3750 Km EN QUATRE DIES

Primer dia a tercer dia: Taradell - Sud d’Alemanya / Sud d’Alemanya - Jonkoping (Suècia) / Jonkoping - Lulea (Suècia).

Marxem de casa amb el viatge planificat, gràcies a una guia, un munt de tríptics i altres publicacions propagandístiques que ens han enviat, mesos abans, diferents oficines d’informació turística (els meus coneixements d’internet, llavors, eren mínims). Travessem tot França i Alemanya de sud a nord. Entre Dinamarca i Suècia, inaugurem, gairebé, l’impressionant pont d’Oresund, que fa vuit quilòmetres de llarg i al que s’hi arriba per un túnel de quatre quilòmetres sota el mar. Tot seguit Suècia, també de sud a nord.

En 3.000 quilòmetres veiem una transició força curiosa: la dels cotxes i la manera de conduir-los. A França hi predominen els Renault, Peugeot i Citroen i una conducció on, igual que aquí, els límits de velocitat semblen una mica per fer bonic. A Alemanya dominen els Wolsvagen, BMW i Mercedes, van a la seva, sense excedir-se. Nosaltres anem a 120, el cotxe no dona per gaire més i, tot i que a les autopistes alemanyes no hi ha límit de velocitat, tenim la sensació que a l’A7, entre peatge i peatge ens haurien avançat molts més cotxes en una hora que aquí en tot el dia. Als països escandinaus s’hi veuen majoritàriament cotxes de les marques Volvo i Saab, condueixen respectant totes les normes de circulació i els límits de velocitat. N’hauríem d’aprendre... t’hi acostumes ràpidament i la conducció és més relaxada. Als encreuaments, per exemple, no has de calcular la velocitat a què et venen per una banda i l’altre, quan trenquen segur que posen els intermitents i ningú et sortirà per on menys esperes. També són molt “amables” i s’aparten quan els vols avançar, tot un xollo pels que conduïm, almenys els primers dies, diguem que a la mediterrània (i quan hem de fer més de mil quilòmetres en un dia).

MOSQUITS

Quart dia: Lulea - Rovaniemi - llac Anar (Finlàndia) - Karasjok.

Hem anat de pressa, el quart dia ens l’agafarem amb una mica més de calma, arribarem a Karasjok, la nostra primera destinació, sense córrer. A Rovaniemi travessem el Cercle Polar Àrtic, on hi ha un gran complex turístic amb la casa del Pare Noel i una línia simbòlica pintada al terra, que indica que, efectivament, hem travessat el Cercle Polar: una línia “imaginaria” (latitud 66º 32’ 35” nord) a partir de la qual, a l’estiu almenys durant un dia no es pon el sol, i a l’hivern, almenys durant un dia, no surt (o dit d’una altra manera: el punt més al sud on es pot veure el sol de mitjanit). Una línia simbòlica, però també psicològica, tenim la sensació d’haver arribat molt amunt. Continuem cap al nord entre pinedes inacabables, llacs i mitges baralles per fotografiar els primers rens... no sabíem que al final del viatge n’hauríem vist un munt.

Encara ens espera una altra sorpresa: el llac Anar o Inari, que entre arbres i petites illes ens ofereix una panoràmica de pel·lícula, i mai més ben dit, en molts indrets de Finlàndia es rodaven moltes de les pel·lícules americanes d’espies ambientades a l’antiga Unió Soviètica. Al gran llac d’aigües transparents s’hi reflecteixen els núvols com en un mirall, ens hi aturem a descansar i fem un munt de fotos.

En un dels pocs pobles que trobem pel camí, ens aturem a comprar menjar en un supermercat. Hi ha tot un prestatge de productes antimosquits, ens crida l’atenció, però no en fem massa cas... en un lloc fred sembla que no n’hi hagi d’haver massa. Ingenus. Ja ens ho trobarem.

Arribem a Karasjohka, la capital sámi a mitja tarda. Aquí, mentre eixams de mosquits ens envolten i ens persegueix implacablement, farem una pinzellada a aquesta cultura. Fem una miniexcursió, pel sender hi ha poesies i textos sámis. Passa pel costat d’un bonic riu envoltat de pinedes. Exhaurim pots d’esprai i, tot i això, necessitem l’ajut de branques per foragitar els molestos insectes. El més perjudicat soc jo: l’endemà tinc vint i escaig picades repartides per tot el cos.

PAÍS SÁMI

Cinquè dia: Karasjok - Nordkapp.

A Karasjohka visitem el Parc temàtic Sápmi i el museu sámi. Hi veiem els diferents tipus de campaments o siidas, els diferents tipus de construccions i tendes i un corral de rens. Un magnífic àudio-visual, en castellà, ens explica el passat, present i futur d’aquest poble (una altra nació sense estat).

Des de fa milers d’anys els lapons, o sami, com prefereixen que se’ls anomeni, viuen i cacen a la regió àrtica, al nord de la Península Escandinava. Constitueixen una minoria cultural distribuïda entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. D’uns 50.000 samis en total, la meitat viuen a Noruega. Eren un poble bàsicament nòmada que veien condicionada la seva vida per la cria dels rens, que inicien al segle XVI. Any rere any, els samis es traslladaven amb els seus ramats, seguint la seva migració natural, cap a la costa a la primavera i cap a l’altiplà a la tardor. Del ren se n’aprofitava, i encara s’aprofita, pràcticament tot: la carn per menjar, essencial en la cuina, la pell per roba i cobertes, els tendons per fil de cosir i les banyes i ossos per a instruments i eines diverses. A causa de les dures condicions climàtiques era important mantenir-se units, i les diferents famílies o clans vivien, sovint, en campaments anomenats siida. Un siida funcionava, antigament, com un equip en el que la gent col·laborava en la caça i la pesca. Actualment és tant una àrea de terra amb pastures de rens, com una associació de criadors de rens que col·laboren en el manteniment, marcatge i matança dels animals. La vida nòmada dels criadors de rens, o samis de les muntanyes, exigia la migració entre el siida de la pastura d’hivern i la d’estiu. Els samis sedentaris de la costa o de l’interior eren vertaders amics dels nòmades, intercanviant-se serveis i productes. Vivien en harmonia amb la natura. Les seves creences i les seves vides obeïen a capricis de la naturalesa i les diferents formes de paisatge estaven posseïdes pels déus. El Noaidi, el xaman sami, era capaç de penetrar en el món dels esperits i interpretar la voluntat dels déus.

Tornem a agafar el cotxe, cap el migdia marxem cap el Nordkapp. En quatre mil quilòmetres hem pogut veure el progressiu canvi en la vegetació. Passem dels alzinars i brolles mediterrànies de Catalunya i França, als boscos caducifolis centreeuropeus (rouredes i fagedes), per continuar per la taigà de Suècia i Finlàndia (pinedes i boscos de pícees). La transició en el paisatge continua i, ara, és de llibre. Mentre continuem avançant cap al nord, al capdamunt dels turons apareixen les primeres clapes “pelades”, de tundra, de mica en mica, aquestes clapes cada cop es van fent més extenses, fins que només resten algunes clapes de bosc al fons de les valls. Arribem a la costa atlàntica, al Porsangerfjord, el primer de la cinquantena de fiords que veurem des d’ara i fins al final del viatge. Tot resseguint aquesta entrada de mar, passem de la tundra arbrada, amb bedolls arbustius, a la catifa verda que teníem tantes ganes de veure i que recobreix un territori força accidentat. La tundra és una gran regió sense arbres, situada al nord de la taigà, on el clima és fred i sec (les pluges no arriben als dos-cents litres per metre quadrat anuals). El sòl està permanentment glaçat, només quan la temperatura augmenta, desprès d’un llarg hivern, hi ha un desglaç de la capa més superficial que permet el creixement de la vegetació (tot i que les capes més profundes continuen glaçades, impedint el creixement dels arbres). L’aigua que es fon és recollida a multitud de pous i petits llacs i, al no poder ser absorbida pel sòl gelat, l’ambient se satura d’humitat. En aquest període, d’uns pocs mesos, la flora i la fauna, que a l’hivern semblaven absents, mostren tota la seva vitalitat. Aquestes condicions només les suporten unes poques espècies vegetals, generalment petites i d’arrelament superficial. Líquens i molses combinats amb arbusts nans de vida molt llarga i creixement molt lent. Algunes plantes segueixen una estratègia diferent, són les plantes anomenades aperiòdiques. El seu desenvolupament dura diversos anys i és interromput, quan arriba l’hivern, en qualsevol estadi. La tundra es troba al nord dels tres continents de l’hemisferi nord, formant una unitat continua. Pel camí també fem algun bimbo, veiem els primers animals típics d’aquesta zona, com la guineu àrtica o la llebre nòrdica.

Seguim la carretera fins que veiem el Cap Nord, encara és massa d’hora per anar a veure la posta de sol i hem de buscar càmping. Reculem fins a Skarsvaag, molt a prop. Com que fa força fred decidim llogar una cabana. Afortunadament, si haguéssim dormit a la tenda potser no ho hauríem resistit. Dinem i anem passejar una mica pel petit poble de pescadors, quatre cases de fusta entre el mar i la catifa verda.

S’acosta l’hora de pujar cap el punt més septentrional d’Europa (tot i que en realitat això és més aviat simbòlic, ja que realment aquest punt és una mica més cap a l’oest, al cap Knivskjellodden). Fins fa poc el dia era assolellat, però de mica en mica s’ha acostat, des del mar, una boira espessa que ha reduït la visibilitat al mínim. Marxem desanimats, fins al punt de deixar a la cabana el cava, que portàvem des de casa, per brindar a la sortida de sol. Per sort, el Nordkapp està situat sobre un cingle de tres-cents metres d’alçada, cosa que no havíem tingut en compte. El nostre desànim es torna alegria, la boira cobreix l’oceà sota nostre: podrem veure, des de l’impressionant penya-segat, la posta i la sortida de sol.

En aquesta època no s’observa, per pocs dies, el sol de mitjanit. El sol, però, es pon al voltant de dos quarts de dotze i surt cap a dos quarts de dues, no fent-se de nit, ni fosc, en cap moment. No és el sol de mitjanit, però l’experiència val la pena. Aquestes dues hores les aprofitarem per visitat el complex turístic, amb petits museus, un bonic àudio-visual, bar i botiga de records on, a part de comprar el típic diploma que acredita la nostra estada en aquest punt del planeta, comprem també una mena d’embotit de carn de ren, l’única d’aquest animal que trobarem en tot el viatge, tot i mirar en tots els supermercats. Ens sorprèn, gratament, veure que el cava que venen al Cap Nord per brindar pel sol de mitjanit o la sortida del sol, és un cava català. Nosaltres brindarem, també, amb cava català... però quan arribem a la cabana.

DE MIL EN MIL

Sisè dia: Nordkapp - Alta - Balangen.

Marxem d’hora tot i no haver dormit massa. Ens esperen dues jornades maratonianes, d’entrada, gairebé hem de travessar el país de nord a sud. Les carreteres, en bon estat, són estretes, amb poc trànsit i sovint amb molts revolts. Sovint s’hi poden veure ocells marins: gavines, limícoles, becs de serra, somorgollaires... però per desgràcia no ens poden entretenir i no ens podem aturar, haurem d’esperar. El paisatge sempre és meravellós, l’aigua, en tots els seus estats, n’és la protagonista principal: el mar dels estrets fiords, els llacs transparents, els rius moguts, els salts d’aigua, les congestes de neu, els núvols... i la pluja. Aproximadament, la meitat dels vint dies de viatge plourà.  

Pel camí tenim previstes breus parades, que es veuen incrementades, sovint, per fotografiar i filmar uns paisatges impressionants. Una d’elles és Alta, el primer patrimoni artístic de Noruega reconegut per l’UNESCO, on hi ha uns gravats rupestres de fa sis mil dos-cents a dos mil cinc-cents anys. Recorrem les passarel·les del recinte i anem veient, sobre la roca viva i pintats d’ocre, tal com devien estar-ho antigament, ants, rens, escenes de caça, escenes de pesca, corrals de rens, ossos i, fins i tot, un esquiador. El mar, envoltat pel fiord, sempre de fons.

Estem de sort, tot just acabada la visita comença a ploure, només hem de córrer uns pocs metres per arribar al cotxe. Deixem enrere el ruixat i dinem en una de les nombroses àrees de pícnic repartides, amb més o menys freqüència, a la majoria de carreteres del país. Ho farem sovint.

Tot baixant, ens aturarem al Cercle Polar Àrtic. Un altre muntatge per a turistes, encara que no tant espectacular com el de Finlàndia... tot i que també hi ha la ratlla. El que ens crida més l’atenció, però, és que com arreu on hem estat trobem pilots de pedres més o menys grans, sempre abundants. A hores d’ara encara no sabem que signifiquen, tot i que preferim pensar que indiquen que el lloc ha agradat molt al visitant, i expressen el desig de tornar-hi. Agafem una pedra i la posem a sobre un pilot.

Poc després ens parem a posar benzina, procurem no apurar el dipòsit, les benzineres no són massa abundants i no ens volem despistar. Ens sorprèn el preu: molt més barat que de costum. Pel camí hi anem donant voltes i arribem a la conclusió que: o bé s’han equivocat, cosa que no creiem, o bé que aquí el desconeixement de l’idioma ens ha afavorit i, segurament, hem posat gasoil agrícola.

Dinem en una de les nombroses àrees de picnic repartides, amb més o menys freqüència, a la majoria de carreteres del país. Al cap d’uns pocs quilòmetres torna a ploure... ara no pararà fins gairebé l’hora d’acampar, a Ballangen.

MÉS Km

Setè dia: Balangen - Cercle Polar - Laksfossen - Tronheim.

La pluja ens acompanya de forma intermitent al llarg de tot el dia. No tenim cap parada prevista, anirem improvisant. Ens aturarem al Cercle Polar Àrtic, que ara travessem de baixada. És un altre muntatge per a turistes, encara que no tant espectacular com a Finlàndia... també hi ha la ratlla.

Agafem el primer ferri del viatge, ens fa certa il·lusió, filmem i fem fotos, sense saber que al cap d’uns dies n’haurem agafat una bona pila. Sense voler, per primera vegada fem “trampa”. Baixo ràpidament del cotxe i pujo de seguida a coberta per observar ocells marins, el pares es queden al cotxe i només paguen pel cotxe i dos viatgers. Quan el cobrador passa per dalt li dic que ja han pagat a baix (pensant que ja ho havien fet, de fet ens n’adonarem més tard, quan revisem el tiquet). Més endavant ho farem, alguna altra vegada, mig expressament. Túnels i ferris són una forta despesa a Noruega, que si bé havíem previst, no pensàvem que seria tan important.

Cap a les deu del vespre decidim acampar, tot i no haver fet els quilòmetres que teníem planejats. Ens costa trobar un càmping, el primer que veiem està tancat, continuem per la carretera, tres quarts d’hora més, fins a trobar el següent. Encara és clar, plou força i el terra està molt xop... lloguem una cabana.

PONTS I TROLLS

Vuitè dia: Tronheim - Atlanterhavsveien - Bud - Trollstigveg - Alesund.

Per si no fos prou, després de dos dies de cotxe gairebé sense parar, al tercer toquen carreteres turístiques. Primer els vuit ponts de la Carretera Atlàntica, d’illot en illot gairebé en ple mar obert. Continuem el camí, entre lambdes atlàntiques fins a Bud, una petita i típica població marinera, on fem una curta  passejada. Les cases, de fusta i pintades de colors vermellosos, arriben ran d’aigua amb les barques de pesca atracades al seu costat. Aquí també fem un altre bimbo, la gavina cendrosa, que cria als edificis, a poca alçada. Podem acostar-nos fins gairebé tocar-les, tot i que ens mantenim a pocs metres per no espantar les aus, que estan covant.

Deixem de resseguir la costa per entrar en una antiga vall glacial. Una vall en forma de U perfecta, recoberta de pins verds fosc brillant, amb congestes de neu i cims tapats pels núvols. La carretera dels trolls. El cel cada cop és més negre. Torna a ploure intensament. Estem una mica desanimats, tot i la bellesa de la vall. Res ens fa imaginar l’espectacle a què ens estem aproximant. Ens parem a contemplar un bonic riu de muntanya des d’un pont de fusta. Una mica més enllà hi ha un pàrquing, hi parem en busca d’informació, però només veiem un curiós senyal de trànsit, la de perill de trolls. Els trolls han esdevingut un altre dels símbols dels països nòrdics, són criatures mítiques que habiten a les muntanyes i boscos escandinaus... alguns són gegantins, amb plantes i molses sobre el cap, d’altres petits. Tenen quatre dits a les mans i els peus, un nas gran i una cua peluda. N’hi ha amb un ull, amb dos o amb tres, viuen centenars d’anys i són nocturns, ja que es transformen en pedra si el sol els sorprèn. El seu cap, el més fort i valent de tots, és Dovregubben. La seva força, però, no impedeix que els ataquin els pagesos. La majoria són benèvols. Segons la llegenda, Eva va ocultar a Deu l’existència d’aquests fills seus, però quan aquest va descobrir la seva existència, va decretar que haurien de viure amagats... per sempre més.

De cop, la vall sembla acabar-se, tallada per parets verticals per on cauen nombrosos salts d’aigua. És difícil imaginar-se per on passarà la carretera. Cada cop ens hi anem acostant més: veiem com els cotxes s’enfilen per una estreta i recargolada carretera, per una paret gairebé vertical. És espectacular, impressionant, ens passa el desànim de cop i quedem embadalits. Pugem per la carretera travessant el més gran dels salts d’aigua, amb una caiguda de cent vuitanta metres. Al capdamunt, entre congestes de neu, de seguida passem a l’altra banda de la muntanya, per baixar per una altra vall glacial. Al seu final hi trobarem un càmping, tot i que portem més despeses de les previstes decidim tornar a llogar una cabana. Continua plovent, ara intensament.

L'ILLA DELS OCELLS

Novè dia: Alesund - Runde.

Abans de marxar posem gasolina, a la península escandinava no es pot apurar el dipòsit, les benzineres no són tan abundants com a casa nostra, i sovint es poden fer més de cinquanta o cent quilòmetres sense trobar-ne cap, especialment al nord.

De bon matí arribem a Alesund, encara està núvol i fa petits ruixats. Fundada el 1848, va patir un gran incendi que la va destruir totalment el 1904, reconstruint-se en estil modernista. Edificis pintats en colors “pastel”, amb amples finestres que recorden, una mica, les ciutats del nord de França. Ens hi passegem i ens agrada. És diferent a totes les altres, sempre idèntiques, amb cases de fusta de tons blancs i/o vermellosos.

Dinem al mirador de la ciutat, amb una bona vista, i marxem cap a Runde, l’illa dels ocells. Hi arribem a mitja tarda, parem ràpidament la canadenca i, desprès d’informar-nos al càmping, comencem la caminada fins a les colònies de frarets i mascarells. Ha sortit el sol, però el terra és molt moll i relliscós, tot i això, enfilem illa amunt. Com més pugem més gaudim del paisatge: una costa retallada i accidentada, amb fiords, caps, illes i illots verds.

Arribem al primer cingle. L’agost és el final de l’època reproductora per a molts ocells, tot i que encara hi resten alguns milers d’aus, no es pot comparar amb els mesos de maig a juny, quan se n’hi podem observar fins a vuit-centes mil. N’era conscient, tot i això, faig realitat un altre dels meus somnis com a naturalista, una altra imatge de documental que ara tinc a tocar. Dalt del cingle, els frarets fan els nius amagats en caus i en veiem pocs. Més espectaculars són les colònies de mascarells, constantment actives: hi observen polls més o menys madurs, la cerimònia de reconeixement de la parella quan arriba al niu i les persecucions a què els sotmeten els paràsits grans, vertaders pirates de l’aire, que roben el peix a mascarells i altres ocells marins. A la paret vertical també hi ha petites colònies de somorgollaires, fulmars, gavines tridàctiles i corbs marins, que fan encara més intens el trànsit d’ocells entre l’illa i el mar.

Prop de l’illa de Runde hi ha una important zona de reproducció d’arengs i lluços, això fa que, associat amb la seva particular geologia i topografia, hi hagi unes colònies d’ocells úniques a Noruega. Runde és l’illa més meridional de les grans illes noruegues dels ocells. Hi ha una excepcional varietat d’espècies d’aus marines. La colònia més nombrosa és la de frarets, tot i que és difícil estimar-ne el número, ja que nien en forats del terreny, possiblement hi ha algunes centenes de milers de parelles. La segona colònia en importància és la que forma la gavina tridàctila, formada per unes cinquanta mil parelles reproductores. Les colònies més grans de Noruega de fulmars i paràsits grans també estan aquí, així com l’única colònia de somorgollaires comuns del país. Hi ha també, importants colònies de corbs marins, gavotins, somorgollaires alablancs, èiders i mascarells. La major part d’aquestes aus arriben a l’illa al març, a l’abril o al maig ja han posat els ous i la majoria de polls volen al juliol o l’agost.

A la tornada, vorejant l’illa, m’apropo massa a un poll de paràsit gros, ho faig expressament per fer fotos a l’adult que el protegeix voltant per sobre meu. Aquests ocells tenen una envergadura alar de més de metre i mig... a la tercera volta “s’empipa” i es para, fent l’atleta, a un metre escàs davant meu. Decideixo arrencar a córrer, espantat davant el potent bec ganxut de l’ocell i els seus crits amenaçadors.

Quan arribem al càmping la mare, que no ha fet tot el camí, massa dur per ella, m’explica que ha vist balenes mar endins, quan baixava abans que nosaltres. Em moro d’enveja. Decidim sopar. Mentre el preparem, un gavià argentat s’acosta a menys d’un metre nostre i espera, pacientment, el moment oportú per rapinyar alguna cosa de menjar. Ho aconsegueix. Ens distraiem un moment i desapareix un tros de pa de sobre la taula.

GLACERES I FIORDS

Dia deu: Runde-Briksdal-Geiranger.

Continuem el nostre recorregut passant de fiords espectaculars a valls verdes amb llacs d’aigües blaves i transparents. Arribem a Briksdal, al Parc Nacional de Jostedalsbreen. Aparquem en un pla amb molt de sots i bassals. Hi ha parquímetres, tot i que no estan vigilats, tothom paga els quatre euros que val el tiquet. Una bona idea per gestionar el Parc, de la qual potser n’haurien de prendre nota... d’això i del comportament des visitants, tots els cotxes tenen el tiquet corresponent. Briksdal és una de les vint-i-sis llengües de la major glacera del continent europeu, Jostedal, que cobreix una superfície de quatre-cents setanta-cinc quilòmetres quadrats. Per arribar-hi fem una caminada, d’una hora i poc, pel costat del riu que neix al gel, envoltats de muntanyes i més glaceres. Pel camí, a més d’un bonic salt d’aigua, hi anem trobant cartells que indiquen fins on arribava la glacera en diferents anys del darrer segle i mig, i que evidencien un espectacular retrocés de la llengua glacial de més d’un quilòmetre.

Deixem la costa i ens dirigim més cap a l’interior, entre belles valls de muntanya, a vegades entre pinedes, altres per prats alpins d’un verd insultant i, encara d’altres, per llacs envoltats d’una vegetació escassa i congestes de neu.

La visita a Dalsnibba la teníem prevista per l’endemà, però aprofitant que avui el dia és força clar, hi ha alguns núvols, però cap d’amenaçador, decidim pujar-hi. Ens desviem de la carretera principal, paguem el peatge i ens comencem a enfilar per un ample camí de sorra, en molt bon estat. Dalsnibba és un pic de 1038 metres, que domina la vall del Geiranrfjord i des d’on, si el dia és molt clar, s’hi poden veure més de cinquanta cims. La vista és espectacular, el fiord de Geiranger és als nostres peus i a l’horitzó és retallen gran part dels cinquanta pics. Les muntanyes noruegues, els Alps Noruecs, no sobrepassen gaire aquesta alçada (el seu cim més alt és el Galdhøpiggen, amb 2469 metres, 28 metres menys que el Pedraforca), tot i que a nosaltres, mediterranis, ens ho pugui semblar quan de seguida trobem neus perpetues, congestes i prats alpins... acostumats a veure tot això, a molta més alçada.

A Geiranger acampem al costat del mar, a la riba d’un fiord. El càmping es va omplint de mica en mica. De fet, la majoria de càmpings noruecs són típicament de pas, a la tarda hi comença a arribar la gent i, tal i com fem nosaltres, sovint marxen l’endemà o al cap de dos dies. Els seus preus són força econòmics i, segurament, és l’única cosa més o menys barata del país. Ens costen entre deu i vint euros: cotxe, tenda i tres persones.

CARRETERES TURÍSTIQUES

Dia onze: Geiranger - carreteres turístiques - Laerdal.

Les parets que l’envolten són quasi verticals, encara que es veuen granges en alguns petits replans. Set salts d’aigua de costat amb una caiguda lliure de dos-cents cinquanta metres, cauen a plom, són De Syv Sostre (les Set Germanes), just al seu davant, a l’altra banda del fiord, un altre salt, Friaren (el pretendent) no sap quina de les germanes triar. L’excursió és d’anada i tornada i dura una hora i mitja. Tot i que fa sol, hem d’anar entrant i sortint de l’interior de la barca, ja que fa força fred. Gaudim del paisatge i també de les gavines, que s’acosten en busca del menjar que els hi donen alguns turistes, prenent-lo dels dits. Pels altaveus expliquen les característiques del Geirangerfjord, per sort, en francès: aquest és un braç estret del Nordfjord, que té una llargada aproximada de vuitanta quilòmetres, amb una amplada que va dels pocs quilòmetres fins als pocs metres, menys de cent, on ens trobem. Abans de les glaciacions en el lloc actualment hi ha els fiords eren valls i muntanyes semblants a les que existeixen actualment (veure esquema). Durant el màxim apogeu de l’última glaciació, el terreny va ser colmatat pel gel. Aquest gel està en moviment continu, arrossega roques i, de mica en mica, va erosionant el terreny. Es formen les típiques valls en forma de U, tot i que resten amagades sota el gel. Al final del període glacial, quan el gel retrocedeix, aquestes valls són ocupades per rius o llacs. Però si la vall ha estat excavat a la costa a un nivell inferior al del mar, o no gaire superior (ja que aquest puja amb el desglaç), serà ocupada per un braç de mar, donant lloc als fiords. 

Desprès de l’excursió ens esperen dos-cents cinquanta quilòmetres més per carreteres turístiques. Reculem una part de la carretera que vam fer ahir, per passar per una vall glacial fins a Lom, una típica vall en forma de U que podria il·lustrar qualsevol llibre de geologia. A la part superior, prats alpins que, de mica en mica, ens van convertint en espesses pinedes, sempre al voltant d’un riu que baixa amb força cabdal i de forma accidentada. Ens parem repetides vegades per contemplar el paisatge, els ràpids, els salts d’aigua o els llacs que forma el riu. Ens mengem uns entrepans i reprenen el camí, anem amb el temps una mica just. De Lom anem cap a Turtagro per una altra vall glacial, ara de pujada. El paisatge continua sent meravellós; i és magnífic a la part alta de la carretera 55, el coll de muntanya més alt del nord d’Europa (1480 metres). Voreja el Parc Nacional de Jotunheimen: prats alpins amb força congestes de neu, que sovint moren en petits llacs. De fons muntanyes amb els seus cims nevats. Poc abans d’arribar a Turtagro ens aturem en un mirador des d’on es domina la vall glacial que més endavant es convertirà en el Sognefjord. Trenquen cap a Ovre Ardal, continuem per una carretera estreta, on no hi passen dos cotxes de costat, recargolada i en força mal estat. El paisatge continua igual. Quan arribem al coll on canviarem de vall, sorprenentment, hem de pagar peatge, i no pas poc, uns sis euros… en comparació, les nostres autopistes són increïblement barates!

EL TREN DE FLAM

Dia dotze: El tren de Flam.

Avui descansarem de cotxe i, per primer cop durant el viatge, dormirem dos cops seguits al mateix lloc, a Laerdal. Anem caminant fins al moll, agafem el vaixell que ens portarà fins a Flam tot navegant pel Sognefjord i l’Aurlandsfjord. Som els únics passatgers d’un modern vaixell, tot i que fa un parell de parades més. Ens fa una mica de cosa. Sovint, aquests vaixells i els ferris, tenen una doble funció: com a transport públic i com a embarcacions turístiques. Per desgràcia, el dia s’ha ennuvolat i cauen petits ruixats, el que no ens permet gaudir com voldríem dels fiords. Desembarquem a Flam. Pugem en el tren turístic que ens portarà d’aquest poble fins a Myrdal. Aquesta línia de ferrocarril és una famosa obra d’enginyeria inaugurada el 1909. Fa els vint quilòmetres, que separen les dues poblacions, en una hora, superant un desnivell de 865 metres. És una de les atraccions més populars del país. Travessem vint túnels, de sis quilòmetres en total, divuit dels quals van ser excavats a mà. Un metre de túnel representava un mes de feina per als obrers. Per evitar allaus el tren passa tres vegades per sota la vall i el riu. Els més espectaculars, però, són les dues espirals amb dues corbes de cent vuitanta graus excavades a la muntanya, per salvar-ne el desnivell. Des del salt d’aigua de Kardal es veuen els tres nivells del ferrocarril, gràcies a les finestres a la paret de roca. El tren també fa una parada al salt d’aigua de Kjoss, on es representa un petit espectacle teatral (que no acabem d’entendre). Arribem a Myrdal i al cap d’uns minuts tornem per on hem vingut, a l’igual que l’anada, compartim tot un vagó amb un parell d’escandaloses famílies d’italians, el que ens permet a uns i altres canviar de finestres constantment, segons quina sigui la banda per on es veu millor el paisatge.

Un altre cop a Flam, ens hem d’esperar tres quarts d’hora per agafar l’autocar que ens portarà per la carretera de la neu, una altra carretera turística. De fet és un cotxe de línia normal que també fa la funció de correu, el conductor s’atura en cases i comerços i deixa cartes i paquets. La carretera és molt estreta i hi ha una boira espessa que no ens permet gaudir del paisatge, però que no és un impediment per què el conductor vagi a unes velocitats considerables, que ens fan patir i passar una mica de por... en una corba fins i tot toquem una tanca.

Arribem a Laerdal a mitja tarda, amb el temps just per visitar el Norsk Villaks Senter (Centre del Salmó Noruec), un museu dedicat íntegrament al salmó: a la seva biologia, pesca, criança, etc. Fins i tot hi ha instal·lades varies càmeres de vídeo al mig del riu que passa pel costat de l’edifici, per observar el pas d’aquests peixos en la seva migració (del mar al riu per reproduir-se i morir). Possiblement encara és una mica d’hora, i per això no en veiem cap, tot i estar-nos-hi una bona estona. Ens haurem de conformar amb els que hi ha a l’aquari del museu.

Desprès de visitar el museu decidim passejar i donar una volta pel barri antic, un conjunt de cent seixanta cases de fusta, algunes pintades de blanc o vermell, dels segles XVIII i XIX, tot i que no hi sabem veure gaires diferències amb les cases més noves. Arribem al càmping i comprem algunes coses per menjar... és l’únic lloc que encara està obert. Comprem iogurts de cirera i maduixa noruecs, de la marca Tine, que, almenys per al meu gust, són els més bons que mai he menjat, tenen un punt àcid que no solen tenir els de casa nostra.

CARRETERA DE LA NEU

Dia tretze: Laerdal - Voss - Bergen.

Hem d’escurçar en un dia la nostra estada. Això fa variar la nostra ruta, avui haurem d’improvisar una mica. Tampoc comptàvem que un túnel de més de vint quilòmetres, marcat al mapa, encara no estès acabat, el que ens fa passar altre cop per la carretera de la neu. Afortunadament. La boira ahir només ens va deixar intuir el que avui, que fa sol, tenim davant als nostres ulls: un altre cop un paisatge alpí espectacular, amb llacs, prats verds, rius... però aquí la carretera talla enormes congestes, passem entre parets de neu, d’un a tres metres d’alçada (i pocs metres de llargada). Abans de tornar a baixar hi ha un mirador des del qual es poden veure el Naerofjord i l’Aurlandfjord. Des de dalt, els fiords encara són més impressionant que des de baix.

No fem la volta en vaixell pel Naerofjord que teníem prevista... no havíem comptat que, venint del nord en cotxe, a hores d’ara ja n’hauríem vist més de trenta. D’aquí cap a Bergen, on ens passarem quasi tres hores buscant càmping, cotxe amunt i cotxe avall. La N-320 no és una carretera, sinó dues: la vella, on són els càmpings, i la nova, on som nosaltres. Serà l’únic cop que ens perdérem durant el viatge, les carreteres estan molt ben senyalitzades. Finalment acampem a quarts d’onze, quasi de fosc.

DESCANS DE COTXE

Dia catorze: Bergen.

Avui tenim tot el dia per visitar la ciutat de Bergen, ho aprofitarem. Comencem per l’església de fusta de Fantoft, construïda al segle XII a Fortun, a les ribes del Sognefjord i trasllada aquí més tard. Després anem cap a Briggen, cases de fusta pintades de colors vius on encara és respira l’atmosfera hanseatica (1350-1764). Reconstruïdes diverses vegades a causa dels incendis, ha estat declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Després decidim anar a la Bergenhus Festning, una solida fortalesa construïda en els segles XI i XII com a defensa del port de Vagen. Al seu interior s’hi troben dos edificis interessants: la torre Rosenkrantz i el Hakonshallen, una gran sala gòtica que, diuen, és la més bella de Noruega, i que va ser construïda al segle XII pel rei Hakonsson con a sala de festes i conferències. Seguidament ens passegem pel barri vell, cases blanques que s’enfilen a la muntanya. Anem a la catedral, que no podrem visitar, està tancada. Tampoc podem veure el mercat del peix, avui (diumenge) és l’únic dia de la setmana que no se celebra. Anem cap a Floybanen, però la llarga cua ens fa desistir de pujar-hi, de moment. Esperarem una mica i tornarem més tard. Passegem una estona més i ens mengem els entrepans de dinar en un banc del Lille Lungegarsvann, un bonic parc amb un gran llac artificial. Finalment pugem al funicular Floybanen que porta, en vuit minuts, al mirador de Floyfjell, a tres-cents vint metres d’alçada, amb una bonica vista de la ciutat.

MÉS Km

Dia quinze: Bergen - Stavanger - Pulpit Rock.

Toca etapa d’enllaç: quatre-cents seixanta quilòmetres fins a Stavanger. Voregem més fiords, ara, més al sud. El paisatge és més suau, molt menys abrupte, amb turons en lloc de muntanyes punxegudes. Els vessants són suaus i, al costat de pinedes més o menys extenses, s’hi veuen més cases de pagès i amplis camps de cereal, sovint encara per segar.

A la vora de la carretera, de tant en tant, petites parades de cireres i maduixes, sovint sense ningú que les vigili. Sobre una taula: la fruita, un cartell amb el preu i un cabàs per deixar-hi els diners... ho podríem fer a casa nostra? Ho dubto. Pel camí, com sempre, fem petites parades que fan que sempre anem més a poc a poc del previst, aturant-nos als llocs on les vistes o els salts d’aigua són espectaculars, com el de Langfossen, amb una caiguda total de més de sis-cents metres. Hem d’agafar un altre ferri. Ens fa mitja por, segons el mapa el trajecte dura aproximadament una hora... fem comptes, i si una travessa de poc més d’un quart ja val uns dotze euros, preveiem que aquest ens costarà una fortuna. Per sort no és així, ens sorprèn a mitges (el vaixell és molt més gran i la seva capacitat de càrrega també). El que no ens gastem al barco, però, ho perdem una mica més endavant en el peatge d’un túnel submarí, d’uns pocs quilòmetres.

Arribem a Stavanger amb el temps just per entrar al museu del petroli, dedicat íntegrament a aquesta substància i a la seva explotació (Noruega n’és un país productor). També donem una petita volta per la ciutat, amb cases de fusta del segle passat. Sincerament, no massa diferents a la de resta de segles i de ciutats. Són ciutats maques, però sovint són molt similars (excepte Alesund i Oslo, com veurem més endavant, la veritat és que les ciutats ens van decebre una mica).

BOIRA

Dia setze: Pulpit Rock - Oslo.

Al matí, tot i que el dia és molt lleig, pugem el camí que fins a Preikestolen (o Pulpit Rock), una roca immensa que fa d’espectacular mirador del Lysefjord, des de 600 metres d’alçada. La boira, però, en prou feines ens deixa veure els vint-i-cinc metres que fa la plataforma. Ja ens ho imaginàvem, però ho havíem de provar.

Tornem al càmping, desparem i agafem el cotxe per fer els 500 quilòmetres que ens separen d’Oslo. El relleu és molt més suau i menys salvatge, s’hi veuen molts més camps i cases de pagès. Les carreteres també són millors i més rectes, però estan molt més transitades. Tot i que pràcticament només fem una parada per dinar, ens passem més de sis hores a la Carretera. Arribem a la capital del país gairebé de nit. Davant nostre s’estén la ciutat il·luminada.

VISITA INTENSIVA

Dia disset: Oslo.

Ens llevem d’hora i, al mateix càmping, comprem la targeta d’Oslo, que per vint-i-dos euros (per persona) ens permetrà utilitzar tots els transports públics i entrar a tots els museus. Davant mateix del càmping, agafem el bus que ens portarà al centre de la ciutat. Ens deixa al costat de la catedral, la primera visita. D’aquí anem cap a la fortalesa d’Akherus, que domina el port d’Oslo i va ser construïda el 1299 per Hakon V. Cau en desús i es reconstrueix més endavant, el 1592. Era l’antiga residència reial. Actualment s’usa per a les recepcions d’estat. La següent visita és l’ajuntament, o Radhus, construït entre els anys 1933 i 1950. Es tracta d’un enorme bloc amb dues torres que recorden, vagament, l’estil medieval i que s’ha convertit en el símbol de la ciutat. En una d’aquestes torres hi ha el rellotge més gran d’Europa, tot i que això no sabrem fins que haurem arribat a casa. El seu interior és un veritable museu d’art contemporani noruec. A la seva sala de convencions cada any s’hi entrega el premi Nobel de la Pau.

A davant mateix, pugem en una barca que fa de transport públic, i que ens portarà a la zona on hi ha els principals museus de la ciutat, relativament petits i ràpids de visitar. Desembarquem davant mateix del Fram Polarskipet i el Kon-Tiki Museet, dos edificis construïts per allotjar aquestes naus. El primer allotja la Fram (que significa endavant), un vaixell polar construït el 1892 i usat pels exploradors Nansen, Sverdrup i Amundsen, en les diferents exploracions als mars gelats dels dos pols. La Kon-Tiki és una embarcació feta de fusta de balsa, seguint els models de les antigues barques inques del segle VI. Al mateix museu s’hi troben la Ra II i la Tigris, copies d’embarcacions de l’antic Egipte. Amb la primera el científic i explorador Thor Hederdahl, volia demostrar que les poblacions polinèsies podien haver tingut contactes amb les poblacions d’Amèrica del Sud, amb les dues segones, possibles contactes entre els antics egipcis i les cultures de Centre-Amèrica i la Mesopotàmia. Tot i que va aconseguir els objectius, navegar entre aquestes costes, les conclusions que se’n van treure han estat, i són, molt controvertides. Caminem un quilòmetre fins al Vikingskipshuset, un altre edifici construït expressament per allotjar tres naus víkings i altres objectes, del segle IX, procedents de tombes de persones importants, trobades en diferents excavacions arqueològiques al fiord d’Oslo. Són els vaixells víkings antics més ben conservats del món. Ens agrada molt. Dinem ràpidament al seu jardí, per anar cap el Norsk Folken Museum, un museu a l’aire lliure que recrea més de cent cinquanta edificis, la majoria de fusta, típics de tots els comtats del país.

Per descansar una mica de museus, anem a firar-nos a la Karl Johans gate, una gran avinguda arbrada que uneix l’estació central amb el parlament, la universitat i el palau reial. És el cor polític del país, però també, i per entendre’ns, l’equivalent a les rambles de Barcelona. Hi ha molta gent passejant, avui fa sol, per primer cop en quinze dies podem anar amb pantalons i samarreta de màniga curta... i sense pensar amb els paraigües! En un dels nombrosos comerços, sorprenentment oberts fins més tard de les cinc, comprem els diferents records per a la família i els amics.

Tenim el temps just per anar fins a Holmekollen, agafem el metro i pugem muntanya amunt fins aquest trampolí de salts d’esquí. Des de la seva torre de seixanta-dos metres és veu una magnifica panoràmica de la ciutat i el seu fiord, i de les seves grades, amb capacitat per a cent mil espectadors. Són molt avall... els saltadors han de ser realment molt valents. Per pujar-hi passem per l'interior del Skimuseet, dedicat a la història d’aquest esport, per un ascensor i per força escales. La mare hi arriba esgotada, i enfadada amb mi desprès d’haver-la convençut per què ho fes (tot i això, crec que ara tampoc se’n deu penedir).

Comença a ser tard, però encara és clar. Agafem el mateix metro, ara en sentit contrari. Baixem a una altra estació, des d’on prenem un tramvia. Hem deixat pel final el parc Vigeland, obert les vint-i-quatre hores del dia. Aquest parc va ser concebut per l’escultor que li dóna nom. Un pont flanquejat per cinquanta grups d’escultures que representen les diferents fases de la vida, porten cap a un monòlit de disset metres d’alçada, símbol de la ciutat i el seu monument més visitat (amb el museu de vaixells víkings). Hi passegem tranquil·lament, ja no temin pressa i no patim per què és faci fosc. És l’última visita del dia.

Pugem al tramvia, tornen a agafar el metro i, finalment, el bus. Al bus correcte però en la direcció equivocada, fem tota la línia fins al final del trajecte per una banda i reculem fins el càmping, final de trajecte per l’altre. A hores d’ara ja hem utilitzat tots els transports públics possibles i amortitzat, de sobres, la carta d’Oslo. Arribem a la tenda a les deu, fa més de dotze hores que voltem d’un cantó a l’altre i estem força cansats. Sopem i ens anem a dormir. Demà ens espera un dia dur.

LA TORNADA

Dies divuit i dinou: Oslo - Sud d’Alemanya / Sud d’Alemanya - Taradell.

Hem de tornar a casa. Els primers quilòmetres són d’autopista, però ràpidament es converteixen en una amplia carretera entre suaus turons amb camps de cereals i taques de bosc, amb granges disperses... i molts McDonald’s, Suècia n’està farcit. Al mig dels camps també veiem, un parell de vegades, cabirols.

Ens hem llevat a Oslo, esmorzem a Suècia, dinem a Dinamarca i sopem a Alemanya. Dormim unes quatre hores al cotxe, hem provat de buscar càmping, però no n’hem trobat d’oberts. Acabem de travessar el sud d’Alemanya i França, per arribar a casa cap el vespre.

Deixem enrere un país que ens ha agradat molt, amb un paisatge que no té res a envejar als grans escenaris americans,  de gent amable i, almenys aparentment, sense la fredor que dicta el tòpic... l’únic topic que ens ha semblat encertat ha estat el del clima i la pluja. Ara que no hi ha més remei, agraïm el sol mediterrani. 

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària: Document d’identitat

Moneda i Preus: Corona. Noruega és un país car, bastant car. Càmpings i cabanes, però, tenen un preus molt assequibles.

Seguretat: el país és molt segur i es pot visitar sense problemes. Segurament no val la pena, però, en tot cas, per més informació es poden consultar les fitxes de viatge de la pagina web del ministeri d’afers estrangers espanyol: www.mae.es. Sovint es pot trobar una informació molt més complerta als ministeris d’afers estrangers britànic www.fco.gov.uk francès www.diplomatie.gouv.fr o Belga www.diplomatie.be(entre altres).