BON COMENÇAMENT

Dia 1: Taradell - Itxaspe. Hondarribia

Sortim a l’hora prevista, al voltant de les nou (concretament a un quart de deu). Amb la furgo. La primera parada del viatge, per descansar i estirar les cames, la fem a Lleida, la segona passat Saragossa i la tercera ja ben entrada Navarra. Aquesta última l’aprofito per dinar ràpid, la Clara ja ho ha fet al cotxe.

Repetim bona part del camí que ja vam fer anant a Astúries o a les Bardenas Reales. Passem per la Depressió de l’Ebre, amb planures més seques o més verdes, segons on arriba el regadiu, i muntanyes llunyanes a banda i banda. Un paisatge a estones avorrit, a estones, poques, amb encant (almenys des de l’autopista). Per distreure’ns contemplem, també, cigonyes, voltors, milans i fins i tot un esparver cendrós. Fa sol i bon temps, fins i tot una mica de calor.

Canviem de ruta a la part final, aquesta vegada anirem per Pamplona. Està bé per variar una mica. A partir d’aquesta ciutat el paisatge cada cop es tornarà més verd i escarpat. A mi em deixaran ganes de tornar alguna altra ocasió cap a l’interior, ja que la ruta que tenim prevista és més aviat per la costa basca. Només desentonen, de tant en tant, plantacions d’arbres forans (o almenys no propis de la zona).

Arribem a Hondarribia més o menys a l’hora que volíem. Perfecte. Situat a la costa basca, a la desembocadura del riu Bidasoa, és un pintoresc poble de pescadors conegut per la seva arquitectura tradicional, amb boniques cases amb balcons i finestres de fusta de colors vius o de ferro forjat, els seus carrers empedrats i, també, per la seva gastronomia (tot i que no en gaudirem). Hi fem una volta.

La ciutat està emmurallada i entrem per la porta de Santa María, una de les dues principals durant l’Edat Mitjana. Sobre seu s’hi pot veure l’escut de la vil·la, del segle XVII, i davant seu l’estàtua de l”Hatxero”, que representa un soldat minador (que era el que obria pas a les tropes en les fortificacions). Tot seguit passegem pel carrer Major (o Nagusi kalea) tot passant per diferents edificis històrics: l’Ajuntament, barroc, el Palau Zuloaga, la Casa Iriarte o la Casa de Casadevante, entre altres. Trèiem el cap a l’Església de Santa Maria de l'Assumpció i del Manzano, d'estil gòtic amb elements renaixentistes i barrocs, dels segles XV i XV. Reculem fins a la plaça del Bisbe (Apezpiku), una de les més antigues. D’aquí anem a la bella plaça d'Armes, envoltada de cases acolorides i l'imponent Castell de Carles V (que estan restaurant i està cobert de bastides). Tot seguit ens perdem pels seus carrers i carrerons sense deixar-nos-en gairebé cap, ho fa fàcil pel seu entramat quadriculat, tot passant, també, per la plaça de de Gipuzkoa, porticada.

Un cop vist el casc antic encara ens queden ganes de passejar per la Marina (Portu auzoa), al costat de l’antic port. Amb cases de façanes blanques i balcons i finestres de colors vermells, verds i blaus, també és molt fotogènica. Caminem per un ampli passeig ple de bars i botigues, que ara, més entrada a la tarda, mica en mica es va animant. Arribem fins a la platja i el passeig marítim i reculem per on hem vingut. A la tornada ho aprofito per menjar-me un gelat de torró i de formatge Idiazabal amb panses i codonyat. Boníssim!

Per acabar la volta tot tornant al cotxe, tot passant per la porta de Sant Nicolau i fent una volta pel que queda de les muralles que envoltaven la vil·la, un petit tram amb els seus fossars, baluards o ponts llevadissos, dels segles XV i XVI. Ens costa marxar. El poble és preciós i, tot i que això només ho puc saber ara, un cop a casa mentre escric això, el més bonic dels que vam visitar (almenys pel meu gust).

Tornem a passar per autopistes de peatge, un costum que ràpida i fàcilment hem oblidat i que fa, i ens farà, una mica de ràbia els dies que estarem per aquí. Les haurem d’agafar gairebé cada dia si no volem perdre molta estona a les carreteres.

Ens instal·lem al càmping Itxaspe, on estarem molt bé (si bé, com sempre, no aprofitarem la seva piscina). La primera nit la passarem a una parcel·la petita i sense llum, l’única que queda. Demà ens podrem canviar a una de més gran (ja ens han dit quina). El farem servir de “centre d’operacions” tots aquests dies, al estar més o menys al centre de tots els llocs on volem anar.

Al vespre, havent sopat, planificarem els dies que venen. Bé, l’ordre en que farem les visites previstes. La idea és alternar dies a ciutats amb dies a pobles o caminades en funció del temps que faci (tot i que al final no podrà ser).

TRES FERROS OXIDATS

Dia 2: Donostia (Sant Sebastià)

Marxem una mica tard. Sabem a quina parcel·la ens hem de canviar i, com que veiem que els que hi són marxaran d’hora, ens esperem una mica i ho aprofitem. Tampoc hi estarem gaire, només és instal·lar i deixar-hi quatre coses que ens farien nosa tot el dia. Mentrestant ens entretenim tot contemplant alguns pinsans, recollint engrunes, que es deixen veure bé.

Està núvol tot i que en teoria més o menys ha de sortir el sol. Ens decidim per Sant Sebastià. Al final el sol ni el veurem, però farà una miqueta de caloreta. Hi anem per l’autopista de peatge, per no perdre més de mitja hora.

Una mica més i, sense voler, aparquem a una zona de residents, el que ens hauria costat una multa. Sort que els clients d’una terrassa del bar ens avisen molt amablement. El podem aparcar una miqueta més enllà, gratis, al ser cap de setmana. Per sort, també, ja que on volíem anar hi estan fent una triatló.

Gràcies a una pàgina web tenim més o menys feta una ruta per no perdre’ns res i fer tota la ciutat a peu en un dia. Segurament dona per més, però nosaltres amb això ja en tindrem prou. Amb la coherència que ens caracteritza comencem pel Monte Igueldo... l’últim que hauríem de fer si tinguéssim temps (però que és el que ens queda més a prop). Hi pugem amb un funicular que va ser inaugurat l'any 1912 i que es manté igual. Un cop a dalt hi ha un parc d’atraccions que guarda l’essència dels parcs de principis del segle XX, per gaudir amb tranquil·litat i en família. Està bé, nosaltres, però, hi hem pujat per gaudir de les vistes que es poden veure des dalt d’aquest turó de gairebé dos-cents metres d’alçada. Des de la pintoresca torre del segle XVIII, que hi ha al seu centre, i els diferents miradors, les vistes a les badia de la Concha són molt boniques, la típica foto. En dies clars arriben més enllà, però avui no fa el millor dia.

Baixem i anem fins a les Haizearen Orrazia o Pintes del Vent (Peines del Viento), una de les icones de la ciutat. Al final de la platja d'Ondarreta, són tres escultures sobre roques al costat del mar, creades per Eduardo Chillida i inaugurades l’any 1976. Al seu voltant hi ha condicionades unes sortides d'aire i aigua que, en dies de molt onatge, s’hi pot veure com escapa l'aigua per la força del mar. Avui no és cas. A mi m’agraden, però per la Clara només són tres ferros oxidats i no entenc perquè tothom hi va en processó, com ases. Sobre gustos...

Continuem cap al centre, tot passant pel passeig marítim i les belles platges d’Ondarreta i la Concha. Entre una i altra ens enfilem al palau de Miramar, construït a finals del segle XIX en estil anglès. No hi entrem però ens passegem una mica pels seus jardins, avui ocupats per la instal·lació d’un concert. Amb bones vistes a les platges.

Tot seguit continuem caminant pel passeig fins arribar a l’ajuntament, un bonic edifici de l’any 1887. Havia estat l’antic casino de la ciutat i va ser construït emmirallant-se en l’estil de les cases de joc de la Costa Blava francesa. Davant seu hi ha els jardins d’Alderdi Eder. D’aquí ens desviem a fer una petita volta pel centre, el que és coneix com a àrea romàntica, amb alguns carrers de vianants amb edificis prou bonics, sembla una barreja de Barcelona i París. Ens agrada molt al dos, però especialment a la Clara. Aprofitem, també, per anar a dinar a un restaurant vegà. El trobarem, però, tancat per vacances. Un noi que ens veu, molt amablement i sense demanar-li, ens indica altres llocs on anar.

Com que hi som a prop, travessem el riu Urumea tot gaudint dels edificis en estil Belle Epoque, com el pont de Maria Cristina, del 1905, l’Hotel María Cristina i el Teatre Victoria Eugenia (construït l'any 1912, d'estil neorenaixentista). Passem, també, per la platja de Zurriola, on hi ha el palau de congressos i auditori Kursaal, on es celebra el prestigiós festival de cinema de la ciutat.

Tot seguit, passegem pel Boulevard que envolta la part vella, tot buscant un lloc per menjar. Ho farem al Polo Loco, un pocket bowl basc, ràpid però bé. La Clara una amanida i jo arròs amb pebrot rostit, anxoves, bacallà i enciam. De postres: un polo de formatge Idiazabal amb el pal recobert de panses i codonyat. Impressionant.

Havent dinat fem una volta pels carrers del casc antic, una zona de vianants plena de bars, botigues històriques de tota mena i bonics racons. No ens perdem el carrer major ni la preciosa plaça de la Constitució, rectangular i envoltada d'edificis de tres plantes i porxades del segle XIX. Tampoc la basílica de Santa Maria, del segle XVIII, on destaca la seva façana i porta principal, d'estil barroc.

Passem per la plaça Zuluaga i l’església de Sant Vicenç, per tot seguit enfilar-nos al Monte Urgull. És un agradable parc en un puig que fa uns cent vint-i-cinc metres d’alçada. Al seu cim hi ha el castell de Mota, que va ser una important fortalesa militar, i el Sagrat Cor. La visita és gratuïta però té horaris d’entrada i ens haurem d’esperar una mica. Per aprofitar l’estona fem una visita a l'edifici de la fortalesa, que s'ha transformat en un interessant museu, la “Casa de la Història d'Urgull” on, a través de maquetes, escenografies, objectes i audiovisuals es pot aprofundir en els seus vuit-cents anys d'història. Fora, diversos canons encara situats en els seus llocs originals en donen testimoni. També ho aprofitem per anar a un lavabo públic que hi ha més avall, a l’estil de França en trobarem a tot arreu... tan difícil seria fer-ho a casa nostra? Finalment arriba l’hora i pugem fins als peus de l’alta escultura del Sagrat Cor. Col·locada sobre una de les capelles de la fortalesa l’any 1950, s’ha convertit en un dels símbols de Sant Sebastià. Des d’aquí hi ha unes magnífiques vistes a la ciutat. Tot plegat, val la pena.

Una altra vegada pel carrer Major i l’Ajuntament, anem cap a l’última visita del dia: la catedral del Bon Pastor, del segle XIX, d'estil neogòtic. Com que hi estan fent missa hi fem una volta ràpida. Ens sorprèn veure als jardins exteriors un khachkar armeni (esteles de pedra, funeràries, típiques d’aquest país, on vam estar fa un temps). Llegeixo, ja a casa, que és en record al genocidi armeni, procedent de Gyumri, en agraïment a la bona acollida i el tracte dispensat a la diàspora armènia a San Sebastià i a tot Gipuzkoa en general. Els khachkars estan considerats com Patrimoni Cultural Immaterial i a Armènia n’hi ha uns cinquanta mil (com a curiositat, veig en la mateixa noticia, que al Parc de Montjuïc de Barcelona també n’hi ha un... l’haurem d’anar a buscar).

Cansats, dubtem de tornar al cotxe amb bus o no. Al final, però, decidim fer-ho a peu. Passem, altra vegada, pel passeig de la Concha, amb la platja amb marea baixa i un aspecte totalment diferent (quan hem arribat tot just començava a baixar). Travessem per sota el palau de Miramar, pel túnel MiramArt, obra de Víctor Goikoetxea, i que recrea el fons del mar, amb una volta pintada amb diferents materials, gruixos, brillantors, rugositats i una il·luminació especial que evoca la unió subaquàtica entre la terra i el mar. A més, gràcies a unes rajoles especials, els que transiten pel túnel generen energia amb els seus passos. Curiós.

Tornem al càmping per descansar una mica i sopar. Segons el mòbil de la Clara avui hem fet uns quinze quilòmetres.

MILLOR DEL QUE ESPERÀVEM

Dia 3: Bilbao

Volíem alternar ciutats amb pobles i caminades, però avui també ha d’estar ennuvolat i decidim anar a Bilbao. Marxem com ahir, sense presses, però una mica més d’hora. Tenim una hora de camí, el doble, i també haurem de passar pels maleits peatges. De fet, a estones ens plourà una mica.

Aparquem al centre, perfecte.

El primer que fem és seguir la ria amunt fins arribar al museu Guggenheim, d'art modern. L’edifici va ser ideat per l’arquitecte Frank Gehry i inaugurat l’any 1997. Amb un disseny avantguardista i transgressor, ha set descrit com una de les construccions més espectaculars del segle passat. Un edifici únic que recorda un vaixell, en record al passat industrial de la ciutat i les seves drassanes. No hi entrarem (jo ho faria, però la Clara no en té ganes i m’acaba convencent), bé, només per anar al lavabo. De fora, però, el fotografiarem pràcticament des de gairebé tots els angles possibles. És impressionant. Per sort el museu no acaba a dins i a fora hi té exposades algunes obres, a banda d’una decoració especial en honor al Tour de France que passarà per la ciutat d’aquí a pocs dies. En destaquen dues, Puppy, l’escultura d’un gos gegant cobert per gairebé quaranta-mil flors, de l'artista nord-americà Jeff Koons, que és considerada la mascota del museu i és manté per un sistema de reg intern i de control de temperatura que s'activa a les nits. L’altra és Mamá, una enorme aranya amb ous al ventre, obra de l'escultora francesa Louise Bourgeois, que és la que ens agrada més (i veiem primer). A mi també em crida l’atenció El gran arbre i l’ull (2009), de Kapoor, situat a l’estany de l’entrada del museu.

Tornem a baixar per la ria, per un passeig ample i molt agradable, primer per una banda, després per l’altra. Ara ho fem més a poc a poc, tot entretenint-nos uns mica més al pont Zubizuri, una controvertida obra de Calatrava. S’ha convertit en una icona de la ciutat malgrat els constants problemes de construcció que va tenir en el passat, com rajoles de vidre que es trencaven i un terra lliscant cada cop que plovia (solucionat amb una catifa al centre). Davant seu hi ha l’Isozaki Atea (la Porta Isozaki) un complex de set edificis dissenyats per l’arquitecte japonès Arata Isozaki amb la col·laboració del bilbaí Iñaki Aurrekoetxea. És xulo.

Passem per davant de l’ajuntament, un bonic edifici neoclàssic amb influències barroques, construït al 1.892. Val la pena visitar-lo, però avui està tancat i no ho podrem fer. Davant seu hi ha la cridanera i bella escultura de l’escultor basc Jorge Oteizala, la Variante Ovoide. De l’any 1959, és va col·locar aquí el 2002 i es coneguda popularment com la Txapela a medio lado.

Tot passejant pel parc de l’Arenal anem a fer una volta pel casc antic (o Set Carrers, Zazpi Kaleak en eusquera). En els seus orígens, el centre de la ciutat tenia tres carrers que es van ampliar fins als set (Somera, Artecalle, Tendería, Belosticalle, Carnicería, Barrencalle i Barrencalle Barrena). Estrets, empedrats, de vianants i plens de bars i botigues conviden a passejar-s’hi amb calma, com farem nosaltres. Voltarem també, les seves places més conegudes i boniques, com la plaça Nova o la Plaça Unamuno, a pocs metres de la casa natal d’aquest escriptor basc.

En un extrem es troba el Mercat de la Ribera, on entrem tot i ser migdia i tenir gairebé totes les parades tancades. És el mercat cobert més gran d’Europa (deu mil metres quadrats), en estil Art Decó i grans finestrals. Tot i que nosaltres no ho veurem, en principi s’hi poden trobar els productes més frescos de proximitat i del cantàbric.

Un cop vist continuem recorrent els carrers del casc antic i ho aprofitem per dinar. Farem un menú al restaurant Pentxo. Menjarem molt bé i bé de preu, la Clara pèsols amb pernil i llobarro a la bilbaïna i jo fideuà amb calamarsons a la tinta, braó i goxua (que en eusquera vol dir “dolç, bo”). La goxua són uns postres típics de la cuina basca, concretament de l’alabesa. Va ser creats pel pastisser Víctor Sosoaga, inspirant-se en la crema catalana, i consta de tres capes: una de nata muntada, una altra de pa de pessic “emborratxat” i una de crema pastissera, amb sucre cremat per sobre.

Havent dinat acabem la volta pels carrers que, mica en mica, es tornen a anar animant a mesura que comencen a obrir les botigues. Passem, també, per davant la Catedral de Sant Jaume, gòtica (construïda entre finals del segle XIV i principis del XV).

Sortim dels Set Carrers tot passant pel teatre Arriaga, amb una façana que és considerada una de les més boniques del País Basc. D’estil neobarroc, de finals del sigle XIX, aquest edifici està dedicat al compositor bilbaí Juan Crisóstomo de Arriaga, conegut com el “Mozart basc”. Tot seguit, aprofitant que hem de comprar alguna cosa per sopar i pels propers dies, fem una volteta ràpida per la Gran Vía, una gran arteria comercial (que la Clara també aprofitarà per fer un gelat de mango).

Hem deixat el passeig en barca per la ria pel final expressament (hem comprat els tiquets per internet fa una estona). D’aquesta manera també descansarem una mica (segons el mòbil de la Clara avui ja hem fet uns set o vuit kilòmetres). Durant una hora recorrerem la ria conformada per les desembocadures dels rius Nervión i Ibaizábal. Val la pena gràcies a les explicacions que ens donen, via app al mòbil. A ritme de vaixell anem passant per diferents ponts, el museu Guggenheim, la Universitat de Deusto, l’edifici del Tigre, la grua Carola (situada en els dics del Museu Marítim), la Torre Iberdrola o l’estadi Sant Mamés, entre altres. Un bon comiat.

Contents, la visita a aquesta ciutat ha valgut la pena i ha set molt millor del que ens esperàvem (sempre ha tingut, segurament, una injusta fama de no ser gaire bonica), tornem al càmping per sopar, descansar i decidir que farem demà.

LA CAMINADA

Dia 4: Ruta del Flysch (Zumaia - Deba)

Avui ha de fer una mica més de bo i ahir vam decidir canviar una mica de plans. La idea era anar primer a Zarautz, però preferim anar sense presses i començar la caminada des del càmping mateix (sense haver d’agafar el cotxe, que també s’agraeix). Farem la Ruta del Flysch, calculant que la millor hora per estar al millor punt serà a les sis de la tarda, quan la marea estarà baixa.

Sortim del càmping a quarts d’onze en direcció a Deba. Baixem una mica per passar pel costat d’una depuradora i ens enfilem tot travessant una carretera, per un pont. Aquest primer tram el farem entre boscos, excepte l’última pujada.

La primera parada és al cim de Santa Katalina, una ermita del segle XVI que va ser reconstruïda en estil neogòtic al segle XIX. Solitària, dalt d’un turó era un punt de referència pels mariners i pescadors de la zona. De fet, aquesta santa era molt venerada per pescadors i mariners i a pràcticament tots els pobles i ciutats de la costa basca hi ha capelles, ermites i esglésies en honor seu. Des d’aquí hi ha uns vistes molt boniques a la costa, a més de diferents plafons informatius de la zona. Ens hi entretenim una bona estona.

Tot seguit baixem, entre prats de pastura, per un tram que coincideix amb el camí de Sant Jaume per la costa. D’aquí fins a Deba anirem trobant un bon grapat de peregrins. Passem per la curiosa ermita de Sandroke, molt quadrada però amb un bonic porxo.

Fem una volta per Deba, amb algun racó bonic, però res de l’altre món. Només destaca la seva església de grans dimensions, amb uns murs exteriors austers que fan que s’assembli més a una gran torre que a un temple. Va ser construïda entre els segles XV i XVI, d’estil gòtic-renaixentista, quan el port d’aquest poble era un dels més importants del Cantàbric, conjuntament amb els de Bilbao i Santander. La seva portalada, el seu interior i el seu claustre són d’una gran bellesa i està considerada com una de les millors obres del patrimoni arquitectònic religiós basc.

Aquí agafarem el tren. Per culpa d’una mala indicació tindrem algun problema amb els bitllets, tot i que de solució fàcil un cop arribem a Zumaia (és veu que passa cada dos per tres i no som els primers, ni serem els últims). Més o menys en passa un cada hora i només ens haurem d’esperar mitja hora.

Entre túnels i vegetació no es veu res de paisatge i en menys de deu minuts arribem a Zumaia. Caminem una mica i dinem en un banc davant unes drassanes.

Seguint les marques del GR fem una volta innecessària per passar per davant el Centre d’Interpretació del Flysch. Innecessària perquè a aquesta hora està tancat i no el podrem visitar (què hi farem, llàstima, perquè segur que ha de valer la pena, i més fent aquesta ruta). 

Tot seguit ens enfilem fins a l’ermita de sant Telmo, molt fotogènica gràcies a la seva ubicació, sobre uns penya-segats sobre la platja d’Itzurun. Tot caminant fins a la Punta d’Algorri tenim el primer contacte amb el Flysch. La punta, també, és un magnífic mirador de la costa i aquest tresor geològic. Al mirador de la rasa mareal, que hi ha sota seu, hi ha alguns plafons informatius sobre la geologia i els delicats ecosistemes de la zona per ajudar a entendre-la. És un dels indrets més bells de la ruta i baixo fins a l’estreta platja que hi ha sota seu.

Un flysch és una formació estratigràfica formada per roques sedimentàries que es dipositen en fàcies (“capes”) compostes per una alternança de capes de roques dures (calcàries o pissarres, entre d'altres) intercalades amb d’altres de més toves (com el gres argilós). Aquesta disposició en capes fines afavoreix  una erosió diferencial, on les capes toves són desgastades amb major facilitat, cosa que fa que les capes dures es quedin sense suport, ressaltin en el terreny i s'erosionin més fàcilment però, alhora, protegeixin a les toves. L'edat d'aquestes formacions va del Cretaci inferior a l'Oligocè. El seu aflorament va ser degut, en aquest cas, a la col·lisió de les plaques tectòniques Ibèrica i Europea durant l'orogènia alpina (quan es van formar els Pirineus), quedant exposats materials que contenen informació de més de cinquanta milions d'anys d’història de la Terra. Es tracta d'un llibre obert que conté informació biològica, a través del seu contingut en fòssils, que també explica crisis biològiques, canvis ambientals i climàtics que hi van tenir lloc. La importància científica i paisatgística dels flysch ha fet que formin part del Geoparc de la costa Basca i que s'hagi declarat, a la zona de Deba-Zumaia, com a biòtop litoral protegit.

Baixo fins a la platja, que de moment encara només deixa entreveure una mica la seva rasa mareal. Tenim algunes rutes que passen ran de mar, però sembla de mal caminar i decidim fer la clàssica. D’aquí, doncs, ens enfilem cap a l’interior, deixant la línia de costa una mica al marge. Ho farem entre verds prats de pastura, que ens recorden a les illes Açores, i alguna vinya (suposem per fer el famós txacolí de la zona). Tot caminant tindrem la sort de poder veure bé un bonic lluert (i alguns llimacs). Des de la part més alta tenim vistes a les muntanyes de més a l’interior, tapades de núvols. Fa, per variar, un dia gris i el sol gairebé no es deixarà ni veure.

Passem per l’Àrea de Pícnic de Galarreta, un bon lloc per descansar i començar alguna ruta més curta. Aquí el més espectacular, però, és l”aterrisada” que faig pel terra després d’omplir la cantimplora a la font. La Clara la sent d’un bon tros lluny i un parell de senderistes com nosaltres és faran un tip de riure. Per sort només em farà mal a la dignitat i a l’amor propi.

D’aquí el camí ja gairebé sempre és de baixada, ara combinant prats amb boscos, i mica en mica apropant-nos altra vegada al mar. La següent parada és al mirador de Portutxiki, amb bones vistes a la costa.

Poc més endavant baixem a la cala de Sakoneta, a l’hora justa que hi volíem ser: la millor, en marea baixa. En aquesta platja hi ha una de les millors formacions de flysch de la rasa mareal entre Deba i Zumaia. En els seus penya-segats els estrats originalment horitzontals es mostren en posició vertical. A banda de la seva curiositat geològica és un indret màgic, d’una gran bellesa. Ens hi passegem i fem fotos per totes bandes. Val la pena acostar-se a tocar del mar per tenir una perspectiva diferent i original.

Una rasa mareal és una plataforma rocosa costera, al nivell de la marea baixa, que apareix davant un penya-segat rocós (o, dit d’una altra manera, només és visible amb la marea baixa). Aquestes rases són fruit de l’erosió marina dels cingles i només es produeixen quan coincideixen una sèrie de factors, com són el tipus i la disposició en capes de les roques i una diferencia intermareal significativa (altura entre la marea alta i la baixa), sent un factor habitual que el penya-segat estigui format de flysch. La rasa mareal de la costa basca, en especial el tram entre Zumaya i Deva, és un dels millors flysch mundials i s’hi poden apreciar totes les seccions del Paleocè, des de la primera capa fina a la última, amb una excel·lent conservació del registre fòssil.

D’aquí, resseguint els penya-segats, anem a la platja de Mendata, on s’ha de baixar per una corda, fàcil, però que dona un toc d’aventura a la caminada i on continuem gaudint d’aquest espectacular paisatge. Ho aprofitem per berenar amb calma.

Al marge del seu interès geològic, la rasa mareal és un dels ecosistema més rics i complexes del litoral basc. Les seves basses són veritables aquaris naturals on hi viuen gairebé dues-centes  espècies de flora i fauna de comunitats planctòniques i bentòniques, com peixos, crustacis, mol·luscs o equinoderms, que queden al descobert al baixar la marea. M’hi entretinc una mica, menys del que m’agradaria, però hi podem observar pegellides, cargols, gambetes i alguns peixos. Entre una cosa i l’altra, en gaudim molt.

Ens costa marxar. Ens tornem a enfilar per desviar-nos de seguida a Mendatagaina, el cim d’un petit turó que fa les funcions de mirador, des d’on podem contemplar les platges d’on venim, i que, mica en mica, es tornen a quedar sota l’aigua mentre va pujant la marea.

Fem drecera per arribar al càmping, on arribarem al voltant de les vuit. Per sopar i preparar la ruta de demà.

SOL, JA ERA HORA!

Dia 5: Gaztelugatxe, Bermeo, Mundaca, Matxitxaco i platges de Laga i Laida

Avui anem una mica més d’hora. Tenim una hora i quart de camí, però al menys la meitat no serà de peatge. Encara està núvol però, per sort, per fi, sortirà el sol. Farà una miqueta de xafogor, però ens serà igual.

Comencem el dia a Bermeo. Ens decep, tot hi que té racons bonics. Com la porta de Sant Joan, del segle XIV, l'única de les set portes d'accés de l'antiga muralla medieval que envoltava la ciutat. Era la sortida per als locals que anaven a l'emblemàtica ermita de Sant Joan de Gaztelugatxe. També la plaça Sabino Arana, amb un quiosc de música al centre, l’ajuntament i l'església de Santa Maria, un dels millors exemples de neoclàssic a Bizkaia. Pel casc antic algun edifici aquí i allà. Segurament, però, el més bonic és el port, amb cases acolorides, vaixells de pescadors, dues antigues fonts que abastien d'aigua els vaixells que anaven a Flandes o Amèrica (seques, després d’un terratrèmol), i algunes de les escultures que s’han convertit en un dels atractius turístics de la ciutat, com la Olatua, que representa una onada, i l'emotiva Última onada, últim alè, que mostra un nàufrag davant la presència d'un jove i el seu gos. N’esperàvem una mica més.

El que ens agrada més, almenys a mi (a la Clara no tant), és el museu dels pescadors. Situat a la Torre Ercilla, del segle XV, és un dels pocs museus del món dedicat exclusivament a mostrar com era la vida dels Arrantzaleen, els pescadors bascos. Explica els seus costums, la seva organització gremial, com eren les seves embarcacions o les tècniques de pesca. A més, també s’hi explica la desconeguda i curiosa història de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euzkadi republicana, durant la Guerra Civil, formada principalment per pescadors.

Com que anem bé de temps, reculem una mica i anem a visitar Mundaka (que presumeix de tenir una de onades d’esquerra més llargues del món, sent un conegut destí de surf). Aparquem i comencem per l’ermita de Santa Katalina, del segle XIX, situada en una petita península en un indret bonic i amb bones vistes a la costa. D’aquí, tot passejant anem fins l’antic port de pescadors, amb boniques cases de colors que conformen una imatge de postal (amb edificis com el Casino i l'actual biblioteca, que va ser un antic hospital de pelegrins del Camí de Sant Jaume). Tot passejant pel casc antic anem fins a l'església de Santa Maria de l'Assumpció, construïda al segle XVI, combinant els estils gòtic i renaixentista, amb bones vistes a la desembocadura de la ria d'Urdaibai, ara amb marea alta. Per gustos... ens agrada més als dos, per mi està bé, sense més, però la Clara en queda enamorada.

Anem a comprar menjar a un supermercat i anem a aparcar a Gaztelugatxe, on ens haurem d’esperar una bona estona. Per regular l’entrada s’ha de treure un tiquet gratuït que marca l’hora de visita (cosa que vam fer ahir per internet). Ho aprofitem per dinar i anar al lavabo. 

Quan arriba l’hora baixem cap a Gaztelugatxe, que juntament amb el Flysch, és una de les visites més esperades d’aquest viatge. Nosaltres ho coneixíem d’abans, però el lloc es va fer famós gràcies a “Joc de Trons” on es veu que era la fortalesa Rocadragón (la sèrie no l’hem vist, ni segurament la veurem tampoc). Val a dir que el seu nom significa "castell de roca" en eusquera (gaztelu és castell i aitz roca). De seguida podem contemplar la típica imatge d’aquest illot convertit en península per un camí artificial que l'uneix a la costa, amb l'ermita de Gaztelugatxeko Doniene (Sant Joan de Gaztelugatxe, en eusquera), del segle X (reconstruïda i modificada en segles posteriors).

Un cop a baix, el pont es converteix en un estret camí de dos-cents quaranta-un esglaons que s’enfilen a l’ermita fent diferents ziga-zagues, sent una de les escales més espectaculars del món. Al seu final hi ha la petjada que, diuen, va deixar-hi Sant Joan Baptista. Trepitjar-la porta bona sort i si, a més, toques la campana de l’ermita tres vegades mentre demanes un desig, es complirà... no vam fer una cosa ni l’altra, tot i que tampoc ens podem queixar. L’indret, i la costa que els envolta, són espectaculars. Hem esperat al dia en que era més segur que faria sol i ha valgut la pena.

A la tornada, tot i refrescar-nos a la font de baix, acabem la pujada ben suats... i amb ganes d’anar-nos a banyar. Volíem acabar el dia a Mutriku, però canviem de plans i farem una mica de platja.

Abans, però, tot marxant, farem una altra parada. Ens desviarem fins al cap Matxitxako, la punta situada més al nord del País Basc, amb dos fars: el vell de 1852 i el nou de 1909. És un bon mirador de la costa i un lloc ideal, en l’època adequada, per a l'observació d'ocells i cetacis. Està bé, no és un lloc per anar-hi expressament, però desviar-s’hi tot anant a Gaztelugatxe val la pena.

Després de fer uns quants kilòmetres més ens aturem a la platja de Laida, la més gran de la ria de Mundaka. De fet, tot el que al matí era mar des d’aquesta població, s’ha convertit amb un immens sorral. Imagino que, com a mediterrani que soc, gens acostumat a les marees, aquest canvis de paisatge tan brutals sempre m’han fascinat.

Com a platja, però, no ens acaba de convèncer i continuem fins a la de Laga, més bonica però amb molt més onatge. De fet hi ha bandera vermella i només es permet el bany en un punt concret. Entre una cosa i l’altra, però, ja ens ha passat la calorada i només ens hi ficarem de peus.

Massa tard per fer la caminada a Sant Pedro de Atxarre, que al final ens quedarà pendent per una altra ocasió, però no prou com per tornar de seguida cap al càmping, decidim passar de peatges i, encara que tardem una mica més, tornar per la carretera de la costa. Ni que sigui de passada, d’aquesta manera podem veure pobles bonics com Ea o Ondarroa (que ens dona la sensació que són igual o més bonics que alguns que hem visitat i, en canvi, no surten a cap guia, ja acostuma a passar això...).

Dutxa i sopar al càmping.

POBLES

Dia 6: Mutriku, Lekeitio i Gernika

Ens llevem i plovisqueja una mica, ara sí, ara no, quatre gotes mal comptades. Marxem més o menys a l’hora de sempre mentre el cel s’aclareix una mica. Al final fins i tot tindrem alguna ullada de sol escadussera.

La primera parada del dia avui la tenim ben a prop: Mutriku, un altre poble costaner. Aparquem al centre i passegem pel seu casc antic, tot baixant cap al port. Amagats entre els seus estrets i empedrats carrers, anirem descobrint diferents palaus dels segles XV, XVI i XVII, amb  balcons forjats, ràfecs decorats i escuts enormes (com els palaus Arrietakua, Zabiel, Montalivet o Olazaharra Mizkia). Gairebé arribant al port passem per la Torre Berriatua, una de les edificacions d'estil gòtic més ben conservada de tot Gipuzkoa, i l’antiga Llotja de peix, amb unes impressionants arcades que sostenen la seva estructura. El port de Mutriku és un dels més antics d’Euskadi.

Una mica més enllà hi ha dues piscines naturals que ens criden l’atenció, no per la seva bellesa, sinó per com funcionen. S’omplen d’aigua al pujar la marea i es mantenen així, renovant l’aigua en la següent marea. Gratuïtes i amb tots els serveis, llàstima que no fa un dia com per banyar-s’hi.

Un cop vistes continuem el passeig pel cas antic tot passant per la plaça Txurruka, la plaça principal del poble, amb l'església Nostra Senyora de l'Assumpció (neoclàssica), el monument a Txurruca, l'ajuntament i un altre palau, Galdona. Està bé.

Com que se’ns acaba el temps, hem aparcat en zona blava, per fer l’última visita agafem el cotxe. No és gaire lluny ni estarem gaire. El Museu Nautilus és molt petit i de seguida està vist. Hi ha una bonica col·lecció de fòssils que s’han trobat al Flysch Negre de Mutriku. A mi m’encanta, però per a la Clara ha set una pèrdua de temps que em recordarà força temps després (i que li hauré de compensar d’alguna manera).

La següent parada tampoc és gaire lluny, a Lekeitio. Deixem el cotxe als aparcaments de l’entrada del poble. Anem al centre tot caminant i de seguida ens passegem pels carrers empedrats del seu casc antic, l’antic barri de pescadors, amb racons bonics.

D’aquí anem cap al port on podem gaudir, sense buscar-ho ni saber-ho, de les festes de Sant Pere. S’hi fa una curiosa cerimònia, la Kilin-Kala, que no veurem (ja l’han fet), i a continuació el tradicional ball de la Kaxarranka, on un dansaire balla en un cofre sostingut per vuit mariners en diferents llocs del poble i finalment davant de l' Ajuntament (on ho veiem). Se celebra almenys des del segle XV i el seu origen és de quan els confrares elegien anualment dos majordoms perquè cuidessin i repartissin els guanys de l'any. Els béns i documents de la Confraria es guardaven en un cofre i el dia trenta de juny es traslladava des de la casa del majordom sortint fins a la casa del majordom entrant. Actualment aquest cofre es conserva a la Confraria i és el que sosté el dansaire de la Kaxarranka. La indumentària antigament era diferent, el dansaire simbolitzava Sant Pere, i al seu costat, hi anaven dos homes que representaven Sant Andreu i Sant Joan. Això va provocar al durs conflictes entre el clergat i els mariners en el segle XVII, i  el conflicte no va acabar fins un segle més tard, que es va adoptar una vestimenta de caràcter civil, que és la que es fa servir avui dia (frac, camisa i pantalons blancs, mocador vermell al coll, un clavell vermell a la solapa, un barret de copa alta a la mà dreta i un banderí vermell amb les insígnies de Sant Pere a l'esquerra). Curiós.

Tot seguit passegem pel port i les terrasses del seu passeig marítim, tot buscant un lloc per dinar abans no s’acabi del tot la festa i estigui tot ple. Estem de sort i al Mantxua encara hi queda una última taula per dos. Hi menjarem molt bé, la Clara un plat combinat i jo un entrecot de vedella i pastís de formatge.

Havent dinat fem una volta pels racons que més ens han agradat, per veure’ls sense la gentada del matí. També per la Basílica de l'Assumpció de Nostra Senyora, del segle XV, gòtic tardà basc, impressiona per les seves dimensions. Notem el cansament acumulat i tot i que és un dels pobles més bonics on hem estat (per mi el segon després d’Hondarribia), deixem per una altra ocasió el far de Santa Katalina i el mirador de Lumentza (que fan cara de valer força la pena).

Agafem el cotxe i anem cap a l’última visita del dia: Gernika, per variar una mica. Hi havia estat d’adolescent i tenia ganes de tornar-hi. També pel seu simbolisme.

Aparquem al costat del refugi antiaeri Astra, però estan fent obres i està tancat. No era de les visites imprescindibles, almenys per a nosaltres, però ho haguéssim aprofitat. D’aquí anem al museu d’Euskal Herria, al palau barroc d'Alegria, que ens sembla, com es diria ara, una mica “random”, amb bones explicacions i amb algunes seccions més interessants i d’altres no tant, sobre la cultura i història del País Basc. Ens agrada.

Al seu costat hi ha la Casa de Juntes (que no visitarem... la compensació del museu Nautilus) i  el Roure de Gernika, ambdós supervivents del bombardeig, dues icones per al poble basc ja que representen les seves llibertats. A la Casa de Juntes és on es celebren els plens de les Juntes Generals de Bizkaia i al Roure de Gernika, la presa de possessió i el jurament del Lehendakari (president del Govern Basc). La tradició situa el segle XIV com a època de naixement de l'arbre més antic documentat, l'anomenat Arbre Pare, que provenia d’una roureda anomenada "l'Antiga" i s'estima que va néixer el 1334 i va viure fins al 1881. L'arbre actual és el descendent d'un anterior, l'Arbre Vell (que alhora era descendent de l’Arbre Pare), el tronc del qual es conserva als jardins del voltant. El 2004 va ser declarat mort, i va ser substituït per un dels seus plançons a la primavera del 2005. Per assegurar-ne la seva continuïtat diversos plançons estan dispersats arreu del món.

D’aquí anem al Parc dels Pobles d'Europa, un espai verd on hi ha les escultures Gure aitaren etxea (La casa del nostre pare), d'Eduardo Chillida, per commemorar el 50è aniversari del bombardeig, i Large Figure in a Shelter (Gran figura en un refugi), de l'escultor britànic Henyy Moore.

Ja fora el parc, una mica més enllà, hi ha un mural (que imaginàvem més gran) que reprodueix el cèlebre quadre de Picasso, que mostra persones, animals i edificis destrossats per la violència i el caos generat per les bombes. Aquest municipi que va patir un terrible i esgarrifós bombardeig per part de la Luftwaffe nazi i l'Aviazione Legionaria, al servei de la causa franquista, causant la mort de molts innocents i la destrucció de gairebé tots els seus edificis, commocionant gran part del món i convertint-se en un símbol mundial dels horrors de la guerra.

Tot passejant pel centre fem una última visita a l’interessant i impactant Museu de La Pau, un referent en aquest tipus de museus. Recorda aquell dilluns, 26 d'abril de 1937, dia del bombardeig, a més de reflexionar sobre la pau i les seves derivades en diferents sentits. Està molt bé.

Tot anant cap al cotxe per tornar cap al càmping, pel centre, aprofitem per menjar-nos un gelat. Torna a plovisquejar una mica, ara sí, ara no.

CONTRASTOS

Dia 7: Gasteiz (Vitòria) i Zarautz

Sortim a quarts d’onze, més tard del que hem anat fent habitualment. Passem, d’entrada, pel típic paisatge que ens ha anat acompanyant aquests dies, muntanyes més o menys ondulades ara recobertes de prats, ara de de boscos o, més sovint, de plantacions d’arbres. Amb valls estretes que, quan s’eixamplen una mica, de seguida són ocupades per pobles, ciutats i polígons industrials. A mesura que baixem cap al sud, avui anirem a Gazteiz, però, les muntanyes mica en mica es van suavitzant fins a convertir-se, finalment, en una gran plana agrícola.

El trànsit, un cop arribem a la capital, en comparació a les altres capitals, és més amable i fluid, cosa que sempre s’agraeix. Aparquem al centre (pagant), al costat de l’Artium, el museu d’art modern de la ciutat (que no visitarem). Avui tindrem estones de sol i núvols.

Tot passejant d’entrada pels carrers més comercials, comencem la visita per la bonica plaça Nova, un quadrat perfecte, amb edificis porticats d'estil neoclàssic (amb l’ajuntament). D’aquí anem a la veïna plaça de Virgen Blanca (o plaça Vella), segurament un dels millors racons de la ciutat, envoltada dels típics edificis del país, de cases amb façanes blanques i cridaners balcons. Hi hauria d’haver les famoses lletres gegants de “Vitòria-Gasteiz”, una escultura vegetal de molsa que simbolitzen la designació d'aquesta ciutat com la capital verda d'Europa... però no hi són, tot i que les busquem per totes bandes (fins i tot a les fotos un cop a casa, per si ens havia passat algun racó). Estan preparant la sortida del Tour de França per al cap de setmana, serà per això?

D’aquí anem cap als Jardins del Obispo, tot passant pel costat del parlament basc i la catedral de María Inmaculada, més coneguda com a catedral Nova. D’estil neogòtic, hi entrem i fem una visita ràpida. Està bé.

Passem altra vegada per la Virgen Blanca i ens enfilem a la veïna plaça del Matxete, un bell racó on hi ha la portalada de l'església de Sant Miquel, els Arquillos de Vitoria (un carrer amb porxades), l'església de Sant Vicenç i el palau de Villa Suso, d'estil renaixentista. Continuem la ruta pel casc antic, situat sobre un turó i que conserva l'antic traçat medieval en forma d'ametlla. Passegem per fotogènics carrers de vianants, que sovint conserven el nom dels gremis que els ocupaven durant l’edat mitjana: Correria, Ferreria, Sabateria, Pintoreria, Ganiveteria... També passem per alguns dels seus palaus, com els d’Escoriaza-Esquivel,  Montehermoso, Villasuso o la casa del Cordón. Ens agrada.

Dinem molt bé, de menú, a un restaurant del que, per desgràcia, no puc recordar el nom. La Clara musclos i llobarro i jo revuelto d’ous, patata i bacallà, entrecot de segon i iogurt i pastís de formatge de postres (els meus i els de la Clara).

Havent dinat acabem de fer la volta. La idea era visitar la catedral de Santa Maria, però només es pot fer de forma guiada, dura una hora i mitja... i ens fa una mica de mandra, tot i que aquest temple va servir d'inspiració a Ken Follet per al seu bestseller “Un Món sense fi”. De fet, davant seu hi ha una estàtua de l’escriptor a mida real, on la Clara s’hi fa la foto de rigor. Passem per la bonica Plaça del Burulleria, envoltada d’antics edificis medievals.

Per tota la ciutat es poden veure diferents murals, com a Penelles (a la Noguera). De tots els estils, alguns ens agraden més, d’altres menys. De fet, es pot fer la “Ruta dels murals”, tot i que nosaltres ens hem conformat en anar contemplant els que hem anat trobant pel camí, que han set un bon grapat. Aquestes obres d'art urbà van néixer el 2007 com un moviment col·lectiu entre artistes i veïns de la ciutat, creant un veritable museu a l'aire lliure.

Quan acabem passant pels mateixos llocs, decidim marxar. La idea era a la tarda fer l’anella verda de la ciutat en bici, però la Clara té una infecció d’orina, i de moment anirem només a fer una passejada pels aiguamolls de Salburua i el Centre d'interpretació Ataria, amb una bona exposició i bones explicacions sobre aquest ecosistema, a més d’un bell i modern mirador (tot i que, per l’hora que és, només veurem algun ànec coll-verd).

Com que no acabem de millorar i ja és una mica tard per fer-ho tot, decidim tornar cap al càmping. Tenim una hora de camí que la Clara aprofitarà per dormir una mica a veure si així es refà.

Per sort, sembla que millorà i per acabar el dia anem a fer una volta per Zarautz, l’última visita “prevista” que ens queda pendent. Com que no n’esperava res, no em decep, només constato el que em pensava: que no val gaire la pena, tal i com recordava. Té una llarga platja de sorra fina, diuen una de les millors del País Basc, amb un també llarg passeig marítim... no gaire millor ni pitjor que el de Platja d’Aro o Salou. Personalment no m’agraden gaire ni un ni els altres. En un extrem hi ha el Palau de Narros, un edifici del segle XVI, on estiuejava la reina Isabel II d'Espanya, convertint aquesta localitat en un dels destins de vacances favorits dels aristòcrates i gent de classe alta de l'època. A l’altre extrem hi ha el restaurant de Karlos Arguiñano, però com que cap dels dos som mitòmans i tant ens fa, no ens hi acabem d’apropar. També, i aquí si ens sap una mica de greu no anar-hi, però notem el cansament de tots aquests dies, el Biòtop Protegit d'Iñurritza, un espai protegit format per dunes, aiguamolls i un estuari que es poden contemplar des d'una passarel·la de fusta.

Girem a mig passeig i tornem tot passant per alguns dels carrers de l’interior, on hi ha alguna interessant antiga torre d’estiueig. Per acabar fem la visita pel casc antic, que sense ser res de l’altre món, està prou bé. Amb alguns punts interessants com l’església, gòtica, del segle XV, la plaça del Mercat, presidida per l'Ajuntament (Casa Portu), el carrer Nagusia, on hi ha la Torre Luzea, del segle XV, i la Casa Makatza, o la plaça de la Música.

Aprofitem la volta per fer unes últimes compres i un gelat al passeig marítim. Sopem al càmping, descansem i planifiquem l’endemà.

TRIANT

Dia 8: Itxaspe - Olite - Taradell

Ho recollim tot, desparem i marxem més o menys a la mateixa hora que cada dia. Fa un dia gris, per variar. Improvisant, abans de tornar cap a casa, jo aniria a Getaria i Olite, però la Clara diu que només un lloc...  i trio el segon, per fer una cosa una mica diferent (Getaria seria més o menys el mateix que ja hem anat veient).

Tornem per on vam venir, ara, però, fent parada a Olite. Aparquem a l’entrada del poble, entrem per l’antiga porta medieval del casc antic i comencem a passejar pels seus carrers. La primera visita és a la bonica església de Santa María la Real, gòtica, amb un original atri que fa que sembli que hi entris per un claustre, i una bella portalada, amb la seva policromia original (restaurada). Està junt amb el castell, on anem tot seguit.

El castell o Palau Reial té dues parts: el Palau Vell, ben bé al costat de l’església, i que és un Parador Nacional, i el Palau Nou, que es pot visitar. És l’obra magna del rei Carles III «el Noble» (1387-1425) i la seva esposa doña Leonor, i l'emblema més representatiu de l’antic Regne de Navarra. El malbaratament econòmic, la creativitat i el caprici van convertir-lo en un dels palaus més esplèndids d'Europa a la seva època. És un complex conjunt irregular de torres, estances (tenia tantes habitacions com dies l'any, segons paraules del rei), galeries, jardins (fins i tot amb un petit zoo) i patis, que li donen un aspecte anàrquic i una singular i majestuosa silueta exterior.

Després de la conquesta de Navarra al 1512, amb alt i baixos, va anar patint una lenta decadència, fins que a la Guerra de la Independència, al 1813, va ser cremat, pràcticament destruït i abandonat. Es va començar a restaurar l’any 1937, i s’hi ha anat fent coses fins a l’actualitat. En visitem tots els racons, incloses les cambres reials, i ens enfilem a totes les seves torres, entre altres, la de l’Homenatge, la més alta, la de les Tres Corones, de forma capritxosa,  i la dels Quatre Vent, des d’on hi ha, també, molt bones vistes al poble i a la plana que l’envolta, amb moltes vinyes. És espectacular i hem ben encertat venint aquí, ni que hagi estat una mica sense voler (de fet, gràcies a haver vist el cartell de l’autopista, el primer dia). 

Un cop vist tenim temps de fer una volta pels carrers del poble. La veritat, però, ens que ens decep una mica. Esperàvem un poble medieval, i li falta una mica. No és lleig, però res de l’altre món.

Dinem en un aparcament al costat de la carretera, una mica més enllà. Com que encara és d’hora i segons el maps només són vint minuts més sense peatges, canviem de ruta i passem per Osca. Per nacionals i carreteres secundàries, sovint per amples planes cerealístiques, al voltant d’aquesta ciutat ens agrada veure, de lluny, els Mallos de Riglos que tant ens van agradar, i la Sierra de Guara, que tenim pendent des de fa massa temps. Fa calor i encara en farà més a l’alçada de Lleida i Manresa, i un cop a casa encara estarem a vint-i-set graus... cap dia hi hem arribat. Aquests dies hem trobat a faltar una mica el sol... però ara trobarem a faltar la fresqueta.