CRISIS

Dia 1: Taradell - Etretat

Després d’anar baixant les pretensions, primer pensava anar a algun lloc de Sud-amèrica, després potser a Islàndia, al cap de poc a Irlanda... al final em quedo a l’atur. Ara ja no és on vulgui, sinó a on pugui, i com més barat millor (i gràcies). Afortunadament els meus pares, tot i haver fet ja tres viatges amb mi, encara m’hi volen. Cap a França, doncs. I amb la sort que encara se’n refien de mi... i munto la Ruta jo (adaptada al que volien fer, això si).

---------------------------------

Marxem a les sis del matí. Després d’un dia esgotador, només havent pogut dormir cinc hores, havent d’anar de Barcelona a Vic per arreglar els papers de l’atur. Sort que no tinc un mal despertar, de fet el tinc lent, molt lent, i la majoria de neurones tarden a arrencar, almenys fins després de la dutxa. La intenció és passar tot el dia a la carretera per arribar, ja d’entrada, a lloc.

Anirem fent parades més o menys cada dues hores, tal i com està recomanat. Segurament això ens allargarà el viatge, però arribarem menys cansats. Ho tinc comprovat. Pel camí, no gaire cosa interessant, però tampoc tenim temps de parar-nos a fer cap visita i és el que sol passar quan circules per autovies i autopistes. El paisatge, que era bonic al començament, per planejar alguna escapada, torna a millorar cap al final i fins i tot veiem alguns cabirols al mig d’uns camps. El més destacable, cap el principi: el pont de Milhau (Millau), el més alt del món. Inaugurat l’any 2004 després de tres anys de construcció, la segona pila té una alçada màxima de 343 metres. El viaducte s’alça sobre set piles de formigó sobre el riu Tarn i la seva vall, fa una longitud de gairebé dos quilòmetres i mig i va ser dissenyat per Norman Foster i Michel Virlogeux. Va costar quatre-cents milions d’euros i hi van treballar gairebé tres mil persones.

De camí, també comprovem la llei de Murphy. Hem passat per moltes àrees de picnic, la majoria boniques i molt ben condicionades, quan ens volem parar a dinar, però... ens costa trobar-ne una!

Arribem a Etretat després de gairebé catorze hores al volant, a quarts de nou. El càmping del poble està ple. Som a ple mes d’agost i és tard. Seguirem carretera amunt i anirem provant en tots els que anem trobant. Porto una llista amb els càmpings de la zona. El primer que trobem, a uns dos quilòmetres, però, no el tinc marcat. Potser perquè és una mica “cutre”, però, per catorze euros la nit tampoc és pot demanar massa. És una casa de pagès que, suposem, per aprofitar una mica l’estiu han condicionat un prat del costat per fer-hi unes parcel·les i uns lavabos. A la Ferme de le Manoir, però, hi estarem prou bé. Curiosament, manoir en francès vol dir mansió o residència d’un noble (tot i que això no ho sabré fins un cop hagi arribat a casa, mentre escric això).

Estreno la tenda que em vaig comprar al Decatlhon abans de marxar. És molt pràctica i en menys de cinc minuts està parada... claus inclosos! Estreno, també, el sac de dormir amb matalàs inflable incorporat, comprat al mateix lloc, sense saber ben bé com anirà. En molt poca estona ho tinc tot organitzat.

Anem a dormir d’hora. Estem cansats i la mare, a més a més, una mica espantada perquè no es troba gaire bé. Per sort, demà tenim previst un dia tranquil.

CINGLES

Dia 2: Etretat

Ahir vam anar a dormir d’hora i ens llevem d’hora. El sac i la tenda han anat, i aniran, molt bé. Esmorzem, magdalenes amb xocolata, endrecem quatre coses i marxem. Comença el que serà la rutina d’aquests quinze dies de viatge.

Deixem la furgoneta a un pàrquing gratuït de les “afores”. Ens hi passarem tot el dia, el poble és petit i gairebé no hem de caminar per arribar-hi. Avui tenim previst un dia sense presses: una caminada vorejant els cingles de la costa. Tot just arribar al passeig marítim, on hi l’inici de la caminada, comencem a fer les primeres fotos i el primers vídeos. A la costa d’Albâtre els cingles formen una impressionant muralla de guix que, en alguns punts, arriben als cent metres d’alçada. Les onades, el vent i les pluges mica en mica han i l’hi van donant forma. És a Étretat on aquest cingles prenen les formes més belles. La vista des del poble ja és impressionant i encara ens hi hem de posar. Anem fins a la Porte d’Aval (que recorda el cap d’un elefant amb la seva trompa bebent). D’aquí, a la Manneporte, molt a prop i segurament l’arc més espectacular i bonic de la zona. Tot seguit, deixant un bon grapat de turistes enrere, fins a la Punta de la Courtine, a l’entrada de la vall d’Antifer, un espai protegit per ser una de les rares valls de la costa que no estan urbanitzades (amb una fauna i flora molt interessant, que no podem gaudir).

Reculem per on hem vingut, tot seguint el sender GR-21, que va del Port de Le Havre  a le Tréport, resseguint tota la costa normanda. El dia és ennuvolat, no plou però fa una mica de fresca, haurem d’anar tot el dia amb un jersei prim. Dinem a la furgoneta, l’arròs fred, el llom i l’albergínia arrebossada que encara portem de casa, i que va ser el dinar i el sopar d’ahir.

A la tarda anirem cap a l’altre banda del poble, allargant la caminada pels penya-segats una mica més, sempre amb calma i pel mateix sender. Anem fins a la Porte d’Amon. Bonica, un sender porta als seus peus, ran de mar. Hi baixo amb el pare, el que ens permet contemplar tot plegat des d’un altre punt de vista, igual de bell. Pugem per on hem vingut i continuem caminant, un altre cop els tres. El punt final és el Roc Vaudieu que, com l’Aiguille de Belval, són els vestigis d’antics cingles i els seus arcs en una costa fràgil, de sílex, molt sensible a l’erosió... que pot arribar als deu centímetres a l’any.

Tornem per on hem vingut. En total, poc a poc i durant tot el dia haurem caminat uns nou quilòmetres. El sol, però, ara és deixa veure i al final gairebé acabarà sortint del tot. Anem molt bé de temps i un altre cop al poble aprofitem per fer-hi una volteta. Està bé però res de l’altre món.

Una altra vegada a la furgoneta decidim no tornar al càmping. Anirem fins a Notre Damme de la Garde du Mer, al cap de munt del cingle, al costat del poble (i per on ja hem passat). Esperarem, llargament, la posta de sol. Aprofitem l’espera per visitar el Monument a Nungesser et Coli (els primers aviadors que van intentar de travessar l’Atlàntic, sense èxit). També per fer i menjar-nos els entrepans de sopar.

Després de la bonica posta de sol, encara ens queda una mica més d’espera... de fet ens hem quedat per això. De nit els cingles al voltant del poble s’il·luminen. L’espera val la pena, l’espectacle és realment impressionant. Aquest any, però, que podia portar el trípode sense problemes, sense que em suposes cap esforç i sabent que no el passejaria per res com en la majoria de viatges... me l’he deixat a casa!!! Per sort en puc improvisar un, recolzant la càmera a un d’aquells típics binoculars de pagament, i podré fer alguna foto decent. Afortunadament m’he passat a la fotografia digital i puc fer tantes provatures com vull.

Cap al càmping i a dormir. Contents.

AMB EL TEMPS JUST

Dia 3: (Etretat) - Merville - Ranville - Bayeux

Ens llevem d’hora, a les vuit, desparem i marxem cap a les deu. Per anar al següent destí, com farem habitualment, posem el Tom Tom. Fem cent deu quilòmetres tot travessant Normandia, una plana més o menys ondulada, més o menys plana. Camps i prats amb clapes de bosc o files d’arbres aquí i allà. Travessem, també, l’impressionant pont de Normandia (que fa 2143 metres), pagant, això si, el peatge corresponent.

La primera visita és a Ranville. Hi comprem la targeta de Normandia que, per un euro, ens servirà perquè ens facin descomptes en totes les entrades de gairebé tots els llocs relacionats amb el desembarcament de Normandia. Al Poble hi ha un petit museu dedicat al primer pont que va ser alliberat a França a la Segona Guerra Mundial: el Pegasus Bridge. La missió va tenir lloc poques hores abans del desembarcament aliat, que ha donat fama a aquestes costes. Va ser aquí on va tenir lloc el primer combat del dia D i on, tot i que la operació va ser un èxit, hi va haver els primers morts d'aquesta gran operació bèl·lica. També és aquí on, nosaltres, comencem una sèrie de visites als diferents escenaris d'aquesta decisiva batalla històrica.

El museu està força bé i podem escoltar les explicacions del guia, molt bones, es nota que li agrada el que fa i ho transmet... tot i que seguim el francès una mica com podem. Dia D, 00:15 de la matinada: Els ponts  sobre el canal de Caen i el riu Orne són clau per evitar el reforçament de les tropes alemanyes i protegir el flanc esquerra del desembarcament. Cinc planadors aterren silenciosament a pocs metres del pont (i un sisè, per error, a quinze quilòmetres). Davant la sorpresa de la guarnició alemanya, que no es va adonar del que passava fins que va ser massa tard, el pont és conquerit, en poc més de quinze minuts, per tropes de la 6a Divisió Aerotransportada Britànica. Al museu, a més d’uniformes, armes i altres objectes relacionats amb aquesta història i els seus protagonistes, sovint els originals, hi ha el pont original i la maqueta d’un planador a mida real.

Marxem. Confós per alguns cartells i el Tom Tom ens perdem una mica, tot i que està molt ben indicat, però acabem arribant a la segona visita del dia. Una altra de les missions de la 6a Divisió va ser neutralitzar la bateria de Merville (des d’on es podien bombardejar les platges del desembarcament). La missió també va ser un èxit i, abans de l’alba, va ser presa, tot i que el seu preu va ser molt elevat, amb més de sis-centes baixes i sis-cents desapareguts. La bateria està bé, però la raó perquè hem vingut aquí és l’espectacle de so i llum que anuncien. Dins d’un els blockhaus (búnquer) es recrea l’ambient que es va viure durant el Desembarcament. Com sonava el canó que disparaven els alemanys dins i els trets i les bombes que queien fora. El so està molt ben aconseguit i fa que et fiquis, una mica, dins la batalla. L’espectacle de llum, en canvi, La llum, tot i que difícilment millorable, potser li falta alguna cosa. La resta del museu també està bé, especialment l’avió Dakota original (un avió de transport militar que va ser molt usat pels aliats durant la segona guerra mundial), que es pot visitar, i on també hi ha un petit efecte sonor.

Entre una cosa i una altra ja és més de migdia i el pare ja pateix pel càmping (vist el d’ahir). Com que som a prop anem fins a Arromanches, la primera de les visites previstes per a demà, però el càmping està ple i n’hem de buscar un altre. Decidim provar a Bayeux, un poble una mica apartat de la costa i la visita prevista per aquesta tarda. El càmping municipal és molt bonic i no tenim cap problema per trobar-hi lloc, tot i haver-nos d’esperar una mica a recepció. Ho deixem tot parat i ho aprofitem per fer i menjar-nos els entrepans de dinar. Al poble hi anirem a peu.

Una mica justos de temps, anem directament al Centre històric de la ciutat, medieval, on hi ha el tapís de Bayeux (o tapís de la reina Matilde). Paguem l’entrada i lloguem l’audioguia, amb explicacions molt bones i didàctiques. El tapís de Bayeux, és un gran llenç brodat, peça única de l'art del segle XI, que relata mitjançant una successió d'imatges amb inscripcions en llatí, els fets que van precedir la conquesta d'Anglaterra pels normands en commemoració de la Batalla de Hastings. Des dels anys 80, l'original, que fa setanta metres de llargada i és un dels tresors de França, es conserva i exhibeix al Centre Guillaume le Conquérant de la ciutat. Val la pena, és molt bonic i als tres ens agrada molt. Pràcticament tanquen les portes darrera nostre, tot i que, potser per això, hem fet la visita amb molt poca gent.

Tot seguit anem a la Catedral romànica i gòtica, construïda entre els segles XI i XIII, molt a prop, també amb el temps just. Tot i que “ens fan fora” hi podrem fer la volta sencera. Ja sense presses, acabem de fer una volta pel poble, força bonic, tot i que no espectacular.

Tornem cap al càmping, per descansar una estona i sopar. Ahir i abans d’ahir anava amb un lot a la tenda, a partir d’avui però, se’ns acudeix que hi podem posar una bombeta, aprofitant que demanem llum per a la furgoneta i tenim el material necessari. El lot que porto va bé, però m’hagués anat millor un d’aquell semblants al càmping gas.

Som dissabte hi es nota. El càmping gairebé s’ha acabat d’omplir i és una mica sorollós, se sent força música i teles... no tenim la tranquil·litat dels primers dies. Afortunadament només serà avui, el soroll tampoc dura massa i podem descansar bé.

INTENSIU 2a GUERRA MUNDIAL

Dia 4 Arromanches - Longues sur Mer - Cementis Americà i Alemany - Pointe su Hoc - Crisbeq

Ens llevem, esmorzem i marxem d’hora, un cop ho hem desmuntat una mica tot. Com ahir, a la parcel·la del càmping només hi quedarà la meva tenda, la taula i quatre cadires. Tenim previst un dia atapeït.

La primera visita és molt a prop, a uns 10 quilòmetres. Arromanches va ser un altre dels punts clau del desembarcament. A les seves platges encara hi ha les restes d'un port artificial aliat construït poc després del dia D, per tropes britàniques. A les seves afores, al cinema Arromanches 360º, una sala circular única a França, s'hi projecta la pel·lícula "El preu de la llibertat", un document excepcional que combina imatges de la Normandia actual i del desembarcament, en homenatge als soldats que hi van participar. Entrem just a l’hora, a una de les primeres sessions, encara no hi ha gaire gent. Els efectes, sense ser molt espectaculars, estan molt bé i, drets al mig de la sala, ens anem girant contínuament (tot agafats a les baranes, per no marejar-nos). La pel·lícula és emocionant i ens agrada molt als tres. Ha valgut la pena. A la sortida ens entretenim al mirador que hi ha al costat, des d’on es divisa, molt proper, el poble d’Arromanches i, molt clarament gràcies a la marea baixa, les restes del  port artificial.

Furgoneta, Tom Tom i cap a la segona visita, a uns deu quilòmetres. Les bateries de Longues Sur Mer. Des de dalt un cingle de seixanta-cinc metres, una situació ideal des d’on dominaven l’oceà proper i les platges d’Omaha i Gold, els alemanys hi van instal·lar quatre canons de 150 mm. Tot i els intensos bombardejos a que va estar sotmesa el dia D, els seus canons no van deixar de disparar a la flota aliada, des de l’alba fins a les cinc de la tarda, quan va ser neutralitzada. L’endemà els cent vuitanta-quatre homes de la guarnició es van rendir a les tropes britàniques. Ara és un testimoni impressionant del que era un element autònom del Mur de l’Atlàntic alemany, a més de l’única bateria de la regió que conserva els canons originals, en força bon estat.

Després de la segona discussió del viatge, ves a saber perquè, ens dirigim cap a la tercera parada del dia. El cementiri Americà d’Omaha beach. Com en l’anterior, l’entrada és gratuïta, tot i això, aquí ens sorprenen els estrictes controls de seguretat, amb detector de metalls i raig X per a les bosses. La visita comença amb la pel·lícula Letters (cartes), en anglès i francès subtitulada en aquest dos idiomes. Són les cartes i les postals d’alguns dels soldats morts aquí, amb el testimoni de familiars propers. Molt emotiva i trista, la seguim com podem, tot i que bastant bé (curiosament llegint els subtítols en les dues llengües), especialment els pares. Tot seguit fem una passada molt ràpida pel museu, tot i que està molt i molt bé, per anar fins al cementiri.... el que surt a la majoria de pel·lícules americanes. En una area de setanta hectàrees hi descansen les restes de 9.387 militars nord americans, la majoria morts durant el desembarcament, tots senyalitzats amb una creu blanca. Les tombes miren cap a l’oest, cap els Estats Units. Tot i que hi molta gent, impressiona força i és bonic.

A la sortida ens quedarem totalment bocabadats, incrèduls... és totalment lliure, sense cap mena de porta!!! Com si un terrorista entres per la porta principal, demanant permís. Suposo que és una mica el que es pot esperar dels nord-americans, que per entrar al seu país et pregunten si hi vas a cometre actes terroristes o a delinquir!!!

De camí cap a la següent visita prevista ens aturem a dinar, entrepans, prop de la platja i al costat d’un búnquer que ni surt al mapes. Pràcticament només arrencar anem veient llocs encara molt més bonics per menjar, just al costat de la platja d’Omaha. Murphy, a vegades, és implacable.

La quarta visita és a una altra bateria alemanya. Símbol del coratge dels soldats americans, la Pointe du Hoc és un altre dels tràgics escenaris de la guerra. Des d'aquest cap, des d’on es dominaven les platges d’Omaha i Utah, els alemanys hi van situar una important fortificació. Sotmesa a intensos bombardejos per mar i aire just abans del desembarcament, els alemanys van enretirar  i substituir els canons “originals” per fustes. Van oposar una gran resistència, ja que els aliats, per culpa d’un error, també van perdre l’efecte sorpresa. No va poder ser fins dos dies després del primer combat que els americans van poder conquerir el cap, gràcies als reforços i patint grans pèrdues. Dels dos-cents vint-i-cinc Rangers que van desembarcar el primer dia destinats a aquesta missió, només vuitanta van quedar en condicions de seguir lluitant. Actualment la zona està condicionada, s’hi pot fer un petit recorregut a peu per un impressionant paisatge lunar, ple dels cràters de les bombes, amb les restes, més o menys senceres, dels blockhaus alemanys.

Fent uns pocs quilòmetres més arribem al Cementiri Alemany de La Cambe. En una clariana sembrada d’arbres i creus de Malta agrupades de cinc en cinc, reposen, generalment de dos en dos, els cossos de 21.200 soldats alemanys. Al centre del cementiri, un gran túmul coronat per una creu, marca el lloc on van ser inhumats dos-cents noranta-sis soldats no identificats. Als tres, i per un criteri purament estètic, ens sembla més bonic, acollidor i impressionant que l’Americà... i tot i que potser injusta però comprensiblement, amb molt menys visitants. La diferència és abismal. Eren els dolents.

Són, també, els primers cementiris que visito en un viatge. Normalment és un tipus de turisme que no m’interessa gaire, per no dir gens. Aquí, però, són visites obligades i ara, un cop vistos, no me’n penedeixo gota.

Tom Tom i cap a l’altre visita prevista, amb la mala sort que ens perdem una mica. Hi ha dos pobles amb el mateix nom i hem escollit l’erroni. Per sort, abans de marxar m’he mirat el mapa i de seguida me n’adono. El reprogramem i girem. Arribem a la bateria de Crisbeq, a Saint Marcouf, amb el temps just per fer una visita ràpida abans no tanquin (ens adverteixen a l’entrada, però és avui o mai). Amb vint-i-un blockhaus comunicats per més d’un quilòmetre de trinxeres, aquesta bateria costera era una de les més importants. Va ser conquerida per forces aliades dos dies després del desembarcament després d’oposar, també, una forta resistència... fins i tot va ser bombardejada per una altra bateria alemanya propera, a petició del cap de la mateixa bateria... amb la intenció d’allunyar els soldats aliats, mentre ells es refugiaven a l’interior dels sòlids blockhaus. En l’actualitat és un museu amb l’aquarterament, la infermeria i la cuina completament equipades.... Anem tan ràpid per no perdre’ns res, però, que al final fins i tot encara ens sobra una mica de temps!!!

Cansats i ja una mica saturats de desembarcament, decidim fer encara una última visita, per passejar-nos una mica per la sorra, a la platja de Utah. El museu està tancat, ja ho sabíem, tot i això a fora hi podem veure un de les barcasses del desembarcament (també alguns monuments i tancs), possiblement una de les poques coses que ens faltava per veure. La platja, en marea baixa, és bonica i un punt final relaxant a un dia intensiu.

D’aquí tornem ja cap al càmping, a uns seixanta quilòmetres, per sopar i anar a dormir. Avui està molt més tranquil, només sentim els forts roncs del veí, a estones. L’invent de la bombeta va molt bé i puc llegir i escriure molt més còmodament. Les visites d’avui, sense que n’hi hagi hagut cap d’espectacular, tot i que més d’una emotiva, ens han permès reviure, si es pot dir així, aquella batalla que va marcat el curs de la història d’Europa i, segurament, de mig món. Han valgut molt la pena.

MASSA GENT

Dia 5: (Bayeux) - Mont Saint Michel

Després de la nova rutina diària, marxem del càmping una mica més tard. Toquen, primer, cent quaranta-cinc quilòmetres per autopista. Ho aprofitarem per aturar-nos en un supermercat i fer algunes compres, entre elles un pollastre rostit per dinar. Avui no tenim un dia tan atapeït.

Arribant comencem a veure el Mont Saint Michel de lluny... fent una llarga cua a la carretera, de poc menys d’una hora. El trencant conflictiu hi ha un càmping. Dubtant, ens en hem saltat uns quants, i, com que aquest sembla força prop del monestir, decidim aturar-nos-hi. Està força buit i ens hi quedem.... al vespre, quan tornem, ens adonarem que hem encertat... estarà pràcticament ple! Parem la meva tenda, deixem la taula i les cadires, dinem i marxem.

Aparquem en a l’immens pàrquing, l’únic que hi ha. Haurem de caminar una mica, apropant-nos poc a poc a l’impressionant abadia. A aquesta hora, en marea baixa, envoltada de sorra. Travessem la porta de les muralles i entrem al carrer principal, i pràcticament l’únic, ple de botigues, bars i restaurants... ple gent. Massa gent, fins al punt de ser estressant.

En vistes d’això anem de dret a l’abadia, tement haver de fer cua per acabar quedant-nos sense entrada. De cua en fem, i una bona estona, però podrem entrar sense problemes. A dins també hi ha molta gent, però, afortunadament, no tanta com a fora i, excepte en alguns punts, i per fer algunes fotos, no és “agobiant”. Lloguem l’audioguia, amb bones explicacions, tot i que, a vegades, un pel llargues. La visita comença a la sala dels Guàrdies, entrada fortificada de l’abadia, per pujar fins a la terrassa oest per les escales del Grand Degré. Abans de passar-hi, un petit museu explica la història del monestir. El Mont Sant Michel és un illot rocós situat a la desembocadura del riu Couesnon on, a partir de l’any 709, s’hi va construir un santuari en honor a l’arcàngel sant Miquel. Ràpidament es va convertir en lloc de peregrinatge i ja en el segle X s’hi va instal·lar una comunitat benedictina, mentre a la part baixa hi creixia el poble. És, també, un exemple d’arquitectura militar, inexpugnable durant la Guerra dels Cent Anys, les seves muralles van resistir els atacs anglesos convertint-se en un símbol nacional. Sortim a la terrassa, des d’on és domina pràcticament tota la badia. D’aquí entrem directament a l’església abacial, al cim del rocam, a vuitanta metres sobre el nivell de mar, construïda i reconstruïda al llarg del temps en diversos estils. La visita continua pel bonic claustre, per passar al refectori, on els monjos menjaven en silenci mentre un d’ells feia la lectura. Baixem per unes escales a la sala dels Hostes, sota el refectori, per anar fins a l’espectacular cripta dels pilars gruixuts, de mitjans del segle XV. D’aquí a la cripta de sant Martí i la capella de sant Esteve, per baixar unes altres escales fins al passeig cobert i la bonica sala dels Cavallers, la sala de treball i estudi dels monjos.

A la sortida baixem cap al poble una altra vegada, sense preses i resseguint la muralla, més tranquil·la. Des d’aquí veiem gent a la platja i decidim anar-hi, el pare i jo, mentre la mare s’espera al costat dels murs. De lluny i sense gent el monestir sembla encara més preciós, tot i que el cel s’ha anat ennuvolat encara més i ja no es veu el sol. La seva fama és merescuda. Posem el peus en remull i tornem a buscar a la mare.

A la carretera hi ha una llarga cua, ara, però, per marxar. En lloc de tornar al càmping ens quedem a la furgoneta per fer una altra llarga espera, prevista, que aprofitarem, com l’altra vegada, per sopar entrepans. La marea puja sorprenentment ràpid, tot i que potser una mica exagerades, segons les dites: “a la velocitat d’un cavall al galop”. De fet, les espectaculars marees de la badia van contribuir molt a fer-la inexpugnable. Durant segles va ser únicament accessible per via terrestre en els moments de marea baixa, i per via marítima quan la marea era alta. L’espectacle, però, encara no s’ha acabat, esperem una estoneta més i veiem el monestir il·luminat, realment bell. Val la pena. L’espera, com a Etretat, ha valgut la pena.

La mare està cansada i tornem al càmping. Ja no hi cua però encara hi ha força transit. Abans d’anar a dormir, però, decideixo anar fins a la cantonada per veure l’abadia completament de nit. M’acompanya el pare i, per això, el passeig és converteix en una caminada fins pràcticament les portes del monestir... de quatre quilòmetres i mig (anar i tornar). Afortunadament, a mig camí, em deixen un trípode i puc fer alguna foto, i ja just al davant, puc improvisar un trípode amb una paperera i fer-ne unes quantes més. En la majoria de viatges sempre me l’he emportat i l’he carretejat, sovint per res, i aquest any, que no tinc problemes d’espai o pes a la bossa... me l’he deixat a casa!!!

MURALLES, TORRES I FARS

Dia 6: (Mont Saint Michel) - Saint Malo - Dinan - Cap Fréhel

Al vespre ha plogut una mica i avui el cel fa molt mala pinta, fins i tot canvio els pantalons curts pels texans. Marxem volent passar per davant del monestir, per fer-hi una última ullada. Hi comença ha haver cues i molt transit i girem cua de seguida... fent cas al Tom Tom, que no para d’insistir que canviem de sentit d’una vegada.

La primera parada del dia és relativament a la vora (a cinquanta-cinc quilometres). Aparquem relativament a prop del casc antic i ens hi passegem. Fundada al segle XII, la ciutat de Saint Malo (Sant Malou en bretó[1]) és coneguda com la ciutat corsària. El seu màxim esplendor va ser als segles XVII i XVIII, gràcies al comerç amb les Indies, Xina, Àfrica i Amèrica. Durant la segona guerra mundial va ser completament arrasada, sent reconstruïda pràcticament tota amb absoluta fidelitat. Ens passegem pels seus carrers i les seves muralles, envoltades per l’oceà, ara en marea alta.

Fent cas de les indicacions del GPS arribem a la segona parada, Dinan, a trenta-tres quilòmetres més. Aparquem, pagant, al centre de la ciutat. Aprofitem per dinar i, tot seguit, fer una passejada a l’atzar pel centre històric. Considerada una de les ciutats bretones més boniques, conserva els seus encant medievals, com les muralles, els carrers empedrats i algunes cases de fusta aixecades sobre pilars. Pugem a la torre del rellotge, del segle XV i amb una alçada de quaranta-cinc metres, des d’on hi ha unes vistes del poble impressionants. Em fa mitja por, cada cop m’agraden menys les altures i s’ha de tenir present que s’hi toquen quarts i hores, amb una fresa atordidora. Ens agrada molt. Continuem la volta pels carrers fins a l’església de Saint Saveur (amb elements romànics, gòtics, clàssics i barrocs), i la de Saint Malo (d’estil gòtic i renaixentista). Sense preses, el poble és realment bonic (i ens agrada més que Saint Malo, tot i que té més renom). Faig una ultima i ràpida visita al castell, de finals del segle XIV, mentre els pares m’esperen al cotxe, al costat mateix.

Tornem a agafar el cotxe per fer quaranta quilòmetres més. El Tom Tom, ens sembla i com ja ens ha semblat algun dia abans, ens fa passar per alguna carretera secundaria. A partir d’ara, consultaren millor el mapa abans de marxar per no fer-ne cas sempre (tot i que vagi molt bé). Vista l’experiència d’ahir, abans de començar la visita acampem, a Teberon. Parem la meva tenda, berenem i descansem una miqueta. Mentre, el sol acaba sortint una altra vegada.

Tot i que ja ens ho imaginàvem, la primera visita serà frustrada. El Fort la Latte està tancat i no ens hi podem ni acostar. Fent alguna parada per contemplar la bella costa de la zona, arribem al cap Fréhel (Frehel en bretó). Aparquem al far. Construït l’any 1950, és un dels més potents de França, la seva llum arriba a cent deu quilòmetres de distància. La passejada és molt curta, d’un quilòmetre i dos cents metres, però val molt la pena. El cap, segurament un dels llocs més impressionants de la Bretanya, amb cingles que dominen el canal de la Mànega des de setanta metres d’alçada, és realment bonic.

Cansats, tornem cap al càmping ben entrada la tarda, fent encara alguna parada més per contemplar l’impressionant paisatge, i fent una mica més de volta del que tocava. Sopar i a dormir.

FORMES IMPOSSIBLES

Dia 7: (Cap Fréhel) - Pointe du Minard - Ploumanac'n (sentier des Dounaiers)

Com gairebé cada matí, esmorzem, ens dutxem, desparem tenda, endrecem la furgoneta i marxem. Fa sol. Al matí improvisarem una mica. Seguim la carretera de la costa amb la intenció d’aturar-nos en un o dos caps. El primer, sense voler, ens el salten i continuem el camí. El segon, tot i que ens costa una mica trobar-lo, no. Fem el que està indicat com la Route des Falaises. La Ruta dels Cingles de Plouézec (Ploueg-ar-Moren en bretó) i la Pointe de Minard, en una costa verda i salvatge on s’alternen platges més o menys solitàries, amb penya-segats abruptes, segurament injustament, no té tan nom com altres caps de la Bretanya, però val molt la pena. És una carretera estreta que passa, ran de mar, entre la platja d’Anse de Fréhec i el cap de Bilfot. Hi anem fent parades per contemplar el bonic paisatge i fer fotos. Fugim, de passada, d’altres zones turístiques més massificades. Ens agrada molt.

Entre una cosa i una altra se’ns fa tard i marxem cap a l’excursió prevista per a la tarda. Al voltant del migdia, mentre el cel s’ennuvola, arribem a Perros-Guirec (Perroz-Gireg). Busquem càmping. Al primer que anem la recepció està tancada, encara que hi ha un telèfon per avisar... però, tot i que el meu francès dóna per molt més del que m’imaginava, tot i estar molt rovellat des del Institut, no em veig en cor de fer una trucada. Ho deixem estar i anem a buscar-ne un altre (i, en tot cas, ja tornarem més tard, quan obrin). Poc més endavant, però, en trobem. El Càmping Le Ranolien, si bé té molts més serveis, ens costa més del doble dels que hem anat fins ara, uns quaranta-vuit euros. Tot i això, ens hi quedem.

Un cop muntada la paradeta anem a caminar, amb l’avantatge que no hem d’agafar el cotxe, que també s’agraeix. El càmping queda just al mig del Sentier des Douaniers, que és el que hem vingut a fer. Anem primer cap a Ploumanac’h, començant per la part més bonica de la caminada i, segons les informacions que hem trobat, de la Costa del Granit Rosa. En aquesta zona les roques prenen belles formes impossibles, per a tots els gustos. No parem de fer fotos i filmar. El paisatge, tot i els núvols i la gent, és impressionant. Estem més de dues hores per fer només... uns dos quilòmetres i mig!!! Reculem per on hem vingut sense aturar-nos al càmping, per continuar fins a la bonica platja de Trestaou, fent l’altre meitat, i tornar a recular, mentre es comença a fer fosc.

El camí que hem fet és una part del sender GR-34, de Vitré a Quimperlé per la costa Bretona (i que empalma, a traves d’un altre GR amb el de la costa normanda). Un GR que tornarem a trobar demà i demà passat... i que ha de ser espectacular.

Sopem i fem una volteta pel càmping, que està molt bé (demà, abans de marxar hi compraré algun record per mi. Com en cada viatge alguna figura petita, en aquest cas, la reproducció de dos Fars de la Bretanya (ho vaig començar a fer sense voler des del principi, ara, però, no puc marxar d’enlloc sense). Escric el diari, llegeixo una mica i a dormir.

MÉS CAPS

Dia 8: (Ploumanac'h) - Crozon - Pointe du Van - Pointe du Raz

Matí, com sempre. Avui, però, tenim per davant el dia menys planificat de tots. Només sé més o menys on hem d’acabar. Improvisem una mica i decidim anar a Crozon (Kraozon), tot passant per l’interior. La intenció és que, aprofitant que el mapa marca que algunes carreteres són interessants, deixar una mica la costa i veure, ni que sigui de passada, la Bretanya interior i més desconeguda.

Ho fem. Les carreteres per on passem no són massa diferent de les que hem passat fins ara, excepte per algunes vistes elevades. El paisatge és, doncs, un relleu més o menys suau, més o menys ondulat recobert per un mosaic de cultius i prats verds, sovint envoltats d’arbres. Pel camí ens sorprenen tres coses. Una són els cartells bilingues amb els noms bretons de pobles i ciutats, tenint en compte la situació d’aquesta llengua i el respecte que sempre han demostrat els francesos a les seves cultures minoritàries. L’altre, continuant la tònica dels últims dies (i de demà també), és que arreu veiem cartells que anuncien la venta de sidra de la Bretanya (i calvados i pommier)... però encara no hem vist, ni veurem, ni una trista pomera. L’última és quan ens parem en un poble, en tots hi ha lavabos públics, tot i que a vegades són pagant, n’hi ha tot arreu i mai tenim problemes per això ni ens veiem forçats a entrar en algun bar sense tenir-ne ganes, o altres coses pitjors... francament envejable. La carretera se’ns fa una mica llarga, però segurament és perquè el dia no acompanya massa, està ennuvolat i plovisqueja a estones, tot i que no arriba a ploure de veritat en cap moment.

Al migdia arribem a Crozon per fer una volta per la península homònima. Anem fent parades amb el cotxe i el pare fa una caminadeta... una altra vegada pel GR 34. I una altre vegada penya-segats que moren al mar, envoltat de prats verds o lamdes florides. Dinem al pàrquing de la Pointe des Espagnols i hi fem una volta. Aquest cap domina la ciutat de Brest i el seu estuari. Situat estratègicament sempre ha set un punt conflictiu i hi ha construïdes diverses fortificacions (avui en dia, molts terrenys encara són d’ús militar). El seu nom es deu a que l’any 1594 va ser conquerit pels espanyols, tot i que va ser recuperat després d’un mes de sagnants batalles. És bonic.

Fem uns quants quilòmetres més fins a Plogoff (Plougony). Acampem per quinze euros. És i serà el càmping més barat dels que anirem, això sí, només té un wàter, un parell de lavabos, una dutxa i poca cosa més... però, això també, és molt tranquil. Estem a molt pocs quilòmetres dels dos caps que teníem clar que volíem veure avui. Mentrestant ha sortit el sol gairebé del tot.

Tornem a agafar la furgo i anem cap el primer. Per començar triem el que està més lluny (seguint aquest criteri): la Pointe du Van, considerada i protegida com a “Grand Site de França”. Al voltant de la capella de Saint-They impressionants landes florides de bruguerola i bruc de torbera moren en espectaculars cingles que dominen l’oceà Atlàntic. Hi fem una bona passejada, sense presses, poc més de dos quilòmetres i mig pel mateix GR 34. La fem, com en ocasions anteriors, entre lamdes bellament acolorides de tons entre vermells i granes, sovint contrastades pel groc d’alguna lleguminosa que no he aconseguit identificar. Si la passejada només per la lamdes ja és meravellosa, si de fons hi ha una mar amb tons de blaus impossibles, que xoca en un costa agrest i salvatge, és converteix en realment impressionant.

D’aquí anem a la veïna Pointe du Raz. Deixem el cotxe en un gran pàrquing, ens passegem per davant un grapat de botigues i paguem l’entrada. Al voltant d’aquest cap hi ha un bon muntatge. La mare pren l’últim autobús fins al cap (pagant cinquanta cèntims més), jo i el pare hi anem caminant tot seguint el sentier cotier (part del GR 34). En vint minuts arribem al far de la punta, on ens trobem la mare i ens entretenim, encara més, contemplant la costa, les vistes a l’illa de Sein (Enez-Sun), alguns fars llunyans i els núvols que tapen a estones el sol, fent avui un espectacle molt bonic. Amb una bellesa salvatge, ha inspirat escriptors com Victor Hugo o Flaubert, que l’han convertit en un cap mític. També protegit com a “Grand Site de France”, actualment rep més de mig milió de visitants a l’any. Realment val la pena... encara que, els tres, estem d’acord que ens ha agradat més l’anterior (potser per la tranquil·litat).

Tornem a la furgoneta per un camí interior, més curt. La mare ja fa estona que ha començat a tirar, mentre el pare i jo contemplàvem la incipient posta de sol. Ens retrobem a la zona de botigues i tornem cap al càmping per sopar i, com cada nit abans d’anar a dormir, mentre els pares miren el vídeo del dia, llegir una mica, escriure les notes per aquest diari, mirar-me les fotos i fer els comptes del dia.

PEDRES I MUSCLOS

Dia 9: (Pointe du Raz) - Concarneau - Carnac - Quiberon

Com gairebé cada matí, el dia es lleva ennuvolat. Desprès de la rutina diària, com sempre, marxem. Avui tornem a tenir el dia més planificat. La primera visita, però, l’improvisarem. Ens parem un moment a Confort, just per baixar del cotxe i fer fotos a l’espectacular cruceiro que hi ha davant la seva església (del segle XVI).

Desprès de dubtar entre visitar les ciutats de Quimper (Kemper) i Concarneau (Konk-Kerne), havia de ser o una o l’altre, al final ens hem decidit per la segona, bàsicament per estar prop de la costa. Aparquem al centre, pagant, i visitem la ciutat. Vila de pescadors, la seva Ville Close es va fortificar al segle XIV, quan era la quarta plaça forta de la Bretanya. Al segle XVI les muralles van ser reconstruïdes, quedant pràcticament amb l’aspecte que tenen actualment. Envolten un parell de carrers, no massa llargs. Le Beffroi i el seu rellotge, a l’entrada de les muralles, són el símbol de la ciutat. És bonica, però com ens ha passat més d’un dia, hi ha moltissima gent, massa, hi això li treu una mica d’encant. Tot i això, ho aprofitem per comprar algun record. Els pares un marc, per ells, i galetes per regalar. Jo, un pack de sis cerveses artesanes bretones per mi. També un pastís bretó de poma, per menjar-nos-el avui per postres (molt bo).

Sortint de la muralla tenim una sorpresa inesperada. Un grup de música tradicional està tocant, i cantant, els Segadors. Mai deixo monedes a aquest mena d’espectacles, avui, però, faré una excepció.

Abans de marxar ho aprofitem per comprar el dinar d’avui al mercat que hi just davant la Ville Close: braó de porc, cansalada adobada i patates al forn. Potser no és el menjar més típic d’aquí (no ho sabem), però si més no sembla que molta gent en compra i deu ser habitual... i ja que anant amb els pares no anirem a cap restaurant, almenys, tastarem això.

Marxem amb la intenció de menjar-nos-ho a l’autopista. Avui, però, no estarem de sort... devem passar per l’única de tot França sense àrees de pícnic!!!! Buscant, buscant i tirant, tirant, fem gairebé noranta quilòmetres fins arribar pràcticament al nostre destí. Decidim, ja que hi som i no vindrà d’aquí, buscar primer càmping i dinar-hi. Acampem a Le Moustoir (Ar Vouster), a uns dos quilometres de Carnac (Karnag).

Havent dinat comencem la visita prevista per avui. Els alineaments de Carnac són el monument prehistòric més extens del món. En total hi ha quatre mil menhirs repartits en quaranta hectàrees i quatre quilòmetres de llargada. Van ser aixecats durant el neolític, en un procés que va durar segles, entre el 4.500 i el 2.500 aC. Primer, per pair una mica el dinar, fem una caminadeta cap al Quadrilàter i el gegant de Mario, tot passant per els alineaments de Kerlescan, amb cinc-cents quaranta menhirs, organitzats en tretze fileres de vuit-cents vuitanta metres de llarg. Tot seguit, després d’un cop de cotxe, a l’alineament de Kermario, el més visitat, on, després d’una breu caminada, des de dalt d’un mirador es poden veure perfectament deu fileres d’un quilòmetre i dos-cents metres, amb nou-cents vuitanta-dos menhirs en total. Després, amb un altre cop de cotxe, al de Menec, el conjunt més important, amb mil noranta-nou menhirs disposats en onze fileres de cent metres d’ample per un quilòmetre i dos-cents metres de llarg. El recorrem i  gairebé hi fem tota la volta (mentrestant la mare, cansada, es queda al cotxe). Hi trobem a faltar un mirador com el de Kermario. Hi ha un petit museu i centre d’informació, on compro un llibre per comprendre millor aquests monuments. No es coneix quina era la funció dels alineaments, tot i que es pensa que podrien tenir un ús religiós, sent el o els primers  grans temples construïts per la humanitat. Per a mi, més interessat en la història i curiós per naturalesa, la visita ha estat molt interessant i ha valgut molt la pena, de fet, la tenia pendent des de fa molt temps. Per als pares, en canvi, si bé, diuen, no els ha desagradat del tot, el que han vist... ha estat poc més que un curiós pilot de pedres!!!

Com que encara és d’hora, mig improvisem la següent visita (ja la tenia pensada, per si es donava el cas). Anem fins a la petita península de Quiberon (Kiberen), a pocs quilòmetres, per acomiadar-nos del mar i aquest país. Fem una caminadeta per la Pointe du Conguel. A banda de la seva bellesa, el que ens crida més l’atenció és la gran quantitat de musclos que hi ha a les seves roques... tot i que no ens atrevim a collir-ne al ser una zona protegida. De tornada al càmping passem per la carretera que ressegueix la Cote Sauvage, retrobant i acomiadant-nos de la costa feréstega que tant ens ha agradat. Ja a la tenda, com sempre: sopar, vídeo, fotos...  

OPERACIÓ TORNADA

Dia 10: Carnac - Sarlat

Toca etapa d’enllaç. Fem el mateix que cada matí (esmorzar, dutxa...), i marxem. De camí ens aturem a Vannes (Gwened) per comprar algunes coses de menjar en un supermercat, amb la intenció, també, de fer gasolina fora de l’autopista (molt més barata). Ens entretenim una estona buscant una gasolinera, la Visa sembla que no funciona a les dels supermercats, i com que és diumenge avui només hi ha el servei automàtic. L’acabarem posant a l’autopista, més endavant. Entre una cosa i l’altre, però, anem més tard del que tocaria... sense sospitar el que ens trobarem més endavant. Si ho arribem a saber, ni ens parem!

Segons el planificador de ruta que vaig fer servir avui hauríem d’estar unes sis hores i mitja al cotxe, per fer uns cinc-cents trenta quilòmetres. Pensat, també, per anar tornant  sense haver de fer una jornada de baixada tan dura com a l’anada. El que no havíem previst, però, és que avui, a França, és operació tornada. Fem una molt bona estona de cua per travessar Nantes. Fins a acabar-ne ben farts. Més endavant, encara en trobarem alguna més, tot i que curta, i algun tram amb circulació molt densa. Les sis hores s’acabaran allargant força, i sort que per conduir anem fent torns el pare i jo. Afortunadament, també, l’últim tram d’autopista, entre Bordeus i Perigueux, va buit!!!!

Cansats, acampem prop de Sarlat gairebé a primera hora del vespre, amb temps només per sopar i descansar. Avui decidim, també, canviar una mica de plans i allargar les nostres vacances un dia més, fent alguna visita extra.

EN CATALÀ!!!

Dia 11: La Roque Gageac - Castelnaud - Domme - Sarlat

Al matí marxem relativament d’hora, avui no hem de desmuntar-ho tot i podem deixar moltes coses a la meva tenda, sense haver d’endreçar-les bé. Per visitar aquesta zona del Perigord tindrem un “camp base” des d’on farem les excursions d’avui i demà. Tres nits al mateix lloc, tot un rècord en aquest viatge.

La primera parada és a uns deu quilòmetres, al petit poble de la Roque-Gageac (la Ròca de Gajac en occità). Començarem per l’excursió en barca pel riu Dordonya. Hi ha dues companyies que fan el mateix, triem la que surt primer, les gavarres Norbert, a les deu. Esperem una estona i de seguida pugem a la barca, on ens donen les audioguies... en català!!! Una agradable sorpresa. El recorregut es fa amb rèpliques de les gavarres tradicionals (vaixells de vela del segle XVIII i XIX, que transportaven, bàsicament, mercaderies). Durant una hora recorrem sis quilòmetres de riu entre boscos de ribera i fagedes, amb vistes a cinc castells: el de Castelnaud, el de Marqueyssac, el de Lacoste, el de Malartrie i el de la Roque-Gageac. L’excursió és molt agradable, bonica, val la pena i ens agrada molt als tres.

Un cop acabada l’excursió visitem el poble. Comencem pel Fort Troglodita. Paguem l’entrada i pugem per unes escales penjades al cingle. Arriben a una bauma suspesa a quaranta metres d’alçada, que va ser usada com a fortalesa a partir del segle XII, i que pràcticament va ser utilitzada fins el segle XVIII. Hi ha, també, unes boniques vistes de la zona.

Tot seguit recorrem els dos carrers del poble. Està classificat com un dels més bonics del país i és el tercer més visitat de França, després del Mont Saint Michel i Rocamadour. Entre el riu Dordonya i els peus d’un penya-segat, ocupat des de molt antic, conserva carrers amb aires medievals. Ens hi estem una bona estona, és molt bonic i, aprofitant que encara no hi gaire gent, comprem pa i alguns dels productes típics de la zona: paté, foie i vi (alguns per casa i altres per regalar).

Tornem al cotxe, aparcat al costat dels “molls”. Ens fixem en la gran quantitat de canoes que hi ha, ara, baixant el riu (i que ja hem començat a veure només arribar). De camí a la següent visita, veiem alguna furgoneta de passatgers i amb remolc per transportar-les, deduïm que es lloguen per fer excursions riu avall, on et recullen posteriorment. Pot estar molt bé... però ho haurem de deixar per una altra ocasió.

La següent aturada és al castell de Castelnaud (Castelnau), molt a prop. El castell apareix a la història en el context enterbolit de la croada contra els Catars. És, llavors, al capdavant d'una senyoria d'importància mitjana, tot i que centre d’importants disputes. Des de llavors alterna èpoques de prosperitat i de guerra, epidèmies i desgràcies, sent sempre, però, un dels més importants de la regió. A partir del segle XVI comença a caure en decadència i no para de degradar-se abans de ser abandonat. Després de la Revolució, la ruïna s'accelera i és utilitzat com a pedrera. El 1966 és classificat com a Monument Històric. Bonic per fora, des de llavors ha estat restaurat i, actualment, al seu interior s’hi pot visitar un espectacular i interessant museu de la Guerra de l’Edat Mitjana, amb autentiques armes de l’època. Fem la visita complerta i no ens en penedim. Tot i que d’entrada no teníem clar si venir o no, ha valgut la pena.

Dinem, entrepans, en una de les taules del pàrquing i, com que anem bé de temps, decidim improvisar la següent visita. Anirem a la Cova de Domme (Doma). És al mig del poble, de fet s’hi entra per la Halle, un edifici del segle XVII situat a la plaça major. Comprem l’entrada i ens esperem una mica. La visita, guiada i en grup, és bonica però, pel meu gust, una mica ràpida. fem un recorregut de quatre-cents cinquanta metres per una estreta galeria, que alterna diferents sales amb les típiques manifestacions càrstiques, com estalactites o estalagmites, entre altres. Sortim per l’altre extrem, per un bell mirador sobre la vall de Dordonya. Inclòs en el preu de l’entrada, un trenet turístic ens farà una volta pel poble i ens deixarà un altra vegada a l’entrada de la cova. D’aquí, tornen al cotxe, tot passejant una mica més pel petit poble. Al damunt d'un penya-segat, voltat de muralles des del segle XIII va tenir un passat tumultuós, il·lustrat per les seves portes fortificades i les seves torres, que van servir de presó. És força bonic, però hem vingut per la cova i no ens hi encantem gaire.

Tenim tota la tarda per visitar Sarlat. Aprofitant els tríptics que hem recollit al càmping al matí, decidim fer la ruta històrica per la ciutat. Al peu de la lletra. Comencem davant de l’oficina de Turisme i anem, primer, a la catedral de Saint Sacerdos, que combina estils diversos. D’aquí ens passegem per carrers més o menys estrets, més o menys amples, amb més o menys gent. Passem per davant dels principals edificis i monuments de la ciutat, com el presidi, l’església de santa Maria, la plaça de la Llibertat, el palau de Gerard o les antigues muralles. La ciutat, medieval, va créixer al voltant d’una gran abadia benedictina, amb orígens que es perden a les llegendes. Senyoriu monàstic, el seu màxim esplendor va ser al segle XIII. Va ser miraculosament salvada gràcies a la llei Malraux de 1962. Aquesta llei, sobre la restauració dels sectors salvaguardats, va ser aplicada per primera vegada aquí, va servir de prova pilot per la posada a punt del finançament i els criteris de restauració a tot el país. El centre de la petita vila medieval, amb els seus 65 monuments i edificis protegits és la ciutat del món amb més densitat de monuments històrics. És realment bonica, però com ja ens ha passat en dies anteriors, hi ha molta gent, massa, el que li treu una mica d’encant. És la desavantatge de viatjar a ple mes d’agost. Segurament, molts dels llocs que ja hem trobat bells, en una altra època els haguéssim trobat espectaculars.

Tornem al càmping, cansats i suats. Avui hem deixat la fresqueta dels dies anteriors i ha fet xafagor tot el dia. Com sempre, sopar, vídeo, llegir...

DIA COMPLERT

Dia 12: Lascaux II - Le Thot - La Roque Saint Cristophe - Les Eyziers - Le Bugue

El dia es torna a llevar ennuvolat, fins i tot cauen quatre gotes de camí a la primera visita. Comprem el pa pels entrepans, les entrades a Montignac (Montinhac), i fem els dos quilòmetres fins a la cova. Ens hem d’esperar una estoneta, però entrem puntualment a l‘hora que ens toca (a les 10.40). Lascaux II és la rèplica Lascaux, l'obra mestra de l'art prehistòric. Cova relativament petita per a la regió, en dos-cents metres de sales hi ha una gran quantitat de frescos que representen nombrosos animals, fins a sis-cents, la majoria cavalls (tres-cents setanta-cinc), bous, toros i bisons (cent set), cérvols (vuitanta-vuit), cabres (trenta-cinc), alguns felins, un rinoceront i un ós. Van ser pintats fa 17.000 anys. Descoberta l'any 1940, va ser oberta al públic poc després. Degut a la degradació de les pintures, però, va ser tancada l'any 1963. El juliol del 1983 es va inaugurar una replica exacte, Lascaux II, que mil·límetre a mil·límetre, reprodueix del noranta per cent de la cova original. Va ser pintada usant les mateixes tècniques prehistòriques durant onze anys. Tot i un nen petit que no para de donar la tabarra, i que acabaran fent fora, els quaranta minuts que dura la visita se’ns fan curts. Les pintures són realment boniques i impressionants. Com que no s’hi poden fer fotos... a la sortida fins i tot comprem postals!

Agafem el cotxe i anem a le Thot. No ho teníem previst, però a Montignac hem comprat les entrades per als dos llocs. D’entrada, comparant els dos pàrquings, no sembla gran cosa, però com que ja ho hem pagat ho aprofitarem. Aquí hi ha les reproduccions de les pintures que falten a Lascaux II, de dues sales laterals. Estan bé, però el que ens agrada de veritat són els audiovisuals que expliquen, sobre una reproducció de la pedra de la cova, com va ser pintada (tres en tres sales diferents). Ha valgut la pena venir. A la sortida hi ha, també, un petit zoo amb els animals representats a les pintures. No és res de l’altre món, tot i això, hi fem una breu volta. Dinem al pàrquing per a autocaravanes, un tros més enllà, en un prat. Entre una cosa i una altra, gairebé a sortit el sol.

Cotxe i cap a la tercera visita. És una visita relativament curta, que, segons la informació que tenim, hauria de durar al voltant d’una hora (i que serà més o menys el que hi estarem). La Roque Saint Cristophe, Patrimoni de la Humanitat, s’aixeca a la riba del riu Vézère (Vesera). Excavats per el riu i el gel, les més d’un quilòmetre de baumes al mig del cingle han estat ocupades per l’home des de la prehistòria. A l’edat mitjana van esdevenir una fortificació i un poble que va sobreviure fins al renaixement. La seva visita permet fer-se una idea de com es vivia en aquest poblat troglodita (amb les reproduccions d’algunes estances, les restes de l’església, o les repliques de les grues per al seu abastiment). És curiós i ens agrada força.

Una altra vegada cotxe i cap a la quarta parada. Avui totes molt a prop les unes de les altres. Visitem el Museu Nacional de Prehistòria de les Ezyers. Exposa d’una manera molt didàctica una aclaparadora col·lecció d’eines de pedra (ganivets, puntes de fletxa, etc.), objectes d’art en os o ivori, escultures i reconstruccions a mida natural, que permeten comprendre millor l'evolució de les societats prehistòriques fins al final de l’última glaciació. Val molt la pena i permet entendre com era la vida en aquest període.

Per trencar una mica el dia i fer alguna cosa diferent, com que anem bé de temps, decidim fer encara una última visita. Anem a l’aquari de le Bugue (Al Buga), l’aquari privat d’aigua dolça més gran d’Europa. Està bé, tot i que no ens hi podrem encantar gaire si ho volem veure tot abans no tanquin. A més de l’exposició també hi ha diferents espectacles. Un grapat de gent es congrega en un estany, a l’exterior, ens hi “apuntem”. Un guia reparteix musclos entre la gent mentre va fent explicacions. Ple de carpes els hi donaren el seu “berenar”. Arriba el moment de posar les mans a l’aigua amb els musclos amb el puny tancat. Fa una mica d’angúnia, però és divertit trobar com una multitud de boques, algunes enormes, et van xuclant amb força (la mare no s’atreveix). Un cop acabat, continuem la visita. Ens agrada força, encara que marxo amb la sensació que està ben pensat però mal acabat. Desordenat, amb barreges de peixos estranyes i amb espais no del tot coherents. Sembla com si la idea original s’hagués anat perdent al voler anar-hi afegint més espais, com els bonics terraris amb rèptils.

Tornem a agafar la furgoneta, ara, però, per anar cap al càmping. “Gràcies” al Tom Tom, per carreteres secundàries. Avui no ha fet tanta calor i al vespre, sopant i descansant, fins i tot ens hem d’abrigar una miqueta.

O SOLE MIO!!!

Dia 13: (Sarlat) - Padirac - Rocamadour - (Carcassona)

Desmuntem tot i marxem. Avui tenim dues visites previstes pel matí i tarda en ruta. Fem seixanta quilòmetres fins a la primera, patint una mica per la gasolina. Passem per carreteres secundàries, gràcies al Tom Tom, i ens costa una mica trobar una benzinera.

Entre una cosa i una altra arribem a la cova de Padirac a les onze, en plena hora punta. Haurem de fer una hora i mitja de cua. Cansa, però no desistim. Pensem que si n’hi ha tanta deu ser per alguna cosa. Paguem l’entrada i baixem per la sima de Padirac, que fa 75 metres de profunditat, a peu. Des del fons accedim a un riu subterrani a cent tres metres de profunditat, que ha excavat la roca calcària formant una cova quilomètrica, tot i que només en podrem visitar uns mil cent metres. Primer a peu i després en barca, s’arriba a una enorme sala que fa noranta metres d’alçada i esta envoltada de tota mena de belles manifestacions càrstiques: estalagmites, estalactites, columnes, terrasses, etc. Al·lucinem a cada pas. Simplement espectacular. Dinem al pàrquing, a la sortida. Són quarts de tres. Afortunadament, la següent visita és a catorze quilòmetres.

Aparquem a la part alta de Rocamadour (Ròc Amador). Baixem, amb ascensor, fins als santuaris. Al mig d’un cingle de cent cinquanta metres d’alçada, entre el castell i el poble, s’hi van construït set santuaris dedicats a Notre Dame des de que, l’any 1166, es va trobar una misteriosa i miraculosa verge negra. Des de llavors han set lloc de peregrinació cristiana. A peu, baixem les escales fins al petit poble amb aires medievals, amb un sol carrer que recorrem, malgrat que, com sempre, està ple de gent. Patrimoni de la Humanitat (l’església de Saint-Sauveur i la cripta de Saint-Amadour), i en el camí de Santiago, és un dels llocs més visitats de França amb més d’un milió i mig de visitants a l’any, després del Mont-Saint-Michel, la Tour Eiffel i Versailles. En un sol viatge, sense proposar-nos-hi ni saber-ho d’entrada, haurem anat els tres pobles més visitats de França.

Tornem a pujar fins al santuaris, la mare i jo amb un altre ascensor i el pare a peu, per acabar d’arribar a dalt amb un altre ascensor fins al castell, els tres. Els pares s’esperen a fora i jo hi entro. No és especialment bonic ni especialment interessant, però des d’una de les seves torres, desafiant el penya-segat, de vertigen, hi ha unes vistes magnifiques del santuari, el poble i el seus voltants.

Més tard del que calculàvem d’entrada, cap a les cinc, agafem la furgoneta per fer tres hores d’autopista fins a Carcassona, avui sense cues ni retencions. Hi arribem tard, a quarts de nou. El càmping de la ciutat està ple i hem de tirar carretera enllà, direcció ves a saber on, a veure si en trobem un altre. Fem uns quants quilòmetres sense veure’n cap i girem cua, tampoc ens en volem allunyar massa. A la tornada ens n’adonem que ens hem saltat un, no massa ben senyalitzat. També està ple, però deixen acampar a la zona esportiva, a un preu més reduït i amb la condició de marxar abans de dos quarts de nou del matí. Cap problema, és tard, estem cansats, ja ens va bé i no tenim ganes de buscar més. Sopar, diari i a dormir.

CAP A CASA

Dia 14: Carcassona - Taradell

A dos quarts de nou, tal com tocava, marxem del càmping. Avui anem realment d’hora... però ens anirà molt bé. Aparquem al centre de la ciutat, pagant. A aquesta hora hi ha molt poca gent i ens podem passejar molt tranquil·lament, una cosa que hem trobat a faltar més d’un dia. De fet, és tan d’hora que molts locals comercials encara no estan ni oberts. Patrimoni de la Humanitat, recorrem els carrers de la ciutat medieval, que va tenir un important paper en la croada contra els Catars i, fins al tractat dels Pirineus, un gran valor estratègic. Ocupada des d'època romana, la vila va ser restaurada al segle XIX. En destaquen les seves cinquanta-dues torres i les seves dues muralles concèntriques, que fan un total de tres quilòmetres de recinte emmurallat, amb les portes de Narbona i de l’Aude. També la lluminosa basílica de Saint-Nazaire, romànica i gòtica, que visitem. Més o menys vista la ciutat fem una estona de cua davant el castell, que encara ha d’obrir. Res, en comparació amb alguns dies anteriors, gràcies, això sí, a que encara és d’hora. Del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors, la seva visita val la pena.

A la sortida ens retrobem amb les multituds habituals, aquest cop, però, amb la feina feta. Acabem la visita a la ciutat tot passejant per un parell de carrers més i marxem. El pàrquing on hem deixat la furgo, pràcticament buit quan hem arribat, ara hi penja el cartell de complert.

Ens aturem en un supermercat per comprar un pollastre a l’ast i marxem, ja si, cap a casa. Dinem en una àrea de servei a l’autopista, gairebé entrant a la Catalunya Nord. En dues hores, i a mitja tarda, arribarem a casa.

Aquest any, amb una novetat. Arribo al meu piset... i no hi ha res a la nevera. Cansat, encara tindré temps d’anar a comprar alguna cosa per sopar i menjar la resta de la setmana, desfer la maleta i descarregar i mirar les fotos del viatge a l’ordinador. Me’n aniré a dormir d’hora.

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes: DNI.

Clima i millor època per anar-hi Estiu, pel clima (tot i que es poden visitar tot l'any). Cal tenir en compte que són llocs més fresc i humits que els Països Catalans, cal anar preparat per la pluja i el fred. Fins i tot a l'estiu podrem necessitar una màniga més que aquí.

Moneda i Preus:Euro. Els preus són similars als nostres (els càmpings solen ser més barats).

Pressupost: Aquesta informació és únicament orientativa, els preus corresponen a l’any 2009 i, des de llavors, poden haver variat.

Aquest viatge ens va costar al voltant d’uns 450 € per persona (érem 3), repartits més o menys així.

- Gasolina (en total): 350 €.

- Càmping (en total): 230 € (els preus solen estar al voltant dels 20 €,de 15 fins 48, 3 persones, cotxe, tenda i llum).

- Entrades: 115 € per personaen total (solen estar al voltant dels 7 €).

- Peatges (total): 80 €.

- Altres (menjar, pàrquings, etc): 300 € (en total, menjant al càmping i, sovint, entrepans per dinar).

Seguretat: Com aquí