Molí de Brotons (2)

Tot fent aquesta ruta visitarem diferents gorgs i salts d’aigua. El més espectacular, però, és el salt de la Tosca i el molí de Brotons.

AIGUA!

La Clara només té avui per caminar, jo ahir ja vaig anar a Cadiretes i tria ella. Es decideix pel Molí de Brotons, on ja he estat i no em fa cap mandra repetir. Fa anys que ho té pendent i amb l’excusa de «quan plogui» encara no hi ha anat. A més, ho farem per una ruta diferent per la que vaig anar. L’aposta és una mica arriscada, és una ruta ”d’aigua” i, malgrat les abundants pluges de fa uns dies, la sequera continua i no tenim clar si ens acabarà de sortir bé.

Comencem poc passat la Fàbrega. Si ahir ho feia entre suredes, avui passejarem entre rouredes o pinedes secundàries de pi roig, on ja hi podem veure l’herba fetgera i les violetes florides. Estem a l’inici de la primavera i es nota. Avui també veurem la primera oreneta de l’any.

De seguida baixem cap al Torrent de la Fàbrega, on travessem un primer gorg, prou bonic, i amb un fil d’aigua, que almenys aquí, ja és més del que ens esperàvem. Resseguim el torrent per al cap de poc enfilar-nos fins al Saiolic, un mas, i tot seguit tornar a baixar cap al principal objectiu del dia.

El Molí de Brotons i el salt de la Tosca és, segurament, un dels indrets més bonics del Moianès. Estem de sort i encara hi baixa prou aigua, no gaire menys de la que hi vaig veure la primera vegada que vaig venir (val a dir que segurament la pluja hi ha ajudat, però la majoria prové de la depuradora de Moià). Hi fem la volta sencera, per totes bandes. El molí és semitroglodític i està sota una bauma. Va estar habitat i en funcionament fins a finals del segle XIX, quan en una riuada excepcional hi va morir la família que hi vivia.

Un cop vist anem fins al santuari de la Mare de Déu de la Tosca, del segle XVII, probablement substituint un temple romànic preexistent i baixem fins a la riera de Marfà, sense acabar d’arribar al molí de Marfà ni a la font de la Tosca, ja que ens sembla que no val la pena tenint en compte que estaran seques.

Ens tornem a enfilar una mica per anar fins al gorg Estret, ben bonic (tot i que costa una mica trobar el millor punt per contemplar-lo). A la riera de Castellnou, que porta les aigües de la depuradora de Moià, hi baixa una mica d’aigua (la justa).

Continuem un tros més i ens parem una mica més enllà en un petit salt d’aigua, a la mateixa riera, per dinar tranquil·lament, i la Clara posar els peus a l’aigua, com sempre.

Un cop hem menjat ja no ens queda gaire i al cap de poc tornem a ser al cotxe. Contents, ens l’hem jugat i ens ha sortit bé. Potser els diferents salts no presentaven el seu aspecte més majestuós, però en tots els salts i gorgs hi baixava aigua... i després de tants mesos sense fer-ne cap, ens ha agradat molt.

---

Còdol del Castellar

Ruta fàcil i planera al voltant de Granera. Pel camí visitarem un parell d’ermites, barraques de vinya i un forn, però sobretot gaudirem de vistes impressionants de del cim del Còdol de Castellar, el 100 Cims més guapo del Moianès.

MÀNIGA CURTA

Comencem la caminada a Santa Cecília de Granera, una capella romànica, del segle XI, al costat del cementiri.  S’hi conserven pintures murals d’aquesta època, però no les veurem. Caminem uns metres i de seguida arribem al barri de l’Església de Granera, on hi ha l'església d’origen romànic de Sant Martí de Granera, del segle XVIII, tot i que no es deixa veure gaire.

Continuem cap al barri del Castell, on hi ha un mirador... amb menys vistes de les que hi havia a la plaça de Sant Martí, cap a Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Al castell sabem que no s’hi pot anar, el que no sabíem era que pel camí de sota seu tampoc. Això ens obligarà a variar una mica la ruta. Poca cosa.

Fa sol i de seguida ens sobra el que portem d’abrigar. Acabarem amb màniga curta... tot i que estem a mitjans de novembre.

Passejarem, gairebé durant tota la ruta, per pinedes secundàries de pi roig, on algun roure els hi dona un toc de color de tardor de tant en tant. De bolets, ni un, ni de dolent, ni a les zones més obagues i humides. 

Decidim seguir el sender local al cim i passar del track que portem, que segueix una ruta paral·lela. Abans d’arribar-hi, però, passem per la Roca de l’Àliga, un mirador amb unes vistes similars a les que tindrem des del cim, almenys cap a l’est.

Al cap de poc arribem al cim del Còdol del Castellar. Al nostre parer el més bonic dels tres 100 Cims del Moianès (el Puig de la Caritat i el Turó de Bellver). Avui, a més, la visibilitat és força bona i tenim bones vistes al Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Collserola, el Moianès o el Lluçanès i, més enllà, el Pirineu i els Prepirineu.

Allarguem una mica la caminada tot passant per un parell de barraques de vinya, una d’elles la de Girbau. També pel forn de Girbau, on es coïen totxos i rajoles (fins i tot es comercialitzaven) i va estar actiu durant del primer quart del segle XX (el darrer del municipi). Actualment formen part de l’ecomuseu del Moianès.

Acabem l’excursió cap al migdia, fent una matinal que ens permetrà tornar a casa per dinar (queda a prop). Just el que volíem.

---

Serrat de Sant Joan

Caminada al sostre comarcal del Moianès. Val la pena si es combina amb la pujada al turó de Bellver (100 Cims) i a l’ermita de Sant Cugat de Gavadons.

SOSTRE COMARCAL

Avui vaig sol i aprofitaré per fer un sostre comarcal prop de casa. En principi ja el tenia fet, però amb les actualitzacions que s’han anat fent amb el temps, alguns han canviat... jo havia anat al Puig Rodó (i entre l’actual i aquest encara sembla que me n’he saltat un entremig).

Començo a caminar al coll de Nualard per una pista ampla. Ho faré, com pràcticament tota la ruta, per rouredes encara amb el seu aspecte hivernal, encara que amb algun marxívol en flor. En alguns tram, pocs, substituïdes per pinedes secundàries de pi roig.

Arribo a un coll, deixo la pista principal, giro a la dreta i em començo a enfilar. La pujada, però, és curta i de seguida arribo al cim del serrat de Sant Joan. Sense senyalitzar, cobert de vegetació i sense vistes (tot i que s’endevinen boniques, si es veiessin).

Baixo per una altra banda, per pistes forestals. A l’alçada del torrent del Soler, però, la pista s’acaba i el que semblava ser un camí està ben embardissat. Travesso el torrent una mica com puc i a l’altra banda em trobo una mica amb el mateix. No sé veure cap camí ben marcat. Tot i això decideixo seguir el track que porto i, finalment, torno a trobar senders i pistes (i a partir d’aquí ja no tindré cap més problema).

Ha estat poc tros, uns cent metres, però no m’ha agradat trobar-me amb això. Per sort, just retrobar el camí em puc relaxar una mica tot contemplant una parella de pica-soques blaus que es deixen veure bé, mentre van “feinejant” per l’escorça dels roures.

Com que ja sabia que el serrat no hi haurien vistes havia buscat una ruta que passes pel turó del Bellver. Segurament un dels 100 Cims més lletjos, amb una antena i al mig d’un prat de vaques. Les vistes, però, valen la pena: a la Plana de Vic, el Montseny, el Berguedà... Molt a prop seu, a més, hi ha la bella ermita de Sant Cugat de Gavadons (també amb bones vistes).

D’aquí ja només em queda baixar una mica, i a dinar a casa (una mica més tard del que comptava, però encara al voltant de les dues).

---

Roc de la Guàrdia

Excursió curta, però molt maca i complerta. Tot caminat passarem pel bonic poble de Collsuspina, grans masos com el de l’Espina, arbres monumentals com els Tres Roures i boscos magnífics com el de Casanovas, a més de gaudir de grans vistes des dels miradors del Roc de la Guàrdia.

ANIVERSARI

Ens trobem a les deu a l’entrada de Collsuspina, en Ramon i la Clara venen per una banda i jo per una altra. Agafem els trastos i comencem a caminar.

Travessem el petit i bonic poble de Collsuspina (i més que ho seria, si en lloc d’asfalt el carrer principal, i gairebé únic, tingués alguna mena d’empedrat  i alguns cotxes aparcats menys).

El dia ha començat gris, però mica en mica s’anirà aclarint i, per sort, la major part del camí ens farà sol amb algun núvol. De fred, però, més o menys en farà tot el camí. Ara amb sol, ara sense, ens passarem el dia abrigant-nos i desabrigant-nos.

Sortim del poble i ens comencem a passejar pel paisatge en mosaic que ens acompanyarà tot el camí: una barreja de camps de cereal, ara brotant i verds, i clapes de bosc, principalment rouredes, amb el seu aspecte hivernal. Gairebé sempre per pistes forestals anirem pujant i baixant, però sempre de forma suau.

Al cap de poc passem pel costat del bell i gran mas de l’Espina. Poc després girem a l’esquerra deixant el GR... preferint seguir els pals indicadors i no fent cas a la Clara, que ens indicava una drecera, que efectivament ho era. Portem ressenya i mapa, però el camí està molt ben indicat i no els haurem de consultar en cap moment.

Arribem al Roc de la Guàrdia, on hi ha dos miradors, el del Roc Gros i el dels Pirineus, amb magnífiques vistes a la Plana de Vic, els cingles de Bertí, el Montseny, les Guilleries i el Collsacabra. Llàstima de la calitja, que no ens deixa veure els Pirineus.

Reculem un tros i a la Collada, un mas, girem a la dreta. Passem pel costat de mas Jordà i al cap de poc ens tornem a desviar a la dreta, per baixar per una bonica roureda. Un cop passada travessem uns camps i, acte seguit, els Tres Roures, tres grans roures centenaris alineats al costat del camí (que si no són monumentals ho haurien de ser), ens donen la benvinguda a la magnífica roureda de Casanovas. Molt guapa.

D’aquí ja només queda un tros curt fins a Collsuspina. Hi arribem bé de temps. Avui hem fet aquesta matinal curta i planera perquè celebrem l’aniversari d’en Ramón al restaurant Taula Nº1 de Moià. Per molts anys Ramón! I que puguem anar a caminar plegats molts més!

---

Riera d'Oló

Tot resseguint la riera d’Oló, descobrirem un parell de molins, fonts, barraques de vinya i les restes d’una ermita romànica, gaudirem de cingleres acolorides i bones vistes, i ens passejarem pel poble de Santa Maria d’Oló.

AIGUA I FANG

Ens trobem a Santa Maria d’Oló, avui serem uns quants. Exposo el pla B, però cap veu assenyada li dóna suport. Així doncs, tot i que fa pocs dies del temporal Glòria, ens la juguem i fem la caminada que teníem prevista des de fa dies. Per la riera d’Oló.

Només sortir del poble, el primer pont de la riera se l’ha endut l’aigua. El que ens obliga a fer una mica de volta extra (no surt al track). Tot i això continuem.

La primera parada és ben a prop, a la Font del Roc, ben condicionada com a àrea d’esbarjo. Aquí ens descalcem per primera vegada per travessar la riera. Llavors passem per algun tros enfangat, on en Jordi cau de manera molt elegant, ja que tot i fer-ho al mig del fang, gairebé ni es taca!

Tot seguit, sempre pel costat de la riera, anirem passant per diversos punts d’interès (amb bons panells informatius), com les ruïnes del molí del Coix i algunes barraques de vinya. Especialment destacable és el molí fariner d’Altimires, un edifici de quatre plantes, que també va ser usat com a torre de defensa, com així ho constaten les nombroses espitlleres dels seus murs. Més que un molí, gairebé sembla un castell.

Poc després la riera es comença a cargolar, formant diferents meandres que, de tant en tant, deixen al descobert alguna bella cinglera acolorida. Això, però, també ens obligarà a creuar-la diverses vegades. Fins a tretze! Al mapa semblava que almenys la meitat seria per ponts, però no. Ho fem amb totes les versions, hi ha qui es descalça i calça cada vegada, o fa algun tros descalç, sabent que falta molt poc per tornar-la a creuar. D’altres optem, d’entrada (com jo), o al cap d’uns quants cop de creuar-la, de fer-ho calçats directament i ja ens eixugarem a la tornada. El més ben preparat, en Jordi, amb les seves espardenyes aquàtiques, que no ha de preocupar-se per res. Divertit per uns, menys per uns altres, almenys a mi el que es fa més pesat, més que creuar la riera, és el camí enfangat que fa que no caminis a gust, sempre vigilant de no patinar o enfonsar-te. A més, el dia s’ha anat tapant, que tampoc ajuda gaire.

Després de creuar la riera per última vegada girem a l’esquerra i comencem el retorn, enfilant-nos per la muntanya. Primer, però, una parada per reposar una mica a les restes de l’església de Sant Joan (Vell) d’Oló. Romànica, del segle XI només en queden dretes les quatre parets.

Ens enfilem una mica més entre pinedes fins arribar al Mirador del Cingle dels Plans, amb bones vistes a la zona i, en un dia clar, a les muntanyes berguedanes i solsonines. Ho aprofitem per dinar.

La tornada la fem a bon ritme, sense encantar-nos massa. Pel camí només boscos, una font seca i alguna barraca de vinya.

Ja arribant travessem per última vegada la riera, afortunadament sense haver-nos de mullar els peus (ni calçats ni descalçats). Per no travessar-la més vegades, farem una tornada alternativa (que hem vist a l’anada), tot passant per la part vella del poble.

Al final del camí, com sempre, acabar gaudint de la bona companyia, una bona estona fent el got comentant la jugada (amb la Clara, que ens ha vingut a veure ara al final). L’endemà, tot i els temors d’alguns, cap refredat.

---

Riera de Fontscalents

Caminada curta i variada, però plena de racons bells o sorprenents. Tot recorrent la vall de la riera de Fontscalents passarem pel singular Rentador de la Pell, dos pous de gel (el de la Vinyota i el del Vapor), Esplugues (un gran balma obrada), un parell de fonts i diferents baumes.

RÈCORD

La combinació de caminada curta i propera per a la majoria, amb el dinar posterior, fa que avui a la caminada de grup sigui de rècord: serem trenta-vuit (i això amb tres baixes per lesions i malalties vàries).

Tothom arriba a l’hora i comencem a caminar més o menys a l’hora prevista, a les deu. La caminada ja era curta i, per si un cas, sent tants, l’hem escurçat una mica més.

La primera parada és gairebé només començar. El Rentador de la Llana del Roques és una construcció singular, única i excepcional: és l’únic rentador de llana que es conserva a tot Catalunya, a on a més a més també s’estricava. Sota una gran volta de mig punt adovellada, construït segurament entre els segles XVII i XVIII hi ha el seu obrador, que conserva una taula llarga, els tres canals de rec on es deixaven els coves amb la llana bruta sortida de l’esquilada, les piques excavades directament a la roca, els focs per a l’aigua calenta o l’assecador en el pis superior. Val la pena.

Un tros més de camí i segona parada: la poua de la Vinyota. És una de les més grans que he vist, i també una de les més grans de Castellterçol (amb uns quinze metres de fondària). S’hi produïa gel, una indústria que va funcionar al Moianès en el que es coneix com la petita edat de gel, des de mitjans del segle XVII fins ben entrat el segle XX (quan es va acabar la seva activitat degut a l’aparició de l’electricitat, les neveres i les màquines de fer gel). Aquesta va ser una de les últimes que va treballar al poble. A la comarca hi ha documentades una cinquantena de poues, en un estat de conservació variable (des de enrunades fins a intactes). Afortunadament, en els últims anys s'ha pres consciència del seu valor i s'han catalogat i, quan s’ha pogut, s'han netejat, restaurat i senyalitzat. La de la Vinyota n’és un bon exemple.

Una miqueta més enllà hi ha la font i la balma de la Vinyota, un racó prou bonic. La caminada, en aquest primer tram, és per una zona ombrívola, freda i sovint amb la vegetació gebrada (que, de tant en tant, també està bé). Els sender són una mica perdedors, amb nombroses cruïlles, però amb la intuïció i l’ajuda del track, ens en sortim bé.

La següent parada és la que ens ha portat fins aquí. Esplugues és un mas bell i imponent, una espectacular balma obrada. Sobre edificis anteriors, l'actual va ser aixecat entre els segles XVII i XVIII. Farà de seu de l'Ecomuseu del Moianès a Castellcir, ja que encara està inacabada (nosaltres no ho vam fer, però es fan visites guiades el cap de setmana). Per acabar d’arribar-hi i voltar-ho gairebé per tot arreu, travessem un bonic pont romànic.

Caminem uns metres més hi arribem a Fontscalents, una font sota una bauma al costat de la riera. Indret fotogènic, tot i que avui la font està seca. Quan raja ho fa a la temperatura normal de les fonts de la zona, encara que el seu nom indicaria que en el passat deuria ser una surgència d'aigua calenta o tèbia.

Un cop vista ens enfilem una mica i reculem per l’altra banda de la vall, més assolellada, cosa que s’agraeix. Si l’anada l’hem fet bàsicament per pinedes, la tornada és entre camps de cereal, tot just començant a brotar. Anem una mica d’hora, però no tant com per passar al pla B per allargar la caminada, ja que llavors aniríem massa tard.

L’última parada és a la Poua del Vapor, un pou de gel de mida mitjana, amb un diàmetre i una alçada total d’uns vuit metres. Ben conservada i senyalitzada, val la pena.

La caminada era curta i s’ha fet curta, arribem massa d’hora als cotxes. Per fer temps improvisem un pla C, mentre uns quants aniran a fer el vermut, la resta anirem al Mirador de la Creu de Moià, amb grans vistes a la comarca i voltants (amb Montserrat i el Montseny de fons).

A les dues arribem al restaurant, que s’han encarregat de buscar i reservar entre la Clara i la Gemma (des d’aquí, gràcies). Dinarem a la “Taula Número 1” a Moià, impressionantment bé i bé de preu. Han encertat. Gran final de caminada i millor principi de caminades en grup.

---

Turó de Bellver

Passejada agradable des de Collsuspina fins a un 100 cims fàcil (amb l’única pega que, almenys la ruta que vam fer nosaltres es fa sobre asfalt). Molt bones vistes des del cim.

ÚLTIMA

Per acabar l’any fent una de les coses que més ens agrada decidim fent un 100 cims fàcil.

Tot i que el track i la ressenya comença a Collsuspina (que és recomanable), sabent que és sobre asfalt fem una mica de “trampa”, per dir-ho així, i comencem a l’alçada de l’Oller. Seguim la pista asfaltada entre camps i petits rodals de roures.

Cap al final de la pista, a l’alçada de la casa de Bellver deixem la pista i, mig pel dret, ens enfilem al Turó de Bellver. Un cop al modest cim el vent bufa amb força, és molt fred, però les vistes que sorprenentment s’obren cap al nord de cop, valen molt la pena i són molt boniques: el Lluçanès, les muntanyes del Berguedà, el Puigmal, la Plana, Cabrera, el Montseny...

Baixem una mica i continuem uns metres fins arribar al següent objectiu del dia: Sant Cugat de Gavadons. Romànica, del segle XII (amb alguna modificació posterior), bonica, des del seu mirador les vistes són complementàries a les del cim (especialment les vistes a la Plana i al Montseny).

Per no tornar pel mateix lloc decidim seguir una pista que tenim marcada al mapa. Una pista però que ja no hi és... pel què acabarem seguint-ne una altre. Ens n’adonem a mig fer, però decidim continuar igual, algun tros mig pel dret (per això no ho he posat al track), fins a trobar un camí que ens portarà directament cap al cotxe sense que haguem fet volta de més.

A temps per fer una volta per Collsuspina i tornar a dinar a casa.

---

Castells de la Popa i de Sant Martí

A cavall d'Osona, el Moianès i els cingles de Bertí i Cerdans, aquesta ruta combina bones vistes amb la visita a dos bonics castells.

PENDENT

La tinc pendent des de fa anys, massa. I ara que passo més per la C-17 de tant veure’l encara en tinc més ganes. Com que per a la tarda es preveuen pluges, en toca una a prop i no massa llarga... el moment per fer-la. Tot i això, comencem tard, a les dotze.

La primera part la repeteixo. Baixem al castell de la Popa (o de Castellcir) entre alzines, roures i algun pi roig. De bolets, ni rastre (en tot el camí, de cap tipus). És el tercer cop que vaig a aquest castell i sempre m'agrada (veure altres excursions d’aquesta pàgina). Està ennuvolat però les vistes estan prou bé.

Tot seguit continuem fins al Coll de Prims, on comença una excursió, ara sí, nova. Baixem una mica més fins al següent objectiu del dia. Cauen quatre gotes, el preludi del que vindrà després. Es veuen núvols però són lluny i calculo que tindrem temps d’acabar.

Arribem al castell de Sant Martí de Centelles, un dels exemples més importants de fortificació medieval i moderna del nostre país. Malgrat que la major part de l'estructura que es conserva és dels segles XV i XVI, el castell ja existia, amb el nom de castell de Sant Esteve, l'any 898. Tot i que no s’hi pot entrar, val la pena. Ho aprofitem per dinar, tot gaudint de les bones vistes.

D’aquí ja només queda tornar al cotxe, tot passant per davant la gran masia de la Rovira de Cerdans (punt de referència d'aquesta part del recorregut). Just només arribar al cotxe comença a ploure... i al cap de res farà un bon ruixat (que bona falta fa).

---

L'Estany (Puig Rodó i la Caritat)

Passejada al voltant del poble de l'Estany. El seu monestir, una joia del romànic, és visita obligada. Des dels cims del puig de la Caritat i el Puig Rodó les vistes són magnífiques.

EXCUSA

Sortim de Vic, a les nou, com sempre, tot i que avui anem molt a prop de casa. En menys de mitja hora ja som a l’Estany. Avui la caminada és més aviat una excusa per visitar el seu monestir. Com que obren a les deu, ja ho teníem previst, per fer temps pujarem al puig de la Caritat.

Sortim del poble, passant per algun dels seus bonics carrers, i en ben poca estona ja som al cim. Hi ha bones vistes... però avui no és el millor dia. S’endevinen molt boniques, però està tapat i es queden força curtes (hi hauré de pujar algun dia tornant d’algun lloc).

A la tornada fem, ara sí, la visita al Monestir, una de les joies del romànic de casa nostra. L’austera església conserva l'estil romànic tardà del segle XII, de planta de creu llatina i un cimbori del segle XV que fa de base del campanar. El claustre, construït entre els segles XII i XIV, és el seu element més atractiu, destacant les columnes dobles amb els seus magnífics i ben conservats setanta-dos capitells esculpits amb iconografia de temàtica vegetal, animal, heràldica i d'escenes bíbliques i costums profanes. En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu, on es mostren un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. La visita, val molt la pena.

El nom del poble ve, precisament, de l’antic estany que hi havia just al costat del poble. Era un dipòsit natural d'aigua que era beneficiós per a la caça i l'agricultura, però també un focus de mosquits i d'infecció de febres quartanes o paludisme, un mal endèmic de l'Estany. Tot i que ja s’havia intentat anteriorment, finalment va poder ser dessecat al segle XVIII. Encara en queda la mina una galeria d’uns quatre-cents vint-i-cinc metres, que forma part d’una xarxa de sèquies o canals artificials més gran. Fet de pedra seca, es conserven, encara, set pous de ventilació.

Visitats pous i canals, ens comencem a enfilar cap al tercer objectiu del dia. El Puig Rodó és un cim modest però amb molt bones vistes... que avui no podrem gaudir a causa de la mala visibilitat. Que hi farem, hi haurem de tornar un altre dia.

Continuem el camí tot passant pel dolmen del Puig Rodó, ben a prop, i l’observatori astronòmic de la Montjoià (que no es pot visitar). Si fins ara havíem passat entre pinedes, ara els boscos són de roures. L’última parada és a la font de Canaleta.

D’hora, últimament em passa més del normal, a dinar a casa.

---

Santa Coloma Sasserra

Passeig curt i agradable de Castellcir fins a Santa Coloma Sasserra, per una ample pista forestal. Davant la bonica ermita hi ha l'impressionant Roure del Giol, amb una alçada de 18 metres i un perímetre de 4.4, té entre 400 i 600 anys.

ÚLTIM INTENT DE L'ANY

Quan em llevo, que un dia que ho puc fer, val la pena aprofitar-ho. Abans d'anar a caminar, però, faré un últim intent per trobar l'abellera de l'Atles, que fa dies que busquem. En lloc de fer una caminada, busco en llocs més o menys concrets que he trobat per internet. M'hi passo el matí... i quan vaig a l'últim lloc previst, i després d'haver vist un munt d'altres espècies, al final la trobo!

Encara em queda tota la tarda per fer una caminada. Com que no en vull fer una de gaire forta trio la Castellcir a Santa Coloma.

Surto de Castellcir, davant del poliesportiu, per anar a buscar una carretera que de seguida es converteix en una ampla pista de terra. Travessa pinedes i rouredes, també alguns prats i camps. De tant en tant amb algunes vistes, boniques, al Moianès.

La primera parada és a mig camí, a l'antic mas de la Taiadella (o Talladella), amb l'ermita de la Mare de Déu del Pilar (del segle XVIII). 

Continuo fins a la bonica ermita de Santa Coloma Sasserra, d'origen romànic, tot i que amb modificacions posteriors. Pràcticament enganxada al vell mas del Giol.

Just davant seu hi ha l'impressionant i monumental Roure del Giol. Un roure martinenc que fa divuit metres d'alçada, un perímetre és de quatre i mig i té entre 400 i 600 anys.

Torno per on he vingut, tot i que segurament hi ha d'haver camins més bonics per tornar a Castellcir (per la Sauva Negra per una banda o la Bauma de l'Espluga per l'altra). Em fa una mica de por que se m'allargui massa, i demà i demà passat hi vull tornar.

---

Pedra Seca de Monistrol de Calders

Afectat pel un foc el 2003, el paisatge no deixa de ser bonic i des del cim del Serrat dels Guaites les vistes són espectaculars. En un poble on n'hi ha més de 500, en tot el camí podrem veure fins a una vintena de barraques de vinya de tot tipus (quadrades, rodones, de marge i mixtes).

SINÓ TROBEM L'ABELLERA...

Tornem a la “normalitat”. A les nou a Vic amb en Salvi, per començar a caminar cap a les deu. L’objectiu és trobar l’abellera de l’Atles, que si no ho tenim mal entès, és més o menys abundant al Moianès. Per si un cas, però, hem triat una ruta que fa molt bona pinta: la de la Pedra Seca de Monistrol de Calders.

Gairebé només sortir del poble les dues primeres barraques, una al mig d’un camp, i un altre al mig d’una urbanització. Ens desviem una mica de la ruta per passar per les Cabres Encantades, una curiosa formació de roques entre les quals discorre l'aigua del torrent (quan plou), que la llegenda popular ha atribuït a un ramat de cabres que va quedar petrificat per alguna maledicció ancestral.

Deixem enrere la urbanització i comencem a caminar per un paisatge fortament afectat per un incendi forestal l’any 2003. Brolles pelades, però boniques, ara amb el romaní ben florit. I comencen a gaudir de les barraques i feixes que donen nom a la ruta. Durant tota la caminada en veurem fins a una vintena, pràcticament al costat del camí, sense comptar les que es veuen de lluny. A Monistrol de Calders, malgrat que no es tracta d'un municipi gaire extens, hi ha més de sis-centes barraques de vinya. Gairebé la meitat estan en bon estat, o molt poc afectades per l'abandonament. La resta presenten diversos estats de degradació: des de les esfondrades a cops de culata de fusell per la Guàrdia Civil a l'època dels maquis, fins a les que estan quasi del tot arrasades pels canvis d'ús del sòl o l'obertura de camins. En veurem de diferents tipus: quadrades, rodones, de marge i mixtes. Algunes de notable factura, com la barraca del Calbet, amb un habitacle per el burro. També és poden veure altres elements típics de la vinya com els forats de fato, forats a les feixes, generalment quadrats, que servien per guardar-hi la teca, el càntir, la bota de vi o les eines.

El camí, mica en mica, és va enfilant (ens saltem una font, sense voler, tampoc sabem com estarà). I pujant, pujant arribem al Dolmen del Pla de Trullars, reconstruït, de l’edat de bronze, entre el 2000 i el 1500 aC (amb bones vistes).

Una mica més enllà arribem al cim del Serrat dels Guaites, amb unes vistes impressionants. Llàstima que avui hi tornar a haver molta calitja. Tot i això s’endevina perfectament bona part del Moianès i el Pla del Bages, el Montseny, El Montcau, la Mola, Montserrat i, una mica més enllà, els Pirineus. És per tornar un dia amb bona visibilitat.

Ara ja pràcticament només ens queda anar baixant (trobant, sempre, més barraques de vinya). Les últimes parades són pràcticament arribant al poble: el Codro o Pedró Gros, la font dels Enamorats, el Pedró Xic i l’església de Sant Feliu (barroca, del segle XVII).

Hem trobat l’Abellera groga o l’aranyosa...  però la que buscàvem no, potser perquè encara és una mica d’hora, potser perquè no és la millor zona. Tot i això, hem encertat de ple, no hem vist la flor que volíem però com a mínim la caminada ha valgut molt la pena.

---

Sauva Negra

Caminada bonica i variada: una ermita romànica, dos pous de gel (un en molt bon estat), un castell, bones vistes, una font, les ruïnes d'una torre de defensa medieval i una fageda preciosa (recomanable a la tardor).

ELS COLORS DE LA TARDOR

Tardor i, com que no hi ha bolets, doncs a veure fagedes. Avui una ben a prop de casa, que de tant en tant ja toca. Una caminada que tenia pendent des de fa temps (i on no he estat mai).

Comencem a caminar a Castellcir, per una pista forestal entre alguns camps i pinedes... que em miro amb resignació (sort dels rovellons que vaig trobar a Penyagolosa, que si no, aquest any, res de res). De seguida arribem a l’ermita de Sant Andreu de Castellcir, d’origen romànic, tot i que amb moltes modificacions posteriors (almenys a l’exterior, només se’n reconeix una absidiola).

Una mica més amunt ens desviem pel costat d’un camp per buscar la Poua. Hi passem pel costat sense veure-la i perdem una estona “pentinant” la zona (sabem més o menys on ha de ser). Al final la trobem, de fet, no era massa complicat, és just al costat del camp i relativament pocs metres del camí. El que no ens imaginàvem que estaria ben coberta de vegetació (per això ens la hem saltat). És un pou de gel molt ben conservat, que val la pena visitar.

Al mateix fer busquem la Torrassa dels Moros, però no la sabem trobar fins a deixar-ho estar i, ja marxant, veure com sobresurt de la vegetació. Són les ruïnes d’una torre de defensa o d’enllaç entre castells. La visitarem a la baixada, reculant una mica.

A partir d’aquí deixem la pista i ens comencem a enfilar entre pinedes amb algunes alzines (més resignació). Al cap de munt arribem al castell de la Popa (o de Castellcir), d’origen medieval i relativament ben conservat (ja que fins a mitjans del segle XX va ser una masoveria). Amb bones vistes i bonic, segons la llegenda estava unit, per un túnel, amb la Torrassa, que protegiria la seva entrada. El vent apagava les torxes dels curiosos que la volien explorar i, amb el temps, els pagesos, cansat de perdre-hi xais i porcs, van tapar el forat... deixant-hi enterrat un xai d’or, que mai s’ha trobat. Llegenda similar a la de molts altres castells del país, que si fosin certes farien que casa nostra semblés un formatge gruyère.

Deixem el castell enrere i més o menys planejant arribem a la Sauva Negra, una bonica fageda no massa coneguda. Tot baixant, la travessem. El fred, com la pluja, no ha acabat d’arribar i si bé en algunes branques es comencen a veure els efectes de la tardor, la major part dels arbres encara tenen les seves fulles ben verdes. Val la pena igualment encara que pels pels colors de la tardor anem una miqueta d’hora.

Al final de la fageda, un altre pou de gel: el del Cavaller, en estat ruïnós. Aquesta zona és rica en aquest tipus d’edificacions i prop de Castellterçol n’hi ha de museïtzats. Tot i que a les vacances (a Alacant) n’he vist forca, no puc evitar planejar fer-hi una excursió per veure’n uns quants més).

Poc passada la Torrassa tornem a trobar la pista per on hem vingut i la seguim fins al cotxe. Més tard del que comptàvem, com sempre, però avui serem a dinar a casa.

---

Molí de Brotons

Passejada planera, fàcil i bonica per la Vall de Marfà. Malgrat que les aigües potser no són tant netes com haurien de ser, el salt de la Tosca, amb el Molí de Brotons sota la bauma que forma el salt, valen molt la pena.

APROFITANT EL BON TEMPS

Aquesta setmana, contràriament al que sembla habitual últimament, ha fet mal temps entre setmana, fa bo el cap de setmana (i el mal temps ha de tornar demà dilluns). Ho aprofito. Avui a caminar amb l'Isa... que feia temps que no venia. Per començar una ben a prop de casa. A un salt d'aigua que, entre nevades i pluges, esperem que porti una mica d'aigua.

Comencem a caminar a les nou. Fa sol i s'està bé, malgrat que encara hi ha algun bassal glaçat. L'Isa fa temps que no ve, però no ha perdut el ritme... i no hi ha floretes per frenar-la una mica. La primavera va venint, però aquí encara falta una mica, tot i que ja se'n veu algun indici (un parell d'orenetes i alguna papallona despistada).

Caminen per la bonica vall de Marfà, entre pinedes, acompanyats del sons dels ocells. Ens passem el trencant del molí i continuem un bon tros més, allargant la caminada, però val la pena (no surt al track).

Reculem i trenquem per allà on ja havúiem intuit que ho havíem de fer. Amb algun dubte, però al final arribem al bonic salt de la Tosca i el molí de Brotons. És un molí semitroglodític, sota una bauma, que va estar habitat i en funcionament fins a finals del segle XIX, quan en una riuada excepcional hi va morir la família que hi vivia.

Reculem per on hem vingut, jo notant el cansament d'ahir a les cames. Ens quedem amb ganes "d'explorar" més aquesta zona en el futur, a més d'aquest, sembla que ha d'amagar altres racons prou bonics (ben a prop, per exemple, hi ha les Coves del Toll, que valen molt la pena i ja vam visitar fa un temps).

---

Castell de Castellcir

Excursió escurçada per la pluja fins el castell de Castellcir o de la Popa, per la forma de vaixell de la roca sobre on està construït. Del segle X.

MÚRGOLES I MÉS PLUJA

Ajornem per segona vegada la sortida al Garraf a causa de les previsions meteorològiques (a veure quan la podrem fer!).

Ostres! Ja està bé que plogui... però de tant en tant també ho podria fer entre setmana, no?

Ens llevem i, com que no plou, tot i que el dia està ennuvulat decidim fer una caminadeta a prop.

Aprofitant que m'he comprat un llibre d'excursions, farem la dels castells de Castellcir i Centelles... si podem.

Planera i fàcil.

Sortim del Prat de la Bruga i comencem a caminar... de seguida veiem el castell i tenim una sorpresa inesperada, en Jordi troba: una múrgola! La primera de la seva vida, i la primera que veiem tots plegats!

Després d'esquivar unes vaques assessines (segons l'Isa), de seguida arribem al bonic castell de Castellcir o de la Popa. Ens hi estem una estona explorant-lo, val la pena.

El temps, malgrat les previsions encara ens respecta... marxem tot buscant alguna múrgola més (en Jordi en trobarà una altra)... fins que el cel es comença a tapar, la terra a emboirar i el vent a bufar.

Per força, escurcem l'excursió (n'hem fet la meitat) i tornem cap al cotxe, resignats... sota una pedregada!

Sort que la pedra és petita i no fa gaire mal.

Una altra que haurem de repetir!

A veure si la propera tenim més sort!

---