TOT BÉ

Dia 1: La Cobertoirada, Milhau i gorges del Tarn

Sant Joan, marxem d’hora i no trobem ningú a la carretera. No són moltes hores, però anirem fent parades breus pel camí... la primera a coll de Revell, només començar. No tenim pressa. El paisatge de camí és com si no haguéssim sortit de l’Empordà, però amb més vinyes. Només cap al final canviarà i serà el que ens acompanyarà el dies següents, tornant-se més ondulat. Sovint un mosaic que combina rouredes, a vegades pinedes de pi roig, amb camps de farratge encara verds o a punt de segar. Bonic.

Amb tot arribem al petit poble de la Cobertoirada, la primera visita prevista, més o menys a l’hora que comptàvem. És un petit poble emmurallat, amb muralles del segle XV pràcticament intactes, i amb cases de pedra dels segles XV al XVII. Hi entrem per una de les seves antigues portes medievals i fem una volta per tots els seus estrets carrers i carrerons. Al seu interior destaca l’església de Saint-Chistophe, dels segles XII i XII, construïda en part pels Templers, i acabada pels germans Hospitalaris, amb uns sorprenents vitralls contemporanis figuratius (de Claude Baillon). S’hi arriba per una escala tallada a la mateixa roca i està al costat del Castell Templer, de la mateixa època, i un dels pocs castells d’aquest ordre religiós a França.

Ja que hi som sortim fora muralles fins al molí de vent del turó del Rédounel, únic dins el seu gènere a l'Aveyron, la regió on estem, per la qualitat de la seva restauració, feta amb les tècniques de construcció pròpies o més properes al segle XVII. Dalt d’un turó té, també, bones vistes al poble i als seus voltants. 

Tornant al poble fem una parada al curiós “Don de l’Eau” (la “donació de l’aigua”), un petit abeurador que permetia als habitats del poble donar aigua potable als visitants sense haver d’obrir les portes del poble (especialment en cas de guerres i pandèmies). Tornem a entrar i fem una passejada més complerta pels seus carrers.

Anem a dinem a l’aparcament, a l’ombra, que tot i ser juny, fa una mica de calor. Tornem  per segona vegada per comprar un gelat i refrescar-nos una mica. Abans de marxar, tot i les habituals reticències de la Clara, fem la volta pel camí de ronda de les muralles (així a ull, amb un recorregut d’una mica menys de la meitat de la volta sencera). Això ens permet, però, veure el poble des d’un punt de vista totalment diferent i molt guapo. 

Ja anant cap al cotxe comprem formatge de la zona, que ens anirem menjant per esmorzar. Contents, el poble ens ha agradat moltíssim... de fet, encara no ho podíem saber, però al final del viatge coincidirem que de tots els que vam anar era dels més bonics (almenys, segons el nostre parer). I això que el vam rebatejar com “la coberteria” i en vam fer broma durant tot el viatge.

Cotxe i cap a la següent parada, molt a prop: al viaducte de Milhau. Contrastant amb la primera, ara toca el que es considera una de les joies arquitectòniques i d’enginyeries modernes, obra de Michel Virlogeux i Norman Foster, i acabada de construir l’any 2004. És un enorme pont d’autopista de gairebé dos kilòmetres i mig, que s’aguanta gràcies a set estilitzats pilars de diferents altures, un d’ells rècord mundial, amb 343 metres d’alçada (23 més que la Torre Eiffel). Integrat en un paisatge natural preservat, de silueta gràcil i blanca, el seu aspecte recorda al de velers que naveguen sobre la vall (especialment en època de boires). El contemplem des dels miradors que hi ha a l’àrea de serveis en un dels seus extrems. També, tot i que molt ràpidament, visitem l'Espace Viadux Expo, amb informació del tot el que fa referència a la seva construcció. Està bé.

Bé de temps, marxem cap a les gorges del Tarn. La idea és, com que anem força bé de temps, avui anar recorrent-les mig improvisant, parant-nos on ens vingui de gust. La primera visita serà a l’ermita de Notre Dame des Champs (al poble de Mostuèjols, a l’entrada de la vall). Romànica, del segle XII, tot i que amb algunes modificacions posteriors, ens crida l’atenció per la diferència amb el romànic a que estem acostumats (tot i les semblances, encara que sembli contradictori).

Ja a la vall ens desviem fins al Point Sublime, un magnífic mirador de les gorges, on el riu fa un gir que noranta graus i queda a quatre-cents metres sota nostre. A mi m’agrada força, a la Clara una mica menys.

Un altre cop pel fons de la vall, comencem a resseguir el riu, sovint amb bones vistes. Fem una parada al Mirador de Roche Sourde o del Pas de Soucy, on es pot contemplar un caos de roques i un dels punts més estrets de la vall. De pagament, un euro, està prou bé.

Cansats, decidim anar al càmping que teníem previst a la Malène. Ens instal·lem, situem el punt de lloguer i sortida dels caiacs de demà (ben bé al costat, hi podrem anar a peu), i ens banyem a les fredes aigües del riu Tarn (bé, la Clara, jo només hi poso els peus... demà, ja ho veurem). Sopar, “preparar” el que hem de fer demà i, ara si, a descansar tot gaudint de l’agradable so del riu. 

CAIAC I POBLES

Dia 2: Gorges del Tarn, Estanh i Concas

Ens llevem, esmorzem, endrecem una mica i marxem... a peu, que sempre s’agraeix. El lloguer de caiac és a encara no dos minuts del càmping.

Farem la ruta “imprescindible”, curta, de la Malène al Circ des Baumes (uns vuit kilòmetres). Ho farem amb caiacs de mar, oberts. Ens donen el material, ens fan les explicacions, justetes però bé, i comencem a baixar. En tenim moltes ganes, és una de les coses més esperades del viatge.

Per fer la baixada hi estarem una hora i mitja. Ho farem per una vall cada vegada més estreta envoltada de boscos, principalment pinedes. Durant el recorregut anirem trobant diferents platges, de còdols, que conviden a parar-s’hi i banyar-se (segurament si fos més entrat l’estiu ho faríem). Algunes les aprofitem, també, per baixar i fer alguna foto. Passem per alguns “ràpids” molt senzills i sense cap complicació, que donen un petit toc d’aventura a la ruta, que també està bé. També fan que alguna vegada fem alguna “volta” de més. Gairebé ja al final passem pels Détroits, la part més estreta de l’engorjat i accessible únicament per riu, uns cinc-cents metres entre parets rocoses molt boniques. Arrodonim la baixada, mentre esperem que ens vingui a recollir el minibus, amb un bany a les fresques i transparents aigües del Tarn. Fa caloreta i s’hi està bé. Tot plegat ens ha encantat, decidim que la propera vegada farem un tram molt més llarg, dedicant-t’hi molta més estona.

Una altra vegada a la Malène, mentre la Clara es torna a banyar jo vaig a buscar la furgo per recollir-ho tot i marxar. Continuem la ruta en cotxe per les gorges. Deixem el poble i el mirador de Sainte-Enimie per una altra ocasió. Hi ha molta gent i ens fa una mica de mandra. Anem, també, una mica justos de temps, i només ens parem en algun improvisat mirador per fer les últimes fotos.

Dinem, ja de camí, a l’àrea de servei de l’autopista de l’Aveyron. Un parell d’amanides que hi comprem per anar per feina. Fa força calor.

La següent parada és a la bonica vila medieval d'Estanh, a la vall del Lot, que forma part del camí de Sant Jaume. Aparquem a la sortida del poble i recorrem els seus carrers, amb cases dels segles XVI, XVII i XVIII. Arribem a la bonica església de Saint-Fleuret, del segle XV, per tot seguit entrar al castell, que queda just al davant. Dels segle XI amb modificacions i restauracions posteriors, ha estat residència d’una de les famílies més influents de França, els d’Estaing. Ens agrada molt. Tot seguit anem fins al pont gòtic, Patrimoni Mundial de la UNESCO com a part del Camí de Sant Jaume. Abans d’anar al cotxe, parem al súper del poble i comprem 2 gelats, com ja va sent tradició a tot arreu on anem quan fa calor.

Tot marxant ens parem al mirador del poble, una mica més enllà. Les seves cases antigues, el castell flanquejat per una torre i el vell pont gòtic sobre el riu formen un conjunt harmoniós i molt fotogènic.

Tenim temps, encara, de fer una última visita i anem cap a Concas. Situat a la vessant d’una muntanya, els seus carrers, amb antigues cases de finals de l'Edat Mitjana, són molt fotogènics. Serà un dels pobles que ens agradarà més. El que més destaca, però, és l'abadia de Santa Fe, considerada una obra mestra del romànic occità, especialment pel timpà que té sobre la porta principal. De grans dimensions, del segle XII, és una obra anònima dedicada al Judici Final, dividida en diferents escenes. Molt maca. També destaquen els seus vitralls, obra del pintor Pierre Soulages, entre 1987 i 1994, fets amb la sobrietat cromàtica i austeritat que caracteritzen la seva obra (i que, en aquest cas, combina molt bé amb el temple).

A l’abadia també hi ha el Museu del Tresor, que conté un exposició de peces d'orfebreria medieval úniques, de l'època carolíngia. Massa tard, ja està tancat, almenys jo em quedaré amb les ganes de visitar-lo (encara que, sospito, serà molt semblant a molts dels tresors d’altres esglésies i catedrals... o potser no).

Ja entrada la tarda continuem uns kilòmetres més per anar a dormir al càmping municipal de Sent Cebrien (en francès “Saint-Cyprien-sur-Dourdou”). La primera idea era fer-ho al pàrquing d’autocaravanes, però no hi ha aigua i ho deixem córrer... per sort, al càmping hi estarem molt bé, amb lavabos i dutxes, per només onze euros.

DIA ATAPEÏT

Dia 3: Belcastel, Rocamador i la Roca de Gajeac

Ens llevem d’hora, esmorzem i marxem. Sense presses, però la intenció és, si podem, intentar fer tot el que tenim previst. Avui, en principi, ens espera un dia ben ple.

La primera parada és ben a prop, a Bélcastel. Anem tan d’hora que encara no hi ha ningú i podem aparcar a la plaça d’aparcament més propera al poble... cosa que poques vegades m’ha passat (per no dir cap). Caminem uns metres i ja hi som. Comencem el passeig per la seva part baixa, on hi ha un bonic pont i una església. A l’altra banda hi ha un càmping, ran de riu i amb vistes a cases i castell. Tot i que al càmping que hem dormit hi hem estat molt bé, si ho arribem a saber venim aquí (que, a més, també era més barat).

Pugem pels estrets i empedrats carrers medievals fins al seu bonic castell. Fundat al segle XI, com passa tot sovint va quedar enrunat. L’any 1974, però, el prominent arquitecte Fernand Pouillon el va comprar i el va restaurar completament fins a recuperar-ne la seva fesomia original. Per fer-ho va comptar amb l’ajut dels habitants del poble, fent que s’animessin a renovar la resta del municipi, donant-li el seu bell aspecte actual. S’hi entra per un pont llevadís, el seu interior està bellament decorat i dins seu hi ha l’exposició “Creatura” dedicada al bestiari medieval, que inclou diferents bèsties llegendàries animades a mida real.

No podem evitar fer broma amb el cognom, però tot i això, poble i castell ens agraden molt. Com ens passa sovint acabem més tard del que comptàvem i haurem de deixar (per sort de la Clara), per una altra ocasió, el museu de la forja dedicat a diferents oficis antics, que fa pinta de ser prou interessant.

Cotxe i una bona estona de camí. Passem pel paisatge habitual d’aquests dies, tot combinant rouredes amb prats de dall. Travessant els diferents pobles del camí, com ja hem anat veient i veurem, ens sorprenen dues coses. La primera és veure molts rètols a la carretera cap per avall. Un cop a casa en busco informació i trobo que es tracta d'una acció de protesta dels pagesos francesos, en el marc del que aquí s’ha anomenat la Revolta Pagesa. Com que la idea va ser ben rebuda per la població, molts ajuntaments han decidit deixar-los capgirats en solidaritat amb les reivindicacions de la pagesia. La segona és que molts pobles tenen rètols indicant que a les nits tenen la seva il·luminació apagada, per no crear una contaminació lumínica innecessària. Ens sembla una gran iniciativa, i pensem que tant de bo també es vagi estenent arreu.

Parem a dinar al costat de la carretera poc abans d’arribar a la següent parada. Deixem el cotxe a l’aparcament del castell i anem pel camí dels miradors, tot i la calor. Fem una bona volta fins arribar al principal i pràcticament únic carrer de Ròc Amador, amb aires medievals. Ho aprofitem per fer un gelat, de préssec i llet de barballó (espígol), molt bo. Hi ha molta gent i no ens entretenim gaire, anant de seguida als santuaris. Al mig d’un cingle de cent cinquanta metres d’alçada, entre el castell i el poble, s’hi van construir set santuaris dedicats a la Mare de Déu (Notre Dame) des de que, l’any 1166, es va trobar una misteriosa i miraculosa verge negra. Des de llavors han set lloc de peregrinació cristiana. Patrimoni de la Humanitat (l’església de Saint-Sauveur i la cripta de Saint-Amadour), i en el camí de Santiago, és un dels llocs més visitats de França amb més d’un milió i mig de visitants a l’any, després del Mont-Saint-Michel, la Tour Eiffel i Versailles. Hi fem la volta sencera i tornem al pàrquing per l’ombrívol i empinat camí del “via crucis”, on hi ha diferents coves.

Cotxe i cap a la tercera visita del dia. Ens saltem la cova de Padirac tot i saber que val molt la pena, però no tenim temps de fer-ho tot. Em sap greu per la Clara, però és ella qui entre la cova i el següent poble escull el poble (ja que jo ja he estat als dos llocs, així com a Ròc Amador). Aparquem a l’entrada del poble i ens sortirà gratis, ja que uns francesos, molt amables, ens donen el seu tiquet d’aparcament al que li falten un parell d’hores per acabar (tal i com es feia aquí a molts llocs, quan no s’havien d’entrar les matrícules als parquímetres). 

Anem directament al vaixell de gavarres Norbert que fa una ruta pel riu Dordonya, i on només ens haurem d’esperar una mica més d’un quart per embarcar. El recorregut es fa amb audioguies en català i rèpliques de les gavarres tradicionals (vaixells de vela del segle XVIII i XIX, que transportaven, bàsicament, mercaderies). Durant una hora recorrem sis quilòmetres de riu entre boscos de ribera i fagedes, amb vistes a cinc castells: el de Castelnaud, el de Marqueyssac, el de Lacoste, el de Malartrie i el de la Roque-Gageac. L’excursió és molt agradable, bonica, val la pena i ens agrada molt. A més, hem tornat a estar de sort, la nostra barca anava molt buida, el que ens ha permès anar d’una banda a l’altra, mentre que l’anterior i la posterior estaven pràcticament plenes. El capità, a més, és català.

Un cop acabada l’excursió visitem el poble. Recorrem els seus dos carrers. Està classificat com un dels més bonics del país i és el tercer més visitat de França, després del Mont Saint Michel i de Ròc Amador. Entre el riu Dordonya i els peus d’un penya-segat, ocupat des de molt antic, els seus carrers tenen aires medievals. Ens hi estem una bona estona, és bonic i no hi ha gaire gent. Ho aprofito, a més, per berenar: una coca-cola i una “tartelette” o cassoleta de poma boníssima. Ja a la part final del poble passem per la seva bonica església, del segle XIV, i el seu curiós Jardí Exòtic, amb diferents espècies de palmeres, plataners i bambús, entre d’altres.

Fem tard pel Fort Troglodita, suspès en una bauma a quaranta metres d’alçada, amb boniques vistes de la zona i que va ser usada com a fortalesa a partir del segle XII fins el segle XVIII. Haurem de deixar, també, per una altra ocasió, el castell de Castelnaud i els jardins de  Marqueyssac, que fan pinta d’estar molt bé, però que a l’hora que és ja estan tancats o a punt de fer-ho. En lloc d’això agafem el cotxe i ens plantem als afores del poble, on hem vist una mena de platja amb una guingueta, per fer un refrescant bany al riu Dordonya, que se’ns posa molt bé.

Ens queda, encara, una hora llarga de camí. De tots els dies aquest és l’únic en què teníem programat anar a dormir en un lloc concret, Sant Circ. L’àrea d’autocaravanes no ens acaba de convèncer, però com que el càmping ja està tancat, ens hi haurem de conformar i hi estarem prou bé.

CAMINADA, CALOR I MÉS POBLES

Dia 4: Sant Circ, Najac i Cordas

Ens llevem d’hora i ho endrecem tot. Avui, però, deixarem el cotxe aparcat i marxarem a peu.

Al cap de poc de caminar arribem a la primera visita del dia: Sant Circ de la Pòpia. Considerat, més que merescudament, un dels pobles més bonics de França, recorrem pràcticament tots els seus carrers. Empedrats, estrets, laberíntics i amb cases que daten del segles XII al XV, algunes porticades, i que et transporten a l’Edat Mitjana. Passem per la seva església, gòtica i amb el seu campanar fortificat, per enfilar-nos tot seguit al Rocher de la Pòpia, el punt més alt del penya-segat i on hi ha les restes d’un castell, amb magnífiques vistes al poble i a la vall de l’Òlt (o Lot, en francès). Anem tant d’hora que moltes botigues encara no estan obertes, però podem gaudir del poble gairebé en solitud. És preciós i és un dels que més ens ha agradat.

Tot seguit baixem cap al riu, per un camí ombrívol, on la papallona del boix està fent els mateixos estralls que a casa nostre. De fet, per desgràcia, no és el primer lloc on l’hem vist. Un cop a baix passegem pel típic paisatge que hem anat veient aquests dies, alternant camps i rouredes (i que ens agrada “trepitjar”, ni que sigui una miqueta). Poc després ens acostem al riu, on domina el bosc de ribera.

El que ens ha portat ha fer la caminada que estem fent, però, és el seu tram final: el camí de Sirga de Bosiès (o, en francès, “le Chemin de Halage de Bouziès”). De l’Edat Mitjana fins al segle XX, abans de l’arribada del ferrocarril, el riu Òlt va ser una important via de comunicació i les gavarres baixaven ferro, carbó, cereals, tabac o vi de l’Avairon a Bordeus, i tornaven carregades de sal, productes manufacturats i bacallà sec. Per remuntar el riu les barques eren arrossegades per homes o animals de tir. A l’alçada de la resclosa de Ganil el penya-segat cau directe al riu, el que va obligar a buidar la roca calcària per fer-hi un camí (que ve a ser una cosa similar a Mont-rebei, però arran de riu). Aquesta estructura té una llargada de gairebé un kilòmetre i, força al principi, hi ha un bonic baix relleu de Daniel Monnier, de 1989, on es pot contemplar la seva representació del riu i el seu entorn, amb la seva fauna, flora, roques, fòssils i remolins. Un lloc curiós i molt bonic.

Un cop arribem al final del camí, tornem per on hem vingut. Ara, però, sense enfilar-nos a Sant Circ i continuant ran de riu fins al cotxe. L’excursió ens ha anat bé per canviar una mica el que estem fent aquests dies i ha valgut molt la pena.

Movem el cotxe uns metres més avall, per acostar-lo al riu i a la “platja” que hi davant el càmping. Ho aprofitarem per banyar-nos i dinar. Al matí, que estava ennuvolat, s’estava bé, però ara fa força xafogor. Amb aquest, en total ens haurem banyat en tres rius diferents: l’Òlt, el Dordonya i el Tarn.

Cotxe i cap a Najac, on aparcarem gratis a l’entrada del poble, cosa estranya, i una de les avantatges de venir en aquesta època. Fa sol i molta calor, però tot i això recorrerem aquest poble allargassat, de pràcticament un sol carrer de poc més d’un kilòmetre de llarg. La part més bonica és del mig fins al castell, amb aires medievals, on destaquen la seva font del segle XIV i algunes cases antigues, com la casa del Governador (segles XIII -XV) o la casa del Senescal (segles XV-XVI). És bonic i hi ha poca gent. De fet tenim la sensació que encara estan a mig gas, ja que encara hi ha moltes botigues tancades.

A final de tot del poble, almenys des d’on venim nosaltres, hi ha el seu imponent castell. Construït a mitjans del segle XIII i modificat posteriorment, formava part de la xarxa de castells reials ubicats a la vall de l'Aveyron, després del catarisme, i s’ha conservat en força bon estat tot i haver estat abandonat durant molts anys. Tot i les habituals reticències de la Clara hi entrem i el visitem... llavors, com a mi, li agradarà molt. Com a curiositats: les espitlleres que protegien la torre circular fan set metres d’alçada i són les més altes de França, i hi ha un veritable passadís secret, que enllaça l’antiga torre amb la nova. Des de dalt la terrassa les vistes al poble i als seus voltants són espectaculars. A més, a banda de caques de ratapinyades hi podem contemplar uns polls de roquerols que hi fan les seves primeres pràctiques de vol, del niu als murs més propers.

Per la calor, i una mica pel cansament, escurcem la visita. Tot i que segurament val molt la pena, ens saltem la visita a l’església de Sant Joan. Gòtica, els càtars de Najac, un cop vençuts, van ser obligats a construir-la (castell i poble van ser una plaça càtara).

Tornant al cotxe hem de fer una parada per proveir-nos d’aigua i un refresc... i ja que hi som, una cassoleta de poma, gairebé igual de bona que la de la Roca de Gajeac. Fa una xafogor intensa. S’ha de tenir en compte que el poble fa força baixada i la visita comença per dalt, per tant, el retorn és tot pujada.

Abans de fer la següent visita, inspeccionem l’àrea de caravanes i, com que no ens acaba de convèncer, ens decidim per anar al càmping més proper, on, a més, ens podrem dutxar i la Clara banyar-se a la piscina (jo no per no tenir el banyador adequat, que en moltes piscines de França es veu que ha de ser tipus eslip).

Un cop descansats i refrescats, a les vuit, ben entrada la tarda per evitar la calor, cotxe i cap a Cordes, que ens queda a pocs kilòmetres. Les botigues estaran tancades (a nosaltres això no ens importa gens), però en canvi tindrem el poble gairebé i literalment per a nosaltres dos i, a més, la llum de la posta de sol ens tenyirà el seus carrers d’uns tons ben bonics. Ens enfilem pels seus carrers empedrats, travessant les portes de les seves fortificacions fins arribar a la seva part més alta, i més bonica. Són dos carrers amb construccions medievals. Destaca el seu mercat cobert, construït al segle XIV, per acollir el comerç del tèxtil i del cuir, gràcies al qual el poble va experimentar un creixement excepcional, que va permetre a nobles i comerciants construir els sumptuosos palaus gòtics que es encara s’hi poden contemplar actualment. Sota el mercat cobert es troba el “pou” de Cordes, de cent metres de profunditat, que es pot il·luminar amb l’ajuda d’una moneda. Molt guapo, ens agrada molt (encara que la Clara ja ho sabia, avui la que ha repetit és ella).

Sopem al càmping.

LA CIUTAT ROJA

Dia 5: L'Albi (i tornada)

Al matí ens ho agafem més tranquil·lament. Avui és l’últim dia i només ens queda una visita per fer. Esmorzem, endrecem i marxem al voltant de les deu. Està ennuvolat i només hem de fer mitja hora de cotxe.

Aparquem al centre. Quatre hores per dos euros, que està molt bé. Tot seguit comencem a recórrer els carrers de l’Albi. Potser pel dia, potser perquè al voltar a l’atzar no triem els millors, no ens acabar de convèncer, tot i veure la catedral d’esquitllada. La primera parada és a la col·legiata romànica de Saint-Salvi, que va ser completada al segle XIII amb formes gòtiques, amb un claustre que s’ha transformat en un jardí. Està bé (sense ser res de l’altre dijous). Després anem cap al Pont-Vieux, del segle XIII, però no estem de sort, ja que l’estan restaurant i està totalment cobert.

Anem, després, cap al palau de la Berbie o el palau episcopal (“berbie” significa bisbe en occità). Hi accedim pels seus bonics jardins a la francesa, a l’antic pati d’armes. De fet, més que un palau en realitat es tracta d’un gran fortalesa, amb murs defensius i torres, fets amb totxo. Construït entre els segles XIII i XV d’aquesta manera per demostrar la força de l’església en una zona “d’heretges càtars". Des del jardins hi ha, també, bones vistes al riu Tarn i a l’altra banda de la ciutat.

Dins les grans sales i salons, amb luxosos sostres i terres, ja que fins a la Revolució Francesa els bisbes van ser els grans senyors de la ciutat, hi ha un dels seus principals atractius: el museu de Toulouse-Lautrec, amb la col·lecció més important d’obres d’aquest autor. El museu guarda més de dues-centes pintures i trenta-un cartells que l'artista va pintar entre el 1891 i el 1900, a més de centenars de dibuixos i litografies de totes les seves etapes. Es troben aquí perquè aquest genial pintor postimpressionista va néixer a la ciutat i quan la seva mare li va voler dedicar un museu a París, la capital ho va rebutjar. Els seus primers quadres retraten paisatges de camps i cavalls, que adorava. Posteriorment es va traslladar a París, on va representar com ningú la seva vida nocturna, obra pel que és més conegut. A mi m’agrada, a la Clara no tant.

Un cop vist, anem al principal monument de l’Albi: l’impressionant catedral de Santa Cecília. És la catedral de maó més gran del món (tot i que la de Santa Maria de Gdańsk la supera, però només és una església). Es va construir a la mateixa època que el palau, i com aquest, es va fer per demostrar el poder de l’església catòlica en una zona on havia triomfat l’heretgia càtara. Recordar, només, que en contra els càtars es va fer el que es va anomenar la Croada Albigesa (nom que, precisament, prové de la ciutat on som). Per combatre l’heretgia càtara, que predicava la pobresa del clergat, es va optar no només per la força, sinó també per l'ostentació. D’aquí, doncs, la seva mida imponent i el fet que estigui fortament fortificada. És per aquest motiu, també, que la catedral té un altre rècord: és la catedral pintada més gran d'Europa, amb uns divuit mil cinc-cents metres quadrats de frescos. Pintures que, a més, s’han mantingut pràcticament intactes des de llavors, gràcies a que les espitlleres (que són una forma de fortificació) i el totxo porós deixen que l'aire circuli dins la nau i les pintures respirin i es mantinguin millor. És molt bonica, tant per dins com per fora.

Sortint, tornem a fer una volta pels carrers, sense rumb. Ara, potser perquè ha sortit el sol i el cel és més blau, potser per que encertem més amb els carrers, potser per les dues coses, la ciutat ens agrada molt més. Moltes de les seves cases, com el palau i la catedral, estan fetes en totxo, cosa que ha fet que s’anomeni a l’Albi la “Ville Rouge” o ciutat roja. Això és degut a que en aquesta zona no hi havia pedreres, però era molt fàcil la fabricació de maons amb terra extreta directament del riu Tarn. Aquesta singularitat de ben segur ha ajudat que l’Albi hagi estat declarada, merescudament, Patrimoni de la Humanitat. Especialment bonica és la zona del Castelvieil (castell vell), al voltant de la catedral i bressol de la ciutat (i que deixem pel final).

Tot fent la volta aprofitem per comprar alguns “souvenirs”, especialment pels meus pares, que aquest dies que marxem ens cuiden la Xata, la nostra estimada gata. També per comprar el dinar, que ens menjarem en un banc d’un passeig, la Clara un “bowl” i jo un parell de quiches molt bones (una mena de pastís salat típic de França). Me’n menjo una de poma i formatge i una altra de “lorraine”, que és una de les versions més típiques i més antigues, i que té com a ingredients principals la cansalada tallada a trossets i la ceba trinxada. Com sempre, després de dinar, comprem el tradicional gelat de postres i ja comencem la tornada cap al cotxe.

Entre una cosa i l’altra portem quatre hores amunt i avall. Sense calcular-ho, només ens passem uns minuts, el temps del tiquet d’aparcament. Ho fem expressament i no ens surt.

Com que anem d’hora tornem per Foix i Ax, sense aturar-nos, només gaudint del paisatge, que esperem visitar algun dia en un futur, com a part de la ruta dels castells càtars, que tenim pendent “d’acabar del tot”. Arribarem a casa a les vuit.