Fonts d'Alella (SL-C 135)

Caminada fàcil, molt bonica i variada. Durant el seu recorregut veurem diferents fonts, alguna de curiosa, contemplarem un gran pi monumental, passarem per peculiars barraques de vinya i gaudirem de magnífiques vistes al Maresme i al Barcelonès. La ruta és pot allargar fàcilment, a més, fins al turó d’en Galzeran (100 Cims).

UNA MICA DE TOT

Torno a anar sol, aprofitant les vacances. En faré una relativament a prop de casa, pendent de fa temps. Al Maresme, que fa temps que no hi vaig i em ve de gust.

Surto del centre d’Alella, pràcticament de Can Lleonart, un  dels masos més antics del poble, però amb una façana barroca amb interessants esgrafiats, del segle XVIII. El primer tram és bàsicament urbà, tot i que passaré pel costat d’altres masos, cellers i algunes vinyes on, imagino, es produeix el vi que ha fet coneguda aquesta població. Llegeixo, ja a casa, que la varietat més característica de la Denominació d'Origen Alella és la pansa blanca, que produeix uns vins blancs perfumats i lluents (tot i que fan altres tipus de vins i caves amb altres varietats). La característica més significativa d’aquesta D.O és, també, que les vinyes creixen sobre sauló, un terreny arenós d'origen granític, amb una gran permeabilitat i una gran capacitat de retenció de la irradiació solar.

Passo, també, pel costat de Cal Governador, un immens edifici que crida l’atenció. Antic mas, a finals del segle XIX, la propietat passà a mans d'Antoni Borrell, Governador de Catalunya (d’aquí el nom), que va encarregar la  seva construcció. És un conjunt d'edificacions de tipus civil, format per moltes dependències, entre les quals sovint no hi ha relacions d'estil.

Una mica més amunt deixo l’asfalt i començo a caminar per l’humit i fresc torrent del Sarau. Al cap de ben poc passo per la font del Fonoll, la primera de les que veuré.

Una mica més endavant hi ha el Pi Bord, un gran pi blanc monumental enmig de pins pinyoners. Fa més de vint metres d’alçada i és centenari, tot i que segurament no arribaria als 300 anys que indica el panell informatiu (amb un diàmetre de tronc de poc menys d’un metre que, probablement, indicaria que no té aquesta edat). Tot i això, molt probablement hauria nascut durant la primera meitat del segle XIX.

Poc més enllà hi ha una curiosa barraca de vinya, excavada directament al sauló. Més endavant, després de l’última font, en passarem unes altres de més grans de les mateixes característiques.

Al cap de poc arribo a la també curiosa font de l’Esquerda. La font neix d'una mina, amb l'entrada antropitzada, a l’interior d’una esquerda que té una profunditat de cinc metres. De les que veuré avui és l’única que raja, encara que poc.

Més amunt hi la font dels Eucaliptus, envoltada d’aquests arbres, i completament seca. Poc més enllà, la Font del Safareig, amb una petita bassa on encara hi ha aigua. Aquest punts d’aigua tenen un gran valor ecològic i són vitals per a la cria de salamandres i altres amfibis. De fet, en aquesta última s’hi pot veure un tronc lligat, a una de les seves bandes, per tal d’evitar l’efecte trampa que tenen les basses amb parets verticals per molts animals (tant de bo n’hi haguessin a tot arreu!).

Continuo enfilant-me fins al coll del Turó d’en Galceran. El cim queda a uns quatre-cents metres, però ja hi estat i em fa una mica de mandra tornar-hi. En aquest tram les protagonistes són les vistes, molt boniques cap al Maresme, i espectaculars cap al Barcelonès, tot i a aquesta hora estan a contrallum i encalitjades. Ho aprofito per dinar tot gaudint del vol de roquerols i algunes papallones, sorprenentment actives en aquesta època de l’any, com algunes de les plantes que veig ja florides (cap blancs, ginestells, romaní...).

La baixada és més ràpida i directe, repetint el tram urbà. Tot i això acabo content, la ruta ha estat molt millor del que m’esperava i m’ha agradat molt. He encertat.

Castell de Sant Miquel

Excursió curta i fàcil fins al castell de Sant Miquel, amb unes vistes impressionants al Vallès i a les muntanyes que l’envolten (Montserrat, la Mola, els cingles de Bertí, el Montseny...).

TREVA MATINAL

Entre pluges, benvingudes siguin, només ens queda el diumenge al matí per caminar tranquil·lament. Farem, doncs, una matinal curta i fàcil. La teníem pensada per un dia a mig camí entre casa i casa els sogres, però també serà ideal per avui... i més amb el bon dia que fa, almenys de moment, ja que ens imaginàvem que faria un dia gris i lleig.

Comencem a caminar a Montornès per enfilar-nos només d’entrada. No pararem de fer-ho, ara més suaument, ara amb una mica més de ganes, i així tot el camí. Passem per la gran i bonica masia de can Roca-Umbert, tot seguit caminem entre vinyes, i poc més endavant per l’alzinar mediterrani típic que ens acompanyarà bona part del camí.

Després d’una última pujada forta, finalment arribem al Castell de Sant Miquel. Originàriament del segle XI, amb modificacions posteriors, només queda dreta part de la torre i les restes d’alguns murs (que s’estan excavant i restaurant, sembla). Des d’aquí, però, les vistes al Vallès i a les muntanyes que l’envolten (Montseny, Bertí, Sant Llorenç, Montserrat, Collserola...), són espectaculars. Mereixeria, ben bé, haver set un dels nous 100 Cims (o dels vells).

Baixem per l’altra banda. El camí fa força pendent i anem una mica més a poc a poc. Per sort és poc tros i de seguida reculem per la pista. Tot i això, baixant fem una petita drecera... i sense voler una drecera de la drecera, per una curta però forta baixada que ens costa una mica (per de seguida tornar a baixar per la pista per on hem pujat).

Abans de tornar cap a casa passem per Sant Sadurní que, de fet, és on volíem començar (però hem hagut d’aparcar una mica més enllà). Bonica, és d’origen romànic, tot i que d’aquesta època només en queda l’absis. La resta és fruit d’una ampliació feta al segle XVI i alguna modificació posterior.

Turó de Montpalau

100 Cims modest però amb bones vistes a l’Alt Maresme. Dalt el cim hi ha, també, les ruïnes d’un castell. Pel camí, a més, visitarem les restes d’un aqüeducte romà, una antic molí fariner, un forn de calç i un parell d’ermites.

RUIXAT

Avui només tenim temps de fer-ne una de curta al matí, per ser a casa abans del migdia. Farem un 100 Cims relativament proper i fàcil: el turó de Montpalau.

Sortim de l’ermita de Sant Jaume, del segle XIX. Seguim una pista i de seguida comencem a caminar entre horts, amb el turó on haurem de pujar davant nostre.

La primera parada és a l’aqüeducte romà de can Cua. Del segles II i III, fa uns seixanta-cinc metres i és pràcticament l’únic que queda de l’antic aqüeducte que feia tres kilòmetres i mig i portava aigua de la riera de Pineda fins a la vil·la romana de can Roig. Curiós, està bé.

Una mica més enllà hi el pont del Diable, un altre petit aqüeducte, aquest però, molt mes recent, del segle XVII. Ben a prop, també, hi ha el modest molí fariner de can Marquès, el més ben conservat dels onze que hi van arribar a haver a la riera, i que va estar funcionat entre els segles XVI i XIX. Al seu costat hi ha el també restaurat forn de calç de can Marquès. Totes aquestes construccions tenen bons panells explicatius, que sempre s’agraeix.

Fins ara el camí era pla, però a partir d’aquí comença a pujar sense treva, primer suaument, al final amb una mica més de ganes. Tot i que ja n’hem tingut pujat, és al cim del turó de Montpalau on les vistes són millors. Des d’aquí es domina l’Alt Maresme, amb Malgrat i Pineda ben a la vista i Blanes una mica enllà, també les muntanyes del nord del Montnegre, amb Sant Pere del Riu a una banda.

Al cim hi ha, també, les restes d’un antic castell medieval, del segle XV. Ens hi enganxa un ruixat, durarà uns deu o quinze minuts i jo ni em taparé. Lluny de molestar, com podria haver set el cas d’alguna altra ocasió, amb el que està costant veure ploure aquest any fins i tot ho agraïm i ens agrada.

La baixada és molt més directe i només ens parem a l’ermita de Sant Rafael, tancada i amb grafitis. Una llàstima. D’aquí al cotxe i cap a casa, a temps.

Rocs de Llavaneres i el Montalt (3)

Bonica excursió al voltant de Llavaneres. Tot fent la ruta visitarem un jaciment arqueològic, pujarem al Montalt (100 Cims) i descobrirem un munt de racons bonics formats pels grans blocs granítics.

SEQUERA

La Clara està fent un curs i avui aniré sol. Em decideixo per una a Llavaneres, al Maresme, amb la idea de ser a casa a dinar per poder fer altres coses a la tarda. Començo a caminar al parc de la Llorita. Al fons de la riera, ombrívol i tranquil, és un parc guapo. Hi ha una font que, imagino, deu ser molt refrescant a l’estiu.

De seguida em començo a enfilar, avui aniré sempre acompanyat de boscos. A la part baixa per pinedes de pi de pi pinyoner i, una mica més amunt, per alzinars i suredes (sovint encara amb algun pi).

Un dels principals atractius d’aquesta ruta són les seves impressionants formacions rocoses. El granit, per l'efecte de la humitat i la temperatura, es disgrega donant lloc el típic sauló (la sorra de moltes de les nostres platges), i formant relleus suaus i arrodonits. En alguns llocs, però, la meteorització dels plans de fractura d'aquesta roca dona lloc a grans boles de pedra, que formen un paisatge característic anomenat caos de boles. N’anirem trobant durant tot el recorregut, sovint formant racons curiosos i bonics.

Un altre dels seus atractius és el jaciment arqueològic dels Rocs de Sant Magí. Justament es tracta d'un caos de boles, amb grans blocs recolzats els uns sobre els altres que formen petites coves i passadissos. Aquí s’hi va establir un poblat neolític i s’hi poden veure fragments de paret, entre els grans blocs, que formen una mena de muralla, un fet poc habitual en jaciments d'aquest període. També s’hi ha trobat fragments peces de ceràmica i altres objectes.

Travesso la urbanització de la Roca de la Nau, on a jutjar per l’aparença de tanques vegetals i el so d’alguns aspersors, sembla que alguns veïns es passen la sequera per on els hi sembla. Si fos per mi, un buldòzer i totes a terra. Tot seguit baixo una mica, tot passant encara per altres caos i blocs aïllats. M’agrada.

De seguida em torno enfilar. A partir d’aquí aniré combinant dos “tracks” amb un de “principal”, d’aquesta manera m’aniré fent la ruta més al meu gust, afegint alguna variació i també alguna drecera.

L’última pujada és curta però intensa. Arribo al cim del Montalt, un 100 Cims que ja havia fet per una altra banda, i que no m’havia acabat de convèncer (la ruta d’avui és, i serà, molt més bonica i recomanable). Des de dalt el cim hi ha bones vistes al Maresme.

D’aquí ja només em queda la baixada. Bona part, com també a la pujada, la faré entre un túnel de vegetació d’alzines, sureres, brucs, arboços i marfulls. Tot i que encara bonic i molt agradable de caminar, no puc evitar fixar-me amb els efectes de la sequera, que aquí em sembla més accentuada del que he anat veient fins ara (en altres rutes i zones): el marfull encara no ha florit i està mig pansit, les falgueres estan pansides i arrugades, es veuen moltes menys flors del que tocaria i els brucs semblen més grisos i esclarissats.

A la baixada em desvio fins al Roc de l’Avi, una curiosa roca situada a l’extrem d’una cinglera, formada per blocs, amb bones vistes al Montalt i a la zona. També als esqueis d’en Rogent, un altre bonic caos de boles format per grans blocs.

Entre una cosa i l’altra acabaré més tard del que comptava. Dinaré a casa... però a les tres. Total, per no fer-me cas a mi mateix, que sempre dic que és millor emportar-se el dinar i així no haver d’estar patint per l’hora.

Turó d'en Galceran

Ruta variada i complerta: boscos, fonts, masies, dòlmens i un poblat iber. Es pot completar tot pujant al Turó d’en Galceran, un 100 cims sense massa vistes (si no hi estem especialment interessats, llavors podem fer només el SL-120, que està molt bé).

UNA MICA DE TOT

Una altra vegada sol aprofito per fer una d’aquelles que a la Clara no li acaben d’agradar. Un 100 cims, però pel camí vull passar per un parell de dòlmens i un poblat iber. Per aquesta raó em decideixo a fer el cim per la banda vallesana.

Tard, a les onze tocades surto de Santa Maria de Martorelles, després de fer una volta per la seva església barroca, tot i que conserva elements romànics.

Deixo enrere el poble i començo a caminar entre vinyes, tot i que serà per molt poca estona. De seguida ho faig pels alzinars, i alguna pineda, que m’acompanyaran tot el camí. Sovint frondosos la seva ombra s’agraeix massa per l’època en que estem. Tot i ser febrer fa una calor més pròpia d’abril o maig.

La primera parada és a la font de la Mercè. Hi raja aigua fresca i ho aprofito per refrescar-me una mica (per beure no, ja que un cartell indica que no és potable. Refugi per alguns dels amfibis de la zona, sempre val la pena la seva conservació).

Passada la font deixo el Sender Local i continuo amb la ressenya de l’ajuntament de Santa Maria de Martorelles. Ho faig per passar per la font de can Gurri (seca) i el dolmen de can Gurri, ben senyalitzat. És una galeria catalana que conserva el túmul (Calcolític a Bronze Final,  2200 / 650 ac).

A partir d’aquí no porto ressenya, però si m’ho he mirat bé, continuant per la pista haig d’anar a parar al GR, i després l’hauria de seguir fins al cim. Doncs a mitges, al cap de cent metres trobo el GR, però no passa pel cim... per sort porto mapa i no em costa gens trobar-lo. Em decep una mica, ja que pràcticament no té vistes, estan tapades per la vegetació i només es deixen veure a trossos en la pujada. Llàstima, serien espectaculars, amb tot el Maresme en una banda, i el Vallès a l’altra.

D’aquí baixo i visito dolmen de Castellruf (cista megalítica, del Calcolític, 2200 / 1800 aC),  i el poblat ibèric de Castellruf. Habitat, sembla, des del període ibèric arcaic, va ser abandonat o destruït a principis del segle II aC amb l’arribada dels romans. Sense museïtzat, tot i que es poden distingir algunes cases.

Continuo baixant ja fins al poble, tornant a seguir el SL, que passa, sorprenentment,  per un grapat de fonts (a priori, costa d’imaginar que en aquesta zona n’hi hagi tantes): la de la Teula, la del Ferro, la del Ca, Sanyera i la de Baix (algunes seques, d’altres no).

Turó d'Onofre Arnau

100 Cims des d’on gaudirem de vistes a pràcticament tot el Maresme. La resta de la ruta és per allargar l’ascens al cim.

REFREDAT

Torno a anar sol (la Clara no pot venir) i si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana ha de ser avui. Demà seré a la fira de Santa Llúcia de Taradell i, a més, es preveuen pluges.  Ho aprofitaré per fer una d’aquelles que a la Clara no li venen de gust. Un 100 cims del Maresme, per passejar-me, de passada, per la seva plana (que no ho he fet mai).

Surto de Llavaneres, de seguida deixant enrere urbanitzacions, tot i que aniré gairebé sempre acompanyat per la fresa de l’autopista (i tornant de la N-II). Soroll que al final gairebé serà molest. Camino per un paisatge agrícola, amb el seu aspecte d’hivern, que, aquí, segurament no és el millor.

Quan porto una estona caminant deixo les còmodes pistes i en començo a enfilar al turó, per un corriol molt poc fresat, que fins i tot a vegades es desdibuixa força. Aquí noto el refredat que porto arrossegant durant tota la setmana, i que no m’ha deixat dormir més d’una nit. La pujada és molt curta, però tot i això m’haig de parar fins a tres o quatre vegades per estossegar.

El premi, però, val la pena i, de fet, serà el millor de l’excursió amb diferència. Des de dalt el turó d’Onofre Arnau les vistes al Maresme, al mar i a les serralades que l’envolten són magnífiques (amb Barcelona al fons, encalitjada). M’hi estic una bona estona contemplant-les, malgrat l’aire que hi fa i que em fa agafar una mica de fred. En aquest cim hi havia el castell de la Mata, del que no en queda pràcticament res.

Sota el cim mateix hi ha la Torre de la Mata o d’Onofre Arnau, construïda  entre els segles XV i XVI i usada com a torre defensiva contra la pirateria turca, de planta quadrada i ben restaurada, val la pena. Al seu costat hi ha, també, les ruïnes de l’antiga masia de la Mata.

Continuo baixant, de seguida passant pel torrent del Castell, convertit en una pista. Creuo l’antic camí entre Llavaneres i Mataró (per on venia) i poc més endavant començo a seguir el torrent Forcat, pel seu llit, amb més o menys dificultat. Arribo a un punt, però, que no puc passar per les canyes caigudes. No puc seguir la ressenya que porto i em veig forçat a recular i buscar un camí alternatiu (que trobo fàcilment gràcies a l’ajuda d’un pagès).

Un cop arribo al mar continuo pel camí que va entre la via del tren i les roques on trenquen les onades. Pel camí, d’interès, només un parell de búnquers. Part d’una línia de búnquers per tot el litoral català, van ser construïts per l’exèrcit republicà a finals del 1936 i durant el 1937 per fer front a possibles desembarcaments i atacs aeris feixistes (tot i que, finalment, no van ser gens efectius). Al Maresme n’hi havia més d’una quarantena, alguns ja han desaparegut i d’altres estan molt abandonats i, segurament, desgraciadament acabaran “menjats” per la mar. El camí, però, és més aviat avorrit i se’m fa una mica llarg.

Arribo a Llavaneres i giro a la dreta per resseguir la riera, sense cap mena d’interès, tros que també se’m farà una mica llarg. Al cotxe més o menys a l’hora que comptava, torno a dinar a casa.

Roca d'en Toni i Font Fresca

Ruta que combina elements molt interessants: boscos, vistes, fonts, un dolmen, una petita necròpolis medieval, roques i jaciments prehistòrics, a més de passar pel centre de Vilassar de Dalt. El fet que gairebé sempre es pasi per pìstes amples i transitades, però, li treu una miqueta d'encant.

EL MILLOR... FORA RUTA

Em costa una mica trobar el punt de sortida, mig perdut entre un laberint de carrers. Començaré a caminar mitja hora més tard del que comptava, a dos quarts de cinc. Tot i això, calculo, hauria de tenir temps de fer la caminada sense problemes.

Només baixar del cotxe començo a suar... sense fer res. Com que he aparcat més amunt del que tocaba, baixo fins a la Plaça de la Vila, punt d’inici de la caminada. Un cop vista la plaça i l’església de Sant Genís, que valen la pena, em torno a enfilar pel carrer on he baixat i, ara sí, continuo amunt.

Deixo enrere el poble i m’enfilo per una pista ampla i una mica transitada... el que treu una mica d’encant a la caminada. Tot i això, de tant en tant, en alguna clariana, es deixen veure bones vistes a la serra de Marina, amb el castell de Burriac al fons, Vilassar i el mar.

A la Creu de Boquet s’acaba la pujada i el camí tot seguit planeja fins a la Roca d’en Toni (o dolmen de can Boquet). És el megàlit més conegut del Maresme i és un sepulcre de corredor evolucionat, del tipus petita galeria catalana. Conserva una bona part del corredor i tota la cambra, coberta per una sola llosa enorme. Del període calcolític, entre els anys 2200 i 1800 aC. Just al seu costat, a més, hi ha una petita necròpolis medieval.

Just passat el dolmen el camí comença a baixar. Aquí hi dominen les alzines en lloc dels pins, més ombrívoles es nota en la temperatura, una mica més fresca. El punt final de la caminada és la Font Fresca, que tot i la mínima esperança que tenia, no raja. Tot i això, el lloc, tot i que una mica embardissat, és encantador i fresc i m’hi paro a descansar una estona per refer-me de la calor.

La tornada, en teoria, és pel mateix camí, però passada la Roca d’en Toni decideixo improvisar tot fent servir el mapa que hi ha al mateix dolmen. Per desgracia i incomprensiblement no hi ha cap ruta senyalitzada, tot i això trobo relativament bé els diferents jaciments neolítics (assentament i megàlits funeraris) fent servir la foto del mapa... i valen la pena, pel seu interès històric, però encara més per la seva bellesa i les seves formes curioses. Començo pel Castell de Pedra, un conjunt de blocs granítics per deixar anar la imaginació, i les veïnes coves d’en Joan i del Pont.

Reculo una miqueta passant per les Roques d’en Sardinyà (en totes hi ha un petit pal indicador que permet saber que les he trobat). Llavors veuré que seguint alguns dels corriols podria haver fet drecera, però segueixo per les pistes per no perdre’m. Això fa que passi per la font de Dirol... que tampoc raja, però és un indret prou bonic.

Finalment arribo a l’espectacular Cova de la Granota, possiblement el millor del dia (amb la resta de jaciments). D’aquí ja només em queda trobar la Cova d’en Pau, que m’he saltat. Amb una mica de paciència la trobo de seguida (amb d’altres blocs de roca naturals prou espectaculars). Em sorprèn, com en tot el camí, la brutícia que hi ha en aquests llocs, fruit de la ignorància i la manca d’educació en tots els sentits. No és exagerat, però és una llàstima.

D’aquí segurament trobaria algun camí que baixaria més directe a Vilassar (o fins i tot a Cabrils, d’on també podria anar-hi), però comença a ser tard i decideixo no jugar-me-la, no fos cas que se’m fes fosc. Vaig a buscar la Creu d’en Boquet i torno per on he vingut.

Sot de l'Aram

Ruta variada i bonica, amb una primera part amb una frondosa vegetació de ribera, tot passant per un bonic salt d’aigua i la cova de l’Aram (una antiga mina), i una segona per espessos alzinars mediterranis, que de tant en tant deixen entreveure algunes bones vistes.

JUSTET

Dubtant una mica, no sé si haurà plogut prou, però decideixo provar sort. Al Sot de l’Aram, tinc ganes, també, de salts d’aigua i primavera.

Surto de cal Capità (al Sot d’en Gómez) i de seguida passo al costat de pollancres i boscos de ribera, el paisatge que m’acompanyarà la primera meitat de la caminada. Amb algunes flors, com la gatassa i l’ortiga morta, entre altres, ben florides.

Em salto el Salt d’Aigua sense voler, em pensava que la ressenya hi passaria, però no (tampoc m’ho he preparat massa, he anat molt a última hora). Hi hauré d’anar a la tornada (per sort sense fer massa volta... però gairebé he vingut per això. I ja m’ho miraré millor en altres caminades, com acustumo a fer). Al Track hi ha la volta correcte.

La primera parada, llavors, és a la Cova de l’Aram. En realitat una antiga mina, d’uns trenta metres de profunditat, d’on s’extreia aquest material. Val la pena.

M’enfilo sempre seguint la riera, a vegades, quan el camí es perd passant pel mig. Fins arribar a la Mare de Déu de l’Aram (una petita capelleta amb una imatge). A partir d’aquí el “camí” s’acaba i m’enfilo directament pel mig del torrent. No hi baixa gaire aigua, però la justa per acabar amb els peus molls... un que s’enfonsa a la sorra, una relliscadeta... i ja que està moll, ja no ve d’aquí per matar-se a esquivar l’aigua. Tot i això, val la pena, passo per raconades prou boniques.

Arribo a una pista i comença la segona part de la caminada. Fins ara enclotat, deixo la riera i m’enfilo entre alzinars mediterranis. Giro a la Creu dels Tres Termes i ressegueixo la serra de Rupit. De tant en tant, menys del que m’agradaria, entre l’espessa vegetació, algunes clarianes deixen veure o entreveure bones vistes a la zona. Ho aprofito per dinar.

Sempre seguint la carena començo a baixar per un camí a estones desdibuixat (per sort amb marques vermelles), reculant un tros per anar fins al salt d’aigua que m’he passat al principi. L’aigua que baixa pel torrent no és massa prometedora, però hi vaig igualment (si més no per situar-lo per un altre dia). Quan hi arribo, però, hi baixa aigua, la justa per valer la pena, però encara poca per ser espectacular (no me’n penedeixo, però algun dia hi tornaré).

D’aquí, desfent el camí, cap al cotxe i cap a casa.

Creu de Canet i Dones d'Aigua

Dues caminades en una. La primera fins a la Creu de Canet (o Pedracastell), amb molt bones vistes al Maresme. La segona, també pels boscos del Maresme, fins a les Dones d'Aigua, un petit salt d'aigua.

SUPERANT EL LÍMIT

Vint-i-dos. Passant el límit que m’havia marcat, a punt de posar el cartell de “complert” (esperaré una mica, però, ja que les de principis d’any solen ser les que s’apunta més gent). Tot i això no tenim massa problemes de logística i anem més o menys a l’hora.

Avui farem dues caminades en una, les dues entre els boscos del Montnegre. Les previsions del temps no són massa bones i comencem per la Creu de Canet (o Pedracastell). Per una pista, seguint les marques del GR, hi arribem a bon ritme (tot i la pujada, sense massa desnivell).

Un cop hi som fem una llarga parada, hi ha unes vistes magnífiques al Maresme. Aprofitem per fer, també, la foto de grup.

Reculem per on hem vingut fins a Sant Iscle, on comencem la segona part. El dia, però, cada cop es va ennegrint més. Decidim anar primer a les Dones d’Aigua, el principal objectiu que ens queda.

No són massa lluny i hi arribem de seguida. No baixa massa aigua, i sense ser res espectacular, és un racó prou bonic. El salt rep el nom de les dones d’aigua, una llegenda que, amb diferents variants, es repeteix a d’altres salts d’aigua (alguns que fins i tot porten el mateix nom, com el d’Arbúcies). Pots llegir-la AQUÍ.

Cauen quatre gotes que fan que estiguem a punt de recular, però duren molt poc i decidim acabar de fer la volta, tot i que al revés del que teníem pensat... i de la ressenya i les marques del SL... el que acabarà volent dir que, per no fer cas a la Clara, farem uns quatre kilòmetres més del compte, que afegits als quatre més del que realment posava en algunes ressenyes, acabaran sent més de vint-i-dos... Déu n’hi do. La més llarga, en grup, que hem fet fins ara.

Em tocarà una mica el rebre, de bon rotllo. Tot i el cansament acumulat, hi ha molt bon ambient. No ha sigut una caminada sensacional, però hem rigut molt i ho allarguem una mica més en un bar de Sant Iscle, aprofitant que venia de passada.

Montalt (i Turó de ca l'Amar)

Segurament el millor d'aquesta excursió són els seus boscos (alzinars, suredes i castanyedes). Els mateixos que ens tapen part de les boniques vistes als dos cims (les d'un compensades amb les de l'altre).

CANVIANT UNA MICA

Després de tants dies cap al sud, tinc ganes de canviar una mica. A la costa, això sí, que les temperatures no semblen d’hivern. Al Montnegre, que fa temps que el tinc abandonat. La idea és fer-ne dues de curtes (tot i que la segona al final no tindré temps... cosa que tampoc en sorprèn).

Surto de la urbanització els Tres Turons i em començo a enfilar per boscos bonics: alzinars, suredes (ara domina més un, ara l’altre) i fins i tot una petita castanyeda. Segurament el millor de la caminada.

El camí es va enfilant mica en mica fins arribar al Montalt, un dels cims emblemàtics de la serralada. Amb magnifiques vistes al Maresme, és una llàstima, però, que les que s’endevinen cap al Montseny i la mateixa serralada queden tapades per la vegetació.

Baixant em desvio cap al turó de ca l’Amar, tot i que no en sabré el nom fins arribar a casa. Ho faig per que és veu una senyera bé, no és lluny, i sembla que hi poden haver bones vistes. Trobo el camí fàcilment i la passejada val la pena, compensa una mica les vistes que no he pogut veure abans. Aquí la vegetació tapa les de la costa però s’obren cap a la Serralada i el Montseny.

D’aquí, cap al cotxe, que ja quedà a prop, i cap a casa.

Montalt (2)

Caminant pels boscos del Montnegre arribarem al cim del Montalt (100 Cims).

SENSE MI

Se’m fa estrany escriure una caminada que no he fet, ja que encara m’estic recuperant d’una operació. Tot i això, com que és la de grup que tocava per aquest mes, ho faré igualment, seguint el que m’ha dit la Clara, que va fer de guia amb el seu pare. Ho faré com si l’hagués feta jo...

Quedem a les deu menys cinc al santuari de Lourdes. La llei de Murphy es compleix i els que venen de més a prop arriben tard. Després de la “bronca” d’en Ramon i la Clara a la propera arribaran a l’hora o, si més no, avisaran (que a tots ens pot passar).

Sense cobertura per pujar la ruta al Wikiloc fem els primers metres de memòria. Per sort és poca estona i només començar. En aquest primer tram, a l’ombra, encara es nota el fred del matí. Després, al sol, ja estarem millor. La pujada no és dura però constant, amb un parell de replans per descansar.

Als peus del cim, prenem el corriol recte, fent cas del pal indicador, per fer una última pujada més suau. Pel corriol de l’esquerra es puja directament, però amb molta més pendent, i el farem servir per baixar vigilant de no relliscar. Tant d’una manera com d’una altra s’agraeix per fi un corriol en lloc de tanta pista.

Un cop al cim gaudim de bones vistes al Maresme, encalitjades. Hi ha força gent, més nosaltres, que som tretze. És el moment, també, de “fer les paus” i la foto de grup, a més de refer forces menjant una mica.

Baixem ràpid, altra vegada per pista, sempre per un paisatge boscós. Alguns es quedaran a dinar aquí, però d’altres hem de ser a dinar a casa. Com sempre, gran caminada, i gran companyia.

Pou de Gel de Canyamars

El Pou de Gel de Canyamars val molt la pena. La resta de la caminada és més aviat fluixeta. El meu consell, si es vol fer una caminada passant pel pou, millor després anar cap al Santuari del Corredor i/o al Dolmen de ca l'Arenes.

FLUIXETA

Comencem a caminar cap a les deu a Canyamars, avui una altra vegada amb la Thaïs, que ja ens està esperant. Fugint del fred de la Plana... per anar a petar a una vall on, almenys avui, hi fa el mateix fred. Està tot glaçat... ara que, havent-hi un pou de glaç, tampoc ens hauria d’estranyar gaire.

Al cap de ben poc de caminar arribem al Pou de Gel de Canyamars. El punt més interessant de la caminada d’avui, situat ben bé al seu principi. Del segle XVIII (o potser del XVII) es troba en perfecte estat. De parets gruixudes, originàriament estava mig soterrat. Conserva, també, la bassa on es produïa el gel que es guardava al seu interior (i part de la rampa per baixar-lo). La producció de glaç, abans de l’aparició de l’electricitat (i les neveres), era una activitat complementària a l’ofici de pagès, en una època, l'hivern, en què l’activitat agrícola era menys intensa. El gel transportat en bones condicions podia ser traslladat a centenars de Kilòmetres i, per exemple, podia ser embarcat a Mataró en destinació a Cadis.

El camí continua un bon tros al costat de la riera, entre camps i pollancredes. Per enfilar-se, després, entre boscos mixtos de pins, alzines i suredes, cap a la carena que resseguirem de tornada. Com que la caminada serà una mica més curta del que teníem previst, ens desviem una mica per veure el Pi de la Pega (un pi pinyoner de grans dimensions).  

A l’alçada del mas Vallalta hi ha bones vistes al Montnegre (fins ara amagades entre arbres). I a partir d’aquí comencen els problemes. Portem un llibre que ja hem fet servir, i d’una col·lecció, que fins ara sempre ha estat força o molt fiables Les explicacions d’avui, però, són força desconcertants, manquen cruïlles importants, hi ha referències que no trobem i alguna indicació incorrecte. Això fa que ens equivoquem més d’una vegada, havent de recular, a més de dubtar algunes vegades més. Per sort l’orientació no és complicada i ens n’acabem sortint. Les caminades que hem fet fins ara del llibre (i de la col·lecció), a més, fins ara també havien estat bé o molt bé (i en són unes quantes). Aquesta, però, la veritat és que ens decep força, ja que a banda del pou de gel, hem vist ben poca cosa interessant. Per una, no passa res.. un altre dia serà, que hi farem!

Turo de les Maleses

Caminada bonica de Sant Pere de Reixac fins al Turó de les Maleses, amb un poblat ibèric i unes vistes espectaculars, especialment al Barcelonès i el Vallès.

ESQUIVANT LA PLUJA

Un cop fet el repòs necessari per la caminada d’ahir, me’n vaig a fer-ne una altra a la tarda. Una de curta i fàcil, per un ambient mediterrani per descansar una mica de muntanya. Avui em passejaré per brolles i alzinars incipients, amb alguna roureda a les zones més ombrívoles.  

Surto de Sant Pere de Reixac a mitja tarda, tot i que fa força xafagor. Hi faig, també, la primera parada. L’ermita és d’origen romànic, tot i que amb força modificacions posteriors, especialment del segle XVII.

El camí comença planejant suament fins a la font dels Caçadors (bonica, tot i que no raja). A partir d’aquí s’enfila amb força, clar però entremig de mates i bardisses, que vaig esquivant una mica com puc (fart de les esgarrinxades d’ahir).

Al cim del turó de les Maleses les vistes són espectaculars, especialment al Barcelonès i al Vallès (i Montserrat, la Mola, el Montseny...), i això que avui està molt encalitjat. Segurament per això els laietans van decidir establir-se aquí, al voltant del segle IV a.C. Era un punt estratègic i es creu que era el punt d’enllaç i de comerç entre els vaixells que arribaven a la costa i els pobles del Vall. Al seu cim hi ha excavades el que, suposo per l’estructura (després d’haver-ne vist de similars), són diverses vivendes (que com en altres poblats, van acabar sent abandonades). Llàstima, però, que els cartells explicatius estiguin esborrats (pel sol i la pluja, suposo).

Baixant, pel mateix lloc, es veu alguna cortina de pluja i sento algun tro llunyà. Avui, com ahir, tornaré a esquivar les pluges, gràcies a una mica de sort.

El Rocatell i el Gorg Negre

Quatre caminades en una. Boniques, totes passen per els frondosos boscos del Montnegre, l'una per anar fins al mirador del Rocatell (amb vistes espectaculars al Montseny), una altra fins al Gorg Negre i les dues més curtes fins a l'ermita de l'Erola i les alzines de Can Portell.

QUATRE CAMINADES EN UNA

Després d’uns quants caps de setmana amb núvols, per fi un dia amb el cel ben blau. Que ja toca. Comencem a caminar a Hortsavinyà, un llogaret que pertany al municipi de Tordera. Hi destaca l'església de Sant Llop, de façana barroca (i de mida molt gran per un lloc tan petit). Amb la rectoria i un hostal, hi formen el nucli principal.

Avui ajuntarem, més o menys, varies caminades en una, algunes de molt curtes, com la primera, fins a la petita ermita de l’Erola, del segle XVIII, i almenys que jo sàpiga, sense massa interès a banda de la seva llegenda. Resumida, explica que fa molts anys hi va haver una passa de verola a Hortsavinyà, llavors tothom que anava a veure la imatge, que era a la muntanya, es curava. Després d'això es va decidir construir aquesta petita ermita blanca enmig del bosc.

Continuem el camí fins al Turó de l’Hostal, molt a prop, amb bones vistes al nord (cap a la plana selvatana, les Gavarres, Blanes...).

Tot seguit baixem fins a can Pica, on ens aturem a contemplar un forn de calç. En aquests forns es coïa la pedra calcària per convertir-la en calç. Sovint es trobaven al costat de camins i molt a prop dels boscos dels que se n’extreia el combustible necessari per assolir temperatures entre 800 i 1000 ºC, que s’havien de mantenir constants i sense interrupció durant 10 o 15 dies. La calç era utilitzada en la construcció com a ciment per fer les parets, barrejada amb argila per arrebossar les façanes i emblanquinar les cases, per impermeabilitzar les cisternes i els safarejos, per a desinfectar o, també, per ensulfatar les plantes contra les plagues. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans del segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació.

Per bonics boscos espessos, principalment alzinars i pinedes (i alguna sureda), arribem a les mines de can Montsant (per sorpresa, molt ben senyalitzades). S’hi poden veure l’escombrera (on es llençava el material sobrant), les restes d’una edificació, un parell de pous i l’entrada de la mina. Aquests jaciment és considerat com un dels més importants del Maresme, gràcies a la seva variada mineralogia i a la singularitat de la seva paragènesi mineral (que no sé ben bé que vol dir). A més van ser una de les explotacions de coure més importants del país. Hi entro uns pocs metres, amb el lot que em deixa en Salvi.

Ben a prop hi ha el mirador del Rocatell, amb espectaculars vistes al Montseny i la conca del Tordera. Unes vistes ben diferents a les que estem acostumats des de la plana (de fet, ben bé per l’altra banda).

D’aquí fem un tram d’enllaç entre “caminades”, sobre mapa i en què, en principi, només hem de seguir la pista principal. Entre la suma de caminades i aquest tram, només fem que pujar i baixar (ara més, ara menys), amb el que el desnivell acumulat va sumant, i de la pitjor manera (la que sol cansar més).

Sense problemes arribem al Gorg Negre, que s’hi ho havia set, ara és un pantà, això sí amb les aigües ben fosques degut al substrat. El lloc, però, és força bonic i ho aprofito per dinar (mentre en Salvi puja fins a un estanyol una mica més amunt).

Ara toca pujada continuada, primer suau, seguint la riera dels Fuirosos, i al final més forta, fins al coll de can Benet. És un passeig agradable al costat del riu, amb el so de l’aigua i entre boscos ufanosos.

Poc després de passat el coll de can Benet enllacem amb l’última caminada del dia. Una altra de molt curta i que “comencem”, pràcticament, a la mina de coure de can Portell. És la de les alzines centenàries de can Portell. Quatre alzines de mides molt gran, tot i que tres d’elles estan malmeses per llamps (i només una es conserva intacta).

L’última visita és al Roc del Gamarús, un rocam de catorze metres que, sincerament, no aporta massa res a l’excursió d’avui, només allargar-la una miqueta més i maltractar un poc més, també, les nostres castigades cames avui.

Castell de Burriac i Montcabrer

Excursió fins al cim del Montcabrer i el bonic castell de Burriac (100 cims), amb uns vistes magnífiques (especialment al Maresme).

FUGINT DEL FRED

Fugint del fred, avui més que mai. En farà igualment, però menys (ho comprovem al termòmetre del cotxe d’en Salvi). Ran de mar, cap el Maresme. Per fer una excursió que fa temps que tenia ganes de fer, de quan treballava per aquesta zona i veia el castell, de lluny, tot passant.

Comencem a caminar a Cabrera de Mar, a la Plaça del Poble. Per no perdre el costum que hem agafat últimament, només sortir ens equivoquem una mica... també, per no llegir la ressenya, encara que sense fer gaire més volta de la que tocaria (no surt al track). Per sort, però, avui serà l’única vegada.

Passat el cementiri dubtem una mica, en alguns punts potser hi faltaria algun pal més. En tot el camí, però, tenim primer el castell i després el cim, gairebé sempre a la vista (desorientar-se, gairebé impossible).

Després d’una bona pujada arribem al Castell de Burriac. Medieval, del segle XV (amb restes de construccions anteriors), situat al cim del turó amb el mateix nom, hi ha unes molt bones vistes del Maresme central, la Serralada Litoral i, una mica més enllà, el Montseny. Amb això, la caminada fins aquí, ja val la pena.

D’aquí baixem una mica per tornar a pujar fins al Turó de l’Infern i la Creu de Montcabrer, també amb molt bones vistes. El camí està molt transitat, fins i tot massa, suposo que aquí és una caminada popular (també veiem molta gent amb nens).

De Montcabrer reculem una mica per baixar cap a Cabrera. A mig camí, però, decidim arriscar-nos una mica i deixar el camí marcat, per anar a buscar el poblat iber que hi ha el peu del turó (que sabem que hi és, però no ben bé on). Preguntant descobrim que el que semblen feixes (i potser ho són), també són les restes d’aquesta ciutat ibera... mig abandonada i encara per excavar.

D’aquí ja només queda arribar al cotxe, una mica més tard del previst, com sempre últimament, però serem a dinar a casa a una hora més o menys normal.

Dolmen de ca l'Arenes (SL-C80)

Passejada molt agradable pels bonics boscos mediterranis del Corredor. De camí, a més, el dolmen de ca l'Arenes i el santuari del Corredor.... i a la tardor, amb una mica de sort, algun carlet o algunes trompetes de la mort.

FI DE LA TEMPORADA DE BOLETS

Després d’una temporada de bolets llarga i bona (tot i que amb un començament una mica desastrós... no vaig triar els millors llocs), retorno a les caminades habituals. Per començar una de fluixeta i relativament a prop.

Em passejo pels boscos del Corredor: suredes, alzinars i pinedes... on la gent encara hi busca bolets. M’haig de contenir una mica per no deixar estar la caminada i posar-nm'hi jo. M’ajuda el fet que, com sempre, començo a caminar tard, no em conec la zona i no sé si n’hi ha pocs o molts (tot i que cap al final del camí veure alguna cistella força plena de carlets i, especialment, de trompetes de la mort).

D’entrada la caminada passa per un antic pou de glaç, força ben conservat, i la font del Ferro (les concrecions vermelles al voltant del doll d’aigua sembla que en donen fe). No puc evitar tastar-ne l’aigua: té un gust estrany però no és del tot dolenta.

Tot seguit, més boscos fins al dolmen de ca l’Arenes, un cromlec del final de neolític (3000-2500 aC). Reconstruït i amb un panell amb una molt bona explicació. Tot seguit més boscos fins al Santuari del Corredor, d’estil gòtic tarda (del segle XVI). Hi ha un restaurant, que fa bona pinta per fer-hi un bon esmorzar (a tenir-ho en compte en alguna altra sortida), però jo porto entrepans per dinar, i ho faig poc més avall.

Més boscos, mediterrània pura, fins al cotxe. Un passeig agradable i que val la pena. Llàstima, però, que per sort o desgràcia aquests mateixos boscos amaguen unes vistes que en algun punt fan cara de ser molt boniques.

Puig Castellar

Per un paisatge bonic s'arriba al cim de Puig Castellar, on hi ha un interessant poblat ibèric i unes vistes espectaculars. L'excursió es pot completar amb la visita al monestir de Sant Jeroni de la Murtra i algunes fonts.

TERRA D'IBERS

Marxem a les nou, amb la intenció de ser a casa a l'hora de dinar. Comencem a caminar al voltant de les deu.

Passem, gairebé només començar, per la bonica font de les Alzines. Continuem seguint la falda de la Serralada de Marina, per començar-nos a enfilar més endavant fins al collet dels Frares, des d'on hi ha unes bones vistes al Vallès, amb la Mola al fons. Per continuar pujant fort fins a Puig Castellar.

Abans d'arribar-hi, però, ens aturem al mirador de Puig Castellar, des d'on hi ha unes vistes impressionants a Barcelona. A més, estem de sort i la visibilitat és molt bona.

Tot seguit ens enfilem al turó de Puig Castellar, on hi ha un les ruïnes d'un poblat ibèric molt ben condicionat, del segle III aC. Ocupa aquest punt geoestratègic i està adaptat al seu relleu, les cases hi formen terrasses. Hi vivien uns 300 laietans, la tribu que dominava aquesta zona. Els cartells que hi ha repartits pel recinte i el bon condicionament que s'hi ha fet permeten fer-se una bona idea de com era. La seva visita val la pena.

Del turó marxem cap a l'ermita de Sant Climent, visible de lluny. Abans d'arribar-hi, improvisant, ens desviem fins al dolmen de la cova d'en Genís (que no és dels més bonics que hem vist).

Passada l'ermita continuem la nostra caminada fins al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, dels segles XV al XVIII. Estem de sort, està obert i el podem visitar. És bonic i ha valgut la pena arribar-nos-hi. La caminada, mica en mica, però, se'ns va allargant més del compte.

A partir d'aquí anirem triant el camí que ens sembli més ràpid per arribar al cotxe, intentant seguir i combinar algunes de les ressenyes que portem, no sempre sense èxit i molts cops dubtant. Tot i que se'ns acabarà fent una mica tard encara farem unes quantes parades a les fonts que es troben al peu de la muntanya.

Dinarem a casa, però a mitja tarda. La caminada però, ens ha agradat i sorprès més del que ens pensàvem. Ha valgut la pena.

Montnegre Carener (SL-C 103) / Turó d'en Vives

Excursió molt interessant pels boscos del Parc Natural del Montnegre (suredes, alzinars, castanyedes, avellanoses...). Especialment recomanable a la primavera i a la tardor (i més s'hi ha bolets).

BOLETS!!! (Montnegre Carener)

Després de 5 dies tancat a casa, que ja és mala sort fer vacances i agafar un refredat d'aquells que hi van, una de facileta... que encara no estem del tot bé i ens hem de recuperar. Com sempre, no massa d'hora, però, en principi, per ser a dinar a casa.

Només sortir ens comencem a enfilar i trobem els primers carlets. Ja no podré deixar de mirar a banda i banda tota l'estona a veure si en veig algun més.

El camí passa sempre entre bonics boscos de diferents tipus, dominant els de fulla caduca, com rouredes, castanyedes o avellanoses. Puja fins al Puig Gros, un dels punts més alts del Montnegre, on trobem a faltar, a causa dels boscos, les vistes pròpies dels cims (només se n'endevina alguna, i perquè els arbres no tenen fulla).

Després de mirar i buscar tot el camí, quan falta poc per arribar al cotxe, veiem algun carlet sota un marge. Hi baixem i en veiem uns quants més... i uns metres més enllà uns quants més... i així fins a omplir la bossa on duia l'esmorzar (reconvertida improvisadament). Al final, després de tres intents del tot fallits, i quan ja deixava la temporada per perduda, me n'he pogut treure les ganes!

L'esmorzar, que corre per dins la motxilla, al final es convertirà en mig dinar (anem més tard del que ens pensàvem, però cap dels dos té presa).

Arribant al cotxe, també, trobem les vistes que hem trobat a faltar al cim.

Tot i que potser no hem fet l'excursió a la millor època (segurament deu ser més maca a la primavera o a la tardor), ha valgut molt la pena.

TRÀMIT (Turó d'en Vives)

Fa un dia gris, però les previsions són que no plourà (i no ho farà). Vaig sol i decideixo fer una matinal, que tinc pendent de fa massa temps, que em permetrà acabar, almenys, amb els sostres comarcals de Barcelona. Per desgràcia quan vaig fer la del Montnegre Carener no tenia aquest objectiu i, llavors, no ho vaig fer (si fos ara, les faria juntes).

La pujada és entre bonics boscos: alzines, sureres, roures i castanyers amb aspecte de tardor (aprofito per collir quatre castanyes). La caminada, però, no té gaire més interès que això, a banda de fer el sostre comarcal del Maresme: el Turó d’en Vives. Per sort o per desgràcia, les vistes, que s’endevinen boniques queden amagades entre els arbres (el cim està recobert totalment de vegetació).

Ruta del Vedat i Ruta de l'Esquirol

Caminada per les típiques pinedes del Maresme, amb fonts d'aigua fresca i boniques vistes a la Plana Litoral i el Barcelonès. Combinació de dues rutes diferents.

DUES EXCURSIONS EN UNA

A punt d'acabar el "repte" dels Camins de Ronda (només em falta un tram i el vull fer aviat), ja estic rumiant el proper "repte"... bé, de fet ja el tinc força pensat: 41 comarques, 41 caminades (ara, faltarà veure com ho aniré organitzant). Potser per això decideixo anar cap el Maresme, l'única de les comarques "properes" que em "falta" (encara que hi tinc més d'alguna caminada pendent).

Comencem a caminar ni d'hora ni tard, cap a les deu, enfilant-nos de seguida muntanya amunt, tot i que de forma força suau. Aviat trobem les primeres fonts que, malgrat la sequera i la calor d'aquesta tardor continuen rajant (poquet, però rajant). En algunes, a les seves piques, també hi podem veure alguns capgrossos (la majoria d'amfibis es reprodueixen a la primavera, però moltes espècies, si les condicions són favorables, també ho poden fer a la tardor).

De seguida arribem, també, al Sagrat Cor, on hi ha unes boniques vistes cap al sud, amb Barcelona entre la calitja (llàstima! En un dia clar ha d'estar molt bé).

Poc després deixem el camí marcat de la Ruta del Vedat per anar a buscar, en 500 metres, la Ruta de l'Esquirol. Canviem de vall i, també, una mica, de paisatge. A la primera hem caminat i caminarem més aviat entre brolles, en aquesta, per boniques pinedes de pi blanc. Les vistes també seran diferents, ara més cap a la plana litoral del Maresme.

Esmorzem a l'ermita de Sant Mateu.

Fent una mica més de volta del compte (ens hem saltat sense voler, no sabent ben bé com, la font de Sant Mateu), tornem al camí que enllaça els dos senders per continuar la Ruta del Vedat allà on l'hem deixat.

a partir d'aquí, ja tot baixada fins al cotxe, amb parada als bonics Rocs d'en Flores i refrescada a la font del Pericó, que fa una mica de calor.

El castell sembla prou interessant, però està tancat i no es pot visitar. M'haig de conformar en veure'l des de fora.

Vall d'Olzinelles

Caminadeta fàcil i agradable per la vall d'Olzinelles, entre boscos i arbres monumentals. Tot i que recomanable tot l'any, segurament la millor època per visitar-la és a la tardor, quan les platanedes monumentals perden les fulles.

SORPRESA INCLOSA: CABIROLS!

Ahir va ser un dia molt trist per mi, però encara més per les persones que més m'estimo. Un dia en què una gran il·lusió es va apagar, tant de bo només de forma passatgera, de manera que, aviat, la puguem tornar a tenir. Avui, més que mai, necessito desconnectar, fins i tot els meus problemes laborals em semblen insignificants, ben poca cosa (no tinc ni ganes de cagar-me en l'empresa on treballo... tot i que sospito que, des d'aquí, ja ho faré algun dia o altre).

Torno als meus horaris habituals, i marxem a les nou per començar a caminar cap a un quart d'onze. Per sort... no he dormit gaire bé.

Pràcticament tota la caminada transcorre entre boscos, principalment rouredes, suredes i, en els racons més humits del fons de la vall, platanedes monumentals. És un passeig molt agradable, que fem a bon ritme però més tranquil que el de la setmana passada, encantant-nos amb algun espiadimonis o aturant-nos a contemplar els diversos arbres monumentals que anem trobant pel camí (sovint tan bonics com difícils de fotografiar, d'aquí que no hi hagi cap foto). El que em crida més l'atenció, però, segurament és un dels que passa més desapercebut. La seva mida és ben discreta, només nou metres, però molt considerable per un aladern fals, que normalment es troba en forma arbustiva i no en sol fer més de tres.

Ens sorprèn veure, per l'època de l'any, una gran quantitat de bolets (per desgràcia, cap de comestible). Ens sorprèn però no ens estranya, en un estiu que, almenys de moment, sembla més una primavera molt llarga o una tardor molt primerenca (a aquest ritme, recordarem aquest any com l'any sense estiu).

Malgrat l'hora del dia i la xafogor que fa (sort del ventet i algun núvol que va passant) aquests boscos frondosos ens han guardat, també, al principi i al final de la caminada, una sorpresa una mica fugaç i del tot inesperada: dos cabirols! Ostres, segurament si haguéssim anat amb la intenció o les ganes de veure'ls (com els isards la setmana passada), no els haguéssim ni vist ni sentit.

Rutes Prehistòriques de Céllecs

Amagats entre boscos mediterranis van apareixent diferents monuments megalítics, com la curiosa Roca Foradada o la bonica Pedra de les Orenetes, a més d'alguns dolmens i altres curiositats. Val la pena, especialment, la primera part del recorregut, corresponent a la Ruta Prehistòrica 1.

DOLMENS I ROQUES CURIOSES

Em llevo amb ganes de caminar, dubtant per les previsions meteorològiques. Ja he descartat, d'entrada, les caminades en que el principal atractiu eren les vistes. Surto al balcó i descarto, també, Pirineus, Prepirineus i Montseny. Em queden poques possibilitats i buscant per internet informació sobre una altra caminada, trobo la que aniré a fer avui... una en què el temps no "afecti" gaire.

Cap a la Roca del Vallès, doncs... i em surt força bé, aquí fa més sol i de moment no fa cara de què hagi de ploure (i a la motxilla sempre i porto un impermeable).

La primera part de l'itinerari, la Ruta Prehistòrica 1, ressegueix la Zona Històrico-Arqueològica de Céllecs, excepcional per l'elevada concentració de monuments històrico-arqueòlogics (jaciments megalítics de fa més de 4000 anys).

El camí passa per bonics boscos mediterranis, amb una vegetació bastant típica, que vaig repassant tot recordant antigues classes de botànica de la Universitat (coneixements que, si bé ja tinc una mica rovellats, encara són prou acceptables).

Aquí, ran de costa, la primavera ja comença a donar pas a l'estiu, i m'entretinc amb flors i papallones, mentre vaig visitant els diferents monuments, que apareixen en l'ordre següent:

- Dolmen de Can Gol II (2200-1800 AC), cista (dolmen típic) sense la pedra de coberta.

- Roca Foradada de Can Gol, gran bloc granític foradat artificialment, que podria haver estat usat com a tomba.

- Pedra de les Orenetes, curiós i bonic gran bloc granític amb pintures rupestres (que no sé veure).

- Pedra de les Creus, un altre bloc granític cobert per tot tipus de creus, algunes que podrien ser molt antigues. 

- Plat del Rei o del Moli. Bloc que té un buidat en forma de cassoleta circular.

- Dolmen de Céllecs o cabana del Moro. Cista (o dolmen Típic).

En tot cas, més informació a www.diba.cat

D'aquí enllaço amb la ruta Prehistòrica 2, ja sense el soroll de les motos del circuit de Montmeló (avui fan el Gran Premi i no he enganxat el transit d'entrada i de sortida per pura casualitat... de fet, sort que no m'ha vingut al cap fins que ja era a Granollers, si no, ves a saber on hauria anat).

Ho aprofito per fer el dinar. Dic fer perquè, per variar, em vaig oblidar de tallar el pa abans de posar-lo al congelador (quan el vaig comprar), i m'he hagut d'endur ganivet, els tomàquets, la tonyina i els embotits per separat.

La ruta prehistòrica 2, si bé també és bonica, no és tan interessant com la primera, tot i que també s'hi pot veure un dolmen, el de can Planes, i la Pedra de l'Escorpí, un conjunt de roques de grans dimensions que formen una petita cavitat.

Interessant, també, és la Font de la Mansa, en un racó ombrívol que sembla més pròpia d'indrets de més alçada, i més si és beu la seva aigua fresquíssima. Aquí hi tinc, també, una sorpresa inesperada, hi puc contemplar alguns capgrossos de tritó.

La caminada, afortunadament, acaba al fons de vall, ben plana entre horts i camps fins al cotxe... no he comptat bé els Kilòmetres abans de marxar i n'he fet més dels que em pensava.

Dolmen de Pedra Gentil

Caminada agradable per boscos mediterranis més o menys bonics, més o menys alterats, sovint amb bones vistes al Montseny i al Vallès. A mig camí, el Dolmen de Pedra Gentil, de fa 4.000 anys i lloc de reunió de les bruixes de la costa.

ESPERANT QUE ES FACIN BOLETS

Mentre no es facin bolets, o se'n facin pocs, continuo aprofitant per fer alguna caminada. Per recuperar una mica la forma física i per anar "provant" el genoll després d'una temporada, entre vacances i altres, molt relaxades en aquest sentit. Avui prop de casa, que al migdia fan Formula 1 i no me la vull perdre (sempre he dit que sóc un ecologista atípic. M'agrada i no puc fer-hi res).

El sender puja suament sempre per boscos mediterranis, boscos mixtos amb una barreja d'arbres que a vegades és prou curiosa (al camí s'hi pot veure pi pinyer, pi pinastre, pi blanc, roure martinenc, alzina surera, alzina, castanyer...).

Sovint, també, amb boniques vistes al Montseny i al Vallès.

Gairebé just a mig camí hi ha el bonic dolmen de Pedra Gentil. Segons www.diba.es (amb més informació d'aquesta ruta), és un dolmen de cambra simple de fa uns 4.000 anys. Els pescadors del Maresme deien, però, que era el lloc de trobada de les bruixes de la costa, on s'explicaven les seves malifetes... i si alguna no n'havia fet prous, la penjaven a la pedra superior del dolmen.

Refaig forces i continuo caminant, desviant-me del camí per anar a veure l'església de Santa Eulàlia de Tapioles (a 5 minuts i sense pèrdua possible). Sempre entre boscos i amb vistes als voltants.

Arribo a baix content, toco fusta... però fa dues caminades que el genoll no em fa gens de mal i més d'un mes des de l'última punxada. Que ja era hora (a veure, però, que va passant, encara en fa una mica de por).

Un cop a baix, ignoro, amb certa tristesa, una parada de pollastres a l'ast que fan molt bona olor, i cap a casa.