Bocairent

Més que una caminada, una llarga passejada per alguns dels racons més interessants d'aquest bonic poble. La visita, entre altres, a la Cava de Sant Blai i a les singulars Covetes dels Moros, valen molt la pena..

BONICO, BONICO

Quan em llevo, a quarts de nou. Aquest any les meves vacances seran força més a prop. És el que té haver de canviar el cotxe. I el posarem a prova. Calculo, també, que hauria de tenir temps de sobres per arribar d’hora, tot i que continuaré fent el meu “no vull pagar” particular (que és, des de fa anys, directament, no passar per autopistes, i encara menys en viatges de “plaer”).

Faig els aproximadament sis cents kilòmetres en unes set hores. En part, també, perquè ara per dinar, ara per pixar, ara per posar benzina, ara perquè tic set... més que fer una parada cada dues hores, l’acabo fent cada hora. Pel camí, tota una transició ben interessant: dels camps de cereals de la Plana, a les vinyes del Penedès, a les oliveres de les terres de l’Ebre, als cítrics de les planes costaneres valencianes, fins a, una altra vegada, les oliveres de l’interior d’Alacant. I més que una transició, també, un canvi ben sobtat i tot un contrast, del domini de les senyeres i estelades, al de les banderes espanyoles, tot just passat Alcanar.

Un esquirol em dóna la benvinguda al càmping, al bell mig de la serra de Mariola. M’haig d’esperar a que obrin i ho paro tot amb molta calma. De fet no hi tinc gaire feina i en prou feines m’hi estic una hora. Com què no estic gaire cansat, segurament per haver fet tantes parades, decideixo fer alguna visita improvisada per aprofitar la tarda. Com que no hi comptava, curiosament, no tinc res preparat. Faré cas al que em diuen a la recepció i aniré a Bocairent.

 La intenció és fer una passejada pel poble, però s’acabarà convertint en tota una caminada. Aniré de sorpresa en sorpresa. Aparco al cotxe al cementiri, des d’on hi ha una vista al poble espectacular, i hi baixo pel pont de Darrera la Vila, el més antic i que hi servia d’accés (l’any 1563 el van qualificar com el més gran i elevat del regne). Em salto les covetes del Colomer, tancades, passo per les restes d’antigues cases medievals i vaig cap a la cava de Sant Blai (un pou de gel). Hi arribo just a temps per visitar-la, falta poc perquè tanquin i només tindré un quart per veure-la (de sobres). La noia que ven les entrades en fa una breu però molt bona explicació. Tot i que sé que n’hi ha de molt ben conservats, els que he vist fins ara per Catalunya sempre han set petits i/o mig enrunats. Per fi tindré l’oportunitat de veure’n un de sencer i en bon estat. És molt bonic, s’hi entra per una galeria inferior que fa vint metres de llargada i u amb vuitanta d’alçada (hi passo rascant el sostre). Al seu costat hi ha una sèquia de desaigua, una particularitat deguda a una altra particularitat: aquest pou de gel està completament excavant a la roca, una roca que no és impermeable. La cava fa onze metres de profunditat per gairebé vuit de diàmetre, conserva la porta al nivell superior, per on els nevaters hi introduïen la neu, i els murs interiors estan revestits d’un material rogenc.

Al mateix lloc compro l’entrada per les Covetes dels Moros. També amb el temps just per fer l’última visita. Tal i com m’han dit, m’espero a baix de l’escala per entrar-hi fins que em crida el guia i em fa l’explicació. Són un grup d’una cinquantena de coves artificials excavades i penjades en una cinglera, disposades en tres o quatre nivells diferents, amb orificis d’entrada en forma de finestra (antigament, de difícil accés). Probablement dels segles X i XI, d’origen berber o agadir, es pensa que inicialment estaven aïllades les unes de les altres i tenien la funció de sitges i magatzems. Actualment estan totes intercomunicades per trencaments de les parets i per pouets-xemeneia entre pisos, també antics (i sense que es conegui perquè). Després de l’explicació, les recorro sol, al meu aire, com m’han dit, d’una cova a una altra com un joc, buscant el pas a la següent (en alguna és necessita estar una mica en forma, costa una mica, s’ha d’anar a quatre grapes o m’haig d’ajudar amb alguna corda, quan hi són). Impressionant i tota una sorpresa. M’agrada molt.

Tot seguit reculo una mica i faig una volta més aviat ràpida pel casc antic, que compta amb un peculiar traçat de carrers, al més pur estil àrab, amb pujades i baixades, escales, voltes, placetes i atzucacs. Carrers empinats, amb racons bonics, torratxes amb flors i nombroses fonts.

D’aquí pujo pel camí del calvari fins a l’ermita del Sant Crist, del segle XVI, i amb boniques vistes al poble... on m’haig de tornar a afanyar a baixar amb temps abans no se’m faci fosc.

Acabo la volta pel poble, tot passant per la plaça major, amb cases renaixentistes, l’església de l’Assumpció (que no puc visitar, per l’hora) i altres ermites. Per consell d’un veí, molt amable, visito les ruïnes medievals, descobertes l’any 2008. Són quatre cases en part excavades a la roca, en què s’hi feien treballs tèxtils, al mateix temps que pervivien les feines de l’horta i la cura dels animals.

Torno a baixar cap al pont tot recorrent les hortes escalonades, amb un interessant sistema de sèquies excavades a la roca. Passo, també, per la Cova d’En Gomar, on al segle XVIII es va construir un molí fariner, que en el segle XVI encara sorprenia per la seua monumentalitat.

Per voler fer una visita tranquil·la, una passejadeta, Déu n’hi do la volta que fet. Torno al càmping Mariola, de fosc. Hi ha molt poca gent i molta marxa avui (diumenge). Començo a fer el que es convertirà en tota una rutina durant tots els dies del viatge: escriure el diari (les notes, per ser exacte), fer el sopar i sopar, preparar la sortida de l’endemà, llegir una mica i dormir. Tinc una sorpresa molt agradable i que m’agrada molt: m’adormo tot escoltant el cant de diversos Gamarussos.

Pla de la Casa

Camina molt bonica per la Serrella. Des del cim de Pla de la Casa les vistes són espectaculars. Pel camí, a més, gaudirem d'un parell de fonts, una cava (pou de gel) i els Frares (unes formacions geològiques singulars).

PRIMERA CAMINADA.

Em llevo d’hora, tot i que no he dormit massa bé (m’he anat despertant força vegades). Ho aprofito i surto del càmping a les vuit en punt... una cosa que no faig gairebé mai i que, en aquestes vacances, faré més d’una vegada... bé, ja diuen que les vacances són per fer allò que no fas normalment (però “lu” meu no deixa de ser curiós).

M’aturo a la primera benzinera que trobo per comprar pa pels entrepans. Serà tota una rutina durant aquests vint dies en endavant (en una benzinera o en forn de pa, el primer que trobo). Fent una mica més de volta del compte arribo a Quatretondeta per fer la primera caminada del viatge, o segona si comptem la d’ahir. Cap a les nou... no ho sé ben bé perquè, ja de normal, no estic gaire pendent del rellotge, i en vacances encara menys.

Segueixo la ressenya del llibre que porto, encara que és bastant fàcil ja que el camí coincideix en un PR i, a més, el camí és força obvi. Passo primer entre oliverars per començar a pujar de seguida entre pinedes i tarteres, una de les característiques d’aquesta serra, la Serrella. Paso per cara Nord i decideixo deixar els Frares per a la baixada, en què, calculo, amb el sol més amunt seran més fotogènics (o, si més no, tampoc serà pitjor). De camí, un parell de fonts, la de l’Espinal i la de la font Roja. En totes dues només un rajolí d’aigua fresca, suficient per refrescar-me de la xafagor que fa (tant pujant, com baixant). A la segona ho aprofito també, per fer els entrepans i menjar-me’n un abans de continuar. El sender pujava, puja i continua pujant de forma més o menys esgraonada (després d’un pla sol seguir una pujada més o menys forta).

Gairebé arribant a dalt, un astor i un falcó peregrí. No m’estranya veure’n, havent com hi ha un munt de cingles. També pràcticament al cim, al pla que li dona nom, un impressionant pou de gel, del segle XVIII, circular, que fa uns onze metres de diàmetre per tretze de profunditat, pràcticament només hi falta la teulada i els arcs que la sostenien.

Les vistes ja pujant són boniques, però un cop al cim, són fantàstiques, i això que només puc gaudir les que hi ha cap a l’oest... a l’est, cap a la costa, boira baixa que ho tapa gairebé tot. M’espero una mica, però sembla que no vol marxar. De fet, m’espero uns metres més avall, en les poques restes d’un castell musulmà, el cim no és del tot apte pels que tenim por a les alçades.

Baixo a bon ritme, calculant que tindré temps de fer una altra excursió a la tarda. Abans, però, em desvio cap als Frares. He encertat, amb el sol més amunt són una miqueta més fotogènics. Són un conjunt d’agulles de roca calcaria, un relleu singular format per un bosc de pedra de grans dimensions, situades en una pendent plena de tarteres. Destaca, també, la impressionant Roca Foradada, fi del sender (si més no per mi).

Reculo per on he vingut, un altre cop per les tarteres de tant mal caminar, de fet n’acabo una mica fart. Per sort, però, ha valgut molt la pena.

Em menjo el segon entrepà al cotxe i, bé de temps, decideixo fer una altra caminada, en principi curta i planera. Aquesta vegada hi vaig directe, a l’anada he vist on l’havia de començar i no em costa gens trobar-ho.

Racó de Sant Bonaventura

Passejada bonica i planera fins als bonics salts d'aigua i les gorgues que el Polop forma entre el Racó de Sant Bonaventura i els Canalons.

FENT EL QUE NO FAIG MAI.

Començo a caminar per la Via Verda d’Alcoi, per l’antic recorregut del tren que unia aquesta ciutat amb Alacant. Al pont de les Set Llunes (tot i que en realitat en té vuit), em desvio cap al Racó de Sant Bonaventura, on el riu Polop forma unes boniques cascades i gorgues, que recorro amb calma.

Com que es relativament d’hora i em trobo amb forces, decideixo continuar pel sender ambiental dels Canalons, on el riu forma algunes gorgues i algun petit salt d’aigua més. És una passejada bonica i curta, per boscos ombrívols i vegetació de ribera, amb un petit toc d’”aventura”, ja que per passar un parell de punts es necessari l’ajut d’unes cadenes (sense dificultat). El sender s’acaba a les boniques parets verticals dels Canalons.

Un cop al final del camí decideixo seguir la meva intuïció per fer la caminada circular, esperant no equivocar-me i que se m’allargui més del compte. Al Racó he vist un enllaç amb el GR, que és just on em trobo. En principi, pujant cap a l’esquerra i seguint-lo hauria de trobar, doncs, l’enllaç... que espero estigui senyalitzat. Encerto, la intuïció és bona i ara gaudiré, a més, d’unes bones vistes a la Vall, amb Alcoi sempre al fons.

Una altra vegada al Racó, decideixo seguir improvisant gràcies al mapa informatiu. Segueixo el Sender Local, sempre més o menys al costat del riu Polop, passant per sota del Pont de les Set Llunes, fins a la bonica font del Quinzet, on torno a enfilar-me una mica per tornar a buscar la Via Verda (ara ben plena de gent passejant). Una passejada ben agradable.

Al final, però, acabo notant el cansament i fins i tot trobo a faltar els pals que, no sé perquè, he tret de la motxilla i he deixat al cotxe (sovint els passejo per res i un dia que els necessito...). No ho sabré fins que arribi a casa, però entre les dues caminades he fet més de vint-i-un kilòmetres, una distància que no faig gaire sovint... i encara menys si sumant els desnivells acumulats passen dels mil metres. Déu n’hi do per començar.

Torno al càmping. Descans, dutxar-me, sopar (fideuà, de sobre, que m’haig de recuperar), diari, llibre i a dormir, tovet, tovet. Avui dormiré bé (pràcticament no tinc ni temps d’escoltar els gamarussos cantant) .

EL MENEJADOR

Tot passant per un bonic carrascar (alzinar) passarem per la cova Gelada, que fa honor al seu nom, un forn de calç, la reproducció d'una carbonera, un teix centenari, un gran pou de gel (cava Coloma), un parell de miradors, a més del Santuari de la Font Roja. Un cop al cim, les vistes són precioses.

DE SORPRESA EN SORPRESA

Em llevo una mica més tard. Faig un viatge, per primera vegada, més aviat orientat al senderisme. Aniré combinant, quan pugui, caminades més fortes amb d’altres més suaus, amb algun dia de descans per fer turisme més clàssic. Després d’ahir, avui em toca una o dues de més fluixes.

Aparco a la Font Roja, primera parada. Aquí hi ha l’ermita de la Mare de Déu dels Lliris. Diu la llegenda que, al segle XVII, Antoni Bonaventura hi va trobar la imatge de la Mare de Déu en el bulb d’un lliri. Poc després s’hi va construir la primera ermita, amb modificacions posteriors, que s’ha acabat convertint en centre religiós (a l’agost encara s’hi celebra una romeria). Durant als anys vint s’hi va construir, també, un gran hotel que va estar funcionant durant més de cinquanta anys. Actualment, però, s’ha transformat en l’Ecocentre del Parc Natural de la Font Roja. Des del Santuari hi ha molt bones vistes a la serra de Mariola i la vall del riu Polop.

Començo a caminar tot seguint la ruta groga del Parc, l’ascensió més còmoda al cim del Menejador. A més, gràcies a diferents parades, em permetrà conèixer part del seu patrimoni natural i cultural.  La pujada és fa per una pista ample. La primera parada és a la cova Gelada. Com a cova és ben poca cosa, en prou feines fa uns metres, però es manté a una temperatura molt fresca, set graus, que contrasta, i de quina manera, amb la xafagor que fa avui a fora (sense base, no he sabut trobar més informació, però suposo que això deu ser degut a que és molt més profunda del que aparenta, que estant en terreny càrstic sembla força possible... però podria estar del tot equivocat).

La segona parada és al Pla de la Mina, on hi la reproducció d’un forn de calç i la d’una carbonera, amb les corresponents explicacions. Molt bones. Com d’altres llocs del país aquí s’explotava el carbó i això encara es nota al carrascar (alzinar) que m’acompanyarà pràcticament tot el camí. Només cal fixar-s’hi una mica (i no només aquí), els carboners explotaven intensivament una zona abans de passar a la següent, i això fa que en una zona les alzines tinguin una edat i siguin més grans, mentre en d’altres són més joves i més petites. Al ser un arbre que rebrota, sovint també es pot saber que la zona ha estat explotada quan d’una mateixa soca en rebroten diverses alzines d’una mida semblant (cosa que també pot passar després d’un incendi).

Uns metres més enllà un altre magnífic mirador. Mica en mica vaig pujant. Les següents parades són al Pla dels Galers i al mirador de Pilatos, com els anteriors, sempre amb bones vistes a la Serra de Mariola i la vall del Polop. També al teix de Mas de Tetuan, que té més de tres-cents cinquanta anys. És un arbre curiós, gairebé tot ell tòxic per a nosaltres, encara que se n’extreuen diversos medicaments, relictual es troba a gairebé totes les nostres serralades, però sempre de forma aïllada i escassa.

Una miqueta més amunt, un altre impressionant pou de gel, la cava Coloma. Del segle XVIII, fa gairebé disset metres de profunditat i uns tretze de diàmetre. Com passa en molts altres, ha perdut la coberta.

Abans de l’arribada de la llum i els posterior frigorífics elèctrics, el comerç de la neu va tenir el seu màxim esplendor entre els segles XVII i XIX. A les muntanyes més o menys altes, s’hi recol·lectava la neu, que era guardada i compactada als pous de gel o de neu (també anomenats neveres o caves) per comercialitzar-la més endavant a la plana (aquí abastint ciutats com Xàtiva, Ontinyent o Gandia, entre altres). A les serres més altes d’Alacant van tenir un protagonisme destacat i se’n conserven un nombre elevat, sovint de mides monumentals. A l’Edat Moderna el consum de la neu es va popularitzar entre les diferents classes socials, que feien servir el fred per a usos terapèutics, alimentaris i gastronòmics. Segurament, llegeixo, això també va propiciar l’aparició de la important industria gelatera de Xixona.

Una mica més endavant el camí, quasi carenant, canvia de vessant i deixo l’alzinar per passejar per una garriga amb alguna carrasca dispersa. S’obren les vistes, també, cap a Ibi i s’endevinen, a la serra més propera, més pous de gel.

Des del cim, el Menejador, les vistes a les serres del voltant: Mariola, Aitana, Maigmó i d’altres, que al no ser de la zona no sé posar-los nom, són espectaculars (i en dies més clars han de ser impressionants). És d’hora, però noto a les cames el cansament d’ahir, he anat pujant força poc a poc, i com que també val molt la pena, ho aprofito per descansar i menjar una miqueta.

La baixada és molt més curta, ràpida i directa, sempre per un camí estret i entre el bonic carrascar, amb un altre mirador inclòs. Tot i això, al cotxe em menjo una fruita per recuperar forces.

NAIXEMENT DEL VINALOPÓ

Després d'un primer llarg tram sense massa res interessant, a l'alçada de la Blanes, s'entra al bosc de ribera i la caminada es torna molt bonica. Es camina just al costat del riu, que forma uns tolls bells. Al final, l'espectacular font de la Coveta, considerada el Naixement del Vinalopó.

DE DUES EN DUES.

Agafo el cotxe i me’n vaig a la següent excursió prevista, relativament a prop. Aparco al Mas d’Ull de Canals... i en menjo l’altre entrepà. Noto, més del que m’agradaria, la caminada d’ahir. Per sort, la que vaig a fer és més aviat curta i molt planera. La Ruta de l’Aigua, a la serra de Mariola.

El primer tram es fa per una pista ample, entre camps i alguna pineda esclarissada. No val gaire la pena. Destacar, només, les Xemeneies dels molins de la Campana i de Blanes, inicialment de farina, després reconvertits en paperers, posteriorment en fàbriques tèxtils i finalment abandonades.

El camí comença a ser realment bonic quan a partir del molí de Blanes deixo la pista i entro per un estret sender que, entre una verda i exuberant vegetació de ribera, ressegueix el curs del Vinalopó, durant uns cinc-cents metres. El seu punt i final és la font de la Coveta. Afortunadament no n’he llegit res i em porto una bona sorpresa. M’esperava una font més o menys normal i corrent, bonica, però el que trobo encara m’agrada més. El Vinalopó neix aquí, en un brollador permanent dins una cavitat que fa uns dos metres de fondària. En surt una aigua clara i fresca que arriba més o menys al mar uns noranta Kilòmetres més enllà. Un riu, d’escàs cabal que des de sempre ha estat intensament aprofitat, de fet, només a pocs metres d’aquí hi ha les restes d’una petita resclosa que actualment sembla abandonada. Després de veure això, demà, quan em passegi aigües avall encara em sabrà més greu, i em farà pena, veure com el seu color ha passat de transparent a un marró indeterminat... però això,  per sort, no ho sabré fins demà.

Reculo per on he vingut. Poc a poc, continuo trobant a les cames el cansament d’ahir. Com que encara és d’hora, però, improviso alguna visita més (ja sense haver de caminar). Avui, però, no em sortirà bé. Primer provo d’anar a la Cova Finestres, que no aconsegueixo trobar tot i que faig dos intents. Després a la Cava Arquejada, però només s’hi arriba a peu... i ja no puc més. Ho deixo estar i torno al càmping a descansar, que em convé.

Ruta dels Castells

En Cotxe.

A MITGES.

Surto molt d’hora. Sense tele ni ordinador també me’n vaig a dormir més aviat (ja es ben bé que de vacances vaig una mica al revés... no s’ho creuria ningú). A les nou ja sóc al tresor de Villena... tancat per vacances (fins demà passat, que ja no seré aquí). Ho aprofito per visitar el castell de Villena, per fora... tancat per restauració (encara que això ja ho sabia i no em porto cap decepció). És molt bonic i està molt ben restaurat i conservat. D’origen àrab, del segle XII, tot i que amb força modificacions posteriors. No puc deixar de pensar que no deixa de ser curiós que els mateixos que restauren castells, siguin els mateixos que s’entesten a acabar amb tota una cultura, aquí amb una especial cruesa (suposo que la voldrien tenir guardada en un museu, perquè hi ha coses que no es poden restaurar).

Torno al cotxe i cap a la següent visita. Em passo el dia buscant una emissora (com els dies anteriors). Ho he provat amb Radio 9, la pública del País Valencià, pensant innocentment que trobaria una mena de Catalunya Radio en valencià. En lloc d’això trobo una emissora més de la caverna, que en prou feines s’aguanta... no m’estranya gens les protestes per el tancament dels repetidors de TV3 i Catalunya Radio arreu del país (tampoc diré que els mitjans públics catalans siguin un exemple d’imparcialitat absoluta, però tampoc tinc la sensació contraria, ni molt menys). Entre tanta caverna, no serà en valencià, però m’hauré de conformar amb l’oasi de la Ser, quan la trobo, o amb algunes emissores musicals (que també m’agraden, però no com per portar-les tot el dia).    

Després de Villena, la idea és començar per el punt més allunyat i anar pujant mica en mica. A Novelda falta una senyal indicadora, el que fa que s’hi segueixes les que hi ha entris en un bucle en el que no pararies de fer voltes dins de la ciutat. Per sort tinc bona intuïció i de seguida trobo el camí correcte. Deixo el cotxe en un immens aparcament on només hi ha el meu, fer les vacances en aquesta època té els seus avantatges, i també els seus inconvenients... en només dues parades he pogut comprovar les dues coses.  

Visito el Santuari de Novelda, un temple modernista català dissenyat pel novelder José Sala i Sala, que va fer els seus estudis a Barcelona. Recorda a la Sagrada Família i és molt bonic (més per fora que per dins). Al seu costat s’alça el castell de la Mola, d’origen almohade i construït al segle XII. Molt enrunat el visito per la seva proximitat amb el santuari. El més destacat és la seva singular torre triangular, la Torre dels Tres Cantons, un edifici cívic-militar construït al segle XV, única en la seva classe a tota Europa. Les vistes a la vall del Vinalopó també són boniques.  

Cotxe i cap a Petrer. Després de fer alguna volta de més pel poble, aparco i pujo cap al castell. Un cop a dalt, però, trobo un cartell a la porta que indica que per visitar-lo cal anar primer al museu o a l’ajuntament. A la porta del museu un altre cartell indica que per visitar-lo s’ha de concertar visita. Decideixo provar sort i preguntar. Em diuen que m’esperi, que l’obriran per mi i que és gratis (gairebé em sap greu i tot). La noia que m’acompanya, a banda de guapa i simpàtica, em fa una molt bona explicació del Castell. Originari de finals del segle XII o principis del XIII, és un castell musulmà, probablement construït sobre una talaia anterior, és de forma poligonal, de maçoneria amb carreus en les arestes dels seus costats. El seu element més destacat és la seva gran torre quadrada, amb dos pisos i un soterrani que era un aljub en l'època islàmica. Posteriorment va ser utilitzada com presó. També posseeix una gran sala voltada, escenari de les festes del senyor feudal. Domina la vall del Vinalopó i són visibles el castell de Sax i el de Novelda.  

Entre explicació i explicació la guia es disculpa perquè li costa parlar una mica en valencià, tot i que el parla perfectament (i ho fa tota l’estona), que gairebé no ho fa mai. Em diu, també, que entre la gent més jove s’està perdent. Tot i que no li faig cap comentari, em sap greu escoltar-ho i ella no en té cap culpa... suposo que és el resultat de tants anys de governs troglodites i imagino, també, que aquest és el bilingüisme que realment vol el PP. Penso que tant de bo s’equivoqui, que només sigui la seva percepció (encara que em temo que no), i que no sigui dels últims a escoltar la meva llengua amb un accent diferent, tots bonics, una cosa que sempre m’ha agradat. Val a dir, també, que en els vint dies que m’hi passaré, excepte en un parell de llocs, és la que més sentiré a parlar... i sigui dit de passada, encara que només solen tenir dubtes el que no la parlen (i volen el bilingüisme de més amunt), amb el meu valencià de la Plana de Vic em vaig entendre amb tothom.

Durant la visita se m’espatlla la càmera de fer fotos. La noia, molt amable, em diu on hi ha un parell de fotògrafs. Encara hi sóc a temps i vaig a veure s’hi m’ho poden arreglar. El primer en sap tant com jo i no hi pot fer res. El segon, en canvi, no m’ho pot arreglar, però com a mínim sap dir-me que li passa i on puc dur-la a arreglar... a Elx. Molt amablement hi truca i em diu que els hi hauré de deixar una setmana, un dia més dels que tenia previst quedar-me en aquesta zona. Uffff!!! Sense, no sé que faré... i me’n acabo comprant una de compacte, per sortir del pas. I cap a Elx, una mica desanimat i donant la tarda per perduda (en quedaran força visites pendents). Després d’unes quantes voltes trobo la botiga, m’espero que obrin i hi deixo la càmera.  

Entre una cosa i l’altre no em queda temps per gaire res més, i tot i tenir-ne una de nova, encara força desanimat decideixo tornar cap al càmping, donant voltes a com organitzar el que em queda i que fer si m’haig de quedar un dia més .

EL MONTCABRER

Pujant pel bonic barranc del Cint molt probablement ens acompanyaran els voltors. Des de dalt el cim, les vistes a la vall del Serpis i la Font Roja, entra altres, són espectaculars. Baixant cap a Cocentaina un bon grapar de belles fonts i deus ens faran el camí molt agradable.

ESTRENANT CÀMERA.

Després del dia de descans d’ahir, avui toca caminada llarga. A l’hora habitual, per començar a caminar més o menys a quarts de deu. Deixo el cotxe a Alcoi, ben a prop. Tinc tot el dia només per això i, en principi, hauria de tenir temps de sobres.  

Només sortir camino entre els bonics cingles del Barranc del Cint, que em recorden els del Montsec (suposo deuen ser del mateix tipus de roca). De seguida veig els primers voltors, que m’aniran acompanyant aquest primer tram (en un punt n’arribo a comptar fins a una vintena). De seguida el congost es va estrenyent, fins que arribo al seu punt més estret, que fa uns pocs metres d’amplada (un cop passat, es torna a eixamplar ràpidament). M’hi encanto una bona estona tot fent fotos i estrenant la màquina. Només per això la caminada ja hauria valgut la pena.  

De seguida en trobo, també, un parell de fonts, les fonts del Sabater i la de Teula. Les dues amb el cartell d’”Aigua no Potable”, un cartell que he trobat i trobaré molt sovint en moltes fonts. En faig cas, tot i que en algun m’estranya força (segurament perquè estic acostumat a trobar dos tipus de cartells per Catalunya, aquest i el d”aigua sense garantia sanitària”. La diferència pot sembla subtil, però no ho és, en el primer cas diu “no en beguis”, i en el segon “no està controlada, pot ser que sigui bona... o no. Beu-ne, si vols, sota la teva responsabilitat”). Ho aprofito, això sí, per refrescar-me una mica. Torna a fer força xafagor.  

Deixo enrere el barranc i les formes del paisatge es suavitzen, arrodonint-se. Passo sempre entre pinedes, fins a la Masia de Vilaplana. A partir d’aquí la muntanya ha estat castigada per un incendi forestal, recent (suposo, el del 2012). Entre això i les feines de neteja forestal, just abans del coll Sabata, la drecera que permet escurçar una mica el GR es difumina una mica, també costa retrobar les marques blanques i vermelles, però amb el senzill mapa del llibre que porto, ho faig fàcilment.  

A partir del coll el sender, que fins ara anava pujant de forma més o menys suau, ho comença a fer amb ganes i fent algunes marrades. El paisatge està més pelat, en aparença d’un incendi encara més anterior. Per sort el dia està mig ennuvolat i quan passa algun núvol, se n’agraeix l’ombra.  

Al Pla de les Vaques la pujada se suavitza i de seguida em queda a la vista els cims que he vingut a pujar. Em desvio cap a l’Alberri (1.340 metres), a pocs metres del camí principal, i on començo a gaudir de les vistes que m’acompanyaran ja bona part del dia. En ben poca estona més arribo al Montcabrer (1.390 metres), amb unes vistes espectaculars, tot i que la visibilitat avui no és del tot bona. Les millors, a la Vall del Serpis i les muntanyes que l’envolten. Em sap greu no poder posar nom a totes les serres que veig, però només puc reconèixer la Serrella, la Font Roja i, més enllà, la plana valenciana i el que sembla la seva capital, València. Val molt la pena i ho aprofito per dinar tranquil·lament, tot gaudint-ne.  

La baixada cap a Cocentaina és molt més directe i picada, però també molt bonica. Com pujant, primer per una zona més o menys pelada i després entre pinedes, sovint amb bones vistes a la vall del Serpis. Pel camí hi ha tot un reguitzell de fonts i deus d’aigua, en què val la pena anar-s’hi entretenint (per aquest ordre): les Fonts del Pouet (gairebé sota el cim), de Mas Llopis, de Sanxo, de l’Esquerola, de les Huit Piletes, la Penya Banyà, i la d’en Borràs i el Racó de Mala Cabra (sense comptar les del Pla de la Font, ja a Cocentaina). Llàstima que se m’acaba la bateria de la càmera hi haig d’anar “racionant” el número de fotos que tiro.  

Un cop a Cocentaina busco la parada del bus i espero el primer que passi. Un cada hora. No estic de sort i m’hi haig d’estar gairebé tres quarts d’hora... mig adormint-me. Entre parada i parada he caminat un bon munt d’hores i el cansament es comença a notar. A Alcoi haig d’encertar la parada a ull per no haver de caminar més del compte. Ho faig. Encara em queda una mitja horeta més de pujada fins al cotxe.  

Tot passant per Alcoi, ja amb el cotxe, ho aprofito per comprar alguna cosa que em falta, i cap a descansar. Em quedo sense berenar, el càmping està ple de gats i en algun moment que m’he despistat ho han aprofitat per estripar la bossa de pa de motlle, i rosegar-lo gairebé tot. No me’n he adonat fins ara, i em fa força ràbia.  

Mentre escric el diari passa el veí... al càmping només hi som nosaltres dos. Hi està de temporada. En convida a una cervesa i accepto. Tampoc és una cosa que em preocupi gaire, però viatjo sol i així puc parlar una estona amb algú. La conversa, fins a l’hora de sopar, és molt agradable (bona part sobre futbol), però estic cansat i tinc ganes d’anar-me’n a dormir més o menys d’hora, gaudint, per última nit, del cant dels gamarussos (quan finalment callen uns gossos emprenyadors).

ELX

Fent turisme

DEIXANT ENRERE EL FRED

Últim dia de fresca al matí (cada dia, al marxar, el termòmetre del cotxe marca i marcava entre deu i tretze graus). Desparo la tenda i ho carrego tot, sense matar-m’hi massa. Ho hauré de tornar a desparar tot d’aquí a una estona, i no faré cap parada pel camí. Vaig relativament a prop. Vaig tan d’hora, però, que m’haig d’esperar, una mitja hora, que obrin la recepció del càmping, per pagar, a les deu tocades. Si arribant en va donar la benvinguda un esquirol, el comiat me’l fa una fagina, encara que de forma més fugissera.  

Allargo el viatge expressament. Deixo l’autovia i decideixo passar per l’espectacular coll del Carrasclet, amb molt bones vistes a Xixona, la plana alacantina i alguna de les seves serres. Dec perdre més d’una hora, però no tinc presa i val la pena.  

Entre una cosa i l’altre arribo a la Vila Joiosa al voltant de les dotze. Com què ja ho havia deixat tot a mig fer, estic ben poc a tornar a parar-ho tot. Encara que no puc clavar els claus i, en lloc seu, haig de fer servir pedres per “estacar” la tenda (recomanació dels veïns i tècnica usada àmpliament, a jutjar per la quantitat de pedres més o menys grans que hi ha al voltant de les parcel·les). Tinc, temps, encara, d’anar a comprar alguna cosa abans de tornar a marxar, avui a fer turisme més convencional.  

Arribo a Elx al voltant de les tres. Aparco més lluny del que em pensava, però decideixo anar cap al centre tot passejant. La primera visita és a l'Hort del Cura. Declarat Jardí Artístic, té una superfície de dotze mil metres quadrats. Amb plantes típicament mediterrànies, una bona col·lecció de cactus i altres plantes d’arreu del món, les protagonistes del parc són la seva impressionant col·lecció de palmeres. L’estrella més destacada, però, és la Palmera Imperial, un exemplar únic de palmera datilera amb set braços nascuts d'un mateix tronc. Em passejo pel seu “circuit” interior, per no perdre’m res d’aquest oasi de pau i tranquil·litat meravellós.    

Començo, aquí, la ruta del Palmerar. És una caminada curta que va passant per carrers, sovint de vianants, i que fa una volta al voltant de diferents horts, alguns de privats i d’altres de públics, a vegades transformats en parcs (a Elx s’anomena hort a una parcel·la de terra amb palmeres). Es va conservar gràcies a Jaume I que, sorprès  per la seva bellesa, va decidir no destruir-lo després de la conquesta de la ciutat, al 1265 (llavors era costum que els conqueridors cremessin els palmerars àrabs, ja que els consideraven símbols dels infidels). Des de llavors s’ha anat conservant i, l’any 2000, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, ja que és l’únic palmerar europeu d’aquestes dimensions, a més del més al nord de la mediterrània. Hi ha més de dues-centes mil palmeres, encara que, diuen, abans de l’arribada del morrut roig (un escarabat barrinador) n’hi havia més de més mig milió... encara que ningú, però, vol recordar que segurament encara n’ha matat més el boom urbanístic.  

Tot seguit vaig cap al centre de la ciutat, tot passant, gairebé sense voler, per la Torre del Consell. Construïda al segle XV formava part de la muralla medieval. De planta quasi quadrada, servia de pas entre les places de Baix, a extramurs, i de Dalt, dins de la vila.  

Continuo més enllà, per la Torre de Calahorra. Integrada en l’antiga muralla i erigida a finals del segle XIII, de tipologia almohade, custodiava la porta més important de la ciutat. És una construcció de planta rectangular, que s'eixampla a la base per motius d'estabilitat, amb moltes modificacions posteriors. Fa quinze metres d’altura, tot i que originàriament segurament passava dels vint-i-cinc. Just al seu costat hi ha la Basílica de Santa Maria, construïda entre els segles XVIII i XIX, en diversos estils, des del desornamentat, fins al neoclàssic pur, passant pel barroc decoratiu de la seva façana de l'Assumpció, una de les més belles del barroc valencià. Pujo al seu campanar, que consta de cent setanta graons fins a la seva part més alta. Pujant hi ha tres estances per a descansar, corresponents a les habitacions on, fins als anys trenta del passat segle, va viure el campaner i la seva família. Des del cim de la torre es pot contemplar tota l’extensió del palmerar d’Elx. Val molt la pena. Davant seu, el palau d'Altamira, o alcàsser de la Senyoria, és una de les fortaleses més ben conservades de la província d'Alacant. D’origen islàmic, va ser residència dels senyors d'Elx entre els segles XV i XIX, la seva torre de l'Homenatge va albergar a monarques com Jaume II, Pere IV o els Reis Catòlics, en la seva estada en la vila. Més endavant es va convertir en fàbrica i presó, fins que va ser restaurat i reconvertit en l’actual Museu Arqueològic i d'Història d'Elx (on actualment s'exhibeix una còpia exacta del bust iber la Dama d'Elx... exposada a Madrid, com no).  

Reculo una mica i trobo els Banys Àrabs, que abans m’he saltat, la porta queda una mica “camuflada”. Construïts cap al 1150, van ser el tresor amagat del patrimoni local fins a la seua rehabilitació i obertura al públic, al 1998. Estan situats en el soterrani del convent de la Mercè. Des del segle XIII van patir diverses transformacions, fins a quedar convertits en traster i magatzem conventual. Tot i això estan conservats quasi íntegrament i constitueixen un dels escassos exemples d'arquitectura pública islàmica al País Valencià. Segurament van ser un dels més importants de la vila, ja que es trobaven prop de la mesquita i la porta principal. Els viatgers que arribaven podien banyar-s’hi abans de resar i d'accedir al recinte emmurallat. Per al món islàmic, l’aigua és un do diví, relacionat amb la saviesa i la puresa. La cultura andalusina va fer d'aquest ritu una pràctica plaent, en la qual usaven olis i essències. A més, els banys no servien únicament com a lloc de descans, sinó també de reunió social. Estan distribuïts, com era tradicional en aquestes instal·lacions, en tres sales: freda, temperada i calenta, paral·leles, separades per arcs i columnes i cobertes per voltes de canó amb claraboies. Durant el seu recorregut, una veu en off explica els diferents usos de cada espai, mentre llums i sons recreen l'ambient dels banys originals. Està bé.  

Encara em queda temps per anar al Museu de Puçol... malgrat el mal indicat que està (tot plegat és el Museu Escolar, una mica més enllà és l’Etnogràfic, i en una altra banda l’Agrícola). Al final, preguntant, però, s’arriba a tot arreu. Quan hi arribo està tancat, en principi en temporada escolar està obert a les tardes, excepte els últims quinze últims dies de setembre que encara fan horari d’estiu... cosa que no explica la seva pàgina web. Bé, ho hauré de deixar estar fins d’aquí a un parell de dies, si puc.  

Torno al càmping per descansar una mica i preparar els propers tres dies, sense haver-me d’abrigar, cosa que s’agraeix. Els mosquits ho aprofiten, però, per fer un atac massiu i coordinat amb un èxit relatiu. Demà tindré algunes picades, però per sort porto les pastilles i no sempre poden arribar prop meu. Hauré de comprar repel·lent. El càmping no està ple, no tinc veïns, però tampoc serà la tranquil·litat de Mariola. Això sí, aquí, quan el transit de la carretera que hi ha just al darrera ho permet, ben entrat el vespre, podré adormir-me amb el so de les onades, que també està molt bé (tinc el mar encara no a trenta metres) .

MOLINS DE XÀBIA I COVA TALLADA

Caminada molt bonica i variada per la part baixa i costanera de la serra de Montgó. Pel camí anirem trobant antics molins de vent, penya-segats marins, pinedes i garrigars, una torre de defensa i l'espectacular i curiosa cova Tallada.

DIA BEN APROFITAT.

Marxo del càmping a un quart de nou. Faig una hora de carretera fent alguna volta de més, just arribant. Això, però, em permet comprar el pa en una benzinera, tot parlant amb el dependent, un independentista valencià (suposo que, després de sentir el meu accent, la conversa ha derivat cap aquests temes). Cosa que m’alegra, m’imagino que aquí no deu ser fàcil... però nosaltres també vam començar sent pocs.  

Poc després, començo a caminar al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Al cap de ben poc arribo a les Planes, on hi ha els Molins de Xàbia. Són un conjunt únic format per onze o dotze molins (només en visito cinc). En diferents estats de conservació, la majoria del segle XVII, n’hi ha un de documentat del segle XIV, el més antic del País Valencià (i també alguns de posteriors, de fins al segle XIX). Fan entre set i vuit metres d’alçada per uns sis de diàmetre, tenen dues plantes, la baixa, que era usada com a magatzem, i la superior, on hi havia la maquinaria per moldre el gra (que no s’ha conservat). Quatre llargues aspes en forma de creu i amb velams de tela (que tampoc s’han conservat, com les cobertes), feien moure robustos mecanismes de fusta, que, alhora, feien girar les moles de pedra per produir farina de blat. A la Marina Alta n’hi van arribar a haver com a mínim trenta-set, encara que només se’n conserven vint-i-nou. Aquest elevat nombre es deu, per una banda, a la manca de cursos d’aigua potents a la zona (que poguessin fer funcionar molins hidràulics), i de l’altre, al seu potencial eòlic, gràcies a la seva posició geogràfica, sobresortint de la península. Tenia ganes de veure’n, no en conec, si més no al nord-est de Catalunya, on en moc normalment, i m’agrada molt. A més, són un magnífic mirador a la vall de Xàbia i les serres que l’envolten.  

Continuo entre pinedes de pi blanc fins al Cap de Sant Antoni, amb un altre esplèndid mirador. Em passejo per l’extrem més oriental, i més pla i baix, de la Serra de Montgó, una de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià. Fàcilment visible des del mar, són i han sigut referent i punt de referència per als mariners valencians i mallorquins. És aquí on mor la serra, formant una costa abrupta, amb penya-segats d’una gran bellesa, que recorro una mica, tot i que m’emportaré més d’una esgarrinxada.  

Reculo per on he vingut fins a la font de la Plana de Sant Antoni, on aprofito per refrescar-me, torna a fer un dia xafogós. Per una bonica pineda torno a arribar a on he deixat el cotxe, cosa que em va perfecte perquè m’hi havia oblidat l’embotit pels entrepans. La caminada, però, encara no ha acabat, tot just n’he fet la meitat.  

De seguida deixo els pins enrere, per passar a caminar per una plana recoberta per un garrigar pelat. El paisatge em recorda, i molt, al del Montgrí, tot i que amb la vegetació del Garraf (serà coincidència que el nom Montgó doni nom a la serra per on passejo, però també a la principal cala del massís gironí?).  

Quan m’acosto al mar el camí baixa en picat fins a l’entrada de l’espectacular i impressionant cova Tallada, de pedra tosca. Mig natural, mig artificial, fa setanta metres de llargada i esta oberta al mar per una boca de quinze per vint metres. Per sobre seu s’hi obren dos forats d’un metre i mig, que ja he visitat per dalt (amb molta precaució, per la meva por a les alçades). Usada com a pedrera per romans i musulmans, va deixar curioses formes, de la que en destaca un pont artificial i una cúpula. Just davant la cova hi ha un illot que era usat, en l’antiguitat, per fondejar els vaixells que carregaven els blocs de pedra que se n’extreien (és fàcil veure més o menys arreu les formes quadrades fruit d’aquesta extracció). A la cova s’hi va obrir una sala artificial inundada (de vint-i-cinc per vint-i-cinc metres), coneguda com a la sala del Llac Salat, d’una gran bellesa (i aquí trobo a faltar, especialment, la càmera reflex).  

Encara bocabadat, continuo el camí, ara ran de mar, fins a la cala d’Aiguadolç. Aquí, tot fent marrades s’enfila fins a la Torre del Gerro, una torre de guaita renaixentista de caràcter militar, del segle XVI. De planta circular, rep el seu nom per la seva forma peculiar (troncocònica), dividida en dos cossos. Originàriament era semblant a les del voltant, d'un únic cos, però per problemes estructurals se li va adossar un nou mur fins la meitat de l'alçada total. També amb boniques vistes, ho aprofito per menjar una mica.  

Un altre cop per la garriga, torno al cotxe per acabar la caminada. Suat, torno a la Font de la Plana on ara, més que refrescar-me, hi faig gairebé una dutxa. I ja que hi sóc, també torno al mirador de Sant Antoni.  

PENYAL D'IFAC

Caminada curta fins al cim del penyal, amb molt bones vistes a la comarca de la Marina, les seves serres i la seva costa.

MAL FINAL

Vaig relativament bé de temps i decideixo aprofitar-ho per fer una altre visita, tot tornant al càmping. En desvio cap a Calp i aparco el cotxe just davant el Penyal d’Ifac (no sé si el primer lloc que hi arribo a la primera, en aquest viatge). Començo a caminar a les sis, de manera que pujo sense entretenir-me gaire, no vull que se m’hi faci fosc (encara que no és molt llarga). El camí puja primer fent marrades fins al curiós túnel, a partir d’aquí es torna més estret i es complica una miqueta, amb algun tram exposat i alguna petita grimpadeta, a més de ser de mal caminar.  

Des de dalt cim les vistes són espectaculars, malgrat que també es pot apreciar la magnitud de la tragèdia. Ran de mar rarament queda cap forat per edificar, ni cap al sud, ni cap al nord (fins i tot sorprèn veure que el penyal hagi quedat verge). Baixo amb una mica més de calma i, en l’últim tram, em permeto gaudir de la bonica posta de sol.  

Cansat, brut i suat, em sap molt de greu perdre’m les festes de Moros i Cristians d’Altea, encara que hi passo de casualitat. M’haig de parar, això sí, a comprar repel·lent pels mosquits (després m’hi ben empastifaré) i algun tomàquet (que l’entrepà sense, com he fet avui per força, perd bastant). Arribo al càmping de negre nit, a l’hora de sopar.  

Tinc veïns nous, espanyols, que encara sopen més tard. La sobretaula se’ls hi allarga fins a les dues. Vaig dormint a estones. Cap al tard però, un d’ells, són sis o set, aixeca la veu més del compte, despertant-me per sentir “...és igual, si debe ser polaco”, imagino després de que l’avisin que baixi la veu. El comentari només pot referir-se a mi (al càmping no n’hi cap més). Tot i estar mig despert la veritat és que em fa molta ràbia, i encara que em moro de ganes de sortir i dir; “si, soy polaco”, sé per experiència que és difícil raonar amb borratxos i em reprimeixo les ganes, segurament no en trauria res (o només problemes). Però, llavors s’estranyaran que fem una cadena humana a més d’un milió i mig de persones. La llàstima és que m’hagi passat a mi, convençut des de que tinc ús de raó... el comentari únicament ha estat perquè al meu cotxe encara hi ha la B de Barcelona (i encara no hi tinc enganxat ni el burro ni el Cat, ni tampoc m’han sentit parlar). Si diuen això “impunement” també deu ser perquè es fa amb quotidianitat. Això és el que ens estimen i per això suposo que volen que ens quedem.

SALINES DE SANTA POLA

Encara en funcionament, aquestes salines amaguen racons prou bonics, com les dunes del Pinet, o interessants, com els salobrars de la platja de Tamarit. De camí segurament podrem observar una fauna ben variada, entre la destaquen els flamencs i, a l'estiu, cames-llargues i becs d'alena).

DIA PER ALS OCELLS.

Tot i la distracció nocturna em llevo força d’hora. A quarts de nou. No en faré expressament, però tampoc evitaré fer tots aquells sorolls que normalment miraries de no fer (obrir i tancar portes del cotxe, agafar bosses...). Marxo a les nou per començar la primera visita cap a les deu.  

Faig una mica més de volta del compte, les rutes pel Parc Natural de Santa Pola no és que estiguin mal indicades, és que directament no ho estan (o no he sabut veure els senyals). Voltar sense voler fa que faci la primera parada just al costat de la carretera, on hi ha un mirador de les Salines, just al costat de la Torre de vigilància de Tamarit. Construïda al segle XVI, per defensar l’entrada de l’antiga albufera d’Elx dels pirates turcs i berbers, la seva planta quadrada no és gens habitual (generalment són circulars).  

Començo per la caminada que tenia previst fer en segon lloc (encara que això no m’importa massa). És molt curta, però molt interessant i bonica. Per un camí estrictament marcat gaudeixo de les dunes de Pinet, a més d’algunes de les salines que l’envolten. Amb bones explicacions (amb algunes curiositats), val molt la pena (no és un paisatge espectacular des d’un punt de vista paisatgístic, però feia temps que tenia ganes de veure’n unes de ben conservades). Aquí és on veure la majoria d’ocells, un altre dels objectius del dia, la llista és curta, però ben interessant: becs d’alena, cames-llargues, flamencs (tres espècies que prefereixen les aigües salades), arpelles, martinets blancs, bernats pescaires, gavians argentats, gavines vulgars i gavines capblanques (que als Països Catalans només nidifiquen aquí i al Delta de l’Ebre, i ocasionalment a d’altres llocs).  

D’aquí reculo cap a Santa Pola per fer una altra caminada, també més aviat curta, per la platja de Tamarit, a l’altre extrem del Parc. Si bé té coses interessants, com una barca tradicional de les salines encallada a la sorra, algun búnquer, un saladar ben conservat i la gola de Tamarit, en decep una mica. El més impressionant són les grans piles de sal que acumula una factoria propera... gairebé tot situat al inici del sender.   Tot plegat ho faig en unes tres hores, sense córrer. Tinc temps, de sobres, d’anar fins al museu o Centre de Cultura Tradicional de Puçol. Avui, un cop situat, hi arribo a la primera. Hi ha uns fons únics i inèdits, producte de la constant activitat de rescat i restauració del patrimoni. Recull tots els aspectes etnològics de la zona: agricultura, comerç, tradicions... especialment de mitjans del segle XX. Tot exposat de forma molt didàctica i atractiva, que fa la seva visita passi sense gairebé ni adonar-me’n.  

EL FONDO

Amb una mica de sort podrem veure el xarxet marbrenc i l'ànec capblanc (dels pocs llocs dels Països Catalans on és possible), i si no és així, sempre es pot fer una bonica passejada entre llacunes on, de ben segur, ens mostraran un bon grapat d'altres espècies d'ocells.

DORMINT AL SO DE LES ONADES

La següent caminada és encara no a deu minuts. El Fondo són uns aiguamolls típics, situat a la plana d’Elx, envoltada per algunes serralades llunyanes. El que fa més interessant aquest Parc Natural és la seva fauna, en què destaca la presència gairebé única als Països Catalans, del Xarxet marbrenc i l’ànec capblanc... que no aconseguiré veure (segurament perquè no és ni la millor època, ni la millor hora). Vaig a la zona oberta a tothom (hi ha una altre ruta que només es pot fer de forma guiada). D’entrada faig la ruta curta, entre les típiques passarel·les i els típics aguaits, on començo a fer llista d’ocells. Un cop acabada decideixo fer, també, la llarga. Me’n penediré, no val la pena, gairebé tot el recorregut és per una carretera tallada, entre canyissos, sense res més. Se’m fa llarga, molt llarga. Si ho arribo a saber m’acosto en cotxe als dos últims aguaits (que si valen la pena). Tot i que no veig les dues espècies emblemàtiques, la llista, curteta, està prou bé: cabusset, cabussó emplomallat, cabussó collnegre, gavià argentat, flamenc, fotja, polla d’aigua, polla blava, ànec griset, ànec collverd, bernat pescaire, agró blanc, martinet blanc, esplugabous, martinet ros i fumarell negre (crec).  

Entre una cosa i l’altre torno al càmping al voltant de les set, una mica abans no es faci fosc. Sense veïns, tornaré a dormir amb el so de les onades (que a més, per efecte del vent, suposo, se senten perfectament) .

FAR DE L'ALBIR

Entre desastre urbanístic i desastre urbanístic sorprèn trobar racons tan bonics i ben guardats com és la Serra Gelada. En una caminada, una mica trencacames, la podem travessar tota de punta a punta tot gaudint d'espectaculars paisatges.

A TOT ARREU HI HA COSES BONIQUES.

Com que ahir vaig acabar esgotat, avui m’ho agafaré amb molta més calma. Torno als horaris habituals i només faré una caminada (bé, dues en una), i a un ritme més lent. Avui torno a trobar el pàrquing a la primera, força ben indicat. A la serra Gelada. L’origen del seu nom és curiós, sembla que seria perquè el mar, en nits de llunya plena, tindria l’aspecte d’estar glaçat al reflectir-s’hi la pedra calcaria dels seus cingles.    

Primer faig al camí fins al far de l’Albir, és un passeig curt, de cinc kilòmetres, tan concorregut com bonic. Pel camí, un grapat de coses interessants. Primer el mirador de la Caleta del Metge, amb la badia d’Altea al davant i, al fons, el Penyal d’Ifac, la serra de Bèrnia i el Montgó, entre altres serralades. Passat el túnel del Camí del Farolers (construït el 1961), un altre mirador (amb més o menys les mateixes vistes). Poc més endavant roques amb fòssils de condrodontos (una mena de petxina, ja extingida). Al llarg del recorregut hi ha força cartells amb bones informacions sobre la vegetació, la geologia, la fauna i la història de la Serra Gelada. Una mica més endavant, sota el camí, les mines d’ocre, usat com a colorant i explotades pels fenicis fins a finals del segle passat. Al final de l’estreta carretera, el far de l’Albir, restaurat i reconvertit en un petit centre d’interpretació, del mateix far i de la Serra. Sota seu es conserva un aljub construït al segle XVI, ja que el far es va edificar al costa d’una antiga torre de defensa (de la que només en queden les ruïnes).    

Reculo per on he vingut pràcticament fins al inici de la caminada, per continuar amb la travessa de la Serra Gelada.

SERRA GELADA

Entre desastre urbanístic i desastre urbanístic sorprèn trobar racons tan bonics i ben guardats com és la Serra Gelada. En una caminada, una mica trencacames, la podem travessar tota de punta a punta tot gaudint d'espectaculars paisatges.

FINS I TOT A BENIDORM

Reculo per on he vingut pràcticament fins al inici de la caminada, per continuar amb la travessa de la Serra Gelada, refugi de pirates en el segles XVI i XVII. En principi és curta, només vuit kilòmetres, que continuaré fent ben a poc a poc. D’entrada, però, el camí s’enfila tot fent marrades, fins a l’Alt del Governador, el punt més alt de la serra (amb 438 metres). Pujant per sota la línia elèctrica faria drecera, però prefereixo seguir el camí i passar per l’ombra. Som a finals de setembre però encara fa temps d’agost, força xafagor. Des de dalt el cim les vistes són impressionants, just a sota, el far de l’Albir, en una banda el mar, a l’altre, el Puig Campana i la serra d’Aitana, entre altres. Al nord la badia d’Altea, la serra de Bèrnia, el penyal d’Ifac i, una mica més enllà, el Montgó. Al sud, els gratacels de Benidorm i més serres, què no sé posar-los nom.  

Un cop al cim el camí carena tota la serra, tot vorejant els cingles que moren al mar (gairebé sempre a prou distància perquè no aparegui la meva por a les alçades). De tant en tant algun mirador permet acostar-me al caire sense por, prou com per veure roques i cales ran de Mar. Precioses. A l’altra banda, més o menys les mateixes vistes que des del cim, gràcies, també, a que la vegetació és un garrigar amb ben poques clapes de pins (que, quan es troben, s’agreixen, i de quina manera, per l’ombra refrescant que fan). La caminada és molt bonica.  

Fent-la, però, entenc perquè les ressenyes la qualifiquen com de dificultat alta: amb continues pujades i baixades, inclosa alguna petita grimpadeta, és molt trencacames... a més, l’haig de fer sense menjar. Al matí m’he parat en una benzinera per comprar pa, però no en tenien i ja no hi pensat més. Ara, a la motxilla m’adono que només hi porto els tomàquets i els embotits. Em podré menjar, això sí, la poma de postres i la de berenar.  

Baixant, ja cap al final de l’excursió, davant meu queden els gratacels de Benidorm en tot el seu esplendor. No és el paisatge que més m’agrada, però, curiosament no em fan molt mal d’ulls. La veritat és que m’en fan molt més les urbanitzacions que ocupen tota la línia de costa i s’enfilen muntanya amunt. Signaria un Benidorm cada quaranta, trenta o vint kilòmetres, si entre un i altre la costa es mantingués més o menys “verge”.  

En l’últim tram, una parella de Newcastle em pregunten alguna cosa i comencem a parlar, la mitja hora llarga que queda de baixada. Mai m’hagués pensat que en un viatge al País Valencià acabaria practicant l’anglès! El tema principal, l’explicació del que passa a Catalunya (preguntat per ells, quan els hi dic que sóc català, ja que l’onze de setembre casualment eren a Barcelona).   

Acabat al camí, ja a la ciutat, en pocs metres arribo a la parada del bus. Com que passen cada quart d’hora, i encara que se me n’escapi un no passa res, ho aprofito per comprar el pa. Mentre arriba el primer em truquen de DINASA, demà, en principi, tindran la càmera reparada. M’hauré d’esperar al següent, però m’han donat una alegria. Podré fer el viatge com havia planejat i no m’hauré de quedar un dia més... tot i que, vist el que vist fins ara, no en faria res, estic segur que tornaré (tinc una ruta a mig fer, entre altres de possibles, i he vist altres caminades que semblen, com a mínim, igual de boniques que les que he fet).  

Pujo al següent bus. No sé a quina parada haig de baixar i ho hauré d’encertar a ull (i ho faig). Caminadeta i un cop al cotxe, aprofito per dinar, encara que són quarts de cinc. Només em queda temps per tornar al càmping, descansar, dutxar-me, sopar i continuar descansant, que avui em convé. També per empastifar-me de repel·lent, encara que un trobarà els pocs centímetres de pell on em dec haver descuidat de posar-me’n (al costat del genoll)... i pels dies que em durarà, gairebé una setmana, la picor i el mal que em farà, no m’estranyaria que hagués estat un mosquit tigre .

SAGUNT

Visita turística

MÉS D'UNA SORPRESA

Quan en llevo, per desparar la tenda, carregar el cotxe, pagar i marxar. Truco a la botiga per assegurar-me que tenen la càmera a punt i cap a Elx a buscar-la. Aquesta vegada de dret, sé on haig d’anar i només perdo una mica de temps per aparcar. I cap al nord, saltant-me la ciutat de València i l’Albufera, hi vaig estar un pont llarg ara fa no massa temps. Em va agradar molt, però enlloc de repetir prefereixo descobrir altres racons. Pensava fer alguna parada pel camí, però amb el cotxe carregat fins al capdamunt, ho deixo per una altra vegada.

Arribo a Sagunt al voltant de les dues, només m’aturo per menjar-me els entrepans de dinar (poc abans d’arribar). Per variar faig alguna volta més del compte, curta, aquesta vegada culpa meva, no veig una senyal en una rotonda. Acampo a la platja de la Malvarosa de Sagunt, al càmping que ja tenia pensat. Com la primera vegada, vaig ràpid i en queda temps per anar a fer el turista bona part de la tarda.

Faré una volta per Sagunt, força ràpida, però prou complerta pel seu nucli antic. Aparco al centre i començo la visita davant de l’Ajuntament, neoclàssic (amb modificacions posteriors) i “porta” d’accés al casc antic. Tot seguit, just al costat, passo per la plaça Porticada, centre religiós, polític i social de la vida medieval de la vila. En una banda hi ha la porta de l’Almodí (magatzem públic de blat), que conserva l’escut reial, com a edifici del patrimoni reial des del segle XIII. Una miqueta més amunt hi ha, també, la jueria, recinte urbà amb accés a través d’un portal amb un arc de mig punt, conegut amb el nom del “Portalet de la Jueria” o “Portalet de la Sang”. El barri jueu conserva pràcticament la mateixa topografia urbana, a més d’un fragment del mur de tancament, el micvé o bany ritual i la façana d’una de les seues vivendes. Està bé.

Una miqueta més amunt, tot passejant arribo al Teatre Romà, a la falda de la muntanya coronada pel Castell. Ocupa la terrassa intermèdia, entre la ciutat i la plataforma superior presidida pel Fòrum, centre cívic del municipi romà, responent a una planificació urbana d’època de l’emperador August. Es va construir a mitjans del segle I i consta de dues parts diferenciades: la càvea o graderia, de forma semicircular i composta per tres grades, i l’escena, que s’alça fins a l’altura del pòrtic superior de la graderia. El seu aspecte actual està condicionat per les nombroses intervencions de restauració i rehabilitació a què ha estat sotmès des de mitjans del segle XX. Quan entro tinc sensacions contradictòries, “acostumat” als teatres sense restaurar, se’m fa una mica estrany veure’l així en gran part. D’altra banda penso que el seu aspecte real s’assemblaria més al restaurat i reflecteix millor com havia set en realitat. Sigui com sigui, m’agrada molt (i era el motiu principal per a la visita a la ciutat).

Una mica més amunt, el Castell, situat sobre un turó que constitueix l’últim contrafort de la serra Calderona. Ocupa una ample extensió i controla una gran àrea, la qual cosa el va convertir en un lloc estratègic per a la defensa al llarg de la història. Es troba envoltat per muralles de diferents èpoques i estils, amb restes iberes, romanes, medievals i modernes al seu interior. Destaquen les Places d’Armes, on hi ha el Fòrum, centre cívic de l’època romana, i la de Sant Ferran, amb l’Antiquàrium Epigràfic, que inclou una exposició d’epigrafia (escriptura a la pedra) llatina, ibèrica i hebraica. Està molt bé i, a més, les vistes són boniques.

Baixo per l’església del Calvari (del 1854) i el seu calvari, un camí en ziga-zaga (viacrucis) que compta amb un original arc d’entrada. Continuo, una altra vegada pel casc antic, per l’església de Santa Maria, construïda sobre l’antiga mesquita major. Des de la conquesta de Jaume I ha sigut l’església major de la vila. D’estil gòtic ogival valencià, la seva construcció va dels segles XIV fins al  XVIII (excepte el campanar, que és del segle XX).

Visito, de forma molt ràpida, per arribar a la següent visita, la casa dels Berenguer, antic palau gòtic amb influències renaixentistes que acull el Centre de Recepció de Visitants i Interpretació de la ciutat. Originàriament va pertànyer al llinatge dels Berenguer, de fort arrelament i pes en el Morvedre foral entre els segles XIV i XVIII. El recinte està molt bé i acull exposicions temporals. De casualitat, però n’hi ha una dedicada a la tragèdia grega molt interessant. Em sap greu haver d’anar tan ràpid... però és millor això que res.

Sense saber-ho, i ben bé de casualitat ja que no ho coneixia (arribant he preguntat a l’oficina de turisme i me n’han informat) en dirigeixo a la que serà una de les visites més boniques i impressionats d’avui: a la Via del Pòrtic. S’hi pot observar l’evolució de la història urbana del Saguntum romà, al voltant d’un important encreuament de vies. S’hi identifica una àrea funerària del segle I, monumentalitzada a partir del s. II coincidint amb la construcció del Circ, i transformada en zona de vivendes a partir dels segles III-IV. Està cobert, sota un edifici, el que li dóna, també, un aspecte singular. A més, la visita només es fa de forma guiada i dura més o menys una hora (l’única en què s’ha de pagar... només un euro)... i torno a ser jo sol (fins i tot em sap mig greu). La visita inclou, també, la Casa dels Peixos, una mica més enllà i sota un altre edifici. És una vivenda romana, construïda a finals del segle I o principis del II, que conserva les seues diferents estances ordenades al voltant d’un atri corinti amb impluvium. Els motius pictòrics marins que decoren l’estany li donen nom.

Tornat cap al cotxe, mentre es comença a fer fosc, passo per la porta del Circ Romà (l’únic que en resta). Punt i final a la visita de la ciutat, una ciutat que tot i no ser espectacular, s’hi poden trobar racons molt bonics i/o molt interessants (segur que me’n he deixat alguns), la seva visita val molt la pena. I tot plegat, una altra bona caminada... i sort que avui era dia, en teoria, per descansar una mica.

Al càmping la mateixa rutina de cada dia. Hi ha molts gats, però tot i això mentre faig el sopar un ratolí ve cap a mi, fins que em veu i recula, el que en fa dubtar de la seva efectivitat (semblen força ben alimentats... els gats). A l’hora de dormir els veïns, dues parcel·les més enllà, m’obsequien amb un concert de crits i gemecs que, si no fos que no es pot triar, segurament em farien replantejar la meva orientació sexual.

BARRANC D'AJUEZ

Entre suros i pins el camí s'enfila, primer, fins al barranc d'Ajuez, envoltat d'acolorits i bonics penya-segats, que semblen roques mal apilades, després i més endavant, per mines de cinabri abandonades. Sovint gaudint de bones vistes a la serra, s'arriba a la Nevera de Castro, ben conservada.

Roques i Colors

Marxo a quarts de deu. És un dels dies que vaig més tard, però no m’he volgut passar el despertador per no forçar i acabar esgotat. M’esperen tres caminades... curtes, però tres. Em salto una cua a l’autovia sense voler, surto a comprar pa en una benzinera i la veig. Com què la meva és la següent sortida, continuo per un camí lateral. Per l’hora, també, em salto la visita a les coves de Sant Josep, que deixo pel dia que marxi més al nord.

Passada la Vall d’Uixò entro a la serra d’Espadà. Em passaré tot el dia per carreteres plenes de revolts, pujant i baixant colls. La primera parada és relativament a prop i com que està ben indicat, no em costa gens trobar el inici de la caminada (com em passarà a totes les d’avui).

Començo a caminar al petit poble de Xóvar. Ja a les afores, passat el pantà, del segle XII, de seguida ho faig per una bonica sureda i pel Barranc d’Ajuez que, mica en mica es va estrenyent. Els seus penya-segats, de boniques i acolorides formes rosades, poc a poc es van fent més presents. “Llàstima” que mentre uns queden al sol, els altres estan a l’ombra... seria per repetir a diferents hores del dia.

A la Font Fresca aprofito per refrescar-me, valgui la redundància. A partir d’aquí el camí comença a enfilar-se fent marrades, encara que ben aviat faig una altra parada. A la zona hi ha varies mines abandonades de cinabri, del que se n’extreia el mercuri. L’anomenada “el Socavón” va ser l’última explotada a Xóvar, i a l’entrada de la seva boca encara s’hi poden observar restes de les vagonetes, rails, alguna construcció annexa i una escombrera.

Al cap de munt del camí s’obren les bones vistes a la mateixa serra, a la serra Calderona i a la vall de l’Alt Palància, que m’acompanyaran bona part del camí, a més hi ha les restes d’una trinxera de la guerra civil. Tot seguit el camí torna a pujar suament per una pista forestal. Aprofito per menjar una mica en un coll amb bones vistes... just abans de la última pujada, si ho arribo a saber, m’espero una miqueta. Últim esforç fins al pou de gel o Nevera de Castro, molt ben restaurada i bonica (del segle XVIII).

A partir d’aquí el camí baixa, ara de forma més planera, ara una mica més picada. Ho fa entre suros, algun altre cingle, bones vistes i al costat del complex miner de l’”Hembrar”, del que vaig veient alguna boca i restes de les seves construccions. Un bon resum d’aquesta bonica excursió.

CASTELL D'AÍN

Passeig curt i agradable fins al castell de Benalí (o d'Aín), del segle XII tot i que d'origen àrab. Amb boniques vistes a la vall que l'envolta. La visita al poble d'Aín també val la pena.

ANAR SUMANT

Cotxe, més revolts (fins i tot un de 360º, amb túnel inclòs) i segona caminada, molt més curta i suau. Començo a caminar a Aín, pel barranc de la Caritat, entre arbres de ribera i suros. El riu és molt modest, però la seva aigua és neta i transparent, ho certifica un blauet que passa ràpidament per davant meu. Una mica més enllà deixo el barranc i pujo fins a les ruïnes del Castell d’Aín, del segle XII, i amb bones vistes al poble i a la vall on es troba.

Reculo un tros per desviar-me de seguida, i continuar per un camí paral·lel al barranc, però a més alçada i amb més vistes al poble. Hi arribo per la bonica font de Sant Ambrós. Com que el poble és bonic, i petit, m’hi passejo una mica. Carrers estrets i recargolats, amb cases blanques i portes i finestres de colors. M’agrada, especialment, els safareigs públics, molt ben conservats, i el bon grapat de fonts que hi ha.

CASTELL D'ALMONESIR

Caminada curta i agradable, la major part entre oliveres, fins al castell d'Almonesir, musulmà, del segle XII.

DE TRES EN TRES

Cotxe i més revolts. Per carreteres solitàries, de la Vall d’Uixò fins a la Vall d’Almonesir... no m’he creuat amb ningú! Aparco a aquest últim poble i començo la tercera caminada, encara que començo a estar cansat.

M’agrada passejar entre oliveres, un paisatge al que no estic avesat. El camí és planer fins a la bonica Font Llarga, en realitat una deu d’aigua que de seguida s’emmagatzema en una bassa, que reparteix les seves aigües a una, aparentment, intricada xarxa de petites sèquies.

Tot seguit el camí s’enfila fins al Castell d’Almonesir, d’origen musulmà, dels segles XII i XIII. En realitat, però, era un monestir fortificat habitat per monjos guerrers. De les ruïnes, amb bons cartells explicatius (com bona part del camí), destaca la seva torre de l’homenatge, que supera els divuit metres d’alçada, l’aljub, restaurat, i les restes de les muralles defensives. Les vistes a la serra d’Espadà i la vall d’Almonesir són, també, molt boniques.

Baixo per l’altre banda, i tot passejant per un camí planer, un altre cop entre oliveres, arribo al cotxe força cansat. Les caminades eren curtes... però entre les tres sumen gairebé vint kilòmetres.

Algun revolt més i de seguida arribo a l’autovia. Prèvia parada a un supermercat, arribo al càmping gairebé de fosc. Abans d’anar a dormir el mateix concert d’ahir (suposo que n’hi ha que s’obliden que la lona de la tenda no aïlla el so). Que hi farem! ...Tampoc em faria res estar en una situació semblant.

GARBÍ

Passeig molt curt però molt bonic. Des dels curioses i fotogèniques cingleres, amb aspecte de roques mal apilades, les vistes a la Vall de Palància, la Serra de d'Espadà i la plana costanera (i més enllà) són espectaculars.

PRIMERA

Torno a marxar d’hora, tot i que perdo una mica de temps per trobar un forn de pa. Avui, en principi, m’ho agafaré amb més calma. Faré tres o quatre caminades, però més curtes.  

El relleu de la serra Calderona és una mica més arrodonit que el de la serra d’Espadà, tot i això torno a fer uns quants revolts abans d’arribar a l’aparcament del Garbí. Més que una caminada és una passejada curta, que no arriba als dos kilòmetres. De seguida arribo, doncs, a l’espectacular roquissar que fa de mirador amb molt bones vistes a la vall de Palància, la plana valenciana i la serra d’Espadà, entre altres. Segurament en dies clars deu ser espectacular, però la calitja avui fa que la visibilitat no sigui gens bona.  

MIRADOR DE PORTA COELI

Un camí entre oliveres, que semblen abandonades, i algunes pinedes, porten al bonic mirador de la cartoixa de Porta Coeli, que no es pot visitar.

SEGONA

Com ahir, torno a anar per carreteres solitàries. Per aquest motiu, segurament, avui estan ocupades per un gran nombre de ciclistes (suposo, també, a jutjar per les grans àrees de picnic que aniré trobant, per la proximitat amb ciutats grans, com Sagunt, Castelló o València). Després d’uns quants revolts més (menys que ahir), arribo a la segona caminada.  

De totes les que he fet aquesta és la més mal indicada. En algun pal i falta la fletxa i en algun punt potser convindria posar-hi un reforç. Gràcies al petit mapa que porto, però, faig els quatre kilòmetres i mig sense problemes. És, també, la més “fluixa”, el camí passa per una plana amb oliveres abandonades i alguna pineda de pi blanc, fins arribar al mirador de la bonica cartoixa de Porta Coeli (que no es pot visitar), únic punt interessant de la ruta.  

CASTELL DEL REIAL

Entre pinedes, oliveres i algun garrofer s'arriba al castell d'Olocau, amb boniques vistes a la Serra Calderona (on es troba) i la Plana del Túria. Baixant es pot fer una parada refrescant a la font del Frare.

TRES MÉS. PER ACABAR ESGOTAT.

Torno a agafar el cotxe, ara per carreteres més rectes, i vaig cap a Olacau, per fer, ara sí, una caminadeta (de poc més de cinc kilòmetres). Començo a caminar a la Font de la Carrasca, a les afores de la població. De seguida torno a passar per un camí planer entre oliveres i garrofers. No puc agafar evitar collir algunes garrofes per guardar-ne les seves granes. No fa gaire vaig sentir en un programa de tele que tenien un pes força uniforme, al voltant dels 2 grams, i que en l'antiguitat s'utilitzaven per a pesar joies i gemmes. De fet, el seu nom en grec antic κεράτιον (Keration) és d'on prové el mot quirat, mesura encara avui dia vigent en joieria.  

Després d’una pujada molt breu, però forta, arribo al castell de Reial, les restes d’una fortificació musulmana del segle X, un dels últims a rendir-se a Jaume I. S’hi poden veure les restes de les muralles, un aljub i alguns edificis auxiliars. Té bones vistes a la vall que domina, a la mateixa serra Calderona i, més enllà, cap a la plana del Túria. La calitja, però, n’amaga les més llunyanes. Tot i això, ho aprofito per dinar tot contemplant-les.  

Reculo un curt tram, per on he vingut, per desviar-me a l’alçada de l’aljub del castell, que no sé veure. Ara camino entre pinedes que, de tant en tant, deixen entreveure algun bonic penya-segat i roquissar. Ja gairebé arribant un altre cop al poble passo per la fresca i bella font del Frare, del segle XVIII, i la font de la Cava, més “normal”. Ho aprofito per refrescar-me, torna a fer una calor poc habitual per l’època.  

Un altre cop a la carretera, en torno a enfilar per la serra amb la intenció de fer una altra passejada, escurçant-la tant com pugui... entre ahir i avui, les meves cames comencen a dir prou. Un cop a lloc, veig que la caminada passa per la pista per on circulo, el que en serveix per retallar-ne més de la meitat. Aparco i al final només pujo, tot passejant, a la torre de vigilància que hi ha al pic de Tristany. Les vistes a la serra Calderona són espectaculars, i les de més enllà, segurament també, si no fos per la maleïda calitja que m’ha acompanyat tot el dia. L’entorn també és bonic i em quedo amb les ganes de poder-hi fer una caminada més llarga, encara tindria temps... però no puc, estic esgotat.  

Més revolts i cap al càmping a descansar. I a dormir d’hora, tan cansat que ni sento la banda sonora d’ahir i bans d’ahir (si és que n’hi ha) .

VALL D'UIXÒ

De turisme

DIA DE RELAX.

Em llevo molt d’hora, a les vuit. Per fer una dutxa i començar a caminar a primera hora, a cinc minuts del càmping. Ho faig pels Marjals d’Almenara, però m’”equivoco” de ruta (hauria d’haver fet la vermella en lloc de la verda). Només canyes i més canyes i alguns fruiters. No m’agrada gaire. Una bona caminada, gairebé cinc kilòmetres... que Déu n’hi do... avui, en teoria, hauria de ser dia de descans.

Torno al càmping a desparar-ho tot i carregar el cotxe. Marxo al voltant de les deu. Em desviaré només per anar a la Vall d’Uixò. No arribo, per poquet, a la primera hora de visita i m’haig d’esperar una mica més de mitja hora a la segona, a tres quarts de dotze. La visita a les coves de Sant Josep duren quaranta minuts. És una cova natural que fa gairebé quatre kilòmetres de llargada, dels que només se’n visiten aproximadament la meitat. La seva temperatura es manté constant a vint graus, força agradable. A l’entrada hi ha unes pintures rupestres molt deteriorades i difícils de veure. Gairebé només entrar pugem a les barques en què anirem recorrent diferents sales i galeries, sovint havent-nos d’ajupir per passar d’una a l’altre. Tot i que no hi són molt abundants, en algunes hi ha boniques concrecions de diferents tipus (estalactites, estalagmites...) que, sovint, tenen, també, formes ben curioses. Deixem les barques i recorrem uns dos-cents metres a peu, també passant per diferents galeries amb belles concrecions. Al final del recorregut ens espera la nostra barca, que ens retornarà a la sortida pel mateix lloc per on he vingut. Molt bonica, encara que si no estès condicionat per les coves que he vist anteriorment a França o Eslovènia, segurament diria que són impressionants. Hi ha, però, un parell de coses que no m’agraden, la primera és que fer el recorregut sencer visitable alguns trams van haver de ser ampliats amb dinamita. La segona, que al fer la cova visitable, van desaparèixer una gran colònia de rates pinyades i una població d’anguiles. No sé si tot això es desitjable o val la pena, en tot cas, no ho sabia abans d’entrar-hi (ho expliquen a la visita)... perquè potser m’ho hagués repensat, i no em consola, gens, pensar que el mal ja està fet.

Cotxe i ara sí, cap amunt ja directament cap al càmping de Vinaròs. Una zona en què podré escoltar, amb alegria, les emissores en català... i catalanes, de les que no n’havia trobat alternativa (o eren en castellà). Torno a sentir Catalunya Radio i Rac1 (en algunes zones se sent millor una i en d’altres l’altre, pel que aniré combinant)... encara que, total, per tornar a sentir, de bones a primers, en Duran i Lleida tornant a posar aigua al vi (en temps “normals” m’alegraria, i de quina manera, veure com cada cop que obre la boca el seu partit va baixant en les enquestes. Ara no, hi ha coses que hem de fer entre tots... i molt probablement sense ell. Algú li ha explicat?).

De camí, em pregunto perquè quan vull consultar al mapa se m’obre per la meitat d’Alacant, mentre que quan era a Alacant sempre se m’obria per la de Castelló. Quan arribo a el càmping que tenia pensat, però, està tancat i haig d’anar a la primera alternativa, una mica més avall, a Benicarló.

Ho paro tot i dino. Com que les temperatures són més d’estiu que de tardor, és relativament tard i com què avui, en teoria, és dia de “relax”, em regalo una tarda de platja .

PRAT DE CABANES

Entre blocs d'apartaments i urbanitzacions sorprèn trobar aiguamolls tan ben conservats com aquest. Sortint de Torrenostra se'n pot recórrer una bona part tot observant, segurament, un bon grapat d'ocells aquàtics. Val la pena visitar, també, les dunes fòssils a l'altre banda del Parc.

AIGUAMOLLS

Per culpa de la calor no he dormit gaire bé, em llevo tard i marxo a dos quarts de deu. Està ennuvolat però no fa cara de ploure (i es mantindrà així tot el dia). Avui també m’espera un altre dia de caminades curtes.

La primera la començo a Torrenostra. El primer mig kilòmetre és per una platja de còdols, de mal caminar, fins a una torre d’observació amb molt bones vistes als aiguamolls de Prat de Cabanes (i la Gola del Trenc). A partir d’aquí el camí s’endinsa a l’interior entre espessos canyissars (les marjals). Quan sembla que la caminada serà avorrida, canyes i més canyes, començo a veure les primeres llacunes, que pràcticament ja no deixaré fins al final. Aquí tenen la particularitat que són el resultat de l’extracció de torba (usada com a combustible, adob o filtre de depuradores). Trec els prismàtics i començo a observar els primers ocells. La llista no serà massa llarga, però per una caminada curta i en què no m’hi entretinc excessivament, està prou bé: martinet blanc, bernat pescaire, fotja, cabusset, ànec collverd, xibec i un territ i un corriol que no acabo d’identificar. M’ho passo bé.

La segona és a l’altre extrem del Parc, a la Torre de la Sal (Cabanes). Només començar hi ha unes dunes fòssils i unes dunes molt ben conservades que estan molt bé. Tot seguit el camí continua per una platja de còdols, de mal caminar, amb canyissars a una banda i el mar a l’altra. Arriba fins a les ruïnes d’un antic quarter de carrabiners, a partir d’aquí entra cap a l’interior. Canyes i més canyes i, ja girant per tornar, fruiters i camps... ara, però, sense llacunes. Amb els prismàtics a la motxilla, no val gaire la pena. Si ho arribo a saber, faig només la versió més curta i m’entretinc més en l’anterior, o dedico més temps a les següents.

CASTELL DE MONTORNÈS

Passeig curt, planer i agradable, entre garrics, fins al castell de Montornès, del segle X i d'origen musulmà, amb molt bones vistes a la plana de Benicàssim.

PASSEIG

Desert de Palmes, una mica més al sud. Només arribar-hi em paro en un canto de la carretera per dinar i anar rumiant quines caminades faré. Hi ha varies opcions i, sense saber quan de temps hi podria dedicar, ho he deixat més o menys a la improvisació (en funció, també, del cansament).

D’entrada em decideixo per una de curteta i planera, fins al castell de Montornès. Camino per una garriga amb margalló, que pel nom del lloc m’imaginava molt més abundant (potser va ser així en temps passats). Al final del camí, gairebé sempre visible, el castell. És una fortalesa d’origen àrab del segle X, construïda sobre restes d’origen romà. Domina un gran espai marítim entre les desembocadures del Coves i del Millars, amb bones vistes a Benicàssim i les planes del voltant. També al que, per mi, fan aquest massís espectacular: el contrast de colors entre el roig dels gresos i els gris de les calcàries, fruit, faig una suposició (que pot ser encertada o no, no sóc geòleg) de la inclinació d’aquestes capes, que fa que uns turons siguin d’un color i els altres de l’altre (a les Guilleries també n’hi ha, però les capes són horitzontals i es veuen una sobre l’altra).

EL BARTOLO

Pujada al cim més alt d'aquesta modesta serra del Desert de Palmes, en què sorprèn l'espectacular contrast de colors dels materials que la formen, vermells i grisos, a causa d'una falla. Des del cim les vistes són molt boniques.

QUATRE MÉS.

Torno al cotxe pel mateix camí per on he vingut. Aparco uns metres més avall i començo la quarta caminada. Hi ha dies, que no saps perquè no tires, però n’hi d’altres que et passa el contrari, i avui és un d’aquests. Al final em decideixo per la pujada al Bartolo, el cim més alt de la serra. Quan acabi les quatre caminades seran un disset kilòmetres i només em farà una mica de mal la planta del peu.

Vaig amb el temps una mica just i pujo a bon ritme, sense encantar-me massa a les bones vistes que hi ha durant al camí, calculant que dalt el cim seran igual o millors. També camino per una garriga, però en aquesta zona amb algun pi més.

Les vistes des del cim (ple d’antenes), són impressionants, milloren considerablement, obrint-se cap a totes bandes. Són impressionants, i això que la visibilitat no és excel·lent. A les de la mateixa serra i la plana castellonenca, s’hi sumen ara, les que hi ha cap a l’interior, de les que, per la meva desconeixença de la zona, només puc identificar el Penyagolosa (entre les serres del Maestrat i l’Alcalatén), i, també, cap al nord, al Prat de Cabanes i la serra d’Irta.

Ara, encara em sap més greu haver perdut el temps en la segona caminada. S’hi arribo a saber hagués allargat la d’aquí. Un altre dia serà, tampoc és tan lluny. Baixo per on he vingut, també a bon ritme, per ser al cotxe a les set i no haver de patir perquè se’m faci fosc a mig camí (alguns dirien que ja no són hores de caminar).

Arribo a Benicarló ja de fosc. Ho aprofito per comprar una targeta per a la càmera, porto un fotimer de fotos i gairebé he acabat totes les que porto. M’asseguro que no en tornarà a passar, si més no en aquest viatge, me’n compro una de setze gigues.

Al càmping avui hi ha karaoke i em costarà dormir. Com que jo sol baixo la mitjana d’edat alguns anys (com en els anteriors), tot i no ser precisament un jovenet, i que la majoria són anglesos, alemanys, belgues o holandesos, que solen retirar-se d’hora (independentment de la quantitat d’alcohol ingerit) tinc l’esperança que no acabarà molt tard. Tot això és nota amb les cançons que canten, entre cantaire i cantaire sona música més moderna (Rihanna, Katy Perry, Lady Gaga...), però ells s’entesten en cantar cançons més roqueres, sovint fins i tot d’abans que jo fos més jove (que també m’agraden)... però encerto a mitges, i tot plegat s’acaba a quarts de dues o les dues .

VALLTORTA I MORELLA

En cotxe

TRESORS DESCONEGUTS

Em llevo a les vuit, amb l’ajuda del despertador. Vull ser a les deu a Tírig per fer la primera visita. Un cop hi sóc, però, veig que hi ha tres hores per visitar tres coves diferents (cosa que no especificava la pàgina web d’on vaig treure els horaris). A les deu toca la més fluixa de les tres. Per sort només sóc jo, i el guia, després d’explicar-li que potser tornaré a les dotze, però segur que no a les sis, em proposa anar a la que tocaria a les sis de la tarda, cosa que accepto encantat. Hem de fer un tros en cotxe i després baixar, a peu, fins a l’abric.

La Cova del Civil (anomenat així perquè antigament pertanyia a un guàrdia civil) està a uns quinze metres per sobre del llit de la rambla. És una de les més importants d’aquesta zona, sinó la que més, sent una de les composicions més complexes de l’art llevantí (prehistòric). Malgrat que està protegida per una tanca les pintures han anat perdent cada cop més visibilitat, per culpa, també, de l’acció dels visitants. Tot i això, en poc més de quatre metres quadrats s’hi poden veure més de setanta figures, de tonalitats vermelloses fins a negre. S’hi representen diferents escenes de caça i fins i tot una guerra o una batalla. Tenen un gran dinamisme i es poden observar figures disparant, caminant, corrent, descansant i en coordinació amb altres. En general els animals són representats de forma naturalista, ja que representen animals reals, mentre que les figures humanes ho són amb un traç lineal, amb cossos esvelts i estilitzats, perquè en aquest cas simbolitzarien esperits. És impressionant... i puc fer tantes fotos com vull.

Acabada la visita decideixo esperar-me fins a les dotze (i deixo la visita a la cova Remigia per una altra ocasió). Tinc una hora llarga i, tot improvisant, vaig fins a Sant Mateu, un poble monumental que he vist de camí (i està a deu minuts de les coves). Faig una passejada molt ràpida, tot passant per la plaça Major, voltada de vells casalots i d'amplis porxos, al centre de la població, l’església arxiprestal de Sant Mateu, gòtica dels segles XIII al XV, amb una portalada romànica, l’ajuntament o Cort Nova, gòtic del segle XIV, a més d’alguns dels seus carrers, places i fonts. És bonic i aprofito, també, per comprar algun cargol de la sort. Hauré de tornar algun dia amb més calma.

Torno cap a la Valltorta. Al museu, on comencen les visites. Si abans era sol, ara vaig amb un grup d’una cinquantena de persones. Quina diferència! Però, bé, les explicacions del guia són igual de bones i valen molt la pena. Per arribar a la cova de Cavalls fem una camina d’una mica més d’un kilòmetre. Pel camí farem dues parades, més o menys relacionades amb les pintures.

En la primera el guia ens explica l’evolució del paisatge des de fa uns deu mil anys. El relleu era més o menys igual que l’actual, el que ha anat canviant ha set la seva vegetació. Primer eren amplies pastures, d’aquí que en algunes coves hi hagin pintats cavalls i urs (bous primitius). Després va evolucionar cap a una garriga o brolla oberta, com la que és veu a les muntanyes, i d’aquí, també, que als abrics hi hagi pintats principalment cérvols i alguns senglars. Més endavant es va convertir en els oliverars que actualment estan abandonats. L’explicació la fa en un vell pou abandonat, amb l’aigua ben visible. Ens explica com ho feien antigament per trobar aigua, d’altre banda una cosa que molts naturalistes més o menys coneixem, allà on hi ha joncedes, vol dir que hi ha aigua freàtica abundant.  

La segona és en una cabana de pedra seca. Ens explica com es construïa d’una forma fàcil i molt didàctica (veure esquema). Eren usades per agricultors i ramaders per a diferents funcions: tanca per al bestiar, magatzem i fins i tot refugi. Al seu interior la temperatura, degut als corrents d’aire, s’hi manté fresca. El que no sabia, però, és que la tècnica constructiva que encara usaven els nostres avis o besavis té milers d’anys d’antiguitat (amb falques per mantenir la pedra inclina, no permeten que hi entri l'aigua de pluja, i contrapesos, per agunatar les roques que feien de teulada).  

Més endavant, arran de cingle, davant nostre, s’obre el impressionant barranc de la Valltorta, en un meandre del riu i al costat de la roca de les Estabigues (o Tabigues), una cinglera d'uns vuitanta metres. Per una estreta i bonica esquerda a les roques es baixa a la Cova dels Cavalls, on hi ha de les composicions més conegudes de la vall. De les mateixes característiques generals que la cova del Cívil, s’hi representa una escena de caça. És la representació en 3D al que passava just sota nostre. Les pintures, però, costen una mica de veure.

Torno cap al Museu de la Valltorta, per completar la visita i contemplar l’espectacular reproducció de la cova dels Cavalls (amb les figures molt més contrastades). En aquesta zona es coneixen vint-i-un abrics on hi ha pintures rupestres. Fa uns 7.000 anys, al període epipaleolític, els habitants d’aquestes terres van pintar les parets de les coves amb escenes de la seva vida quotidiana i la seva mitologia. Amb el seu estudi és més fàcil comprendre com era la seva vida. S’hi representen principalment escenes de caça, amb animals que a vegades apareixen ferits per fletxes. La majoria de figures humanes són masculines, caçant, tot i que també n’hi ha algunes de femenines, més escasses, que apareixen abillades amb faldilles llargues ajustades als malucs i amb el tors descobert. Homes i dones, especialment els primers, s’adornen amb diversos tipus de pentinats, plomes i cintes al cap, al tronc i a les extremitats. A més al museu s’explica l’evolució i la importància d’aquest art al País Valencià. Potser no és tan espectacular com el de les coves d’Altamira o Lascaux, però, al meu parer, un tresor força desconegut.

Al migdia, cotxe i cap a la següent visita. Passo per el coll d’Ares i el poble que li dona nom, que sembla molt bonic... una altra visita que em quedarà pendent (amb la cova Remigia, molt a prop d’aquí). També, per carreteres solitàries, pobles aïllats (m’imagino, no sé per què, que a la nit hi ha d’haver un cel estrellat espectacular, sense contaminació lumínica) i un paisatge preciós. Arribo a Morella, al voltant de les tres. Sense dinar, entre una cosa i l’altre (botigues tancades i carreteres sense res) no he trobat pa. Organitzo la visita en funció dels horaris d’obertura dels diferents monuments.

M’abrigo, no fa un dia massa bonic, amb núvols i clarianes, i aquí, a certa alçada, refresca una miqueta (i des de que em vaig aprimar, ara fa uns anys, m’he tornat un fredolic que Déu n’hi do). Entro a la ciutat per la monumental porta de Sant Miquel, dues torres bessones del segle XV. D’aquí me’n vaig directament a l’espectacular basílica de Santa Maria la Major. Gòtica, del segle XIII, reuneix en una mateixa façana la Porta dels Apòstols i la de les Verges. Un cop a dins, destaca el Pòrtic de la Glòria, la singular escala de cargol que puja al cor, l’altar major, les seves tres rosasses, amb vidrieres originals de l’Escola valenciana del segle XIV, i l’òrgan de Torull.

Pujo una mica més, fins al impressionant castell de Morella. Dels segles XIII al XIX, es construeix aprofitant la roca. Amb bons cartells explicatius, destaca la plaça d'armes, el palau del governador, l'Aljub, la torre de la Pardalea, les latrines al vol (per on van entrar al 1838 els carlistes), la presó de Cacho, les restes de palaus reals, les torres d’Homenatge, i els pavellons oficials, que s’han afegit o han canviat de funció al llarg dels segles. Dalt d’un turó, les vistes al Maestrat són fantàstiques. Baixant, just al seus peus, m’aturo al convent de Sant Francesc, dels segles XIII i XIV, on destaca la sala capitular, on hi ha una pintura al fresc en la què es representa la Dansa de la Mort del segle XV.

Tot seguit passejo pel carrer Blasco d’Alagó i els que el continuen, porticat i ple de botigues (el més turístic). Passo pel costat de l’ajuntament, un edifici gòtic dels segles XIV i XV, i baixo fins al museu Temps de Dinosaures, amb una excel·lent col·lecció de tota mena de fòssils de la zona, exposats de manera didàctica. Entre ells, els d’un Iguanodon que està, a més, reproduït a mida natural. Gairebé surto amb ganes de passar del que em queda per visitar i començar a buscar fòssils a les afores de la ciutat (...no ho descarto per a un futur). Sempre m’han fascinat, fins i tot els més simples i comuns.

El museu està gairebé al costat de les portes de Sant Miquel, ara obertes. Convertides en un espai pel joc i la diversió per als més menuts, fins i tot disfressats d’època, poden gaudir de diferents jocs de l’edat mitjana. Sortint ressegueixo les boniques muralles medievals, dels segles XIV i XV, amb sis portes i catorze torres, que envolten tota la ciutat, fins a una altre porta, d’una gran bellesa, la de Sant Mateu.

Pel camí, però, em desvio fins als safareigs de la Plaça de La Font, coneguts pels morellans com els “Llavadors”, els més grans de la vila. És on es feia la rentada de la roba i la seva estesa, a més de ser punt de reunió de les dones durant moltes generacions, per comentar i parlar de tota mena de qüestions. Eren les que s’encarregaven de fer la bugada en temps passats, es distribuïen en grups que tenien una encarregada, que establia torns per anar a rentar de forma rotativa. D’aquesta manera, un dels safareigs es deixava per a poder rentar amb sabó, l’altre per aclarir la roba i el darrer, depenent de les circumstàncies, per a altres usos o per a reforçar algun dels anteriors.

En acabat pujo per la costa de Sant Joan i segueixo per algun carrer, sense rumb fix, per continuar fins a la Jueria, un petit barri amb carrerons estrets. Torno a recórrer el carrer principal i ho aprofito per a comprar el records per a la família, com sempre en els últims anys, productes típics de la terra, en aquest cas dolços (per menjar en algun dinar familiar). De passada ho aprofito per comprar-me una merenga i un flaó, la pasta típica de Morella, i d’origen molt antic, àrab, medieval i mediterrani. És una pasta farcida de mató i atmetlles (curiós, per mi, com a mesura que es va baixant cap al sud es van perdent “t”’s pels camí). Ja el cotxe, serà el meu dinar berenar (amb una cola).

La tornada cap al càmping la faig de forma directa, passant pels bonics colls de Torremiró i de Querol. No m’hi paro ni m’hi entretinc perquè comença a fer-se fosc i, sovint, tampoc hi ha massa llocs per fer-ho. També perquè estic cansat i no vull arribar massa tard... i això que avui era un altre dia per refer forces!

PENYAGOLOSA

D'entrada, tot gaudint de la vegetació, pujant pel barranc de la Pregunta (ideal amb nens), i després de forma més directe s'arriba al cim de Penyagolosa. Des dels seus 1.813 les vistes són espectaculars, en dies clars es poden veure les illes Balears (Eivissa i Mallorca).Cim mític del País Valencià (el més alt en el domini lingüístic català) en part, també, pels bells colors dels seus cingles. Com millor es poden apreciar és fent la volta a la muntanya (volta en la que descobrirem altres sorpreses).

EIVISSA!!!

Ahir me’n vaig anar a dormir d’hora, i em llevo d’hora. Marxo a dos quarts de nou, m’espera una bona estona a la carretera, una hora i mitja. Totes porten el mateix prefix, la “CV” de comunitat valenciana, que es fa servir arreu i m’ha fet mal d’ulls tots aquests dies. És una victòria de la dreta més reaccionaria i rància. No és una cosa innocent, acabant o intentant acabar amb la denominació de País Valencià, el que es pretén es acabar en qualsevol signe d’identitat pròpia... ja no ets un “país” sinó una comunitat (espanyola) més. Potser sóc dels últims o dels pocs romàntics que es creu allò dels Països Catalans, però tant de bo sigui només una batalla perduda, per al final guanyar la guerra. Tant de bo algun dia el valencians puguin decidir el seu futur, com volem fer nosaltres, s’adonin que amb Espanya no aniran enlloc, només a destrucció cultural i lingüística... i se’n vulguin alliberar (i si després volen fer camí amb nosaltres, de la manera que desitgin, que siguin benvinguts, i si el volen fer sols, doncs només els hi podré desitjar que tinguin molta sort, perquè sempre formaran part del meu petit país).

Enfilant-me al massís del Penyagolosa passo per boniques carreteres de revolts. N’hi ha una de molt curiosa, la que arriba a Vistabella. Fins a uns pocs kilòmetres abans del poble és d’una amplada normal, ben asfaltada... per, de cop, convertir-se en una carretera estreta i plena de sots i sotracs. On és va acabar el pressupost, es va acabar la carretera (i des de la diputació, suposo i a jutjar de com eduquen a les seves filles, devien cridar “¡que se jodan!”, i ja l’acabarem quan ens torni a tocar la loteria).

Aparco el cotxe a la bonica ermita de Sant Joan de Penyagolosa, i després d’una agradable conversa amb l’Antonio, l’ermità del lloc, començo a caminar. M’enfilo primer pel barranc de la Pregunta, entre boscos de pi roig i pi negral. En tot el camí hi ha un bon grapat de cartells explicatius de la vegetació que s’hi pot trobar (especialment d’arbres i arbust), que estan molt bé (ideal amb nens... des de que tinc un nebot, m’hi fixo més).

Un cop al cap de munt del barranc enllaço amb el camí que s’enfila al cim. Dubtant, decideixo deixar la volta per a la baixada (no tinc clar que seria millor fer primer, es veuen alguns núvols, tot i que, almenys de moment, no semblen amenaçadors... però no se sap mai).

En la pujada el bosc cada cop és més esclarissat fins que, ja prop del pic, es torna ben pelat. El Penyagolosa, amb 1813 metres, és la muntanya més alta de Castelló i una de les més emblemàtiques del País Valencià (és, també, la muntanya més alta en el domini lingüístic del valencià). La seva silueta característica la fa fàcilment visible i identificable des de punts molt llunyans. Les vistes des del cim són realment espectaculars i estic de sort, avui hi ha molt bona visibilitat. A l’oest veig les serres de Terol, al nord les serralades del Maestrat i els Ports, cap a l’est la Serra de Montsià, la Serra d’Irta, el Desert de Palmes i la Plana de Castelló, al sud, la Serra d’Espadà i la Serra Calderona... i el Montgó! (a Alacant!). Al mar, les illes Columbretes i... Eivissa! (encara que això ho sabré un cop a casa, al alinear el cim, Castelló i el que em pensava que era Mallorca, ja que a tanta distància pensava que només es podria veure la Serra de Tramuntana... però això deu ser només en dies en que la visibilitat és excepcional). Això de veure les illes des del cim de les muntanyes em pensava que era com una mena de mite... sempre havia tingut ganes de comprovar-ho! (ja en veig a dalt de Matagalls quan s’anunciï algun dia de visibilitat excepcional, tot i que això passa ben poques vegades). Al cim hi ha una caseta de vigilància antiincendis, i tinc una llarga i agradable conversa amb la noia que hi ha (també amb una parella de valencians que també han fet el cim).

Reculo per on he vingut. Baixant ho aprofito per menjar una mica i refer forces. M’entretinc també, tot contemplant, amb precaució, un bonic exemplar d’escurçó ibèric (d’aquesta espècie no n’havia vist mai cap).   Al teòric inici de l’ascensió, al Corralico (al cap de munt del barranc de la Pregunta), comença, també, la volta a la muntanya que vaig a fer. D’entrada segueixo una pista planera un altra vegada entre pinedes, que pràcticament ja no deixaré fins al final (a vegades de pi roig, d’altres de pi negral o pinastre).

Quan la pista comença a baixar la deixo per començar a “girar” i caminar per senders estrets. Poc després faig la primera parada, en un pou de gel o nevera del segle XVII. Al cap de vall el camí continua girant. Al cap de poc arribo a la bella font del Pas, en què les aigües surten, quan surten (avui està seca), de l’interior d’una cavitat, en un bancal de pedra seca. Aquí és comencen a obrir les vistes cap als espectaculars i acolorits cingles del Penyagolosa. Dos-cents metres de penya-segat que alterna bandes de colors ocres i vermells. No em cansaré d’anar-los mirant, encara que això em costi empuntegar-me de tant en tant.

A l’alçada de les balmes del Sastre el camí torna a”girar”. Antigament servien com a refugi del bestiar, ara, estic de sort, hi puc veure tres cabres salvatges (dues femelles i una cria de primer any). A partir d’aquí, també, deixo enrere les vistes als cingles, encara que, al cap de ben poc, s’obren cap a Xodos, la plana de Vinaròs i el mar. En aquesta zona, també, es deixa veure bé un gran llangardaix verd. Avui estic de sort amb la fauna.

Poc abans d’acabar la volta passo per la bonica Font Trobada, on trobo una florida de rovellons, que recullo i em menjaré al cap de ben pocs dies (gairebé cap de corcat). De fet, quan no estava pendent de les vistes, m’he passat tot el camí mirant al terra, tot buscant bolets (m’han dit que ja n’hi havia algun, i a banda d’aquesta florida, ja n’havia trobat un parell abans). No ho puc evitar, i a aquestes alçades de tardor ja en tinc el “mono” (qui hauria de pensar que la temporada que seguiria seria tan desastrosa!). Aprofito, també, per menjar-me un altre entrepà i tornar a refer forces, començo a trobar el cansament.

Una altre cop al Corralico torno a baixar pel barranc de la Pregunta, ara ja buscant bolets descaradament, tot i que només en trobaré un parell més. Aprofitaré, també, per aprovisionar-me d’aigua i refrescar-me bé a la Font Nova del Barranc de la Pregunta. Durant tot el dia ha fet força xafagor i ho estava esperant amb ganes (al haver-la vist pujant).

Entre una cosa i l’altre acabo força tard i força cansat, porto molta estona caminant. Esgotat però molt content, ha estat una excursió realment espectacular i molt complerta.   Tornant amb el cotxe torno a passar pel costat de l’aeroport de Castelló. Conegut, per la cara escultura en una rotonda i perquè encara no ha vist enlairar-se cap avió... no puc evitar pensar que, segurament, l’asfalt de la pista hauria estat més profitós al tram final de la carretera de Vistabella (i que van fer això són els que ens han de treure de la crisis, n’hi ha per posar-se a tremolar). Amb una hora i mitja torno a ser a Benicarló, i arribo ja de fosc (amb parada per comprar al supermercat), serà dels dies que ho faig més tard.

SERRA D'IRTA I PENÍSCOLA

Caminada més visites turístiques

TASTET.

Les previsions es compleixen i el dia es lleva ennuvolat, i continuarà així. En principi no ha de ploure i faré un parell de caminades curtes. Marxo a una hora més normal per mi, a les nou. Al matí un parell de passejades curtes i a la tarda faré el turista, que les cames encara troben el cansament d’ahir.  

En una mitja hora arribo a Alcossebre. Començo a caminar al seu far. Tot el recorregut és ran de mar, entre garrigues esclarissades i alguns pins. En un costat, la serra d’Irta, mig tapada. Salto d’una cala a un altre, fins a la cala Cubanita. Són de sorra o de còdols blancs, totes elles molt boniques. Només sobren un parell de blocs d’apartaments, però, que hi farem. Em quedo amb moltes ganes de més (la primera idea era fer tot el camí de ronda fins a Peníscola, però anar i tornar era excessivament llarg, entre trenta i quaranta Kilòmetres, i el transport públic entre les dues poblacions, és complicat... de manera que ho hauré de fer, en futur, amb més gent i podent deixar un cotxe a cada banda).  

Cotxe i cap a l’altre extrem de la serra, a Peníscola. Hi faig un tram encara molt més curt de camí de ronda, molt semblant però només amb un parell de cales... que en refermen encara més les ganes de tornar en un futur. A la tornada, per un tram de pista forestal, destaca la torre de Bodum, una torre de guaita sobre un penya-segat de gairebé cent metres d’alçada.  

Com què hi sóc molt a prop, torno al càmping per dinar, dutxar-me (està núvol però fa molta xafagor) i fer una migdiadeta. A la tarda faré turisme més convencional, l’última al País València i una visita esperada. En tinc ganes, hi havia estat de petit... i d’això ja fa més temps del que m’agradaria.  

Entro a Peníscola pel Portal Fosc, del segle XVIII. Passo per davant el santuari de la Mare de Déu de l’Ermitana, just al costat del Castell, que visito tot seguit sense presses. Situat en el punt més elevat del penyal, és un castell construït pels templers a partir del segle XIII i modificat, a principis del segle XV, per adaptar-lo com a residència pontifícia del Papa Luna. Actualment es troba en molt bon estat de conservació i és el segon monument més visitat de l’Estat Espanyol després de l’Alhambra de Granada. Mentre visito tores les seves sales i estances, tinc a més, una agradable sorpresa. Un falconer, situat sota el castell, fa volar els seus falcons (segurament peregrins) arran de castell. Tot seguit ressegueixo les muralles i faig una volta pel bonic casc antic, sense rumb fix.  

Torno al càmping de nit, però ha valgut la pena. Demà, últim dia. Començo a posar les coses a punt, a banda de fer el de sempre... avui acabaré de llegir el llibre que m’ha acompanyat tot el viatge, que m’ha encantat i que m’ha fet tanta companyia, el “Victus” de Sánchez Piñol.