Santa Llúcia de Sobremunt (2)

Caminada curta però bonica. Des de Santa Llúcia hi ha molt bones vistes (la caminada es pot allargar tot anant fins a Sant Martí Xic, un altre excel·lent mirador).

CURTA

Aquests dies només tenim temps de fer-ne una de curta a la tarda. Ens decidim per Santa Llúcia, que ens queda a prop, la Clara no hi ha estat i en té ganes.

Comencem a caminar a cal Tic, l’ajuntament, un bonic mas. Tot seguit passem per Sant Martí de Sobremunt, una fotogènica església d’origen romànic, tot i que molt modificada i ampliada en segles posteriors.

Deixem enrere cases i comencem a caminar pel mosaic de camps i boscos de pi roig o roures que ens acompanyaran la resta del camí. De tant en tant, també, tenim vistes al Pirineu.

Al cap de poc arribem a Santa Llúcia de Sobremunt. D’origen romànic, l’església actual data del segle XVIII. Des d’aquí hi ha fantàstiques vistes a la Plana de Vic, el Montseny, Bellmunt, el Lluçanès o les muntanyes del Ripollès i el Berguedà, entre altres.

Reculem per on hem vingut, fins a l’alçada de mas Portelles, un gran i bonic mas, on prenem una altre camí. Fem la ruta parcialment circular i passem per la font de Portelles, òbviament seca. Al cap de poc tornem a ser a l’ajuntament. La ruta ha set curta, però ha valgut la pena.

Puig Ciutat

Tot caminant pel típic paisatge en mosaic del Lluçanès, visitarem les ruïnes romanes de Puig Ciutat (amb un interessant recorregut lliure).

RUÏNES ROMANES

Després d’un cap de setmana pintant, amb tot el que això comporta, ja tenim ganes de caminar. Dels dies de vacances que tenim per davant (Setmana Santa), ho podrem fer en dos (els altres seran per aniversaris i mones).

Com que hem de preparar una cosa per la zona aprofitarem per anar al Lluçanès. Primer anirem a dinar a Sant Agustí, a ca la Cinta (molt recomanable, si podem repetirem), i havent dinat farem l’excursió, a l’altra punta de la comarca.

Comencem a caminar a la Torre d’Oristà, tot travessant el poble sencer, que no té gaire res. Tot seguit comencem a baixar per pistes entre camps i rodals de bosc, rouredes o pinedes de pi roig secundàries, que conformen el típic paisatge en mosaic del Lluçanès. Segurament el pagès no pensarà el mateix, però ens agrada contemplar un cabirol tot creuant corrent un camp.

A la vista, en bona part de la ruta, imponent, podem contemplar el castell de Tornamira des de gairebé tots els seus angles. Era un antic castell que, amb el temps i moltes modificacions, en perdre el sentit defensiu, s’ha acabat convertint en una bella masia.

Travessem la riera Gavarresa, que sorprenentment encara porta un fil d’aigua, i ens comencem a enfilar una mica. Al cap de poc entrem al jaciment arqueològic de Puig Ciutat, amb un recorregut lliure per un circuit amb bons cartells explicadors. Hi podem veure les restes romanes d’unes muralles i d’un parell d’habitatges. Encara amb molt per excavar, corresponen al període tardorepublicà, haurien fet funcions de guarnició militar o “praesidia” en el territori, en un moment d’inestabilitat com va ser la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu (a mitjans del  segle I aC). Està bé.

Reculem fins a la riera i continuem una bona estona al seu costat. Un passeig agradable on, a més, tenim la sort de veure un aguilot i un bernat pescaire.

Arribant a Oristà ens queda a la vista l’ermita de Sant Sebastià, que tenim pensat visitar tot fent un altre itinerari per la zona. No hi acabem d’arribar i girem per pujar mica en mica cap a la Torre. Pel camí, com a l’anada, anirem tenint bones vistes a Montserrat i a la comarca.

Ruta del Romànic de Sant Bartomeu del Grau

Per un paisatge en mosaic, on alternarem camps de cereals amb bosquets de roures i pins, visitarem dues belles ermites romàniques.

ROMÀNIC

Amb les mones ja repartides als nebots, només ens queda un últim dia per caminar. Després de dies d’anar amunt i avall (començant la setmana anant als Carcaixells d’en Dalmau, passant un parell de dies al Montsec, i portant una mona a l’Estartit i una altra a Matadepera) decidim quedar-nos a prop i, de passada, evitar l’operació tornada. En farem una al Lluçanès, amb sol, per anar compensant una mica totes les que hem anant fent en dies ennuvolats.

Comencem a caminar a Sant Bartomeu del Grau, passant per la seva església, barroca. Segurament, el racó més bonic del poble. Continuem per la carretera, per sort poc transitada, per més endavant girar a l’esquerra en direcció a la primera ermita. Tota la caminada la farem pel paisatge en mosaic típic del Lluçanès, alternant camps de cereal amb bosquets de roures o pinedes secundàries de pi roig.

Fem la Ruta del Romànic de Sant Bartomeu i la primera parada és a Sant Jaume de Fonollet, una típica i petita ermita romànica del segle XI. Destaca el seu bonic portal que conserva, encara, un forriac d'estil romànic. Està situada al costat de la casa que li dona nom (separada).

La segona, ja més endavant, és a Sant Genís Sadevesa. Del segle XI (o principis del XII), està enganxada a l’antiga rectoria, on tenim la sort de trobar en Joan, que hi viu. Molt amablement ens obre l’ermita i hi tenim una agradable conversa.

Dinem una mica més amunt, en un pla des d’on gaudim de bona part de les bones vistes que més o menys hem anat tenint durant tot el camí: a Montserrat, el Montseny, el Puigmal i les muntanyes del Berguedà o el Solsonès (entre altres).

L’última part es fa per una carretera asfaltada, afortunadament no gaire transitada, tot i que es fa una mica pesat. Poc abans d’arribar al poble, i al cotxe, passem per la font de la Plaça, ben condicionada, on aprofitem per refrescar-nos una mica.

Ruta de la bruixa Napa

Bonica passejada a l’entorn de Prats de Lluçanès, tot descobrint els seu paisatge i algunes curiositats de la seva història.

RECUPERANT-ME

Després de l’operació, encara de baixa, només fent alguna visita turística al Museu Episcopal de Vic o als pobles de l’Alta Segarra, i fent passejades curtes al voltant de casa cada dia, les mateixes de quan estàvem confinats... per fi, una “de veritat”. Bé, per començar, una de ben planera i ben a prop de casa, que es tracta d’anar mica en mica.

Sortim del centre de Prats, així de passada recorrem els seus carrers, tot passant per la seva església. No tenen gaire res, però la Clara no hi ha estat mai i així ho coneix una mica. De passada farem, també, el Lluçanès amb sol, que sembla que només ens ho guardem pels dies que fa menys bo.

Al cap de poc, però, sortim del poble. A partir d’aquí ens acompanyen camps, ara amb aspecte hivernal, tot just rebrotant en espera de la primavera. De seguida arribem a Sant Pere del Grau, davant la masia que li dona nom. D’origen romànic, va ser restaurada i modificada al segle XX.

Poc més endavant, després de desviar-nos uns poc metres, la primera curiositat de caminada: la Cadira d’en Galceran. La primera guerra carlina a Catalunya va començar aquí, quan el pradenc Joan Galceran va fer el primer crit a favor de Carles V. Des de la Cadira d'en Galceran, una roca amb aquesta forma (i amb símbol, possiblement fàl·lic, que ens passa per alt tot i ser ben visible), es diu que el general carlí dominava la batalla que tenia lloc davant seu.

Una mica més endavant deixem les pistes i, tot caminant per un corriol entre pins i roures, arribem a la segona curiositat del dia: el Roc Foradat o de la Bruixa Napa. La llegenda diu que és aquí on aquesta bruixa preparava els seus beuratges. La realitat, però, és que es deia Maria Pujol i vivia a Can Nap. Va ser la darrera persona executada a Catalunya com a bruixa (l'any 1767), acusada, amb fonament o sense, de matar una nena de quatre anys i menjar-se-la. Pel camí, en algunes clarianes, tenim bones vistes de les muntanyes del Berguedà.

Seguim el camí fins arribar a Sant Sebastià. Just abans d’arribar-hi, però, hi ha un monòlit en memòria dels soldats del XI i XVIII Cos de l’Exèrcit de la República que van morir aquí, durant la sagnant batalla que hi va tenir lloc, o posteriorment ajusticiats. Sense pietat ni justícia els vencedors no van permetre enterrar-los al cementiri i van obligar als veïns del poble a fer-ho en foses comunes.

Sant Sebastià és una ermita d’origen romànic, adossada a un mas, que va ser reconstruïda al segle XIX. Des d’aquí, i ja tot baixant cap a Prats, tenim bones vistes del poble i, ja més llunyanes, de les muntanyes del Ripollès, el Montseny, Montserrat o el Montcau.

Acabo la caminada amb bones sensacions, bé. Amb ganes de tornar aviat a fer cims i caminades més llargues... encara que falti una miqueta. Mica en mica.

Ruta de les Emboscades

Passeig agradable al voltant d’Olost, tot passant per dues grans masies (la Rovira i la Riera), per descobrir indrets antigament freqüentats per bandolers.

AMB SOL

Només tenim temps de fer una matinal curteta. Com que des de fa temps tenim pendent anar al Lluçanès un dia que faci sol (per una raó a una altra les anteriors sempre hi hem anat en dies grisos), ens decidim per l’itinerari de les Emboscades d’Olost.

Sortim de l’Espai Perot Rocaguinarda (que esperem visitar un dia o altre). De fet el nom de la ruta ve d’aquí, ja que està pensada per imaginar les emboscades que protagonitzaven les quadrilles de bandolers al Lluçanès.

És un passeig agradable pel paisatge en mosaic típic de la zona, que combina camps de conreu de cereals i colza, amb taques de rouredes o pinedes secundàries de pi roig. El més destacable de la ruta són les dues grans i boniques masies que ens trobarem pel camí: la Rovira i la Riera.

En general ben senyalitzada, al tram que convindria més segurament hi faltaria algun pal, el que fa que fem una mica de volta de més (uns pocs metres). Tot i això, de seguida trobem la font de Malany que, com diu la Clara, és un “timo”. Només en queda la placa de pedra amb el seu nom gravat allà on devia ser. El seu principal interès és que era, diuen, un lloc freqüentat pels bandolers. A sobre, està en una pollancreda que ha estat talada recentment.

Primavera, en agrada anar escoltant pel camí el cant de puputs i cucuts (entre altres).

Perafita - Sant Martí d'Albars

Caminada que ens permetrà conèixer els petits i bonics nuclis de Perafita i Sant Martí d’Albars, tot passant pel típic paisatge en mosaic del Lluçanès, els seus masos i molins i el bell pont romànic de Sant Martí.

POBLES

Sortim de Perafita tot fent una volta per aquest petit i bonic poble, i passant per la seva església, Sant Pere, refeta al segle XVIII amb estil barroc.

Està núvol, tot i que no amenaça pluja (i no plourà), fa molt fred, ens mourem entre 0º i 1º tota la caminada. Caminem pel paisatge més típic del Lluçanès, un mosaic de boscos (avui rouredes) i camps de cultiu, en general de cereals. De tant en tant també veiem algun bonic mas.

Travessem la riera Gavarresa a l’alçada de l’imponent Molinot de Dalt, del segle XVII. Poc més endavant, davant del Molinot de Baix, deixem enrere una xemeneia que sembla al mig de no res. És el Vapor o xemeneia del Molinot Xic, del segle XIX (veiem les seves ruïnes una mica més avall). Es tracta d'una ampliació que va fer el molí a finals del segle XIX per a poder moldre amb la força del vapor. En aquest tram el camí es desdibuixa una mica, però gràcies al track l’anem fent sense problemes.

Just abans d’arribar a Sant Martí passem pel costat de la gran Torre del Baró, construïda probablement entre finals del segle XIX i principis del segle XX, un edifici de reminiscències modernistes que havia d’estar format per quatre torres als seus extrems i un edifici central amb pati interior, del que només se'n va construir una petita part. Molt a prop hi ha l'església de Sant Martí d'Albars, barroca, del segle XVIII, amb la rectoria adossada i alguns masos que formen un llogarret.

Continuem el camí i passem pel Pont medieval, o romànic, de Sant Martí. És un bell i robust pont d’uns vint-i-cinc metres de llarg. Era el pas de la Gavarresa en l’antic camí entre Sant Martí d’Albars i Perafita (també antic camí ral a Vic o Camí de la Cendra, ja que per aquí es transportava la cendra de les carboneres locals a les adoberies de Vic).

Pugem de manera suau, tal i com hem baixat, ara entre ramats de vaques. L’últim kilòmetre el fem pel costat de la carretera, no ens fa gaire gràcia, però almenys no està gaire transitada. Arribant acabem de fer la volta per Perafita, gaudint de bones vistes al Lluçanès i les muntanyes que l’envolten. Pugem al cotxe i aprofitem per dinar, al menys, més calentets que a fora on no ens hem vist en cor de fer-ho.

Itinerari Nyerros i Cadells d'Olost

El Lluçanès és terra de bruixes i bandolers. En aquesta ruta passarem per indrets que ens faran reviure les llegendes que parlen de les seves lluites constants entre Nyerros i Cadells.

TERRA DE BANDOLERS

Confinats comarcalment decidim fer una excursió pel Lluçanès, ja que així sembla que canviem una mica més de paisatge. Ens decantem per Olost. En preveiem fer una altra, però un cop al poble, com que la Clara no està del tot bé i el temps no acompanya gaire, deixem la més llarga per un altre dia (on, de passada, si podem visitarem l’espai Rocaguinarda), per fer-ne una de més curta (i anar a dinar a casa d’hora i tranquil·lament).

Dels tres itineraris possibles al voltant del poble, farem el dels Nyerros i Cadells, tot passant per indrets on, segons les llegendes, es van enfrontar aquest dos bàndols. Nyerros i Cadells eren els dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana de finals del segle XIII fins a mitjans del segle XVII, mantenint lluites constants que van tenir la màxima virulència en el primer terç del segle XVII. Rocaguinarda, el mític bandoler, va viure en aquesta època, era Nyerro i era nascut a la veïna població d’Oristà.

Comencem fent una volta pel poble, on destaca especialment l’actual església de Santa Maria,  neoclàssica, de finals del segle XVIII. Té un aspecte únic i particular, gràcies als seus dos campanars idèntics (de torre octogonal i coronats amb balustrada). Segons la llegenda, una família propietària d’Olost, després d’anys sense poder tenir descendència, va prometre que pagaria un campanar si la Mare de Déu de l’Assumpta els ajudava a tenir un fill... i van tenir bessons.

Sortim del poble passant pel Raval d’Olost, amb algunes cases antigues ben conservades, per arribar, al cap de poc, al castell d’Olost. Xoca trobar-lo en una fondalada, en una situació ben poc estratègica. Originari del segle XI va començar sent una torre de vigilància, per acabar convertint-se en un castell al qual si li van afegir diferents dependències. Mai, però, va ser una fortalesa de defensa, sinó més aviat una residència senyorial. Actualment de l'edifici antic només se'n conserva la torre i la capella gòtica i, segurament, el seu aspecte imponent.

El camí continua al costat del bosc de ribera a tocar del Torrent d’Olost, passa pel Pla de l’Estany i fa una volta per camins de carro fins al Pla de la Senyora, ja una altra vegada en direcció al nucli poble. El paisatge predominant és agrícola, amb camps de cereals, ara amb el seu aspecte hivernal. Pel camí gaudim, també, de bones vistes al Lluçanès, si bé avui no fa el millor dia per apreciar-les com cal (està ennuvolat).

Riera de Merlès

Passeig agradable al costat de la bonica riera de Merlès, tot visitant alguns dels seus gorgs i salts d’aigua. Massificada pels banyistes actualment a causa de la COVID s’ha prohibit el bany (i tant de bo després també).

GANES DE TROBAR-NOS

Primera caminada de grup post-confinament. Planera i fàcil hi ha ganes de trobar-se i sortir. Serem una vintena, inclosos alguns que han vingut a última hora sense avisar. Just al límit de les restriccions.

Tot i la recent prohibició de banyar-s’hi hi ha força gent. La majoria amb la intenció de saltar-se-la, tot i la informació que donen a l’entrada i els controls que hi fan els rurals, amb passada d’helicòpter inclosa. Nosaltres també ens quedarem amb les ganes, però venim a caminar i gaudir de gorgues i salts sense “domingueros” també serà un plaer.

Anem per la pista que passa al costat de la riera, que porta força aigua encara. Ens anem desviant als diferents camins que semblen que van al riu, per anar descobrint diferents gorgs i petits salts d’aigua mentre ens anem posant al dia després de tant de temps sense veure’ns (a vegades fins i tot sembla que hi ha més ganes de xerrar que de contemplar el riu).

Arribem a l’entrada del càmping, on hi el tram més bonic, per girar per on hem vingut. La veritat és que la riera és bonica (i val la pena), però no tan espectacular com poden ser altres (o aquesta mateixa, força més amunt).

Per allargar una mica la caminada ens arribem a Sant Climent de la Riba, una modesta ermita d’origen romànic, tot i que modificada posteriorment. Val la pena, també, per les vistes a la zona. Ho aprofitem per dinar.

Per acabar de gaudir de la companyia i el bon dia que fa, fem el got al pont de Sant Cristòfol, amb totes les precaucions possibles. Abans de marxar, res de petons ni abraçades... però almenys ens hem pogut trobar.

Castell de Lluçà

Bella i complerta caminada pels suaus relleus del Lluçanès. Pel camí gaudirem del romànic de Santa Maria i Sant Vicenç, el pantà de Garet i grans vistes des del castell de Lluçà.

PLA B

La primera idea era fer raquetes de neu, però passem al pla B. De la llista de caminades pendents, és l’última que hi hem afegit (bé, almenys és a la llista, que el més normal és mirar la llista i acabar-ne fent una altra).

Comencem al Monestir de Santa Maria de Lluçà i aprofitem per visitar-lo. Aquest és un dels edificis històrics més notables del Lluçanès, romànic tot i que amb modificacions posteriors, destaca el seu claustre. La seva visita val la pena.

De seguida comencem a caminar per un paisatge en mosaic que combina camps i masies amb rouredes, que avui fan olor a bolets i tardor.

De seguida passem per una alzina monumental i ens desviem cap a la Balma de la Font dels Bous. La balma és relativament gran, però el que la fa especial és la seva font, que en realitat és un degotall que ha acabat tocant a terra. Unes teules en recullen l’aigua que va caient.

Deixem un parell de grans masies i continuem per pistes forestals, avui fixant-nos en les petjades que trobem marcades al terra. En agrada trobar-ne de teixó, i també de senglar, llàstima que no portem el guix per fer-ne motlles.

Després de fer una bona volta passem per la bonica masia del Castell, deixem la pista i ens enfilem fins al castell de Lluçà. Abans passem per Sant Vicenç, la seva església romànica, del segle XI, és una de les poques que es conserva a Catalunya de planta circular.

Un cop vista ens acabem d’enfilar a les restes del castell de Lluçà que, d’origen medieval, dóna nom a la comarca. Avui no fa un gran dia i més aviat està tapat, tot i això les vistes valen molt la pena i en un dia clar han de ser impressionants.

Baixem i per allargar una mica la caminada fem la volta pel pantà i el torrent de Garet, d’interès natural , especialment per als amfibis (i també per als ocells aquàtics). Per l’hora, i el dia, el pantà fa uns reflexes encisadors.

Un cop vist en poca estona arribem al cotxe, i cap a casa.

Santa Llúcia de Sobremunt

Caminada curta però bonica fins a Santa Llúcia, bonica ermita i gran mirador d’Osona, el Lluçanès, el Berguedà i més enllà (molt recomanable i fàcil d’allargar anant fins a Sant Martí Xic.

BOIRA

Avui toca una d’aquelles matinals que faig ara, tot sovint, prop de casa, per ser-hi a dinar. No fa un gran dia, però confio que la boira s’acabi aixecant del tot i surti el sol.

Començo a caminar a les deu al collet de Sant Martí, tot seguint les marques del GR que m’acompanyaran tot el camí.

De seguida passo per la bonica Font de Can Quelet, entre pinedes secundàries de pi roig (per sort no som a la tardor i no em puc posar a buscar bolets).

En poca estona més arribo al principal objectiu del dia: Santa Llúcia de Sobremunt, una bonica ermita romànica, tot i que amb força modificacions posteriors. La boira alta, però, no ha marxat i les vistes, que s’endevinen fantàstiques, en prou feines es deixen veure.

Continuo amb la idea d’arribar a sant Martí Xic, seguint el GR (i tal i com poso al track). Com sempre, però, ara per una cosa, ara per una altra (com per exemple els fòssils de les roques passada l’ermita) em quedo ben lluny del meu segon objectiu. Decideixo recular i fer la caminada entre ermites un altra dia (que faci més bo), que segur que val molt la pena.

Així doncs, a dinar a casa.

Els Munts

Els Munts és una de les muntanyes més emblemàtiques del Lluçanès. Des d’aquest 100cims les vistes són magnífiques. A més, tot pujant, passarem pel Roure de la Senyora, un arbre monumental espectacular.

ROURE CENTENARI I VISTES

Avui serem 18 (inclosos dos que s’han apuntat a última hora, per sorpresa). Tot i això no tenim gaires problemes de “logística” i només comencem un quart més tard del previst (que tampoc passa gaire res, ja que en toca una de curta i planera).

La primera parada, després de fer una miqueta més de volta del compte, és al Roure de la Senyora. És un dels roures amb la capçada més gran de Catalunya (33 metres). Roure martinenc, monumental, té una alçada de 21 metres, i es creu que la seva edat podria ser d’uns 500 anys. El nom li vindria de la senyora Lotgarda de Perdals , que s’estimava molt aquest arbre i hi passava llargues estones a la seva ombra llegint o fent ganxet.

Tot seguint continuem pujant, suaument, per pistes i entre boscos, encara una mica enfarinats d’ahir (a les obagues). Cau alguna volva de neu, però prové del torb que bufa al Pirineu (fa sol i un bon dia, fred, però suportable).

Anem a bon ritme, sense entretenir-nos massa. De seguida arribem als Munts, un 100cims amb unes vistes espectaculars: al Lluçanès, el Berguedà, Osona i el Ripollès (i això que avui els Pirineus estan tapats per les nevades). Un cop hem gaudit de les vistes visitem el santuari dels Munts, església construïda en diferents èpoques, que guarda la patrona del Lluçanès (una talla romànica). Ho aprofitem per refer-nos del fred al bar-restaurant del costat.

La baixada la fem per una altra banda, una mica més llarga, però també entre boscos i algun camp. Com que anem d’hora improvisem una mica però no ens surt bé, només aconseguim fer una mica més volta (no surt al track).

En aquest tipus de caminades no saps mai com anirà, a vegades s’allarguen molt incomprensiblement, d’altres passa el contrari... avui hem anat molt ràpid i dinem, al sol, sota el Roure de la Senyora. Tot seguit, cafè i sobretaula a Sant Boi i cap a casa. Satisfets, curta però ha valgut la pena.

Sender de Sant Bartomeu (PR-223 Sud)

A cavall de la Plana de Vic i el Lluçanès, el sender baixa en paral·lel a la riera de Sant Bartomeu, per tornar-se a enfilar al costat de la riera de Llobateres. Per un camí agradable, arribarem a la principal atractiu d’aquesta caminada: les Baumes i els Salts del Molí.

FANG, BOLETS I UN CABIROL.

Surto de Sant Bartomeu a quarts d’onze, en principi només són dotze kilòmetres hi hauria de ser a dinar a casa.

El Sender baixa en paral·lel a la riera de Sant Bartomeu, tot passant pel mas la Vall. Pel camí, algunes roques carregades de fòssils (que no tornaré a trobar més endavant). També quatre llengües bovines i tres fredelucs, que no puc deixar de collir.

Poc després el camí es torna a enfilar una mica, per passar per la Solana, un mas enrunat, i tornar a baixar mica en mica, tot passant encimbellada per alguns terrers de margues grises, típics de la Plana.

A l’alçada del pantà deixem la riera de Sant Bartomeu i comencem a seguir la Riera de Llobateres. El camí s’enfila i torna a baixar per passar just al costat de la riera un parell de vegades. El sender és molt agradable... però avui, com bona part de la resta de camins, està molt enfangat i és de mal fer (fins al punt que al final m’arriba a fastiguejar i tot). Aquí, a més dels que ja havia trobat, trobo un bon grapat de rossinyoles de pi (o camagrocs). N’omplo una bosa, tot una sorpresa inesperada (a aquestes alçades de desembre ja no esperava trobar-ne cap). Entre una cosa i una altre m’hi entretinc una bona estona... massa (i això només collint els del costat del camí).

Quan el camí s’enfila per tercera vegada, cap al final de la pujada veig un pal indicador que posa a “les Baumes”. La curiositat em perd i decideixo anar-hi. Per sort. El camí porta a les Baumes, grans i espectaculars, però també als dos bonics Salts del Molí (segurament el millor de la caminada). El primer m’haig de conformar a veure’l des de dalt (i no tornaré a baixar perquè començo a anar tard). Al segon, més modest, m’hi estic una bona estona, voltant-lo per totes bandes. No entenc com és que estan indicats als pals senyalitzadors que he anat trobant i no al trencall que hi porta.

Torno al PR i continuo pujant fins al molí que dona nom als salts (lamentablement abandonat). Aquí segona sorpresa del dia: un cabirol és deixa veure bé una bona estona (i només fuig mentre m’hi intento acostar poc a poc, seguint pel camí).

Després, més fang i dues fonts que no sé veure o trobar, tot i que també estan indicades als pals indicadors. Pals amb algunes distàncies, que sigui dit de passada, potser s’haurien de revisar.

Arribo a Sant Bartomeu a mitja tarda, afamat (només havent menjat quatre nous i panses que portava de casualitat). No aprenc dels errors... ja m’ho diuen.

Puig Cornador i Santa Margarida

Caminada bonica fins al sostre del Lluçanes, el Puigdon, i el Puig Cornador (100 Cims). Boscos (amb bolets) i boniques vistes.

CAMINADA I BOLETS, EL QUE BUSCAVA

Avanço un dia la caminada, per les previsions del temps. Tot i que no sé ben bé que vaig a fer... si a caminar o a buscar bolets. Una prop, a Alpens, que a la tarda haig de ser a casa.

Començo a pujar a quarts d’onze... i em començo a entretenir. Els primers bolets: fredelucs i algun rovelló. Prous per anar mirant, però no suficients perquè deixi estar la caminada i em posi a buscar bolets directament.

Un cop a dalt la carena giro a l’esquerra. Vull arribar al Puigdon, el sostre del Lluçanès. Cobert d’arbres, les seves vistes no són massa bones (ni millors que les que veure després). Per sort, però, m’entretinc una bona estona collint rossinyoles de pi (camagrocs), de fet, fins que gairebé omplo una bossa i me’n canso.

Reculo i continuo per la carena. Des d’alguna clarina hi ha bones vistes, i les úniques que és poden veure cap a la banda del Ripollès. Boniques.

Tot parlant amb un ciclista arribo al Puig Cornador (més alt que l’anterior, però ja a les Lloses, el Ripollès), amb bones vistes (excepte a la banda del Ripollès, tapades pels arbres). Cap a l’altra banda, però, estan molt bé: el Lluçanès, Queralt, Montserrat, el Montseny, la Plana de Vic, Bellmunt i la serra de Milany. Ho aprofito per dinar.

Continuo per la carena fins a Santa Margarida de Vinyoles, situada més amunt de les ruïnes del castell (on no vaig), de fet, era la seva capella. L'edifici actual, però, és del 1854 (barroc i neoclàssic), construït amb motiu d'un vot popular fet durant una epidèmia de còlera (com es pot llegir en una placa a la porta). Les vistes són similars a les del Puig Cornador, millors cap a la serra de Milany però amb el Ripollès també tapat pels arbres.

Reculo una mica i començo la baixada, acabant d’omplir la bossa amb alguns fredelucs més. Feliç, la caminada és prou bonica i porto una bona menjada de bolets... el que buscava.

Prats de Lluçanès (PR-C 44 Nord)

Caminada planera, variada i molt bonica al voltant de Prats de Lluçanès. Gairebé sempre amb bones vistes, el camí passa per diverses ermites, fonts, masies i un parell de curiositats... com el Roc Foradat, on la bruixa Napa hi preparava els seus beuratges.

LLÀSTIMA QUE EL TEMPS NO ACABA D'ACOMPANYAR.

Torna a tocar una ben a prop de casa, però a una zona que tinc molt "abandonada", malgrat que sé que és bonica i val la pena. No em decebrà.

Avui organitza la ruta en Salvi, això vol dir passar per totes les ermites i fonts que puguem, a més de fer una caminada més llarga del que és habitual.

No fa molt bon dia, un gran núvol sembla que tapi únicament aquesta zona, per totes bandes es veu sol menys aquí. Les fotos no quedaran tan maques, però que hi farem. Comencem a caminar a quarts de deu.

El paisatge d'avui serà el típic del Lluçanès, un mosaic de camps i boscos mixtos de pins i roures (tot i que avui potser predominaran una mica més els camps). Una altra cosa que m'agrada d'aquesta altiplà suament ondulat és que de seguida que t'enfiles, per poc que sigui, tens bones vistes cap a una banda o altra. Avui ens acompanyaran pràcticament tot el camí. Al nord, les serralades berguedanes, avui tapades pels núvols, a l'oest la serralada transversal, del sud del Ripollès fins al Montseny,  al sud, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

La primera parada és ben aviat, a l'ermita de Sant Sebastià. Malgrat el seu origen romànic, l'edifici actual és del segle XIX. Les altres aniran seguint una darrere l'altre.

La Següent és a Sant Andreu de Llanars. Diuen, la joia arquitectònica de Prats. Romànica, del segle XII, està molt ben restaurada.

Per no recular, deixem les marques del PR per fer una drecera, fins a tornar-les a trobar una mica més endavant.

Poc després, la següent parada, al curiós Roc Foradat o de la Bruixa Napa. La llegenda diu que és aquí on preparava els seus beuratges. La realitat, però, és que es deia Maria Pujol i vivia a can Nap. Va ser la darrera persona executada a Catalunya com a bruixa (l'any 1767), acusada amb fonament o sense, de matar una nena de quatre anys i menjar-se-la.

Més endavant, una altra curiositat. La primera guerra carlina comença a Catalunya a Prats, quan el pradenc Joan Galceran va fer el primer crit a favor de Carles V. Des de la Cadira d'en Galceran, una roca amb aquesta forma (i amb símbol, possiblement fàl·lic, que ens passa per alt tot i ser ben visible), és diu que el general carlí dominava la batalla que va tenir lloc aquí.

Una mica més enllà, la petita ermita de Sant Pere del Grau. Poc més endavant, la Pedra Dreta, una fita dels camins de transhumància, i punt de reunió d'actes culturals del Llucanès.

Més avall la bonica bauma on es troba la Font de les Coves, amb una petita àrea de pícnic.

Encara una mica més avall, la bonica font de Marçal, ben a prop del mas Marçal i l'ermita de Sant Marçal, d'origen romànic tot i que l'edifici actual és del segle XVIII.

No surt al track (ni a l'explicació de la fitxa tècnica), la idea és continuar fins a Santa Creu de Jutglar. Deixem el PR però a mig fer comencen a caure quatre gotes i el dia sembla cada cop més gris. Ho deixem estar i ens enfilem fins al santuari de Lurdes, on retrobem les marques grogues i blanques.

El Santuari de Lurdes, a més d'un mirador excepcional, és una ermita del segle XIX. La primera dels Països Catalans dedicada a la Mare de Déu de Lurdes (la va fer construir un capellà que deia que s'havia curat al encomanar-se a la verge francesa).

D'aquí, ja gairebé som a prats, on encara farem tres parades més. La primera a la Mare de Déu de la Bona Sort, d'origen romànic l'edifici actual és del segle XVI. La Segona a les Tres Fonts, d'esquerra a dreta: el Cel, el Purgatori i l'Infern, del segle XVIII es diu que antigament la gent només agafava aigua de la primera, encara que hagués de fer cua. Finalment, una mica més avall, al bonic Safareig Públic, construït l'any 1911 per tenir un lloc més adequat per rentar la roba (abans és feia a la mateixa riera Merdinyol, just al costat, una mica més amunt).

Dinem, entrepans, a la Font, i cap a casa. No ha set tan llarga com volíem (tot i que a mi, ja m'està bé), però la caminada ha estat molt bé... i això que el dia no ha acabat d'acompanyar (ara que marxem, però, com sol passar, surt el sol i el cel gairebé queda ben blau en poca estona).

Mas Rocaguinarda

Passejada fàcil i agradable fins al mas Rocaguinarda, on va néixer el mític bandoler. Una mica d'història tot passant per un paisatge en mosaic, cada cop més escàs.

TERRA DE BANDOLERS

Com que ahir no em vaig cansar prou, havent dinat (i després de la Formula 1) decideixo fer una caminadeta, curteta,  prop de casa i, si pot ser, planera. La que tinc més ganes de fer és la d’Oristà, estrenant una nova zona a descobrir: el Lluçanès (a veure si mica en mica en vaig fent alguna més).  

Surto del centre d’Orista ben bé a les tres de la tarda. Sense preses i com sempre amb la intenció d’entretenir-me buscant floretes (que poques, però alguna o altra trobaré). Tota la caminada passa per un paisatge en mosaic típic, que alterna camps, amb bonics masos (com els de la Quintana), amb pinedes i algun cingle. Un paisatge que s’ha perdut en bona part del país, afavorint l’extensió de les grans masses forestals, sense discontinuïtats. Això fa que, sovint, els incendis forestals siguin més difícil d’aturar i acabin tenint una gran extensió. Esperem que aquí es pugui anar mantenint.  

A mitja caminada arribo al mas Rocaguinarda, actualment en ruïnes. En aquest mas hi va néixer el mític bandoler: Perot Rocaguinarda, també conegut com a Perot lo Lladre. Al no ser l'hereu se'n va anar de casa a cercar fortuna i, per culpa d'un malentès, es va haver de fer bandoler, del bàndol dels Nyerros. Era un bon estrateg, hàbil i audaç, temut pels soldats i per l'autoritat, estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics. Posseïa uns excel·lents dots de líder i de comandament. Més enllà dels Països Catalans Rocaguinarda és considerat com a un dels grans bandolers populars europeus (i està citat, per exemple, al Quixot).

Una mica més enllà de la casa, amagat al cingle hi ha uns gravats a la roca. En un hi ha el nom d’en Perot Rocaguinarda. La llegenda diu que ho va fer ell mateix, i que les creus i altres símbols que hi ha gravats a la paret serien senyals que servien a la seva banda per comunicar-se, sense que les autoritats poguessin desxifrar els missatges.

Allargo l’excursió una mica, fins a l’Alzina de Pujalt, amb bones vistes al voltant (com en bona part del camí). A partir d’aquí comença la tornada, amb calma, les cames noten els 23 kilòmetres d’ahir i haig de fer alguna parada de tant en tant.