DESCOBRINT

Dia 1: Mallos de Agüero i castell de Loarre

Sortim de casa a les nou. Tenim unes tres hores i mitja de camí que, amb parades, es convertiran en quatre. El paisatge a partir de Lleida, més o menys el mateix, ja que no deixem la Depressió de l’Ebre.

Just abans d’arribar ens aturem al costat de la carretera, la foto del poble d’Agüero amb els seus Mallos darrera és preciosa. Fem, també, una primera visita improvisada: a l’ermita de Santiago. Del segle XII, és una joia del romànic, restaurada, sense modificacions posteriors però inacabada. Havia de tenir una planta amb creu llatina però no només es va arribar a construir la nau principal (sense que es coneguin els motius). Això li dona un aspecte contundent, alt i robust (el creuer i els absis es van tancar a corre cuita amb un mur). Bonica, el que més crida l’atenció i el fan excepcional són les abundants marques de picapedrer que hi ha els carreus de les seves parets.

Un cop vista anem al cap de munt del poble i dinem al cotxe.

Tot seguit, aquí mateix, comencem la caminada. Farem la volta als Mallos d’Agüero. Ens llegim els panells informatius i continuem amunt, pel barranc de la Font del Piojo. Caminarem pràcticament tot el camí per brolles de garric, el que ens permetrà gaudir dels Mallos des de tots els seus angles i, en l’època en la que estem, també del sol de la tardor (fins i tot fa una mica de caloreta).

Ens enfilem fins arribar a una collada, des d’on veiem els primers escaladors. Minúsculs al costat de la roca, serveixen per adonar-nos de la grandiositat d’aquestes moles. D’aspecte contundent, tan aquests com els de Riglos (on anirem demà), estan formats per conglomerats vermellosos. Únics a Europa, es van formar al mateix període que els Pirineus, fa uns seixanta milions d’anys, de manera similar a Montserrat, fruit de l’erosió (de fet tenen el mateix tipus de roca, només que aquí és vermella).

A la collada girem a l’esquerra i baixem en direcció al Barranc de la Rabosera. En aquest punt s’obren les vistes a la bonica serra de la Foz de Pituelo, que gaudirem pràcticament fins al final. A la nostra esquerra queda, també, la cara oest dels Mallos.

Arribem a una explanada on hi ha una casa enrunada i una font, ideal per refrescar-nos una mica. En aquest punt ens desviem a la dreta per anar, en pocs metres, fins a la cova d’Al-Foraz, una bauma força gran i bella, que recorrem de dalt a baix. Sota seu, no massa lluny, tot i que no hi anirem, és veuen unes gorgues molt maques i que, a l’estiu, fan cara de ser tot una joia (si hi ha aigua).

Reculem una mica i continuem pel costat dels Mallos, ara molt més a prop i, segurament, per la seva cara més salvatge. N’hem anat veient tot el camí però és en aquest punt on els apreciem millor. El voltor comú té una envergadura alar de gairebé tres metres (dos amb vuitanta), aquí ens passen molt a prop i és impressionant sentir el so de l’aire quan “frenen” per aturar-se a la roques. Sembla ben bé que passi un cotxe a prop nostre.

Al cap de poc arribem a la Peña Sola, una fotogènica agulla que ha quedat separada de la resta (nosaltres al no saber el nom, l’hem rebatejat provisionalment com “la Tita”). Ens enfilem una mica per arribar al seus peus, tot i que es veu el mateix que des de baix. En aquest punt girem a l’esquerra i de seguida s’obren bones vistes al poble d’Agüero.

En poca estona més arribem al cotxe i anem cap al càmping, en aquesta mateixa població. Ens hi instal·lem, és petit i senzill, amb algunes coses millorables, però té bones vistes i hi estarem molt bé.

Anem bé de temps, per aprofitar la tarda avançarem la visita prevista per a demà. Agafem el cotxe i anem fins a l’impressionant castell de Loarre (“castiello de Lobarre” en aragonès). Està considerada una de les fortaleses romàniques més ben conservades d'Europa. Destaca la petita capella que hi ha a l'entrada i la majestuosa església del castell. Va ser construït al segle XI pel rei Sanç III, ja que des d’aquí es domina la plana de la Foia d'Osca i, en particular, Bolea, principal plaça musulmana de la zona i que controlava les riques terres agrícoles de la plana. Aquesta construcció va ser ampliada per Sanç I d'Aragó i Pamplona, quan s’hi va fundar, també, un monestir. El recorrem de dalt a baix i ens agrada molt.

Tornem a Agüero on tornem a gaudir amb la vista dels Mallos. El seu color vermellós juga amb la llum del sol canviant-li l’aspecte a les diferents hores del dia, envermellint a primera i última hora del dia.

Sopem al càmping i, aprofitant que fa fresqueta, sense fer fred, aprofitem per fer una volta pel poble d’Agüero. Amb racons bonics, encara amb un aire medieval, destaca la seva església. Romànica, del segle XII, va ser reformada durant el renaixement, donant-li un aspecte heterogeni.

SOPAR MERESCUT

Dia 2: Mallos de Riglos

Desparem i marxem. Anem una mica tard, però ens anirà bé per aparcar. Ho podrem fer a dalt de tot gràcies a trobar un que ja marxa, sinó ho hauríem d’haver fet molt avall. Comencem a caminar. Avui també farem una caminada circular: els Mallos de Riglos.

Com els d’Agüero, però de dimensions encara molt més grans (arriben gairebé els tres-cents metres d’alçada), es tracta d'un conjunt de cingles i agulles de roca amb formes característiques i originals. La llegenda diu que els va crear una bruixa gegantina que vivia a la Foz de Escalete, un petit llogarret de la zona. Era una dona gran, estranya, solitària, molt i molt alta, que no havia fet mai res a ningú i estimava la natura... tot i això, cansada de les xafarderies i el rebuig a que era sotmesa un dia se’n va afartar i va decidir abandonar-ho tot. Del no res va crear dues moles immenses, aixecant-les de terra amb una força sobrehumana i clavant-les al costat del riu Gállego. Ara, lluny de les persones, lliure i segura, només se la pot veure asseguda a O Pisón, el més gran dels mallos, la nit de Sant Joan.

Sortim del petit poble de Riglos i de seguida passem pels peus dels impressionants mallos O Pisón, el més alt, i el Puro. Els envoltem i girem a la dreta per començar a enfilar-nos entre ells i la Punta Mallafré. La pujada és intensa, sense descans tot i que no gaire llarga. Les vistes des dels miradors del camí, com els del Circo i del Ventuso, ja a dalt, però, són espectaculars.

Envoltem, ara, els mallos per dalt tot passant pel refugi Roseta. Poc més endavant, a l’alçada de mallo Colorado deixem la volta curta (també anomenada “Camino del Cielo”), per fer-ne una de mica més llarga (el “Camino de la Solana”). Els següents tres kilòmetres són molt avorrits, sense gaire res a destacar a banda d’una roca foradada i alguna vista. Fa caloreta i la Clara, per tot plegat, comença a “remugar” (ella volia fer el Camino del Cielo, com tothom). Fins i tot comencem a tenir sensació que ens hem equivocat i potser hauríem d’haver fet la volta curta.

Afortunadament, però, girem a la dreta per baixar cap a la collada de San Roman i el barranc de la Mota, que ens saluda amb el so de les seves aigües, tot i que no les arribem a veure. Passem per un petit congost i les vistes s’obren cap a la muntanya de Los Fils i els Mallos. Els resseguirem tots, per sota. La volta, que pràcticament farem en solitari, valdrà molt la pena.

Passem, primer, per sota de la Pared de los Bruites, una gran cinglera on és fàcil de veure aquestes aus, tot i que no tan a prop com ahir, ni molt menys, n’hi ha moltíssimes. Tot seguit pels diferents mallos, menys contundents com els primers, però igual de bonics.

Per arrodonir l’excursió ens desviem al Centre d’Interpretació dels Voltors, però malauradament està tancat per manteniment (llàstima, què hi farem, en una altre ocasió serà). Aprofitem, però, per fer la típica foto del poble de Riglos amb els mallos darrera.

Finalment arribem al poble, on ens refresquem a la font que hi ha a la seva entrada. Ha fet caloreta. Fem, també, una volta pels estrets carrers del poble fins a la seva església, romànica. Amb racons prou bonics, està bé. Comprem algunes coses que ens falten a l’única botiga que hi ha, i marxem.

Tenim una hora i tres quarts de camí. La Clara tenia moltes ganes d’anar als Mallos i jo a les Bardenas Reales i aquest pont, pels dies, la meteorologia i tot plegat a estat ideal per ajuntar-ho tot. Pel camí un paisatge que podria ser una barreja de l’Anoia, el Bages o la Segarra amb els pobles molt més separats i per carreteres gairebé desertes, especialment al principi.

Més a prop de l’Ebre arribem a una plana recoberta de camps, especialment de blat de moro. Ens instal·lem al càmping de Villafranca i, cansats de tot el dia, sopem al seu restaurant (que també ens ho mereixem, per dir-ho així). Ens diuen si volem compartir i, sense pensar-nos-ho gaire diem que no... ja ens ho trobarem. De primer una amanida doble per als dos, de segon la Clara pollastre... mig (i no pas petit) i jo hamburguesa doble... que en realitat és triple. Bo, acabem ben tips (el pollastre de la Clara, que ens emportem en un “taper” donarà, a més, pel seu dinar de demà i n’hi haurà per un gat molt bonic que ronda pel càmping (demà li donarem una llauna sencera de tonyina i quedarà ben content).

Tot i la calor del dia al vespre fa fred, o més aviat un vent que augmenta molt la sensació de fred. Dormim bé, però amb tot tancat.

“CABEZOS”

Dia 3: Bardenas Reales

Ens llevem tard, sense presses. De fet la primera idea era passar aquesta nit als Mallos i venir cap aquí. El poder fer tot el que volíem allà abans ens ha anat molt bé. D’aquesta manera tenim dos dies i mig per dedicar-les a les Bardenas. Esmorzem i marxem, tenim una mitja hora en cotxe.

Ens aturem al Centre d’Informació. Demà farem la caminada que ens recomanen i avui la volta en cotxe, que més o menys ja és el que teníem pensat fer. Són trenta-quatre kilòmetres que, en teoria es fan en unes dues hores... nosaltres hi estarem molt més. Visitarem el que s’anomena la Bardena Blanca, que és la zona central del territori i la més desèrtica. Deu el seu nom a la presència de sals blanques, guixos i argiles, que s’estenen per la seva superfície.

El clima de las Bardenas és semiàrid fred o de estepa, amb precipitacions molt escasses, principalment a la tardor i torrencials, amb estius molt càlids i hiverns moderadament freds, i amb un vent característic i propi, com és el “cierzo”. Això, conjuntament amb una vegetació estepària escassa i els materials que formen el terreny, ha modelat el seu paisatge, donant-li un gran atractiu. La forta erosió causada per l’aigua i vent a les argiles, guixos i gresos, ha anat creant multitud de formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d'estructura tabular i els turons solitaris, anomenats “cabezos”.

La primera parada és a pocs metres del Centre d’Informació. Bé, nosaltres ho fem una mica més enllà, al costat de la carretera. Sigui on sigui des d’aquí hi ha una bona perspectiva de tota la Bardena Blanca.

La primera parada a un “cabezo” és al primer que trobem pel camí: Los Tres Hermanos. Que, de fet, són tres turons testimoni enmig d’una vasta plana, que antigament formaven part d’una mateixa carena però que l’erosió va partir. Ens passegem, respectant el llocs que es poden trepitjar, primer pel central, el més espectacular i amb la forma clàssica de xemeneia de fades. Ja que hi som, tot seguit anem al de més a l’esquerra, on hi ha un corral a la base, i és prou bonic. A l’altre hi ha un quarter militar i no s’hi pot anar.

Una xemeneia de fades, en geomorfologia és una mena de columna natural constituïda per roques febles, generalment sedimentàries, coronades per un cim amb una roca més resistent, i generalment més ample, que la protegeixen dels efectes de l'erosió. Segurament les més conegudes, per posar un exemple, són les que han donat fama i es troben a la Capadòcia.

Continuem fent algunes parades improvisades als llocs que més ens agraden i, si es pot, fent alguna passejada curta per aquestes curioses formacions, que ens sorprenen cada dos per tres (m’agradaria posar-hi nom, però no trobo cap mapa on s’especifiqui, en tot cas serien al voltant del barranc Escambrones, un corral prop del pantà Zapata, la Cruceta o el Rincón de Cascantino).

Una de les parades mes maques, però, és la que es pot fer al Mirador de Juan Obispo, des d’on hi ha unes grans vistes del Rallon i Pisquerra. És una de les parts més boniques i salvatges del Parc Natural. Al costat del mirador hi ha un camí i ho aprofitem per acostar-nos a la zona del Rallón. En aquesta zona hi ha la possibilitat de fer-hi diferents excursions, si bé, com passa a altres zones del Parc pot estar tancada des de primers de març fins a finals d’agost, per tal de garantir la tranquil·litat de les aus estepàries nidificants.

Després de quatre hores, finalment, arribem al Cabezo de Castildetierra, la imatge del Parc. Merescuda, és una bella xemeneia de fades. Diuen que cal no esperar molt per visitar-lo, ja que es pot trencar en qualsevol moment... encara que, per compensar-ho a la resta del Parc hi ha icones igual de boniques que farien la seva visita igual de meravellosa. A més, hi hem arribat quan hi ha menys gent, a l’hora de dinar (que, ja que hi som, ho aprofitem per fer-ho).

Havent dinat, per aprofitar més el dia i gaudir del paisatge provem d’anar fins al Paso, per una carretera per on no hem passat. Tot i que és bonica, no hi ha res que superi el que hem vist fins ara i no hi acabem d’arribar.

Reculem i a Castildetierra ens desviem per anar fins al Cabezo de las Cortinillas. És l’únic “cabezo” on es pot pujar, però està tancat temporalment per una esllavissada a l’escala de ciment que porta al cim. Tot i que es veu segura i la mesura sembla més aviat adreçada a urbanites que no coneixen cap més calçat que la xancleta, respectem la prohibició veient, a més, que des d’altres punts elevats també es tenen bones panoràmiques de la zona. En aquesta zona és, potser, on es poden diferenciar millor els diferents colors dels estrats que el formen, donant imatges molt especials.

Abans de marxar fem una última passejada pel barranc Cortinillas, que comença al costat de Castildetierra. Està bé i comença al costat del Cabezo de Castildetierra, ara ja amb més gent.

Tornem al càmping satisfets i contents de com hem aprofitat el dia, a mi m’ha encantat i a la Clara, tot i ser un desert i no pensar-s’ho (de fet, una estepa, per ser més exactes), també.

Després d’una dutxa, aprofitant que el dia encara és clar aprofitem per anar a comprar i, de passada, fer una volta a Villafranca (que ens queda a pocs kilòmetres). Ho fem pel seu petit casc antic, amb edificis històrics amb les característiques pròpies de l’arquitectura barroca de la Ribera del Ebre: cases de totxo, amb dos o tres nivells, sobris en decoració i grans balconades, entre altres, enriquint les façanes amb escuts de pedra orlats. El racó més bonic és el que formen la Parròquia de Santa Eufemia, el Palau de Bobadilla i el Convent de Nuestra Señora del Carmen, que s’estenen davant un espaiós mirador (el passeig Marqués de Vadillo, conegut popularment com el Atrio). Continuant cap a la plaça de los Fueros, es tanca el conjunt amb dos edificis més: el Palau del Conde Rodezno i la Casa Consistorial. Està bé, sense ser res de l’altre dijous, i a més del que necessitàvem comprem unes pastes que tenen molt bona pinta i totalment casolanes, fetes, ens diuen, per la germana de la dependenta.

Tornant al càmping aprofitarem per posar gasolina. Avui no fa vent i no tenim la sensació de fred d’ahir. Ens hem d’abrigar una mica però podrem sopar tranquil·lament fora la furgo i fins i tot dormir amb les portes una mica obertes.

BON COMIAT

Dia 4: Peña del Fraile (Bardenas Reales)

Ens llevem a dos quarts de nou. Esmorzem i ho recollim tot, sense presses però sense encantar-nos, per marxar del càmping a les deu tocades. Bé.

En mitja hora arribem al punt d’inici de l’excursió del dia, la que ens van recomanar al Centre d’Informació. Els últims kilòmetres són per una pista forestal i fem alguna parada improvisada per fer fotos, el paisatge és molt bonic. Intuïm on son les la Peña del Fraile i l’ermita de Sancho Abarca, on anirem després, però no ho acabem de veure clar (tot i que després veurem que havíem encertat).

Comencem a caminar al corral de Bea. Hi ha gent, però res comparat amb ahir (en tota l’excursió ens creurem amb un grupet de quatre amics, dues parelles i un corredor).  A la pujada gaudim de les vistes i del típic i bell paisatge aixaragallat, amb estrats de diferents colors.

Un cop al cim, les vistes són impressionants. Des d’aquí es domina pràcticament tota la Bardena Negra, la que es troba a la part sud. Formada per un conjunt de relleus tabulars horitzontals o altiplans a diferents alçades, en general ocupats per camps de cereals (ara llaurats), tallats per barrancs, amb baixa erosió i recoberts per pinedes de pi blanc (és la zona amb major cobertura vegetal del Parc Natural). Més enllà, també contemplem la depressió de l’Ebre, tot i que no hi distingim el riu, i el Montcayo, on ens venen ganes d’anar-hi en futur.

Tot i que ens sembla endevinar una ruta circular, tornem per on hem vingut, gaudint altra vegada del paisatge. La caminada ens ha agradat molt. A més, al ser curta, la fem amb unes dues hores (sense presses).

Agafem el cotxe i anem a fer l’última visita del viatge. Situat dalt d’un gran “cabezo”, des del santuari de Sancho Abarca hi ha magnífiques vistes. Al voltant de l’església, barroca, hi un petit llogarret, amb un restaurant, i diferents miradors cap a totes bandes. Les vistes són similars a les del cim, una mica menys espectaculars, amb la diferència que des d’aquí es domina una mica més la plana i menys les Bardenas. De fet, esperàvem veure més tram de Bardenas cap al nord (tapats per altres “cabeços”), però tot i així està bé (i és una bona alternativa si no ens agrada caminar o no tenim temps o ganes). Ho aprofitem per dinar tot gaudint de les panoràmiques.

Tant l’excursió com la visita al santuari ens escurcen la tornada a casa, que tot i això i estarem al voltant de quatre hores, amb un parell de parades, breus, als Monegros i a Calaf. Pel camí, algunes formacions que ens recorden les Bardenas, sense arribar a ser mai tant espectaculars, especialment al voltant de Saragossa.

Arribem relativament d’hora a casa... tot fent nous plans per a futures escapades.