Puig de Castellar i Puigsagordi

Bonica caminada a cavall de la Plana de Vic i el Moianès. Visitarem una petita cova, però sobretot gaudirem de magnífiques vistes des la Creu del Castellar, de camí, i des del Puigsagordi (especialment a la Plana i al Montseny).

DESCONNECTANT

Després d’haver estudiat el que havia d’estudiar, només em queda una estona diumenge a la tarda per caminar. En faré una a prop que tinc pendent des de fa temps, tot i que escurçant-la una mica (no aniré fins al Roc de la Guàrdia, ja que ja hi he estat i em faria anar massa tard).

Començo a caminar al coll de la Pollosa per anar, d’entrada, fins a la cova dels Ossos. Per sort, porto track i no em costa gaire de trobar, tot i haver de passar per algun corriol mig perdut. És una petita cova, darrera una bauma amb uns pocs metres de recorregut. El seu interior està ple de mosquits, dels que no piquen, i aranyes.

Reculo un tros i de seguida m’enfilo a la Creu de Castellar, de la que dret només en queda part del pal. Faig una volta per sota seu, on hi ha unes roques amb unes formes boniques i curioses (també passat el cim hi ha uns grans blocs peculiars). Des del cim hi ha molt bones vistes al Moianès, el Bages, Sant Sadurní, Sant Llorenç del Munt o la Plana de Vic, entre d’altres.

Continuo el camí tot passant pel costat del repetidor de Collsuspina, punt de referència de gairebé totes les antenes d’Osona. A partir d’aquí aniré ran de cinglera, tot gaudint de grans vistes. Passo, també, per les restes del dolmen de la Griutera (del Calcolític fins a Bronze Antic (2200 aC / 1500 aC).

Arribo al Puigsagordi, conegut per la via ferrada que hi arriba des de Centelles. Des d’aquí les vistes al Montseny, tot i que avui una mica tapat, la Plana de Vic i el Ripollès són fantàstiques. M’hi estic una bona estona tot gaudint-ne.

Torno pel mateix camí per arribar a casa just a l’hora que hi haig de ser. Avui, com cada estiu, ve la Nina, la neboda, a passar dues setmanes a casa per fer el casal d’estiu a Espinelves amb la tieta.

TERRA DE BRUIXES

Ruta bonica i agradable al voltant de Centelles. Gaudint de masos i bones vistes descobrirem alguna curiositat sobre les bruixes.

MÉS BRUIXES

Continuo amb la recuperació, encara fent-ne de curtes i planeres (tot just la segona). Prop de casa. És per això que avui farem la ruta Terra de Bruixes de Centelles.

La ruta comença al Parc del Pla del Mestre, però als diumenges hi ha mercat i, per no començar a fer voltes pel poble, aparquem una mica més enllà i comencem al turó de Bellesguard. Avui una urbanització amb alguna casa bonica, antigament estava al camí antic de Balenyà, on es trobaven les forques i costells que simbolitzaven el domini jurisdiccional dels comtes de Centelles... i on s’executaven les bruixes.

Sortim del poble i passem per una pista asfaltada i força transitada, que porta a una urbanització, un càmping i a la via ferrada. Sempre al davant, tenim el Puigsagordi. Per sort no és gaire estona i a partir del gran i bell Mas Banyeres, casa de colònies, deixem enrere pistes i trànsit.

Just passada la casa, però, arribem al curiós Cercle de Bruixes. Són un quants xiprers disposats en cercle, fent un espai reduït al centre. Transcric literalment i gairebé sencer el panell informatiu que s’hi troba:

Des de fa molts anys, les dones nascudes a Centelles han tingut fama de bruixes. Aquesta reputació, recollida per històries i rodolins (“De Centelles, bruixes totes elles”, “Centelles, terra de bruixes”), s’ha transmès de generació en generació. Se sap que al segle XVII una dona de Seva va ser penjada al pla de les Forques. Una altra dona, anomenada na Payrona, va morir a les presons dels comtes de Centelles mentre complia condemna. La -Vetlla de la parròquia de Centelles- també s’esmenta en un procés de la mateixa època i noms, com el Serrat o el pont de les Bruixes, recorden els llocs freqüentats per les fetilleres.

Recordem que el xiprer és un dels arbres més màgics, que simbolitza la fertilitat de la terra i la renovació de la vida. Per això es troba, des de sempre, en els cementiris.

Mica en mica ens hem anat enfilant, passem ara per un camí planer i ombrívol que, de tant en tant, en alguna clariana, deixa veure bones vistes al Montseny i a la Plana. Poc més endavant  passem per una curiosa roca, coneguda pel nom de Queixal Corcat, i que dona nom a la via ferrada de les Baumes Corcades. De fet, comença aquí i passem per sota seu. Tot sovint, mirant amunt, veiem i sentim tot de gent enfilant-se pels penya-segats del Puigsagordi (la Clara ho té pendent de fer i jo, per la meva por a les alçades, no ho tinc gaire clar).

Passada la roca baixem una mica, per al cap de poc deixar enrere els boscos i tornar a passar per camps. Amb bones vistes, ara també sobre Centelles. Deixem enrere  el Mas Puig Vell i una mica més avall ens desviem una mica per passar per la font Calenta, un racó bonic. El nom de la font faria pensar en una font termal, però almenys actualment és ben fresca.

Un cop al poble anem a buscar el carrer de Jesús (el carrer principal) i, ja que hi és, aprofitem per fer una volta pel mercat i alguna compra. Passem, també, per la plaça Major, on hi ha Cal Comte o El Palau Comtal dels contes de Centelles. Construït al segle XV, en el moment més àlgid de la cacera de bruixes, va ser reedificat al segle XVIII i reformat als segles XIX i XX, fins a donar-li el seu aspecte actual. Una mica més endavant hi ha el Portal de Centelles, l'antiga entrada monumental a la vila, que formava part de les antigues muralles construïdes al segle XVI (i que va ser restaurat i reformat a principis del segle XX).

Puig-agut (des de Manlleu)

Tot caminant entre el típic paisatge de la Plana de Vic, un mosaic de camps de cereals, ens enfilarem a un turó de margues blaves que de ben segur ens sorprendrà, per la bellesa, l’harmonia del lloc i les bones vistes a la Plana i a les muntanyes que l’envolten.

SORPRESA

La Clara no es troba del tot bé i decidim fer una ruta curta i a prop per, de passada, ser a dinar a casa i a la tarda fer una volta pel Mercat Medieval de Vic (preveient, com serà, que avui no hi haurà molta gent i podrem passejar tranquil·lament). Una que hem conegut gràcies a les fotos d’Instagram i tenim pendent des de fa temps (hi vam fer un intent fallit fa uns mesos, però ho vam deixar estar quan la pluja ens va sorprendre gairebé només començar).

Sortim de Manlleu tot passant per diversos carrers residencials i de polígons industrials. És el tram més lleig i així ja el tenim fet d’entrada. De seguida, però, començarem a passejar pel paisatge que ens acompanyarà bona part del camí, el típic de la Plana de Vic: camps de cereals, ara amb el seu aspecte de tardor, llaurats, i alguna granja.

Deixem enrere dos grans masos, tot enfilant-nos suaument per un turó amb les típiques margues blaves de la Plana. Al cap de poc arribem al santuari de Puig-Agut. Situat en el punt més alt del terme de Manlleu, és d’estil neogòtic, del segle XIX. Va ser, també, el primer temple expiatori dedicat al Sagrat Cor de Catalunya. Dalt del turó de margues, amb una arquitectura i una decoració ben originals, l’indret ens agrada molt i el voltem de dalt a baix. Hi ha, a més, grans vistes a la Plana i a les muntanyes que l’envolten (i una mica més enllà), si bé avui al sud hi ha una mica de calitja i cap al nord està ennuvolat.

Em costa d’entendre com pot ser que no hi hagués estat mai i, amb prou feines, n’hagués sentit mai a parlar. Abans de marxar fem una ullada al restaurant per, qui sap, si tornar-hi un altre dia. Reculem un tros i baixem per una altra banda, tot passant prop de la capella de Sant Jaume de Vilamontà (del segle XIX). El paisatge continua sent similar.

Poc després arribem al cotxe, contents i a l’hora. La caminada ens ha agradat molt més del que ens pensàvem i ha valgut molt la pena. A més, hem estat molt de sort, l’hem fet just quan s’ha acabat d’aixecar la boira del matí (al llevar-nos i veure-la no les acabàvem de tenir totes), i abans no comenci a bufar el vent de la tarda (amb algunes cabretes al cel, que indiquen la pluja que arribarà a la nit).

Vora Ges (Torelló - Pont de Targarona)

Passeig molt agradable que ressegueix el Ges. Tot passant per bonics racons passarem, també, pel pont de Targarona (del segle XVII) i el turó de la Miraculosa, amb bones vistes a Bellmunt i la Plana.

PLUGES

Havíem d’anar a les gorgues de Carançà, però per les previsions de pluja i fred, que es compliran, ens quedem. Improvisant, busquem entre les que tenim pendents prop de casa (per ser-hi a dinar) i ens decidim per fer part del sender Vora Ges.

Sortim de Torelló i anem resseguint el riu, sempre molt a prop. Ens passegem per boscos de ribera, en trams en millor estat i trams en pitjor. El més espectacular, però, és un “bosc” de grans plataners. El riu porta aigua i de tant en tant ens hi acostem, també, per gaudir de les seves aigües tranquil·les, de tant en tant represades, i el reflex de la vegetació en la seva superfície.

Arribem al pont de Targarona, del segle XVII, que antigament formava part d’un camí transhumància. L’usaven els ramaders de Sant Pere de Torelló i voltants per a portar el bestiar a les fires que es feien a Manlleu. En aquest punt deixem una estona el riu i comencem a caminar entre camps i masies.

Tenim vistes, ara, a la Plana, la serra de Bellmunt, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló. Especialment des del petit turonet de la Miraculosa. Aquí hi ha, també un pedronet construït el 1940. Es diu que va ser obra d’un veí de Sant Vicenç de Torelló, que va prometre que si sortia viu de la Guerra Civil el construiria.

De seguida tornem al riu, des d’on desfarem el camí. Sembla un altre. El sol s’ha tapat ràpidament i comença a caure un ruixat. Anem preparats i no ens molesta, a mi m’agrada caminar sota la pluja de tant de tant. A estones més intens, a estones una mica menys (que també notem més o menys segons s’hi ha més o menys arbres) ens acompanyarà fins arribar al cotxe... i poc més, com sol passar.

Dinem a casa, cosa que tampoc fem massa sovint.

Santa Magdalena de Conangle

Bonica caminada fins a l’ermita de Santa Magdalena de Conangle, amb el seu curiós claustre adossat, i a les restes del castell de s’Avellana. Pel camí passarem per unes boniques baumes i gaudirem de bones vistes. Bé, almenys fins que els propietaris no decideixin tancar definitivament la finca...

PROPIETAT PRIVADA

Avui amb l’Ana, companya de feina de la Clara, i l’Oriol, la seva parella, comencem a caminar a l’entrada de l’antiga colònia Salou, tot passant pel costat de la casa del Guarda. A la porta hi ha cartells de propietat privada i de prohibida l’entrada, però veiem que hi ha molts cotxes i altre gent que hi entra sense fer-ne cas, nosaltres fem el mateix (de fet, ens anirem creuant força gent de baixada, ja que hem començat a caminar tard, com sempre). La ruta, a més, que farem està penjada, entre altres llocs, a la pàgina web de l’ajuntament de les Masies de Roda.

Passem pel bonic mas Salou, tot deixant enrere camps de cereals i començant-nos a enfilar per les rouredes i alzinars que ens aniran acompanyant bona part del camí. Plena primavera, amb l’Ana anem buscant i identificant algunes de les flors que anirem veient: com la ravenissa groga, les violes, l’herba fetgera, els cucuts o les saponàries, entre altres.

Passem pel costat d’unes belles baumes, on l’Oriol ens fa una petita classe de geologia i ens ensenya les diferències entre les margues i els gresos típics de la comarca d’Osona.

Arribem a Santa Magdalena de Conangle, una ermita d'origen romànic, amb modificacions posteriors, que a vegades rep el nom de monestir, ja que a principis del segle XIV s’hi va establir una petita comunitat de monges (que s’hi va estar fins a mitjans del segle XV). Destaca, per la seva singularitat, el claustre que s’hi va adossar l’any 1960: el neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic. Amb bones vistes a la Plana, el Montseny i les Guilleries, ho aprofitem per dinar.

D’aquí anem al puig de Conangle, també amb bones vistes, obertes ara cap al Cabrerès. Aquest lloc i els seus boscos, com també Sant Pere de Casserres, va ser refugi de bandolers, estant documentada l’any 1610 l’estada de Rocaguinarda amb una partida de dos-cents homes, perseguits per soldats, sometents i membres de la Unió de Vic.

Tot passant per una reconstruïda cabana de pastor, baixem fins el castell s’Avellana, dels segle X, del que només en queden unes poques restes. Tot seguint continuem avall, per l’obaga, fins arribar a la riba del Ter (de fet, a la cua del pantà de Sau). En aquest punt la caminada és converteix en una agradable caminada al costat del riu i per la colònia Salou.

És en aquest últim tram on ens trobem els propietaris de la colònia. Hi tenim una conversa amable i cordial. Ens demanen si hem vist que era una propietat privada, i els responem sincerament que si, però que no n’hem fet cas per les causes esmentades al principi... s’ho prenen amb resignació, però ens expliquen que han tingut alguns problemes amb pescadors i joves incívics, amb la música massa alta a hores que no tocava, a més d’alguna petita destrossa a l’ermita, que fins ara havien tolerat el pas a l’ermita, però que segurament acabaran tancant l’accés definitivament. Ara, però, pensant-ho amb calma, tot i que tenen el dret de fer-ho, li diria que, que per la seva impopularitat, seria un error no permetre el pas almenys fins a l’ermita i el castell, que segurament hi altres mesures menys dràstiques i comprensibles com restringir el pas d’alguna manera (ara que es fa a tants llocs, amb bon criteri), de manera que no acabem pagant justos per pecadors, els que només volem gaudir d’una bonica caminada sense molestar a ningú. A veure com acaba.

Torelló - Tavèrnoles (Vora Ter)

Travessa molt interessant pel costat del riu Ter. Pel camí gaudirem de la seva fauna i els seus boscos de ribera, descobrirem bonics racons i el passat industrial de la comarca d’Osona.

CAIGUDA

Per fi podem sortir del municipi (i municipis veïns). Per sort ja són macos, però teníem ganes de poder fer alguna cosa més, i de fer-la en bici, que fa temps que no en fem. Per això n’escollim una de planera per la Plana, farem el camí Vora Ter de Torelló a Tavèrnoles (deixant un cotxe a cada banda).

Durant vint-i-sis kilòmetres pedalarem al costat del riu, resseguint els seus meandres, anirem passant per racons ben bonics (val especialment la pena, el tram entre Manlleu i Roda de Ter). Amb boscos de ribera més o menys ben conservats, en funció del tram, també anirem veient ànecs collverds, corbs marins i gavians. D’ardeids, tot i que a Espadamala hi ha una de les colònies nidificants més importants de Catalunya, no en veurem cap. Tampoc d’altres espècies, però segurament perquè anem amb bici.

Durant tot el recorregut anirem trobant també, un riu relativament domesticat, amb un munt de rescloses i canals, alguns abandonat, d’altres testimonials i potser, no ho sé, fins i tot alguna encara en ús. Formen part d’un dels conjunts industrials més importants de Catalunya, una herència lligada a un riu, el Ter, que conjuntament amb el Llobregat, van ser intensament aprofitats des de la segona meitat del segle XIX.

Exemple d’això en són la colònia Rusiñol, propietat originalment de la família del pintor, encara s’hi poden veure els jardins, la torre de l’amo, la filatura, el pis del director i la turbina en funcionament. També el Canal Industrial de Manlleu (del 1848), que en els seus gairebé dos kilòmetres de recorregut alimentava set fàbriques i dos molins, convertint la ciutat en la capital industrial d’Osona. Aquest canal era, també, el punt de trobada de les dones de famílies obreres, ja que també hi havia els safareigs.

Aquesta història s’explica al Museu Industrial del Ter. Hi passem pel costat, però la visita la deixarem per un altre dia.

El camí del Pous, ja arribant a Roda de Ter, en el tram més bonic, em despisto una mica, toco amb la roda una branca (o una pedra) i em desequilibro una mica. Resultat: caic per un marge de més d’un metre d’alçada. Per sort no em faig res, un cop i una rascadeta, encara no sé com. Crido a la Clara, que anava a davant i no ha vist res, i quan arriba, sense veure la bici cap per avall al costat d’un arbre, em "renya" per trigar massa. Quan li explico el que m’ha passat i li senyalo la bici, es fa un tip de riure. No hi ajuda que una de les primeres coses que li dic és “pa haverme matao”. Que hi farem.

Continuem el camí, tot passant pel costat de la font de les Bruixes, per deixar el riu i enfilar-nos mica en mica, fins a Tavèrnoles, fi de la ruta. Entre que hem marxat una mica més tard del que comptàvem, que m’he passat una bona estona intentant arreglar el fre del darrera (que he acabat desmuntant per acabar anant sense), dinarem tard, però a casa.

Creu de la Miranda (2)

Bonica caminada a un dels miradors de la Plana. Pel camí passarem per camps i rouredes, tot gaudint de masos, una curiosa “xemeneia”, una creu de terme i una bonica ermita.

HO COMPENSAREM

Encara confinats, avui farem una altra ruta pel municipi veí, Malla. Sortim de Sant Vicenç de Malla (romànica amb modificacions posteriors, inclosa una restauració que s’hi va fer a finals del segle XX, donant-li un aspecte singular i característic).

Avui, però, no pujarem al Clascar com ja hem fet anteriorment i el voltarem per baix, pels camps de la Plana, tot passant pel costat de boniques masies com l’Om, la Font de Malla o la Roca.

Poc passat aquest últim mas arribem a la curiositat del dia: la Xemeneia de Dames. És una formació geològica amb una forma singular, semblant a una xemeneia (com el seu nom indica), molt semblant a una xemeneia de fades (tot i que no sé si se’n pot considerar). Es tracta d'un turonet de margues blaves, amb la seva part superior erosionada notablement en forma cònica, rematat per una llosa inclinada.

Tot seguit ens comencem a enfilar entre rouredes, amb algun pi roig, des d’on, de tant en tant, en alguna clariana, podem gaudir de bones vistes. Enllacem amb el camí que puja de Vic, més transitat (més del que és habitual, suposem pel confinament). Al cap de poc arribem a la Creu de la Miranda, una creu de terme dalt d’un turó amb bones vistes a la Plana i les muntanyes que l’envolten (tot i que alguns casos una mica tapades per les rouredes).

Baixem per la banda del Múnter, deixant enrere la gent, i tot passant per una zona on hi ha una bona mostra dels xaragalls típics dels turons de la Plana.

Una altra vegada pels camps de la Plana, passem pel Múnter i la seva església, Sant Esteve. Romànica, dels segles Xi i XII, tot i que amb importants modificacions posteriors, barroques, del segle XVII. Just davant, molt a prop seu, dalt un turó, podem veure les restes del castell de Múnter (dels segles X-XII).

Un cop a casa, penjant la ruta al wikiloc, m’adono que, sense saber-ho d’entrada, hem passat pels municipis de Vic i Muntanyola, no fronterers amb el nostre (Taradell). Bé, per compensar-ho decidim, però, que no assistirem a cap míting electoral encara que ho puguem fer.

Ruta dels Molins de Seva

Ruta curta però bonica. Sortint de Seva anirem a conèixer els seus molins: el molí Xic dels Sors, el Molí dels Sors (de Taradell) i el Molí de Montmany, un racó de gran bellesa que val la pena conèixer.

DESCOBRIMENT

Encara confinats municipalment (i encara queda una mica), avui farem una gran ruta gràcies a la “descoberta” de la Clara (que és qui la troba). Tot i que al track i la explicació està posat com s’hauria de fer, començant a Seva, nosaltres en realitat ho farem al molí dels Sors, per no saltar-nos cap restricció. Avui, també, acompanyats dels meus pares (així ens airegem tots plegats una mica).

Sortim doncs del Molí dels Sors i tot travessant el torrent de Gasala, ens enfilem una mica tot deixant els gorgs de Gurri (on em vaig banyar més d’una vegada durant la meva infància, i el meu pare durant la seva) a baix, a la dreta.

Poc més endavant deixem la pista, girem a la dreta i baixem a la fondalada que forma el riu, per camins nous i fins ara desconeguts. El travessem i ens enfilem suaument per la seva altra riba. De seguida comencem a recórrer un petit itinerari botànic, on gràcies a diferents pals podrem anar identificant alguns dels arbres i arbustos més típics de la zona.

De seguida arribem al molí de Montmany. Retrobat l’any 2016 pel Club Excursionista de Seva, són les restes d’un gran molí dels segles XVII i XVIII. Al seu costat hi ha un petit salt d’aigua, que forma com una de mena de “gours” sota seu, i just davant una resclosa del riu que forma una gran bassa. Tot plegat dóna a l’indret una gran bellesa... tant a prop de casa, i tan desconegut, només per això ja ha valgut la pena fer la caminada.

Tot seguit ens enfilem cap al pla dels Sors, deixem enrere boscos i ens passegem entre camps. Arribem a Seva passant per la font dels Sors, molt propera al gran mas que dóna nom a bona part dels llocs per on passarem avui.

Fem una volta pel casc antic de Seva, no per molt vist, prou bonic. Una altre cop entre camps, retornem cap al Gurri per camins nous, gaudint de bones vistes a la Plana de Vic i el Montseny.

L’última baixada també és entre boscos, per acabar descobrint finalment el molí Xic dels Sors. En aquest hi havia estat, però quan estava cobert de vegetació i no s’hi podia entrar. Ara, amb el seu entorn desbrossat i amb seu interior net, pren un aspecte totalment nou. És el més ben conservat de la ruta, amb tota la seva estructura i alguns dels elements característics, un bon cartell informatiu ens explica el funcionaments dels antics molins fariners.

En poca estona arribem al molí dels Sors, les ruïnes d’un gran molí, pràcticament cobertes per la vegetació. Aquí, un panell informatiu ens explica el conjunt d’elements constructius que formàvem un complex conjunt hidràulic (rescloses, basses, recs, etc.).

Finalment, abans de tornar cap a casa, ens aturem al pont del Molí dels Sors (o d’en Gatus), del segle XVIII, part de l’antic camí ral entre Seva i Taradell. Travessa el Gurri, nom que, com hem pogut llegir en un panell al molí de Montmany, significaria roig o rogenc en basc-ibèric antic, i faria referència al color de les argiles presents al llit del riu en el seu tram inicial.

Malla

Ruta en bici (o a peu) variada i complerta. Ens passejarem pels paisatges agrícoles de la Plana, tot passant pel costat de grans masies, el nucli rural de Malla (amb l’església romànica de Sant Vicenç) i la bonica ermita de Sant Joan del Prat. A mig camí, a més, ens enfilarem al Clascar, amb magnífiques vistes a la Plana i les muntanyes que l’envolten.

CONFINATS

Confinats municipalment el cap de setmana, no ens queda més remei que fer rutes al voltant de casa i els municipis del voltant... que no per això, menys interesants o boniques, com la que farem avui. En bici, com ens agrada fer de tant en tant (tot i que aquesta ruta també és pot fer tranquil·lament a peu). Anirem principalment al voltant de Malla, tot i que també passarem pels municipis de Tona i Taradell.

Tot i que no surt al track (on es proposa començar a un altre lloc, de manera que sigui una ruta més recomanable i coherent), sortim de davant de casa (a Taradell), baixem un tros i de seguida ens plantem a Malla. Som novembre i ens acompanya la cada vegada menys típica boira de la Plana (degut al canvi climàtic). Emboirats, anem deixant bells i grans masos com Puigdollers, el Ricart o les Vinyes, entre altres.

Passem per la roureda del Verdaguer, per un camí per on no tenim massa clar que es pugui fer (no surt al track, ens hi haurem de desviar uns metres a la dreta, si hi volem anar). Emboirada però amb el sol volen treure el cap té un aspecte màgic.

Al cap de poc passem per Sant Vicenç de Malla, romànica amb modificacions posteriors, inclosa la restauració que s’hi va fer a finals del segle XX, donant-li un aspecte singular i característic.

D’aquí ens enfilem al Clascar, ara per la part alta de la roureda del Verdaguer. El camí val la pena tot l’any, però ara que els roures tenen el seu aspecte de tardor, està especialment bonica.

Al Clascar hi havia estat un parell de vegades, i la veritat és que tenia ganes de penjar una ruta com la d’avui. Cim fàcil i de poca alçada, però suficient per tenir unes magnífiques vistes de la Plana i les muntanyes que l’envolten: el Montseny, Cabrera, Bellmunt, la Creu de Gurb. A més, no ho teníem massa clar abans d’arribar-hi, avui amb la Plana coberta per un mar de boira als nostres peus, una imatge de postal.

Baixem per l’altre banda mentre la boira es va esvaint i mica en mica acaba sortint el sol. Una altra vegada per la plana anirem deixant enrere més masos, com l’Om o el Capelat, on ens aturem una estona a contemplar les seves oques, cabres nanes, gallines i gats.

L’última parada és a la bonica ermita de Sant Joan del Prat. D’origen romànic tot i que molt modificada en diferents reconstruccions i restauracions.

D’aquí deixem enrere més masos, travessem la via del tren (únic punt “perillós” de la ruta, si la visibilitat no és bona per la boira), deixem enrere algun altre mas i de seguida ens plantem al barri de Montrodon, fi de la ruta (bé, per nosaltres, com es diu una mica més amunt, encara ens queda una mica de pujada).

Ruta del Gurri

A peu o en bici aquesta és una ruta molt agradable per la Plana de Vic i el seu paisatge típic de masos i camps. El camí va en paral·lel al Gurri, un afluent del Ter, i passa pel bonic pont del Bruguer (medieval i gòtic).

EN BICI

La Clara encara està lesionada i no podem fer grans caminades, però en bici no hi ha problema. Una prop de casa mig improvisada, un ramal de la Ruta del Ter: la Ruta del Gurri (un afluent seu).

Sortim de Roda de Ter al migdia. Per sort la calor dels últims dies ha afluixat molt i no ho passarem gens malament. Primer anem pel costat del Ter, però de seguida girem a l’esquerra i comencem a passar pel paisatge típic de la Plana, masos i camps de cereals. Seguim el curs del Gurri, ara ben bé al seu costat, ara una mica més allunyats.

Força endavant l’hem de travessar i ens sorprèn la gran quantitat d’aigua que porta (de fet, a aquesta època gairebé seria sorprenent que portés aigua!). El travessem en el que es converteix en una petita aventura. La Clara el travessa una mica més amunt gràcies a uns pilons que faciliten creuar-lo sense haver-se de mullar, caminant sense problema, tot i que aprofita per refrescar-se els peus.

Aquesta  ruta acaba a Vic, a les adoberies, nosaltres, però, ho fem al pont del Bruguer. Medieval, gòtic, és un racó que sempre m’ha agradat.

Tornem per on hem vingut i, ja cap al final, em quedo sense pedal de la bici, sort que estem arribant al cotxe! Després d’una passejada molt agradable, que ens ha agradat més del que pensàvem, a dinar a casa (que no ho fem massa sovint).

Castell de Torelló i Serrat Alt

Al costat i, segurament, eclipsat pel popular cim de Bellmunt, el Castell de Torelló i el Serrat Alt, d’alçades més modestes, ofereixen meravelloses vistes a Osona (i el camí per arribar-hi és prou bonic).

APROFITANT LA TARDA

Aprofitant que el dia és llarg aprofito per anar a caminar a la tarda (que, per sort o per desgràcia, les tinc lliures). Fa dies que ho volia fer, però ara per les continuades pluges d’aquesta primavera o ara per altres coses, fins ara no havia pogut. Una a propet de casa, això sí.

A mitja tarda i sense ressenya, tot i sabent que en principi aniré seguint marques de PR. Surto de l’Àrea Esportiva de Sant Vicenç i de seguida em començo a enfilar pels terrers típics de la Plana de Vic, encara ara de colors verd primavera i amb moltes plantes florides. De tant en tant, algun bosquet de roures i/o alzines.

Arribant al cim passo per sota unes petites baumes fins arribar a una escala, únic punt d’accés al castell originari del segle IX, del que només en queda una massissa torre circular. Les vistes a la Plana de Vic i les muntanyes que l’envolten, però, són magnífiques (i tot i que avui està mig tapat, la visibilitat és bastant bona).

Un cop n’he gaudit en calma, continuo el camí resseguint la carena, amb algunes pujades i baixades, fins a girar a l’esquerra i, al cap de poc, tornar-me a enfilar al cim del Serrat Alt. Les vistes, similars a la del castell, tornen a ser magnífiques.

Tot baixant m’entretinc buscant fòssils. És fàcil veure’n de petxines però m’agrada, especialment, trobar-ne un d’eriçó de mar (amb un “dibuix” molt característic). Llavors el sender acaba en uns pista, que ja seguiré fins al final.

Puig-l'agulla

A cavall de la Plana de Vic i les Guilleries, magnífica excursió per bells alzinars de Sant Julià de Vilatorta a Puig-l’agulla, tot passant pel Castell de Bellpuig, Vilalleons i la Font de la Riera.

REDESCOBRINT

Ara que el dia torna a ser llarg torno a aprofitar alguna tarda per redescobrir alguns racons prop de casa. Excepte el seu punt final, avui toca un camí que deu fer més de vint anys per on no passo (de quan feia la Rupit-Taradell). La caminada, en principi, és tan fàcil com seguir el GR.

Surto del bell Parc de les Set Fonts de Sant Julià, per enfilar-me tot seguit fins al proper castell de Bell-Puig (ruïnes d’un castell del segle XII, del que només en queden els murs i poca cosa més).

Un cop vist continuo pel Camí de la Carena (la serra és diu així, tot i que el camí també va carenant). El camí és entre bonics alzinars, a vegades amb algun roure i algun pi roig barrejat. La veritat és que no el recordava tan bonic, potser perquè al tractar-se de la part final de la Rupit-Taradell el cansament es començava a notar, potser perquè alzines i roures des de llavors mica en mica han anat substituint les pinedes dominants a la zona. De tant en tant, alguna clariana deixa veure bones vistes a la Plana, amb els Pirineus de fons, i/o a les Guilleries i el Montseny.

En una hora llarga arribo al santuari de Puig-l’agulla. És un edifici d'estil barroc neoclàssic, de finals del segle XVIII, adossat a un mas i reconvertit en restaurant. Anomenat el balcó de la Plana... potser se li hauria de treure aquest títol, a no ser que és tallin els arbres que, mica en mica, han acabat tapant bona part de les vistes.

Ja que hi sóc aprofito per pujar al cim que dóna nom al santuari, on hi ha la Creu de Montagut. Una mica com passa amb el Santuari, les vistes estan mig amagades per la vegetació (per sort o per desgràcia, ja que sinó serien realment impressionants, sent un punt elevat entre la Plana, les Guilleries i el Montseny).

La idea era tornar pel mateix camí però, improvisant una mica gràcies als pals indicadors, baixo fins a Vilalleons per la drecera (també és pot fer per la pista asfaltada, però és un kilòmetre més). Vilalleons és una petita entitat de població del municipi de Sant Julià de Vilatorta. Hi destaca la seva església: Santa Maria de Vila-lleons. És una construcció romànica, dels segles XI a XIII, ampliada al segle XVI amb dues capelles laterals, els segles XVII i XVIII amb el sobrealçament de tota la nau, i al segle XIX amb l'actual atri i la torre de campanar. Val la pena.

Un cop vist, reculo uns metres i per una pista ampla retorno al camí de l’anada. Desfaig un trosset de camí i torno a improvisar (també gràcies als pals indicadors). Em desvio del GR i faig la “variant” de la Font de la Riera. Tot i que en el primer tram la senyalització no és massa bona, i poc després inexistent, la trobo sense massa problemes. És un racó realment maco tot i que a pocs metres hi ha un gran viaducte de l’Eix Transversal.

A partir de la font i, ara sí, seguint un camí ben senyalitzat amb pals amb marques blaves, torno al GR, a partir d’on desfaré el camí de l’anada (una mica més tard del que comptava).

Els Munts

Passejada bonica per la Vall de Solallong, tot pujant cap al Santuari dels Munts (al Lluçanès) i al cim que li dona nom, 100 cims amb magnífiques vistes.

EXPLORANT

Torna a tocar una prop de casa. Explorant alguns racons que no conec (o redescobrint altres que fa temps que no visito, com faig últimament).

La idea és començar a Sant Quirze de Besora, però com que veig que el GR segueix al costat de la carretera ho acabo fent al trencant de Solallong (més amunt i ja a Sora). Camino, d’entrada, per un pista asfaltada on de seguida, desviant-me uns metres, descobreixo una petiteta però bonica gorga (una mica espatllada per un pastor elèctric).

Entre camps i prats verds arribo a la granja de Solallong, on deixo l’asfalt i em començo a enfilar per una pista, per la petita vall de la riera de Solallong, amb prats verd primavera pasturats per vaques al fons i boscos als vessants de les muntanyes (roures i pins roigs).

Poc passada la casa del Portell Estret el camí s’estreny i es converteix en un sender, que s’enfila amb més ganes, fins a la forta pujada per la Roca Llisa (“dura” però curta). Un cop a dalt, un petit descans, més pujada, un altre descans i l’última pujada, ja començant a gaudir de les primeres vistes.

Un cop a dalt, tot i que avui està una mica ennuvolat, les vistes són espectaculars: la Plana, el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, Milany, els Pirineus Ripollesos, el Cadí, el Pedraforca, el Lluçanès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt... Ho aprofito per dinar tot gaudint-ne.

Baixo pel mateix camí, parant quatre gotes. Les cortines de pluja que semblava que no havien d’arribar ho acaben fent, tot i que de forma marginal (el gruix del ruixat, per sort, se’n va cap al Collsacabra).

Al Voltant de Torelló

Passeig agradable al voltant de Torelló, tot recorrent les ribes del Ter i alguns dels racons més emblemàtics d'aquest poble.

PASSEIG

Començo a caminar, havent dinat, al Pont de la Coromina (tot i que el track ho fa al centre del poble, opció més lògica). Només per estirar una mica les cames (i tenint en compte que el dia ja es comença a allargar).

De seguida passo pel costat de la Colònia Industrial de la Coromina, que em queda a la dreta. És una colònia que consta de la fàbrica, els habitatges pels treballadors, la torre de l'amo i una església (el Sagrat Cor, de l’any 1906, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas). Va ser abandonada el 1978, tot i que la fàbrica va continuar funcionant fins a finals del segle XX. Les colònies industrials va començar a  aparèixer a finals del segle XIX, tot i que va ser a principis del XX quan van tenir la seva màxima esplendor. Van ser una de les bases de la revolució industrial (i social) de l’època. Com que a Catalunya el carbó era escàs i de mala qualitat aquestes fàbriques es van situar al costat dels rius on podien obtenir l’energia hidràulica necessària per fer funcionar els telers i altra maquinària. Concebudes com a fàbriques-ciutat, on hi havia gairebé tots els serveis d’un poble, van ser un fenomen europeu, encara que Catalunya destaca pel seu elevat nombre (n’hi va arribar a haver més de setanta, situades especialment al Ter, el Llobregat i els seus principals afluents).

Pel paisatge més típic de la Plana, camps de cereals ara encara baixos però verds, passo pel Pedró de Montserrat i tot seguit, una mica pel dret, m’enfilo al Turó de les Tres Creus. És un cim molt modest, però suficient per tenir bones vistes del voltant (valen la pena).

En dos minuts arribo a Rocaprevera, santuari enderrocat i reconstruït al llarg dels segles. Tot i que el seu origen és del segle XII l’edifici actual dada de l’any 1924, és una obra modernista amb una barreja de solucions arquitectòniques neoclàssiques i neoromàniques (anomenades “estil Pericas”, de qui és obra).

D’aquí al centre del poble, ben diferent a com el recordava de molts anys enllà. Ben arreglat, passo per la bonica Plaça Vella i l’església de Sant Feliu.

Després, em dirigeixo cap als afores del poble. Em passejo per la Bardissa, un parc ben condicionat i amb bones explicacions de l’entorn. Està just al costat del Ter, riu que seguiré una mica amunt i, tot passant el pont del Conanglell, avall, ja tornant cap al cotxe. Sempre al costat del riu, que en aquesta època baixa cabalós, és un passeig molt agradable. Passeig que em permet, també, gaudir d’alguna de la fauna més típica del riu, com són els ànecs collverds, els bernats pescaires o els martinets blancs.

Sant Jaume de Viladrover

Passeig agradable per la Plana de Vic. Sortint de Seva entre masos i camps arribarem a l’ermita romania de Sant Jaume de Viladrover.

PASSEIG

Per estirar una mica les cames i sortir de casa (i després ser-hi a dinar), tampoc fa un gran dia. En trio una ben a prop, per fer una visita que fa massa temps que tinc pendent.

La començo als Roures (tot i que també es pot fer a Seva, tal i com s’indica al track... i com faria jo mateix si fos un lloc més llunyà i desconegut).

Vaig en base a mapa (cosa que no faig sovint), sense ressenya. Passo per pistes forestals, sempre entre camps de cereals al costat de diferents masos (alguns ben bonics). Al camí també hi ha bones vistes a la Plana, malauradament espatllades per una línia elèctrica.

La caminada és curta i ben aviat arribo a Sant Jaume de Viladrover (que pertany al Brull), romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors.

Un cop vista, reculo per on he vingut i a dinar a casa (una altra cosa que no faig sovint).

Gorg Negre (Sorreigs) i Santa Perpetua

Excursió molt complerta i bonica. Es comença tot passant pels bells salts d’aigua del Sorreigs, per anar, tot seguit i entre boscos, fins a Santa Perpetua, un magnífic mirador de la Plana de Vic.

NÚVOLS (PER VARIAR)

La intenció és fer una caminada curta, ja que per a la tarda es preveuen pluges (de fet, està núvol).  No ens emportem ni dinar, al migdia hauríem de ser a casa. Comencem tard, com sempre, al mas Pujolís.

Seguim per la pista, fent cas al pals indicadors, fins a trobar un corriol marcat amb una fita. Baixem fins a la font de la Gorga Blava. Com que no veiem cap camí*** reculem per on hem vingut i continuem pista amunt. Aquí tenim una sorpresa inesperada, al costat del camí hi ha el Salt de la Cabrida (que porta aigua, que no és el més habitual), prou maco.

Pugem uns metres més i ens desviem per un altre corriol marcat amb una fita. Baixa fins al mirador del Gorg Negre (no apte per gent amb por a les alçades). Una mica abans d’arribar-hi, però, veiem un corriol a l’esquerra i el seguim. Una altre sorpresa, porta a un altre salt d’aigua tant o més bonic que el Gorg Negre.

No aconseguim trobar un camí que baixi al Gorg Negre (perquè no hi és i ens quedem una mica amb les ganes)***. L’aigua té el mateix color... però veig passar una merla d’aigua, un ocell indicador d’aigües netes i no contaminades (a vegades que l’aigua no sigui transparent no vol dir que estigui contaminada, tot i que en aquest cas tinc els meus dubtes).

***Uns dies després hi tornaré, fent el camí “correcte”, fàcil però mal indicat. El que surt al track i a l’explicació de la fitxa tècnica.

Reculem fins al salt de la Cabrida i aquí, després de pensar-nos-ho una mica, decidim anar anar cap als Salts de la Riera de la Tuta (després de veure-ho al pal indicador) i, tot seguit, cap a Santa Perpetu (enlloc de recular per veure si trobem el camí del Gorg Negre).

Els Salts del Rec de la Tuta hi són, el torrent porta aigua i se senten... però no és veuen (ni es veu cap camí clar que s’hi apropi). Que hi farem! Tot i que és el que ens ha fet decantar per fer la volta sencera ha set això.

Ja que hi som, continuem fins a Santa Perpetua. Hi havia anat fa poc, però només hi vaig veure boira, pel que em feia gràcia tornar-hi. Un cop hi arribem la volta valdrà la pena. Tot i que les muntanyes més llunyanes, com el Montseny i el Collsacabra estan mig tapades, les vistes a la Plana són magnífiques.

Hora de dinar i encara a l'ermita, ho aprofitem per racionar el poc menjar que tenim... com si no sabéssim que hem de portar el dinar sempre (ja que sempre passen coses d’aquestes).

Afamats, baixem. No ens queda massa fins al cotxe, però a mitja baixada es posarà a ploure (cosa que ens agafem amb filosofia i fins i tot ens agrada). Per sort sempre anem preparats per això i arribarem a casa secs. Amb gana, però havent fet molt més del previst i, a més, amb un grapat de llengües bovines (que també està bé).

La Creu de Gurb (1)

La Creu de Gurb és un 100 Cims emblemàtic, modest, però amb unes vistes espectaculars.

BEN A PROP

Repeteixo caminada, vaig venir fa uns mesos, però aquell dia només hi havia boira (buscava la típica imatge amb la boira als peus... però n’hi havia a dalt i baix i no em va sortir bé). Matinal que tenia pendent des de fa temps, doncs. Curta i prop de casa, per no passar-me massa, aquesta Setmana Santa en vull fer alguna més (i ahir ja vaig anar a caminar).

Començant prop de casa podria anar d’hora... però justament per això, no poso el despertador i m’ho agafo amb calma. M’hi poso a les deu. Començo a Sant Andreu de Gurb (església romànica, tot i que amb importants modificacions posteriors fetes durant els segles XVII i XVIII, com la façana, d’estil neoclàssic).

De seguida passo pel bosc encantat, el pont del camí ral i la Font del Puig. També per les rouredes que m’acompanyaran fins al cim, que ja comencen a fer olor a primavera, amb molts pensament i herbes fetgeres florides (ho fan abans que els roures rebrotin i els hi tapin la llum), picots garsers repicant, merles, gafarrons i altres ocells cantant en busca de parella (també just abans de la primavera, per tenir els seus polls just quan aquesta els hi ofereixi més oportunitats).

La primera parada és ben aviat: Sant Roc (del segle XIX, eclèctica), amb pintures de la Pilarín Bayès (que es poden veure relativament bé gracies a les “finestretes” de les portes).

Després pujada, primer suau i després amb ganes. Entremig alguna clariana amb vistes i les margues grises i aixaragallades típiques de la Plana de Vic.

Un cop a dalt, magnífiques vistes a la Plana i les muntanyes que l’envolten (Sant Sebastià, el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra...), i dels Pirineus i Prepirineus, del Puigmal fins al Cadí (i el Pedraforca, els Rasos de Peguera, la Gallina Pelada, la Serra del Verd...). La visibilitat és prou bona i fa un dia fantàstic. Tot i que el cim està ple de gent, costa marxar.

Baixo per l’altra banda, primer entre garrics i després pels camps de la Plana, on la primavera sembla una miqueta més lluny. Sense córrer, arribo al cotxe a dos quarts d’una per anar a dinar a casa tranquil·lament... gairebé se’m fa estrany, acostumant a anar sempre amb els entrepans amunt i avall (però, bé, de tant en tant també va bé).

La Creu de Gurb (2)

La Creu de Gurb és un 100 Cims emblemàtic, modest, però amb unes vistes espectaculars. Aquesta és una ruta més fàcil i planera, alternativa a les més populars (per l'altra banda).

MAR DE BOIRA

Avui toca matinal prop de casa... que, a més, començaré més tard de l’habitual. Trio la Creu de Gurb, però pujant per l’altra banda (una ruta molt menys habitual, però més planera).

Començo a caminar al petit nucli de Sant Julià Sassorba, amb la seva església romànica (del segle XI, tot i que amb modificacions posteriors). Fins a la granja del Borrell el camí és una pista asfaltada més aviat avorridota (de fet, jo aconsellaria començar la caminada a la granja i visitar Sant Julià tot passant amb el cotxe).

A partir de la Granja deixem camps enrere i es comença a caminar entre boscos, tot pujant i baixant de forma suau. Avui amb una sorpresa totalment inesperada: tres cèrvols (que veig bé, tot i que només una breu estona).

Una mica abans d’arribar-hi em queda a la vista l’objectiu del dia: la Creu de Gurb... amb un al·licient extra que no m’esperava trobar, almenys de forma tan intensa.

Un cop al cim l’espectacle és impressionant. Una imatge que sempre que havia buscat no havia trobat, i avui que no la buscava per fi ho he fet: la Plana de Vic coberta per una espessa boira, als meus peus. Una mar de boira tancat entre muntanyes, llàstima que les més llunyanes estiguin una mica encalitjades (tot i això em costa molt marxar, és realment magnífic).

 Vull dinar a casa i la tornada, pel mateix camí, la faig força ràpid i sense encantar-me gaire.

Santa Eugènia de Berga (PR-C 93)

Bonica caminada al voltant de Santa Eugènia de Berga. Pel camí contemplarem la seva magnífica església romànica, una de les millors rouredes de la comarca, part de l'Aeròdrom de Vilatorta i les fantàstiques vistes des de Sant Marc, amés de fer un agradable passeig a la vora del Gurri.

MOLT A PROP

Avui toca una ben a prop, a Santa Eugènia... mai serà tan bonic com Taradell ;-), però té coses que valen molt la pena. Com que són dos minuts de cotxe m’ho agafo amb calma i, com sempre, començo a caminar a mig matí.

La primera parada és només baixar del cotxe. L’església de Santa Eugènia és una de les millors mostres del Romànic d’Osona. Dels segles XI i XII, amb modificacions posteriors, és molt bonica i destaca, entre altres coses, la seva portalada.

No porto ressenya ni mapa, seguiré les marques del PR i, en principi, amb això n’hauria de tenir prou. I serà així, excepte sortint del poble, en què són una mica escasses i haig de consultar la foto que he fet del panell informatiu que hi ha a l’inici de la caminada.

Travesso alguns camps però de seguida m’endinso a la roureda de Sala-d'heures, un dels motius principals per fer aquesta caminada. És una de les poques que queden a la Plana i una de les més ben conservades (almenys de moment). Té trossos realment bonics.

En un racó ombrívol passo per la font del Paradís. És prou bonica, tot i que no raja (tot i que això, aquí, tampoc importa massa... si ho fes segur que estaria plena de nitrats, com totes les de la Plana).

Tot seguit passo pel costat del pantà de Sala-d’heures i m’enfilo una mica, encara entre roures. Enllaço amb la ruta de la Aeròdrom de Vilatorta, fent-ne una part, tot passant per alguns refugis, com el de l’Estat Major o el de l’Omeda (veure explicacions més avall).

D’aquí, deixant ja la roureda enrere i un altre cop entre camps, arribo a Sant Marc, un dels miradors de la comarca, amb magnífiques vistes (ara feia molt temps que no hi pujava). El Pirineu avui està tapat, però tot i així val la pena.

Baixo pels terrers de margues típics de la comarca, per tornar a passar entre camps de cereals. Més endavant enllaço amb l’Anella Verda de Vic, a la ruta del Gurri. Un passeig molt ben arreglat i agradable per les ribes d’aquest riu, amb racons bonics (que em sorprenen, no hi havia passat mai i està molt bé), i l’aigua transparent... no puc evitar pensar en anys enrere, més dels que m’agrada recordar, en què una de les distraccions del dia baixant a Vic era endevinar de quin color baixaria. M’agrada pensar, i veure, que si ens ho proposem podem començar a fer les coses bé.

Una mica abans d'acabar uns camps més, cotxe i a dinar a casa, cosa que no faig gaire sovint.

Ruta del Patrimoni Retrobat

Caminada bonica i interessant pels camps de la plana, les seves margues i bosquets de roures i pins. Pel camí es passa per tres refugis antiaeris d'un antic camp d’aviació de la Gerra Civil, la bonica ermita romànica de Sant Miquel de Vilageliu, el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, un pou de glaç i un molí de vent.

SORPRENENT

Després d’una parada forçosa (per refredat), una altra de volguda (per Festa Major), aquest cap de setmana tinc ganes de fer alguna cosa. Aprofito l’únic forat que tinc: diumenge al matí. A prop i curteta, que a dos quarts de dues tinc dinar familiar. Una d’aquelles que trobes per casualitat buscant alguna altra cosa.

Començo a caminar a la plaça de l’església dels Hostalets de Balenyà. Travesso mig poble i tot seguit continuo en paral·lel a l’autovia. És el tros menys agraït de la caminada. A l’alçada de can Moianès, però, el camí se’n comença a apartar. Venen, també, les primeres parades: els refugis antiaeris de l’antic camp d’aviació de Balenyà. Durant la Gerra Civil aquests camps de conreu es van convertir en un camp d’aviació (un dels quatre que hi havia a la comarca d’Osona). Van servir de suport a la República, tant a la Batalla de l’Ebre com en la defensa de Barcelona (tot i que sembla que, almenys en aquest, l’activitat no hi va ser molt gran). Al camp de Balenyà hi ha un total de nou refugis: un d’antiaeri, davant de la casa de Can Moianès, i vuit d’elementals, que es distribueixen al llarg de tot el camp, tancant-lo per totes bandes. D’aquests, tres han estat restaurats i condicionats: Moianès 1 i Trabau 1 i 2, que visito.

Gairebé arribant a Tona giro cap a l’esquerra. Mica en mica deixo enrere camps per passar, més sovint, per bosquets de pins i roures (i algunes alzines). També per algun terrer de marga, típic de la plana. Les vistes, sense ser espectaculars, són prou boniques: per una banda els cingles de Collsuspina, per l’altre la Plana i el Montseny.

Arribo a Sant Miquel de Vilageriu. És una bonica ermita romànica, del segle XII, ben restaurada. Les fotos que n’havia vist no li feien justícia.

Una mica més endavant hi ha la bonica font de Sant Miquel, que raja (tampoc m’estranya, amb l’estiu que portem). No la tasto, però ho aprofito per refrescar-me una mica (fa una mica de xafogor, tot i que força suportable). Poc més endavant hi ha un aqüeducte, d’origen incert tot i que segurament medieval, portava aigua a la casa de Vilageliu (altres fonts diuen que podria ser d'època romana, ja que molt a prop seu hi passava una via).

Continuo caminant, deixo de seguir, relativament poc tros, la ressenya que porto, per anar fins al Santuari de l’Ajuda. El nom actual ve del segle XVIII, quan la gent de la zona venia a demanar a la Verge protecció en les epidèmies de pesta. D’origen romànic, l’edifici actual, bonic, és una barreja de diversos estils.

 Visitat el santuari, reculo un trosset, em desvio i al cap de poc torno a la ruta original. Agafant-m’ho a bon ritme. No sé com ho faig, però acabaré fent deu Kilòmetres en quatre hores (cosa que no m’importa gens, això vol dir que vaig fent fotos i la caminada m’agrada... però avui pensava que m’hi estaria menys). Al final hauré de córrer.

Encara em queden, però, dues parades. La primera és al pont del Molí, del segle XVIII i el pou de glaç que hi ha gairebé al seu costat (no condicionat per a la seva visita, només es pot veure la seva coberta, plena d’arbres, i una porta de ferro). Una mica més enllà, la riera, amb un colomer i, passada una casa, un gran molí de vent (no massa comuns a la nostra comarca).

Sant Miquel de Vilageriu - Mare de Déu de l'Ajuda

Interessant caminada pels camps de la plana, les seves margues i els seus bosquets de roures (i pins). Pel camí passarem per la bonica ermita romànica de Sant Miquel de Vilageriu i el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda.

MALA SORT

Estem de mala sort, en aquest pont de quatre dies els que podíem anar a caminar estarà núvol. La idea era fer algun 100 Cims proper, però, com la setmana passada, haurem de canviar de plans i ens quedarem ben a prop de casa. Fa un dia gris, però almenys podrem caminar una mica. Farem una ruta que la Clara fa temps que en té ganes (i jo repetiré bona part).

Sortim de Tona. De seguida ens comencem a passejar pel paisatge que ens acompanyarà tot el camí, camps envoltats de petits rodals de rouredes (i pins). De tant en tant passarem, també, per alguna masia, alguna de molt maca. Quan els roures ho permeten contemplarem, a una banda, el Montseny, a l'altra, el Roc de la Guàrdia.

La primera parada, ben propera, és a Sant Miquel de Vilageriu, una bonica ermita romànica, del segle XII, ben restaurada.

La segona, pràcticament a mig camí, al santuari de l'Ajuda. D'origen romànic, l'edifici actual, bonic, és una barreja de diversos estils. El seu nom ve del segle XVIII, quan la gent de la zona venia a demanar a la Verge protecció en les epidèmies de pesta. 

Aquest recorregut ja l'havia fet, ara tornem, però, per un altre camí. Passem per un refugi antiaeri que no havia vist, i que no forma part de la ruta del Patrimoni Retrobat (una altra manera de tornar a Tona, que, pel meu gust, està més bé, ja que passa per diverses edificacions d'aquest tipus).

Castell de Mont-rodon

Passeig agradable per un dels racons del meu poble (encara que, de fet, el castell pertanyi oficialment al de Tona. La ruta feta era el 2n Itinerari per la biologia de Taradell.

FENT DE GUIA

La vaig fer la setmana passada, per preparar el segon itinerari per la biologia dels entorns de Taradell. Per ensenyar un trosset del meu poble, des d'un punt de vista una mica diferent. Avui faig de "guia"... em fa "por" parlar en públic, i cada any faig una xerrada de viatges i, des de fa dos, un ruta naturalista.

Aquest any som una mica menys, una quinzena de persones, però això anirà bé. En lloc de fer parades en diferents punts, anirem parant més sovint explicant un munt de curiositats sobre diverses plantes. La majoria les coneixia, però va ser tota un descobriment, i sovint una sorpresa, saber quins els seus usos tradicionals i d'altres curiositats (medicinals, per fer eines, tòxiques, comestibles...).

Sortim a les nou de la Plaça de les Eres i, a causa de la calor (moltes explicacions les hem de fer a la ombra, quan és possible), només arribem fins al Gurri, poc abans del castell.

Tot i que no es pot visitar, val la pena arribar al castell. Actualment ben restaurat, encara el recordo abandonat i mig enrunat de quan era petit, quan hi podia entrar qualsevol. Millor així. És un edifici gòtic, robust, de planta quadrada, amb un origen més antic, però també amb modificacions posteriors.

--------------

Més informació aquí

Salt del Purgatori

Passejada fàcil i agradable tot resseguint la riera de la Llavina. Tot passant per fonts (tant precioses com la font Grossa) i molins (com els de la Llavina), arribarem al Salt del Purgatori... espectacular quan hi baixa aigua (només just després de fortes pluges o ruixats).

QUINA DECEPCIÓ!

Les previsions del temps per avui no són del tot optimistes. Així doncs, faré una caminada segons com em llevi i prop de casa, després de treure el cap per la finestra. Al final, a Centelles. Començo a caminar a Sant Antoni de les Codines, a l’entrada del poble, gairebé a mig matí. La intenció és anar fins al salt del Purgatori fent part de la ruta dels molins.  

Passant entre cases i camps arribo al torrent de la Llavina, que segueixo fins al Molí del Rosell, enrunat i pràcticament recobert de bardisses. Llàstima que la C17 estigui tan a prop, se sent contínuament la fresa dels cotxes i treu encant a la zona.  

Reculo per on he vingut fins al pont de la via del tren. A partir d’aquí ressegueixo el torrent, ara cap amunt (ja només amb el soroll de l’aigua). És un passeig agradable per racons i llocs ben bonics. El primer, la font del Llobató, que raja fresca i ufanosa. Després, el molí de la Llavina, un dels molins medievals més ben conservats de la comarca d’Osona (i de Catalunya), el mas està documentat des del segle XI (i es pot visitar i/o s’hi poden degustar formatges i embotits artesanals, prèvia cita). Més endavant la font Grossa que, segurament per les últimes pluges, avui treu aigua per tot arreu (pel que llegeixo deu rajar amb força gairebé sempre).

Continuo amunt. Passada la font, però, el torrent baixa sec... i al salt del Purgatori no hi ha ni una gota d’aigua. Ostres! Quina decepció, veient aigua abundant a la riera durant tot el camí, amb les pluges dels últims dies, no pensava arribar aquí hi veure-ho així. El lloc és bonic, però... bé, és molt a prop de casa i hauré de tornar quan les condicions siguin més favorables (que, dedueixo, només deu ser just després de fortes pluges).

Reculo per on he vingut per ser a dinar a casa... i veure com el dia es va tapant i les ullades de sol cada cop són més escasses.

---------------------------------------------

DIT I FET, HI TORNO DESPRÉS DE PLUGES.

27-04-2013

I és que quan se'n posa una cosa al cap, a la primera que puc, ho faig. En aquest cas, també, amb l'avantatge que ho tinc a uns deu minuts de casa. I conec la drecera.

Portem un parell de dies de pluja (i els que falten) i espero que el salt porti agua. Surto de casa a la primera treva del temps que puc, al migdia (quan s'obre alguna clariana, tot i que durarà poc).

Avui, però, no faré tota la caminada i em plantaré al salt en deu minuts, per voltar-lo per totes bandes. Avui sí, porta aigua i en trec l'espineta clavada de l'altre dia. Val la pena.

Aeròdrom de Vilatorta

Caminada fàcil i planera per recuperar la nostra memòria històrica. A més dels refugis i altres restes d'edificacions de l'aeròdrom de la Quintana, construït durant la guerra civil, l'excursió passa pel típic paisatge de la Plana i una de les seves rouredes més ben conservades.

PER DESCONNECTAR UNA MICA

No parlaré de feina perquè no sé qui pot llegir això, però necessito desconnectar una mica. Ara que el dia és llarg decideixo fer una caminada entre setmana. També perquè des de que vaig descobrir aquesta excursió, fa poc (de fet, fa molt poc que està senyalitzada), en tenia moltes ganes.

Surto de la feina, me'n vaig a Sant Julià, em canvio una mica i començo a caminar. Fa una mica de vent, el que s'agraeix a l'hora de caminar, no es nota tant la calor, però és força empipador a l'hora de fer fotos a flors (encara que avui no en trobaré gaires).

L'estiu del 1938 les Forces Aèries Republicanes van instal·lar un camp d'aviació al pla de la Quintana de Sant Julià amb l'objectiu de muntar-hi nous avions de guerra. El camp era un dels quatre que van existir a la comarca d'Osona (amb els de Vic, Manlleu i Tona). Al seu voltant s'hi van construir diferents instal·lacions com hangars, polvorins i refugis. La ruta va resseguint algun d'aquests elements, tots ells amb cartells explicatius (es pot entrar en algun refugi elemental).

Molt bona feina la dels ajuntaments i la del Memorial Democràtic en la recuperació de la memòria històrica.

La ruta, a més, passa pel costat d'algun mas força bonic i, segurament, una de les rouredes més ben conservades de la Plana (que serien els boscos que l'ocuparien si no estès cultivada).

Arribo al cotxe més cansat del que m'imaginava, però porto vuit hores treballant i, sense parar, dues hores i mitja més caminant. Avui dormiré tovet, però ha valgut la pena.

Sant Salvador de Bellver

Caminada a un altre dels miradors de la Plana de Vic. Entre rouredes s'arriba a la bonica ermita de Sant Salvador, tot passant, també, per un antic forn de calç i les ruïnes d'un mas obrat en una bauma.

PER CREMAR ELS EXCESSOS DE FESTA MAJOR

Avui, una altre prop de casa. Improvisant una mica (m'he llevat sense cap idea clara, amb ganes d'anar al Montseny o al Ripollès, però des de casa veig com s'hi comencen a formar alguns núvols i ho deixo estar... més tard veure que encertadament). Potser també per sort, entre que ja no vaig d'hora i posant benzina m'entretindré amb un parell de romegueres, començaré a caminar a les dotze.

Porto la ressenya d'un llibre ("Els camins de l'Alba"), que segueixo d'entrada. A mig camí, però, trobo un cartell que m'indica l'ermita de Sant Salvador passant per una bauma i un forn de calç. És una mica més llarg, però com que no tinc gaire presa (tot i no portar res per menjar, avui dinaré tard), decideixo seguir-lo (de fet, continuo pel mateix PR per on vaig).

Deixo enrere camps i prats per, entre les rouredes que gairebé m'acompanyaran tot el camí, arribar al forn de calç i la bauma, que encara conserva les runes d'un antic mas obrat. Els forns de calç són unes construccions circulars, excavades al terra, que es troben repartides arreu del país. El seu origen segurament es remunta als ibers. Servien per transformar la pedra calcària en calç viva. Era una feina complementaria al cicle del pagès, es solia fer entre gener i febrer i era un procés feixuc que solia durar dies o setmanes (consistent en arrencar la roca, transportar-la, enfornar i desenfornar).

Aquest estiu plujós ha fet que tot estigui més verd, florit i bonic... però arribo a dalt de Sant Salvador ple i fart d'esgarrinxades (per sort el camí de baixada està més net i fresat). Des de dalt d'aquesta bonica església romànica hi ha unes vistes fantàstiques de la Plana, el Collsacabra i, entre arbres, els Pirineus.

Tot això per cremar els previsibles excessos de Festa Major, que hem de mantenir la línea... ara, que, vist com anirà, tampoc hagués fet falta... però això no ho explicarem aquí.

Sant Martí Xic (1)

Des de dalt de Sant Martí Xic (ermita romànica) i el Castell de Voltregà les vistes a la Plana són espectaculars. El camí per arribar-hi, entre cingles, rouredes, alzinars i prats és preciós. Recomanable, també, fer-la a la primavera, en un dia amb bona visibilitat, gaudint d'una rica fauna i flora.

COM M'AGRADA LA PRIMAVERA

A causa de compromisos que no venen al cas (aquí), improviso una altra vegada. A prop, que a la tarda haig de tornar a ser a casa. Agafo el llibre de caminades i trio la de Sant Martí Xic, fa dies que no camino i ja en tinc ganes. També necessito relaxar-me una mica i torno a anar sol.

Només aparcar el paisatge ja em sorprèn. Tan a prop i tan desconegut... l'haurem d'anar explorant mica en mica. Començo a enfilar-me per una roureda i entre cingles. De seguida la primera sorpresa, dos voltors sobrevolen els cingles, els aniré veient gairebé tot el camí.

Una mica més amunt es fa evident la típica inversió tèrmica de la Plana i apareixen les primeres alzines i alzinars (com les rouredes, sempre barrejats amb pins).

Els boscos es combinen amb prats i es quan començo a badar de veritat, contemplant i/o intentant fotografiar un bon grapat de papallones i altres insectes... i és aquí on se m'allarga una caminada que es podria fer en una mica més de dues hores, fins a quatre.

Això si, m'ho passo molt bé.

Badant, badant, perdo fins i tot el camí, ben senyalitzat, i acabo d'arribar a dalt la carena pel dret i embardissant-me una mica. Tot i això, arribo a lloc sense problemes.

Des de Sant Martí Xic i el Castell de Voltregà les vistes a la Plana de Vic i les muntanyes que l'envolten són impressionants. M'assec dalt del castell i fn gaudeixo. També dels ballesters que passen tallant l'aire.

A la baixada, tot i que ja començo a anar una mica tard, més sorpreses. Una salamandra s'afegeix a la llista d'amfibis (amb les granotes verdes i la reineta que he vist abans), uns roquerols semblen jugar al gat i la rata amb un falcó mostatxut, més papallones i orquídies... definitivament ara ja vaig tard i per dinar m'hauré de conformar amb una bossa de patates i una llauna de Coca-cola zero.

Sant Martí Xic (2)

Sant Martí Xic és una bonica ermita romànica, però també un dels millors miradors de la Plana de Vic. Es faci per on es faci, una excursió molt recomanable.

DIA IDEAL

Una altra prop de casa i facileta, demà hi tornarem. Repeteixo lloc, però no ruta.

La idea era començar a Sant Hipòlit, però com sempre vaig tard decideixo fer-ho a Serratosa (i si tinc temps, que no en tindré, si un cas després hi baixaria). Bufa un vent molt fred i surto abrigat com gairebé mai, gorra inclosa.

Aquest vent, fins i tot molest a estones, però, també deixa l’atmosfera ben neta i tot pujant, entre camps, pinedes i cingleres, començo a gaudir de grans vistes (als miradors “fets” o els naturals).

Un cop a dalt faig la volta a Sant Martí Xic, una bonica ermita romànica dels segles XI i XII. Tot seguit pujo al castell de Voltregà, des d’on hi ha unes vistes impressionants a la Plana i les muntanyes que l’envolten (i també al Pirineu, tot i que avui no es veu, ja que hi està nevant).

He pujat seguint les marques del PR. Baixant, però, decideixo improvisar una mica i prendre els camins que ressegueixen els cingles i les dreceres que a la pujada eren molt evidents (no hi guanyo ni hi perdo gaire, però així vario una mica el camí).

Meandres del Ter

Caminadeta fàcil amb un interès més naturalista que de paisatge. Permet conèixer diferents aspectes dels ecosistemes fluvials, com la seva vegetació o la seva fauna. Ideal per fer-la a la primavera o fins a tot a l'estiu.

ITINERARIS NATURALÍSTICS

Improviso una altra vegada, aviat ja n'organitzaré una altra a veure qui s'hi apunta. Espero que escampi una mica la boira i marxo, vaig molt a prop i, podent triar, prefereixo esperar que surti el sol i caminar en màniga curta.

Aparco el cotxe i començo a caminar per l'itinerari naturalístic del meandre del Despujol. Un espai fluvial on conviuen espais fortament humanitzats amb elements naturals (com arbres de ribera o animals aquàtics).

Hi destaca la colònia d'ardeids d'Espadamala de Baix (una de les més importants de Catalunya). Hi puc veure uns quant bernats pescaires. L'hora per anar a veure ocells, però, no és la més adequada, tot i així, a més dels bernats tot passejant en veure uns quants més: ànecs collverds, corbs marins, cueretes torrenteres, mallerengues, cargolets...

És, també, l'avantatge d'anar sol.

Seguint el camí Vora el Ter (GR-120) arribo als meandres i illes de les Gambires i Gallifa, un espai molt similar al primer, només que aquí els meandres formen illes que, pel seu aïllament i la seva poca accessibilitat, es mantenen un bon estat de conservació.

Tant el meandre del Despujol com el de les Gambires formen part del Projecte Riberes del Ter que, en resum, tracta d'ordenar els elements, usos i accions que hi tenen lloc amb l'objectiu final de conservar i restaurar progressivament la totalitat de cursos fluvials de l'Alt Ter.

A partir d'aquí, segueixo la pista asfaltada fins a la carretera, d'aquí fins al cotxe i cap a casa... a dinar.

Ruta dels Turons

Caminadeta curta i fàcil. Recorregut pels turons de margues grises característics de la Plana de Vic, diferents cartells informen dels diferents aspectes ecològics i culturals que es troben pel camí. Destaquen, també, les belles vistes des del cim del turó del Castell (a la Plana, el Montseny, les Guilleries i el Montseny).

PER FER ALGUNA COSA

No ho tenia previst, però em llevo amb ganes de fer alguna cosa (aquesta setmana m'he estat moltes estones a l'ordinador i, suposo, tinc ganes de descansar-ne una mica). Decideixo anar a caminar, una de curteta i a prop, que per demà n'he organitzat una altra... encara que fa pinta que també hi acabaré anant sol.

A mig matí, fins i tot m'espero una estoneta per caminar al sol i amb temperatures més agradables.

Aparco a la Plaça de l'Església i començo a caminar. Primer fins a l'ermita de Lurdes (amb un bon record gràcies al casament d'un amic...bé, més aviat de la festa de després, però això no ho explicarem).

Tot seguit em desvio de la ruta i m'enfilo fins al turó o serrat del Castell, amb unes grans vistes a la Plana, el Montseny, les Guileries i els Pirineus.

Desfaig el camí i acabo de fer la ruta circular que transcorre entre els turons de margues tan típics de la Plana. Aquest turons, molts d'ells protegits, tenen a més d'un interès geològic un gran interès ecològic ja que actuen com a veritables corredors i refugis de fauna, a més de salvaguardar una vegetació característica.

La Creu de la Miranda

Caminada a un dels miradors de la Plana de Vic. El camí primer planeja pels camps de la Plana per acabar-se enfilant, tot fent esses, per una ombrívola roureda, fins arribar a la Creu de la Miranda, amb unes molt bones vistes.

ESPERANT EL PARTIT

Avui una prop de casa, que hi ha crisi i cada setmana cremant gasolina no pot ser (... i ja ho farem la que ve i/o l'altre, espero).

De passada podré marxar tard i no tenir remordiments, arribaré a casa a l'hora de dinar, segur.

Començo a caminar a la Guixa (Sentfores), per la Plana, que també em ve de gust. Com sempre badant amb les floretes i, més cap al migdia, amb les papallones. Les vores de camps i camins estan plens de colors i val la pena aprofitar-ho. M'agrada sentir el cant de la puput, que li dóna nom, i poc més endavant, veure'n un parell. També, a cada caminada, més orenetes. Més primavera.

A mitja caminada, però, em començo a enfilar i deixo enrere la verdor dels cereals per endinsar-me en una roureda, encara per brotar però plena de flors (la majoria herba fetgera i marxívol).

La pista s'enfila fent esses fins arribar al cim, a la Creu de la Miranda. Més papallones i unes vistes espectaculars a la Plana, amb una mica de calitja (de fet, la normal), però ja ho sabia i no es pot demanar tot. M'hi quedo una estona.

La baixada igual que la pujada, només que no m'equivoco i pujo pel camí que hauria d'haver pujat tota l'estona.

I a dinar a casa a una hora normal, tot per esperar el gran partit del vespre, el Barça-Madrit que acabarem guanyant per 2 a 0.

La nit no acaba amb ressaca... però hem fet bé anant a caminar avui, per si un cas.

Ruta dels Molins

Al mig de la Plana, la riera de Sant Martí, envoltada d'ombrívols arbres de ribera, ofereix una passejada molt agradable, ideal per fer-la a l'estiu. Al llarg del camí, a més, trobarem explicacions sobre els molins i els seus elements associats (encara que els hi faltaria una mica de manteniment).

REPRENENT LA TEMPORADA

La setmana passada Festa Major, no tan salvatge com d'altres anteriors, però Déu n'hi do. La setmana que ve, comiat de solter.

La Mini temporada caiac també s'està acabant. L'any que ve, si puc, me'n compro un (per fi ho he provat i ja ho veig clar... bé, dubto entre un caiac o un veler, però com què no veig la manera de fer entrar el veler, amb pal i tot, dintre coves i caletes, segurament optaré la primera opció).

Vaja, que improvisem una caminadeta per cremar alguna caloria. I com que és tard, decidim fer aquesta, que és curteta i queda a prop.

La Ruta dels Molins és una agradable, bonica i planera caminada entre Calldetenes i Sant Julià. Tot resseguint la riera de Sant Martí enllaça sis molins i, més o menys, les seves antigues obres per a l'aprofitament de l'aigua, com canals, recs i basses.

La ruta es pot empalmar amb la Ruta del Romànic (que acaba i comença al mateix lloc).

La fem, però gairebé de fosc. Anant hem badat massa i ara gairebé hem de córrer... i sort que no ens perdem (preguntant s'arriba a Roma), ja que falten un parell de pals indicadors.

Sant Jordi de Puigseslloses

Bonica passejada a les ribes del Gurri, just al costat de Vic. En poca estona s'arriba al bell pont medieval del Bruguer, i en una mica més, a l'ermita de Sant Jordi de Puigsesllosses, on Mossèn Cinto Verdaguer va fer la seva primera missa. Des de l'ermita les vistes a la Plana serien boniques si no estès envoltada de torres elèctriques.

LÍNIES ELÈCTRIQUES

Continuem amortitzant al llibre de caminades que em vaig comprar per Sant Jordi.

Després de l'èxtasi "futboleru" d'ahir, el 2 a 6 del Barça al Madrit... i de mirar-me, avui, els esports a les noticies de: Quatro, la Sexta, Antena 3 i Telecinco... i si hagués pogut algun més (em moro de ganes de veure les fatxa-tertulies de Veo i Intereconomia, encara que els hagi de recuperar aquests canals després d'esborrar-los dels TDT), una caminadeta es posarà molt bé.

Com que la farem a la tarda, en farem una de curteta i prop de Vic. Triem la de Vic a Sant Jordi de Puigseslloses.

El camí, molt ben arreglat, comença pel costat del Gurri fins al bonic pont medieval del Bruguer... i com que ja és primavera, amb moltes floretes, acolorits abellerols i cants de rossinyols i granotes verdes, entre altres.

Continua entre el típic paisatge de la plana per pistes de sorra (ja tot el camí). Camps de cereal i alguna que d'altra granja amb aquella oloreta tan de la Plana.

La caminada està bé, llàstima que el paisatge gairebé sempre està espatllat per un munt de torres d'alta tensió, destacant la M.A.T, amb un impacte paisatgístic brutal (ara que... que ens han d'explicar als Taradell!).

La ruta és gairebé circular amb el seu centre, més o menys, a l'Ermita de Sant Jordi de Puigseslloses (del segle XV i on Mossèn Cinto Verdaguer va fer la primera missa). Just davant seu i un interessant dolmen que, segons www.folgueroles.com:

"... és un sepulcre megalític constituït per enormes lloses sense treballar extretes dels voltants. Aquestes lloses es disposen dretes a la manera de parets, i planes al damunt a la manera de coberta, i formen una cambra quadrangular amb corredor lateral de 10 metres de llargada, una de les mostres més notables de Catalunya. El 1922 s'hi feren unes excavacions arqueològiques en el curs de les quals es van trobar alguns vasos de ceràmica campaniforme ornada amb incisions, alguna peça d'os perforat i sílex i d'altres petits elements que permeten de situar-lo a l'Edat del Bronze, fa uns 4.000 anys."

Sant Sebastià

A l'ermita de Sant Sebastià va tenir lloc el Pacte dels Vigatans, que va ser el inici de l'aixecament contra el règim absolutista del Borbó Felip V. Des d'aquesta ermita les vistes a la Plana de Vic són espectaculars.

PER TERRITORIS MÉS FAMILIARS

Avui m'he llevat "patriotic", això o la proximitat de l'11 de setembre m'està afectant. Faig dues caminades pel preu d'una, aprofitant, això sí, que aquesta ve de passada (i que les dues són curtes).

Començo a caminar, doncs, a la tarda. Ho faig expressament, ja que d'aquesta manera el sol em quedarà pràcticament a l'esquena un cop a dalt, millorant les vistes i les fotos (avantatges de ser de la zona).

Camino per terreny familiar, el de la meva comarca, que val la pena i de tant en tant està bé. Primer per la plana, entre camps inusualment verds. En aquesta època haurien d'estar marrons del rostoll segat i, en canvi, a causa de les pluges estan recoberts de tota mena de males herbes. En d'altres, sembrats de blat de moro, aquest té una alçada com feia temps que tampoc veia.

De cop el camí s'enfila fort i fent ziga-zagues, tot deixant enrere un dels paisatges típics de la Plana per entrar-ne en un altre: la roureda de roure martinenc. Ombrívola, s'agraeix, perquè tot i que ja som a finals d'estiu encara fa una mica de xafagor (de fet, a la font de dalt, amb aigua de boca, pràcticament m'hi dutxaré).

Sant Sebastià és una bonica ermita construïda al segle XVI i reformada el XVII. Està considera com a lloc històric, ja que s'hi va signar el "Pacte dels Vigatans".

A la reunió de l'ermita, el 17 de maig de 1705, hi van assistir diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a "Els Vigatans" i més oficialment com a Companyia d'Osona (entre ells, per exemple, 'Bac de Roda' o Josep Moragues i Mas). S'hi acordà l'arrenglerament del Principat amb la Gran Aliança anglesa, neerlandesa i portuguesa contra el pretendent Felip d'Anjou. Segons aquesta proposta de pacte secret amb el Regne d'Anglaterra, aquests facilitarien ajuda militar contra Felip V, així com es comprometrien a respectar Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans austriacistes es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana i a alçar diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas. Els Vigatans (o Companyia d'Osona) eren de fet una unitat paramilitar de miquelets que guerrejava des de feia uns quants anys contra les tropes franceses que penetraven al Principat. Quan començà la guerra de Successió van ser dels primers, a casa nostra, d'alçar-se en armes en favor de la causa austriacista.

Baixo per la banda de Santa Eulàlia, gaudint de les espectaculars vistes a la Plana i voltants força estona més. Per aquí, la baixada és més suau.

Em pregunto com, tenint-ho tant a prop, encara no hi havia pujat mai... o potser és per això mateix.