Montjuïc 360

Ruta semiurbana que fa la volta a la muntanya de Montjuïc. Tot recorrent diferents parcs i jardins gaudirem de bones vistes i passarem per un bon grapat de punts d’interès que, si és el cas, també podem aprofitar per visitar, com són el Castell de Montjuïc o diferents museus.

SEMI-URBANA

Avui en farem una que tenim ganes de fer des de fa temps, prop de casa els sogres. La idea és fer-la sencera, començant al parc de les Tres Xemeneies, però no comptàvem que avui fan la Marató de Barcelona i no hi ha aparcament a prop. Després de fer alguna volta acabem aparcant davant l’Estadi Olímpic.

Baixem uns metres tot passant per davant un khachkar armeni. Ens fa gràcia perquè no fa gaire vam estar en aquest país i sabíem que a Montjuïc n’hi havia un, després de veure’n un a Donosti i buscar-ne informació. L’hem trobat sense buscar-lo, que està bé. Els khachkars són esteles de pedra funeràries, típiques d’aquest país, i estan considerats com Patrimoni Cultural Immaterial. A Armènia n’hi ha unes cinquanta mil.

Enllacem el PR que fa la volta a la muntanya de Montjuïc a l’alçada de la font del Gat, un lloc que també ens fa gràcia veure, degut a la coneguda cançó popular. A partir d’aquí anirem seguint les marques blanques i grogues. Són ben presents durant tot el recorregut, tot i que a vegades ens costen de veure, al ser una ruta semiurbana i estar en llocs poc habituals (inclosos passos de vianants).

Passem per davant de la Fundació Joan Miró i baixem cap a la ciutat pels jardins de la Primavera, per tornar-nos a enfilar pel parc del Mirador del Poble Sec. Gaudim de les bones vistes a Barcelona des del mirador del Poble Sec, als jardins de Miramar.

Tot seguit ens continuem enfilant per la carretera i decidim deixar el PR per passar pels jardins de Joan Brossa. Ens preguntem perquè el camí no passa per l’interior d’aquest i altres jardins, tot i que de seguida deduïm que deu ser perquè molts d’ells tenen horaris d’obertura i no s’hi pot passar sempre (solen obrir a les 10h del matí).

Passem pel mirador de l’Alcalde, encara amb vistes a Barcelona i ara, ja, a la zona Franca. Tot seguit voltem el castell de Montjuïc (la seva visita ens quedarà pendent per un altre dia). Obra de l'enginyer militar Juan Martín Cermeño seguint els sistemes de defensa concebuts per l'enginyer francès Vauban, va ser construït entre els segles XVII i XVIII. Té una disposició estrellada on diversos baluards i construccions exteriors protegeixen el nucli del recinte, envoltat d'un fossat profund. Aquesta és, potser, la zona més “salvatge” de la ruta, amb brolles i boscos de pins que et fan oblidar de la proximitat de la gran ciutat.

Aprofitem el final de la pineda, on hi ha un mirador i unes taules de pícnic per dinar de cara el vent.

Voltem el cementiri i baixem, fent una mica de volta, cap a l’Anella Olímpica, que de seguida ens quedarà a la vista. Pel camí, gràcies a diferents miradors, tindrem bones vistes cap al Baix Llobregat.

Un cop a baix passem pel túnel de la Foixarda, una curiosa zona d’escalada... i, pel que veiem, també, una zona popular on molts joves fan “botellón” i posen música màquina a tot drap.

Ja a la part final del nostre recorregut passem per davant el MNAC (que val la pena visitar), el Museu Etnològic (pendent per algun altre dia) i l’ermita de Santa Madrona, l’única que queda a la muntanya de Montjuïc (del segle XVIII, tot i que d’origen anterior).

Cotxe i cap a casa. Una ruta ben diferent a les que fem habitualment, per parcs i jardins, i que ens ha agradat (també perquè ja ens imaginàvem què anàvem a veure i no ens ha decebut). Encara que, segons la Clara, massa urbana i massa gent (tampoc no ajuda que sigui diumenge, és clar).

Torre Baró i turons de Roquetes i d'en Segarra

Bona caminada per l’extrem nord de Collserola. Pel camí passarem per la curiosa Torre del Baró i gaudirem de grans vistes de Barcelona, el Maresme i el Vallès des dels diferents turons per on passarem.

TORRES ELÈCTRIQUES

La Clara no es troba bé. Faré, doncs, una matinal curta. Ahir ja vam anar a caminar i repetiré zona, ja que l’excursió d’ahir em va recordar que n’hi tenia una de pendent per fer sol. De passada, també, ja que hi som, per apreciar el contrast entre el dia i la nit.

Surto de Canyelles i em començo a enfilar per la carretera de Torre Baró, on començo a tenir les primeres vistes. Passo, també, per la font de Canyelles, ben arreglada i, sorprenentment, amb un rajolí d’aigua.

Arribo al gran mirador de Torre Baró, on les vistes s’obren cap al Maresme. Reculo un tros i vaig fins a la torre, que em quedaré amb les ganes de visitar. La visita és gratuïta, però per un mínim de dues persones i un màxim de catorze (cada mitja hora en un punt, en els horaris d’obertura). Com que falten deu minuts per dos quarts, m’espero una estona a veure si s’apunta algú altre, però no estic de sort (un altre dia serà). La Torre del Baró, restaurada no fa gaires anys, és una construcció del 1905,  de tipus neomedieval i formes de castell. Havia de ser un hotel, però les males comunicacions a la zona de l'època van paralitzar el projecte.

D’aquí m’enfilo al turó de Roquetes, on continuo tenint molt bones vistes a Barcelona, però que ara s’obren cap al Vallès i les muntanyes que l’envolten (el Montseny, Sant Llorenç o Montserrat, entre altres). Just davant dos cims que hem fet fa poc (i que ens han sorprès agradablement), en una banda el Turó de Montcada, a l’altre, el Turó del Carmel i els Tres Turons (que vam fer ahir). Llàstima de les torres i cables d’alta tensió que “espatllen” bona part del camí (es fa difícil fer una foto on no hi surti una cosa o l’altra).

Passo del track i la ressenya que porto i decideixo continuar per la carena fins al turó d’en Segarra, en lloc de seguir el PR. D’aquesta manera continuaré gaudint, una bona estona més, de les magnífiques vistes.

Un cop al turó d’en Segarra decideixo continuar recte, per la carena. Escurçaré una mica la ruta, però des del cim, tornar al PR no sembla que hagi d’aportar gaire, a banda de creuar-me un munt de gent més (que no em creuaré baixant pel dret).

Vaig sol i baixo al cotxe, a estones, mig corrent, cosa que no puc fer gaire sovint (també hi ajuda que la caminada d’avui és molt curta i no estic cansat).

Els Tres Turons (turó d'en Mora o del Carmel)

Caminada sorprenent. Tot i ser al mig de Barcelona (i amb alguns trams per carrers) no tindrem aquesta sensació. Les vistes a la ciutat, des del cim dels tres turons per on passarem, són fantàstiques.

NOCTURNA

Ara feia molt que no en fèiem cap i en teníem ganes. Amb l’excusa del 100 Cims al mig de Barcelona farem una caminada nocturna. Aprofitant, també, que encara es fa fosc prou d’hora per fer-la abans de sopar. Serem, a més, en Ramon (el sogre), la Pili (la cunyada), la Nina (la neboda), la Clara i jo.

La idea era fer el primer turó amb llum i arribar a l’últim ja de fosc, i mentrestant, entremig, gaudir de la posta de sol. Però per culpa d’un petit problema amb el cotxe, arribem una mica més tard del previst (ens trobem tots a Bellaterra). Ens consolarà el fet que està força ennuvolat i de la posta no en veurem ni rastre.

Per no complicar-nos la vida i començar a fer voltes, deixem el cotxe en un aparcament al costat de la parada de metro de Penitents, punt d’inici de la ruta. Just per començar de clar, encara que se’ns farà fosc de seguida.

Els primers vuit-cents metres són per carrers. Llavors ens enfilem per un parc fins al primer cim del dia: el Creueta del Coll. Des d’aquí les vistes a Barcelona són molt guapes. Sota seu, a més, hi ha el Parc de la Creueta del Coll (que a l’estiu es converteix en piscines), un projecte de Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, inaugurat l'any 1987 aprofitant l'espai deixat per la pedrera que hi havia en aquest turó (encara ara, clarament identificable).

Baixem uns metres i tornem a fer un kilòmetre per carrers tot passant per l’església de la Mare de Déu del Coll, romànica, del segle XI, amb elements del segle XX, quan es va restaurar i ampliar. Costa de creure que antigament es trobava en una zona rural, sent una ermita de muntanya de difícil accés.

Passem pel mirador de Joan Sales o del Parc Güell. Ens queda a sota, tot i que no es veu (un lloc que si haguéssim fet la ruta de dia, hauríem aprofitat per visitar i, d’aquesta manera, també, allargar una mica la caminada. Ens quedarà pendent per un altre dia). Té molt bones vistes.

D’aquí ens enfilem amb ganes, uns pocs metres, per un turó pràcticament salvatge, fins al segon cim del dia: el Turó del Carmel (o d’en Mora). Des d’aquí les vistes a Barcelona són espectaculars, i ara, de nit, ens agraden molt. Tot i això no ens hi estem gaire, fa una mica de fred, accentuat per la mica de vent que passa.

Baixem per l’altra banda, tot passant pel Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, amb dos edificis, l’antiga ermita, del segle XIX, i l’església actual, dels anys vuitanta del segle passat. D’aquí fem uns quatre-cents metres més de carrers.

Finalment, fem una última pujada i ens enfilem al darrer cim del dia: el turó de la Rovira. Aquí, ja hi comptàvem, ens trobem tota la gent que no hem trobat durant tot el recorregut més “muntanyós”, sorprenentment gairebé ningú. Amb magnífiques vistes, i amb un fàcil accés, s’ha convertit en un mirador molt popular de la ciutat. En part, imagino, també, per la bona restauració que es va fer no fa gaires anys dels “búnquers”, un espai museïtzat pertanyent al Museu d’Història de la Ciutat (on no tenim temps d’entretenir-nos-hi massa). Per defensar la capital dels bombardejos que va patir l’any 1937, durant la Guerra Civil, les autoritats militars republicanes van decidir instal·lar unes bateries antiaèries al cim del turó.

Baixem pel parc del Guinardó, que es veu bonic, fins a l’hospital de Sant Pau (una altra visita que tinc pendent des de fa temps). Com que acabem molt més tard del que comptàvem, gairebé una hora, dubtem de si agafar un taxi, però entre que som cinc i que no en veiem cap, tornem al cotxe en metro (encara que haguem de fer dos transbordaments, tal i com teníem previst inicialment). Cansats, però contents. També la Nina, que ha tingut un moment de “crisi” al segon turó, però ara encara va pujant i baixant per les escales mecàniques com si fos a primera hora del matí.

La caminada ens ha sorprès i agradat molt més del que ens imaginàvem. Espero poder-la repetir de dia en un futur... i potser, si no ho hem fet abans, fins i tot afegir alguna o algunes de les visites que ens han quedat pendents.

Pi d'en Xandri i Sant Vicenç del Bosc

Ruta curta però bonica. Per alguns racons més concorreguts i d’altres de més solitaris, entre boscos frondosos, passarem pel monumental Pi d’en Xandri, i la font i l’ermita de Sant Vicenç del Bosc (en runes).

OLORS

Torna a tocar matinal, també prop de cals sogres. Com que la Clara porta mesos insistint reiteradament, farem una caminada per Sant Cugat per anar a veure el pi d’en Xandri.

De fet començarem per aquí. Després d’una breu caminada per un camí amb una gentada que sembla que estiguem a les rambles de Barcelona hi arribem. El pi d’en Xandri és un pi pinyer monumental, que té uns dos-cent cinquanta anys, una alçada de vint-i-tres metres, un perímetre de tres metres amb vint de tronc i un gruix de soca de tres amb seixanta, i la seva capçada una amplada de vint-i-u per quinze metres. És, també, un símbol de la lluita de Sant Cugat per preservar el seu entorn natural (per més informació veure la wikipedia).

Continuem el camí i al cap de poc girem a la dreta per un corriol. Per sort s’acaba la gentada, només en tornarem a trobar una miqueta cap al final, i comencem a caminar per un alzinar típic molt guapo, que ens acompanyarà pràcticament fins al final.

Passem, també, per dues fonts seques però boniques, com són la de l’Ermetà i la de Sant Vicenç. Molt a prop d’aquesta última, ens desviem uns metres del camí per anar a les ruïnes de Sant Vicenç del Bosc, una ermita del segle X.

Ja arribant al cotxe, per una zona més humanitzada, tornem a gaudir de l’olor, a poniol, de la rementerola.

Turó de Montcada

Si hi ha algun 100 Cims que ens sorprendrà, segurament serà aquest. Mil vegades vist passant des de la C-17 (en el meu cas), la C-58 o la C-33, poc fa imaginar que el camí per arribar a dalt, si bé curt, és prou bonic i, un cop coronat, que les seves vistes són magnífiques.

SORPRESA

Avui toca matinal curta. Ens decidim per un 100 Cims nou i proper (a cals sogres). No fa gaire bon dia, està mig ennuvolat, i l’expectativa tampoc no és gaire alta.

Sortim del cementiri de Montcada i comencem a caminar per un camí ample, de bon passejar. Ens crida l’atenció una bona olor que ja vam sentir fa uns dies, la de la rementerola. També, una mica més endavant i afortunadament no molt extensa, la presència d’un arbre invasor, l’ailant.

Arribem a la font de la Mitja Costa amb un bons panells informatius, guixats per gent sense cervell però encara visibles, dels que n’extrec la següent informació per el seu interès i curiositat: aquesta muntanya era coneguda com la muntanya de les Set Fonts, d’aquestes ja només en queden dues, la que estem i la font Pudenta. I això ho copio literalment, “Va ser tanta la fama que va arribar a tenir l’aigua de Montcada al llarg del segle XIX, que molts metges recomanaven als seus malats que anessin a fer un canvi d’aigües a les fonts del turó, i es van editar guies amb la composició química de l’aigua i els seus beneficis per a la salut. Una de les fonts més visitades va ser la font del Ferro, desapareguda l’any 1970 arran de la construcció de l’autopista, l’aigua de la qual, per les seves qualitats medicinals, era transportada en grans càntirs de terrissa dins el sarró dels rucs fins a Barcelona, on era venuda a cinc cèntims el got. Atrets per la qualitat medicinal d’aquestes aigües alguns sectors benestants de la burgesia barcelonina van decidir passar l’estiu a Montcada, i van iniciar així el fenomen de l’estiueig. Una de les activitats més habituals de les famílies era anar a passar la tarda a la font o a prendre les aigües. La gent anava a la font en grup, tota la família sencera, incloent-hi les minyones, que tenien cura dels infants i preparaven el berenar.”

Tot seguit ens comencem a enfilar mica en mica, per uns alzinars molt guapos. Tot improvisant, per allargar una mica la caminada anem fins al turó dels Tres Pins, on hi ha un dipòsit i bones vistes.

Reculem i ens enfilem una mica més, per deixar el camí ample i enfilar-los per un curt però costerut corriol. Un cop al cim les vistes, si bé avui no és el millor dia, són magnífiques, a pràcticament tot el Vallès i les muntanyes que l’envolten, a més de la desembocadura del Besòs. Curiosament, hi estem sols i aprofitem per fer fotos i menjar alguna peça de fruita.

Baixem per l’altra banda, portem un track que fa una volta circular per un camí que hem vist des del cim (i on hi ha un mirador amb panells informatius), però preferim no saltar una tanca i tornem pel camí “oficial”.

Arribem al camí per on hem pujat, poc abans de la font (baixant), a partir d’on desfem el camí. Ho fem a partir de l’alçada de la Pau del Turó, on hi ha una placa, amb una curiosa història, i llegenda, que valen la pena llegir.

Una excursió curta, fàcil i bonica , que ha superat, amb escreix, totes les nostres expectatives (l’única pega, per trobar-n’hi alguna, és la remor llunyana, però constant, del trànsit de les grans vies que passen sota o molt a prop seu).

Puig Madrona (2)

100 Cims amb magnífiques vistes al Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès. Caminarem pels boscos de Collserola i descobrirem la magnífica ermita de la Salut.

REPETEIXO

Fa un dia gris, però tot i això ens decidim per un 100 Cims que la Clara no té. Aquesta vegada, però, el faré per la banda del Vallès, per canviar una mica la ruta (quan el vaig fer hi vaig anar des del Papiol, veure més avall).

Sortim de Valldoreix per camins ben fresats i senyalitzats (es nota que som a Collserola). De seguida passem per l’imponent mas de can Montmany, format per diferents edificacions, en bona part del segle XVIII i XIX. Va ser una de les masies més importants de la comarca i era coneguda pels seus vins de gran qualitat. L'any 2009 s’hi va reprendre l'activitat agrícola a través de l'Ortiga, un projecte d'agricultura ecològica sensible amb la recuperació del patrimoni agrari local.

Al cap de poc ens comencem a enfilar per bonics camins entre alzines (i alguns pins), fins arribar, finalment, al cim de Puig Madrona. Amb grans vistes al Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès, avui ens quedem amb les ganes d’apreciar-les, ja que fa un dia lleig i la visibilitat és més aviat dolenta.

Baixem una mica fins arribar a la bella i fotogènica ermita de la Salut, preromànica i romànica, dels segles XI a XIII.

Continuem la baixada, principalment entre boscos, tot deixant can Montmany a l’altra banda, i fent una mica de volta per allargar una mica la caminada.

Turó del Maltall de la Magarola

Bonica matinal fins a un 100 Cims amb grans vistes a Barcelona i al Vallès.

MATINAL

Sortim del Velòdrom d’Horta i ens enfilem pel carrer Desvalls. De seguida, però, deixem l’asfalt i ens comencem a enfilar per senders amples. Estrenem llibre, el dels 100 cims, tot i que avui no l’haurem de mirar gaire, la ruta passa per dos GRs i està força ben senyalitzada.

Caminem per pinedes i algunes brolles fins arribar al Passeig de les Aigües, molt transitat per bicis (a la baixada passarem pel camí que porta al turó de Valldaura, més tranquil).

Deixem el passeig i ens enfilem entre alzinars espessos i frescos, tot i que encara no fa massa calor. Passem el Pas del Rei, i en lloc de fer l’opció fàcil i ràpida, girar a l’esquerra per arribar al cim de seguida, baixem una mica pel GR-6 fins a trobar una pista, girar a l’esquerra i tornar-nos a enfilar per un altre sender. La volta és totalment innecessària, però el sender, per alzinars frondosos val la pena i així allarguem una mica la caminada.

Arribem al cim i gaudíem de les magnífiques vistes, avui amb una visibilitat prou bona (sense ser excel·lent). A la pujada ja hem anat veient les de la banda de Barcelona, que ara queda als nostres peus. Ara, però, s’obren cap a la banda del Vallès i les muntanyes que l’envolten (Montserrat, la Mola, el Montseny, etc.).

Baixem més o menys per on hem vingut, sense fer la volta final i pel camí a Valldaura. Un cop a baix ho aprofitem per visitar el Parc del Laberint d’Horta. De pagament, lluny dels estàndards europeus, tot i això val prou la pena.(a la Clara l’ha decebut veure que no han fet res en els últims cinc anys, per millorar-lo, tot i fer pagar per entrar).

Aquest cop no fem el got, sinó que anem directament a dinar a casa, avui, ja toca, sí que anem d’hora!

Sant Pere Màrtir pel Passeig de les Aigües

Ruta per un dels balcons de Barcelona. Pràcticament durant tot el camí gaudirem de grans vistes a la ciutat (és recomanable fer-la cap al capvespre, per gaudir-ne tant de dia com de nit). Al final del camí, o al principi segons o comencem, a més, podem enfilar-nos a Sant Pere Màrtir, un 100 Cims que posarà la cirereta final a l’excursió.

GRAN ESTRENA

Avui farem una ruta en un horari atípic, per poder combinar-ho tot en aquests dies de festes. Això, però, també ens anirà bé. Cotxe i cap a Barcelona, sense trànsit, per començar a pedalar a quarts de quatre. Avui, també, estreno bici, tot fent una excursió que fa temps que tinc pendent (ajornada per un accident laboral).

Sortim del Pla de les Maduixeres i de seguida comencem a gaudir de grans vistes de la ciutat i una mica més enllà, el Maresme i el Delta del Llobregat. Torna a fer un dia primaveral i la visibilitat és molt bona. Des d’aquí un se n’adona de la seva immensitat, però alhora, també, de la seva petitesa (en comparació amb el territori). Sigui com sigui ens agrada molt i anem fent un bon grapat de parades per fotografiar-la de totes bandes.

Gairebé al final del recorregut, ens enfilem a Sant Pere Màrtir. Baixem de la bici i hi anem caminant (l’hauríem d’haver deixat a baix lligada, però bé, també baixarem més de pressa). Des de dalt aquest modest cim, les vistes s’obren cap al Baix Llobregat, amb Montserrat de fons. En aquesta muntanya també hi ha les restes d’unes bateries antiaèries construïdes per la república per protegir la ciutat dels bombardejos.

Baixem mentre el sol es va ponent, tintant d’un bonic color roig el cel. Tornem pel mateix camí mentre la ciutat es va il·luminant mica en mica, transformant-se en una altra bonica postal. Tornem a fer un bon grapat de parades per arribar al cotxe gairebé de nit. Ho hem buscat i ens ha sortit bé, amb l’ajuda d’un dia i una posta de sol que ens han acompanyat.

Tornem a casa contents, el dia ha set ben rodó. Ha set una gran excursió per estrenar la bici i per acomplir un parell d’objectius: la Clara per acabar l’any amb noranta 100 Cims, i jo per fer la ruta cinc-centes per Catalunya!!! Ara, a per cinc-centes més (i mentrestant, la Clara a acabar el repte i jo, amb ella, a fer tots els 100 Cims de Barcelona i Girona, almenys un per comarca a tot Catalunya, i això sense oblidar que no tot són cims).

Salt d'aigua de la Rierada

Passejada per l’únic curs d’aigua més o menys permanent de Collserola. Tot fent aquesta ruta descobrirem racons bonics que semblen més propis de zones més elevades.

SORPRENENT

Avui torna a tocar una matinal curta. Aquesta vegada perquè demà en volem fer una altra (que no ens sortirà bé, però això no ho sabíem). La Clara no ha caminat mai per Collserola i jo fa una eternitat que tampoc, i en tenia ganes, ja que és un lloc que m’agrada prou.

Fem alguna volta més del compte per la Floresta, però al final acabem trobant el punt de sortida bé. Farem una ruta al voltant de la Rierada, que té l’honor de ser l’únic curs d’aigua permanent de Collserola.

El camí ressegueix la Rierada (o la riera de Vallvidrera). Ensotada i ombrívola, fa que el fred que fa avui sembli més intens, però això mateix també dóna a aquesta riera un aspecte muntanyenc amb racons molt bonics i sorprenents, que a vegades semblen més propis del Montseny.

Al cap de poc de caminar arribem a un dels principals objectius de la caminada. Artificial, fruit d’una antiga presa reblerta de sorra, el Salt d’Aigua de la Rierada també ens sorprèn per la seva bellesa.

Continuem el camí, sempre prop de la riera, tot passant pel costat del gran mas de Can Mates, l’oratori de sant Venceslau i un petit aqüeducte, a més d’altres bonics racons de la riera.

Poc passat un altre gran mas, can Revella, deixem la riera i ens desviem a l’esquerra per enfilar-nos una mica. La pujada és curta, però de seguida tenim bones vistes de la zona (encara que poca estona). Ara la ruta no passa per tants racons bonics, però el camí, en general, és més agradable. És en aquesta zona on tenim la sort, o la desgràcia, de veure per primera vegada el rossinyol del Japó, un ocell bonic però invasor (val a dir que, tot i el nom, prové del sud-est asiàtic).

Tornem a passar pel Salt d’Aigua, a partir d’on desfem el camí, per ser a dinar a casa.

Penya del Moro i Puig d'Olorda

Al costat d'una de les zones més castigades del país, aquesta bonica i sorprenent caminada combina magnifiques vistes, boscos tranquils i un bon grapat de racons interessants: un poblat ibèric, forns de calç, ermites, castells, masies, fonts...

CREMANT ELS TORRONS

Per sort la meva orientació és força bona i més o menys sé on haig d'anar. Els senyals indicadors són més aviat escassos. El que no puc fer, però, és travessar la via del tren allà on vulgui, el que em farà fer alguna volta de més. Poca cosa, menys del que m'imaginava, però al final arribo on vull arribar.

Començo a caminar cap a dos quarts d'onze. Sol i al meu ritme, és a dir, més aviat a poc a poc. La ventada d'avui és de les importants (de noticia a la tele), però la sensació de fred em serà compensada durant tot el dia.

La primera sorpresa del camí és només a la primera pujada, només baixar del cotxe. Un paisatge que tinc associat, no sé ben bé perquè, més al sud. Camino entre garrofers i algunes oliveres, amb algun pi barrejat fruit, suposo, del seu aparent abandonament. És el paisatge que m'acompanyarà gairebé sempre per la zones més baixes d'aquesta caminada.

Sóc, també, en una de les zones més poblades del país. No em sorprenc doncs, que sigui una zona molt transitada per excursionistes i ciclistes, com sol passar per tot Collserola. Tot i que, potser pel dia que som, tinc la sensació que menys que a altres llocs. Potser, també, perquè la fresa del vent serà constant tot el dia, tota la caminada em semblara molt tranquil·la... ja que no m'arriba el soroll del transit i les fàbriques (ni que sigui de lluny).

La primera parada és ben a prop. La Penya del Moro és un turó de 277 metres d'alçada amb jaciments d'un poblat ibèric i d'una fortificació medieval. Es tracta de les restes d'un petit poblat dels laietans, que segurament depenia del de Montjuïc. Les restes medievals podrien ser les ruïnes d'un antic castell del segle X. Tot i la seva modesta alçada no és complicat deduir el perquè de la tria d'aquest emplaçament. Les vistes, i més un dia com avui, són magnifiques. Des d'aquí és domina part de la mateixa serralada i tot el que actualment és el Baix Llobregat i les muntanyes que l'envolten. Només venir aquí, gairebé ja justifica la caminada.

Una mica més enllà hi ha la font del Broll, mig amagada, és una paret amb una porta (que dona accés a una mina que s'endinsa uns cent metres a la muntanya). Si ho arribo a saber, no m'hi desvio.

El camí continua pujant mica en mica, sovint amb bones vistes. Deixo enrere una màquia i la vegetació mica en mica és torna més densa. A mesura que guanyo alçada garrofers i oliveres són substituïdes per pinedes i alzinars, alguns de prou bonics. Pel camí, també, un parell de forns de calç relativament ben conservats, la bonica font de can Feriol (no potable) i el petit i curiós pont de can Ferriol (de pedra seca i del segle XVIII). 

Els forns artesans de calç es construïen excavant al terra un forat d’uns 4 o 6 metres de fondària, en forma d’olla. S’obrien al costat de camins (i a prop de les masies), per facilitar l’accés dels carros que portaven la pedra calcària i, un cop acabada la fornada, s’emportaven la calç. El moment de l’any en què acostumaven a fer la calç era la primavera, entre març i abril, ja que a l’hivern, com que no es podia treballar la terra, es dedicaven a arrencar la pedra calcinera i a fer la llenya per a la cuita. Els forns tenien dues boques: la superior, per on es carregaven de pedra, i la inferior, per on es feia el foc i es retirava la calç. El mestre calcinaire sabia que la pedra ja era cuita observant el color del fum que sortia del forn. Al començament del procés el fum era de color fosc, mentre que quant la roca ja s’havia transformat en calç, prenia un color groguenc clar o bé esdevenia incolor, això podria durar de dotze a quinze dies, després deixaven refredar el forn durant una setmana per extreure la pedra cuita. Els blocs de calç viva obtinguts es carregaven en carros i es traslladaven als dipòsits de distribució, on se submergien en aigua per obtenir la calç apagada, que era la forma més comuna en què es feia servir en el ram de la construcció (extret de www.santfeliu.cat).

Gairebé al final de la pujada, Santa Creu d'Olorda, una bonica ermita d'origen preromànic, encara que amb moltes modificacions posteriors.

Una miqueta més amunt, el puig d'Olorda, amb vistes espectaculars. A més de les que he anat veient aquí s'obren cap a l'Anoia, Monserrat, Sant Llorenç del Munt i la plana del Vallès i, una mica més enllà, ennuvolats, els Pirineus. Ho aprofito per dinar tot gaudint de les vistes (malgrat el vent).

Baixo per una zona antigament castigada per pedreres i decideixo desviar-me una mica de la ruta, fins a Castellciuró, les ruïnes d'un castell possiblement d'origen visigot (del segle VIII) o preromànic (del segle X). La part més antiga de les restes és un mur d'opos spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada).

El camí torna a planejar, passant per la cimentera que es va menjant la muntanya. Se'm fa una mica llarg, més que per la caminada, que està sent molt més bonica del que m'imaginava, per la distància... és tard i començo a estar cansat.

Em queda, només, l'última parada a l'ermita de la Salut, del segle XVIII. D'aquí, només una mica de baixada i ja sóc al cotxe. Per marxar no tindré tanta feina com a l'anada... però tampoc sortiré a la primera.

Puig Madrona i les Escletxes

En una zona tan humanitzada ens sorprendrà trobar una caminada tan variada. Entre boscos d'alzines i pins s'enfila fins a Puig Madrona, d'alçada modesta però amb bones vistes, es passa per la bonica ermita romànica de la Salut i, finalment, es visiten les Escletxes, una bella curiositat natural.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Surto tard de casa. Vaig sol i ho faig quan em llevo. I sense preses, que és cap de setmana. A l'autopista em trobo una bona cua, no he caigut que avui és operació sortida. Per sort, gràcies a haver treballat a la zona (fa relativament poc temps), la puc esquivar sense problemes. Començo a caminar cap a les onze.

El primer tram és una pujada suau per una zona molt humanitzada, amb camps de cirerers (sense cireres), però també amb alguna sorrera abandonada, alguna bòbila i fins i tot un cementiri.

El puig que pujaré gairebé sempre és visible, gràcies a la torre de vigilància d'incendis que la corona.

Quan comença la pujada de veritat, tot i que curta, el camí comença a passar entre espessos boscos mixtos d'alzines i pins, que no deixarem ja gairebé fins arribar al Papiol.

Avui no faig un camí de ronda, ni vaig a la platja, però no cal... quedo xop igual, de suor. Fa força xafogor.

Des de dalt el Puig Madrona, tot i la seva alçada modesta (341 m), les vistes són molt boniques: a Collserola, el Baix Llobregat, el Garraf, Montserrat, la Mola i el Vallès, i això que està una mica ennuvolat i el dia no és massa clar. Ho aprofito per refer forces amb una fruita i un bon glop d'aigua.

Des d'aquí també és ben visible una altra de les vergonyes del ministeri de Foment, una més de les seves preses de pel. Una d'aquelles infraestructures que es pressuposten (així es pot dir que s'inverteix a Catalunya), però què queden a mitges i/o no s'acaben mai. En aquest cas són els ponts que, algun dia, han d'unir l'AP-7 amb la N-II (i que buidaran de transit, segurament, la sobrecarregada antiga 1413).

El camí baixa picat fins a la bonica ermita romànica de la Salut (amb alguna part preromànica). Llàstima que no porto dinar, que si no ho faria aquí... com si no ho sabés. Bé, avui dinaré a quarts de cinc.

La baixada torna a ser suau. Just abans de les Escletxes hi ha una font. Pel gust és aigua de boca, però va molt bé per refrescar-me. Hi poso el cap, literalment, a sota.

La formació geològica de les Escletxes comprèn uns nivells inferiors d’argila sobre els quals hi ha una coberta de calcàries procedents d’esculls coral·lins (formada en el miocè). La plasticitat de les argiles fa que la coberta calcària es fragmenti i, d’aquesta manera, es formin clivelles o les esquerdes aquí anomenades escletxes (diaclases o diàclasis, en nomenclatura geològica). Tot i que havien tingut  renom internacional, van ser gairebé destruïdes els anys cinquanta (malgrat l'oposició de l'ajuntament). L’explotació de les argiles basals, amb la destrucció mitjançant explosius de la coberta calcària, va deixar reduït a la mínima expressió el geòtop de les Escletxes. A més, amb el descontrol que hi va haver en l’extracció d’argiles també es van perdre una quantitat incalculable de fòssils de gran valor científic. Per si no fos poc, l’expansió urbana del Papiol, gens acurada, va fer-ne disminuir dràsticament  la seva extensió. La que hauria estat una de les formacions geològiques més espectaculars d’Europa ha quedat en una minsa representació... I encara gràcies. L’existència de torres d’alta tensió, que enlletgeixen la zona, paradoxalment, és possible que hagin salvat el poc que en queda.

Em passo una bon estona explorant-les, per dalt i per baix, saltant per sobre d'alguna i passant ran de paret i paret. Em sorprenen, són més boniques, més grans i n'hi ha més del que em pensava.

Ja només queda arribar fins el cotxe. Em desvio una mica, però, de la ruta per passar al costat del castell del Papiol (medieval i construït sobre la roca). Per sort o per desgracia, però, no és pot visitar.

Forat del Vent i Ca n'Oliver

Caminada agradable i clàssica pels boscos de la Serralada de Collserola, amb bones vistes al Vallès i a Barcelona. Bé com a part de la caminada, bé abans o després val la pena la visita al poblat ibèric de Ca n'Oliver (a Cerdanyola mateix).

UNA MICA DECEBEDORA

Falta una miqueta, però mica en mica va arribant la primavera, i on primer ho fa és a la costa... i per això avui toca a Collserola, a una de les clàssiques de la zona que tinc ganes de fer.

Comencem més tard del que tocava. Avui trobarem l'inici de la caminada a la primera i no ens equivocarem pel camí... però a l'alçada de Tagamanent m'adono que m'he deixat la càmera a casa i reculem.

Fa sol, però també una mica de vent, que fa que augmenti la sensació de fred (tot i que no és massa i a mesura que passin les hores anirà baixant, i força).

Passem per l'aqüeducte de Canaletes (de totxo i del segle XIX), prop de l'ermita de Santa Maria de les Feixes (barroca), que no es pot visitar i ens hem de conformar a veure-la de lluny.

Continuem el camí fins a Sant Iscle de les Feixes (ermita romànica, del segle XII), amb la sorpresa que no sembla que es pugui visitar (encara que al final anirem fins a la seva porta, saltant algun marge).

El camí és ample i està força transitat, potser massa i tot (normal en aquesta zona... però es nota, acostumats a camins més solitaris). Tot i això, deixant la pista principal, que retrobarem un cop a dalt, i seguint les marques del GR la tranquil·litat és molt més gran. No sembla que estiguem tan a prop de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Arribem a dalt, però no trobem el cartell que ens indiqui que som al Forat del Vent (de fet, no hi arribem per uns escassos cent metres). Tampoc hi fa res, ja que pugem més amunt, al turó d'en Fotjà, on les vistes són millors. Hi ha una mica de calitja, però les vistes a Barcelona i al Vallès són prou bones.

Continuem el nostre camí amb el mapa que he dibuixat a mà i refiant-nos dels cartells que, en teoria, hem d'anar trobant, i trobarem (aquesta zona sol estar força ben senyalitzada). Curiós, que avui que anem així, no ens equivoquem en cap cruïlla (que, de fet, ja era hora).

Entre boscos mitxtos de pins i alzines (i algun roure a les fondalades), més alguna font, com les Caçadors (que no raja, com la de les Lloses, a la pujada), arribem a can Coll, on sentim l'olor a Calçots un bon tros abans.

Un tros més i arribem al poblat Ibèric de Ca n'Oliver (al barri de Montflorit de Cerdanyola), amb el temps just, per l'hora, de fer una visita al jaciment (i havent de deixar el museu per un altre dia). És un poblat de la tribu dels Laietans, de grans dimensions, habitat entre els segles VI aC i I dC. Tot i que amb els cartells una mica esborrats (cony de crisi!), està ben museïtzat i s'hi poden veure algunes parts representatives de com hi era la vida (com el fossat, el camp de sitges, l'entrada monumental, el carrer principal i habitatges de diferents èpoques). També hi ha reconstruïdes algunes cases, tot i que, de moment, només la part exterior. Tot i que ràpid i mitges, segurament és el millor de l'excursió d'avui, que ens esperàvem una mica més bonica (tot i que està bé).

En poca estona més arribem al cotxe, just a temps per arribar a casa, dinar molt ràpid i anar a veure el partit del Barça... ara, que si ho arribo a saber, potser hagués buscat una excursió més llarga (que en Salvi és perico i tant li fa).

Vall de Gausac

Caminada fàcil, agradable i molt concorreguda pels boscos de Collserola. Pel camí, unes quantes parades ben interessants, com el pi d'en Xandri, les ermites de Sant Adjutori i Sant Medir, i un forn ibèric. Això, sense afegir-hi el monestir romànic i gòtic de Sant Cugat.

CREMANT EL TORTELL DE REIS... I ELS TORRONS... I ELS POLVORONS.

Avui, cap a Sant Cugat, per aprofitar i buscar el reis pel meu nebot després de voltar quatre o cinc botigues. Gairebé última esperança. Home, té quatre mesos i segurament si vaig una o dues setmanes tard no m'ho tindrà en compte, però són els únics que em falten (espero que l'any que ve no em passi el mateix, però). Entre això i que m'he adormit (sense voler), com sempre, començo a caminar una mica tard. 

Per començar a cremar, també, el tortell de reis... i algun torro... i alguns polvorons... i els canalons... Uf! quina feina tindré.

Començo traient-me la meitat de la roba, torna a fer un dia que sembla més de primavera que de tardor. La primera parada, però, a la magnifica abadia benedictina de Sant Cugat. Amb un claustre romànic del segle XII i una església a cavall del romànic i el gòtic (del segle XI al XIV), la seva visita val la pena (la tenia pendent i no l'havia fet mai abans... que ja tocava). Això, per si no anava prou tard.

Tot seguit començo la caminada de veritat, força planera, ben marcada i senyalitzada... i molt concorreguda (una cosa a que no estic acostumat i no és que em molesti, però m'agraden més aquelles en què no em trobo gairebé ningú).

La segona parada és molt aviat, al Pi d'en Xandri, un pi pinyoner monumental que fa 23 metres d'alçada, un diàmetre de tres metres i mig i té uns 230 anys).

La segona ja és una mica més enllà, a l'ermita de Sant Adjutori. Una de les curiositats de la ruta. És una de les poques ermites de planta circular, sense absis del nostre territori (el seu origen és romànic, tot i que amb modificacions posteriors). Està, a més, al costat d'un forn ibèric del segle II aC, molt ben reconstruït... però mal tapat amb un lleig plàstic blau.

Un troset més i arribo a la bonica ermita de Sant Medir, d'origen romànic. Ho aprofito per dinar i dubto s'hi improvisar una mica i fer la ruta circular o pujar una mica més amunt. Ho deixo estar, no em vull arriscar i vull veure s'hi trobo el regal pel nebot (... i al final ho faré, a la primera que havia anat, mentre ja passen els reis, no hi ha gairebé ningú i les dependentes poden estar més per mi i dir-me allà on és el "ditxós" camió educatiu... i que juraria que allà on l'han trobat, ja hi havia mirat).

Vallvidrera - Tibidabo

Excursió agradable per camins molt ben senyalitzats, sempre pels boscos de la serra de Collserola, descobrint fonts, boniques vistes i altres racons prou interessants.

PRIMERA DESCOBERTA

Un cop acabats els camins de ronda, comencem l'any donant voltes a un nou "repte": fer una excursió a cada comarca catalana (potser incloent-hi la Catalunya Nord, també). No em marco temps, aquesta vegada també depèn d'altres factors (algunes comarques són prou lluny per haver-hi d'anar a passar un cap de setmana... i no per anar-hi a fer una caminada i tornar), i fer l'eix ara en obres fa una mica de mandra.

Cap al Barcelonès, doncs, una comarca que em falta i amb l'objectiu, també, de caminar i descobrir una mica una serralada que no conec: Collserola.

Comencem una mica tard, per arribar al Baixador de Vallvidrera fem alguna volteta de més (amb peatges inclosos), tot i que el camí tampoc és complicat  (a la propera m'ho miraré més bé).

La caminada passa per boscos bonics i, a vegades, prou frescos. Durant el recorregut anem trobant punts prou interessants, com les fons Vella, Joana o Budellera, o la Vil·la Joana, on Jacint Verdaguer va passar els seus últims anys de vida.

Allarguem la caminada fins al turó del Puig, encara que no hi acabem d'arribar, i fins al Tibidabo i la torre de Collserola, que completen les boniques vistes que s'han deixat veure de tant en tant pel camí. Totes les cruïlles estan molt ben senyalitzades i és difícils perdre's (alguna fins i tot excessivament ). 

La última parada, més a prop del cotxe del que ens imaginàvem, és al pantà de Vallvidrera, una presa construïda al segle XIX (llavors una joia d'enginyeria hidràulica) per abastir la vil·la de Sarrià, amb la mina Grott, un túnel d'un quilòmetre i mig amb el mateix propòsit, actualment tancat). Actualment és un dels millors refugis d'amfibis de la serralada (i, també, d'altra fauna lligada a ambients aquàtics).