Roca Corbatera

Magnífica excursió al cim més alt d’una de les serres més boniques del país: Roca Corbatera (100 Cims i sostre comarcal del Priorat). Gaudirem de vistes espectaculars i passarem per dues belles ermites.

PER FI!

Ens llevem més o menys d’hora, sense presses. Acabem marxant del càmping on estem a quarts d’onze. Començarem a caminar a Albarca, un petit i bonic poble, quatre cases on teníem ganes de tornar.

Planegem uns metres fins arribar a una cruïlla, aquí tenim l’opció de pujar directament al santuari de la Mare de Déu del Montsant o seguir el GR i desviar-nos-hi. Triem la segona, que ens allargarà una miqueta la caminada, però ja ens està bé. D’estil gòtic i popular, del segles XIV-XV des d’aquesta bonica ermita hi ha molt bones vistes cap a Ulldemolins i les muntanyes de Prades. Val la pena. Aprofitem per menjar una fruita i seguim.

Plena primavera, el Montsant està florit i en la seva màxima esplendor, avui decideixo fixar-me una mica més del normal en les flors i en veurem un bon grapat durant tot el recorregut: abellera, orquis, corner, almesquí, jonça, lli blau, cadira de bisbe, argelaga, lletereses, heliantems, romaní, farigola, herba fetgera, marxívol, viola, frares, fritil·lària... (i alguna més que em descuido). Ajuda el fet que durant el camí passarem per rouredes i alzinars d’entrada, i brolles tot seguit i bona part del recorregut.

De l’ermita reculem, doncs, un tros, i ens enfilem cap al cim. S’hi arriba fent una mica de volta. Un cop a dalt les vistes són espectaculars... avui, però, està una mica encalitjat i amb prou feines veiem les muntanyes de Tarragona i les Terres de l’Ebre (tot i això està molt bé i ens agrada molt). A més, en teníem moltes ganes, ara per una cosa, ara per una altra, o bé no hi havíem acabat d’arribar, o bé no havíem pogut venir a última hora. Per fi hem trencat la “maledicció” (demà teníem pensat anar a la Cogulla, però per la pluja ho deixarem córrer... de manera, que potser no l’haurem trencat del tot, què hi farem).

Baixem per l’altra banda, planejant i carenant per un paisatge pelat però bonic. Passem per la cova del Meloner, una bauma obrada on hi ha un degotall per recollir l’aigua de la roca (on no podem acabar d’arribar per culpa de les ortigues). Està bé.

Poc més endavant hi ha la cova Santa. Té un recorregut de dos-cent metres, tot i que nosaltres només en farem una petita part, per prudència i per no quedar molls i bruts de fang. S’hi entra per un embut baix que no t’obliga a anar a quatre grapes, però gairebé. Tot seguit s’arriba a una cambra que fa vint-i-vuit per dotze metres de dimensions màximes, des d’on es pot contemplar una segona cambra de disset per dotze metres (i després continua). Tot i que, llegeixo, visitada i malmesa des de molt antic, és molt bonica i, com sovint em passa, em quedo amb les ganes d’entrar-hi una mica més.

Baixem pel grau del Tomasset, sense cap més dificultat que la seva pendent, compensada per les bones vistes.

Tot seguit arribem a la fotogènica ermita de Sant Joan del Codolar, amb la casa de l’ermità adossada (i una font darrera seu). Barroca, del segle XVI, està situada en un racó de gran bellesa, gràcies als “còdols” que li donen nom. Ens hi quedem a dinar (ja hem baixat amb la intenció de fer-ho així, tot i que ja son dos quarts de tres).

L’últim tram el fem pel Camí de la Llisera, amb bones vistes i terres que combinen els vermells amb els grocs, recordant una mica el Llunyà Oest. Tot i anar sense cap pressa hem acabem prou d’hora. Per acabar d’aprofitar el dia farem una volta per Ulldemolins i Prades. Soparem al càmping.

Escaladei (Font de Pregona)

La visita a la Cartoixa és una d’aquelles obligades. Aquesta ruta amplia i arrodoneix la visita a aquest indret de gran bellesa.

VISITA OBLIGADA

Marxem dissabte al matí, perquè la Xata no es quedi sola tants dies. És la gata de casa des de fa uns mesos, tot i que ja té una edat la pobra nota quan marxem (i nosaltres també la trobem a faltar).

Fem dues hores i mitja de cotxe, una mica més del previst perquè ens parem a comprar quatre coses al supermercat i hi ha accident a Mollet, que esquivem com podem. Arribem al migdia i primer de tot fem la visita a la Cartoixa d’Escaladei.

Al segle XII monjos provinents de la Provença de l’Ordre de la Cartoixa, van fundar aquí la primera  cartoixa dels Països Catalans (demostrant un bon gust, almenys pel paisatge). Van subsistir fins el 1835, amb èpoques de gran esplendor, poblant camps, construint molins i difonent la vinya. El Prior era el batlle general del pobles de la zona (i va acabar donant nom a la Comarca). Amb la Desamortització de Mendizábal els monjos van fugir sobtadament, abandonant la majestuosa Cartoixa, que en només dos anys va quedar reduïda a un munt de ruïnes degut als saquejos. Fem el recorregut pels seus tres claustres, l’església, el refectori, i una cel·la reconstruïda amb tot detall. Visita obligada a la zona (i, segurament, de Catalunya).

Dinem a l’aparcament i a la tarda fem una curta caminada pel seu voltant. Deixem la Cartoixa sota nostre i mica en mica ens n’anem allunyant. Passem per les Coves Roges, tot i que les veiem en la distància, sobre roques d’aquest color es formen diferents cavitats o buits arrodonits que reben el nom de tafonis.

Ens enfilem una mica més, amb els espectaculars cingles del Montsant sempre davant nostre. Planegem una mica i arribem a la font de Pregona, un racó bonic, i més avui que raja amb prou aigua.

Reculem una mica i, tot seguit, comencem a baixar poc a poc, amb bones vistes a les serres de les terres de l’Ebre. Passem, també, pel forn de calç de Rosalí, força ben conservat.

Ens desviem fins a la Pietat, una masia lamentablement abandonada, situada en un indret de gran bellesa. Potser és per la llum, potser per l’exuberant vegetació primaveral, però ens encanta als dos. Va ser construïda al segle XVII pel prior de monestir. Inicialment es feia servir de casa de repòs i oratori per als prelats catalans, posteriorment es va convertir en granja i ermita, i amb la desamortització va passar a ser propietat privada.

Durant el camí anirem trobant, també, diferents bons panells informatius dels arbres i arbusts de la zona (completant aquesta bonica ruta).

Acabem la baixada amb bones vistes a la Cartoixa... tot i que entre grues i obres, des d’aquí no es veu gaire maca.

Roca Falconera (Barrots i Agnet)

El Grau de Barrots és tota una aventura (no apte pels que tinguin molta por a les alçades), gairebé només per això ja val la pena fer la caminada. Però, per si no fos prou, el premi un cop arribes a dalt és espectacular, amb un paisatge sensacional i unes vistes magnífiques.

PRIMERA DE L'ANY

Tard de veritat, una mica just per fer tot el que volem fer. Lluny, expressament. Primer dia de l’any i com ja comença a ser tradició, el volem començar fent una de les coses que més ens agraden, assegurant-nos de fer-la en un lloc que segur que ens agradarà. Per això triem el Montsant.

Sortim de la Morera i ens enfilem pel Grau de Barrots, tota una aventura. Ja l’havia fet i ho passo malament a algun punt que recordava... i en algun altre que no. Val molt la pena, però amb dues vegades potser ja he fet prou.

Aquesta vegada, però, un cop a dalt girem a la dreta i comencem a resseguir els cingles. La idea és arribar a Roca Corbatera, però com que veiem que anem molt justos de temps, passem al pla B. Arribem al GR i al desviament del Grau del Carabassal decidim girar cua, per seguir el GR i baixar pel Grau de l’Agnet. Aprofitem per dinar en aquest punt.

La tornada, doncs, la fem sense presses, gaudint del paisatge (i en part, també, perquè algun tram de roquissar està glaçat i hem d’anar vigilant).

Passem per la Roca Falconera, punt més alt de la ruta. Fem una última ullada a les vistes que ja hem anat gaudint bona part del camí: els Ports, Llaberia, Prades, Cardó, el Montsec, el Pirineu (molt més enllà)... i el que fa l’excursió d’avui encara més especial: el Priorat, les Terres de l’Ebre i la Plana de Lleida sota un mar de boira que ens queda just sota nostre.

Baixem pel Grau de l’Agnet, molt més fàcil en comparació amb l’anterior (tot i que té algun punt, molt curt i breu, en què també pateixo una miqueta). Arribarem a casa de nit, però contents i satisfets, tot i que hem hagut de fer el pla B, ha valgut igualment la pena.

Toll de l'Ou

Hi ha serralades que mai et deixen indiferent, i el Montsant és una d’elles. Aquesta vegada a un indret fantàstic, el Toll de l’Ou, un conjunt de gorgues i salts d’aigua d’una gran bellesa.

IMPRESSIONANT

Les primeres vegades que anàvem lluny sortíem a les vuit, però el dia és llarg i no tenim presa (és igual acabar una hora com un altra), així que sortim a les nou de Vic i comencem a caminar cap a dos quarts de dotze. Avui serem nou (toca caminada de grup).

Comencem a Santa Magdalena i anem cap a Sant Antoni, repetint el camí que vam fer l’any passat. Passada la segona ermita, però, ens desviem a la dreta. Les indicacions del llibre estan malament i, en lloc de pujar pel Grau de Sant Antoni, ho fem pel Grau del Llop... però això ho descobriré un cop a dalt quan miri el mapa. I només me n’adonaré jo (ja que la caminada només s’allargarà encara no cinc-cents metres).

El dia està ennuvolat, cosa que ja sabíem... amb el que no comptàvem, però, és amb la boira que no ens deixarà gaudir de les vistes (només, en part, a la serra més propera tot pujant i baixant... i tot i així valen la pena).

A l’alçada del Pi de la Carabasseta girem a la dreta i comencem a baixar, pels diferents graons que forma la muntanya. En plena primavera hi ha moltes plantes en flor, el que sempre és un plaer. Donen un toc de gran bellesa al paisatge els corners que taquen els boscos de blanc aquí i allà.

Potser per la boira, avui anem a bon ritme (segurament fem menys parades per les vistes), i arribem a la zona del Toll de l’Ou passat el migdia (a quarts de tres). Fem una primera “exploració” tot gaudint de la bellesa de gorgs i cascades, amb aigües absolutament transparents. Ho aprofitem per dinar, avui amb sorpresa final, pastís de la Sílvia i garnatxa de l’Empordà d’en Joan. A totes les caminades sempre hi ha molt bon ambient i bona companyia.

Havent dinat fem una segona “exploració”, avall, per gaudir de més gorgues i salts, tots molt bonics (i que justifiquen, sobradament, els kilòmetres que hem fet per venir fins aquí).

Reculem per on hem vingut. Al Pi de la Carabasseta, però, continuem recte pel Grau del Pi de la Carabasseta, repetint el camí de l’any passat, amb una mica menys de boiraque al matí i amb alguna vista més (especialment cap a Ulldemolins).

Acabem d’hora i aprofitem per fer el got a Ulldemolins... però, almenys jo, mirant de reüll com el Barça guanya el seu partit (tot i que haurem d’esperar encara una setmana per ser campions de lliga).

Fraguerau i Punta dels Pins Carrassers

El Montsant és un d'aquells llocs que t'atrapa. Caminada clàssica d'un gran bellesa paisatgística, amb l'afegit de les ermites. Espectacular.

BATENT RÈCORDS...

Toca caminada oberta. Canviada de dia... em venen un dies d’activitat frenètica en què no podré fer tot el que voldria (de caminades). Pensava que sent pont i anant lluny (dues hores i quart de cotxe) seriem poquets, però al final serem tretze. Bona companyia que més o menys va repetint. Està bé.

Ens trobem a Ulldemolins... a l’hora! I a la primera! Acabem d’arribar a Santa Magdalena i comencem a caminar a les onze o quarts de dotze (l’hora no m’ha preocupat mai gaire). Fa sol i un dia agradable, tot i que més endavant agrairem el vent que bufa suaument (i alguns núvols de més, no previstos, però no massa molestos, excepte per les fotos).

La primera parada és ben aviat. L’ermita de Sant Antoni, del segle XV, amb un edifici adossat i ampliat posteriorment, reconvertit actualment en refugi. Davant seu hi ha, també, un font d’aigua fresca.

Continuem el camí deixant enrere els cingles per on baixarem després. Mica en mica ens anem acostant al congost de Fraguerau, que cada cop es va deixant veure millor. Deixem enrere la deu de la Gleva i hi entrem per les Cadolles Fondes, unes gorgues molt boniques. A partir d’aquí, passem per un bosc frondós al fons de la vall que contrasta amb el més sec de les vessants, per una vall cada cop més encaixada entre conglomerats de formes curioses i boniques.

Ens desviem cap al Racó de la Pastera, amb algun problema per travessar el riu, tot i que ningú hi acabarà de peus... potser perquè més d’un tenim la càmera a punt. El camí està menys fresat del que em pensava, però arriba a la font i a la petita cova que hi ha al final d’aquesta curta vall, val la pena. És un racó molt bonic.

Reculem i continuem el camí gaudint de les roques del congost. Ara, però, ens desviem cap a Sant Bartomeu. Travessar el riu serà més fàcil, es fa per un pont penjant. Passem per un congost encara més estret i igual o més bonic. Al seu final, l'ermita de Sant Bartomeu. Romànica, del segle XIII, està  vinculada a la figura d'un ermita del segle XII, a cavall entre la historia i la llegenda: fra Guerau. La seva campana està feta amb una bomba. Un altre racó preciós. Només amb el que hem vist fins ara, ja valia la pena venir. Ho aprofitem per dinar (tot i que hi ha força gent).

Amb les forces refetes, reculem fins al congost i ens comencem a enfilar cap els Ventadors. La pujada és més forta del que ens imaginàvem i hem de passar per algun punt una mica complicat... i encara més pels que s’han deixat el calçat de caminar a casa (en Ramon i l'Àngels). Els que tenim por a les alçades, tampoc les tenim totes, encara que he passat per llocs pitjors. A més, els que estan menys en forma, també, ho passen una mica malament. El premi, però, val la pena i compensa sobradament l’esforç. Mentre pugem anem parant a fer fotos, les vistes cada cop són millors i un cop a la Punta dels Pins Carrassers són impressionants (i això que avui la visibilitat és bona, però no excepcional). Mig Lleida i mitja Tarragona (i part de Castelló i Aragó, suposo) són davant els nostres ulls.

Ara només queda baixar. Passem pel Pi de la Carabasseta, un bonic arbre monumental, fem alguna parada més a fer fotos, a les vistes i a algunes flors, com la rara tulipa silvestre, o la fritil·lària, que no havia vist mai.

Un cop a baix, última visita: l’ermita de Santa Magdalena, coneguda com la catedral de Montsant. Del segle XVI, renaixentista, fundada per fra Llorenç Julià, l’ermità que va excavar i viure a la cova que va de la cripta a la font de la Plaça. Tot i això, del que gaudim més, mal m’està dir-ho, és del bar (i de la Font que hi ha al costat). Ens assentem en una taula i tornem a refer forces. És tard i a hores d’ara encara em pregunto perquè hem estat més de sis hores per fer poc més de catorze kilòmetres... per molt que la caminada hagi set espectacularment bonica, o potser per això.

Clot del Cirer

Caminada impressionant, d'aquelles que s'han de fer algun dia. Amb una part "aventurera" tot pujant pel fantàstic Grau de Barrots, vistes magnifiques, un paisatge sec, únic i bonic, i un racó màgic: el Clot del Cirer.

SORT DEL VENT

Cinquena caminada oberta. Avui serem menys, per la distància, dues hores i mitja de camí. Sortim a les vuit, ens trobem a mig camí amb la resta del grup i comencem a caminar al voltant de les dotze, prèvia explicació de la ruta al Centre d’Informació del Parc.

A ple sol. Per sort farà més o menys vent tot el dia i no patirem molta calor. La pujada és més llarga del que semblava des de baix. Anem pujant, però, tot contemplant alguna planta... aprofitant que ahir vaig fer l’excursió guiada, algunes flors són les mateixes i encara ho tinc fresc.

Mirant els penya-segats sembla impossible que s'hi pugui pujar. Tot i això hi ha un bon grapat de graus que permeten fer-ho. Avui passarem pel que, diuen, és un dels més espectaculars. Comença en una gran esquerda, bonica, fresca i ombrívola. Grimpada inclosa amb l’ajuda dels barrots que, suposo, li deuen donar nom. Després segueix per baumes i relleixos del penya-segat, amb magnífiques vistes, malgrat la calitja (en un dia clar ha de ser impressionant). Hi ha algun pas força aeri, ho passo una mica malament pel vertigen en un parell o tres de punts, curts, però els passo gràcies als cables que hi ha instal·lats.

Un cop a dalt el paisatge canvia radicalment. Encara més pelat, però ben diferent al que estem acostumats i molt bonic. Seguim la carena de la Serra Major fins el Piló de Senyalets, vèrtex geodèsic i punt més alt de la caminada (i punt de referència alhora de seguir el camí). Com em passa sempre en aquesta zona, em sap greu no posar nom al que es veu, però distingim el que deuen ser els Ports, la vall de l’Ebre i la plana lleidatana.

Baixem una mica i de seguida arribem al pi d’en Cugat. Una bonica pinassa monumental i un dels pocs arbres que sobreviu al cap de munt de la serra.

Baixem una miqueta més i arribem al Clot del Cirer, diuen, un dels racons més bells d’aquesta serra. I ho és, especialment ara que està ben verd. El prat, envoltat de baumes, contrasta amb el gris de la roca i l’escassa vegetació que l’envolta. Una curiosa font (que també va molt bé per refrescar-se) i un parell de nogueres li acaben de donar un aire màgic. Ho aprofitem per dinar i fer la foto de grup.

Encara queda un trosset de pujada, curt, però després de dinar es fa una mica llarg. Passat el coll pràcticament només ens queda baixada. Primer fins al caire dels cingles, amb bones vistes als mateixos penya-segats, la Morera i Scala Dei. Llavors pel Grau de Salfores, més fàcil que el de Barrots i pràcticament sense cap pas complicat.

Un cop a baix el camí planeja i baixa lentament cap a la Morera, just al costat dels cingles. Ja al poble hi fem una volta (jo “dutxant-me” en un parell de fonts), una mini ruta turística que acaba al bar, tot prenen un refresc (que ens fa falta, el cansament es comença a notar). Dues i mitja més fins a casa, però l’excursió ha valgut la pena, i la companyia també.