Hostalets - Olot (Cami Ral Vic-Olot, etapa 3)

Tercera etapa del Camí Ral entre Vic i Olot, tot aprofitant la Via Verda del Carrilet.

VIA VERDA

Avui toca bici, que entre una cosa i una altra ja porten massa temps aparcades. La Clara en té moltes ganes i com que fa poc va ser el seu aniversari tria ella. La primera idea era fer el Tren Petit de Palafrugell, però com que ahir vam anar als Aiguamolls de l’Empordà amb la colla de la Universitat (on vam gaudir molt contemplant un bon grapat d’espècies diferents d’ocells), al final farem la tercera etapa del Camí Ral Vic-Olot... així només ens quedarà pendent la primera per fer (la coherència en l’ordre potser no és la millor, però ha anat així).

Sortim de l’aparcament a l’entrada d’Hostalets d’en Bas. Fem un petit tram de carretera i enllacem amb la Via Verda, que poc més endavant enllaçarà amb el Carrilet, la via verda principal.

Pedalem per un paisatge agrícola, planer i envoltat de muntanyes, amb les serres de Cabrera, la de Santa Magdalena i el Puigsacalm a una banda, i la serra del Corb a l’altra. Més enllà els cims nevats del Pirineu. Als pobles les antigues estacions recorden que per aquí antigament hi passava el tren.

A les Preses passem, també, pel costat d’un parell de refugis antiaeris de la Guerra Civil. Formaven part del camp d’aviació d’Olot, republicà, que conjuntament amb el de Tapioles havien de donar suport al de Celrà.

Arribem a Olot a l’hora de dinar i ho aprofitem per fer-ho al bonic parc de les Fonts de Sant Roc, al costat del Fluvià, on es deixen veure una cuereta torrentera i un visó americà.

Reculem fins a les Preses, on deixem la via verda i comencem a pedalar per camins asfaltats i carreteres. Fem una parada a Sant Quintí, una bonica ermita romànica del segle XIII, que es va ampliar al segle XVIII.

Abans d’acabar fem, també, una volta pel bell poble d’Hostalets d’en Bas.

---

Baumes de Caxurma (o Caixurma)

Bonica caminada pels boscos de la Garrotxa, tot passant per dues ermites i les curioses baumes de la Caxurma, a més de Castellfollit de la Roca.

CANVI DE PLANS

Avui tocava caminada de gru a la Serra de Llena. Per sort la Sílvia ens avisa que hi ha una caminada popular (amb part del recorregut coincident amb la ruta que volíem fer). La primera idea és canviar-la per la del mes que ve... però el castell d'Escornalbou està tancat per reformes. Al final farem la `que tocava al desembre, així que cap a la Garrotxa.

Tot i que fa, i farà, un dia gris, serem una bona colla: disset. Ens trobem a Castellfollit més o menys puntuals (sempre hi ha algú que arriba tard, però aquesta vegada molt poquet).

Pugem entre bonics alzinars i rouredes, per algun camí estrany i poc fresat, per esquivar, sembla, una masia. Anem a bon ritme, de tant en tant esperant els més lents. Alguns ho aprofiten per buscar bolets i en Miquel i la Pilar fins i tot troben algun rossinyol.

La primera parada és a la Mare de Déu de Mont-ros, les restes de la que havia estat la capella del castell de Mont-ros. Romànica, del segle XII, en queden les parets (amb el sostre ensorrat).

A partir d'aquí el camí continua planer, sempre entre boscos. La segona parada és a una altra ermita, la Mare de Déu de la Devesa, bonica i en millor estat de conservació, d'origen romànic però molt modificada al segle XVI.

Baixem un tros més i arribem a les Baumes de Caxurma (o Caixurma), un conjunt d'esquerdes entre un caos de grans blocs. El recorregut de les baumes és de quatre-cents metres, però només en visitem una petita part. En part perquè no trobem, o no sabem veure res més (almenys jo em quedo amb les ganes de més... hi hauré de tornar algun altre dia).

Baixem un trosset més i ho aprofitem per dinar. Anem d'hora, el dia encara és llarg i ens ho prenem amb molta calma.

Baixem una mica més, ara ja fins a Castellfollit, on anem al pont del Fluvià (per fer la foto típica, a més de la foto del grup), una volta pel poble i, no pot fallar, el got de comiat. Alguns, per aprofitar encara més el diumenge, i que és fa aquí al costat, anem a la Fira de Bruixeria de Sant Joan les Fonts.

---

Sant Miquel del Mont

Caminada variada i molt bella. Pel camí passarem per tres ermites romàniques, un gran casal, alzinars, fagedes, una roureda monumental i un parell de fonts. Des del cim, a més, gaudirem de grans vistes i, si la fem a la tardor, gaudirem dels colors d’aquesta estació. Fàcil i molt recomanable.

COMPLERTA

Avui torna a tocar una altre que fa temps que teníem pendent, aquesta, però, esperant la millor època. Com que queda prop de casa, començarem tard (com sempre).

Sortim d’Hostalnou de Bianya per una pista asfaltada, entre camps de conreu. A la primera cruïlla decidim pujar per la banda més suau i baixar per la més forta. Al cap de ben poc arribem al Colomer, un gran mas, on deixem l’asfalt i ens comencem a enfilar entre boscos. Rouredes ombrívoles amb els boixos desgraciadament devastats per la papallona del boix, el que de tant en tant els hi dona un aspecte fantasmagòric.

A mitja pujada passem per l’imponent castell del Coll, un gran casal gòtic fortificat, convertit en masia. Originàriament de la baixa edat mitjana, conserva els murs perimetrals del segle XIII, si bé la major part de la resta de construccions serien dels segles XVII o XVIII.

Poc més amunt hi ha la bella ermita de Sant Andreu del Coll, romànica, modificada i reconstruïda posteriorment amb elements neoclàssics. Poc més enllà, també, passem per la fon dels Saials, seca (almenys en aquesta època).

Fem una última pujada i arribem al cim, on hi ha una fotogènica ermita romànica, del segle XII (restaurada a principis del segle XX). Des d’aquí i més avui, que fa molt bon dia i la visibilitat és força bona, les vistes a la Garrotxa i les muntanyes que l’envolten són magnífiques. Ens costa d’entendre que no estigui al llistat del 100 Cims, mentre d’altres, menys bonics, sí. Ho aprofitem per menjar-nos els entrepans de dinar.

Ara només queda la baixada. Ja n’hem gaudit a la pujada, en que alguns faigs i aurons més o menys aïllats feien companyia als roures. Travessem una fageda, també amb algun auró, espectacularment acolorit de tardor. L’espera, aconsellats per en Joan (un amic d’Olot), ha valgut la pena.

A la part baixa ens tornem a trobar amb els roures, també amb aspecte de tardor. Travessem la Monumental Roureda de roure pènol de la Torre, una de les poques i més ben conservades de Catalunya d’aquest tipus (que principalment es troben a la Vall d’Aran i a la Garrotxa, amb alguns rodals aïllats en d’altres comarques). Poc passada la font de la Torre, en un prat, hi veiem grans exemplars, monumentals, que superen els tres metres de perímetre.

L’última parada la fem a l’ermita de Santa Margarida de Bianya. Restaurada, romànica tot i que amb modificacions posteriors. Aquí, deixem, amb cert patiment, el gos que ens ha seguit des del cim (ara a nosaltres, ara una família que baixava davant nostre)... i que ara segueix a un altre grup de passejants, en direcció casa seva (que, pel que ens ha dit la família, els ha seguit de pujada des del mas la Torre). Si no fos perquè ha marxat amb uns altres caminadors i estava a prop de la granja d’on se suposa que vivia, ens l’haguéssim emportat al cotxe i cap a casa.

---

Montsacopa i Montolivet

Caminada semiurbana però molt complerta i bonica. El casc antic d’Olot, el volcà Montsacopa i les seves grederes, el volcà Montolivet, el Fluvià i les seves fonts...

500! SEMIURBANA

Diumenge de pluja, dilluns improvisant, per acabar fent-ne una que no és a la llista de caminades pendents però sí a la llista dels 100 cims més emblemàtics de Catalunya (segons l’ICGC), per tant, ja ens serveix. Prop de casa i fàcil: a Olot.

Sortim a mig matí. Bellmunt i el Puigsacalm estan mig ennuvolats,  però sortint del túnel de Bracons, tot i l’escepticisme d’algú, el cel sobre la Garrotxa és ben blau.

La caminada d’avui és semiurbana i comença pels carrers del centre d’Olot (que també va bé per fer-hi una volta, i aprofito per comprar el pa de dinar, que avui serà de blat de moro).

De seguida ens enfilem cap al volcà del Montsacopa. La primera parada és a les torres de Sant Francesc, al cim del volcà, des d’on gaudim de grans vistes a la comarca i les muntanyes que l’envolten (torres del segle XIX, de les guerres carlines). Des de les torres també hi ha bones vistes al cràter de l'últim volcà que es va formar a Olot. Va fer erupció fa uns 100.000 anys i destaca pel seu cràter arrodonit, fruit d'una erupció estromboliana poc explosiva primer i d'una de més explosiva (freatomagmàtica) després, sent l’únic del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que no ha estat deformat per cap colada de lava al final de l'erupció. A l’altra banda de les torres, voltant el cràter hi ha l'ermita de Sant Francesc de Pàdua, construïda durant el segle XVII, que completa les vistes, especialment a la ciutat.

Baixem per les grederes d’on es van obtenir bona part del material amb el quals es van fer diverses de les construccions de la ciutat, fins que es van tancar als anys seixanta. Recentment restaurades com a espais museístics, són boniques.

Tot seguit un altre tram urbà fins a Sant Pere Màrtir (de mitjans del segle passat), per començar-nos a enfilar al volcà Montolivet (una altra torre de defensa del segle XIX), amb les vistes tapades per la vegetació. Llàstima de les antenes que espatllen bastant el paisatge del cim...

No anem pel camí que “tocaria”, però el retrobem al cap de poc. Dinem a la muntanya pelada, arrecerat del vent suau, gaudint del sol i les vistes.

Després baixem fins al Fluvià, per fer un agradable passeig per les seves ribes, farcides de flors, gairebé fins al final de la caminada. Ens distraiem tot mirant uns ànecs collverds com juguen amb la corrent del riu, que baixa de valent.

I amb aquesta, van ja 500 caminades pels Països Catalans!

---

El Croscat i la Fageda d'en Jordà

Versió més curta de la volta sencera al Parc, per enfilar-nos al Croscat (100 Cims) i gaudir dels colors de la tardor a la Fageda d’en Jordà (saltant-nos el volcà Santa Margarida).

MITJA CATALUNYA

Avui que anàvem relativament d’hora (tampoc molt)... fem gairebé una hora de cua a la carretera. Mitja Catalunya ha fet el mateix pensament que nosaltres i ha vingut a gaudir dels colors de la tardor al mateix lloc.

L’aparcament de la Fageda està ple i hem d’anar al del volcà Santa Margarida. Això farà que canviem de plans, canviarem l’ordre i farem la ruta al revés del que teníem previst (en sentit antihorari en lloc d’horari).

Comencem a caminar i de seguida tenim una petita sorpresa inesperada: un nombrós estol de grues sobrevola la zona.

La primera parada és a l’antiga Gredera del Croscat, tot i que el sol no està en la millor posició i els seus colors no acaben de lluir del tot.

Reculem un tros, girem a la dreta i ens comencem a enfilar volcà amunt. Deixem enrere la multitud i caminem pràcticament sols. La pujada és curta, però intensa, especialment a la seva part final. El premi, un cop a dalt, són bones vistes cap al nord: la plana d’Olot, l’Alta Garrotxa, el Canigó i alguns cims del Ripollès. Per tot plegat, val la pena (i és un 100 cims més a la butxaca).

La baixada és més forta que la pujada (amb això hem estat de sort), i la fem entre alzinars (que semblen força secs per l’època de l’any en que estem).

Arribem a la Fageda passada l’hora de dinar... amb gana. Ho fem a la seva entrada i tot  seguit la visitem. Els colors de la tardor tot just comencen (segurament anem una setmana o quinze dies d’hora). Tot i això, gràcies a la llum de l’hora que és, la fageda continua sent meravellosa i li dona un toc màgic (llàstima que no sé com reflectir-ho a les fotos).

És tard i amb el canvi d’hora és fa fosc més aviat. Tindríem temps de fer la volta sencera, però decidim escurçar-la, tot anant cap a can Xell i d’aquí cap a cotxe (tot fent una mica més de volta del que tocaria). Santa Margarida quedarà pendent per una altre dia.

---

Gorgs del Brugent i Cogolls

Els salts d'aigua i gorgs de les rieres de Cogolls i el riu Brugent són d'una gran bellessa. Si a això hi afegim les vistes des dels castells d'Hostoles i el de Puig-alder la caminada és converteix en excepcional.

DESCONEGUTS

Dormo malament (de tant en tant passa). Marxo a caminar ben adormit... i un cop arribo a les Planes, m'adono que he comprat pa, però m'he deixat a casa l'embutit, el tomàquet i les mandarines. Que hi farem. Dinarem pa amb pa.

Començo a caminar per la Via Verda i em salto el primer trencant... amb una parella de Vidreres, amb qui m'aniré trobant i parlant tot el camí. Porten la mateixa ressenya que jo. Sense saber-ho començo per l'última gorga del riu Brugent. Bonica, m'hi entretinc una bona estona fent fotos... com faré a totes. La següent encara és més bonica, amb un petit salt d'aigua que passa per sota una cova de traverti. I encara hi ha una segona gorga una mica més avall (segurament els gorgs de la Mola i de la Llaura... hi ha certa confusió amb els noms, almenys pel que he anat veient per internet).

Passat aquests gorgs decideixo continuar per una canal, encara que hi ha algun tram aeri i ho passo una mica malament. Arribo al Gorg de la Plana, preciós, i continuo fins al gorg de Duran, impressionant.

Aquí m'adono on m'he equivocat, ara ja em quadra tot el que diu la ressenya... i hauré de recular una mica (ho faré per la via verda). La caminada se m'allargarà un parell de kilòmetres.

Ja seguint el camí correcte deixo la Via Verda i em començo a enfilar al castell d'Hostoles. Ruínes del segle IX i X, amb molt bones vistes a la zona. Val la pena i ho aprofito per menjar una mica... de pa (la idea és que si acabo d'hora, ja compraré alguna cosa a les Planes per omplir-lo... que no serà el cas).

Baixo del castell per l'altre banda, un tros per camins de senglar... per adonar-me poc més endavant que en algun lloc (al coll, però això ho sabre a casa), m'he saltat un sender ample i ben fresat. Quan el camí arriba a una pista hi trobo unes marques blaves que decideixo seguir, sense tenir massa clar si em portaran a un vull anar. En tot cas decideixo que si m'escurça una mica la volta, tampoc passa res. Al cap de poc m'adonaré, també, que he perdut la ressenya i ho hauré de fer tot de memòria (i amb l'ajuda de la parella de Vidreres). Avui sembla que no tinc el dia, sort que la caminada és i serà fantastica.

 El camí, entre alzinars frondosos, arriba al castell de Puig-alder. (no poguent fer drecera n'hi volguent). Del castell només en queden ruïnes i les restes d'una possible císterna. L'edifici actual és molt més recent, igual que l'ermita de Sant Salvador, d'origen romànic, de la mateixa época que el castell, però modificada i reconstruïda posteriorment. No per això és menys bonica i les vistes a la zona valen la pena.

El camí ara baixa rapid. Algun camí de desembosc obert recentment en fa dubtar una mica, però vaig escollint el camí correcte una mica per intuició fins arribar a l'ermita de Sant Cristòfol de Cogolls. Bonica, d'origen romànic però modificada posteriorment (a causa de la destrucció causada a la comarca per terratremols posteriors).

D'aquí prenc el camí que marxa cap a la dreta, però un tros més endavant no ho veig clar i decideixo recular fins a l'ermita, on en retrobo amb la parella i em diuen que anava pel camí correcte. Anem plegats fins al salt i la cova de Fontanills. Impressionant, sobretot la cova. Els camins per arribar-hi estan una mica bruts... i els de sortir-ne encara més. De fet ho acabem fent una mica pel dret. Comencem a estar cansats i no volem recular.

Sortim a la pista, asfaltada, i la seguim ja fins al cotxe. Sense voler, però, ens saltem el Molí dels Murris... tot i que hi tornaré pocs dies després, aprofitant una altre caminada.

 

-------------

Dies després torno al Molí dels Murris. El salt és molt bonic, però encara ho són més els gours de travertí que forma la riera abans hi després. Impressionant. He fet una mica de volta per tornar-hi, però ha valgut la pena. Al Track surt la manera per anar-hi.

---

Serra del Corb

Caminada molt complerta per la Serra del Corb. Pel camí: un modest volcà, dues ermites boniques, algunes fonts (tot i que, excepte una, la resta no sembla que ragin sovint), i grans vistes des del Puig Rodó... a més dels colors de la tardor (gran part del camí és entre fagedes).

COLORS DE TARDOR

Quan em llevo. Ahir ja vaig anar a caminar i tampoc és tracta d’acabar el cap de setmana rebentat. Recupero, una mica, les dues setmanes sense caminar... i començo a cremar, també, els torrons de Nadal (i algun polvoró que ja m’he menjat), que ja no falta res. Una a prop de casa i amb un objectiu ben clar.

Començo a caminar a les Preses. De seguida prenc un sender que s’enfila suament fins al volca Racó. En el que serà una cosa constant tot el camí, tot i que en aquest tram és més accentuat, val la pena fixar-se que segons l’orientació de la vessant de la muntanya la vegetació va canviant (a vegades ben ràpidament): a les zones de solei alzinars (i alguna petita pineda), a les obagues rouredes i fagedes... que és el que he vingut a buscar. Encara els hi estan caient les fulles i tot sovint agafen colors ben bonics. M’entretinc una bona estona fent fotos.

Arribo al Volcà Racó, que es va formar per una explosió que va rebentar el braç de la muntanya i després hi va formar un con volcànic, circular, d'uns cent quaranta metres de diàmetre. És un exemple de volcà explosiu de la zona. Hi ha, també, bones vistes a Olot i la Garrotxa.

Tot seguit, un camí planer em porta fins a les ermites de Sant Miquel i Sant Martí del Corb (les dues d'origen romànic, tot i que la segona una mica més moderna, segons llegeixo). Molt boniques, en la segona destaca la seva font (d'on raja una aigua ben fresca i bona).

A partir d’aquí el camí s’enfila ben fort pel Pujant d'en Camps, salvant un bon desnivell en ben poca distància. Hi estic una bona estona, no ho tenia previst i em costa més del que em pensava (tot i que no va ser dura, noto una mica la caminada d'ahir). La veritat és, també, que abans de marxar no m’he mirat gairebé el desnivell.

Un cop a la carena de la Serra del Corb, busco Roca Lladre... però, tot i fer-ho amb ganes, no sé veure o trobar cap camí que hi porti (malgrat que hi passo ben bé pel costat... però això no ho sabré fins a casa, quan consulti els mapes de l’ICC). Em quedarà pendent per un altre dia, més endavant. Hi perdo una bona estona, que aprofito, també, per dinar.

Accelero el ritme, que no era molt tard, però no vull tardar massa a arribar al Puig Rodó (em fa por que la mateixa serra faci ombra a una de les vistes que busco). Pel camí, però, faig una parada ràpida a les fonts de Martinell i dels Cingles (que no ragen), a més del clot dels Cingles.

El dia no és tan clar com ahir, ni de bon tros, tot i això les vistes des del Puig Rodó valen molt la pena. Els Pirineus des del Puigmal fins al Canigó, passant pels cims de l’Alta Garrotxa. Més enllà, Rocacorba, l’Empordà i el Golf de Roses. Just a sota, el Croscat i el volcà Santa Margarida i, amb els colors de la tardor també ben presents, la Fageda d’en Jordà. M’hi estic una bona estona.

Ben a prop seu hi ha l’Àrea recreativa de Xenacs, amb la reproducció d’una pila i una barraca carbonera. Una activitat tradicional de la zona. A partir d’aquí el camí baixa tot fent marrades, en picat fins a les Preses. Hi arribo més tard del que em pensava, també més cansat, però ha valgut la pena.

---

Ermites del Corb

Passejada fàcil fins a les belles ermites romàniques del Corb (Sant Miquel i Sant Martí). Bonica tot l’any, pot ser espectacular amb els colors de la tardor.

MASSA D'HORA

En volem fer una de fàcil per després aprofitar el dia. Esperant trobar els colors de la tardor ens decidim per les ermites del Corb.

Comencem a caminar a la carretera de les ermites, enfilant-nos primer cap el Ferrers i tot seguit cap al volcà el Racó, amb bones vistes a la zona. El volcà es va formar per una explosió que va rebentar el braç de la muntanya i després hi va formar un con volcànic, circular, d'uns cent quaranta metres de diàmetre. És un exemple de volcà explosiu de la zona.

Al volcà girem a l’esquerra i de seguida tornem a passar per fagedes... adonant-nos que anem massa d’hora. Més amunt ja han començat els colors de la tardor, però aquí encara falten alguns dies. Tot i això, l’excursió val igualment la pena.

Poc més endavant passem per les ermites de Sant Miquel i Sant Martí del Corb, les dues d’origen romànic, tot i que amb modificacions posteriors. Molt boniques. A l’última ens hem d’esperar una mica per fer les fotos de rigor de la gent que hi ha.

Un cop vistes, girem a l’esquerra i tornem cap a la carretera per passejar-nos entre camps verds i masos.

---

Sant Fruitós i Sant Ferriol

Caminada agradable i fàcil al voltant de Besalú.

QUINA PRIMAVERA!

No és el millor dia per anar a caminar, però en el meu cas és avui o la setmana que ve (diumenge tinc un dinar). Per si un cas, també, triem la zona de Catalunya amb més probabilitats de que plogui. Estarà núvol tot el dia, amb alguna clariana molt de tant en tant, però excepte quatre gotes al principi, per sort no plourà... que portem una primavera que déu n'hi do.

Comencem a caminar a Besalú, a l'aparcament del seu impressionant pont medieval, primera visita del dia (romànic, travessa el Fluvià i fa d'entrada fortificada al poble). La volta al poble, que també val molt la pena, la deixarem, però, per un altre dia amb més calma... i més sol (ja hi he estat altres vegades).

Com durant tot el dia, caminem entre alzinars muntanyencs i algunes rouredes, més humides, més o menys barrejades amb alguns pins. Com sempre, ara a la primavera, buscant floretes... sempre se'n troba alguna d'interessant (i mica en mica n'anem afegint a la llista).

Amb alguna pujada i baixada més llarga del que esperàvem, arribem a la bonica ermita romànica de Sant Fruitós d'Ossinyà.

Un cop aquí, en lloc de recular (per anar a buscar les marques grogues), fem cas a un panell amb un mapa i prenem el camí cap al Sagrat Cor.

El mapa, però, no està de tot correcte i pujant hi ha més d'un camí que convida a perdre's. I ho fem, un parell de vegades. La primera, molt breu, gairebé a baix i baixant a la riera. La segona, una mica més amunt, fent un bon tram de camí en va, i dues vegades (no ho veiem gens clar i reculem i tornen a cometre el mateix error fins a trobar una barrera d'espessa vegetació). No surt al track. L'únic positiu, la fagina que es deixa mig veure, escadusserament però força bé, al costat del camí.

Un cop al camí correcte arribem en poca estona al cim del Puig Cornador o Sagrat Cor. Tot i que el dia està ennuvolat la visibilitat és prou bona i les vistes a l'Alt Empordà i l'Alta Garrotxa són molt boniques.

La tornada la fem ja gairebé sempre de pla i baixada. Només queden dues parades més (a banda de flors). La primera a la bonica i curiosa font dels Planells (una mena de petita cova amb una pica natural). La segona al també bonic santuari de Sant Ferriol (Gòtic tardà). Aquest últim tram, també, acompanyats tot xerrant amb un home, que resultarà ser de Manlleu.

---

Ruta de les 3 Colades

Ruta d'interès geològic. El recorregut passa per una zona de cingleres basàltiques, resultat del refredament de les colades de lava de 3 volcans. Ombrívola i ben senyalitzada, també es passa per boscos de ribera interessants.

AVUI QUE NO LA BUSCAVA...

Encara que sembli mentida, necessito desconnectar una mica de tot. I ara que tinc temps de sobres decideixo anar a fer una caminadeta curta relativament a prop. Entre setmana i sol. El dia acompanya força.

Aparco el cotxe a la Plaça Major de Sant Joan les Fonts i començo a caminar. Travesso primer el poble, passant pel pont medieval i l'església nova per, gairebé tot seguit, començar a resseguir la riera de Bianya.

Avui que no ho buscava, trobo la primavera... bé, el seu inici. De seguida començo a veure les primeres flors (ranuncles, margarides, herba fetgera, violes i alguna altra).

Començo, com sempre, ha encantar-me.

I ho aniré fent tot el camí, també als cingles del riu resultat del refredament de les colades de lava de 3 volcans (Batet, "indeterminat" i Garrinada), a la vista gràcies a antigues pedreres.

La ruta és curta, se'm fa curta... segurament acostumat a caminar una miqueta més, o perquè no he parat de caminar en tot l'hivern i estic en més en forma del que em penso. En dues hores, i badant força, torno a ser al cotxe.

---

Zona Volcànica de la Garrotxa

Una altra caminada "clàssica". La ruta travessa els racons més significatius del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa: les acolorides grederes del Croscat, el con volcànic del volcà Santa Margarida i l'excepcional Fageda d'en Jordà. Excepcional des d'un punt de vista ecològic i per la seva bellesa, especialment a la tardor.

DE SIS A DOS ...I ELS DOS AMB UNA "PAJARA"

Havíem de ser sis i al final som 2. Dues baixes per malaltia i dues pel temps. El dia s'ha llevat núvol i cauen quatre gotes. Tot i això consulto el temps i el radar meteorològic i decideixo anar a caminar igualment, les pluges han de passar ràpidament i el sol no ha de tardar gaire a sortir.

Aconsegueixo convèncer l'Isa Santa Paciència perquè m'acompanyi.

Tot i això, quan arribem no ho acaba de veure clar i li haig de prometre que hem deixaré clavar unes "collejas" per cada mitja hora que passi sense que surti el sol i una altra per cada cinc minuts que plogui (lluny, però ja és comença a veure un cel blau que es va obrint... me n'asseguro).

Al cap de dues "collejas" (que em perdonarà i seran les úniques que m'haurà de perdonar... gràcies guapa, el meu optimisme potser ha estat excessiu), arribem als peus del Croscat i el recorrem.

Les formes i colors d'aquest volcà són increïbles, realment bonics.El Croscat és el volcà més jove de la zona (la seva última erupció va ser fa només 11.000 anys). Té forma de ferradura i és de tipus estrombolià (amb erupcions de laves fluides i expulsió de materials moderadament violenta). El seu con, de 160 metres, és el més gran dels Països Catalans.

Tornem a l'Itinerari principal per continuar la caminada i ens aturem a comprar una Coca-Cola. Avui, ni ella ni jo, tenim el dia per caminar. Estem tots dos amb una "pajara". Sort que la caminada és força planera i la beguda ens donarà força per a l'única pujada de la ruta.

Enfilar-se al volcà Santa Margarida val la pena però avui, havent-hi vingut fa pocs mesos, només el farem de passada. És un volcà mix, estrombolià i freatomagmàtic (amb erupcions violentes) i un dels més emblemàtics de la zona, amb crater molt bonic (amb l'ermmita que li dóna nom al seu centre).

Entre les aturades i la "pajara" anem molt més a poc a poc del que ens pensàvem i els entrepans d'esmorzar es converteixen en un improvisat dinar. Al obrir el paquet d'embotit (que porto sencer perquè em vaig oblidar de tallar el pa pel mig quan el vaig congelar), me n'adono que no poden triar entre llonganissa i xoriço, com em pensava quan el vaig comprar, sinó entre xoriço i xoriço de Pamplona... vaja, que hauran de ser de xoriço, si o si. Tot i això, ens aniran força bé per refer forces.

Hem deixat la fageda d'en Jordà, expressament, pel final, per fer-la sense núvols.

La travessem durant un quilòmetre i mig i, com sempre, no ens decep. Si les fagedes en general ja solen ser maques, aquesta sembla tenir un encant especial. A més de per la seva bellesa, aquesta fageda és excepcional des d'un punt de vista ecològic, en trobar-se a baixa alçada, sobre un terreny pla (únic exemple a casa nostra), i crèixer sobre una colada de lava (del Croscat).

Més cansats del que tocaria pel que hem caminat arribem al cotxe després de quatre hores. Tot i això, encara tindrem esma d'anar fins a l'Àrea de Xenacs, amb unes vistes espectaculars de la zona i les serralades que l'envolten (veure ruta a la Serra del Corb, més amunt), encara que avui el cel està molt encalitjat i la visibilitat és molt dolenta.

---