ens enfilem una miqueta més i de seguida baixem, tot passant per la massissa barraca de vinya del Guenyo.

Al cap de ben poc passem, també, pel poble abandonat del Putxot, un conjunt de cases i tines enrunades del segle XVIII (destinat als treballadors de la vinya). A partir d’aquí girem a la dreta i ens tornem a enfilar mica en mica.

Al cap de munt l’objectiu principal del dia: la Torre de Castellnou (o del Moro). Una potent torre de defensa medieval, mig enrunada. Les vistes des d’aquest modest 100 cims són impressionants: els Pirineus, el Cadí, el Pedraforca, el Verd, els Rasos, el Catllaràs, Milany, el Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Castelltallat, Pinós, el Montseny... (i això que està mig encalitjat i la visibilitat és entre regular i bona).

Ho aprofitem per dinar, passant una mica de fred. Avui estrenem Reis. La motxilla molt bé... però els pantalons són d’estiu, fa fred des de que ha marxat el sol, són una mica justets (i per més “inri”, després de passejar molts dies l’anorac per res, justament avui l’he deixat a casa).

Per sort només ens queda l’última baixada, no massa llarga. Baixem gaudint de les vistes, però per refer-nos del fred anem al Parc de les Agulles de Manresa, on em beure un cacaolat calent.

Riera de Guardiola

Caminada fàcil i agradable fins als bells gorgs de la riera de Guardiola, tot passant per boscos i paisatges agrícoles (a més d’un mas fortificat i un pou de gel).

ESTRENANT LLIBRE

Avui toca una prop, fàcil i si pot ser, bonica, per fer l’última de l’any. Una bona excusa per estrenar el llibre del Bages. Decidim fer gorgues i salts d’aigua, a la riera de Guardiola.

Molt tard, gairebé al migdia, comencem a caminar davant el gran mas de l’Oller, fortificat. Tard, però més expressament que mai. Fa fred i al sol del migdia sempre s’està molt bé (i la caminada no sembla presentar cap gran complicació com per haver de patir per l’hora).

Primer entre vinyes, després entre pinedes, sempre per un relleu amable i suau (que ens acompanyarà tot el dia), arribem al gorg de la Casanova. Gran, sorprenent i impressionant. El fotografiem per totes bandes (inclòs l’home que va nu de cintura en avall, assegut en un racó).

Tot seguit baixem seguint la riera, tot passant per un roquissar bonic, fins arribar a un altre gorg, també bell, i una mica més endavant, pel gorg de l’Oller.

Continuem seguint la riera, ara més a prop, ara uns metres més enllà. Ens desviem una mica fins a l’últim gorg del dia. El gorg Salat, també impressionant. Ombrívol i gelat, a l’estiu deu ser un bon lloc per buscar la fresca. En aquesta època, però, només ho aprofitem per dinar... al sol.

Continuem el camí, tot gaudint del contrast dels llocs més solejats amb els més ombrívols, encara ben gebrats. I és justament en aquesta zona gelada on podem visitar un pou de gel molt ben conservat (al costat de la riera, que aquí també està glaçada).

Retornem al gorg de l’Oller i a partir d’aquí, un altre cop entre boscos i alguna vinya, de tant en tant amb bones vistes, tornem  cap al cotxe .

Salo - Claret dels Cavallers

Excursió fàcil, sorprenent i molt complerta: boscos, bones vistes, dòlmens i dos llogarrets bonics. Val la pena.

ÚLTIMA DEL LLIBRE

Dos quarts d’onze. M’he adormit. És massa tard per fer la que tenia pensada al Berguedà... per sort, el dia no acompanya massa i segur que no l’hagués gaudit. Però tinc ganes de caminar i començo a rumiar quina puc fer, a prop i no massa llarga. La dutxa matinal despertadora m’acaba d’aclarir el dubtes i em decideixo per una que tinc pendent des de fa temps, l’última del llibre del Bages (no de tots els llibres que tinc les vull fer totes, però d’aquest sí). Així doncs, cap el Bages.

Començo a caminar a Salo al voltant de dos quarts d’una, fent una volta per el petit poble (que pertany a Sant Mateu). Un nucli compacte, d’origen medieval, amb les restes d’un antic castell.

Pujo i baixo per un paisatge en mosaic, que combina boscos, pinedes afectades per ‘incendi de 1998 on hi rebroten les rouredes originals i pròpies de la zona, amb camps de conreu de cereals.

A la baixada a Claret em trobo mare i filla (molt guapa) que més o menys segueixen el mateix llibre que jo (primer cop que em passa). M’avisen de que el camí, passat un camp, costa de trobar, i tot i que al llibre està més o menys ben explicat, em va bé (està una mica amagat al costat d’un camp). Segueixo les marques del GR, que si bé sempre són més o menys visibles i de bon seguir, en alguns punts els hi faltaria una repintada.

Amb relativament poca estona arribo a Claret de Cavallers. Sorprenent i molt bonic, és un altre llogarret d’origen medieval, compacte. Mig abandonat, per desgràcia, segurament si estès situat al costat de la Costa Brava o al mig del Vallès (per dir alguna cosa), estaria ple de botiguetes i gent visitant-lo. Que hi farem, està perdut al mig d’enlloc. Destaca l’església de Sant Pere, romànica, del segle XIII o principis del XIV.

Un cop vist em torno a enfilar muntanya amunt, buscant un lloc per dinar (tot passant per un antic forn d’obra i una font que no veig). Ho faré passat el dolmen de la Fossa del General (de fa 4.000 a 3.800 anys), tot gaudint de les magnífiques vistes de la carena per on passo (més o menys arrecerat del vent fred que bufa, i amb el cel gris, si bé no sembla que amenaci pluja).

Continuo carenant fins a la següent i última parada del dia, el dolmen de la Vena, en força mal estat (pitjor que l’anterior, als dos els manca la coberta). És una mica més antic (de fa 4.200 a 4.000 anys enrere).

Riera de Rajadell

Caminada complerta, tot i que un pel llarga (es pot escurçar o partir). Combina bones vistes i gorgs preciosos, a més d'elements tant diversos com barraques de vinya, un pou de gel, una torre de defensa o un possible camí romà.

QUI HO HAURIA DE DIR: TORTUGUES

M’ho torno a agafar amb calma, tot i que avui en faré una d’una mica llarga torno a anar prop de casa. Començo a caminar a quarts d’onze. Fa sol però la temperatura és agradable i no passaré gaire o gens de calor.

En teoria la caminada està marcada. I ho està, però les marques no són massa abundants i no en totes les cruïlles hi ha pals indicadors. Per sort porto un mapa senzill que em fa un gran servei només per començar (i més endavant tambñe en alguns altres punts).

Surto de Manresa, al principi amb força gent i soroll de cotxes. De seguida, però, ho deixo enrere i la caminada serà molt més tranquil·la. La primera parada també és ben aviat, a la Torre de Santa Caterina, construïda al segle XIX durant les guerres carlines. Val molt la pena, les vistes a Manresa i al Bages són molt boniques (Montserrat inclòs).

El camí que haig de seguir està tallat per obres. Per sort, però, puc seguir per la variant per bicicletes. Una mica més endavant, següent parada al mirador del Cardener, també amb bones vistes.

Tot seguit baixo ja cap a la riera de Rajadell, que més o menys en paral·lel, més o menys a prop i més o menys a la vista, seguiré bona part de la caminada (sovint desviant-me a la seva riba per gaudir-ne). De seguida veig que la riera porta aigua, i em “tranquil·litzo”, no ho tenia massa clar.

Abans d’arribar als primers gorgs, em desvio un moment per anar fins a un pou de gel. D’entrada en decep una mica, per fora està pràcticament colgat per la vegetació i si no fos per una tanca de fusta gairebé passaria inadvertit. El volto i a baix trobo l’entrada. Gairebé gatejant hi entro, cosa que no es pot fer gaire sovint. Al final doncs, haurà valgut la pena.

Poc després arribo al Gorg dels Esparvers. Primera sorpresa, és molt més bonic, i més gran, del que m’imaginava. Faig un bon grapat de fotos. Continuo riera amunt, serà sorpresa darrera sorpresa, poc més endavant un altre bonic gorg (sense nom), i passada una passera de fusta, el Gorg de l’Escaleta, també preciós. Encara poc més endavant, en trobaré un parell més. M’entretinc una bona estona en cadascun, val molt la pena (la veritat és que no m’ho pensava).

Llavors comença un tram una mica llarg i monòton entre camps i masies passant pel Xup. De tant en tant, això sí, amb bones vistes. Ho aprofito per dinar, a l’ombra. Ara, si ho arribo a saber, però, potser partiria la caminada per una de les nombroses dreceres per fer-ho, fent un dia la primera part, i un altre el Gorg Blau combinant-la amb alguna altra cosa.

Refetes les forces. Passat l’eix diagonal (per sota), el camí es torna a acostar a la riera, amb algun racó ben bonic. Poc més endavant la següent parada: el Gorg Blau. És molt bonic, llàstima que un grup de joves que s’hi està banyant té la música ben alta, per que en pugui gaudir tothom, ens agradi i no i la vulguem sentir o no (el que treu una mica d’encant al lloc, tot i que això, afortunadament, només és temporal).

Per la riera, ho poso aquí al final perquè prefereixo no dir el punt exacte: tortugues de rierol! Tres de mides ben diverses (són tortugues autòctones). Això si que és una bona sorpresa! Autòctona i protegida indiquen que la qualitat de l’aigua del riu és bona (tot i el color, que no vol dir massa res).

Poc passat el Gorg deixo la riera i començo a tornar cap a Manresa. S’ennuvola una mica i començo a estar cansat. Per sort no queda gaire i només queden un parell de parades, a més de les vistes, que tornen a ser boniques. Sota el pont de l’Eix Diagonal: el Camí Vell de Can Cuques, restes arqueològiques d’un possible camí romà (estan bé). Una mica més endavant, la Torre de Lluvià, modernista.

Sèquia de Manresa

Caminada llarga però molt planera (ideal per fer amb nens, sencera o partint-la). La sèquia és un obra mestra de la enginyeria medieval, que encara està en funcionament. Alterna trams molt bonics amb d'altres que no tant.

DIA LLEIG

Sona el mòbil... m’he adormit. Esmorzo, em mullo la cara i em vesteixo corrents. M’espera tothom, avui torna a tocar caminada oberta. Som poquets i és a prop, però començarem tres quarts tard. Ens trobem a Manresa i hi deixem el meu cotxe i el de la Gemma. Per sort el d’en David és de sis places i ens simplificarà la “logística”, ens hi encabim tots i marxem cap a Balsareny.

Comencem a l’Aqüeducte de Santa Maria, retallant un kilòmetre i mig la caminada, que sense això ja és prou llarga. La Sèquia de Manresa té un recorregut de vint-i-sis kilòmetres i set-cents metres, amb un desnivell de deu metres. És una obra mestre de l'enginyeria hidràulica de l'Edat Mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d'aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia (el seu cabal és de un metre cúbic per segon). Es va començar a construir l’any 1339 i es va acabar el 1383. La tradició popular relaciona la construcció de la Sèquia amb el famós miracle de la llum. Comença a la Resclosa dels Manresans i acaba al parc de l’Agulla, tot i que antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat. En el seu itinerari hi ha trenta-quatre viaductes i setanta pontarrons, a més de varies mines. El farem, doncs, pràcticament tot.

El primer tram comença paral·lel al riu, entre boscos de ribera, camps i horts. Tot i que de seguida ens enfilem a la carretera, per fer el tros que la sèquia passa per sota una mina. Tot seguit més camps, ja al costat de la sèquia a l’aire lliure, fins arribar a Sallent. Aquí la sèquia passa al costat de les mines de potassa i les seves escombreres (les restes d’allò que no s’aprofita).

Tot seguit comença, segurament, el tros més bonic de la caminada. Més camps, amb alguna barraca de vinya i algun mas, però, sobretot, boscos de pins, alzines i roures. Ho aprofitem per dinar, passada l’ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc (del segle XVI), al roure gros. Amb una soca que supera els dos metres de diàmetre i uns setze d'alçada, té tres branques principals, dues d'elles mortes per la caiguda d'un llamp, però una de tercera viva i amb força per treure rebrots. Es calcula que té més de 300 anys.

Més enllà, gairebé arribant a Santpedor, destaca una de les cases dels sequiaires, encarregats del manteniment de la Sèquia, que ha de ser constant. Diàriament la ressegueixen de cap a cap, vetllant perquè els ponts estiguin en bon estat i reparant els murs que s'ensorren. Dues vegades a l'any, també, s’ha de netejar el fang del fons.

Passat els polígons industrials de Santpedor, camps i hortes. La Sèquia, a més, per mantenir el seu desnivell comença a fer esses, cosa que aprofitem per fer alguna drecera. No anem justos de temps, havent dinat no ens encantem tant i caminen amb una mica més de ritme, però si badem molt se’ns farà fosc.

Un cop al Parc de l’Agulla fem el got al seu bar. Premi merescut a una caminada llarga, bonica i en bona companyia.

Valls de Torruella

Caminada per l'ondulat paisatge de la zona. Entre camps i pinedes, sovint amb bones vistes, anirem trobant petits bocins de la nostra història: menhirs prehistòrics, tombes medievals, barraques de vinya i colònies industrials.

DESPRÉS DEL SOPAR D'AHIR... A PROP I FACILETA (QUE ÉS TARD)

Després del gran sopar d’ahir (per molts anys Pere!), em llevo tard. A més haig d’ajudar als meus pares a canviar un armari de lloc. En resum, surto de casa a les dotze. Més una hora de camí, començo a caminar a la una. Avui més a prop, al Bages (ara feia dies que no hi caminava).

Fa calor, però també un ventet suau, a estones, que farà la caminada més passable. Porto aigua de sobres i m’ho agafo amb calma, el dia és llarg i no tinc cap presa. Tampoc faré cap gran desnivell i el paisatge és ondulat, però suau. Camino entre camps i pinedes. De tant en tant, amb trams amb bones vistes a la zona i, a vegades, una mica més enllà (Montserrat i els Pirineus).

Vaig fent parades. La primera als menhirs i el dolmen de Vinya Sala. El menhir, que podria ser una estela funerària fa un metre vint d’alçada. Del dolmen només en queda una llosa mig amagada. Ben a prop seu hi ha una barraca de vinya, ben conservada.

La segona, a la necròpoli de can Banyes. És un jaciment format per tres tombes de l’època medieval, probablement dels segle XI. Una mica més enllà hi ha la bauma del Samuntà. Contemporània als dolmens, de fa uns 3.800 a 4500 anys, és una petita bauma on s’hi van fer enterraments col·lectius.

El camí s’enfila, llavors, fins a can Riols, el punt més elevat de la ruta i amb les millors vistes, per continuar baixant suament, tot passant per les fonts del Tubo i de la Teula, ara, per desgràcia, ben seques.

A la part final del recorregut, dues visites ben interessants, tot i que de construcció molt més recent (finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX). La primera a la colònia del Palà Vell, gran, a l’estil de les del Llobregat, dels seus edificis destaca la gran casa de l’amo, amb l’església historicista just al seu costat (també conserva el teatre, la fàbrica i els habitatges).

Després de travessar el Cardener, seguir al costat de la canal (que feia funcionar les fàbriques i va donar vida a les colònies), per tornar-lo a travessar al cap de ben poc fins arribar a la colònia Valls, punt d’inici i final de la caminada. Abans de marxar, però, passo pel seu edifici més destacable, l’església, neogòtica, amb una escola i un convent adossats (també es conserven alguns habitatges) .

Sallent

Caminada llarga (es pot escurçar) però bonica, per un paisatge en mosaic (camps, pinedes i rouredes) gairebé sempre amb bones vistes, primer cap al Bergueda i els Pirineus, després cap al Pla del Bages i les muntanyes que l’envolten. De camí passarem, també, per un bon grapat d’ermites.

TERCER O QUART INTENT... FALLIT

Tercera caminada seguida al Bages. Continuem sense trobar l’abellera... i avui farem un últim o penúltim intent.

Sortim de davant de Santa Maria de Sallent, eclèctica, del segle XX. Travessem el poble i de seguida ens comencem a enfilar pel paisatge en mosaic que ens acompanyarà tot el camí: camps de cereals, pinedes i algunes rouredes boniques. En aquesta primera part del camí gaudim, també, de bones vistes cap el Berguedà i els Pirineus.

La primera parada és al final de la primera pujada: l’ermita de Sant Pere de Serraïma, romànica llombarda del segle XI, amb ampliacions i reformes posteriors, encara conserva la seva estructura primitiva.

Una mica més endavant el camí es torna més pla. Aquí fem la segona parada: Sant Martí de Serraïma. D’origen romànic, la construcció actual és bàsicament del segle XVII.

Tot seguit el camí es torna a enfilar. Pugem al Montcogul, encara que, almenys jo, si ho arribo a saber no ho faig, les vistes, entre arbres, s’endevinen boniques... però no es deixen veure.

Baixem fins a Fucimanya, tot passant per la font de la Mare de Déu de la Llet. És un llogarret amb una ermita (dels segles XVII a XX), amb una Mare de Déu que havia tingut una gran devoció (i amb llegenda pròpia, que pots llegir aquí).

Ens tornem a enfilar, una mica pel dret, per arribar fins a Roques Albes, un mirador excepcional al Pla del Bages i les muntanyes que l’envolten: Castelltallat, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Moianès...

El camí torna a fer baixada. Tot passant per un forn de guix, que sembla transformat en una curiosa i bonica barraca de vinya (ben diferent a la majoria que hem trobat en altres caminades). Arribem fins al Llobregat, tot passant, també, per la colònia Berenguer.

Resseguim el riu per desviar-nos, just abans d’arribar a Sallent, a una de les visites més esperades. Després de veure-la tot sovint des de la carretera, tenim ganes d’enfilar-nos a l’ermita de Sant Esteve i Sant Sebastià. Romànica, de finals del segle XI, formava part del castell de Sallent (es poden veure les ruïnes al seu costat). De planta circular, és la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil. Tot i que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, és més coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.

Marxem cansats però contents, la caminada ha estat llarga, però ha estat bé... malgrat que continuem sense trobar la abellera.

Castellbell i el Vilar

Passeig agradable amb una primera part força urbana per les colònies de Castellbell i el Vilar, amb alguns racons prou interessants, i una segona per un entorn natural amb zones bastant boniques, com la riera de Rellinars o el Meandre de Castellbell. En tot el camí ens acompanyaran bones vistes, especialment a les muntanyes de Montserrat.

CAP DE SETMANA PEL BAGES

Per aprofitar la tarda. Una de curta per anar acabant el llibre del Bages i, de passada, a veure si sona la flauta amb l’abellera (tot i que demà ho tornarem a provar). Cap a Castellbell.

Començo a caminar a la colònia Burés, textil, de finals del segle XIX, com les dues que passaré més endavant (el Vilar i la Bauma). Tenien els mateixos serveis que en les que hi ha riu amunt (església, escola, etc.), amb la peculiaritat, però, que la seva distribució no era tancada, sinó lineal.

La primera parada, però, és al pont medieval de Castellbell, del segle XV, molt bonic.

El primer tram, doncs, és força urbà. M’enfilo fins al Vilar, on m’aturo a Santa Maria del Vilar (del segle XVIII, modificada posteriorment). Les vistes a les muntanyes de Montserrat són molt boniques, i m’acompanyaran gran part del camí.

Baixo fins a la Bauma, tot passant pel antic camí del cremallera (tancat el 1957, però es conserva bona part del seu recorregut). M’aturo davant l’església de la Sagrada Família (de principis del segle XX, d’estil historicista) i la torre de l’amo, a l’altra banda del riu, modernista, amb la particularitat que aquesta, a diferència d’altres, està enganxada amb la fàbrica.

Resseguint el riu passo pel Borràs i em torno a enfilar cap el Vilar (la ruta fa forma de vuit). A partir d'aquí deixo el tram més urbà i passo a caminar bàsicament per brolles i boscos. Travesso la riera de Rellinars i arribo al meandre del Llobregat, que baixa amarronat, suposo de les pluges dels últims dies.

L’abellera, no la trobaré, tampoc hi confiava massa, però m’entretinc amb d’altres flors, les menys vistoses i que tinc més abandonades: les gramínies. Qui no es conforma és perquè no vol.

Gaià

Passeig planer i agradable per un bonic paisatge en mosaic (masies, pinedes i camps de cereal). Pel camí descobrirem dues ermites romàniques molt maques, una font i una església que conserva un dels pocs comunidors que queden a casa nostra.

PER UN DELS POCS COMUNIDORS QUE QUEDEN

Noto el cansament d’ahir (més del que m'agradaria). Avui, per sort, en toca una de curta i planera (pensant una mica, també, en el genoll de la Thaïs). Una altra al Bages... tinc ganes d’acabar un llibre de ressenyes, un dels “petits objectius” d’aquest any (i ja només me’n faltaran tres... que deixaré per més endavant).

Comencem a caminar a Gaià, el nucli principal d’un municipi bàsicament rural. La primera parada, però, és només baixar del cotxe, a la seva església: Santa Maria de Gaià, barroca, del segle XVII (reconstruïda després de la Guerra Civil). El més interessant i curiós, però, es troba al seu costat: el comunidor, una de les poques edificacions d'aquest tipus que es conserven a Catalunya (i que, sincerament, en desconeixia la seva existència... cada dia s’aprenen coses noves!). És una petita edificació d'uns nou metres quadrats en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, on s'hi accedeix a través de sis esgraons. Del segle XVI (restaurat l’any 1997), al seu interior, al centre, hi ha un pilar i, als costats, dues piques d'aigua beneïda. Els capellans el feien servir per comunir les tempestes i les pedregades, és a dir, per pregar perquè no fessin estralls.

Al seu costat hi ha la imponent rectoria (transformada en restaurant). Destaquen les seves dimensions i decoració, que mostren el poder que havia tingut antigament (hi vivien de sis a set rectors de la rodalia, que tenien el poder de diversos alous de Gaià).

Un cop feta la visita comencem a caminar. A cavall de la Plana del Bages i el Lluçanès, durant tot el dia ens acompanyarà un paisatge en mosaic força bonic. Anirem alternant camps, principalment de cereals, amb pinedes.

La segona parada és a la bonica ermita de Santa Susanna de l’Abellar, romànica, del segle XII. La tercera, una mica més endavant, a l’encara més bonica Santa Maria de Cornet, romànica, del segle X tot i que amb un campanar afegit el XVII, la finestra de l’absis i la portalada presenten un interessants capitells esculpits.

Mitja caminada i cap més parada, però el paisatge és agradable i no es fa gens llarga. Avui dinarem a casa, que de tant en tant ja toca.

El Setge de Cardona

Excusa per visitar un dels castell més ben conservats i plens d'història del nostre país. Va ser l'última plaça a capitular i últim baluard de les llibertats catalanes (a Catalunya). Des del castell i pel camí sempre gaudirem de molt bones vistes.

LA FORTALESA INEXPUGNABLE

Per fi un cap de setmana amb sol i bon temps (els últims no han estat gaire bons). Ho aprofito per fer-ne una que fa temps tinc pendent. De fet només és l’excusa per visitar el castell. Sempre l’he vist des de la carretera i encara no m’acabo de creure que no hi hagi anat mai. Demà és 23F i segurament el subconscient també m’ha traït una mica. Un dels objectius d’aquest any és fer algunes caminades pels escenaris de la Gerra de Successió, i ara feia temps que no en feia cap. Avui toca.

La primera parada és, justament, al Castell de Cardona, una de les places més transcendents durant la Guerra de Successió. De gran importància estratègica i militar, va tenir un paper destacat en diversos moments.

La primera va ser amb el que és coneix com el Setge de Cardona. Durant els mesos de novembre i desembre de 1711 les tropes borbòniques, que havien conquerit la vila, bombardegen la fortalesa, amb poc èxit, i l’intenten conquerir, fins i tot excavant túnels, també sense èxit. Durant el setge hi va haver nombroses lluites, excepte a les nits. Això va permetre que el comte de Gehlen (coronel austriacista) aconseguis introduir 150 granaders aliats el segon dia de setge. La missió era refrescar la tropa i endur-se els 150 homes més cansats, però la sorpresa és que els soldats cansats van decidir no retirar-se. Després de 34 dies de resistència les tropes de reforç arribades de fora aconsegueixen trencar el setge i foragitar els borbònics. Això va tenir com a conseqüència l'allargament de la guerra, ja que Cardona era l'única plaça entre l'exèrcit borbònic i Barcelona (la seva derrota hauria permès el seu avanç directe a Barcelona).

Més endavant, la seva resistència va servir per minar la rereguarda borbònica durant el llarg setge de Barcelona (1713-1714), en què no va poder ser conquerit en les batalles d’agost i octubre de 1713.

 Finalment, va ser l’última plaça a capitular (a Catalunya... Mallorca va caure un any més tard). El 18 de setembre de 1714, Manuel Desvalls i de Vergós va haver d’acceptar la capitulació, que va ser pactada en les condicions de rendició de la ciutat de Barcelona el dia 11 de setembre de 1714 (quan la resta del país estava ocupat).

Un cop visitat el castell i la seva ermita, la Col·legiata de Sant Vicenç, una obra mestre del romànic, del segle XI, començo la caminada. Baixo cap al poble, tot i que de moment només hi passaré per fora.

Passo pel costat de la Mina de Sal, l’altre gran atractiu de Cardona. Ho deixo per després, si tinc temps (que en tindré... però no podré visitar al estar les visites completes).

Passada la mina em començo a enfilar per pinedes, sovint amb grans vistes, similars a les que ja he vist des del Castell: a la vall del Cardener, el Pedraforca, el Cadí, els Rasos de Peguera, etc. Molt boniques. La ressenya que porto, però, ha quedat desfasada... i fa que camini un bon tros de més, per recular i tornar-me a equivocar de camí (al track tot això no hi surt). El resultat és que m’acabo saltant les tombes de cal Garrifes i escurçant la caminada. Al final trobo el camí correcte, però per visitar l’ermita de Santa Cecília haig de recular una mica (amb molt bones vistes).

D’aquí ja baixo cap al poble. Passo per la Capella de la Pietat, del segle XVII, però destruïda a la Guerra Civil i reconstruïda més endavant. Molt a prop seu hi ha la Torre de Meer, construïda a la primera Guerra Carlina (al segle XIX). És una torre de defensa “associada” al castell... que a més de la Guerra de Successió, va tenir un paper destacat en guerres i batalles anteriors i posteriors. Tot de passada aprofito, també, per passejar-me una mica pel centre històric de la vila.

Castelltallat

Caminada agradable per descobrir la serra de Castelltallat. Combina una vegetació interessant amb molt bones vistes, a més d’un castell, un parell d’ermites i un observatori astronòmic (que es pot visitar, de dia o de nit, prèvia reserva).

A L’ÚNIC LLOC ON FA FRED

Comencem a caminar a les deu, avui amb en Salvi. Com que fa sol i la temperatura és agradable deixem els anoracs al cotxe, no fa cara de que els haguem de fer servir. La primera parada és només baixar del cotxe: Santa Maria de Camps, edifici sobri del segle XVIII, destaquen les lloses que hi davant seu, làpides del segle XII o XIII provinents de l’ermita romànica anterior.

El camí s’anirà enfilant més o menys mica en mica, però sense descans. D’entrada entre camps de cereals i, tot seguit, per pinedes de pi blanc, amb diferent afectació de l’incendi de 1994. Pel camí, bones vistes i una única parada a les ruïnes de l’ermita preromànica i romànica de Sant Mamet de Bacardit.

El vent, sense arribar mai a ser fort, bufa amb ganes... i és fred, molt fred. Avui que l’he deixat al cotxe, recordo els dies i vegades que últimament l’he passejat a la motxilla per res. L’impermeable fa les funcions d’abric bastant dignament, però en alguns moments l’anorac no hagués fet cap nosa.  

Just a mig camí, l”objectiu” principal del dia. El cim de Castelltallat. Aquí hi ha les ruïnes del castell de Castelltallat, dels segles IX a XI, l’ermita de Sant Miquel de Castelltallat, dels segles XVII i XVIII, i l’observatori astronòmic. En contemplem la típica cúpula i em guardo la seva visita, que ha de ser concertada (ja ho sabíem), per alguna nit més endavant. Meteorològicament parlant no és el meu cap de setmana, deixant de banda el fred, que sembla que només farà aquí, per culpa dels vents que arrosseguen núvols, només podem gaudir de la meitat de les vistes, cap al nord, només boira. Per sort, la meitat que es deixa veure val la pena, davant nostre tenim Montserrat, Sant Llorenç dels Munts, pràcticament tot el Bages i, més enllà, les muntanyes osonenques, de Cabrera fins al Montseny.

Reculem, un tros, per on hem vingut. Deixem les marques del GR i baixem pel torrent de Putxó. Una zona rica en vegetació, tot i que avui, per l’època que és, no em podrem gaudir massa. Per la seva orientació, nord-sud, orografia i localització, al costat d’espècies típiques del carrascar continental n’hi ha d’altres de més mediterrànies (com el pi blanc), a més d'altres més típiques de llocs més humits (com l’auró negre, el freixe de fulla petita o el boix grèvol). Tot baixant sovint gaudim, també, de bones vistes.

Poc abans d’arribar a Camps, en principi, última parada a la tomba de can Feixes, excavada a la roca i d’origen medieval. Com que ens trobem bé de forces, però, decidim allargar una miqueta la caminada. Visitarem les tombes de Camps, també d’origen medieval i excavades a la roca (tres de formes lleugerament diferents).

Reculem per on hem vingut, fins al petit nucli de Camps, tot fent les últimes fotos a una alzina centenària i a una barraca de vinya, que sembles abundants, si més no a la part més baixa.

Serrat de l'Àliga

Caminada fins al modest cim del Serrat de l'Àliga, modest però amb grans vistes al Bages i el Berguedà. Pel camí un parell de boniques ermites i una colònia tèxtil conservada tal i com era antigament.

ESPERANT ELS REIS

Avui passen els reis, i no em vull perdre els primers del nebot (bé, de fet, els segons), encara que encara no sabrà ben bé que passa (bé, que dintre els paquets embolicats hi ha coses per jugar, això ho ha aprés molt ràpid). Una de curteta i a prop de casa.

Comencem a caminar cap a les deu. A Navàs. La primera parada és abans de sortir del poble, la màquina de vapor Berga 34, una locomotora provinent del carrilet Manresa-Guardiola, que va ser reciclada per fer viatges entre Súria i Sant Vicenç-Castellgalí fins al 1969.

La segona ben poc després. Ens passegem per l'antiga colònia tèxtil de l'Ametlla de Merola, fundada a finals del segle XIX. Encara habitada malgrat que la fàbrica fa temps que va deixar de funcionar, conserva la seva estructura originària amb la seva església, l'escola, el teatre, els horts... tot ben conservat.

A partir d'aquí ens comencem a enfilar entre pinedes de pi blanc i alguns camps. A mig camí Sant Pere de Monistrol, d'origen romànic tot i que l'edifici actual és del segle XVIII (en ruïnes, li falta el sostre).

Continuem pujant, sempre de forma suau, fins al Serrat de l'Àliga. És un cim modest, només fa 530 metres d'alçada, però amb molt bones vistes a la plana del Bages, Montserrat, Sant Llorenç del Munts, la vall del Llobregat, el Lluçanès i les muntanyes berguedanes. Val la pena.

Un cop al cim deixem de seguir la ressenya del llibre, per fer cas al mapa d'en Salvi, per allargar una miqueta la caminada i visitar una altra ermita: Sant Andreu de Genescà, romànica, del segle XIII. Baixem per camins poc fresats entre una brolla fruit d'un antic incendi forestal.

Deixem enrere l'ermita i el mas que li dona nom, ara per un paisatge planer i on dominen els camps, ja fins a Navàs.

Arriberm d'hora al cotxe havent fet el que volíem, una caminada curteta i bonica, per poder anar esperar els Reis (que han de portar molts regals al nebot mimat i, desitjo, la independència del país per als més grans...bé, i alguna coseta més, també).

Relat i Torre dels Soldats

Passeig al voltant del poble d'Avinyó tot passant per alguns dels seus racons més bonics i/o interessants, com Santa Eugènia de Relat, la Torre dels Soldats o el Pont Vell.

CURTETA

Deixem la boira enrere amb l'incògnita de si en tornarem a trobar més endavant, o no. Per sort comencem a caminar a la Plaça Major d'Avinyó... amb sol (bé, amb una mica de boirina, però poca cosa). De fred en fa una mica menys, però encara en fa.

Sortim del poble i de seguida comencem a caminar, una altra vegada, per un bonic paisatge en mosaic en què es combinen camps de cereals amb boscos de pi blanc (amb alguna alzina i algun roure), i que ens acompanyarà gairebé tot el dia. Boscos que, tot sovint, creixen sobre el que antigament havien estat terrenys agrícoles. En són testimoni un parell o tres de barraques de vinya que trobarem pel camí.

La primera parada és a les Cases de Relat, un gran mas amb una petita capella, una petita torre de fortificació i un matacà (que, sincerament, no he sabut que era fins que no ho he vist a la casa). Poc més enllà hi ha l'església de Santa Eugènia del Relat, d'origen romànic però fortament modificada al segle XVII.

Després d'una breu baixada, el camí es torna a enfilar amb una mica més de ganes. Poca cosa, fins al Pla de l'Oliva, on hi ha el mas que li dóna nom (modificada al segle XIX, tot i que d'origen molt més antic). En aquesta zona és on hi ha les millors vistes de la caminada: a Santa Eugènia, al Lluçanès i, una mica més enllà, als Pirineus.

Caminem per una carena plana fins a la Torre dels Soldats... la decepció del dia. No per la torre, sinó perquè està completament envoltada de bastides (i era un dels llocs que teníem més ganes de veure). Es tracta d'una torre de telegrafia òptica, construïda a meitat del segle XIX, que formava part de la línia Girona - Vic - Manresa. Ens hem de conformar amb les seves vistes, una mica entre la vegetació (suposant que des de dalt han de ser molts millors, en cas que s'hi pugui pujar més endavant).

D'aquí el camí baixa decididament fins a la fàbrica de cal Mateu (o el Tint, segons altres mapes). Una antiga colònia tèxtil de la què en queden els habitatges d'alguns treballadors, amb una nau rehabilitada en què destaca, també, la xemeneia.

Una mica més enllà, ja arribant al poble, el bonic Pont Vell. D'origen gòtic (del segle XIV), ha estat refet en diverses ocasions. Fa uns quaranta metres i travessa la riera de Relat en tres arcs de mig punt.

Al cap de ben poc tornem a ser al poble, on fem les últimes parades, per contemplar, primer, la Casa Abadal, d'estil modernista (un edifici atrevit i trencador amb el seu entorn, amb parets blanques que contrasten amb l'ús de maó vermell i rajola decoratius. Just al seu costat hi ha el poderós mas Verdaguer, amb una gran façana amb esgrafiats barrocs (restaurats als anys 80 del segle XX). I al seu costat, també, Sant Joan d'Avinyó, d'origen romànic, tot i que no en conserva gairebé res (ja que ha estat modificada en diferents èpoques).

I a dinar a casa... i a una hora normal!!! Ha estat una caminada bonica, però curta, fàcil i que, sense córrer, l'hem fet, també, en un temps "normal".

El Coaner

Tot passant pel bosc de ribera del Pla de Reguant, gaudint de bones vistes a Súria i caminant per les pinedes del Bages, s'arriba al bonic conjunt medieval de Coaner (amb una ermita romànica i la torre de l'antic castell).

DESPISTAT

Aquesta caminada la vaig fer fa un any (des d’ara que ho escric). Aquell dia, però, em vaig deixar la càmera de fotos a casa... i no ho vaig veure fins a arribar al punt de sortida (a despistat segurament em guanya ben poca gent).

Un any després, doncs, no repeteixo la caminada, però aprofitant que n’he anat a fer una ben a prop m’acosto a la majoria de punts més interessants de la ruta, per fer les fotos que no vaig poder fer aquell dia... i ho penjo aquí, ja que em sembla que és un lloc que val la pena de conèixer.

La ruta surt de Súria. Pssa pel Pla de Reguant, un dels boscos de ribera més grans de la Catalunya Central, i, tot seguit, s’enfila per després anar més o menys planejant per les pinedes típques del Bages. Passant, també, per la font del ferro, que recordo bonica.

A mig camí, la part més bonica i interessant: el conjunt medieval del Coaner. Del castell només n’ha quedat la seva torre, que destaca poderosa, gràcies, també, a la restauració que s’hi va fer. Al seu costat l’església de Sant Julià de Coaner, tot i que amb algunes modificacions posteriors és un bon exemple del romànic llombard (antigament es trobava a l’interior del castell).

Tot seguit el camí baixa lentament per la pista que hi accedeix. És un passeig agradable que permet descobrir algunes curiositats geològiques de la zona. Al costat d’un pal amb el número vuit, petjades fòssils (icnites) de mamífers. Més enllà, anticlinals, sinclinals i la falla de Mig Món, que no vam acabar de reconéixer.

Sant Cugat del Racó

Caminada curta, bonica i força variada, amb bones vistes, una bauma amb les restes d'un habitatge troglodita, una tomba medieval i una ermita romànica única a Catalunya, entre altres coses.

ESPERANT ELS BOLETS

Des de que he tornat de vacances no he parat, ara una cosa, ara l'altre... i encara tinc les fotos per triar (passar de 3.500 a, com a molt 200, per ensenyar, no és fàcil). Així doncs, aquest cap de setmana una prop de casa i no massa llarga. Cap al Bages, que encara em queda molta comarca per descobrir. Com sempre, a les nou, per començar a caminar cap a les deu.

La primera parada és a Castelladral, un bon mirador de la comarca, tot i que avui no és el millor dia, està ennuvolat (encara que no amenaça pluja ni les previsions són de que ho faci... els bolets, hauran d'esperar).

La serra de Castelladral separa les valls del Cardaner i la del Llobregat, formant un conjunt d'altiplans. La vegetació ha estat molt afectada pels incendis forestals, especialment pel del 1994. Això encara es nota, però durant el camí anirem veient com mica en mica roures i pins creixen lentament.

D'aquest nucli de població el camí baixa fins a la curiosa balma de Comaposada, amb les restes d'un antic habitatge troglodític. Probablement posterior refugi de maquis i pastors.

Una mica més endavant hi ha la tomba de Vilamorós, una tomba medieval excavada a la roca. A les mateixes roques algun forat i reguerons del que devien ser algunes estructures relacionades amb l'elaboració de vi o oli.

Poc després ens equivoquem de camí (la ressenya no està massa clara en aquest punt), però acabem arribant igual a la visita "estrella" de la sortida, fent això sí, una miqueta més de volta (encara no un kilòmetre). Sant Cugat del Racó (o de Salou) és una ermita romànica única a Catalunya, per la seva planta en creu grega, molt poc utilitzada a casa nostra, i pel seu cimbori (la torre que suporta la cúpula) circular, únic a Catalunya. Del segle XI, amb alguns elements posteriors, és bonica.

Amb la confusió ara hem de seguir la ressenya al revés, llegint la descripció en alguna cruïlla i imaginant-nos per on vindríem. Per sort, també, l'orientació no es gaire difícil i a la zona hi passen molts senders senyalitzats, marcats i amb pals indicadors (pel que no tenim cap problema).

La següent parada és a Santa Maria de les Esglésies, d'origen romànic però reconstruïda més endavant. També és bonica.

Fent un vuit tornem de forma més directa a Castelladral. Com sempre, una mica més tard del previst però a temps de dinar a casa (no trobaré a faltar l'entrepà de dinar... com ja m'ha passat alguna altra vegada). I després a començar a fer la tria (després de la migdiada).

Balsareny

Caminada curta, planera, bonica i molt variada. En poc més de vuit Kilòmetres es passa per un castell, dues ermites (una romànica i l'altre neoromànica), una colònia tèxtil, un parell de rescloses i una sèquia. Primer per un paisatge sec, pinedes i camps, després per boscos de ribera ombrívols i frescos.

SEGONA OPORTUNITAT

Dono una segona oportunitat al llibre de ressenyes, la primera no estava massa bé, tot i que, segurament per canvis posteriors (avui afortunadament anirà bé). En vull fer una de curta que serà, també, el quart dia seguit que camino.

A Balsareny. Pintava bé... ara, no m'esperava que m'agradaria tant (cosa que tampoc en sorprèn, de tant en tant passa).

Vaig sol, això vol dir que començo a caminar a mig dia. Com que em fa una mica de por trobar els kilòmetres de dies anteriors m'ho agafo amb molta calma (també per la calor, tot i que avui no és exagerada).

La primera parada es ben aviat, a l'església de Santa Maria de Balsareny, d'origen romànic però modificada posteriorment.

Tot seguit surto del poble i de seguida tinc a la vista el següent objectiu del dia. A mitja pujada, però, faig una altra parada, al fortí de la Torreta. Aquesta zona, al centre de la vall del Llobregat, sempre ha estat un punt de pas estratègic, cosa que ha fet que des de temps molt antics i fins no fa molt s'hi hagin construït diferents fortaleses, com aquest fortí de l'època carlina. Segurament tenia la funció de protecció i vigilància del camí del castell.

Per un camí que en molts trams encara conserva l'antic empedrat, arribo al "cim". El Castell de Balsareny té un origen molt antic (segle IX), tot i que ha anat patint diferents modificacions (l'edifici actual, de fet, és una reconstrucció del segle XIV). Els dubtes de si visitar-lo avui o un altre dia s'acaben de seguida, a l'agost està tancat (així, doncs, un altre dia).

Les vistes al Bages són espectaculars, llàstima, però, que avui hi ha calitja i ni els Pirineus ni Montserrat és deixen veure gaire bé (tot just s'entreveuen).

Al costat d'aquest castell compacte hi ha la bonica ermita romànica, del segle XII o XIII, de Sant Iscle i Santa Victòria (per si no n'havia vist prou aquests quatre dies. Sort que m'agrada i no em fa res).

El camí baixa amb ganes fins a un altre bonic mirador del riu, cap a la zona per on passaré més endavant. Està a la ruta del carrilet, que tot seguit seguiré. Antigament unia Manresa amb Guardiola de Berguedà i va funcionar fins l'any 1973. Fins ara i a la següent parada el paisatge és més aviat sec, entre camps segats i alguna pineda de pi blanc.

Arribo a la colònia Soldevila. No era de les més grans del Llobregat, però també havia disposat dels serveis essencials (botiga, cafè...). Tot i que en relatiu bon estat, sembla abandonada, excepte la fàbrica. En destaca l'església de Sant Esteve, reconstruïda en estil neoromànic (sobre la base romànica).

A partir d'aquí el paisatge canvia completament. De l'aridesa passem a la frondositat dels boscos de ribera del Llobregat, que avui, per ser agost, baixa amb molt ganes, encara que d'un color terrós fruit, suposo, dels ruixats d'ahir (i dels últims dies).

Sempre pel costat del riu arribo a la Resclosa dels Manresans, naixement de la Sèquia de Manresa. Aquesta canalització es va començar a construir l'any 1339 i no es va acabar fins el 1383. És una obra d'enginyeria medieval que porta l'aigua del Llobregat fins a Manresa. Aquí neix, també, la Ruta de la Sèquia, que hi va en paral·lel (antic camí per fer-ne el seu manteniment). Una ruta que tinc pendent i que si no he fet, segurament, és per la seva llargada, uns 26 km). En faig uns dos Kilòmetres fins arribar a l'aqüeducte de Santa Maria, ja una altra vegada a Balsareny, la primera construcció important (que salva la riera del Mujal, afluent del Llobregat).

Vila Romana i Rajadell

Per un dels PRs més mal marcats que he vist mai, caminada bonica al voltant de Rajadell, tot recorrent part del seu patrimoni cultural, que va des de barraques de pedra seca fins a una vila romana, passant per diferents ermites.

MÉS MAL MARCAT, GAIREBÉ IMPOSSIBLE

Sona el despertador a dos quarts de nou, com cada dia. N'estic fart i només pensar que és per anar a treballar em cago en tot... fins que m'adono que som dissabte i és per anar a caminar. Uf! quin descans.

Avui anem a fer-ne una més a prop de casa, i tenint en compte l'éoca de l'any que és i la calor que fa, en principi no massa forta. De passada, també, per estrenar un llibre de caminades pel Bages. La comarca veïna que més desconeixem.

Deixem el cotxe a l'estació de Rajadell i comencem a caminar. El primer tram és planer, però més aviat lleig. Passa gairebé tota l'estona al costat de l'Eix Transversal. No per coincidència, suposo, passem pel camí ral (en queda algun petit empedrat) o, si anem encara més enrere, una antiga Via Romana. Tot i això, porta a una de les parades més interessants de l'excursió d'avui: la vila romana de Sant Amanç, un dels millor jaciments romans de la Catalunya Central (malgrat està partida per l'Eix). Era una vila senyorial datada entre els segles I i VI aC.

Tot marxant ens arribem al nucli de Viladés (ben a prop de la vila). Al voltant de l'ermita de Sant Amanç, d'origen romànic, es va formar una sagrera integrada per set o vuit masos, disposició que encara es pot veure actualment.

A partir d'aquí el camí s'enfila per una pineda de pi blanc. De seguida, però, el camí es torna més planer i alternem pinedes de pi blanc amb camps de cereal, sempre a ple sol... i avui fa calor.

En aquest tram passem pel ca n'Oliver, una masia fortificada, amb una capella a una banda (Santa Magdalena) i un forn de maons, ben conservat, a l'altra.

Poc després comença la baixada, pel tram més mal indicat del camí. Aquí, a més dels dubtes que hem anat tenint tot el camí, ens equivoquem un parell de vegades, allargant una miqueta la caminada (no surt al track). De fet, segurament, és el PR més mal marcat que recordo haver vist, amb força diferència. La manca de manteniment és evident.

Ja al final de la baixada només ens queda la visita al petit i bonic poble de Rajadell. En destaca l'església de Sant Iscle i Santa Victòria, d'origen romànic (a la façana en queda un timpà reaprofitat per emmarcar una finestra) i reconstruïda a cavall entre l'estil gòtic i barroc. També el castell, ben visible, però amb l'aparença d'un gran casal senyorial (fruit de les modificacions que ha anat patint amb el temps).

Arribem al cotxe a les dues, una miqueta més tard del que teníem pensat, però a temps per ser a dinar a casa, no massa tard.

Font de les Tàpies

Passejada planera, entre camps i vinyes, fins a la bonica Font de les Tàpies.

Tornant de la trobada d'antics alumnes de l'Escola Forestal (bé, de la meva promoció). Després d'un gran cap de setmana i per acabar d'aprofitar el que queda de diumenge. Aprofitant, també, alguna de les passejades que surt al llibre "Curiositats naturals, a prop de Barcelona" (de Cosetània). Una caminada de tarda, doncs, no massa llarga i a mig camí de casa.

Planera, gairebé sempre passo per camins amples entre camps de colza, cereals i alguna vinya, amb alguna barraca de pedra seca (que semblen força ben conservades).

Poc abans d'arribar a la Font deixo els camps per entrar en un bosc mixt de roures i pins, i baixar cap a una fondalada, on hi ha uns grans pollancres, algun de monumental. La font es troba sota una bauma, just al costat d'un salt d'aigua força alt, que normalment està sec.

La poca aigua que baixa per la riera ha estat canalitzada cap a safarejos i abeuradors, amb uns tubs que, pel meu gust, treuen força encant al lloc.

La tornada, com que és tard, la faig pel mateix lloc. Sé que hi ha altres alternatives per fer-la circular i/o allargar-la, però avui no me la vull jugar.