PÈLAGS DE VILOBÍ

Tot caminant entre vinyes i pinedes de pi blanc arribarem al sorprenent espai dels Pèlags de Vilobí, de gran bellesa paisatgística i gran valor geològic i ecològic.

INESPERAT

Ens trobem uns quants a mig camí i tots, puntuals, als carrers del que hauria d’haver set una urbanització (a Sant Martí Sarroca), però que, suposem, es va quedar en quatre carrers i alguna casa aïllada (com en tants altres llocs).

Pràcticament només sortir comencem a caminar entre vinyes, que encara estan prou verdes, tot i que aviat començaran a oferir el seu aspecte de tardor. Al cap de poc, però, passarem una bona estona per ombrívols boscos de pi blanc... una ombra que agrairíem més tard.

Després d’una suau pujada arribem al primer mirador del Pèlag Gran, on ens hi estarem una estona contemplant-lo hi fent fotos. Els verds o blaus de l’aigua d’aquest petit “llac” contrasten amb força amb el paisatge sec que l’envolta. De fet, llegeixo, “pèlag” o “pèlec” és com en diuen al Penedès gorgs, tolls, basses i clots d’aigua embassada.

L’Espai dels Pèlags de Vilobí o els Talls està format per antigues pedreres de guix. Van començar a ser explotades pels romans i ho van ser intensament durant el segle passat, almenys en part, fins l’any 1993, on finalitza aquesta activitat. Un cop es va deixar d'extreure la roca es va formar un espai constituït per quatre pèlaxgs amb una característica forma de mitja lluna, dos dels quals amb aigua permanent degut a la concentració d'aigües d'escolament. Un oasi verd en mig d’un paisatge relativament àrid, amb uns ecosistemes molt interessants. A banda, doncs, de la seva bellesa paisatgística, tenen gran valor ecològic i geològic.

Baixem i voltem per baix el Pèlag Gran, sense presses, alguns fins i tot hi posen els peus. És, amb diferència, el més gran de tots, amb una superfície de tres coma sis hectàrees. Anem fins al seu mirador o aguait de fusta, on ens fem una foto.

D’aquí caminem una mica més per passar pel Pèlag Petit, que és veu des de dalt i és de dimensions molt més modestes, formant una bassa d’aigua. S’hi veuen força tortugues, però per desgràcia són tortugues de Florida, una espècie invasora.

Al seu costat hi ha el Pèlag Fiol, que s’ha quedat pràcticament reblert i només hi ha una làmina d’aigua (avui ni això). Però que hi és ben present i és visible gràcies al canyissar que el recobreix.

Molt poc més amunt hi ha el Pèlag Sec, que com molt bé indica el seu nom, contradictori, no té aigua. Curiosament, gràcies a la seva acústica, s’ha convertit en un magnífic espai per a la celebració de concerts i altres esdeveniments.

Continuem la ruta i tornem a passar per la part de dalt del Pèlag Gran, una altra mirador d’aquest inesperat i bonic espai. També de les vinyes que l’envolten, per on continuarem caminant. Passarem per diverses masies, algunes de ben boniques.

Fa calor i trobem a faltar una mica d’ombra. Si ho arribem a saber fem la ruta al revés. Dinem a l’única ombra que ens queda abans d’acabar la caminada, al petit bosc al costat del Foix (ho sabem gràcies a l’ortofoto del track), que està ben sec.

L’última parada hauria de ser a l’ermita de Sant Llorenç, però està tancada i no ens hi podem ni acostar. Al cap de poc arribem a Sant Martí, on ens costarà una mica trobar un bar per acabar de gaudir de la bona companyia, com sempre. La idea era anar després al castell, però entre el cansament i la calor ens fa una mica de mandra i ho deixem per una altra ocasió.

PANTÀ DE FOIX

Bonica caminada per l’entorn del pantà de Foix. Fent la seva volta gaudirem, i més si ho fem en l’època adequada, d’una rica fauna aquàtica i boscos de pi blanc, a més de fer una volta pel bell poble de Castellet (visitant, si volem, el seu castell, només el segon cap de setmana de mes).

A MITGES

Avui toca caminada de grup. La recuperació va a bon ritme, està tot bé i ja puc fer vida normal, només vigilant una mica l’esforç físic (de fet, encara no començaré a treballar fins l’altra setmana). La d’avui no té gaire dificultat, però és una mica llarga. Per si un cas, només en faré una part.

Comencem la caminada a l’aparcament municipal a l’entrada del poble. Havíem de fer-ho a un altre lloc però els primers d’arribar ens han informat que no era possible i canviem. Tot i això ens trobem bé i a l’hora fixada. En aquest aparcament hi ha una antiga pedrera, on s’hi ha instal·lat els “Picapedrers” que forma part de l’obra "Castellet Encantat", de l'artista Luís Zafrilla, amb figures d’acer pintades que recreen l'extracció i elaboració de la pedra a l'antiga pedrera de Castellet cap a finals del segle XIX. Després, quan visitem el poble n’anirem trobant d’altres en ferro pintat o buidat, com són: “Traginers de fogots”, homenatge al ruc català (darrera de l'històric forn de pa del poble), “L'antic forn”, que il·lustra l'activitat al seu interior a mitjans del segle passat, “Mestresses”, una escena quotidiana que recrea una trobada casual de veïnes a la porta del forn cap als anys 60, o el “Marge dels oficis”, que evoca el pas del temps amb el trànsit de diverses figures. Està bé.

El primer tram és al costat de la carretera i amb vistes al poble. Molt transitada en caps de setmana (especialment per motoristes), no ens hi entretenim gaire.

Deixem enrere les vinyes, per no veure’n gaires més durant el camí, enfilar-nos una mica i baixar cap al pantà, deixant les carreteres. Entre pinedes de pi blanc, el camí el volta a certa distància, el que dificulta fer-hi algunes fotos (amb el poble de fons al principi), a més tampoc veurem gaires aus, només un parell de corbs marins.

Quan portem poc més de tres kilòmetres jo reculo, a partir d’aquí faran de guia la Clara i en Ramon (per camins entre pinedes i brolles). Torno per on he vingut, però a l’alçada del Sender Local m’acosto al pantà. Està sorprenentment ple, cosa estranya comparat amb com estan actualment la majoria de pantans del país. Suposem que té a veure, sense saber-ho, amb que forma part del Parc Natural del Foix, gestionat per la Diputació de Barcelona. En aquest punt hi ha un petit aguait per a l’observació de fauna, on tinc la sort de poder veure un blauet, a més a més de cueretes, un martinet i un bernat pescaire. També hi ha instal·lades diverses menjadores, però no és la millor hora i només s’hi deixen veure algun pardal i una mallerenga carbonera.

Continuo per aquest sender per deixar-lo al cap de poc, per anar resseguint el pantà. Passo per una zona de nidificació d’ocells, amb l’accés prohibit de març a juny, per acostar-me a la cua del pantà on, ara sí, puc contemplar uns quants ocells més: ànecs coll-verds, agrons blancs, polles d’aigua, fotges, corb marins o bernats pescaires, a més d’un altre blauet.

La idea era fer el sender local de la font d’Horta, però entre una cosa i una altra veig que se m’allargarà massa la caminada, faré tard, i ho deixo per una altra ocasió. Recularé fins al poble per fer-hi una volta tranquil·lament mentre espero a retrobar el grup.

El poble de Castellet és petit, però bonic, la seva visita val la pena. Els seus carrers conserven un aire medieval i estan molt ben arreglats. A les faldes d’una serralada, en un meandre del riu Foix, el seu punt culminant és el seu imponent castell. Del segle X, amb moltes modificacions posteriors, va ser reconstruït a principis del segle XX i restaurat al 2001. Només es pot visitar el segon cap de setmana de mes, pel que també ens quedarà pendent per una altra ocasió. Al seu voltant hi a bones vistes del pantà i del Penedès, amb les serres del Montmell i Montserrat de fons.

A la part més alta hi ha l’església de Sant Pere, d’origen romànic, amb zones enjardinades al seu voltant. Ho aprofito per dinar i estirar-me a la gespa. Volia llegir una estona, el totxo que he passejat tot el camí, però la resta de grup arriba de seguida. Dinen a la gespa, que en alguns llocs sembla més un pipi-can, cosa que provocarà més d’una broma.

Havent dinat fem la volta pel poble i acabem l’excursió tot fent una llarga i agradable sobretaula al bar del poble, a l’antic forn... després d’encabir-nos-hi una mica com podem. Com sempre, bona companyia i gran comiat. I la propera, ja la farem sencera, segur.

Font del Cuscó

Pedalada (o caminada) maca i planera entre vinyes i masos. Pel camí descobrirem, també, una ermita romànica, una església barroca, una necròpolis medieval i un mil·liari romà. De la Font del Cuscó gaudirem de bones vistes al Penedès i a les muntanyes que l’envolten.

VINYES

Tornem a tenir ganes de fer sortida amb bici, aquest cop allunyant-nos una mica de la costa. Com sempre, en farem una de planera i fàcil (no tenim intenció de passar-nos a la btt). També pel temps, avui les previsions són que el dia estarà mig tapat, tot i que al final ens farà un bon sol tot el dia. Per variar, una que no tenim a la llista, al Penedès. Per variar, també, sortim tard pensant que la d’avui no és una excursió llarga i, això, que la farem en bici.
ç

Sortim de l’entrada de Vilafranca i de seguida comencem a pedalar entre vinyes, en aquesta època de l’any amb aspecte hivernal, algunes ja ben podades, altres encara per fer. És un paisatge que, no sé perquè, sempre m’ha captivat. De tant en tant i variant l’estació de l’any m’agrada passejar-m’hi. Potser perquè no és el paisatge habitual, el que estic acostumat a veure, a Osona n’hi ha poques.

Seguint els pals indicadors decidim improvisar, no tenim pressa i anem bé de temps (i si fes falta, podríem escurçar la part final). Allargarem l’excursió fins a la Font del Cuscó, el que ens permetrà gaudir de més vinyes i més masies (molt guapes), això sí, fent una mica més de pujada.

L’última pujada és una miqueta més forta i la Clara es queda a baix. Són poc més de cinc-cents metres i jo continuo amunt... amb la bici a la mà. Per els que hi estan acostumats no ha de ser cap dificultat, però per als ciclistes més que esporàdics com jo, ens costa una mica.

La font, envoltada de plataners, és prou bonica. A la falda de la muntanya, a mitja alçada, ofereix unes grans vistes al Penedès i les muntanyes que l’envolten, amb Montserrat més enllà, present pràcticament durant tota la pedalada.

Reculem per on hem vingut, ara parant-nos a l’església de Sant Pere Molanta, un bon exemple de l’estil barroc popular del segle XVIII. Construïda allà on hi havia hagut una església romànica, d’aquesta només en queda una necròpolis amb sarcòfags, en forma de banyera, dels segles XII i XIII. Al seu costat hi ha, també, un mil·liari romà, que va ser reconvertit en sarcòfag actualment dret, recuperant la seva posició. Eren columnes de pedra, de grans dimensions, que es situàvem a l’esquerra de les calçades romanes, informaven de la distància entre ciutats, l’equivalent als punts quilomètrics actuals, i se’n col·locava un a cada milla romana (cada mil passos).

Tot seguit pedalem una estona per la Via Augusta. La via romana que anava al llarg de la costa mediterrània, dels Pirineus fins a Cadis. Va ser la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de mil cinc-cents kilòmetres.

Aprofitem per dinar a la parada que fem a la petita ermita romànica de Santa Maria dels Horts (d’abans del segle X).

Continuem el camí i de seguida tornem a ser a Vilafranca. Ho aprofitarem per fer-hi una volta, tot recorrent el seu centre. Malgrat tot just acabar el mercat, amb parades desparant i les brigades de neteja fent la seva feina ens agrada força i ens quedem amb les ganes de tornar-hi un altre dia amb més calma. Fem el got en una terrassa al costat de la catedral aprofitant els últims raigs de sol. D’aquí, cap el cotxe i cap a casa.

El Pi Sol

Excursió bonica i complerta. Caminarem entre masos i vinyes a la plana, ens enfilarem al Pi Sol, entre brolles amb pi blanc per gaudir de magnífiques vistes, i passarem per llocs tan interessants com la Font de la Bassa Gran o l’aqüeducte romà dels Arcs.

VINYES

Ens trobem a Sant Jaume dels Domenys a l’hora que teníem prevista, tot i que avui serem catorze. Resolem alguns problemes d’aparcament i logístics i comencem a caminar. Fa calor.

La primera parada és ben aviat, a la font de la Bassa Gran, una bassa artificial recuperada com a punt de cria d’amfibis, en una més que lloable iniciativa (tant de bo n’hi haguessin més a tot el territori). La segona, poc més enllà, en un gran pi que sinó està catalogat com a monumental segurament ho hauria d’estar (en algun lloc l’he vist anomenat com a Pi Gros, però no sé si erròniament, ja que n’hi ha un altre amb el mateix nom no gaire lluny).

Tot seguit el camí, pla, passa entre les vinyes que hem vingut a veure, ara carregades de raïm. Al mig d’aquest paisatge, el castell de Gimenelles, un antic mas del segle XVIII, actualment convertit en un petit hotel rural, que, segons la noia que hi trobem, rep el nom perquè es va construir usant les pedres de l’antic castell.

Continuem el camí deixant enrere alguns masos. La meitat del grup s’espera a baix mentre la resta ens enfilem degut a la calor que fa. Girem a la dreta i al cap de poc la pista es comença a enfilar, quan les vinyes donant pas a brolles amb pi blanc. Pugem per la pista, fent una mica més de volta però pujant d’una forma més suau fins al Pi Sol, que rebria el nom d’un gran pi actualment desaparegut. Un cop a dalt, les vistes són magnífiques: el Montmell, el Penedès, l’Ordal, el Garraf, el Mar...

La baixada la fem per un sender ample però més costerut. Un cop a baix, una barraca de vinya ens indica que els dominis de la vinya antigament encara eren més grans (per desgràcia de la Tona, que rep l’atac i alguna picada d’un petit eixam de vespes al fer-hi una ullada a l’interior).

Una altra vegada a la plana més vinyes i algunes oliveres. Ens retrobem amb la resta de grup (que s’havien equivocat de camí i ens acabem localitzant via mòbil). Aprofitem per dinar a la petita pineda de cal Figueres, l’única que trobarem a baix.

Al cap de poc travessem Llorenç del Penedès tot passant per l’església de Sant Llorenç, el Castell, remodelat de forma fantasiosa tot i que conserva algunes parts antigues, i el celler cooperatiu, un dels primers de la comarca, noucentista i obra de Martinell.

Més vinyes i ens plantem a les restes de l’aqüeducte romà dels Arcs, del segle IV (una de les poques restes d’aquest tipus existents a Catalunya). Sembla que hauria servit per abastir d'aigua a una gran vil·la romana que estaria situada on ara hi ha la masia dels Arcs.

L’última parada és a l’ermita de la Mare de Déu dels Arquets, ja arribant una altra vegada a Sant Jaume dels Domenys on, com sempre, farem el got com a punt i final d’una bonica caminada i una gran companyia.

Puig de la Cova i Puig de la Talaia de Montmell

Itinerari circular que uneix dos 100 cims imprescindibles amb unes vistes espectaculars. Pel camí, a més, passarem per la Cova Gran (una Balma), les ruïnes del castell de Montmell o la bonica ermita romànica de Sant Miquel.

TRADICIÓ

Com cada primer d’any, ja una tradició, ho fem fent el que més ens agrada: caminant i caminant en un lloc que ens agradi especialment. Aquest any vaig sobre segur, he fet una tercera part de la ruta i sé que estarà molt bé. De passada la Clara farà dos 100Cims nous i jo un.

Comencem a caminar a la Juncosa de Montmell, tot seguint la carretera. No és gaire tros i, per sort, no està gaire transitada (i suposem, avui encara menys). La deixem i baixem fins a un torrent, per on ens comencem a enfilar entre les brolles que ens acompanyaran pràcticament durant tot el camí.

A mitja pujada passem per la Cova Gran, una gran bauma, prou bonica. Deixem el torrent i el corriol s’enfila entre mates, amb el nostre primer objectiu a la vista.

Pujant les vistes ja eren bones, però un cop a dalt el Puig de la Cova són impressionants. La visibilitat és molt bona i des Puig de la Cova és domina la plana Penedesenca, el Garraf, l’Ordal, Montserrat, les serres de l’Anoia, el Camp de Tarragona, el mar...

La pujada l’hem fet per un camí de mal caminar, ara no millora molt, però agraïm baixar mica en mica per una pista fins al coll d’Arca, gaudint d’un dia primaveral i sempre amb bones vistes.

Al coll d’Arca ens tornem a enfilar per un corriol, entre gatoses florides, d’un groc reivindicatiu esclatant. Davant nostre, el segon objectiu del dia, no gaire lluny. Hi arribem relativament ràpid. Si des del Puig de la Cova les vistes eren espectaculars, des del Puig de la Talaia de Montmell ho són una miqueta més: el Montseny, Montserrat, el Garraf, el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la serralada de Marina, la serra de Prades, la serra de Llaberia... Ho aprofitem per dinar.

Ens quedà una part de camí, com el cim, que ja havia fet ara ja fa un temps. Baixem tot carenant la serra fins a la Creu, amb una curiosa història: en altres temps va estar il·luminada ja que un indià de la Juncosa hi va fer construir una línia elèctrica només per això, per poder-la veure des del poble (fa més de 70 anys que no funciona). Davant seu hi ha les ruïnes del castell de Montmell. Baixem una mica i ens hi enfilem. Del segle X o XI, s'hi conserven les restes d'una torre i algunes dependències . Ens sorprenen els forats que hi ha just sota seu. La llegenda diu que eren els túnels que feien servir els moros per entrar-hi.

Mig desgrimpant baixem fins a l’ermita de Sant Miquel del Montmell. També coneguda com el balcó de la Joncosa, bonica, romànica del segle XII (amb influències llombardes). Baixem fins a l’església nova, que al costat de la vella queda una mica desmerescuda.

Anem una mica justos de temps, si ens encantem gaire més se’ns farà fosc. La idea era baixar per la pista, però en lloc seu ho fem per una drecera, menys bonica, però que també està bé i ens permetrà arribar tranquil·lament i sense presses al poble.

Primera caminada de l’any. Marxem contents cap a casa, hem encertat.

El Castellot

Passeig planer entre vinyes abans d’enfilar-nos per una breu però intensa pujada fins al Castellot (un 100 Cims). Un cop a dalt el premi són unes vistes esplèndides al Penedès i més enllà.

BATUDA

Avui toca caminada de grup, serem quinze. Fa un temps molt millor del previst i marxem amb un sol gairebé primaveral que ens acompanyarà durant tot el dia (de fet hem començat a les onze perquè a primera hora del matí s’esperaven núvols i pluges).

Sortint sort en tenim de la Clara, sinó comencem equivocant-nos. D’entrada ens passegem entre vinyes, ara amb aspecte hivernal.

Deixem el PR fem una mica més de volta, per allargar la caminada i passar per la Torreta, una bonica masia amb una torre medieval adossada. Poc més endavant passem per l’església de Sant Sadurní, d’origen romànic, però amb modificacions del segle XV (on retrobem el PR).

Poc després deixem les pistes per on hem anat passant per començar-nos enfilar per un corriol entre brolles.  La pujada és curta, però intensa. El premi, però, val la pena. Un cop a dalt el cim les vistes, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten són magnífiques. Tot i que és d’hora, ho aprofitem per dinar.

Tenim pensat baixar per l’altra banda, el que no tenim previst és que caçadors fent una batuda de senglar ens tallin el camí per on havíem d’anar. Fa ràbia però encara fa més por, i per si un cas canviem de ruta, improvisant.  Amb algun dubte, i al final més llarga del previst, la caminada acaba estant prou bé.

Pels pèls, estan just a punt de tancar (i molt amablement ens deixen entrar), acabem fent el got al bar del poble. Gran comiat, com sempre.

La Mola de Bonastre

Excursió al sostre comarcal del Tarragonès (que també és un 100 Cims). Ideal per fer-la a l’hivern, bones vistes i pedra seca la fan més amena.

BOSC CREMAT

Tot i que marxo d’hora (pels meus horaris), a causa de les cues començo a caminar a les onze tocades. Per sort la caminada és curta, el dia llarg i no tinc cap pressa.  La vull fer en base al mapa que porto, però només sortir veig que forma part d’una ben senyalitzada xarxa de camins del poble de Bonastre, l’endreço i començo a seguir les marques.

Començo a caminar entre vinyes, encara que de seguida em començo a enfilar entre pinedes de pi blanc (per ser exactes, però, hauria de dir brolles arbrades). Fa una mica de calor, però és suportable (almenys per mi, que l’aguanto molt bé). Pujo, a més, a bon ritme.

Arribant a la part alta de la serra passo per una zona afectada per un incendi  recent (2016). Entenent la tristesa que provoca veure un bosc cremat, especialment si és el de casa teva (i ho dic per experiència), lluny de mirar-m’ho com una catàstrofe ecològica em meravella observar com la vegetació mediterrània es regenera i es recupera a tan bon ritme (amb margallons i aladerns que sembla que gairebé han recuperat el seu aspecte original, per exemple).

Arribo al cim i gaudeixo de les seves bones vistes. Ho aprofito per reposar una mica, a l’ombra del vèrtex geodèsic.

La ruta que segueixo acaba al cim, pel que ara sí, continuo en base al mapa. Just al costat del vèrtex el camí es bifurca i dubto de quin agafar. Un cop a casa veuré que la majoria d’excursions prenen el de la dreta... però, ara, aquí, em decideixo pel de l’esquerra (tot i que al final els dos acaben a la mateixa pista). Baixo per un corriol marcat per fites, al principi una mica desdibuixat en algun punt, però poc més endavant, una altra vegada sota la pineda, es converteix en un sender ample i fresat.

El sender mor en una pista, que segueixo cap a la dreta tot passant per un pou i dues grans barraques de pedra seca, una molt ben conservada i l’altra mig enrunada. A l’alçada de la segona deixo la pista i començo a seguir les marques del GR que em guiaran fins al final. Més endavant, en una bifurcació dubto de si seguir el GR o desviar-me per una pista que sembla vorejar la urbanització per on passaré per dalt. Com que no sé si porten al mateix lloc opto per seguir el GR, tot i que un cop a casa veig que potser hagués estat millor seguir la pista (evitant passar per la urbanització i segurament amb millors vistes, què hi farem!).

Tot i que he anat sense presses he fet la caminada a bon ritme, arribo a Bonastre i faig una volta pel poble, prou bonic, per “dutxar-me” i  dinar a la font de Santa Magdalena, abans de tornar cap a casa.
 

Puig Castellar

Entre l'Anoia i l'Alt Penedès el Puig Castellar és un cim modest però amb bones vistes. Al camí el Puig d'Agulles, sostre comarcal de l'Alt Penedès.

HIVERN?

Em costa una mica trobar el punt de sortida. Sort que em vaig mirar el mapa i el puc identificar. Començo a caminar a quarts d’onze.

Surto del coll de Carbons i m’enfilo al Puig de les Agulles, el sostre comarcal de l’Alt Penedès. Sense cap més interès a banda d’això (no hi ha vistes, tapades per la vegetació). Des d’aquí, però, és poc tros i no perdo gaire temps.

Reculo fins al coll i passo de la ressenya que porto, que en fa passar per la pista asfaltada (tot i que gens o poc transitada). En lloc d’això decideixo arriscar-me i seguir les marques d’un Sender Local. No passaré pel costat d’alguns masos i (sense saber-ho), escurçaré una mica la caminada.

M’enfilo mica en mica entre camps i boscos, fins arribar al Puig Castellar (ja a la comarca veïna de l’Anoia). Des d’aquí si, les vistes són molt boniques: la Llacuna (i l’Anoia), Montserrat, la Conca de Barberà, les Muntanyes de Prades...

Baixant en desvio un moment fins al poblat ibèric, molt a prop. Poc excavat (i no museïtzat), tot i que es poden endevinar alguns habitatges i la disposició típica d’aquests poblats (crec), no val massa la pena.

Per allargar una mica la caminada vaig fins al puig de Subiranes. El camí per arribar-hi és prou bonic, amb vistes, però el cim tampoc té cap interès, sense vistes per la vegetació. Tot i això, ho aprofito per dinar, al sol tot i que sembla més un dia de primavera que no de principi d’hivern.

Baixo, mig relliscant, fins a trobar el GR, que segueixo fins a tornar a trobar el SL i ja fins al cotxe un altre cop entre boscos. 

Montcau - Puig Agulles - Telègraf

Per una zona molt urbanitzada encara queda espai per la natura, alguns prou bonics.

DESCOBRINT

Avui amb en Salvi, que fa ara fa temps que no coincidim, i en Pepe, un amic seu. Una relativament a prop i per una zona on encara no hi he estat: l’Ordal.

Sortim de davant l’església de Sant Esteve de l’Ordal. D’entrada entre vinyes, que de seguida deixarem enrere per passar entre pinedes i algunes brolles. També pel costat d’un gran mas, can Parellada i una font.

Tot xerrant, en Pepe no calla mai, arribem al cim del Montcau, sense massa interès, ja que les vistes queden mig amagades per la vegetació. Són una mica millors una mica més endavant, al Roc de Forellac (per desgràcia però,  tot i que les previsions eren de bon temps, el dia està ennuvolat i no es deixen veure gaire. Tot i això en un dia clar segurament deuen estar prou bé).

 El Puig d’Agulles és una mica més endavant. Al cim hi ha unes antenes que amb la vegetació amaguem una mica les vistes (juntament amb el dia).

 El camí puja i baixa suaument. D’aquesta manera arribem a la Torre del Telègraf. Una torre de telegrafia òptica mig enrunada, al costat d’una cantera. Com que de seguida arribarem a la carretera, tot i que és una mica d’hora (cap a la una), ho aprofitem per dinar.

Ja només queda la baixada, passada la Creu d’Ordal (una crei de terme), el camí va al costat de la N-340, tot fent esses i travessant-la més d’una vegada. De seguida però, arribem a l’Ordal. Café i cap a casa .

Calafell - Montpaó

Per una zona molt urbanitzada encara queda espai per la natura, alguns prou bonics.

POQUETS

Avui toca caminada de grup. Serem cinc, poquets. Toca el Penedès, per canviar una mica de paisatge. Començarem tard, com sempre. I encara més, ja que abans de començar anem a visitar el poblat ibèric de Calafell.

És una ciutadella ibèrica, fortament fortificada, que va pertànyer als cessetans. Situada dalt d’un turó proper a la platja, va estar ocupada durant uns cinc segles (entre el VI i el I aC). Seguint tècniques que avui dia no es farien servir, s’hi ha reconstruït  bona part dels edificis, el que permet fer-se una idea de com era la seva vida. Tot i que els pisos que l’envolten li treuen encant val molt la pena... i avui, dia dels Ibers, l’entrada és gratuïta (estem de sort sense saber-ho). Fem la visita, disfressant-nos una mica (alguns), i tot seguit comencem a caminar (de veritat).

Ens equivoquem de camí gairebé només d’entrada, però de seguida reprenen el correcte sense fer gairebé volta de més. Ens enfilarem per les muntanyes al voltant de Calafell: les Trinxeres, la Talaia i el Pujalt. Tot carenant, entre brolles, màquies i alguns boscos, enllacem aquests cims modestos però amb bones vistes (tot i que avui la visibilitat no és massa bona, fa un dia una mica gris).

Passem pel costat de les ruïnes del poble medieval de Montpaó, i poc després ho aprofitem per dinar. Els mosquits, que ja ens han atacat pel camí aquí sembla que ho facin amb ganes. Excepte amb mi i la Sílvia, que no ens fan res (quin “gustàs” anar amb algú que té la sang encara més dolça que tu :-)). I es delecten especialment amb la Clara, que avui sembla que atreu tota mena d’invertebrats, com aranyes i fins i tot un insecte pal... amb el que costen de veure!

Tips, la tornada és una mica més monòtona, tot i que tampoc se’ns fa llarga ni avorrida, xerrant i fent broma. Pel camí, l’última visita del dia: la Foradada, una petita cova d’uns pocs metres de llargada, oberta a banda i banda. Prou bonica, ho aprofitem per fer la foto de grup.

El nivell de la caminada anterior no l’hem superat (era difícil)... la companyia, però, ha valgut igualment la pena.

Sant Sebastià dels Gorgs

Caminada entre vinyes per pobles i llogarrets típics del Penedès. Pel camí una de les joies del romànic de la zona: Sant Sebastià dels Gorgs.

CANVI DE PAISATGE

Tinc ganes de canviar de paisatge. El més proper és el Penedès. Mataré dos ocells d’un tret (expressió que no m’agrada gaire), fins ara he vist les vinyes a la tardor o a l’hivern, sense fulles i podades, tinc ganes de veure-les carregades de raïm.

Sortim de la Granada al voltant de les deu, tot passant per les restes del seu castell i l’església del Castell de la Granada (Sant Cristòfol)... construïda al segle XVI amb els carreus del castell. A la sortida també passem per un parell de creus de terme.

Sortim del poble i passat el polígon industrial comencem a caminar entre les vinyes, que ja no ens abandonaran pràcticament en tot el camí. Amb l’aspecte que hem vingut a buscar, tot i que el paisatge no variarà gaire.

La següent parada és a la curiosa ermita de la Mare de Déu de la Llinda, al costat de la masia que li dóna nom. És una curiosa ermita romànica, del segle XI, que aparentment sembla tenir dos pisos (aquest estrany aspecte és degut, llegeixo, a què era el braç sud del transsepte d’una església molt més important, de la que només es conserven alguns murs.

De seguida arribem al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, diuen, una de les joies del romànic del Penedès. Del segle XI (amb modificacions posteriors), en destaca la portalada, la torre del campanar i el claustre. Té uns horaris de visita una mica curiosos i ens quedem amb les ganes de poder-hi entrar.

Una mica més endavant passem per davant de Sant Pere d’Avinyò, del segle XVII (i casa de colònies) i continuem el camí fins a Avinyò, amb una altre església, la de l’Immaculat Cor de Maria, del segle XX i, pel meu gust, no massa aconseguida.

Vinyes i més vinyes, tot improvisant una mica el camí per passar per Sant Cugat Sesgarrigues i la seva església (l’última). D’origen romànic l’edifici actual és dels segle XVII i XVIII, i el campanar del XIX.

Continuem entre vinyes. Les fotos no quedaran tan bé, però per sort fa un dia ideal per caminar, especialment per un lloc on no hauríem trobat ni una ombra. Està tapat i fa ben poca calor... fins i tot passem més d’una font als pobles sense refrescar-nos, i al final de la caminada hi arribo amb més de mitja ampolla d’aigua, una cosa que fa dies que no em passa!

Dinem a la Granada i cap a casa. Potser pel dia, poca calor, el paisatge, bonic però poc variat, avui també hem anat a un molt bon ritme (segurament ajudat, també, perquè la caminada éra pràcticament plana).

Cova de l'Olla i el Serraló

Bonica caminada al voltant d'Aiguaviva. Per fondos recoberts de brolles, garrigues i pinedes de pi blanc s'arriba a la cova de l'Olla, de dimensions modestes, però preciosa. Des del cim del Serralò, a més, hi ha bones vistes.

ON HA DE SER

Avui torna anar cap al Penedès, al sud, per assegurar-me sol... el que no m’he fixat era que les previsions eren de bon temps, però amb vent. Després de no trobar una cova la setmana passada(mal situada al mapa), en tinc ganes, i en decideixo per un altre... que espero sigui on ha de ser.

Començo a caminar a les onze, a Aiguaviva. Les primeres parades, són només sortir del poble. La Font del lleó i el freixe monumental d’Aiguaviva.

Entre pinedes de pi blanc, garrigues i alguna vinya, passo per fondos arrecerats del vent. Pel camí un forn de calç, un dels més grans que he vist fins ara.

 Per sort, el trencant de la cova és on ha de ser, tot i que no està senyalitzat, és relativament fàcil de trobar. Passo d’una pista a un sender ben marcat, però que s’enfila ben bé pel dret (baixant hauré d’anar amb molt de compte).

La cova de l’Olla té unes dimensions força modestes, amb una fondària total d’uns vint metres. Amb una gran sala d’entrada i una de més petita, d’uns nou metres de recorregut, on hi ha les formacions més boniques (estalagmites, estalactites...). La cova fa pendent i no es massa alta, s’ha d’anar en compte de no tocar res, ni que sigui sense voler. Tot i les dimensions, l’espectacle és molt bonic i m’hi passo una bona estona fent fotos, sense trobar el moment de sortir-ne...a més, estic ben arrecerat del vent. A més, també, hi ha sorpresa inclosa, una ratapinyada és deixa fotografiar de ben a prop.

Continuo el camí per fondos, envoltat de brolles i garrigues, més o menys arrecerats del vent.

Quan arribo a un coll decideixo improvisar i acostar-me a un cim proper. Faig bé, des del modest Serraló hi ha molt bones vistes, al Penedès, Montserrat, el Montseny, el Montnegre, el Mar... Un dia normal m’hi quedaria a dinar, però aquí el vent toca amb ganes i no tinc més remei, si no vull passar fred, que baixar una mica.

M’enfilo també, al cim de l’altre banda (no surt al track), una mica més alt, però amb menys vistes.

Després d’això només en queda baixar cap al poble i tornar cap a casa... un altre dia més d’hora del que estic acostumat. Però també va bé.

Serra de les Gunyoles

Primer entre vinyes, passem pels tres nuclis de l'Arboçar, amb la seva torre i el seu columbari medieval. Més endavant el camí s'enfila per pinedes de pi blanc, fins a a la serra de les Gunyoles, per carenar-la sempre amb magnifiques vistes.

AMB MENYS VENT

Hi ha previsions de vent. Torno a deixar la Garrotxa per un altre dia. En lloc d’això, cap al Penedès, on bufarà amb menys força. Amb l’Isa, que sembla que es torna a animar a caminar.

A dos quarts d’onze comencem a caminar a l’Arboçar de Dalt. Entre vinyes, de seguida arribem a la primera parada, la torre de l’Arboçar de Baix. Medieval, esta adossada a un gran mas.

Entre boscos, ens dirigim cap a la següent parada. Ens despistem una mica, ens saltem un trencant i fem un trosset de més (no surt al track). Per sort no gaire. Reculem i trobem el camí correcte fins al Colomer de l’Arboçar. També medieval, restaurat. Es pensava que era un columbari romà, on els antics habitants de la zona guardaven les cendres dels difunts, tot i això, sembla que els estudis recents refusen aquesta idea i es tractaria únicament d’això, un colomer medieval.

Passem per l’Arboçar de les Roques i entre vinyes seguim per la vall, tot passant pel costat de mas sunyer. Una mica més endavant, ens comencem a enfilar, suaument, entre boscos de pi blanc fins al començament de la serra de les Gunyoles.

Carenem la serra, sempre amb bones vistes: al Garraf, el Penedès, Montserrat, el Montnell... El vent, que fins ara ens ha respectat, aquí dalt bufa amb ganes (augmentant la sensació de fred, que fins ara gairebé no teníem).

Baixem cap a l’Arboçar de Dalt, on tenim el cotxe, deixant enrere, una altra vegada, el vent. Un cop a baix, en un banc al sol, aprofitem per menjar-nos els entrepans de dinar, i cap a casa.

Cova de Vallmajor i Sant Antoni

Bonica caminada al voltant d'Albinyana, entre barraques de vinya, vinyes, oliveres, pinedes i brolles el camí s'enfila, suament, fins a la cova de Vallmajor, el cim del Puig de Sant Antoni, amb bones vistes, i la bella ermita de Sant Antoni de Pàdua.

PETI QUI PETI

Peti qui peti. Després de malalties, mal temps, feines varies i caminades improvisades, avui toca. Plogui o nevi, sol o acompanyat. No serà el cas, hi ha algun núvol més del que toca i aniré amb  bona companyia. Toca caminada oberta, al final serem set: la Mari, la Neus, en Jordi, l’altre Jordi, la Rosa i l’Eva (una nova incorporació).

Ens trobem davant lo Cooperativa del Vi d’Albinyana i comencem a caminar, cap a les onze. De seguida notem la xafogor que fa i farà avui. Ho fem pel paisatge que anirem trepitjant tota l’estona: oliveres, vinyes, brolles i bosquets de pi blanc.

Estem en terra de vi i fem les primeres parades en algunes barraques de vinya, de pedra seca, molt ben conservades.

El camí mica en mica es va enfilant, tot passant per Can Perutxo, casa que pertanyia a l’escriptor i on hi feia llargues estades. Arribem al migdia a la cova de Vallmajor, una cavitat que fa seixanta-set metres de fondària, amb diferents galeries i sales. En una d’aquestes sales, tancada amb una reixa, i no visitable, hi ha pintures rupestres, disset figures esquemàtiques de l’edat de bronze (de fa 3.200 a 3.800 anys). La baixada pel que sembla la galeria principal és força inclinada i esta molt enfangada, i no ens atrevim a baixar fins al final (ni gaire avall). Tot i així, val la pena... i gaudim de la frescor de la cova (aprofitant per dinar a la seva entrada).

Reculem un tros de camí i ens tornem a enfilar una mica més. No hi serem a l’hora que toca (que eren les dotze del migdia), però no vol deixar de participar a “Estelades al Cim”. En el marc de la celebració de la Diada Nacional, s’organitza una pujada simultània que vol omplir els principals cims del país d’estelades. El nostre, el Puig de Sant Antoni, és modest, però hi posem el nostre petit gra de sorra (l’any passat més de quatre mil persones van pujar a tres-cents cinquanta cims). Ens hi fem la foto de rigor i gaudim de les seves bones vistes.-

Baixant ens queda la penúltima parada del dia, a la bonica ermita de Sant Antoni. La següent ja és al bar del també bonic poble d’Albinyana, per refrescar-nos de la calor. Bona caminada, amb bona companyia .

Les Dous i Santuari de Foix

Caminada bonica i força complerta. La primera és un passeig molt agradable al costat de la riera de Pontons, fins a les Dous (espectacular font amb 35 brocs) i una cascada bonica. Tot seguit una bona estona de pujada, fins al Santuari de Foix, amb grans vistes al Penedès i les muntanyes que l'envolten (i alguna de més enllà). Pel camí algunes fonts, boscos de ribera, pinedes, vinyes i oliveres...

HAVIA DE FER SOL, NO?

Avui toca al Penedès. Comencem a caminar a dos quarts d'onze, davant l'església de Sant Genís, del segle XVIII, a Torelles de Foix. Passem pel mig del poble, amb alguna casa noucentista, i la capella del Roser, del segle XVI. Ben a prop hi ha els Abeuradors, restaurats modernament i un dels elements més emblemàtics del poble. Estan adossats als murs que tanquen l'antic casal dels Peguera (llinatge que van jugar un paper destacat en la Guerra de Successió, lluitant en el bàndol català i participants de l'heroica resistència barcelonina el 1714). 

D'aquí pràcticament sortim del poble i caminem entre horts. De seguida, però, passegem al costat de la bella riera de Pontons, entre pollancres i albers. Ens desviem, també, cap a les boniques fonts de l'Omeda i d'Encovens, que ragen discretament.

 Al cap de ben poc arribem a un dels principals objectius del dia. Les Dous. Una espectacular font amb trenta-cinc brocs d'aigua, tots rajant (en alguna banda, però, llegeixo que antigament ho feien amb més abundància. Ara ho fa menys perquè és captada com a aigua municipal). Al mateix indret, la riera forma un bonics salt d'aigua i un gorg sota seu. Ens hi estem una bona estona fent fotos. Mentrestant, el sol que havia de brillar tot el dia, queda amagat al cel ben tapat, que ja no ens deixarà.

El camí es comença a enfilar entre oliveres i pinedes de pi blanc. Refiats del cartells i un grup nombrós que camina davant nostre... i que no em llegeixo del tot bé la ressenya del llibre que portem, no és fins un bon tros més amunt que ens adonem que anem al revés del que hauríem d'anar. La caminada és fàcil i la ressenya és bona, pel què decidim continuar.

La següent parada és a Torres Altes, masia d'origen medieval amb una torre adossada. En obres, aturades de fa temps, no es pot visitar i ens hem de conformar en veure-la una mica de lluny. Ben a prop, les Torres Baixes (mas can Pepo), una altre torre adossada a una masia, també d'origen romànic.

El camí ara és pla. Ens desviem a la font del Rector, bonica, però seca.

De seguida arribem al Santuari del Foix.  Restaurada recentment, d'origen romànic, esta al costat de les restes del castell de Foix (en queden quatre pedres). Sota seu hi ha la cova de la Verge, on segons la tradició, un pastor hi va trobar la Mare de Déu de Foix (entre aquesta, la de Núria, la de Montserrat i alguna altre, això de trobar verges en coves, sembla una versió de "geocatching" medieval. Sigui dit sense ànim d'ofendre a ningú).

Tot plegat està bé, és bonic, però el que és realment espectacular, gràcies a la seva situació privilegiada, són les seves vistes. Des d'aquí es domina tota la plana del Penedès i les muntanyes que l'envolten, i algunes de més enllà, com Montserrat, el Montseny i el Montnegre.

Ho aprofitem per dinar tot contemplant-les.

Ara ja només queda baixar. Pel camí una font que no surt a la ressenya, la font de Giberts, que raja amb ganes.

Una mica més enllà l'ermita de Foix, neoclàssica, del segle XVIII, sembla que va ser promoguda per Ramon de Peguera al costat d'una cova on, segons la llegenda, s'hi va aparèixer la Verge. El seu estat no és massa bo.

Deixem el peu del Tossal, travessem una urbanització i deixem enrere les pinedes per començar a caminar per vinyes i oliveres una altre vegada. Fem alguna parada improvisada més, per contemplar i fotografiar alguna barraca de pedra seca (inexistents o gens freqüents a la nostra comarca).

De seguida, però, tornem a arribar a les Dous, per recular, en aquest últim tram, més o menys per on hem vingut, tot gaudint una altra vegada d'aquest indret tan agradable.

A mitja tarda, cap a casa. Està núvol, però les pluges no arribaran fina al vespre, tal i com estava previst.

Serra del Bolet

Caminada bonica i força complerta. Pel camí gairebé sempre ens acompanyaran bones vistes (pricipalment al Penedès, però també a Montserrat i als Pirineus). Es visiten, també, un parell de boniques coves (especialment la del Bolet) i una curiosa esquerda (el Pas dels Lladres), amb vistes a una agulla singular (la de Valldellós).

RES A CELEBRAR

Aprofitant que és festa, tot i que no tenim res a celebrar. Un festiu que, espero i desitjo (més aviat que tard), desapareixerà del nostre calendari (... i ja la canviarem per la que ens vingui de gust).  

Una hora i mitja de camí, una miqueta més del que calculàvem, ens plantem al Penedès. Comencem a caminar a quarts d’onze. De seguida ho fem per pinedes de pi blanc, i alguna màquia, una vegetació que ens acompanyarà tot el camí (amb algun roure als racons més ombrívols). Una vegetació que tot sovint, també, ens “espatllarà les fotos”. Dalt de la carena constantment hi ha bones vistes, però moltes vegades entre arbres.  

En alguns punts, de tant en tant, però, les vistes són magnífiques, especialment al Penedès i les muntanyes que l’envolten, com la serra de l’Ordal o el Garraf, però també a Montserrat, Sant Llorenç dels Munts i, una mica més enllà, els Pirineus (distingeixo el Puigmal, les altres dedueixo que són els cims de la Cerdanya i Andorra, i algunes altres, encara més a l’oest).   Deixem la carena enrere i baixem fins a la bonica font de les Conilles, on aprofito per beure una mica, l’aigua és fresca i bona. A partir d’aquí improvisem una mica, volem anar a la cova del Bolet i només portem un mapa senzill. Sabem que és relativament fàcil i està prop del camí. El problema és que l’últim trencall no està indicat i al mapa està mal localitzada. Això farà que ens la saltem i haguem de recular un tros. Per sort, però, la trobem al primer camí en què provem sort.  

La cova de Bolet fa uns deu metres d’ample per uns vint de llargada (almenys el  vestíbul) i s’hi poden veure diferents boniques concrecions càrstiques (estalagmites, estalactites, columnes i altres). Portem lots i tot i que és relativament petita, ens entretenim una bona estona explorant-la i fent fotos. És, també, una de les més populars de la comarca i va ser usada pels nostres avantpassats en temps antics (s’hi ha trobat eines i restes que van des de vuit mil anys enrere fins a l’Edat Mitjana.  

És, també, una cova amb moltes llegendes. Poso la que m’agrada més. Diuen que el qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida.

Un altre cop al camí, continuem la nostra ruta per els masos del Bolet i la Casa Nova del Bolet. Portem ressenya... però és al reves de la direcció que anem nosaltres. Això fa que, primer, ens equivoquem de camí (uns pocs metres), i després ens costi trobar el correcte tot i buscar-lo i sense veure clar per on hem de passar. Al final decidim tirar endavant i seguir la ressenya que portem, encara que això signifiqui recular un tros (que al final serà ben poc, no deurà arribar als dos-cents o tres-cents metres).  

Un cop al camí correcte, i un cop hi hem ben entrat trobem les marques verdes (a vegades mig esborrades) que ens serviran de guia i faran que ja no ens perdem més. Entre màquies senders estrets ens porten fins a la cova d’Omella (o de l’Ametlla). No és tant espectacular ni tant bonica com la del Bolet, però també val molt la pena. Dic les dimensions a ull i de memòria (espero no fallar gaire), ja que no les trobo enlloc. Per una entrada que deu fer tres per tres metres, més o menys, s’entra a una gran sala de forma més o menys circular, que deu fer entre quinze i vint metres de llarg i d’ample, amb una alçada al voltant. Al llarg del temps també ha tingut diferents usos.  

D’aquí, seguint les marques verdes i tornant a passar per davant la Casa Nova del Bolet, arribem a la següent visita. El Pas dels Lladres (o de la Guineu), una esquerda a la roca d’un cingle que fa la funció de grau. Hi baixem per contemplar l’última curiositat geològica del dia, la singular i bonica agulla de Valldellós (o de Font-rubí).  

Reculem per on hem vingut... per tornar a passar per davant de la Casa Nova del Bolet. Ara, ja, camí cap el cotxe. Força més tard del que comptàvem (tot i que la culpa és només nostra). Ara baixem gaudint de les bones vistes al Penedès que hi ha pel camí, a més d’alguna cabana de pedra seca.   En Salvi encara té temps de pujar fins al castell de Font-rubí. Jo ho deixo per un altre dia... segur que tornaré.

Talaia de Montmell

Caminada molt complerta fins a un dels cims emblemàtics del Penedès. Pel camí s'alternen garrigars, alzinars, pinedes i algunes vinyes, un parell d'ermites (una romànica), algunes fonts, un pi monumental i, tot sovint, bones vistes. Des del cim de la Talaia del Montmell la panoràmica és espectaculars, en dies clars es veu dels Pirineus fins als Ports (i, diuen, en dies de visibilitat excepcional, Mallorca).

CATALUNYA DE PUNTA A PUNTA

La primera pensada era anar a la cova de l’Olla (a la mateixa zona). Avui, però, fa un dia amb una visibilitat excel·lent i canviem d’idea. Hi ha coses que val la pena aprofitar. A més, en tinc ganes, una setmana per refredat i l’altre per la llevantada, fa dies que no faig res.

Fa fred, no molt, però el vent, que ens acompanyarà gairebé tot el dia n’augmenta la sensació. En pocs dies hem passat d’anar en màniga curta, amb guants i ben abrigats.  

Deixem el cotxe a la zona esportiva, al costat d’unes vinyes, amb les fulles amb els colors de la tardor. Comencem a caminar i de seguida passem, de resquitllada, per la Juncosa de Montmell. Primera parada, a l'església Mare de Déu del Remei, del segle XIX. Com a cosa curiosa, just davant seu n'hi va construir una de nova, al 1904, que va quedar inacabada.

 Entre horts i vinyes arribem a la Font de la Dou, al costat de la Bassa del Molí. Una mica més endavant enllacem amb una pista forestal a l’alçada d’un altre font (sense nom, que nosaltres sapiguem ). La pista puja suament entre garrigars i pinedes, amb alguna drecera al final, fins a l’ermita Nova de Sant Miquel. Poc abans d’arribar-hi, però, ens aturem a la Font de Montmell, que aprofitem per beure una mica (és fresca i bona, si més no ho sembla).  

El Castell i l’ermita vella queda just sobre nostre. Tot i això, però, per arribar-hi, farem gairebé la volta a tota la muntanya. Primer per un sender que planeja per l’obaga, amb alguns cartells sobre les plantes, corresponents a una ruta que fa la volta a la serra, però per les seves faldes (i deixarem més endavant). Comencem a tenir bones vistes, que ens acompanyaran bona part del camí.  

El camí gira i es comença a enfilar, primer suament, després amb més ganes. De seguida passem pel costat del bonic Pi de les Tres Branques o de les Tres Soques (impossible no veure’l). No és monumental, però potser hauria de ser-ho.  

Al cap d’una estoneta més arribem al cim.  La seva alçada és relativament modesta (861 metres), però és el més alt del baix Penedès i es troba isolat, pel què es va convertir en muntanya de referència pels pescadors de la costa de Vilanova, que el feien servir per orientar-se. Des d’aquí les vistes s’obren cap als quatre costat. La visibilitat continua sent molt bona. Veiem des dels Pirineus, des d’aquí no sé reconèixer els cims, però són forces, fins als Ports (i potser també alguna serra del nord de Castelló). Entre mig, el Montseny, Montserrat, el Garraf, el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la serralada de Marina, la serra de Prades, la serra de Llaberia i d’altres que se m’obliden o bé no conec. Al mar, busquem Mallorca, sense sort... tot i que al vespre, a les noticies, ens assabentarem que s’ha vist des de Collserola (imagino i suposo, deu haver estat una mica més d’hora... que hi farem).  

Baixem tot carenant la serra, i sempre gaudint de bones vistes. Fins a la Creu. Amb cinc metres d'alçada té una curiosa història. En altres temps va estar il·luminada... un indià de la Juncosa hi va fer construir una línia elèctrica només per això, per poder-la veure des del poble (fa més de 70 anys que no funciona i no se'n veuen les restes).

Davant seu hi ha les ruïnes del castell de Montmell. Del segle X o XI, va ser l'avantguarda de la Marca Hispànica. S'hi conserven les restes d'una torre i algunes dependències (alguna d'èpoques posteriors).

Ens sorprèn els forats que hi ha just sota seu abans d’arribar-hi. La llegenda diu que eren els túnels que feien servir els moros per entrar-hi. En dies freds, com avui, de l'últim forat en surt un sorprenent aire ben calent.

Mig desgrimpant baixem fins a l’ermita de Sant Miquel del Montmell. També coneguda com el balcó de la Joncosa, bonica, és romànica, del segle XII (amb influències llombardes). El seu interior es pot veure des d'una finestra enlairada a la part posterior.  

D’aquí tornem a arribar a l’ermita nova, just a sota, la ruta d'avui fa una mena de 8. Tot seguit Baixem per una pista, fins a enllaçar amb un tallafocs, que seguirem fins a les vinyes que hi ha al voltant del Montmell.

Estan clarament veremades i algunes ja s’han començat a podar... però en algun cep encara hi queden, amb d'altres que s'estan fent malbé, alguns petits penjolls abandonats (suposem... i espero que ningú no ens renyi... ja que ens en mengem algun sense sentiment de culpa).

Cotxe i cap casa, una hora i tres quarts, però ha valgut molt la pena (i hem encertat el dia).