L'ANADA

Primer i segon dia: Taradell - Copenhaguen.

Dos dies de camí, en cotxe, per les mateixes carreteres que vàrem passar l’any passat per anar a Noruega. Marxem a la mateixa hora i, sense voler-ho, repetim les mateixes parades: ens aturem als mateixos llocs a fer gasolina, dinar i descansar. Acampem a Alemanya, al mateix càmping, ara però, expressament. L’endemà tornem a repetir camí, la mateixa transició a nivell de paisatge, de cotxes i de manera de conduir. També gaudim amb la contemplació, fugaç, d’un parell de cabirols i alguna rapinyaire.

Arribem a Copenhaguen. Aquest any no passarem de llarg, just pel seu costat, i ens traurem una de les espinetes que teníem clavades. Els carrers són amples, amb poc trànsit, i hi ha molts parcs i jardins. El càmping està molt ben indicat, el trobem fàcilment. És tard i no tenim temps d’anar a la ciutat, a més estem força cansats, sopem i ens anem a dormir d’hora.

A mitjanit arriben uns escandalosos italians que ens tindran desperts una bona estona, cantant, xerrant i llegint llibres en veu alta. A la següent nit passarà el mateix, però a altes hores de la matinada. La nostra petita venjança serà de bon matí, el dia de marxar... mai havíem desparat una tenda xerrant per què sí i fent tant de soroll. Nosaltres també els vam despertar. Ens en vam assegurar.

LA SIRENETA

Tercer dia: Copenhaguen.

Segurament a causa del cansament ens llevem tard, massa tard. Agafem el bus que ens portarà al centre de la ciutat just davant del càmping. Ens equivoquem de parada i baixem massa d’hora; mirem el mapa i decidim continuar a peu, segons el plànol, el centre de la ciutat no sembla massa lluny. No tenim en comte que aquí les illes de cases són grans, molt grans. Després d’alguna discussió, agafem un altre bus, sense tenir massa clar si ens portarà allà on volem. Afortunadament ens deixa davant de la primera visita prevista: el radhus o ajuntament. Mentre esperem per entrar a l’edifici, planifiquem millor la resta del dia. Visitem la seva torre, des d’on hi ha unes bones vistes de la ciutat, plana. Ens passegem per les seves sales i ens aturem a contemplar el rellotge mundial de Jens Olsen, sense saber ben bé perquè. Quan tornarem a casa, buscarem aquesta informació per internet i ens sorprendrà el que hi trobem: aquest rellotge va ser construït per vint-i-set rellotgers i enginyers amb quinze mil cinc-centes peces durant dotze anys (del 1943 al 1955). Mostra, entre d’altres coses: l’hora local a Copenhaguen, hora solar real en aquesta localitat, hora local de qualsevol part del món, hora de sortida i posta de sol local, durada del dia i de la nit, any, dia de la setmana i data del mes segons el calendari gregorià, julià i un calendari perpetu, les fases de la lluna, la pasqua corresponent a cada any, l’òrbita geocentral de la terra en el seu centre (amb el que es pot calcular els eclipsis de sol i de lluna), la distància entre la terra i la lluna, totes les òrbites dels planetes del sistema solar... i tot això pensat per fer-ho automàticament, sense interrupció, durant els pròxims vint-i-cinc mil anys.

Tot seguit ens passegem pel centre de la ciutat, pels carrers per a vianants plens de comerços i de gent. La majoria de la població utilitza els transports públics, les bicicletes o van a peu d’un cantó a l’altre, fent la ciutat més amable. Travessem la bella plaça Gammel Torv, la més vella de la ciutat, amb una fina font renaixentista. Arribem a la Torre Rodona o Rundetarn, un curiós observatori astronòmic construït el 1642 pel rei Christian IV, al cim d’una torre. Per arribar-hi es puja per un passadís en espiral de dos-cents nou metres, ja que estava pensat per què hi poguessin pujar carros. D’aquí anem cap als castells reials. Primer a Rosenborg slot, una mena de palau i castell, de formes típiques, on hi ha les joies de la corona dins una gran caixa forta visitable i fortament custodiada. Després, a Amaliemborg slot, quatre sòlids palaus iguals, formant un rombe al voltant d’una plaça, en un dels quals resideixen els reis de Dinamarca. Davant de cadascun d’ells hi ha guardes, amb vistosos uniformes de gala, que criden com a desesperats renyant i assenyalant els turistes despistats que cometen petites infraccions... com recolzar-se en alguna de les parets dels palaus.

Den Lille Havfrue, la Sireneta, queda a prop, hi anem. Aquesta petita estàtua de bronze, obra de l’escultor Edvard Eriksen al 1913, s’ha convertit en el símbol de la ciutat i centre de pelegrinatge de tots els turistes. Tot seguit, farts de caminar, agafem el vaixell-bus per anar a l’última visita del dia, fins al canal de Nyhavn, un vell canal portuari usat, antigament, per transportar mercaderies cap al centre de la ciutat. Actualment, a la seva vora hi ha una renglera d’edificis restaurats, pintats de tots colors, i ocupats, gairebé tots, per cafès i restaurants. Atracats a les seves vores, nombroses embarcacions fan, també, aquesta funció. És una de les zones amb més ambient de la ciutat, els carrers estan plens de gent amunt i avall, les terrasses dels bars plenes i tots aquells llocs on es pot seure, ocupats per gent que es pren, tranquil·lament, una o més cerveses.

2 DIES A SUÈCIA

Quart dia: Copenhaguen - Gripsholm - Estocolm.

Ens llevem d’hora. Hem de fer sis-cents quilòmetres i arribar al castell de Gripsholm abans de les cinc de la tarda, hora en què tanquen aquest castell. Arribem a les quatre, amb el temps just per entrar-hi. Les seves formes elegants, el seus tons vermellosos i els jardins que l’envolten amaguen, discretament, la solidesa d’aquest castell i palau reial (pertany a la corona sueca) construït al segle XVI en una petita península al llac Malaren. L’austeritat militar de la plaça per on entrem contrasta vivament amb les sales i salons renaixentistes del seu interior. La visita al castell per si sola ja val la pena, però si té alguna cosa espectacular és el teatre que hi ha en una de les torres: un petit teatre circular, amb uns pocs seients i una llotja reial.

Quan tanquen, decidim anar cap a la veïna població de Mariefred. Són quarts de sis de la tarda i, tot i que el poble és molt turístic, comença a estar buit i la majoria de botigues tancades. Ens hi haurem d’anar acostumant, i adaptant els nostres horaris als del nord d’Europa, força diferents als nostres.

Tornem a agafar el cotxe i arribem a Estocolm, a pocs quilòmetres... i l’altra espineta. Ens despistem i entrem al centre de la ciutat sense voler, ens perdem i ens costa trobar el càmping, situat més a les afores. Un càmping curiós, de fet és una instal·lació esportiva: al centre del camp hi ha el lloc per les caravanes i autocaravanes, a la gespa que l’envolta l’espai per les tendes, i els vestidors s’han reconvertit en serveis. A la tornada, ja a mig agost, estarà tancat i veurem esportistes que s’hi entrenen. Avui dormirem bé

STOCKHOLM

Cinquè dia: Estocolm.

Comencem la visita a la ciutat pel palau reial, un edifici quadrat i gris. La sobrietat exterior contrasta molt, amb les sales i salons del seu interior, com les habitacions reials o el saló d’estat. És també el palau reial més gran del món que encara s’usa a l’actualitat. Aquí també hi ha les joies de la corona sueca, en una altra mena de gran caixa forta visitable.

Sortim del palau, ha parat de ploure i hi ha molta gent a l’entrada, no sabem per què. Decidim esperar cinc minuts i ho descobrim: hi fan el canvi de guàrdia, un muntatge folklòric militar, prou bonic estèticament, tot i que la seva pompositat té un  punt de comicitat (com la majoria d’actes d’aquest tipus). Tot seguit visitem la catedral gòtica, tot i que amb elements barrocs al seu exterior, fruit d’una remodelació posterior, just al costat. Aquí ens assabentem que el patró de la ciutat és sant Jordi, gràcies a una bella estàtua que hi ha a l’interior, del segle XV i que conté, suposadament, relíquies d’aquest i d’altres sants.

Tot caminant pels carrers de la ciutat vella, amb cases pintades sempre amb tons suaus, ens dirigim cap a l’ajuntament oStadhuset. Primer pugem a la seva torre, des d’on hi ha unes magnífiques vistes del casc antic, de postal (cada any surt, o sortia, a l’anunci de la grossa de Nadal). Dubtem una mica, però finalment decidim visitar el seu interior. Afortunadament. La visita, que aproximadament dura una hora, és guiada en anglès. No entenem res, però gràcies a una mini guia, que ens han donat a l’entrada, i a uns espanyols, que molt amablement ens fan de traductors a estones, podem saber que és el que anem veient: la sala del consell, que recorda a una cabana víking i on es fan els plens, la sala blava, que en realitat és d’obra vista ja que a l’arquitecte li va agradar més així, i on cada any s’hi entreguen els premis Nobel, i el saló daurat, recoberts amb divuit milions de trossos de vidre i or, i on se celebren banquets oficials.

És tard i no tenim temps d’arribar, abans que tanquin, al museu nacional, tot i que ho intentem. Anem a peu. Com a Copenhaguen, ens hem equivocat no comprant la targeta de la ciutat, que permet agafar tot els transports públics i entrar a gairebé tots els museus i monuments. Mengem ràpidament al carrer, en una plaça cèntrica tan concorreguda com els carrers que l’envolten. Mica en mica, ha anat sortint el sol.

Com a Copenhaguen, ens hem equivocat no comprant la targeta de la ciutat, que permet agafar tot els transports públics i entrar a gairebé tots els museus i monuments. És tard i no tenim temps d’arribar, abans que tanquin, al museu nacional, tot i que ho intentem. Anem a peu. Mica en mica, va sortint el sol. 

Decidim anar, tot passejant, fins al Vasa museet, un edifici que allotja al seu interior un vaixell de gerra. La seva història és força curiosa. Al 1628 quedà llest pel seu primer viatge l’orgull de la, llavors, gran potència sueca: el buc reial Vasa. Llavors, amb els seus seixanta-quatre canons, hagués estat el buc de guerra més potent del món. El diumenge deu d’agost va arribar el moment. Multitud de gent es va congregar a les platges de la ciutat per contemplar el seu primer viatge. El Vasa va desplegar les veles, va disparar la salva de salutació i, lentament, es va fer a la mar. Als pocs minuts el vaixell va escorar de forma inquietant tot i el poc vent que bufava, després es va adreçar una mica per tornar a escorar una altra vegada, l’aigua va entrar per les troneres obertes dels canons i el buc es va enfonsar: “amb veles desplegades, banderes i tot” segons un testimoni de l’època. Al segle XVII no hi havia mètodes per calcular científicament la navegabilitat dels vaixells. Els constructors navals disposaven de certes proporcions que sabien que funcionaven i els que varen construir el Vasa eren homes experimentats. Tot i això, era més gran i estava molt més armat que cap altre buc de l’època. Les proporcions comunament acceptades no van funcionar en aquest cas, l’enfonsament del buc no va ser degut, per tant, a l’errada de cap autoritat ni de cap constructor naval, fou un experiment militar que no va funcionar a causa dels defectuosos coneixements teòrics existents en aquell segle... tampoc ens estranya, en ple segle XX, en motiu de l’exposició universal de Sevilla, va passar una cosa semblant amb la reproducció d’una de les caravel·les de Colon. El vint-i-quatre d’abril del 1961 el Vasa va tornar a emergir a la superfície tres-cents trenta anys després. Durant tot l’estiu, va ser desenterrat pels arqueòlegs i portat a terra ferma. Immediatament van començar les tasques de restauració, que varen durar més de disset anys. Actualment el museu del Vasa és el més visitat d’Escandinàvia.

Sortint del museu, passejant pels jardins que hi ha pels voltants faig el primer bimbo del viatge: l’oca de galtes blanques. Un grup nombrós es passeja pel parc tranquil·lament, molt a prop de la gent.

No hem parat en tot el dia, però decidim esgotar-nos totalment, anant a peu cap a Fjallgaten, un carrer pintoresc a l’altra punta de la ciutat. Tornem amb metro, però avui dormirem tous.

MINI-CREUER

Sisè dia: Estocolm - Arxipèlag - Turku.

Des d’Estocolm agafem el ferri fins a Turku (ja a Finlàndia). Abans de pujar-hi tenim una agradable sorpresa, ens tornem cent seixanta-vuit euros dels tres-cents vint-i-quatre que havíem pagat el dia anterior. Segurament, a causa d’alguns problemes lingüístics, ens van cobrar com si el cotxe fos una furgoneta (llavors no sabia gens d’anglès, ara no gaire més, però prou perquè no en tornés a passar això). Un cop al vaixell comencem a explorar-lo. Ens esperàvem un ferri normalet, amb restaurant i alguna botigueta, però el vaixell sembla més preparat per fer un creuer clàssic que una simple travessa d’un lloc a un altre, hi ha tot tipus de botigues, diferents restaurants, discoteques, piscina, terrassa, sala de jocs, guarderia, etc. Un cop a dalt ens adonem que, de fet, suecs i finesos fan excursions de cap de setmana al respectiu país veí, sovint aprofitant, i molt, que l’alcohol al vaixell és lliure d’impostos per aprovisionar-se a fons... ens ho mirem encuriosits. Vam com a bojos.

Hem planejat aquest trajecte com una excursió més, ja que pel camí travessarem l’arxipèlag suec i, després d’un breu estona per mar obert, l’arxipèlag finès. En total més de trenta mil illes i illots que quasi conformen un pont natural entre els dos països. La major part de les nou hores que dura el viatge ens la passem a coberta, gaudint del magnífic paisatge: un mar tacat per illes i illots de totes les mides i formes imaginables, des de simples roques que sobresurten a illes quilomètriques recobertes de vegetació. També gaudim de la fauna: gavines, cignes muts, ànecs negres, corbs marins i becs de serra es deixen veure volant, nedant o descansant per sobre les onades d’una mar molt tranquil·la.

El vaixell no va a la seva velocitat màxima, hem “d’esquivar” les illes i els esculls que no són visibles des de la superfície. Naveguem per un camí estrictament marcat i periòdicament sondejat. Després de la desaparició del casquet de gel que recobria l’escut bàltic, fa cent mil anys, aquest va començar a elevar-se ràpidament: deu metres per segle; actualment ho fa més lentament, de quaranta centímetres a un metre per segle. Això provoca el continu avançament de la línia costera i l’aparició constant de nous esculls i illots. 

Arribem a Turku, la sortida del ferri en cotxe és caòtica, sembla un salvi’s qui pugui pitjor que als peatges de les nostres autopistes. No fa per un país així, sembla com si al vaixell sigui un moment únic per saltar-se algunes normes. A la sortida del port, però, tot torna a la normalitat nòrdica.

El càmping és a tretze quilòmetres de la ciutat, entre boscos. Avui, per fi, dormirem del tot tranquils, lluny de tots els sorolls de la ciutat.

LES PRIMERES TORBERES

Setè dia:Turku - PN Kurjerahka - PN Puurijarvi - Tampere.

Turku és una típica ciutat finesa, bonica, espaiosa amb cases grans, baixes i sovint amb jardins, amb carrers amples, poc trànsit i molts parcs... però semblant a tota les altres. A gairebé totes, però, sempre hi ha alguna cosa interessant. Ens arribem a l’alta catedral, romànica i gòtica, i al sòlid castell de pedra, del 1280.

Cap el migdia marxem en direcció a Tampere. Dinem pel camí en un dels molts pàrquings que hi ha a la majoria de carreteres del país. A mitja tarda fem dues parades, una al Parc Nacional de Kurjenrahka i, l’altre, al de Puurijärvi-Isosuo. Dos de la llarga llista que visitarem durant tot el viatge, fent sempre caminades curtes, de dos a cinc quilòmetres cada una. El primer, Kurjenrahka, ens decep una mica, fem una caminada de tres quilòmetres per arribar a un llac d’aigües transparents i envoltat de pinedes, bonic, però no més que els que hem vist, i veurem, al costat de la carretera. El segon, Puurijärvi-Isosuo, ja ens agrada més, almenys a mi. Visitem, sense voler, les tres zones principals que formen el Parc. Veig aquí, per primera vegada, un dels paisatges que tenia més ganes de veure: les torberes, de Ronkansuo i d’Isosuo.

El clima de la zona boreal és humit: la quantitat de pluja que hi cau és més gran que la quantitat d’aigua que es perd per evaporació, de manera que el balanç hídric és positiu. Si aquesta aigua de pluja no arriba fàcilment als rius, el nivell freàtic (nivell de les aigües subterrànies) s’eleva formant llacs i torberes. Les zones boreals solen ser grans extensions completament planes. Finlàndia n’és un bon exemple. A les planures on el nivell freàtic és elevat, si aquest es manté per sota dels cinquanta centímetres de profunditat la major part de l’any, la vida dels arbres encara és possible; però si puja una mica més, els arbres perden vitalitat i el bosc es transforma en una torbera. Les plantes més importants que intervenen en la formació de les torberes altes, les més típiques, són els esfagnes (molses del gènere Sphagnum). Aquestes molses creixen en forma de coixí, per la part superior, mentre que la seva base es va morint. Com que aquests vegetals es componen, en gran part, de voluminoses cèl·lules mortes que s’omplen fàcilment d’aigua per capil·laritat, quan creixen actuen com una esponja i retenen una gran quantitat d’aigua. Poc a poc es va acumulant matèria orgànica. En un procés que pot durar segles, aquesta massa vegetal morta es va transformant en torba, que en realitat és la primera fase de transformació de la vegetació en carbó.

Els senders estan molt ben marcats, aquí i a tots els Parcs Nacionals que visitarem, el que permet passejar tranquil·lament per tot arreu, sense por a perdre’ns. Caminem per sobre de taulons per aquestes catifes verdes i toves, tot contemplant algunes de les poques plantes capaces de créixer en aquest medi, en general, espècies poc exigents pel que fa a la riquesa nutritiva del sòl, com per exemple: Carex limosa, Scheuchzeria palustris, Vaccinium oxycoccus, Trichophorum caespitosumo Calluna vulgaris (bruguerola). Aquí destaca, també, la presència de dròseres (Drossera sp), plantes insectívores que cobreixen les seves necessitats de nitrogen, que no els pot aportar el sòl, amb les captures que fan. Faig, també, el tercer bimbo del viatge: les belles i escandaloses grues.

Finalment ens arribem als aiguamolls de Puurijärvi, pensant-nos que eren un llac, marcat als mapes que portem com una taca blava. Des de dalt la torre d’observació que hi ha, contemplem aquestes aigües estancades, plenes d’ànecs i altres ocells.

Marxem cap a Tampere. Acampem al costat d’un llac i gaudim d’una impressionant posta de sol: els núvols alts, que van prenent colors vermells, taronges, grocs i liles, es reflecteixen, com en un mirall, a les seves aigües.

ENTRE LLAC I LLAC

Vuitè dia: Tampere - PN Isojarvi - Jyväskyla.

Comencem la visita a la ciutat de Tampere pel museu Lennin. Ens xoca una mica, d’entrada, no entenen com una societat com la finesa li dedica un museu a aquest personatge, que a més, sembla estranyament procomunista. De fet ho és, però per una raó que, després de llegir explicacions, ens sembla força comprensible: Lennin, uns cops per voluntat pròpia i d’altres fugint dels seus enemics, va passar llargues temporades en aquest estat. Després de la revolució d’octubre del 1917, Finlàndia aconsegueix independitzar-se de Rússia gràcies a la seva intercepció. Continuem per la catedral, un massís edifici de pedra, joia del nacionalisme finès i construïda a principis de segle, per anar cap a Tammerfors, una sèrie de salts d’aigua entre els dos llacs que envolten la ciutat, que són aprofitats per produir energia. Tot seguit passem per l’acolorit mercat, gràcies a les parades de fruita. Hi venen mores i mores de Lapònia, mores que, condimentades d’alguna manera especial, agafen un color ataronjat. No resistim la temptació i en comprem, tenen un gust amargant que no ens acaba de convèncer, ni quan més endavant hi decidim afegir sucre... n’acabarem llençant la meitat. Hem deixat, expressament, el millor per al final: la torre panoràmica de Nasinneula. Amb un mirador giratori a cent seixanta-vuit metres d’alçada, hi ha unes magnífiques vistes de la ciutat, dels boscos i dels llacs que l’envolten. Està situada, a més, en un gran complex lúdic, fem una volta per un gran parc d’atraccions on contemplem, sorpresos, parades de pèsols (amb la pellofa) i observen, encuriosits, com aquests són consumits com qui menja cacauets (més endavant, també ho veurem a Hèlsinki). Com que anem bé de temps, decidim anar al museu dels espies. Petit o car, segons com es miri, no val massa la pena. Hi ha exposats molts dels aparells que es veuen en velles pel·lícules d’espies: telèfons punxats, micròfons camuflats, bastons per caminar que es converteixen en espases, scaners, càmeres en miniatura, microfilms…

Marxem i dinem pel camí, just abans d’arribar cap al P.N d’Isojärvi. Faig una excursió d’uns set quilòmetres, sol, per trepitjar el paisatge que ens ha portat fins aquí. La taigà són els grans boscos de coníferes (pins, avets i similars) que creixen en les terres fredes i humides de l’hemisferi nord (a Alaska, Canadà, la península escandinava i gran part de Rússia). Aquests boscos es desenvolupen on la pluviometria permet el creixement de vegetació arbòria, però la durada de l’hivern i les gelades permanents fan que no s’hi pugui desenvolupar cap altre tipus d’arbres. Els boscos ombrívols amb un estrat arbori de pícees (Piceetum typicum) i un estrat herbaci o una catifa continua de molses, són típics del nord d’Europa. A la zona boreal, al costat d’aquests boscos, sempre hi ha una gran proporció de terreny cobert de pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), que substitueix la pícea en els ambients més secs. El pi pot esdevenir abundant en moltes terres favorables a la pícea, però això només es produeix desprès d’incendis (i tales). Els arbres que creixen més de pressa en terres cremades són els bedolls i els trèmols, que més endavant seran substituïts pel pi roig i, finalment, per les pícees. L’etapa de bedollar dura cent cinquanta anys i la de pineda cinc-cents; sovint es torna a calar foc abans no s’hi ha tornat a establir el bosc de pícea, el que explica l’abundància de les pinedes. Pel camí, en un petit llac, veig un cau de castors i alguns arbres rosegats per aquest mamífer. Trobo excrements d’ant, un mamífer que tinc moltes ganes de veure. Faig un altre bimbo: la calàbria agulla, una au que veurem sovint a altres llacs. No sé com, però també tinc temps de perdre’m i fer una mica més de volta de l’esperada.

Se’ns ha fet tard i ens aturem al primer càmping que trobem, el més car i estrany del viatge. Més que un càmping sembla un terreny on hi ha cabanes i, on l’espai entre aquestes, és aprofitat per què hi acampin turistes despistats com nosaltres (no n’hi ha cap més fins força quilòmetres més enllà, i estem bastant cansats). L’aigua que fem servir per rentar-nos, cuinar i beure té, aquí, un color sospitosament negrós, massa semblant al color de l’aigua del llac que hi ha just al costat (l’aigua de les torberes dels llacs finesos, generalment, es tenyeix d’un color negrós per l’humus del sòl, que sol ser pobre i àcid). Si al principi no ens ho acabàvem de creure, amb els dies ens vàrem acabar de convèncer de què era el que semblava (era l’únic lloc que l’aigua de l’aixeta era així!).

LLACS I MÉS LLACS

Novè dia: Jyväskyla - Kuopio - Koli - Lieksa.

Passem per una típica carretera, totes més o menys iguals: llargues rectes envoltades per pinedes inacabables, amb alguna corba ben oberta que porta, inevitablement, a una altra recta. Trenca la monotonia, de tant en tant, algun llac més o menys gran, algun camp de blat encara per segar, amb la corresponent granja, gairebé sempre de fusta i pintada d’un vermell granatós. A Kuopio, només ens aturem per fer dues visites. La primera, el museu d’art ortodox... tan lleig per fora com bonic per dins. Únic en aquest gènere a l’Europa occidental, s’hi exposen icones i tota mena d’objectes litúrgics de diferents èpoques. Tot seguit pugem a Puijo, una altra torre de telecomunicacions, que fa setanta-cinc metres d’alçada i està al cim d’un turó de 235 metres. La vista és impressionant, la típica postal de Finlàndia: grans llacs amb moltes illes, de totes les mides i formes, envoltats per grans planures recobertes de pins.

Tot seguit anem cap a Koli. Com que hi arribem d’hora, decidim pujar-hi, tot i tenir previst fer-ho demà... no se sap mai quin temps pot fer, i estem escarmentats de l’any passat. Arribem a un gran pàrquing, caminen un centenar de metres i ja som al cim més alt del sud de Finlàndia. Koli, amb 347 metres, està just al costat del llac Pielinen, el paisatge que es veu des d’aquest punt és considerat com a Paisatge Nacional i, el 1991, la zona va ser declarada Parc Nacional. Si a Kuopio el paisatge era de postal, el d’aquí, molt semblant, però sense ciutats ni altres construccions humanes visibles als seus peus: és la postal. La portada de tots els llibres, fulls i fulletons d’informació turística del país.

És d’hora i avui hem fet el que teníem previst fer amb dos dies. Gràcies a això, canviem de plans i decidim acostar-nos més a Patvinsuo per, en lloc de fer-hi una excursió curta, fer-ne una que duri tot el dia. El càmping més proper és a Lieksa, ens hi arribem. Aquesta població és a l’altra banda del llac Pielinen (respecte a Koli), deu quilòmetres en línia recta, però més de cinquanta tot vorejant el llac.

Acampem gaudint d’una bella posta de sol, al costat del llac, on neda un cabussó gris (un altre bimbo), i mentre esquirols i picots salten d’arbre a arbre, sense por, al nostre voltant.

PROBLEMES AMB EL COTXE

Dia deu: Lieksa - PN Patvinsuo - Joensuu.

Com gairebé cada dia, desparem la tenda, carreguem el cotxe i ens disposem a marxar... avui però, el cotxe no s’engega. Encara no hem descobert la manera de trucar pel mòbil a Catalunya i no podem avisar al RACC. Un alemany, molt amable, amb el que ens entenem amb una barreja de francès, anglès i signes diversos, ens intenta ajudar. No aconseguim arrencar-lo. A la recepció aconseguim fer-nos entendre amb certa dificultat, la noia que ens atén, també molt amable, truca a un mecànic i ens ajuda en tot moment. Finalment, després de provar de solucionar el problema al càmping mateix, s’enduen el cotxe al taller. Havent dinat ja el tenim arreglat... o almenys això sembla.

Hem perdut mig dia, però encara tenim temps d’anar al P.N de Patvinsuo, no podrem fer l’excursió de quinze quilòmetres, però si un parell de curtes. Gaudim una altra vegada de les altíssimes pinedes, dels llacs d’aigua transparent, d’immensos formiguers i d’una altra torbera, per on volen un parell de grues.

Desprès anem a Joensuu, on passarem la nit.

CABANA

Dia onze: Joensuu - Rantasalmi (llac Saimaa).

Desparem la canadenca i carreguem el cotxe... i, un altre cop, no es torna a engegar. Per sort abans d’anar a dormir, per fi, vam descobrir com trucar pel mòbil. Truquem al RACC, que ens envia una grua que s’endu al cotxe a un altre taller. Entre el meu anglès macarrònic, més quatre sons onomatopeics i quatre signes aconsegueixo explicar quin és el problema. Un parell d’hores més tard, i gràcies al mateix sistema, no sé com aconsegueixo entendre que l’avaria és greu, s’hauria de canviar la bomba de gasoil i no ens podrien arreglar el cotxe, com a mínim, fins dilluns (som divendres). Però també m’expliquen com podem evitar el problema: hem de manxar per un botó del motor fins que surti benzina per un cargol, que prèviament hem de descollar. Afortunadament, hem descobert com funciona el mòbil i també truquem al taller de Taradell, en Joan Prat ens confirma el “diagnòstic”... però ens ofereix una solució, en teoria, més senzilla: deixar el cotxe aparcat cara avall. Durant la resta del viatge, una de les preocupacions principals serà la de deixar el cotxe, sempre, en baixades i, per si de cas, com en més pendent millor.

Hem perdut mig dia més i recuperat, així, el dia que havíem guanyat. Només tenim temps d’arribar a Rantasalmi, on suposàvem que hi havia càmping, però que en realitat només és una zona d’acampada lliure, sense cap tipus de serveis. Decidim llogar una cabana, més a les afores, des d’on hem de començar l’excursió de demà. Ens surt molt bé, només en queda una per a vuit persones, que ens la deixen a preu de tres, amb cuina-menjador-sala d’estar, quatre habitacions, bany i sauna.

La sauna és una invenció finesa, un costum higiènic conegut pels habitants d’aquestes terres des de fa milers d’anys. Encara avui dia, un o dos cops per setmana (el dia preferit és el dissabte), els finesos es preparen per compartir aquesta mena de ritual. La temperatura ideal és de vuitanta a cent graus, pot ser una petita cabina annexa a un apartament a la ciutat, una sauna publica amb piscina o una caseta prop d’un llac. Aquest últim lloc és considerada el millor, més eficaç i estimulador: el llac, per a banyar-se després, està just al costat, les branques de bedoll, per activar la circulació estan darrera la casa, i la llenya, per alimentar el foc, produeix un vapor òptim i perfuma de resina. La sauna tradicional doncs, està alimentada per llenya, tot i que, actualment, existeixen saunes elèctriques, especialment a la ciutat i als hotels. A Finlàndia n’hi ha un milió sis-centes mil per a cinc milions d’habitants. La proven els pares abans d’anar a dormir, això si, sense banyar-se al llac com és procedent.

ÚNIC DIA DE PLUJA

Dia dotze: PN Linnansari.

Per molt bé que es dormi en un matalàs inflable, sempre es dorm millor en un llit. Ens llevem contents, amb energia i amb ganes de fer l’excursió “programada”. L’objectiu d’avui és veure foques. A l’oficina d’informació ens van dir que era possible veure-les mentre el vaixell ens portés a l’illa de Linnansaari, on farem una caminada. L’encarregat de les cabanes ens diu que és possible, però no mentre anem amb el vaixell, sinó fent la caminada. Esperem al moll i ens posem una mica nerviosos, teòricament hauríem d’haver marxat a les deu i són quarts d’onze. Finalment arriba una persona que ens demana si anem a Linnansaari i ens fa pujar al seu Taxi-boat. No massa convençuts que anem amb el vaixell correcte, marxem cap a l’illa a tota velocitat. L’home ens explica que normalment ve el típic barco de turistes que esperàvem, però que avui no ha pogut per alguna raó que no arribem a entendre (el meu anglès no dóna per gaire). Li demanem si és possible veure foques, ens diu que si i que ja ens avisarà. També li demanem si és possible veure àguiles pescadores, ens torna a dir que si, surt de la ruta establerta i ens acostem a una illa. A les branques d’un pi mig mort i un ran niu, rondant a prop seu dos adults i tres polls que ja fan els primers vols, ens estem uns minuts contemplant un espectacle que ens agrada molt.

Reprenem el camí i comença a ploure. Arribem a l’illa i la noia que s’encarrega del bar i controla el càmping, que parla castellà, ens explica que és difícil veure foques en aquesta època, ja que estan la major part del temps submergides en busca d’aliment, per passar l’hivern, i que, en tot cas, es veuen tot passant amb el vaixell descansant sobre alguna roca. Tenim quatre hores abans no ens recullin, farem l’excursió de set quilòmetres que fa tota la volta a l’illa. Passegem per pinedes impressionants, humides, plenes de molsa i líquens, el camí sovint passa pel costat del llac, tacat d’illes i illots. De totes les excursions que hem fet, i farem, durant el viatge, aquesta potser va ser la millor, segurament, la més maca. Continua plovent i això em permet afegir un altre bimbo a la llista, es tracta d’un amfibi, la Rana arvensis, molt semblant a la granota roja... qui no es conforma, és per què no vol.

Quan pugem al vaixell, per tornar, para de ploure. Ens fa una mica de ràbia, però també ens permet gaudir millor del paisatge, ara si, des del típic vaixell turístic, molt més lent. L’última sorpresa és sobre unes roques reposant, veig, quan ja havia perdut l’esperança, la foca del llac Saimaa, una subespècie de foca jaspiada (Phoca hispida saimensis). També coneguda com a foca de marbre pels bells dibuixos de la seva pell, és un dels animals més rars del món. Quan es van fondre els gels a finals de l’última glaciació, es van formar grans llacs en les terres adjacents. És aquí on aquesta subespècie queda “atrapada”, no podent arribar a aigües marines. Per sobreviure van haver d’adaptar-se a un medi, l’aigua dolça, que no era el seu (sent un interessant exemple de la capacitat d’adaptació del món animal a les condicions adverses). La seva població actual és d’un centenar d’individus.

És més de mitja tarda i ens queden uns quaranta quilòmetres de camí, a la cabana s’hi està molt bé però no ens podem permetre el luxe de pagar setanta-cinc euros per una altra nit. Arribem al càmping de Savonlinna i comprovem la passió dels finesos per la sauna. La recepció és, també, un bar restaurant. Hi ha un animat sopar que acabarà en cants eufòrics, segurament a causa de la cervesa (una altra passió finesa), dins la sauna que hi ha una mica més enllà, al costat del llac. Afortunadament, en aquests països sopen molt d’hora.

UNA MICA DE TOT

Dia tretze: Rantasalmi - Olavinlinna - Kerimäki - PN Valkmusa - Hèlsinki.

A Savonlinna hi ha el castell d’Olavinlinna, un dels més bonics de Finlàndia. De murs gruixuts i alts, i formes típiques, es troba en un illot al costat de la riba de llac. Pel seu aspecte, devia ser inexpugnable. La visita és guiada en anglès, no entenem gairebé res. Per sort, com sempre, ens han donat un llibret explicatiu a l’entrada. Ens sorprenen els antics wàters, potser per aquesta tendència tan catalana a l’escatologia, no podem deixar de fixar-nos-hi. Els nobles del castell vivien a les parts altes de les seves torres, les torratxes que sobresortien dels seus murs, tenien una doble funció: defensiva i higiènica. A més de la finestra estreta pels arquers, hi ha un forat a terra, que dóna directament a l’exterior, i que permetia evacuar el que fes falta còmodament assegut en un banc de fusta, òbviament, també foradat. Com que, a més, les torratxes, estan situades a una alçada considerable i, més o menys, sobre el llac, suposem, les olors devien quedar relativament lluny.

Sense poder entretenir-nos-hi massa, d’aquí marxem cap a Kerimaki, l’església de fusta més gran del món, amb una capacitat fins a tres mil persones assegudes. Tot seguit anem cap a Retretti, on també fem una breu visita a un centre cultural ubicat en unes antigues mines remodelades, hi ha un museu d’art contemporani que no ens acaba de convèncer, tot i que s’hi ha algunes obres molt maques i una exposició de Dalí que ens agrada molt.

Continuem el camí esquivant tots els ruixats. No n’enganxem cap tot i que en veiem força al nostre voltant. Durant tot el viatge fa, ha fet i farà cada dia el mateix temps, com diu la cèlebre frase: núvols, clarianes i ruixats dispersos... per sort i per desgràcia, l’únic que ens va tocar va ser el de Linnansaari.

Travessem un parell de ciutats, Mikkeli i Imatra, amb més de cent mil habitants. Tal i com ens va passar a Turku, Tampere o Kuopio, mai tenim la impressió de què això sigui així, les travessem pràcticament sense ni adonar-nos-en. Els carrers són amples, mai hi ha gaire trànsit i els grans parcs i jardins amaguen, sovint, edificis no gaire alts (a Finlàndia no tenen problemes d’espai, amb una superfície molt més gran que la de Catalunya només hi viuen quatre milions d’habitants).

Tenim temps de fer una parada al Parc Nacional de Valkmusa, una altra torbera envoltada de pins, per on passegem sobre taulons i on fem un altre bimbo: el picot garcer mitja. Tot plegat fa que anem tard i arribem gairebé de fosc al càmping de la capital de país. Afortunadament, com la majoria, està molt ben indicat.

EN TRANSPORT PÚBLIC

Dia catorze: Hèlsinki.

Al càmping mateix, escarmentats, comprem la targeta de la ciutat: ens permetrà pujar durant tot el dia en qualsevol transport públic, inclosos vaixells, i entrar a tots els museus i monuments de la ciutat. No és massa cara, uns vint-i-cinc euros (llavors cent trenta cinc marcs finesos) que, al final del dia, donarem com a més que amortitzats... i això, sense comptar amb la comoditat de no haver de pagar cada vegada. La parada de metro, que ens portarà al centre de la ciutat, és just a la sortida del càmping al costat d’un gran pàrquing, ple a vessar, per descongestionar el trànsit del centre. M’ho miro amb enveja, recordant quants cops he estat aturat als semàfors de l’Eixample o en embús a les rondes, somniant veure una cosa així a l’entrada de Barcelona.

Comencem un llarg dia de passeig amunt i avall. La primera visita és tot just baixar, sense saber ben bé si hem encertat la parada. Som a l’estació central, obra mestre del nacionalisme finès de principis de segle, considerada el primer gran edifici modern del país. Tot seguit, amb un tramvia, ens dirigim cap al port on agafarem un petit ferri que ens deixarà a Savonlinna, un conjunt d’illes austerament fortificades i usades, encara ara i en part, com a instal·lacions militars. El que ens agrada més, però, és un submarí alemany U2 de la segona guerra mundial: en un espai claustrofòbic hi convivien de vint-i-dues a vint-i-quatre persones, al costat de motors, periscopi i torpedes (contem vuit llits, tot i que suposem que haurien de ser el triple, per fer torns i mantenir-lo funcionant contínuament).

Tornem al port de la ciutat, amb un vaixell per a turistes, i faig un bimbo inesperat: la gavina menuda. Just al seu costat hi ha la plaça del mercat on, al costat de les típiques parades de fruita i verdura, hi ha les de records per als turistes. Ho aprofitem. Una mica més enllà, molt a prop, hi ha la bella Uspeskinkirkko, la recarregada catedral ortodoxa, que visitem. Després marxem cap a Saanatintori, la magnifica plaça del senat, en gran part obra d’Engel (a principis del segle XX). A la seva part alta i al capdamunt d’unes escales, destaca poderosament la blanca senzillesa de la també bella catedral luterana.

Agafem un altre tramvia i un bus per anar cap a l’estadi olímpic, on hi ha una torre de setanta-dos metres d’alçada, que permet contemplar unes esplèndides panoràmiques de la ciutat i els seus voltants. D’aquí, tornem cap al centre d’Hèlsinki. Fa sol i els carrers estan plens de gent passejant i comprant. Dinem en un McDonald’s, molt abundants a tot el país, i tornem a agafar un vaixell, aquest cop cap al zoo, amb una bona col·lecció d’espècies autòctones. No hi ha ants... i perdo última esperança de veure’ls, ni que sigui en captivitat. Tot i que intento no fer-ho mai (perquè sé que a la natura tot depèn de moltes coses i no vull emportar-me cap decepció), és l’única espècie animal que he buscat amb insistència al llarg de tot el viatge.

Tornem un altre cop cap al port, per passejar una altra vegada per Esplanadi, les seves Rambles, per anar cap a l’última visita del Dia. Al bonic parc i al monument, que recorda a un orgue, dedicat a Sibelius, el compositor finès. Després, agafem l’últim bus i l’últim metro cap al càmping, cansats, força tard, i quasi de fosc.

ÚLTIM DIA

Dia quinze: Hèlsinki - PN Liesjärvi - PN Torronsuo - Turko.

Hem d’anar a Turku per tornar a agafar el ferri cap a Estocolm. En línia recta són uns dos-cents quilòmetres de la capital, però, per aprofitar el dia, farem les dues últimes excursions del viatge.

Primer al P.N Liesjärvi, on seguirem un camí que passa entre dos llacs confluents (o afluent l’un de l’altre). Passem per una estreta franja de terra, de pocs metres, recoberta de vegetació de ribera, que separa dos llacs de mida mitjana. Mes o menys al seu centre, un pont de fusta travessa un molt curt rierol que porta l’aigua d’un llac a l’altre.

Després, al P.N de Torronsuo. Travessem una pineda i arribem a la torbera més gran que hem vist fins ara. Com totes les que hem visitat, el camí és fet de taulons i, com en la majoria, hi ha una torre d’observació des d’on, com en algunes, observem un petit estol de grues. Un resum i un comiat que no pot ser millor.

Decidim acampar al mateix lloc on ho vam fer a l’arribada. Pel camí i quan, del tot i definitivament, havia perdut l’esperança de veure’n algun, un parell de cotxes aturats al mig de la carretera ens fan mirar cap a un camp. Un ant imponent s’hi passeja tranquil·lament, aliè a la gent que l’observa. Els ants són uns dels protagonistes de la fauna nòrdica. S’han convertit en un dels símbols dels països escandinaus, tot i que potser, o almenys en part, gràcies al senyal de perill d’animals salvatges (on apareix dibuixat).

Els ants (Alces alces) poden fer fins a dos metres d’alçada i vuit-cents quilos de pes, sent de la mida d’un cavall o més grans. Contràriament al que molta gent creu, no prefereix les grans selves de pi o avets (la taigà pròpiament dita), sinó aquelles zones (de la taigà, això si) on abunden les plantes de les que s’alimenta: bedolls joves, salzes, verns, brots tendres de pins i civada (amb el que sovint es fa necessari foragitar-lo dels camps). Aquesta vegetació sol créixer en llocs humits, ribes dels rius, llacs i aiguamolls. Neden prolongadament i molt bé, de manera que poden colonitzar les illes dels llacs. Són animals solitaris, una cosa que no és massa habitual en animals de mida gran, però en les dures condicions dels ambients boreals, li pot suposat una avantatge a l’hora de buscar aliment, especialment a l’hivern. El seu territori d’alimentació ha de ser força gran, generalment de tres-centes a sis-centes hectàrees. Ha estat una presa apreciada pels caçadors al llarg dels segles, fins al punt que va ser extingida de gran part de centreeuropa ja a l’edat mitjana. A principis del segle passat, fins a la segona guerra mundial, va patir una forta regressió. Actualment, de mica en mica, va recuperant part del terreny perdut: es troben a tota la Península Escandinava, Finlàndia i de la part oriental d’Alemanya fins a Sibèria. També és present a l’Amèrica del Nord, on es pot trobar a Alaska, Canadà i al Nord dels Estats Units. Finlàndia conserva una de les poblacions més abundants, especialment a les immenses extensions de boscos i llacs del centre i l’oest del país (La població d’ants finesa supera els 300.000 exemplars).  

Al mig de la carretera hi ha fins a sis cotxes parats, alguns ben bé al mig... tothom contempla el magnífic espectacle. Ara si, el viatge és complert, del tot.

LA TORNADA

Dies setze a divuit: Turku - Arxipèlag - Suècia / Suècia - Alemanya / Alemanya - Taradell.

El ferri fa que repetim recorregut un altre cop: l’arxipèlag i el fiord d’Estocolm. En gaudim un altre cop, descobrint nous matisos, colors i paisatges. També ens agrada veure, una altra vegada, l’espectacular maniobra que fan aquests grans vaixells quan arriben a Marieham, l’única escala del trajecte, on es creuen el ferri d’anada i de tornada, amb una puntualitat matemàtica. Els dos vaixells s’aturen, fan un gir de cent vuitanta graus i, finalment, atraquen a port “de recules” per carregar uns quants cotxes més. Al ferri constatem, un cop més, una de les coses que ens ha sorprès més de Finlàndia: la quantitat de gent borratxa que hem arribat a veure, i no pas joves, sinó més aviat tot el contrari.

Els últims quilòmetres comencem a patir, fins ara hem pogut deixar el cotxe cara avall... al ferri no hem pogut triar. Fins ara no hem hagut de descollar el cargol i manxar la bomba. Ara ho hem de fer i, afortunadament... funciona. Al ferri entre Dinamarca i Alemanya no patirem tant (un cop arribem a casa, el cotxe mai es portarà a reparar... i sempre més s’ha engegat sense problemes).

La resta de camí serà aproximadament el mateix que el d’anada, com en aquesta, els moments en què no condueixo aprofito per observar el paisatge i, quan és possible, la seva fauna: les abundants cueretes i cornelles enmantellades, un altre ant!!!, cabirols, gavines, ànecs, cigonyes, falcons i fredelugues ens desitgen, esperem, fins un altre.

Tot i que no em penedeixo de res i que si els tornés a planificar ho faria de la mateixa, els dos viatges pels països nòrdics m’han fet veure que, a vegades, no per anar a més llocs es veuen més coses. A partir d’ara intentaré aplicar-ho, sempre que pugui tenir això en compte, en viatges posteriors.

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària: Document d'Identitat

>Moneda i Preus: Euro. Finlàndia és un país car, tot i que potser és el més barat dels països escandinaus. Càmpings, i a a vegades les cabanes, tenen un preus assequibles.

Seguretat: el país és molt segur i es pot visitar sense problemes. Segurament no val la pena, però, en tot cas, per més informació es poden consultar les fitxes de viatge de la pagina web del ministeri d’afers estrangers espanyol: www.mae.es. Sovint es pot trobar una informació molt més complerta als ministeris d’afers estrangers britànic www.fco.gov.uk francès www.diplomatie.gouv.fr o Belga www.diplomatie.be(entre altres).