Els Esterregalls

Ruta curta, bonica i molt ben condicionada fins a una dels curiositats geològiques de casa nostra: els Esterragalls.

PENDENT

El genoll de la Clara està més o menys bé i, per acabar d’aprofitar el dia (de bon matí hem fet la Roca Gran), farem una ruta curta pels Esterragalls.

Circular, ben senyalitzada i amb bons panells informatius (però que caldria actualitzar ja que molts estan fets malbé), fem el sender.

Els Esterragalls d'All, com se'ls coneix a la zona, són un conjunt rocós fortament erosionat per l'acció del vent i de l'aigua al llarg de milions d'anys. Es tracta d'un dels escassos paisatges d'aquest tipus que poden trobar-se en tot el Pirineu. Aquests “badlands” són un paisatge singular i, aquí, acolorit, que contrasta amb la resta de l'entorn (a Osona, on es coneixen com a Xaragalls, i a la depressió central també se n’hi poden veure, però solen tenir el color grisós de les margues).

Anem tant d’hora, cosa que no és habitual, que tot i haver fet dues rutes, acabem dinant de camí cap a casa.

Castell de Llívia

Turó aïllat des d’on es domina tota la plana cerdana (és a dir, amb grans vistes). Per això i la seva situació estratègica s’hi va construir el castell, del que en queden les ruïnes, ben preservades i amb bones explicacions.

INVASORA

Per aprofitar el viatge, i el dia, faré un altre nou 100 Cims. Surto de darrera l’església de Llívia, que com que ja hi estat vàries vegades, avui no visitaré.

M’enfilo entre bonics prats florits... tot i que una cosa no treu l’altre, desgraciadament. Són de seneci del cap, una planta invasora que s’ha estès, i s’està estenent, àmpliament en algunes comarques catalanes. Competeix amb les plantes autòctones i és tòxica per a humans i bestiar boví.

La caminada és curta i de seguida arribo al castell. Es troba al cim d'un turó isolat des d’on es domina tota la plana ceretana i les muntanyes que l’envolten. Per aquesta raó ha estat des de molí antic un indret de gran valor estratègic. Tot gaudint de les vistes, faig la volta al recinte, ben restaurat i amb bones explicacions (entenc que el castell hauria tingut, per fer-me una idea, un aspecte similar al del castell de Montgrí).

Baixo per l’altra banda, ara per una pineda de pi roig... on veig força bolets, tot i cap de bo. Improvisant dino ràpid al cotxe i me’n vaig corrents cap a Malniu (el que conec que em queda més a prop) abans no es faci fosc. Però no tinc sort, després de voltar una estona en un parell de punts trobo ben poca cosa, només un parell de pinetells.

Un cop al cotxe, ara sí, me’n vaig a buscar càmping... però els trobo tots tancats! Alguns estan oberts tot l’any, però només els caps de setmana. Trobaré a faltar una dutxa, però decideixo anar a dormir sota el refugi on haig de començar la caminada de demà, aprofitant que no fa gens de fred. Que hi farem. Hi arribaré gairebé de fosc.

Turó de Bell-lloc

Caminada curta però d’una gran bellesa (recomanable especialment a la tardor). Tot pujant al cim gaudirem d’avellanedes, freixenedes, prats i pinedes. Un cop a dalt, entre el cim i la fotogènica ermita de Bell-lloc, gaudirem de magnífiques vistes.

VACANCES!

Estic de vacances. De fet ja fa alguns dies, que he aprofitat per fer anar a buscar bolets i per fer alguna caminadeta. Com que encara fa bon temps (massa, però de bon aprofitar), marxaré un parell de dies, sol, a la Cerdanya. La Clara no en fa i aprofitaré per fer tres cims que ella ja té però jo no.

Surto d’hora de casa i començo a caminar al bonic poble de Dorres, davant la seva bella església romànica, del segle XII.

El camí està molt ben senyalitzat. De seguida surto del poble, tot passant per davant l’església de la Mageta. Em començo a enfilar per un antic camí empedrat, envoltat de murs de pedra i, sovint, sota un túnel d’avellaners amb aspecte de tardor. Els prats que de tant en tant hi ha al seu costat, a la part baixa, estan plens de safrà bord i algun clavell. A la pujada, de tant en tant, alguna clariana em deixen veure els boscos propers tacats de freixes, bedolls, aurons i altres arbres amb els colors típics de la tardor. Sense buscar-ho he encertat una de les millors èpoques per venir.

Al coll de Juell giro a la dreta i canvio de vegetació. Passaré entre prats, però ara estaran envoltats de pinedes. Al cap de poc faré cim i arribaré al punt més alt del turó de Bell-lloc. Des d’aquí i també tot carenant fins a l’ermita gaudiré d’impressionants vistes a la plana ceretana i les muntanyes que l’envolten. Entre altres, m’agrada reconèixer el Puigmal, el Cambra d’Ase, la Tossa, el Cadí, el Puigpedrós o la Tossa Plana, entre altres.

Careno, doncs, fins a l’ermita gaudint de la panoràmica. Pel camí trobo el que, crec amb molta seguretat, són xampinyons silvestres, tot i això no els agafaré perquè no ho he fet mai i em fa respecte... el que si m’emportaré seran els dos ceps que trobo just al costat de l’ermita.

Les vistes des de Santa Maria de Bell-lloc continuen sent increïbles, i la ermita, romànica, del segle XII és molt maca. Ho aprofitaré per esmorzar sense presses, fa un bon sol i les temperatures són molt agradables.

Baixo entre prats pasturats, fins a trobar el camí per on he pujat.

la Muga i la Tossa Plana de Lles

Excursió llarga i amb força desnivell, la recompensa final, però, val molt la pena: dos 100 Cims amb vistes espectaculars als Pirineus. Pel camí gaudirem de típics paisatges de muntanya, de pinedes de pi negre a prats alpins, tot passant, també, per l’estany de la Muga.

LLARGA

Des d’aquest agost al refugi del Pradell només s’hi arriba en bus, un a les nou, massa d’hora, i un altre a les onze, massa tard. Decidim fer només la Tossa Plana, i després d’estudiar totes les alternatives possibles, acabem començant a les deu al refugi del Cap del Rec.

El primer tram, entre refugis, puja suaument entre pinedes de pi negre. A partir del Pradell, però, la pujada comença amb força... i la Fina i jo fem aquest primer tram dues vegades, ja que li ha caigut el mòbil al costat del refugi. Ens tornem a enfilar i de seguida deixem enrere boscos per caminar per prats. Sense ni una ombra el sol pica fort, però per sort fa un vent suau que ens acompanyarà pràcticament tot el camí.

Mica en mica arribem al cim, la Gemma i la Clara primer, la resta poc després. Fa un dia encalitjat, però tot i això les vistes són impressionants, especialment a la vall de Madriu. També al llac de la Muga, el Cadí i els cims de la Cerdanya, Andorra i més enllà. Ho aprofitem per dinar i refer forces.

La Fina i en Josep, satisfets, reculen per on hem vingut. La Gemma, la Clara i jo, però, ens veiem en força i ens animem a fer el pla inicial. El següent cim sembla proper. Baixem per un camí poc fresat, resseguint la cresta, per tornar-nos a enfilar una miqueta. Relativament ràpid fem el segon cim del dia: la Muga, amb unes vistes similars i tant espectaculars com les del primer.

Baixem cap al bonic estany de la Muga, per un camí poc definit i en forta baixada. A l’Estany descansem una estona, la Clara amb els peus a l’aigua. Seguint un mal track, ens desviem una mica del camí i acabem fent un tros, curt, una mica pel dret. Un cop al camí correcte, canviem de track i el seguim fins al final.

Baixem més suaument, entre pinedes de pi negre. La baixada és llarga i se’ns farà llarga, al final del dia haurem estat gairebé vuit hores caminant... tot i que ha valgut molt la pena i no ens en penedim gens.

Cambre d'Ase

La pujada a aquest 100 Cims és una mica monòtona, però un cop deixem les pistes d’esquí enrere (o el bosc, segons per on pugem) el premi val la pena: ens enfilarem per una cresta espectacular amb unes vistes magnífiques.

ES VEIA VENIR

Toca caminada de grup. Ens trobem a Eina-2600, nosaltres, aprofitant la furgo ja hi érem el dia abans (on vam anar a fer un arròs boníssim a Can Lliuret, a Travesseres). Avui és una de les més difícils i serem relativament pocs. A més, en Josep i la Clara, tot i acompanyar-nos fins a la sortida seran baixa per lesió (en lloc seu faran una passejada per la propera Vall d’Eina).

Sortim. Fa sol i la temperatura segons el termòmetre del cotxe està al voltant dels trenta graus. Comencem a pujar i no pararem de fer-ho fins al cim... ni un trosset pla per descansar una mica a mig camí. Únicament cap al final la pujada es torna una mica més suau, però res més.

Bona part de la pujada la fem per una pista d’esquí d’Eina 2600, un prat envoltat de pinedes de pi negre amb neret, sovint amb algunes tores blaves encara florides. La seva flor, blava, té un aspecte curiós i és bonica, però cal no oblidar que és una de les plantes més tòxiques d’Europa i més val ni tocar-la.

A mitja pujada un ramat de vaques no ens deixa passar pel mig, ens ho fan saber de forma evident (poques vegades ho he vist). Per evitar mals majors les voltem i continuem amunt.

Al final de la pista, ja molt amunt, la pineda es va esclarissant i mica en mica es va convertint en un prat. La pujada també es suavitza una mica i els núvols, poc a poc, es van fent més abundants. Se sent algun tro encara llunyà.

Al cap de poc comencem a seguir una cresta espectacular (i gens o poc perillosa si es fa pel camí més ample i fresat, que la passa una mica més per sota). Fem el cim occidental i el cim central gaudint de les bones vistes que, en part, ja s’endevinaven tot pujant. Del Canigó al Cadí, passant per bona part dels cims del Conflent, la Cerdanya o el Ripollès: Bastiments, el Puigmal, el Pic de l’Infern, el Costabona...  Acostumats a veure’ls per l’altra banda, però, ens costa una mica identificar-los. En una dia clar i sense núvols les vistes han de ser encara més espectaculars.

Passant pel pic Oriental els núvols ja no ens deixen veure el sol que encara gaudíem al Central, els trons no sonen tant lluny i les cortines d’aigua cada cop son més a prop. Ja hem fet els cim sense presses, però badant només l’imprescindible, ara apressem una miqueta el pas, sense aturar-nos a dinar (ho farem arribant al cotxe).

El ruixat, es veia a venir (literal), ens enganxarà a mitja baixada ja a cobert del bosc. Ens mullarem igual però en cap moment tenim sensació de perill i no patirem pels llamps (que tampoc se’n veuen gaire i sonen una mica més enllà). Més empipadora és la pedra que ens caurà durant una estona, alguna de mida prou gran com fer-nos una mica de mal, i encara més la baixada de la temperatura, que un cop a baix sabrem que ha estat de gairebé vint graus (el cotxe marcava tretze).

Tot i anar preparats passarem una mica de fred i relliscarem en alguna baixada, l’Edurne, jo i no sé si algú més, però res que no faci més mal que a la dignitat. Per acabar ens ho explicarem i riurem tot fent el got a Llívia (no trobem cap bar obert a Eina), com sempre, acabant de gaudir de la bona companyia.

Sender Arqueològic d'Eina

Entre prats de dall, bellament florits al juliol, amb bones vistes a les muntanyes de la Cerdanya, anirem descobrint una cista, un dolmen, un menhir, una via romana o un habitat del neolític. Passejada fàcil, bonica i mot agradable.

SUAU

Ens llevem aviat i esmorzem sense presses. Després de fer el Carlit ahir ens ho agafem amb calma. Per aprofitar el dia, però, farem una matinal curta i fàcil: el Sender Arqueològic d’Eina (PR-16).

Cotxe i cap a Eina. Aparquem a l’entrada del poble i comencem a seguir el camí. L’excursió d’avui la farem amb una guia més, una gosseta que bategem amb el nom d’Eina i que es coneix a la perfecció el camí que farem. De seguida deixem enrere el poble i ens comencem a passejar principalment entre prats de dall bellament verds i florits (sense voler, segurament hem encertat la millor o una de les millors èpoques per fer aquesta caminada). De fons, les muntanyes ceretanes, inclòs el Carlit.

Només per això el camí ja gairebé val la pena, però per acabar-ho d’arrodonir hi anirem trobant diferents punts d’interès (a vegades desviant-nos només uns metres del sender, ben indicat).

El primer punt és el dolmen de lo Pou, en realitat una cista (petit sepulcre en forma de caixa) del principi del Calcolític (2250-2200 aC.), reutilitzada com a cremador de cadàvers fins al Bronze final. El segon és el dolmen de Pasquerets, probablement del Calcolític (2000-1800 aC.) i restaurat recentment.

Poc més endavant trobem restes de la via romana “Strata Ceretana” que unia “Ruscino” (Perpinyà) amb “Ilerda” (Lleida), passant per “Iulia Lybica” (Llívia). Es pot veure un canal de desguàs de la calçada, diversos pilons guarda-rodes, dos grans murs de sosteniment, restes de l'antic empedrat de la calçada i, una mica més avall, restes de les basses d’un pont, actualment substituït per un de fusta. Més amagat, fora de la ruta, també hi ha un pont anomenat “megalític”, en realitat part d’aquesta via romana.

Després d’una pujada suau, trobem el menhir d’Eina, de dos metres i mig d’alçada, probablement del Neolític mitjà (3500-3000 aC.), i redreçat recentment. Va ser escapçat, possiblement en època medieval, per desfigurar la seva forma antropomorfa i, d’aquesta manera, cristianitzar-lo.

D’aquí continuem cap al Pla del Bac, amb bones vistes, on hi ha unes cassoletes i uns blocs granítics amb una gran cambra artificial, on s'hi va construir un hàbitat estacional, usat des del Neolític fins a l'Edat del Bronze.

I d’aquí cap al cotxe. La gosseta marxa gairebé sense acomiadar-se, suposem cap a casa seva. Amb tot carregat fem un dinar de comiat a Llívia, per acabar de passar un gran cap de setmana.

El Carlit

Cim emblemàtic de la Cerdanya (100 Cims), amb unes vistes impressionants. La pujada voltant els llacs és, a més, d’una gran bellesa i segurament, al meu parer, el millor de la caminada. Imprescindible.

PER FI!

Tenim casa reservada a Er des de fa un any, gràcies a en Vicenç (som una colla). Hi pugem el divendres i ens repartim les habitacions. Sopar, amb tast de vins, i a dormir d’horeta que demà també ens haurem de llevar d’hora (a les 6).

Cotxe fins a l’aparcament, a l’entrada de la carretera als llacs, i bus amb mascareta fins a la presa de les Bulloses. Comença una caminada llargament esperada, especialment per la Clara, que fa anys que en parla.

Pugem a bon ritme, el primer tram és força planer i a la tarda hi ha risc de pluja. Caminem per pinedes i prats típicament muntanyencs. Anem deixant enrere estanys com el Sec, de la Comassa, Llong, Vallel i d’altres que es deixen veure de lluny, donant al paisatge una gran bellesa. Ens hi entretenim poc, però més del que convindria (en principi), però és inevitable.

Passat l’estany de Sobirans la pujada comença de cop. La major part del desnivell és en l’últim kilòmetre. A mitja pujada a la Clara li agafa una “pàjara” i està a punt d’abandonar.  Però amb una fruita i un Aquarius torna a arrencar, anirem més a poc a poc, més bé, fent al seu ritme. La resta puja més o menys bé, alguns més, a d’altres també els hi costa una mica.

A mitja pujada, destaca per la seva bellesa, l’estany Gelat, amb congestes de neu al seu voltant, ran d’aigua. Algun desconegut valent es despulla i salta sobre la neu tot esquivant l’aigua gelada.

Finalment ens trobem tots dalt el cim, sense que ens hagin hagut d’esperar massa. Les vistes són espectaculars, del Canigó cap a una banda fins a les muntanyes andorranes a l’altra (i segurament molt més enllà, però cap a l’oest està ennuvolat). Als nostres peus, els estanys de les Bulloses. Val la pena arribar al petit cim que hi ha just al seu costat, on les vistes són fins i tot una mica millors.

La baixada la fem cadascú al seu ritme i ens dividim en quatre grupets. Ara el que pateixo sóc jo una mica. Porto les botes de muntanya, que no em poso mai, no hi estic acostumat i em cansen més del normal (no ho faré més, a no ser que sigui del tot imprescindible). Sembla que es vol ennuvolar, però al final no serà res i fins i tot continuarem gaudint del sol que hem tingut gairebé tot el camí. Tant córrer i al final no calia.

Ens trobem a l’estany de Sobirans on ens desviem cap a l’esquerra, per baixar tot gaudint, calmadament i tot i el cansament, dels estanys de Trebens, Castellar, de les Dugues, de Viver i, reculant una mica, de l’estany Negre per ficar-nos-hi de peus. A mig camí, amb granota roja inclosa, que sembla posar-s’hi bé per a les fotos.

Bus, cotxe i, cansats però satisfets, sopar a la casa per celebra-ho.

Pic dels Moros

Situat al centre de la Cerdanya, el Pic dels Moros és 100 Cims modest però amb unes vistes impressionants a la comarca i les muntanyes que l’envolten, especialment boniques al massís del Carlit. Pot ser una bona ruta per fer amb raquetes de neu, tant des de Targasona com des de Font-Romeu.

RAQUETES DE NEU?

Aprofitant que hem passat la nit al bungalow d’uns amics a Guils (gràcies Núria i Miguel!), la idea era fer una ruta amb raquetes de neu. Ja ho vam veure ahir, però hi ha poca neu i no ho veiem clar. Decidim improvisar i anirem al Puig dels Moros, un 100 Cims. Ens baixem un track i llegim que la ruta està molt ben senyalitzada.

Aparquem al forn de Font-Romeu (o d’Odelló, per ser exactes) i comencem a caminar. Seguim el track camps a través... no hi ha ni camí ni senyals. Per sort és per prats i sovint podem aprofitar camins de vaques. La pujada es va fent pesada al anar trepitjant herba mullada i vigilant de no trepitjar cap caca de vaca...

Més endavant arribem a unes antenes, a partir d’aquí, ara sí, arribarem pràcticament al cim seguint una pista (que surt de Targasona). Nota: al track i la ressenya és la que es pot fer seguint aquesta pista, i no camps a través com vam fer nosaltres (es fa més pesat).

Passem un tros amb neu gelada, amb alguna mínima dificultat, però bé. Tot seguit pel costat d’un petit rierol amb candeleres gelades al costat dels petits salts d’aigua que va formant. Bonic i curiós ens entretenim una bona estona fent-hi fotos.

Arribem a un coll on deixem el rierol i girem a l’esquerra. La font de l’Arrel ens queda a la vista, a pocs metres, tot i que no hi anirem. A partir d’aquí arribarem al cim trepitjant neu, que és el que veníem a fer... encara que sigui sense raquetes. Les hem deixat al cotxe (per sort no els trobarem a faltar gaire). N’hi ha més de la que ens semblava, però és dura, està una mica gelada i s’hi camina força bé.

Passem del track i continuem seguint la pista, que arriba pràcticament al cim. Els últimes metres, però, son pel dret sense un camí definit (amb track o sense).

D’algunes ja n’hem gaudit tot pujant, però ara, al cim, les vistes s’obren cap a totes bandes i són realment impressionants (molt millors del que ens imaginàvem). Des d’aquí es domina pràcticament tota la Cerdanya i les muntanyes que l’envolten: El Puigpedrós, la Tossa Plana, el Cadí, la Tosa d’Alp, El Puigmal, el Pic de l’Infern, el Costabona, el Canigó, el Pedraforca... Són especialment belles al massís de Carlit. Tot i que fa una mica de vent, ho aprofitem per dinar, fa un dia més propi de la primavera que de ple hivern, fins i tot a estones passem una mica de calor.

Baixem per l’altra banda, seguint una pista d’esquí nòrdic, amb el Carlit sempre davant nostre. Continuem seguint el track, amb l’esperança que almenys a la baixada sí que hi haurà un camí senyalitzat, o si més no, fresat... però ni una cosa ni l’altra. Baixem tal i com hem pujat: pel dret, entre prats. Entre això i la caminada per la neu acabarem una mica més cansats del que comptàvem tot i ser una excursió curta.

Puigpedrós

Sostre provincial de Girona i de la Cerdanya, el Puigpedrós és un cim relativament fàcil i assequible (100 cims). Pel camí gaudirem de pinedes de pi negre, bonics llacs alpins, prats i vistes espectaculars.

TARD

Tard. Els uns perquè ja anàvem tard, els altres per despistar-se (en part per culpa del “Maps”), comencem a caminar a les dotze, en lloc de les onze tal i com teníem previst (que molt d’hora, tampoc era). I a sobre, per culpa d’això, més avall del refugi, ja que el seu aparcament està ple i no hi podem arribar. Entre una cosa i una altra haurem de fer la versió curta, pujar i baixar directament, sense fer la volta circular passant pels Engorgs. Som agost i serem deu, que déu n’hi do per ser aquest més, i fer la caminada de grup dissabte, en lloc de diumenge, com és habitual (i una setmana més tard).

Per sort fa molt bon dia i no hi ha previsió de ruixats de tarda, com a molt algun núvol que, més tard, semblarà amenaçador, però que no serà res de res.

D’entrada comencem gaudint de les vistes que hi ha tot pujant al refugi. Seran un parell de kilòmetres més de cent metres de desnivell afegits (tant de pujada com de baixada), però estan prou bé (quin remei!), tot i que a la baixada se’ns faran una mica llargs.

A partir del refugi ens enfilem per un sender ample i ben fresat (i avui transitat), que travessa una ben conservada pineda de pi negre. Arribem al fotogènic llac de Malniu, avui amb molta gent al seu voltant gaudint de la seva bellesa.

Ens costa una mica trobar el camí, però al final unes fites ens ajudaran i ens comencem a enfilar amb una mica més ganes, deixant la majoria de gent enrere (ens n’anirem creuant durant tot el dia, però ja no serà tanta).

Quan arribem a una cresta, la pujada es suavitza i deixem enrere, també, boscos per passar a caminar per prats. Fa sol, però un vent moderat ens refresca i refrescarà, moltes estones, massa i tot. Potser per això (o potser no), m’agrada més la calor que el fred, avui em costarà una mica la pujada.

Deixem en Ramon a la zona de les Molleres. La pujada, tot i que no és dura, és llarga i continuada. El retrobarem a la baixada.

Dinem, a quarts de tres, al cim, arrecerats del vent, tot xalant amb les seves espectaculars vistes: la plana ceretana, el Cadí, la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Carlit, la Tossa Plana de Lles...

La baixada la fem variant una mica la ruta, més directe cap al refugi... tan directe que al final baixem una mica pel dret. Això, però, ens permet tenir el plaer de contemplar un parell de marmotes.

Foto de grup a l’Estany Sec i got a Meranges, sense presses. Arribarem tard a casa, però haurà valgut tot molt la pena.

Perafita i Monturull

Alta muntanya pura: rierols, cascades, boscos de pi negre, prats alpins, estanys, valls glaciars i l’ascensió a dos cims amb magnífiques vistes (el Perafita, 2752 m, i el Monturull, un 100 Cims que fa 2760 m d’alçada). Amb nens, o si no volem caminar tant, l’excursió només fins als llacs de la Pera ja val molt la pena.

DOS PEL PREU D'UN

Tot i que avui toca alta muntanya anem a l’hora habitual, tard. L’excursió no és massa llarga i a les previsions meteorològiques només per avui només hi sols. De fet, en tota la caminada només ens creuarem gent ja baixant i un excursionista solitari entre els cims.

Deixem el cotxe a les Pollineres i comencem a pujar suaument pel Planell Gran, travessant rierols, per un bosc de pi negre amb neret. Gaudim, també, del bell salt d’Aigua del Planell Gran.

Més endavant ens desviem del camí per anar a l’estany Petit i d’aquest a l’estany Gran. D’origen glacial estan als peus del Perafita i el Monturull, els cims on pujarem tot seguit. El paisatge, d’alta muntanya, és preciós i ja només per fer aquest tros ja hauria valgut la pena.

El nostre objectiu, però, és fer els cims. Ens enfilem, tot seguint el GR-11, fins al Port de Perafita. Deixem enrere les pinedes i ja només caminarem per molleres i prats alpins (fins que retornem al Planell Gran). Un cop al port, si les vistes ja eren boniques, ara s’obren cap a l’altra banda de la muntanya. El cim ens queda a l’esquerra i després d’un petit replà hi comencem a pujar.

Hi arribem al migdia hi ho aprofitem per dinar gaudint de vistes espectaculars, en un dia amb bona visibilitat. Fa un dia fantàstic i anem bé de temps. Des d’aquí distingim la Tossa Plana de Lles, la Vall de Madriu, els cims i valls andorrans, el Puigmal, el Cadí, el Pedraforca, el Pic de l’Orri, el que suposem és la Pica d’Estats, i més enllà, els cims d’Aigüestortes i la Vall d’Aran, entre molts altres (si bé, per desgràcia, sovint no hi sabem posar nom).

Davant nostre queda el nostre principal objectiu, el Monturull, el 100 Cims que ens serveix d’excusa per fer aquesta ruta. Baixem al coll de Claror i ens tornem a enfilar, fent alguna grimpadeta fàcil, encantats amb un paisatge sempre bonic. Ens agrada veure, també, un trencalòs volant sobre nostre. Des del cim, més pla i arrodonit, les vistes són tan fantàstiques com les del Perafita, amb l’afegit de la vall del Segre, a l’Alt Urgell.

Baixem per la serra Airosa, passant pel cim secundari del Coll de la Barra, amb vistes als dos estanys de la Pera. Una de les coses que ens agrada més d’aquesta ruta és que si bé les vistes són similars, el canvi de perspectiva fa que poc o molt vagin variant, amagant alguns llocs però descobrint-ne d’altres.

Baixem al Bassot de Claror per un camí una mica desdibuixat, tot i que clar, amb la sensació que hem encertat fent la caminada en sentit antihorari, ja que l’orientació ha set molt més fàcil (en sentit horari tampoc és que sembli gens complicat, però segur que hauríem tingut algun dubte més a l’hora de trobar el camí).

Passat el bassot la baixa es torna a suavitzar, tornem a trobar molleres i rierols. Al cap de poc arribem al Planell Gran, des d’on desfarem el camí.

El que no ens podíem imaginar és que, amb el temps gairebé estiuenc d’avui, tot just una setmana després els Pirineus estarien ben nevats, i que aquesta caminada seria, segurament, el comiat de la temporada d’alta muntanya per aquest any. Això sí, un dels millors comiats que hi podríem fer.

El Querforadat - Estana - Béixec

A cavall de l’Alt Urgell i la Cerdanya aquesta ruta uneix tres petits i encisadors pobles de muntanya a les faldes dels omnipresents cingles de la serra del Cadí.

POBLES

Comencem tard, gràcies al Google maps, que ens ha fet passar tant si com no per un camí inexistent. Bé, per una pista que no es fa servir des de fa anys (i per on han arribat en Miguel i la Núria, que van en un 4x4). Per sort, en Jordi Francesc, la Susi i la Sílvia, que venien per una altra banda han anat per la carretera correcte i només tindran l’inconvenient d’haver-se d’esperar una estona.

Baixem pels estrets i recargolats carrers de Querforadat, tot passant per davant la seva església (del segle XVIII, construïda sobre les restes de l’anterior). El castell del poble queda més amunt, damunt un rocam.

De seguida baixem entre boscos, principalment pinedes, amb algun prat. Ombra que es posa molt bé, estem en plena onada de calor i aquí, tot i que menys, es nota. A baix de tot, el riu Quer, amb alguna petita gorga que convida al bany (llàstima que som a l’inici de la caminada). Aquest primer tram és una mica perdedor, amb molts camins i pistes on despistar-se, però portem una bona ressenya i amb l’ajuda d’un mapa ens en sortim bé.

Després d’una pujada, no massa forta, passem pel coll de Pallers, on hi ha l’inici de la popular caminada a Prats de Cadí, i la seva font, on aprofitem per refrescar-nos una mica. Tot seguit ens passegem pels carrers d’Estana, sense presses,  buscant un lloc per dinar. No trobem cap ombra en què hi capiguem tots i ho fem una mica més enllà, a la pista forestal que porta al nostre següent objectiu.

Ens passegem pel petit poble de Béixec, un petit nucli que sobreviu gràcies a les segones residencies (ben restaurades), ja que durant tot l’any actualment només hi viu una persona.

Deixem el poble enrere i el gran mas Vima, amb un roure monumental més avall. La tempesta, que fa una estona que ens empaita al final ens acaba atrapant. No és molt forta i amb la calor que fa fins i tot es posa força bé (i és cap al final).

La companyia, com sempre, molt bona, però potser per la pluja, potser perquè al poble no hi ha cap bar, ens acomiadem i cap a casa.

Mirador del Pla de Llet

100 cims ideal per fer a l’hivern amb raquetes de neu (i iniciar-se). Per un camí molt ben senyalitzat arribarem a un mirador magnífic.

PELS PÈLS

Torna a tocar caminada de grup. Avui, però, serem poquets, només set (i per mi i la Clara serà el segon cap de setmana de raquetes). Sortim de Vic alternant núvols amb clarianes.

Arribem a les pistes d’Aransa a l’hora prevista, les onze... i comença a nevar. No ens desanimem gens i comencem a caminar igualment.

La pujada és suau, molt ben senyalitzada i ben trepitjada, costa molt menys que la setmana passada. La neu no ens permet gaudir del paisatge, però a canvi, l’experiència de caminar sobre la neu mentre està nevant és bucòlica i ho compensa.

Tot i que ens ho estem passant molt bé (fins i tot la Mari, que acabarà caient un parell o tres de vegades, tot i portar les raquetes més noves), no ens encantem gaire pensant, una mica, en la tornada.

Arribem al cim i, sense vistes per la nevada, fetes les fotos de rigor, girem i tornem per on hem vingut. Baixem força ràpid per arribar al cotxe a l’hora prevista, amb la nevada cada cop més intensa. Ens encantem uns minuts, però, a fer el “tonto” i unes fotos a una soca enorme d’un arbre caigut amb aparença de canó que ja havíem clissat de pujada.

Baixem sense dinar, per si un cas, però sense problemes. Ho fem a la benzinera de l’entrada del Túnel del Cadí (que no és el lloc més bonic on mai ho hem fet)... i aquí comença l’imprevist (les nevades sí, però la cua no). Dues hores del túnel fins a Berga, i encara sort, segurament som dels últims de passar sense problemes o simplement a passar. Ens ha anat d’un pèl! Però l’experiència ha valgut la pena (les raquetes, no la cua).

La Vall de la Llosa

Camí de contrabandistes, bandolers i pastors, lluny del turisme de masses, la Vall de la Llosa es manté ben conservada i passejar pels seus boscos i prats, encaixats entre altes muntanyes, és un plaer que no deixa indiferent.

SORPRESA INESPERADA

Caminada de grup, serem tretze. Ens trobem a les onze a Viliella, ens repartim en tres cotxes i anem a Cal Jan de la Llosa (els tres cotxes més alts, la pista per arribar-hi no està en massa bon estat, especialment la seva part final, tot i que no és massa llarga, uns tres kilòmetres). Paguem els dos euros que val l’aparcament, ens acabem d’equipar  i comencem a caminar.

Després de bona part de la nit i matinada plovent, la temperatura és molt agradable, però es mantenen algunes boires altes i alguns núvols. Per sort les previsions són que tindrem una “escletxa” de bon temps entre les onze i les quatre o les sis de la tarda.

Segurament pel temps, que no convida tant a parar a fer fotos, pugem a un ritme una mica més ràpid de l’habitual. Passem per pinedes de pi negre i prats encaixats entre altes muntanyes per una vall més aviat estreta, amb torrents que baixen plens d’aigua i sovint, quan els núvols ho permeten, amb bones vistes.

Després de travessar un pont en condicions més aviat precàries, entre el ritme i que la caminada no és gaire llarga, arribem a la Cabana dels Esparvers just a l’hora de dinar. Aprofitant que el paisatge és meravellós ens asseiem al costat del riu i aprofitem per menjar. La idea era, si no estàvem cansats i volíem, continuar una mica més amunt, però com que les previsions són de ruixats de tarda, per prudència un cop havent dinat decidim baixar per on hem vingut, encara que el dia sembla que es va aclarint cada vegada més i les ullades de sol es convertiran, a mesura que baixem, en un cel gairebé seré.

Baixem, doncs, amb sol, i el paisatge que ja era bonic ennuvolat, amb llum ara és preciós. Ens entretenim més amb les fotos.

Si bé tot pujant hem pogut sentir els crits d’alarma d’alguna marmota, malgrat que no n’hem pogut veure cap, a mitja baixada tenim una sorpresa del tot inesperada i molt difícil d'observar: una almesquera! Un talpó aquàtic i de costums més  aviat nocturns, una espècie rara i no molt abundant (catalogada com a vulnerable, la categoria prèvia a “en perill d’extinció” ) endèmica dels Pirineus i del Nord d’Espanya. Es deixa veure en un prat al costat del camí, llavors mig guiada per nosaltres (perquè no l’atropelli un 4x4) es posa dins un rierol que era a pocs metres, on comença a buscar els invertebrats dels que s’alimenta sense fer gaire cas a la nostra presència.

Poc abans d’arribar a baix una altra vegada ens desviem al Castell de la Llosa i la Mare de Déu dels Àngels, la restes d’un castell i una ermita del segle XI molt enrunades. Després improvisem un camí de baixada més directe al cotxe, que tot i que ho aconseguim no ens acaba de sortir del tot bé i acabem d’arribar una mica pel dret... per no perdre el costum de cada caminada (no surt al track).

Tot marxant, ja amb el cotxe i per acabar amb un gran final, fem una parada al Salt del Molí, aparcant a pocs metres del sender de baixada (veure caminada anterior). Bé, el final rodó el fem tot fent el got en una terrassa de Prullans.

Salt del Molí (de Viliella)

Passejada curta però maca. Sortint del petit i bonic poble de Viliella gaudirem de bones vistes a la Vall de la Llosa (amb el Cadí-Moixeró de fons) i el Salt del Molí, una cascada espectacular.

APROFITANT

Aprofitant que els meus pares eren fora de vacances els hi agafo la furgo per un parell de dies. Marxem a mig matí, per fer les últimes compres i alguna volta més del normal. Tot i això ens queda bona part de la tarda per fer una caminadeta i explorar el terreny per a demà (que farem la Vall de la Llosa).

Abans de començar fem una volta pel petit poble de Viliella, un típic poble de muntanya de cases de pedra (algunes de velles, algunes restaurades i algunes restaurant-se). Passem per davant la seva església i comencem a baixar mica en mica, tot gaudint de les vistes a la Vall de la Llosa (el riu de la Llosa i els prats, camps i boscos que l’envolten ens quedaran a baix). El Cadí, avui encalitjat, s’endevina de fons vall enllà.

La caminada és curta i de seguida girem a la dreta per baixar, fent un parell de marrades, fins al salt. Tot i que hi força gent banyant-s’hi és espectacular i fem fotos per totes bandes.

Un cop vist tornem per on hem vingut i ens instal·lem una mica més avall, al costat del riu (des d’on també s’arriba al salt de forma més planera, tot i que nosaltres no hi anirem des d’aquí).

--------

Nota: a la ressenya he volgut explicar una versió més llarga i circular que, crec, també val la pena. Nosaltres vam fer una de les versions més fàcils (anar i tornar des de Viliella).

Roc Beneïdor

Cim modest però amb grans vistes, especialment a la cara nord del Cadí. No és la pujada més habitual, però permet la visita al bonic poble de Bescaran (i, tot passant amb el cotxe, d’Estamariu).

PLA B

Tot i que ens hi acostem, a la vista dels núvols deixem la pujada al Monturull per un altre dia en que les condicions siguin millors (no sense alguns dubtes). Reculem un bon tros de carretera i anem cap al pla B. Si ja anàvem tard (avui per causes justificades que no venen al cas), ara encara hi anem més.

Total, que comencem a caminar cap a les dotze, però amb sol. Seguim la pista que va de Bescaran cap a Castellnou de Calcorze, amb bones vistes, tot i que avui una miqueta encalitjades, i entre el que semblen prats de dall, molts acabats de segar.

Al bonic Pla del Sorri deixem la pista principal i deixem enrere camps per endinsar-nos en una pineda, enfilant-nos primer una miqueta més i després baixant una mica.

Quan comencem a dubtar de si hem fet massa tros, per fi trobem el camí que ens ha d’acabar de portar al cim... sense el pedró que indica la ressenya, però sense dubte que ho ha de ser (hi ha una gran fita, això sí). Ens tronem a enfilar una mica més, ara per un prat, primer per un camí més o menys marcat, però al cap de poc pràcticament pel dret.

Un cop a dalt les vistes, que pel camí ja s’endevinaven boniques, són espectaculars, especialment a la cara nord del Cadí, però també a l’Urgellet i bona part de la Cerdanya... i a les muntanyes on havíem d'anar d'entrada, cobertes de núvols i amb trons llunyans (hem fet bé a canviar de plans). Ho aprofitem per dinar tot gaudint del paisatge.

La baixada la fem pel mateix camí. Fins al Pla del Sorri amb alguna gota de la perifèria dels ruixats. Després amb sol i un dia radiant... repetint totes les fotos que hem fet a la pujada.

Per acabar la caminada fem una volta al bonic poble de Bescaran (i al seu bar, per refrescar-nos una mica). També al campanar de Sant Martí, romànic dels segles XI i XII, als afores del poble i l’únic que queda d’un antic monestir.

Baixant ens parem a Estamariu. Primer a l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, romànica del segle XI... sense campanar. En destaca el comunidor de l’entrada i les seves pintures (que haurem de venir a veure un altre dia). Per, finalment, fer una volta pel poble, que també val molt la pena.

Sant Antoni

Entre prats de rouredes i prats de dall el camí s’enfila fins a l’ermita de Sant Antoni, amb bones vistes a la zona.

PRATS DE DALL I ROUREDES

Vaig tard, com sempre (ja no sé si dir-ho). Lluny, però és curta. Per acabar-ho d’arreglar és festa major a la Seu, de manera que faré alguna volta més del compte per trobar el punt de sortida. Començo a caminar a les dotze.

Fa més calor de la que m’imaginava, especialment al principi, que passo entre camps i prats. L’ombra la trobo a mitja pujada, quan començo a passar per rouredes (amb algun pi roig i alguna alzina).

Arribo a la Collada i baixo una mica per tornar a pujar al cap d’una estona. L”objectiu” del dia ja el tinc a la vista.

Arribo a Sant Antoni (una ermita construïda a principis del segle passat), al cim del Tossal. Hi ha bones vistes a la zona, passa un airet fresc i ho aprofito per dinar.

Torno a baixar entre rouredes per arribar un altre cop a camps i prats. Aquí no trobo un camí, bé, de fet sí, però està embardissat i no puc passar. Per sort porto un mapa senzill i puc improvisar sense fer gaire volta de més.

L’última part és un passeig ben agradable al costat del Segre.

Volia aprofitar per fer una mica de visita a la Seu, però al ser festa major, em fa una mica de mandra i ho deixo per un altre dia.

Camí dels Capellans i la Fou de Bor

Entre camps i prats verd primavera, envoltats de cims encara amb congestes de neu, la plana ceratana amaga aquí bonics racons: cinc ermites romàniques, una casa amb solera bandolera, la Fou i una cova de més de tres kilòmetres de recorregut.

MAL SENYALITZAT

Onada de calor amb un maig que sembla juliol. Per això en faré una que fa temps que tinc pendent: a la Cerdanya, que sempre serà una mica més fresc (a baix a la plana no ho notaré tant, però que hi farem). Començo a les onze, una hora habitual (per mi).

Porto una ressenya més aviat dolenta... sense mapa i la senyalització, almenys respecte la ressenya, no és massa clara. Tot i això me n’acabaré sortint, dubtant més d’una vegada i fent alguna drecera sense voler.

La primera parada és ben aviat. Santa Maria de Talló és coneguda com “la catedral de la Cerdanya”. Bonica, romànica, dels segles XI i XII, tot que amb modificacions posteriors (com el campanar del segle XVII), de grans dimensions, destaca la porta, que conserva la ferramenta original.

Continuo pel paisatge que m’acompanyarà durant tot el dia, camps i prats verd primavera, travessats per boscos i arbredes de ribera al costat de rieres i sèquies. De fons els pirineus encara tacats amb congestes de neu.

Segona parada: Sant Serni de Coborriu. És una altra ermita romànica, del segle XII, tot i que posteriorment s’hi van afegir dues capelles.

Tercera parada. La Torre de Cadell és un gran casal fortificat del segle XVI, tot i que amb orígens anteriors. Va ser la casa pairal del llinatge dels Cadell, una nissaga que va assolir un gran protagonisme durant el segle XVII i va donar nom (els cadells) a un dels bàndols que es van enfrontar per tot el país, amb els nyerros.

Les parades, sense comptar les per fer fotos al paisatge sembla que es van succeint amb certa regularitat. La quarta és a Santa Cecília de Beders, una típica ermita romànica del segle XII, parcialment reconstruïda. Bonica.

A partir d’aquí la ressenya no és clara i improviso una mica el camí (no surt al track, on hi ha el camí correcte), però acabo arribant a on volia. Cinquena parada: Sant Julià de Pedra, romànica, dels segles X a XII (amb alguna petita modificació posterior), restaurada. Bonica i dalt d’un turó, ho aprofito per dinar.

Un cop refetes les forces, faig camí cap a la següent parada, l’última ermita romànica del dia: Sant Marcel de Bor, també bonica, del segle X, tot i que amb nombroses modificacions posteriors.

La ressenya per anar a la cova encara és menys aclaridora. Volto una mica per Bor sense trobar a ningú, és migdia i està desert. Sense voler faré la volta al revés (no surt al track), però al final ho puc preguntar i hi arribo on vull sense problemes (de fet el camí és molt fàcil). Aquí canviaré una mica de paisatge i passaré una mica entre boscos. Pel camí, primera sorpresa del dia, tot i que últimament n’he vist més d’un: un cabirol al mig d’un prat. A prou distància, decideix ignorar-me mentre estic quiet, i es deixa veure bé. Una mica més endavant en veure un altre, tot i que de forma més fugaç.

Una mica més endavant una altra sorpresa inesperada. La Fou de Bor, el naixement d’una riera que ara brolla abundosament. No sabia que m’ho trobaria i m’agrada molt.

Un cop vist m’enfilo darrere seu seguint un corriol equipat amb cordes. No es complicat, però ajuden (més a la baixada). Al cap de munt hi ha l’entrada de la cova de la Fou de Bor.  En terreny calcari té un recorregut de més de tres kilòmetres. Jo només en faré els primers setanta o cent metres... fins al meu límit anant sol: gatejar. A més, reculo allà on és bifurca (per fer una exploració més profunda millor fer-ho acompanyat d’experts). Les sales més boniques, amb concrecions (estalagmites, estalactites...) són molt més endins, tot i això val prou la pena.

Baixant, encara m’espera l'última sorpresa del dia: l’orquís pàl·lid, una orquídia que encara no havia vist mai. Bon comiat... tot i que encara em queda desfer gairebé tot el camí fins a Bellver.

Vall de Campcardós

Caminada molt bonica per la vall de Campcardós, per paisatges d'alta muntanya amb una rica flora.

PRIMAVERA A LA MUNTANYA

Avui toca marxar una mica més d’hora, a les vuit. Per començar a caminar a les deu tocades igualment. Anem una mica més lluny i a muntanya (on encara és primavera). A la Cerdanya.

El camí comença pujant fort, al mig d’una avellanosa amb bedolls, freixes, pins i moixeres de guilla. De fons, de seguida sentim la ribera de Campcardós, que baixa amb força, carregada d’aigua. Bona part del camí, sobretot al principi, està empedrat. Són les restes de l’antic camí carreter que recorria la vall. La seva orientació, d’oest a est, fa que quedi protegida de les ventades i això va afavorir que fos molt aprofitada (a més de ser una bona opció per visitar-la tot l’any). D’aquesta ocupació en són una prova les feixes, cledes i cabanes de pedra seca que anirem trobant (i algun ramat de vaques, cavalls i ovelles que encara s’hi poden trobar). A més, la Portella Blanca, al cap de munt de la vall, també devia ser un important punt de pas, ja que aquí tenen el seu límit fronterer la Cerdanya (dividida també aquí entre els estats espanyol i francès) i Andorra.     

Al cap de ben poc, però, el camí es torna més suau, sempre més o menys de pujada i amb algun repetjó, els prats guanyen protagonisme i els cims que envolten la vall es fan més visibles. Anirem tota l’estona al costat del riu, encaixats entre muntanyes i agulles. L’orientació de la vall fa molt evident també les diferències de vegetació entre la baga, amb bosquos de pins i bedolls i matollars de neret i nabiu, i el solei, amb matollars de bàlec i prats secs.

Passat un refugi de pastors en poca estona més arribem a l’estany Petit de Campcardós, i en encara menys a l’estany Gran de Campcardós. Avui, que baixa aigua per tot arreu, plens d’aigua i ben bonics (són estanys temporals poc profunds que, pel que he llegit, en determinades èpoques de l’any poden ser més aviat uns aiguamolls o estar ben secs. Els llacs fan encara més bonic un paisatge que ja ho era.

Decidim continuar, sempre amunt per camins cada cop més estrets, deixant enrere boscos i matollars per caminar per prats cada cop més alpins, tacats amb congestes de neu.

La distància i el desnivell però, van sumant (i força), i jo em quedo gairebé a dalt, a la Portella Blanca, tot dinant i esperant que torni en Salvi (que fa una trosset més). Estic cansat i no puc més. Penso que pel tros que em falta em penediré de no acabar de pujar (després, veient les fotos, tampoc...), però necessito descansar, prendre energia... i encara queda tota la tornada.

Refetes les forces baixem amb més ganes, entretenint-nos, com a la pujada, a fer fotos a flors. Ens en hem saltat unes quantes. Al final del dia, però, en tindrem una bona llista, la majoria ben pirinenques.

Arribem al cotxe a les set de la tarda, més tard del que teníem previst (que, per mi, sempre és un bon senyal). Ens queden dues hores per arribar a casa, amb el que em perdré la primera hora del concert històric d’avui (per sort el fan per la radio)... però ja que no hi puc ser en directe, almenys veure’l, amb enveja sana, per la tele. Mentrestant, haurem fet país, espero, descobrint-lo i ensenyant-lo una mica.

Tossa Plana de Lles

Caminada al cim amb les, diuen, millors vistes de la Cerdanya, del Canigó a l'Aneto, passant per la serralada del Cadí o les valls andorranes. Es pot complementar amb la visita al bonic estany de Setut.

DE FET ANAVA ALS LLACS... PERÒ PUJANT, PUJANT.

Avui torno a anar sol (de fet, com és habitual), però en part és perquè vull. No decidiré si pujo al cim fins a última hora i, baixant o puixant, em vull entretenir tant com vulgui intentant fer alguna foto a marmotes i/o papallones.

Deixo el cotxe al refugi del Pradell i començo a caminar. Avui relativament d'hora, a quarts de deu (per un estrany miracle, que espero no es repeteixi gaire sovint, m'he llevat a les set del matí).

M'empastifo de crema protectora pel sol, especialment el coll, on tot just avui he acabat de perdre la primera capa (de la cremada de la setmana passada).

 I cap amunt doncs, d'entrada per una bona pujada per una pineda de pi negre.

Un cop s'acaba el bosc, el pendent es suavitza al pla de les someres (encara que pla, pla, tampoc... suposo que deu ser per comparació amb tot el que l'envolta).

Un cop s'acaba el pla haig de prendre la decisió, o girar a l'esquerra o continuar amunt. Com que fa un ventet agradable i la calor no és excessiva (tot i que avui comença l'onada de calor), la visibilitat és força bona i físicament em trobo bé, decideixo tirar amunt.

Per sort abans de marxar m'havia llegit alguna ressenya i anava previngut. La muntanya fa alguns repetjons. És d'aquelles pujades que s'hi no ho saps, pots fer baixar més d'un sant.

Arribo al cim en dues hores... una hora més de la ressenya que porto... i una hora menys del que marcava el cartell de baix (sort que no en faig mai cas i sempre em miro els Kilòmetres i el desnivell... per si un cas). La Tossa Plana de Lles, amb els seus 2.916 metres, és el segon cim més alt de la Cerdanya si comptem el Carlit (a la Cerdanya Francesa).

Les seves vistes són espectaculars, van des l'Aneto a l'oest, al Canigó a l'Est, amb tot el que queda al mig, com el Carlit per una banda o la Pica d'Estats per l'altre. Espectaculars són, també, les vistes a la vall de Madriu i els llacs que la coronen, els estanys de la Muga o la serra del Cadí, amb les puntes del Pedraforca sobresortint-hi al seu darrera. Una mica més enllà, cap el sud encalitjat, el Montseny i el Montsec (i en dies amb visibilitat excepcional, diuen, es pot veure Montserrat i les muntanyes de Prades).

Em sorprèn veure que molta gent arriba al cim i recula, sense "explorar" els marges d'aquest pic més o menys planer... sense veure, per exemple, els estanys de la Muga. Entenc que s'hi pugi per un "esperit esportiu", fins i tot a mi que pujar cims no em motiva especialment (si no hi ha una recompensa en forma de vistes, per exemple), tinc la satisfacció d'haver-ho fet... però home!  ja que hi has arribat fes una mica de volta, que ja no ve de vint metres i no et perdis part del millor del cim.

D'aquí vaig carenant fins al pic de Setut, de 2.837 metres (la carena no és tant complicada com sembla des la Tossa), amb una grimpadeta final curta i fàcil. Des d'aquest cim les vistes no milloren, però si que tenen una perspectiva una mica diferent. A més, és molt més solitari, cosa que aprofito per dinar.

Del cim baixo cap a l'estany de Setut... pel dret, no hi veig cap camí marcat. El pendent és molt fort, mitja tartera amb roques soltes. Baixo amb una mica de por, especialment en alguns punts (i més anant sol). A mitja baixada ja me'n penedeixo i penso que hagués estat millor baixar per on he vingut i desviar-me després cap als llacs (que és el que aconsellaria a tothom). Però ja és tard per recular.

Arribo al llac, amb els genolls destrossats per l'esforç. Al mirar enrere penso que ha estat una sort que no hagi fet la ruta al revés del que he fet... segurament si hagués vist el pendent no m'hauria atrevit a pujar-hi (encara no entenc com hi he baixat, encara que ho faci altre gent).

Un cop a l'estany ho aprofito per descansar i intentar fer fotos a marmotes. Amagat rere unes roques i a contravent, m'espero una bona estona en un parell de punts, on he vist caus i m'ha semblat sentir-ne mentre baixava. L'espera, però, és infructuosa i llenço la tovallola, per començar a baixar tranquil·lament.

A mitja baixada, però, sortint de darrere unes roques en sento una a tocar, tot i que no l'aconsegueixo veure. Torno a intentar la tècnica d'abans i, quan estic a punt de tornar a rendir-me... surt una marmota de darrera unes roques. Li faig unes fotos i m'hi acosto descaradament, fins que es torna a amagar. Localitzo el cau i m'amago darrere una altra roca, més a prop, esperant immòbil que torni a sortir... amb tot el que això comporta... com les formigues que se'm van passejant per cames i braços sense que hi pugui fer gaire res (d'on surten tantes formigues??? on eren abans??? que les atreu l'olor de la protecció solar o que???).

Al final, però, l'espera valdrà la pena... encara que també estic patint perquè se m'acaba la bateria de la càmera i no entenc per què (ara, que ho entendré un cop a casa, adonant-me que només posant la pila al carregador no n'hi ha prou... el carregador s'ha endollar a la corrent).

A mitja baixada, ja cap el cotxe, dues marmotes gairebé al mig del camí, una mica lluny, això si, però puc veure ben bé on s'amaguen. No m'hi entretinc, ja és mitja tarda i fa estona que no es veu ningú enlloc.

Cansat, deixo les visites als llacs de la Pera per un altre dia, i me'n torno cap a casa, per arribar-hi abans no es faci fosc.

Els Engorgs (de Meranges)

Bonica excursió pels ambients més típics de l'alta de muntanya de casa nostra. Paisatges, prats alpins, llacs, flors, papallones o marmotes compensen, sobradament, una caminada una mica trencacames.

LLACS, PRATS, FLORS I MARMOTES.

La convocatòria pel facebook per fi a tingut efecte. A les vuit em trobo amb en Salvi, un amic dels anys d'estudiant de la Universitat. Fa força que no ens veiem i tenim feina a posar-nos al dia... i tindrem estona per fer-ho. D'entrada dues hores i mitja en cotxe fins el refugi de Malniu, passant per Meranges.

Paguem l'aparcament i comencem a caminar a dos quarts d'onze, fent la primera parada només baixar del cotxe, a l'estany Sec. Fa sol i no es veu un trist núvol enlloc. Per sort bufa un ventet fred que fa i farà que no passem calor en gairebé tota la caminada... tot i que tindrà altres conseqüències.

D'entrada el camí s'enfila una mica per, tot seguit, voltar la falda del Puigpedrós, entre boscos de pi negre, alguna tartera i algun torrent que baixa amb aigua. Va fent pujadetes i baixadetes, però no ho notem gaire perquè ens anem entretenint tot contemplant floretes, el bonic paisatge que forma la vall del riu Duran i les muntanyes que l'envolten, sovint amb la plana ceretana de fons.

Arribant al refugi dels Engorgs comencen els prats alpins... més floretes (en part hem vingut per això). Comença, també, la pujada als estanys... una d'aquelles pujades traïdores que quan sembla que has d'arribar a un llac i acabar-se, doncs no, al darrera s'hi amaga un altre repetjó. Al segon o tercer, però, s'hi amaga el primer, un bonic estany sense nom, segurament temporal, on veiem, també, de ben a prop, les primeres congestes de neu.

Al cap d'algun repetjó més (i alguna floreta), un altre estany petit (també sense nom). Més o menys aquí deixem el GR, que s'enfila muntanya amunt i comencem a voltar per cap camí marcat. Ben a prop, l'estany dels Aparellats, on veiem les primeres marmotes (que ja fa una estona que sentim, i que poc o molt anirem sentim mentre voltem pels llacs). Una mica més amunt, l'estany dels Minyons, ja amb el circ glacial ben visible.

Tornem a baixar fins l'estany dels Aparellats, per acabar-hi de fer la volta, i ho aprofitem per dinar, arrecerats del vent (que un cop t'atures, fa agafar una mica de fred).

Tot seguit baixem fins a la Bassa (un altre petit estany), on veiem un parell de marmotes més, i l'estany Llarg, l'últim dels que veurem avui. Tant bonic com els anteriors, hi fem tota la volta.

Seguint el torrent dels Engorgs retrobem el refugi i el GR, per tornar per on hem vingut. Ho farem una mica més ràpid, sense entretenir-nos tant,... malgrat el meu cansament acumulat, que es nota a les meves cames i en les continues empuntegades (ahir vaig anar a caminar amb uns amics que també feia massa dies que no veia: en Pere, la Tabi i el seu germà... quatre hores fent la ruta per la zona volcànica de la Garrotxa).

El tram de la vessant ara se'ns fa llarg i el trobem, amb les continues pujades i baixades, molt més trencacames que a l'anada. Arribem al cotxe després de cinc hores i mitja d'excursió, i després de fer 23.204 passes, almenys segons el GPS del mòbil d'en Salvi (que ha aguantat, justet, fins al final).

El vent, que s'ha posat molt bé durant tota la caminada, ara fa sentir, però, els seus efectes negatius... i el nostres clatells, colzes i bessons comencen a fer un xup-xup que farà content el senyor Aftersun un parell o tres de dies.