ELS CÀTARS

Una molt breu introducció (creences i història)

Aclariments

Per no fer “pesat” els textos del diari i posar en context de manera ràpida i senzilla els diferents indrets on vam estar, he preferit fer aquesta breu introducció. També per entendre qui van ser i què van significar els càtars. Sense més pretensions, ja que tota la informació que hi ha aquí l’he agafat, resumit o copiat directament i principalment de la wipipedia i, en menor mesura, de www.enciclopedia.cat.

Aprofito per aclarir que si bé he anomenat la sortida com als “castells càtars”, soc conscient que, com he llegit a més d’un lloc, segurament són mal anomenats d’aquesta manera (en una molt bona estratègia de màrqueting, tot s’ha de dir). Imagino i entenc perquè molts d’aquests castells ja existien i van continuar existint abans i després dels càtars. La seva història és molt més llarga.

Creences

El catarisme va ser un moviment religiós de confessió cristiana de tipus gnòstica. Va tenir el seu origen en el bogomilisme de Bulgària i es va difondre des del segle X fins al XIV pràcticament per tota la cristiandat. La doctrina càtara es considera un cas de sincretisme religiós que participa del cristianisme, el maniqueisme i el gnosticisme.

A diferència d'altres grups herètics de l’època (laics predicant sense permís de l'Església), que també criticaven l'Església Catòlica per haver abandonat els ideals de pobresa evangèlica, els càtars van bastir una Església pròpia, amb uns sagraments (el “consolamentum”), una metafísica (el dualisme), una moral de salvació, i uns clergues organitzats en una jerarquia de diaques i bisbes, la funció dels quals era difondre la doctrina entre els fidels.

On va agafar més extensió i importància, però, va ser a Occitània, d’aquí que els seus adeptes també es coneguin amb el nom d'albigesos. De fet, el nom de càtars (que en grec significa “pur”) els hi van donar els catòlics, ja que ells mateixos es solien anomenar com a bons homes/bones dones o bons cristians/bones cristianes.

Fonaments teològics

El cristianisme càtar, segons el “Liber de duobus principiis” es caracteritzava per una concepció dualista, basada en l'existència de dos principis independents: el Bé i el Mal, Déu i el Dimoni, responsables de dues creacions.

El principi del Bé va dur a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, és a dir, el Cel i els esperits, que no poden corrompre's ni destruir-se.

D’altra banda la creació feta pel principi del Mal és il·lusòria, la del món material, visible, inestable, on tot està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al patiment i a la violència. Com que el Dimoni és incapaç de proporcionar a les seves criatures una naturalesa incorruptible, necessita usurpar una part de la creació veritable, de la qual la seva no n'és sinó un succedani grotesc. Recorrent a l'engany i a la violència, va aconseguir fer caure uns quants esperits dins del món material, perquè, quedant-hi atrapats, li donessin vida. Aquests esperits caiguts són les ànimes de les persones. A causa de la seva corrupció pel contacte amb el món material, quan moren els cossos dins dels qual estan empresonades, les ànimes no poden retornar al seu lloc d'origen, el Cel, i han de reencarnar-se en un altre cos, trobant-se així tancades dins d'un cicle sense fi.

Déu, compadit de les seves criatures captives del Dimoni, va enviar a la Terra Jesucrist, un àngel que, per la seva condició d'esperit pur, no va encarnar-se en cap cos, sinó que, per fer-se entenedor a les persones, va dotar-se d'aparença humana. La missió de Jesús entre els esperits caiguts va ser l'ensenyança del rebuig a les coses materials i la pràctica del “consolamentum” (consolament), o baptisme per imposició de mans. Aquest rebuig al món material, creat pel Dimoni, va dur als càtars a propugnar un ideal de pobresa, menyspreu del cos, castedat (rebuig del matrimoni i tota relació sexual) i alimentació vegetariana.

Així doncs, segons els càtars, Crist va realitzar la Redempció per la seva prèdica i no pas, com creuen els catòlics, per la seva mort a la Creu. Els càtars negaven aquesta mort, o bé la consideraven només aparent, de manera que, en conseqüència, Crist no va ressuscitar ni, encara menys, ascendir al Cel en cos i ànima.

Els creients havien d’obtenir la seva redempció gràcies al seu esforç i voluntat. Posant en pràctica aquests ensenyaments les ànimes podien començar a trencar el cicle de les reencarnacions i tornar al Cel (el que representa l'inici de la fi del món, ja que la creació il·lusòria no pot subsistir sense els esperits presoners).

Els càtars es dividien en perfectes i creients. Els principis estrictes valien sobretot per als primers, mentre que els segons, sovint només abans de morir, rebien el “consolamentum”, que constituïa la seva admissió al grau dels perfectes.

Història

L'establiment (segles XII i XIII).

Si bé Occitània no va ser el bressol del catarisme, un conjunt de diferents circumstàncies van fer que aquest fos un territori idoni per poder-hi arrelar amb força, fins al punt que s’hi van poder estructurar els bisbats de Tolosa, Albi, Carcassona, Agen i Llombardia. El catarisme s'expandí cap a la Garona mitjana i el Pirineu, fins a arribar a Catalunya, on hi van haver nuclis càtars al Rosselló, a l'àrea nord-occidental des d'Urgell fins a Berga, a Lleida i al Priorat. A casa nostra no va ser, però, un moviment prou gran com per constituir-hi cap bisbat.

Mentrestant a França i a Renània, el catarisme no va poder consolidar-se a causa de la decidida reacció antiherètica de l'Església, dels poders laics i, fins i tot, del poble. Davant d'aquesta situació, molts càtars francesos, flamencs o renans, van emigrar a Occitània i Llombardia, on l'Església càtara hi podia actuar amb llibertat.

A Occitània, l'arrelament del catarisme durant els segles XII i XIII no va significar-hi la conversió massiva de la gent a la fe dualista, sinó la perpetuació de la coexistència de les dues esglésies cristianes rivals (la catòlica i la càtara). En aquella època, hi va haver unes quantes persones identificades clarament amb una de les dues opcions religioses, mentre que la majoria de la gent mostrava, sense decantar-se mai en exclusiva per una de les dues esglésies, una actitud eclèctica, buscant només algú que els oferís un exemple de vida cristiana, d'acord amb les seves exigències espirituals, insatisfetes sovint per l'Església catòlica, allunyada dels ideals evangèlics a causa de la seva riquesa i poder, i representada, sovint, per uns sacerdots ignorants, ineptes i dissoluts, incapaços, gairebé sempre, de rebatre els arguments dels predicadors càtars; els quals, a més d'estar dotats d'una bona formació teològica, per la seva pobresa material, donaven exemple de vida evangèlica.

Esforços "pacífics" per combatre l'heretgia

Aquesta situació de coexistència de dues esglésies cristianes, en peu d'igualtat, a Occitània va esdevenir normal. Ara bé, els poders polítics i eclesiàstics d'altres llocs, en especial la Santa Seu, la van jutjar infame i intolerable, ja que significava que hi havia un país cristià on l'heretgia no hi era condemnada i perseguida (tal com s'havia fet a França, Renània, Flandes o Catalunya).

Durant la tardor de 1203, el papa Innocenci III hi envia dos germans cistercencs com a legats, amb plens poders per excomunicar, pronunciar interdictes i, fins i tot, destituir els prelats locals. Tot i així, no van aconseguir cap conversió d'heretges, ni després d'haver participat en el col·loqui entre sacerdots catòlics i predicadors càtars, presidit a Besiers el 1204, pel rei català Pere el Catòlic. A més, els legats tampoc no van tenir èxit en implicar els prínceps occitans en la repressió de l'heretgia.

A la primavera de 1206, a Montpeller, el legats papals, decebuts pel fracàs de la seva missió, es troben amb dos clergues castellans, el bisbe i el viceprior d'Osma, la idea dels quals era lluitar contra els càtars no pas mitjançant la reforma de l'Església sinó predicant des de l'exemple de la pobresa. Els dos clergues van recórrer les zones on el dualisme era més fort, seguint els mètodes d'actuació dels predicadors càtars, prescindint de luxes i comoditats i vivint pobrament, buscant sempre la polèmica amb dirigents càtars. El seus èxits es van limitar, però, a algunes conversions puntuals.

Erradicar el catarisme, tal com es proposaven aquests predicadors castellans, era impossible mentre l'Església càtara pogués actuar amb llibertat, difonent la seva doctrina, amb la qual cosa, contrarestava l'evangelització catòlica i impedia, doncs, una conversió massiva dels heretges. Arran d'aquesta constatació, al mateix temps que els cistercencs desenvolupaven la seva missió, el papa Innocenci III va començar a fer gestions per predicar la croada contra Occitània.

La croada contra l'heretgia

La possibilitat, cada cop més real, que Innocenci III decidís resoldre el problema càtar mitjançant una croada va provocar un canvi molt important en la política occitana: l'aliança dels comtes de Tolosa amb el Casal de Barcelona. La situació es va tensant i al 1207, el Papa renova les crides a la croada i el legat papal dicta sentència d'excomunió contra Ramon VI, ja que el comte de Tolosa no havia acceptat els estatuts de pau, proposats pel legat, en què s'obligava els barons occitans, entre altres coses, i, sobretot, a perseguir els heretges.

L'assassinat del legat papal el 1208 va fer decidir Innocenci III, a predicar la croada contra els càtars, encomanant-ne la direcció al rei Felip II August de França, qui, però, declinà de participar-hi, tot i permetre als seus barons d'unir-se a l'expedició. A la primavera de 1209, arriben a Lió els exèrcits croats, compostos per barons francesos sota direcció del legat papal Arnau d'Amaurí. El comte Ramon VI, per evitar un atac contra els seus dominis, acudeix a Valença, on manifestar la seva obediència als legats papals, accepta sotmetre's a una cerimònia de penitència pública, i es fa croat.

L'avenç de les forces croades provoca una situació de guerra civil entre els diferents senyors occitans.

El juliol de 1209, els croats assetgen Besiers. Els dirigents de la ciutat decideixen resistir, amb la creença que així podrien aconseguir un règim comunal, com el vigent a Tolosa des de 1189. Els croats finalment prenen Besiers i hi perpetren una matança general, fins i tot entre els catòlics. Segons les cròniques de l’època el legat papal Arnau d'Amaurí, en el moment d'ordenar l'entrada a Besiers, pronuncia la cèlebre frase de “Mateu-los tots, i Déu, després, ja sabrà reconèixer els seus”.

La massacre de Besiers va fer que altres ciutats es rendissin sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, va haver de capitular per falta d'aigua. Els croats, tal com ho havien negociat amb el rei català Pere el Catòlic, no van massacrar la població, sinó que la van obligar a abandonar la ciutat.

A Carcassona, va morir-hi Ramon Roger Trencavell, important noble occità, i els seus dominis van passar a mans al noble croat francès Simó IV de Montfort, qui, entre 1210 i 1211, va expugnar diferents bastions càtars i va començar a actuar contra els càtars condemnant-los a morir a la foguera.

La batalla de Muret

La massacre de Besiers i l'espoliació dels Trencavell per Simó IV de Montfort van crear entre els poders occitans un sentiment de rebuig a la croada. El comte de Tolosa intenta una reconciliació, però les condicions que se li van intentar imposar eren tan dures que les negociacions fracassen. Poc després, Simó de Montfort assetja Tolosa, el juny de 1211, però ha de retirar-se davant de la resistència de la ciutat.

Per poder enfrontar-se a Simó de Montfort, vist a Occitània com un ocupant estranger, els poders llenguadocians necessitaven un aliat poderós i d'ortodòxia catòlica indubtable, per tal d'evitar que Simó pogués respondre demanant la prèdica d'una nova croada. Així doncs, Ramon VI, els cònsols de Tolosa, el comte de Foix i el de Comenge, s’adrecen al rei de Catalunya i Aragó, Pere el Catòlic.

En el conflicte polític i religiós occità, Pere el Catòlic, mai favorable ni tolerant envers els càtars, intervé per defensar els seus vassalls amenaçats per la rapinya de Simó de Montfort. Després de diverses negociacions i intents de negociació fallides amb el baró francès, finalment s'arribà a una situació d'enfrontament armat, que es resol a la Batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213. Pere el Catòlic, defensor de Ramon VI i dels poders occitans, hi va ser vençut i mort. Tot seguit, Simó de Montfort entra a Tolosa, acompanyat del nou legat papal i de Lluís, el fill del rei de França. El 1215, és reconeix Simó de Montfort com a comte de Tolosa, desposseint-ne Ramon VI, exiliat a Catalunya després de Muret.

El 1216, Simó de Montfort ret homenatge al rei Felip II August de França com a duc de Narbona, comte de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona. Va ser, però, un domini efímer. El 1217, esclata al Llenguadoc una revolta dirigida per Ramon el Jove (el futur Ramon VII de Tolosa), que culminà amb la mort de Simó, el 1218, i amb el retorn a Tolosa de Ramon VI, pare de Ramon el Jove.

Integració d'Occitània a França i fi de l'heretgia

Semblava, doncs, que la derrota de Muret havia de ser només un fet episòdic, sense conseqüències en el desenvolupament històric d'Occitània. Ara bé, el 1226, el pontífex Honori III excomunica Ramon VII i es dirigeix una nova croada, dirigida ara pel rei Lluís VIII de França.

Ramon VII va poder vèncer la croada, que acabà amb la mort de Lluís VIII el 1226. Tot i això, veient la represa de la Casa de Tolosa com a la causa del reviscolament del catarisme, entre altres raons, Ramon VII va haver d'acceptar la pau que li va ser imposada: casar la seva única filla i hereva, Júlia, amb Alfons de Poitiers, germà de Lluís IX de França, establint que si Alfons moria sense descendents, Tolosa s'integraria al domini reial francès.

Ramon VII, tot i intentar contraure nous matrimonis per tal de tenir un descendent i evitar l'aplicació del tractat de pau, però mor el 1249 sense descendència. El comtat de Tolosa passa a mans d’Alfons de Poitiers, i, a la seva mort, també sense descendència, s’integra als dominis del rei de França.

En els afers occitans, el rei de França sempre comptava amb el suport papal, com a garantia de l'extirpació de l'heretgia, la qual, malgrat la presa del castell de Montsegur (1244), refugi dels càtars perseguits, i de la mort a la foguera de molts adeptes de la fe dualista, no pogué considerar-se erradicada d'Occitània fins al moment de la captura, el 1321, de Guillem de Belibasta, el darrer perfecte conegut.

Val a dir que altres autors consideren aquesta part de la història com un genocidi generalitzat comparable a l'holocaust jueu. Un llarg capítol de violència, maldat indiscriminada i institucionalitzada, especialment atiada des del poder eclesiàstic. Que va acabar, d'aquesta manera, amb una civilització brillant i hereva, en moltes coses, de la tradició clàssica, amb un nou esperit de llibertat. Va ser un dels pitjors crims comesos en aquell mil·lenni.

PRIMERS CASTELLS

Dia 1: Castells d'Aguilar, Queribús i Perapertusa*

Sortim a les nou per aprofitar millor el dia, l’últim abans del canvi d’hora d’hivern. Fins arribar a la primera visita tenim unes dues hores i mitja.

A l’alçada de Perpinyà deixem l’autopista i comencem a circular per un país ple de vinyes, cada vegada una mica més muntanyós, i amb els colors de la tardor més accentuats. Bonic tot i que el dia no acaba d’acompanyar, fa núvols i clarianes, i de clarianes, ben poques.

Arribem sense problemes al castell d’Aguilar, el primer de la nostra ruta càtara. Paguem l’entrada, caminem una miqueta i hi fem la volta. Està bé, llàstima de les vistes, avui molt encalitjades. És un castell de planura que està sobre un turó envoltat de vinyes. Del segle XII, en queden la muralla (alta, poligonal i de perfil punxegut als costats), una capella i altres restes. Tot tirant enrere per fer una foto, m’empuntego amb una roca i caic per terra, com gairebé sempre, sense fer-me mal. No ho veu ningú... només la Clara, que encara és pitjor, ja que m’ho recordarà cada dos per tres.

Situat en un punt estratègic, el castell d’Aguilar vigila l'accés a les Corberes fins al mar, i era, bàsicament, un castell de frontera entre els comtats occitans i la corona catalana. Aquesta lloc va ser anomenat amb Tèrme, Querbús, Puillorenç i Perapertusa, un dels cinc fills de Carcassona. El castell va perdre el seu interès estratègic quan, amb el vergonyós Tractat dels Pirineus, la frontera passa a ser aquesta serralada (el Rosselló passa a ser territori francès). Poc després és abandonat. Pel que fa als càtars el castell no va jugar cap paper militar durant les croades contra els Albigesos. Ara bé, durant la breu revolta del jove vescomte Trencavell contra els croats (1240), va acollir de nombrosos “faidits” (cavallers càtars, senyors sense feu).

La idea era, un cop visitat el castell, fer una excursió molt curta que hi fa la volta. Ha d’estar bé, però avui no fa el millor dia i ho deixem estar. També ens anirà bé, ja que així al final del dia avançarem feina. Tot marxant hi fem alguna foto des de lluny.

També fem fotos de lluny al següent objectiu del dia. El castell de Querbús és una ciutadella vertiginosa i un dels llocs emblemàtics del país càtar. Hi arribem al cap de poc més de mitja hora. Com en l’anterior, paguem l’entrada, agafem el tríptic (en tots hi ha bones explicacions), fem una pujada d’uns deu minuts i fem la volta sencera al castell. Ben restaurades, les seves ruïnes encara són imponents, amb murs de pedra, cisternes, una torre i una sala amb una volta molt ben conservats. És molt guapo, dels millors d’aquesta ruta, i això que la visibilitat continua sent molt dolenta i les vistes són tirant a pèssimes (en un dia clar, diuen, són sensacionals). Com l’anterior, estava situat en una posició estratègica i era un castell de frontera, que fins i tot va formar part de la corona catalana-aragonesa (abans i després dels càtars). Va perdre importància, també, a causa del tractat dels Pirineus.

El castell de Querbús, a l’inici de la croada albigesa era propietat de Chabèrt de Barbairan, un cavaller “faidit”, heretge notori i feréstec oposat als croats. Durant aquest període va ser un refugi per als religiosos càtars, sent un dels últims castells, conjuntament amb el de Puillorenç, en acollir responsables d’aquesta església després de la caiguda de Montsegur. Va ser l’últim castell de la resistència, el 1255, i amb la seva caiguda es va acabar la Croada (i l’ocupació francesa del Llenguadoc). Oficialment també es considerava que s'havia acabat el catarisme, tot i que, per desgràcia, cent anys després encara es jutjaven càtars als tribunals de la Inquisició.

Un cop visitat, dinem una mica més avall, encara sota el castell, en una zona de picnic, en un banc sota una alzina... sota una ombra que no feia falta, ja que no fa gens de fred. Per aprofitar el dia un parell de llaunes de “Litoral”, que van molt bé, ràpides de fer i bones.

Tot seguit uns vint minuts més de cotxe i tercera visita del dia. Paguem l’entrada, agafem el tríptic i amunt, que per arribar a la porta hi ha una curta passejada.

El castell de Perapertusa és un altre dels llocs emblemàtics del país càtar. Per la seva posició i la forma del rocam, recorda un gran vaixell. Situat estratègicament, castell de frontera, la seva història és calcada a la dels dos anteriors. Com el seu veí Querbús, era una simple caserna militar amb capacitat per a uns deu soldats. El seu paper no era la defensa, sinó la vigilància de fronteres, d’aquí que es trobi en alçada i tingui unes vistes fabuloses (que avui no es deixen veure). En l'època de la croada albigesa no va jugar un gran paper. Va ser feu de Guillem de Perapertusa, excomunicat el 1224 després del fracàs del setge de Carcassona. Pocs anys després, el 1240, passava a mans del reis de França, que el van convertir en el seu bastió en la defensa de la frontera amb Catalunya i Aragó. Dels tres que hem visitat avui és el més gran i bonic.

Un cop vist, passem per la botiga de records... i ens firem, hi comprem un sabó i una novel·la sobre els càtars en català (“El càtar imperfecte” de Victor Amela). Que hem de sumar a l’imant de nevera que hem comprat a Queribús.

Després d’un dia ben complert i ben entrada la tarda, en mitja hora més de cotxe ens plantem a Sant Pau de Fonollet. Comprem quatre coses de menjar, que ens hem deixat a casa, i ens instal·lem al seu càmping. És senzill, però barat, net i a la recepció són simpàtics i amables. Només hi estarem avui, però estarem bé.

Un cop instal·lats anem a fer una volta pel poble, que no té massa res. Sopem al càmping.

* Queribús en català i occità i Quéribus en francès. // Perapertusa en català, Pèirapertsa en occità i Peyrepertuse en francès. // Sant Pau de Fenollet en català, Sant Pau de Fenolhet en occità i Saint-Paul-de-Fenoullet en Francès // Aguilar és igual en els tres idiomes.

AMUNT I AVALL

Dia 2: Gorges de Galamús, Castell de Puillorenç i Carcassona*

Esmorzem, ens dutxem, recollim i marxem relativament d’hora. Al voltant de dos quarts de deu ja som a la primera visita del dia: les gorges de Galamús.

Deixem el cotxe a l’aparcament, just al costat d’un magnífic mirador. Les gorges de Galamús són un congost natural d'uns dos kilòmetres de llargada, excavat pel riu Aglí. Des d’aquí hi ha bones vistes a l'ermita de Sant Antoni de Galamús. Decidim anar-hi, el recorregut és curt, uns deu minuts, però anem tan d’hora que encara està tancat.

Reculem fins a l’aparcament i fem el congost a peu, tot seguint l’estreta carretera que el travessa. Hi ha molt poc trànsit (almenys avui, a aquesta hora) i es pot fer bé. És espectacular, diuen un dels més bonics del Llenguadoc. No té molta anomenada, potser per la carretera (que li treu una miqueta d’encant), però, almenys a mi, em recorda força la Garganta del Cares per l’aspecte i, una mica, a Mont-rebei, per la distància.

Quan el congost es comença a eixamplar reculem pel mateix lloc, tot gaudint una altra vegada dels bells salts d’aigua i les gorgues que forma el riu, força metres sota nostre. Ara, però, a mig camí girem cap a l’ermita. Hi arribem travessant un petit túnel. Situada en un indret preciós, la capella, que es troba en una cova natural, es va reformar al segle XVIII.

Gràcies a la força de l’aigua al congost hi ha diverses coves, que almenys des del segle VII ja eren habitades per eremites, i probablement són l’origen de l’ermita. Pel que fa als càtars, aquest congost era lloc de pas i l’utilitzaven per la seves anades i vingudes (i segurament també fugides), cap a la propera corona catalana (Perpinyà queda a poc menys de quaranta quilòmetres).

Tornem pel camí on hem vingut a primera hora, ara ja amb la porta oberta. També ho està el petit bar i botiga de records de l’aparcament (on només comprem una beguda).

Cotxe i cap a la següent visita del dia: el castell de Puillorenç. Com tots fins ara, comprem les entrades, fullet informatiu i pujada fins a la porta. Pel camí hi ha alguns bons cartells informatius sobre les plantes que anirem trobant, fent-lo més distret. Avui fa més sol i molt més bon dia que ahir, el que ajuda a que les fotos quedin molt millor. També hi fa el castell, molt guapo i ben conservat. Ens agrada molt.

Aquest castell té una història pràcticament paral·lela a la del castell de Querbús. Castell de frontera, durant el període càtar va pertànyer a Guillem de Perapertusa i a Roger Català, fill de Guillem. Simó de Montfort mai no va poder-se apoderar-s’en. Va ser un refugi per al diaca Pere Paraire i altres “perfectes” càtars, sent un dels últims castells, conjuntament amb el de Querbús, en acollir responsables d’aquesta església després de la caiguda de Montsegur.

Un cop visitat, cotxe i cap al nord. Dinem a mig camí, en una de les moltes àrees de pícnic de la carretera, que amb els lavabos públics a tot els pobles, és una de les coses que més envejo al país veí. El paisatge, tot anant al nord, mica en mica va canviant, tornant-se més suau, menys boscós, més pla i cada cop amb més vinyes.

Arribem a Carcassona al cap de poc. Els dos hi hem estat però ens ve de gust tornar a fer-hi una volta, tot i ser diumenge i estar molt ple de gent. Patrimoni de la Humanitat, recorrem els carrers de la ciutat medieval. Ocupada des d'època romana, la vila va ser restaurada al segle XIX. En destaquen les seves cinquanta-dues torres i les seves dues muralles concèntriques, que fan un total de tres quilòmetres de recinte emmurallat, amb les portes de Narbona i de l’Aude. També visitem la lluminosa basílica de Saint-Nazaire, romànica i gòtica. Repetir, malgrat tot, ha valgut la pena.

La ciutat va tenir un important paper en la història dels càtars i és coneguda pel seu paper en la croada contra els albigesos, quan la ciutat era un feu seu. L'agost del 1209 l'exèrcit croat de Simó de Montfort va forçar-ne la seva rendició després d'un setge de quinze dies. Va ajusticiar els Trencavell i va esdevenir el nou vescomte. Va ampliar les fortificacions i Carcassona va esdevenir una ciutadella de la frontera entre França i la Corona Catalana. El 1240, el fill del vescomte Trencavel va intentar reconquerir els seus vells dominis, però no se'n va sortir. La ciutat va passar definitivament sota el control del rei de França el 1247. El 1659, amb el Tractat dels Pirineus, el Rosselló passa a poder francès i la importància militar i estratègica de Carcassona es va veure reduïda. Les fortificacions es van abandonar i la ciutat va esdevenir un centre econòmic concentrat en la indústria tèxtil.

Un cop feta la visita ens passem dues hores amunt i avall buscant càmping. Contràriament al que posava la seva pàgina web, el que teníem pensat està tancat. Busquem amb el “maps” i anem a un altre... també tancat. Un cartell a la recepció ens indica que n’hi ha un altre que està obert a una altre poble. Hi anem... i també està tancat. Decidim fer un últim intent. Al matí n’hem vist un d’obert tot venint... però o no reculem prou o és molt més avall del que ens semblava recordar, i ho deixem estar. Se’ns acaba fent de nit i al final decidim buscar un hotel a Carcassona. En trobem un prop de la ciutat, al costat de l’autovia, l’AudoHotel. És senzill, però està bé, net i a un preu assequible. De fet, la primera idea ja era venir aquí d’hotels, però veient la calor que està fent aquest any, gens habitual, vam decidir provar anar de càmping amb la furgo. Ens hi instal·lem, anem a comprar algunes coses a un supermercat, sopem a l’aparcament d’un centre comercial, tornem a l’hotel i preparem el que hem de fer demà.

* Galamús en català i Galamus en occità i francès. // Puillorenç (o Puigllorenç) en català, Puèg-Lhaurenç (o Puèglaurenç) en occità i Puilaurens en francès. // Carcassona en català i occità i Carcassonne en francès.

APROFITANT

Dia 3: Carcassona, Castells de Las Tors i Cova de Limosins*

Aprofitant el “jet lag” del canvi d’hora, anem d’hora. A les nou ja estem una altra vegada a Carcassona. Quina diferència! A aquesta hora encara hi passeja molt poca gent. Hi fem, però, una volta més curta pels seus carrers més bonics.

Per visitar el castell, que ens va quedar pendent ahir, hem de fer una mica de cua. Poca cosa i poca estona, i si haguéssim comprat les entrades per internet no hauríem fet ni això. Hi fem la visita sencera. El castell comtal de la Cité està situat en un extrem de les muralles de la ciutat, en el seu punt més alt. D’origen romànic, del segle XII, va ser completament redissenyat un segle més tard per tal d'esdevenir una fortalesa dins de la ciutat (i posteriorment també s’hi van fer altres modificacions). Les seves muralles inclouen nou torres, dues d'època visigoda, la torre de la capella i la torre Pinte, quadrada i la més alta de la ciutat. També les recorrem, des d’aquí hi ha molt bones vistes a la ciutat i a la plana que les envolta.

Cotxe i cap a la següent visita del dia: el castell de Las Tors. Són quatre castells que conformen un conjunt únic, encara que no tenen estructures comunes. Si no interpreto malament, més aviat hauríem de parlar d’un castell dividit en quatre parts, ja que adaptant-se a les roques on s’assenta, es troben sobre un contrafort rocós, aïllats per dues profundes valls, es van poder estalviar la construcció d’una gran fortalesa. D’origen medieval al llarg del temps els diferents edificis han patit diverses remodelacions (a causa, també, de les seves successives destruccions i reconstruccions). Controlaven, a més, les principals vies d'accés al Cabardès i la Muntanya Negra.

Durant l’època càtara només hi havia tres castells. Els seus senyors, els senyors de Cabaret, van mantenir forts vincles amb els càtars i els castells van ser un important pol d'activitat religiosa durant el segle XIII. Els pobles del voltant van acollir nombrosos càtars (hi van residir nombrosos perfectes i bisbes). En la croada contra els albigesos va ser assaltat sense èxit, diverses vegades, per Simó de Monfort. Només es va rendir, més tard, a canvi de l’alliberament del seu senyor, capturat pel croat Bouchard de Marly. Poc després els senyors de Cabaret recuperen les seves terres i el castell es converteix en seu del bisbat càtar del Carcassès. Tornen a patir els atacs de Simó de Montfort, però després de diversos assetjaments només capitulen, anys més tard, davant Humbert de Beaujeu. Els pobles i castells són saquejats, i posteriorment reconstruïts per convertir-se en fortaleses reials. Es construeix la Tour Régine per ordre del rei per afirmar la seva supremacia.

La volta als castells és una petita excursió de gairebé quatre kilòmetres (sumant el tram entre l’aparcament i l’entrada), que farem sencera, en unes dues hores i quart. Fa sol i molt bon dia. Pel camí, per accedir-hi, passarem per un petit túnel a la roca. Visitem, primer, el castell de Quertinhós, constituït per una torre circular i una muralla poligonal. Un dels seus extrems cau, a plom, sobre les restes d'una església romànica destruïda (que hem vist abans). Tot seguit anem al castell de Cabaret, la ciutadella principal, un conjunt emmurallat format per una torre al nord, una torrassa al sud i una zona residència al centre. D’aquí passem a la propera Torre Regina, la fortalesa més recent i més petita del conjunt. Està formada per una torre envoltada per les ruïnes d’una antiga muralla. Finalment, voltant per sota el recinte i passant per un altre túnel (els dos semblen naturals), visitem el castell de Flor d'Espina, el més malmès i que consta d’una torre quadrada, una zona d'habitacions i una cisterna, amb una muralla rectangular que protegeix el conjunt. Ens agrada molt.

Per acabar-ho d’arrodonir, agafem el cotxe i anem fins al mirador (“Belvédère”) que hi ha la muntanya del davant. Un passeig de dos minuts que val molt la pena, les vistes als castells són espectaculars. Aprofitem per dinar a l’aparcament, avantatges de portar la cuina a sobre, ens fem uns macarrons.

Cotxe i cap a la següent visita del dia. Com que anem bé de temps anirem a les coves de Limosins. Hi arribem mitja hora abans (de l’hora que volem entrar), comprem les entrades i ens esperem al bar. Farem una visita guiada, en grup, d’una hora de durada.

Ens criden i ens abriguem una mica, ens han avisat que la temperatura de la cova és constant: catorze graus. Entrem. Com a guia tindrem en Nico, molt simpàtic, fa força bromes (especialment als nens), al mateix temps que fa molt bones explicacions. La Clara les segueix amb l’ajuda d’una audioguia i jo ho intento directament en francès. Entenc gairebé entre el vuitanta i el noranta per cent del que diu, en part perquè algunes coincideixen en les que es fan en la majoria de coves

Es visiten set sales i... es poden fer fotos! Cosa que no passa sovint i agraeixo molt (i ho aprofito tant com puc). La primeres sales van ser ocupades, intermitentment, per l’home, des del neolític fins a la actualitat. De fet, l’entrada encara s’aprofita com a celler per la maduració del vi. Hi ha unes botes... i al final del recorregut es fa una degustació (opcional, que ens saltarem). A la segona s’hi poden veure les marques de les urpes d’un ós de les cavernes. Aquesta i les següents estan molt concrecionades (amb moltes estalactites, estalagmites, columnes...), i en dues hi ha unes petites basses que fan unes reflexions precioses. A l’última hi ha la “joia” de la cova, que la fa gairebé única per la seva raresa: un massís de cristal·litzacions d’aragonites, anomenat “l’aranya”, de quatre metres d’alt i deu de circumferència. Tot plegat un espectacle per a la vista que ens encanta. A mi especialment, que no sé per quina raó les coves sempre m’han atret molt i, si puc, no perdo l’oportunitat de visitar-ne.

Anem bé de temps i, abans que es faci fosc, volem fer una última visita al Canal du Midi, encara que ja l’hem vist tot passant (o canal del Migdia o, en occità, “Canal de las Doas Mars”). Ho farem al seu pas per Carcassona a l’atzar... però ens equivocarem de banda i triarem un curt tram més aviat lleig. Almenys ho podem aprofitar per comprar alguna cosa que ens falta per sopar. A la tornada, ja gairebé al cotxe, ens adonarem que s’hi haguéssim anant cap a l’altra banda del pont on hem començat, hauria set més bonic, però ja se’ns ha fet de nit.

Per acabar el dia anem a un mirador de la ciutat, seguint una recomanació d’un blog d’internet. Al pont Neuf... però ja hi hem passat i tampoc n’hi ha per tant. Ni baixem del cotxe.

Tornem a l’hotel, ens dutxem, descansem una mica i sopem. Tot seguit, encara que estem una mica cansats, fem una última volta per la ciutadella, que també ens ve de gust veure-la de nit. Curta, anirem a dormir d’hora.

* Las Tors en català i occità i Lastours en francès. // Limosins en català i occità i Limousis en francès.

CONTRASTOS

Dia 4: La Grassa, Castells de Vila-Roja i de Tèrme*

Una miqueta menys que ahir, però marxem de l’hotel d’hora, a les nou tocades. La primera parada prevista ens queda a poc més de mitja hora. Anem a un dels que es consideren dels pobles més bells de França. Es nota, obligatòriament hem de deixar el cotxe en un dels aparcaments de pagament que hi ha al seu voltant.

Tot seguit comencem la volta pel nucli medieval de la Grassa i ens perdem pels seus carrers estrets i empedrats. Passem per la plaça del Mercat, parcialment porticada, i on es troba una joia de l’arquitectura medieval, el Mercat, cobert i amb pilars de pedra, construït al segle XIV (la ciutat va ser un important centre comercial fins a la Primera Guerra Mundial). També per l'església de Sant Miquel, gòtica, i el pont Vell, de segle XIV tot i que refet en els segles XVII i XIX.

Sortim per una de les portalades de les antigues muralles, de les que en queda ben poca cosa (a banda de donar forma al poble). Anem a l’abadia, a l’altra banda del riu Orbieu.

El monestir benedictí de la Grassa (o de Santa Maria d'Orbieu) va ser fundat abans de l’any 800, segons diu la llegenda, per Carlemany, quan es dirigia cap a la península Ibèrica per combatre contra els moros. Va tenir èpoques de gran esplendor i al llarg dels segles ha anat patint diverses modificacions i ampliacions. Paguem l’entrada i fem la volta a la part visitable, ja que hi ha una bona part reservada als monjos que hi habiten (com el claustre). Visitem, però, les zones essencialment medievals, com són les estances privades de l’abat, el seu pati, el celler, el forn de pa, l’antic dormitori dels frares, la capella, la sagristia o el braç nord de l’església. Està bé, val la pena (i no s’hi està gaire).

Durant l’època càtara el monestir i els seus abats van tenir un paper de mediació i pacificació. Aconseguint, per exemple, la submissió pacifica de Carcassona l’any 1226.

Tornant al cotxe fem una última volta al poble. Sense ser espectacular (tot i el títol), és bonic i val la pena. A més, potser perquè és festiu, hi ha molt poca gent. També algun comerç tancat, però per sort no tots i em puc comprar una pasta, molt bona, a la pastisseria (el meu esmorzar d’avui).
Cotxe i canvi de plans relatiu, invertint l’ordre de les visites previstes. A Vila-roja tanquen al migdia i, d’aquesta manera, ens assegurem que tindrem temps i no ens haurem d’esperar a la tarda per anar-hi si anéssim tard.

De tots els castells que hem vist el de Vila-roja és l’únic que està “sencer” (gràcies, en gran part, a les reformes que s’hi van fer als any noranta del segle passat). Del segle XII, és tot un exemple d’arquitectura militar medieval, amb les seves torres a les quatre cantonades. Crida l’atenció que, curiosament, està a la part baixa del poble (en lloc de dalt un turó).

Paguem l’entrada i fem el seu recorregut audiovisual, titulat “el món de Guillem Belibasta, el darrer perfecte càtar”, que explica a través d’una audioguia, diversos vídeos i diferents escenes amb maniquins, el catarisme, la puixança de l’arquebisbat de Narbona (a qui pertanyia el castell) i la vida quotidiana de l’època. És en aquest municipi on va cremar a la foguera Guillem de Belibasta, l’any 1322, el que es considera, a la pràctica, com la fi d’aquesta del catarisme.

El restaurant, que ocupa una ala del castell que no veurem, està tancat. Segurament tampoc ho hauríem fet, per no anar tard, però s’hi fan dinars medievals, on et vesteixen d’època, fan i et serveixen plats de llavors i es menja amb les mans.

Sortint aprofitem per fer una volta pel petit poble. Sense ser res de l’altre món, té alguns racons bonics (i no porta gaire feina).

Cotxe i cap a la següent i última visita del viatge. Aprofitem per dinar al seu aparcament, sense presses però sense encantar-nos, que no volem tornar molt tard a casa. Tot seguit fem una volta pel poble, molt petit. Com l’anterior, sense ser res de l’altre món, té racons bonics.

Com en els anteriors, comprem l’entrada i fem una curta caminada fins al castell de Tèrme. Avui és un dia de contrastos, i passem del més ben conservat al que es troba en pitjor estat. Del segle XII, tindria un aspecte semblant al de Vila-roja, però amb una torre de l’homenatge a la part central. Va ser un dels anomenats "Cinc fills de Carcassona", a la frontera defensiva amb els territoris de la Corona Catalana. Va ser ocupat per guarnicions reials durant més de quatre segles i posteriorment abandonat (quan el Rosselló va passar a mans franceses). Més endavant, en ser ocupat per bandits el rei de França va manar dinamitar-lo, quedant en ruïnes i derruït a mitjans del segle XVII.

Durant la croada albigesa va patir constants atacs per la seva posició estratègica i per la forta implantació del catarisme entre els seus ocupants. Simó de Montfort va assetjar-lo el 1210, caient quatre mesos després per la manca d’aigua i aliments. El seu senyor, Ramon de Tèrme, acusat d’heretge, va ser fet presoner i empresonat a Carcassona. Al 1224, Olivier de Tèrme, fill de Raimon, pren una altra vegada el castell fins que, a conseqüència del Tractat de Meaux, passa a ser de domini reial francès. El 1240 Olivier el torna a ocupar, coincidint amb l'ofensiva del vescomte Ramón Trencavell II, i continua oferint resistència contra els croats fins que, l'any 1246, és vençut i enviat a les croades a l'orient.

És el castell més enrunat, però almenys dels que hem vist, amb els paisatges que l’envolten més bonics. Durant el dia hem tornat a anar deixant enrere les planes de vinyes, per anar-nos endinsant, una altra vegada, com al principi del viatge, al massís de les Corberes. Envolten el castell turons recoberts de boscos verds i frondosos.

D’aquí cap a casa. Anem més o menys sobre l’hora prevista i hi arribarem sobre les set de la tarda. Contents, han estat quatre dies molt ben aprofitats i ens ha agradat molt... pel camí ja planifiquem futures sortides per acabar de veure del país càtar.