Voltants del castell de Subirats

Caminada bonica i variada que de ben segur ens sorprendrà. Des del castell, i de camí, tindrem grans vistes al Penedès i Montserrat, veurem masos, barraques de vinya i vinyes, visitarem l’avenc de l’Ordal (en realitat una cova) i passarem per les belles Flandes (una curiositat geològica).

NADAL

Última caminada de grup de l’any. Avui serem una bona colla, divuit. Quedem a les deu al castell de Subirats i arribem tots puntuals.

La idea és deixar el castell pel final, però com que fa molt bon dia i les vistes són fantàstiques hi fem una volta prèvia. El castell, però, ens haurem de conformar en veure’l un tros enllà (només s’hi fan visites guiades el primer diumenge de mes). Com molts dels castells de casa nostra, comença la seva història al segle X, sent ampliat en posteriors etapes, fins acabar sent derruït i enrunat, en aquest cas, segurament durant la Guerra dels Segadors. D’aquest castell de frontera només es conserva part de la muralla i part de la torre principal, modernament consolidada, i algunes dependències annexes. Al seus peus hi el Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, antiga església de Sant Pere del Castell, també romànica tot i que amb modificacions posteriors. I encara sota seu, hi ha un magnífic mirador de Montserrat, la Mola, el Penedès i les muntanyes que l’envolten.

Un cop gaudit de les vistes comencem, ara sí, la caminada. Ens enfilem una mica, fins a una residència, des d’on tindrem encara més bones vistes del castell. De seguida comencem a caminar per les brolles amb pi blanc que ens acompanyaran pràcticament tot el camí.

La primera parada es fa esperar una miqueta, no gaire. És a l’avenc de l’Ordal, que en realitat és una cova, relativament petita, amb un recorregut d’uns trenta-cinc metres. Bonica, amb algunes concrecions i una rata pinyada (o almenys una), n’explorem tots els seus racons (especialment la Gemma i jo).

Molt a prop seu hi ha l’avenc Petita, fins on anem, tot i que no hi entrarem (tot i que sembla que es pugui fer). Només veiem el forat d’entrada. No n’he trobat o no he sabut trobar-ne informació (però podria ser, no ho sé, perquè igual també es coneix amb un altre nom).

Tot seguit baixem fins a can Revella, un conjunt de masos, tot passant per la primera vinya del camí, menys enfangada del que aparenta. La veritat és que em pensava veure’n alguna més. Una mica més endavant també passarem per la primera barraca de vinya del camí.

Ens tornem a enfilar cap al segon cim sense vistes de la ruta. Per tornar a baixar. Poc abans d’arribar a l’alzina de Cal Ros, però, començarem a caminar entre les vinyes d’una coneguda cava, plenes de ravenisses blanques florides, i tornarem a gaudir de les bones vistes que teníem al principi. Aquesta alzina era un arbre monumental de grans dimensions. Morta ja fa anys per un llamps, encara en queda l’imponent tronc. Era considerada la núvia del Roure de Can Codorniu (a Sant Sadurní d'Anoia), ja que es podien veure l'una a l'altra, malgrat estar separades gairebé quatre kilòmetres en línia recta.

Baixem una miqueta més, fent una desgrimpada fàcil, amb l’ajuda d’alguna corda (que en aquest cas potser no caldria, però sempre és d’agrair). Entrem a les Flandes dels Casots, una curiositat geològica i peculiar exemple de  geodinàmica externa. Són blocs de pedra calcària esquerdada, formats per l'esllavissada d'una roca compacte. L'acció de diversos agents naturals erosius, com la força del vent, l'aigua o les arrels d'arbres han format diversos passadissos i túnels, de formes capritxoses i d'una singular bellesa.

Tot i que ja hi ha gana i hem passat l’hora de dinar, continuem fins al final de la ruta, per menjar al mirador del santuari de la Fontsanta, tot gaudint del sol, les vistes i la companyia. I com ja és tradició en l’última caminada de l’any: torrons, polvorons, galetes i brindis amb cava per celebrar el Nadal i brindar per continuar fent més caminades plegats.

La cova de les Ànimes - la Mola - Cova de'n Manel

Ruta alternativa per pujar a la Mola, solitària i tranquil·la. Pel camí passarem per un avenc i ens endinsarem uns metres a dues coves: la de les Ànimes i la d’en Manel. Malgrat que les coves poden costar una miqueta de trobar, excursió molt recomanable.

COVES

En tornarem a fer una altra a Sant Llorenç, per fer una ruta que fa temps que tenia ganes de fer. Avui ens acompanyarà la Nina, la neboda, de vuit anys, a qui fa poc li han regalat un rellotge i ens anirà recordant regularment l’hora que és durant tot el camí.

Sortim del Cavall Bernat, que tenia ganes de veure de més a prop, després de fer-ho sempre des de lluny. Només sortir deixem de banda un munt de gent que puja a la Mola per una de les seves rutes més clàssiques (que no he fet). Anirem per camins més estrets i solitaris, gairebé sempre entre frondosos alzinars.

La primera parada és ben aviat, a l’avenc de la Codoleda. Un forat de divuit metres al costat d’una bonica colada, que només veiem des de dalt. Un cop a baix, té més recorregut, però això ja és per espeleòlegs experts. Sobre seu hi ha el Morral de la Codoleda (o dels Plecs del Llibre), un bon mirador.

Després d’un tram planer ens enfilem per una canal, ajudant-nos amb les mans. Amb dubtes, i sense veure clar, al cap de poc trobem un dels objectius del dia, baixant per la canal del costat. La cova de les Ànimes té un recorregut de dos-cents seixanta-quatre metres. Nosaltres només farem els primers vint. Per un pas estret i fins on s’arriba bé. Ja en tenim prou i està bé. Tota una aventura per la Nina, que té una mica de por i li costa entrar.

A partir d’aquí mica en mica ens anem enfilant fins arribar a la Mola, on hi ha un munt de gent. Tot i això ho aprofitarem per dinar tot gaudint de les vistes. La visibilitat és força bona i des d’aquí podem veure mig país.

Baixem, també, per una ruta alternativa. Deixem enrere la gent i tornem a caminar en solitari. A la Punta del Cavalls intentem baixar per una canal... però no ens veiem en cor (és una desgrimpada curta però vertical, que segurament és més fàcil de pujada). Per sort portem dos tracks i la podem evitar per un camí molt proper.

Més endavant fem una mica més de volta del compte per arribar al següent objectiu. No està molt amagada, però s’ha de buscar una mica. La cova d’en Manel té un recorregut de gairebé vuit-cents metres, tot i que nosaltres, com en la primera, només farem els primers trenta o quaranta. Hi entrem a quatre grapes, però després ja ens podem aixecar. Ho deixem estar a partir d’on la cosa ja es complica. Ens agraden les coves, però amb això ja fem.

Ben a prop hi ha la bonica masia historicista de Can Pobla (del 1905, sobre una construcció anterior). No gaire més enllà, hi ha, també el forn d’obra de can Pobla. Hi ha un bon panell explicatiu, del que en copio una part: “En aquests forns, també coneguts com teuleries o rajoleries s’hi coïen les peces ceràmiques que s’utilitzaven en la construcció. Al contrari del que podríem pensar no s’ubicaven prop dels pobles o de les cases de pagès, sinó en ple bosc, prop de l’origen del combustible, on hi havia la terra adequada per fer les peces ceràmiques i un solell per assecar-les abans de la cuita”. Continua amb una bona explicació de com era el procés d’elaboració de la ceràmica, amb una mot bona il·lustració. Està bé.

D’aquí només queda una curta baixada, on la Nina perd la jaqueta (que provaré d’anar a buscar més tard, però que ja no trobaré... amb lo fàcil que era deixar-la penjada en algun arbre, com fa la majoria de gent, no estarem de sort, i mira que havia passat poca estona). Acabarem una mica més tard del que pensàvem, però ha estat molt bé.

Fita Grossa, Penya Riscle, Jafre i cova Negra

Caminada bonica i variada. Tot recorrent turons suaus i ondulats passarem per una barraca de vinya, un forn de calç, un parell de cims, una cova i una masia i un poble abandonats.

VARIADA

La Clara torna a treballar aquest cap de setmana. Com sempre, aprofitaré per fer-ne alguna que a ella no li cridi l’atenció però a mi si. Una que tinc pendent des de fa temps, al Garraf.

Surto de la urbanització de Cal Macer a Sant Pere de Ribes. Durant tota la caminada m’acompanyaran les màquies i brolles típiques de la zona, a vegades amb pi blanc, que fan una ombra que s’agraeix. Al cap de cinc minuts de caminar ja aniré en màniga curta... tot i que estem a gener. Malgrat la sequera m’agrada veure algunes plantes florides, les més primerenques, com la gatosa o la foixarda.

M’enfilo pels turons suaus i arrodonits d’aquest massís, tot gaudint de les vistes, avui encalitjades. Passo, també, per una barraca de vinya, un mas enrunat i un antic forn de calç, testimonis d’una època passada.

Passo per una pista que em sorprèn ja que està molt transitada. Poc més endavant descobriré perquè, no gaire més enllà hi ha un restaurant i és hora de dinar. L’olor a calçots també se sent des d’un bon tros enllà.

Justament, fart de cotxes, improviso una mica i m’enfilo fins a la Fita Grossa i la Penya Riscle. Tot pujant-hi tinc una sorpresa totalment inesperada. En una roca, prenent el sol tranquil·lament, hi ha una serp de ferradura que no s’immuta davant la meva presència, cosa que aprofito per fotografiar-la per totes bandes. Un cop al segon cim aprofitaré, també, per dinar tot gaudint de les vistes al massís.

Amb la improvisació vaig una mica més just de temps. Baixo sense presses però a més bon ritme. Em desvio a fer una ullada al poble abandonat de Jafre (o Jafra), del que només en queden dretes algunes edificacions i algun mur. Despoblat totalment des de mitjans del segle passat són un altre testimoni de quan la vida aquí no era gens fàcil.

Continuo avall ara tot passant per una fondalada fresca. He deixat pel final el que m’ha fet venir fins aquí: la cova Negra. La cavitat té un recorregut total d’uns quaranta metres, tot i que de manera fàcil només es poden fer els seus primers vint o vint-i-cinc metre (els que faig jo). Està bé, una bona manera d’acabar.

Castell de Castellolí i coves de cal Llucià

Caminada força complerta per l’Anoia. Pel camí gaudirem de bones vistes, especialment des del castell de Castellolí, una font, masos, una balma i les coves de Cal Llucià.

GATERES

Caminada de grup, la primera de l’any. Ens trobem a Sant Vicenç de Castellolí més o menys a l’hora (només tres minuts tard, que no és res). La volta a l’església, però, la farem a la tornada (del segle XVIII, enrunada).

Mica en mica ens anem enfilant fins al primer objectiu del dia: el castell de Castellolí. Del segle X, només en queden algunes restes, ben restaurades i amb cartells explicatius. Es conserven fragments importants de muralla, una gran cisterna, dues estances cobertes amb volta de mig punt i part de l’absis de l’església de Sant Vicenç, a més de les restes d’una torre de telegrafia òptica molt més tardana. Està bé. Fa una mica de fred però molt bon dia i les vistes, especialment a la Conca d’Òdena i les muntanyes que les envolten, incloses les de Montserrat, són molt guapes. Les muntanyes més llunyanes, cap al nord, però, avui estan una mica encalitjades.

Continuem el camí tot passant per can Muset, un mas tancat al voltant de l’era, format per diferents edificis adossats on, en un dels seus costats, hi ha dos edificis modernistes. Un d’ells és una gran torre de cinc pisos. És curiós.

D’aquí anem fins a la font del Ferro. Fins ara hem caminat per un paisatge que combinava boscos de pi blanc amb camps, que, de tant en tant, ens deixaven veure Montserrat davant nostre. Ara ho farem, durant una estona, per boscos de pinassa, molt més habituals al sud del país i al Solsonès, que no pas aquí.

La font del Ferro és una font d’aigües ferruginoses que raja dins una mina, formant un bassal de colors vermellosos fruit, precisament, de la seva composició. Una mica més enllà, fora, hi ha una font més nova que recull aquesta aigua. Tot i el seu aspecte, més aviat sembla un desaigua, en surt un rajolí que no em puc estar de tastar. La veritat és que no es troba gaire el gust de “rovell” (que si he notat en altres fonts d’aquest tipus).

Deixem la pinassa enrere i tornem a passar per alguns camps (amb vistes), a banda del gran mas de can Soteres, dalt un petit turó. Baixem una mica i amagat sota un revolt de la pista (fàcil de passar-se-la sense voler) hi ha la balma de can Soteres, que fa uns trenta-dos metres de llarg per nou de fondària, amb una columna estalagmítica i algunes altres petites concrecions. Està bé.

Poc més enllà hi ha el segon gran objectiu del dia: les coves de Cal Llucià (o de Castellolí o de la Font del Ferro). Es tracta d'unes coves de traçat laberíntic obertes a la roca calcària de la zona. Tenen dues entrades que porten a dos vestíbuls intercomunicats i a una xarxa de múltiples galeries (amb un pou d'uns sis metres de profunditat, que no visitarem) i un recorregut total d’uns quatre-cents cinquanta metres. Un noi, que la visita amb el seu fill, ens indica per on hem de d’anar (a banda dels dos grans vestíbuls, fàcilment visitables)(des d’aquí, gràcies!). Després d’un pas estret, per una gatera, entrem a una sala no molt llarga, estreta però prou ample com per posar-nos-hi drets. Hi entrem pràcticament tots. On només entro jo, almenys fins al final, és a l’altra banda, on hi ha un recorregut de força metres, seguint un fil, que es fa a quatre grapes i, per alguna gatera on m’haig d’arrossegar. M’ha d’esperar tothom, però m’ho passo molt bé i surto ben empolsinat de dalt a baix... cosa que serà motiu de “burla” una bona estona (i a casa, durant uns quants dies).

Un cop vista, baixem una miqueta més per dinar a les taules d’un atrotinat “paint-ball”. Baixem una miqueta més i acabem la caminada com sempre, fent el got a Castellolí. Bona caminada i gran companyia.

Cova d'en Gispert

Espectacular i distret recorregut en caiac. Resseguirem un tram de costa molt guapo, tot passant per diferents passos estrets i entrant a varies coves, entre elles la d’en Gispert, la més gran de la Costa Brava.

COVES

Tornem una setmana després per fer el que havíem deixat pendent l’anterior. Aparquem al mateix lloc i anem cap a la platja a llogar el caiac. Ens haurem d’esperar uns tres quarts d’hora, però no ens importa i ho aprofitem per banyar-nos a la sorra de Tamariu.

Per no haver de patir el lloguem per quatre hores... que acabarem apurant al màxim. Anirem en direcció nord, cap al cap de Begur, tot gaudint d’un tram de costa de gran bellesa.

A l’anada farem les primeres parada a la Cova de l’Avia Catalana i la cova del Doll. També el primer bany a la cala Aigua Xelida, a la platja d’en Gotes (bé, jo més aviat snorkel). Durant el dia n’anirem fent, sempre més aviat curts (que ja està bé).

Tot seguit, sempre sense preses i gaudint de roques, illots, cales i passos estrets arribem a la cova del Bisbe, tot i pensar-nos que encara ens faltava un bon tros. Hi entrem, té un recorregut d’uns quaranta metres i és molt guapa.

Poc més enllà hi ha la cova d’en Gispert, la més gran i llarga de la Costa Brava, amb un recorregut rectilini de cent cinquanta metres. Els primers noranta metres fan entre tres i vuit metres d’amplada, amb una alçada de set a deu metres, que donen pas a una gran sala que fa vint per vint metres de llarg i ample, i uns vint-i-dos metres d’alçada, amb un illot al mig en forma de taula. Ens hem descuidat els frontals, error meu, que ho sabia. Fem la galeria bé, però a la sala just hi podem entrar, gràcies a d’altres caiacs i embarcacions que si en porten. Tot i això, és realment impressionant (hi tornarem amb frontals, i nebots, segur).

Un cop vista anem a banyar-nos i dinar a la cala des Tramadiu, que tindrem per nosaltres sols (en part perquè només s’hi arriba en barca, en part perquè no hi toca el sol). No hi estem gaire, a l’ombra agafem una mica de fred.

A la tornada passem per la cova de Sa Roncadora, que havíem deixat per fer. Tot i que és més llarga, ens hi endinsem uns quinze metres. Una miqueta més enllà fem una última parada per banyar-nos a la cala Llarga (de cala Ventosa).

Roca Corbatera (Cova Santa)

Magnífica excursió al cim més alt d’una de les serres més boniques del país: Roca Corbatera (100 Cims i sostre comarcal del Priorat). Gaudirem de vistes espectaculars i passarem per dues belles ermites.

PER FI!

Ens llevem més o menys d’hora, sense presses. Acabem marxant del càmping on estem a quarts d’onze. Començarem a caminar a Albarca, un petit i bonic poble, quatre cases on teníem ganes de tornar.

Planegem uns metres fins arribar a una cruïlla, aquí tenim l’opció de pujar directament al santuari de la Mare de Déu del Montsant o seguir el GR i desviar-nos-hi. Triem la segona, que ens allargarà una miqueta la caminada, però ja ens està bé. D’estil gòtic i popular, del segles XIV-XV des d’aquesta bonica ermita hi ha molt bones vistes cap a Ulldemolins i les muntanyes de Prades. Val la pena. Aprofitem per menjar una fruita i seguim.

Plena primavera, el Montsant està florit i en la seva màxima esplendor, avui decideixo fixar-me una mica més del normal en les flors i en veurem un bon grapat durant tot el recorregut: abellera, orquis, corner, almesquí, jonça, lli blau, cadira de bisbe, argelaga, lletereses, heliantems, romaní, farigola, herba fetgera, marxívol, viola, frares, fritil·lària... (i alguna més que em descuido). Ajuda el fet que durant el camí passarem per rouredes i alzinars d’entrada, i brolles tot seguit i bona part del recorregut.

De l’ermita reculem, doncs, un tros, i ens enfilem cap al cim. S’hi arriba fent una mica de volta. Un cop a dalt les vistes són espectaculars... avui, però, està una mica encalitjat i amb prou feines veiem les muntanyes de Tarragona i les Terres de l’Ebre (tot i això està molt bé i ens agrada molt). A més, en teníem moltes ganes, ara per una cosa, ara per una altra, o bé no hi havíem acabat d’arribar, o bé no havíem pogut venir a última hora. Per fi hem trencat la “maledicció” (demà teníem pensat anar a la Cogulla, però per la pluja ho deixarem córrer... de manera, que potser no l’haurem trencat del tot, què hi farem).

Baixem per l’altra banda, planejant i carenant per un paisatge pelat però bonic. Passem per la cova del Meloner, una bauma obrada on hi ha un degotall per recollir l’aigua de la roca (on no podem acabar d’arribar per culpa de les ortigues). Està bé.

Poc més endavant hi ha la cova Santa. Té un recorregut de dos-cent metres, tot i que nosaltres només en farem una petita part, per prudència i per no quedar molls i bruts de fang. S’hi entra per un embut baix que no t’obliga a anar a quatre grapes, però gairebé. Tot seguit s’arriba a una cambra que fa vint-i-vuit per dotze metres de dimensions màximes, des d’on es pot contemplar una segona cambra de disset per dotze metres (i després continua). Tot i que, llegeixo, visitada i malmesa des de molt antic, és molt bonica i, com sovint em passa, em quedo amb les ganes d’entrar-hi una mica més.

Baixem pel grau del Tomasset, sense cap més dificultat que la seva pendent, compensada per les bones vistes.

Tot seguit arribem a la fotogènica ermita de Sant Joan del Codolar, amb la casa de l’ermità adossada (i una font darrera seu). Barroca, del segle XVI, està situada en un racó de gran bellesa, gràcies als “còdols” que li donen nom. Ens hi quedem a dinar (ja hem baixat amb la intenció de fer-ho així, tot i que ja son dos quarts de tres).

L’últim tram el fem pel Camí de la Llisera, amb bones vistes i terres que combinen els vermells amb els grocs, recordant una mica el Llunyà Oest. Tot i anar sense cap pressa hem acabem prou d’hora. Per acabar d’aprofitar el dia farem una volta per Ulldemolins i Prades. Soparem al càmping.

Puig de Millà (cova del Biot)

Curta però bonica i completa caminada fins a un 100 Cims amb grans vistes. Començarem a caminar al llogarret de Millà, i pel camí passarem per una font amb safaretjos i una cova que val la pena visitar (la del Biot del Peraire).

COMPLETA

Esmorzem, ho recollim tot, paguem i marxem (del càmping d’Àger). Començarem a caminar a Millà, un llogarret amb cases de pedra prou bonic. El lloc és molt petit i ens costa una mica aparcar, es nota que, avui sí, ha començat la Setmana Santa. Pel camí, tot i que no molta, anirem trobant gent.

Baixem per una roureda fins a la font de Cinto, on hi ha, també, uns antics safaretjos. Girem i ens comencem a enfilar per un bosc cada cop més esclarissat, que finalment és convertirà en les brolles i boixedes per on caminarem la major part del camí.

Arribem a un coll i el camí gira a la dreta, per anar tot planejant fins al cim. El cim, com a tal, no val res, no hi ha n’hi vistes. Ara bé, unes metres més endavant, ran de cinglera la panoràmica és espectacular, especialment al pantà de Canelles i Mont-rebei, els Montsecs i, més enllà, el Pirineu aragonès. Ho aprofitem per refer forces tot contemplant-la.

Tornem per on hem vingut, parant-nos ara, a la cova del Biot del Peraire. S’hi entra per una boca que fa quatre per dos metres, i té un recorregut en baixada d’uns vint-i-tres metres, i una amplada i alçada màxima, al seu punt més alt, de dotze per dotze metres. Sembla la cova Negre o el Forat de Gel, però en petit. Amb poques concrecions, la paret nord està recoberta per una curiosa capa de cristalls de calcita de grans dimensions. Val la pena.

Després de la baixada tenim temps, encara, d’anar a dinar i fer una volta per poble d’Àger, amb bells racons i on no hi ha forma que coincidim amb l’horari d’obertura de la seva col·legiata, que ens tornarà a quedar pendent.

Punta del Curull (2)(Calaixos de l'Ereldo)

Ruta entretinguda i una mica trencacames. Seguint el camí de la Transllena ens desviarem fins a la Punta del Curull, 100 Cims i sostre comarcal de les Garrigues. Cim modest però amb unes vistes excepcionals a les muntanyes de Prades, la Plana d’Urgell i, en dies clars, el Montsec i els Pirineus, del Puigmal fins a Ordesa.

VISIBILITAT EXCEPCIONAL

Tot i que la ruta comença al centre del poble quedem als afores, d'aquesta manera, ara que el dia és més curt escurçarem una mica la caminada (l'havíem de fer el mes passat, però una caminada popular ens la va fer ajornar). Caminada de grup, avui serem onze, amb algunes baixes d'última hora.

D'entrada el camí és planer, passem per alguns camps i bosquets. La primera parada és ben aviat, a les ruïnes del castell de Cèrvoles. Un cop inspeccionat travessem una vinya amb bonics colors de tardor.

Tot seguit ens comencem a enfilar per la serra de Llena, per pinedes. Quan arribem a la punta d'en Marc, girem a l'esquerra i les vistes s'obren cap a Ulldemolins, el Montsant i la serra de Llaberia (entre altres), a banda de les muntanyes de Prades. Fem un petit descans tot contemplant el paisatge. Avui fa un dia amb una visibilitat excepcional. Fa una mica de vent i es nota, també, en la sensació de fred... passant-nos mig camí abrigant-nos i desabrigant-nos segons toca més o menys.

Mica en mica ens anem enfilant, a bon ritme però anar fent algunes parades per descansar o contemplar el paisatge. Als nostres peus tot sovint hi queden els últims bonics contraforts de la serra de Llena, les Garrigues i bona part de la plana d'Urgell. La caminada és una mica trencacames, amb continues baixades i pujades, tot i que més aviat suaus.

Arribem al desviament dels Calaixos de l'Ereldo. Són més a prop del que recordava i fem una desviació improvisada. Són una gran esquerda a la roca, alhora esquerdada, que forma petits laberints i una petita cova. Els explorem. Tot seguit anem a una petita cavitat que, tot i que de dimensions modestes, fa uns vint metres, és la més gran de les Garrigues. De conglomerats, s'hi ha d'entrar gatejant. Ho fem uns quants, val la pena i posa un petit toc d'aventura a la ruta (fins i tot s'hi atreveix en Pep, que diu que no ho fa mai).

Continuem el camí fins a la Punta del Curull, cim modest però amb unes grans vistes (100 Cims i sostre comarcal de les Garrigues). Des d'aquí es dominem les muntanyes de Prades, bona part de la Conca de Barberà (amb Poblet ben a la vista), les Garrigues i la Plana d'Urgell. El Montsec i, avui que fa un dia excepcional, fins i tot distingim Montserrat, el Montseny, el Pedraforca, el Cadí i els Pirineus nevats, del Puigmal fins a Ordesa. Fem les fotos de rigor i dinem una mica més avall, arrecerats del vent però encara gaudint en part de la panoràmica.

Havent dinat comencem una baixada, forta i directe, gairebé tot el que hem pujat en pocs kilòmetres, fins a Sant Miquel de la Tosca. És una ermita del segle XV, tot i que l'edifici actual és del segle XVIII, i està pràcticament amagada entre arbres. Molt a prop seu hi ha la bonica font de Sant Miquel i el naixement del riu Set, una surgència d'aigua que ha de ser molt espectacular quan raja, a jutjar per les fotos que hi ha al panell informatiu (tot i que, suposo, això deu ser poc freqüent, avui està ben seca i amb prou feina gotegen els diferents brocs de la font).

A partir d'aquí la tornada ja es torna més planera, només amb alguna petita pujada, abans de tornar a caminar entre camps. Tot i haver de fer alguna parada per esperar els més endarrerits arribem al Vilosell a bona hora, amb el temps just de fer el got de comiat al Vilosell. Menys estona que a l'estiu, per fer una mica de camí encara amb llum del dia i no arribar molt tard a casa... que tenim 2 hores de camí.

Mola de Genessies i cova Llúdriga

Tot i que en algun punt és de mal caminar i pot ser una mica perdedora, aquesta excursió és espectacular. A la bellesa de la Mola i els paisatges de la zona se li han de sumar les bones vistes des del cim (100 Cims) i la visita a una cova espectacular.

CIM I COVA

Tard, no tenim cap pressa, comencem a caminar a les onze al gran mas de Genessies (lamentablement no habitat, encara que no abandonat, o això sembla).

Només començar un dels primers i principals objectius del dia ens queda a la vista, davant nostre, i hi quedarà pràcticament tota l’estona (la Mola). Fa un bon dia de primavera, sol, tot i que amb una miqueta d’airet. Com ahir, just per no ser molest, però si prou com per passar-nos el dia abrigant-nos i desabrigant-nos.

Després de passar entre camps, alguns d’avellanes d’un verd intens, ja que fa poc que han brotat, ens comencem a enfilar. Ho fem per les pinedes de pi blanc que ens acompanyaran pràcticament tot el camí (en realitat brolles amb pins).

Al coll del Rourar girem a la dreta i ens encarem decididament, ara sí, cap a l’imponent Mola de Genessies, que, mirada des de qualsevol banda, sembla impossible de pujar.  De fet només és pot fer per un pocs metres del seu flanc oest, on la cinglera que l’envolta es suavitza per deixar-hi un pas, això sí, fent una petita grimpada sense dificultat.

Arribem a un primer replà. Aquí, cap a l’esquerra, hi ha les restes d’un suposat poblat ibèric, que ens saltem sense voler... malgrat que per la seva posició estratègica ho podria semblar, llegeixo en algun lloc que aquest poblat seria del segle XV o posterior.

Pugem al segon replà. Des del cim les vistes a les muntanyes de  les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona són sensacionals: Els Ports, la serra de Cardó-Boix, la serra de Llaberia, el Montsant... Ens hi estem una bona estona gaudint-ne i ho aprofitem per refer una mica de forces.

Reculem fins al coll del Rourar i girem a la dreta, per començar a baixar per un camí amb pendent i pedregós, en alguns punts fins tot sembla una tartera. Tot i anar amb compte no podem evitar més d’alguna relliscada (i una quasi caiguda). Poc més endavant, però, el camí s’acaba convertint en una pista planera pel fons del barranc.

Canviem de barranc per, de mica en mica, tornar a guanyar alçada. En aquest tram, però, ens desviem un moment de la pista principal. Tot i que amb algun dubte, gràcies al track trobem la cova sense gaires dificultats. Tot i que per la seva entrada no ho sembla, la cova Llúdriga és impressionant. Està constituïda per una única gran cambra gairebé circular, amb pendent cap a l'interior, que fa aproximadament d’uns vint a trenta metres de fondària, per uns cinquanta d’amplada màxima. Dins seu hi ha una gran quantitat de diferents concrecions, com estalagmites i estalagmites (entre altres), tot i que les que més destaquen són les grans columnes, que sembla que separin la cova en diferents sales. L’explorem de dalt a baix, gaudint-ne sense presses. Amb la sort, també, de poder-hi contemplar una ratapinyada de ferradura petita, que esta penjada en un sostre baix i es deixa veure bé (procurem no molestar-la i no s’espanta). Ho aprofitem per dinar.

Un cop vista toca baixar la grimpada que hem hagut de fer per pujar. Tot i no ser massa complicada, en algun punt és una mica exposada i cal vigilar molt. Per sort, el premi ha valgut la pena. En aquesta muntanya ens acompanya, una poca estona, la Duna, un dels gossos d’un pastor que mena un ramat de cabres muntanya amunt i avall (en aquest cas literalment, com hem pogut anar veient mentre anàvem cap a la cova).

Tornem a la pista i la seguim fins al mas d’en Xanxo, on la deixem per un corriol no massa visible (al principi). Seguim les fites i el track fins a la portella d’en Gardell... sense fer una drecera per un camí millor que ens hauria estalviat alguna esgarrinxada. De fet, quan l’hem vist ens ho ha semblat però al mapa de fons del track no hi surt, i al no tenir cobertura al mòbil, no el podem canviar per la foto aèria on ho haguéssim vist clarament (al meu track passa per aquest camí).

De la portella tornem a baixar, altra vegada, per camins de mal caminar (gairebé una constant avui), fins arribar als camps d’avellaners des d’on desfem el camí fins al cotxe.  Com ahir, pel camí no ens hem trobat pràcticament a ningú.

Turo de les Pedritxes i les Foradades

Bonica matinal que, tot passejant pels boscos de Sant Llorenç, ens permetrà enfilar-nos a modestos cims amb bones vistes (especialment a la Mola) i visitar una de les coves més curioses del Parc Natural: les Foradades.

PATÍ D’ESCOLA

Sortim del trencant de can Roure, tot passant pel costat de can Roure i la Mata Xica, dos grans masies. També per l’ermita de Sant Joan i la font de can Roure.

De seguida, però, deixem l’asfalt i ens comencem a enfilar, per senders distrets, entre boscos d’alzines, amb alguns pins. Seguim la carena, pujant i baixant, primer suaument, finalment amb una mica més de ganes. Pugem fins al turó de l’Ós, després al turó de les Pedritxes i finalment fins a la Moleta. Des d’aquests dos últims les vistes a la Mola, Montserrat i bona part del Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès són molt boniques (tot i que, pel meu gust, hi sobren unes quantes urbanitzacions a la falda de la muntanya).

Tot seguit baixem fins a les Foradades. És un curiós conjunt de cavitats a la roca amb forats que comuniquen entre ells, dividits en dos sectors, un pel que es pot passejar dret tranquil·lament, i un altre de més enlairat on s’ha d’anar ajupit. El seu recorregut total és d’uns vuitanta metres. El lloc és molt guapo, però per desgràcia hi ha un “grup bombolla” format per una vintena de pares, o més, i els seus fill, que fa que sembli el patí d’una escola (llavors es queixaran si els confinen a l’escola). Tot i esperar-nos una mica, no marxen i no en podem gaudir tant com ens agradaria, amb calma i sense crits (hi haurem de tornar un altre dia).

La baixada és molt més suau i amb una parada final: els forn de calç de can Roure, entre ells dos de ben conservats. Usats des del temps dels romans, a finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, degut al fort creixement de Sabadell i Terrassa, hi va haver un “boum” a Sant Llorenç, on se n’hi van construir més d'un centenar (la meitat a Matadepera). Es construïen en llocs on abundaven la pedra calcària i la llenya, per tal de reduir la durada i els costos del transport. Amb el temps aquest material es va anar substituint per d’altres de millors (i es van anar abandonant progressivament), però aquesta calç tenia, llavors, molt usos i en molts àmbits, com per exemple: per emblanquinar els edificis amb l'objectiu de millorar les seves condicions sanitàries i tèrmiques, per fer morter, per desinfectar pous, cisternes, corts i quadres, o en medicina per a enfortir els ossos o curar cremades.

Els forns feien, en general, entre dos i quatre metres de fondària i entre quatre i cinc de diàmetre. De mitjana hi cabien unes cent tones de pedra, de les que se’n podien obtenir unes cinquanta de calç viva. Funcionaven entre abril i setembre fent diferents cuites. La llenya es posava sota el forn, encenent-se i cremant durant dues setmanes seguides, habitualment amb tres treballadors, en torns de quatre hores, vetllant dia i nit per alimentar-lo (per fer una cuita podien caldre fins a dos mil feixos de llenya seca, i la temperatura del forn arribava als vuit-cents a mil graus). La cuita s’acabava quan el fum que en sortia era blanc, i calien dos dies per a que l’interior es refredés.

Informació sobre els forns extreta de trailsantllorenc.blogspot.com.

Barbot Negre - Turó de les 11 Hores - Balmes del Traver - Cova de la Guilla

Ruta molt guapa, variada i complerta, però també exigent i amb passos aeris on cal anar amb molt de compte. Pel camí descobrirem l’espectacular Barbot Negre, gaudirem de les vistes del Turó de les Onze Hores, passarem per les balmes del Traver i explorarem el Cau de la Guilla.

AVENTURA

Amb la Gemma, que fa temps que no veiem (i tenim ganes de fer-ho) i ens fa de guia per la seva zona, sortim de Vallderrós seguint el torrent, passem pel costat d’un dipòsit i el sender es torna estret, fins al punt que en algun lloc ens hem d’ajupir per passar per “túnels” de vegetació. Ens desviem uns metres a la dreta per visitar una petita balma que, suposem, és el que el mapa marca com a cova del Moro, amb alguna concreció (tot i que alguns tracks la situen en un altre punt, al costat del que al mapa és el gorg de les Donzelles). Tot seguit passem pel bonic gorg de les Donzelles (segons molts tracks, però que segons el mapa és un que es troba al grau de l’Ullar). No sé, doncs, si els noms són correctes.

Tot seguit ens comencem a enfilar pel grau de les Escaletes, que puja ben dret. A la pujada anirem trobant diferents trencalls que anirem explorant. El primer porta a la font Fresca, que pot costar de reconèixer. El segon a sota una petita cova al costat del Salt de Llòbrega (normalment sec, però que amb aigua ha de ser molt bonic). El tercer a l’espectacular Barbot Negre, una formació de travertí (una roca porosa que es forma per la precipitació del carbonat de calci). De color negre i amb formes increïbles, ens hi passem una bona estona mirant-lo i remirant-lo, gaudint dels seus racons i fent un grapat de fotos que no faran justícia a la seva bellesa.

Un cop superat el grau, girem cap a la dreta. El nostre següent objectiu no queda gaire lluny. Del cim de les Onze hores les vistes als mateixos cingles de Bertí, Sant Llorenç del Munt, el Vallès i la serra litoral, amb el mar de fons, són espectaculars. A més, avui fa sol i vent, amb el que la visibilitat és excel·lent. El curiós nom d’aquest turó li ve, diuen, perquè era un referent horari per als pagesos de Riells del Fai, que quant veien el sol damunt d’aquest pic volia dir que eren les onze i, per tant, el moment oportú per fer un glop i esperar l’Àngelus del migdia.

Seguim el camí resseguint els cingles i gaudint de les vistes. Passem per les boniques balmes del Traver, on sembla que el camí s’hagi d’acabar, però va continuant sota seu, ample i ben marcat.

El següent objectiu del dia és gairebé sota les balmes. Primer, però, hem de baixar una mica per un grau. Després d’una primera exploració fallida per un replà del cingle (des d’on veig les cordes que hi porten), tornem al grau i ho provem una mica més avall. Ara sí, a la roca hi ha pintat “cova” (mig esborrat, gairebé no és veu). Seguim el corriol que hi porta, però ens costa una mica de trobar-la, ens pesem el “trencall” de baixada i anem una mica més enllà. Reculant, però, veig una corda de baixada. Tot i que en tenia ganes, el tram de baixada i el replà posterior, tot equipat amb cadenes, és massa per a la meva por a les alçades. Hi van la Clara i la Gemma, que només hi entraran uns metres. La cova de la Guilla, però, té un recorregut de cent vuitanta-dos metres, amb constants girs a banda i banda, i és alta però molt estreta.

Continuem el camí, ara resseguint els cingles per la seva part baixa. Ja arribant a Riells les vistes al turó de les Onze Hores i els cingles són molt boniques. Aprofitant que havíem quedat amb la Gemma, amb dos cotxes, un cop a Riells agafem el primer per anar a buscar el segon i, d’aquesta manera, estalviar-nos el pas per urbanitzacions que no valen la pena (al track surt la volta sencera).

La ruta d’avui ha estat exigent, pel desnivell superat en poc tros, els nombrosos passos aeris i la dificultat d’orientació en alguns punt. Un xic d’aventura, però, que ha valgut molt la pena.

Cova de Mata-solana

Excursió pel barranc de la Barcedana per descobrir un dels seus racons més bells i amagats: l’espectacular cova Negra de Mata-solana.

MÉS RESTRICCIONS

Més restriccions per culpa del “putu” virus (a vegades només és pot dir així). Tenint en compte els que som habitualment aquesta vegada, “per sort” serem només serem set, un més del permès... sinó potser hauríem d’haver anul·lat la caminada.

Ens trobem i comencem a caminar a Mata-solana, a la part del “darrere” de Montsec, tot gaudint de bones vistes al barranc de la Barcedana, per on caminarem avui. Com que està força ennuvolat farem la ruta al revés del que havia pensat, per arribar com més aviat millor a la cova, el principal objectiu del dia. Deixant-la per al final correm al risc que plogui i no la puguem gaudir com ens agradaria (molls, amb fred...).

Baixem per una pista tot seguint les marques del GR, entre pinedes... sense ni un bolet (veient els que es troben per casa meva, tenia l’esperança de veure’n algun, però aquí no deu haver plogut tant).

Al costat de la pista hi ha un bon panell informatiu de la cova i un pal indicador. Girem a l’esquerra i ens comencem a enfilar per un sender ample i ben condicionat durant uns 20 minuts.

Al final del camí hi ha la cova Negra de Mata-solana. La boca d'entrada té forma mitja lluna i fa vint-i-vuit metres de llargada per quatre d’amplada. La cova està inclinada i té un desnivell de vint-i-tres metres, de forma gairebé circular fa uns setanta per seixanta metres, i de sostre alt la seva alçada màxima és de dotze metres. Només per les seves mides ja és espectacular, però a més al seu sostre està ple d’estalactites, a més d’algunes grans estalagmites i altres concrecions. Ens passegem pel seu interior badant i descobrint tots els seus racons, especialment la Gemma i jo, que som els últims en sortir, amb diferència.

Com a últimes curiositats, tot i que això ho sabrem un cop a casa, la part més baixa de la cova es manté al voltant dels vuit graus durant tot l’any, i les goteres del sostre eren aprofitades per omplir un abeurador de fusta per beure, ja que en aquesta part del Montsec no es troben fonts properes.

Reculem fins al panell i continuem el recorregut, sempre per pistes (excepte un petit tram camp a través). Canviem, també de vessant, fent un bon contrast, ja que si fins ara hem anat per boscos, ara ho farem per terrasses recobertes d’oliveres, ametllers i cereals.

Cauen quatre gotes i la tornada al cotxe és molt més ràpida del que m’agradaria, ja que para de seguida i no sembla que hagi d’anar a gaire més i fins i tot surt tímidament el sol. Jo hagués dinat pel camí, en lloc de cotxe, però bé, què hi farem.

Per acomiadar-nos fem el got a Vilanova de Meià, amb excursió inclosa en cotxe pels seus estrets carrers. Com sempre, gran caminada i gran companyia.

Cova de les Gralles (cova del Grèvol)

Excursió imprescindible per les muntanyes de Prades. Molt complerta pel camí gaudirem de bones vistes i racons de grans bellesa, com la cova del Grèvol (i coves del voltant), el Pont del Goi, l’espectacular cova de les Gralles, la font de la Llúdriga (naixement del Bruixent) o les Tosques (unes petites gorgues d’aigües transparents).

LLIBERTAT

Primer cap de setmana de llibertat post-confinament. La primera idea era anar a la platja, però aprofitant que aquesta primavera ha estat molt plujosa i les temperatures encara no són molt altes, decidim passar un cap de setmana a les muntanyes de Prades (on dormirem fresquets). Podrem estrenar, finalment, la furgo, una “partner” camperitzada que ens van portar els Reis i que havíem d’inaugurar per Setmana Santa...

Ja de baixada ens sorprèn trobar poc trànsit, pensàvem veure més gent amunt i avall. Ens instal·lem al càmping Serra de Prades, on també hi ha poca gent i estarem molt bé. L’excursió la farem l’endemà al matí.

Un cop llevats i esmorzats cotxe i cap a Capafonts. Ja que hi som aprofitem per fer una volta per aquest petit poble, amb racons bonics i situat en un lloc privelegiat, vigilat sempre pel Picorandan.

Tot seguit baixem entre camps, per una carretera estreta i poc transitada fins a travessar el Brugent. Aquí tenim la sort de poder contemplar el tant bonic com esquerp Oriol (més fàcil de sentir que de veure, tot i els seus llampants colors grocs i negres). El Picorandan, un cim que vam fer l’any passat, ens queda de fons.

Passat el riu deixem la carretera i ens comencem a enfilar entre boscos de pi roig, tot passant per sota la Foradada de Capafonts (una curiosa formació geològica que sempre m’han atret). Ens enfilem una miqueta més i comencem a resseguir cingles amb bones vistes a la vall.

Al cap de poc ens queden diverses coves (baumes) al costat del camí, que decidim anar explorant, tot descobrint racons bonics i algunes concrecions calcaries. Passem per la discreta font de l’Escudelleta (més que una font una deu d’aigua) i tot seguit per la Cova del Grèvol, potser per ser la més gran i espectacular, l’única que té nom (almenys als mapes). Té un recorregut de poc més de cent metres, tot i que només es poden visitar sense problemes els primers quinze o vint, els suficients per descobrir-hi poques però belles concrecions.

El camí continua per prats, encara esplèndidament florits i on podem gaudir de la presència d’algunes orquídies. Passem pel costat de la font Nova, seca. Segons llegim raja molt poques vegades (i amb la primavera que ha fet, que no ragi, fa que no ho dubtem). Tot i això, aprofitem per refer una mica les forces.

Ara, ja gairebé tot és baixada. Passem per una altra de les sorpreses del dia, l’espectacular Pont del Goi, una altra foradada que primer es passa per dalt i després per sota. Un altre vegada entre boscos bevem aigua de la font de l’Espluga Negre, més nova però amb aigua.

De seguida ens desviem cap a un dels principals objectius del dia, que ja hem anat veient tot baixant. La Cova de les Gralles és una singular i gran bauma, en forma d’absis, que fa uns cinquanta metres d’alçada i uns trenta d’amplada. En època de pluges un salt d’aigua salta per sobre seu, formant una gorga als seus peus. Avui, que fa uns dies que no plou, el salt té forma d’una gran dutxa que aprofitem per refrescar-nos. La balma té un aspecte únic i de gran bellesa.

Poc més avall hi ha font de la Llúdriga, en realitat el naixement del riu Brugent, tot i que una mica amagat per les bardisses (o almenys això ens va semblar).

També poc més enllà la sorpresa final: les Tosques, uns petits i fotogènics gorgs d’aigües fresques i transparents, on aprofitem per remullar-nos els peus.

Entre una cosa i l’altra arribem a Capafonts a mitja tarda, molt més tard del que comptàvem. Dinarem tardíssim, però haurà valgut molt la pena. Una de les millors excursions que es poden fer a Prades i, segurament, a tot el país.

El Far

En aquesta excursió vaig constatar, per si encara no ho sabia, que el meu grau de "despistadesa" és molt elevat. A banda d'això, vaig retrobar les boniques vistes des del Santuari del Far, que feia temps que tenia oblidades. Per arribar-hi la caminada passa ran de cingles (ull si s'hi va amb nens) i per una bonica roureda.

QUINA HORA ÉS?

M'adormo, però en llevo d'hora, a 2/4 de 9, i decideixo fer la caminada igual. Avui vaig sol, perquè em ve gust (i total, últimament tampoc s'apunta ningú).

Una de les avantatges d'anar sol és que pots canviar d'idea quan vulguis. En principi volia anar al Montnegre, però tot esmorzant a casa veig que avui la visibilitat és molt bona, i que val la pena anar a algun lloc on el més interessant siguin les vistes. Decideixo anar al Far, que a més és a prop i no hi he anat des de fa anys.

A mig camí, però, m'adono que no m'he despertat a 2/4 de 9, sinó de 10.

Collons!!! Ja és ben bé que les neurones a primera hora del matí no m'acaben de funcionar... just serveis mínims... per arribar a la nevera o al lavabo sense xocar amb les portes i els armaris.

Tot i això la faré igual.

Al final començo a caminar a quarts d'onze. Des del Coll de Condreu baixo fins a la casa de l'Om. D'aquí travesso els prats de la Plana de l'Om. Plens de vaques. Sort que no ha vingut l'Isa... que amb la por que li fan segur que recuperem el temps perdut.

Un cop travessats els prats trobo el camí cap el santuari, ara ja si ben senyalitzat amb marques blanques. Sovint passa, literalment, al caire del cingle. Me'n adono que cada cop tinc més por a les alçades. Sort n'hi ha dels boixos em donen una certa tranquil·litat.

En algun tram sense vegetació, però, ho passo malament. Vaig tens... tant, que no és fins al cap d'una estona, quan el camí entra una mica més dins una bonica roureda i passa a uns metres dels penya-segats, que no m'enpuntego per primera vegada (de les "tropesientes" que són habitual).

 Tot i això, val la pena per les vistes, que tenen el seu punt culminant al santuari del Far. La visibilitat no és excel·lent, però si molt bona. Realment espectacular, puc distingir perfectament  l'Albera, el Montgrí i les Medes, La plana empordanesa, Girona i els Àngels, els Pirineus (el Canigó, crec), Les Gavarres, Cadiretes, el Montseny, Sant Miquel de les Formigues i les Guilleries, el pantà de Susqueda, la Mola, Montserrat, La Plana de Vic...

El camí no és tan maco com el de la pujada, i ara haig de vigilar amb els cotxes (la carretera és estreta), però també val la pena, les vistes als Pirineus són més amples (al principi), la Roureda igual de bonica i, a la part final, es pot contemplar el Pla de l'Om i els cingles que l'envolten des de dalt.

---------------------

A la cova d'en Salvi hi vaig anar un altre dia expressament, ja que la vaig descobrir més tard. Per anar-hi només cal desviar-se una mica del camí fet durant aquesta excursió

Bora Fosca i Sorerols

Excursió complerta pel Collsacabra. Grans vistes de camí i des de les ruïnes del castell de Sorerols, una antiga ermita romànica preciosa, boniques baumes i una cova impressionant (encara que només ens veiem una petita part).

INICI DE "TEMPORADA"

Avui comença tot bé, ningú es perd, s’adorm o fa tard... i això que és del dia que som més colla, una quinzena (amb set noves incorporacions). Comencem a caminar a l’hora prevista, al voltant de les deu, al trencant de Trasserra (amb prou espai per deixar tots els cotxes).

Baixem un troset de carretera fins al trencant de mas Sobiranes (o Subiranes) i seguim la pista fins a la casa. Recollim les claus de l’ermita i la cova i comencem a gaudir de les primeres vistes. Fa sol i una temperatura molt agradable per l’època de l’any en que estem... molt millor que la que hi ha baix a la Plana, degut a la boira i a la inversió tèrmica.

Poc més endavant, primera parada de la caminada. Ens enfilem, gairebé mig grimpant, al modest turó on hi ha el castell de Sorerols. Només en queda un mur i poca cosa més, però des del seu cim les vistes són molt boniques i la visibilitat avui és força bona: el Puigmal, Cabrera, Bellmunt, El Cadí, El Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera, la Plana de Vic coberta de boira, el Montseny, les Guilleries...

Poc més endavant, també al cap de munt d’un petit turó, hi la següent parada. Sant Miquel de Sorerols, una bonica ermita del segle XI, restaurada, i un dels millors i més antics exemples del romànic a Osona.

A partir d’aquí, tornant a la pista, toca seguir les marques vermelles. Són antigues, la majoria mig esborrades, però afortunadament n’hi ha forces i encara són prou visibles. Arribarem a l’entrada de la cova sense massa problemes. Just abans, però, ens desviarem a les boniques baumes que hi ha sobre seu, amb bones vistes, també, cap a les Guilleries i el Montseny.

Deixem les motxilles a fora, agafem les lots, i entrem a la Bora Fosca. Sempre n’havia tingut ganes. Es tracta de un antic riu excavat en gresos parcialment actiu en la seva part més inferior, la longitud total de la cova és de mil dos-cents cinquanta metres, acabant a la Bora del Medalló (després d’una gran feina de desobstrucció es va descobrir que en realitat són una única cova).Està formada per tres galeries, nosaltres només en visitarem una: la galeria principal. Fa uns cent metres de longitud i és bastant alta, uns vuit metres (excepte a l’entrada). Fàcil de caminar-hi, tot i que només és una petita part i les seves estalactites han estat repetidament espoliades, val molt la pena. Acaba en un gran pou, que comunica amb les unes altres dos galeries, que només són accessibles amb material d’escalada i espeleologia (la galeria superior neix prop del sostre del pou i fa uns dos-cents metres, amb una secció mitjana dos per metre i mig. Està molt concrecionada i amb un bon estat de conservació per la seva inaccessibilitat. La galeria inferior fa més d’un kilòmetre, però el seu recorregut és dificultós, amb espais molt mes reduïts i amb molts obstacles. Acaba a la Bora del Medalló). La cova també és interessant per la fauna cavernícola que hi viu, especialment insectes, com els grills de les coves, que veiem (crida l’atenció les seves llargues antenes... una adaptació, imagino, a la foscor de les coves).

Dues últimes curiositats sobre la cova, sembla que de “Bora” voldria dir precisament cova o caverna (procediria de “Borar”, preromà Indoeuropeu, iber?). La llegenda també diu que aquesta cova era l’escapada del bandoler Joan de Serrallonga (tot i que no hi ha evidències).

Vista la cova, continuem el camí, baixem a una antiga pista que hi ha just a sota la cova i la seguim, en teoria fins a Santa Cília. El camí que hi porta, però, està tancat hi ho deixem estar (encara que tampoc comprovem que estigui oberta o s’hi pugui passar). De fet està en ruïnes i el que m’interessa està una mica més amunt. Des dels cingles de Santa Cília hi ha unes vistes magnifiques a la vall de Balà, el Puig de la Força, les Guilleries, el Montseny...

A partir d’aquí ja només queda tornar al cotxe, tornant a passar per mas Sobiranes i, poc després, desviant-nos cap a Tresserra per fer una ruta pràcticament circular (en forma de 8). Tot xerrant, com tot el camí, en bona companyia... i acabant, com gairebé sempre, una mica més tard del que comptàvem.

Coves de Sadernes

Caminada curta però exigent. Entre els alzinars muntanyencs típics de la zona es poden visitar tres covels, l'espectacular cova del Bisbe, la curiosa cova de les Monges i la bonica cova de Coll Roig.

PRIMERES ORENETES

Com que el cap de setmana toca carnaval, i el temps tampoc pinta massa bé, vaig a caminar avui, que ha de fer, i farà sol. A les deu sóc a Sadernes i deixo el cotxe a l’aparcament del pont del Pas dels Aures (sempre l’havia hagut de deixar a Sadernes... avantatges de venir entre setmana, suposo).

Em començo a enfilar pels alzinars típics de la zona, que m’acompanyaran pràcticament tot el camí. Les primeres parades són ben aviat, un antic forn de calç i la font del Merlot (abandonada, no raja).

Em continuo enfilant per un sender marcat, però a vegades amb una vegetació espessa. En salto una cruïlla amb una fletxa negra ben visible... però no sé trobar el camí i continuo amunt, fins a arribar a una bauma. M’hi trobo una colla de Girona que em demanen per la cova del Bisbe... la mateixa que estic buscant jo. L’han buscat per on som i han deduït que havien de seguir la fletxa. M’hi ajunto i reculem... amb força problemes per tornar a trobar el camí per on hem pujat (ens hi estem una bona estona). Al final, però trobem el camí correcte i seguim els punts vermells.

A la següent cruïlla prenem el camí correcte, ben indicat... però ens saltem el trencant de la cova (que també està indicat, però no és gens evident). Per sort  ens n’adonem relativament aviat i tornem a recular. Amb una mica de sort finalment trobem el camí correcte i en un tres i no res, hi arribem.

La cova del Bisbe, penjada dalt d’un cingle, impressiona per les seves dimensions, amb una gran entrada i un recorregut de gairebé setanta metres. Això per no parlar, també, de les bones vistes a les valls de Sant Aniol i d’Escales. La llegenda diu que el nom de les coves es degut a un bisbe que s’hi va amagar fugint dels sarraïns.

Continuem el camí, fent un tros del que ja havíem fet, per començar a baixar fins a la cova dels Ermitons, una mica més fonda, però tancada amb una reixa perquè hi estan fent excavacions. A partir d’aquí, el camí baixa en picat fins a la pista de Sant Aniol.

La seguim fins a l’últim aparcament, on m’acomiado dels gironins (que han estat una bona companyia). Ells se’n van a fer un arròs i jo a visitar un parell de coves més... i menjar-me els entrepans allà on em vagi bé.

Travesso la riera i passo pel celler de les Monges, les ruïnes d’una edificació enganxades a la roca. M’enfilo fins el Coll Roig, i ara sí, trobo el camí a la cova a la primera (tot i que tampoc és molt evident). La Cova de les Monges és una cavitat espectacular, amb una curiosa forma triangular i una fonaria de vint-i-set metres i una alçada de catorze (tot i que sembla més). Per les formacions del sostres hi volen els segons roquerols del dia (una mena d’orenetes)... primeres senyals de la primavera?

Reculo i baixo cap a l’altra banda, fins a la Riera d’Escales, que segueixo saltant de roca en roca pel mig del riu (que gairebé sempre està sec). Fins l’última parada del dia, la cova del Coll Roig. És la més petita de les que he visitat, però, segurament, la més bonica de les quatre, o si més no, la que té més concrecions. Dino, al sol, a la seva entrada.

Encara em queda la cova de la Manllada, però els meus genolls comencen a dir prou, i ho deixo per una altre ocasió. Amb el recorregut que he fet avui estic ben content. Cap el cotxe i cap a casa.

Camí dels Capellans i la Fou de Bor

Entre camps i prats verd primavera, envoltats de cims encara amb congestes de neu, la plana ceratana amaga aquí bonics racons: cinc ermites romàniques, una casa amb solera bandoler, la Fou i una cova de més de tres kilòmetres de recorregut.

MAL SENYALITZAT

Onada de calor. Un maig que sembla juliol. Doncs una que fa temps que tinc pendent. A la Cerdanya, que sempre serà una mica més fresc (a baix a la plana no ho notaré tant, però que hi farem). Començo a les onze, una hora habitual (per mi).-

Porto una ressenya més aviat dolenta... sense mapa i la senyalització, almenys respecte la ressenya, no és massa clara. Tot i això me n’acabaré sortint, dubtant més d’una vegada i fent alguna drecera sense voler.

La primera parada és ben aviat. Santa Maria de Talló és coneguda com “la catedral de la Cerdanya”. Bonica, romànica, dels segles XI i XII, tot que amb modificacions posteriors (com el campanar del segle XVII), de grans dimensions, destaca la porta, que conserva la ferramenta original.

Continuo pel paisatge que m’acompanyarà durant tot el dia, camps i prats verd primavera, travessats per boscos i arbredes de ribera al costat de rieres i sèquies. De fons els pirineus encara tacats amb congestes de neu.

Segona parada. Sant Serni de Coborriu. Una altra ermita romànica, del segle XII, tot i que posteriorment s’hi van afegir dues capelles.

Tercera parada. La Torre de Cadell és un gran casal fortificat del segle XVI, tot i que amb orígens anteriors. Va ser la casa pairal del llinatge dels Cadell, una nissaga que va assolir un gran protagonisme durant el segle XVII i va donar nom (els cadells) a un dels bàndols que es van enfrontar per tot el país, amb els nyerros.

Les parades, sense comptar les per fer fotos al paisatge sembla que es van succeint amb certa regularitat. La quarta és a Santa Cecília de Beders, una típica ermita romànica del segle XII, parcialment reconstruïda. Bonica.

A partir d’aquí la ressenya no és clara i improviso una mica el camí (no surt al track, on hi ha el camí correcte), però acabo arribant a on volia. Cinquena parada. Sant Julià de Pedra.  Romànica, dels segles X a XII (amb alguna petita modificació posterior), restaurada. Bonica i dalt d’un turó, ho aprofito per dinar.

Un cop refetes les forces, faig camí cap a la següent parada, l’última ermita romànica del dia. Sant Marcel de Bor, també bonica, del segle X, tot i que amb nombroses modificacions posteriors.

La ressenya per anar a la cova encara és menys aclaridora. Volto una mica per Bor sense trobar a ningú, és migdia i està desert. Sense voler faré la volta al revés (no surt al track), però al final ho puc preguntar i hi arribo on vull sense problemes (de fet el camí és molt fàcil). Aquí canviaré una mica de paisatge i passaré una mica entre boscos. Pel camí, primera sorpresa del dia, tot i que últimament n’he vist més d’un. Un cabirol al mig d’un prat, a prou distància, decideix ignorar-me mentre estic quiet i es deixa veure bé. Una mica més endavant en veure un altre, tot i que de forma més fugaç.

Una mica més endavant una sorpresa inesperada. La Fou de Bor, el naixement d’una riera que ara brolla abundosament. No sabia que m’ho trobaria i m’agrada molt.

Un cop vist m’enfilo darrere seu seguint un corriol equipat amb cordes. No es complicat, però ajuden (més a la baixada). Al cap de munt hi ha l’entrada de la cova de la Fou de Bor.  En terreny calcari té un recorregut de més de tres kilòmetres. Jo només en faré els primers setanta o cent metres... fins al meu límit anant sol, gatejar i, a més, allà on és bifurca (per fer una exploració més profunda millor fer-ho acompanyat d’experts). Les sales més boniques, amb concrecions (estalagmites, estalactites...) són molt més endins, tot i això val prou la pena.

Baixant, encara m’espera una última sorpresa del dia, l’orquís pàl·lid, una orquídia que no encara no havia vist mai. Bon comiat... tot i que encara em queda desfer gairebé tot el camí fins a Bellver.

Les Encantades

Per la vall d’Estremera s’arriba a la font de l’Home Mort, gaudint sempre de bones vistes, on el riu Clota i el torrent del Borrut formen bonics salts d’aigua. I d’aquí a la bonica cova de les Encantades i a la mina Zaragoza.

ISARDS!

D’hora (a les deu començo a caminar). A la tarda haig de fer de tiet, i això és sagrat. Vaig a prop, a Queralbs. Avui toca una mica de muntanya.

Després de passar-hi més d’una vegada, em passejo per primera vegada pels seus carrers. És bonic. Especialment la seva església, romànica, dels segles X a XII (amb modificacions posteriors). Destaca el seu pòrtic, un dels millors exemples de porxo del romànic català.

Surto del poble i començo a enfilar-me. La pujada no és dura, però fa una mica de calor (suportable), però m’ha agafo a ritme d’estiu. Passo per prats envoltats d’algunes taques de bosc, que fan una ombra agradable. El paisatge també ajuda a no córrer gaire, a mesura que vaig pujant es deixen veure alguns dels cims més significatius de la zona, el Taga, d’entrada, el Balandrau una mica més endavant, i finalment el Puigmal.

Arribo a la Font de l’Home Mort, on comença la part “complicada”: trobar la cova. Espero fer amb les indicacions que porto. Ho faig, fent alguna volta de més i més o menys pel dret (no surt al track, tot i que s’hi arriba una mica pel dret). Em costa una mica, però un cop saps on és te n’adones que el camí no és gens complicat (de fet, quan trobes el camí amb les marques blanques, només les has de seguir). Això sí, una mica costerut.

En la cerca tinc una bona sorpresa, és deixen veure una bona estona un isards (a ple migdia, però no m’he creuat amb ningú). Sortint els tornaré a veure més endavant, més set més una mica més avall, i un altre cop una bona estona. També alguna marmota, que aquí són de les més esquerpes que he vist.

Un cop trobada, exploro la cova de les Encantades. Només hi entro uns trenta o quaranta metres, fins on s’ha de grimpar per un terra relliscós. La cova fa més de vuit-cents metres, però això ho deixo per als experts. En veig, doncs, una petita part, però val la pena. Sortint, ho aprofito per dinar, abrigant-me una mica, no fa cara de caure cap ruixat (que no farà), però els núvols van creixent i bufa una miqueta de vent.

 Sortint decideixo seguir les marques blanques, ara en sentit contrari, esperant trobant un camí fàcil. No el trobo, però tot i així val la pena, arribo a una zona on el torrent del Borrut forma uns bonics salts d’aigua. El travesso, baixo una mica pel dret i el torno a travessar per baixar un altre cop fins a la font.

Ara baixo per una pista ample, per l’altre banda de la vall Estremera, gaudint sempre del paisatge i del soroll de l’aigua de la riera de Tossa, sempre present encara que rarament visible (excepte al costat de la font). Pel camí l’altre parada del dia: la mina Zaragoza. És una antiga mina de ferro, explotada a finals del XIX i principis del XX. Fa 435 metres de llarg, diuen bastant rectes i de bon visitar, tot i que anant sol em fa una mica de respecte i només m’hi endinso un centenar. Amb això, el meu apropament al món subterrani per avui ja ho dono per ben cobert.

 Passada la mina deixo la pista i baixo pel camí dels miners, que baixa en picat fins a la riera tot fent esses i castigant els genolls (que ja ho estaven una mica, després de la cova). Passada la riera, el camí ja és pla i baixada fins a Queralbs.

La caminada, entre flors, picots i altres ocells, isards i marmotes, com sempre se m’ha allargat més del previst... però just per arribar a temps. 

Cova Simanya i el Montcau

Caminada molt bonica (ideal per fer amb nens) fins a la cova Simanya, amb recorregut de més de 300 metres (cal lot). Es pot complementar amb la pujada al Montcau, amb vistes impressionants, i fins al Cau dels Emboscats (això últim, no recomanable amb nens, si més no petits).

AVUI TOCA COVA

Fugint del fred i la boira de la plana... per anar a parar al fred, la boira i, a sobre, el vent del Parc de Sant Llorenç del Munt. Bé, esperem que el dia es vagi aclarint mica en mica (com així passarà). Però com diuen en castellà, “no hi ha mal que per bé no vingui”, algunes zones s’ha acumulat gebre damunt les fulles i podem fer alguna foto prou bonica.

Deixem el cim del Montcau per a la tornada, ara no veuriem res. Anem cap a la segona parada, aquesta programada, a la necròpolis medieval del coll d’Eres. No està indicada, però és fàcil de trobar (passat el coll, el primer corriol ben marcat a l’esquerra). Trobem tres tombes i deixem de buscar.

Mentre el dia es va aclarint, molt de pressa, anem baixant fins a la cova Simanya. Situada al vessant est del Montcau, és una de les més accessibles de les 163 cavitats catalogades al massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Els seus 372 m de recorregut la converteixen en la cova més llarga del massís i actualment és la cavitat no turística més visitada de Catalunya. L’explorem, anem preparats amb lots. Tot i que no hi ha estalagmites ni estalactites (ja ho sabíem) ens hi passem una molt bona estona

Tot i haver estat habitada des del neolític i, fins i tot, en èpoques medievals, sobre la Cova hi han moltes llegendes. Una de les més curioses és la que explica que un mossèn, de nom Ermèndia, va visitar la cova, al segle XVII, i va afirmar haver vist carrers i places, amb persones nues arrenglerades a les parets. Segons aquest sacerdot, aquesta era la veritable cova del drac i encara hi vivia quan ell hi va entrar perquè es va trobar fems frescos. També bobre aquesta cova Victor Balaguer va escriure, el 1857, que "no s'havia pogut mai arribar al seu fons i tots els que ho havien provat, giraven l'esquena astorats i espaordits. La gent deia que aquell recinte era mansió de màgics, de fetilleries, de monstres, de fantasmes i contaven moltes llegendes".

A la sortida ens entretenim a la cova Simanya petita, molt més modesta... i que hauríem d’haver fet d’entrada, ja que ara, comparada amb l’anterior sembla ben poca cosa.

Continuem de baixada, fins al coll on ens desviem fins al Queixal Corcat. A la següent visita: els emboscats, gairebé al seu cim. És una gran esquerda a la roca que sembla un avenc. Gràcies a una escala és pot baixar fins a una bauma. Està bé.

Entre una cosa i una altre ens hem entretingut molt i anem tard. Decidim escurçar la caminada i en lloc de fer la volta al Montcau per la casa de la Vall, fer-la just per sota seu. No està senyalitzat, si bé d’entrada agafem el camí correcte llavors no ens desviem per on ho havíem de fer. Anem a parar, això sí, al camí per on hauríem passat si haguéssim fet la volta llarga tal i com teníem pensat... però un gran nombre de camins i caminets fa que no sempre triem el millor i haguem de recular petits trossets cada vegada o passar entre mates (no surt al track). N’acabem farts.

Un altre cop al camí correcte, cap al cim del Montcau, en Salvi decideix pujar-hi mentre jo m’espero a baix menjant i recuperant-me una mica. Deixant de banda l’última part de l’excursió, tinc clar que d’aquí a un temps, quan creixi una mica i vulgui venir, hi tornaré amb el meu nebot.

Serra del Bolet

Caminada bonica i força complerta. Pel camí gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes (pricipalment al Penedès, però també a Montserrat i als Pirineus). Es visiten, també, un parell de boniques coves (especialment la del Bolet) i una curiosa esquerda (el Pas dels Lladres), amb vistes a una agulla singular (la de Valldellós).

RES A CELEBRAR

Aprofitant que és festa, tot i que no tenim res a celebrar. Un festiu que, espero i desitjo (més aviat que tard), desapareixerà del nostre calendari (... i ja la canviarem per la que ens vingui de gust).  

Una hora i mitja de camí, una miqueta més del que calculàvem, ens plantem al Penedès. Comencem a caminar a quarts d’onze. De seguida ho fem per pinedes de pi blanc, i alguna màquia, una vegetació que ens acompanyarà tot el camí (amb algun roure als racons més ombrívols). Una vegetació que tot sovint, també, ens “espatllarà les fotos”. Dalt de la carena constantment hi ha bones vistes, però moltes vegades entre arbres.  

En alguns punts, de tant en tant, però, les vistes són magnífiques, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten, com la serra de l’Ordal o el Garraf, però també a Montserrat, Sant Llorenç dels Munts i, una mica més enllà, els Pirineus (distingeixo el Puigmal, les altres dedueixo que són els cims de la Cerdanya i Andorra, i algunes altres, encara més a l’oest). Deixem la carena enrere i baixem fins a la bonica font de les Conilles, on aprofito per beure una mica, l’aigua és fresca i bona. A partir d’aquí improvisem una mica, volem anar a la cova del Bolet i només portem un mapa senzill. Sabem que és relativament fàcil i està prop del camí. El problema és que l’últim trencall no està indicat i al mapa està mal localitzada. Això farà que ens la saltem i haguem de recular un tros. Per sort, però, la trobem al primer camí en què provem sort.

La cova de Bolet fa uns deu metres d’ample per uns vint de llargada (almenys el  vestíbul) i s’hi poden veure diferents boniques concrecions càrstiques (estalagmites, estalactites, columnes i altres). Portem lots i tot i que és relativament petita, ens entretenim una bona estona explorant-la i fent fotos. És, també, una de les més populars de la comarca i va ser usada pels nostres avantpassats en temps antics (s’hi ha trobat eines i restes que van des de vuit mil anys enrere fins a l’Edat Mitjana.  

És, també, una cova amb moltes llegendes. Poso la que m’agrada més. Diuen que el qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida.

Un altre cop al camí, continuem la nostra ruta per els masos del Bolet i la Casa Nova del Bolet. Portem ressenya... però és al reves de la direcció que anem nosaltres. Això fa que, primer, ens equivoquem de camí (uns pocs metres), i després ens costi trobar el correcte tot i buscar-lo i sense veure clar per on hem de passar. Al final decidim tirar endavant i seguir la ressenya que portem, encara que això signifiqui recular un tros (que al final serà ben poc, no deurà arribar als dos-cents o tres-cents metres).  

Un cop al camí correcte, i un cop hi hem ben entrat trobem les marques verdes (a vegades mig esborrades) que ens serviran de guia i faran que ja no ens perdem més. Entre màquies senders estrets ens porten fins a la cova d’Omella (o de l’Ametlla). No és tant espectacular ni tant bonica com la del Bolet, però també val molt la pena. Dic les dimensions a ull i de memòria (espero no fallar gaire), ja que no les trobo enlloc. Per una entrada que deu fer tres per tres metres, més o menys, s’entra a una gran sala de forma més o menys circular, que deu fer entre quinze i vint metres de llarg i d’ample, amb una alçada al voltant. Al llarg del temps també ha tingut diferents usos.  

D’aquí, seguint les marques verdes i tornant a passar per davant la Casa Nova del Bolet, arribem a la següent visita. El Pas dels Lladres (o de la Guineu), una esquerda a la roca d’un cingle que fa la funció de grau. Hi baixem per contemplar l’última curiositat geològica del dia, la singular i bonica agulla de Valldellós (o de Font-rubí).  

Reculem per on hem vingut... per tornar a passar per davant de la Casa Nova del Bolet. Ara, ja, camí cap el cotxe. Força més tard del que comptàvem (tot i que la culpa és només nostra). Ara baixem gaudint de les bones vistes al Penedès que hi ha pel camí, a més d’alguna cabana de pedra seca.   En Salvi encara té temps de pujar fins al castell de Font-rubí. Jo ho deixo per un altre dia... segur que tornaré.

Cova de l'Olla i el Serraló

Bonica caminada al voltant d'Aiguaviva. Per fondos recoberts de brolles, garrigues i pinedes de pi blanc s'arriba a la cova de l'Olla, de dimensions modestes, però preciosa. Des del cim del Serralò, a més, hi ha bones vistes.

ON HA DE SER

Avui torna anar cap al Penedès, al sud, per assegurar-me sol... el que no m’he fixat era que les previsions eren de bon temps, però amb vent. Després de no trobar una cova la setmana passada(mal situada al mapa), en tinc ganes, i en decideixo per un altre... que espero sigui on ha de ser.

Començo a caminar a les onze, a Aiguaviva. Les primeres parades, són només sortir del poble. La Font del lleó i el freixe monumental d’Aiguaviva.

Entre pinedes de pi blanc, garrigues i alguna vinya, passo per fondos arrecerats del vent. Pel camí un forn de calç, un dels més grans que he vist fins ara.

 Per sort, el trencant de la cova és on ha de ser, tot i que no està senyalitzat, és relativament fàcil de trobar. Passo d’una pista a un sender ben marcat, però que s’enfila ben bé pel dret (baixant hauré d’anar amb molt de compte).

La cova de l’Olla té unes dimensions força modestes, amb una fondària total d’uns vint metres. Amb una gran sala d’entrada i una de més petita, d’uns nou metres de recorregut, on hi ha les formacions més boniques (estalagmites, estalactites...). La cova fa pendent i no es massa alta, s’ha d’anar en compte de no tocar res, ni que sigui sense voler. Tot i les dimensions, l’espectacle és molt bonic i m’hi passo una bona estona fent fotos, sense trobar el moment de sortir-ne...a més, estic ben arrecerat del vent. A més, també, hi ha sorpresa inclosa, una ratapinyada és deixa fotografiar de ben a prop.

Continuo el camí per fondos, envoltat de brolles i garrigues, més o menys arrecerats del vent.

Quan arribo a un coll decideixo improvisar i acostar-me a un cim proper. Faig bé, des del modest Serraló hi ha molt bones vistes, al Penedès, Montserrat, el Montseny, el Montnegre, el Mar... Un dia normal m’hi quedaria a dinar, però aquí el vent toca amb ganes i no tinc més remei, si no vull passar fred, que baixar una mica.

M’enfilo també, al cim de l’altre banda (no surt al track), una mica més alt, però amb menys vistes.

Després d’això només en queda baixar cap al poble i tornar cap a casa... un altre dia més d’hora del que estic acostumat. Però també va bé.

Tomb per les Rases (cova del Blai)

Bonica caminada per la serra de Llaberia. Rases feréstegues, magnífiques vistes del Camp de Tarragona des de la Muntanya Blanca, i una cova petita però d'una gran bellesa (la cova del Blai).

QUINA MARAVELLA

Tard i canviant de plans a última hora. Decideixo anar lluny, a una zona on encara no he estat mai, caminant: la Serra de Llaberia. Sovint, passant amb el cotxe per anar més avall havia pensat que algun dia hi havia d’anar. Toca avui. Per estrenar-me faré el Tomb per les Rases.

Em costa una mica trobar el punt d’inici, tot i que no és difícil, no m’imaginava no trobar cap indicació. Entre una cosa i l’altra, doncs, començo a caminar a la una. Fa calor, però no excessiva (i és una cosa que tampoc em molesta ni m’importa massa).

Baixo cap a la primera rasa i no acabo de trobar el camí ni el perquè. Ho descobriré a la tornada. Com que tot just sóc a l’inici de la volta circular, decideixo fer-la al revés (i ja veure’m que passa. Només cal seguir les marques blaves i les aniré veient tot el camí).

Deixo la rasa i m’enfilo cap a la Caseta del Porxo. Un antic mas abandonat que està obert, deixant veure un antic pou al seu interior. No hi entro, per respecte (a la casa i a l’estructura, abandonada).

Més endavant em desvio a la dreta per anar fins a la font de Aufinac. La mig trobo, se sent el soroll de l’aigua, però està completament colgada per la vegetació. No val gaire la pena.

En torno a enfilar, primer per una rasa i tot seguit cap a una carena (les Set Crestes). La vegetació, al fons de les valls frondosa, ara es va aclarint. Mica en mica també van millorant les vistes. El Mar, La Plana darrera l’Hospitalet de l’Infant, la mateixa serra i, fins i tot, la punta de la Banya del Delta de l’Ebre.

El camí es continua enfilant per arribar a un altiplà. En desvio uns metres per anar a veure l’avenc de la Figuera (amb un nom ben encertat, una figuera n’amaga l’entrada). Una mica més endavant, també em desvio per anar a l’entrada d’un altre avenc, el del Pla (que 31 metres de fondària i es veu que és prou bonic). Passejo pel cim de la Muntanya Blanca, tot apropant-me a la cinglera. Les vistes al Camp de Tarragona són espectaculars, ho aprofito per dinar (tard).

Tot i que no ho sabré fins a escriure això, em passejo també, per terra de Dips (informació extreta de www.pratdipturisme.com).  Diuen, una de les llegendes fantàstiques més fascinants de Catalunya. Els dips, eren uns gossos llop negres i endimoniats que van escollir les muntanyes de la serra per habitar-les. De tant en tant, i només de nit, es deixen veure, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó, fent brillar els seus ulls desa­fiants entre la foscor o atemorint als homes de nit al mateix poble; però el que més preocupava als pratdipencs era l’infortuni que suposava trobar-se els seus ramats atacats encara amb les marques dels ullals amb els quals el dip els havia xuclat la sang. La relació entre els dips i el poble és inseparable, construeixen encara la identitat de Pratdip. Encara que les fonts etimològiques n’apunten diversos orígens han acompanyat el nom de Pratdip des del seu naixement, identifi­cant-se com el prat dels dips. Van aparèixer representats per primera vegada en el retaule de Santa Marina del 1602; després ho van fer el 1730, en un altre retaule, en el qual prenien una imatge més ferotge i desafi­ant, i, més tard, van acabar presidint l’escut municipal. Joan Perucho a la seva obra “Històries naturals”, es va inspirar en ells per crear un personatge vampíric i mutant ambientat en l’època moderna; és així, com l’autor s’encarrega d’internacionalitzar la seva figura, més concretament d’Onofre de Dip, que habitava al castell de Pratdip, a través d’un dels pocs personatges vampírics de l’imaginari català.

Tot seguit torno a baixo una miqueta i recupero l’ombra dels pins. Tot i que no és molta, s’agraeix, la calor no es sufocant, però es nota i el vent que bufava al migdia, i la feia més lleugera, ara gairebé ni es nota.

Següent parada i una de les que espero amb més ganes. La cova del Blai. En baixada, tot i que no complicada, ja que hi ha esgraons (fets al terra) s’arriba a una mena de primera sala, per baixar una mica més fins a dues sales desiguals que queden a banda i banda. El seu recorregut total, diuen, és de gairebé cent-setanta metres... més i més bonics a mesura que es va baixant. La veritat és que és impressionant, m’agrada molt (només per això ja ha valgut la pena venir).

 Un cop vista baixo cap a una altra rasa, que pràcticament seguiré fins al final. N’acabo, però, una mica tip. No per que el camí no sigui bonic, sinó perquè passa per la llera del riu i contínuament s’ha de saltar i buscar el millor lloc de pas. A més, i més que res, perquè sovint passa per llocs embardissats i acabo ple d’esgarrinxades (feia temps que no en portava tantes).

Pel camí, última parada del dia, a la Cova de la Ponça, una balma fonda, prou bonica (tot i que no res excepcional).

Última pujada del dia i cap a casa, una mica més tard del que comptava. Dues hores llargues de camí... que passen molt ràpid, però, tot escoltant com el Barça guanya la Lliga.

Punta del Curull

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

RACIONANT

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida en començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altre banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural. Amb una petita cavitat. Al seu extrem hi ha la cova, per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altre banda.

 La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper hi el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi.

La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura, i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

 Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .

Cova de Gel i Tossal de Mirapallars

Entre bonics alzinars i boniques rouredes i boixedes (inusualment verdes) fem una doble excursió. Primer anem a l'espectacular Cova de Gel, mig amagada a la muntanya. Tot seguit, pugem al Tossal de Mirapallars, on gaudint del silenci, contemplem vistes magnifiques (en un dia clar han de ser realment impressionants).

AGOST?!

Massa d’hora, poques vegades més ho faré (i menys ara a l’estiu que el dia és llarg). A les vuit sortim de Vic. Els set, avui toca setena caminada oberta. Per ser primer cap de setmana d’agost em pensava que seriem menys. Arribem a l’Hostal Roig, punt de sortida, a les deu... per primera vegada, tal i com estava previst.

Comencem a pujar per un bonic alzinar muntanyenc. De seguida fem la primera parada, a la zona hi ha un bon grapat de trinxeres de la guerra civil, usades després, també, pels maquis.

Ens continuem enfilant per una roureda, també bonica, que passa a ser, més endavant i a trossos, una boixeda esclarissada que deixa veure bones vistes a la vall Bercedana i el pantà de Terradets.

El camí no té cap més dificultat que anar seguint el GR fins a trobar el pal que indica la cova. Ens hi desviem i comencem a baixar un bon tros. Ahir va ploure fort a la zona, la prova són les abundants acumulacions de pedres (gel) que anirem trobant tot el dia. La baixada és forta i esta enfangada, el que provoca la relliscada de la Neus i la caiguda d’en Jordi (sense conseqüències, a banda d’uns pantalons bruts).

El patiment, però, val la pena. La Cova (o Forat) de Gel queda mig amagada a la muntanya, malgrat la seva enorme entrada. Fa uns setanta metres de fondària, per uns vint-i-cinc d’amplada i uns deu d’alçada. Té una inclinació de trenta a quaranta graus que fa, que juntament al trobar-se a l’obaga, mantingui unes temperatures baixes tot l’any. A l’hivern l’aire fred i queda atrapat, no podent creant-se corrents a l’estiu, sota la capa d’aire calent exterior (una cosa similar a la inversió tèrmica). A la seva entrada hi ha una font improvisada que recull l’aigua dels degotalls. Encenem els lots i continuem fins al fons de la cova. No hi gaires estalactites, però les parets tenen belles combinacions de colors. No en dubtaven, però la cova fa honor al seu nom, i tot i que no hi trobem gel (el nom de la cova vindria perquè fins i tot se n’hi podria trobar a l’estiu), si que hi fa fred, molt fred.

Reculem, pujant més ràpid del que em baixat (amb menys relliscades), fins al camí, i reculem un trosset més, fins on hi ha el pal que indica el camí del cim. Hi hauríem de ser en mitja hora i decidim dinar un cop a dalt. La pujada, si bé continuada, excepte la part final és per una pista i sempre suau.

Tot i que no és el millor dia, hi ha calitja i núvols als Pirineus, des del cim les vistes són espectaculars. Al sud l’immensa Plana de Lleida, endevinant-se algunes de les muntanyes que l’envolten al fons. Al voltant nostre, bona part del Montsec, a l’altra banda, els Pirineus i Prepirineus, mig tapats, del Cadi fins a l’Aragó. Dinem tot gaudint d’aquestes panoràmiques i del silenci de la zona. Mentre ho fem agraïm una ullada de sol... en un migdia d’agost!!! la temperatura ha anat bé per caminar, però no és la que esperàvem en aquesta època de l’any.

  Reculem per on hem vingut. Dues hores de cotxe. No condueixo jo i vaig fent cops de cap... llevar-me d’hora, no em va bé... per sort les muntanyes hi són tot el dia, i no tenen horaris d’obertura.

Cova del Tabac

Caminada curta però molt bonica i interessant. Primer entre roures, després entre alzines, sempre amb bones vistes s’arriba a la Cova del Tabac, que ben segur ens sorprendrà per les seves dimensions. A més, a la cova hi podrem veure algunes pintures rupestres.

CURTA PERÒ IMPRESSIONANT

Després de dies de salt d’aigua en salt d’aigua ja toca una cosa diferent. Un cova, i a un lloc que no destaca per la seva humitat: la cova del Tabac, a la serra de Sant Mamet, a les portes del Montsec.

Deixo el cotxe a la presa del pantà de Camarasa, envoltat de cingles, i em començo a enfilar muntanya amunt. Primer entre roures, amb una mica més d’ombra, després entre alzines, tarteres i garrics, amb més sol i temperatures de plena primavera. De seguida, també, amb moltes bones vistes a la zona (a Camarasa i la plana lleidatana i al Congost de Mu, on aniré a la tarda). En l’última part cal grimpar una miqueta, hi ha alguns passos, poc complicats amb graons i cadenes.

Un cop a dalt començo la visita a la cova del Tabac, més impressionant del que em pensava, tot i que més o menys sabia quines eren les seves dimensions: quinze metres d’amplada, vint d’alçada i gairebé cent-setanta de llargada. Molt bonica i això que de concrecions, n’hi ha ben poques. M’hi entretinc una bona estona recorrent-la en calma (creuant-me amb altre gent... amb lots que amb prou feines arriben a il·luminar-ne una petita part).

A l’entrada de la cova, em costa una mica trobar-les, però també hi ha un altre element molt interessants: pintures rupestres.  De l’Edat de Bronze, hi ha dotze figures que corresponen a antropomorfs, estel·liformes, quadrúpedes, rectangles radiats, traços i restes de pigment, d'estil esquemàtic, tècnica de traç simple i color ataronjat-vermellós i vermell. Per sobre pintades que només poden ser degudes a la incultura, la ignorància i el nul civisme, d’altra banda, com a la resta de les que es troben a la cova, com si a la resta del planeta ens importes que Pepito ha estat allà no sé quin dia (no ho entenc, si mai se m’hagués acudit fer una cosa així, m’avergonyiria que ho veies algú i encara més ensenyar-ho).

 Baixant voltors en passen a pocs metres i m’encanto tot contemplant alguna flor, a terra baixa, la primavera ja arribat amb força. Reculo per on he vingut... i me’n vaig cap a la següent caminada (aquesta és curta i tinc temps de fer-ne una altre, relativament curta).

Cova d'Ormini (1)

Al solell boixedes seques, a la baga pinedes de pi roig encatifades de verd (amb pinta de bolets), tot pujant s'arriba a la cova d'Ormini. S'hi pot fer un recorregut curt (uns 160 metres) però realment impressionant ,que val molt la pena.

IMPRESSIONANT ... TOT I QUE SOL FA MITJA POR

Avui toca una de curta. Al vespre tinc un sopar i no hi vull arribar ben cansat. Em llevo més tard i m’ho agafo amb calma. Tot i això em decideixo per la cova d’Ormini... dues hores llargues de camí (amb parades per fer comprar un coca-cola, comprar un lot... i fer un pipi per culpa de la cola). Això vol dir començar a caminar a quarts d’una.

Fa calor, però no és molt intensa i, afortunadament, fa una mica de vent. El camí s’enfila cap als cingles, que passaré un coll. Camino amb calma, tot gaudint de les vistes a la zona, i una mica més enllà, a les muntanyes del Solsonès i el Berguedà. També fent alguna parada, per fer alguna foto ara a una papallona, ara un flor (com els bonic marcòlic o la genciana groga).

Tot seguit, un bon contrast de vegetació, en una banda, la soleia, boixedes seques amb alguna alzina, a l’altre, la baga, amb pinedes de pi roig encatifades de verd. Fa cara d’haver-hi bolets, però ho deixo per més endavant (encara que sé que ja se’n troben). Si bé amb feines, puc resistir la temptació... on no puc evitar caure-hi, però, és en menjar-me totes les maduixes que trobo pel camí (que bones que són!).

Arribo a l’entrada de la cova d'Ormini. A tot arreu he llegit que la porta sol estar oberta. Ho comprovo i, efectivament, és el cas. Agafo els lots i poso la càmera a punt (per desgràcia amb menys bateria de la que em pensava, però en principi n’hauria de tenir prou... o això em pensava). Baixo les primeres escales i m’estic una estona a la primera sala, acostumant la vista a la fosca i començant a gaudir d’aquesta meravella natural. Les primeres columnes, les primeres estalagmites i estalactites... tot just acabo de començar i ja no sé on mirar. I serà així durant els cent seixanta metres que fa la cova (equipada amb escales i passamans, fa baixada, el terra sovint és relliscós). L’última sala és especialment bonica. Hi perdo la noció del temps, encara que de tant en tant, mirant enrere i no veient res més que foscor, anant sol, fa una mica de basarda.

En algunes parets, molt poques, per sort, escrits els noms de quatre porcs, com si a la resta de la humanitat ens importes un “pitu” com es diuen i la data en que han estat aquí. Espero que s’hi mai tornen, s’avergonyeixin del que han fet. Hi ha coses que en costen d’entendre, tan difícil és imaginar-se que el que ve darrera teu (que, qui sap, podria ser el teu fill), li agrada trobar les coses tal i com les has trobat tu?

Tot sortint de la cova dino i torno per on he vingut. Tot i que si puc m’agrada fer les caminades circulars, aquesta vegada diré per sort... a la cova he aconseguit pràcticament acabar amb la bateria de la càmera (al moment just). Només podré fer alguna foto més enganyant-la... traient la bateria una estona i tornar-la a posar (un truc que sovint funciona, suposo que deu tenir alguna explicació).

----------------------

Tinc el temps una mica just, però decideixo fer una visita abans de marxar. Com que he vist que la pista que va de Montanissell fins a Sallent, almenys d’entrada sembla ample i bona (i ho serà tota l’estona), decideixo seguir-la (com més o menys tenia pensat).

Feia temps que tenia una visita pendent i ara en tinc la oportunitat. El Mirador del Cretaci és un jaciment paleontològic on, gràcies a un petit recorregut, s’hi poden veure petjades i ous de dinosaure fossilitzats, de fa 65 milions d’anys, quan llavors això era un ambient costaner, càlid i humit.

L'Oratori i la cova d'Ormini (2)

Ruta curta però on visitarem dos indrets que valen molt la pena. Des del cim de l’Oratori gaudirem d’unes vistes magnífiques, i entrar a la cova Ormini de ben segur no ens deixarà indiferents.

COTXES...

Marxem el dia abans, per passar la nit al càmping Organyà Park. És molt nou i hi estarem molt bé, segur que el farem servir de base en altres sortides per la zona. En teníem ganes, és el primer dia de “furgo” de l’any.

Al matí toquen “colònies” de grup. Bona part ens trobem a Organyà, ens repartim en els cotxes més alts i marxem cap a Montanisell, a partir d’on farem una pista forestal (en un estat regular).

Com què el dia és gris i amenaça pluja comencem pel cim. Continuem per la pista per, al cap de poc, deixar-la i començar a enfilar-nos muntanya amunt, sense cap camí definit. Per sort ho fem per una pineda de pi roig i no ens trobem cap entrebanc important, a banda de la pendent.

Des del cim les vistes són molt guapes, llàstima del dia gris que fa. Ens hi estem una estona, mentre acaba d’arribar la resta del grup, que de bon matí han fet una altra caminada i ara venen per una altra banda.

Baixem per on hem vingut i un cop als cotxes, anem cap a la cova. La recordava molt bonica, ja hi havia estat, i no en decep. Equipada amb escales i passamans, té un recorregut de cent seixanta metres en baixada, on anirem passant per diferents sales, tot gaudint de columnes, estalactites, estalagmites i altres formacions.

Un cop vista tornem als cotxes gairebé corrents, a la part final comença a caure el ruixat que ja ens anaven advertint els trons que anàvem sentint. Anirà just però no evitarà que al cap de poc ens acabem mullant una mica, la Mariona té un problema amb un plàstic del cotxe que li toca al pneumàtic, que solucionem com podem, i jo una roda punxada... per adonar-me que al cotxe no hi porto ni gat ni cap clau per descollar els cargols. Després de buscar-la per tot arreu, i comprovar que cap dels altres cotxes en porta, l’acabarem inflant amb un compressor, per baixar a Montanissell com pugui (a mitja baixada l’hauré de tornar a inflar). Abans de trucar a la grua, però, fem un últim intent i anem a demanar ajuda a les cases de Montanisell. Estem de sort i en una allotjament rural, molt amablement, ens poden deixar una clau i fins i tot, un cop canviada, ens acaben d’inflar la roda de recanvi. No els hi agrairem mai prou.

Amb tot plegat anem una mica més tard del previst, però la pluja també ens hauria trastocat els plans igualment. Estona lliure per dinar i a mitja tarda anem a visitar Dinosfera, el museu de Coll de Nargó sobre els dinosaures i postes d’ous fòssils de la zona. Almenys a mi, m’agrada molt. Amb bones i didàctiques explicacions, val la pena.

Els ruixats fa estona que han passat i tot seguit anem al Mirador del Cretaci, on hi ha la reproducció d’uns ous de dinosaure, en un espai ben museïtzat, tal i com van ser trobats (els originals els va destrossar un idiota). Per acabar de rematar la tarda fem una última parada a l’ermita romànica de Sant Climent de Coll de Nargó, dels segles XI i XII. Després cadascú a sopar al seu aire (nosaltres al càmping).

Canalda

Caminada molt bonica. Sortint del petit poble de Canalda, entre pinedes (quina pinta de bolets a la tardor!), el camí mica s'enfila fins al cap de la roca Canalda, amb vistes impressionants. Pel camí bonics salts d'aigua, fonts i baumes, algunes obrades.

GRAN CAMINADA

No és el millor dia per anar a caminar, però tampoc ha de ploure (en principi), i hi anem igual. Comencem a caminar a les onze al poble de Canalda, davant l’església de Sant Julià (d’origen pre-romànic però molt modificada posteriorment). Comencem pujant suau, tot passant per la Font del Rector i la bonica roureda del Prat.

Una mica més endavant passem pel torrent de la Perdiu, on forma el que ha de ser un salt d’aigua espectacular... quan porta aigua. Ara està sec i, almenys aparentment, només deu baixa aigua just després de pluges. Just al seu costat hi ha la font de les Esplugues, seca, i uns metres més enllà, les Esplugues, unes baumes boniques.

Deixen enrere alzines i roures, i comencem a pujar, ara amb una mica més ganes, per pinedes de pi roig (que fan ganes de tornar-hi a la tardor a buscar-hi bolets). Tot escoltant el so de l’aigua decidim explorar el torrent de l’Urdoll, deixant el camí, per descobrir un parell de salt d’aigua ben bonics. Al de més avall hi intentem baixar, però no podem i ens em de conformar en veure’l només de dalt. Reprenem el camí i de seguida passem per la bonica font de Pallerols, aquesta sí amb aigua ben fresca.

Tot seguit el camí es comença a enfilar amb ganes. Arribem al Cap de la Roca Canalda una mica pel dret, però el premi val la pena. La visibilitat no és excepcional, però malgrat els núvols tampoc és dolenta. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec i la vasta plana lleidatana. Si avui ja són prou boniques, en un dia clar, les vistes han de ser espectaculars. Tot gaudint-ne, ho aprofitem per dinar.

El camí es converteix en una pista, que tot fent esses, baixa encara molt més ràpidament del que hem pujat. Gairebé al cap de vall, però, ve l’altre part més interessant d’aquesta ruta. Sota l’espectacular cingle de roca Canalda, una paret de conglomerat d’uns cent cinquanta metres, hi ha una seguit de boniques baumes, algunes habitades des de temps immemorials.

La més coneguda, per ser la més gran i la més ben conservada, és la primera que trobem. És la bauma obrada de ca la Rita, que va estar habitada fins els anys vuitanta del segle passat (per la dona que li va donar nom). Ben a prop de la casa, també sota la bauma, hi ha uns degotalls que feien la funció de font.

No gaire lluny, hi ha la bauma obrada de cal Andreu. En més mal estat, però també amb un degotall que era aprofitat. Poc més enllà hi ha el Ditet, una agulla adossada al cingle. I una mica més enllà, encara, l’Espluga de Melera (sense construccions).

Al final del Penya-segat hi ha les Coves dels Moros, habitades des de temps medievals, i on encara en resten algunes parets. Són de difícil accés i, antigament, només s’hi devia poder accedir amb l’ajuda d’escales (això és una suposició meva). Tot i que el nom ens pugui fer pensar que fins i tot podria haver set habitada des de més antic, encara, gràcies al llibre que seguim per fer aquesta ruta, descobrim que el topònim “dels Moros”, sovint era usat per donar nom a construccions de les quals no se’n coneixia l’origen de tant vell... de fet, posa com a exemple que en aquesta zona hi ha dos dolmens dels Moros. Cada dia s’aprèn una cosa nova.

Un cop vistes les baumes, poc més enllà, el camí gira i baixa directe fins al poble de Canalda. Afortunadament, gràcies a un vei, trobem el propietari del cadell de gos que ens ha seguit des de ca la Rita (i que havia seguit, prèviament, un parell d’excursionistes com nosaltres). Marxarem a casa més tranquils (no semblava abandonat, però ens hagués sabut greu deixar-lo “tirat” al poble.

------------------

La cova del Molinot la vaig descobrir més endavant. És per això que quan vam fer aquesta excursió ens la vam saltar. I hi vaig tornar a anar un altre dia, ja que està relativament a prop de la carretera i només cal desviar-se una mica del camí que vam fer. L'entrada, això sí, és petita i està una mica amagada.

Sant Salvador i la Bòfia

Caminada molt complerta, entre camps, pinedes, alzinars i rouredes passarem per una ermita, ens enfilarem al cim de Sant Salvador (amb molt bones vistes), entrerem a una cova, petita però bufona... i si les pluges o el fred acompanyen, per un gorg i un parell de bonics salts d'aigua.

MILLOR DEL QUE EM PENSAVA

Aventatges de no tenir feina (autocreant-la, espero), com que demà haig d'anar a muntar la carrossa de carnaval, puc anar a caminar entre setmana. Avui cap el Berguedà, tot i el fred.

Començo a caminar al camí del Clot d'Espunyola, tal i com diu la ressenya (tot i que m'hi hagués fixat bé, ho faria a Espunyola). A dos quarts d'onze. Fa sol i s'està molt bé.

Segueixo el camí Ral d'Espunyola molt poc tros, fins arribar a la primera sorpresa del dia, un gorg petit però ben bonic, a la riera de Clarà. Començem bé. A partir d'aquí, deixo el camí ral i em començo a enfilar cap a Sant Salvador.

Avui sí, quan llevo, que és una mica més tard (avantatges de no tenir fills). Vaig relativament a prop i començo a caminar cap a les onze. Avui també vaig buscant flors, improvisant una mica, tot i que tinc clar la zona on vull anar.

Pujada i més pujada, entre pinedes, alzinars i alguns roures. En algun tram, puja en força. Pel camí dues sorpreses més. Dues vegades passo pel costat del torrent dels Emprius. De normal, imagino, deu ser ben modest, però el fred d'aquest hivern (i a l'estat a la obaga), fa que l'aigua s'hagi glaçat formant un parell de cascades de gel ben boniques. Per acabar de veure-les bé hauré de grimpar una mica, però val la pena.

Arribo a l'altiplà de Torneula i el camí es suavitza una mica, puja i baixa però de forma més tranquil·la, fins arribar a Sant Salvador. Al caire d'un cingles les vistes són molt boniques... i en un dia clar, impressionants (cap al sud). Avui amb la calitxa, però, m'haig de conformar amb el Berguedà i el Solsonés, endevinant les muntanyes llunyanes més enllà. Només amb això, però, ja val la pena. Les contemplo amb calma, tot i que comença a bufar un vent fred.

Tot seguit baixo cap el segon "objectiu" del dia: la Bòfia (de Torneula). Un nom curiós que, imagino, com passa amb les bores, deu ser una altre manera d'anomenar les coves, almenys en aquesta zona (hi ha més bòfies a prop). Per desgràcia, però, no he sabut trobar més informació (m'hagués agradat).

La visito. És de dimensions modestes, només fa vint-i-sis metres de llarg, però ben bonica. Al fons hi ha una petita bassa que li dona un aspecte ben particular. No hi ha moltes concrecions, però les que hi ha són ben maques. M'hi passo una bona estona fent fotos de totes bandes.

Surto hi ho aprofito per dinar, arrecerat del vent.

El camí baixa en picat. Una mica abans d'espunyola, arribo a la plana i deixo enrere pinedes i alzinars (algun tros, amb molt bona pinta de bolets), per passejar, ara, entre camps de conreu.

Pel camí, seguint el camí ramader, les dues últimes parades, passo per davant del mas dels Qatre Vents, del segle XVII, ben quadrat i amb una torre de defensa.

Una mica més enllà, Sant Climent de l'Espunyola, d'origen romànic tot i que amb grans modificacions posteriors (especialment el segle XVIII).

Coves Cambra i del Rastre

Caminada per la Moleta del Cati, un bonic altiplà amb bones vistes. El més interessant d’aquesta ruta, però, són les seves coves: la cova Cambra i la cova del Rastre, d’una gran bellesa.

DIA LLEIG

Caminada per la Moleta del Cati, un bonic altiplà amb bones vistes. El més interessant d’aquesta ruta, però, són les seves coves: la cova Cambra i la cova del Rastre, d’una gran bellesa. Les previsions del temps per avui no són gaire bones. Em desperto plovent. Mica en mica, però, sembla que el cel es va aclarint... això sí, al revés de com m’interessaria a mi, de mar cap a l’interior. Perdo l’estona una mica com puc i començo a caminar cap a les dotze, encara sota les últimes gotes que cauran als Ports.

Surto de la Font del Mascar. No trobo res del que em posa a la ressenya després de fer alguna volta amunt i avall (dedueixo que el camí s’ha embardissat)(no surt al track). Al final decideixo seguir un camí amb marques vermelles... i a veure que passa.

M’enfilo muntanya amunt. De seguida s’endevinen bones vistes a la zona, però el cel continua tapat i no es deixen veure gaire. Que hi farem, per sort, si més no pels “objectius” del dia això és igual.

Poc més endavant passo per la Cova del Forat, una petita cova d’uns deu metres de fondària, però prou bonica. Em retrobo amb la “ressenya”... però la torno a perdre de seguida (definitivament no està bé). Faig alguna volta més del compte (no surt al track), i retrobo el camí una mica per casualitat (per sort, en una pista on ja no m’equivocaré més). Ho faig a dalt els altiplans de la Mola del Catí, recoberta de bonics boscos de pi roig.

Em salto la cova Cambra, aquesta vegada per culpa meva. Ho aprofito per dinar a la vora de la Mola, amb bones vistes al Caro i els Ports, ara que ha sortit una mica el sol (una clariana, no acabarà de fer net en tot el dia). Al final la trobo... de fet era força fàcil.

La cova Cambra és una de les més conegudes dels Ports. En realitat són dues una davant de l’altre. Començo per la gran, amb un recorregut d’uns seixanta metres, alta i en baixada (en recorda molt la cova de Gel, del Montsec). Bonica però sense formacions. Llavors entro a l’altre, just al davant, més petita, te un recorregut d’uns vuitanta metres, tot i que jo només en faré una petita part, fins a una petita desgrimpada (que sembla fàcil, però està relliscosa i, per prudència, anant sol, ho deixo per una altre ocasió... em quedo una mica amb les ganes). Amb aquest petit tros, però, hi ha un bon grapat de boniques formacions (inclosa una gegantina columna a la sala que no baixo), majoritàriament de color negre, cosa totalment nova per mi. M’hi entretinc una bona estona fent fotos. Val molt la pena.

Un cop vista reprenc el camí, que passa per la vora de la Mola del Catí, amb bones vistes. Ara sense ressenya i només amb un mapa amb un track marcat a sobre. No tindré cap problema més.

Avui que no porto el teleobjectiu (ahir el vaig passejar per res), tres cabres salvatges, tres mascles, es deixen veure força bé. Que hi farem...-

De seguida arribo al segon objectiu del dia, la Cova del Rastre. Com l’anterior, en realitat també són dues, una de més petita, d’uns deu metres de llargada, però molt bonica. L’altre, amb un recorregut d’uns setanta metres, s’hi ha d’entrar una mica ajupit, és encara més bella. Les dues estan plenes de diferents concrecions, també negres. M’hi entretinc una altra bona estona fent fotos. El dia no ha estat bonic, però la visita a les coves ho compensa de sobres.

Encara hi ha una quarta cova, la del Rastre Petita, però no aconsegueixo trobar-la. Tampoc la busco massa, totalment satisfet amb el que he vist (a més, començo a estar cansat i també es comença a fer tard).

Em queda una bona estona de baixada (pel cansament se’m fa una mica llarga). Primer encara amb algunes bones vistes, i després entre pinedes. 

Pont Cabradís

Malgrat que l’aprofitament hidroelèctric de la vall li treu una mica d’encant, la caminada fins a l’espectacular Pont Cabradís, un túnel de pedra tosca d’uns 60 metres de llargada, per on passa el riu Aigua de Valls, és molt bonica (tot i que amb alguns passos que poden ser complicats).

DESORIENTATS

Fem una mica més de volta del compte per arribar al petit nucli de Valls (Guixers). Això vol dir que avui tornarem a començar a caminar a les onze. El cel està una mica tapat i fins i tot cauen quatre gotes. Mica en mica, però, anirà sortint el sol i no tornarem a veure núvols, i algun ruixat llunyà, fins a la tarda.  

El camí va pujant mica en mica, sempre més o menys al costat del riu Aigua de Valls. Al principi, amb dues rescloses, tubs i torres elèctriques que treuen una mica d’encant a la vall, que cada cop serà més bonica. Caminem d’entrada, també, entre camps de conreu per passar, de seguida, per boscos de ribera i pinedes de pi roig. La primera part és més oberta i permet gaudir de les muntanyes i els cingles que envolten la vall, molt bonica, i que separa la serra del Verd i la d’Ensija.

Passada la segona resclosa els boscos de ribera sovint són substituïts per boniques i ombrívoles boixedes amb teixos i verns, sovint recoberts per molses epífites. Aquí la mida dels boixos són excepcionals, moltes vegades passant dels dos metres i competint durament amb arbres de mida més gran.    

En aquest segon tram, també, el camí és complica una miqueta, amb una escala, alguna grimpada (o passos en que ens hem d’ajudar amb les mans), passos relliscosos (potser perquè no fa gaire que ha plogut). Per sort, també hi ha cadenes i cordes que ajuden (hi avui encara més, segurament no hem escollit el millor dia, però tampoc sabíem que ens trobaríem amb això). A Aiguesjuntes hem de travessar, a més, el torrent Fondo saltant de roca en roca (la primavera plujosa encara es nota i baixa força aigua arreu).  

Arribem a la font de Pont Cabradís, just a sobre seu, és molt bonica (les fotos no hi fan justícia), però neix just sota un gran i bonic freixe de fulla gran.  

Amb l’ajuda de cordes i cadenes arribem a l’entrada del pont. El pont Cabradís és un pont natural, originat per la caiguda d’una roca de grans dimensions, que amb el temps ha quedat recoberta de pedra tosca i vegetació. El riu hi forma un túnel d’uns seixanta metres de llargada.

 He carretejat les "sabates" que tinc per caminar per cales pedregoses, i em fico de peus a l'aigua per explorar-ne un troset. Només hi puc entrar una miqueta, l'aigua de seguida cobreix. Porto, també, el banyador... però ho deixo per un altre dia, l'aigua està gelada! 

Tornem a pujar i decidim tornar per la muntanya, allargant l’excursió (i el seu desnivell). Totalment desorientats, tenim la sensació d’anar en la direcció contraria (segurament perquè hem travessat el riu per sobre el pont sense adonar-nos-en), pugem i pugem per la vessant de la muntanya. Per sort està més o menys senyalitzat i al cap d’una estona reconeixem, a baix, algun dels llocs per on hem passat.  

Les vistes, per aquest camí, també són molt boniques. Per una banda, els Rasos de Peguera, per l’altre, la Serra de Busa (una caminada que vam fer no fa molt, també molt bonica). El desnivell és molt més gran del que expliquen cartells i ressenyes i es fa una mica dur, al final fins i tot em costa una mica.  

Dinem, tard, a la Torre de la Corriu, per recuperar forces (ho necessito), malgrat que se sent algun núvol amenaçador i algun tro més o menys llunyà. Una cosa que a en Salvi li preocupa, però a mi relativament poc, o gens, on som, encara pica fort el sol i en cas que ens enganxes, que podria ser, ja ho faria a la pista més ample... i, ostres!, per això sempre passejo inútilment un impermeable. Al final no farà res, aquí.  

A la Torre de la Corriu ens saltem el trencant a l’esquerra. Fins ara el camí estava ben senyalitzat, aquí però el pal o no bé no hi és o bé no el veiem i ens el saltem (no tornem per comprovar-ho). Farem un kilòmetre llarg de més, però acabem baixant més o menys per hauríem d’haver baixat (no surt al track).  

Enllacem el camí de tornada a l’alçada del Molí de la Corriu. Intentem tornar per l’altra banda del riu, tal i com hem vist en alguna altra ressenya, però tot i que es veu el camí, no veiem el camí per travessar el riu, tot i intentar-ho (que no vol dir que no hi sigui, també és possible que hagi quedat mig colgat per bardisses).   Tenim temps, encara, de fer fotos a les últimes flors, entre elles algunes Epipàctis, una espècies d’orquídia que tenia moltes ganes de veure. Malgrat que la primavera ja es va acabant, avui encara hem pogut trobar algunes flors (que no esperàvem). Entre una cosa i l’altre arribem al cotxe a quarts de set.

Serra de l'Obac

Gran caminada per la Serra de l'Obac, tot passant per alguns dels seus racons més bonics i curiosos, com l'Hospital de Sang, sovint amb bones vistes (tot i la calitja d'avui), i passant per frondosos alzinars.

RACONS BONICS I CURIOSOS

Avui toca caminada oberta. Serem dotze i començarem tard, com sempre (una cosa que haurem de mirar de millorar). Mentre esperem els últims d'arribar el guarda, o informador del Parc, ens fa una bona explicació... fent-nos canviar la ruta que tenia prevista (per millorar-la, ja que tenia previst un parell de cims i avui amb la calitja no hauriem set espectaculars... a canvi, passararem per alguns racons prou curiosos).

Ens enfilem, tot passant per la font dels Traginers i l'Avenc del Llest (un "forat" de més de cinquanta metres de profunditat), primeres sorpreses del dia, pel petit canvi de ruta inicial. Arribem a l'Alzina Bonica, que fa honor al seu nom. És una alzina monumental centanaria, amb grans branques (segons el guarda, sovint coneguda erròniament com alzina del Vent, degut a un error en un mapa. L'alzina del Vent es trobaria força més avall).

Continuem el camí ara més planer i després de baixada fins a l'Hospital de Sang.

És un arc natural triangular que l'exercit carlí al va convertí en hospital, al segle XIX durant les guerres carlines. Per fer-ho van tancar a banda i banda amb parets d'obra vista que encara es conserven. Era un lloc estrategic amb bones vistes.

L'aigua l'obteniem de la font del Rossinyol, dins la cova de la Cort Fosca, situada just al costat.

La cova té un recorregut de cent vint-i-cinc metres, fent diversos revolts en angle recte. Nosaltres només visitarem les dues primeres galeries, uns quaranta metres (les altres s'han de fer arrossegant-se o gairebé). Per sort, una lot sempre m'acompanya a la motxilla. És bonica i la seva visita val la pena.

Un cop feta la visita ara ens tornem a enfilar, tot passant per la balma d'en Tinet. Pel camí en Ramon ens va cantant els gols del Barça (avui un bon grapat: sis). Anem fins a la bonica font de la Pola, situada sota una gran balma, que aprofitem per dinar.

D'aquí marxem cap al paller de Tot l'Any, tot i que sense voler ens el saltem, fent la següent parada prevista, a la Font del Lladre. Situada sota una balma, en un racó amagat i de díficil accés, segons la llegenda, era l'amagatall del bandoler Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, al camí ral de Barcelona a Manresa (relativament a prop).

Reculem i ens desviem ara sí, cap al Paller de Tot l'Any. És un curiós monolit de conglomerats, bonic i amb bones vistes, i un dels punts emblemàtics del Parc. No m'estranya.

Reculem ara ja en direcció cap als cotxes. A l'alzada del coll de Tres Creus ens separem. És tard i la majoria baixa cap al cotxe, mentre la Gemma, la Neus i jo, intentarem pujar al Castellsapera (un dels objectius inicials de la caminada). Ens quedem, però, a la meitat, des d'on ja hi han bones vistes a la Mola (deixo el cim per un altre dia... sense calitja).

Baixem "rescatem" una parella de noies que tenen el cotxe a l'altre banda de la muntanya, i que amb seny i per prudència s'estimen més baixar a Matadepera (on tenen un altre cotxe).

Cova de Vallmajor i Sant Antoni

Bonica caminada al voltant d'Albinyana, entre barraques de vinya, vinyes, oliveres, pinedes i brolles el camí s'enfila, suament, fins a la cova de Vallmajor, el cim del Puig de Sant Antoni, amb bones vistes, i la bella ermita de Sant Antoni de Pàdua.

PETI QUI PETI

Peti qui peti. Després de malalties, mal temps, feines varies i caminades improvisades, avui toca. Plogui o nevi, sol o acompanyat. No serà el cas, hi ha algun núvol més del que toca i aniré amb  bona companyia. Toca caminada oberta, al final serem set: la Mari, la Neus, en Jordi, l’altre Jordi, la Rosa i l’Eva (una nova incorporació).

Ens trobem davant lo Cooperativa del Vi d’Albinyana i comencem a caminar, cap a les onze. De seguida notem la xafogor que fa i farà avui. Ho fem pel paisatge que anirem trepitjant tota l’estona: oliveres, vinyes, brolles i bosquets de pi blanc.

Estem en terra de vi i fem les primeres parades en algunes barraques de vinya, de pedra seca, molt ben conservades.

El camí mica en mica es va enfilant, tot passant per Can Perutxo, casa que pertanyia a l’escriptor i on hi feia llargues estades. Arribem al migdia a la cova de Vallmajor, una cavitat que fa seixanta-set metres de fondària, amb diferents galeries i sales. En una d’aquestes sales, tancada amb una reixa, i no visitable, hi ha pintures rupestres, disset figures esquemàtiques de l’edat de bronze (de fa 3.200 a 3.800 anys). La baixada pel que sembla la galeria principal és força inclinada i esta molt enfangada, i no ens atrevim a baixar fins al final (ni gaire avall). Tot i així, val la pena... i gaudim de la frescor de la cova (aprofitant per dinar a la seva entrada).

Reculem un tros de camí i ens tornem a enfilar una mica més. No hi serem a l’hora que toca (que eren les dotze del migdia), però no vol deixar de participar a “Estelades al Cim”. En el marc de la celebració de la Diada Nacional, s’organitza una pujada simultània que vol omplir els principals cims del país d’estelades. El nostre, el Puig de Sant Antoni, és modest, però hi posem el nostre petit gra de sorra (l’any passat més de quatre mil persones van pujar a tres-cents cinquanta cims). Ens hi fem la foto de rigor i gaudim de les seves bones vistes.-

Baixant ens queda la penúltima parada del dia, a la bonica ermita de Sant Antoni. La següent ja és al bar del també bonic poble d’Albinyana, per refrescar-nos de la calor. Bona caminada, amb bona companyia .

Cova Estrella i Turó de la Pola (o de les Tres Creus)

Passeig curt però intens pels rocams i els frondosos alzinars de Sant Llorenç, per descobrir la curiosa i bonica cova Estrella i gaudir de les espectaculars vistes que hi ha des del turó de la Pola (o de les Tres Creus).

REFREDATS

La Clara està ben refredada i canviem de plans, posposem la que teníem prevista i ens decidim fer una matinal més curta i a prop, per ser a dinar a casa i poder descansar a la tarda. Una que també tenim pendent des de fa poc, un descobriment seu, gràcies a Instagram: la cova Estrella. De passada, a mi també em va bé, ja que fa temps que no vaig a cap i en tinc ganes.

Sortim de l’aparcament de l’Alzina del Salari i ens enfilem cap als peus dels Tres Jutges, començant a gaudir dels frondosos alzinars i els rocams típics del Parc. Veiem algun bolet, pocs i cap de comestible (almenys que coneguem). De tant en tant gaudim, també, de bones vistes.

Passem i ens aturem a contemplar les baumes del Gat Mesquer, i tot seguit anem resseguint els peus de petites cingleres.

Hem d’agafar un corriol a l’esquerra per arribar al principal objectiu del dia. Ho aconseguirem al tercer intent. Cal una petita grimpada, però de seguida hi som (en Ramon, però, no s’hi veu en cor i ho deixa per un altre dia). La cova Estrella fa uns vint metres de llargada, es pot creuar la cova perfectament sense frontal i ajupits. És petita però té una forma ben curiosa fruit de l’erosió de l’aigua, com el seu nom indica té forma d’estrella de cinc puntes. Amb les últimes pluges, a més, les seves parets estan humides i prenen colors variats i bonics.. I per fer-ho encara millor, un rat-penat de ferradura petit penjat a la roca es deixa veure bé (procurem no molestar-lo i no s’espanta).

Tot seguit ens enfilem fins al coll de Garganta, on girem a l’esquerra per seguir el GR fins al coll del Boix, des d’on anirem al turó de la Pola resseguint la carena, gairebé sempre gaudint de magnífiques vistes. Havent-lo vist en diverses excursions, i no podent haver-hi pujat ara per una cosa, ara per una altra, també tenia ganes de fer-ho.

Vistes que arriben al seu màxim, per dir-ho així, dalt del Turó de la Pola (o de les Tres Creus), obertes cap a tots el punts cardinals. La Mola, la Mata, el Montcau, el Bages, Montserrat, el Paller de Tot l’Any, el Vallès, Collserola... i més enllà, els cims del Pirineu ja emblanquinats i el Prepirineu. Sensacional, tot i que avui està núvol i la visibilitat no és excel·lent.

La idea era recular i baixar pels Graons de Mura, però ara ens sembla massa enllà hi ho fem pel coll de les Tres Creus, en un tram asfaltat i una mica lleig, però molt més ràpid i directe.