Roca del Corb (i puig de l'Ofrena)

Bonica caminada entre fagedes, ideal per fer a la tardor. Des del Pla Falgars i la Roca del Corb gaudirem, a més, de magnífiques vistes a pràcticament tot Girona i el Pedraforca.

TARD

Com que la Clara treballa avui em toca anar sol. En trio una que no està en els nostres “plans”, prop de casa, per no tornar massa tard i estar amb la Xata, la nostra estimada gata, que no està gaire fina.

Surto del coll de Canes, els primers metres entre camps pel que hauria de ser un camí, però que no ho sembla. Amb bones vistes a la vall de Vallfogona i, més enllà, al Pedraforca.

De seguida, però, arribaré a les fagedes que m’acompanyaran pràcticament tot el dia. Llàstima que vaig tard i ja han perdut la fulla. Si avui la ruta ja serà bonica, a la tardor ha de ser espectacular (de ben segur, tard o d’hora la repetiré en aquesta època). A les parts més baixes amb avellaners i més amunt amb boixos que semblen recuperar-se de l’atac de la papallona del boix. Pel camí hi podré contemplar alguna mallerenga petita i algunes mallerengues cuallargues.

Tot pujant arribo al pla de Falgars, amb un refugi lliure que deixo a la dreta, sota meu. Hi puc veure un parell de gencianes despistades. A partir d’aquí el camins no estan gaire definits i hauré de tirar de track, mapa i intuïció. Les vistes, però, són magnífiques: del Pedraforca a l’Albera, passant pel Puigmal (una mica ennuvolat) i el Canigó, i de l’Albera a Cadiretes, passant per la Garrotxa i els seus volcans, l’Empordà, Rocacorba, el Far...

M’enfilo una mica i arribo a la Roca del Corb. Semblava que les vistes no podien millorar, però sí. La veritat és que són pràcticament les mateixes, però senceres, de la Garrotxa en avall, gairebé tot Girona excepte el Ripollès. M’hi estic una bona estona, assegut al banc que hi ha aprofitant per esmorzar una mica.

Sota meu hi ha el Puig de l’Ofrena, la intuïció amb diu que no hi vagi (també perquè em farà anar tard i no porto dinar). Li hauria d’haver fet cas, la baixada és directe... i enfangada, el que fa que vagi per terra  (sense conseqüències). Tot i això, amb una grimpada i una petita escala és distreta i divertida. Arribo al coll de l’Avi i m’enfilo al puig de l’Ofrena, arribant-hi pel dret (la baixada la faré pel camí que toca). Un cop a dalt, però, m’emporto uns decepció. Si bé fa uns anys devia tenir unes grans vistes 360º, ara bona part estan tapades per les capçades dels arbres que l’envolten. Que hi farem, almenys hi puc collir un bon grapat de llengües bovines.

Torno cap al pla de Falgars, fent una drecera que em podia haver estalviat. Dubto de si baixar per on he vingut, però al final faig més o menys el que tenia previst (tinc tres tracks per triar) i baixo pel Torrent del Portús. Al principi m’enfangaré una mica, però la baixada entre fagedes, i un petit tram al costat del torrent amb aigua, és molt bonica i val la pena.

Faig una última parada a la Font del Portús. A partir d’aquí, altra vegada amb bones vistes a la vall de Vallfogona i al Ripollès.

Sant Bartomeu de Covildases (i salt del Molí)

Bonica tot l’any, però ideal per gaudir de la tardor. Tot anant i tornant de la bonica ermita de Sant Bartomeu caminarem per belles fagedes. La ruta s’acaba arrodonint tot passant pel fotogènic salt del Molí.

BANY DE BOSC

Som setze, avui toca caminada de grup i serem una bona colla. Quedem a Vidrà a les deu i arribem tots puntuals. Després de la salutació inicial comencem a caminar, tot passant pel monumental roure de la Creu de l’Arç.

Avui passejarem principalment per fagedes, que tot just comencen a tenir els colors de la tardor. Anem uns quinze dies massa aviat, encara que, tot i així, és prou bonic. També passarem per alguna petita roureda i algun prat.

En teoria, almenys segons el mapa, hauríem de seguint un GR, però només veiem alguna marca al començar, però després gairebé cap enlloc. Algun cartell en direcció al Puigsacalm ens ajuda a anar trobant el camí. En alguna cruïlla fem algun trosset de més, poca cosa, però (no surt al track).

Quan portem una estona caminant arribem a la Vila Vella (o la Vila de Boscarons), passant primer per la seva font, ara seca. És un gran mas, d’aspecte senyorial, amb un gran cobert amb unes grans arcades. Una mica més endavant arribem al mas de Sant Bartomeu, com el primer, antic i amb un gran cobert amb grans arcades al costat, molt guapo.

Molt a prop seu hi ha la bella ermita de Sant Bartomeu de Covildases. Romànica, del segle XII, amb algunes modificacions posteriors. Bella i situada al mig de prats amb bones vistes a les muntanyes del voltant, de Bellmunt fins al Puig Cubell, passant pel Puigsacalm, entre altres, ho aprofitem per dinar. Fa sol, una temperatura agradable i a l’herba s’hi està molt bé.

Havent dinat continuem el camí. Quan tornem a entrar al bosc fem la nostra versió d’un bany de bosc. Ens separem i fem dos minuts de silenci seguit de dos minuts extres.

Els banys de bosc, “shinrin-yoku” en japonès i mandarí, “sanlimyok” en coreà, són visites relaxades en bosc, especialment de boscos madurs. Diversos estudis indiquen l'existència de beneficis d’aquesta activitat sobre la salut i s’ha demostrat, o això llegeixo, que l'exposició a la natura proporciona efectes neuropsicològics calmants, disminuint la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès, com la noradrenalina. Genera benestar i té altres efectes positius sobre la salut. Això seria degut, principalment, a unes substancies volàtils, els fitoncides (olis essencials de la fusta), que alliberen arbres i plantes. Al Japó hi ha seixanta-cinc centres oficials on fer banys de bosc, consistents en hores de passeig relaxat pel bosc, amb exercicis de respiració dirigits per guies de bosc certificats. Dit això, personalment no dubto dels efectes beneficiosos que puguin tenir (que podrien ser degut a causa de les substancies citades, simplement de la reducció de l’estrès o de la combinació de les dues coses), ni que aquests puguin ser majors en un bosc madur, però si que em sembla que el seu voltant hi ha muntat una parafernàlia no sé si del tot justificada. En tot cas, els dos minuts de silenci, sols, ens agraden, a alguns fins i tots se’ls hi fan curts, i ens prometem repetir-los en properes sortides.

Continuem el camí, tot fent una passejada agradable pel costat del rierol de la Vila Vella. Passem pel salt d’aigua dels Aigols, que amb la poca aigua que baixa cau sense pena ni glòria.

Més avall, com que anem bé de temps i tothom ho veu bé, decidim allargar una miqueta la caminada. Ens desviem per anar al Salt del Molí, arriscant-nos a trobar-lo amb poca aigua. Estem de sort, però, no en baixa gaire i la cascada no ofereix el seu millor aspecte, però en baixa prou perquè sigui bonic i hagi valgut la pena venir-hi.

D’aquí ja ens enfilem cap a Vidrà, on acabarem aquesta ruta tot acabant de gaudir de la companyia fent el got a l’hostal Serrasolses.

Puig Cubell

Bonica caminada fins al Puig Grillat i el Puig Cubell. Pel camí passarem per belles fagedes i des dels cims, i algunes clarianes, gaudirem de magnífiques vistes a Osona, la Garrotxa, el Ripollès i més enllà.

CANVI D’ÚLTIMA HORA

Toca Salou i caiac, gairebé l’última oportunitat per fer-ne aquest any. El mal temps i la mala mar previstes pel sud del país (hi ha una DANA per les Terres de l’Ebre), més el fet de ser dia d’operació tornada, ens en fan desdir. En lloc seu, improvisant, decidim fer un cim més al nord, on ha de fer bon temps.

La Gemma ens recull a l’Esclat i passem a buscar a la Mari a Sant Hipòlit. Amb en Pep i l’Iban ens trobem a Vidrà. Ens repartim en dos cotxes i continuem fins a Ciuret, punt d’inici de la caminada.

Fem un trosset per pista, però de seguida ens desviem per un corriol. Comencem a travessar les boniques fagedes que ens acompanyaran pràcticament tot el camí. De tant en tant alguna clariana ens deixarà veure bones vistes.

Sense presses, però a bon ritme i xerrant xerrant al cap de poc ens desviem cap al Roc de l’Àliga i el puig Grillat, dos magnífics miradors cap a la serres de Milany, Bellmunt i la Plana. Llàstima que la visibilitat no és gaire bona, perquè de ben segur també s’han de poder veure Montserrat, les muntanyes del Berguedà i el Puigmal, entre altres.

Reculem una mica i baixem una mica per tornar-nos a enfilar al puig Cubell. El camí és algun punt (també de baixada), tot i estar marcat amb marques blaves, és una mica perdedor, però entre les marques i el track hi arribem sense problemes. Proper als anteriors, les vistes són similars. La visibilitat ha millorat una miqueta, i ara sí, afegim Montserrat, Sant Llorenç i les muntanyes del Berguedà a la llista, entre altres.

Baixant aprofitem per dinar en un prat amb vistes. Havent dinat continuem caminant tot passant per la font del Faig, seca, i la bauma de Llevacaps (que no és gran cosa, però té un nom ben curiós). També pel Faig de can Font, un arbre monumental... o, per desgràcia, ja no. De les tres grans besses (o branques) dues han caigut, sembla que no fa gaire.

Un cop als cotxes anem cap a Vidrà on, com sempre, hi farem el got per acabar de gaudir d’una gran companyia i una magnífica ruta.

Castell de Besora (des del castell de Montesquiu)

Entre rouredes i algun rodal de faigs, visitarem primer el castell de Montesquiu per anar al castell de Besora (en runes) i les restes de la seva església romànica. Pel camí i especialment, però, des d’aquest últim castell gaudirem d’unes magnífiques vistes.

CANVI

El Castell d’Escornalbou continua tancat. Avui toca caminada de grup i la canviem per una altra de castells i més propera a tothom (i que tenim pendent des del confinament). Com que, a més, és facileta, serem forces, uns divuit.

Comencem a caminar al castell de Montesquiu, un gran casal fortificat que posteriorment passaria a anomenar-se castell. Medieval, almenys del segle XIII, refet al segle XVII, és una construcció de planta quadrada amb planta baixa i dos pisos, que amb els castells de Besora i Saderra formava un triangle defensiu. La seva visita val la pena (alguns ho provaran a la tornada, però per poc no hi seran a temps).

De seguida ens enfilem, suaument, entre rouredes amb alguna alzina i algun pi roig (el bosc que ens acompanyarà tot el camí, amb algun rodal de faigs). També algun prat verd, com el del Pla del Revell, on passem prop d’un mas i al costat d’un parell de basses, en un entorn molt bonic des d’on comencem a tenir les primeres vistes.

D’aquí tornem a baixar, per passar pel bonic collet de la Mongia, amb un pas estret per una carena de marga, xulo i sense gaire dificultat. Planegem un tros més fins a tocar la casa del Pla i tot seguit ens enfilem, amb ganes, tot i que no gaire estona.

Al cap de poc arribem a un petit altiplà. Aquí hi ha el castell de Besora, romànic, va ser el centre històric del territori del Bisaura. Del Castell pròpiament dit només en queden runes i les restes d’alguns murs. L’església del castell, Santa Maria, més sencera, ha estat restaurada no fa gaire (tot i que no reconstruïda del tot). Romànica, es va construir al segle XI (sobre una edificació anterior, del segle IX), afegint-li el porxo al segle XII. Al que va ser l’interior de l’església hi ha les reproduccions d’esquelets on hi havia antigues tombes, i val la pena pujar al campanar, de planta quadrada i tres pisos. Des de l’altiplà, a més, les vistes són impressionants, i més en un dia clar com avui, només amb la banda sud una mica encalitjada pel sol. Entre d’altres, podem contemplar: el Pedraforca, els Rasos de Peguera, la Gallina Pelada, el Cadí, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Puigmal, la Plana de Vic, el Montseny, Montserrat o, més a prop, Santa Maria de Besora, Bellmunt, el Puigsacalm, la serra dels Bufadors o la serralada de Milany. Ens agrada molt i ens hi estem una bona estona voltant per tot arreu. Fem temps per deixar marxar un altre grup, molt més nombrós que el nostre, i així poder fer una foto de grup com cal.

Baixem a bon ritme, sense córrer però sense encantar-nos , a banda dels boscos tampoc hi ha res on fer-ho. Com que anem d’hora, l’objectiu és ser a dinar al castell de Montesquiu. Fa un bon sol i a la seva gespa s’hi està molt bé, ens hi estarem una bona estona. Com ja és tradició, a més, al ser l’última de l’any hi ha cava, que porta en Ramon, i torrons, que portem jo i la Clara (i un de Xocolata de la Rosa, crec). La Fina, a més, ens regala a tots uns angelets fets per ella, un bon detall (gràcies!). La Gemma ho acaba d’amanir amb una ampolla de Garnatxa. Gran companyia i gran comiat d’any.

Bellmunt (des de Sant Quirze)

Ruta per gaudir de diferents tipus de boscos i grans vistes, especialment des de Bellmunt (100 Cims).

MILLOR

Sol, avui en faré una de més llarga i amb una mica més desnivell, per entrenar una mica, que amb tant confinament fa dies que només n’anem fent només de faciletes. Fa un dia gris i em decideixo per anar a Bellmunt, però des de Sant Quirze, que no és la ruta més habitual.

La caminada té un desnivell moderat, suficient perquè durant tot el camí pugui gaudir de diferents tipus de boscos: secundaris de pi roig a baix (substituint rouredes), a causa de la inversió tèrmica, alzinars tot seguit, una altra vegada rouredes i, finalment, fagedes. Bona època per les flors pel camí també n’aniré veient un bon grapat: herba fetgera, viola, cucut, prímula, farigola, almesquí, jonça, heliantem o joliu, entre altres. També em distrec una mica amb la fauna, que al estar tapat és deixa veure més: un esquirol (ara feia temps que no en veia cap), pinsans, pit-roigs, merles, falciots, voltors, gaigs, corbs...

Pel camí, de tant en tant, bones vistes al Bisaura, especialment a Santa Maria de Besora i al seu castell, amb el Pirineu de fons. Un cop al cim de Bellmunt, però, és tornen espectaculars. Avui la visibilitat no és excel·lent, però si prou bona i encara més tenint en compte que està mig tapat (tot i que mica en mica s’han anat obrint algunes clarianes). No per conegudes en gaudeixo menys: a la Plana, el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, el Puigsacalm, la Serra de Milany, el Pirineu, el Bisaura, el Pedraforca, el Sobrepuny, Montserrat, Sant Llorenç...

La baixada la faig pel mateix camí, tot dinant prop del Boscatell, una gran masia mig enrunada. Molt de mica en mica va sortint el sol, pel que acabaré entretenint-me repetint o fent-les fotos que he fet o no he pogut fer pujant.

Ja cap a la part final m’agrada trobar, també, alguns fòssils com un eriçó i un parell de petxines, sense buscar gaire.

Castell de Boixader

Caminada al voltant de Sora, petit municipi a cavall d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès. Entre camps i boscos visitarem el castell de Boixader, del que no en queda gaire res, però amb bones vistes al Bisaura, passarem per dues belles masies i descobrirem una sequoia monumental.

SEQUOIA

Sol, hauré de fer una matinal prop de casa (tampoc fa un gran dia). Sense poder sortir de la comarca, i que no vulgui fer la Clara, no tinc gaire on triar. Faré el castell de Boixader.

Surto del petit poble de Sora, tot passant per l’església de Sant Pere, neoclàssica. Tot i que no començo gaire tard, camino a bon ritme per ser a dinar a casa. En ser una ruta del Parc de Montesquiu em pensava que estaria senyalitzada, però no ho està, per sort podré seguir el track que porto sense problemes.

Després d’un tram planer, el camí de seguida s’enfila entre pinedes secundàries de pi roig amb algun roure. M’agrada veure algunes plantes ja florides, com les violes, l’herba fetgera, el marxívol o el cucut, malgrat que tinc la sensació (no sé si certa) que encara és una mica aviat i que cada any s’avança una mica més la floració. De tant en tant travesso, també, alguna clariana amb vistes.

Finalment, després d’una petita grimpada amb l’ajuda d’una corda, arribo al castell de Boixader, del que no en queda pràcticament res. Des d’aquí, avui una mica encalitjades, hi ha molt bones vistes del Bisaura.

Baixo per l’altra banda de la muntanya, tot passant pels espectaculars i antics masos del Boixader i Rocafiguera. Aquest últim és un gran casal gòtic on, just al seu costat, s’hi troba una gran sequoia de Wellington coneguda com la “Bella Antònia”. De dimensions monumentals fa entre vint-i-vuit i trenta-cinc metres d’alçada i té un perímetre de cinc metres (a un metre del terra).

Continua el camí, ara ja més planer fins al final, per un paisatge que alterna camps i boscos.

Serra de Llancers (i la Grevolosa)

Caminada ideal per gaudir dels colors de la tardor. Passarem per la fageda de la Grevolosa, d’una bellesa única, però també per les rouredes i fagedes de la serra de Llancers, amb exemplars que també mereixerien el títol de monumentals. Pel camí, a més, gaudirem de molt bones vistes al Collsacabra, la Plana de Vic i la Garrotxa.

COLORS DE TARDOR

Tot i que sembla que ha arribat l’hivern, gairebé de cop i per sorpresa, avui toca gaudir dels colors de la tardor. Ho farem a la caminada de grup de cada més. Tot i ser pont (ens vam colar amb la data, ja que mai ho fem en festius així) serem dotze. Quedem a Vic i ens repartim en tres cotxes, ja que ens fa por no trobar lloc al petit aparcament de Sant Nazari. Per sort, encara és poc conegut i no tindrem cap problema.

Sortim de l’aparcament per arribar al cap de ben poc a Sant Nazari (del segle XVIII), on fem una petita aturada per contemplar l’ermita i una llisona, o vidriol.

Llavors ens continuem enfilant fins a la fageda de la Grevolosa. Un dels boscos singulars de Catalunya, d’una gran bellesa, amb diversos faigs monumentals i d’altres que mereixerien ser-ho.

Seguim els pals indicadors, a l’alçada de la Font de la Grevolosa, d’on raja aigua fresca i bona, girem a la dreta i anem planejant als peus de la serra de Llancers. Una mica més enllà ens desviem uns metres fins al mirador del Collsacabra, amb bones vistes a aquesta zona, al Montseny i la Plana de Vic.

Una mica més enllà girem a l’esquerra i ens comencem a enfilar amb ganes, fins al coll de Llancers. La pujada és curta, però intensa, i el fang, que anirem trobant tot el camí, la dificulta encara una mica més. Un cop a dalt, però, tornarem a gaudir de bones vistes per descansar una mica.

Girem a l’esquerra, resseguint la carena una mica per sota, per continuar gaudint dels boscos meravellosos per on hem passat, passem i passarem. En algunes zones, rouredes, en d’altres, la majoria, fagedes, que sovint ens deixen embadalits.

Tot i que surt a la ressenya i al track, sense voler ens hem saltat un primer mirador (que pel que he llegit està una mica arbrat i les vistes estan una mica tapades). El segon, però, no ho farem. Gràcies a les marques i fletxes que hi ha en un arbre ens desviem a la dreta i ens comencem a enfilar per un corriol poc fresat i mig amagat per les fulles. Tot i que curta, la pujada torna a ser forta, però el premi val la pena. Des del cim, irònicament anomenat el Pla de la Grevolosa (almenys segons el mapa de l’ICGC), les vistes cap a la Garrotxa són precioses, amb el Puigsacalm davant nostre i els boscos que l’envolten que comencen a estar bellament acolorits de tardor. Baixem una miqueta i ho aprofitem per dinar.

Del cim continuem una mica per la carena, però bé el camí s’acaba o bé el perdem, pel que acabem tornant al sender principal baixant pel dret (amb més o menys dificultats segons els casos). Hagués anat millor tornar per on hem vingut, però bé, ja ho sabrem per una altra ocasió.

D’aquí cap a la Grevolosa, amb una mica més de volta del compte (molt poca, no surt al track), des d’on desfarem el camí, gaudint una altra vegada dels faigs monumentals, ara amb menys gent (i on aprofitem, també, per fer la foto de grup).

I d’aquí al cotxe i a fer al got a can Piguellem, on té lloc la nota desagradable del dia. Fins ara tothom que ha vingut nou el primer dia paga deu euros, mesura que vam aplicar quan començàvem a ser molts per evitar passavolants d’un dia a qui organitzar excursions gratis i no veure mai més (i que ha funcionat, i que està molt ben explicada a la pàgina de les caminades del grup). Però tot un treballador d’un banc del centre de Vic es nega a fer-ho, que ja té nassos. En una excusa que sembla més que preparada, al·lega que no tornarà i que només paguen els que tenen intenció de tornar, com si la norma l’hagués posat ell i no jo (tot i que li explico, es veu que m’equivoco). Ho deixo estar, no tornarà més. Per sort, la majoria de gent que ve i ha vingut fins ara era molt maca.

Escletxes de la Freixeneda

Caminada dura però molt complerta: boscos, salts d’aigua, bones vistes.. i un element singular i força desconegut, les Escletxes de la Freixeneda. Amagades entre fagedes, costen una mica de trobar però valen molt la pena.

TRENCACAMES

Caminada de grup, som setze i això a vegades comporta problemes logístics, ja que no sempre tothom troba el lloc d’inici a la primera, o a l’hora (fins i tot jo). Comencem mitja hora tard.

Comencem a pujar per un camí conegut, travessem el Gurn sense problemes i comencem un camí nou. Nou i desconegut, travessem el Gorners quatre vegades (amb més d’uns peus a l’aigua inclosos), cosa que no hauríem de fer segons la ressenya que portem. Tampoc trobem el camí per on hauríem de pujar (tot i que hi ha de ser, perquè més endavant, trobarem el seu final).

Passada la pintoresca Gorga Blava decidim pujar riu amunt, fins a trobar una pista que ens ha de portar a lloc igualment, fent una mica més de volta però, en contrapartida, pujant de forma molt més suau. De passada passem, també, pel preciós Salt del Gorners, cosa que no estava prevista, però com diu la dita castellana “no hay mal, que por bien no venga”.

Arribem a la pista i ens comencem a enfilar mica en mica. Al cap de munt el mas de la Freixeneda on, envoltats de prats verd primavera, aprofitem per dinar.

Amb les forces refetes passem pel costat de la casa i els seu freixe monumental, i tot seguit per l’arbreda que li dona nom. A l’alçada de la Cabana de l’Anglès girem a l’esquerra i ens endinsem a una bella fageda. Ben aviat la joia de la caminada. Per sort en Joan ja hi ha estat i les trobem fàcilment (sinó potser ens hauria costat una miqueta, tot i que no és massa complicat). Les Escletxes de la Freixeneda són una curiosa formació geològica (un procés anomenat diàclasi, produït per un procés de lliscament de les roques, que va generar-hi esquerdes). Aquestes tenen un recorregut de més de mil-vuit cents metres, amb unes alçades mitjanes de cinc o sis metres, tot i que algunes poden arribar als quinze metres de profunditat. Espectaculars, en recorrem algunes d’aïllades i d’altres comunicades entre elles. L’esforç ha valgut la pena.

Tot seguit ens enfilem als Gronys, per una pujada més forta del que ens imaginàvem. S’obren una mica les vistes que ja hem gaudit en algun tram de camí, però per desgràcia el dia està molt encalitjat (encara que es distingeixen clarament el Costabona, el Canigó o el Puigsacalm, entre altres).

Llavors baixem en picat fins al Salt de Sallent. No porta molta aigua, però la suficient per apreciar la seva espectacularitat. A aquesta hores ja una mica cadascú al seu aire, més cansats del que esperàvem, l’excursió ha set una mica trencacames. Més tard del que comptàvem, també, acabem com sempre: got a les Preses i tothom cap a casa.

Sant Miquel de Castelló

Prats, roures i faigs, per un camí sempre en lleugera pujada, arribarem a Sant Miquel de Castelló, amb unes vistes meravelloses.

MIGDIADA INCLOSA

Avui en toca una de pendent des de fa temps, farts de veure-la des de la carretera tot passant amunt i avall. Tant, que fins i tot l’hem batejat amb un altre nom, que no diré, més fàcil de recordar.

Sortim de Joanetes, de davant l’església de Sant Romà, i baixem cap als gorgs. En trobem un, però l’altre el deixem per un altre dia (la riera porta aigua, però res de l’altre món).

Tot seguit, seguint uns prats arribem al costat de la casa de la Vila. A partir d’aquí ens comencem a enfilar, sempre amunt però suaument. Entre boscos, principalment rouredes, però també alguna fageda cap al final, amb els colors de la tardor. A mig camí també ens acompanyen cabres,  xais i cavalls.

Amb una hora i mitja ens plantem a Sant Miquel de Castelló, una ermita del segle XIV (amb les restes del Castelló d’en Bas al costat, del que només queda la cisterna, una paret i part de la porta d’accés, del segle XI). El conjunt és prou bonic, però, el que és realment sensacional són les vistes des del mirador, i més avui, que el dia és clar: el Puigsacalm, la Vall d’en Bas, Olot, el Canigó, l’Alta Garrotxa, el Puig Rodó...

Aprofitem el prat que hi ha davant seu per dinar i fer una mica de migdiada al sol, que es posa molt bé.

Baixem per on hem vingut, a bon ritme. Anem molt bé de temps, però si ens entretenim gaire, se’ns podria arribar a fer fosc.

Castell de Milany

Roures, faigs i prats ens acompanyaran durant tot el camí al Castell de Milany (el construït a més alçada de Catalunya). Un cop al cim (100 Cims), les vistes són impressionants.

QUEIXAL

Tot i el mal de queixal, que va fer que ahir no passés un bon dia (ni una bona nit) fins la visita amb el dentista, decidim fer una caminada igualment (en principi, tot i que m’he començat a prendre antibiòtics, avui ja estic en condicions).

Comencem tard, a les dotze, a l’Hostal de Llaers (o Llaés, segons algun mapa), sense tenir molt clar si ho fem al punt correcte (no hi cap indicador). Dubtem, també, de per on hem de començar. Al final, però, provem un camí (el que s’enfila just davant l’hostal, deixant de banda les altres 4 pistes ben marcades) i de seguida comença a quadrar amb la ressenya, pel que ens comencem a enfilar tranquils.

L’ascens es fa per boscos de roures, faigs i, més endavant, alguns prats. La pujada no és dura però és constant.

La primera parada és el Santuari de la Cau, una ermita que sense cap element decoratiu (ni absis ni campanar) té l’aspecte més d’un cobert que la d’un edifici religiós. Possiblement d’origen més antic, va ser construït al segle XVII i s’ha restaurat en els últims anys.

A partir del santuari el camí continua per la carena, pujant de forma molt més suau. Passat uns gossos molestos, que ens perseguiran bordant uns minuts que es fan eterns, aprofitem per dinar en un prat, tot prenent el sol i més o menys arrecerats del vent més aviat fred.

Al cap de poc arribem al Castell de Milany, el construït a més alçada de Catalunya. Al cim hi queden les ruïnes dels segles X a XIII, actualment excavant-se i reconstruint-se en part (o això sembla). Fa vent, però les vistes des d’aquest cim, a cavall d’Osona i el Ripollès, són magnífiques:la Plana de Vic, el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, la Gallina Pelada, el Pedraforca, el Cadí, el Puigmal, el Canigó, l’Alta Garrotxa...

Tot seguit baixem sense entretenir-nos gaire, anem una mica justos i si badem gaire anirem tard. Ho fem amb ganes fins a la casa de Milany, llavors de forma molt més suau fins al final. Ens saltem, sense voler, la balma de les Fleus, i passem, també sense voler, per l’impressionant bauma obrada del Teixidor (veure més avall).

Al final arribem al cotxe a una hora prudent, les set. Ja tornant cap a casa, des del cotxe, la sorpresa del dia: tres cabirols (primer mare i cria, després un de solitari). Últimament, toquem fusta, tenim força sort amb la fauna.

Salt del Molí i Puig de l'Àliga

Caminada bella però en alguns trams complicada (per la orientació, especialment baixant). Combina l’impressionant Salt del Molí, les bones vistes del Pic de les Àligues (100 cims) amb els bonics boscos del camí.

ERRADA DE CÀLCULS

Començo a caminar a dos quart d’onze a Vidrà. Una mica més tard del que voldria i amb més calor, xafogor més aviat, de la que esperava. La primera part ja l’havia fet, tot i que avui passo per un camí nou però ben marcat.

Passo pel bonic Pont de Salgueda, visito el Molí del Salt (les runes) i de seguida arribo, amarat de suor, a l’impressionat Salt del Molí. Avui, entre setmana, hi estic ben sol i aprofito per fer fotos per totes bandes. També per refrescar-me, tot pensant que potser hagués estat més bona idea fer la ruta al revés, deixant l’aigua fresca per al final.

Un cop vist continuo el camí tot passant per les fagedes, i alguna roureda, que m’acompanyaran gairebé tot el dia. D’entrada el camí va més o menys planejant, però a l’alçada de Salgueda (un mas enrunat) em començo a enfilar a més ganes. Per sort a mig camí hi ha una petita font on aprofito per descansar, refrescar-me i contemplar els cap-grossos de salamandra que hi ha a la seva petita bassa.

Avui no tinc el dia i pujo més a poc a poc del que ja vaig normalment (no és de les pitjors “pajares” que he tingut, però déu n’hi do). A més, una caca de vaca trampa, seca per fora, però tendre per dins i ben camuflada per la fullaraca fa que una mica més vagi per terra.

La pujada, però, val la pena. Tot i que avui una mica encalitjades, les vistes des del cim del Puig de les Àligues són impressionats (als Pirineus, les serres de Milany i Bellmunt, Vidrà, la Plana, el Montseny...). El “patiment” ha valgut la pena (tot i ser un cim “repetit”).

Reculo un tros i començo la baixada per l’altra banda. Entre que no és un camí molt fresat i la fullaraca el camí sovint es desdibuixa una mica i costa seguir-lo (alternant amb trossos molt ben marcats i clars). Ho faig per una fageda que amaga racons bonics, com una petita riera que va formant petits salts d’aigua... que torno aprofitar, a més, per tornar-me a refrescar. I com ve sent habitual, últimament, per acabar de peus a l’aigua sense voler.

Arribant a baix començo a sentir els primers trons. Accelero el pas per arribar a la pista abans no arribi la tempesta que baixa del Ripollès. Un cop a la pista torno al ritme normal, tot gaudint dels cants dels tòtils, que avisen de la pluja que està venint. De fet, no tardarà gaire, tot i que al final és quedarà amb molt soroll per no res, ruixadets que amb prou feines m’arriben a refrescar (ja posats, m’hagués agradat un bon ruixat).

Sense dinar, el meu optimisme m’ha traït una altra vegada, arribo a casa afamat a mitja tarda.

Salt del Roure

Passejada curta però molt bonica fins a l’espectacular Salt del Roure, tot passant per la bella ermita romànica de Sant Mateu.

PASSEIG

Avui hem decidit que en lloc d’una caminada en farem més d’una de molt curtes fins a diferents salts d’aigua. Per conèixer-ne algun de nou, com el primer que faremc (i onfirmar que algunes recuperacions van bé). Fa un sol radiant.

A mig dia, per variar, deixem el cotxe al costat de la carretera de Bracons (la veritat és que pensàvem anar una mica més enllà, però la pista està tancada per una cadena). Tot i això la caminada continua sent molt curta.

Pel camí passem pel costat de l’entrada del Túnel de Bracons, amb bones vistes locals: a la Plana d’Olot i a les muntanyes de Santa Magdalena i el Puigsacalm (tot i que no acabo de veure clar quina de les puntes és).

Aquí deixem la pista asfaltada i continuem per una pista de terra, que porta al bonic mas de Santmateu. Una mica abans, però, ens desviem per un corriol, entre prats, cap a l’ermita de Sant Mateu (romànica). Hi passem pel costat i entre roures i faigs mica en mica anem baixant cap al salt.

El Salt del Roure ens sorprèn per la seva alçada i bellesa (no esperàvem tant, almenys jo) i ens hi estem una bona estona contemplant-lo des de tots costats. Travessant la riera, un clàssic... de peus a l’aigua. Per sort, fa bon dia i m’assecaré de seguida, ara, el malnom de “mullapeus” em durarà una bona temporada.

Tot seguit reculem per on hem vingut, per continuar la nostra visita a la Garrotxa. Parem primer a Joanetes i anirem, després, als Salts del Molí del Murri i a un parell de gorgs de les Planes (excursió descrita a la pàgina de la Garrotxa) .

Santa Magdalena de Cambrils

Pujant per belles fagedes, amb colors de tardor, tot passant per un munt de bonics salts d'aigua arribarem a Santa Magdalena de Cambrils tot fent una ruta poc habitual. Al voltant d'aquest 100 cims les vistes són impressionants.

IMPRESSIONANT, TOT I QUEDAR-NOS SENSE LES VISTES...

Després del “desastre logístic” del mes passat avui tot surt bé (fins i tot el canvi en les previsions meteorològiques, que fins dijous no convidaven gens a caminar). Serem menys, vuit (amb una baixa d’última hora, que trobarem a faltar), i malgrat algun retard (el meu, cinc minuts), començarem a caminar a l’hora prevista, a tres quarts de deu.

La intenció és pujar i baixar a Santa Magdalena pel mateix camí... però les pluges d’ahir i avui a la nit ens ho fan repensar i tornem a la idea original: pujarem pel torrent de la Masica (això tot just quan travessem el bell pont romànic, a l'inici de la caminada, tot veient que el torrent porta força aigua... mentre que ens havien dit que la setmana passada estava sec o pràcticament sec).

De seguida comencem a gaudir amb els colors de la tardor. Colors que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, ja que passarem sempre entre fagedes (a vegades amb avellaners). Només per això, ja gairebé val la pena fer la ruta com la farem, independentment de si hi ha aigua o no (i el cim).

Passem per la bonica Font de la Tosca i comencem a patir els efectes de les pluges d’ahir. Just quan acabo de dir “vigileu que patina”... vaig per terra, per donar exemple. Més endavant, en algun punt, fulles i roques relliscoses ens alentiran la marxa, i la Mari i la Neus també en patiran les conseqüències (i en algun punt, com a bons companys, estarem, també, amb les càmeres a punt esperant la relliscada).

Tot seguit passem pel costat del torrent de la Masica, amb l’alegria de sentir que si bé no de forma molt abundant, porta prou aigua.

Ens enfilem seguint el torrent gaudint dels seus salts d’aigua, alguns de petits però preciosos, d’altres de més grans, senzillament espectaculars (com el Gorg de Baix, el Gorg de Dalt, el Saltant i els Salt de la Coma de la Llastanosa... entre altres, sense nom, almenys que jo sàpiga). Badem una bona estona a cada un.

 Al final del torrent comença un tram una mica perdedor, però amb intuïció i una mica d’orientació acabem d’arribar al coll de la Creu de de l’Espinal. Una mica abans, però, ens aturem a dinar... sota la boira, que s’ha posat a la part més alta, tot patint la baixada de temperatura d’aquest cap de setmana (mengem ràpid i, tot i això, acabem glaçats).

Al coll de la Creu de l’Espinal trobem el camí marcat com a PR que seguirem fins al final, d'entrada carenant fins a Santa Magdalena. Les vistes, des de la carena i des del cim (de fet una mica més avall), són totalment nul·les per culpa de la boira (que hi farem! Per sort el camí, amb fagedes i grans faigs val la pena igualment).

La baixada és molt més forta que la pujada, tot i això anem bastant per feina (anem una mica justos de temps). Al final fem una mica més de volta (no surt al track), però arribem al poble just abans que es faci fosc. I com ja comença a ser costum, got al bar del poble i cap a casa, contents d’haver gaudit de la caminada i de la companyia.

Santa Magdalena de Cambrils (des de Collfred)

Per bonics prats i magnífiques fagedes ens enfilarem fins a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils (100 cims). De baixada, a més, podem completar la caminada tot passant per la bella ermita romànica de Santa Margarida de Cabagès.

SENSE VISTES, IGUALMENT

Santa Magdalena és l’últim 100 Cims d’Osona que li falta per fer a la Clara. Com que jo l’havia fet des de Vallfogona, per variar una mica, i també fer-la una mica més fàcil i diferent, decidim pujar-hi des de l’altra banda.

Comencem a caminar a Collfred, enfilant-nos de seguida entre algun prats, amb algunes orquídies que m’entretinc a fotografiar, i belles fagedes.

Arribem a Santa Margarida de Cambrils, romànica, i oberta (cosa que no és massa freqüent). Tot i la seva alçada, les vistes, que serien magnífiques, estan tapades per la fageda i només es deixen entreveure en alguna clariana pujant o baixant. A la seva façana dues sargantanes es barallen, o es reprodueixen (no ho tenim clar), ignorant-nos.

Baixem encara entre fagedes i algun prat. Anem i hem anat per camins perdedors, però gràcies al track i la seva ressenya, acabem trobant el camí correcte, encara que alguna vegada fem un trosset de més o ens costi trobar el camí correcte. La ruta, a més, és poc transitada i això, durant tot el recorregut, ens permet gaudir de la fauna local. Pel camí veurem un seglar (pràcticament la seva ombra) i un cabirol, a més de poder escoltar el cant dels tòtils prop d’una font.

A la part final el camí planeja i els prats ondulats del voltant estan tacats del blanc florit d’arços blancs. Passem per la bella ermita romànica, del segle XII, de Santa Margarita de Cabagès. La sorpresa del dia, sabíem que hi passaríem però no havíem buscat cap mena d’informació prèvia.

Poc abans d’arribar al cotxe, una mica pel dret perdent el camí, passem també, al costat de dos grans faigs monumentals.

Puig de les Àliges

Eclipsat pel cim més o menys veí del Puigsacalm, la pujada al Puig de les Àligues és molt menys transitada tot i que igual de bonica. Fagedes, avellanoses i rouredes ens acompanyaran fins al cim, amb unes vistes espectaculars.

COLORS DE TARDOR

L’altre dia ens vam quedar amb una mica de ganes de colors de tardor (és complicat encertar el dia i lloc exacte). Avui ho tornarem a provar tot fent una matinal prop de casa que, de passada, és un 100 cims.

Pugem entre fagedes, avellanoses i rouredes (a vegades domina un arbre, a vegades un altre, a vegades estan barrejats)... avui sí, amb calors de tardor (ens traiem les ganes).

A l’alçada del coll de Sant Bartomeu deixem el camí al Puigsacalm i tota la gent que hi puja. Comencem a caminar per un camí molt menys transitat i tranquil, però igual de bonic, amb curtes pujades i baixades de coll en coll.

Després d’una última grimpadeta arribem al cim, fa bon dia les vistes són realment espectaculars. Bé, cap al sud, encalitjades i amb una visibilitat regular tirant a dolenta, només es deixen veure la Plana, les Guilleries, el Cabreres i en prou feines al Montseny. En canvi i curiosament cap al nord la visibilitat és excel·lent, i es deixen veure perfectament el Pedraforca, Ensitja, el Cadi, El Puigmal, el Canigó...

Baixant hi ha l’opció de fer-la circular, però els últims dos kilòmetres són per carretera, hem llegit que no val massa la pena i fem cas als consells d’altres pàgines, desfent el camí... continuant amb les patinades i entrebancades habituals (avui em supero, però, ja que patino fins i tot estant parat).

Anem molt més tard del que comptàvem, dinarem tard, però baixem ben sols.

Torrent de la Massica

Caminada curta, bonica i variada. El seus principals atractius són la Font de la Tosca i els salts i gorgs del torrent de la Massica, de camí, a més, passarem per boniques fagedes i pinedes (que deixen entreveure vistes als Pirineus), un forn de calç, una antiga teuleria i un pont medieval (i això, sense visitar el poble de Vallfogona, que també val la pena).

APROFITANT LES PLUGES

A la tarda tinc feina. Així, doncs, una a prop i no massa llarga. Com que fa uns dies ha plogut decideixo aprofitar-ho. Tot i això, començo a caminar cap a les onze, a Vallfogona del Ripollès.

Pràcticament només sortir del poble passo pel seu bonic pont medieval, del segle XV. A partir d’aquí no deixo d’escoltar, ara de més a prop, ara de més lluny, el soroll de l’aigua. Sovint acompanyat d’un bon grapat de listeres (una orquídia)... i pensar el que va costar trobar-la la primera vegada!

De seguida arribo a la font de la Tosca, un bonic i curiós salt d’aigua. És, també, una formació rocallosa de pedra tosca o travertí, de varies desenes de metres de gruix. Aquesta pedra (calcària), molt porosa i poc densa, s’origina per la precipitació de carbonat de calci a l'entorn de les fonts i llacs (tal com passa amb les estalactites i estalagmites de les coves). Es forma quan l'aigua circula lentament i s'evapora cristal·litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita. Sovint la precipitació d'aquests minerals es fa sobre les restes d'herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca, la roca "atrapa" aquestes restes i pren les formes de tiges i fulles (com una emprenta).

Continuo pujant per una pista forestal fins que en un trencant, ben indicat, prenc un sender que es va endinsant per una fageda cada cop més bonica (ho serà especialment a la seva part final). D’entrada el torrent només s’entreveu entre la vegetació. De seguida, però, s’arriba al Gorg de Baix i, poc més amunt, al Gorg de Dalt. Són bonics salts d’aigua. Tot i que està ben senyalitzada, em salto la bauma del Boer, sense voler, i continuo riu amunt tot gaudint-ne (forma d’altres petits salts, també). Poc més endavant arribo al Saltant, un altre salt encara més bonic que els anteriors (tant uns com altres, ara especialment, baixen amb força aigua).

A partir d’aquí deixo el torrent de la Massica per començar-me a enfilar pel torrent del Bisbe (aquí la fageda és especialment bonica). Hi baixa poca aigua, però encara em queda un altre salt per veure. Hi ha pocs núvols, però justament n’hi ha un a sobre meu. Aprofito per davant al bonic salt de la Llastanosa, tot esperant a veure si hi ha sort i marxa el núvol per fer alguna foto millor (com passarà).

El camí s’enfila una mica més i, a l’alçada d’un forn de calç, gira i planeja seguint sempre més o menys a la mateixa alçada. Deixo enrere faigs i ara passo per una pineda de pi roig. Entre arbres s’entreveuen boniques vistes al Pirineu i a la zona, per sort o per desgràcia, però, no hi ha cap clariana que les permeti veure en tota la seva esplendor.

Un bon tros enllà el camí torna a baixar, ara per una pista forestal. Si l’anés seguint arribaria un altre cop a Vallfogona directament. En desvio, però, cap a la teuleria del Pinetar. És una construcció de pedra seca que servia per fer teules i maons. Tot i que feia segles que no es feia servir s’ha conservat i restaurat molt bé, i és molt fàcil imaginar com funcionava.

Torno a passar per davant de la Font de la Tosca i, a partir d’aquí, torno al poble per on he vingut.

Salt del Mir i Bellmunt

Caminada molt bonica, de l'espectacular Salt del Mir fins a les meravelloses vistes del Santuari de Bellmunt (un dels miradors d'Osona). Pràcticament tot el camí es fa entre boniques fagedes i prats.

PROBLEMES "LOGÍSTICS"

El dia comença més ennuvolat del previst, fins i tot cauen quatre gotes. Faig la quarta caminada oberta i comencen tot un seguit de trucades i missatges (i algú que se’n desdiu). També de perduts per diverses carreteres. Al final, però, gairebé mitja hora més tard del previst, ens trobem tots a Santa Maria de Besora (i ens acabem de repartir als cotxes).

Comencem a caminar cap a tres quars d’onze des d’una mica abans de la casa del Mir (on hi ha un aparcament només per a clients del restaurant i la casa rural). Ens farà de guia en Salvi, que es coneix més bé la zona que jo. Comencem baixant fins a la resclosa del Mir (de fet, de l’antic Molí del Mir, del que encara en queden algunes restes, per on també passarem). Baixant el salt ja és deixa entreveure, però no és fins un cop als seus peus que es pot contemplar sencer. Segurament, amb trenta-sis metres d’alçada, és un dels mes bonics de la comarca i de Catalunya (almenys per mi). Sembla mentida que no hi hagués vingut mai.

A partir d’aquí el camí passa gairebé sempre entre boniques fagedes, ara ben verdes, i també alguns prats. Ens parem per contemplar algunes flors, entre elles algunes orquídies. Primer pujant fort, després de forma més planera fins al coll Hi-era-de-massa. Un nom ben curiós i que ens crida l'atenció. Té els seus orígens en temps feudals i la llegenda diu que, fa molt temps, el senyor del Castell de Besora era despòtic i cruel. Els seus súbdits, cansats d’atropellaments i ignomínies, es van reunir en secret al “camp del mal consell” i van decidir matar-lo. A la vigília del seu sant el senyor va organitzar una cacera del senglar i al coll, situat al peu del santuari, en lloc d'atacar la fera, el van agredir i assessinar. En ser jutjats els fets el tribunal va preguntar: “Qui l'ha mort?”, responent el poble unànimement: “Besora!”. “Per què l'ha mort?” “Perquè hi era de massa!". I des de llavors el coll i la masia que hi havia (avui enrunada) porten aquest nou. Mira, com el gerent i la seva ajudant a la meva empresa... només que nosaltres no els podrem perdre de vista (tot i que, espero, almenys no de la mateixa manera).

Després del coll una última pujada, forta, però més aviat curta.

Des del cim hi ha unes vistes magnifiques, tot i que avui no fa el millor dia per gaudir-ne. Cap el sud, entre núvols i calitja es veu la Plana i les muntanyes que l’envolten, com el Montseny. Cap al Nord, però, els núvols no deixen veure els Pirineus ni el Pedraforca. Ho aprofitem per esmorzar-dinar. En el meu cas, una poma, tot i que ja és més de migdia... m’he cregut que seria a dinar a casa, tard, però a casa (no escarmento). També per visitar el santuari. D’origen segurament molt més antic, l’edifici actual és del segle passat.

Baixem a bon ritme pel mateix camí (pel meu gust, fins i tot massa, ja que trobo el cansament d’ahir). Al coll d’Hi-era-de-massa, però, prenem el camí que baixa suaument per l’altra banda de la vall del Torrent de la Font Viva, tot passant per la font que li dóna nom, que raja de forma abundant. Sempre entre fagedes.

Una mica més endavant, i encara seguint a bon ritme, després d’una penúltima pujada, a l’alçada del Boscatell, enllacem amb el camí que hem fet per venir. Baixada fins a la resclosa, i pujadeta fins al cotxe, on ens acomiadem. Els núvols no ens han permès gaudir de les vistes, però no hem passat calor, la caminada ha estat bonica i ha estat molt bé. Cada cop som més i tothom, almenys de moment, va repetint (cosa que és bona senyal).

Salt de Sallent (x2)

Entre boniques rouredes i fagedes, sovint al costat del riu, s'arriba a l'impressionant Salt de Sallent. Tot pujant per les Escales i baixant per el Camí dels Matxos es pot contemplar des de diferents angles.

ESTRENANT ELS REIS

No fa un bon dia, però la setmana no vaig poder sortir a caminar (tot i tenir l'excursió prevista des de fa mesos) i decideixo jugar-me-la. Quan em llevo, això sí. Com que ahir va ploure a un salt d'aigua... si més no, si hi torna, encara serà més espectacular. Les fotos no quedaran tan bé, però que hi farem. A més la tinc pendent des de fa temps.

Començo a caminar a quarts d'onze. Bé, només baixar del cotxe faig la primera parada. El nucli antic de Sant Privat d'en Bas està format per quatre cases que envolten una plaça tancada, amb l'església ben destacada. S'hi accedeix per un pòrtic amb voltes sota una casa. Bonic, val la pena aturar-s'hi.

Tot seguit m'enfilo per la carretera asfaltada, entre camps i les primeres rouredes. A partir de l'Àrea Recreativa dels Pins el camí es converteix en una pista, i més endavant en un sender, ja sempre envoltat de roures. En tot el camí sento el brogit del riu i, de tant en tant, m'hi acosto per contemplar algun salt d'aigua o alguna gorga. Boniques, tot i que l'aigua està molt remoguda.

Arribo a la base del salt, tot i que des d'aquí no es deixa veure gairebé bé. Continuo endavant i m'enfilo per el Camí de les Escales. La pujada és forta, però a mig camí hi ha les millors vistes de l'impressionant Salt de Sallent. L'aigua cau verticalment vuitanta metres (el salt en fa un total de 200, però repartits en diversos graons). Un cop a dalt, gràcies a un roure oportú en puc acostar allà on l'aigua comença a caure, sense que la meva por a les alçades es manifesti amb ganes... ja ho farà una mica més endavant, amb les vistes ran de cingle que hi ha des de l'altra banda. Tot i els núvols les vistes a la Vall d'en Bas són prou bones i boniques.

Un tros planer, dominat per prats i fagedes i llavors baixo pel Camí dels Matxos. És nn camí ample, amb algun tram empedrat des de molt antic. La baixada és més suau, però també més llarga. Gairebé sempre dominada per fagedes (a la tardor aquesta caminada encara ha de ser més bonica), no és fins a la part baixa que em retrobo amb roures i castanyers.

Fins ara la pluja m'ha respectat. Espero a menjar-me els entrepans a l'Àrea dels Pins... però Murphy és implacable. Just arribar-hi comença a ploure, poca cosa i només deu minuts, just per deixar ben molls els bancs i les taules on tenia pensat fer-ho (ho acabaré fent sota la teulada d'una caseta on a l'estiu sembla que hi ha d'haver alguns serveis). Acabant de menjar para de ploure i continuo fins al cotxe. No en puc queixar, al matí el salt es veia entre boires, ara sembla està ben tapat (pel camí, en cotxe, tornarà a ploure amb ganes).

CANVI DE PLANS

Abans de la caminada passem pel bell poble del Mallol, aprofitant que fa molt bon dia i no tenim pressa. Com que a Sant Privat ja hi hem estat, ho deixem pel final i comencem la caminada, també, a l’Àrea dels Pins, més amunt.

La idea és fer els gorgs i salts d’aigua de Gorners i Collfred. Arribem a la riera de Gorners i, que com que porta força aigua, no la podem travessar (i fa fred com per anar-nos descalçant... i, potser, més d’una vegada, ja que més endavant sabem que ho haurem de tornar a fer).

Canviem de plans ràpidament. Ja que som al mateix camí, decidim anar fins al Salt de Sallent.

Per arribar-hi també haurem de travessar la riera... i ens costarà una mica (acabarem amb els peus una mica molls, però no ens haurem de descalçar). Hi valdrà la Pena.

El Salt porta força aigua i, tot pujant pel Camí de les Escales tenim una sorpresa ben agradable, hi han obert un camí que porta fins a sota al salt (que quan hi vaig anar no hi era).

Faig la mateixa volta que l’altra vegada. Un cop a dalt ho aprofitem per dinar. L’altra novetat, comparat amb l’anterior, és que avui fa sol i des de dalt tenim bones vistes de la Vall d’en Bas i la Serra del Corb.

Baixem pel bonic camí dels Matxos, sense pressa però sense distreure’ns massa. Badant badant anem una mica justos de temps i una mica més arribem de fosc al cotxe.

La Grevolosa i el Puigsacalm

Dues caminades en una, sempre per boniques fagedes (la de la Grevolosa, amb rodals espectaculars). Des del cim del Puigsacalm les vistes a les Guilleries, la Garrotxa i els Pirineus són impressionants.

BUSCANT LA TARDOR ...COM QUE NO HI HA BOLETS.

Després d'un altre intent fallit anant a buscar bolets (ahir a la tarda), decideixo fer l'excursió que tenia pendent (pel mal temps de la setmana passada), per anar a buscar la tardor... que segur que hi és. A més pujarem un cim (aportació d'en Salvi).

Comencem a caminar a dos quarts de deu, en principi hauríem de ser a dinar a casa tot i ajuntar les dues excursions. No fa un bon dia, però tampoc dolent, núvols i clarianes s'aniran alternant tot el dia (el que anirà bé, ara si, ara no, per les fotos).

La primera part de la caminada passa per la bonica vall del Fornés, per enfilar-se de seguida per la fageda de la Grevolosa, encara que no per la seva part més bonica, que veurem baixant. No està senyalitzada i les ressenyes que portem són força velles. Abans d'arribar a la font ens perdem, tot i que molt poc tros... últimament sembla tot un costum (que no ens faria res que es perdes).

Des de la Font de la Grebolosa continuem amunt fins al coll de Bracons, per empalmar amb la segona excursió, una altra clàssica, el Puigsacalm.

Continuem pujant, això si, gairebé sempre per boniques fagedes (i més amunt, també, amb algun prat alpí).

Gairebé a dalt, ens tornem a equivocar una mica, poquet, però una mica més... i això que ja vaig una mica tard (hauria de ser a 2 quarts de 4 a casa).

Al final arribem a dalt... per fer un esmorzar dinar.

Per culpa de la calitja i els núvols llunyans les vistes, però, tot i que boniques, s'endevinen molt més espectaculars.

Baixem ràpid pel mateix camí per on hem vingut, fins a la Font de la Grevolosa, enllaçant amb la primera excursió que hem deixat a mitges. Frenem una mica, a partir d'aquí la fageda passa de bonica a espectacular. És el rodal on és troben els tres faig monumentals de la Grebolosa... que, excepte un, no sabem identificar (al nostre parer n'hi més de tres que podrien tenir aquest honor).

Mentre en Salvi se'n va cap a Sant Nazari, molt a prop, ho aprofito per caminar una mica més relaxadament i fer unes quantes fotos més, si més no per treure'm les ganes (i a veure si la setmana que ve em puc treure la de bolets).

Cansat (si més no jo), després de més de 20 Km i un desnivell considerable, cap a casa... on dormiré tou (això si, de cruiximents, no en tindré cap).

Baumes del Teixidor

Caminada fàcil i bonica (després de la pluja i/o a la tardor pot ser espectacular). Combina belles fagedes, bonics salts d'aigua i una gran bauma que va estar habitada fins no fa pas massa anys. Ideal per fer tot l'any.

PROVANT LA IMPERMEABILITAT DE LES BOTES

Improvisant, avui hauria d'estar amb ressaca de Carnaval, ajornat per les plujes d'ahir, surto tard (havent dinat). Aquesta vegada, però, esperant que surti el sol... i tot i això començo a caminar amb el cel ben ennuvolat.

Segueixo una ressenya que he trobat per internet i he copiat a mà perquè la impressora no em funciona (normalment aprofito per fer coses així quan vaig sol... que últimament és bastant sovint).

Bona part de la caminada és per una bonica fageda. Ho aprofito per buscar algunes flors. En aquesta mena de boscos, curiosament, ara a l'entrada de la primavera és la millor època per veure'n. Les plantes herbàcies, com l'herba fetgera, el marxívol o la prímula gran, aprofiten per créixer i treure flors just abans que els faigs comencin a treure fulles i els hi tapin el sol.

Baixa aigua per tot arreu i travesso dos torrents abans d'arribar al pont per travessar la riera de Milany. Quan hi arribo i el veig, però, el primer que penso és que la caminada s'acabarà aquí (la foto és la millor que explicació que pugui fer). M'entretinc mirant el salt d'aigua que hi ha, avui espectacular. Hauré de travessar per la riera, que baixa força plena, tot provant la impermeabilitat de les botes.

Poc després, arribo a la bauma del Teixidor, bonica i amb una sorpresa inesperada (almenys per mi), per sobre seu, almenys avui, hi salta una petita cascada que fa més bell el lloc. De grans dimensions sota seu hi ha diverses cases que aprofitaven les parets i el seu sostre com a parets. Van ser habitades fins a meitat del segle passat (a la zona n'hi alguna més, crec, però això ho deixarem per un altre dia).

La tornada la faig passant per sobre el salt d'aigua de la riera de Milany, que haig de tornar a travessar tot comprovant que les botes són impermeables... però només si l'aigua no arriba més amunt de l'altura dels turmells.

Continuo fins a la casa de Massats, gaudint de la fageda i el paisatge, sempre bonic. Quan arribo a la casa, però, no veig un camí clar... i com que ja comença a ser tard, decideixo assegurar la tornada i tornar al cotxe per allà on he vingut, tornant a travessar la riera (total, ara ja vaig amb els peus xops, l'aigua no és tan freda com sembla i, afortunadament, com que les botes fins avui m'havien fet mal, porto calçat de recanvi).

Al principi pateixo una mica, pensant que se'm farà fosc, però de seguida em tranquilitzo, baixo a bon ritme, sense córrer però sense badar i faig el recorregut amb menys de la meitat de temps... arribant al cotxe, això sí, just abans de que és faci fosc.

Parc del Castell de Montesquiu

Sortint del castell aquesta ruta pel Parc permet recorre'l gairebé tot. Entre roures i pins, pel camí podem anar descobrint la fauna i flora local (especialment a la primavera), a més de fòssils i bones vistes de la zona.

ARA SOL, ARA NÚVOLS

Amb tres dies de festa volia fer un parell de caminades i alguna una mica més lluny. Les pluges i els núvols, no és que ho hagin impedit, però si que m'han tret les ganes. Bé, en lloc d'això n'he preparat algunes de properes i em conformo amb una prop de casa (que no per això deixen de ser més o menys boniques). Cap a Montesquiu, doncs. A mig matí i amb la intenció de passar-hi bona part del dia.

Deixo la visita al castell per a la tornada i començo a caminar. De seguida les primeres sorpreses: les primeres orquídies i d'altres flors, més abundants del que m'imaginava, i les primeres papallones, insectes, aranyes i bolets. Em començo a entretenir... com que torno a anar sol (com sempre últimament), sense patir per res.

Una mica més endavant travesso la riera de la Solana, que amb les últimes pluges baixa amb força aigua, i m'entretinc una estona als petits salts d'aigua... sovint, com em passava amb flors i insectes, esperant que entre núvol i núvol aparegui el sol per fer fotos més boniques (o almenys intentar-ho).

Passat aquest punt comença la pujada cap el coll dels Tres Pals, sempre entre boscos de roures i pins rojos, més o menys barrejats.

Des de dalt el coll hi ha unes bones vistes a la Serra dels Bufadors i de la vall de la riera de la Solana. Aquí m'entretinc, però, amb els fòssils de petxines i cargols que es poden veure a les roques... i de passada, també, amb alguna sargantana.

De baixada m'arribo al gorg del Pla de l'Hort, on descanso una miqueta. La caminada, que es podria fer en dues o tres hores, se m'ha allargat gairebé fins a cinc.

Per acabar l'excursió faig la visita al bonic castell de Montesquiu... una visita guiada d'una hora, només per mi (gairebé em sento una mica malament i tot). I cap a casa, a descansar.

 Per cert, mirant la foto de la papallona, algú no ha vist res curiós?

Una pista: és una de les estratègies de defensa d'algunes papallones davant els predadors... encara no?

Aquesta papallona ("Inachis io"), entre d'altres, amb les ales plegades té una coloració mimètica, de tons marrons que la camuflen en l'entorn, en canvi, quan és molestada, obre les ales i dos grans ulls (d'un mussol?) comencen a mirar al possible predador.

Bufadors de Beví

Caminada fàcil i molt bonica. Combina bones vistes, boscos de tota mena (alzinars, rouredes, pinedes i fagedes) i els curiosos Bufadors. Els Bufadors són avencs d'on surt aire fred, creant un microclima especial. Diuen que a vegades és pot escoltar l'aire que xiula al seu interior, d'aquí el seu nom.

ANTICICLÓ

Primera convocatòria del "Feisbuc"... sense gaire éxit. Només s'apunten el meu germà i l'Isa (el germà i la cunyada). Bé, la setmana que prometo millorar i avisar millor i amb més temps.

Ja m'agrada anar sol (de fet demà potser ho faré), però en companyia també esta bé. A veure si les properes s'anima més gent.

Avui comencem a caminar una mica més d'hora, a les 10, pensant que és a prop de casa i, sense córrer gaire, hi podrem ser per dinar.

D'entrada el camí va carenant per la Serra de Beví. El dia és clar hi ha unes vistes prou boniques de la Plana, el Montseny i els Pirineus (El Puigmal, la Tossa d'Alp...), a més de Montserrat i els Pollegons del Pedraforca, amagat rera una muntanya.

Avui, també, ens intercanviem els papers, normalment el que s'entrebanca i empuntega per tot arreu sóc jo (encara que no acabi caient mai... o gairebé mai). Avui són en Jordi i l'Isa, que fins i tot acaben per terra... els dos (llàstima de no tenir la càmera apunt).

Deixem la carena i el camí comença a baixar en picat fins als Bufadors, que explorarem amb calma. L'indret és molt bonic.

Els Bufadors són avencs o esquerdes a la roques dels que hi surt aire fred, creant un microclima especial que es reflecteix, també, en la vegetació que els envolta. Diuen que a vegades es pot sentir el so de l'aire sortint de dins seu, d'aquí el seu nom. Avui, però, amb un dels anticiclons més potents de l'any i amb les isòbares separades per milers de Kilòmetres... potser no és el millor dia.

Tornem per baix, pel camí fàcil. Fa solet i fins i tot tenim calor (que déu n'hi do per ser principis de febrer).

Al migdia som a dinar a casa.

Bufadors de Beví (2)

Caminada amb bones vistes, pel camí passarem per rouredes i fagedes, visitarem una ermita romànica i ens entretindrem tot intentant escoltar els sons dels Bufadors, situats en un indret de conte de fades.

LLARGA

Fa un dia gris, lleig. A la matinada ha plogut i a la tarda ho ha de tornar a fer (pel camí ens cauran quatre gotes mal comptades). Avui, però, toca caminada de grup i serem una bona colla. Amb molts ja vacunats, poc a poc sembla que anem tornant a una relativa normalitat.

Sortim del castell de Montesquiu i comencem a pujar a bon ritme (tot i que nosaltres no ho vam fer perquè ho havíem fet no fa gaire, val la pena visitar el castell). Jo fent el xiclet, ja que m’entretinc, com sempre, amb algunes orquídies i algun fòssil.

A mitja pujada ens desviem per passar per la serra dels Bufadors. Hi ha bones vistes, però avui no és, ni de bon tros, el millor dia. Almenys passem per una bonica fageda (avui anirem bona part del dia entre rouredes).

Després d’una forta baixada arribem als Bufadors. Situats en una estreta escletxa de roca, són petits avencs o esquerdes a la roques dels que hi surt aire fred, creant un microclima especial que es reflecteix, també, en la vegetació que els envolta. Avui tampoc és el dia, però diuen que a vegades es pot sentir el so de l'aire sortint de dins seu, d'aquí el seu nom. És un indret màgic que val molt la pena.

Qui se’n recordarà, segur, serà la Montse, que després de travessar una estreta esquerda de roca, un cop ja mirant qui baixa, cau a terra de sobre una roca. Per sort no és fa res.

Dinem tot baixant, una mica abans de Sant Moi, una petita ermita, mig enrunada, romànica del segle X (tot i que podria ser anterior, preromànica).

La tornada la fem seguint un track que ens porta per alguns camins que ara, sabent-ho, potser no agafaríem. Segurament és millor seguir el GR o el SL, encara que sigui una mica més llarg. Fem pujades i baixades, tot passant pel bonic mas de les Planases, i acabem una mica més cansats del que comptàvem, però amb la sensació que ha valgut la pena.

Per acabar de gaudir de la bona companyia fem el got a Sant Quirze de Besora, mentre cauen les primeres gotes de la tarda.

Salt del Molí del Salt

Entre fagedes, sempre boniques, s'arriba al salt del Molí del Salt, espectacular si porta força aigua. En plena primavera, a més, podem gaudir d'un bon grapat de flors, entre les que destaquen algunes orquídies.

QUE "FARTA" MOLT?

Tot i les queixes continuades... que si farà fred, que si això és a la quinta forca, que si haguéssim anat fins a Seva ara ja estaríem a mitja caminada, que si falta molt... al final, m'he sortit amb la meva i anem a caminar a Vidrà.

Que el llibre s'ha d'amortitzar.

Sortim del poble i de seguida comencem a baixar per una fageda molt bonica (d'altra banda, com la majoria de fagedes), tot parant-nos a fer fotos a gairebé totes les floretes que trobem pel camí... és el que té la primavera.

Al cap d'una hora de caminada, arribem al Salt del Molí del Salt. Moooooolt bonic. I ara, imaginem, encara més gràcies a que baixa força aigua.

Ens hi estem una bona estona contemplant-lo, per tornar a pujar, més a poc a poc, cap a Vidrà. gairebé sempre per la fageda, passant pel pont de Salgueda i fent fotos a més floretes (com unes orquídies espectaculars).

Coca-cola i cerveseta al bar del poble i cap a casa. Una mica cansats, no gaire, però contents. L'excursió és molt maca, ha valgut la pena i hem disfrutat molt... afortunadament per a mi, que ara em puc burlar de les critiques inicials: veus que no fa fred, veus com no era tan lluny, veus que ha valgul la pena...