Romànic de Castellbell

Bonica ruta al voltant de Sant Cristòfol de Castellbell. Tot gaudint de boscos, camps, masos i magnífiques vistes a les muntanyes de Montserrat, anirem passant per diferents ermites romàniques.

PREMIS

Per avui la idea era fer una caminada fàcil, prop de Sant Vicenç de Castellet, per acabar a l’hora de dinar. La Clara va proposar aquesta i a tots ens va sembla bé. Sembla que estarà bé (i ho estarà).

Tornem a ser una colla, com últimament. Ens trobem a Sant Cristòfol (de Castellbell), la primera ermita de la ruta. Bonica, romànica, dels segles XI-XII, modificada posteriorment encara que amb les últimes restauracions ha recuperat la seva fesomia.

Comencem a caminar per pistes i camins amples. La ruta recorre un paisatge agrícola, amb camps de cereals amb algun rodals de brolles amb pi blanc i vegetació de ribera. Plena primavera, després de pluges, hi ha un bon grapat de plantes florides (una cosa que sempre m’agrada): les jonces, els gallarets, el romaní, els tàrrecs, les farigoles, les garlandes, els brucs...

De seguida, al Pla de Masroig, passem per un banc amb un curiós respatller. A la part alta té retallada la silueta de les muntanyes de Montserrat, que queden davant seu, imponents. Una altra de les coses maques d’aquesta ruta.

Deixem a la dreta, a pocs metres, la barraca de vinya del Pla de Masroig. És veu guapa, però per desgràcia està plena de pintades i no hi anem (em guardaré de dir per on alguns s’haurien de ficar els esprais). On si anem és a la font del Carner, bonica, encara que està seca.

Una mica més enllà ens desviem per anar cap a Sant Esteve de Marganell. Però almenys jo, em quedaré amb les ganes d’acabar d’arribar-hi. Era un “extra” i abans de fer-ho la majoria decideix que n’hi ha prou de veure-la d’un tros lluny. D’origen romànic, del segle XI, conserva la seva estructura tot i que ha estat força reformada posteriorment i actualment no té sostre. És maca.

Continuem una mica més i arribem a l’ermita de Sant Jaume de Castellbell (o de Marganell, almenys històricament), romànica, del segle XII. Maca.

Una estona més i arribem a Sant Pere (o Esteve) o Vilamarics. De les que hem vist és la que està en pitjor estat. Romànica, del segle XII, va ser remodelada al XIX i posteriorment abandonada. Conserva vestigis de la primera construcció preromànica.

L’última parada és al Mirador del Masroig, amb una curiosa taula que permet identificar, fàcilment, els cims de les muntanyes de Montserrat que queden just al davant.

Acabem a l’hora prevista. Anem a dinar al Xai, a Castellbell. Tots coincidim que molt bé (la Mari i jo ens hem menjat un dels millors peus de porc que hem tastat mai). A la tarda, per això hem vingut aquí, anirem a Sant Vicenç de Castellet a recollir la Gemma el record en reconeixement per haver fet els 300 cims, i jo, els 200 (del repte dels 100 Cims de la FEEC).

Miranda del Príncep i Frares Encantats

Ruta per les Agulles i els Frares Encantats, tot passant per la Miranda del Príncep (100 Cims). Per arribar a la Miranda del Príncep s’han de fer un parell de flanquejos no aptes per gent amb por a les alçades. Per fer l’Alta Ruta dels Frares Encantats i la de les Agulles es passen diferents passos equipats, alguns de no gens fàcils i tampoc aptes per gent amb vertigen (especialment en el primer cas). A més és trencacames, tot i que preciosa.

TITES

Per sortir de la meva zona de confort i superar les meves pors”... aquesta és l’animalada que vaig dir, el primer que em va passar pel cap, quan em van preguntar com era que jo organitzava aquesta caminada... que si ho sé, gairebé que no ho faig.

Ens trobem a les deu a la Maçana, avui serem una colla. Anem una mica més tard del que comptàvem, perquè m’he oblidat la corda i no hi hagut manera de trobar-la. Després descobrirem que la tenia al cotxe per no descuidar-me-la... però hem vingut amb el d’en Joan i el meu està a Malla. Per sort, tot i que això ho sabrem quan acabem, no la necessitarem.

La primera part és tranquil·la i suau, per camins amples i ben fresats, només amb una petita grimpada a la Portella. Durant aquest tram algú, per no dir la Clara, comenta les formes fàl·liques de les agulles de la muntanya, el que donarà molt joc i molta estona de bromes... i ja només veurem “tites” per tot arreu.

Passem pel costat del refugi Vicenç Barbé. La primera idea era fer la ruta al revés per acabar fent el got aquí. Afortunadament, però, gràcies a l’encertat consell d’un track de Wikiloc ho hem canviat (encara que això ho sabrem, també, al final de la ruta).

Arribem al Pas del Príncep, on ens desviem a la dreta. Aprofitant que hi passem tan a prop també farem la Miranda del Príncep, 100 Cims. En teníem ganes tot i que l’havíem anat deixant per els dos flanquejos que s’han de fer per arribar-hi. No tenen cap dificultat, són dos passos d’encara no de dos o tres metres, però aeris. Alguns, com en Miguel o en Joan els fan caminant tan tranquil·lament. En canvi, els que ens fa més o menys por l’alçada fem servir tota mena de mètodes gairebé tots poc ortodoxes, que van des de passar a quatre grapes per una petita bauma que hi ha sobre seu, fer-los asseguts al terra o enganxar-nos a la roca com pagellides i guiats per altres companys que ens van indicant on posar els peus i on agafar-nos amb les mans.

Un cop fets els flanquejos, per on haurem de tornar i passar de la mateixa manera, només queda pujar una canal, mig grimpant, sense gaire dificultat. Un cop al cim, les vistes cap a les Agulles, els Frares Encantats i, també cap al sud, tot i que avui mig tapades, són molt guapes.

Continuem el camí tot passant per la font de l’Esllavissada, dins la petita cova amb el mateix nom. Rarament seca, antigament eren unes bassetes naturals formades pels degotalls naturals de la cova. Va ser reformada el 1947, creant una bassa consolidada amb ciment, on es recull l'aigua i es condueix cap a un petit dipòsit tancat. Està bé.

De seguida arribem al coll de Port, on comença l’aventura de veritat. Ens desviem per fer l’Alta Ruta dels Frares Encantats. El primer pas equipat és a pocs metres, ho està amb una cadena i grapes, tot i que segurament massa separades entre elles. És força vertical, però no em vull fer enrere a la primera... així que, amunt. A l’ultima grapa, la més complicada, em bloquejo i em comença a tremolar la cama. Si pogués tiraria enrere, però tampoc sé com fer-ho, i la cama continua tremolant tota sola. Miro de tranquil·litzar-me (per força), parant una estona, respiro una mica i amb l’ajuda d’un desconegut que s’espera per baixar acabo de pujar (des d’aquí, gràcies!). No soc l´únic a qui li passa una cosa semblant.

El segon pas és poc més endavant. També és força aeri i complicat, tot i que no tant com el primer. Ara, però, no recularia ni boig, el faig més o menys bé. A partir d’aquí n’anirem passant uns quants més, fins i tot un de molt guapo que passa pel mig d’una foradada, però cap tan difícil com els primers. Els anem fent bé, algun amb l’ajuda dels companys, especialment d’en Miguel i en Joan, que sovint ens indiquen els millors llocs on posar els peus o on agafar-nos millor. També a dues noies de Girona, que no sabien gaire on es ficaven, i que s’acaben afegint a nosaltres.

Tot això pujant i baixant contínuament per diferents canals. De tant en tant amb precioses vistes a les agulles de la muntanya.

Arribem al Portell Estret on, esgotats, ens separem. Per gust m’aniria amb ells (amb en Vicenç, la Gemma, en Joan, la Clara i les dues noies de Girona), per baixar cap al refugi i d’aquí cap al cotxe. Diguem, però, que “per feina”, amb en Miguel i la Núria continuem, ara, per l’Alta Ruta de les Agulles. És igual de bonica i trencacames, però hi ha molts menys passos equipats i cap amb la dificultat dels primers.

Dinarem a quarts de cinc, a l’aparcament, contents. Després d’això, però, m’adono, ja ho sabia, que estic molt còmode i soc feliç a la meva zona de confort... i puc viure sense massa complicacions amb la meva por a les alçades (que no he superat). Potser no podré fer algunes excursions, però n’hi ha tantes per fer que tampoc ho trobaré a faltar. I bé... aquesta ja està feta i segur que no la repetiré (ni segurament cap de similar).

Camí de les Bateries i camí de les Feixades

Recorregut per dos dels antics i principals camins al monestir de Montserrat. Pel camí gaudirem de les agulles de la muntanya i bones vistes. La caminada es pot complementar amb la visita a les coves del Salnitre (i també es pot allargar fàcilment fins a Sant Miquel, el monestir i/o fins a la Santa Cova).

VIES D’ACCÉS

Comencem a les deu, l’hora habitual de les caminades de grup. Acabarem amb màniga curta, farà un dia primaveral, però a aquesta hora encara fa força fred. Avui farem una caminada per Montserrat: pujarem i baixarem per dues de les antigues vies principals d’accés al monestir.

D’entrada, passem per l’ermita de la Salut. De la segona meitat del segle XIX, reconstruïda a principis del segle XX, d'estil neogòtic, és prou bonica, sobretot amb les agulles de la muntanya darrera seu.

Poc més enllà ens comencem a enfilar per la drecera de Fra Garí (sense passar pel mirador), que puja fort, amb ganes i fins i tot amb alguna grimpadeta fàcil. Una pujada de les que agraden a la Clara, que avui no ha pogut fer-la per lesió.

El corriol acaba al camí de les Bateries (o camí Vell de Collbató a Montserrat), més ample, de més bon caminar i amb una pujada més amable (fins i tot amb algun tram empedrat). Aquest camí va ser el sender d’accés més important al monestir entre els segles XII i XVIII. L’any 1811 les tropes franceses de Napoleó hi van instal·lar dues bateries de canons que, tot i estar-s’hi molt poc temps, va ser prou per canviar el seu nom, ja que anteriorment era conegut com a Camí de la Costa.

Durant pràcticament tot el camí gaudirem de bones vistes a la mateixa muntanya, que contemplem des d’una banda que no estem acostumats. Més enllà ens quedarà l’Anoia, el Baix Llobregat, el Vallès i les muntanyes que les envoltem. Llàstima de la calitja.

Arribem al pla dels Soldats, el punt més alt de la ruta. Des d’aquí és fàcil arribar fins a Sant Miquel, però tampoc val gaire la pena. Una volta que ha de ser més interessant, però que ens allargaria massa la caminada, seria anar fins al monestir i d’aquí enllaçar pel camí que baixarem passant per la Santa Cova.

Baixem pel camí de les Feixades, un altre dels camins romeus de Montserrat (usat pels pelegrins). Aquest sender és més modern i molt probablement va ser obert al segle XIX, en plena febre vitícola, i refet a començaments del segle XX. També ample i de bon caminar, la baixada és una mica més suau.

Pel camí veiem, també, alguna foixarda en flor (floreixen a la tardor i l’hivern), i una taca llunyana marró cabra, que podria ben bé ser-ho, o no.

Ja bastant avall ens trobem amb la Clara i en Ramon, que no l’han pogut fer sencera, però almenys sí una petita part. Ens trobem poc passat el Pas de la Barra (inici, o final, d’un camí equipat pel Torrent Fondo).

Dinem a l’àrea de pícnic de l’ermita de la Salut, on tenim els cotxes. Si hi haguéssim deixat el dinar expressament segur que se’ns hagués fet tard (que per això el portem). Tot seguit, got a Collbató per acabar bé el dia i petita volta pel bonic poble, com sempre, amb la millor companyia.

Turó de l'Ermità

Caminada a un 100 Cims molt modest però amb un gran atractiu: les seves vistes a les muntanyes de Montserrat són espectaculars. Prou lluny com per veure-les totes, però prou a prop per no perdre’n detall. Pel meu gust de les millors.

VISTES A MONTSERRAT

Dissabte tenim un dinar amb els amics de la universitat, diumenge un de familiar. Només ens queda diumenge a la tarda per caminar. Ho aprofitarem i en farem una tot tornant a casa. Un 100 cims curt dels nous.

Sortim del cap de munt de la urbanització  de Sant Cristòfol. En pocs metres deixem l’asfalt i comencem  a caminar per pistes. Durant tot el camí  ens acompanyaran brolles amb pi blanc, a vegades més abundants, a vegades més escassos.

Per acabar d’arribar al cim, però, hem de deixar les pistes i prendre un corriol que una mica més i ens saltem (de fet, ho fem uns metres), i just abans de coronar-lo fem una grimpada no del tot fàcil (en part per la meva por a l’alçada). Pel camí ja n’hem anat tenint, però és de d’aquí, dalt del turó de l’Ermità, on les vistes assoleixen el seu màxim. Per una banda bona part del Vallès, Collserola i el Tibidabo, tot Sant Llorenç del Munt, el Pla del Bages o les muntanyes berguedanes i solsonines, entre altres. Per l’altra, i cap on són més guapes, però, són a les  agulles de  les  muntanyes  de Montserrat. Pel meu gust, de les millors panoràmiques, ja que el turó està prou separat com perquè es puguin contemplar pràcticament de punta a punta (de la Foradada a l’Elefant), però prou a prop com per què es puguin apreciar els detalls.

Marxem cap a l’altra banda, on la desgrimpada és molt més fàcil, fem uns metres de corriol i tot seguit caminem una altra vegada tot pistes, ja fins al cotxe. Baixem ràpid, acabarem de caminar a dos quarts de sis tocades, encara no després de dues hores de començar i força abans del que comptàvem. En part ja va bé, arribarem a casa abans, però si haguéssim tardat una mica més hauríem pogut fer fotos de les agulles a contrallum amb la posta de sol (un altre dia serà).

Turó de can Dolcet

100 Cims modest però amb bones vistes, especialment a la cara sud de Montserrat. Pel camí passarem, també, per una antiga torre de telegrafía òptica.

MATINAL

Torna a tocar matinal per ser a dinar a cals sogres. Ho aprofitarem per fer un altre dels nous 100 Cims. Seguirem una ruta de la Gemma, tot i que al revés, per deixar el cim per al final.

Sortim dels afores de Collbató. Caminarem pràcticament tot el camí per pistes. D'entrada planeres i entre camps, oliveres i masos.

En la pujada dominen els matollars, a vegades amb pi blanc. Ja les hem anat veient, però a mesura que ens enfilem les vistes a Montserrat cada vegada són millors, especialment a la carena. Un cop al cim descansem una mica i ens entretenim a identificar algunes de les agulles de Montserrat on hem estat, com la Miranda de Santa Magdalena o el Montgrós. També es deixen veure, tot i que més llunyans i encalitjades, les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, la serra de l'Ordal, el Montmell o les muntanyes de l'Anoia, entre d'altres.

La baixada és curta i directe. Al mig, però, passem per la Torre del telègraf de Can Dolcet (o de Collbató, nº 6). Una torre típica de la telegrafía militar del XIX, preparada per assumir accions d'atac i de defensa (que formava part de la línia militar Barcelona-Lleida). De planta quadrada, tenia tres nivells d'alçària (no en queda cap, ni el terrat tampoc), els murs gruixuts, espitlleres, un fossar perifèric i el terrat superior preparat per a l'emissió de senyals òptiques.

La telegrafia òptica es va desenvolupar a França a finals del XVIII. Consistia en una successió de torres alineades i visibles entre elles i en uns braços de fusta articulats per transmetre i rebre senyals codificats. A Catalunya la construcció de la xarxa es va iniciar cap a l'any 1840.

Un dia ben clar i amb vistes a Montserrat, que ja feia massa que no veiem. A dinar cap a casa.

Miranda de Santa Magdalena

Seguint part de la Ruta de les Ermites, entre les belles i màgiques agulles característiques d’aquesta muntanya, arribem a un 100 Cims amb unes vistes espectaculars.

QUÈ A PROP M’HI VAIG QUEDAR!

La Clara no es troba bé i no podem fer la que teníem pensada. Canvi de plans. Ho aprofitaré per fer un 100 Cims que jo no tinc però ella sí, amb en Ramon (el sogre). De passada anirem a Montserrat, on fa temps que tinc ganes de tornar.

Pugem amb el cremallera, més còmode i ràpid, sense patir per cues i aparcaments, escarmentats d’altres vegades.

La idea era pujar per la pista de Sant Jaume, per començar més suau. Només començar, però,  hi ha una indicació que està tallada per una esllavissada (suposem a causa del temporal Glòria). Canvi de plans, haurem de pujar i baixar pel mateix camí.

Ens enfilem pel Pas del Francesos, amb els seus graons, que només d’entrada es fan una mica feixuc. A l’alçada de Santa Anna deixem el camí a Sant Jeroni i anem cap al Pla de les Taràntules. Pel camí gaudim de les vistes. La boira, que ens ha fet patir pujant amb el cremallera, s’acaba just a l’alçada de l’abadia, com si fos un port. La imatge és realment bonica.

Gaudint del sol, del Pla de les Taràntules anem tot planejant fins a Sant Onofre i Sant Joan. Sota una bauma estreta, el pas per continuar fins a Santa Magdalena és estret i guapo (sort de la barana, sinó no hi passaria).

Tot seguit una mica de pujada, poca cosa, tot passant per les ruïnes de l’ermita de Santa Magdalena. D’aquí, en uns deu minuts arribem al cim... i pensar que fa uns anys hi vaig estar i no hi vaig pujar. Què a prop m’hi vaig quedar! Llavors no feia els 100 Cims, però les vistes a la serralada són espectaculars, i més enllà, avui un mar de boires d’on sobresurten Sant Llorenç, el Montseny i els Pirineus.

Reculem un tros i tot seguit anem a buscar el camí nou a Sant Jeroni, per anar cap al Pla de les Taràntules, des d’on desfarem el camí, sempre gaudint de les agulles d’aquesta muntanya i, avui, d’un dia primaveral.

L'Elefant (o Roca de Sant Salvador)

Gran caminada per alguns dels racons més bonics de Montserrat, amb grimpada final amb un toc d’aventura. Des del cim de l’Elefant les vistes són sensacionals.

DE TOT UNA MICA

Hem quedat a les deu a Santa Cecília. A Monistrol, però, l’accés al Monestir està tallat per la Montserratina (una cursa de bicis) i el mosso ens diu que obriran a les deu, que no val la pena anar a fer la volta pel Coll de la Maçana... total, que efectivament obren a les deu, però pugem gairebé a ritme de bicicleta i arribem a Santa Cecília a les onze, on espera la resta del grup (que han passat per la Maçana).

Sortim i mantenim un bon ritme, el primer tram és pel GR i és més aviat planer, només alguna pujada i baixada més aviat suau. Únicament ens parem, de tant en tant, per contemplar les parets de les agulles de la muntanya, o algun auró amb els colors de la tardor.

Al Pla de la Trinitat deixem el GR i ens comencem a enfilar de veritat. Visitem, sense voler, Sant Benet, reculem una mica i ens tornem a enfilar fins arribar a un coll.

Comença la pujada “de veritat” i en Jordi ens esperarà aquí. Són un seguit de grimpades que es van complicant cada cop una mica més fins arribar a l’esquerda de Sant Salvador. És curta i no massa alta, però ens costa una mica ja que costa trobar punts on agafar-se. De l’esquerda al cim només hi ha uns pocs metres més, però en Vicens es queda bloquejat i alguns hi acabem d’arribar a quatre grapes. No és gens complicat, però és força aeri i la por a les alçades ens pot.

El premi a la pujada, però, val la pena, i més avui que el dia és clar. Les vistes des del cim són impressionants, des d’aquí es veu mig Catalunya: Sant Llorenç dels Munts (la Mola i el Montcau), el Vallès, Collserola, el Delta del Llobregat, el Garraf, la Serra de Prades, els Ports, el Cadí, el Padró dels 4 Batlles, el Pedraforca, els Pirineus Pallaresos, el Puigmal, el Montseny...

La baixada, cul a terra, costa una mica menys. En Josep, un nou fitxatge, ha de marxar abans i marxa al seu aire, tal i com havíem quedat.

Tot buscant un lloc arrecerat del vent per dinar tenim la sort de contemplar un escurçó, que segurament pel fred, sembla no tenir massa pressa a fugir. Dinem un tros més avall.

Amb les forces refetes reprenem el camí. Ens saltem, sense voler, la Canal Plana i ens n’adonem més endavant. Com que portem mapa decidim baixar per la canal del Cavall Bernat, on gaudim contemplant un grupet de cabres salvatges. Últimament estem força de sort amb la fauna. El que no comptàvem és que aquesta canal és complicada i s’ha de baixar amb l’ajuda de cordes. Alguns no és veuen en cor i després d’haver-ne fet un tros (i quan només faltaven uns dos-cents metres per retrobar el GR) decidim recular i tornar per on hem vingut. Tot això no surt al track (on hi ha la ruta correcte).

Al coll de la Canal Plana trobem les fites que ens hem saltat abans. Baixem per aquesta canal, fàcil, fins a retrobar el GR per on hem vingut al principi. Tard, acabem a bon ritme, fins i tot ens cauen quatre gotes però ens compensa veure un arc de Sant Martí i la posta de sol rere la silueta de Montserrat que taca de colors vermellosos el cel.

Arribem al cotxe de nit. Després, fem una cerca infructuosa per trobar un bar obert, per posar el punt i final de l’excursió, i ens acomiadem a Monistrol.

El Montgrós

Caminada trencacames, amb continues pujades i baixades pels torrents i canals de Montserrat. Una duresa que es veu recompensada, però, per la bellesa dels paisatges per on passarem (inclosa una teixeda) i les magnífiques vistes que ens trobarem de camí i, especialment, al cim del Montgrós (100 Cims).

TRENCACAMES

La psicologia inversa a vegades funciona sense voler. Avui farem la ruta fa temps que volia fer... però avui no. A Montserrat, que fa temps que no hi vaig i en tenim ganes.

Després d’empassar-nos, per res, les cues per entrar a l’aparcament del Monestir, aparquem al Miracle i comencem a caminar (no diré tard, perquè sempre hi anem).

De seguida ens enfilem muntanya amunt fins a trobar el GR, que seguim planejant fins gairebé arribar a la Foradada (una altra excursió que tinc pendent des de fa massa). Abans d’arribar-hi, però, girem a la dreta i ens tornem a enfilar per passar sota les agulles i arribar al Coll del Port (o del Porc, segons llegeixo en alguns llocs). Passem pel costat de la canal del Miracle ja gaudint de les primeres vistes. Ho aprofitem per menjar una mica i refer forces. La pujada forta, en principi, ja s’ha acabat.

La pujada forta, sí... però a partir d’aquí comencem un seguit de pujades i baixades continues per diferents canals i torrents, recompensades, això també, per la frondositat de la vegetació, el sempre bonic paisatge proper de les diferents agulles, i les bones vistes que es deixen veure de tant en tant. Inclòsa aquí, una desgrimpada per una escletxa que ens costa una mica. Mentrestant el dia, que ha començat una mica ennuvolat, que fins i tot han deixat anar quatre gotes, es va aclarint del tot i acaba sortint el sol.

Finalment arribem al Montgrós, punt culminant d’aquesta caminada. 100 Cims situat al centre de Montserrat amb unes vistes espectaculars a aquest massís. I avui en què la visibilitat és prou bona, també especialment cap al sud: el Vallès, el Delta del Llobregat, el Garraf, Collserola, el Penedès, les Muntanyes de Prades, l’Anoia, el Montsec... Aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

A partir d’aquí, una baixada picada per una esquerda fins a una canal, una pujada amb camins poc marcats per la canal i una baixada llarga i picada per la canal del Migdia (o de la Llum, si hem de fer cas al cartell de baix). Amb els genolls una mica carregats arribem al GR, que seguim tot planejant, fins a trobar la drecera que ens portarà fins al cotxe (que comparat amb l’anterior, baixa suau).

Una caminada una mica trencacames, però molt distreta i maca (tot fent, a més, la part central del massís, l’únic que em “faltava”.

Albarda Castellana (i Sant Jeroni)

L'Albarda Castellana és el sostre comarcal del Baix Llobregat i té unes vistes sensacionals... però la desavantatge que és ben a prop de Sant Jeroni, amb unes vistes encara millors. La pujada des de Collbató és de les més dures per fer aquest cim, però el camí val la pena.

CREMANT ELS TORRONS

Avui toca cremar els torrons (i altres excessos). I m’he proposat, no sé si m’ho he pensat massa, fer-ho bé. Després de tants dies veient Montserrat des de totes bandes, toca pujar-hi (que fa temps que no ho faig i m’agrada fer-ho de tant en tant). L’excusa és fer un altre sostre comarcal, el del Baix Llobregat (últimament n’estic fent molts, tot i que és un objectiu que m’he marcat a llarg termini).

Començo a caminar a la Vinya Nova, d’entrada per un camí planer, tot i que de seguida em començo a enfilar per canals, amb ganes... i així gairebé fins al final.

A mesura que em vaig enfilant el paisatge, les agulles que m’envolten, va millorant, tornar-se cada cop més bonic.  A mitja pujada passo pel Bassal de la Sajolida, un petit gorg natural ple d’aigua (em sorprèn una mica amb la sequera que portem).

Gaudint de les vistes, mica en mica, i amb una grimpadeta final, arribo a l’Albarda Castellana, el sostre comarcal del Baix Llobregat. Les vistes són sensacionals, especialment cap al sud i a la mateixa serralada. Val la pena... el “problema” d’aquest cim, però, és a que ben a prop té Sant Jeroni, el cim més de les alt de les muntanyes de Montserrat, amb unes vistes encara més impressionants (i ja que hi sóc, hi acabo d’arribar tot i que no sigui l’objectiu principal del dia). Avui, a més, la visibilitat és molt bona i es veu mig país: la plana del Bages, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el Montnegre, Collserola, el Penedès i l’Anoia (sota la boira), els Pirineus i els Prepirineus de gairebé tot Catalunya (i part de l’Aragó). Costa marxar.

Sant Jeroni és un cim molt popular i accessible (per una altra banda), com que hi ha força gent (de procedències molt diverses), reculo una mica i dino al costat de l’Albarda Castellana... on gairebé no hi passa ningú i estic ben tranquil.

La baixada, pel camí dels francesos, és encara més picada. L’última part de la baixada se’m fa una mica llarga, no perquè no sigui bonica, sinó perquè començo a trobar el cansament.

Un cop a baix la plana arribo a una pista. Segons la ressenya que porto l’hauria de seguir, però a l’esquerra surt un camí marcat com a PR (i que ja fa estona que segueixo), decideixo “arriscar-me” (tampoc estic tant cansat) i em surt bé (i a sobre, fent una mica de drecera i tot).

I un altre cop a la Vinya Nova, cap a casa, cansat però content. Montserrat sempre em sorprèn i m’agrada.

Collbató - el Bruc

Passeig per les faldes sud de Montserrat. Bonica, entre oliveres i alguna pineda, gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes a les agulles de la muntanya màgica.

DE FET EN VOLIA FER UNA ALTRA

Dia sí, dia no, aprofito aquests dies de vacances. Avui una de curteta per les faldes de Montserrat. Marxo a les nou i després de fer alguna volta de més, començaré a caminar a quarts d’onze a Collbató... sense veure-ho massa clar.

De fet, havia de començar a caminar a una altra banda, però quan m’adono de l’error porto mitja hora caminant i decideixo improvisar. El paisatge és bonic i, en principi, enllaçaré més endavant amb la que volia fer.  

Camino entre oliveres i alguna pineda. A la meva dreta, sempre més o menys visibles, les agulles de la muntanya de Montserrat. Gairebé a cada clariana m’aturo a fer alguna foto. Pel camí, també, l’ermita de la Mare de Déu de la Font, bonica però mig enrunada (del segle XVIII).  

Badant, arribo gairebé fins al Bruc, on podria enllaçar amb la caminada que venia a fer. No és tard, però porto una bona estona caminant i fent-la ara, l’excursió d’avui se m’allargaria massa (en temps i Kilòmetres)... i no porto dinar. Ho deixaré, doncs, per més endavant.  

Continuo fins al Bruc, sense saber si trobaré un altre camí marcat per tornar a Collbató (i poder fer la caminada circular). Visito la bonica església de Santa Maria, sense entrar-hi, d’origen romànic (en queda alguna part), però fortament modificada als segles XVII i XVIII.  

Darrera seu hi trobo el que buscava. El camí vell a Collbató, que segueixo (no sempre tinc tanta sort). No tant bonic com el que he vingut, però també està prou bé. Les vistes a la muntanya hi són més escasses, però també valen la pena. Els boscos són més presents, però també passa per alguna urbanització. Pel camí, les restes del que sembla una teuleria relativament ben conservada.  

Per ser una ruta totalment improvisada, la veritat és que ha estat molt bé... i tinc l’excusa per tornar un altre dia .

Les Agulles i els Frares Encantats

Caminada bonica entre agulles i canals, amb bones vistes, però trencacames i amb moltes grimpades. Tot i que n'hi vam veure, segurament n'hi ha de millors per fer amb nens.

TRENCACAMES

Avui toca Montserrat des d’una altra banda (de fet, n’hi he fet ben poques i no és massa difícil). També per una altra carretera... el que farà que fem una miqueta de volta més del compte, però bé, ja ho sabrem per una altra vegada. Aparquem al coll de la Maçana, força ple, i comencem a caminar (una miqueta més tard del que comptàvem).  

Les primeres parades són ben aviat, una al mirador que hi ha al costat mateix del camí, l’altre a les ruïnes de Sant Pau Vell i el castell de la Guàrdia. Tant un lloc com l’altre amb vistes espectaculars a les planes que les envolten. La visibilitat no és molt dolenta, però la calitja no ens deixa veure les muntanyes més llunyanes que s’han de veure des d’aquí (com el Montseny o els Pirineus). Vistes que anirem recuperant de tant en tant durant tot el camí.  

Hi ha un munt de gent, molta canalla. Massa. En algun punt sembla el pati d’una escola. Per sort, però, un cop arribem al coll de Guirló, en què deixem el GR i ens desviem cap a les Agulles, on en deixem una gran part, i un cop al coll de la Portella, una altra bona part més... i el camí es torna molt més tranquil.

Al coll de la Portella pugem la primera canal, i a partir d’aquí pràcticament no farem gaire res més que ara pujar-ne una, per baixar per una altra, molt sovint grimpant (algun lloc fins i tot amb certa dificultat). Anem alternant, doncs, canals ombrívoles, fosques i verdes, alzinars muntanyencs amb algun auró, amb les agulles típiques de Montserrat.  

Comencen a estar-ne farts (de canals), però un cop al coll de les Agulles, un cop acabada la zona de les Agulles, decidim fer els Frares Encantats. Sobre el mapa no sembla que hagi de ser molt i en teníem la intenció... i ja que hi som.

Com la zona anterior, és bonica... però encara n’acabem més farts (de canals). Per sort a la baixada enllacem amb un PR i el camí es torna més planer (i amb vistes a la zona des d’on hem vingut).  

Més tard del que ens imaginàvem, no serem a casa a dinar ni podré veure la F1, dinem al refugi Vicenç Barbé. A partir d’aquí pràcticament només queda repetir camí, fent alguna breu parada (una per fer alguna foto a l’orella d’ós, l’única planta rupícola que hem trobat florida... un dels objectius del dia, no gaire reeixit. De fet no n’hem vist masses de cap tipus, però que hi farem).

La caminada, malgrat tot, ha estat bé i ha valgut la pena.

Ruta de les Ermites

Caminada que recorre un bon grapat de les ermites que es troben a la muntanya, amb un interès relatiu. El que si val la pena és el paisatge i les vistes de camí. A més, amb una mica de sort, podrem gaudir de la seva flora i fauna (com les cabres salvatges).

ESTRENANT L'EIX

Avui una per estrenar l'Eix Transversal... per fi (quina mandra feia passar-hi mentre estava en obres) I que bé, podrem fer més d'una caminada que no hem fet justament per això. En una hora ens plantem al monestir de Montserrat. En principi, també, la idea és tornar d'hora a casa.

Comencem a caminar a les deu. D'entrada baixant fins a la Santa Cova (on es va trobar la Mare de Déu de Montserrat, al segle IX).  Anem resseguint la muntanya per la seva vessant sud-est. Aquí les primeres sorpreses, la primera un pit-roig molt més confiat de l'habitual... es passeja a mig metre nostre sense immutar-se! La segona brucs d'hivern i fuixardes florides (dues plantes que ho fan en aquesta època). Sempre m'agrada trobar flors... i és que ja tinc ganes de primavera!

Tornem a pujar per baixar una mica fins a l'Ermita de Sant Miquel. Una mica de pujada més i un bon tros més o menys planer fins a les ermites de Sant Onofre, Sant Joan i santa Magdalena. La veritat és que les ermites no tenen massa interès (almenys per mi), però el paisatge per arribar-hi i les vistes que anem veient pel recorregut són espectaculars.

De Santa Magdalena enllacem amb el camí de Sant Jeroni... i ens equivoquem. En lloc de baixar fins al Pla de les Taràntules i anar fins a Santa Anna, pugem fins a trobar el camí que puja pel Pas dels Francesos, per on baixem... fins a Santa Anna (això suposa allargar la caminada uns tres kilòmetres, error que no apareix a la fitxa tècnica).

Un cop a Santa Anna deixem el camí a Sant Jeroni (pel Pas dels Francesos), per fer una altre ruta circular per més ermites (per si no anem prou tard): Sant Benet, Sant Salvador, la Trinitat i Sant Dimes. Més o menys boniques, però amb escàs interès. Com en les primeres, però, el paisatge i les vistes valen molt la pena.

Aquí comencem a notar el cansament i la baixada per la canal del Coll del Gat se'ns fa una mica dura (tot i que no és complicada).

Al voltant de Sant Benet, tercera sorpresa del dia: un ramat de cabres salvatges pastura tranquil·lament a pocs metres (llàstima que al mig del bosc tancat i sense prou llum per fer fotos acceptables... un altre dia serà).

Comptàvem fer uns deu Kilòmetres i entre una cosa i l'altra n'haurem fet entre divuit (segons el Google Earth) i vint-i-un (segons el GPS d'en Salvi). Comptàvem ser a casa per dinar i arribem al cotxe gairebé a les cinc...  només havent menjat una poma i el parell de mandarines que portava per esmorzar. En Salvi cansat i jo esgotat.

La caminada, però, ha valgut molt la pena.

Sant Jeroni

Excursió per la muntanya més emblemàtica del país, per la seves formes belles i originals. D'aquesta serralada deu estar ja tot dit, no seré jo qui hi afegeixi més descripcions. Les vistes des del cim de Sant Jeroni són espectaculars, però el que realment val la pena és el camí per arribar-hi... tot i els esgraons del Pas dels Francesos.

PEL PAS DELS FRANCESOS

Ens trobem a dos quarts de vuit a la gasolinera de l'Eix de Gurb els de Villa Arriba, els Putes de Roda, que curiosament han hagut de pujar fins aquí, i els de Villa Abajo, les Little Flowers de Taradell, que curiosament hem hagut de baixar.

Fem un cafè ràpid... que no està inclòs en el programa i l'excursió l'organitzen els de Roda, que són molt Txuquis i ho tenen tot previst (per pixar hem d'esperar a arribar a Montserrat).

Deixem el cotxe ben a prop del monestir per començar a pujar de seguida (després de pixar). Ben d'hora, no fos cas que la muntanya es mogués de lloc, com si no hi fos els set dies de la setmana les 24 hores del dia... total, per acabar ben suats igual a la que portem 10 minuts caminant.

Arribem a Sant Jeroni (1.236 metres), després de superar els gairebé 1.000 "putus" esgraons i la "pajara" d'en Jako (aquesta vegada no directament atribuïble al consum excessiu de gintònics, almenys en les immediates hores anteriors).

Disfrutem de les boniques vistes i esmorzem al mateix cim, arrecerats del vent.

Reculem un trosset i ens desviem cap a Sant Joan, per fer una ruta circular. El camí és més planer i està força més transitat (per la gent que puja amb el cremallera ... nosaltres, com a bons catalanets, però, ens hem estalviat els 7 €... pujant pels "putus" els esgraons).

Baixem alegrement, tot passant pel costat del Cavall Bernat, destrossant el Virolai amb les nostres veus de taverna angelicals i disfrutant del paisatge, molt bonic.

Un cop a baix, al monestir, la imatge curiosa del dia: uns quants ateus recalcitrants posant ciris a la Patrona... no fos cas que demà tinguessin cruiximents (o agulletes, en català normatiu, crec)... ara, que potser alguns ho hauríem d'haver fet.

Descans al bar, imprescindible (en Jako, que s'ha refet a la baixada, ha estat el primer d'arribar-hi), i cap a dinar.

I després de la caminada, un bon dinar. A Cala Iaia, un restaurant que, almenys avui, fa honor al seu nom... el menjar és bo, però el servei una mica lent i desmemoriat. Ens hi estem una bona estona, fent els cafès i la sobretaula a fora.