Torre de la Maçana

Bonica caminada pels boscos de la Maçana (tot i que no passarem per la fageda). Anirem fins a la torre de la Maçana (100 Cims), amb esplèndides vistes a l’Albera, el Canigó i el Rosselló.

PER FI!

Deixem la casa de Polig i a les deu ens trobem tots al punt de sortida (de fet amb la Fina i en Josep Antoni, els únics que no dormien a la casa). D’entrada el dia no sembla gaire millor que ahir, però tot i això decidim fer la caminada igualment.

De seguida ens enfilem per una bonica sureda, que, amb algun alzinar, son els boscos que ens acompanyaran pràcticament tot el camí. De tant, en alguna clariana, tenim bones vistes a l’Albera.

A partir del Roc del Grill, una collada, el camí es suavitza i, primer de forma planera, després amb una lleugera pujada, acabem arribant al cim de la torre de la Maçana. Mentrestant el dia ha anat millorant mica en mica. La visibilitat no és excel·lent, però almenys no és nul·la o gairebé nul·la com ahir. Els cims de l’Albera i el Canigó és deixen veure bé. Sota seu la plana del Rosselló és un mar de boira. Només es deixarà veure, ja quasi marxant, bona part de la Costa Vermella, d’Argelers a Banyuls. Per fi! Semblava que no veuríem res i marxarem contents. No ens hi estem gaire, però, ja que el cim bufa una forta i freda tramuntana.

La Torre de la Maçana (o Torre de Perabona o de la Lleva), és una torre rodona de més de vint metres d'alçada, tot i que el seu coronament està escapçat i acaba de forma abrupta. Reconstruïda recentment, del segle XIII, formava part del sistema defensiu de l'antic Regne de Mallorca envers Catalunya, juntament amb la veïna Torre de Madaloc.

Ens entretenim una mica en una bauma que hi ha abans de la torre, per després recular per on hem vingut. Ho farem fins al coll de la Pomera, on decidim girar a l’esquerra i baixar per un camí menys transitat. En algun punt fins i tot es desdibuixa una mica i costa de veure, però es pot fer bé. Tampoc aporta res de nou, ho fa tot passant pels mateixos boscos. Valdrà la pena, però, perquè ja un cop gairebé a baix de tot es deixa veure bé una serp d’Esculapi.

Dinem a les gorgues de la Vall tot gaudint de la seva bellesa del lloc, del sol i de la companyia, sense presses. Sortint d’aquí marxarem ja cap a casa.

Sant Martí de la Roca

Caminada molt curta fins a l’ermita i el cim de Sant Martí de la Roca (100 Cims), un fantàstic mirador de la Catalunya Nord. Recomanable fer una versió una mica més llarga des del poble de Cameles (o fins i tot combinant-la amb la pujada al Roc de Mallorca).

MÉS BOIRA

Malgrat el dia, decidim fer el tercer cim del dia (després de Vingrau i Força Real). És relativament d’hora, la caminada és molt curta i està molt a prop d’on tenim la casa on dormirem (a Polig, i on estarem molt bé).

Arribem al coll, punt d’inici de la ruta... per pistes que en principi no podríem passar, ja que no som residents. De fet, el “maps” en fa fer una volta molt estranya, però ni així.

La pujada és curta, per prats. Anem primer fins a l’ermita de Sant Martí de la Roca. Del segle XI amb modificacions i afegits posterior. És bonica.

El cim pròpiament dit està una mica més enllà. El dia, però, lluny de millorar cada cop està més emboirat, i un cop hi som, només veiem a escassos metres nostres (fins i tot se’ns amaguen les vistes a l’ermita).

Aquí, també ens quedem amb les ganes de tornar, això sí, tot fent una ruta una mica més llarga (almenys des de Cameles... sense saltar-nos cap senyal de trànsit).

Força Real

Ruta fàcil i curta fins a l’ermita i el cim de Força Real (100 Cims), un magnífic mirador del Canigó i de la Catalunya Nord.

TORNAREM

Segona caminada del dia, després de Vingrau. El dia no ha millorat gaire, per no dir gens, però tot i això decidim fer-la igualment. Es pot fer una versió encara més curta, ja que de fet s’arriba en cotxe fins gairebé el cim, però nosaltres començarem al coll del Bou.

Seguirem la ruta botànica. Pel camí anirem trobant diferents cartells amb les espècies que es poden veure. Estan en francès, però al menys han tingut el detall de posar el nom en català. Està bé, a mi aquestes coses sempre m’agraden.

Arribem a la capella de Nostra Senyora de Força Real, del segle XVII, que fa servir com a capçalera una antiga torre medieval de senyals, contemporània del castell romànic del segle X del que pràcticament no en queda res més. Com a curiositat, aquest indret va formar part dels vèrtexs que partir de diferents dades i triangulacions, va permetre mesurar amb precisió el meridià que passa per París i Barcelona i, a més, determinar amb precisió la longitud del metre a finals del segle XVIII.

El cim pròpiament dit està una mica més enllà, ple d’antenes. El dia, però, continua ennuvolat i tant des de l’ermita com des d’aquí les vistes són escasses (encara que suficients com per endevinar que en un dia clar han de ser espectaculars).

Tornant del cim tornem a passar per la capella, on uns nord-catalans molt amables ens la deixen visitar, malgrat que ja estaven a punt de tancar.

La tornada la fem per camins paral·lels. Tots els que som coincidim, com en la caminada anterior, que repetirem ni que sigui fent la versió més curta.

Vingrau (la Serra)

Ruta molt recomanable per la Serra de Vintgrau (100 Cims). Tot caminant per un bonic paisatge gaudirem de magnífiques vistes (si el dia acompanya).

REPETIREM

Cap de setmana de “colònies” amb el grup, tot i que no som gaires (la Fina, en Josep Antoni, la Gemma, en Vicenç, en Joan, la Mari, en Josep, la Clara i jo). Aquesta any toca al Rosselló i ho aprofitarem per fer uns quants 100 Cims. Quedem a les deu al punt d’inici, ells ja son a la zona des d’ahir, nosaltres venim avui.

Hi ha boira i està ennuvolat, però decidim començar igualment, ja que en principi hauria de millorar. Tot sortint del poble de Vingrau passem per la capella de la Mare de Déu del Bonconsell (del 1860). Tot seguit per una plana de vinyes, amb muntanyes a banda i banda.

De seguida, però, ens comencem a enfilar. Ho farem per la brolla que ens acompanyarà ja fins al final. Plena primavera, pel camí veurem un bon grapat de plantes florides: l’almesquí, la farigola, el romaní, les linàries, les picardies, una abellera o un parell de tulipes, entre altres.

A mesura que pugem, lluny de millorar, la boira cada cop és més espessa. Un cop al cim de la Serra no veurem res, tot i que sabem que les vistes són molt bones. Que hi farem (per això ens entretenim amb les flors).

Continuem per la cresta, que es guapa, per al cap de poc baixar pel fons d’una petita vall. El dia s’aclareix una mica, no gaire, però el suficient perquè podem gaudir de les cingleres de la serra, on hi ha una foradada.

Dinem una mica abans d’arribar al cotxe, en una petita plana plena de romaní florit. Tots coincidim que repetirem. Sense la caminada ja es bonica, amb vistes ha de ser espectacular.

Estany de Canet o de Sant Nazari

L’estany de Canet (o de Sant Nazari) presenta el seu millor aspecte amb les muntanyes de fons. És un espai protegit on s’hi pot observar una fauna i flora molt interessants tot fent-hi una passejada molt agradable.

EN FAMÍLIA

Per Reis ens vam regalar un cap de setmana en família. Estem instal·lats, des d’ahir al vespre, en un bungalou a Canet de Rosselló, amb els meus pares, germà, cunyada i nebot.

La idea era fer una excursió en bici al matí, però està molt ennuvolat i fins i tot plovisqueja una mica. Ho deixarem per la tarda. Per aprofitar el matí, però, anirem fins a la Maternitat d’Elna. L’edifici està bé, sense ser res de l’altre món, ara bé, la història que amaguen aquestes parets és bonica i commovedora. La vaig conèixer, si no recordo malament, gràcies a un documental de TV3 i, arrel d’això, gràcies al llibre d’Assumpta Montellà: “La maternitat d'Elna”. Des de llavors era una visita que tenia pendent, i d’això ja fa uns anys. Ens agrada i val la pena.

Tot seguit fem una volta ràpida per Perpinyà. Una hora llarga passejant pels seus carrers, que ens permetrà passar per l’Ajuntament, la Catedral i el Castellet. Un tastet que, a la Clara i a mi, ens deixen moltes ganes de tornar per passar-hi un dia sencer. A primera hora de la tarda hi fan una processó per invocar la pluja... i sembla que l’ajuda de Sant Galderic serà efectiva, potser no acabarà amb la sequera, però plourà tota la nit.

Dinem al bungalou. El dia continua gris però ja no plovisqueja. Ho aprofitem, ara sí, per fer una volta en bici. Seguim el carril bici que passa per la barra de sorra que separa el mar de l’estany de Canet (o de Sant Nazari). En una banda dunes, a l’altra la maresme amb una vegetació ben interessant.

Ens desviem a la vila dels pescadors, reconstruïda tal i com era antigament, amb diverses barraques en ús i una de visitable, que està tancada. També aprofitem per acostar-nos a la riba de l’estany, que amb un cel i unes aigües blaves amb el Canigó al fons ha de presentar un aspecte molt més bonic. Què hi farem.

Val la pena, també, per la fauna que s’hi pot observar. No ens hi entretindrem gaire, a més, ens hem oblidat els prismàtics a casa. Tot i això podrem contemplar cabussons emplomallats, ànecs coll-verds, corbs marins, agrons blancs, flamencs, esplugabous, martinets, corb marins, gavians, bernats pescaires, fumarells i algunes limícoles.

Al final de la barra girem a la dreta, resseguint el llac, mig improvisant. Arribem a Alenyà, ja amb la idea de fer-hi la volta sencera, però ens adonem que haurem de fer un bon tros per carretera, no ens fa cap gràcia i decidim recular per on hem vingut.

Una altra vegada al bungalou aprofitem per jugar a diferents jocs. Per acabar de rematar el dia, abans de sopar, anirem a Perpinyà per veure un espectacle amb llums làser en una canal. Curt i ja sota la pluja, ens agrada a tots amb diversos matisos d’entusiasme.

Gorges de Carançà

Ruta espectacular i imprescindible (tot i cal anar amb compte, veure ressenya). Divertida, després d’una pujada per boscos ombrívols seguirem el riu tot passant per diferents ponts i passeres enlairades. La tornada la farem per una cornisa excavada a la roca, semblant a la de Mont-rebei però més estreta.

AVENTURA IMPRESCINDIBLE

Marxem divendres, fugint de l’onada de calor. Tot i que a casa a les nits podem dormir més o menys bé, excepte, potser, algun dia a primera hora de la nit, tenim ganes de dormir fresquets. Ho farem a l’aparcament de les gorges de Carançà, de pagament i amb tres coses bàsiques (essencialment aigua potable i bar, a més d’uns lavabos en cas d’extrema necessitat, nets, però turcs). Tranquils, hi estarem bé. A banda d’això serà tot un plaer, també, llevar-se, esmorzar i endreçar sense cap pressa, ja que la caminada comença just aquí.

Comencem a caminar a dos quarts de deu. D’entrada al costat del riu, de seguida, però, enfilant-nos per un camí ample i ben fresat. Sense arribar a ser angoixant, durant tot el dia ens anirem trobant i creuant gent (sovint els mateixos). Avui la Clara s’ha llevat inspirada, potser perquè feia molt temps que es moria de ganes de venir aquí, i al contrari del que és normal, avancem molta més gent de la que ens avança a nosaltres. Sembla que no troba ni la xafogor, que si bé no és intensa, es nota.

Durant el camí anirem travessant diferents boscos, el que fa la caminada més entretinguda. De tant en tant tenim, també, vistes a l’altra banda de la vall i al camí de tornada... que és el que sempre m’havia frenat a fer aquesta ruta (i encara no tinc clar s l’acabaré).

Després d’una bona estona de pujada baixem al riu. L’anirem seguint amunt, és un rierol típic de muntanya que no fa cap salt ni gorga espectaculars però és bonic. El que fa divertida, distreta i diferent aquesta caminada, combinat amb el que vindrà, són les diferents passarel·les i ponts penjants que van resseguint i travessant el riu.

Arribem a un pont de pedra, on acaba el track. Aquí reculem per on hem vingut, fent una altra vegada un munt de fotos a pons i passarel·les. Ara, però, al lloc on hem arribat al riu continuem recte avall. Passem, encara, per un altre pont... almenys per mi, el més complicat, ja que l’escala per baixar es balanceja força... sense arribar a fer por.

Por és la que fa la cornisa (“corniche”) per on començarem a passar al cap de poc. És un pas excavat a la roca, com el de Mont-rebei... però més estret. Per sort en tot el camí hi ha un passamà, que no deixo en cap moment, i zones més amples que permeten creuaments més o menys còmodes. Malament, malament, només ho passo en un parell o tres de punts en que el cingle és més evident (per sort, passos de molts pocs metres). A l’última part no hi ha passamà però el camí és força molt més ample.

No em servirà per superar la por a les alçades, però aconseguiré acabar la ruta sense problemes, força bé. Un cop a baix ens refresquem al riu amb serp verda inclosa al nostre costat, i acabem el dia visitant una amiga de la Clara a Font Romeu, abans de tornar cap a casa.

Roc de Mallorca

Cim modest (100 Cims) però amb unes vistes espectaculars a les muntanyes de la Catalunya Nord i més enllà. A més, l’excursió comença al bell poble de Castellnou. Hi ha versions més llargues de l’excursió que també valen la pena.

TRAMUNTANA

La intenció era anar al Tuc Dormidor, però consultant el maps ens adonem que és més lluny del que havíem calculat. Canviem d’idea i com que en aquesta zona en tenim moltes de pendents, escollim una altra excursió. Per sort, un cop al cim on anirem veurem que de tots els del voltant és l’únic cobert amb boira. Abans d’anar-hi també volíem passar per Sant Miquel de Cuixà, però els diumenges al matí està tancat i haurà d’esperar a una altra ocasió.

Deixem el cotxe a l’aparcament de Castellnou. Comencem a caminar tot visitant aquest bonic poble, travessant-lo de baix a dalt, per desviar-nos a l’esquerra i començar a seguir un camí al costat d’un torrent. Deixem a la nostre dreta l’imponent castell de Castellnou (que obrirà al públic l’any que ve, però això ho descobrirem a la baixada).

Passat el torrent el camí s’enfila amb ganes. La pujada és curta, però forta, sense ombres. Fa calor, però menys que els dies anteriors, a més, bufa una tramuntana suau que ens farà més suportable la caminada.

Arribem a un collet on girem a l’esquerra. El cim ja ens queda a la vista, després d’una pujada més suau.

Un cop al cim, aguantant la tramuntana com podem fem les fotos de rigor, aquí si bufa fort. La visibilitat és bona i les vistes són realment espectaculars: als nostres peus Castellnou, el seu castell i la plana del Rosselló, més enllà l’Albera, les Salines, el Canigó, el Força Real, Queribús, Bugarach...  

Com que anem una mica d’hora allarguem la caminada fins a una punta propera, per acabar de gaudir de les vistes d’aquesta serra pelada. Hi ha una versió una miqueta més llarga i circular que, d’haver-ho sabut, segurament ara la faríem (ara se’ns faria molt tard per dinar).

Reculem més o menys per on hem vingut i, un cop al poble, hi acabem de fer la volta sencera. Val molt la pena. Ho aprofito per comprar-me un entrepà per dinar. Ens pararem poc després de marxar per menjar-me’l mentre la Clara es prepara el seu dinar. Per aprofitar una mica més el dia farem una volta per Ceret, amb racons bonics, però que ens decep una miqueta... tot i que segurament perquè venim d’Eus, Vilafranca de Conflent i Castellnou.

Sant Martí de Canigó

Situada en un entorn excepcional, als peus del massís del Canigó, el monestir romànic de Sant Martí del Canigó destaca per la seva bellesa i la singularitat dels seus elements. Caminada curta i fàcil entre castanyers és una visita imprescindible de la Catalunya Nord.

PER FI!

Feia molts anys que en tenia ganes, i finalment ho podré fer (que ja tocava). La idea era fer una visita turística, però pujar a Sant Martí de Canigó, si bé curta i fàcil, és una bona excursió.

Sortim de l’aparcament de Castell de Vernet, primer per carrers i tot seguit per una pista asfaltada. De seguida pujant tot fent marrades, primer a ple sol, després per una frondosa castanyeda, on agrairem la seva ombra. Després de dinar i amb la calor, la pujada es fa una mica pesada (en condicions normals o, sabent-ho prèviament, segur que no).

A mig camí passem per Sant Martí Vell, una fotogènica ermita romànica, dels segles XI i XII, restaurada als anys 70 del segle passat. Al seu costat hi ha una font que raja generosa i aprofitem per veure i refrescar-nos.

En poca estona més arribem al monestir. Només es pot fer la visita guiada i ens haurem d’esperar mitja hora. És en francès (en català només per grups, prèvia sol·licitació), però si el volem veure no ens queda cap més remei. La Clara no entendrà gaire res, però jo entendré entre el setanta i el vuitanta per cent de les bones explicacions que fa la guia, tot i que de tant en tant desconnecto una mica (dura una hora). Sant Martí de Canigó és una bonica abadia romànica ben restaurada, situada en un entorn de gran bellesa. Del segle XI, de construcció singular destaquen, per diferents motius, tots els seus elements: el claustre, la cripta, l’església, el campanar i les tombes.

Un cop feta la visita ens enfilem fins a un mirador proper, des d’on es pot fer la típica foto del monestir des de dalt, molt guapa.

La baixada la farem per un altre camí, tot seguint un PR que porta a Vernet. Al final de la primera baixada no està del tot ben marcat i ens desviem a la dreta per un camí que poc més endavant es converteix en impossible (i més per un PR). Per sort ens creuem amb una parella i ens indiquen el camí correcte. Al final de la baixada havíem de travessar el riu... i un cop fet, només cal que seguim el camí ample i ben fresat que va baixant per una castanyeda fins a arribar al poble.

Encara relativament d’hora, tenim temps d’anar a comprar alguna cosa i tot seguit visitar el bell poble de Vilafranca de Conflent. A última hora del dia, amb molta menys gent, ben tranquil·lament (i només amb alguna botiga tancada). Ens quedarà pendent pujar al castell, però el dia que fem el Tren Groc (en un futur), segurament ho podrem fer.

Roca Gelera

Tot caminant per una brolla d’estepes de muntanya arribarem a una bonica i curiosa pila de blocs granítics: és el cim de Roca Gelera. 100 Cims, té magnífiques vistes al Canigó, els Pirineus, la Catalunya Nord i una mica més enllà.

D’HORA DE VERITAT

La intenció és, aprofitant la furgo, dormir al coll de Roca Gelera. Però la boira ens fa baixar una mica més avall. Tot i això, aquesta vegada començarem a caminar d’hora de veritat, com fem ben poques vegades (això vol dir a quarts de nou).

La caminada comença a la pista que hi ha poc abans del coll. Tot i que la ruta ja es prou curta encara l’escurcem una miqueta pujant un tros amb el cotxe. Un cop aparcats continuem per la mateixa pista, que gairebé arriba al cim, sempre a la vista. Ho fem per una brolla d’estepa de muntanya, un paisatge ben diferent al que estem acostumats.

Obert cap a totes bandes el cim té molt bones vistes, especialment a la plana del Rosselló, les muntanyes de la Catalunya Nord i una mica més enllà. També al massís del Canigó, però avui està tapat de núvols i no es deixa veure, com bona part dels Pirineus (i algun altre).

És un cim molt característic i bonic, format per blocs granítics on s’ha de grimpar. La Clara hi puja fins a dalt, jo em veig amb cor de fer-ho, però no de baixar després... de fet, haig d’ajudar a fer-ho a la Clara, indicant-li on és millor posar els peus. Em quedo a dos metres, però el compto com a fet igualment.

D’aquestes piles de blocs se’n veuen repartits aquí i allà, segurament donarien per fer-hi una excursió més llarga (i em quedo una mica amb les ganes).

La tornada la fem pel mateix camí per acabar d’hora. D’entrada aprofitarem al matí per visitar el bell poble d’Eus, que ens agrada molt. A la tarda, farem una excursió curta (veure a sobre).

Sant Cristau

Caminada complerta i bonica. Pel camí gaudirem de diferents tipus de boscos, unes vistes excepcionals (especialment del de Puig de Sant Cristau, un 100 Cims), un paisatge espectacular, una ermita preromànica i una de Romànica, construccions militars del segle XIX i un bonic dolmen.

VISTES

Caminada de grup. Avui serem onze i ens trobarem a Sant Joan de l’Albera. Excepcionalment en dissabte, per no coincidir amb les eleccions de demà i puguem votar tots tranquil·lament (que a vegades se’ns fa una mica tard). Comencem a caminar més o menys a l’hora prevista, després del cinefòrum que fem a l’aparcament.

Decidim començar per, en teoria, la pujada forta al principi. La idea és que la baixada sigui més suau... però un cop a la baixada, no veurem massa diferència, només que en alguns trams planeja una mica per després tornar a baixar amb ganes.

Ens enfilem per un corriol costerut, en algun tram no massa fresat, però ben senyalitzat amb marques grogues que procurem no perdre. A la pujada, diferents tipus de boscos: suredes, alzinars i fins i tot un petit rodal de castanyers que donen un toc de color a la tardor. També algun carlet, en un any en que s’han fet ben pocs bolets.

Al coll de la Font s’obren les vistes cap a la Catalunya Nord. Fa vent, res de l’altre món, però prou per que la visibilitat avui sigui excel·lent (hem encertat el dia). D’aquí al cim ja només queda ben poc.

Des del modest cim del puig de Sant Cristau (1.011 m) les vistes són excepcionals (i més avui): la Plana del Rosselló, el golf de Lleó, el Canigó, mig ennuvolat, el Puigmal, el Bassegoda i l’Alta Garrotxa, el Puigsacalm, Cabrera, Rocacorba, el Montseny, el Montnegre, les Gavarres, el Montgrí, la plana empordanesa o l’albera, amb el Puig Neulós a estones fent honor al seu nom, entre altres.

Al cim, a més, hi ha l’ermita que li dóna nom, preromànica i recentment restaurada (i usada com a refugi lliure). Era la capella del castell, del segle XI, del que només en queden les restes de la torre i poca cosa més.

Hi ha llocs d’on costa marxar i aquest n’és un. Després de gaudir sense preses de les vistes i refer una mica les forces, decidim continuar una miqueta més. El vent, tot i no ser molt fort, si seria molest per dinar i ho farem més avall arrecerats.

Baixant passem per unes plataformes per a bateries i uns petits magatzems de municions, situades al Coll de Branca i el de Llinàs. Aquestes obres militars es van construir a finals del segle XIX per reforçar el sistema defensiu del castell de Bellaguarda (al Pertús), juntament amb el camí estratègic al puig de Sant Cristau.

Com que anem d’hora, mentre uns quants ens esperaran al coll de Llinàs, la resta pugem al puig de la Balma, per allargar una mica la caminada (avui força curta). Amb les vistes una mica tapades per la vegetació, i una mica més avall de Sant Cristau, està bé per caminar una mica més, però si no s’hi puja tampoc ens perdríem gaire res de nou.

Una altra vegada tots junts dinem al coll de Llinàs, arrecerats del vent i amb sol molt agradable (que si no fos perquè el dia és curt, i anem en grup, convidaria a fer la migdiada).

Un cop refetes les forces continuem la baixada. Per un camí equivocat. En algun punt ens hem saltat una bifurcació que no hem vist tot seguint unes marques grogues més llargues i algunes fletxes. Gràcies als GPS’s i a un altre camí, però, ens tocarà enfilar-nos una mica més per tornar al correcte (no surt al track).

El camí de baixada és relliscós, tot. Malgrat anar en compte avui serà el dia de les caigudes: la Maite, l’Edurne, en Josep i la Fina (tres vegades) acabaran per terra, i a la resta ens anirà just alguna vegada més.

Ja cap al final, quan el camí se suavitza una mica passem pel dolmen (del Puig) de na Cristiana. Forma part d’un conjunt de cent quaranta-set a aquesta banda del Pirineu, de finals del neolític, fa uns 5000/5500 anys enrere.

Ja al final del tot, última visita, a l’ermita de Sant Joan de l’Albera, romànica, tot i que amb algunes modificacions posteriors. Molt a prop seu hi ha una font bonica.

Com sempre, per acabar de passar un gran dia (per la caminada i la companyia), got al Pertús i cap a casa.

El Canigó

Volta circular al mític Canigó, la muntanya sagrada dels Països Catalans. Paisatge d’alta muntanya a tocar del mar, amb magnífiques vistes... si la boira ho permet.

FINALMENT

En tinc moltes ganes. Fa massa temps que està a la llista de pendents. Seran gairebé quatre hores d’anar i quatre de tornar, al mateix dia, però al final me’n treuré les ganes.

La primera por és com estarà la pista per arribar al refugi dels Cortalets... malament, però no prou perquè no pugui arribar-hi amb el meu petit Fàbia (vigilant i amb una mica de paciència... i tardant gairebé una hora per fer vint-i-dos kilòmetres). Començo a caminar a les onze, a l’hora prevista.

Segona por: el temps. Totes les previsions que he mirat diuen que estarà ennuvolat fins a aquesta hora i llavors s’aclarirà, sortint el sol. De moment s’acompleixen, i el cim que anava veient tapat pel camí ara està ben net de núvols (desprès fallaran, però ja seré força amunt).

M’enfilo fins al refugi (de fet, he aparcat una mica més avall, al Ras de Cortalets). Busco el camí que surt del seu darrera i em començo a enfilar encara més. Primer per una magnífica pineda de pi negre amb neret, més endavant pels prats que m’acompanyaran pràcticament fins al final.

Pujo per la Cresta de Barbet, tot fent ziga-zagues. El paisatge és bonic, però comencen a aparèixer les primeres boires. Boires que, arribant dalt de la cresta, en prou feines em deixaran veure el Canigó i, encara menys, els paisatges cap al sud. Que hi farem! Després de tanta estona de cotxe i la pujada, ara tampoc es tracta de recular (i la boira no és tant espessa com per fer patir).

Baixo cap a la Portella de Vallmanya i poc després, quan el camí es troba amb el que puja de Marialles, giro a dreta i encaro l'última pujada, en principi, poca cosa. Tercera por: la Canal de la Xemeneia, d’on he llegit tota mena de versions (des de poca cosa fins a perillosa). És una grimpada llarga, almenys pel que estic acostumat a fer, amb un parell de passos delicats, però poc o gens complicada (arreu pots posar els peus i agafar-te bé), una mica aèria, però a mi que em fan una mica de por les alçades, ben poques vegades tinc aquesta sensació. En resum, s’ha de vigilar (i segurament millor no anar-hi si està humida i/o amb gel), però no és complicada i la sensació de perill o inseguretat gairebé no la tens.

Hi he anat entre setmana buscant tranquil·litat... i un cop a dalt em trobo la classe d’un institut (vint o vint-i-cinc adolescents dinant). Busco un racó apartat per dinar i esperar una mica. Els nois i noies marxaran, però la boira no. Em quedo amb unes vistes molt limitades, pràcticament només a les muntanyes del voltant i alguna vall del nord. Em quedaré amb la sensació d’haver fet aquest cim a mitges, satisfet per haver-ho “aconseguit”, però decebut per trobar-hi mig premí (per mi fer un cim sense vistes és com anar a un salt d’aigua sec, el camí pot ser molt bonic... però et quedes amb les ganes de tornar-hi).

Bé, almenys al cim puc contemplar, també, una mica de fauna alpina, com voltors, corbs, gralles de bec-groc i un còlit gris. Qui no es conforma és per que no vol.

Tenia l’esperança que fos boira passatgera, però cada cop se n’hi va posant més (sense ser preocupant). Baixo pel camí fàcil i més habitual. La baixada se’m fa una mica avorrida amb la visibilitat limitada a un centenar de metres (amb alguna clariana amb una mica més). A més, avui he decidit anar amb les botes de muntanya, que tampoc calia (però això no ho sabia), i ho noto (o això suposo), ja que només començar el descens em noto els genolls carregats (quan això no em passa mai (cosa que atribueixo al caminar diferent).

Arribo a baix a les cinc, també sobre l’hora prevista (sense que m’hagi marcat fer-ho ni hagi estat pendent de l’hora). Cansat però satisfet, quatre hores i a casa... me n’he tret les ganes, però això és per fer-ho ben poques vegades més (o cap).

Torres de Cabrenç

Caminada molt bonica per boscos sovint amb grans arbres: castanyers, avellaners, roures, fagedes i algun pi. Ideal per fer tot l'any, a l'estiu per ombrívola, a la tardor pels seus colors, a l'hivern solejada i a la primavera pels diferents ambients. Les vistes des de les Torres són espectaculars.

PER NO MIRAR EL MAPA

Marxo de casa a les deu. Improvisant. Tinc ganes de fer-ne alguna més o menys a prop i no massa complicada. En trio una del llibre "A peu per l'Alta Garrotxa". Em llegeixo com arribar-hi, però no se m'acut mirar cap mapa... de manera que no veig que m'hi estaré més de dues hores (si arribo a mirar el mapa, doncs, no hi vaig. Però ja que hi sóc...).

Entre una cosa i l'altra arribo al poble de la Manera a quarts d'una, Començo a caminar a migdia. I començo a pujar, i pujar, per sort, sempre per boscos ombrívols, entre castanyedes, avellanoses, rouredes, fagedes i alguna pineda. Sovint amb arbres força grans. I continuo pujant, afortunadament, també, de forma relativament suau. Tampoc tinc presa i m'ho agafo amb calma. El camí, de moment, està molt ben marcat (ben diferent al d'ahir). De tant en tant, entre arbres, es deixen veure les vistes que gaudirem des del cim.

Les torres de Cabrenç formaven part del conjunt ´defensiu més important de la zona. Van ser la residència dels lloctinents dels comtes de Besalú fins al segle X. La torre Nord, del segle XIV, està molt ben restaurada (amb una llar de foc al segon pis). Des del seu cim les vistes al Canigó, les Salines, els cims de la Garrotxa i la plana del Rosselló són impressionants.

Pujo fins a la torre del Mig (del segle XIII), tancada, i tot seguit fins a torre Sud o de l'Homenatge (del segle IX). En aquesta última amb les restes d'un castell i una capella dedicada a Sant Miquel (en queda mitja volta). És, també, la més alta, hi ho aprofito per dinar sense preses, sota una ombra, amb una tramuntana suau però fresca i les magnifiques vistes. M'hi estic una bona estona, el dia és clar i la visibilitat força bona (només una mica espatllada pels ruixats que s'estan formant als Pirineus més occidentals).

A la baixada continuo seguint la ressenya, que està bé... només que un dels camins per on em fa passar està ben embardissat i s'acaba perdent. El trobo unes esgarrinxades després. Havia d'haver seguit les marques taronges, tal i com indicava el cartell (i tal i com poso al track i a la fitxa tècnica).

De Baixada, el mateixos boscos ombrívols però xafogosos (força menys que ahir). Per sort, arribant al poble hi ha la font de Dalt, que raja amb ganes i va molt bé per refrescar-me i netejar-me una mica... em queden més de dues hores de cotxe fins a casa (que ara faig per l'Empordà, ja posats a fer Turisme).

Sort que en volia fer una a prop... però ha valgut la pena, ha set molt més bonica del que em pensava.

Torre de Madeloc

Passejada fins a la torre de vigilància de Madeloc, del segle XIII. Des dels seus 656 metres d'alçada les vistes, en dies clars, a la Costa Vermella, les Alberes i la Plana Rossellonenca són impressionants.

PER APROFITAR EL DIA

Arribo al cotxe cap a les sis de la tarda... la caminada pel Camí de Ronda, com sempre, se m'ha allargat una mica. Tot i això decideixo acabar el dia a la Torre de Madeloc, com ja tenia mig pensat.

Quan hi arribo, però, veig que s'hi d'acabar d'arribar a peu després d'una pujadeta (em pensava que s'arribava a dalt en cotxe). M'ho penso una mica, entre una cosa i l'altra ja són les set, haig de tornar a casa (són dues hores llargues) i porto caminant més de cinc hores (badant i amb parades... però cinc hores).

Encara em queden forces i ves a saber quan podré tornar aquí, a més el dia és força clar... i faig un últim esforç.

El camí és ample, asfaltat i va pujant més o menys de forma suau. Si hi ha dies que no saps perquè no tires, avui és un dels que em passa el contrari. Pujo ràpid i sense esforç (després també baixaré mig corrents).

De camí les vistes ja valien la pena, des de dalt la torre de vigilància, del segle XIII, són, encara, una mica més impressionants (en dies ben clars han de ser espectaculars). Per una banda, gairebé tota la Costa Vermella, per una altra, les Alberes, a l'altra la plana del Rosselló (i a l'altra, els núvols i la calitja amaguen, suposo, el Canigó).

Arribaré a casa a les deu de la nit, però haurà valgut la pena. En dos dies me n'adono que em queda pendent una bona part de la Catalunya Nord... a veure si, a peu o no, mica en mica la vaig descobrint.

REPETEIXO

Continuem amb el cap de setmana en família. Per començar fem una volta pel passeig marítim de Canet de Rosselló, que no val res. És com passejar per Salou o Lloret, però en francès (el català brilla per la seva absència).

Tot seguit fem una volta pels carrers i carrerons del bell poble de Cotlliure. Gairebé tots hi hem estat (fa temps), però és un lloc que sempre val la pena repetir. Ho aprofitem per dinar en una creperia, és bo i barat, però l’espera entre plats és eterna.

Havent dinat ens acomiadem. La resta tornen ja cap a casa, però la Clara i jo ens quedarem una mica més, d’entrada per recórrer encara més carrers i carrerons. Tot seguit, tal i com teníem pensat en cas de tenir temps, per pujar fins a la Torre de Madeloc, un 100 cims que la Clara no té. Farem la ruta curta, exactament la mateixa que vaig fer l’altra vegada... quan encara no feia els 100 Cims, ni segurament sabia que existien. El dia, que ha començat assolellat, però, s’ha tornat a tapar una mica. Tot i això, les vistes des del cim valen molt la pena.

Un cop fet, tornem cap a casa... amb pluja! No acabarà amb la sequera, però bé, almenys és alguna cosa i ens agrada.

Els Terrers d'Illa

Passejada curta i planera fins als bonics Terrers d'Illa, un paisatge excepcional de xemeneies de fades declarat Monument Natural de França ("Site Classe des Orgues d'Ille sur Tet").

PER APROFITAR EL DIA.

Havent dinat, segona visita del dia. Una altra passejada curta, sumant les excursions d'avui, en prou feines passarem dels sis Kilòmetres... tot i l'objectiu d'avui no era caminar sinó més aviat fer el turista.

Paguem l'entrada i comencem a caminar una altra vegada. Pel camí algunes aturades que serveixen d'introducció al que veurem poc més endavant (gràcies a la guia que ens ha donat a l'entrada). També algunes escultures curioses.

Els Terrers o el paratge dels Orgues és un amfiteatre de parets tallades en columnes que fan una alçada de 10 a 12 metres. Un paisatge molt bonic, però fràgil i àrid que es va remodelant, poc a poc, amb cada pluja.

Les columnes s'anomenen, també, xemeneies de fades (o "senyoretes amb barret"), degut a la capa dura que les cobreix (que indiquen, a més, com havia esta el turó que cobria aquesta zona abans de la seva formació).

Sense temps per a gairebé res més, no volem arribar molt tard a casa, tornem sense encantar-nos tant com a l'anada. Dues hores llargues de cotxe, però molt ben aprofitades. Tornem, també, amb moltes idees per a futures excursions, pensant que tenint la Catalunya Nord relativament tant prop, almenys a mi, m'és tan desconeguda. Espero anar-hi posant solució, ni que sigui mica en mica.

Gorges de la Fou

Una passarel·la de més d'1.5 Km recorre l'acolorit i estret congost de la Fou. El canyó que forma aquesta petita riera en alguns punts no arriba al metre i els penya-segats que l'envolten als més de 200 metres d'alçada.

NI CAMINANT PER PASSAREL·LES

Dilluns, la meva botifarrada a la hispanitat, faig festa avui en lloc de dimecres. Ho aprofitaré per fer una visita que fa temps que tinc pendent (i una altra més o menys de passada). Una mica lluny, això si, dues hores llargues en cotxe (afortunadament amb el de l'Isa, i no amb el meu pot... que em porta igualment a tot arreu, però d'una altra manera).

Continua fent molta calor, i molt sol. Arribem a mig matí a l'entrada de la Fou, paguem l'entrada, ens posem el casc obligatori i comencem a caminar. Una passarel·la recorre aquest congost tallat pel riu Fou. En alguns punts la seva amplada no arriba al metre i els penya-segats que l'envolten fan fins a 200 metres d'alçada.

De fet, és tan estret i ombrívol que, de forma similar al que passa a les coves, la seva temperatura és inferior a la de l'"exterior". En màniga curta, fins i tot passem una mica de fred.

Les passarel·les i la xarxa superior (necessària, si hem de fer cas a les pedres que hi ha sobre, treuen una mica d'encant al lloc (tot i que és l'única manera de fer-les accessibles). Tot i això, les gorgues que hi ha al congost, amb les seves formes i colors variats són molt bonics i val la pena fer el grapat de Kilòmetres que hem fet per veure-les (abans no tanquin a l'hivern).

De camí, diversos cartells ajuden a identificar les plantes que es troben als penya-segats. Algunes de molt comunes, però d'altres de més interessants i/o rares de veure, sovint enfilades cingles amunt. 

La caminada és curta i sempre per passarel·les... això però, no impedeix que estigui a punt de caure un parell de vegades. Una per no veure que hi havia un graó i l'altra per empuntagar-me en l'únic ferro que sobresortia en tot el camí... si és que...

Sortint, un altre cop sota el sol intens, fem uns pocs Kilòmetres per dinar al costat de la carretera, abans d'anar cap a la següent visita del dia (veure més amunt).