Colònies Tèxtils del Llobregat

Ruta per conèixer els inicis del nostre passat industrial. Tot fent una agradable ruta al costat del riu Llobregat, anirem passat per un munt de colònies tèxtil i coneixerem els elements que les caracteritzaven i també els que les feien úniques.

HISTÒRIA

Avui toca bici, que sempre en fem menys de la que volem. Aprofitarem que anem amb dos cotxes per fer-ne una que fa temps que tenim pendent.

Sortim de Cal Rosal i comencem a resseguir el riu LLobregat. Durant tota la ruta el tindrem al costat, més o menys a prop. Travessarem horts, camps i boscos de ribera més o menys degradats (més aviat més que menys).

Gairebé només sortir, però, ens desviarem, fent més volta de la que calia, fins l’ermita de Sant Vicenç d’Obiols. Té una curiosa història que la fa única: preromànica es va restaurar fa molts anys seguint uns criteris ben diferents als actuals. Se li va voler donar l’aspecte que havia tingut inicialment, en època visigòtica, desmuntant tots aquells elements posteriors, inclosos els preromànics (deixant-ne només algun testimoni). Deixant de banda els criteris de restauració, el resultat és prou bonic i és una de les poques ermites visigòtiques del nostre país. A fora està envoltada per un bon grapat de tombes excavades a la roca.

Tornem a la ruta i anem passant una colònia darrera l’altra. Al Berguedà hi ha una concentració única de colònies tèxtils: catorze (més la fàbrica de Cal Metre). Cap d’igual, ja que totes tenen elements comuns, però també totes de singulars. A totes existien dos espais ben diferents: l'industrial, on hi havia la fàbrica i els elements que permetien transformar l'aigua del riu en energia per moure la maquinària (la resclosa, el canal i la turbina), i, més o menys a prop, els habitatges dels treballadors. En aquest últim espai, segons la colònia, també hi ha havia tota mena de serveis i equipaments per als obrers: església, botigues, safareig, escola, cafè, teatre, zona esportiva... Moltes tenien, també, la torre de l’amo, un gran habitatge residencial que sovint tenia una doble funció: era casa d'estiueig per a la família i espai on dormien els amos quan pujaven a la fàbrica des de Barcelona, generalment un cop a la setmana, per controlar que tot funcionés correctament. La veritat és que, com que anem una mica justos de temps, no ens hi entretenim gaire, i alguna només la veiem a l’altra banda del riu. Però en cada colònia podem veure un o alguns d’aquests elements. Dinem, a més, al mirador del costat de la resclosa de Viladomiu.

Passem, també, per Sant Martí de Puig-reig, una bonica església romànica, del segle XII.

La pedalada és una mica trencacames, especialment a la seva part final. I més per nosaltres, que no hi estem acostumats. En alguns punts acabem amb la bici a la mà. Acabarem també, més tard del que comptàvem. La Clara fins i tot pateix perquè no se’ns faci fosc, tot i que al final arribarem bé.

El punt final el fem a l’Ametlla de Merola, una de les més ben conservades. La volta sencera, però, quedarà per un altre dia (jo ja l’he visitat, encara que fa temps, i no em quedaré amb les ganes).

Nota: al llarg del recorregut hem passat per les colònies de cal Rosal, la Plana, l’Ametlla de Casserres, Cal Bassacs, Viladomiu Nou, Viladomiu Vell, El Guixaró, Cal Prat, Cal Cases, Cal Pons, cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera i l’Ametlla de Merola. Algunes les hem travessat pel mig, d’altres ens han quedat a l’altra banda del riu (en totes hi ha algun pont per desviar-s’hi).

---

Cafè de les 7 Portes - Roc de la Mel - Sant Sadurní - Puig Madrona

Magnífica caminada pel Baix Berguedà. Tot passant per un paisatge principalment agrícola anirem descobrint indrets de gran bellesa: la curiosa Balma obrada de les Set Portes, l’ermita romànica de Sant Sadurní de Fonollet o la immensa Alzina monumental dels Colls. A més gaudirem de grans vistes des del cim de la Serra Madrona.

DIFERENT I VARIADA

Quedem amb en Joan i la Gemma a Casserres, i comencem a caminar, com sempre, gairebé a mig matí.

La primera part és per la ruta de les Fonts, un sender local. Les fonts, però, caldria recuperar-les, ja que l’única que ens agrada és la font del Pagesos. Aquest tram, però, no ens acaba d’agradar (de fet, l’he tret del track, ja que no aporta massa res). Però si es vol fer està tot senyalitzat amb cartells.

A l’alçada del camp de futbol, girem i comencem a caminar per una pista asfaltada. Avui anirem alternant tot tipus de camins. Durant tota la caminada passarem per un paisatge agrari, voltats principalment de camps de cereals, amb alguna petita taca de bosc de tant en tant.

La primera parada, prèvia desviació del camí, és a la Balma de les 7 Portes (o a Balma del Calau o Cafè de les Set Portes). És una gran balma que fa trenta-cinc metres d’amplada per dotze de fondària, obrada amb una paret amb cinc portes i les restes d'una sisena en un extrem (la setena estaria ensorrada). El seu interior sembla que hi hauria dos habitatges, ben compartimentats, que compartirien el forn, ben visible, i  un estable. En bon estat de conservació, va ser habitada fins a mitjans del segle XX. Amb l’ajuda de lots, l’explorem de dalt a baix, entretenint-nos-hi una bona estona. La balma i l’indret on està són molt bells.

Mentre ens anem bufant, com si fóssim gats, fent broma, arribem a la Roca de la Mel. Una roca de grans dimensions emblemàtica de de la zona (de la que, en el poc temps que tinc, no he pogut trobar cap més informació, malgrat imagino hi deu haver alguna llegenda o similar, o no).

La següent parada és a Sant Sadurní de Fonollet, una ermita romànica adossada al mas que li dona nom, molt posterior. És bonica i ho aprofitem per dinar-hi. Avui acompanyats d’un gat gris rus molt bonic i carinyós que ha sortit del mas per saludar-nos mentre mengem. Últimament estem envoltats de gats i gossos...

Per un error, meu, en Joan porta un track i jo un altre, cosa que ens ha anat bé per fer alguna drecera, ara fent cas a un, ara a l’altre. Arribant a la serra de Madrona, cap dels dos passa pel seu cim, i com què el camí sembla evident, passem de tracks i improvisem una mica. Afortunadament. Les vistes des d’aquesta modesta serra són impressionants: cap al nord, totes les muntanyes de l’Alt Berguedà i el Solsonès, cap al sud, la plana del Berguedà i el Bages, amb Montserrat sobresortint com una illa de la boira sota seu. El vèrtex geodèsic és diferent als habituals, molt més alt, la Gemma i la Clara hi pugen per fer-se la foto pertinent de cim (tot i que no és 100Cims, cosa estranya pel com és i on està).

Baixem resseguint la carena fins a retrobar la ruta “prevista”. Encara ens queda una última parada. La colossal Alzina dels Colls és un arbre monumental que fa una alçada de més de setze metres i té una capçada mitjana de gairebé vint-i-nou metres. Té el típic port d'alzina isolada, amb la capçada amb la màxima superfície que la seva biologia li permet. Al mig d’un camp, el seu aspecte és majestuós, dels arbres monumentals més bonics que he vist.

D’aquí ja ens queda poc fins a acabar. Ho farem com sempre que anem en colla: fent el got al poble per acabar de gaudir de la companyia.

---

Santuari de Queralt

Caminada curta però molt bonica a un dels indrets més emblemàtics del Berguedà: el Santuari de Queralt, amb magnífiques vistes.

QUAN EM LLEVO

Quan em llevo, sense preses. Tard però no molt (no sóc dormilega... només més aviat nocturn, em llevo tard perquè me’n vaig a dormir tard). Això voldrà dir que n’hauré de fer una de més aviat curta, però ja la tinc pensada. I és una d’aquelles que tinc pendent des de fa massa temps: el Santuari de Queralt.

Es pot començar al centre de Berga, però si no volem fer una volta per la ciutat diria que no val massa la pena, ja que és camina per carrers i urbanitzacions. Començo, així, a Fumanya (i de passada l’escurço una mica, que també m’anirà bé).

Faig un trosset de carretera i de seguida m’enfilo per la baga, entre faigs i roures. Per sort fa un dia més aviat de primavera i no fa gens de fred. El camí, però, passa sempre prop de la carretera d’accés al santuari, i el continu soroll de cotxes (avui, tenint en compte que som diumenge, encara més), i això li treu una mica d’encant.

Al cap de poc em desvio cap a Sant Pere de Madrona (deixant de banda el camí que em portaria directe al Santuari). És una bonica ermita romànica, del segle XIII, sobre una cresta i amb bones vistes. Val la pena.

Continuo la pujada per la baga i al cap de poc arribo al Santuari de Queralt. Conjunt del segle XVIII, tot i que amb reformes posteriors, amb l’església barroca. És bonic, però el que m’ha portat fins aquí, més aviat, són les seves magnífiques vistes, especialment cap al sud: Berga i el Berguedà, el Bages, Montserrat, el Montseny...

Faig la volta pel camí de ronda del castell, gaudint de les vistes. Ho aprofito per dinar, al sol, continua fent un dia que sembla més aviat de principis de primavera.

Dubto per quin camí baixar entre les diverses opcions que hi ha. La volia fer curta però potser m’he passat. Al final em decideixo pel camí de les capelles, el més clàssic, precisament per això. És, també, el més curt, però bé, ja caminarem més un altre dia (i arribar un dia d’hora a casa, també està bé).

La baixada té l’al·licient, a més dede les diferents capelles que es van trobant pel camí, que es fa per el solell entre alzinars i brolles, un contrast ben evident amb el faigs de la pujada.

---

Molí de Ballús i Sant Vicenç d'Obiols

Colònies tèxtils, una ermita visigòtica i prerromànica, bones vistes, un salt d'aigua i un passeig al costat de la riera fan d'aquesta una caminada complerta i bonica.

MÉS AIGUA

Canvi d’hora, em llevo més o menys com sempre havent dormint poc... i ho notaré tot el dia (també que ahir vaig estar tot el dia ajudant al meu germà i la cunyada).  Tot i que gairebé són les onze, començo a caminar, també, més abrigat del que em pensava (per sort he agafat el forro polar per si un cas... i si hagués tingut alguna cosa més, també m’hauria anat bé). Continuo aprofitant les pluges de fa uns dies, torna a tocar salt d’aigua.

El primer tram és al costat del Llobregat, seguint la Ruta de les Colònies. Prou bonic, llàstima que en aquest tram hi ha fàbriques, un polígon industrial i alguna carretera que li fan que perdi una mica d'encant. De seguida, però, arribo a la colònia de la Plana, que conserva les cases dels treballadors, el canal i part de la fàbrica.

A partir d’aquí m’enfilo mica en mica entre camps. De seguida arribo, també, a la següent parada del dia. Amb la sorpresa que la podré visitar per dins. Pago l’entrada i la noia que se n’encarrega em fa una molt bona explicació. L’ermita de Sant Vicenç d’Obiols té una curiosa història que la fa única: preromànica es va restaurar fa molts anys seguint uns criteris ben diferents als actuals. Se li va voler donar l’aspecte que havia tingut inicialment, en època visigòtica, desmuntant tots aquells elements posteriors, inclosos els preromànics (deixant-ne només algun testimoni). Deixant de banda els criteris de restauració, el resultat és prou bonic i és una de les poques ermites visigòtiques del nostre país. A fora està envoltada per un bon grapat de tombes excavades a la roca. Tot plegat val molt la pena.

M’enfilo una mica i continuo planejant, sovint amb bones vistes a la zona. Fins al Ballús, on el camí comença a baixar i es desvia cap a la riera. L’aigua se sent una mica abans. Al costat del molí de Ballús hi ha un racó molt bonic, l’aigua de la riera de Graugés cau des de deu metres d’alçada per sobre una gran bauma. Val molt la pena... i ho aprofito per dinar (avui no m’he oblidat res).

Reculo una mica i torno a baixar per tornar a buscar la riera. L’última part de la caminada, al seu costat, és un passeig molt agradable (amb algun petit salt d’aigua més). Llàstima que el dia estigui una mica ennuvolat.

Arribo a l’Ametlla de Casserres, punt i final de l’excursió. Antiga colònia tèxtil, força ben conservada, resten la casa de l’amo, les cases dels obrers, l’església i la fàbrica.

---

Sant Salvador i la Bòfia

Caminada molt complerta, entre camps, pinedes, alzinars i rouredes passarem per una ermita, ens enfilarem al cim de Sant Salvador (amb molt bones vistes), entrerem a una cova, petita però bufona... i si les pluges o el fred acompanyen, per un gorg i un parell de bonics salts d'aigua.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Aventatges de no tenir feina (autocreant-la, espero), com que el cap de setmana haig d'anar a muntar la carrossa de carnaval, puc anar a caminar entre setmana. Avui cap el Berguedà, tot i el fred.

Començo a caminar al camí del Clot d'Espunyola, tal i com diu la ressenya (tot i que m'hi hagués fixat bé, ho faria a Espunyola). A dos quarts d'onze. Fa sol i s'està molt bé.

Segueixo el camí ral d'Espunyola molt poc tros, fins arribar a la primera sorpresa del dia, un gorg petit però ben bonic, a la riera de Clarà. Començem bé. A partir d'aquí, deixo el camí ral i em començo a enfilar cap a Sant Salvador.

Pujada i més pujada, entre pinedes, alzinars i alguns roures. En algun tram, puja en força. Pel camí dues sorpreses més. Dues vegades passo pel costat del torrent dels Emprius. De normal, imagino, deu ser ben modest, però el fred d'aquest hivern (i a l'estar a la obaga), fa que l'aigua s'hagi glaçat formant un parell de cascades de gel ben boniques. Per acabar de veure-les bé hauré de grimpar una mica, però val la pena.

Arribo a l'altiplà de Torneula i el camí es suavitza una mica, puja i baixa però de forma més amable, fins arribar a Sant Salvador. Al caire d'un cingles les vistes són molt boniques... i en un dia clar, han de ser impressionants (cap al sud). Avui amb la calitxa, però, m'haig de conformar amb el Berguedà i el Solsonés, endevinant les muntanyes llunyanes més enllà. Només amb això, però, ja val la pena. Les contemplo amb calma, tot i que comença a bufar un vent fred.

Tot seguit baixo cap el segon "objectiu" del dia: la Bòfia (de Torneula). Un nom curiós que, imagino, com passa amb les bores, deu ser una altre manera d'anomenar les coves, almenys en aquesta zona (hi ha més bòfies a prop). Per desgràcia, però, no he sabut trobar més informació (tot i que m'hagués agradat). La visito. És de dimensions modestes, només fa vint-i-sis metres de llarg, però ben bonica. Al fons hi ha una petita bassa que li dona un aspecte ben particular. No hi ha moltes concrecions, però les que hi ha són ben maques. M'hi passo una bona estona fent fotos de totes bandes.

Surto hi ho aprofito per dinar, arrecerat del vent.

El camí, tot seguit, baixa en picat. Una mica abans d'Espunyola arribo a la plana i deixo enrere pinedes i alzinars (algun tros, amb molt bona pinta de bolets), per passejar, ara, entre camps de conreu.

Pel camí, seguint el camí ramader, les dues últimes parades, passo per davant del mas dels Qatre Vents, del segle XVII, ben quadrat i amb una torre de defensa. Una mica més enllà, Sant Climent de l'Espunyola, d'origen romànic tot i que amb grans modificacions posteriors (especialment del segle XVIII).

---