EL FERRI

Dia 1: Taradell - Can Picafort

Dinem a casa els pares de la Clara i a la tarda marxem, amb temps, cap al port de Barcelona. Anem amb ferri. Vam fer la reserva fa unes setmanes en ple clímax de les vagues de les companyies aèries i no ens la vam voler jugar. Ens sortirà més car que volar i llogar un cotxe, però així evitem possibles complicacions i anar amb el nostre cotxe, el Kia de la Clara, també tindrà les seves avantatges (entre altres i la més evident, la de no haver de fer un equipatge mínim i poder portar tot el que vulguem, com jocs, menjar...).

Arribem dues hores abans a la terminal... i l’espera es farà molt llarga. La propera vegada ara que sabem on és i com va vindrem una mica més justos. Paguem la “novatada”. Ho aprofitem per fer una curta i ràpida caminada fins al Moll de la Fusta. Haguéssim tingut temps de pujar a la noria, però per si un cas ho deixem per un altre dia.

En aquesta estona aprofitem per llegir les crítiques a la naviliera Trasmediterránea, la majoria negatives. Gràcies a això un cop embarquem ens afanyem a ocupar un parell de butaques, ja que sembla que no n’hi ha per tothom (no veurem ningú dormint per terra, però igual és perquè no va ple com a l’estiu...).

Un cop “instal·lats” explorem una mica el ferri, per la zona del bar i les cobertes per on ens podrem passejar. La primera impressió no és tan dolenta com ens temíem, la zona del bar està bé, però la veritat és que la neteja, sobretot als lavabos, és millorable, i algunes portes i elements sense reparar no donen la millor imatge del vaixell. No és un desastre, si mai hem de repetir segurament ho farem, però primer provarem altres alternatives.

La sortida del port ens la passem a coberta, d’una banda a l’altra, entrant i sortint, ja que fa una mica de fred.

Dormim a les butaques del bar. A mitja nit tanquen alguns llums (que podrien ser alguns més), però el so de la tele es sent una bona estona. Llegim una mica i aconseguim dormir unes quatre o cinc hores, més o menys seguides (la Clara una mica menys). Ja hi comptàvem.

A les sis arribem a Palma, més d’hora del previst. Encara és negre nit i estem una mica “destemplats” del viatge.

CALES

Dia 2: cala Pi, platja des Trenc, calò des Moro i Parc Natural de Mondragó

Baixem del ferri mig adormits, molt més d’hora del previst. A les sis, encara de nit. Marxem de Palma, la Clara ja hi ha estat i ho deixarem per una propera vegada. Avui només farem platges i cales.

Arribem a Cala Pi encara de fosc. Aprofitem, de grat i per força, per fer una dormida al cotxe fins que surti el sol. Se’ns posarà molt bé. Baixem a la cala a primera hora, encara amb boira. Són cent quaranta-set esglaons que es baixen bé. No hi ha ningú i la cala, estreta i d’aigües transparents, és molt guapa. Ens hi passegem per totes bandes. Només hi sobren els edificis al cap d'amunt d’una banda de la cinglera (pel nostre gust, tots a terra).

Esmorzem al bar (i supermercat) que hi ha dalt la cala. Bo i ens va bé per acabar-nos de despertar (i una bona sorpresa, en llocs així no en pensàvem trobar cap d’obert).

Deixem Capocorb Vell per una altra ocasió. En el meu primer viatge a Mallorca em feia il·lusió visitar un poblat talaiòtic, però almenys de moment no podrà ser. També algunes cales i platges, per fer avui en portem una llista massa llarga i haurem d’anar triant (al final del dia ens sabrà greu no haver pogut anar a es Pontàs i Cala Varques, però bé, sempre podrà ser l’excusa per una tornar).

Per culpa del “maps” i algun senyal indicador fem una mica més de volta per arribar al següent destí del dia. Després d’una breu volta per ses Covetes i la platja des Morters, i una estoneta més de cotxe, finalment acabarem arribant a l’aparcament on volíem anar. Abans, però, passarem pel costat del Salobrar de Campos, unes salines, on anirem fent paradetes des del cotxe mateix per observar alguns ocells. Perdius d’entrada i al costat de la carretera, i després més o menys a prop, flamencs, cames-llargues, ànecs blancs, becadells, corriols i altres limícoles que no arribem a identificar (no portem la guia ni tenim temps), tot i que possiblement eren gambes, xivites o valones, i alguna mena de territs.

Deixem el cotxe a l’aparcament, que ens costa cinc euros (no ens requen, però déu n’hi do per ser que només hi ha un parell de cotxes!). Després d’una curta passejada arribem a Es Trenc, una platja de sorra blanca i aigües blau turquesa que fa gairebé dos kilòmetres de llargada. Darrere seu hi ha un sistema dunar que la separa platja del salobrar i els camps de cultiu, sent l’últim gran arenal sense urbanitzar i més ben conservat de l’illa. Salobrar, dunes i platges estan protegides en forma de Parc Natural.

Caminem per la seva sorra, on tenim la sort de poder contemplar un corb marí, una gavina corsa i un petit grup de remena-rocs de molt a prop (potser perquè hi ha molt poca gent). A banda del seu interès natural, si bé paisatgísticament és bonic però no espectacular, la passejada per la platja val la pena i, si fóssim estiu, segur que no podríem resistir banyar-nos-hi (tot i ser nudista).

D’aquí decidim anar al caló des Moro, on ens costarà una mica més aparcar però serà gratis. Baixem unes escales i fem la volta per una bonica cala. Tornem al cotxe i ens adonem que no hem estat al caló, sinó a la cala s’Almúnia, un petit embarcador de sorra i roques. Tornem a baixar i caminem una mica més per arribar, ara sí, al caló des Moro. És una cala estreta i llarga, amb sorra blanca i aigües cristal·lines. Preciosa, diuen que és una de les més boniques de Mallorca. Llàstima del sol (i les ombres), que no ens permetrà fer-li fotos que li facin justícia (com ens ha passat i anirà passant avui). Hi fem una volta per diferents camins per així poder-la veure des de diferents angles.

Tot seguit marxem cap al Parc Natural de Mondragó on farem una curta passejada per un camí de ronda, tot seguint un parell d’itineraris del Parc (n’hi ha més, però per falta de temps no els podrem fer tots). La zona té un gran interès per la seva diversitat de paisatges, que van des de les platges i dunes, els penya-segats i les llacunes litorals, als boscos i paisatges agrícoles.

Dinem a l’aparcament, al terra, sota uns pins, gràcies a l”esterilla”... que no volíem portar, però que ja ha tingut dos usos: per posar els peus al ferri, i ara com a seient i estovalles per dinar. Amanida amb pollastre i llibrets de llom que hem comprat tot passant a un supermercat de Santanyí.

Comencem a caminar tot seguint la ruta 2, per un corriol ample i ben marcat per una pineda. La primera parada és a un forn de calç i al caló d’en Perdiu, amb bones vistes. Al cap de poc arribem a s’Amarador, una altra platja preciosa de sorra blanca i aigües transparents. Aquí, com en l’anterior, ja hi hem trobat una mica més de gent, fa un dia primaveral i fins i tot alguns s’atreveixen a banyar-se (nosaltres, com a molt, a anar amb màniga curta ara al migdia). D’aquí, per un camí cimentat a tocar del mar, anem a la cala Mondragó (o de ses Fonts de n'Alís), amb un xiringuito i altres edificis que li treuen molt d’encant (tot i que en alguns llocs diuen és de les més boniques de l’illa, vull pensar que confonent-la amb l’anterior). Un cop aquí decidim fer la ruta 3, que per corriols, entre pinedes, i tot passant per un niu de metralladores, ens porta fins al fotogènic caló des Borgit, més petita i estreta, pel meu gust és la més bella. La Clara hi ficarà els peus, amb compte de no tocar cap medusa (n’hem vist un bon grapat pel camí).

Al final la passejada s’ha convertit en quatre ben aprofitats kilòmetres, que amb el que ja portem de dia i el poc que hem dormit, es nota en el cansament. Com que ja és tard i tampoc tindríem temps de fer gaire gran cosa més decidim passar de més cales (ja no vindrà d’una per a la propera vegada) i anar cap a l’apartament que tenim llogat a Can Picafort.

Pel camí gaudirem de la plana per on hem anat passant tot el dia, amb camps d’ametllers, oliveres i garrofers, amb alguns ramats d’ovelles i, tot sovint, separats per parets de pedra seca, que també es troben a banda i banda de la carretera.

Ens instal·lem als apartaments Mar Brava. No són res de l’altre món, però hi estarem molt bé, semblen relativament nous, són amples, molt nets i estan ben equipats. L’única crítica que hi podríem fer és que la parets són una mica fines. Un cop tot descarregat fem el que serà la rutina dels propers dies: dutxa, sopar per refer forces, escriure el guió d’aquest diari, llegir una mica i a dormir d’hora... que al matí també ens llevarem aviat. L’avantatge de venir en aquesta època és que no hi ha gaire gent ni problemes de trànsit... però el dia encara és molt curt.

PEDRA EN SEC I POBLES

Dia 3: barranc de Biniaraix, Deià, Torre des Verger i Valldemossa

Sortim d’hora, tot i que menys del que caldria. Tenim una hora de camí. D’entrada ho fem voltant sa Pobla. El paisatge continua sent pla, però aquí hi domina l’horta. També hi veiem molts més molins o les seves restes, i menys parets de pedra seca (o pedra en sec, com diuen aquí). De seguida ens fiquem a l’autovia. El trànsit a mesura que ens apropem a Palma va augmentant. Per sort ens desviarem abans, en direcció a la serra de Tramuntana, que travessarem pel túnel de Sóller. Un cop passat ens endinsem per un vall amb masos escampats i plena de tarongers.

Aparquem i comencem a caminar a un quart d’onze del matí. Avui, per començar, toca una caminada curta al Barranc de Biniaraix. Sortim dels antics safareigs de Biniaraix i de seguida ens comencem a enfilar per un camí empedrat, seguint el GR-221. Diuen que aquest camí data de l’Edat Mitjana. Serpenteja entre feixes de garrofers i oliveres centenàries, i alguna alzina, tot resseguint un torrent sec, malgrat que diferents passeres per anar-lo travessant indiquen que no sempre deu ser així (quan hi baixa aigua l’excursió encara ha de ser més espectacular). Llegim, no sé on, que aquest barranc és sinònim de monument de la pedra en sec, on camins i marjades es disposen com si es tractés d’un paisatge dissenyat amb la intenció de captivar el visitant. No hi podem estar més d’acord.

Les construccions o estructures de pedra seca són un llegat únic fet seguint una tècnica mil·lenària, encara viva, consistent en la col·locació d’una pedra vora l’altra sense cap mena de ciment. Exemple d’integració al medi, arreu de l’illa hi ha un gran nombre d’aquestes estructures, sent les més evidents les parets per a delimitar les propietats i els sembrats (o sementers, com s’anomenen aquí), els marges per a permetre el conreu dels costers o l’adequació d’una xarxa de camins amb ferms empedrats. Al que s’hi ha de sumar, a més, la construcció d’aixoplucs, casetes i barraques per a persones, animals i eines; les fonts de mina, cocons i basses que ajudaven a sobreviure en una terra escassa d’aigua; els forns de calç o els pous de gel (o cases de gel), entre altres. Aquestes estructures eren els principals elements vertebradors de l’espai rural de Mallorca. Els seus habitants, mica en mica, amb el pas dels segles i d’aquesta manera, van anar modelant un paisatge únic i d’un alt valor etnològic mentre treien profit dels seus recursos naturals, alhora que resolien problemes bàsics de refugi, límits de propietat, d’abastament d’aigua o d’accés. Actualment, però, el baix rendiment dels cultius de les feixes fa inviable la seva explotació i l’ús principal és el lleure. El barranc de Biniaraix és un exemple magnífic de tot això i quedem meravellats d’aquesta feina ingent.

A l’alçada de la font de can Catí, on hi ha un petit salt d’aigua (que encara podem apreciar), deixem el GR i prenem el Camí Vell. Ens enfilem una miqueta entre belles oliveres. Des d’aquí podem contemplar, també, les muntanyes que envolten aquest barranc abrupte, i que ens recorden una mica, a les del nostre Montsec. De seguida, però, comencem a baixar amb més ganes, i per camins de més mal caminar, sense el ferm empedrat però encara envoltats de pedra en sec. De tant en tant tindrem bones vistes a la vall de Sóller, i ja més avall, al poble de Biniaraix.

A mitja baixada deixem el camí principal i ens desviem uns metres, per un camí poc evident no senyalitzat (només amb una fletxa mig esborrada en una roca), fins a la cova de ses Alfàbies. És una gran bauma on es pot apreciar l’aprofitament de l’aigua que, per filtració, goteja del sostre de les balmes. Diferents alfàbies, recipients de fang (i altres materials) la recullen. Un indret curiós i prou bonic.

Acabem la baixada on, com a la pujada, em crida l’atenció l’abundant presència del cugotí (especialment a la part baixa), una espècie que pensava que era rara. I un cop a casa, mentre escric això, veig que no m’equivocava, llegeixo que aquesta planta té una distribució relictual a Europa i es considera molt rara als Països Catalans, localitzant-se únicament poblacions molt esparses a punts concrets del litoral mediterrani (imagino que aquesta deu ser una d’elles).

Abans de marxar fem una curta volta pel pintoresc poble de Biniaraix, fins arribar a una fotogènica plaça, al costat de l’església (construïda als segles XVI i XVII). Acabem al voltant de les dotze, més o menys a l’horari que teníem previst. Tot i que no ha fet un bon dia, està ennuvolat i ho estarà fins passat el migdia, ens ha encantat.

Agafem el cotxe i anem cap a Deià. Fem una volta al poble i els seus carrers, amb bonics racons. Ens enfilem fins a l’església de Sant Joan (del segle XVI, però reconstruïda al segle XVIII després d’un incendi), amb un torre de defensa que feia, alhora, les funcions de campanar. Com a curiositat dir que té dues entrades, el portal major o el portal de les dones i el lateral o portal dels homes, que és l'accés habitual a l'església (avui tancada). Al seus peus, a una banda, hi ha un mirador flanquejat per dos canons amb bones vistes a la Serra de la Tramuntana, ennuvolada. A l’altra banda hi ha el cementiri. A mi no em diuen gaire res, però a la Clara li agraden. Tot i això haig de reconèixer que és pintoresc i un altre bon mirador on, a més hi ha enterrats diversos artistes i escriptors, com Robert Graves.

La veritat és que el poble ens decep una mica. Està situat en un entorn preciós i té racons molt macos, però s’assembla molt als que hem anat veient pel camí, això sí, més ben arreglat. Dit això, i per dir-ho d’alguna manera, si ve de passada val la pena parar-s’hi i passejar pels seus carrers... però no seria un lloc on aniria expressament. Tot i que a les guies surt com un dels pobles que cal visitar, més bonics... igual, potser era que teníem les expectatives massa altes.

Ens hi quedarà per veure, justament, la casa de Robert Graves, que va viure aquí durant molts anys. Feia cara d’estar tancada i la Clara no vol anar-hi. No insisteixo massa perquè anem una mica justos de temps i espero alguna altra vegada tenir-ne l’oportunitat, tot i que a mi em feia gràcia, en part per entrar a una casa i veure-la com era antigament (amb independència de qui hi vivia), en part perquè és l’autor d’un dels llibres amb que més bé m’ho he passat: “Jo, Claudi”.

Dinem en un parc del poble, els “tapers” que portem, i marxem cap a la següent parada. Bé, a l’última que volíem fer avui. De fet, volíem anar al mirador de la Foradada i, de passada, visitar son Marroig, però ara al migdia quan hi passarem per davant estarà tancada, i més tard, tornant, ens entretindria massa i no arribaríem a Valldemossa de clar. Què hi farem, una altra cosa que ens quedarà pendent... i una altra excusa per tornar. Pinta molt bé.

Deixem el cotxe al costat de la carretera en uns petits aparcaments, i fem una breu passejada fins a una de les torres de vigilància costanera més antigues i emblemàtiques de Mallorca: la talaia de ses Ànimes o de sa Torreta (o talaia des Verger, del Coll des Verger o de Banyalbufar). Construïda al segle XVI, formava part de la xarxa de torres d’albirament que estaven situades al llarg del litoral de la serra de Tramuntana. Ben restaurada, actualment és un popular mirador gràcies a la grans panoràmiques que es poden gaudir des d’aquí. Llàstima que estan una mica encalitjades.

Cotxe i reculem cap al Port de Valldemossa. S’hi arriba per una carretera estreta i plena de revolts (per sort poc transitada, almenys en aquesta època). És un petit port de pescadors que, malgrat la major part de cases semblen apartaments i segones residències, manté bona part de la seva autenticitat. Està bé. Des del port, entre muntanyes i pinedes s’hauria de poder descobrir la finca de s'Estaca, propietat de l'actor Michael Douglas (que o bé ja no es veu, o bé no sabem veure, tot i que la busquem).

Mentre fem la volta el cel s’aclareix, acaba de sortir el sol... i marxem “pitant” cap a Valldemossa. Aparquem ben a prop del poble i el primer que fem és tastar la seva famosa coca de patata (en el meu cas, sense acompanyar-la de xocolata calenta, que a mi no és una cosa que m’entusiasma). Ho fem al forn de Can Molinas, amb més de cent anys d’història és el lloc típic on s’ha de fer (tot i que en veurem a d’altres llocs i fan la mateixa pinta). En demano un per menjar-me’l allà mateix i un altre per emportar... però me’ls acabo menjant els dos. Estan molt bons. La coca de patata és una coca dolça típica de Mallorca (sent les més populars les d’aquí), que es menjava, sobretot, per les festes de Nadal. Es prepara amb patates, ous, sucre i saïm (segons com es prepari també amb farina i llevat), i es pot perfumar amb canyella en pols.

Un cop berenats, passem pel costat de la Cartoixa, que tampoc podrem visitar ja que està tancada per vacances. Una cosa més a la llista per a properes vegades. És un antic monestir del segle XIV, reformat en estil neoclàssic, on durant un hivern en una de les seves cel·les, que es pot visitar, s’hi van allotjar el compositor polonès Frédéric Chopin i la seva amant, la poetessa francesa George Sand.  Segons paraules seves, tot gaudint “del lloc més bonic del món”.

Tot seguit anem a la miranda des Lledoners, un racó bonic des d’on hi ha una de les millors vistes de la part baixa poble, envoltada dels cims de la serra de Tramuntana. Val a dir que pals elèctrics i els seus cables espatllaran les fotos fins i tot als millor fotògrafs.

Finalment fem la volta pels estrets, costeruts, empedrats i fotogènics carrers i carrerons de la part baixa. Ens passegem per pràcticament tots els seus carrers amb les seves cases típiques, plenes de torratxes amb plantes a façanes i balcons (a la primavera, florides, l’espectacle ha de ser encara més preciós). Diuen que Valldemossa és el poble més visitat i amb més encant de Mallorca. No coneixem tant l’illa com per afirmar-ho, però almenys pel que hem vist i veurem, segur que és un dels més bonics. Ens agrada molt i fem fotos a cada racó.

Ens crida l’atenció, tampoc cal fixar-s’hi gaire, que pràcticament tots els seus portals estan adornats amb una rajola, on es demana la protecció de la beata local i única santa mallorquina, Caterina Thomàs. Amb escenes de la seva vida, la majoria tenen inscrit: “Santa Catalina Thomàs pregau per nosaltres” o, entre altres variants: “Santa Verge Catalina que per sempre al cel regnau, ompliu de fe i de pau la vila Valldemossina”. Que sigui l’única santa mallorquina, no sé si diu molt a favor o en contra seva...

Marxem de Valldemossa quan es comença a fer fosc, apurant les encara curtes hores de llum abans de tornar cap a l’apartament. Tenim una hora de camí, que allarguem una miqueta tot fent una parada en un supermercat.

MÉS COSES PENDENTS...

Dia 4: Sóller, Port de Sòller, Fornalutx, Mirador de ses Barques, sa Calobra i Lluc

Marxem d’hora per ser nosaltres, a quarts de nou sortim de l’apartament. Fem el mateix camí que ahir.

La primera parada prevista del dia és a Sóller. Aparquem al centre i fem una volta pel seu casc antic. De seguida passem per la plaça de la Constitució, on podem veure l’Ajuntament, barroc, i dues de les seves joies: el Banc de Sóller i la façana de l'església de Sant Bartomeu, modernistes i dissenyades per Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí. L’església apareix al llibre “Un món sense fi” de Ken Follett, i destaca, també, pels seus elements barrocs i el seu campanar neogòtic. El Banc, conjuntament amb altres edificis modernistes de la vila, són un dels símbols de la riquesa i esplendor de Sóller durant l'època d'exportació de taronges a França i tot Europa. Actualment els dos edificis formen un conjunt harmoniós. Mentre som a la plaça veiem passar, a més, l’històric tramvia. Tot seguit recorrem el carrer de sa Lluna, el més comercial de la ciutat, amb alguns edificis interessants. Entre ells Can Prunera, on es pot visitar el museu modernista... que està tancat per vacances. Una altra cosa pendent de cara al futur.

Tornem cap al cotxe fent una volta sense entretenir-nos gaire, tot passant per diferents carrers. Potser és perquè teníem les expectatives massa altes, però a la Clara no li agrada i a mi no m’acaba de convèncer. La millor comparació que se’ns acudeix és amb Vielha, no és un lloc lleig però tampoc és com per venir-hi expressament... ara bé, és un bon lloc per anar a passejar després, per exemple, d’haver fet una excursió o si es vol comprar alguna cosa.

Tot i això decidim anar fins al Port de Sóller, que és bàsicament això, un port d’embarcacions recreatives, amb un típic passeig marítim i algunes pintoresques cases de pescadors. Hi fem unes fotos molt boniques, però no és el paisatge que ens agrada (en aquest cas menys a mi que a la Clara). M’agrada veure-hi, això sí, l’històric tramvia de fusta. De fet, m’hauria agradat venir de Sóller a aquí en aquest mitjà, però la seva freqüència no és gaire alta i ens hauria fet perdre massa temps. Queda apuntat, també, per un futur, venir de Palma a aquí combinant tren i tramvia històrics (la Clara ja ho va fer d’adolescent). Estem a la vall dels Tarongers i ens falta fer una última cosa típica: fer un suc de taronja. Ho provem en l’únic bar que ens agrada, tampoc n’hi ha gaires d’oberts, i ens diuen que... no tenen taronges, ja que demà tanquen per vacances. Què hi farem, sembla que ens quedarem sense suc.

Tot seguit marxem cap a Fornalutx. Deixem el cotxe en un dels seus aparcaments i comencem a recórrer els seus carrers costeruts, estrets i empedrats, sovint plens de testos amb flors a voreres, parets i balcons. Passem per l’església de la Nativitat, del segle XIII, gòtica i barroca, la plaça Espanya i l’ajuntament, que ocupa un antic casal, Can Arbona, amb una gran torre defensiva del segle XIV. El poble és petit i el recorrem tot de dalt a baix. És preciós i a la Clara serà el que li agradarà més de tots els que hem vist i veurem.

La idea era, també, visitar el Casal de Can Xoroi, on hi ha una antiga almàssera (trull) de finals del segle XIX i una important col·lecció de dues-cent setanta-vuit “Teules Pintades”, de diferents pobles i èpoques, que es feien servir per protegir les cases de possibles desgràcies. Anar fora de temporada alta té moltes avantatges, però també té els seus inconvenients. Està tancat per restauració... una altra cosa a afegir a la llista de coses pendents. Tampoc hi trobem un lloc que ens acabi de fer el pes per fer el suc de taronja.

Agafem el cotxe i ens comencem a enfilar per la serra de Tramuntana, entre pinedes i muntanyes, per un paisatge molt bonic. Ens recorda una mica, per comparar, als Ports, una de les serralades catalanes que més ens agrada. De tant en tant, sovint ben bé al costat de la carretera (i com en dies anteriors i posteriors), algunes cabres assilvestrades pasturen tranquil·lament. Una imatge que pot semblar bonica, però que en realitat és un gran problema ambiental.

Passem pel costat del mirador de ses Barques i decidim parar-nos-hi. Encertadament, les vistes al Port de Sóller i part de la serra de Tramuntana són molt belles. A més, hi ha un bar... on fan suc de taronja natural, d’aquí i gens car (dos euros). En demanem i ens el prenem a la terrassa, asseguts tranquil·lament tot gaudint de les vistes... i del suc, que està boníssim. Almenys això ja no ens quedarà per fer.

Fem una estona més en cotxe i trenquem cap a sa Calobra. La carretera a aquesta cala és per si mateixa tota una atracció, fa catorze kilòmetres que es fan amb uns tres quarts d’hora. La carretera és estreta, plena de revolts i amb magnífiques vistes a la zona. Espectacular. Té dos punts “claus”. El primer és al Nus de Corbata, on la carretera fa un revolt de tres-cents seixanta graus gràcies a un pont, o un túnel segons que es miri, sobre si mateixa. En hi aturem i aprofitem per gaudir del bell paisatge i de la carretera, que baixa serpentejant sota nostra. El segon és penyal del Cavall Bernat, un pas estret entre roques semblant a un congost.

Molt poc abans d’arribar al final de la carretera i, com que anem bé de temps, improvisem i ens desviem fins a cala Tuent. Aparquem a pocs metres i ens hi passegem. És molt bonica, llàstima de les ombres que no ens deixen fer les fotos que li farien justícia. Ens hi estem una estoneta tot recorrent-la amunt i avall i impressionats per algú que es fica a l’aigua gelada.

Tornem a la Cala sa Calobra, on hem d’aparcar més lluny i pagant. Caminem uns metres i arribem a una zona de restaurants i botiguetes de platja (ara tancades) just sobre la cala. Si bé els penya-segats que l’envolten són macos, la cala, petita i plena de cabanes de pescadors reconvertides, sembla en allotjament turístics, pel meu gust, no val gaire la pena. Però bé, tampoc hem vingut aquí per això.

Deixem la cala enrere tot passant per un passeig ample i empedrat. Arribem a uns túnels estrets, més o menys il·luminats, que en pocs metres ens porten una de les cales més boniques que mai hem vist: el torrent de Pareis. El torrent forma un estret congost, amb dues parets verticals, just quan arriba al mar. Darrera la platja el congost es torna més ample, per anar-se estrenyent una altre vegada mica en mica en mica cap a l’interior. Encara hi queden algunes basses d’aigua (de quan plovia), però l’entorn sembla més propi d’un desert (em recorda a Jordània o Armènia). Entrem en una petita cova i poc després reculem. No en fem gaire tros. Abans de venir una de les possibles excursions a fer era la d’aquest torrent, però per diferents motius (un d’ells el “logístic”) ens vam decantar per unes altres. Ara, només veient la seva part final, però, per a properes vegades estic convençut que serà de les primeres de la llista.

Llàstima que aquesta hora està a plena ombra i fins i tot fa una mica de fresqueta. Dinem, al sol, al passeig tot tornant al cotxe ben entrada la tarda (són les quatre). Els tapers que portem preparats per aprofitar millor el dia, que encara és curt (fer-ho en un restaurant ens suposaria perdre un temps massa valuós, a banda de la despesa econòmica).

Cotxe i reculem fins a la carretera principal, on continuarem cap al nord. Just abans no es faci fosc tindrem temps, encara, d’anar fins al santuari de Lluc. Encara que en tenia ganes, no era un objectiu prioritari, però ja que va bé, aprofitarem. Hi farem una volta força complerta. Entrem per la plaça dels Pelegrins, una mena de parc amb molts d’arbres, entre ells alguns dels últims teixos que queden a l’illa. D’aquí anem i entrem a la Basílica, amb la decoració interior barroca i dissenyada per Gaudí. Visitem la “moreneta” de l’illa, la Mare de Déu de Lluc, la Mare de Déu de Mallorca. A la seva capella s’hi poden contemplar, també, els escuts dels cinquanta-tres municipis de l’illa, com a símbol de la seva veneració. Sortim del temple passant per la plaça del bisbe Campins, amb la seva majestuosa estàtua al centre (va ser un gran protector del Santuari). Finalment, tot marxant, passem pels Porxets, una gran arcada que va ser construïda al segle XVI i modificada al llarg del temps. Actualment hi ha dos pisos, el superior, que eren habitacions, i l’inferior, estables per animals amb les menjadores ben a la vista (avui en dia reconvertits, també, en habitacions per als pelegrins o visitants que desitgin allotjar-se al monestir). Està bé i ha valgut la pena... malgrat els comentaris de la Clara que, segons ella: “és maco, però tot està com mal posat... l’entrada en un costat, el bisbe girat...” Vaja, que l’entrada hauria de ser per l’altra banda i així tot tindria sentit (una mica de raó no li falta). Abans de marxar, però, aprofitem per escalfar-nos a la cafeteria de l’entrada, on la Clara pren una infusió i jo un refresc (per alguna estranya raó gairebé mai prenc begudes calentes).

Fem bona part de la carretera amb les últimes llums del dia. Jo hauria fet Pollença encara que fos de nit, però la Clara està cansada i ho deixem per demà, si va bé. Un cop a l’apartament reorganitzem els dos propers dies i fem algun afegitó, intentant no treure res.

CAMINADA

Dia 5: Els Tres Mil (serra de Tramuntana) i Pollença

Com cada matí, marxem d’hora. Podríem una mica més, però també estem de vacances i ja en  tenim prou. Cotxe i cap a Inca, com en els darrers dies, però, entre el “maps” i alguna equivocació per camins lleugerament diferents. D’Inca fins al trencant de Lluc anem per una carretera “nova”, ens enfilem per una de més aviat estreta i amb molts revolts, per boscos bonics. Una cosa que sembla típica d’aquesta serra. Una altra cosa que m’ha sorprès i en sorprèn és la quantitat de petits ocells que es veuen a la carretera, majoritàriament pit-rojos i pinsans (o almenys això em sembla).

Deixem el cotxe a l’aparcament de l’embassament de Cúber. Comencem a caminar i voregem les aigües del pantà, força sec. Anem deixant a una banda els cims on anirem després, a l’altra, el Puig Major, el cim més alt de Mallorca i on no es pot pujar al estar ocupat per l’exercit espanyol, metafòrica i literalment parlant (si fos la Pica d’Estats, no sé que passaria, però jo crec que si fos així, jo l’hauria pujat més d’una vegada i no el tindria pendent de fer).

Deixem enrere el pantà i anem resseguint el torrent de l’Ofre molt planerament, entre prats i matollars pasturats per ases i ovelles, amb alguns rodals de pins i alzines. En tot cas, a l’ombra, que avui vol dir més aviat amb fred, si bé al sol s’està i s’estarà bé.

Sense massa esforç arribem al coll de l’Ofre, on deixem el GR que ens portaria al torrent de Biniaraix, on vam estar fa dos dies. En aquest coll hi ha un mirador una mica apartat, però ens el saltem pensant que des del cim tindrem més i millors vistes. Voltem la muntanya fins arribar a un collet, on girem a l’esquerra i ens comencem a enfilar amb ganes.

La pujada és curta però intensa, però val la pena. Fa bon dia i la visibilitat és molt bona. Des del cim de Puig de l’Ofre les vistes són espectaculars. Veiem pràcticament tota l’illa, que sapiguem reconèixer: Palma, es Pla (el centre de l’illa), Sóller, el Puig Major, els embassaments de Cúber, i de Gorg Blau, el Puig de Massanella, el Puig de Na Franquesa, el Puig de Sa Rateta, la Badia d’Alcúdia o la serralada de Llevant; i sense que sabem reconèixer, però que copio d’altres llocs, molts dels cims de la Serra de Tramuntana: el Penyal de Migdia, el Puig de ses Vinyes, el Puig de Tossals Verd, el Puig de s'Alcadena, el Puig d'Alaró,  el Puig de Na Maria, el Puig des Coll des Jou, és Sementer Gran o el Cornador, entre altres; i, encara més enllà, les illes de Menorca i Cabrera.

Del cim reculem uns metres i tot seguit comencem a baixar cap al coll des Cards. A partir d’aquí ens acompanyaran els pradells i matollars culminals de la Serra de Tramuntana. Hi sovintegen les plantes baixes amb forma de coixinet, petits arbusts, plantes anuals i, entre els roquissars, bona part de la flora més emblemàtica de la serra. L’excessiva densitat d’herbívors, especialment de cabres, condiciona l’estructura i la composició de la vegetació, afavorint la presència i el domini de certes espècies vegetals espinoses o tòxiques, i limita l’existència de les que els serveixen d’aliment (que sovint relegades a penyals i escletxes inaccessible, o bé sobreviuen entre arbustos espinosos). Sense aquest excés d’herbívors el paisatge seria diferent, amb una flora més diversa i abundant. És en aquesta zona on es troben molts dels endemismes de l’illa, com l’estepa Joana, que tinc la sort de veure en flor.

Del coll des Cards ens enfilem cap al següent objectiu del dia. En aquest tram ens acompanyarà el vol llunyà d’algun voltor negre, una espècie rara a Catalunya (és la primera vegada que en veig un), però més freqüent aquí. Sense un camí massa definit, seguint les fites que anem trobant de tant en tant, per un terreny molt pedregós i amb alguna petita grimpada fàcil, arribem al Puig de na Franquesa, amb unes vistes molt similars al primer.

Tot seguit tornem a baixar, ara fins al coll des Gats... per pujar fins al Puig de sa Rateta. En fa cert gràcia i imagino que deu venir o tenir alguna llegenda que no sé trobar (o potser no). És el més alt dels tres cims que pujarem avui, tots de més de tres mil metres d’alçada, d’aquí que aquesta ruta és conegui amb l’enginyós joc de paraules dels Tres Mil de Mallorca. Les vistes són impressionants, més o menys les mateixes que el primer (que no poso per no repetir). Com que ja és l’hora, ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

Potser els jocs de paraules van amb la serra, o amb l’illa, ja que jo pel camí, algun cop sense voler, algun altre expressament, m’invento paraules com “aburregades” o “flisters”... cosa que la Clara em recordarà tot sovint, tot fent-ne mofa.

D’aquí ja només ens quedà l’última baixada, que és dificultosa i se’ns farà lenta. D’entrada pel fort pendent, el terreny pedregós i un camí difícil de seguir. Després, a la part final, a més, seguint el track i no les fites, acabem baixant pel dret, per un terreny força atapeït de vegetació i a estones relliscós (que es pot evitar, tal i com explico al track).

Finalment, un cop a la presa, seguim una pista asfaltada i planera, que fins i tot agraïm quan normalment no ens agraden gens, ja fins arribar al cotxe. Ho fem a les quatre de la tarda, molt més tard del previst. Sort que aquest dies hem anat adaptant o canviant una mica la planificació, ja que un cop feta l’excursió en principi teníem pensat anar fins a Lluc i al cap de Formentor, cosa que òbviament no tindríem temps de fer.

Per acabar d’aprofitar el dia anem fins a Pollença. La intenció és fer-hi una passejada curta i, de passada, buscar alguna botiga per comprar productes típics de l’illa. Amb aquesta excusa, però, fem una volta pel seu casc antic, que és molt bonic, tot passant per la plaça Major. A la Clara li encanta, perquè ho troba autèntic, a mi m’agrada molt, però menys, ja que em sembla que seria millor si estès més ben “arreglat” de cara al turisme (amb més carrers per a vianants, per exemple). Trobem, també el que buscàvem. En una llibreria comprem dues guies, pensant en futures escapades, i en un altre sobrassades, sal i galetes que repartirem a la família.

Un cop fetes les compres anem cap al Calvari, el més curiós i especial d’aquesta població. És un bell passeig de tres-cents seixanta-cinc graons, tants coms dies té l’any, flanquejada per xiprers i grans creus, que recorden el calvari que, segons la tradició cristiana, va patir Jesucrist en el seu camí a la Muntanya Gólgota, on va ser crucificat. En record d’això cada Divendres Sant aquí té lloc el “Davallament”, un dels actes més importants de la Setmana Santa mallorquina, en què una talla de Crist es “despenja” de la creu i és baixada en processó fins a l'Església de la Mare de Déu dels Àngels, en complet silenci i il·luminada únicament per llum de torxes. Aquesta escala va ser construïda a finals del segle XIX i principis del XX. Al capdamunt hi ha l’església del Calvari, de finals del segle XVIII, però modificada al segle passat. Hi arribem gairebé de fosc i anem al mirador. Situada sobre un turó, des d’aquí les vistes a Pollença i voltants són molt guapes. Tot i el cansament de l’excursió, venir fins aquí ha valgut molt la pena.

Tornant al cotxe passem per l’antic convent de Sant Domingo, que ens quedarà pendent per una altra ocasió. També veiem, de passada, els Reis d’Orient a punt d’iniciar el seu recorregut pels carrers del poble. Jo, que soc més “tradicional” m’hauria quedat a veure’ls, malgrat no ser gens diferents als d’aquí... la Clara, menys “tradicional”, però, està cansada i té ganes de tornar cap a can Picafort.

Tornant a l’apartament encara fem una última parada en un supermercat, on, a més del que veníem a buscar, acabem d’arrodonir la compra amb unes olives mallorquines i una sobrassada per a nosaltres.

UNA MICA DE TOT

Dia 6: cap de Formentor, Alcúdia i cova del Drac

Tornem a sortir d’hora, com cada dia. Segons “el canvi de plans” que vam fer ahir, avui toca, per començar, el cap de Formentor. Tindrem el dia condicionat, això sí, per la visita de la tarda.

Abans d’arribar-hi, però, fem una primera parada i una breu passejada per la platja de can Cap de Bou, des d’on podem contemplar la badia de Pollença, envoltada pel cap de Formentor i el cap des Pinar. Bonic.

Poc més endavant comencem a veure algun cartell indicant que el cap està tancat. Tot i això decidim continuar fins on puguem. La segona parada és al mirador de la Creueta i el Colomer. A dos-cents metres d’alçada, des d’aquest mirador hi ha bones vistes a la serra de Tramuntana i el Mar, i és molt popular anar-hi a la posta de sol. És d’hora i encara hi ha molt poca gent (n’hi haurà molta més quan hi passem a la tornada). Les ombres d’aquesta hora no ajuden a fer les millors fotos, però està bé.

Aprofitant que la carretera està oberta, agafem el cotxe i pugem fins a la Talaia d'Albercutx. Aparquem molt a prop seu i només hem de caminar uns metres. Situada a tres-cents vuitanta metres d’alçada, formava part del sistema de torres fortificades que es van construir a l'illa entre finals del segle XVI i principis del XVII davant l'augment de les accions de pirateria que va viure la Mediterrània en aquesta època. Quan es divisava un perill des d’aquestes talaies s’emetien senyals de fum de dia, o de foc durant la nit, de manera que s’aconseguia arribar a Palma, a l’altre extrem de l’illa, en poc més de mitja hora. Des de la capital, llavors, s’enviaven part de les tropes allà concentrades. Això es complementava, també, amb l'enviament a peu o a cavall de missatgers a les localitats més properes per mobilitzar ràpidament els homes d'armes, que es desplaçaven a les localitats atacades per poder repel·lir, així, els atacs. Aquestes torres van ser usades fins al segle XIX, quan les accions dels pirates barbarescos van començar a disminuir i desaparèixer. Aquesta talaia també es va fer servir durant les dues Guerres Mundials i la Guerra Civil Espanyola com a observatori estratègic, del que en queden les restes d’algunes instal·lacions militars abandonades, just abans d’arribar-hi. De fet el camí per arribar-hi va ser construït per presoners republicans que estaven reclosos en un camp de concentració proper.

Es pot pujar a la torre per una escala exterior força alta. La Clara ho intenta però ja gairebé a dalt se’n desdiu, jo ja ni ho provo. De fet, tampoc val la pena “jugar-se-la”, ja que des del peus de la torre les vistes són magnífiques (i des de dalt tampoc millorarien). Des d’aquí es domina la badia de Pollença, el cap de Formentor i la Serra de Tramuntana fins al Puig Major, en primer terme, i Menorca i la badia d’Alcúdia una mica més enllà. Impressionant, malgrat una mica de calitja.

Continuem un tros més i deixem el cotxe a l’aparcament de cala Figuera. Hi comencem a baixar, però el terra està humit i molt relliscós. Com que la volta és molt curta, la Clara recula i jo la faig igualment, ràpid, perquè no m’hagi d’esperar gaire. La cala és molt maca, de les que m’agraden, però amb les ombres d’aquesta hora no els hi puc fer fotos que li facin justícia.

Des d’aquí mateix surt la caminada a cala Murta, però és massa llarga i avui no tindríem temps de fer-la. La deixem ben apuntada per una altra ocasió. Una altre ocasió en que haurem d’anar, també, al far de Formentor. Ho provem, però la carretera, tal i com estava indicat, està tallada tres kilòmetres abans d’arribar-hi.

Els idiotes que han aparcat a la petita rotonda per girar cua provoquen un petit tap i dificulten girar, encara que no hi estarem gaire. Reculem pels divuit kilòmetres de l’estreta i sinuosa  carretera que hi porten (bé, en aquest cas quinze), construïda als anys trenta del segle passat, va ser dissenyada per l'enginyer italià Antonio Parietti, responsable, també, de Sa Calobra.

A la tornada fem una última parada a la cala des Pi de sa Posada (segurament més coneguda com a cala Formentor). Hi fem una breu passejada tot gaudint de les seves aigües cristal·lines, on hi podem veure algunes mates de posidònia, sards i cogombres de mar. Té fama de ser una de les més boniques de l’illa. L’entorn és fantàstic, però pel meu gust no n’hi ha per tant, hi sobra un espigó i algun edifici. Ara bé, també és veritat que només per banyar-se i fer “snorkel”, seria de les primeres on aniria.

Al no poder anar al far anem bé de temps i decidim visitar Alcúdia, tindrem més o menys una hora per passejar-nos pels seus carrers. Aparquem a tocar del casc antic. Un dels principals atractius de la ciutat és que conserva gran part de les muralles medievals que l’envoltaven, que van arribar a fer un kilòmetre i mig de perímetre, amb vint-i-sis torres i tres portes monumentals, de les que només se’n conserven dues: la porta des Moll i la porta de Mallorca o de Sant Sebastià, per on entrarem. Travessem el poble tot passant per l’església de Sant Jaume fins arribar a la porta des Moll, recorrem la muralles i girem cua, per passar pel carrer de la Roca, un dels més fotogènics, i el carrer Major (entre altres, ja que anem sense rumb fix, però mirant de de perdre’ns gaire res). Bona part dels carrers estan empedrats, amb moltes cases i casals sovint amb torratxes amb plantes a balcons, finestres i façanes. Algunes cases senyorials llueixen, també, robustes façanes de pedra i elegants finestrals renaixentistes, fruit de les transformacions artístiques dels segles XVI i XVII. És dia de Reis, festiu, tot està tancat i ja poca gent passejant pels carrers, està tot molt tranquil i potser no és el més habitual, però ja ens va bé i ens agrada (a mi especialment). Diuen que és un dels pobles més bonics de l’illa i no puc estar-hi més d’acord... ara, sobre gustos, a la Clara també li agrada molt, però encara li va agradar més Pollença, més rural i autèntic. Dels que hem anat (ara que no anirem a cap més), jo repetiria sense pensar-m’ho: Valldemossa, Fornalutx i aquest... i potser també, Pollença.

Molt just, però encara tenim temps d’anar fins a l’ermita de la Victòria, del segle XIII, amb un marcat caràcter defensiu, que es reflecteix en els seus murs alts, amples i resistents. Guapa, al seu costat hi ha una antiga hostatgeria transformada en hotel. Està bé, malgrat que hem vingut per les vistes, que queden mig tapades pels arbres. Aprofitarem per dinar una mica més avall, a la cala de s’Illot. Bé, jo faré mig entrepà ràpid i la Clara se l’agafarà per menjar-se’l pel camí (portem els “tapers” preparats).

Fem una hora de camí. Passarem pels voltants de Manacor i el paisatge tornarà a canviar, gairebé imperceptiblement. Continuem per la plana, però cada cop amb menys molins, menys murs de pedra seca i més camps de cereals. De fons, la serra de Llevant.

Pensàvem que anàvem una mica justos, però al final arribem vint minuts abans i tenim les entrades comprades des d’ahir, per internet, per assegurar. Tenim temps, encara, d’anar al lavabo i fer una volta per la botiga de records (on no comprarem res). És una de les visites més típiques i tòpiques de l’illa, però ens ve molt de gust fer-la: les coves del Drac.

El recorregut total és d’uns mil dos-cents metres, dura al voltant d’una hora i és fa més o menys per lliure, sense explicacions (que ja va bé, que al final sempre són més o menys les mateixes), la gent de la cova només vigila que no et quedis molt enrere. Les galeries estan adornades amb milers d'estalactites, estalagmites i tot tipus de concrecions, a banda de petites basses d’aigües turqueses, ben il·luminades. Molt boniques. Sense flaix, però s’hi poden fer fotos, que sempre s’agraeix. Les coves del Drac són quatre coves connectades: la Cova Negra, la Cova Blanca, la Cova de Lluis Salvador i la Cova dels Francesos, arribant a fer gairebé dos kilòmetres i mig en total (o fins a més de set amb parts submergides). Curiosament la seva temperatura oscil·la entre els disset i els vint, no cal abrigar-se i fins i tot s’hi està bé que a fora.

Al final del recorregut s’arriba a un auditori davant el llac Martel, que fa uns cent-quinze metres de llarg per trenta d’ample, per entre quatre i dotze de fondària. Jugant amb les llums s’hi fa un concert de música clàssica, interpretat per un quartet de músics que van en una petita barca. Potser és una mica carrincló, però ja que hi som en gaudirem i la veritat és que està prou bé i ens agrada. Dura una mica menys de deu minuts i es toquen quatre cançons (la que m’agrada més, ho busco un cop a casa, és “Barcarola”, dels “Contes de Hoffmann” d’ Offenbach). La visita s’acaba amb la travessa en barca del llac (opcional).

Ha estat molt bé i ha valgut la pena. L’única crítica que puc fer és que, sovint, la llengua pròpia de l’illa en general brilla per la seva absència: ni en la presentació del concert, ni en els records...

Sortint aprofito per dinar a l’aparcament, encara que sigui una mica tard. Com que encara és relativament d’hora intentarem anar al puig de Maria, a Pollença. L’excursió sencera és una mica llarga, però una pista que pràcticament arriba a dalt ens permetria pujar-hi just abans de que es fes fosc (i al ser pista, baixar de nit tampoc seria complicat). Un cop hi arribem, però, està prohibit passar per la pista i ho deixem córrer (des de baix la caminada seria massa llarga i hauríem de fer molt tros de fosc, sense conèixer el terreny). Una altra cosa que ens quedarà pendent... de les moltes citades en aquest text, i d’altres que no he citat, com un munt d’excursions.

Tornem a l’apartament per sopar i posar-ho tot a punt per demà.

ON SÓN ELS DOFINS?

Dia 7: can Picafort - Taradell

Ho tenim tot a punt des d’ahir. Ho recollim tot, repassem que no ens deixem res, deixem les claus i marxem una miqueta més d’hora que els altres dies. Cap a Palma, avui no tindrem temps de fer res.

Anem una mica més justos de temps que a l’anada, de tot se n’aprèn. Un cop a la capital, però, ens costa trobar el moll. Està molt mal indicat i no ens atrevim a passar unes barreres. Anem fins a l’altra punta, però és el de la competència. Demanem i ens indiquem que ho hem de fer. Tot i que no anem tard, encara, ens posem una mica nerviosos. Segons els horaris dels tiquets anem bé, segons els horaris que recorda haver llegit la Clara, comencem a anar tard. Tornem a l’altra banda del port i, ara sí, truquem i ens obren les barreres (cap senyal enlloc). Finalment, doncs, arribem al moll correcte. Els horaris del tiquets eren els correctes, anàvem bé de temps i encara ens haurem d’esperar una bona estona per embarcar (això sí, molta menys que a l’anada).

Anem amb el mateix ferri que a l’anada, el “Ciutat de Palma”. Conegut i una mica més net. Cometem l’error de no anar a ocupar butaques per passar-nos l’estona a fora (si bé més tard un parell quedaran lliures i les podrem fer servir com a “base d’operacions”.

Amb sol i de dia, ens passem bona estona a coberta, primer gaudint de les vistes a Palma, visita que ens queda pendent per una altra ocasió (la Clara ja hi ha estat, però jo no). En destaquen dos dels seus punts d’interès: la catedral i el castell de Bellver, que m’hauré de conformar en veure de lluny.

Mica en mica ens anem allunyant de la costa i la Clara entra a dins a llegir i descansar. Jo em quedaré a coberta, tan arrecerat com pugui del vent. Tot i saber que no és la millor època m’hi quedaré per intentar veure algun cetaci o algun ocell marí. Fa sol i la mar, sense ser plana, tampoc està gaire moguda. No tindré sort, però almenys ho hauré provat.

Fem una petita pausa per dinar al ferri, al costat de la finestra. En portem de fet, però decidim guardar els tapers per sopar i menjar al restaurant. No és res de l’altre món, però ens anirà bé.

Havent dinat torno a coberta i m’hi quedo fins pràcticament a la bonica posta de sol, que gaudim junts amb la Clara. Encara ens queda una bona estona de vaixell, que aprofitem per llegir, jugar a algun dels jocs que portem o preparar futures escapades a l’illa.

Arribem a tres quarts de vuit a Barcelona, però a casa a un quart de deu. En part culpa de les cues a la ronda litoral per un accident molt recent, ja que quan hem sortit del port el “maps” encara no havia detectat cap problema. Rondes que sempre procuro evitar... justament per aquest motiu.

Un cop a casa ens retrobem a la Xata, la nostra gata, que ens rep contenta, encara que no amb l’entusiasme d’altres vegades (els meus pares la cuiden molt bé). Sopar i a endreçar-ho tot.