Salou - Cambrils

Ruta ideal per fer en bici (o a peu) entre Salou i Cambrils. Si bé sempre per passeigs marítims pel camí anirem descobrint diversos punts d’interès.

CONTRASTOS

Toca bici i, com fem tot sovint, ho aprofitarem per fer una d’aquelles excursions que difícilment faríem a peu. Tenim ganes de mar i ens decidim per fer el Camí de Ronda, si es pot dir així, entre Salou i Cambrils.

Fora de temporada, aparquem bastant al centre i gratis. Només hem de pedalar una mica i de seguida som al passeig marítim. A partir d’aquí només hem de seguir el carril bici que enllaça els passejos de Salou i Cambrils.

Pel camí ens anirem parant a fer fotos als diferents punts d’interès que anirem trobant:

- Al Monument a Jaume I, erigit l'any 1965 per commemorar la partida d’aquest rei des de les platges de Salou per conquerir Mallorca.

- El Xalet Mallorquí o de l’Alemana, del 1928, i el Xalet Loperena, del 1925, noucentistes i un al costa de l’altre (una mica més avall hi ha la casa Bonet, que ens saltarem, modernista).

- El port i el monument als Pescadors.

- La Torre de l'Esquirol, una torre de telegrafia òptica que formava part de la línia que havia d'enllaçar Madrid amb la Jonquera, passant per València. Del segle XIX, restaurada, és una de les més conservada dels Països Catalans.

- La Torre del Port o Torre dels Moros, una antiga torre de guaita de defensa, del segle XVII.

Com que hi passarem al migdia, hora en què està tancada, em quedo amb les ganes de visitar la vil·la romana de la Llosa, que fa cara d’estar bé (un altre dia serà).

També destaca el contrast entre Salou i Cambrils. Les dues poblacions són molt turístiques, però el primer sense massa personalitat, podria ser qualsevol altre (podríem ser a Lloret o Platja d’Aro i no notaríem la diferencia), mentre que Cambrils ha conservat una mica millor l’essència de poble, almenys al centre.

En algunes platges es conserva, encara, una mica de la vegetació de platges i dunes. Ho aprofitaré per fer alguna foto.

A la riera de Riudecanyes s’acaba la ruta i reculem per on hem vingut. Dinem una mica més enllà, gaudint del sol i la platja. Fa una mica de vent que fa que s’estigui molt i no passem calor. Més endavant, també, ens trobem amb cunyats i nebots (que estan per aquí passant el cap de setmana), i ens estarem una estoneta més a la platja.

Tornem al cotxe, deixem les bicis i ens canviem. La ruta ha estat prou bé, potser perquè jo ens esperàvem el que hem vist i res més. Abans de marxar farem una passejada pel centre i un gelat de comiat.

Castells de Saburella, Selmella i Vallespinosa

Bonica ruta, especialment preciosa a la primavera amb el romaní florit, que enllaça tres castells medievals, dos d’ells força malmesos. Durant el camí també tindrem bones vistes a Sant Miquel de Montclar, el Cogulló de Cabra i el Camp de Tarragona.

ROMANÍ

Em torna a tocar anar sol. Com que el dia ja es va allargant tinc ganes d’anar una mica més “lluny”. Descarto el nord, on es preveuen ruixats aïllats... però no vull que justament em toquin a mi. Em decideixo per una que fa temps que tinc pendent: la ruta dels 3 castells. De passada, per anar, també, a una zona força desconeguda i que tenim moltes ganes ”d’explorar” (amb la Clara hi tenim pendents alguns cims i altres rutes que tant de bo puguem fer aviat, almenys algun).

Surto de Vallespinosa d’hora (només he fet una hora i mitja de camí). Passo per la font de Vallespinosa, un racó prou maco, i baixo pel clot de Comadevaques, una bonica fondalada humida envoltada de penya-segats. Passo, també, pel costat del Molí del Racó, enrunat.

Quan porto una estona giro a la dreta i em començo a enfilar fins arribar a un coll, on em queda el castell a l’esquerra. Per arribar-hi faig la volta més llarga per la pista que l’envolta, el que em permetrà veure’l per totes bandes. El castell de Saburella és segurament de construcció tardana, de finals del segle XII o principis del segle XIII. Dels tres que veuré avui el més ben conservat i el que m’agradarà més, ja que manté una de les tres torres gairebé sencera, una altra de ben conservada i bona part de la muralla.

Un cop vist em continuo enfilant fins a les Agulles, el punt més alt de la caminada, per després caminar planerament. Des d’aquí ja començo a tenir bones vistes i, més enllà, queda davant meu el segon castell.

Abans d’arribar-hi, però, primer m’entretinc en un camp d’ametllers florits, després amb la primera abellera florida (una orquídia) i, finalment, em desvio, just abans, cap a l’ermita de Sant Llorenç, romànica, del segle XII, molt malmesa i aguantada per un lletjos contraforts de ferro (ara que, segurament millor això que res i acabi caient enrunada).

Tot seguit m’enfilo al castell, on s’entra per una estreta i curiosa “porta”. El castell de Selmella és d’origen medieval, dels segles XI i XII, tot i que va patir moltes modificacions posteriors. Es conserven algunes de les seves muralles. Està prou bé i dels tres és el que té més bones vistes, avui força encalitjades. Tot i això aprofito per dinar tot contemplant el Cogulló de Cabra, el Montagut d’Ancosa, les muntanyes de Prades o el Camp de Tarragona (entre d’altres).

Continuo el camí. Fins ara he passat per pistes més o menys amples, gairebé sempre envoltat de brolles amb o sense pi blanc. Durant tot el camí amb la gatosa i el romaní florits, especialment aquest últim, carregat de flors d’una manera que poques vegades recordo. Ara, durant una bona estona ho faré per un corriol amb aquests matolls a banda i banda, combinant el blau intens, amb tons de groc i amb vistes al cogulló. Sense saber-ho he encertat, també, en fer aquesta ruta ara a la primavera.

Baixo i torno a fer un camí planer fins arribar a l’últim castell, el més malmès dels tres. Del castell de Vallespinosa, construït al segle XII, només es conserven parcialment dues torres circulars i una part de la muralla (tot mig amagat per la vegetació). Té bones vistes a Sant Miquel de Montclar, el poble, que queda just sota seu, i el clot de Comadevaques.

Baixant es passa, també, per l’ermita de Santa Maria i Sant Jacint de Vallespinosa, construïda com a ex-vot al segle XVII. Vaig molt bé de temps i, abans de tornar a casa, faig una volta sencera al petit i bell poble de Vallespinosa.

Montagut d'Ancosa i puig Formigosa

Situada en un punt privilegiat, des d’aquest 100 cims, el Montagut d’Ancosa, les vistes són espectaculars i van des dels Pirineus fins als Ports. Pel camí passarem, també, per un arbre monumental i la bonica ermita de Sant Jaume de Montagut.

NEU I VENT

Toca caminada de grup. Avui serem pocs, només cinc, tot i ser facileta. Pel camí, tot venint, ens ha agradat veure les muntanyes de Montserrat nevades, que tampoc és gaire freqüent (a la tornada ja no en veurem ni rastre). Hem quedat a Querol i acabem de fer els últims kilòmetres en un cotxe. Començarem a caminar al coll de Montagut, on trepitjarem les petites restes de neu que queden d’ahir (molt poques i ja no en tornarem a veure més fins al primer cim).

La primera part és per un corriol estret. Baixem mica en mica pels boscos que ens acompanyaran tot el camí, alternant alzinars, pinedes de pinassa i, mes endavant, alguna roureda (i algun camp). M’agrada veure la gatosa florida i el marfull a punt de fer-ho.

La primera parada és ben a prop, al singular, monumental i bell Pi de les Quatre Soques. És una gran pinassa que, a poc més d'un metre del terra, es diversifica en quatre troncs (com si fossin quatre pins diferents). Aquestes “branques” s’anomenen canons i, en aquest cas, arriben als vint metres d’alçada.

Poc passat el pi baixem amb més ganes fins al fons del barranc de les Trencades, tot passant per un alzinar molt ombrívol i humit, amb troncs i roques plenes de molsa, com en un conte de fades.

Un cop a baix ja passarem per camins més amples. De seguida, però, ens enfilem fins al mas de l’Aranya, amb una part enrunada i una altra restaurada, tot i que no sembla com a habitatge. A partir d’aquí la ruta es torna més planera... i ventosa.

Al collet del Vent girem a l’esquerra i al cap de poc ens enfilem fins al Puig de Formigosa, que amb els seus nou-cents noranta metres és el cim més alt del Sistema Prelitoral Central (que inclou les serralades que es troben a cavall de les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà). Un cop al cim quedem una mica decebuts, les vistes només són cap a una banda (val a dir que boniques), però bona part estan tapades per la vegetació... i només en Pep havia llegit això al track. Tampoc hi ajuda que el dia continuï una mica ennuvolat. Les previsions eren que a aquesta hora el cel ja estaria del tot o força serè, però s’ha endarrerit una mica. Bé, a vegades passa, que hi farem.

Reculem un tros i continuem el camí, desviant-nos al llac de Formigosa, a pocs metres. És un estany artificial que es va construir per abastir algunes urbanitzacions de més avall, però que s’ha naturalitzat amb la formació de canyissars. No està sec, però si amb un nivell molt baix, gairebé mínim. Ple ha de ser prou bonic.

Continuem una mica més fins arribar a la bonica església de Sant Jaume de Montagut. Del segle XIV, és un exemple singular del gòtic català per la tipologia de la seva planta i les seves solucions estructurals: amb una sola nau rectangular, amb set capelles que conformen un absis poligonal, amb grans contraforts a la façana nord i dos campanars d'espadanya a la sud. Mica en mica va sortint el sol, però el vent, fred, no afluixa i aprofitem per dinar arrecerats a la seva portalada.

Hem deixat pel final el principal objectiu del dia, que queda molt a prop. Després d’una breu pujada arribem al cim del Montagut d’Ancosa, amb dos miradors a banda i banda del cim. La visibilitat és molt bona i les vistes són espectaculars: els cims més alts dels Pirineus, del Puigmal a l’Aneto, el Montsec, el Pedraforca, el Cadí, Montserrat, el Montseny, Collserola, el Garraf, la vall del Gaià, el Montmell, el Penedès, el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades, les Serres de Tivissa i Vandellòs, Llaberia, la serra de Montsià o els Ports, entre d’altres.

Una curta baixada i ja som al cotxe. El bar de Querol continua tancat i per acabar d’arrodonir la jornada i acabar de gaudir de la companyia quedem a Santa Margarida de Montbui per fer el got. Era la primera vegada que caminàvem per aquesta zona, pendent des de fa massa, i de ben segur que hi tornarem.

Escornalbou

Magnífica ruta que destaca, entre altres coses, per les espectaculars vistes que tindrem des dels diferents cims i la visita al bell castell monestir d’Escornalbou (i quan obrin l’accés, la possibilitat de fer un 100 Cims, Santa Bàrbara).

“XOFS”

Avui toca caminada de grup, tot i que serem pocs, només quatre (amb la baixa d’última hora de la Clara, en Miguel i la Núria). Arribem puntuals i comencem a caminar al petit poble de l’Argentera. Entre l’anada i la tornada el travessarem gairebé tot. És prou bonic.

Baixem una mica i de seguida ens tornem a enfilar, molt de mica en mica, amb bones vistes al poble i a les muntanyes que l’envolten. Comencem a caminar entre boscos, pinedes i alzinars. Gairebé d’entrada, trobem un cartell on es prohibeix el pas pel camí per on hem d’anar, tot i que sembla mig abandonat (de cotxes, almenys, fa temps que no n’hi passen). Sembla que hi passa tothom i pel mapa veiem que no passa pel costat de cap casa. Hi passem tot i que potser no ho hauríem de fer (i ara menys, ja que buscant, ja a casa, he trobat que es pot evitar tal i com s’explica al track).

Sortim a una pista asfaltada on, de seguida, trobem la bonica font de Vilamanya. Seca, els efectes de la sequera es noten en fonts, però també en la vegetació. En serà una prova les nombroses falgueres mig pansides que anirem veient durant tot el camí.

Al cap de molt poc deixem la pista i ens comencem a enfilar per un corriol. La pujada no és molt llarga, però força dreta i amb algunes tarteres, amb bones vistes al castell d’Escornalbou. Un cop a dalt el premi és millor del que ens imaginàvem: les vistes són impressionants. Des del cim del Puigpedregòs, que ha fet honor al seu nom, es domina pràcticament tot el Camp de Tarragona, de les muntanyes de Tivissa-Vandellòs als primers contraforts del Garraf, amb les muntanyes de Prades i el Montsant, el castell i la serra de Llaberia al darrera. Fins i tot es deixa veure, una mica, la Punta de la Banya del Delta.

La baixada és curta, però ben dreta... tant que en algun punt fins i tot hem de posar el cul a terra. Tot seguit planegem una mica per enfilar-nos al segon cim del dia. La pujada és curta, però també dreta i en algun punt, sense arribar a grimpar, ens hem d’ajudar amb les mans... i a la baixada, també amb el cul. El puig de les Forques és una mica més baixet, però les vistes són igual d’espatarrants (i més o menys les mateixes). Tot i la forta ventada, que ens obliga a tapar-nos com a ple hivern, ens costa marxar.

Fins ara hem passat per corriols clars però estrets, a partir d’aquí anirem per camins més amples i fresats. Anem en direcció al castell i comencem a passar per una de les “joies” i curiositats de Tarragona: la petita sureda d’Escornalbou. Pràcticament l’única, sinó l’única d’aquesta demarcació, si no es tenen en compte alguns exemplars puntuals o petits grupets aïllats al voltant de la serra de Prades.  

Abans d’anar al castell, just al seu costat hi ha mirador de Puigferrós. Hi anem, té bones vistes al castell, a Duesaigües i al camp de Tarragona.

Tot seguit anem al Castell Monestir d’Escornalbou, tot hi sabent que està tancat. La visita al seu interior ens quedarà pendent per quan l’obrin, que sembla que serà properament (a partir del juny). En podem veure una petita part des de fora. És una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX, formada per les restes de dos edificis medievals (un monestir i un castell). Després de quedar pràcticament en ruïnes, el va adquirir Eduard Toda. Seguint la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses, el va reformar a la “seva manera”, fins i tot obviant les recomanacions de Puig i Cadafalch, aixecant torres d’un exòtic estil medieval i reconvertint i adaptant espais a les seves necessitats i gustos. D’aquesta manera el castell es va convertir en casa senyorial i de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica i algunes restes de la sala capitular, mentre que el claustre es va transformar en un mirador-jardí al Camp de Tarragona.

El que no ens imaginàvem, ja que el recinte exterior està obert des de fa un temps, és que no podríem pujar fins a l’ermita de Santa Bàrbara, 100 Cims. L’accés està tancat temporalment i vigilat per un guarda de seguretat. De fet, és ell el que ens informa d’això, no gaire educadament. Aquesta caminada la teníem ajornada des de molt abans de que s’ampliés la llista de 100 Cims i s’inclogués l’ermita... si ens hagués passat llavors, després de les vistes dels dos cims i el mirador, segurament no n’haguéssim fet gaire cas. Ara, però, quedem una mica tristos i decebuts.  

Dinem, encara una mica “xofs” a la font del Serrai, molt propera al castell. Tot seguit comencem a baixar per l’altra banda. Gairebé només d’entrada ens trobem una sorpresa: l’Espai Carbonera. És a pocs metres del camí i ens hi desviem. És una antiga plaça carbonera on hi ha un bon panell informatiu sobre aquesta activitat i s’hi ha reproduït una carbonera.

Continuem la baixada tot desviant-nos únicament a la font del Galàpet, seca. Un cop a l’Argentera completem la volta al poble i, abans d’acabar d’arribar al cotxe, fem el got de comiat al bar del poble, un antic i gran espai, amb encant i una gran terrassa, que fa les funcions de local social i de cinema, entre altres. Bon comiat per un gran dia en companyia.

Entorn del Pont del Diable

Caminada molt complerta amb nombrosos punts d’interès. Tot passejant entre vegetació mediterrània descobrirem el Pont del Diable, masos, fonts, arbres, barraques de vinya, pedreres romanes...

VACANCES

Estic de vacances i la Clara no. Aprofitaré aquest parell de setmanes per fer alguna d’aquelles caminades que a ella no li agraden i a mi si. Per començar una visita que tinc pendent des de fa massa anys, mil vegades vist de l’autopista, mai no he estat a l’aqüeducte romà de Tarragona, el Pont del Diable. Amb l’excusa de fer una caminada al seu voltant, finalment ho podré fer.

Deixo el cotxe a l’aparcament del Pont del Diable i començo a caminar. De fet, la primera parada serà aquesta. També anomenat aqüeducte de les Ferreres, va ser construït al segle I i era només una part d’una llarga canalització per portar aigua a la ciutat des del riu Francolí. L’aigua es captava a la zona del Rourell i es conduïa més de deu quilòmetres a través de diferents canalitzacions i aqüeductes de diferents mides. El Pont del diable fa uns dos-cents disset metres de llarg, una alçada màxima de vint-i-set i quasi dos metres de gruix, amb una doble línia d'arcades, la filada superior té vint-i-cinc arcs i la inferior onze. M’agrada l’explicació que hi ha al panell informatiu, que copio literalment una part: “Tot aquarum tam multis necessaris molibus pyramidas uidelicat otiosas compares aut cetera inertia sed fama celebrata opera Graecorum.” Compara, si vols, amb les pedres tan nombroses i necessàries de tants aqüeductes, les supèrflues piràmides o les construccions dels grecs, famoses però inútils.”

“Això va escriure Frontí, el primer curator aquarum o inspector d’aigües de Roma, a finals del segle I dC. El text deixa molt clar com d’orgullosos estaven els romans de l’enginyeria per abastir d’aigua potable les seves ciutats. Els estudiosos parlen d’un abastament d’uns 1000 litres per habitant i dia. De fet, l’aigua no era només un bé de primera necessitat per beure, cuinar, netejar... era també un element central de la convivència, de les relacions humanes, a través dels banys a les termes.”

Tants anys d’espera, m’hi passejo per totes bandes, per sobre, per sota i per tots costats. Val la pena.

Un cop vist continuo la caminada. Avui, principalment, entre pinedes de pi blanc (en realitat brolles), per un vegetació típicament mediterrània que gaudeixo tant com la de l’alta muntanya: el margalló, l’ullastre, l’aritjol...  Sovint entre feixes, amb parets de pedra seca, que deixen entreveure un passat en que aquesta zona havia estat utilitzada amb fins agrícoles, imagino ocupada per oliveres, vinyes o garrofers (entre altres). Passo pel costat del celler del mas dels Arcs, abandonat, amb una gran columna modernista que és indicatiu d’un passat més esplendorós (una mica més enllà hi les ruïnes del mas).

Més endavant passo per la bonica, curiosa i mig abandonada font del Garrot. Una pila de pedra recollia l’aigua que corria per l’interior de la muntanya a través d’una mina de pocs metres de profunditat. Va ser un lloc de reunió per a celebracions de diverses generacions de tarragonins, de manera especial tres dies a l’any: Divendres Sant, Dilluns de Pasqua i l’1 de Maig. Una mica més enllà es deixa veure el gran mas que li dóna nom.

Continuo endavant, tot passant per la monumental alzina del Garrot, per enfilar-me al mas del Frare, enrunat, i continuar pel camí de carro que hi porta. I mai més ben dit, poc més endavant encara s’aprecien clarament les marques o roderes que, amb el pas del temps, van deixar sobre la roca.

Deixo enrere la cova del Garrot, una gran bauma on no veig camí per baixar-hi. Passo pel també abandonat Mas Pastor. Poc més endavant em trobo un dels respiralls de la Mina de l’Arquebisbe, una gran obra d’enginyeria de finals del segle XVIII, consistent en una conducció d’aigua, principalment subterrània, que fa vint-i-vuit kilòmetres de llargada (i que va acabar amb els problemes d’abastament d’aigua de la ciutat de Tarragona en aquella època).

Poc més enllà hi ha la massissa i ben conservada barraca de vinya Tasías, del segle XIX, de sis metres de diàmetre per quatre d’alçada. Restes d’un passat que cal conservar i recordar. Ho aprofito per dinar. Només una mica més endavant hi ha l’era de mas Granell, amb un gran pi, i un altre mas abandonat, el del Granell.

Tot i que fàcil (evidents un cop ho saps), em costen una mica de trobar les fonts dels Bous i la Fonda. Situades les dues en antigues pedreres romanes, la primera en una de petita i la segona en una de més gran. La font dels Bous és un bassiol excavat a la pedra que recull l’aigua que sua de la roca. La font Fonda fa honor al seu nom i es troba a l’interior d’una mina.

Poc més enllà hi ha la Creu, monument funerari erigit pels germans Puig i Valls, en memòria dels centenars de cossos enterrats en aquest indret de quan, durant la guerra del Francès (fa dos-cents anys), el mas dels Arcs va ser hospital de Sang de les tropes franceses.

Uns metres més enllà, hi ha unes inscripcions gravades a la roca, de quan Alfons XIII va anar a Tarragona: “el amor a l’árbol enoblece al hombre, su cultivo lo enriquece. El amor y adoración a Dios endulza el corazón del hombre y santifica su espíritu”. A principis del segle XX els germans van crear un parc forestal amb diferents espècies vegetals i rajoles que evocaven l’amor a la natura, abandonat, mica en mica s’han anat recuperant diferents espais.

Faig una última volta pel Pont del Diable, i cap a casa.

El Torn

Cim modest (100 Cims) però amb bones vistes al Camp de Tarragona, la serra de Vandellós, les Terres de l’Ebre, el Delta (i a la central nuclear). Després de la pujada ens podrem refrescar a una de les platges més belles del país, la del Torn (nudista).

CAPVESPRE

Hauríem de ser a Mèxic, però ens han cancel·lat el vol (afortunadament). En lloc d’això farem una setmaneta pel país, primer una mica de platja, després muntanya (que per llocs bonics podem competir amb qualsevol).

Després de dinar a cal sogres, furgo i cap a l’Hospitalet de l’Infant, on ens instal·lem al càmping de Cala d’Oques i estarem molt bé. Primer bany, molt tardà, de la temporada, per estrenar càmera aquàtica. Dormir amb el so de les onades i matí i migdia de platja, fent snorkel. Una mica de “relax” sempre es posa bé.

Ens posem a caminar a tres quarts de set de la tarda. La caminada és fàcil i curta i així evitem les hores de més calor (que, de totes maneres, no és exagerada). Sortim del càmping seguint el camí de ronda, on hi ha uns búnquers. De seguida, però, ens desviem cap a l’interior, travessem la via del tren i començar-nos a enfilar muntanya amunt, tot passant per les bateries del Pla del Rabadà.

Ho fem entre brolles, però amb el sol relativament baix, sovint la mateixa muntanya ens fa ombra. Durant la pujada gaudim de bones vistes al Camp de Tarragona, les muntanyes de Vandellós i la platja del Torn.

Seguim el GR, un tram de camí que ja havia fet quan vaig fer el Camí de Ronda fins a l’Ampolla. Baixem una mica, fins al mirador del Torn on descobreixo, amb sorpresa, que han canviat el recorregut del GR i ja no es desvia a la dreta. Ara segueix recte i passa pel Torn, a pocs metres (i que llavors no vaig fer, perquè no feia els 100 Cims... m’hi havia quedat molt a prop).

Des del cim les vistes s’obren cap al sud i, encalitjades, contemplem les Terres de l’Ebre, el Delta, la serra de Tivissa, la serra de Montsià... i la central nuclear de Vandellós en primer terme.

D’aquí reculem fins a la carretera, que seguim avall. Hi trobem un moneder amb tot de targetes i sense ni un duro (que portarem al càmping i aquests el portaran a la policia, ja que no aconseguim trobar la seva propietària a les xarxes socials).

Deixem la carretera, baixem una mica més, travessem la via del tren per un túnel i ens plantem a la platja del Torn, amb la merescuda fama de ser una de les més boniques de casa nostra. Ho fem just davant de l’antic illot, ara unit a la platja, que li dóna nom. Per acabar-ho d’arrodonir a les dunes hi puc contemplar força lliris de mars florits, una agradable sorpresa.

Amb algun dubte de si passar per la platja o el Camí de Ronda que va per darrera la platja (i que algun dia haurem de fer fins a Vandellòs, ja que al seu dia no va poder ser), al final acabem passant per la platja. És nudista, però a l’hora que és, les nou del vespre, hi ha ben poca gent... i ho aprofitarem per banyar-nos en pilotes, un “gustàs”.

Arribarem al càmping gairebé de nit. Demà, però, tampoc tenim pressa per fer res. Farem un últim bany matinal, comprarem menjar i travessarem tota Catalunya per instal·lar-nos en un càmping de Llavorsí (on ja havia estat, estarem molt bé i igual de tranquils que aquí... i ens sortirà molt més barat).

Puig d'en Cama

Un dels últims contraforts de les Muntanyes de Prades, aquest 100 Cims té unes vistes espectaculars al camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten. Val la pena, de pujada o de baixada, recórrer el bell Camí del Rec, amb construccions d’origen medieval.

PRIMERA DE L’ANY

Com ja és tradició la primera caminada de l’any ha de ser diferent, una mica lluny i, almenys en principi, bonica. Des de fa un parell d’anys, cap a Tarragona. L’escollida és la pujada a Puigcabrer, però arribant veiem que està mig cobert de boira, i que les vistes cap a Lleida seran escasses. Més cap al sud es veu sol i fem una recerca ràpida, improvisant, per anar, si pot ser, a un lloc més o menys proper. Ens decantem per un altre cim: el Puig d’en Cama (que no el teníem contemplat per fer a curt termini).

Entre una cosa i l’altra, ja no anàvem d’hora, comencem a caminar a la Selva del Camp cap a les dotze. Passem per un parell de bonics molins i de seguida comencem a caminar pel Camí del Rec, un sender rehabilitat que data de fa molts segles enrere. Aprofitava el rec que, des de l’edat mitjana fins als anys vuitanta, va abastir d’aigua aquesta població, travessant rius i torrents gràcies a diferents ponts, que des de llavors han estat més o menys modificats. En són un bons exemples els fotogènics Pont Sec i Pont Alt. Ben pla, com pertoca a un rec, ens passegem entre avellaners i algunes oliveres, amb algun petit tram de bosc de ribera, amb bons panells informatius de la fauna i la flora locals.

Poc passat el Pont Sec deixem aquest bonic sender, per agafar el Camí dels Banyadors i començar-nos a enfilar. Deixem enrere avellaners, amb aspecte hivernal, i pugem per alzinars que, de tant en tant, ens deixen veure alguna bona panoràmica.

Un cop al cim les vistes són precioses. A una banda tot el Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten, com les serres de Llaberia o la de Vandellòs, per desgràcia una mica encalitjats. A l’altra banda les muntanyes de Prades. Ho aprofitem per dinar. El sol escalfa, i si no fos perquè es fa de nit aviat, faríem migdiada i tot.

Reculem un petit tros i tot seguit continuem per la carena fins arribar a Sant Pere del Puig. Aquí s'hi han aixecat tres esglésies: la primera, romànica del segle XII (en queden algunes restes); la segona, renaixentista i destruïda durant les guerres carlines, i l’actual del 1877, que va ser cremada el 1936, durant la Guerra Civil, i restaurada el 1952. L’edifici no és gran cosa, el que ens agrada més és un pessebre fet amb figures de plastilina (molt original), però les vistes al Camp de Tarragona continuen sent espectaculars.

D’aquí la baixada és més directe i arribem relativament d’hora cap al cotxe, just per no haver de fer la major part del camí de nit (que sempre va bé).

Bosc de la Marquesa

Caminada a un dels últims racons de la Costa Daurada que es conserven relativament intactes, sense urbanitzar. Pel camí descobrirem racons d’una bellesa sorprenent com la cala Fonda o la cala Becs.

IMPRESCINDIBLE

La Clara té ganes de mar i a mi sempre m’ha agradat. Avui ens acompanyen, també, en Ramon i la Gemma. Farem un tram de camí de ronda de la Costa Daurada, que en principi ha de ser molt bonic, tot i que no ens ho acabem de creure del tot.

Comencem a caminar a la platja Llarga a mig matí. Fa sol i un dia fantàstic, gairebé de primavera. Caminem per la sorra, ara compacte i de bon caminar, en un tram curt però avorridot (entre un càmping i el mar). Això sí la mar està totalment plana i transparent i té un aspecte hipnotitzador.

Arribem a la Punta de la Creueta on fem la primera parada del dia, a la Pedrera dels Escipions. Són les restes, clarament visibles, d’una antiga pedrera romana on, de ben segur, s’extreien alguns dels carreus que van servir per edificar alguns dels grans monuments de l’antiga Tarraco (i que, a més, estan plens de fòssils).

En aquest punt comença l’únic savinar litoral que es conserva a Catalunya, sobre una gran duna fixada (i un dels pocs dels Països Catalans, ja que només se’n troben aquí i a les illes Balears). Entrem, també, al bosc de la Marquesa. El nom es deu a la seva antiga propietària, la Marquesa de Bárcena, Caridad Barraqué, que s’estimava aquest paratge i no el va voler vendre mai. Es diu que els especuladors urbanístics li van oferir un taló en blanc, preguntant-li que si s’imaginava que en podria fer de tants diners, amb el que ella va respondre que sí, que comprar-se un bosc con aquest i que ja el tenia. D’aquesta manera es conserva un paisatge i uns ecosistemes únics a Catalunya, un trosset de costa relativament verge conservat de manera miraculosa, i que cal seguir preservant. Ens agrada passejar entre els seus pins, molts d’ells recargolats pel vent (suposem).

Enmig d’aquest bosc dues cales precioses. La primera envoltada de cingleres grogues (o, si ho preferim, daurades), la cala Fonda. La segona amb pins fins a ran de platja, la Cala de Becs. Hi tornarem a l’estiu, segur, per banyar-nos a les seves aigües transparents.

De fons, sempre la Torre de la Mora, on acabem arribant. És una torre de guaita del segle XVI, construïda a causa de les freqüents incursions de pirates moros que atacaven aquestes costes durant els segles XVI i XVII (i feien servir la cala de Becs com a punt d’entrada). La torre està dins un càmping que, curiosament, travessem pel mig (únic camí possible) fins arribar a la platja de la Mora, on la costa, lamentablement, recupera el seu aspecte actual, urbanitzada (tot i que, val a dir, no exageradament).

La passem i continuem ran de mar, entre xalets i penya-segats amb racons bonics, fins arribar a l’impressionant conjunt de la vila closa i el castell de Tamarit, que es confonen una amb l’altra, en una barreja d’estils romànic, gòtic i renaixentista, amb intervencions fetes a principis del segle XX. Sota seu hi ha la cala Jovera, on la Clara aprofita per posar els peus a l’aigua, i per dinar gaudint del sol i la bellesa del lloc.

Tornem pel mateix camí fins a la platja de la Mora, on ens desviem per passar per l’interior i així poder veure la torre d’en Grimau, al costat del gran mas enrunat que li dona nom. Està bé, però la volta que hem fet per veure-la no ens compensa. Ara, sabent-ho, desfaríem el camí per on hem vingut, en tot cas desviant-nos uns metres per visitar-la.

Sortim al final de la Platja Llaga, des d’on desfem el camí. Got al “xiringuito” on tenim aparcat el cotxe i cap a casa.

Tomb pel Puig de la Cabrafiga

Magnífica caminada a uns 100Cims amb unes vistes sensacionals al Camp de Tarragona. Terra de llegendes, fent-la gaudirem, també, d’un paisatge preciós i un bonic salt d’aigua (si tenim la sort que el barranc porti aigua). A més, a l’anada o la tornada val molt la pena visitar el bell poble de Pratdip.

COMPLETA

Diumenge, que ha de fer bon temps, i “d’hora”, per començar a les onze. És una bona estona en cotxe, però valdrà la pena (i de tant en tant ja està bé). Comencem a caminar a Pradip, a l’entrada del poble. Volíem fer la ruta al revés, però a última hora canviem el sentit de la volta per començar, d’entrada, per la pujada al cim. Un cop acabada veurem que, al nostre parer, encertadament (tot i que això va molt a gustos).

Anem uns metres al costat de la carretera per agafar, tot seguit, un sender.  Ens comencem a enfilar, deixant enrere un antic forn de calç, i no ho pararem de fer, amb més o menys ganes fins al cim. Al principi passem per una ombrívola pineda, però ràpidament es convertirà en la brolla que ens acompanyarà pràcticament tot el camí.

Tot pujant de seguida comencem a gaudir de bones vistes i, també, d’algunes grimpades fàcils tot fent el Pas del Grauets i el Pas del Gos (sense cap dificultat especial). Passat el primer el camí planeja i de seguida veiem el cim al fons, mentre les vistes es van obrint cap a totes bandes. Els crits d’un caçador, que busca un parell de gossos que ha perdut, espatllen la tranquil·litat del lloc, però bé, no serà molta estona i un cop al cim els perdrem de vista, a ell i els seus esprimatxats gossos.

Del cim les vistes, ara ja 360º complets, són espectaculars: les Muntanyes de Prades, el Montsant, la mateixa Serra de Llaberia, les serralades de Tivissa-Vandellòs i Cardó, un trosset de Delta de l’Ebre (la Punta del Fangar) i tot el Camp de Tarragona és als nostres peus. Ens hi estem una bona estona, ens costa marxar (i més amb el sol agradable que fa, i farà durant tota l’excursió).

Comença una baixada picada, més dura del que preveiem, tot i que ho compensen el paisatge, les vistes i una cova, o mina, a mig camí. Un cop gairebé a baix, ho aprofitem per dinar.

Fem un tros planer, tot passant pel castellet de les Mugues, les ruïnes d’un antic enclavament ibèric sobre el que, molt més endavant, es va construir un fortificació per vigilar els atacs dels pirates (i del que no en queda tampoc gaire res).

Al grauet de les Mugues fem l’última baixada, també una mica més forta del que ens imaginàvem. Tot i que el camí està molt ben marcat perdem una estona el camí (no surt al track), baixant una mica pel dret, per trobar-lo al cap de poc (en total potser hem perdut deu minuts).

Al cap de vall, el barranc de la Dòvia. Porta força aigua, en Ramon, segurament fruit del cansament, no el vol creuar i ens separem, ell tornarà per la carretera i la Clara i jo seguirem la ruta prevista. Llavors el travessarem quatre vegades més, on podré provar si les sabates que estreno avui són “waterproof” de veritat, o no... i ho són, però només si l’aigua no puja més amunt dels turmells (per sort no fa gens de fred). 

El barranc porta molta més aigua de l’habitual, la mostra són les marques del camí, que en un punt perdem just al mig del riu (afortunadament la ruta va sempre al seu costat). Compensa aquest inconvenient, sobradament, però, poder contemplar el bonic salt de la Savinosa amb tot el seu esplendor.

No anem tard però aquest últim tram caminem ràpid per ser al poble abans no es faci fosc. Ens trobem amb en Ramon, deixem motxilles i pals al cotxe i ens queda una hora de llum per visitar Pratdip, amb les seves torres, les seves portalades i el Castell. I els Dips, que com si fóssim nens anem buscant pels racons del poble per on passem. N’hi ha deu i nosaltres en vam veure cinc... hi haurem de tornar, que val la pena.

Torredembarra - Altafulla - Tamarit - Torredembarra

Excursió molt planera que uneix alguns dels indrets més bonics de la Costa Daurada. Sortim passarem pel casc antic de Torredembarra, per tot seguit anar al bell poble d’Altafulla. A continuació, tot passant per la desembocadura del Gaia, veurem el castell de Tamarit, per acabar tornant a Torredembarra per un bell tram de camí de Ronda.

DE PLATJA EN PLATJA

Torna a tocar caminada de grup. Avui serem dotze per fer una caminada una miqueta diferent. Ens trobem tots més o menys a l’hora prevista tot i venir de quatre punts diferents. Comencem a caminar a dos quarts d’onze. Per ser Tarragona, el mes i l’hora que és no fa gaire calor (ni en farà molta durant la resta de caminada), si bé el dia serà radiant.

La primera part és molt urbana, travessem gairebé tot Torredembarra sense res que valgui massa la pena. Només cap al final, quan per carrers de vianants arribem al seu casc antic amb l’església de Sant Pere (barroca, del segle XVIII), la Torre de la Vila (l'edifici més antic de la població, dels segles XII o XIII, d'estil mudèjar, podria haver format part del castell vell) i el Castell (Actualment seu de l'Ajuntament, és l'únic edifici civil de nova planta del Renaixement català que es conserva a Catalunya). Ja des d’un inici algunes busquen una pastisseria on comprar-se un croissant (aquí ja es preveu el ritme de la caminada...).

Tot seguint sortim pel Portal de les Padrines, vestigi de les antigues muralles, deixant el poble enrere. Primer passem per la vorera d’una carretera, llavors per una pista agrícola asfaltada, sense massa interès, que ens fan dubtar de si la volta d’avui valdrà la pena.

Arribem a Altafulla i ens passegem pels seus carrers, un nucli que va tenir el seu esplendor als segles XVII i XVIII, tot passant per Sant Martí (neoclàssica, del segle XVIII) i el castell de Montserrat (medieval i molt ben conservat). Sabíem que era bonic, però no tant i ens agrada molt a tots.

Sortim del poble i per un altre camí agrícola, per passar la via del tren per un túnel i arribar de seguida a la desembocadura del riu Gaia. És un espai petit, l’últim tram del riu fins a la seva desembocadura, que constitueix un illot de vegetació de ribera i palustre, que contrasta amb els conreus de secà del seu entorn. Amb zones permanentment inundades d'aigua dolça, són, hàbitat d’espècies d’aigua dolça i punt de repòs per als ocells migratoris.

Un cop a la desembocadura girem a la dreta i anem, amb els peus a l’aigua, fins al final de la platja, per veure, de més de prop, el castell de Tamarit. Conjunt de vila closa i castell, barreja d’estils romànic, gòtic i renaixentista, amb intervencions fetes el 1916, des de la platja la fotografia és d’una bran bellesa.

Reculem fins a la desembocadura, on s’han quedat la Clara i la Rosa i ho aprofitem per banyar-nos i dinar. Avui portem ritme vacances.

D’aquí, encara per la platja fins a les Botigues de Mar, barri marítim d’Altafulla, sorgit al segle XVIII. El seu nom es degut a que les construccions inicials no eren altra cosa que magatzems de planta baixa on els comerciants guardaven mercaderies i els pescadors i mariners les xarxes i els aparells nàutics. No hi va viure ningú fins a del segle XX, mentre que actualment ha estat  absorbit per la urbanització turística. Afortunadament la primera línia de cases vora mar conserva el regust que li van donar els pescadors i els primers estiuejants.

A l’extrem de la platja hi ha, també, els Banys Romans, vinculats a la vila romana dels Munts, amb un cartell explicatiu. Comença aquí un tram per roques i petits penya-segats, pur camí de ronda només espatllat per les urbanitzacions. Al cap de poc, la bella cala dels Capellans i de Canyadell, on alguns fan una altra banyada, mentre la resta gaudim de diferents gelats (avui anem a ritme rècord).

Llavors més penya-segats fins a l’estilitzat far de la punta de la Galera. D’aquí ja, poca cosa més, port i passeig marítim fins al cotxe. Això sí, amb cerveseta final a primera línia de mar per acabar un gran dia amb bona companyia.

Santuari i Miranda de Puigcerver

Avellaners i boscos mediterranis ens acompanyaran en l’ascensió a aquest 100 cims amb unes vistes espectaculars. Al costat del cim el bonic Santuari de Puigcerver (amb bar restaurant).

CALITJA

Demà es preveuen pluges durant tot el dia (i a més a la tarda haig de ser a Vilafranca). Una altra vegada, excepcionalment, passem la caminada a dissabte (que a més, al ser lluny, encara costarà trobar més una data per fer-la si l’ajornem). Potser per això, però, tornarem a ser poquets, només vuit.

Puntuals, comencem a caminar a dos quarts d’onze a Sant Antoni, una ermita del segle XVII, amb una popular font d’on brolla un rajolí d’aigua fresca, que agrairem especialment a la tornada.

Baixem fins al torrent i ens comencem a enfilar mica en mica. Primer al costat de la riera, després entre brolles i boscos mediterranis, carregats de flors i amb un verd que sembla inusual per la zona i el mes on estem. Fruit, segurament, d’aquesta primavera de pluges abundants que no sembla tenir fi.

Pugem a bon ritme, fent les parades justes per fer alguna foto, descansar sota una alzina monumental (o gairebé). Pel meu gust massa i tot, però bé, això va a dies i avui toca així.

Més o menys des de la Creu del Formatge els “objectius” principals del dia ja queden a la vista. Continuem pujant suaument però sense pausa.

Arribem al santuari, però deixem la seva visita per després. En poca estona més arribem al cim de la Miranda de Puigcerver. Havíem llegit que sense vistes per culpa de la vegetació, però ho deuen haver netejat i ja no és així... tot i que avui tampoc en gaudirem massa, ja que hi ha molta calitja i en prou feines s’endevinen el Camp de Tarragona, el Montsant, Prades i les serres de Llaberia i Tivissa-Vandellós. Què hi farem, haurem de tornar-hi un altre dia, en un dia clar ha de ser realment espectacular.

El santuari de Puigcerver són un conjunt d’edificacions afegides al llarg del temps. Bonic, el visitem i aprofitem per fer el vermut al seu bar-restaurant, descansant una bona estona (cosa que poques vegades podem fer a mitja caminada).

Baixem per boscos encara més ombrívols dels que hem pujat, el que ens ha sorprès una mica. També ens sobta trobar un munt de bolets, cap de comestible almenys que coneguem (fruit, també, de les abundants pluges). De fet, tampoc fa la calor que seria previsible, cosa que també ens agrada.

Dinem a l’ombra al costat del barranc de les Valls i els mas de Olles. Una mica més de pujada, amb la mandra d’havent dinat, fins al coll del Mort, i tornada a Sant Antoni entre avellaners. Per acabar, com sempre, fent el got a Alforja.

Mare de Déu de la Roca

Magnífica excursió al voltant del poble de Mont-roig del Camp, fins a l’espectacular Mare de Déu de la Roca, amb sensacionals vistes al Camp de Tarragona i les formes impossibles de les roques de l’Areny.

ESPECIAL

Sí ahir vam acabar l’any fent una de les coses que més ens agrada, avui el volem començar fent el mateix, però a més en algun lloc on deduïm que la caminada serà especial. Especial ho serà també, per la companyia, perquè no me’n puc imaginar cap de millor.

Agafem el cotxe i cap a Mont-roig, al sud, com l’any passat. La ressenya que portem posa que la caminada comença en una rotonda en un parc... però no en la primera que trobem. Bé, allargarem una mica l’excursió, però no gaire.

Un cop a la rotonda que toca sortim del poble i, per pistes rurals, anem caminant principalment entre oliveres . Arribant a l’ermita el camí està envoltat, també, de figueres de moro i xiprers que ens protegiran del vent.

Arribant als peus del cingle ens comencem a enfilar per un bonic camí empedrat fins a arribar a l’ermita. Per desgràcia, cosa que no comptàvem, està tancada (hi haurem de tornar un altre dia). No podem gaudir d’aquest edifici del segle XVI, però almenys si de les seves esplèndides vistes al Camp de Tarragona, i les formes impossibles de les roques del seus cingles.

Tenim l’oportunitat de fer drecera, però finalment decidim fer el que diu la ressenya que portem. Baixem per l’asfalt descartant un sender a l’esquerra que passa per unes coves, no surt a la ressenya, és veu molt nou  i no el prenem, desencertadament, més avall trobem un trencall cap al mateix lloc i ens hauríem estalviat l’asfalt (un altre motiu per tornar un altre dia).

Dinem poc més enllà, en una àrea de lleure. Un cop refetes les forces ens enfilem per la serralada de l’Areny. El paisatge és prou bonic i cap al final, gairebé arribant una altra vegada a l’ermita, les vistes al Camp de Tarragona tornen a ser espectaculars.

Ens queda la baixada de la muntanya, tot passant per la Cova Foradada, amb més formes impossibles (fruit, hem llegit a l’ermita, de l’erosió alveolar,  sinó recordo malament), i les Escales del Diable, excavades a la roca.

Al track hi ha la ruta correcte, tot i que nosaltres, fruit d’una explicació millorable de la ressenya acabem fent una mica més de volta del previst. Al final, poca i acabem arribant a Mont-roig pel camí que “toca”.

Fem una mica de volta pel poble (amb el Centre Miró tancat, però això hi comptàvem), més una mica de volta per trobar el cotxe (i un bar obert, infructuosament).

Cavall Bernat de Llaberia

Caminada espectacular per la serra de Llaberia, amb crestes, cims, grimpades i unes vistes increïbles del Camp de Tarragona i bona part de les Terres de l’Ebre. Amb un petit toc d’aventura i, de passada, fent un 100 Cims.

EXTRA

La idea era pujar al Carlit, passant el cap de setmana allà, amb alguna de la gent que fem una caminada a principis de mes  (set en total). Les previsions del temps, però, no són gens bones i ho deixem per més endavant. Ens inventem un pla B i quedem diumenge per anar a buscar el sol del sud.

Comencem a caminar a les onze a Colldejou, travessant el poble per anar a buscar el GR que seguirem la primera meitat de la caminada (bé, només fent una petita drecera). Ens enfilem entre pinedes fins al coll del Guix, per planejar fins a la font de l’Avellar (que no veiem) i, tot seguit, enfilar-nos tot fent ziga-zagues fins a lo Portell.

A lo Portell comença “l’aventura”. Deixem el GR, girem a l’esquerra per una muntanya pelada  i comencem a seguir camins poc fresats, amb algunes fites, a estones una mica pel dret. Una mica més avall de la cresta, que anem resseguint, fins arribar a la Foradada (un arc natural a la roca, força bonic). A partir d’aquí el camí no millora gaire, però almenys podem anar seguint unes antigues marques blaves.

Al cap de poc arribem a la Miranda, on les vistes, que s’anaven endevinant pel camí ,són espectaculars. Des d’aquí es domina pràcticament tot el Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten (Prades, Montsant, la Mola de Colldejou...) i bona part de les Terres de l’Ebre (serra de Cardó, una petita part del Delta, els Ports...).  A més, avui la visibilitat és molt bona, segurament degut al vent que bufa amb força, especialment a la part més alta de la serra de Llaberia, on estem i estarem una bona estona més. Aprofitem per dinar al recer que ens dóna el radar meteorològic que hi ha just al costat del cim.

Un cop refetes les forces continuem el camí. Una mica pel dret baixem i, ja per camins una mica més fresats,  ens enfilem a la Creu de Llaberia. És una altra punta de la Serra amb les mateixes vistes, però on ens hi entretenim ben poc, ja que encara esta més exposada al vent i gairebé costa aguantar-se dret.

Baixem una mica i al coll de Madrocs girem a l‘esquerra. Tot i que no anem tard, per no allargar massa la caminada i com que no sembla que hagi d’aportar noves vistes, deixem la pujada al Mont-redon per un altre dia. De seguida ens queda el principal “objectiu” del dia davant nostre.

Baixem una mica més, deixem les motxilles i ens enfilem per una petita canal amb l’ajuda d’una corda. A dalt de tot de la canal no trobem el camí per continuar pujant, reculem una mica i de seguida veiem la cadena que marca el camí a seguir. Grimpada, primer amb cadena i després sense, un tros sense res  i una grimpadeta final fins al cim del Cavall Bernat de Llaberia. Aquí les vistes continuem sent igual d’esplèndides i el vent més suportable.

Baixem per on hem pujat i tot seguit voltem el cim per començar a baixar amb ganes, tot passant per la curiosa Roca del Esperits.

Ja més avall, deixem enrere matollars per tornar a passar per boscos, i al cap de poc, girar a l’esquerra per començar a seguir el PR gairebé fins al final. A partir d’aquest punt el camí és més planer o baixa més suau. Més endavant ens retrobem amb en Jordi, que no s’ha atrevit a pujar el Cavall Bernat i ha baixat per una drecera.

Arribant al poble el PR està embardissat i ho acabem fent pel costat de la carretera. Abans de marxar fem el got al bar del poble, on ens fan una promoció turística molt bona... i si ja teníem ganes de tornar, ara en tindrem més. Gran caminada i gran companyia.

La Mola de Bonastre

Excursió al sostre comarcal del Tarragonès (que també és un 100 Cims). Ideal per fer-la a l’hivern, bones vistes i pedra seca la fan més amena.

BOSC CREMAT

Tot i que marxo d’hora (pels meus horaris), a causa de les cues començo a caminar a les onze tocades. Per sort la caminada és curta, el dia llarg i no tinc cap pressa.  La vull fer en base al mapa que porto, però només sortir veig que forma part d’una ben senyalitzada xarxa de camins del poble de Bonastre, l’endreço i començo a seguir les marques.

Començo a caminar entre vinyes, encara que de seguida em començo a enfilar entre pinedes de pi blanc (per ser exactes, però, hauria de dir brolles arbrades). Fa una mica de calor, però és suportable (almenys per mi, que l’aguanto molt bé). Pujo, a més, a bon ritme.

Arribant a la part alta de la serra passo per una zona afectada per un incendi  recent (2016). Entenent la tristesa que provoca veure un bosc cremat, especialment si és el de casa teva (i ho dic per experiència), lluny de mirar-m’ho com una catàstrofe ecològica em meravella observar com la vegetació mediterrània es regenera i es recupera a tan bon ritme (amb margallons i aladerns que sembla que gairebé han recuperat el seu aspecte original, per exemple).

Arribo al cim i gaudeixo de les seves bones vistes. Ho aprofito per reposar una mica, a l’ombra del vèrtex geodèsic.

La ruta que segueixo acaba al cim, pel que ara sí, continuo en base al mapa. Just al costat del vèrtex el camí es bifurca i dubto de quin agafar. Un cop a casa veuré que la majoria d’excursions prenen el de la dreta... però, ara, aquí, em decideixo pel de l’esquerra (tot i que al final els dos acaben a la mateixa pista). Baixo per un corriol marcat per fites, al principi una mica desdibuixat en algun punt, però poc més endavant, una altra vegada sota la pineda, es converteix en un sender ample i fresat.

El sender mor en una pista, que segueixo cap a la dreta tot passant per un pou i dues grans barraques de pedra seca, una molt ben conservada i l’altra mig enrunada. A l’alçada de la segona deixo la pista i començo a seguir les marques del GR que em guiaran fins al final. Més endavant, en una bifurcació dubto de si seguir el GR o desviar-me per una pista que sembla vorejar la urbanització per on passaré per dalt. Com que no sé si porten al mateix lloc opto per seguir el GR, tot i que un cop a casa veig que potser hagués estat millor seguir la pista (evitant passar per la urbanització i segurament amb millors vistes, què hi farem!).

Tot i que he anat sense presses he fet la caminada a bon ritme, arribo a Bonastre i faig una volta pel poble, prou bonic, per “dutxar-me” i  dinar a la font de Santa Magdalena, abans de tornar cap a casa.
 

Tossa Grossa de Montferri

Caminada curta a un 100 Cims molt modest però que val molt la pena. Des de la Torre del Moro i la Tossa Grossa de Montferri les vistes al Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten són esplèndides.

PRIMERES MORES

La idea era fer un cim de més al nord i amb una mica més d’entitat, però les previsions són que al nord de Catalunya plogui més o menys tot el dia. En lloc d’això, doncs,  en busquem un no massa lluny, fàcil, prop de la platja (per anar-nos a banyar després)  i on no hagi de ploure,  amb el que només ens quedà el Camp de Tarragona. Entre els possibles candidats, que no eren masses, el que ens agrada més és la Tossa Grossa de Montferri.

Marxem més tard que mai i comencem a caminar a dos quarts de dues. Sortim del poble de Montferri pel Carrer Major i de seguida caminen entre vinyes i algun bosquet de pi blanc. Pel camí, que planeja, un parell de parades: a una barraca de pedra seca i a recollir les primeres mores (que a la Clara li agraden molt).

Anem sense ressenya ni mapa, però, per sort, el camí està molt ben senyalitzat. A l’alçada del Pouet del Casimiro deixem la pista cimentada i ens comencem a enfilar entre brolles. La pujada és curta, però s’enfila amb ganes i la Clara, per culpa de la calor i no haver menjat encara, es mareja una mica i ho passa malament.

Arribats a la carena, però, de seguida ens plantem a la Torre del Moro o de Montferri (torre de guaita del segle XII, restaurada) . Dalt la cresta, a l’ombra i amb el vent refrescant ho aprofitem per dinar i recuperar-nos. Es pot pujar dalt la torre, però només és apte per als més valents i els que no tinguin por a les alçades (nosaltres no ho fem).

Un cop més o menys refets continuem per la carena, poc a poc. De camí, últimament estem de sort amb la fauna (toquem fusta), podem contemplar una àguila cuabarrada (una espècie de rapinyaire típica de les serralades mediterrànies, escassa i en perill).

Arribem a la Tossa Grossa de Montferri de seguida, és a pocs metres, des d’on fem les fotos de rigor i continuem gaudint de les magnifiques vistes que hem anat veient des de que hem arribat a la carena, que anem seguint. Des d’aquí és domina bona part del Camp de Tarragona i les muntanyes que l’envolten (avui una mica encalitjades).  És un tram de camí que ens agrada molt.

Poc més endavant, però, comencem a baixar amb ganes. Sense el vent refrescant de la carena la calor es torna a notar, tot i que encara són més molestes les gatoses, especialment a la seva part final... amb pantalons curts acabem amb les cames una mica esgarrinxades.

El camí acaba en una pista sense la senyalització que hem trobat fins ara (cosa que ens estranya), però la direcció a seguir és clara i girem a la dreta per arribar, planejant una altra vegada fins al poble. Hi entrem per una bonica arcada i visitem per fora, l’església del poble, Sant Bartomeu (de diversos estils).

El bar està tancat, però ens refresquem i aprovisionem d’aigua a la font de la plaça de l’Església. Tot marxant fem una parada a la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, modernista, obra de Josep maria Jujol (amic i ajudant de Gaudí). I d’aquí cap a la platja de Creixell, per desgràcia amb bandera vermella, però ens podem refrescar on trenquen les onades, amb cura i sense endinsar-nos,  gaudir dels lliris de mar de les seves dunes i  fer el got al guingueta de la platja (inusualment amb ben poca gent).
 

La Mola de Colldejou

La Mola de Colldejou és un 100 cims més aviat modest però amb un entorn i unes vistes impressionants (com passa sovint en aquest casos, al pot petit hi ha la bona confitura).

KILÒMETRES... QUE VALEN LA PENA

Avui toca fer kilòmetres per anar cap al sud, en part per canviar una mica, en part buscant el bon temps (que cap al nord es preveu una mica més ennuvolat). Autopista amb el corresponent atracament als peatges (sinó potser baixaríem més) i a les dotze ens plantem a Colldejou, per començar a caminar.

Ens enfilem per brolles amb el bruc d’hivern florit, el que fa la pujada més bonica. El camí puja mica en mica, de forma més aviat suau, però sense parar. En un coll girem a l’esquerra i de seguida passem per un frondós alzinar i tot seguit, deixant enrere l’arbreda i començant a trepitjar pradells, el camí s’enfila amb una mica més ganes (sense ser exagerat ni difícil), per acabar la pujada per la bonica canal del Batllet.

Un cop a dalt gaudim de les vistes, que ja hem anat entreveient tot pujant, amb tota la seva esplendor. La visibilitat sense ser excel·lent, és bastant bona i són impressionants: els Ports, la serra de Cardó, la Mateixa serra de Llaberia, el Camp de Tarragona, less Muntanyes de Prades, el Montsant...

Fem, també, una volta pel castell i ho aprofitem per dinar, arrecerats del vent (no fa fred, però l’aire es nota).

Per baixar tenim dues opcions, la del GR, una miqueta més llarga, o una drecera que veiem força ben marcada amb marques blaves. Triem la última, no anem molt tard, però ens anirà bé per anar més tranquils. I baixar amb calma. El primer tros, pel Portell de la Móra està molt bé, a partir del coll del Boix ja és per pista, però no és molt llarg.

Per acabar la caminada fem una volta pel petit poble de Colldejou i cap a casa. Ens queden un bon grapat de kilòmetres, amb menys autopista, però contents perquè han valgut la pena.

Tomb per les Rases (cova del Blai)

Bonica caminada per la serra de Llaberia. Rases feréstegues, magnífiques vistes del Camp de Tarragona des de la Muntanya Blanca, i una cova petita però d'una gran bellesa (la cova del Blai).

QUINA MARAVELLA

Tard i canviant de plans a última hora. Decideixo anar lluny, a una zona on encara no he estat mai, caminant: la Serra de Llaberia. Sovint, passant amb el cotxe per anar més avall havia pensat que algun dia hi havia d’anar. Toca avui. Per estrenar-me faré el Tomb per les Rases.

Em costa una mica trobar el punt d’inici, tot i que no és difícil, no m’imaginava no trobar cap indicació. Entre una cosa i l’altra, doncs, començo a caminar a la una. Fa calor, però no excessiva (i és una cosa que tampoc em molesta ni m’importa massa).

Baixo cap a la primera rasa i no acabo de trobar el camí ni el perquè. Ho descobriré a la tornada. Com que tot just sóc a l’inici de la volta circular, decideixo fer-la al revés (i ja veure’m que passa. Només cal seguir les marques blaves i les aniré veient tot el camí).

Deixo la rasa i m’enfilo cap a la Caseta del Porxo. Un antic mas abandonat que està obert, deixant veure un antic pou al seu interior. No hi entro, per respecte (a la casa i a l’estructura, abandonada).

Més endavant em desvio a la dreta per anar fins a la font de Aufinac. La mig trobo, se sent el soroll de l’aigua, però està completament colgada per la vegetació. No val gaire la pena.

En torno a enfilar, primer per una rasa i tot seguit cap a una carena (les Set Crestes). La vegetació, al fons de les valls frondosa, ara es va aclarint. Mica en mica també van millorant les vistes. El Mar, La Plana darrera l’Hospitalet de l’Infant, la mateixa serra i, fins i tot, la punta de la Banya del Delta de l’Ebre.

El camí es continua enfilant per arribar a un altiplà. En desvio uns metres per anar a veure l’avenc de la Figuera (amb un nom ben encertat, una figuera n’amaga l’entrada). Una mica més endavant, també em desvio per anar a l’entrada d’un altre avenc, el del Pla (que 31 metres de fondària i es veu que és prou bonic). Passejo pel cim de la Muntanya Blanca, tot apropant-me a la cinglera. Les vistes al Camp de Tarragona són espectaculars, ho aprofito per dinar (tard).

Tot i que no ho sabré fins a escriure això, em passejo també, per terra de Dips (informació extreta de www.pratdipturisme.com).  Diuen, una de les llegendes fantàstiques més fascinants de Catalunya. Els dips, eren uns gossos llop negres i endimoniats que van escollir les muntanyes de la serra per habitar-les. De tant en tant, i només de nit, es deixen veure, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó, fent brillar els seus ulls desa­fiants entre la foscor o atemorint als homes de nit al mateix poble; però el que més preocupava als pratdipencs era l’infortuni que suposava trobar-se els seus ramats atacats encara amb les marques dels ullals amb els quals el dip els havia xuclat la sang. La relació entre els dips i el poble és inseparable, construeixen encara la identitat de Pratdip. Encara que les fonts etimològiques n’apunten diversos orígens han acompanyat el nom de Pratdip des del seu naixement, identifi­cant-se com el prat dels dips. Van aparèixer representats per primera vegada en el retaule de Santa Marina del 1602; després ho van fer el 1730, en un altre retaule, en el qual prenien una imatge més ferotge i desafi­ant, i, més tard, van acabar presidint l’escut municipal. Joan Perucho a la seva obra “Històries naturals”, es va inspirar en ells per crear un personatge vampíric i mutant ambientat en l’època moderna; és així, com l’autor s’encarrega d’internacionalitzar la seva figura, més concretament d’Onofre de Dip, que habitava al castell de Pratdip, a través d’un dels pocs personatges vampírics de l’imaginari català.

Tot seguit torno a baixo una miqueta i recupero l’ombra dels pins. Tot i que no és molta, s’agraeix, la calor no es sufocant, però es nota i el vent que bufava al migdia, i la feia més lleugera, ara gairebé ni es nota.

Següent parada i una de les que espero amb més ganes. La cova del Blai. En baixada, tot i que no complicada, ja que hi ha esgraons (fets al terra) s’arriba a una mena de primera sala, per baixar una mica més fins a dues sales desiguals que queden a banda i banda. El seu recorregut total, diuen, és de gairebé cent-setanta metres... més i més bonics a mesura que es va baixant. La veritat és que és impressionant, m’agrada molt (només per això ja ha valgut la pena venir).

 Un cop vista baixo cap a una altra rasa, que pràcticament seguiré fins al final. N’acabo, però, una mica tip. No per que el camí no sigui bonic, sinó perquè passa per la llera del riu i contínuament s’ha de saltar i buscar el millor lloc de pas. A més, i més que res, perquè sovint passa per llocs embardissats i acabo ple d’esgarrinxades (feia temps que no en portava tantes).

Pel camí, última parada del dia, a la Cova de la Ponça, una balma fonda, prou bonica (tot i que no res excepcional).

Última pujada del dia i cap a casa, una mica més tard del que comptava. Dues hores llargues de camí... que passen molt ràpid, però, tot escoltant com el Barça guanya la Lliga.

Els Muntanyans

Fàcil, aquesta caminada permet conèixer un dels sistemes dunars més ben conservats del país.

DUNES I FLORS

A l’hora que em desperti... i va i em llevo a l’hora de sempre. De fet, m’anirà millor, arribaré cap a les onze, prou d’hora per poder aparcar a l’ombra i prop del mar. Feia temps que tenia ganes de fer aquesta caminada, però m’he esperat fins avui, amb l’objectiu i l’esperança de trobar una flor que floreix al juliol (tot i que, vistos els èxits d’aquest any, fa mitja por). Hi haurà més gent a la platja, però que hi farem.

Els Muntanyans de Torredembarra són un espai protegit. És una de les últimes platges més o menys verges que queden a la nostra costa, tan castiga per la urbanització. Més de dos kilòmetres de platja, dunes i aiguamolls amb la seva vegetació característica. Vinc en busca, especialment de les primeres, tot i que gràcies a la primavera generosa en pluges, també gaudiré de l’última.

 Tal i com passa a les muntanyes a mesura que ens hi anem enfilant, a les platges hi ha una gradació de la vegetació, totes amb unes espècies característiques i úniques. D’aquesta manera trobem una comunitat arenícola, que viu a la sorra de les platges, un comunitat de duna, allà on les ones només arriben excepcionalment, una altre del capdamunt de la duna, amb una important funció en la fixació de la sorra, i, finalment, una comunitat de reraduna, protegida del vent marítim per les dunes de primera línia, amb condicions més favorables i més vegetació. A més, la platja de Torredembarra té molt poc pendent i presenta zones baixes entre les dunes per on entren les onades quan hi ha tempesta. Això origina petites llacunes litorals més o menys efímeres. Aquí s'hi instal·len les comunitats halòfiles (“amants de la sal”), com les jonqueres o els salicorniars.

Passeres de fusta, camins i estones per la platja permeten contemplar tots aquests ambients. Algunes plantes ja han florit, però encara n’hi queden moltes que tot just ho fan ara, incloses les que he vingut a buscar. De fet, no sé si per les pluges, la zona té un aspecte esplèndid. Entre elles el bonic lliri de mar, que no tinc cap problema en trobar, gairebé només començar a caminar (ja era hora).

A les maresmes encara hi ha força aigua, el que farà que també pugui contemplar una mica de fauna, una cosa que no m’imaginava (també per la gran quantitat de gent a la platja). La llista no és curta, però tampoc pensava veure res: fotges, collverds, corriols camanegres, trists i sargantana cua-roja.

M’ho agafo amb calma, tot fent fotos. Un cop arribo al capdavall, reculo per on he vingut. Ara ja per fer el que ve a fer tothom. Tot i que el vent suau a fet molt passable la caminada, no m’estalvio un bon bany.