Estanys d'Amitges

Ruta espectacular i imprescindible (i relativament fàcil). Pura alta muntanya, envoltats de grans cims pirinencs gaudirem de fonts, boscos, prats i un bon grapat d’estanys.

PERFECTE

Relativament d’hora, recollim tot i baixem cap a Espot. Taxi i cap a l’estany de Sant Maurici. Ja hi vam estar ahir, ara, però, la llum és diferent i ens hi tornem a estar una estona contemplant-lo.

Omplim les cantimplores a la seva font i comencem a pujar. La primera parada és ben aviat, primer a un mirador, després ben bé sota seu. A la Cascada de Ratera. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Ens enfilem una mica més i al cap de poc arribem a la segona parada del dia: l’estany de Ratera. Preciós, ens entretenim a la seva riba una bona estona. Sense adonar-nos-en hem deixat enrere l’avetosa i caminem ara per una pineda de pi negre. Aprofitem la parada per menjar el plàtan de rigor.

El camí fa una mica de treva i de forma més planera de seguida arribem a l’estanyola de Ratera, força seca (imaginem que segurament una mica més del que tocaria per l’època). Al cap de ben poc passem pel petit però bonic estany de la Bassa (o de la Cabana, segons quin mapa).

Ens refresquem a la font de les Marmotes i comencem a pujar amb més ganes. La pineda de pi negre es va esclarissant i mica en mica va deixant pas als prats alpins. La pujada no és molt llarga i al cap de no massa arribem al refugi d’Amitges. Fem el got a la seva terrassa tot gaudint de les vistes (la Clara aprofita per comprar un “Aquarius”). Sensacionals, des d’aquí es poden veure la majoria de cims que envolten la vall i ens han anat acompanyant a banda i banda: el Pui de Linya, els Encantats, els Pic de Peguera, el Pic de Subenuix, el Gran Tuc de Colòmers, el Tuc de Ratera, el pic de Saboredo, les agulles d’Amitges o els pics de Bassiero, entre altres. Tant de bo algun dia haguem pogut pujar a algun d’ells.

Del refugi fem la volta als estanys, pràcticament un al costat de l’altre, que hi ha darrera seu: el fotogènic estany Gran d’Amitges, amb les Agulles d’Amitges sobre seu, el bonic i allargassat estany de la Munyidera, i el preciós estany dels Barbs. Ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

D’aquí baixem a l’estany de les Obagues de Ratera, també bonic. Al cel hi ha algun núvol, que fins i tot s’agraeix, almenys l’estoneta que tapa al sol. Fa una mica de calor, sobretot tenint en compte l’alçada a que estem.

Continuem baixant fins al Mirador de l’Estany, que ens permet fer una de les fotos típiques, amb l’estany als peus dels Encantats i el Pui de Linya una mica més enllà.

Fem un tros planer i més baixada, per deixar enrere prats i pinedes i tornar-nos endinsar en una avetosa. Ja gairebé cap al final passem pel monumental avet de la Solaneta, per les seves dimensions i la seva edat.

Al cap de poc arribem a l’estany. Els taxis baixen a cada hora en punt excepte si s’omplen abans. Estem de sort i no ens hem d’esperar gaire, falten tres quarts per les cinc, però serem prous per omplir-ne tres. En aquesta curta espera una daina, mascle, pastura ben a prop nostre. El millor comiat.

I d’Espot cap a casa... passant abans per la Noguera Pallaresa, banyant-nos a Llavorsí. Un cap de setmana perfecte.

Ruta de l'Isard (Prat de Pierró - Sant Maurici)

Camina curta i fàcil, d’aquelles que tothom hauria de fer almenys una vegada a la vida. L’estany de Sant Maurici és un indret màgic i el camí per arribar-hi és ben bonic.

HEM TARDAT MASSA

Al pont d’agost havíem d’anar a Benasque però la Xata, la gata de casa, es va posar malalta i no va poder ser. Per treure’ns les ganes de muntanya decidim anar aquest cap de setmana a Sant Maurici. La Clara no hi ha estat mai i jo fa més anys dels que m’agrada recordar... gairebé quaranta.

Ens instal·lem al càmping Voraparc, que ens agradarà molt, dinem i ens banyem a la piscina... que per una vegada podrem aprofitar. A mitja tarda, però, agafem el cotxe i anem fins l’aparcament del Prat de Pierró, ara que s’hi pot arribar sense problemes.

Comencem a caminar per les passarel·les per a discapacitats, molt guapes, i que donen al lloc un toc especial (a banda del seu ús, molt encertat). Arribem a un pont i a partir d’aquí mica en mica ens anirem enfilant. Gairebé tot el recorregut el farem en mig d’una bella avetosa amb alguns cartells informatius de la flora i la fauna, que sempre està bé. Sense arribar a ser angoixant, segurament per l’hora, ens anirem creuant gent de baixada i de fauna en veurem ben poca, només alguna mallerenga petita.

Finalment arribem a l’estany de Sant Maurici. Envoltat dels Encantats i altres muntanyes és espectacular. Com pot ser que no haguem vingut abans! Ens hi estem una bona estona, la llum a aquesta hora de la tarda és molt bonica.

Ens refresquem a la font i baixem per on hem vingut. Ara, però, ho aprofitem per desviar-nos a l’ermita i la seva font (i tornar-nos a refrescar). També per anar a una petita i bona exposició sobre el món de la fusta i l’explotació forestal dels boscos, que està molt bé i sembla que tothom se la salta.

Sopem al bar del càmping, molt bé, i a dormir a la fresca, abrigats, a l’espera de l’onada de calor que mica en mica va començant i serà ben forta la setmana vinent.

Estany de Montcortès (des de Peramea)

Per un sender bonic, entre alzinars i rouredes, amb bones vistes a la Geganta Adormida i Collegats, arribarem a l’estany de Montcortès, un indret especial i de gran bellesa. Val la pena, també, fer una volta per la vila closa de Peramea.

TROBADA

Després de gairebé trenta anys encara anem fent trobades amb els antics companys de l’Escola Forestal, i cada vegada gaudeixo de la seva companyia com si no hagués passat algun any des de l’última vegada que els vaig veure. Aquesta vegada a Peramea, a la casa d’en Pep i la Gina, on hi estarem molt bé. Per altres compromisos només m’hi podré estar una nit (i no tot el pont), però serà millor això que res.

Ahir la sobretaula del sopar, entre batalletes, records i riures és va allargar força, fins a quarts de quatre (ja ni recordo l’última vegada que vaig anar a dormir a aquesta hora). Tot i això, em llevo força d’hora i aprofitaré per fer una caminada que tenia pensada, però que imaginava que no podria fer (de fet, no he agafat ni la motxilla, que m’hauran de deixar, ni la càmera, tot i que el meu mòbil no fa gaire bones fotos).

Surto del Mas de Llaràs, amb bones vistes a les muntanyes del Baix Pallars. Segueixo la pista que hi porta per desviar-me, al cap de poc, fins a la “cabana” o dolmen de Mosquera, del 2.200 al 1.600 aC, de l’Edat de Bronze. Està bé.

Continuo per pistes, d’entrada entre verds prats de dall, envoltats de fileres d’oms i freixes. Després, quan deixo la pista per caminar per un sender, aniré combinant bonics alzinars i rouredes (i també unes antigues feixes amb oliveres). Aquí la sequera, almenys pel que fa a la vegetació, sembla que no ha estat tant dura, almenys com en els indrets per on he caminat darrerament (com al Baix Camp i el Maresme). Gaudeixo d’un paisatge verd i amb un bon grapat d’espècies florides. Tenia ganes de primavera i, si més no aquí, l’he trobat.

El camí és molt guapo i té bones vistes al congost de Collegats i, especialment, a la Geganta Adormida. La silueta de la serra de Perecalç vista des del nord, on estic, pren aquesta forma. La llegenda diu, però, que la geganta es desperta en cas de perill per defensar la població del Pallars.

També passem pel costat del petit nucli de Cortscastell, al costat d’un gran monòlit rocós que li dona un aspecte curiós i diferent. Molt a prop seu hi ha petita ermita de Santa Anna, d’origen romànic, tot i que modificada i reconstruïda diferents vegades al llarg dels segles.

Fins a l’ermita he anat baixat a poc a poc, ara el camí puja amb una mica més de ganes, tot i que suaument, fins al poble de Montcortès. Tot seguit un tros planer i baixada fins a l’estany.

L'estany de Montcortès té un perímetre, gairebé circular, de poc més de mil tres-cents metres, i una fondària màxima, de trenta. Juntament amb els estanys de Basturs i el de Banyoles, són els únics llacs naturals d'origen no glacial amb aigües permanents de Catalunya. Tenen un origen càrstic i s’abasteixen, principalment, d’aigües subterrànies. També té la seva llegenda:  un bon dia un captaire (segons la versió, Déu o Jesús disfressats), va passar casa per casa del poble que hi havia aquí, mendicant alguna cosa per menjar, sense aconseguir ni una engruna de pa de la garreperia dels seus habitants. Quan ja marxava, però, va veure una dona que arribava amb una pastera al cap. Li va demanar almoina i la dona li va respondre que no tenia res més que el pa que duia, calent i acabat de fer. Tot i que a casa seva eren molt pobres i carregats de canalla, i d'aquell pa n'havien de menjar tots, li va oferir un tros. El captaire agraït per la caritat va advertir a la dona que al vespre hi hauria una tempesta formidable que faria que la ciutat quedés submergida i que, passés el que passés, ni ella ni els seus sortissin de casa, que no els passaria res. Des de llavors a la nit de Sant Joan es veu aparèixer la dona amb la pastera al cap i del fons de l’estany se senten els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.

Em retrobo amb bona part de la gent a la riba de l’estany. Alguns ho aprofiten per banyar-se (a mi em fa mandra i no ho faig), i d’altres per reposar tranquil·lament, tot gaudint de la bellesa d’aquest indret.

Valoro el tornar a peu tot passant per la vila closa de Peramea (on aniré després, ja que val la pena), però fa força calor, arribaria molt tard... i em perdria, a més de la conversa, l’arròs brutal que ens està preparant en Dani. A la tarda vespre, tornaré cap a casa.

Estanys de la Colomina (Vall Fosca)

Caminada fàcil, relativament curta i amb poc desnivell (almenys positiu). Tot començant a l’estació superior del telefèric gaudirem d’un típic paisatge d’alta muntanya, on els estanys i estanyols en seran els protagonistes principals.

MALA WEB

Marxem divendres a la tarda, ens instal·lem al càmping i poca cosa més. Està gairebé ple, una mica més i ens quedem sense lloc. No tenim el millor lloc però hi estarem bé. Primera vegada, a més, a la Vall Fosca, una zona que tinc pendent des de fa massa temps.

En una pàgina web horrible, almenys la seva versió per a mòbil, després de diversos intents (en principi  per demanar hora per a les nou, que ens acaben «prenent»), acabem reservant la pujada al telefèric per a dos quarts d’una, i la tornada a les set, tot i que aquesta última ens surt com a no confirmada.

L’endemà, doncs, ens llevem tard, sense presses, ho preparem tot i marxem cap el telefèric. Passem per informació i ens confirmen que tot i haver-ho pagat tot, no tenim la reserva de baixada confirmada. Corroborant el que ens han anat dient a d’altres llocs, que la pàgina web on fer les reserves és un desastre i que els hi cal una actualització urgent (cosa que és veu molt òbvia, però es veu que els seus responsables no se’n deuen haver adonat). Què hi farem. Haurem de reclamar els diners de la tornada a casa. Per no jugar-nos-la i després de fer una excursió llarga haver d’acabar baixant a peu, decidim canviar de plans, farem una caminada més curta pels llacs, no anant al de Saburó, i baixarem directament a peu.

En quinze minuts arribem a l’estació superior. El telefèric es va instal·lar el 1989 per a la construcció de la central reversible de Sallente, pot arribar a transportar fins a vint-i-cinc tones. Quan es van acabar les obres es va cedir per al seu ús turístic. Tot i això, anecdòtic, té molt bones vistes i és molt pràctic, ja que ens permet començar les excursions molt més amunt, allargant-les per allà on més ens interessi (esperem aprofitar-ho en d’altres ocasions).

Anem d’entrada, cap a l’estany Tort. El paisatge és el típic d’alta muntanya, amb prats alpins on destaca la presència de la tora blava (una planta que fa unes flors blaves molt boniques... però que és de les més tòxiques d’Europa, i del món). D’aquí ens enfilem cap a l’estany i el refugi de la Colomina. Voregem l’estany i baixem fins a l’estany de la Frescal (o Frescau), per tornar-nos enfilar fins a l’Estany de Mar, tot passant per un parell d’estanyols sense nom. El cim de Peguera, entre altres, si bé ara amb sol, ara tapat per núvols, sempre de fons. Voregem l’estany i retornem al de la Colomina per l’altra banda. Preciós. A partir del refugi desfem el camí.

Una altra vegada al telefèric, continuem avall, tot passant pel costat de l’estany Gento, espatllat per les instal·lacions de la central, estrenada l'any 1985. Aquesta central hidroelèctrica aprofita les aigües recollides per una gran xarxa de canals subterranis construïda a principis del segle XX (que s'expandeix des dels estanys de Cubieso, Nariolo, Tort, Saburó o de Mar, entre altres més petits). Aquest aprofitament es nota amb el represament dels estanys per augmentar-ne el seu volum, i la baixada evident del nivell de l’aigua  (almenys avui), més típic de pantans que d’estanys d’alta muntanya. Una característica curiosa d’aquesta central és que és reversible, és a dir, pot bombar l'aigua des del llac inferior de Sallente, fins al superior de Gento (per fer-ho s’aprofita l’energia sobrant de les centrals nuclears, ja que no poden parar de produir en cap moment).

Continuem per la ruta del carrilet (que ja hem vist a l’estany Tort), amb bones vistes al Montsent de Pallars, amb bonics colors, i a la Vall Fosca. El Carrilet de l'estany Gento va ser construït l'any 1911 per transportar materials per a la construcció de la central i el sistema de canalitzacions entre els estanys la zona. En farem un tram molt curt, tot passant per alguns curts túnels. A l’alçada de la font de la Coma de l’Espòs girem a la dreta i comencem la baixada per la canal de Pigolo, ja avançada la tarda, amb una llum molt bonica.

En poca estona més arribem a l’aparcament, i d’aquí al càmping a descansar.

Monteixo

Solitari i situat en un punt privilegiat (encaixat entre la vall Ferrera i la vall de Tor), des d’aquest cim (100 Cims) gaudirem d’unes vistes excepcionals, de l’Aneto a la Cerdanya, passant pel Cadí o els cims de P.N. d’Aigüestortes. A més, a mitja pujada hi ha el bell estany d’Aixeus.

TRACA FINAL

Avui ens llevem una mica més d’hora. Per acabar la setmana de vacances tenim prevista l’excursió més forta. Per arribar-hi hem de fer un bon tram de pista fins a l’aparcament d’Aixeus... la Clara patint una mica, jo no, comparada amb la d’ahir està molt bé (i a l’aparcament fins i tot hi ha algun cotxe petit).

Comencem a caminar a dos quarts d’onze. Fa sol i molt bon dia, com tota la setmana. Ens enfilem primer per una pineda de pi negre, que poc més endavant es convertirà en un neretar. Passem pel costat d’un bonic salt d’aigua i el camí comença a pujar amb ganes. Per compensar, tenim les primeres vistes.

Just a mitja pujada, una mica de treva. Als nostres peus hi ha el bonic estany d’Aixeus. Decidim anar-hi a la baixada i continuar pujant. Segona pujada forta, ara ja per tarteres i prats alpins fins al final. Aquí la Clara ja s’ha de canviar les sandàlies, que duia per problemes amb el peu, i posar-se les vambes.

Tot seguit la pujada es suavitza una mica, i més endavant una mica més fins a fer un esforç final, per un camí que sembla poc definit, que anirem seguint amb l’ajuda de fites (val a dir que de baixada es veu molt millor). Farem el cim amb unes tres hores, un temps “normal”, i més per nosaltres, que ens entretenim amb qualsevol cosa (normalment hi estem molt més).

Ja n’hem tingut tastets tot pujant, però un cop a dalt el premi és magnífic. A més, la visibilitat és bona i les vistes són realment espectaculars, que jo recordi, de les millors que he vist mai, almenys dels Pirineus. Identifiquem pocs cims, però amb l’ajuda d’un noi, a qui li demanem, n’aconseguim reconèixer molts més: el Pic de Salòria, el Comapedrosa, Baiau, el Cadí, la Torreta de l’Orri, la Vall de Tor, la Pica d’Estats, el Sotllo, els Beciberris, Peguera, els Encantats, l’Aneto... i alguns altres que no recordo.

Mengem una fruita per refer forces i cap avall pel mateix camí, gaudint de les vistes a la Pica d’Estats (que esperem poder fer algun dia), amb alguns estanys al seus peus. Una mica cansats, portem dies caminant, ens saltem l’estany d’Aixeus tot i saber que val la pena (segurament, també, perquè en dies anteriors ja n’hem vist uns quants, si hagués set el primer, segur que hi baixem, tot i la mandra). També perquè apareix algun núvol, encara que de moment no tingui aspecte amenaçador (i que al final no serà res).

Arribem al cotxe amb gana, però hem decidit escalfar i menjar-nos les llaunes que hem passejat tota l’excursió tranquil·lament... que per això portem la furgo preparada.

Abans de tornar al càmping ens parem a fer una volta i un gelat a Àreu i, també, a Alins. Demà ja tornarem cap a casa, fent abans una última ruta per alguns dels pobles de la zona, la majoria amb encant, com Ginestarre, Arrós i Estaon, a més de parada per dinar a Gerri de la Sal.

Els Tres Estanys (i els estanys de la Gola i Ventalau)

Espectacular, en aquesta excursió, envoltats d’un paisatge d’alta muntanya captivador, descobrirem fins a cinc estanys: el de la Gola, els Tres Estanys (tres estanys que es diuen igual, en un nom potser excessivament descriptiu) i el de Ventolau.

ESTANYS

Com que la Clara ahir no es trobava del tot bé, avui la deixo dormir una estoneta més. Tot i això començarem a caminar a un quart de dotze, a l’aparcament de Sartari. Abans, però, farem un tram de pista en què ella patirà de valent i jo més aviat al contrari (cinc kilòmetres). Estreta i en relatiu mal estat aquesta sí només apte per a cotxes alts. La vall per on passa es veu bonica, així com el poble d’Unarre... excursió que ens quedarà pendent per una altra ocasió.

Sortim de l’aparcament i seguim un corriol fins arribar, al cap de poc, a una pista que puja suaument fins al bonic planell de Sartari, amb dos salts d’aigua espectaculars, el de la Gola i el de Sartari (aquest últim a aquesta hora a contrallum).

Aquí comença la pujada forta. Tot fent marrades fem la major part del desnivell de cop, fins arribar al refugi lliure de la Gola. Ben poc després ja hi ha el bell estany de la Gola, envoltat d’altes muntanyes escarpades i pelades. Ens agrada molt.

La Clara ja s’ha recuperat del tot i decidim continuar amunt. Fem gairebé la volta a l’estany, gaudint-lo de totes bandes, fins a tornar-nos a enfilar una mica més. Pel camí contemplarem, encantats, algunes granotes roges, que aquí semblen abundants (malgrat el que explicarem una mica més avall).

Arribem al primer dels Tres Estanys. Són tres estanys que és diuen els tres igual: els Tres Estanys... un nom tan poc original com descriptiu (si bé, si comptem dues basses estacionals, en realitat serien cinc). Per acabar-ho de complicar en algun lloc llegeixo que el de més al nord és l’estany Sord, el següent del Mig i el tercer sembla no tenir nom. Sigui com sigui, envoltats de prats verds i els Pics de Ventolau, de la Coma del Forn, dels Tres Estanys i del Pic de la Gola és un indret captivador i fotogènic. L’esforç ha valgut la pena, i molt.

Ja n’hem gaudit bona part de la pujada, però des d’aquest punt, el més alt de l’excursió d’avui, les vistes a les muntanyes del P.N. d’Aigüestortes són impressionants, encara que estiguin una mica encalitjades.

En un d’ells, el del mig, des de fa uns anys s'hi està portant a terme una prova pilot en el marc del projecte "Life Limnopirineus", per a reduir la població de barb roig (“Phoxinus phoxinus”), mitjançant trampes, xarxes (ben visibles) i pesca elèctrica, amb l’objectiu de retornar l'estany al seu estat natural. Aquest peix és una espècie invasora que forma poblacions molt denses i s'utilitza com a esquer viu i il·legal i aliment per a les truites en algunes piscifactories. Entre altres impactes ecològics amenaça especialment els prats d’isòets aquàtics dels estanys del Pirineu i podria fer desaparèixer algunes de les seves espècies autòctones d'amfibis i invertebrats aquàtics. Els isòets són ancestres de les falgueres terrestres que varen tornar a colonitzar el medi aquàtic i estan adaptats a les aigües transparents i a les condicions extremes de baixa disponibilitat de nutrients dels estanys. Per desgràcia, de barb, n’hem vist a tots els estanys d’avui, als rierols que hi neixen i, ja molt més avall i en dies anteriors, al pantà de la Torrassa i a la Noguera Pallaresa.

Després d’una baixada arribem a l’últim estany del dia: el de Ventolau. Preciós, com els anteriors. Més que els seus cims, no sé perquè, els estanys dels Pirineus sempre m’han atret d’una forma captivadora, no ho puc evitar. Jo no sé si mai els podré comptar, ni segurament ho faré tan ràpid, però tant de bo en pugui veure un bon grapat.

Ens queda una última baixada forta, on gairebé atropello una serp. Malgrat que la puc empaitar una estona em quedo amb el dubte de si és un escurçó pirinenc o una serp llisa meridional, tot i que em decantaria per aquesta última.

Arribem a les marrades per on hem pujat, des d’on desfarem el camí, gaudint en tots els sentits de les cascades que hem vist a l’inici. Ens està fent uns dies sensacionals de sol i calor, i ho aprofitem per refrescar-nos, mig dutxar-nos, al salt d’aigua de la Gola.

Com sempre, acabem molt més tard del que comptàvem. Tant que ens ha passat la gana de dinar i un cop al cotxe només fem una mica de vermut. Baixada per l’estreta pista, esperant no trobar ningú de pujada. Visita a Santa Maria d’Àneu, per acabar d’aprofitar la tarda, compres a la farmàcia pel dit de la Clara i, finalment, sopar al càmping, dutxa, joc i a dormir.

Sant Pere del Burgal

Passeig agradable fins a Sant Pere del Burgal, ermita romànica amb reproduccions de les seves pintures original.

DE 2 EN 2

Abans de la següent caminada, tornant de Boavi, hem d’anar a posar gasolina a Rialp. Com que fa molta calor ho aprofitem per fer un bany refrescant a la Noguera Pallaresa. El contrast de temperatures, o potser alguna altra cosa, no se li posen bé a la Clara. Canvi de plans, anirem a descansar al càmping i després ja ho veurem.

Per sort es va recuperant i com que el dia és llarg, improvisem una caminada curta i propera, per acabar d’aprofitar el dia.

Sortim d’Escaló passada la mitja tarda. Els primers metres els fem al costat de la Noguera Pallaresa, per desviar-nos de seguida cap a l’esquerra. Comença una pujada suau amb bones vistes a la vall i a les muntanyes que l’envolten.

En ben poca estona ens plantem a Sant Pere del Burgal, un antic monestir carolingi que es convertí en abadia benedictina femenina a finals del segle X, tot i que en pocs anys va passar a ser un priorat masculí. Romànic, dels segle XI, s’ha restaurat la part que encara no estava enrunada del tot, bàsicament els absis, i condicionat la resta (inclòs el camí d’accés). Als absis hi havia pintures murals, ara al MNAC (d’això em sonaven quan les he vist), datades entre el 1080 i el 1090 i atribuïdes al mestre de Pedret. Actualment hi ha unes reproduccions que es poden visitar pagant dos euros (i fora d’hores, suposo més o menys es poden veure gràcies a unes vidrieres col·locades en la restauració). Hi fem la visita i la volta sencera, està molt bé.

Tornem pel mateix camí. Abans de marxar, però, decidim fer una volta per Escaló. Per la seva situació estratègica, va ser un indret clau del Comtat de Pallars i participà en les antigues lluites d’aquest territori. Fruit d’aquesta importància medieval, Escaló conserva tota la vila closa, amb les cases disposades a l'entorn d'un sol carrer, corbat, amb un portal a cada extrem, protegits per torres. L'església està fora de la vila... i si a la vila unes obres inoportunes ens espatllaven les fotos, aquí és un cotxe aparcat just davant seu. Tot i això, és més que recomanable fer-hi una volta, ens agrada i sorprèn molt, ja que no en teníem coneixement. Poc més amunt hi havia el castell, del que només se’n conserva una torre. És un passeig, però ens fa mandra i hi anem amb cotxe.

D’aquí al càmping, per sopar al seu bar. Una mica lents, però bo i baratet, que sempre va bé.

Pla de Boavi

El Pla de Boavi (i el camí per arribar-hi), als peus d’altes muntanyes, és un indret encisador on es respira pau i harmonia. Com a part de rutes més llargues o per ell mateix, un d’aquells llocs que s’ha de visitar.

PAU

Ens llevem a tres quarts de nou, esmorzem, dutxa i cotxe. Per arribar al punt d’inici hem de passar per una pista. La Clara, que normalment porta un cotxe baix, pateix a cada sot, pedra o trenca. Jo, que sóc una mica més “brutu” gens, i menys amb la furgo, encara que sigui petita. La pista no és cap meravella, però es passa relativament bé, un cop a l’aparcament fins hi tot i veiem un Ibiza i un Polo. Entre tot plegat comencem a caminar a les onze. La idea és fer-ne avui dues de fàcils, més aviat curtes i sense massa desnivell.

Caminarem pràcticament tot el camí per una pista que va pujant suaument. Ho fa al costat de la Noguera de Lladorre, ara ben bé al seu costat, ara una miqueta més enllà. Pel camí anirem descobrint els seus petits salts i gorgues d’aigües transparents, a vegades, si cal, desviant-nos una mica de la ruta. No tenim pressa.

Al voltant de la pista, i a les parts més planes, hi predominen els bedolls, envoltats d’avet, pins  negres, i algun faig a les vessants de les muntanyes, en un contrast bell i harmoniós. Les altes i escarpades muntanyes del voltant acaben de donar a la vall un toc màgic, on es respira pau i tranquil·litat. El punt culminant és al Pla de Boavi, on la vall es torna més ampla, el bosc s’aclareix i s’alcen imponents davant nostre el pic de Broate i, poc més enllà, el Sotllo (un tres mil).

Un cop al pont de Boavi reculem pel mateix camí, gaudint de bellesa d’aquest indret. Poc abans d’arribar al cotxe aprofitarem per descansar una mica i posar els peus a les aigües gelades del riu... un petit plaer que a la Clara li encanta, i a mi ara també (abans no ho feia mai).

Senda dels Pagesos (la Guingueta - Escalarre - Burgo - Llavorre - Dorve - La Guingueta)

Ruta molt complerta, gaudirem de bones vistes, de la mollera d’Escalarre, boscos, búnquers de la línia P, ermites romàniques i, sobretot, descobrirem diferents i bonics pobles amb les seves realitats.

POBLES

Ens llevem i esmorzem una mica més d’hora que ahir... per començar a caminar a dos quarts d’onze. Avui farem una ruta entre pobles. Es pot començar a qualsevol, però nosaltres ho farem a la Guingueta d’Àneu.

Aparquem i travessem el pont del pantà de la Torrassa. A l’altra banda, la primera parada del dia, almenys per mi: uns búnquers de la línia P (de Pirineus). Construïda entre 1944 i 1948 era una barrera defensiva per evitar que el Tercer Reich o els Aliats envaïssin el territori espanyol. Se’n van arribar a fer fins a sis mil (que es van abandonar definitivament cap a l’any 1980). La Clara ha continuat endavant sense adonar-se que jo em parava... fins que ha hagut de recular.

La primera part del recorregut la fem per la Mollera d’Escalarre. És una zona humida situada a la cua del pantà de la Torrassa, present al pla d'Esterri abans del pantà, tot i que la seva construcció va modificar alguns dels seus hàbitats. Destaca el seu bosc de ribera, extens i ben estructurat, on hi predomina la salzeda. També la presència de prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana (“Arrhenatherion”) i, a nivell específic, la presència de l'única població catalana de la planta aquàtica “Hippuris vulgaris”. Caminem pel seu costat, mentre la làmina d’aigua fa de mirall de les muntanyes que envolten la vall, una imatge que ens agrada molt (malgrat alguna torre elèctrica que l’espatlla una mica). Passem i pugem a un aguait d’observació d’ocell, aquest espai també té també una gran importància per a les aus aquàtiques i migradores, nosaltres en veurem dues de les més comunes: l’ànec coll-verd i la polla d’aigua. Ens quedem amb les ganes de fer-hi la volta sencera (que apuntem per una altra ocasió).

La miopia, i el fet de no portar ulleres mai, a vegades em juga males passades. De lluny, confonc un búnquer (de la Línea P) amb una tenda de campanya... per desgràcia ho dic en veu alta, cosa que serà motiu de mofa per part de la Clara sempre que ho recorda (com quan vaig confondre unes vaques amb unes roques).

Deixem enrere la Mollera i travessem un paisatge on predominen, encara més, els prats de dall i algunes pomeres. Arribem a Sant Martí d’Escalarre, una bonica església romànica, del segle XV. Mentre faig fotos La Clara em passa i no ens n’adonem ni un ni l’altre, pel que haurà de tornar a recular una altra vegada (i última).

Escalarre queda poc més enllà i ho aprofitem per fer-hi una volta. El poble és petit i els seus carrers estrets i cases de pedra encara conserven l’encant dels pobles de muntanya tradicionals. De fet, com tot els anirem passant avui i bona part dels d’aquestes valls.

Passat el poble comença la pujada. Forta però per camins bonics arribarem a Burgo, quatre cases mal comptades, amb la seva església en un cantó del poble. En tots els pobles trobarem una barreja de cases enrunades (en general poques), algunes de velles però conservades i d’altres de ben restaurades.

A partir d’aquí el camí torna a ser més o menys planer i tot sovint s’obren bones vistes cap a les altes muntanyes araneses, les del P.N d’Aigüestortes i el fons de la vall. Passem pel petit i bell poble de Llavorre, almenys de lluny, un dels més fotogènics.

Continuem fent un tram planer, atents al paisatge i a la seva fauna, gaudint del vol d’una àliga marcenca i, més endavant, d’una àliga calçada o el verd llampant d’un llangardaix verd. Llavors el camí baixa per arribar, al cap de poc, a Dorve. Esperàvem un poble abandonat i enrunat, però sembla que han rehabilitat algunes cases i d’altres estan en procés (benvingut sigui, encara que siguin, que no ho sé, segones residències). Ens rep la seva magnífica església romànica, restaurada no fa gaire.

D’aquí comença una baixada que se’ns fa llarga. El camí és bonic, però comencem a estar cansats, tenim gana (es molt més tard del que calculàvem i no portem dinar), fa molta calor i no hi ha cap ombra.

Finalment arribem a la Guingueta. Agafem el cotxe i baixem una mica, per dinar i banyar-nos al pantà de la Torrassa. Pendent de l’altre dia, un cop refrescats anem a visitar l’Ecomuseu d’Esterri, que s’adiu molt amb la caminada que hem fet avui. Val la pena, i ens serveix per conèixer com es vivia antigament en aquestes valls. Abans de tornar al càmping també aprofitem per fer un gelat i un granissat al poble (i algunes compres).

Estany Gerber

Excursió fàcil, envoltats d’altes muntanyes ens enfilarem als fotogènics estanys de Gerber (Estanyola de Gerber, Gerber de Baix i estany Gerber).

GRÀCIES A INSTAGRAM

Instal·lats en un càmping de Llavorsí, ens llevem, esmorzem, marxem... i comencem a caminar a dos quarts de dotze, per no perdre el costum (en part, però, perquè m’equivoco amb el maps i no anem al punt de sortida correcte, què hi farem).

Finalment aparquem al telecadira de Peülla. Hi ha molts cotxes. La caminada que tenim pensada per començar és una de fàcil i familiar, ja que n’hem de fer unes quantes durant uns dies. Pel camí ens anirem trobant força gent, tot i que sense arribar a ser angoixant. Força amunt del port de la Bonaigua, comencem a caminar envoltats de prats i altes muntanyes, amb bones vistes a la vall. El paisatge és bonic i fa molt bon dia, la calor tampoc és excessiva.

Al cap de poc ens enfilem entre pinedes de pi negre, fins arribar a l’Estanyola de Gerber, un petit estany molt guapo. Una mica més de pujada, a vegades entre grans blocs de granit que delaten un antic passat glacial, i apareix el bell estany de Gerber de Baix, una mica més gran que l’anterior.

Una miqueta més de pujada i arribem a l’estany de Gerber, de mida més considerable, i encara més comparat amb els anteriors. D’aigües transparents, els tres estan envoltats d’alts cims escarpats, els que els fa molt fotogènics (especialment l’últim)... de fet, tenia ganes d’anar-hi després de veure un grapat de fotos a Instagram. Ara entenc perquè, per la facilitat de la caminada i la bellesa del lloc.

La Clara s’hi remulla els peus, quedant-se amb les ganes de banyar-s’hi. Està prohibit, tot i que hi ha gent que ho fa.

La tornada la fem pel mateix camí, gaudint una altra vegada del meravellós paisatge, sempre diferent quan el fas de tornada.

Per acabar d’aprofitar el dia, visitem Son (amb visita “fallida” a Món Natura), ens refresquem de la calor tot fent una hora de caiac al pantà de la Torrassa (per treure’ns una mica les ganes, ja que aquest any encara no n’hem pogut fer) i, abans de tornar al càmping, visitem el bonic poble d’Esterri d’Àneu.

Boscos de Sant Joan de l'Erm

Bonica caminada pels boscos de Sant Joan de l’Erm, amb alguns arbres de dimensions considerables (pinedes de pi roig, avetoses i pinedes de pi negre). Des de de Sant Joan De l’Erm Vell, a més, les vistes a la zona són molt boniques.

LLUNY

Dues hores i mitja en cotxe. Començo a caminar, amb les cames mig entumides, a quarts d’una, però les previsions són que ha de fer sol i de pluges no se n’esperen (i no en fa gens de pinta).

A Sant Joan de l’Erm, al refugi, hi ha una zona de càmping, una àrea de pícnic i un restaurant. Tot i això, només poc metres després de deixar-ho tot enrere comença una excursió ben tranquil·la i força solitària (em creuaré amb ben poca gent, ara que l’hora potser també hi ajuda).

La primera part, de baixada, és per bonics boscos de pi roig. Fins arribar al barranc del Forcat, on el camí passa per costat del torrent, en un passeig planer i agradable. Més endavant el travesso i el camí s’enfila i planeja, també per boscos de pi roig, ara barrejats amb avets (ara una mica més, ara una mica menys). Arbres que tot sovint estan coberts per un curiós liquen: les barbes del caputxí. Alguns tenen una mida considerable (apareixen durant tot el camí), monumentals. De tant, també, alguna bonica mallerenga emplomallada es deixa veure bé.

Mig camí. Arribo a la Font del Cobert, on aprofito per beure una mica d’aigua, fresca, fresca. Avui no em refresco, de fet gairebé fa fresca i el sol, quan arriba, es posa molt bé. Pocs metres més enllà les ruïnes de Sant Joan de l’Erm Vell, un antic santuari destruït durant la Guerra Civil. Ara un mirador fantàstic a la vall on és i a les muntanyes que l’envolten.

Uns pocs metres més enllà el camí ofereix dues alternatives, una d’un pel més curta i ben planera, i una altra que s’enfila una mica més. Trio la segona i de seguida pujo entre avets, aquí més abundants que el pi roig. A mitja pujada, però, el bosc torna a canviar, ara passejo per un bosc de pi negre (igual de bonic que els anteriors).

A l’alçada de la Culla, un bonic pla i punt més alt de la caminada, la sorpresa del dia. Un ocell que no havia vist mai: un picot negre, amb un cant inconfusible i difícil d’oblidar.

Baixo una mica i ho aprofito per dinar... al sol! Baixo una mica més, fins a retrobar els boscos de pi roig, i poc després el refugi de la Basseta, des d’on he sortit. Aprofito la font per veure una mica, sense refrescar-me, I cap a casa. Content, segurament ha estat l’última caminada pels Pirineus més occidentals de l'any, i ha valgut la pena, tot i la distància.

Comes de Rubió

Bonica ruta pels boscos de pi negre de les Comes de Rubió i el preciós Pla Muntaner. Pel camí gaudirem, també, de grans vistes als Pirineus i els Prepirineus.

EL PIRINEU MÉS OBLIDAT

Desparo la tenda, pago, i cap a casa. De camí, però, faré una parada per aprofitar el dia i el viatge. Passo, també, pel port de la Bonaigua, per fer el turista... i fer una ullada per futures caminades (en aquesta zona me’n falten moltes!).

Arribo a un altre port, el del Cantó, a les onze i començo a caminar. Hi ha algun núvol i em fa una mica de por mullar-me una mica més endavant (al principi m’ho agafaré a bon ritme)... tot i que al final no farà res (de seguida aniré a ritme normal).

La pista al principi baixa entre boscos de pi roig. A la que gira a la dreta, però, comencen els boscos de pi negre que pràcticament ja no em deixaran fins al final. També és comença a enfilar, tot i que de forma més aviat suau.

Poc abans d’arribar al refugi de Rubió el bosc està esclarissat per afavorir la ramaderia. Un bon exemple de gestió forestal.

Al voltant del refugi el torrent de les Comes de Rubió forma bonics meandres. A partir d’aquí segueixo una altre ruta, que fa la volta a les Comes de Rubió per la seva part més alta. Sempre entre bonics boscos de pi negre i passant per l’Estanyet de Davall, un petit estanyol temporal ben bonic i ara ple de cap-grossos (i algunes granotes que han acabat de superar aquest pas).

Més endavant, en algunes clarianes, les vistes s’obren cap al pic de l’Orri, amb dues grans antenes (un lloc que, després de les vistes que veure més endavant, segur que val la pena pujar-hi... i ho faré algun dia).

Al coll de Rubió (a la Roca Senyada) deixo la “volta a les Comes de Rubió” i continuo per la ruta per on he començat. Passo per una carena i ara, a més de les al pic de l’Orri i la mateixa Vall, les vistes s’obren molt més enllà, deixant-se veure bona part dels Pirineus centrals (per desgràcia no sé posar noms als cims) i el Cadí.

Em refresco a la font del Pla Muntaner i, després de beure una mica (no fa gaire calor), giro a l’esquerra cap al prat que li dona nom. El Pla Muntaner és un indret molt bonic amb unes vistes fantàstiques que encara van més enllà de les que he anat veient: la serra del Verd, Boumort, el Montsec...

La baixada, amb bones vistes, ara, a la zona del Port del Cantó, és ràpida... tot i que començo a notar, una mica (poc), el cansament dels tres últims dies. D’aquí ja només queda tornar cap a casa.

Estany del Port i de Mariola

Caminada curta però molt bonica fins als estanys del Port i de Mariola. Molt bells, són dels pocs que es van salvar de les regulacions hidroelèctriques. Part de la ruta forma part, també, dels Camins de l’Exili.

IMPROVISANT

Desparo, carrego el cotxe i marxo del càmping. Amb un petit canvi de plans, en principi. Abans de fer la caminada prevista, a mig camí, en faré una altra de curta per la zona.

A les deu sóc a l’aparcament de la Font (després de pujar per una pista una mica precària, amb paciència). Em començo a enfilar entre prats i un matollar. El punt on haig d’arribar sembla evident, i més o menys ho serà, tot i que d’entrada prefereixo no fiar-me’n massa.

Poc després de la pujada arribo al destí del dia: el bonic estany del Port. M’hi entretinc una bona estona fent fotos. Val molt la pena. No sé si és el croissant que, excepcionalment, m’he menjat per esmorzar, però avui em noto amb forces (valgui pels dies de “pajares”). Dubto una mica entre pujar fins al Port, però al final em decideixo per l’Estany de Mariola (que he vist a l’aparcament, amb el camí marcat i no massa més amunt, cosa que no sabia). La caminada se m’allargarà una mica, però valdrà la pena.

Un tros de pujada més, a la part final, tot parlant amb una parella simpàtica de Mora d’Ebre i Tarragona (se’ls nota en l’accent, com a mi el de la Plana, suposo). I arribada al segon estany, el de Mariola. És un dels més grans dels Pirineus catalans i el segon més gran de la zona, després del de Tavascan. Molt bonic. Les vistes a la vall també valen la pena. No tindré temps de fer la caminada que tenia prevista, però no me’n penedeixo.

Baixo molt ràpid. Dino al cotxe, i cap a casa.

Borda del Bringué (o de Llosaus)

Bonica caminada entre Ginestarre i la Borda de Bringué (o Llosaus), tradicional, l'única que queda amb la coberta de palla (reconstruïda).

NO ES VEIA A VENIR

Tercera i última caminada del dia. Una mica més al nord. Els núvols han crescut, però encara és relativament d’hora (quarts de cinc) i calculo que si m’afanyo potser els ruixats no m’atraparan, es veuen relativament lluny. La caminada, a mes, és curta.

La Primera parada és només baixar del cotxe: Santa Maria de Ginestarre, una església romànica del segle XI amb modificacions del XVII. Al seu interior hi ha la reproducció de les pintures romàniques que es troben al MNAC, però està tancada (quedarà pendent per un altre dia).

El punt de sortida està molt ben indicat... però de seguida m’equivoco de camí (al track surt la ruta correcte, amb l’afegitó que hi vaig fer, al revés de com la vaig fer). Les marques són molt escasses. Per sort porto una mica de mapa i em vaig orientant (de fet, això ho sabré després), vaig per un camí paral·lel però més avall. Camino entre prats de dall, alguns abandonats, amb bones vistes a la vall. No hi ha ombres, però amb el cel una mica tapat, tampoc fa gaire calor.

Arribo a l’alçada que hi hauria d’haver la borda, conscient que no vaig pel camí correcte ja que no he fet, ni de bon tros, el desnivell que hauria d’haver fet. Decideixo tirar amunt mentre vagi trobant camins que pugin. Al final ho faig una mica pel dret entre prats... acompanyat d’una família de senglars que es deixa veure bastant bé.

Quan estic a punt de deixar-ho estar i recular veig la paret d’una borda amb el que sembla una placa informativa. Decideixo arribar-hi (i recular a partir d’aquí, ho sigui o no). Ho és. Arribo a la borda de Bringué (o Llosaus), diuen l’única que queda amb el tradicional sostre de palla. Restaurada, però no deixa de ser curiós i està prou bé.

La tornada en principi ha de ser més fàcil. Ho faré més o menys pel camí correcte, quan la multitud de camins de vaques no en confonen, tot gaudint de les vistes, ara més enllà (suposo que veig, entre altres, les muntanyes d’Aiguestortes).

 Camino tranquil també. El ruixat del dia sembla que és davant meu i no ve cap a mi, se’n va cap a la dreta... el que no podia veure era el que m’arribava pel darrere la muntanya. Per sort, però, les primeres quatre gotes comencen a caure quan arribo al cotxe. Aquesta vegada he fet els càlculs bé.

Cansat i content, ha set un dia molt complert i variat, torno cap al càmping a descansar.

Itinerari de Sant Bartomeu de Baiasca

Passeig agradable al voltant del poble de Baiasca (amb una església amb pintures romàniques originals), per prats i avellaners, tot passant per les ruïnes de Sant Sebastià.

ENCERTAT

Amb les forces refetes, em menjo els entrepans de dinar de camí... i més tard del que tenia previst, començo a caminar a ple migdia. Sota el sol. Ho he calculat bé, més al sud, aquí no hi ha cap núvol i els veig créixer més amunt. El que no he tingut en compte, tampoc ho sabia, és que pel camí pràcticament tampoc trobaré cap ombra.

Començo a caminar a Baiasca i després d’una curta pujada arribo a la primera parada del dia: Sant Bartomeu. Les ruïnes de l’església romànica del segle XI. Un cop vista continuo amunt, entre avellaners i prats, sovint amb bones vistes a la zona.

Travesso, també, un parell de torrents. Tot i que la calor és suportable, ho aprofito per refrescar-me.

Arribo un altre cop al poble de Baiasca i vaig cap a l’església. Està en obres i les pintures no es poden visitar, que hi farem! Haurem de tornar un altre dia. De fet una de les coses que em quedaran pendents en aquesta zona és fer, algun dia, una ruta per les seves esglésies i ermites romàniques (en cotxe, però). Els paletes no sabem dir-ne quan es podrà fer. El forn de pa comunitari també està tancat i no hi ha horaris enlloc (bé, som divendres i trobo normal que no estigui obert... però alguna indicació estaria bé).

Avetosa de Bonabé

Curta ruta circular per gaudir d'una de les avetoses més boniques del nostre país.

SANT IBUPROFÈ

Avui en lloc d’una de més o menys llarga, en faré tres de curtes. Això sí, prèvia parada a la Farmacia, compeed pel peu i ibuprofè per l’espatlla, que déu n’hi do el mal que em fa (el cop al cul al final ha set menys del que semblava)... com aquell qui diu, m’ho emporto passat... només sortir, a un banc del costat. Per sort, també he agafat les sabates “velles” per caminar. Començaré per Bonabé, preveient que és on és més probable que plogui a la tarda (si ho fa).

El camí per arribar-hi ja és bonic. De fet, si ho arribo a saber potser començo la caminada al refugi de Fornet (encara que això voldria dir fer-ne només una)... ho sabré per si mai torno. Entre una cosa i una altra m’hi poso passades les deu.

Surto del Pont de la Perosa i segueixo al costat del riu, la Noguera Pallaresa en el seu tram més alt, d’entrada entre avellaners i algun prat. Poc després passo pel barranc de la Tinta, amb un bonic salt d’aigua al costat del riu. En aquest punt es poden veure, també, els efectes de les allaus, que s’enduen tot el que trobem per davant i fins i tot travessen el riu doblegant els bedolls de l’altra banda. Unes conseqüències que tornaré a veure poc més endavant, al barranc de Raspmala, on hi ha un altre salt d’aigua encara més bonic.

Passat el barranc passo pel bosc de Raspmala, una pineda de pi roig que veig una mica d’esquitllada. Avui no veure isards, però ho compensa un llangardaix verd que deixa que el contempli bé. De seguida travesso el riu per un pont de fusta.

Passat el riu m’enfilo una mica i es comencen a veure els primers avets. De seguida travesso la magnífica avetosa de Bonabé (de fet, el que m’ha fet escollir aquesta caminada). Val la pena. A més, de tant en tant alguna clariana deixa veure els cims que envolten la vall.

Cal al final de la caminada l’avetosa torna a deixar pas als prats. Just on hi ha una placa en homenatge a Joan Coromines que fa de bon mirador de la vall, bonica.

De moment els núvols inexistents quan he arribat, comencen tot just a aparèixer. Primer “objectiu” aconseguit... i gràcies al ibuprofè, sense gaires molèsties .

Estanys de Baiau

Caminada espectacular fins als llacs d’Escorbes i de Baiau. Un trosset de GR-11 que s’enfila entre pins negres i prats fins al Circ de Baiau.

ES VEIA A VENIR

Tres hores de cotxe i una per acampar, més o menys. A Llavorsí, que em farà de “camp base” durant tres dies. Temps just però suficient per començar a caminar a quarts de dues, jugant-me-la una miqueta.

Deixo el cotxe al Pla de la Molinassa i en començo a enfilar per la vall, entre pinedes de pi negre, amb algun avet i alguns bedolls, i envoltada per cims. Només venir en cotxe ja val la pena. Poc després arribo al Pla de Boet, molt bonic, una gran clariana recoberta de prats amb rius retorçats. Aquí tinc una sensació estranya... al anar al reves que tothom (em creuo amb cinc o sis persones). La caminada, però, no és llarga ni el desnivell massa fort i en principi hauria de tenir temps de sobres... i encara fa sol, tot i que ja es comença a veure algun núvol, però de moment a les muntanyes del costat i, perquè caigui algun ruixat en tot cas encara falta estona.

Passo pel Pla d’Arcalís, ben bonic, i una mica més amunt començo a deixar enrere les pinedes per passar pels prats que m’acompanyaran fins al final. També les primeres mulleres (algunes de seques, tot i que sent a finals de juliol no m’estranya). El paisatge que envolta la vall sempre és espectacular.

El camí de tant en tant es difumina, però sempre es veu alguna fita o marca que m’ajuda a trobar-lo (tampoc és massa complicat). A mitja pujada m’adono que he fet un error de principiant: estreno calçat... i hem comença a encetar un taló. Que hi farem, no porto res (ni per curar-ho després), però no em vull perdre la caminada per això.

Arribo als estanys d’Escorbes, molt bonics i amb sorpresa inclosa. Hi ha un ramat d’isards a l’altra banda. N’aconsegueixo comptar fins a dotze, tot i que em sembla que n’hi algun més. Baixant els tornaré a veure, són una mica més amunt, caminant... i n’hi ha més d’una trentena. No estic acostumat a veure’n tants de cop (i més avall encara en veure cincs més).

Des dels llacs el refugi queda a la vista, cosa que agraeixo. La veritat és que la pujada és d’aquelles una mica traïdores, va fent replans i quan et penses que ja arribes, o veuràs el final, ve un altre replà, i així anar fent.

De seguida arribo als llacs de Baiau i m’hi entretinc una bona estona, també ho aprofito per menjar una mica. El paisatge és meravellós.

He estat de sort. Passo pel costat del refugi Montfort i començo a baixar... i s’acaba el sol. Les tempestes que han crescut a les muntanyes del costat sembla que ara volen venir cap aquí. Optimista de mena com sóc calculo que arribaré a baix sense tombar la pluja... previ avís de quatre gotes, m’enganxa a mitja baixada. Llamps, trons i pedra inclosa. Em refugio sota un rodal d’arbres, el més semblant a un bosc que trobo, al voltant tot són arbres aïllats (que encara és pitjor). Vaig bé de temps però tampoc m’hi puc encantar gaire. Quan afluixa una mica (amb una mica de por, pels llamps, la pluja no em preocupa gens), però, vaig baixant a bon ritme... el que fa que rellisqui i em foti una gran nata. Un bon cop al cul (la banda esquerra per ser exactes) i una bona estrebada al braç de la mateixa banda, a l’intentar parar la caiguda. I això... sumat a l’encetat del peu. Malgrat tot, però, la caminada ha valgut la pena i ho tornaria a fer.