Trinxeres dels Tossals de Montgai

Caminada per la serra de Bellmunt on descobrirem nombroses trinxeres republicanes de la Guerra Civil, amb una zona on s’han restaurat i museïtzat, que val molt la pena. Visitarem, també, una curiosa font i, amb una mica de sort, podrem observar alguna au estepària característica de la zona.

JUSTET

Aquest cap de setmana em toca anar sol. Com sempre, en busco una que no li interessi a la Clara. La idea és fer-ne un parell de curtes per la planes de Lleida, d’entre cinc i nou kilòmetres.

Començo a caminar a Bellmunt d’Urgell. Passo entre camps i de seguida em començo a enfilar, molt suaument, pels Tossals, que formen part de la Serra de Bellmunt (o de Bellmunt-Almenara). Entre carrascars esclarissats, d’entrada per un camí no molt definit, que mica en mica es va tornant més clar.

Ben aviat començo a veure les restes d’antigues trinxeres, però no és fins que arribo a les Trinxeres dels Tossals de Montgai que en puc “gaudir” del tot. Es tracta d'un espai recuperat pel Memorial Democràtic el 2010. Són tres-cents metres de trinxeres de l’exercit republicà dels mil originals, format per un conjunt defensiu de refugis, búnquers, pous de tiradors, nius de metralladora, un lloc de comandament i més d'un centenar d'abrics individuals, protegits per filats, que controlaven el cap de pont de Balaguer en mans de les tropes franquistes (al Front del Segre). No van entrar mai en combat, tot i que van estar molt actives durant un curt període de temps.  Ben restaurat, museïtzat i amb bons panells informatius, m’agrada molt i val molt la pena.

Baixo per una pista i de seguida em torno a enfilar pel dret, per la serra. Seguint el track que porto, no hi ha cap camí definit, però passeja tot contemplant les restes de més trinxeres i refugis, mig colgats per la vegetació. Està bé (es pot evitar passant per les pistes de més avall). Gràcies a això, també, estic de sort i puc veure, d’un tros lluny però prou bé, una guilla que camina tranquil·lament, imagino a la cerca d’algun conill despistat, molt abundants en aquesta zona.

Baixo a una pista i al cap de poc arribo a la bonica i singular font Amarga. Restaurada no fa massa, és una de les poques fonts que es troben en aquesta zona de secà. Deu el seu nom a l’elevada duresa de les seves aigües i, antigament, s’havia aprofitat tant com abeurador per al bestiar com per al reg d’alguns conreus. Molt a prop seu hi ha les trinxeres de la Font Amarga. També restaurades, tot i que ocupen un espai molt més petit. Estan bé.

D’aquí hauria de tornar, segons la ruta prevista, però decideixo improvisar en base al mapa. Continuo per una plana cerealista, a ple sol. Fa calor, encara que força suportable... però per aquesta zona segurament ja no hi tornaré almenys fins a la tardor. En aquest aspecte, tot i saber-ho, he apurat una mica.

Arribo al mirador del Baix Sió, amb bones vistes a aquesta zona. De fons, com bona part del dia, el Montsec i els Aspres del Montsec. Al seu costat hi ha unes altres trinxeres, les de la Pleta. També restaurades, però també d’extensió més discreta. Estic fent un “intensiu” de trinxeres. Ho aprofito per dinar, sota teulada i amb corrent d’aire, al mirador s’hi està prou bé. Mentrestant també intento si, amb una mica de sort, puc observar alguna au estepària, com el gaig blau, però és complicat i al final m’hauré de conformar amb algun abellerol i alguna puput.

Ara sí, torno cap al cotxe entre camps de cereal grogs d’estiu. Passo pel poble i faig una volta curta. Tot i que la caminada no ha set molt llarga, decideixo no fer-ne cap més... tot i suportar-la bé, per avui ja he passat prou calor tot caminat sota el sol, sense cap ombra (o com diria la Clara: «ja t’està bé, sarna con gusto no pica!»)..

Ivars - Vallverd - Penelles - Castellserà - La Fuliola - Ivars

Ruta que uneix un grapat de pobles de la plana lleidatana. El principal objectiu de la ruta és gaudir de les pintures murals d’Ivars d’Urgell, Vallverd i Penelles, encara que de camí podrem visitar, també, l’estany d’Ivars, el Castell del Remei o la vila closa de la Fuliola. Per la seva llargada i característiques és recomanable fer-la en bici.

ART DE CARRER

Avui toca bici... de fet, tocaria un cop al mes, però rarament ho complim (per una cosa o una altra). Per fer-ho hem triat una sortida per diversos pobles de diferents comarques de la Plana d’Urgell abans no hi faci massa calor. La idea és visitar-ne principalment dos, pels seus murals.

Sortim d’Ivars d’Urgell i ens anem aturant a tots els murals que trobem pel camí. Són d’ocells que formen part de l’Enciclopèdia Mural, un projecte que vol enllaçar la vessant artística, l’educativa i la mediambiental a Ivars i Vallverd. Va començar l’any 2009, per iniciativa de l’artista local Swen Schmitz, amb el suport de l’ajuntament d’Ivars i altres organismes. La idea és la creació d’una “enciclopèdia” a través de murals de gran format, representatius de la fauna de l’Estany i repartits per murs dels municipis: al carrer, a l’abast i obert a tots els públics, amb la informació bàsica anotada en uns panells informatius i enllaçada en un espai web. En veurem, entre altres, el del bec-planers, el mussol, l’òliba, els teixidors, el blauet, el torlit o el cullerot. Està molt bé.

Sortim d’Ivars i al cap de poc arribem a l’estany. Avui, però, només ens hi acostarem una mica i el contemplarem des d’un parell de miradors. Val molt la pena fer-hi la volta, però la pedalada d’avui ja és prou llarga per nosaltres i ja la vam fer no fa gaire (veure més avall). Es veuen força aus aquàtiques, però massa lluny perquè les puguem identificar. De més a prop, com als campanars i altres edificis alts que anirem trobant de camí, anirem veient cigonyes. Una estampa que sempre m’agrada contemplar.

D’aquí anem a Vallverd, que comparteix “enciclopèdia” amb Ivars. Tampoc els buscarem tots, però tot passant veurem, entre altres, els murals dels cames-llargues, l’esplugabous o de la gavina vulgar.

Sortint del poble tornem a pedalar pel paisatge que ens ha acompanyat fins ara i ens acompanyarà tot el dia. Una plana encara força verda, amb un mosaic de camps de cereals i fruiters. Principalment ametllers només començar i, tot seguit, el que ens semblen pomeres, pereres o pruneres, i alguns pocs presseguers, també alguna vinya. De fons les serres de Bellmunt i Almenara, i, més enllà, les parets del Montsec. Fa un bon dia i la visibilitat és bona.

Estem de sort i, pel camí, podem observar algunes de les espècies d’ocells més representatives de la zona (reals). És deixen veure bé algun milà negre i algun esparver cendrós, dues aus que no acostumem a veure.

Passem per l’imponent castell del Remei. En realitat és un gran casal al que s’hi van afegir quatre torres circulars a les quatre cantonades, simulant una fortificació, amb elements historicistes i noucentistes. La seva finca va arribar a ser el latifundi de regadiu més gran de Catalunya (amb mil-noranta hectàrees). Actualment és molt més petita però continua dedicada a l’agricultura i, al voltant del castell, hi ha diferents edificis dedicats o relacionats amb la producció agrícola, com magatzems, un restaurant, una botiga, cellers i una bodega que pot presumir, llegeixo, de produir el primer vi embotellat de Catalunya. Just al seu costat hi ha el santuari del Remei. Avui hi fan un aplec de sardanes i està ple de gent.  

Pedalem una estona més i arribem a Penelles. De fet, l’excusa per fer aquesta volta en bici, per la curiositat que ens desperta. Actualment aquest petit poble de la Noguera, de només quatre-cents habitants, pot presumir de ser el poble amb més murals per habitant de tot Catalunya gràcies al Gargar Festival. Aquest esdeveniment va néixer amb l’objectiu d'aportar al poble una injecció de vida i de combatre el seu despoblament, tot difonent la cultura artística al món rural. En pocs mesos els primers vint murals que s’hi van pintar, l’any 2016, es van convertir en un referent de l’art de carrer i va atreure a milers de visitants. Des de llavors ja n’hi ha més d’un centenar repartits pels seus carrers, convertint el poble en un museu a l’aire lliure que visiten més de quaranta-mil persones a l’any. El festival se celebra la setmana que ve, no ho sabíem, i entre vint i trenta artistes, molts de renom, dissenyaran i pintaran durant uns dies diferents espais cedits pel municipi, acompanyats de concerts, mercats i tallers artístics entre altres. Val a dir que “Gargar” és el cant que fa la ganga, un ocell de secà en perill d'extinció (que no tindrem la sort de veure), i que es va escollir perquè, com l’ocell, el poble no vol passar a l'oblit ni desaparèixer.

Per l’hora que és hi ha força gent amunt i avall contemplant els murals, nosaltres no els voltarem tots, tot i que en seran un bon grapat, només els més propers a la ruta que estem fent (desviant-nos, per exemple, per alguns carrers). N’hi ha de tots els estils i per a tots els gustos. Uns ens agraden molt, d’altres no tant, però la veritat és que val molt la pena fer la visita.

Aprofitem per dinar a la plaça del poble. Acabem la visita i continuem pedalant per la plana. Passem per Castellserà, que ens imaginàvem més bonic, però només hi ha el casal on viu el Mag Lari i poca cosa més. Ens agrada força més la Fuliola, concretament la seva vila closa. El nucli primitiu del poble, tancat, reclòs sobre si mateix i antigament protegit per muralles, del que encara ara en queden els portals d’accés i algunes cases.

En els últims kilòmetres notem el cansament, segurament a causa dels mesos que fa que no agafàvem la bici. Tot i això encara ens queden forces per desviar-nos fins a la bonica ermita de la Mare de Déu de l’Horta, ja a Ivars, del segle XVI, renaixentista i barroca. També, per gaudir dels últims murals de la Enciclopèdia (el milà, les polles blaves, les grues, les orenetes, el xoriguer, o el pardal, entre altres).

Tossal de Mormur

100 Cims situat a la plana de la Noguera, en mig d’un paisatge eminentment agrícola. Les vistes des del cim valen prou la pena.

PASSEIG

Demà toca caminada pel Montsec. Per aprofitar una mica el viatge i la tarda decidim fer una passejada fins a un 100 cims nou que ens queda de camí. Jo soc partidari de fer excursions una mica més llargues, encara que sigui per un paisatge eminentment agrícola, com és el cas, (ni que sigui en bici des de Castelló de Farfanya, que és el que tenia pensat), però la Clara m’acaba convencent i la farem ben curta.

Al punt d’inici ens trobem amb la Gemma, que ha estat fent altres cims, i comencem a caminar. Primer per una pista, tot seguit, sense alternativa possible, travessant uns camps pel dret (per sort, segats).

Un cop al cim, molt modest, les vistes valen molt la pena, i més avui, que la visibilitat és bona. Des d’aquí es domina bona part de la Plana d’Urgell i, més enllà, s’alcen les parets del Montsec i els Aspres del Montsec, amb Sant Mamet i la serra de Mont-roig ben reconeixibles.

Reculem per on hem vingut i anem a fer el got a Balaguer, on ens trobem els que farem la ruta de demà. I d’aquí al càmping d'Àger, que ja sabem que ens agrada i on estem molt bé... i on tindrem un bon ruixat nocturn totalment imprevist.

Tossal d'Espígol

100 Cims modest, nou, però amb bones vistes a la Plana d’Urgell. Pel camí passarem pel costat del canal d’Urgell, responsable del gran contrast entre els camps i fruiterars verds de regadiu, amb els camps de cereals i erms de secà.

CONTRAST

Un cop fet el Tossal de la Creu i el Pilar d’Almenara, el següent objectiu serà un 100 Cims afegit recentment a la llista. Com que no l’he fet mai a mi m’agradaria una ruta una mica més llarga, però la Clara en faria una de ben curta... de manera que acabem fent un punt entremig.

Comencem davant l’interessant poblat iber del Molí de l’Espígol, que només es pot visitar de manera concertada (ja ho sabíem, però sempre em quedo amb les ganes... una altra ocasió serà).

El primer tram és entre pomeres, en aquesta època plenes de pomes a vessar i a punt de collir, amb molt bona pinta. De seguida ens enfilem, una miqueta, per passejar al costat del canal d’Urgell, responsable del gran contrast entre els verds dels camps de blat moro i fruiterars, de regadiu, amb el marró dels camps de cereals llaurats i els erms de marges i tossals estèpics, de secà, curiosament aquí a banda i banda del canal. De fet, aquests últims formen part de l’Espai Natural Plans de Sió.

Més endavant travessem el canal i ens enfilem a un modest cim, el tossal d’Espígol, entre camps i erms. Està bé, té bones vistes a la Plana d’Urgell i al Montsec (i més avui, que la visibilitat és bona).

Reculem per on hem vingut. Dinem al Parc del Reguer de Tornabous i continuem amb la marató de cims. En farem dos més, en versió curta, que jo ja tinc però la Clara no. Primer al Tossal Gros de Vallbona, amb bones vistes a les muntanyes tarragonines. Després, tot fent una volta estranya gentilesa del “Maps”, i per acabar el dia, el Tossal del Suro (sense vistes). Arribarem a casa més tard del que comptàvem, però contents i satisfets.

Tossal de la Creu

100 Cims de la Segarra, amb bones vistes. Es pot fer una versió curta com la que es proposa aquí, però si ens agraden els paisatges agraris i forestals segurament és millor fer alguna versió una mica més llarga.

COMENÇA LA “MARATÓ”

Ho teníem pendent des la primavera, quan va començar una onada de calor rere una altra de manera primerenca. Farem una marató de cims per les comarques de la plana lleidatana aprofitant que, sembla, serà l’únic lloc del país on farà bon temps. Jo afegiré dos 100 Cims a la llista i la Clara cinc.

Sortim del mas les Freixes. Fem un primer tram per pista, però de seguida girem a la dreta per corriols perdedors i poc marcats, només a la part final trobem algunes fites. Sort del track... o no, ja que marxaré amb la sospita, i alguna evidència, que hi ha d’haver un camí millor pel que hem pujat.

Un cop al cim tenim molt bones vistes al Montsec i a la zona, amb el típic paisatge segarrenc, un mosaic de camps i boscos força verds. Els últims ruixats no han acabat amb la sequera, però si, almenys aparentment, amb l’estrès hídric que patia la vegetació (i que ha portat que en moltes zones roures i faigs hagin perdut la fulla abans d’hora).

Baixem per un corriol més dret i directe, ben marcat amb fites excepte el tros que travessa uns camps, per anar a la pista que ens tornarà al mas.

Hem fet una versió molt curta, a causa dels comentaris que hem anat trobant d’aquest cim. La veritat és que pensava que seria molt pitjor (no sé ben bé com). Ara faria una caminada una mica més llarga, gaudint de camps, boscos i masies... segurament no per fer una caminada excepcional, però segur que una que estès prou bé.

Un cop acabat, cotxe i cap al Pilar d’Almenara, per fer una versió curta (el farem des de la carretera propera), a la Clara li és igual i jo ja el tinc (veure més avall). Val la pena, és guapa i les vistes són millors, i més avui, que la visibilitat és força bona.

Ruta del Cercavins

Caminada planera i bonica, especialment a la primavera. Pel camí gaudirem dels paisatges típics de la Segarra, dos bonics pobles i bones vistes.

PRIMAVERA

En tenia moltes ganes, ara feia massa que no fèiem una bona caminada. A més ens farà un dia magnífic, amb un bon sol, temperatures agradables i bona visibilitat.

Farem la ruta del Cercavins. El primer que ens crida l’atenció és el nom d’aquest itinerari. Ve perquè caminarem per la conca d’aquest riu, que en realitat és un torrent. Justament el seu nom seria degut a això, tindria un caràcter marcadament irònic que indicaria el seu poc cabal (com seria el cas, també, del riu Tastavins al Matarranya o els nombrosos rius Secs repartits arreu de Catalunya). Curiós.

Toca caminada de grup. Ens trobem a Montornès de Segarra... a un punt que no és el que havíem quedat, per sort el poble és petit... per acabar aparcant i començant allà on havíem quedat. Abans, però, fem una volta per aquest petit poble, amb bonics racons amb antigues cases de pedra de portals adovellats. Ens enfilem fins a l’església, d’origen romànic amb   afegits renaixentistes. Al seu costat hi les restes d’un castell dels segles XII I XIII, del que en queda poca cosa (i al costat d’un lleig dipòsit). Val la pena acabar-hi de pujar, però, per les seves vistes a la zona i més enllà. 

Sortim del poble i comencem a passejar. La primera part ens la prenem amb calma... fa bon dia i no tenim cap pressa. Ho fem pel paisatge típic de la zona, entre camps de cereals, ametllers, oliveres i alguna vinya (les úniques de la Segarra es troben aquí), envoltats de petits bosquets. Pel camí veiem molts caus i algunes petjades de teixó. Amb els camps acabats de brotar, de color verd primavera, ametller florits i algunes flors primerenques, com ravenisses, fumaries o calabruixes, el paisatge ofereix el que segurament és un dels seus millors aspectes i fa molt agradable la ruta. 

Arribem a l'Ametlla de Segarra, un altre poble petit amb racons bonics. Hi destaca el seu castell, del que només en queda una torre del segle XI o XII. Ben restaurada, s’hi pot pujar i les seves vistes són magnífiques: al mateix poble, la Segarra i, més enllà: el Montsec, el Pirineu i el Prepirineu, del Ripollès fins als cims més alts de l’Aragó, encara nevats. Fent la volta pel poble passem, també, per l’església de Sant Pere, romànica, del segle XII, tot i que reformada al segle XV.

Sortim del poble fent un petit tram per carreteres asfaltades. No ens agrada gaire, però per sort el trànsit és escàs. Dinem en un racó del camí un cop ens n’hem allunyat. En aquest tram de camí tenim bones vistes a Montoliu de Segarra, un poble que sembla bessó a Montornès... tant que, de fet, durant una bona estona fins i tot els confonem.

Ens queda un bon tros de camí, que ara fem a una mica més de ritme, tot i que tenim temps d’entretenir-nos contemplat algunes petjades, marcades al camí, de cabirols. Abans d’arribar al poble fem una última parada al seu cementiri modernista, de finals del segle XIX.

Casualitats de la vida, al cap de pocs dies el poble de Montornès de Segarra apareixerà a les noticies com un exemple de l’envelliment i el despoblament que pateixen algunes zones del país. Una de les queixes dels veïns és que no hi ha serveis ni bar... pel que acabarem fent el got de comiat a Cervera (davant la Universitat, un extra afegit al dia). Com sempre, gran excursió i gran companyia.

Punta del Curull (2)

Ruta entretinguda i una mica trencacames. Seguint el camí de la Transllena ens desviarem fins a la Punta del Curull, 100 Cims i sostre comarcal de les Garrigues. Cim modest però amb unes vistes excepcionals a les muntanyes de Prades, la Plana d’Urgell i, en dies clars, el Montsec i els Pirineus, del Puigmal fins a Ordesa.

VISIBILITAT EXCEPCIONAL

Tot i que la ruta comença al centre del poble quedem als afores, d'aquesta manera, ara que el dia és més curt escurçarem una mica la caminada (l'havíem de fer el mes passat, però una caminada popular ens la va fer ajornar). Caminada de grup, avui serem onze, amb algunes baixes d'última hora.

D'entrada el camí és planer, passem per alguns camps i bosquets. La primera parada és ben aviat, a les ruïnes del castell de Cèrvoles. Un cop inspeccionat travessem una vinya amb bonics colors de tardor.

Tot seguit ens comencem a enfilar per la serra de Llena, per pinedes. Quan arribem a la punta d'en Marc, girem a l'esquerra i les vistes s'obren cap a Ulldemolins, el Montsant i la serra de Llaberia (entre altres), a banda de les muntanyes de Prades. Fem un petit descans tot contemplant el paisatge. Avui fa un dia amb una visibilitat excepcional. Fa una mica de vent i es nota, també, en la sensació de fred... passant-nos mig camí abrigant-nos i desabrigant-nos segons toca més o menys.

Mica en mica ens anem enfilant, a bon ritme però anar fent algunes parades per descansar o contemplar el paisatge. Als nostres peus tot sovint hi queden els últims bonics contraforts de la serra de Llena, les Garrigues i bona part de la plana d'Urgell. La caminada és una mica trencacames, amb continues baixades i pujades, tot i que més aviat suaus.

Arribem al desviament dels Calaixos de l'Ereldo. Són més a prop del que recordava i fem una desviació improvisada. Són una gran esquerda a la roca, alhora esquerdada, que forma petits laberints i una petita cova. Els explorem. Tot seguit anem a una petita cavitat que, tot i que de dimensions modestes, fa uns vint metres, és la més gran de les Garrigues. De conglomerats, s'hi ha d'entrar gatejant. Ho fem uns quants, val la pena i posa un petit toc d'aventura a la ruta (fins i tot s'hi atreveix en Pep, que diu que no ho fa mai).

Continuem el camí fins a la Punta del Curull, cim modest però amb unes grans vistes (100 Cims i sostre comarcal de les Garrigues). Des d'aquí es dominem les muntanyes de Prades, bona part de la Conca de Barberà (amb Poblet ben a la vista), les Garrigues i la Plana d'Urgell. El Montsec i, avui que fa un dia excepcional, fins i tot distingim Montserrat, el Montseny, el Pedraforca, el Cadí i els Pirineus nevats, del Puigmal fins a Ordesa. Fem les fotos de rigor i dinem una mica més avall, arrecerats del vent però encara gaudint en part de la panoràmica.

Havent dinat comencem una baixada, forta i directe, gairebé tot el que hem pujat en pocs kilòmetres, fins a Sant Miquel de la Tosca. És una ermita del segle XV, tot i que l'edifici actual és del segle XVIII, i està pràcticament amagada entre arbres. Molt a prop seu hi ha la bonica font de Sant Miquel i el naixement del riu Set, una surgència d'aigua que ha de ser molt espectacular quan raja, a jutjar per les fotos que hi ha al panell informatiu (tot i que, suposo, això deu ser poc freqüent, avui està ben seca i amb prou feina gotegen els diferents brocs de la font).

A partir d'aquí la tornada ja es torna més planera, només amb alguna petita pujada, abans de tornar a caminar entre camps. Tot i haver de fer alguna parada per esperar els més endarrerits arribem al Vilosell a bona hora, amb el temps just de fer el got de comiat al Vilosell. Menys estona que a l'estiu, per fer una mica de camí encara amb llum del dia i no arribar molt tard a casa... que tenim 2 hores de camí.

La Fita Alta

Tot fent aquesta ruta ens passejarem entre camps i basses, ens enfilarem a un 100 Cims modest però amb bones vistes i descobrirem un antic observatori de la Guerra Civil.

APROFITANT

Després de la pujada al Tossal de la Moradilla, dinem i anem per la segona ruta del dia. També en bici (tot i que es pot fer a peu igualment).

Sortim de Sidamon i ens comencem a enfilar suaument entre fruiters, camps de blat de Moro i cereals, encara verd primavera. Passem, també, pel costat d’algunes grans basses. Fa una mica de calor, però és més que suportable.

Arribem al cim, lleig per culpa d’unes antenes, però amb molt bones vistes (i més avui, que la visibilitat és força bona). Des de la Fita Alta és domina bona part del Pla d’Urgell i la plana de Lleida, amb la ciutat de Lleida, el Montsec, el Montsant, l’altiplà de la Segarra i les terres aragoneses de fons.

Continuem per un petit altiplà fins arribar a les restes de l’Observatori, en un dels seus extrems. Construcció de la Guerra Civil, l’observatori de Sidamon, amb unes bones vistes (gairebé millors que les de la Fita Alta), formava part de la línia fortificada republicana del Segre, com la fortalesa de la Moradilla, la més llarga i important per la defensa de Catalunya. El seu objectiu era poder detectar qualsevol moviment de tropes provinents especialment de Lleida (en mans colpistes des de principis d’abril de 1938).

Baixem per la pista, per no fer-ho pels corriols que baixen més pel dret, altra vegada fins a la plana, i d’aquí fins a Sidamon entre conreus.

Tossal de la Moradilla

Tossal aïllat al mig de la Plana d’Urgell, d’alçada modesta però amb magnífiques vistes (100 Cims). A més, al seu cim hi ha una antiga torre de telegrafia òptica i una fortalesa de la Guerra Civil, que de ben segur ens sorprendrà.

SORPRENENT

Aprofitem abans no arribi la calor de l’estiu, i més en aquestes terres, per fer-hi tres excursions. Com què tampoc les volem fer curtes, per aprofitar més el dia les farem en bici, que també ens agrada (les tres es poden fer perfectament a peu, igualment).

Sortim dels Alamús tot pedalant per una plana de fruiters, blat de moro i cereals. Verds, ara que encara és primavera.

Per fer la pujada a aquest tossal solitari, però, deixem les bicis a baix i hi anem a peu. Al seu cim hi ha una torre de telegrafia òptica, del segle XIX, que formava part d’una antiga xarxa de comunicacions, formada per un seguit de torres situades fent cadena. No faré la broma fàcil que, tractant-se de Lleida, amb les boires hivernals no sé si seriem massa útils. Durant la Guerra Civil s’hi va instal·lar, també, un niu de metralladores i al seu voltant encara s’hi poden veure algunes trinxeres.

La visibilitat és bona i les vistes al Pla d’Urgell són fantàstiques, amb Lleida a una banda i el Montsec, les muntanyes solsonines o les muntanyes de Prades més enllà.

Baixem, tot seguit, al segon cim, a molts pocs metres. Hi descobrim una relativament ben conservada fortificació republicana de la Guerra Civil. Per la seva situació estratègica va ser considerada un punt clau (tot i que no es va arribar a utilitzar, ja que el Front del Segre es va trencar per altres punts i va ser abandonada abans de que fos útil). Sota un sortint rocós, perfectament camuflada, hi ha una gran galeria de tir dividida en dos seccions. Les explorem de dalt a baix.

Baixem fins a les bicis i retornem cap als Alamús, tot fent una volta més ampla i gratuïta, per passejar-nos pels diferents conreus verd primavera.

Serra de Montllober

L’Altiplà de Montllober, amb grans vistes, està envoltat d’un entorn agrícola intensiu. Singular, és una de les millors representacions del paisatge de turons tabulars semiesteparis que queda al país.

PAISATGES SINGULARS

Sol (i de vacances), aprofito per fer una d’aquelles excursions que difícilment faria amb altra gent (i menys amb la Clara). Ho faré per un d’aquells paisatges, al meu parer, malauradament tan poc valorats i apreciats a casa nostra (o almenys això em sembla).

La serra de Montllober és un singular altiplà situat entre el Segre i el Cinca. Situat a l'extrem més occidental de la Depressió Central Catalana, al límit amb la Franja de Ponent, el seu paisatge d'aspecte subdesèrtic és típic dels relleus testimonials de les planes del Segrià. Conserva, a més, mostres importants dels sistemes naturals continentals de Catalunya, en un entorn fortament transformat per les activitats agrícoles. La seva flora i fauna són riques en comunitats típiques de la Depressió Central, amb espècies de distribució molt reduïda al país i endèmiques de la regió. Les comunitats més característiques són les de la botja pudent i siscall i les timonedes seques, sent, però, d'especial interès, les de l'erm de sanadella blana i espart bord, pel seu estat de conservació, la seva elevada diversitat i la seva reduïda distribució a Catalunya. Pel que fa a la fauna destaca la presència d’espècies associades a ambients esteparis o semiesteparis, com son el torlit, el còlit negre, el trobat, el gaig blau, la sargantana cua-roja o l’escanyapolls (un escarabat).

Començo a caminar prop del pantà de la vall fosca. Em començo a enfilar a l’altiplà. Fa sol i sense ni una ombra de seguida començo a passar calor, acabant en màniga curta tot i ser finals d’octubre. Gaudeixo, com faré tot el camí, del paisatge i de la vegetació, tant diferent al que estic acostumat (que per això he vingut).

Un cop a dalt l’altiplà m’enfilo al seu cim sud, on encara s’hi poden veure les restes ben visibles de trinxeres de la guerra civil, a més d’un búnquer enrunat. Tot seguit, seguint la carena, arribaré al seu cim nord (més que cims, però, hauríem de parlar de les seves parts més altes). En tot aquest recorregut gaudeixo les magnífiques vistes des de l’altiplà. A una banda la depressió del Cinca, amb Torrent i Sant Salvador just al davant i Fraga una mica més enllà, a l’altra, la depressió del Segre i l’ampla plana de l’Urgell. Per desgràcia el dia està encalitjat i les muntanyes de més enllà, Prepirineus i Pirineus, entre d’altres, no es deixen veure.

Pel camí, durant tot el dia, veuré una gran multitud de conills, que marxen espantats al meu pas (i algun, que espera a l’últim moment per sortir disparat, que també m’espanta a mi). Aloses, milans i algun còlit negre també en faran companyia en aquesta caminada en que no em creuaré amb ningú (només un parell de caçadors).

Baixant del cim nord hauria de trobar una cabana de volta... i hi és, però l’han engrandit i modernitzat (què hi farem, segurament millor això que es perdi). Més avall, a la baixada passo pel costat d’una cabana construïda el 1909, sense sostre, però que al seu interior encara s’hi poden veure una menjadora i el jaç del pagès.

Un cop gairebé a baix comença un tram, gairebé fins al final, que se’m farà pesat, tot i que no pel paisatge. Passaré entre la serra i els camps de fruiters, que contrasten fortament. Tot i que la ressenya està bé, sovint em costa trobar el camí, si n’hi ha, passant pel mig de fruiters... i un cop el camí està clar, està mig abandonat i haig d’anar esquivant matolls, per acabar fins i tot havent de fer algun tros camps a través (a la ressenya del costat anoto una possible alternativa).

Gairebé al final del camí, última “parada” del dia. M’enfilo al tossal Punxegut, amb bones vistes a la zona. Al cim hi ha, també, les restes d’una torre de defensa de la primera meitat del segle XII.

I d’aquí, al cotxe i cap a casa... a confinar-nos el cap de setmana.

Fruiters d'Aitona

Cada any, més o menys a mitjans de març, floreixen els presseguers i Aitona és converteix en un mar rosat d’una gran bellesa natural. A peu, o en bici, val la pena gaudir d’aquest espectacle únic.

RÉCORD

Avui toca caminada de grup i farem récord, serem vint-i-vuit, molts més del que és habitual (tots els habituals, més familiars, més gent nova). Sortim a l’hora prevista, tot i que després ens haurem d’esperar una mica... ens en hem deixat dues! Per sort no havíem caminat gaire.

Fa un dia primaveral, sol i una mica de calor. Travessem el Segre i de seguida comencem a passejar entre els presseguers florits. Un mar rosa  que ens acompanyaran tot el camí i que fan d’aquesta caminada única i un plaer pels sentits.

Passem pel costat de l’encanyissat pantà de Simó, que de ben segur deu ser hàbitat de diferents espècies aquàtiques (com l’arpella que el sobrevola). Ens desviem del camí per fer una breu visita al poblat iber de Genó. Segurament li falta una museïtzació, algun cartell explicatiu més, però és fàcil deduir-ne una estructura típica. Del segle IX aC. i abandonat a causa d’un incendi, com a curiositat val a dir que, gràcies a les anàlisis de recipients ceràmics s’ha determinat que els seus pobladors produïen cervesa, sent el lloc més antic de producció d'aquesta beguda a Europa.

Tornem al camí i ens enfilem, per dir-ho així, per la vall de Burgebut, sempre entre fruiters. Arribem al punt més alt de la ruta, on encara es fa encara més evident el mar rosat.

Baixem una mica i dinem a l’ombra del mas de la Plana, a poca estona del pantà d’Utxesa, que és on ho hauríem d’haver fet (a l’ombra dels pins de la seva riba, tot contemplant dues parelles de cignes). Bé, sol passar i no ho podíem saber.

Un cop refetes les forces continuem el camí, que a alguns se’ls hi esta fent llarg. Per l’asfalt i la calor (i/o la falta de costum), tot i que des de fa una estona, afortunadament, fa una mica de vent refrescant.

Agafem els cotxes i acabem, com sempre, fent el got. A Aitona, en un bar on aconseguim encabir-nos-hi tots. Gran caminada i millor companyia, com sempre.

Puntal dels Escambrons

Caminada al sostre comarcal del Segrià. Tot i que amb grans vistes, es passa una bona estona per pista asfaltada i entre molins de vent (pel que, segurament, deu ser millor pujar-hi des de Riba-roja, entre boscos).

APROFITANT

Sol una altra vegada, aprofito per fer aquelles que la Clara no li agraden. També que el dia encara és llarg i no ve de fer dues hores de cotxe, ni començar a dos quarts de dotze (em llevo massa d’hora i acabo anant tard).

Començo a Almatret. Camino per una pista asfaltada, ben aviat passant entre ametllers i alguna olivera, a una banda, i el vessant de l’altiplà a l’altra, recobert de pins blancs. De seguida, també, entre molins de vent, afortunadament avui aturat (pel que m’estalvio el seu soroll constant i molest). Tot i això fa una mica d’aire, suficient per fer la calor suportable.

Pel camí ja he gaudit de bones vistes, però és als miradors, com el de Riba-roja o el dels Escambrons), on es poden contemplar sense impediments: l’Ebre (amb la central d’Ascó ben present), el Montsant, la Mola de Colldejou, la Serra de Cardó, les Garrigues... Vistes a zones no habituals per a mi, però que identifico fàcilment amb l’ajuda dels panells informadors.

Poc passat el mirador deixo l’asfalt i començo a caminar per pistes de sorra, més amables. En poca estona arribo al Puntal dels Escambrons, el Sostre Comarcal del Segrià. Hi ha un vèrtex geogràfic que fa cinc metres d’alçada i una placa que ho certifica. Per gaudir de les vistes, però, no cal enfilar-s’hi, uns pocs metres més enllà hi ha el mirador dels Escambrons. Ho aprofito per dinar.

La caminada se m’ha fet curta. Exploro camins per tornar per una altra banda, però no ho veig clar, i com que demà vull fer una altra excursió al final decideixo tornar per on he vingut (no surt al track).

Tot i que no m’ha desagradat, la veritat, però, és que marxo amb la sensació que hauria d’haver fet cas a la intuïció i haver-hi pujat des de i pels camins de Riba-roja (que, a més, semblen ben senyalitzats). Això, o haver-la fet més curta, començant al primer mirador, i/o allargant-la per una altra banda (com els Tossals).

Montfred i Turó del Galutxo

Passejada planera, fàcil i agradable fins al sostre comarcal de la Segarra: el Turó del Galutxo. Pel camí passarem per camps de cereals de secà, tacats de pinedes, i els llogarrets de Montargull i Montfred, enrunats, l’últim amb la bonica ermita romànica de Santa Fe.

SOSTRE COMARCAL

Avui vaig sol i aprofito per fer una d’aquelles caminades que la Clara no li agraden gaire (o gens). Com que tinc l’objectiu dels sostres comarcals una mica abandonat, em decideixo pel de la Segarra, un dels relativament propers i fàcils que em queden pendents.

Començo a caminar a les onze entre molins de vent silenciosos. Molts estan parats tot i el ventet suau que bufa, que es posa bé amb la calor d’estiu que fa. Camino entre camps de cereals, amb aspecte de tardor, segats i secs, sense ombres.

Passo per una pista forestal amb l’herba alta i molesta, però, per sort és poc tros, fins poc abans d’arribar a cal Comte, una masia enrunada. Aquí hi ha una cruïlla amb quatre pistes... i al mapa que porto només en surten dues. En descarto la que marxa cap a l’esquerra, surt al plànol i segur que no és. De les altres tres: prova i error. La primera porta a un camp. La segona, també. Per sort són a pocs metres i la tercera és la bona.

M’enfilo una mica, ara entre rodals de pinedes de pi blanc, on tinc la sorpresa del dia: un cabirol! Surt corrent del bosc, però el puc veure bé i relativament de prop. No em sorprèn, però la veritat és que no comptava veure’n aquí.

Arribo a Montargull i faig una volta pel llogarret i la seva església, per desgràcia abandonats i enrunats, com tantes zones rurals (sempre em fa pena).

D’aquí reculo una mica i continuo per la carena, per desviar-me de seguida a l’esquerra per un corriol i enfilar-me, en un parell de minuts, a l’objectiu principal del dia: el Turó del Galutxo. Amb només 850 metres és el cim més alt de la Segarra. Em faig la foto amb la placa que ho acredita. De vistes, però, gairebé cap, ja que estan tapades per la vegetació.

Torno a baixar fins a la pista i continuo per la carena fins arribar al Monfred, un altre cim modest però, aquest sí, amb bones vistes (tot i que de bona part ja n’he gaudit carenant): a la Plana de Lleida, la Conca de Barberà, el Montsec, les muntanyes solsonines...

Poc abans d’arribar al cotxe, última parada. El llogarret de Montfred també està enrunat, però conserva, restaurada, la petita ermita romànica de Santa Fe de Montfred, bon punt i final de la caminada.

Curta, com que el dia és llarg, tot seguit en faré una altra al castell de Queralt (a la veïna comarca de l’Anoia).

Ruta de la Calç (de Tarrés)

Fent aquesta ruta descobrirem els secrets dels forns de calç (se’n poden veure gairebé fins a una trentena). Però a més també passarem per cabanes de volta, gaudirem de la vegetació i de bones vistes en alguns dels seus miradors. L’única “pega” d’aquesta ruta és el soroll constant dels molins de vent.

FORNS DE CALÇ

Sol, aprofito per fer una d’aquelles rutes “diferents” (a banda de més lluny de l’habitual). Quan em llevo, el dia és llarg i no es preveu calor (com si m’importes massa). A sobre, pel camí m’equivoco i faig una mica més de volta (el que em permetrà veure un bell gaig blau, que només per això, ja no em fa res).

Començo a caminar a tres quarts de dotze, fent drecera sense voler, per de seguida anar pel camí correcte (deixant els forns del Parrell i Nou i un mirador pel final). Camino i caminaré sempre per pinedes de pi blanc, excepte quan passi per les Comes de Montgrat, on es deixen veure roures i algun pi roig. Tant un com altres amb un verd, suposo, inusual per l’època i amb força flors (que sempre fan el camí més agradable).

El camí està molt ben senyalitzat i de seguida passo pels primers forns (sovint desviant-me de la ruta principal per veure’ls). N’hi gairebé una trentena, a més de tres cabanes de volta i una font. Alguns amb bon estat, altres de deteriorats, aquest podria ser el resum de la ruta:

• Forn de Parrell, al costat del camí, únic de la ruta destinat a la producció de guix.
• Forn Nou (o del 2001). Cuit aquest any tenia la gràcia que era l’únic carregat tal i com es feia antigament. Actualment, però, està buit.
• Forn de la Comardivina (o de la campana). Val la pena per l’explicació, deteriorat tot i ser dels últims en funcionament.
• Forn dels Assèguils del Rabada. Deteriorat, si el passem per alt no passa res.
• Forns bessons del Pla del Xato. De mitjans del segle XX, ben conservat i amb bona explicació. Dels imprescindibles de la ruta.
• Forn dels Assèguils del Joan del Puig. Un dels més ben conservats de les Garrigues. Dels imprescindibles de la ruta.
• Forn del Buscarró del Pubillet. Bona explicació. Dels imprescindibles de la ruta.
• Forn del Buscarró de la Pura. Al costat del camí.
• Cabana de volta del Pla del Fermín. Està bé (tot i que no tant com les dues que veurem més endavant).
• Forn del Buscarró del Paris. Deteriorat, però amb una porta amb arc apuntat que el fa únic i singular.
• Forns bessons del Mongrat del Ros. Bona explicació, evidencien el efectes del pas del temps en els forns. Val la pena.
• Forn de les Comes de Mongrat del Pujol. Al costat del camí.
• Font del Pujol. Pràcticament al costat del camí. Curiosa.
• Aixopluc. Bona explicació, al costat del camí.
• Forn de les Comes de Montgrat del Mosset. Al costat del camí.
• Forn del Pla del Ferran.
• Cabana de volta de cal Perdiuet. Molt ben conservada i bonica, val la pena arribar-hi.
• Cabana de volta del Pla de l’Estanc. Pràcticament al costat del camí, més modesta que l’anterior però també ben conservada i bonica.
• Forn Gran de l’Arbós. Bona explicació, un dels més grans de la ruta, com el seu nom indica.
• Forn del Pla del Cintet. Bona explicació, al costat del camí que porta a un petit cim que fa de mirador (tot i que amb algunes vistes tapades per la vegetació).
• Forns del Colomet de Codoç. Deteriorats i amb el camí per arribar-hi mig perdut (com la senyal, de la que només queda el pal). Valen la pena per les vistes a la Conca de Barberà (amb un dels 2 farem).
• Forn de Miquel, al costat de la punta de Vilobí. Val la pena arribar-hi per les vistes des de la punta.
• Forns bessons de les Costes de les Eres. Mig tapats per arbres caiguts (en podem prescindir si volem).
• Forn de les Costes del Mosset. Si ens el saltem tampoc passa res.
• Forn de les Esconteies del Mut, deteriorat, tampoc passa res, i forn del Curull de l’Engràcia II, que si no m’equivoco és poc més que un forat al terra.
• Forn del Curull de l’Engràcia. Val la pena per l’explicació.

Pel camí també hi ha tres miradors, amb bones vistes a les Garrigues i la Conca de Barberà, amb les Muntanyes de Prades i la Serralada Prelitoral sempre de fons, que completen aquesta excursió.

Acabo més cansat i més tard del que comptava. Tot i el poc desnivell la caminada és una miqueta trencacames, desviant-me contínuament pujant i baixant per visitar els diferents forns, cabanes i miradors. Haurien de ser, a més, poc més de dotze kilòmetres, però un cop a casa (després de dues hores de cotxe), comprovaré que han estat més, gairebé setze, imagino pel mateix d’abans (dotze, imagino, deu ser la ruta “pelada”, sense desviaments).

Ruta de la Pleta (les Pallargues - Florejacs)

Pedra seca i camps de cereal, Segarra típica, de camí a dos dels castells més destacables d’aquesta comarca: les Pellargues i Florejacs, amb la seva vila closa. Ideal per fer en bici.

LA PROPERA EN BICI

Per una vegada penso que anem relativament d’hora... fins que m’adono que no he canviat l’hora del rellotge del cotxe. Comencem a les dotze.

Sortim de les Pallargues, deixant la visita a l’interior del castell per un altre dia). Va ser  una fortalesa medieval, documentada des del segle XI reconvertida en casal o palau al segle XVI, pel senyor de les Pallargues.

Només deixar enrere el poble comencem a travessar el paisatge que ens acompanyarà tot el camí: camps de cereals i ametllers que tot just comencen a florir, amb parets de pedra seca i, de tant en tant, alguna cabana de volta. Llàstima que el dia està ennuvolat i fins i tot cau alguna goteta.

Arribem a Florejacs i fem una volta per la seva Vila Closa (població protegida per muralles, originalment sense edificacions extramurs). Conserva els seus aires medievals i ens agrada molt més del que ens imaginàvem (segurament és un dels pobles més bonics on hem estat). Ho aprofitem per dinar en una font just a l’entrar al poble i deixem la visita al seu castell també per un altre dia. LINK /

La tornada la fem pel mateix paisatge però per altres camins, amb algun problema amb la ressenya, que tot i tenir alguns anys ens sorprèn que no hi aparegui el Canal Segarra-Garrigues, que hem travessat tant anant com tornat. El camí, molt planer és ideal per fer en bici i en planifiquem de properes d’aquesta manera.

Tornem d’hora cap a casa. Hem passat el dia sense noticies, i tot tornant, posant la ràdio només podem sentir tristesa, ràbia, impotència i fins i tot fàstic.

Torre de Vallferosa

Caminada fàcil i planera tot passant per un paisatge en mosaic que combina camps, amb pinedes, rouredes i alzinars. La joia de la caminada és la imponent Torre de Vallferosa, que per si sola ja justifica el viatge.

DESCONECTANT

Necessito desconnectar, ni que sigui una miqueta, de la desconcertant situació política, amb la tristor de veure que tenim empresonat injustament alguns dels nostres, amb la vergonya de viure en un estat amb presos polítics. En trio una que tinc pendent des de fa massa temps, fàcil i per estrenar un plànol amb diferents rutes.

Començo a caminar a Santa Maria de Vallferosa (o Sasserra), del segle XVII, curiosament situada entre la rectoria, a una banda, i la casa dels masovers a l’altra.

Només començar em sorprèn gratament un silenci que cada vegada és més difícil de trobar, i que m’acompanyarà tot el dia, només trencat per algun cotxe que passa per alguna pista propera o el pas d’algun avió molt de tant en tant. Segurament hi ajuda, també, que és un dia festiu, però tot i així...

Durant tota la caminada aniré passant per un paisatge en mosaic típic, que combina camps, alzinars, rouredes i pinedes. Passaré, també, per algun gran mas.

La primera parada, desviant-nos una mica del camí i al costat d’un camp, és a la Necròpolis del Clot dels Nens Xics. S’hi poden observar cinc tombes d'adult i dues de mida mitjana que envolten cinc sepultures més petites (que han donat nom al lloc). De difícil datació podrien haver estat fetes entre els segles VIII a X (això sí, totes en una mateixa època).

Continuo el camí, amb el mateix paisatge. La idea és, encara que sigui tard, dinar a un toll que surt marcat al mapa. El riu està sec, com ja comptava, però tot i això no sé trobar res que sembli una gorga. Dino, tard igualment, però al costat del camí.

Faig un tros més i de seguida arribo al principal objectiu del dia. La Torre de Vallferosa és considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. La seva antiguitat, les seves  dimensions i les seves característiques la fan una construcció única. És realment imponent i em sap greu no poder-la visitar (hi hauré de tornar un dels diumenges en què es pot fer). Al seu costat hi ha l’església de Sant Pere de Vallferosa, del segle XVII, i les ruïnes d’un antic llogarret ara abandonat.

En poca estona més i amb un sol que comença a baixar arribo al cotxe, i cap casa, amb les forces refetes pel que ens espera.

Puig de Grialó

100Cims modest però amb bones vistes. Pel camí passarem per les restes del castell i l’ermita romànica de Sant Miquel. A més, tot just començar podem visitar el petit poble de Colldelrat.

APROFITANT

Aprofitant que ahir vam avançar feina, avui, tot tornant a casa, improvisem una última excursió (curta i fàcil).

Havent dinat ens plantem i comencem a caminar a Collderat. Primer pugem suaument per una pista entre camps i ametllers. A l’alçada de la bassa, quan el camí es comença a enfilar amb ganes, buscant un camí alternatiu més pla acabem pujant més aviat pel dret (no surt al track).

La pujada s’acaba a les ruïnes del Castell i l’Ermita de Sant Miquel de Grialó, romànics, dels segles XI o inicis dels XII. Conjunt espatllat per una torre elèctrica.

La ressenya que portem s’acaba aquí, però el turó del costat sembla una mica més alt i decidim anar-hi per si un cas. Encertadament, el 100 cims que buscàvem està en aquest turó (molt proper). Ho certifica el vèrtex geodèsic. És un altre cim modest, com els que hem fet aquests dies, però amb molt bones vistes, especialment a la Segarra (i segurament més enllà, però està força encalitjat).

Un cop fet, baixem pel mateix camí (de Sant Miquel a baix, ara pel camí correcte).

Abans de tornar a casa, però, fem una visita al petit poble de Colldelrat. Amb un únic carrer que recorda l’estructura dels pobles murallats de la Segarra (sense que hagi trobat informació al respecte), presidit per una església barroca del segle XVII, prou bonic.

Montmagastre

Caminada curta i fàcil a un 100 cims modest, però amb unes magnífiques vistes de 360º.

100!

Aprofitant que tenim la furgoneta dels meus pares, la idea era fer una ruta per diferents pobles i dedicar demà a fer un parell d’excursions. Al matí, però, tot i que ens agraden molt tenim temps de sobres per visitar Montcortès de Segarra, l’Aranyó (inclosos los Pallers) i Agramunt (on fan la Fira del Turró). Ens “sobra”, doncs, la tarda, i avancem una de les caminades que tenim previstes per demà.

Havent dinat aparquem al poble de Montmagastre i comencem a caminar.

Baixem per la carretera per on hem arribat i de seguida ens desviem per fer la primera visita. Ens costa una mica trobar-lo (ens el passem i hem de tornar a recular), però al final ho fem. És un dolmen força gran, amb la llosa superior a un costat, del Calcolític o Bronze (2200 / 650 aC).

Un cop vist reculem fins a la carretera, la seguim uns metres més i girem a la dreta per començar-nos a enfilar tot seguit, amb el nostre objectiu sempre a la vista.

Abans d’arribar al cim fem una segona parada. L’església de Sant Miquel de Montmagastre, mig enrunada, va ser construïda el segle XI tot i que va ser reconstruïda al segle XVII. Formava part del castell, del que en quedarien restes al cim (que pràcticament no es veuen). Ens agrada trobar-hi, tot i que velles, unes egagròpiles d’òliba.

Ens acabem d’enfilar i arribem al cim. Puig solitari on les seves vistes, de 360º, són magnífiques. Des d’aquí es domina gairebé tota la Plana d’Urgell, amb el Montsec i algunes muntanyes pirinenques de fons. El meu 100 100Cims! Una bona tria per acabar aquest repte... encara que ara continuarem a pels 200 (nota: a la web surt com a 99 perquè n’hi ha un que tot i que he fet oficialment, no vaig fer fotos i no l’he penjat).

Portem una ressenya per fer una ruta circular, baixem un tros però no trobem el camí per on hauríem de girar a l’esquerra (sembla que es deu haver embardissat), pel que tornem per on hem vingut.

Gairebé fent-se fosc, anem a dormir al punt de sortida de la caminada de demà.

Lo Tossal

Entre camps de secà arribarem a lo Tossal, un cim molt discret, però sostre comarcal del Pla d’Urgell.

APROFITANT

Aprofitant el viatge, avui faré un dos per u. Fa una estona he fet un 100 cims, ara faré un sostre comarcal: el del Pla d’Urgell. Per aquesta comarca hi ha una mica de controvèrsia, ja que algunes pàgines el situen de forma incorrecte al Tossal de l’Infern. Lo Tossal es troba en un municipi del Pla d’Urgell situat al mig de l’Urgell (com passa de forma similar amb Llívia, per exemple), però és en aquest municipi on es troba el punt més alt d’aquesta comarca. De fet, la major part de l’excursió que faré, serà per l’Urgell... excepte el cim.

Surto de Claravalls i de seguida passo per camps de secà, on em torna a sorprendre la quantitat de fauna que aniré veient: còlits, perdius, voltors, milans negres, conills o un mussol (que em fa il·lusió, ja que cada cop costa més de veure’n).

Després d’una estona de camí arribo al cim. No hi ha un camí clar i acabo pujant més o menys pel dret. És un cim molt modest, sense fites, ni senyera, només amb una placa que indica que ens trobem al sostre comarcal del Pla d’Urgell. Tot i això té bones vistes a la Plana d’Urgell, especialment cap al sud.

Baixo per l’altra banda i de seguida passo al costat del Canal d’Urgell, amb un contrast molt gran a banda i banda: en una, el secà (cereals, ametllers i vegetació estepària), a l’altra, la verdor de camps de fruiters i blat de moro.

Al cap de poc giro i retorno al secà per tornar a Claravalls (i cap a casa).

Pilar d'Almenara

Entre camps de secà, rics en fauna, arribarem al Pilar d’Almenara (100 Cims), des d’una torre imponent es domina tota la Plana de Lleida i les muntanyes que l’envolten (amb el Montsec ben present).

AGAFANT FORCES

Aprofitant el dia de festa (i de treva) aprofitaré per fer un parell de caminades per refer forces de cara al cap de setmana. Per aprofitar, també, que el dia és llarg i fa bon temps per anar a llocs així. De passada, també, a un paisatge ben diferent a l’habitual per desconnectar.

Surto d’Agramunt sense visitar el seu casc antic (diuen un del més bonics dels país), ho deixo per un altre dia. Marxo, doncs, des dels afores i de seguida passo entre camps de secà, amb algunes clapes amb carrasques i de vegetació estèpica. Em sorprèn, tot i l’hora del dia, veure un bon grapat de fauna: còlits, perdius, voltors, milans negres, conills o un llangardaix ocel·lat.

Sense ni una ombra i amb una calor gairebé d’estiu arribo al Castell o Pilar d’Almenara, al cim de la Serra d’Almenara. M’enfilo a la torre, medieval, dels segles XI i XII, l’únic que queda d’un antic castell, on hi ha dues escales verticals que fan respecte. Un cop a dalt, però, el premi val la pena, s’hi domina pràcticament tota la Plana de Lleida (o d’Urgell) i les muntanyes que l’envolten, amb el Montsec ben present (tot i que una mica encalitjades). Ho aprofito per dinar.

Abans de tornar pel mateix camí passo per les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Vicenç. Avui faré dues excursions per aprofitar bé el dia.

Estaràs - Santa Fe - Montfalcó - Vergós

Magnífica ruta pels camps de secà i els turons arrodonits de la Segarra, tot unint quatre pobles carregats d’història i amb racons molt bonics (Estaràs, Santa Fe, Vergós Murallat i l’impressionant vila closa de Montfalcó Murallat). Ideal per fer en bici.

RACONS AMB HISTÒRIA

Avui en toca una per canviar totalment de paisatge: els pobles de la Segarra. Excursió que ens muntem a mida unint quatre pobles sobre el mapa. Comencem a Estaràs, tot i que deixem la seva visita pel final.

Passem, d’entrada, per una pista asfaltada, entre els camps de cereal de secà típics d’aquesta zona. De seguida ens enfilem per un turó i baixem cap a l’altra banda al primer objectiu del dia: Santa Fe (de Segarra).

Poble del municipi de les Oluges, a la dreta del Sió, s'enfila al voltant de l'antic castell de Santa Fe i l'església romànica de Sant Pere. Originàriament tenia una estructura de vila closa al voltant del castell, situat a la part més alta. Encara ara es conserven alguns elements d’aquest passat, com són dos portals, un de doble (amb restes de l’antiga muralla al seu costat), i una torre de defensa. A banda d’això, el poble conserva el seu encant i ens agrada molt.

Una altra vegada entre camps, per camins ramaders (asfaltats al principi i al final) arribem al segon objectiu del dia: Montfalcó Murallat. Sobre un turó, aquest poble és un exemple excepcional de vila closa. Conserva en bon estat el mur perimetral al qual es van adossar interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, amb una alçada que supera els vuit metres i una amplada de més de dos i un perfil corbat (amb els anys només s’hi ha fet algunes obertures per adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi van adossar més endavant). S’hi entra per un doble portal, que dona pas a una plaça central, amb cisterna, un carrer principal i carrerons laberíntics, en general sense sortida. La seva visita realment val la pena. Preciós.

No portem dinar. La intenció és fer-ho al restaurant que hi ha a la Vila Closa. Per un cop que ens estirem i no anem amb els entrepans de sempre, resulta que no hi ha lloc. Com que ja és migdia passat, decidim anar fins a les Oluges, ens allargarà una mica la caminada, però almenys hi podrem fer un menú correcte (no surt al track).

Sortint del restaurant tornem cap a Montfalcó, sense acabar-hi d’arribar i sense deixar la carretera arribem al tercer objectiu del dia: Vergós Gerrejat. Semblant als anteriors tot i que no ens sembla tant bonic. Destaca el seu castell, tot i que les reformes que ha patit li han fet perdre les traces romàniques per convertir-se, cap als segles XVI i XVII, en casa senyorial (conservant a l’interior part de la distribució de les estances, com ara la cuina, l’habitació dels senyors, les cel·les... tot i que això no ho podem veure). És en una bonica plaça al costat de l’església, neoclàssica.

Més camps i turons verds fins a l’últim objectiu del dia, on hem deixat el cotxe: Estaràs. Format per un carrer principal i uns quants carrerons, sota l’església de Sant Julià (romànica, tot i que amb modificacions posteriors) i una gran casa senyorial, amb grans finestrals que deixen endevinar el seu origen gòtic. Bonic, bon comiat de la caminada.

Erms d'Aitona

Ruta interessant i maca al voltant dels Erms d’Aitona (ideal per fer en bicicleta). Tot passant per diverses cabanes de volta ens passejarem per un paisatge variat i ben contrastat, una part entre fruiters, l’altra per erms i prats secs.

DIFERENT

Tinc un lapsus entre Soses i Serós i arribo una mica més tard del que comptava. Començo a caminar a dos quarts de dotze, cosa que, de fet, ja em va bé... mentrestant les temperatures han pujat, no fa el fred del matí i s’està bé (està una mica tapat i no sortirà el sol fins ben bé mitja caminada).

Començo al canal de Seròs, per passar tot seguit pel pantà del Curt. Només començar em trobo que ha desaparegut el camí de la ressenya. Per sort és poc tros i ho puc “salvar” passant per la carretera (el camí hi hauria d’anar en paral·lel). En aquest primer tram passo entre fruiters, ara ja sense fruita (aquesta caminada ha de ser encara més bonica a la primavera, amb els arbres florits, o, si la calor ho permet, quan els arbres estan carregats de fruita).

Deixo enrere la Vall dels Masos i m’enfilo per la Valleta d’en Quimet, deixant enrere fruiters i començant a passar pels Erms d’Aitona. Aquest espai natural és un excel·lent representant del paisatge de les planes de l’Ebre mitjà, amb els elements més típics dels erms i prats secs de la Catalunya àrida. Tenen, a més, un elevat interès paisatgístic per la integració i equilibri existent entre els conreus de secà i els fragments de vegetació natural, que sovint ocupa una zona d’antics conreus de cereals i ametllers, molts abandonats. Les zones no conreades estan ocupades, doncs, per vegetació estepària amb comunitats vegetals d’especial interès botànic, amb nombroses espècies de flora endèmiques ibèriques i de la vall de l’Ebre. A més és hàbitat d'algunes espècies d’ocells esteparis, com el torlit, que té aquí una bona població. Un paisatge diferent, singular i ben maco. En gaudiré pràcticament fins al final, on em retrobaré una altra vegada amb els fruiters.

Passo pel costat de la Bassa de la Vila, des d’on hi ha bones vistes, per començar a baixar, gairebé tot seguit, cap a la vall de Carratalà. Quan hi arribi deixaré la pista d’asfalt, cosa que s’agraeiré. De lluny veig l’Arc d’Adar, excursió que tinc pendent per una altra ocasió.

Tot i que ja n’he vist mostres, és aquí on la pedra seca pren el protagonisme. Em fascinen les valls esgraonades per aprofitar-ne millor la seva superfície. Fruit de l’esforç de generacions moltes estan abandonades, així com un bon grapat de masos que aniré trobant pel camí. Una cosa que em sap greu, però que reflexa les dures condicions de vida de la zona (si més no, abans de l’arribada del regadiu).

En aquesta vall és on hi ha, també, un dels elements més interesants d’aquesta excursió: les cabanes de volta. Pel camí ja n’he vist una, modificada i enlletgida per totxanes, però ara en veure tres de ben boniques (i una de petita enrunada). La cabana de volta d’Aitona (o del Mas Llaurador, segons el llibre) és una de les més grans de la zona, fa gairebé dos-cents metres quadrats. Per sort o per desgràcia està tancada i només hi puc fer una ullada per una escletxa de la porta. Amb l’entrada arrecerada del vent, ho aprofito per dinar.

La segona, la del mas de l’Àngel de Torrebesses, apartada del camí, és de dimensions més modestes, però val molt la pena. M’agrada trobar-hi rastres recents d’un mussol, cada cop més escassos. Avui ha estat, sense buscar-ho, un dia ben profitós pel que fa a la fauna: conills, voltors, milans, perdius i aloses m’han acompanyat tot el camí.

La tercera, una mica més enllà i encara més modesta, també està bé. Les cabanes de volta són construccions que formen part de l'arquitectura popular, sobretot d'època moderna i contemporània. La majoria de pedra seca, és a dir, construïdes amb pedres sense materials d'unió (ciment o similar), s’utilitzaven com a protecció en cas de mal temps, com a magatzems d’eines i collites, per tancar el bestiar...

A partir d’aquí ja només em queda gaudir del paisatge tot passant, ja gairebé acabant, per un niu de metralladora de la Guerra Civil i el pantà de Sang.

Roca dels Moros i Peixera d'Aspa

Bona caminada entre el Segrià i les Garrigues, tot visitant les boniques pintures rupestres de la Roca dels Moros (el Cogul). Grans vistes des del tossal de les Forques, pedra seca en tot el camí i passeig per l'espai estepari més important del país.

BUSCANT LA PRIMAVERA

Error de càlcul. Arribo més tard del que comptava, a dos quarts de dues. Començo la caminada visitant la Roca dels Moros del Cogul (l’excusa per fer la caminada). Per sort és arribar, pagar i començar la visita sense pràcticament haver d’esperar. La visita és guiada i les explicacions molt bones. A la Roca dels Moros hi ha un conjunt de pintures rupestres format per 42 figures pintades, de diferents èpoques, fetes pels darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) en art llevantí, fins a  grups neolítics (durant el V i II mil·lenni aC), que van dibuixar les seves creences a través de l’art esquemàtic. A banda, també hi ha 260 elements gravats posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles. Valen molt la pena.

La visita gairebé ha durat una hora. Surto i començo a caminar, doncs, a ple migdia, gairebé a l’hora de dinar (esperaré, però, una mica).

M’enfilo, primer, fins al Tossal de les Forques, un cim modest però amb unes vistes magnífiques. A les Garrigues, el Segrià i més enllà, tot i que avui la calitja no deixa veure les serres i muntanyes més llunyanes.

D’aquí al Mas de Melons, un gran mas que dona nom a la zona estepària més important del país (i segurament, molt injustament poc valorada i visitada). Un paisatge sec però que ara gairebé plena primavera es mostra amb moltes plantes florides (com les argelagues, la foixarda, alguna abellera, ravenisses...). Per això, en part, també he vingut aquí.

Poc passat ho aprofito per dinar, tard, tot gaudint del paisatge, tant diferent al que estic acostumat. Poc després passo per una gran cabana de volta, amb la particularitat de que no té façana. Una altra de les coses perquè val la pena fer aquesta caminada és, també, la pedra seca, amb grans parets, algunes cabanes i refugis.

A l’alçada d’Aspa, mig camí, comença el retorn. El paisatge, més o menys igual, valls terrassades després de, imagino, segles de feina, algunes abandonades, d’altres amb fruiters florits, envoltat de vegetació estèpica (als marges i turons). Amb la sorpresa del dia, un trencalòs que, potser equivocadament, em sembla fora de lloc, relativament lluny dels Prepirineus.

Passo per la peixera d’Aspa, una petita presa, almenys avui, amb la particularitat que hi ha més aigua acumulada en una petita bassa al davant de la presa... que a la part del darrera (curiós, si més no).

Un tros més i, tot voltant el Cogul, arribo al cotxe i cap a casa.

La Mitjana

Caminada pel Parc de la Mitjana, un magnífic espai natural al costat de la ciutat de Lleida.

PASSEIG

Improvisant, mig a última hora i amb una mica de mandra. Però cotxe i cap a Lleida. Tinc ganes de conèixer un dels seus espais naturals... aquesta vegada sense torrar-me al sol.

Em costa una miqueta trobar el punt de sortida (tot i que no està mal indicat). Fa calor, però avui toca boscos de ribera i caminaré per l’ombra tot el camí. Ho faré pel Parc de la Mitjana, un parc semi urbà molt ben condicionat per caminar per un espai natural ben conservat.

Munto la ruta a partir del mapa de l’entrada (per fer més o menys el que portava pensat). El Centre d’Interpretació avui està tancat, que hi farem (mala sort).

Camino per una albereda ben conservada al costat del Segre, que travesso per un pont bonic. Pel camí també algun petit tamarigar i, a la bassa Gran, uns petits aiguamolls (hi passo al migdia, que no és la millor hora per veure ocells, tot i els dos aguaits que hi ha).

La idea era allargar una mica més la caminada, però fa calor i em fa mandra sortir dels boscos (avui estic mandrós). Un cop visitats tots els miradors del parc i passat per gairebé tots els seus camins, doncs, torno cap al cotxe, i cap a casa. Ja he vist el que venia a veure (els boscos de ribera).

Artesa de Lleida - Castelldans

Bonica caminada que alterna dos paisatges ben diferents, els secans de Mas de Melons amb el regadiu de la Plana de Lleida (recoberta de fruiters i blat de moro). A l'anada sempre amb bones vistes. És una mica llarga però hi ha varies alternatives per escurçar-la (sense que perdi interès).

CONTRASTOS

Tard... i encara més tard per raons que no venen al cas. Començo a caminar a la una. La zona no és la millor per fer el mes d’agost (i menys a aquesta hora), però si les previsions no fallen avui no hauria de ser un mal dia més al nord. I no ho serà, el termòmetre no pujarà per damunt dels vint-i-vuit graus i farà vent (i al principi, núvols, que cada cop seran més escassos també em faran ombra).

Surto d’Artesa de Lleida per la carretera a Aspa, enfilant-me una miqueta. Les primeres parades són de seguida, desviant-me primer una mica a l’esquerra fins a un mirador, i després a la dreta fins al cim d’un turonet. Els dos amb molt bones vistes, més o menys les que m’acompanyaran gairebé la meitat del camí: la plana lleidatana (inclosa la Seu Vella de la capital), amb el Montsec, mig encalitjat de fons. Suposo que en dies més clars també es deu veure el Pirineu, però avui està ben ennuvolat.

Continuo per la carretera, travesso l’autopista i de seguida em desvio a l’esquerra. El camí ara anirà pujant molt suaument, de fet sembla ben planer (i la pujada és veu més sobre el mapa que caminant mateix). Vorejo, també, el límit de l’altiplà, amb les mateixes vistes d'abans. Ho aprofito per dinar.

Em passejo per l’Espai Natural de Mas de Melons-Alfes (de fet, per ser exactes pel límit de Mas de Melons). És el millor exemple de paisatge estèpic del país. Un mosaic de conreus de cereal, camps d’ametllers i importants fragments de vegetació natural, dominat per la garriga i les brolles, amb una excepcional singularitat florística i faunística. És on hi ha, per exemple, el millor nucli reproductor de ganga a Catalunya, a més de diverses espècies d’ocells estèpics més. Ara, però, n’era conscient, no és la millor època (ni la millor hora) per contemplar flora i fauna (m’hauré de conformar amb una àguila marcenca, un parell de milans i algunes aloses). De fet dubto de si escurçar una mica el camí, que en principi segons la ressenya és d’uns divuit kilòmetres (i que al final resultarà ser de vint... pel meu gust un pel llarga, més que per la distància, per les hores que em passo caminant tot entretenint-me fent fotos). Al final no ho faig, però decideixo apuntar-me un altre ruta per la zona per la primavera que ve (a veure si hi penso).

Arribo a Castelldans i decideixo que ja m’hi entretindré el dia que torni. En refresco a la font (tot i que la calor és més que suportable) i començo a baixar una mica, en direcció oposada a la que venia. Travesso l’autopista i un cop a l’altra banda entro a un altre món. Passo del secà al regadiu de cop, de les ametlles a punt de collir, a les pomeres i pereres carregades de fruits encara verds, el presseguers ja recollits, les nectarines a mig fer, i el blat de moro (o panís) amb una alçada que rarament és veu per la plana (mai he sabut, encara, si per una qüestió de varietat o de condicions ambientals). Passo dels marrons i grocs de les herbes seques al verd d’allà on no hi falta aigua. M’apunto per l’any que ve, també, una caminada per aquests fruiters en plena època de floració.

El tram final el faig pel costat del Canal Auxiliar d’Urgell, amb ganes d’arribar. La caminada se m’està fent llarga, no perquè no sigui bonica, que ho és, sinó per la distància, més de la que em pensava, i el cansament acumulat.

Punta de Montmeneu

Caminada a un sostre comarcal, el del Segrià (tot i que controvertit), tot passant per un paisatge completament diferent a l'habitual (almenys per mi), com són els Tossals de Seròs i els camps de secà d'oliveres, ametllers o pistatxers.

SOSTRE COMARCAL

Torna a tocar la caminada en grup de cada mes. Avui és relativament lluny, però sortim de Vic a les nou. Les temperatures seran agradables, no ha de fer calor (i serà així), i ens hi posem quan ens hi posem haurem de dinar fora. Serem pocs, només sis. Començarem a caminar passades les onze.

Sortim de la Cabana de Caçadors, la ressenya no acaba d’anar bé, però no me n’adonaré fins passada una estona que hi ha un petit error que m’ha despistat. Reculem una mica i anem a buscar el camí correcte (que no està massa lluny i no és difícil de trobar). Es poc tros, però la caminada és curta i tampoc passa res.

L’objectiu principal de la caminada d’avui és canviar totalment de paisatge. Ho fem i ho farem, passegem i passejarem entre matollars, oliveres, ametllers i, a la part final, entre pistatxers. A més, buscat (i aconseguit, que no sempre s’encerta), la primavera és ben present i està tot florit. Només per tot això, la caminada ja val la pena.

D’entrada ens anem enfilant mica en mica, envoltant el segon objectiu del dia. Llavors el camí s’enfila de cop, encara que només una poca estona. De seguida som al cim. El Montmeneu té una alçada modesta, només quatre-cents noranta-quatre metres, però unes vistes impressionants (tot i que avui la visibilitat és més aviat regular). Als nostres peus queda la plana lleidatana i un bon tros d’Aragó. El cim té l’honor, a més, de ser considerat el sostre comarcal del Segrià (tot i que no el seu punt més alt, realment es troba en un altiplà).

Baixem i tot seguit el camí va planejant. Anem buscant una ombra per dinar, però és gairebé impossible. Afamats, acabarem arribant a la Cabana de Caçadors. Dinarem tard, però almenys aquesta vegada ho podrem fer entaulats.

Punta del Curull

Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Aquest seria el cas, per exemple, de la Punta del Curull, un cim modest amb unes vistes impressionants. Abans d'arribar-hi hi ha, també, la petita cova dels Calaixos de l'Ereldo.

PRIMERA

El dia es comença a allargar i ja m’atreveixo a anar una mica més lluny. Com que, a més, em desperto una miqueta més d’hora, també ho aprofito. Dues horetes de camí i ja sóc a Vilanova de Prades.

Avui faré dues caminades curtes. M’ho agafo amb bon ritme. A més, m’adono que a la càmera no hi ha massa bateria (errada que no solo fer), i, per si un cas, hauré d’anar racionant les fotos... m’entretindré una mica menys.

Travesso els poble de Vilanova de Prades, petit i bonic. Sorprèn el grapat de cases amb portes adovellades... que hauré de fotografiar en una altra ocasió. A l’alçada de l’església, barroca i amb una façana bonica, giro pel carrer del costat i de seguida em començo a enfilar.

Pujo per un paisatge sec, erms i atmetllers amb rocams i cingles característics. De seguida amb bones vistes. Passo per la cova de les Bigues, una balma bonica, en una zona que els caps de setmana deu estar plena d’escaladors.

Un cop a dalt el serrat de Llena les vistes s’obren cap a l’altra banda. Les deixo, però, per després. Primer baixo fins a la cova dels Calaixos de l’Ereldo. Passo, primer per una esquerda natural on, a un dels seus extrems hi ha la cova. Per entrar-hi, però, n’haig de sortir i anar a l’entrada de l’altra costat. La cova és de dimensions modestes (tot i que és la més gran de les Garrigues), uns vint metres, en conglomerats i amb alguna obertura a l’exterior. Hi haig d’entrar gatejant... per un terra enfangat. Llavors ja hi puc caminar més o menys ajupit. Sense ser espectacular, és prou bonica.

Reculo per on he vingut fins al cap de munt del Serrat. El pròxim objectiu és proper i el tinc a la vista. De fet, tardo ben poc a arribar-hi. La Punta del Curull és, tot i la seva modesta alçada, el més alt de les Garrigues. A vegades, però, al pot petit hi ha la bona confitura i avui fa un dia amb una visibilitat molt bona. Des del cim puc veure el Montsant, i una mica més enllà, el que suposo deuen ser els Ports i alguna serra del País Valencià. Davant tinc la serra de Prades, i a l’altra banda tota la plana lleidatana, al fons el Montsec, la serra del Verd, Ensija, Montserrat i el Montseny. Un mica més enllà els Pirineus, calculo més o menys del Puigmal fins a Aragó enllà. Impressionant. Costa de marxar.

Baixo per la drecera, fent la volta a la serra, entre brolles i ara amb els cingles al costat. A la part més baixa, atmetllers encara amb el seu aspecte d’hivern.

Un cop al poble, cotxe i cap a la següent caminada (es podrien ajuntar, però llavors, pel meu gust, s’allargaria massa) .

Clot de la Unilla

Als plans damunt d'Almenar hi va tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. El seu aspecte, imagino, no deuria ser massa diferent al d'ara, planes fèrtils amb ben poc arbres. Tot i això, si bé una mica monòton, és un paisatge bonic que amaga racons tant interessants com el Clot de la Unilla.

EN BICI

Aprofitant el pont, tinc ganes de fer-ne alguna que tinc pendent de fa massa temps... i així anar complint els “objectius” que m’he marcat. Com que és plana i em sembla que el paisatge serà una mica monòton, agafo la vella bici destartalada del meu germà, i cap a Almenar.

Segurament, però, començar gairebé al migdia a pedalar per la plana de Lleida no haurà estat la millor idea que he tingut mai. Començo a suar abans de començar, només tornant a muntar la bici.

Començo a pedalar per fer la primera parada, gairebé només començar: el castell dels Moros o d’Almenar. En queden dues parets, del segle XIX, tot i que possiblement al mateix indret, en època andalusina, hi hauria hagut una torre de guaita (o almenara). Situat en punt estratègic, les vistes a la plana de Lleida i els primers contraforts del Montsec són molt boniques.

Continuo pedalant. Porto una ressenya però improviso una mica, desviant-me per contemplar una mica més de prop el Pla de Sas, per tornar de seguida a la ruta prevista, per les planes d’Aubarrells i de Fonollet. Són, com el seu nom indica, planes cerealístiques, ara amb el groc dels camps acabats de segar... i sense ni una ombra.

En aquests plans, però, hi ha tenir lloc una important batalla de la Guerra de Successió. La primavera de 1710 l'exèrcit borbònic va entrar a Catalunya des de l'Aragó, creuant el Segre. El mes de juliol el general austriacista Starhemberg va rebre reforços i va decidir a atacar, creuant la Noguera i prenent posicions a Almenar (mentre James Stanhope creuava el Segre a Balaguer en direcció al pont d'Alfarràs). El vint-i-set de juliol de 1710 els borbònics  van obrir la batalla amb un atac de cavalleria que tingué èxit, però van perdre la iniciativa perseguint els enemics que fugien, llavors la infanteria britànica va atacar l'ala esquerra, que es va trencar, juntament amb la segona fila, i en aquest moment els austríacistes van atacar el flanc dret, en la que es trobava lluitant Felip V de Castella, que gairebé és capturat. La victòria va caure del bàndol català, i els exercits austriacistes, després de guanyar la batalla de Saragossa, ja no es van aturar fins arribar a Madrid. L’aspecte del camp de batalla, imagino, no deuria ser massa diferent al que tinc al davant.

Continuo pedalant, l’excursió té un altre al·licient més: lo Clot de la Unilla. És una llacuna endorreica caracteritzada per un règim d’inundació molt irregular. Aquest any sembla que ha tingut aigua, tot i que ara està ben sec. Amb una vegetació única i una fauna interessant la seva visita val la pena, tot i que només en podré gaudir una mica. Estic de sort i puc contemplar el xoriguer petit i la garsa blava, dos ocells que no havia vist mai. També un mussol de ben a prop (abans molt fàcil de veure als pals de telèfons al costat de les carreteres, actualment són més rars).

La ruta continua fins a Alguaire... però se’m trenca el seient una mica abans d’arribar-hi. Decideixo tornar a Almenar, amb la bici al costat. Hauré de racionar una mica l’aigua, fa calor i no hi ha ni un trist arbre enlloc (comptava refrescar-me i proveir-me a Alguaire). El paisatge monòton, però, té el seu encant.

Pel camí torno a travessar l’autovia que comença i acaba enlloc. Gentilesa del govern espanyol, que llavors s’estranyen de segons quines coses.

Un cop a Almenar em refresco, o més aviat em dutxo, en un sortidor i en rehidrato amb un gelat. Tot i la calor, ha valgut la pena.

Obagues del riu Corb

Caminada bonica per un paisatge agradable, especialment a la primavera, per un espai natural molt interessant. Envoltat d'ambients més secs, a les Obagues del Riu Corb s'hi troben algunes de les rouredes de fulla petita més meridionals. Durant bona part del camí, a més, gaudirem de bones vistes.

SENSE SORT

Avui anem a buscar una altra orquídia, l’orquis purpuri, a veure si tenim més sort que les últimes vegades. I si no la trobem, doncs haurem visitat un espai natural prou interessant. Entre la Segarra i la Conca de Barberà a les Obagues del riu Corb hi ha una de les rouredes de fulla petita més meridionals (amb plantes molt rares en aquest territori... com el blat de vaques, que també buscarem), envoltades d’un país sec i continental. Una altra curiositat de la zona és que el riu corb és un dels pocs rius, relativament importants, que va al reves que la majoria (a casa nostra), en aquest cas d’est a oest.

Comencem a caminar davant l’església de Sant Gil a Albió, bonica, d’origen romànic tot i que força reformada al segle XVI. Baixem fins al Balneari de Riucorb, que no visitem. Fem un tram de carretera i la deixem en un revolt. Entrem a la zona on hem de trobar el que hem vingut a buscar... sense èxit. Aquest any no estem de sort. Tot pujant, suament, per la rasa de Savallà, però, ens passegem per una bonica roureda.

Al final del camí arribem a Savallà del Comtat. Hi visitem el castell, amb origen al segle XI, les restes actuals, contundents, són dels segles XV i XVI. Tot passejant pels bonics carrers amb cases de pedra, passem, també, per l’església de Sant Pere, barroca.

Des del castell, el poble i bona part del camí posterior, un altre dels al·licients de la ruta: les bones vistes al sud del país... amb muntanyes que, per desgràcia, no sé identificar gaire (de les poques, les muntanyes de Prades). Baixem cap a Llorac entre camps de cereals i clapes de bosc, de vegades d’alzines, de vegades de roures, sovint barrejats amb pins. Al costat del riu corb visitem el petit i força bonic poble. Passem pels seus estrets carrers i la seva església, del segle XVIII (el castell el veiem de lluny, ja que el mapa està mal situat, i no l’acabem de situar... però això ho sabrem un cop a casa).

Passat el poble el camí es torna a enfilar principalment entre pinedes esclarissades (no surt al track, però fem un tros de més i hem de recular per tornar a pujar). El sol pica i fa força calor. Ja força amunt el camí planeja i al voltant de Suró es converteixen en camps. Aquí les vistes s’obren cap al nord, principalment a les planes d’Urgell i de la Segarra, també cap al Montsec i, segurament, en dies més clars, més enllà. La visibilitat avui no és gaire bona.

Passat el poble pugem al Tossal de Suró. Cobert d’arbres pràcticament no té vistes. Tot i això ho aprofitem per dinar a l’ombra.

Ja només queda anar baixant suament, per camps, rouredes, alzinars i pinedes (sovint barrejats) fins a Albió. Sense perdre l’esperança de trobar l’orquis... però com en caminades anteriors, haurem de deixar la cerca per l’any que ve.

Tossals d'Almatret

Ametllers, màquies, brolles calcícoles, miradors amb vistes impressionants (especialment a un meandre de l'Ebre), mines de carbó, trinxeres, nius de metralladora (amb túnels inclosos), pous curiosos, presons... fan d'aquesta una gran caminada.

SORT QUE VOLIA ANAR A PROP!

Ahir, enfeinat amb d’altres coses, no vaig poder anar enlloc. Amb les previsions del temps, per avui, no em queden gaires alternatives. Aquest cap de setmana, no sé perquè, tenia ganes de quedar-me prop de casa. Surto de casa sense tenir massa clar que faré, encara que al final em quedaré en dues alternatives, agafo dos llibres, el de l’Alt Penedès i el del Segrià... passat Manresa decidiré cap a quina banda vaig.

Al final serà cap a ponent... sort que en volia quedar prop de casa! En dues hores llargues em planto a Almatret, per començar a caminar passades les onze. Per sort sempre porto més roba d’abric que la que necessito. El vent bufa amb ganes i l’anorac no em sobrarà pràcticament en cap moment. La veritat és que tot i que les previsions en parlaven, no hi he pensat (sinó potser hagués anat cap a l’altra banda, on no n’hauria d’haver fet tant), però ara ja sóc aquí i és suportable.

Les primeres parades les faig només començar a caminar. La primera a la plaça major, a la Creu de Terme de 1608, gòtica i de gairebé set metres d’alçada. Les creus de terme o peirons eren/són creus monumentals, sovint de pedra, que s’ubicaven a l’entrada de poblacions o monestirs o a la vora de camins. El seu origen és incert, però es creu que delimitaven els termes de les poblacions, i es situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar a la gent hi passava.

Gairebé al seu costat hi ha l’església de Sant Miquel, barroca, del segle XVIII, una de les notables d’aquest estil a la zona. Poc més enllà, per carrers de cases amb grans i antigues portalades (almenys en aparença), l’antiga, curiosa i petita Presó del Poble (amb l’escut dels Montcada).

Sortint del poble començo a caminar per un altiplà recobert, principalment, d’atmetllers, molts florits. Alguns estan plens de ravenissa blanca, alguns altres, de ravenissa groga, el que els hi dóna, també, un aspecte molt fotogènic. És terra de vents, i al costat d’aquests arbres hi ha un bon grapat de grans molins de vent.

L’altiplà s’acaba de cop. El canvi de vegetació és radical. El camí comença a baixar pels Tossals (o Costers) d’Almatret, calcaris i recoberts de màquies continentals de garric i arçot, amb boscos de pi blanc a les obagues (poc comuns en aquestes terres).

S’obren, primer de tant en tant, les primeres vistes a un ampli meandre de l’Ebre, a la cua del pantà de Riba-roja. Vistes especialment boniques als miradors, com al que hi ha en memòria de David Duaigües (un dels bombers morts a l’incendi d’Horta de Sant Joan).

Gran part de la vegetació, a més, està florida. La majoria ja la tinc fotografiada i m’hi entretinc poc, amb el vent ben poca està “quieta” com per fer servir el macro. Em fa gràcia trobar la primera abellera de la temporada.

A mitja baixada el camí comença a planejar i ressegueixo la muntanya. Descarto anar fins a la mina del Ricard o baixar a l’Embarcador (més endavant també a les mines de Tormo), quedant-me una mica amb les ganes, però m’allargaria massa la caminada.

La següent parada és a les mines de l’Espanyola i de Duró. Són unes de les catorze mines del poble, i una de les cent noranta-sis de la conca de Mequinensa. La seva explotació va començar durant la Guerra Civil i va continuar fins als anys cinquanta. Se n’extreia lignit, però la baixa qualitat d’aquest carbó, unit a la pobresa dels jaciments, les va fer poc rendibles i mica en mica es van anar abandonant (tot i que algunes van funcionar fins l’any 2010). El camí passa per l’entrada de la mina i algun dels seus respiralls. El carbó es carregava en carros i es tirava vessant avall per canonades o rampes o “malacates”, per ser emmagatzemat en sitges abans de ser carregat als llaüts que el baixaven Ebre avall (llaüts que remuntaven el riu gràcies a les mules que els estiraven pels camins de sirga). A les mines de Duró es conserven, també, enrunades, antigues vivendes de miners.

Passades les mines el camí es torna a enfilar muntanya amunt. Aprofito per dinar, tot contemplant la bonica vista al meandre de l’Ebre, al mirador de la Serra de Pena, mig arrecerat del vent. Em costarà una mica més arribar a dalt, però poques vegades es pot fer una cosa així.

Una altra vegada a l’altiplà vaig fins al mirador dels Cingles de Pena, amb una vista impressionant al riu. Aquí el meandre es deixa veure sencer. També el Montmeneu, el Montsec i, una mica més enllà, el Pirineu aragonès. Només per això ja val la pena, però sota el mirador hi ha, a més, trinxeres i un parell de nius de metralladora, i molt poquet més enllà, un altre d’espectacular excavat directament al cingle, amb un túnel d’uns quaranta metres. Eren defenses de l’exèrcit república, bastides l’any 1938, tot preparant l’ofensiva de la Batalla de l’Ebre.

Reculo un tros. Torno a caminar entre atmetllers i molins de vent. Abans d’arribar al poble el camí es desvia per passar per una petita fondalada, amb horts abandonats separats per terrasses i murs de pedra seca. En algunes s’hi poden veure pous. Als vessants de la fondalada destaca la presència d’una brolla calcícola... amb algunes plantes que no estic acostumat a veure habitualment (i d’altres que sí).

Encara em queda una última sorpresa, el curiós Pou de la Vila. Fet de pedra, com les escales que baixen fins al nivell de l’aigua, al seu costat es conserven els onze safareigs que pertanyien a les onze famílies que poblaven Almatret. Està documentat des del segle XVI, tot i que la tradició popular l’atribueix als sarraïns, possiblement, el seu origen és anterior.

A mitja tarda torno a ser al poble. No he corregut, però vaig amb prou temps per tornar a ser a casa una hora decent... per gaudir del gloriós partit del Barça (guanyant al Madrit a casa seu). M'he perdut la nevadeta de Taradell, però m'he passat el dia al sol i ha acabat rodó, rodó.

Serra del Tallat

Caminada bonica fins al santuari del Tallat i el cim més alt de l'Urgell, el Tossal Gros de Vallbona, amb magnífiques vistes. De camí un paisatge en mosaic que alterna camps de cereals amb pinedes (i alguns molins de vent), a més del bonic i petit poble de Montblanquet.

UNA COMARCA MÉS (O MENYS)

Com que avui a la tarda haig d’anar a Cervera, ho aprofito per anar una mica més al sud. Ja que hi sóc en trio una a l’Urgell. M’he proposat, en un temps prudencial, fer almenys una caminada a cada comarca catalana. En trio una en funció de la distància i el que compto que hi estaré, i que em sembli, també, prou bonica. Dubto entre dues, però al final em decideixo per la Serra del Tallat.

En principi la caminada comença al costat de la carretera... però no hi ha lloc per aparcar. Una mica més amunt hi ha el poble i un camí que baixa, però decideixo tirar una mica més endavant... amb el que m’estalviaré, entre l’anada i la tornada, més d’un kilòmetre i mig. Cosa que al final, també m’anirà bé.  

El dia és gris, però es veuen força clarianes arreu, especialment al sud. El camí va pujant suament entre un paisatge en mosaic, en què es combinen camps de cereals, ara llaurats i tot just plantats, amb boscos mixtos de pins i roures, tot i que dominen més els pins.

Arribo al Santuari del Tallat. Mica en mica ha anat sortint el sol i els núvols estan repartits aquí i allà. Segons la pàgina web de la ruta del cister, que en principi semblava força fiable, està obert de dijous a diumenges, d’onze a cinc... però, si més no en aquesta època, només ho esta diumenges d’una del migdia a cinc de la tarda. Que hi farem! M’hauré de conformar a veure’l des de fora. Haurem de tornar un altre dia, em quedo amb les ganes. El Santuari del Tallat era un antic priorat, un recinte tancat rectangular d’estil gòtic, del segle XIII. Està sobre un turó i és un gran mirador de l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà. Tot i la calitja, i el sol de cara, distingeixo les muntanyes de Prades (i altres serres del nord de Tarragona i el Penedès, que no sé posar-lis nom). Com diria un expresident del Barça, em fa gràcia veure, sota meu, el poble que porta el meu cognom (Blancafort). Cap a l’altra banda, entre boires i núvols, s’endevinen els cingles del Montsec i, una mica més enllà, els cims nevats dels Pirineus (des d’aquí dedueixo que són més aviat els Orientals, però tampoc sé posar nom els cims).

Aquesta situació privilegiada va fer que a la Guerra Civil hi construïssin un observatori d'artilleria (a la línia de defensa L-2). En aquest cas es tracta d'una construcció inusual, presenta un bon grapat de singularitats. Entre elles que no era de la tipologia reglamentaria militar, esta fet amb carreus i elements del santuari, està en una cota dominant, estava connectada a trinxeres, feia la funció de refugi antiaeri i tenia acabats de gran qualitat.   

Tot seguit més o menys vaig resseguint el Tallat que, suposo (sense cap base), dóna nom a la serra. Sempre amb bones vistes cap al sud. Primer baixant una mica, fins al Cap del Coll, per tornar a pujar una altra vegada. Vaig amb compte, per sort l’excursió és pràcticament per pistes forestals, hi ha una batuda de senglars i vaig veient caçadors arreu. Pujant he passat prop dels gossos i gràcies a això he pogut contemplar una guilla que fugia espantada. Hi passo ràpid. Arribo al Tossal Gros de Vallbona, el sostre comarcal de l’Urgell. Amb 804 metres és un magnífic mirador (que millora, una mica, les vistes del Santuari).

Reculo un tros i deixo les vistes enrere. Ara passo per un camp de molins. Fan un soroll que no és molest... però al cap d’una estona és ben emprenyador. Calculo que vaig amb el temps una mica just i començo a caminar a bon ritme... com si anés amb en Salvi.  

Encara em queda una última parada prevista. Al petit i bonic poble de Montblanquet, on destaca església de Sant Andreu, del segle XIII i d’estil cistercenc, del romànic al gòtic.  

En unes quantes pujades i baixades més, mai gaire fortes, el dia s’ha anat ennuvolant... bé, només aquí. Les previsions deien que a la tarda hi hauria ruixats poc importants, aïllats i dispersos... i m’ha tocat a mi. Sobre meu un núvol gris, al voltant sol arreu. Ha fet fred tot el dia i, per sort, l’aiguaneu m’enxampa una poca estona abans d’arribar al cotxe (a temps, per ser a l’hora a Cervera).

Rutes de les Gesses i del Molí del Cava. Tossal del Mas de Nadal.

Si bé el paisatge no és espectacular (encara que si prou bonic), caminem per una zona d'una gran singularitat geològica i botànica. A més, es tracta d'un paisatge prou diferent al que estic acostumat.

DESCOBRINT NOUS PAISATGES

Surto de casa a quarts d’onze, després de mirar el radar meteorològic, malgrat les previsions i que plou... i farà un bon ruixar passant pel Lluçanès, i anirà més o menys plovent fins havent passat Manresa. Enfilant-me cap a Calaf, però, es veu ben marcat el final del núvol i el començament del sol, just allà on vaig. M’he arriscat una mica i avui m’ha sortit bé, que de tant en tant ja toca.

Començo a caminar tard, al Mas del Sot. Sol, bado encara més del que és normal... i avui, amb més raó. Faré dues rutes de l’E.I.N Llobregós, una de les zones guixenques característiques de la Depressió Central catalana més ben conservades del país (i una de les més orientals de la Vall de l’Ebre). Aquest entorn geològic singular té, també, una vegetació pròpia: les timonedes gipsícoles. Formacions baixes i esclarissades dominades per la presència de trincola ("Gypsophila struthium") i d'altres espècies adaptades a viure en un sòl amb elevades concentracions de calci i de sulfats, com el ruac ("Ononis tridentata") o, més localment, l’heliantem esquamós ("Helianthemum squatamtum") i el morritort guixenc ("Lepidium subulatum"). Més informació a: valldellobregos.net

El primer tram coincideixen les dues rutes. El més destacable, una cabana de pedra seca, amb les guixeres a la dreta i camps de cereals a l’esquerra. Al cap de poc, però, es separen i segueixo la ruta de les Gesses (o de les guixeres). El camí s’enfila fins a la bonica casa Puig-arner i al puig amb el mateix nom, des d’on hi ha unes molt bones vistes a la Vall del Llobregós, suposo molt més verda del que és habitual, o si més no del que m’imaginava d’aquestes terres seques.

El camí continua carenant per les Gesses, ara amb bones vistes a Sanaüja i, dedueixo, les serres solsonines i el Montsec (una mica tapades). Dino al punt més alt de la costa de les Gesses, tot contemplant les vistes i aquest paisatge gris i més aviat pelat que m’envolta. M’agrada, és un paisatge ben diferent al que veig normalment i ara que queda més a prop, espero, hi vindré més sovint.

Havent dinat segueixo el camí i baixo fins a les font de Xarrapetes i dels Camats. Si fins fa poc dominava el sol amb alguna ombra, amb un cel blau tacat de núvols, ara les clarianes entre núvols cada cop són més petites. Un ruixat, modest, m’enxampa tot resseguint la vall del Llobregós (tot i que no m’impedeix fer gairebé res).

Arribo gairebé a la cruïlla on m’he començat a enfilar, per deixar la ruta de les Gesses i començar (o continuar) la ruta del Molí del Cava. Travesso el riu per el molí, en ruïnes, just on hi ha una petita resclosa. Aquí el camí es torna a enfilar una mica. El sol torna a sortir, ara sense cap núvol que el tapi per enlloc. En aquesta zona, més obaga, hi dominen els roures de fulla estreta. També, bones vistes a la zona de les Gesses, des de l’altra banda de la vall.

L’última parada és a un dels xops (pollancres) més grans de Catalunya, per la seva amplada. D’aquí, força cansat ja queda ben poc fins al cotxe. Entre fotos a paisatge i fotos a floretes (avui un bon munt, algunes ben diferents a les que trobo habitualment), porto unes cinc hores llargues caminant.

TOSSAL DEL MAS DE NADAL

Tot i anar tard, encara anem massa d’hora. Per fer temps, esperant que surti el sol, fem una volta per Biosca i el seu castell (després de veure’l sempre tot passant amb el cotxe, teníem ganes d’anar-hi). Dinem just abans de començar.

Repetiré la ruta del Molí del Cava. Diferent de l’altra vegada, ben poca cosa: el Llobregós porta una mica més d’aigua, el ruac i la trincola estan florides i les mosques no paren de donar la tabarra durant tot el camí, sense parar i fins a fer-se avorrit i tot (entenem, volem imaginar i esperem, però, que és una cosa puntual).

La diferència principal, però, és que aquesta vegada ens desviarem de la ruta per enfilar-nos fins al tossal del Mas de Nadal. Un cop al cim les vistes són magnífiques, i això que les més llunyanes estan tapades pels núvols (fa un dia de sol i núvols, i algun ruixat més o menys proper).

Estany d'Ivars

Dessecat l'any 1951 en contra de la voluntat popular, les obres de recuperació de l'estany van començar l'any 2004, començant-se a reomplir el 2005. Des de llavors l'estany i el seu entorn ha recuperat, d'una forma espectacular, l'aspecte que havia tingut anys enrere. A més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades, actualment ja s'ha convertit en una zona important per a les aus.

PER ACABAR D'APROFITAR BÉ EL DIA

Aprofitant que haig d'anar a dinar a Preixana, a un amic invisible, decideixo, per aprofitar també el matí i el viatge, fer una caminadeta per l'Estany d'Ivars. Una passejada que tenia mig pendent.

Tot i que ho intento, no aconsegueixo marxar relativament d'hora. Això voldrà dir que hauré de córrer una mica més del que m'agradaria per acabar tota la caminada, que, afortunadament, no és massa llarga.

M'hi poso al migdia. No hi boira, però avui fa força fred i fa una mica de vent, que no ajuda gaire. Tot i l'hora que és, les vores de l'estany estan glaçades i hi ha gebre allà on encara no hi tocat el sol. Tot i això, val la pena.

El paisatge sense ser espectacular, és bonic. Aquest, però, no és el principal atractiu de l'Estany. Ho són la seva importància ecològica i la seva història.

El camí és molt pla i permet fer gairebé mitja volta a l'estany, reculant per on he vingut. Pel camí hi ha diversos aguaits i miradors. Ho aprofito. La llista d'ocells no és massa llarga, però per l'hora que és i amb les preses amb que he hagut de caminar està prou bé: collverds, cullerots, bernats pescaires, arpelles, milà reial, gavines, polles, fotges, trists, pinsans, cabussets, cabussons collnegres, becadells... i algun altre que em deixo.

Situada en una conca endorreica era una llacuna salnitrosa. Amb la construcció del canal d'Urgell, però, va perdre aquesta característica, esdevenint la llacuna d'aigua dolça més gran de Catalunya (degut als desguassos dels regs circumdants). Es va convertir, també, en el centre de la vida social, cultural i econòmica dels pobles del voltant. L'any 1951, en contra de la voluntat popular, es va dessecar i es va convertir en conreus. l'estany, però, queda ben viu a la memòria col·lectiva i, als anys 90, comencen els primers estudis i projectes per a la seva recuperació. Després d'un llarg procés es constitueix el Consorci de l'Estany, encarregat d'adquirir les finques i iniciar la recuperació i la posterior gestió de l'espai. Finalment les obres comencen al 2004. L'estany es comença a reomplir l'any 2005. Des de llavors, de vegades de forma natural, d'altres amb una mica d'ajuda (plantacions d'arbres), l'Estany i el seu entorn ha recuperat, d'una manera espectacular, un aspecte similar al que havia tingut anys enrere. En referència a la seva importància ecològica, a més de la recuperació de les comunitats aquàtiques associades a l'estany (canyissars, vegetació de ribera, etc) i al seu entorn (prats secs, garrigars, etc), molt humanitzat, s'hi ha d'afegir la importància que té per a les aus, especialment i obvia les aquàtiques, com a lloc d'hibernació, cria o descans de migradores. (Més informació a: www.estanyivars.com)

I a la tarda, dinar amb els amics de la Universitat, que sempre es posa bé. Amic invisible, dues ampolles de vi, que sempre van bé. I el Barça guanyant el mundialet de clubs, 6 de 6... per acabar d'arrodonir el dia.

-------------

REPETEIXO

Repeteixo, ara amb la Clara. Fent la volta sencera, que quan vaig venir la primera vegada encara no era possible. La fem en bici per un camí molt ben condicionat, gaudint dels diferents miradors i punts d’observació.

Tot i que no ens hi entretenim gaire, és la tercera excursió del dia i es comença a fer tard, la llista de fauna està prou bé: abellerols, caderneres, cabussons emplomallats!, fotges, ànecs coll-verds, corriols, cames-llargues, gavians, milans, cigonyes i conills.