Cantonigrós - Hostalets d'en Bas (Camí Ral Vic - Olot)

El Camí Ral de Vic a Olot era una via medieval, que fa uns 44 km. Recentment recuperat, conserva part de l'antic empedrat. En aquesta excursió recorrerem el seu tram central, segurament el més espectacular, i on passarem per les Marrades o la curiosa Mina dels Bandolers.

MOLTS

Tornem a ser molts: vint-i-un. La majoria ens trobem a Vic i organitzem la logística. Marxen cinc cotxes sols (amb un conductor) fins als Hostalets d’en Bas, quatre cotxes es quedaran allà i pujaran en un per trobar-nos tots a Cantonigròs. Inclosa l’Edurne, amb qui vaig quedar una hora més tard (error meu), però que gràcies a aquesta logística tindrà temps de venir. Bé, i per un errada de càlculs també haurem de tornar sis en un cotxe... però d’això ens n’adorem més endavant.

Avui farem una travessa, entre Cantonigròs i els Hostalets d’en Bas, pel tram central del Camí Ral entre Vic i Olot . Aquest camí fa uns 44 km i uneix les dues ciutats passant per Roda de Ter, l’Esquirol, Cantonigròs,  la Vall d'en Bas i les Preses. El camí està relativament recentment recuperat i conserva part de l'antic empedrat i diverses construccions remarcables, com el pont de l'Hostalot. Era una via medieval que sembla que fou condicionada amb la finalitat de proveir de fusta a la ciutat de Barcelona quan s'estava construint l'armada reial.

Malgrat la logística sortim a l’hora prevista, les onze. Tot i que el primer tram és de lleugera pujada, a molt bon ritme (de fet fins i tot passem pel costat d’una font, que només veig jo, que he quedat l’últim fent fotos). Passem pel costat de masos i prats verds, per sota els imponents cingles d’Aiats.

Just sota els cingles, on comença la baixada cap a la Garrotxa, no direm els noms, però no fent cas als pals indicadors, i sí a altres indicacions, ens equivoquem de camí i hem de recular una mica (hauríem arribat igualment als Hostalets, però no pel Camí Ral).

Més masos, prats i rouredes fins al monumental i antic Hostal del Grau, parada obliga dels viatjants en altres èpoques. A partir d’aquí el camí baixa amb ganes, sempre per rouredes i fagedes. D’entrada per les Marrades, un dels punts on es conserva millor l’antic empedrat.

Tot i les quatre gotes, que al final serà això, quatre gotes, és aquí on ens desviem fins a la Mina dels Bandolers. És una espectacular esquerda a la roca, una mica amagada, que fa cinquanta metres de llargada, un d'amplada i tres d'alçada. Ideal per amagar cavalls, bandolers i botins en altres temps... i just a tocar del Camí Ral.

Tornem al camí, baixem una mica més i aprofitem per dinar a la bonica font de les Marrades, just al costat del camí.

Amb les forces refetes continuem la baixada fins arribar a la plana olotina. Un petit tram entre camps i arribem al bell poble dels Hostalets d’en Bas, on hi farem el got i una volta. Ens repartim als cotxes que hi hem deixat i cap a Cantonigròs (i d’aquí cap a casa). Gran caminada i molt bona companyia.

---

Rocallarga

Excursió espectacular. Sortint del bonic poble de Tavertet resseguirem els seus impressionants cingles, per acabar pujant, passant per una bella fageda, fins a Rocallarga, un curiós cim amb unes vistes sensacionals.

LENTS

Sortim de Tavertet a les onze. Fa un dia esplèndid i la visibilitat és molt bona. Un dia ideal per fer la caminada d’avui.

Seguim el GR resseguint les cingleres (en direcció a Rupit), gaudint de les primeres grans vistes. Només ens en desviem per passar pel mirador de l’Avenc i continuar passant al costat dels cingles. Val la pena. En aquest tram hi ha dos salts d’aigua que han de ser espectaculars, tot i que porten aigua molt poques vegades l'any (avui un molt poca i l’altre gens) i és complicat, per no dir gairebé impossible, veure´ls des de dalt.

Poc després retornem a la pista, avui anem amb molta parsimònia. Tot i això decidim fer el camí llarg i continuem seguint el GR. Més endavant ens desviarem a un altre mirador, improvisant tot veient-hi la senyera onejant. Aquí, el Pla Boixer, les vistes es comencen a obrir cap al nord. N’hem trobat bona part del camí, tot i això, aquí les roques semblen més carregades de nummulits fòssils i n’hi molts despresos entapissant el terra.

Tornem a la pista i continuem en direcció a Rojals. Un cop al costat de la casa girem a l’esquerra i ens enfilem, per una fageda bonica, fins al collet de Rojals. Llavors, tot planejant i passant per la balma de Cortils, arribem a Rocallarga.

Rocallarga és un cim curiós. Una roca que sobresurt del penya-segat uns vint-metres. Les seves vistes són espectaculars i milloren, una mica, les que hem anat veien fins ara: els cingles de Tavertet, Rupit i el Far, les Guilleries, el Montseny, la Plana de Vic, Montserrat (molt enllà)... i des de la part de darrere: el Cadí, Port del Compte, el Pedraforca, els Pirineus (la Tossa d’Alp, el Puigmal, el Costabona, el Canigó...). Ho aprofitem per dinar, arrecerats del vent.

Baixem per l’altra banda i en poca estona arribem a l’Avenc, un gran mas d’estil gòtic, molt bonic. Mentrestant el meu refredat arriba al seu màxim nivell i acabo amb el mocador i uns quants de paper més.

Xerrant i badant arribem a Tavertet sense haver de córrer però apurant el dia (sense patir, també, perquè només ens queda pista per fer). Abans no es faci fosc tenim temps de fer una volteta per Tavertet i refer-nos del vent i del fred amb una beguda calenta (cosa que no faig gairebé mai).

---

Sant Corneli i Puig de les Baumes

Excursió bonica per la part menys visitada de Tavertet. De camí passarem per l'ermita de Sant Corneli (d'origen romànic, tot i que reformada al segle XVIII), tindrem bones vistes, a la Plana i Tavertet, i visitarem baumes boniques i el curiós Barret de la Peredera.

PRIMERA DE L'ANY

Comencem a caminar a dos quarts d’onze, una mica més tard del previst, però avui som una bona colla (setze). Primera de l’any, en grup i, en el meu cas, en solitari (que ja en tenia ganes, de les dues coses). A més, fa un bon dia.

Sortim de Tavertet tot passejant per un camí planer fins a la pujada a l’ermita de Sant Corneli, més aviat curta. D’origen romànic, tot i que molt reformada al segle XVIII, és molt bonica. Darrere seu, a més, hi ha un petit dolmen (del que no he trobat informació). Val la pena.

Baixem una altra vegada cap al camí i mica en mica ens tornem a enfilar, ara cap a la muntanya del Pontí, on anirem baixant mica en mica, amb bones vistes cap a Tavertet i la Plana.

Arribem al Puig de les Baumes. Estan desbrossant el bosc i les marques grogues costen de trobar... i la primera bauma una mica també, queda una mica amagada per la vegetació (la de les Moles ens la saltem sense voler). És la bauma dels Bugaders, una balma obrada (possiblement des del segle XII) on aprofitem per dinar més o menys arrecerats del vent fred que fa estona que bufa.

Tot seguit anem a la bauma de les Piques, ben a prop, molt més gran i, aquesta sí, totalment arrecerada del vent (que hi farem!). Bonica, rep el nom per les piques que recullen aigua dels degotalls de la bauma.

Continuem el camí, embolicant-nos una mica per culpa del desembosc, fins a l’últim objectiu del dia: el Barret de la Peredera, una curiosa roca amb aquesta forma (més aviat de barretina).  Des de la Roca (i el Puig de Peredera, just abans d’arribar-hi), a més, hi torna haver molt bones vistes.

Fem la volta al puig i reculem un trosset fins a trobar el camí de baixada cap a Tavertet. Avui som forces i es nota. No anem tard, però tampoc ens podem encantar gaire més si no volem que se’ns faci fosc. Tindríem temps, encara, d’anar fins al salt del Molí-bernat (hi passem molt a prop), però sense aigua no val la pena hi ho deixem estar.

Un cop a l’aparcament ens acomiadem i cap a casa. Contents, ha estat una bona caminada amb bona companyia... i amb nous fitxatges.

---

Bora Fosca i Sorerols

Excursió complerta pel Collsacabra. Grans vistes de camí i des de les ruïnes del castell de Sorerols, una antiga ermita romànica preciosa, boniques baumes i una cova impressionant (encara que només en veiem una petita part).

INICI DE "TEMPORADA"

Avui comença tot bé, ningú es perd, s’adorm o fa tard... i això que és del dia que som més colla, una quinzena (amb set noves incorporacions). Comencem a caminar a l’hora prevista, al voltant de les deu, al trencant de Trasserra (amb prou espai per deixar tots els cotxes).

Baixem un troset de carretera fins al trencant de mas Sobiranes (o Subiranes) i seguim la pista fins a la casa. Recollim les claus de l’ermita i la cova i comencem a gaudir de les primeres vistes. Fa sol i una temperatura molt agradable per l’època de l’any en què estem... molt millor que la que hi ha baix a la Plana, a causa de la boira i la inversió tèrmica.

Poc més endavant primera parada de la caminada. Ens enfilem, gairebé mig grimpant, al modest turó on hi ha el castell de Sorerols. Només en queda un mur i poca cosa més, però des del seu cim les vistes són molt boniques i la visibilitat avui és força bona: el Puigmal, Cabrera, Bellmunt, El Cadí, El Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera, la Plana de Vic coberta de boira, el Montseny, les Guilleries...

Poc més endavant, també al cap de munt d’un petit turó, hi ha la següent parada: Sant Miquel de Sorerols, una bonica ermita del segle XI, restaurada, i un dels millors i més antics exemples del romànic a Osona.

A partir d’aquí, tornant a la pista, toca seguir les marques vermelles. Són antigues, la majoria mig esborrades, però afortunadament n’hi ha forces i encara són prou visibles. Arribarem a l’entrada de la cova sense massa problemes. Just abans, però, ens desviarem a les boniques baumes que hi ha sobre seu, amb bones vistes, també, cap a les Guilleries i el Montseny.

Deixem les motxilles a fora, agafem les lots i entrem a la Bora Fosca. Sempre n’havia tingut ganes. Es tracta de un antic riu excavat en gresos parcialment actiu en la seva part més inferior, la seva longitud total és de mil dos-cents cinquanta metres, acabant a la Bora del Medalló (després d’una gran feina de desobstrucció es va descobrir que en realitat eren una única cova). Està formada per tres galeries, nosaltres només en visitem una: la principal, que fa uns cent metres de longitud i és bastant alta, uns vuit metres (excepte a l’entrada), fàcil de caminar-hi. Tot i que per desgràcia les seves estalactites han estat repetidament espoliades, val molt la pena. Acaba en un gran pou, que comunica amb les altres dues galeries, que només són accessibles amb material d’escalada i espeleologia (la galeria superior neix prop del sostre del pou i fa uns dos-cents metres (està molt concrecionada i en un bon estat de conservació gràcies a la seva inaccessibilitat). La galeria inferior fa més d’un kilòmetre però el seu recorregut és dificultós, amb espais molt mes reduïts i molts obstacles. La cova també és interessant per la fauna cavernícola que hi viu, especialment insectes, com els grills de les coves que veiem (crida l’atenció les seves llargues antenes... una adaptació, imagino, a la foscor de les coves).

Dues últimes curiositats sobre la cova. Sembla que de “Bora” voldria dir, precisament, cova o caverna (procediria de “Borar”, preromà Indoeuropeu, iber?). La llegenda també diu que aquesta cova era l’escapada del bandoler Serrallonga (tot i que no hi ha evidències).

Vista la cova, continuem el camí, baixem a una antiga pista que hi ha just a sota i la seguim, en teoria fins a Santa Cília. El camí que hi porta, però, està tancat hi ho deixem estar (encara que tampoc comprovem que estigui oberta o s’hi pugui passar). De fet està en ruïnes i el que ens interessa està una mica més amunt. Des dels cingles de Santa Cília hi ha unes vistes magnifiques a la vall de Balà, el Puig de la Força, les Guilleries, el Montseny...

A partir d’aquí ja només queda tornar al cotxe, tornant a passar per mas Sobiranes i, poc després, desviant-nos cap a Tresserra per fer una ruta pràcticament circular (en forma de 8). Tot xerrant, com tot el camí, en bona companyia... i acabant, com gairebé sempre, una mica més tard del que comptàvem.

---

Cabrera

Caminada clàssica, en la seva versió més curta. Pujant entre boniques fagedes (recomanable especialment a la tardor), s'arriba al santuari i el cim de Cabrera, amb magnifiques vistes (recomanable en dies de bona visibilitat).

TRES-CENTES!

Curteta i a prop de casa, per ser al migdia a casa i no acabar massa cansat pel vespre. Sabent que és la que fa tres-cents, però, vull que sigui bonica. En trio una que sé que ho serà, ja l’he fet, però ara ja molts anys. A més, avui sembla que serà un bon dia per anar-hi.

Començo a caminar a Sant Julià de Cabrera, bonica, romànica, del segle XI, tot i que amb importants modificacions posteriors. M’enfilo entre prats, sense un camí massa ben marcat em costa una miqueta trobar-lo, les marques estan mig amagades. De seguida deixo els prats i pujo entre fagedes, tot imaginant que el camí a la tardor encara deu ser més bonic.

Per sort avui vaig sol. Toca un d’aquells dies que no acabes de tirar. No tinc pressa i vaig fent, tampoc és per deixar-ho estar. I la recompensa valdrà la pena. Tot pujant ja en tinc els primers tastets, especialment a les escales que semblen enfilar-se directament pels cingles.

Des del Santuari de Cabrera (restaurant el caps de setmana, avui tancat), i el cim amb el mateix nom, les vistes són impressionants. La visibilitat d’avui és excel·lent i m’hi entretinc una bona estona. Van del Canigó fins a l’Alta Garrotxa, tot passant, entre altres, pel Puigmal, el Pedraforca, el Cadí, Bellmunt, la Gallina Pelada, el Montsec, Montserrat, la Mola, el Montseny, la Plana de Vic (coberta de Boira), Rocacorba, l’Albera, l’Empordà (amb el mar avui també sota la boira), la Mare de Déu del Mont... Costa marxar.

La baixada és més llarga, també entre fagedes, amb algun punt no apte per gent amb vertigen... i una miqueta, poquet, de patiment pels que el tenim, però moderat. Tot i això, val la pena.

Baixo més ràpid del que comptava i seré a casa per dinar, complint l’horari previst... una cosa que no passa gairebé mai! Per una cosa o una altra, sempre m’acabo entretenint més del que compte.

I ara... a per tres-centes més!

---

Roques encantades i la Salut

Ideal per fer amb nens (es pot escurçar una mica més, si es vol). Caminada entre prats, fagedes i rouredes, amb vistes impressionants... i unes boniques roques on havia viscut el dimoni.

PER DESINTOXICAR-ME

Quan em llevo. Bé, més o menys, potser si m’hagués tornat a tombar hagués dormit una mica més. Tinc per endavant alguns dies de vacances i ho vull aprofitar per fer algunes caminades (i oblidar-me de que treballo on treballo, a Le Porc Gourmet). Algunes ben a prop de casa... que últimament no en faig gaires. Avui una que he descobert fa poc, a cavall de les comarques d’Osona, la Garrotxa i la Selva.

Fa sol, però també força fred. Fins i tot sembla que la càmera ho acabarà notant, al cap d’una estona de fer fotos l’enfocament automàtic deixarà de funcionar. Per sort podré fer servir el manual (poc pràctic i amb un percentatge de fotos dolentes més gran).

Aparco i començo una pujada suau (avui la caminada serà més aviat suau). Ho faig entre boniques fagedes, prats i algunes rouredes, ara ja amb un aspecte totalment hivernal (tal i com toca, avui que comença).

Vaig sol. Això vol dir a un ritme una mica més lent. No porto prismàtics, però m’entretinc igualment, tot contemplant com un pica-soques pica l’escorça d’un roure amunt i avall, tot buscant alguna cosa per menjar. També, com un grupet de mallerengues carboneres i algun altre de pinsans, fan el mateix, els primers dalt els arbres, els altres ran de terra.

Mentrestant, a vegades entre arbres, altres en zones més obertes, començo a gaudir de diferents vistes. A la pujada, especialment d’Aiats i Cabrera, però també del Canigó i dels Pirineus (més endavant milloraran).

Arribo a les Roques Encantades. Un racó bonic on un roquissar pren formes belles i curioses. Un indret, també, de llegenda. Diuen que el dimoni antigament vivia aquí i tenia el seu jaç entre les roques. De tant en tant s’avorria o estava de mala lluna i, llavors, s’entretenia fent rodolar les roques per veure com espetegaven a les cases de Sant Feliu de Pallerols. La gent del poble, cansats d’aquest patiment, van demanar ajuda a tothom qui van poder... fins que un àngel va lligar les roques amb unes cadenes i el dimoni va marxar fastiguejat de no poder-les bellugar. El més curiós és que, com passa amb força llegendes, podria tenir una base científica i històrica. L’època en què apareix la llegenda a la zona hi van haver diversos terratrèmols que podrien fer baixar alguns blocs muntanya avall. Com si fos un nen, m’hi estic una bona estona explorant-los, passejant-m’hi pel mig i descobrint les seves esquerdes i forats.

Un cop vistes reculo un tros per continuar endavant, cap al Santuari de la Salut (que no visito perquè sembla que estan fent missa). Hi havia estat fa molts anys, el que no recordava, però, és que les vistes que hi ha des de la terrassa fossin tant espectaculars. Potser, també hi ha fa que avui la visibilitat és força bona. Des d’aquí es pot veure gairebé totes les comarques gironines i els Pirineus Orientals. Del Canigó fins al Puigmal (crec), Rocacorba, el Corb, la Garrotxa... I encara una mica més enllà, encara que una mica encalitjat, les planes de l’Empordà i la Selva.

Reculo un trosset i continuo el camí. Sempre entre boscos i prats bonics, vaig baixant fins al cotxe. Una mica més tard del que comptava per l’estona que m’he entretingut a tot arreu, però avui dinaré a casa.

---

Vall de Balà

Caminada complicada (no senyalitzada i amb algun pas complicat) però força bonica.

IMPROVISANT

Comencem a caminar d’hora, hem quedat a les nou però avui anem molt a prop de casa (per evitar les cues de l’operació tornada). El dia no acompanya gaire, està força núvol, però entre la pluja de divendres i els dinars de dissabte i diumenge, serà l’únic dia que podré anar a caminar en tota aquesta setmana santa.

Deixem el cotxe i comencem a caminar amb la intenció d’arribar fins a sota el salt de Tirabous, cosa que no aconseguirem perquè no trobem cap camí que hi porti (i pel centre de la riera sembla força complicat). Aconseguim acostar-nos-hi, això si, però una mica més amunt... tot i que l’esforç i l’estona dedicada no tindrà recompensa, malgrat les pluges dels últims dies, no hi baixa ni un fil d’aigua.

Improvisant una mica, tampoc tenim una ruta gaire planejada, decidim passar pel camí que passa pel mig del cingle. Passem per baumes boniques, l'avenc de les Pixerelles, i ens entretenim en algunes flors i arbustos. El camí, però, se’ns fa una mica llarg, fins que arribem a unes escales... que no sé si en veure en cor de baixar (per la meva por a les alçades, que cada cop va a pitjor). Al final, però, faig el cor fort i les baixo sense problemes (tampoc és que siguin res de l’altre món).

Passem per sota el salt del Molí-bernat, d’on cau un fil d’aigua (no estem de sort en aquest sentit), per pujar després a Tavertet, ja molt més tard de l’horari previst. Tot i això, decidim "arriscar-nos" i deixar de banda els camins que coneixem (el GR i les canal del Castell) per tornar a baixar per la mateixa vall, ara per l’altra banda.

Al final la jugada ens surt bé i anem baixant mica en mica cap el cotxe. Molt més tard del que imaginàvem... havíem de ser a casa a dinar, de sobres, i són més de les quatre de la tarda (justament avui, que portàvem ben poca cosa per menjar). La caminada ha estat bé, però no sabem com, s’ha allargat massa.

---

Salt del Molí-bernat

Dues caminades fàcils i combinables. El seu principal atractiu són les vistes i els salts d'aigua. Aconsellable, doncs, en dies clars després de pluges (amb prudència a la baixada al Molí-bernat).

DE DOS EN DOS

Com que les pluges no porten bolets, divendres vaig fer el tercer intent fallit (ni un, encara ja se'n veia algun de dolent)... doncs anirem a veure salts d'aigua.

Improviso, ahir per culpa de la feina no vaig poder anar enlloc i per avui les previsions meteorològiques no eren gaire bones. Tot i que el cel està mig tapat (tirant a força), després d'exercir els meus deures democràtics, decideixo anar a caminar igualment (que si no tindré la sensació de no haver aprofitat el cap de setmana).

Començo a caminar a les 12, la idea és fer una passejada curta i dinar a casa, tot i l'hora. Com que el dia està tapadot, no m'encanto gaire en les vistes des dels cingles i vaig relativament ràpid fins al mirador del Salt de Tirabous. Molt bonic (per tornar-hi a la primavera, per la part de baix, on, a més del salt, s'intueixen unes gorgues boniques).

M'hi estic una bona estona, esperant que passi alguna clariana... però només passen quatre gotes, que esquivo sota una alzina.

Torno cap al cotxe, fixant-me en el sotabosc amb l'esperança de veure algun bolet, ni que sigui de casualitat, però tampoc estic de sort.

Un cop al cotxe una altra vegada, decideixo anar al salt del Molí-bernat, tot i ser tard, per dinar, i tot i que m'ho han desaconsellat a l'Oficina d'Informació. La intenció és que si no ho veig clar, recular i ja està. El camí, amb pendents fortes,  està enfangat i amb roques relliscoses, però tampoc és tan perillós com per deixar-ho estar, això si, baixant amb cura i vigilant.

El premi, s'ho val. El salt, que vist des de lluny ja és preciós, des de sota i per darrera la gran bauma és espectacular. A més estic de sort i, ara si, les clarianes m'afavoreixen una mica.

Arribo al cotxe just quan comencen a caure quatre gotes, avui no ho faig cansat, però si amb una mica de gana, el passeig se m'ha allargat i no portava res per menjar... com si no sabés que, un dia per les papallones, un altre perquè ens perdem, i l'altre perquè ens encantem ves a saber en què, sempre acaben sent una mica més llargues del previst. Tot i això, no em sap gens de greu, ha valgut la pena... i a veure si la setmana que ve collim algun bolet.

---

Puig de la Força

Després de pujar per una canal, per alzinars muntanyencs, des de dalt els impressionants cingles de Tavertet les vistes a Sau, les Guilleries, el Montseny i la Plana són espectaculars.

PER CREMAR ELS EXCESSOS DE FESTA MAJOR

Toca una clàssica, avui prop de casa (que, de tant en tant, ja està bé, també). El dia és llarg, continua fent un bon temps inusual i s'ha d'aprofitar... ja que no podem anar a buscar bolets, que és el que faria normalment en aquesta època (una altra manera de caminar).

Sortim de la Riba per, entre pins i alzines, anar a buscar la canal del Castell (que seguirem fins arribar a dalt dels cingles). Un cop a dalt les vistes cap a Sau, les Guilleries i el Montseny són impressionants i ens acompanyaran una bona estona.

Resseguint el single baixem cap a les baumes del Castell, agafem el trencant al Puig de la Força i... ens equivoquem (tot i que això no sabrem fins més endavant). Tot just deixar el trencant seguim el camí cap a la dreta, el que sembla més lògic, en lloc del de l'esquerra. Acabarem arribant al coll que hi ha abans de tornar a pujar fins al cim... però baixant per una petita canal amb l'ajuda de cordes i que fa una mica de por (no ho veiem gaire clar, però hi baixem igualment, amb l'única conseqüència d'alguna rascadeta als colzes).

Un cop al coll, però, no tirem amunt i decidim fer la volta per sota el cim. Una volta que, per mi, s'acaba allà on s'ha de passar amb l'ajuda d'unes cadenes. Afortunadament no haig de recular fins al coll i una altra canal em portarà fins al cim, sense haver de tornar a passar la por que he passat (per culpa de la meva por a les alçades, segurament cada cop més exceptuada... reconec que tampoc és excessivament perillós). Espero en Salvi, al cim, tot gaudint de les vistes que continuen sent meravelloses.

Esmorzem i reculem per tornar al Pla del Castell, ara pel camí "correcte", per sota les baumes del Castell... i pujant al pla sense necessitar ajuda.

Resseguim els cingles una altra vegada, ara, però, deixem enrere la Canal del Castell, per on hem pujat, per anar fins a la Miradora, amb vistes al Cabrerès, i a Tavertet.

Un cop a Taveret baixem per una altra canal, l'Escaleta, que és per on passa el GR (i la Rupit Taradell). Tot i que fa molts anys que no la faig, la baixada és tal i com la recordava, fàcil però molt pedregosa.

Avui també podrem dinar a casa... una mica més tard del que ens pensàvem, l'excursió s'ha tornat a allargat.

---

PLA B

Avui tocava raquetes de neu a Vallter, però hi ha previsions de vent i fred i, per anar a patir, ho deixem per un altre dia. En lloc seu improvisem un pla B, que farà que en lloc de quatre siguem sis (també és dia de caminada de grup). Ens decidim pel Puig de la Força.

Sortim de Tavertet tot passant pel mirador, fa un dia gairebé primaveral amb bona visibilitat i les vistes són magnífiques. Baixem per la pista que porta al Pla del Castell, on retrobem las cingleres i les panoràmiques.

Fa molt que no venia, la vegetació ha crescut i ens passem el trencant (tot i que no indicat, clarament visible per les fites... tot i que jo el recordava diferent). Haurem de recular uns metres, però acabem prenent-lo. Hi ha una baixada forta, però curta, després girem a la dreta i resseguim la cinglera tot passant per les belles balmes del Castell, amb el nostre objectiu a la vista.

Al coll tots, excepte jo (per la por a l’alçada), fan la volta al puig que, segons diuen, és espectacular. Tot seguit fem una pujada molt curta hi arribem al Puig de la Força. L’explorem i, com que fa un dia esplèndid, ho aprofitem per dinar tot gaudint d’unes vistes sensacionals. Aprofitem també per arribar al final del cim on les vistes al pantà són encara més espectaculars.

Amb les forces refetes baixem per la canal que va a parar a la cua del pantà de Sau. La baixada, tot i que anem fent marrades, és molt forta i feixuga, amb molta pendent. De fet, aprofitem per fer com si fos un tobogan en més d’una ocasió. Hi estem força més estona de la que esperàvem. Un cop a baix no trobem el camí que marca la ressenya que portem (segurament perdut per la vegetació) i, entre una cosa i una altra, decidim fer el pla B del pla B. La idea era pujar al Morro de l’Abella i d’aquí tornar a Tavertet per aquesta banda de la vall de Balà. En lloc d’això continuarem per la pista per on anem, per arribar a Tavertet per allà on hem marxat.

La pujada és més suau i no hem de patir per l’hora, tot i que a alguns se’ls hi fa una mica llarga. Tot i això, un cop acabada, fem el got a l’Esquirol, gaudint sempre de la bona companyia, i cap a casa.

---

Pla d'Aiats

Prats verds, rouredes, alzinars... papallones, formigues, rapinyaires, orquídies, flors... i un cop al cim, a la punta del cingle, vistes espectaculars. Sempre per un paisatge bonic és una excursió molt recomanable, especialment a la primavera i/o en un dia de bona visibilitat.

DESCONNEXIÓ MERESCUDA

Després d'uns dies sense parar, penjant cartells, assistint a actes i reunions, a més de l'activitat habitual, abans de les eleccions em calia un dia per desconnectar (reflexionar no, el vot ja el tinc decidit des de fa dies... i més tenint en compte que vaig el setè en una llista).

Així doncs, em llevo tard amb la intenció de caminar i passar el dia encantant-me contemplant i fotografiant flors, plantes, papallones, ocells o qualsevol cosa que es mogui (i sol en un lloc tranquil, que em convé de veritat). Em decideixo pel Pla d'Aiats.

Només sortir, prop de la casa d'Aiats, ja m'entretinc als primers prats florits i en plena primavera (com m'agrada!).

Poc després, però, comença la pujada, que costa de trobar... bé, de fet, em perdo una mica entre espesses mates de boixos i rouredes... fins que, ple de fulles i branquetes per tot arreu, trobo el camí, ben ample i fresat. Noto que, potser per la calor que fa, em costa una mica més del normal, el camí però, és bonic i té un pas per la roca, el Grau de l'Escaleta, espectacular.

Arribo a dalt esgotat, però amb retrobo amb els prats florits, les orquídies i les papallones. La punta dels cingles d'Aiats és a prop i el camí hi arriba tot planejant. Les vistes, cap a la Plana, el Montseny i les Guilleries hi són impressionants. A més, amb una mica de sort i paciència es poden veure algunes rapinyaires, com voltors o marcenques, planejant resseguint els penya-segats de ben a prop. M'hi estic una bona estona, ho aprofito per dinar, prendre una mica el sol i fins i tot fer una mica de migdiada.

Em pensava que amb els entrepans em refaria... però, no. Baixo tot entretenint-me amb tot, com sempre, però aturant-me a descansar més d'una vegada... de fet, més aviat semblo una ànima en pena, però aconsegueixo arribar al cotxe. Cansat, però content, m'ho he passat molt bé... encara que em passaré el que queda de tarda, i de nit, dormint... demà m'haig de tornar a llevar d'hora.

Ah! I sobre les eleccions, passat ja dos dies de la caminada... hem tornat a perdre. Bé, tot i que no del tot esperat, tampoc puc dir de forma sorprenent, de fet portem 32 anys fent-ho... i aquesta vegada tampoc ha pogut ser. Però bé, com que m'agrada ser optimista, penso que el Barça va tardar 93 anys a guanyar la primera Copa d'Europa... i aquest dissabte pot guanyar la 4t. Bé, en tot cas, també, espero no haver d'esperar 61 anys més ("hasta" per poder-ho veure), i que ens toqui una mica més aviat.

---

Salt de Sallent

El camí baixa primer entre arbres de ribera, al costat de la Riera, fins arribar a l'impressionant Salt de Sallent (amb una caiguda de 80 metres). Continua per prats i s'enfila en un alzinar muntanyenc molt humit. Caminada ideal per fer a la primavera, quan la riera baixa plena i els prats estan florits. A més, hi ha molt bones vistes a les Guilleries i visitar Rupit sempre val la pena.

COM FER 6 Km EN MÉS DE 3 HORES

Torno a anar sol, avui perquè també em ve una mica de gust. Trio caminada a última hora, dubtant una mica, pel temps i el genoll. Això vol dir que començo a caminar tard (per variar i també perquè vull), però tampoc cal llevar-se d'hora per passar fred. Vagi a veure el que vagi a veure no es mourà de lloc, el risc de perdre's és força baix i el dia és molt llarg.

Anar sol, però, també és un perill. M'encanto per tot. Per començar (i al final, també) al bonic poble de Rupit. Llavors a la riera i a dos dels seus saltants... i mirant els arbres de riera... i les floretes... i les llagostes... i les papallones...

Vaja, que arribo al Salt de Sallent polvoritzant tots els rècords... de lentitud. Superant tots els temps de ressenyes i cartells, però al revés. El Salt és impressionant i més quan, com avui, baixa amb força aigua. M'hi estic una bona estona... esperant, per si no fos poc, que el sol pugi una mica més i l'ombra del mirador no li tapi la part baixa (per fer fotos més maques).

Un cop vist continuo el camí, ara de pujada. M'entretinc amb les flors dels prats i la fauna de les cingleres. Encantant-me contemplant les vistes i, durant una bona estona, un aufrany (una rapinyaire no massa comú a la zona)... i amb més orquídies i papallones.

Em desvio breument, també, per fer una visita a l'ermita de Sant Joan de Fàbregues, molt bonica, per continuar pujant fins al mirador dels Bassis, passant per les tombes antropomorfes i un bonic alzinar muntanyenc molt humit. Les vistes des del mirador són molt belles i m'hi entretinc una estona més (també contemplant alguna formiga).

Afortunadament he triat una caminada curta i ja només queda un tros de baixada... que haig de fer poc a poc perquè el genoll encara em fa una mica de mal (sembla que millora però no s'acaba de curar del tot).

Ja planejant cap al poble m'entretinc contemplant una mosca de les flors, un sírfid, una curiosa família de mosques que imiten vespes i abelles. En biologia s'entén el mimetisme quan un organisme n'imita a un altre, amb el que no té cap relació, per obtenir alguna avantatge de l'entorn. L'objectiu del mimetisme pot ser la cripsis (el camuflatge), com la llagosta de la foto. Però tot i que sovint els millors exemples de mimetisme i cripsis coincideixen, no s'han de confondre els dos termes. Un exemple d'això és el que s'anomena mimetisme batesià, animals inofensius que n'imiten d'altres de perillosos, com el cas de les mosques del gènere syrphidae, com la de la foto, que imiten abelles i vespes. Abelles i vespes són animals aposemàtics. Això vol dir que es defensen dels seus predadors anunciant la seva perillositat (en altres casos repugnància) amb uns colors vius, que els depredadors coneixen o aprenen a conèixer i a evitar (la més freqüent i universal és la combinació de negres i grocs o, menys freqüent, negres i vermells). 

---

La Foradada

Excursió fàcil a, segurament, un dels racons més bonics de la comarca d'Osona. Entre boscos mixtos de roures, alzines, castanyers i arbres de ribera, tot passejant, s'arriba al espectacular salt d'aigua de la Foradada.

TORNANT A PROVAR EL GENOLL

Desprès de la caminada a Bellmunt de fa 15 dies (no hi ha fotos perquè només vam veure boira), el genoll va "petar" definitivament. Visita al metge. Segurament és el lligament lateral exterior. Pomada i setmaneta de repòs, a veure si millora. La pomada és "heavy". Alguna nit em desperto de la picor, i algun matí m'haig de dutxar mirant que l'aigua calenta no toqui el genoll, que crema (no explicaré detalls). Però sembla que funciona i decideixo "provar" el genoll. Prop de casa i en una més aviat planera.

Amb les pluges que han caigut últimament, els torrents deuen anar força plens. Per això decideixo anar a la Foradada, a l'Esquirol. I encertaré.

Només sortir de l'Esquirol ja em començo a encantar en un prat ple de floretes, com sempre. Per sort, però, de seguida passo entre boscos d'alzines, roures i castanyers... al ritme que havia agafat no hagués acabat ni en tres dies (el bosc també és molt bonic i hi ha floretes, però no tantes).

Estic de sort i puc veure un esquirol. Sempre m'ha agradat veure com s'intenten amagar quan no poden fugir saltant d'arbre en arbre. L'he enganxat en un arbre solitari. Faig mitja volta a l'arbre i contemplo com va girant amb mi, això si, sempre a la banda oposada de l'arbre. Només una vegada, per no molestar-lo gaire. Tot seguit, cara al vent, m'aparto una mica i, quiet, en silenci i mig amagat, m'espero que marxi per poder-lo veure bé.

Al cap d'una hora caminant, més o menys, arriba el moment de baixar a la Foradada. Només veure la baixada, però, m'entra pànic. No per la baixada, normal i corrent, sinó pel genoll... és a les baixades quan em fa mal (i les fiblades, quan passaven, eren molt doloroses... de 7 o 8 sobre 10, com et demanen els metges). M'entra tanta por que gairebé acabo baixant de costat, per no arriscar-me a cap mena de patiment.

Al final arribo bé. El premi val la pena. El lloc ja és bonic sempre, però avui baixa força aigua i encara ho és més. Fins i tot costa una mica creuar a l'altra banda del riu per anar a la roca foradada. M'hi entretinc una bona estona (a banda i banda). A més, entre setmana, fins i tot en puc gaudir en solitari.

Torno per l'altra banda del la riera. La primera pujada, només marxar de la Foradada l'haig de fer amb l'ajuda de cadenes, fins i tot passant per un tros una mica complicat. Sol, sense mirar avall i amb una mica de por, però, ho aconsegueixo.

A partir d'aquí tot baixada planera gairebé fins al final, quan haig de baixar per travessar un altre cop la riera. Una de pendent que em torno a mirar amb por. Prop del cotxe, però, decideixo baixar normal i corrent, a veure que passa... i no passa res. Cap fiblada (uuuf!!! respiro tranquil). L'endemà em farà una mica de mal, però res comparat amb el de la setmana passada. La Recuperació doncs, sembla que va bé.

---

El Far

Excursió per gaudir de les magnífiques vistes del Santuari del Far. Per arribar-hi la caminada passa ran de cingles (ull si s'hi va amb nens) i per una bonica roureda.

QUINA HORA ÉS?

M'adormo, però en llevo d'hora, a 2/4 de 9, i decideixo fer la caminada igual. Avui vaig sol, perquè em ve gust (i total, últimament tampoc s'apunta ningú). Una de les avantatges d'anar sol és que pots canviar d'idea quan vulguis. En principi volia anar al Montnegre, però tot esmorzant a casa veig que avui la visibilitat és molt bona, i que val la pena anar a algun lloc on el més interessant siguin les vistes. Decideixo anar al Far, que a més és a prop i no hi he anat des de fa anys.

A mig camí, però, m'adono que no m'he despertat a 2/4 de 9, sinó de 10. Ostres!!! Ja és ben bé que les neurones a primera hora del matí no m'acaben de funcionar... just serveis mínims, per arribar a la nevera o al lavabo sense xocar amb les portes i els armaris. Tot i això la faré igual.

Al final començo a caminar, doncs, a quarts d'onze. Des del Coll de Condreu baixo fins a la casa de l'Om. D'aquí travesso els prats de la Plana de l'Om, plens de vaques... sort que no ha vingut l'Isa, que amb la por que li fan segur que recuperem el temps perdut.

Un cop travessats els prats trobo el camí cap el santuari, ara ja si ben senyalitzat amb marques blanques. Sovint passa, literalment, al caire del cingle. Me'n adono que cada cop tinc més por a les alçades. Sort n'hi ha dels boixos que em donen una certa tranquil·litat. En algun tram sense vegetació, però, ho passo malament. Vaig tens... tant, que no és fins al cap d'una estona, quan el camí entra una mica més dins una bonica roureda, i passa a uns metres dels penya-segats que no m'enpuntego per primera vegada (de les "tropesientes" que són habituals). Tot i això val la pena per les vistes, que tenen el seu punt culminant al santuari del Far. La visibilitat no és excel·lent, però si molt bona. Realment espectacular, puc distingir perfectament l'Albera, el Montgrí, les Medes, la plana empordanesa, Girona, els Àngels, els Pirineus (el Canigó, crec), les Gavarres, Cadiretes, el Montseny, Sant Miquel de les Formigues, les Guilleries, el pantà de Susqueda, la Mola, Montserrat, la Plana de Vic...

Com que no tinc ganes de tornar a passar por i vaig una mica tard (és el que té llevar-se tard i no adonar-te'n, perquè a més a més m'ho he agafat amb calma al matí), torno per la carretera, que, així de passada, faré la caminada circular.

El camí no és tan maco com el de la pujada i ara haig de vigilar amb els cotxes (la carretera és estreta), però també val la pena, les vistes als Pirineus són més amples (al principi), la roureda igual de bonica i, a la part final, es pot contemplar el Pla de l'Om i els cingles que l'envolten des de dalt.

---

Mina dels Bandolers

La Mina dels Bandolers és una esquerda a la roca, una mica amagada, que fa cinquanta metres de llargada, un d'amplada i tres d'alçada. Un lloc ideal per amagar cavalls, bandolers i botins... just a tocar del camí Ral. Caminada fàcil, sovint per fagedes.

CANVIANT D'IDEA

Solet una altra vegada. Bé, té la avantatge que si canvies d'opinió no ho has de compartir amb ningú. La primera idea era fer un tram del camí de ronda, però com que s'anunciava tramuntana ja ho vaig descartar ahir. Després alguna excursió pel Montnegre-Corredor, però com que també es preveuen nevades per a la tarda (tot i que febles), decideixo quedar-me prop de casa. La primera idea és anar al Far, però com que cap a la banda de Vic i la la Selva la visibilitat està tapadota al final em decideixo per la Mina dels Bandolers, més cap a la Garrotxa, encara amb sol... i sense haver-ho de consultar a ningú.

La caminada comença a l'Hostalot, seguint el camí Ral entre Vic i Olot, amb trams encara empedrats (molt semblants als que vaig veure a la Via Romana de Sant Pau), i entre prats verds i boniques rouredes.

Al cap de poc s'arriba a l'antic Hostal del Grau, monumental i parada obliga dels viatjants en altres èpoques. A partir d'aquí el camí ral, empedrat i en fase de restauració (dedueixo, part també del Camí de Sant Jaume), baixa en picat fent esses.

El que he vingut a veure, però, està gairebé al cap de munt. És la Mina dels Bandolers, una esquerda a la roca, una mica amagada, que fa 50 metres de llargada, 1 d'amplada i 3 d'alçada. Ideal per amagar cavalls, bandolers i botins en altres temps... i just a tocar del camí Ral.

Baixo un tros més per tornar a pujar per una altra banda, entre faigs. El camí està una mica enfangat i amb moltes fulles. Puja força empinat. Un lloc ideal per estrenar els pals de caminar que em van portar els reis (l'any passat em vaig portar bé). Però me'ls he deixat a casa... ostres, m'hauré d'acostumar a posar-los a la motxilla i portar-los sempre, que si no s'aniran quedant a casa (cosa gens estranya, tenint en compte que més d'un dia he hagut de recular per tornar a buscar les botes... no es pot ser despistat!!!).

La pujada, tot i que no és molt dura se'm fa llarga. Em costa arribar a dalt. I un cop a dalt no puc descansar: cauen quatre volves de neu. Ostres! No pinta malament, el cel tampoc és que estigui d'un gris amenaçador, però m'estimo més no encantar-me gaire. No fos cas.

Les 4 volves, són literalment això, ni en mullo, però no puc ni parar. Per sort falta poc pel cotxe i la caminada ha set prou bonica.

---

Riera de les Gorgues

Recorregut agrest per la riera de les Gorgues, amb bonics saltants d'aigua, cingleres i boscos espessos. Un altre al·licient d'aquesta caminada és la Barra de Ferro, una petita grimpada sense cap mena de dificultat ajudada per una cadena.

CREMANT ELS TURRONS

La intenció és fer una caminada d'un parell d'hores. Com que no trobem el trencant a Sant Bartomeu, però, comencem la caminada al Restaurant les Gorgues (imaginem, i més tard ho comprovarem, que per anar-hi s'ha de passar per la carretera de Tavertet... i ens ha fet mandra). Tot i que la caminada se'ns allargarà més del que voldríem, al final valdrà la pena.

Només sortir passem pel salt del Cabrit, a la cua del pantà de Sau. Tot seguit per una altra cascada al torrent de les Paganes. Bonics, llàstima de l'escuma que hi ha.

Al cap de poc de caminar empalmem amb el sender de les Gorgues. Ara ja només caldrà seguir les marques grogues. Ens anem enfilant tot resseguint una cinglera. Passem pel bonic salt de la Barra de Ferro i continuem pujant (suaument).

A l'alçada de les últimes urbanitzacions de l'Esquirol, baixem cap a la riera de les Gorgues. Passem per un racó molt maco, al Pont del diable, i comencem a pujar cap a l'altra banda. Fem cas dels pals indicadors i deixem les marques grogues. Ens equivoquem. No pel camí, que va a parar al mateix lloc, sinó perquè haurem de desviar-nos (i llavors recular) per anar fins al salt del Tornall (si haguéssim resseguit les marques hauríem passat pel costat de la riera i ens hauríem estalviat recular un trosset).

A partir d'aquí el camí puja, tot fent esses cap el Vilar, tot passant per un bosc ombrívol, també molt bonic. La veritat és que cap dels dos ens pensàvem que l'excursió seria així de maca.

Un cop a dalt tornem a baixar, ara resseguint el cingle per l'altra banda de la riera d'on hem vingut. Primer fins a Sant Bartomeu Sesgorgues i després fins al mas de Sentfores. Les vistes al Cabrerès i al salt de la Barra de Ferro són molt maques, i ara que s'ha aixecat la boira, encara més.

De la casa el camí baixa picat cap a la riera, un altra vegada per un bosc espès. Hem de baixar vigilant de no relliscar i, en algun punt, passem amb l'ajuda de passamans. Travessem la riera per sota el sal i pugem cap a l'altra banda, enfilant-nos per la barra de ferro amb l'ajuda d'unes cadenes.

A partir d'aquí, reculem cap el cotxe pel mateix camí per on hem vingut (tot i que hi ha l'opció de fer-ho per baix la riera, ho deixem per un altre dia).

---