EL PEDRAFORCA

Aquesta no és la pujada clàssica a aquest cim mític. Tot i això, segurament és una mica més dura, però tant o més bonica, a més de permetre evitar els riscos de la grimpada de coll de Verdet (només cal anar amb compte a no patinar a la tartera).

TEMPS DESPRÉS

Tot i les parades pel camí per repartir-nos en cotxes, a Vic i Berga, comencem d’hora. A les nou. Avui toca un cim massa temps esperat. L’havia fet de petit i de més jove, ara fa molts anys. En Joan feia vint-i-vuit anys de l’última vegada, jo, si fa no fa. Llavors la vam fer pel coll de Verdet, el camí més clàssic... però em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Per la grimpada, que no la recordo complicada, però sí força aèria. En tot cas, el record és de no haver-m’ho passat gens bé (tampoc hi va ajudar que llavors no estava gens en forma i em vaig cansar molt). És per això que aquesta vegada hi pujarem des de Gósol, la ruta és una miqueta més llarga i amb un pel més de desnivell, però sense perill.

El primer tram és planer, però de seguida ens comencem a enfilar i ja no pararem fins al final. Ho farem, d’entrada, per boscos de pi roig (amb la sequera que portem, sense ni rastre de bolets). A partir de mitja pujada, per la tartera, tindrem bones vistes.

En Joan, en Vicens, la Sílvia i l’Edurne van a més bon ritme i ens han d’anar esperant una mica a la Mari, la Gemma i a mi, que anem una mica més a poc a poc. Però no hi ha pressa. Ens “retrobarem” tots a l’enforcadura, un lloc molt xulo.

D’aquí ja només queda la darrera pujada, amb algun punt en que ens hem d’ajudar amb les mans però poca cosa més (molt fàcil). També és on ens creuem amb la majoria de la gent, que fa la ruta més habitual. Per Gósol només la fem uns poquets.

Al cim ens hi estem una bona estona, malgrat la calitja les vistes són impressionants: al Cadí, la Gallina Pelada, Port de Comte, Milany... També ens entretenim contemplant, i fotografiant, un parell de gralles de bec grog, que es deixen veure bé.

Baixem per on hem vingut. La tartera, que pujant hem fet bé, però ara de baixada costa una mica més. Rellisca força i més d’un va de cul a terra... i la resta ben poc ens falta més d’una vegada.

Dinem a l’entrada del bosc, a l’ombra, que fa caloreta i acabem, com sempre, fent el got a Gósol per acabar de gaudir de la companyia i l’alegria d’haver fet aquest cim. Que aquesta vegada no ha costat tant i, almenys jo, he gaudit molt més... i quedem per tornar-la a fer-la d’aquí a vint-i-vuit anys.

---

Fageda de Gresolet

La fageda de Gresolet és la més ben conservada del Berguedà i dins seu amaga faigs i avets monumentals. A més, enfilant-nos al Collell i baixant des del refugi Estasen podem completar la ruta amb grans vistes.

PELS PÈLS

Toca caminada de grup. Avui serem dotze, tot i això tothom serà a lloc a l’hora que hem quedat. Comencem a caminar cap a dos quart d’onze a l’Àrea Recreativa de Gresolet.

Combinant pista amb corriols mica en mica comencem a pujar pels bonics boscos de Gresolet, que tot just ara comencen a agafar els colors de la tardor (anem una mica d’hora).

La primera parada és als monumentals faigs del Clot de l’Om (I, II, III i IV). El més gran de tots està partit i sembla mig mort, però els altres tres estan en bon estat. Després, pel camí, en trobarem algun més de mida similar.

Continuem a bon ritme, les previsions per a la tarda no són massa bones (i es compliran). Tot i això pel camí alguns aprofiten per collir alguns fredolics (i deixem, per desconeixença, el que gairebé amb tota seguretat són xampinyons silvestres).

Les següents parades són als també monumentals Faig Gros de les Molleres, un dels més grossos de Catalunya (amb una capçada mitjana d’uns vint metres),  i un aspecte una mica fantasmagòric, i l'Avet de les Molleres, un dels més alts de Catalunya (uns trenta-cinc metres).

Baixem fins a la riera i ens tornem a enfilar, ara amb més ganes. La pujada és més aviat dura, i arribem a dalt suant però passant fred. El premi, però, val la pena tot i que comença a estar ennuvolat. Des del Collell gaudim de bones vistes a les muntanyes berguedanes (i veïnes) : el Cadinell, el Cadí, el Pedraforca, els Rasos de Peguera...

Aprofitem per dinar l’última ullada de sol (això no ho sabíem). De fet, havent dinat, només començar a baixar cau alguna primera gota. Baixem a bon ritme, sense córrer però sense encantar-nos gaire, calculant mirant els núvols, que tindrem el temps just per arribar al cotxe abans no s’hi posi de veritat (com així serà). A més, la baixada és picada i una mica dura, i ja és prou relliscosa amb els ruixats de primera hora del matí.

Arribant al cotxe fem una última parada i visitem el Santuari de Gresolet, un gran casal que integra l'església i l'hostatgeria, de finals del segle XVII. I d’aquí comiat i cap a casa, sense got final per culpa de la pluja, el fred i, sobretot, per la cua habitual, previsible i empipadora de la C-16.

---

Via Nicolau

Caminada maca, fàcil i planera, ideal per fer amb nens. Caminarem per una antiga via pel transport de fusta (reconvertida en via verda), amb un pont penjant, tres túnels, bones vistes a la vall i dues ermites romàniques.

MADUIXETES

Avui en toca una de suau, expressament... començarem tard (cosa que tampoc és noticia). Al Berguedà... que, d’entre les comarques properes, és de les que em falta més per fer.

Comencem a caminar al monestir de Sant Llorenç Prop Bagà, una important edificació medieval que conserva elements preromànics i romànics (tot i que deixem la visita per un altre dia).

De seguida baixem cap a la Via del Nicolau. Restaurada el 2009 ressegueix la que es va construir el 1914 per portar, amb un ferrocarril molt rudimentari, fusta entre els municipis de Gisclareny i Guardiola de Berguedà. És un camí ample i ben marcat, sense pèrdua possible i, en bona part, ombrívol i fresc (ideal per un dia en què fa una mica de calor, com avui).

Les primeres parades, però, no són per cap dels elements que anirem trobant durant el seu recorregut, com túnels, un pont penjant i una antiga vagoneta restaurada carregada de troncs, sinó per les maduixes que hi ha al costat del camí.

Pel camí també hi ha bones vistes a la vall i les muntanyes que l’envolten. Entre una cosa i l’altra arribem a la bonica ermita romànica de Sant Joan de l’Avellanet. Hi fem una volta i aprofitem per dinar i fer mandres en un prat, abans de recular per on hem vingut. Un cop a casa descobriré que seguint per la pista que continúa al costat de la casa (de l'Avellanet, sota l'ermita) hauríem arribat al punt de sortida... el que em fa una mica de ràbia (però bé, avui ha set una mica improvisat).

Baixant aprofitem per refrescar-nos a la font del Parc de la Vila i desviar-nos cap a Bagà, per visitar el pont de la Vila, l’església de Sant Esteve de Bagà (de transició entre el romànic i el gòtic, dels segles XIV-XV) i, ja que hi som, fer un cafè i un gelat en una terrassa.

D’aquí, continuem baixant a més bon ritme, i cap a casa.

---

Pedraforca 360º

Bonica caminada per les faldes del Pedraforca, amb vistes espectaculars al cim i les serralades que l'envolten. A més, al passar per totes les vessants també passarem per diferents ambients, del solell a l'obaga, tots interessants.

ONADA DE CALOR

Avui és el dia més fort de l'onada de calor. Em llevo tard i no sé que fer. Entre si vaig a caminar o no... i si vaig aquí o allà, si ho faig, pensant-m'ho i repesant-m'ho acabo marxant a les deu tocades... i com que m'he decidit per anar a fer la volta al Pedraforca vol dir que començaré a caminar cap a migdia.

Dubto entre si començar al Refugi o a Gósol, però porto el perfil de la caminada i veig que si la començo al poble faré la pujada més forta d'entrada (i quan la calor sigui menys forta... i encara més avui).

La primera part és, efectivament, pujada, però per sort bufa una mica de vent i no passo molta calor. A més, a mitja pujada em puc refrescar a la font de Tarrers i, gairebé al cap de munt, a la de la Roca. Bé, més que refrescant gairebé dutxant-me... encara que tampoc fa tanta calor, si més no de moment, però de tant insistir a la tele gairebé m'ha agafat mitja por.

El camí s'enfila entre boscos de pi roig i algun prat fins al Collell. A mig camí i un cop a dalt les vistes al Cadí, el Cadinell i la vall de Cerneres són molt boniques.

A partir del Collell el camí gira cap a la dreta, ara les vistes, igual de boniques continuen sent al Cadí (però cap a la zona del Comabona), la vall de Saldes, per desgràcia força encalitjada, i els impressionants cingles del Pollegó Superior. Passo per una pista forestal per la part més baga de la caminada, i potser per això tinc alguna sorpresa inesperada: un bon grapat de flors (si bé n'hi ha que floreixen a l'estiu, la veritat és que no n'esperava trobar gairebé cap). No tinc presa... i m'hi entretinc una bona estona, com sempre (ara faltarà classificar-les, últimament em fa una mica de mandra).

Ho aprofito per refrescar-me/dutxar-me en un rierol i a l'última font del camí, encara que fa calor no és exagerada. També per fer un esmorzar/dinar.

A l'alçada de refugi deixo al pista i per senders torno a passar entre pinedes... que no em deixen veure la tartera ni l'enforcadura (una petita decepció). Poc més endavant, però, torno a girar més cap a la dreta i les vistes tornen a canviar. Segurament les millors del dia, a una banda em queda la Gallina Pelada i a l'altra el Roc Roig i els pollegons del Pedraforca.

Som mitja tarda i ara si, es nota l'onada de calor... i en aquest tram no hi ha cap rierol ni cap font, just quan més es troben a faltar. No he portat un ritme gaire fort (de fet, quan vaig sol, no el porto gairebé mai) però encara m'ho agafo amb més calma. El vent encara bufa a estones, però encara que no es troba calent, tampoc refresca.

Quan calculo que em falta una hora llarga de camí torno a aprofitar per refer forces i fer, ara, un dinar-berenar... i gairebé acabar-me l'aigua que em queda, que ja és més aviat poca (tot i que a l'hora de marxar em refaré coherentment amb un gelat de xocolata, una coca-cola zero... i dos litres d'aigua més).

Si la sorpresa abans han set les flors, ara ho seran un esquirol, que es deixa veure força bé, i una àguila marcenca, que planeja una bona estona a relativament pocs metres meu.

La xafogor del final em passa factura i arribo a Gósol cansadet, però content. Feia molts dies que tenia aquesta excursió pendent i ha valgut la pena. Ara tocaria pujar al Pedraforca, però després de l'última vegada vaig dir que no ho faria mai més, no perquè acabés mort (llavors no caminava tant)... sinó per la por que vaig passar a la grimpada (i pujar per la tartera és un pal). Encara qui sap... potser algun dia des de Gósol, no se sap mai.

---