Salt del Timbarro

Sorprenent ruta a l’entorn de la ciutat de Girona. Tot caminant per la vall de Xuncla descobrirem un bell salt d’aigua (si les pluges acompanyen), molins, un volcà amagat i el curiós indret de les Moleres.

SECS (REPETIREM)

Després dels salts d’aigua d’ahir, m’animo i provo sort una mica més avall. Una caminada que tinc a la llista de pendents des de fa temps. Però la sort no es repetirà, aquí encara no ha plogut prou.

Començo a caminar a Sarrià de Ter. La primera parada és gairebé només començar: el molí fariner d'en Xuncla, que funciona, amb modificacions posteriors, des del segle XIII. Darrere seu hi ha una font i un petit salt d’aigua... sec. Avui no hi baixa ni una gota d’aigua.

Continuo el camí entre els camps i els boscos d’alzines i roures que m’acompanyaran tot el camí, tot passant per l’església de Sant Pau de Sarrià de Dalt. Passo per la resclosa del molí d’en Tomàs i em desvio cap el molí. Darrere seu hi ha el bonic salt del Timbarro... pràcticament sec, també. Llàstima, haurem d’esperar a que les pluges siguin més generoses i abundants. Repetirem, amb aigua ha de ser preciós.

Continuo i molt a prop em torno a desviar uns metres, fins al curiós indret de les Moleres. Dins la riera d’en Xuncla hi ha les restes de fins a una vintena de moles de pedra (jo en veuré tres o quatre). Curiós, està molt bé. Hi ha un cartell amb bones explicacions, del que en faig un resum: les moles del molí es desgastaven periòdicament, a causa del seu funcionament. A més, el seu transport era dificultós, motiu pel qual la proximitat als molins era important. Des d’aquí  s’extreien les que calien per fer funcionar els molins fariners de la vall. Per fer-ho els picapedrers feien petites preses i canalitzaven el curs del riu per treballar còmodament. Llavors s’escollia la pedra, marcant el punt central i el seu diàmetre, i es repicaven els laterals. Tot seguit es separava de la roca mare, per aixecar la peça, donar-li la volta i treballar-la per sota. Finalment les moles es començaven a polir aquí mateix, donant-los la forma arrodonida, fent-hi el forat central i les estries per facilitar la molta del gra.

Una mica més enllà hi ha el turó o el volcà de Can Guilana, un petit tresor del vulcanisme gironí. Un antic volcà que no presenta un cràter ben format, sinó que correspon a una xemeneia volcànica omplerta per basalt. Torno a fer un resum del panell informatiu que hi ha: aquest volcà té forma circular i uns cinc-cents metres de diàmetre. La seva explotació com a pedrera, ja des d’època romana i fins no fa massa anys, a més de l’erosió, han reduït una tercera part de la seva extensió original. Al seu centre, davant la pedrera abandonada s’hi poden veure columnes de basalt i al voltant de la xemeneia central dipòsits de bretxes i restes d’onades piroclàstiques, que es van originar quan els materials van sortir del volcà projectats a gran velocitat. M’hi enfilo, està bé.

Sota seu hi ha una gran bassa, on puc contemplar uns quants corbs marins. Després una avorrida urbanització fins arribar al castell de Montagut. Medieval, del segle XIII, situat en un lloc estratègic, va servir de defensa fins que a la Guerra del Francès va quedar enrunat. Està bé i al voltant seu hi ha bones vistes de les Gavarres. Llàstima del soroll constant de l’autopista que hi ha més avall, i que ja no em deixarà fins al final, tot i baixar cap a Sarrià, entre boscos per un bonic corriol.

L’última parada és a la bonica font de Can Nadal, on també hi ha un petit salt d’aigua... sec. Tot i això la caminada ha valgut la pena... però de ben segur la repetirem en una millor època.

---

Puigmarí i castell de Torcafelló

Bonica ruta per descobrir alguns dels volcans de la Selva. Fent aquesta ruta pujarem a un 100 Cims, gaudirem de grans vistes, veurem una torre de telegrafia òptica i visitarem el bell castell de Torcafelló.

VOLCANS

Tenim temps, abans de sopars i dinars familiars nadalencs, de fer una matinal i així començar a cremar els torrons. Fa bon dia i anirem, per fi, cap a la banda de Girona a fer un dels nous 100 Cims.

Com que no hem trobat cap ruta que ens convenci del tot, farem una combinació de dos tracks, a més d'improvisar sobre el mapa (i ens sortirà bé). Sortim de Maçanet de la Selva, del barri de Bellavista, per escurçar una mica la ruta. El primer kilòmetre i mig és per carrers, tot seguit per una pista asfaltada i, finalment, pel costat de l'autopista. No ens agrada gaire.

Quan deixem enrere l'asfalt i l'autopista, però, la cosa canvia. Caminem, ara, entre camps i masies primer, i per suredes una mica més endavant. El camí, que era planer, primer baixa una mica i després ens comencem a enfilar suaument.

Arribem al primer objectiu del dia: el turó de Puigmarí. Cim modest però amb unes magnífiques vistes a les comarques gironines i una mica més enllà. Des d'aquí podem contemplar el Montnegre, la desembocadura de la Tordera, el mar, la plana selvatana, les Gavarres, el Canigó, l'Alta Garrotxa, les Guilleries, el Montseny, la Mola o Montserrat, entre altres.

Al cim d'aquest turó, a més, s'hi va construir una torre de telegrafía òptica, reconstruïda a partir l'any 2011. Corresponia a la línia civil entre Barcelona i la Jonquera, que va ser operativa a mitjans del segle XIX. Connectava visualment amb les torres de Montagut (a Malgrat de Mar) i la de Puigsardina (a Riudarenes). Per afavorir la comunicació, l'estat va iniciar l'any 1844 la construcció de dues xarxes de telegrafia òptica, una de militar i una altra de civil, però aquest sistema de comunicació va tenir una vida curta, ja que ben aviat va ser substituït per la telegrafia elèctrica. Les torres de la línia civil, que resseguien bona part de la costa catalana i que van ser ubicades per Ildefons Cerdà, s'estenien des de Sant Carles de la Ràpita fins a la Jonquera. Segons llegim a la porta, s'hi fan visites guiades

Baixem una mica i ens desviem per enfilar-nos al turó de can Xarabau, per veure si milloren les vistes. Esperança frustrada, ja que la majoria estan tapades per la vegetació. Aquest turó, com l'anterior, i el següent on anirem, havien set petits volcans fa de dos a nou milions d'anys (sent molt més antics que els de la Garrotxa). Després d'entrar en erupció van quedar sota les aigües d'un gran llac plio-quaternari. Amb el pas del temps, però, el llac es va anar assecant, deixant com a testimoni els estanys de Sils, i els volcans van tornar a aflorar. És la curiositat de la ruta d'avui. Està bé.

Baixem, travessem l'autopista i ens tornem a enfilar a l'últim turó del dia, el de Sant Jordi. Al nostre gust, el millor. Al seu cim hi ha el castell de Torcafelló. Del segle XI, amb el temps es va anar modificant, afegint-hi, per exemple, la capella de Sant Jordi al segle XV (i actualment únic edifici que queda sencer). El 1988, el Taller d'Història de Maçanet va emprendre les obres de restauració que van suposar la recuperació de tot el conjunt: la capella, les muralles, el pont d'accés principal i els fossars. Bellament restaurat des de la teulada de la capella les vistes tornen a ser sensacionals, pràcticament les mateixes que les del Puigmarí, només que sense el mar.

D'aquí en poca estona arribem al cotxe, i a dinar a casa.

---

Ruta Termal

Via verda força planera, travessa un paisatge agro-forestal. Passa, també, pels punts més interessants de Caldes de Malavella (balnearis, fonts...).

CALDES

Fa dies que no en fem i avui toca bici, ja. Ens decidim per la Ruta Termal, per la relativa proximitat a casa i per ser força fàcil. Comencem la ruta a la Creu de la Mà, darrera el camp de golf que tot seguit travessarem. Un petit tram que ens podríem haver estalviat, per començar just passada l’A-2.

Tot seguit començarem a passar pel paisatge que ens acompanyarà tota la ruta: masies i camps de cereal, majoritàriament segats, i boscos, principalment pinedes i suredes.

Segurament, però, el més interessant d’aquesta ruta és el seu pas per Caldes de Malavella. Passem pel balneari Vichy Catalan, la casa Matheu, la Casa de les Punxes i el balneari Prats, d’estil modernista; per les seves fonts termals, que ragen a cinquanta-sis graus de temperatura: la de la Mina, la dels Bullidors i la de Sant Narcís; a més de les restes del l’antic balneari romà del Puig de Sant Grau i el castell de Caldes.

A la sortida del poble passem, també, per la bassa d’en Rufí, que sembla que està restaurada i en custodia, per tal d’afavorir i conservar la fauna autòctona aquàtica o associada a llocs humits (amfibis, rèptils, rats penats...). Sempre m’agrada veure aquest tipus d’iniciatives.

Més endavant, fem una parada, també, a Vilavella, un mas molt antic que te adjuntada l’ermita de Sant Vicenç d’Esclet. Esta bé.

Poc més enllà, quan arribem al carrilet (la Via Verda entre Girona i Sant Feliu), girem cua i tornem pel mateix camí. Un cop acabat ens sembla que ha estat bé, però que igual hagués estat millor aprofitant el carrilet per anar de Cassà a Caldes, visitant aquests dos pobles. Una altra vegada serà.

---

El Ninot i la Mare de Déu de Montcorb

Caminada al voltant de Riudarenes, fàcil i planera, per pujar al Ninot de Montcorb, modest però amb bones vistes a la zona i visitar la curiosa ermita de Montfort.

ESPERANT

M’haig d’esperar, més o menys, quatre hores a Riudarenes (per anar a la tarda a la platja). Ho aprofito per fer-hi una excursió que, en condicions normals, segurament no seria de les primeres de la llista (però que sempre és una manera d’explorar nous llocs).

D’hora, pel que és habitual, surto de Riudarenes i de seguida em començo a passejar entre camps de cereal, en plena sega, i pollancredes. Més endavant ho faré per boscos o el que en queda. Bona part plantats amb eucaliptus, en una pràctica forestal que, afortunadament, crec que actualment està en desús (si no m’equivoco, s’havien plantat pel seu ràpid creixement, per aprofitar-los per fer-ne paper).

En base a mapes i sempre per pistes, excepte els seus últims metres, amb alguns dubtes acabo arribant al Ninot de Montcorb. És un turó amb bones vistes, tot i que només per una banda (a l’altra està tapada per la vegetació, i les restes d’una antiga torre de vigilància). Des d’aquí es veu bona part de la plana gironina i les Guilleries. Hi ha, també, una petita cinglera de basalt, amb una bassa als seus peus.

Baixo per l’altra banda i al cap de poc arribo a la curiosa Mare de Déu de Montcorb. D’origen anterior però totalment reconstruïda al segle passat, destaca la seva alta porxada.

Torno a passar per camps i pollancredes, i travessar la riera de Santa Coloma, que encara porta una mica d’aigua. De seguida arribo al poble, per passar per la seva bella església: Sant Martí (d'origen romànic,  tot i que l'edifici actual és dels segles XVI i XVII i el campanar del XVIII, barroca i neoclàssica), i el carrer Major.

---

Camp d'Aviació de Celrà

Passeig agradable al voltant de l'antic Camp d'Aviació de Celrà. Entre camps i plantacions d'arbres ornamentals es visiten el polvorí i els refugis antiaeris del camp d'aviació. A més, de camí es passa per un parell d'arbres monumentals.

PER LES PREVISIONS

Tinc ganes de muntanya, però les previsions del temps no són massa bones. Em costa decidir-me, avui no tinc ganes d’anar gaire lluny ni fer-ne una de massa llarga. Segurament influït per la caminada d’ahir, em decideixo per el Camp d’Aviació de Celrà.

Començo a caminar cap a les onze. Fa sol, però per sort, com ahir, fa una mica de vent que farà que no passi calor. Més enllà, llunyanes, es comencen a formar les primeres nuvolades. Faré una volta per els terrenys on antigament hi havia el camp d’aviació. Ara majoritàriament dedicats al cultiu d’arbres ornamentals. En resseguiré el seu perímetre.

Segueixo la sèquia Vinyals fins als antics safareigs, just al costat, desviant-me una mica de la ruta. Ben conservats o restaurats.

Llavors reculo una mica i giro a l'esquerra. Poc més endavant i entre camps, hi ha el primer refugi antiaeri (que no es pot visitar). Més enllà, continuant el camí arribo al polvorí, que es pot visitar. El Govern Republicà va començar a construir el Camp d’Aviació l’any 1936, començant a ser operatiu un any després, fins gairebé al final de la Guerra Cívil. Inicialment la seva funció era la vigilància de la costa gironina, per defensar-la dels atacs de la flota franquista i de l'aviació italiana, que tenia les seves bases a Mallorca. Més endavant, però, va arribar a ser la principal base a Catalunya dels bombarders Katiusca, que sortien d’aquí per anar a bombardejar objectius militars del front d'Aragó i de l'illa de Mallorca (especialment durant la batalla de l'Ebre), i, més tard, a la Catalunya ocupada per les tropes franquistes. Al ser un important objectiu militar, durant els anys del seu funcionament va ser objecte de deu bombardeigs.

Més endavant hi ha un altre refugi. N’hi havia vuit, dels que se’n conserven set. Alguns visitables i d’altres no, però a la ruta es poden veure tots. Passo per davant del Mas Cànova, una masia del segle XVIII que va servir d'allotjament a les tropes del camp d'aviació. Just al seu costat hi ha dos refugis més (no visitables).

Molt a prop seu hi ha l’Alzina Reclamadora de la Cànova. D'aquest tipus d'alzina se’n conserven poques i aquesta n'és una: antigament s'utilitzava com a parany per a caçar ocells. Generalment aïllada al mig dels camps, se li donava forma de campana podant-la i penjant pesos a les branques, deixant, també, certes obertures al brancatge. Per a la captura d’aus es posava el reclam dins l’alzina i s’impregnava les branques interiors amb alguna substància enganxifosa, generalment extracte de vesc. Quan els ocells entraven per les obertures del brancatge, quedaven impregnades del vesc que els impedia alçar de nou el vol i queien a terra, on eren atrapades.

Una mica més endavant un altre arbre monumental, el bonic Freixe de Can Cuní, on hi ha el desviament per visitar tres refugis més. Llavors reculo una mica, i torno a passar pel costat de la sèquia. També per l’últim refugi (tots amb una estructura similar) i el pont del camp d’aviació.

No he pogut anar a la muntanya, però he fet una caminadeta per la història del meu país, que de tant en tant va bé de recordar.

---

Estany de Sils

Caminada fàcil i agradable per l'Estany de Sils, una de les zones humides interiors del nostre país (amb panells informatius que fan, també, l'excursió més amena i didàctica). Amb una mica de sort, a més, hi podrem veure un bon grapat d'ocells (especialment en èpoques de pas).

CELEBRANT EL DIA MUNDIAL DE LES ZONES HUMIDES

Per aprofitar aquesta bonança primaveral de principis de febrer, i com que ahir vaig fer una caminada curteta i fàcil, decideixo tornar-hi (això si, fent-ne una altra de ben planera). També, relativament prop de casa.

Començo fent la ruta 1 (per enllaçar més endavant amb la 3), tot recorrent els aguaits, entretenint-me una bona estona a cada un. La recuperació de l'Estany està molt bé (tot i que no del tot acabada). Recordo haver-hi vingut fa molts anys quan no hi havia pràcticament res, o si més no, cap mena de camí indicat i, encara menys, d'aguaits.

I ara faré un comentari polític, no m'agrada fer-lo aquí, però és que si no el faig rebento (i la pàgina és meva). Des de fa un temps els temes de Medi ambient s'han fet o portat si més no acceptablement (en la majoria de casos). M'agradaria esperar del nou govern, si més no, que no ho espatlli... encara que això em sembla esperar massa, ja que en dos mesos els hi ha sobrat temps per demostrar que la sensibilitat mediambiental la tenen on s'acaba l'esquena. Respecto totes les opcions, amb això res a dir... però també hem de ser conscients de que hem votat (encara que algun amic continuï intentant fer-me combregar amb rodes de molí).

Entre reflexions de tota mena, continuo el camí, ben planer, que primer ressegueix la sèquia de Sils i després el límit sud d'aquest espai, tot contemplant alguns dels seus ecosistemes més interessants, com els prats de dall o els herbassars humits.

Ja arribant una altra vegada al inici del recorregut em torno a entretenir als aguaits. Avui vaig sol, perquè em ve de gust parar-me a mirar ocells l'estona que vulgui... i n'acabaré veient forces (collverds, xarxets, bernats pescaires, martinets blancs, polles d'aigua, cueretes torrenteres, cueretes grogues, pinsans, caderneres, mallerengues cuallargues, carboneres, cargolets...).

Sense saber-ho, no me n'assabento fins que arribo a casa, d'alguna manera he celebrat el Dia Mundial de les Zones Humides, d'aquestes zones tan riques i diverses, sovint molt maltractades en el passat, que cal cuidar i conservar... i que tant m'estimo.

---

Volcà de la Crosa

Ruta que permet conèixer i visitar una de les curiositats geològiques més desconegudes de casa nostra: el cràter del volcà de la Crosa és el més gran de la Península Ibérica i un dels més grans d'Europa, amb 1250 metres de diàmetre.

NO NOMÉS A LA GARROTXA HI HA VOLCANS

Després de poc més d'un any buscant feina demà per fi començo a treballar. Em fa una mica de respecte... un zoòleg sol en un laboratori de microbiologia, m'hauré de posar molt al dia. Avui, però, últim dia de "llibertat" i decideixo aprofitar-ho: a caminar.

Deixo el cotxe al pàrquing del volcà, just al costat de la carretera i començo a caminar, guiant-me pels cartells (no porto cap mena de ressenya, com faig normalment perquè la intenció és fer la volta al cràter).

La primera parada és al mirador des d'on es domina tot el volcà. Gràcies als bons cartells informatius que he trobat i aniré trobant al llarg del camí, es pot fer una molt bona interpretació del paisatge que tinc al davant. El cràter del volcà de la Crosa és el més gran de la Península Ibérica i un dels més grans d'Europa, amb 1250 metres de diàmetre. La seva grandària es deguda a que va tenir una erupció violenta (de tipus hidratomagmàtica). Forma part del camp volcànic català, a cavall de les comarques de la Garrotxa, el Gironès, la Selva i l'Empordà). Probablement és contemporani als volcans quaternaris de la Garrotxa.

Baixo fins a l'interior del cràter, recobert de camps de cultiu, a diferència del seu contorn que ho està d'alzines, pins i roures (el que fa més visible tot el conjunt). A la part més baixa hi ha una altra curiositat: la Mina. Després de l'erupció al cràter s'hi va formar un llac que, mica en mica, es va anar omplint de sediments fins convertir-se en llacunes i aiguamolls. Probablement la manca de terres hauria fet que a finals del segle XVIII o principis del XIX els masos que l'envoltaven s'associessin per construir una mina de drenatge, i així poder aprofitar les riques terres volcàniques resultants (el que explicaria, també, perquè tot i la seva extensió al seu interior no hi cap mas i les terres estan repartides entre totes les cases del voltant).

Tot seguit, em torno a enfilar per acabar de fer-hi la volta i contemplar-lo, sovint mig amagat entre la vegetació, des de tots els seus angles.

A mig camí, però, en trobo una sorpresa totalment inesperada: uns quants rossinyols al costat del sender. No ho puc evitar i miro una mica pel voltant... i llavors una mica més endavant... i en vaig trobant! Primer m'omplo les butxaques de les camises, després en porto un bon grapat a la mà... i al final haig d'improvisar una bossa amb la camisa. Se m'hi fa fosc i al final gairebé haig de córrer fins al cotxe, conscient que me'n deixo molts... i que demà, per sort (encara que fins i tot en sàpiga greu dir-ho), no els podré tornar a venir a buscar.

---