AMB ELS CINC SENTITS

Dia 1: Taradell - Bucarest - Bran

Tenir una cap despòtica, necessitada de tractament psiquiàtric urgent, no permeten una planificació amb massa temps vista. Una merda de sou, tampoc hi ajuda gaire. Posposo la decisió tan com puc, al cap hi tinc Bèlgica i/o Holanda, també Escòcia o Irlanda, però si hi vaig de càmping, em fa una mica de por el fred, i si hi vaig d’hotels, el pressupost no arriba. Em ve de gust canviar de paisatge i repassant el mapa mentalment, el meu cervell, no sé per quina raó, s’atura a Romania.

Buscant una mica d’informació sembla que compleix els “requisits” que m’he marcat, és un destí interessant, prou diferent i, a més, assequible. Decidit, doncs. Planifico el viatge com faig gairebé sempre. Em baso en viatges organitzats, modificant allò que no m’agrada i adaptant-los al meu gust. No seré massa original, i menys en només disset dies de viatge (quinze de reals). Aniré més o menys allà on va tothom, que solen ser els llocs bonics... i accessibles. A més, però, hi afegiré tres caminades per tres Parcs Nacionals.

El dubte més gran que tinc és si anar-hi en cotxe i de càmping, perdent dos dies d’anada i dos de tornada, o en avió i cotxe llogat. Buscant i comparant veig que em surt igual de preu, almenys anant sol, i fins i tot més barat, vol i cotxe. Afortunadament... de càmping més d’una nit m’hagués pelat de fred (tot i que això ho sé ara que he tornat).

  Un cop ho tinc tot lligat, faig el mateix que vaig fer a Turquia fa dos anys: reservo tots els allotjaments per internet (abooking). No per por de no trobar-ne (que, a més, durant el viatge, comprovaré que n’hi ha a tot arreu i de sobres), sinó perquè és més pràctic i còmode, ja que així m’estalvio haver d’estar pendent d’haver de buscar allotjament cada vegada que arribi a un lloc (que, a vegades, pot arribar a ser una pèrdua de temps considerable. Un perquè és car, l’altre perquè no t’agrada, al següent no hi ha lloc...).

Anar a última hora i sense una destinació clara des d’un principi, fa, també, que torni a marxar sol. Em torna a fer una mica de mandra, no pel fet d’anar sol, que una mica tant em fa, sinó per algunes de les avantatges de viatjar acompanyat, com compartir algunes despeses (abaratint el viatge). També per d’altres de tipus pràctic com, per exemple, la de no haver d’estar pendent de les maletes contínuament a l’aeroport.

---------------------------------

Primer dia de “cole”. Hi ha cues a tot arreu i el transit és dens. Afortunadament ho he tingut en compte, he sortit de casa mitja hora abans i arribo a l’aeroport amb temps. Hi sóc dues hores abans, tot i que ara, sovint, ja no fa falta, amb això continuo sent un clàssic. Avui calia menys que mai, però això no ho podia saber. El vol va tard, cada cop que miro la pantalla, deu minuts més. Faig el feixuc, però ràpid, procés d’abans de pujar a l’avió: facturar maletes, control de bosses de mà, control de passaport...

Com sempre, el primer que faig és situar la porta de sortida. Llavors comença la llarga espera, entretenint-me com puc: passejant, llegint o, simplement, avorrint-me. Avui això inclou un canvi de porta, sense presses. Pels finestrals veig com arriba l’avió, al final només ens enlairarem una hora tard. Volo amb Tarom, les línies aèries romaneses, una companyia convencional. El bitllet era una mica més car (uns deu euros), però val la pena i m’anirà bé. Arribaré a Bucarest a mitja tarda (la companyia de baix cost ho feia passada la mitjanit), i pel camí em donaran dinar (menjar d’avió, però prou bo).

Al fer el check-in a casa, m’he triat finestreta. Vull gaudir del paisatge, si es pot. I ho faré, no serà el millor dia, però estarà prou bé. D’entrada la costa catalana, de Barcelona fins a Begur. Tot seguit una estoneta de mar, per passar a resseguir la costa francesa i travessar la fèrtil i ben parcel·lada plana italiana, entre núvols i clarianes. Després sol tot travessant la mar Adriàtica, fins a l’accidentada costa croata. Em fa especial il·lusió reconèixer els pobles i paisatges que vaig visitar fa uns anys, com el canal de Lin, el poble de Rovinj o la ciutat de Pula. Tot seguit, un altre cop cap a l’interior, terra ferma mig amagada per núvols baixos, tot i que, de tant en tant, alguna clariana deixa entreveure les planes, boscos i valls d’un verd fosc, de Croàcia i Sèrbia. Ja arribant els núvols van desapareixent, mentre sobrevolem el sud de Romania, una plana verda i marró, també ben parcel·lada, amb pobles allargats que es disposen al costat de la carretera.

El pas pel control del passaport (document d’identitat, en aquest cas) i la recollida d’equipatges és molt ràpid. Trenc una mica de diners, al primer caixer que veig, i recullo el cotxe de lloguer, que ja tinc reservat i pagat. El tràmit també és ràpid. Em toca un Polo força nou. Perfecte. M’anirà molt bé.

Surto a la carretera i de seguida m’adono que hauré de conduir amb els cinc sentits... i serà així gairebé cada dia fins al final del viatge. No és un transit caòtic, però sovint és dens i no saps mai que et sortirà i d’on: quan no és algun vianant travessant l’autovia (gairebé sempre sense mitjana), és un cotxe trencant en qualsevol direcció o canviant de sentint (amb independència de que siguin quatre carrils i hi hagi línia continua), o un gos, o un ciclista, o un carro, o un cotxe aturat allà on li ha semblat... i si no, un sot. Això quan no hi ha un avançament d’aquells que a casa nostra fa molts anys que no es veuen. Amb els dies descobriré que la llista de coses a vigilar i/o esquivar creixerà àmpliament, i hi podré afegir vaques, gallines, xais, galls d’indi, tanques...

Deixo la carretera principal i em desvio cap a Bran. La conducció és una miqueta més relaxada, el què em permet veure un gran gamarús dels Urals en una tanca de la carretera. Una bona benvinguda.

Almenys el primer dia volia evitar conduir de nit. No em fa res, però cada cop m’agrada menys, i menys per carreteres que no conec. Ho aconsegueixo pels pèls. En costa una mica trobar la pensió Ioana i ho faig just quan es comença a fer fosc. M’hi instal·lo, m’hi passaré quatre nits.

L’habitació està molt bé i fins i tot tinc un petit balcó que dóna a un jardí (encara que sota una línia d’alta tensió). Canvio quatre coses de lloc, entre la maleta i la bossa de mà, i faig el que serà gairebé una rutina durant tot el viatge. Trucada perduda de rigor a casa (tot va bé), preparar o revisar l’excursió de l’endemà, whatsapp xerrant o enviant alguna foto a amics i familiars (a tot arreu tindré Wi-fi gratis), escriure el guió que servirà per escriure aquest diari, i llegir una mica. Decideixo no sortir a sopar, pel camí m’he comprat una bossa de patates i una cola i no tinc gana. Error, abans d’anar a dormir em moro de gana, però és tard, el poble és petit, estic cansat i em fa mandra. Aguantaré com pugui.

GRAN COMENÇAMENT

Dia 2: Bran i Brasov

Em llevo d’hora, ahir me’n vaig anar a dormir d’hora. Em dutxo sense preses, la primera visita la tinc ben a prop, encara no a dos kilòmetres. Hi seré a primera hora, fins i tot m’hauré d’esperar que obrin. Ho aprofito per esmorzar, compro una pasta i una cola en una de les paradetes que hi ha al voltant de l’entrada. Fins i tot tinc temps de fer una volteta, que aprofito per comprar les postals de rigor, segell inclòs, així ja tinc la feina mig feta.

L’idea era, en principi, evitar els grups. Fallida, n’hi ha tres: un de russos, un d’alemanys i un d’argentins. Tot i això em molestaran poc i podré anar fent al meu aire, sense haver-me d’esperar gaire. M’hi passo una hora llarga, visitant-lo amb calma. El castell de Bran és molt bonic i val molt la pena. Castell de frontera entre Transilvània i Valàquia, la seva estructura actual data del segle XIV, tot i que el seu origen era anterior (un castell destruït pels mongols). Un segle després va servir de defensa contra l’imperi otomà, i va tenir una posició estratègica fins al segle XVIII. Al segle passat va residència reial mentre va durar el Regne de Romania. De fet, actualment és un museu on s’exposen els mobles que va portar-hi l’última reina del país: Maria de Romania.

També és conegut com el castell de Dràcula, tot i que sembla que això no és gens clar. Per una banda es diu que el del llibre s’inspira en aquest castell, tot i que no hi ha massa evidències que Bran Stocker en conegués l’existència, ja que mai va visitar romania (i en tot cas el podria haver conegut a través d’un llibre). Per l’altre, Vlad “Tepes”, el personatge històric en què s’inspira el de la novel·la, sembla que no hi hauria estat mai, o, com a molt, uns dies, i potser empresonat. Sigui com sigui, el castell és prou bonic i val la pena visitar-lo, sent, o no, el castell d’en Dràcula. Té, fins i tot, el seu passadís secret.

Cotxe, sense treure els ulls de la carretera, fins a la següent visita: la ciutat de Brasov. Aparco, gratis, a uns vint minuts del centre, després de fer alguna volta per trobar aparcament. No entenc com va, a tot arreu hi ha senyals de prohibit aparcar... i hi ha cotxes aparcats igualment. Tot i això, no m’atreveixo, si més no de moment, i deixo el cotxe en un lloc en què no hi ha cap senyal de prohibició, per si un cas.

La primera parada és ben poc romàntica, fruit de la urgència... en un lavabo públic. De pagament, com a França o a Turquia (i en d’altres llocs que aniré visitant aquí). Em costa entendre com un país del nostre, on el turisme és tant important, no en prenem nota (almenys a mi, em sembla molt bé). La segona, tampoc, trec diners al caixer que hi ha just al davant. Ara ja tinc les necessitats més bàsiques cobertes.

Ja sense cap mena de presa començo a gaudir de la ciutat. Primer, la preciosa piata Sfatului, centre de la ciutat medieval, amb l’ajuntament a una banda, del segle XV. Continuo per la biserica Neagră (l’església Negra), just al costat. És l’edifici més emblemàtic de la ciutat i l’església gòtica més gran entre Viena i Istanbul. Luterana, construïda entre els segles XIV i XV, el seu nom és degut al incendi que va patir el 1689.

Tot seguit baixo pel carrer Republicii, antigament conegut com el carrer dels calderers. De vianants, ple de terrasses i, com la plaça, envoltat de cases bellament acolorides de diferents èpoques. És una altra de les visites imprescindibles de la ciutat. Quan n’he fet un bon tros, reculo i em passejo per algun dels carrers laterals, que també valen la pena.

Continuo fins a les torres Negra i Blanca, construïdes fora muralles al segle XV, amb funció defensiva i de vigilància, sobre un petit turó. Tenen molt bones vistes de la ciutat. Un cop visitades, ressegueixo les muralles tot passant per diferents torres, fins a les boniques portes Poarta Ecaterinei (del 1559, l’única medieval que queda) i Poarta Schei (del 1827).

Aquí torno a anar cap al centre, tot passant per carrers menys turístics i menys transitats, però també prou bonics. Entre ells la Strada Sforii, la més estreta de Romania i una de les més estretes d’Europa, fa vuitanta metres de llarg i de un metre i onze a un metre amb trenta-cinc centímetres d’amplada.

Tot seguit vaig cap el telecabina que puja fins al cim de la muntanya Tâmpa, un turo d’alçada discreta just al costat de la ciutat. Un cop a dalt s’ha de fer una caminadeta d’uns deu minuts fins al mirador, amb magnifiques vistes a la ciutat i al seu voltant, una plana amb muntanyes llunyanes. A dalt, mentre espero per baixar, ho aprofito per dinar i refer forces, un parell de Coca-Coles (quina set tenia!) i dues mici, una mena de salsitxes (que em recorden, molt, les ćevapčići que vaig tastar a Croàcia). Tot i que el descens no és massa llarg, ho torno a fer amb el telecabina (en lloc de a peu), una mica per mandra i una mica per aprofitar més el temps.

Un altre cop a baix torno a resseguir les muralles, passant per més torres i bastions, fins al carrer Republicii, ara a la seva part més alta, per on em torno a passejar. M’acomiado d’aquesta bonica ciutat tot tornant a passar per la seva magnifica plaça.

De camí cap al cotxe passo pel Parc Central. En sorprèn veure taules a l’aire lliure amb gent, més aviat gran, jugant a escacs (una cosa que tornaré a veure en un parell de pobles més, més endavant, passant amb el cotxe). Fa sol i la temperatura a aquesta hora encara és agradable, tot i estar a començament de tardor. L’amplitud tèrmica típica d’aquesta estació és i serà constant en els dies que passaré aquí. Gràcies al termòmetre del cotxe sabré que les temperatures al matí, cap a les nou, estaran al voltant de sis a vuit graus, força fresca!, per arribar als disset a vint al migdia i tarda (o una mica menys si el dia està ennuvolat).

Com que encara és relativament d’hora, tot tornant a l’hotel m’aturo a un gran centre comercial. Ho aprofito per comprar el que necessito per fer els entrepans dels propers dies: pa, tomàquets i embotits, a més, també, d’un ganivet i fruita. Em sorprèn i m’agrada veure entre els embotits: llonganissa de Vic!!! Tot i que no en compraré. Tot i que és el que més m’agrada, vull tastar els d’aquí... tot i que no seré capaç de recordar el nom pràcticament de cap.

Un cop a Bran, em torno a parar, aparcant a la romanesa, just per comprar un bolígraf (una de les coses que m’he oblidat a casa), una samarreta per en Biel (el nebot), que ja he vist al matí, i els mapes per les excursions de demà i demà passat . 

DECISIÓ COMPLICADA

Dia 3: P.N. Bucegi

Ahir, revisant horaris, vaig veure que el castell de Peles no obre fins a les onze. Per no haver d’esperar tant i llavors fer la caminada patint per l’hora (i menys aquí, que no m’ho conec), decideixo començar pel P.N. Bucegi... i si em queda temps, ja aniré al castell.

Em costa una mica trobar  el telecabina, no hi ha cap indicació i sort en tinc del mapa del parc que vaig comprar ahir. Aparco just al costat, tot i que hauré de pagar deu lei (uns dos euros i mig), amb la sensació que una mica més enllà ho hauria pogut fer gratis... cosa que em passarà tot sovint en aquest viatge.

Construït els anys setanta, dues cabines, que no semblen haver canviat gaire des de llavors, fan el trajecte entre Busteni i Babele. Quatre quilometres i tres-cents metres que es fan en poc menys d’un quart, salvant un desnivell de mil dos-cents metres. Primer enfilant-se ràpidament entre boscos i cingles, després molt més suament per un altiplà ondulat recobert de prats verds.

Un cop a dalt començo a caminar i m’abrigo una mica, estic a dos mil dos-cents metres d’alçada i fa un vent fred. Em passejo pel Parc Nacional Bucegi, que forma part dels Carpats. Les vistes al mateix Parc i les muntanyes del voltant són impressionants. Faré la ruta que vaig planificar ahir, gràcies al mapa. Primer, però, m’enfilo una mica per visitar Babele (“la Vella”), unes curioses roques en forma de bolet, resultat de l’erosió de capes de roca de diferents duresa (les més toves a sota). També Sfinxul, l’Esfinx, una altra roca modelada per l’erosió de forma capriciosa, que, amb vuit metres d’alçada per dotze d’amplada, ha pres una forma molt semblant a la famosa esfinx de Giza, mirada des d’un angle concret.

Reculo una miqueta, per anar a buscar les creus vermelles, les marques que seguiré fins a Crucera (creu) Erilor, una de les caminades més populars a la zona. El camí s’enfila suament per l’altiplà pelat, fins arribar al marge dels cingles de Caraiman. Aquí el camí baixa una mica fins a la creu, on les vistes, tornen a ser una altra vegada impressionants, s’obren ara cap els cingles d’Albişoarele, la vall del riu Prahova i les muntanyes que l’envolten. M’hi entretinc una bona estona, gaudint-ne amb calma. Tot i que una mica de fresca, de moment fa un bon sol.

 Aquí comença el camí de baixada. En principi hauria d’estar marcat amb punts blaus, però hi són molt escassos, per no dir pràcticament inexistents. Tot i això, veient el mapa, no tinc cap dubte. Deixo enrere la majoria de gent, a partir d’ara caminaré pràcticament sol, encara que de tant en tant em creuré amb petits grups d’excursionistes. A més de les vistes, gaudeixo, també de la flora. Tot i ser plena tardor, tot caminant podré contemplar una bonica genciana, a més d’un parell o tres d’espècies més, en alguns llocs prou abundants, donen un toc de color als prats. També de la fauna, tot i que espantats per l’actitud incívica d’un grupet de gent, puc contemplar un ramat de set isards de prou a prop. En algun punt el pendent de la muntanya és molt inclinat i ho passo una mica malament, per la meva por a les alçades. Afortunadament, però, els camins són amples hi estan ben fresats.

A l’alçada del refugi Caraiman, el camí es torna en enfilar i apareixen els punts blaus en abundància. Aquí el camí es creua amb el del telecabina amb què he pujat. No m’haig d’esperar gaire per veure com pugen i baixen les seves cistelles i fer-hi alguna foto.

Al cap de ben poc deixo els punts blaus i enllaço amb les ratlles grogues, en lleugera baixada. Torno a ser a l’altiplà, a la zona de Jepii Mari, i tinc el final del telecabina ben a prop (dues o tres hores caminant, i com aquell qui diu, no m’he mogut de lloc!). Com que les vistes al mateix altiplà són prou boniques, fa sol, tot i que fa una estona han aparegut alguns núvols, ho aprofito per menjar-me els entrepans de dinar (que vaig preparar ahir).

A tocar del complex esportiu Piatra Arsă, deixo les ratlles grogues i passo a seguir els triangles blaus. Després d’un petit tram per l’altiplà el camí baixa en picat, tot fent esses i més esses entre avetoses i alguna fageda. Les marques comencen just on hi un cartell de “Atenció! Zona freqüentada per óssos”. Però, tot i que aniré vigilant totes les clarianes, no estaré de sort, no en veure cap. Ni de lluny, ni, encara menys de a prop. El principal perill (entre altres), és trobar-los per sorpresa cara a cara, en algun lloc que se sentin acorralats. Les probabilitats que això passi són entre escasses i remotes, però hi són. Baixo, ja sense menjar a la motxilla, xiulant a estones... per si un cas.

 La baixada és prou bonica, tot i això al final se’m fa una mica llarga. Són poc més de mil metres de desnivell i els genolls ho noten. Quan falta relativament prop per arribar sento el so de la cascada Urlatoarea, deixo les marques i agafo un camí que sembla una drecera. Anar-hi tampoc m’allargarà gaire la caminada. Bonica, però no espectacular, a casa nostra en tenim moltes d’igual o millors (està bé i ve de passada, però per sort no he fet cap cosa “estranya” per anar-la a veure).

A partir de la cascada el camí torna a planejar, cosa que agraeixen, i de quina manera, els meus genolls. Ara segueixo els punts vermells, que al cap de ben poc es troben amb els triangles que seguiré ja fins al cotxe.

 No sóc a temps d’anar fins al castell de Peles. M’hauria agradat, però no me’n penedeixo, ja que la caminada ha valgut la pena i m’ha agradat molt. Tot i això, com que encara és relativament d’hora, abans d’anar a l’hotel, decideixo acostar-me al poble de Magura per buscar una agència que fa observació d’óssos bruns. Faig una volta molt bonica per camins de carro al voltant del poble, però no la trobo... i ho deixo estar. Demà igual tindria el temps molt just per fer-ho i prefereixo gaudir de la caminada que tinc prevista, com he fet avui. Ajuda, també, el fet d’haver-ne vist en un viatge anterior i que no sigui una experiència pendent.

Tornant a l’hotel m’aturo en un ”fast food” per menjar una hamburguesa, i una altre cosa que no puc recordar el nom (coi de memòria!). Tip, cap a l’hotel a descansar... metre pugui. Està ocupat per un grup d’escandalosos jubilats, que estaran de festa fins tard.

RUGITS

Dia 4: P.N. Piatra Craiului

Avui que m’hagués anat bé dormir bé, a quarts de set torna a començar la festa... que no dormen els jubilats?! Entre mandres i migs sons aconsegueixo arribar a dos quarts de nou, per acabar marxant a les nou. Sort que veig que se’n van, perquè una altra nit així, i potser el que canvia d’hotel sóc jo.

De camí, en cotxe, m’ho agafo amb calma, fa bon dia i ho aprofito per fer algunes fotos al paisatge, gairebé sempre bonic. La carretera està menys transitada i fins i tot puc badar una miqueta.

Tot i que ho trobo tot a la primera, començo a caminar cap a les onze. Avui ho faré pel Parc Nacional Piatra Craiului (les “Roques del Princep”), una altra serralada del sud dels Carpats. Més avall del que tenia previst, volia començar al refugi Valea lui Ivan, però està prohibit arribar-hi en cotxe per la pista que hi puja. L’excursió se m’allarga uns dos kilòmetres i haig d’afegir dos-cents metres de desnivell. Segueixo, d’entrada, els triangles vermells, primer per la pista, i un cop passat el refugi, per camins amples. Ho faig entre les fagedes i avetoses que m’acompanyaran gairebé tot el dia. De tant en tant, alguna clariana, prats o, més a munt, tarteres, amb bones vistes a les muntanyes properes i els penya-segats del mateix Parc.

Poc abans d’arribar a l’objectiu principal del dia, deixo els triangles vermells, per passar a seguir creus blaves, sempre amunt. Avui també m’he planificat una ruta a mida, gràcies al mapa que em vaig comprar abans d’ahir. Quan fa poc que les segueixo trobo unes altres marques, creus grogues, que no surten al mapa, però que sembla que van més directes. Decideixo “arriscar-me”, almenys mentre vagin amunt. Al cap de poc, a la base dels cingles, enllaço amb els triangles blaus que haig de seguir cap a la dreta. M’ha sortit bé.

Segueixo el camí, per la base dels cingles. Paso per la cova Stanciului. Hi entro fins a les reixes, tampoc ho podria fer gaire més enllà, no porto cap mena de lot. Una miqueta més enllà hi ha al Cerdacul Stanciului, l’arc càrstic més gran del Parc. De forma oval fa nou metres d’alçada per dotze d’amplada, i és fruit de l’ensorrament del sostre d’una antiga cova. Hi ha una escala per passar a l’altra banda, per sobre la roca que fa com “de tap” i li dóna un aspecte ben original. No està massa ben fixada, i entre això i la meva por a les alçades ho deixo estar. El lloc, però, m’agrada tant que m’hi quedo a menjar-me els entrepans de dinar. Les vistes també són boniques.

Mentre estic a l’arc, sento el que atribueixo a un cérvol bramant, tot i que no ho acabo de veure-ho clar (no ho recordo ben bé així). Segueixo la lògica que faria servir a casa nostra... oblidant que estic en terra d’óssos. Al vespre, buscant per internet, comprovaré que, efectivament, el que he sentit... eren els rugits d’un ós! I eren ben a prop (si més no, no semblava més enllà de tres o quatre-cents metres).

Reculo una mica i continuo seguint els triangles, sempre per la base dels cingles i diferents tarteres. La intenció és visitar, també, La Zaplaz, uns altres arcs naturals. Arribo, però, a la cruïlla de camins, que haig de fer servir per tornar al cotxe, a l’hora que m’he marcat com a límit per començar a tornar (les tres de la tarda). Vaig sol, no m’he creuat amb ningú, ningú sap ben bé on sóc, noto el cansament d’ahir (no estic per “córrer” si fos el cas), i no me la vull jugar. No hi acabaré d’arribar per poc, però m’estimo més ser prudent.-

Segueixo, ara, les ratlles vermelles. Tot baixant, em torno a endinsar per avetoses i fagedes. Agraeixo la companyia del gos que em segueix des del refugi. Per si un cas, de tant en tant, també vaig xiulant. Tot i que les probabilitats estadísticament són remotes, tampoc és per prendre-s’ho a la lleugera, a Romania moren de dues a quatre persones cada any per atacs d’óssos (a més d’un bon grapat de ferits). Al país hi ha una colònia de més de sis mil exemplars, superpoblada, la major de la Unió Europea i la més densa del món (i justament aquí, al voltant de Brasov, és on n’hi ha més). La majoria de víctimes, però, són fruit de conductes imprudents i/o temeràries fruit de la desconeixença.

A la següent cruïlla deixo les ratlles per seguir els punts grocs, que van carenant una petita serra amb bones vistes al cingles del Parc. Al cap d’una estona, però, el camí baixa en picat, tot fent esses, fins el refugi Pietrei Craiului. Els meus genolls agraeixen que, a partir d’aquí, el camí es converteixi en una pista forestal que baixa molt lleugerament, pel costat d’un rierol i una bonica fageda. Tot i això, se’m fa molt llarga, noto el cansament acumulat d’ahir i avui.

Cotxe, el gos fa una estoneta que m’ha deixat, i cap a l’hotel. Són les cinc de la tarda i porto sis hores caminant, per fer uns catorze kilòmetres i uns mil metres de desnivell (que Déu n’hi do, tenint en compte que ahir en vaig fer quinze, i un desnivell de més de mil dos-cents metres, en aquest cas només de descens). Al matí començava a tenir cruiximents... demà me’n sortiran uns per sobre els altres (bàsicament de la baixada).

Tot i que tot tornant m’aturo a fer alguna foto, no em quedaran forces ni per anar a sopar a algun lloc, ni que sigui de passada. Ja a l’hotel, m’acabaré els entrepans i una bossa de patates que m’he comprat de camí.

IGUAL O MILLOR

Dia 5: Viscri - Saschiz - Sighisoara - Biertan

Marxo a tres quart de nou. Carregat, avui canvio d’hotel. Conducció amb tots els sentits fins a Brasov, i cada cop una mica més relaxada a mesura que me n’allunyo. Primer per una plana amb camps i prats, per enfilar-me en una muntanya per una fageda, que comença a tenir els colors de la tardor, i continuar pel paisatge ondulat amb prats i clapes de bosc, que m’acompanyarà fins al final del dia.

La primera parada és a Viscri, un petit poble. Hi acabo arribant seguint la “xuleta” que porto de casa, del Google maps, per una pista de terra. Hi visito l’església fortificada, inicialment construïda pels Székely (d’origen hongarès), establerts aquí fins que els colons saxons van prendre-la, donant-li el nom de Weiskirch, que ha derivat en Viscri. L’edifici actual és gòtic, del segle XIV, tot i que conserva alguns vestigis romànics. La fortificació es va fer al segle XVI, tot i s’hi ha fet altres reformes posteriors, com la segona muralla al segle XVIII. Un dels seus elements més interessants és, segurament, el camí de defensa cobert que permet moure’s entre les quatre torres. És impressionant i no hi ha gaire gent (potser, també, per com s’hi arriba). Tot i no ser un recinte massa gran, m’hi passejo ben bé una hora. M’agrada, especialment, l’interior de l’església, de fusta. També, les vistes des de la torre, que em permeten fer les fotos del paisatge que no he pogut fer des del cotxe. Val la pena, a més, la visita al petit museu “casolà” amb objectes de la vida quotidiana dels saxons.

Cotxe i cap a la següent parada, vaig més o menys segons l’horari previst. La carretera, però, passa just al costat de l’església fortificada de Saschiz i no puc evitar parar-m’hi (me n’hauria penedit). De la fortificació només en queda la bella torre del rellotge, medieval, del segle XV. De la mateixa època, i també construïda pels saxons, és la robusta església evangèlica que hi ha al seu costat, amb elements adaptats per a la seva defensa. Val la pena.

La visita és relativament curta i arribo a la següent parada prevista a l’hora que calculava. Aparco a la zona turística i començo la visita a la bonica ciutadella saxona de Sighisoara (Schassburg en alemany). Fundada al segle XII, és una de les viles medievals més ben preservades d’Europa. Les muralles amb nou torres, els carrers empedrats, les cases dels burgesos i les ornamentades esglésies s’han mantingut pràcticament intactes des del segle XVI.

    Hi entro per la bonica i emblemàtica Torre del Rellotge, del segle XIII, que controlava la porta principal de la ciutat. Hi pujo tot seguit, tot visitant el petit museu d’història que hi ha al seu interior, i gaudint de les belles vistes que hi ha des dels seus seixanta metres d’alçada.

Just a la plaça que hi ha passada la torre, hi ha la casa de Vlad “Tepes” (Vlad l”Empalador”), reconvertida en restaurant. Aquesta va ser la seva ciutat natal. Tot seguit em passejo pels carrers fins a la Scara Şcolarilor, les Escales Cobertes, cent setanta-cinc esgraons coberts, en fusta, construïts l’any 1642 perquè els escolars poguessin accedir més fàcilment al institut. A més de l’escola, al final de les escales hi ha, també, la Biserica din Deal (l’Església del Turó), luterana i gòtica, amb frescos de fa cinc-cents anys. Baixo una altra vegada, tot tornant a passejar per carrers, torres i muralles, fins a l’estatua de Vlad “Tepes” i la Biserica Mânăstirii (Església del Monestir), just al seu costat, també luterana i gòtica. La ciutadella és petita, sense estar-ne pendent, hi estic les dues hores i mitja que havia comptat, (cosa estranya, ja que gairebé mai surt tant bé... expressament no m’hauria sortit).

Tornant al cotxe aprofito per treure diners en un caixer. M’equivoco i en trec més dels que volia, però, sense voler, m’anirà bé. Posaré benzina i al vespre hauré de pagar l’hotel i no podré fer servir la Visa, amb el que, al final, em quedaré amb el que volia treure en realitat (pitjor hauria set que m’hagués passat l’últim dia).

Un tros més en cotxe i tindré el temps just de fer l’última visita del dia (és un quart i tanquen a les cinc). Biertan (Sasi en romanès), és una altre església fortificada. Durant tres-cents va ser la seu Episcopal de l’Església Evangèlica Luterana, el centre de la vida espiritual i política dels saxons, el que va afavorir que fos una de les més solides. S’hi accedeix des de la plaça major del poble per una escala coberta, de cent metres. Gòtica, del segle XVI, està envoltada per tres línies de muralles amb sis torres i tres bastions. A més de l’altar, el retaule, i les cadires del cor, destaca la bonica porta de la sagristia, amb un sistema molt complicat de dinou tancaments, fet per artesans locals l’any 1515 (fins i tot va ser exposada a l’Exposició Mundial de París del 1900). Un cop feta la visita a l’interior, faig tota la volta per fora. Per arrodonir un dia impressionant, amb cada visita igual o més bonica que l’anterior (no sempre passa).

Encara un tros més en cotxe, amb parada a supermercat inclosa. Ho faig escoltant l’emissora de radio que m’ha acompanyat i m’acompanyarà pràcticament tot el viatge: Pro FM. És una mena de Flaixbac romanesa (que no m’estalviarà escoltar el “Bailando” d’Enrique Iglesias, a vegades de tres a cinc vegades al dia). Em fa gràcia un anunci de Colon, que aquí són pastilles pel refredat. Cada hora hi ha noticies, entenc prou paraules per saber de que estan parlant, tot i no saber que estan dient. Al matí fan un concurs i, de tant en tant, també, aconsegueixo entendre i respondre algunes de les preguntes.

Em costa una mica  trobar l’hotel. No hi cap indicació i al final hi arribo preguntant el nom del carrer. Són una mena de cabanes, tipus motel... sense recepció. Per sort dos homes, que encara no sé si són treballadors o altres hostes, m’ajuden i truquen al “Boss”, que ve tot seguit.

Hi ha mosquits, estic en un complex balneari, que no podré aprofitar, però almenys les temperatures, al vespre, són una mica més suaus.

CANVI DE PLANS

Dia 7: Transfagarasan

Ahir, tot mirant les previsions del temps, vaig decidir canviar de plans (ruixats pels dos dies, però per avui menys probables). Tocava Sibiu, però ho deixaré per demà, que si acaba plovent m’afectarà menys. Marxo, a més, d’hora, a dos quarts de nou.

Sense voler, acabo travessant Sibiu pel mig. Per sort trobo la sortida ràpid. Torno a passar per una ampla plana de prats i conreus. Avui, suposo, pel fet de ser cap de setmana veig més gent treballant als camps (especialment collint patates), i més carros a la carretera.

De cop, però, la carretera és comença a enfilar, tot fent esses entre avets i faigs. Comença la Transfăgărăsan, també coneguda com la Bogeria de Ceausescu. Va ser construïda entre 1970 i 1974, en resposta a la invasió Soviètica de Txecoslovàquia l’any 1968. El dictador va voler assegurar un ruta ràpida i segura per la muntanya en cas que el russos també volguessin envair el país. Amb una llargada de noranta kilòmetres, és el segon port de muntanya asfaltat de Romania. Va ser construïda per les forces armades, amb un alt cost econòmic i humà, per fer-ho es van fer servir més de sis milions de quilos de dinamita i, com a mínim, quaranta soldats hi van morir (tot i que en realitat devien ser centenars, ja que el regim comunista en va amagar el número real, degut a les dures condicions de treball, en un clima alpí, durant tot l’any, a dos mil metres d’alçada i amb soldats joves desentrenats en l’ús d’explosius). Comunica Transilvània i Valàquia, travessant els Carpats entre els pics més alts del país.

A l’entrada del camí cap a la Cascada Bâlea, inici d’un telecabina, hi ha una cursa i no m’hi puc parar. Pujo un tros més i puc veure bé, tot i que de lluny, el salt d’aigua i el camí que hi va. Com que no sembla massa llarg decideixo recular, a veure si ja han sortit els corredors i puc aparcar. Mentre, el dia, que ha començat ennuvolat, sembla que es vol aclarir una mica.

Camino pel costat del riu, tot i que al cap de ben poc ho faig per la banda equivocada (mig volent, mig sense voler). Per sort més endavant trobaré un punt on poder-lo travessar i tornar al camí correcte. En uns tres quarts d’hora, potser menys, arribo als peus del bonic salt d’aigua, amb una caiguda de seixanta metres (en el que sembla el final de la morrena glacial). A la tornada em vaig trobant gent que em va demanant si falta molt, tot i que d’entrada no els entenc i, sovint, tampoc sé si parlen amb mi, amb el que sovint se’m queda cara de ximple. Dec fer cara de romanès, perquè em passarà tot sovint. La meva resposta tampoc pot ser massa acurada, fa més de quaranta anys que no porto rellotge i en dies com avui, el que m’importa menys és el temps.

Em torno a enfilar amb el cotxe. De tant en tant em vaig aturant, com la majoria de turistes, a la vora de la carretera per anar fent fotos. Just a l’alçada del salt, comença una pelada i preciosa vall glacial. Revolts i més revolts s’enfilen encara més, fins al circ glacial on hi ha el port de muntanya i el bonic llac Bâlea, a 2.034 metres d’alçada. Aparco el cotxe i surto a estirar una mica les cames, em passejo al voltant del llac, els miradors, i el grapat de paradetes de souvenirs, productes artesans i menjar que hi ha. És cap de setmana i és nota, hi ha força gent i aquesta és una de les destinacions populars del país. Em sobra la música, a un volum massa elevat, arreu. Per desgràcia el cel es torna a tapar, sinó potser m’hagués animat a caminar una mica més amunt per aquestes boniques muntanyes. Ho aprofito per dinar en una parada, una mena de botifarra i una massa farcida de formatge calent, molt bo.

Torno a pujar al cotxe i passo pel túnel més llarg del país, vuit-cents vuitanta quatre metres sense il·luminació artificial. La Transfăgărăsan és, també, la carretera amb més viaductes i túnels de Romania (cinc). Surto a l’altre banda de la muntanya, canviant de vall i de vistes, també molt boniques.

La carretera baixa en picat fins al fons de la vall, també fent esses. A partir d’aquí els revolts es suavitzen, però continuen fins al final. Deixo enrere prats alpins i cims elevats, per conduir principalment entre fagedes i avetoses.-

La següent parada, ja cap al final de la carretera, la tinc prevista. Ben visible dalt del final d’una carena, és al castell de Poenari: el “veritable” castell de Dràcula (si més no, el del personatge en què s’inspira la novel·la). Són unes ruïnes del segle XV. Vlad III “l’Empalador” va reparar i consolidar les restes d’un castell anterior, fent-la una de les seves principals fortaleses.

Aparco el cotxe, pago l’entrada i pujo els mil quatre-cents esgraons que s’han de fer per arribar-hi. Ara faig esses i més esses, però tot caminat. La pujada val la pena, tot i que el castell no és gran cosa, té bones vistes. A més, a la seva entrada hi ha un parell de “ninots” empalats... que l’hi donen un aspecte tot original.

Un troset més en cotxe i arribo amb el temps just per fer les últimes visites del dia, encara que les hauré de fer a mitges. De fet, però, tot i que una visita planificada, també era per aprofitar una mica més el viatge (en què no calculava entretenir-me tant). Dels principals monuments de Curtea de Argeş, visito la restaurada Biserica Domnească (Església Reial), construïda per Basarab I, al segle XIV. Bonica, s’assembla a una fortalesa de pedra. El seu interior està bellament recobert de pintures, més de cent trenta, que van dels segles XIV al XVIII. Just al costat, hi ha, també, les ruïnes del Palau Reial, de la mateixa època.

A la ciutat hi ha altres esglésies interessants, però com que se’m fa tard i vull evitar conduir de nit, almenys tan com pugui, ho deixo estar. El dia, a més, cada cop és més gris i al cap d’una estona es posarà a ploure. La tornada, per sort, és per una carretera “normal”, tot resseguint el riu Olt. En un dia solejat segurament em pararia a fer més d’una foto, encara que això em fes anar tard, prescindint de l’hora. Especialment bonic és el tram que travessa el Parc Nacional de Cozia, on l’ample riu s’engorja, de manera que la carretera es converteix en un llarg pont que el segueix en paral·lel un bon tros.

Més endavant, em passo dues hores aturat a la carretera per un accident de transit (no sé perquè, no m’estranya). Per sort quedo parat al costat d’un restaurant i tinc wi-fi gratuït, amb el que em puc entretenir gràcies al mòbil (i el Whatsapp). Al final acabaré conduint una bona estona de nit igualment... si ho arribo a saber faig les parades que m’he estalviat i/o una visita més complerta a Curtea de Argeş.

CANVI ENCERTAT

Dia 7: Sibiu

Només haig de fer deu kilòmetres. Surto de l’hotel a les nou i arribo ràpid i bé. A més, aparco encara no a dos-cents metres del centre. Tot això, però, segurament perquè som diumenge. Encara hi ha poca gent voltant pels carrers i començo la visita del dia, sense presses. Avui toca la ciutat de Sibiu.

De fet, només baixar del cotxe, em passejo per la Ciutat Baixa, que va créixer al voltant de les primeres fortificacions. Tot i que menys turística que la part alta, cap on vaig, també forma part del casc antic. Els seus carrers són llargs i amples pels estàndards medievals, amb petites places, que conserven cases baixes i rustiques, amb teulades altes i portes a passatges oberts que porten a patis interns.

Sibiu va ser la ciutat més gran i vigorosa, de les set fortificades, fundada per colons saxons al segle XII (amb el nom de Hermannstadt). La ciutat vella, el casc antic medieval, conserva la grandesa dels seus primers dies, quan els rics i poderosos gremis de la ciutat dominaven el comerç de la zona. Com Sighisoara o Brasov té uns aires germànics característics.

En dos minuts sóc a la Piaţa (plaça) Huet, envoltada d’edificis gòtics, on hi ha la impressionant Biserica Evangelica (la catedral Evangèlica), del segle XVI. Per desgràcia, meva, hi ha estan fent obres i no en puc visitat l’interior.

Continuo fins a la Piaţa Mare, la plaça Major de la ciutat, una de les més grans i belles de Transilvània (i, possiblement, del país, i d’Europa). La fotografio per totes bandes, aprofitant que encara no hi ha massa gent, i malgrat la pista esportiva que hi ha muntat al seu centre, només aquest cap de setmana.

En un costat hi ha la Torre del Consell, un dels símbols de la ciutat. És una torre defensiva del segle XIV (tot i que reconstruïda diverses vegades). Hi pujo, des del seu pis superior hi ha unes vistes magnifiques a la ciutat. També és més fàcil contemplar les finestres de les teulades, amb una forma característica que fa que siguin conegudes com els ulls de la ciutat.

La torre comunica la Plaça Major amb Piaţa Mică, també fortificada i molt bonica. En un dels seus extrems hi ha un altre dels símbols de la ciutat. Construït el 1859, va ser el primer pont de ferro forjat de Romania (substituint-ne un d’anterior, de fusta). Hi ha nombroses llegendes al voltant del seu nom. Una diu que el pont es diu així perquè era aquí on els comerciants tancaven els seus tractes, i els enamorats es feien promeses d’amor etern. Una altre que el pont s’ensorrarà si algú dels que hi està passant diu una mentida. La veritat, però, és que el nom podria ser degut a una “confusió”, el nom en alemany podria haver estat Liegenbrücke, el Pont Reclinat, un nom que sona gairebé igual que Lügenbrücke... el Pont dels Mentiders.

A la mateixa plaça hi ha un altre dels símbols de la ciutat, la Casa de les Arts, un edifici amb arcades, antiguament propietat del gremi dels carnissers. També la Casa Luxemburg, un edifici barroc, i l’antiga seu dels farmacèutics, reconvertit en museu. És un dels pocs dedicats a aquest tema a Europa, seu d’un dels més antics apotecaris de la zona, amb una col·lecció de més de sis mil objectes, disposades en una estança en forma de botiga a l’entrada, i una rerebotiga en forma de laboratori a l’interior. Molt interessant, m’agrada molt.

D’aquí, després de “perdre’m” per algun carreró, retorno al centre per visitar el Palau Brukenthal, un dels monuments barrocs més importants del país. Construït al segle XVIII, acull la major part del Museu Nacional Brukenthal, amb una important pinacoteca. Està molt bé, però, com em sol passar en aquest tipus de museu, al final quedo “saturat” de quadres... i el pas per les diferents sales cada vegada és més ràpid. No sé si seran els més valuosos, o no, però les que m’agraden més són les dedicades a l’art flamenc i, especialment, a l’art romanès, amb pintures més acolorides.

Sortint, finalment puc visitar la Biserica Romano-Catolica (la Catedral Catòlica), després de dos intents fallits per culpa de la missa (hi hagués pogut entrar, però ara m’hi puc passejar amb calma i sense molestar). És un bell edifici barroc, amb decoracions clàssiques.

Tot seguit em torno a perdre pels seus carrers, passant gairebé sense voler pel Monestir Ursuline. Gòtic i barroc, luterà, va ser construït al segle XV (tot i que amb modificacions posteriors). Al seu interior s’hi celebra un casament, un dels molts que veure avui (bé, per ser exactes, veure un bon grapat de parelles de nuvis fent-se fotos per la ciutat).

Paso pel bastió Haller, del segle XVII, i em dirigeixo a les torres. Tot i que la ciutat va ser una de les principals ciutats emmurallades del sud-est d’Europa, només en conserva una petita part. Les muralles del sud-est són les més ben conservades, triples, amb una alçada d’uns deu metres, comunica les Torres dels Arcabussers, la dels Fusters i la dels Terrissaires (antigament hi havia hagut fins a trenta-nou torres).

Tard, sense descans i sense menjar, em trobo cansat de cop. Torno a anar més cap al centre i m’aturo a dinar en un fast-food, un Subway, on tasto el més estrany que veig: friptura de vita... que, després sabré, vol dir carn de vedella, crec.

Amb les forces refetes i amb totes les visites que volia fer fetes, com que encara és relativament d’hora em torno a “perdre” pels seus carrers, allunyant-me, també, dels més concorreguts, sovint, no per això, menys bonics. Pràcticament sense voler, acabo visitant la Catedral Ortodoxa. Construïda entre 1902 i 1906, imitant les antigues esglésies gregues, comparteix un estil similar al de Santa Sofia de Istanbul (sense arribar a la seva magnificència). És la segona catedral ortodoxa més gran del país. El seu interior està totalment i bellament pintat en estil neo-bizantí.

Ja anant a buscar el cotxe passo pel Carreró de les Escales, que baixa a la Ciutat Baixa, per sota les arcades de les fortificacions de la part alta. Última visita a aquesta ciutat que m’ha sorprès, positivament... segurament és una de les més boniques on he estat.

Em queda temps, encara, per fer una última visita. Amb el cotxe em dirigeixo al Museu Astra (de fet, al Museu de la Civilització Popular Tradicional). Per sort està molt ben indicat, ja que s’hi hagués fet cas a unes indicacions que m’han donat, hagués anat a parar a l’altra punta de la ciutat.

Per agradables camins entre fagedes s’hi exposen més de tres-centes vivendes i altres edificis de la cultura tradicional romanesa preindustrial (tot tipus de molins, ferreries, cabanes de pescadors, terrisseries, obradors...), sovint amb tot el mobiliari o el taller amb totes les eines. Fins i tot hi ha una església de fusta, procedent de Bezded. Totes són originals, la majoria de fusta, transportades aquí des de totes les regions del país. És un dels museus al aire lliure més grans d’Europa (i el més gran de Romania) i, en dues hores, només tinc temps de visitar-ne, anant a la idea, la meitat. La banda dreta del bonic llac que el parteix pel mig. Per sort el museu tanca però el complex continua obert, m’hi podré passejar igualment, contemplant els edificis, tot i que només per fora. És impressionant i m’agrada molt, si ho arribo a saber, començo per aquí i faig la visita al revés, ja que hauria tingut temps de visitar-ho tot.

Tornant a l’hotel veig que vaig encertar amb el canvi de dia. Avui m’ha fet prou bo (solejat amb algun núvol), i almenys a aquesta hora, veig les muntanyes on vaig estar ahir tapades per grans núvols de tempesta. Aprofito la tornada, també, per comprar el sopar, entre altres coses, en un supermercat.

De nit el cel es veu estrellat, però lluny, en direcció on haig d’anar demà hi cauen alguns llamps.

AVORRIT

Dia 8: Hunedoara (Castell de Corvin) - Scarisoara (Cova de gel)

Surto d’hora, a dos quarts de nou. Agafo l’autopista fins gairebé Hunedoara. La conducció és més relaxada, hi ha poc transit. El paisatge és, però, més monòton. Passo sempre per una ample plana verda més o menys ondulada, amb muntanyes que es deixen entreveure a la llunyania.

El cel està molt tapat. Potser per això, i condicionat per la guia, tinc la sensació que Hunedoara és una ciutat gris. El seu passat industrial, a jutjar per les grans instal·lacions abandonades a les afores, devia ser molt potent... però ara queda lluny.

Només hi faré una visita. El castell Corvin (o Hunyad), és un alt edifici gòtic, amb elements renaixentistes, construït al segle XV (amb ampliacions posteriors). Tot i que hi ha un gran número de finestres i balcons, sovint adornats amb pedres gravades, el seu aspecte és imponent. Les seves torres de defensa són altes i robustes. Un bonic pont llevadís sobre el petit riu Zlasti porta, passada la porta principal, a un ample patí interior. Al seu voltant hi ha, a més de torres i passadissos, diferents estances. Les dues més grans són la Sala del Consell, usat per cerimònies i recepcions formals, i la Sala dels Cavallers, per festes. A l’entrada hi ha, també, un petit museu de la tortura a Transilvània, prou curiós. És, també, un altre dels castell de Dràcula. Si bé es diu que el de la novel·la s’hi basaria, no hi ha cap prova de que l’escriptor en conegués l’existència. El que sí hi va passar va ser el personatge històric, Vlad l”Empalador”, que hi va estar presoner durant set anys.

Quan he entrat començava a caure alguna gota. Quan surto comença a ploure i, amb més o menys ganes, ja no pararà fins al vespre. Llàstima, la carretera per on continuo la meva ruta, passa per una vall més o menys estreta que sembla envoltada de muntanyes amb prats i boscos. Tinc la sensació de perdre’m un paisatge bonic, però que hi farem. També es nota en la temperatura, avui el termòmetre no passarà dels disset graus. La carretera està en obres i contínuament trobo passos alternatius amb semàfors (i alguns de curts, sense). Hi perdo molt temps. Li calen les obres, és de les pitjors per on passaré, però, per tot plegat n’acabaré fart i avorrit... i potser tampoc tindré temps de fer cap de les visites previstes per a la tarda. Ufff!

Em salto una de les visites i vaig directe a l’altre. Segons l’horari que tinc tanquen a les cinc i hi arribaré molt just. Tot i això, provaré sort (i demà, si un cas, sempre hi podré tornar). Per sort han modificat l’horari i està obert fins a les sis (si ho sé, no faig la petita caminada per arribar-hi tan ràpid). Bé.

La cova de Scărisoara està considerada una de les meravelles naturals de Romania. És la cova de gel més gran d’Apuseni i del país, i una de les úniques deu que existeixen a Europa d’aquest tipus. Fa set-cents metres de llarg i cent cinc de fondària. Es va formar fa tres mil cinc-cents anys, durant les glaciacions, quan aquestes muntanyes estaven cobertes de gel i neu. Al seu interior hi ha la glacera subterrània més gran del país, amb un volum de setanta-cinc mil metres cúbics i un gruix mitjà de setze metres. La temperatura es mante entre un grau a l’estiu i els menys set a l’hivern. Pago l’entrada, entro i de seguida començo a baixar per unes escales per un enorme forat de seixanta metres de diàmetre i cinquanta de desnivell. Els turistes normals i corrents només podem visitar la Sala Gran, de cent vuit metres de llarg i setanta-vuit d’amplada, gràcies a unes passarel·les. Al fons de la sala n’hi ha una altre de més petita i ensotada, on hi ha les principals formacions de gel, molt boniques. Se sent el so d’un riu subterrani, tot i que no es pot veure (la resta de la cova només es pot visitar amb permís i per a fins científics). Almenys acabaré bé el dia.

Ja només em queda anar a buscar l’hotel, relativament pocs kilòmetres més avall. Pel camí aprofito per comprar un mapa de la zona. Les vistes s’endevinen boniques, però la pluja no para. Un cop a la pensió, decideixo canviar l’habitació amb bany compartit, per una amb bany privat, per un euro més... tot i que, crec, sóc l’únic client. La propietària és molt amable i simpàtica i ho aprofito per demanar per demanar-li tot d’informació per a demà.

Ja només queda entrar el cotxe a la casa... però m’hauré d’esperar que entrin les vaques. En tenen tres, a més de gallines. Romania és un país molt rural, la majoria de pobles són de petites cases, generalment repartides al llarg de la carretera. Totes, però, amb terreny al darrere, on hi ha l’hort i/o algun arbre fruiter i/o algun tipus de bestiar. Això no vol dir, necessariament, pobre o endarrerit, sovint davant d’aquestes cases, per exemple, hi ha bons cotxes o antenes parabòliques. Tampoc és veritat que no es veu un país ric, però això només són les sensacions que tinc.-

L’habitació és molt nova i està molt neta. A més té més d’un endoll, cosa que trobaré per primera i última vegada en aquest viatge. Per dinar només m’he menjat una bossa de patates (per no perdre més temps), ara, per sopar, em faig entrepans... demà, però, ja he demanat que me’l facin, que em comença a convenir menjar una mica bé. Tot seguit, el mateix de cada vespre: perduda a casa (tot va bé), converses varies al Whatsapp, penjar les fotos del mòbil al Facebook, mirar les previsions meteorològiques i planificar les excursions. També llegir una mica... per un viatge a Romania he triat un llibre que, segurament si no fos per això, probablement no hauria llegit mai: “Dràcula” de Bram Stocker (i haig de confessar que m’agrada prou) .

PRUDENT

Dia 9: P.N. Apuseni (coves)

Tinc dos plans preparats per avui, un per si fa bo, i un altre per si fa mal temps. Tot i que ahir al vespre semblava que s’arreglava, torna a ploure amb ganes. Així doncs, hauré de fer el pla B. En lloc d’una caminada (per Padis), visitaré algunes de les coves del Parc Nacional Apuseni... n’hi ha unes mil cinc-centes.

Surto d’hora, a dos quarts de nou. Marxo cap a Chişcău, on hi ha la primera visita prevista, la més turística i la que em vaig saltar ahir. Per arribar-hi, hi estic una mica més del que em pensava, una hora llarga en cotxe. De fet, però, és igual, un cop allà m’hauré d’esperar gairebé una hora per entrar (obren a les onze, i no a les deu, com havia trobat per internet).

L’espera, però, val la pena. La Pestera Ursilor (Cova dels Óssos) té un extraordinari nombre i varietat de belles i impressionants formacions càrstiques (estalactites, estalagmites, columnes, etc.). Se’n visita la meitat, uns cinc-cents metres en tres quarts d’hora o una hora, amb guia... que sempre va massa ràpid. Les explicacions són en romanès, però com que a totes les coves són més o menys les mateixes, entenc alguna cosa (la visita és fa en grups). Almenys aquí, però, està permès fer fotos, pagant el suplement corresponent, cosa que aprofito tant com puc. Al final de recorregut (es va i torna pel mateix lloc) hi ha l’esquelet fòssil complert d’un ós de les cavernes, una espècie que va desaparèixer fa uns quinze mil anys. De fet, el nom de la cova es degut al gran número d’esquelets d’aquest animal que s’hi han trobat. Sembla que la cova era visitada freqüentment per aquests animals. Un dia, però, una esllavissada en va tapar l’entrada amb més de cent quaranta a dins. Afamats, es van anar matant els uns el altres fins que no en va quedar cap.

Baixant cap al cotxe m’aturo en una de les nombroses parades i, per esmorzar, tard, tasto una pasta casolana, que recorda molt als nostres bunyols. Reculo per on he vingut. M’aturo a mig camí i faig una caminada curta, d’uns tres quarts, fins a la Groapa Ruginoasa. És un petit canyó, d’uns sis-cents metres de llargada, bellament acolorit ja que està totalment desproveït de vegetació fruit de l’erosió... que no puc veure, per culpa de la boira, tot i que m’espero fins a deu minuts. Almenys m’hauré passejat per una bonica avetosa, a més, amb una petita “sorpresa”. A mig camí, al mig del sender, hi ha uns excrements força recents que tenen una lleugera semblança a les d’un cavall, tot i que pel lloc, el camí i l’aparença no ho acabo de veure clar... al vespre ho comprovaré (hi faig una foto). Sóc en terra d’óssos, i, efectivament, el que he vist, n’era una altra prova.

Una altre cop al cotxe, aprofito per fer i menjar-me els entrepans de dinar. Continua plovent, ara més, ara menys, a vegades fins i tot amb una mica de calamarsa.

Reculo un tros més i em desvio per visitar un parell de coves, recomanació de la propietària de la pensió on estic allotjat. Faig un bon tros de camí de carro i tot seguit una breu caminada de pujada, d’una mitja horeta, fins a la cova Vartop. En principi la visita s’ha de fer guiada, però és tard i no hi ha ningú. Entro a la primera sala, d’uns cinquanta metres de llargada. En algun punt hi ha d’haver l’entrada d’una segona galeria, més profunda, d’uns setanta-vuit metres. Per prudència, però, no vaig amb el lot adequat, sol i sense ningú sàpiga ben bé on sóc, no hi acabo d’entrar.

Reculo per on he vingut, xiulant per una fageda. M’agradaria molt veure algun ós... però a una distància prudencial. Poc abans d’arribar al cotxe em desvio cap a una altra cova. La Coiba Mare és la que té l’entrada més gran de Romania, amb setanta-quatre metres d’amplada i quaranta-set d’alçada. És força impressionant. Tot seguit hi ha una gran sala, travessada pel petit rierol Gardisoara. M’agradaria entrar-hi una mica més, però una altra vegada per prudència, afegint aquí que el terra és força relliscós, em quedo a la part on arriba una mica de llum de fora. La cova continua cinc kilòmetres més enllà, mentre el riu va formant llacs i cascades (i cal material d’espeleologia per travessar-los).

Entre una cosa l’altra no em queda temps per res més i torno a l’hotel. Tot i que el què he fet avui m’ha agradat i ha estat bé, potser per culpa de la pluja, i com passa en gairebé tot viatge, em quedarà una espineta clavada. Avui m’ha faltat temps i m’ha fallat el temps per fer una caminada per la zona, la boira m’ha espatllat una visita i la falta d’equip i la prudència, assenyada, ha fet que no acabés de visitar, del tot, un parell de coves.

Un cop a l’hotel, amb tot descarregat, baixo a pagar i a demanar quan és el sopar... i em quedo a la cuina, tot parlant amb la propietària, l’única que parla anglès, i, indirectament, amb la seva mare i uns tiets. Mentre es va fent el sopar xerrem del clima, aquí ja s’acosta l’hivern, de la neu que aviat ho cobrirà tot, també de la crisi, que aquí també ha afectat força, entre altres coses... tot fent algun glopet de Tuică casolana, una beguda alcohòlica tradicional romanesa, normalment feta de pruna (en bec poc però en noto una mica l’efecte, aquest té cinquanta-cinc graus). Per menjar, Sarmale, fet a casa, un dels plats més típics de la cuina romanesa (carn picada de vedella i porc, amb arròs, enrotllada en una fulla de col, guisada a la cassola). Molt bo. Mentre, els núvols van passant i cada cop hi ha més clarianes .

MASSA RÀPID

Dia 10: Maramures (Surdesti, Burdesti i Sapanta)

Marxo d’hora. Haig de fer força hores de cotxe. Canvio de ruta per evitar molts kilòmetres per carreteres no asfaltades i secundàries. Mai sabré si m’hauré estalviat temps, o no, però almenys passaré per bones carreteres. Condueixo, primer, per una bonica vall boscosa que, mica en mica, és va obrint... i enlletgint, travessant una zona minera i industrial. Al seu cap de vall giro cap al nord. La carretera millora i el paisatge es torna ondulat, recoberta de prats i camps verds, amb boscos als cims dels turons. Faig un parell de parades per comprar i posar gasolina.

Passat Baia Mare entro a Maramures. Torno a les carreteres amb revolts i més revolts, el paisatge es torna una mica més esquerp, amb boniques fagedes als vessants de les muntanyes i prats i camps als fons de les valls. Més endavant es tornarà a suavitzar una mica.

Entre una cosa i una altra faig la primera visita gairebé a les quatre de la tarda. Més tard del que tenia previst. Un dels signes d’identitat de la regió de Maramures són les esglésies de fusta, amb doble ràfec (la vora que sobresurt de la teulada). Començo per la de Budesti. Dedicada a Sant Nicolau, del segle XVII, no ha canviat massa des de llavors, amb l’única excepció d’algunes modificacions que han afectat els frescos de les parets (com en  moltes altres esglésies). En aquest cas ha estat l’obertura de finestres entre la pronaos i la naos, perquè les dones poguessin seguir la litúrgia, l’engrandiment de les finestres i l’afegitó d’un balcó. El seu interior esta pintat per petites escenes, emmarcades per bandes acolorides, pintades en diferents èpoques. Tant per dins com per fora, l’església és molt bonica.

Tot i que no per la mateixa carretera, reculo un bon tros fins a la segona visita prevista del dia. Una altra església de fusta: la de Şurdeşti. Del segle XVIII, dedicada als arcàngels Miquel i Gabriel, fins fa ben pocs anys era la més alta d’Europa de fusta, amb una esvelta torre de setanta-dos metres d’alçada. El seu interior està bellament decorat. No hi ha faig fotos, hi ha un capellà resant i em fa por ser irrespectuós. No es paga entrada i compro una postal i faig un donatiu d’un lei. És poc, l’entrada a l’anterior en valia tres, però el bitllet més petit que tinc és de cinquanta i em sembla excessiu.

Reculo un bon tros per on he vingut i, tant de pressa com permet la carretera i la prudència, em dirigeixo a la següent parada. Tot i que no tinc clar si hi arribaré a temps, almenys, crec, ho podré veure per fora. Estic de sort, tanquen a les sis i, per poc, tindré temps d’entrar-hi. És un tipus de visita que no acostumo a fer, però, com a Normandia, faré una excepció... i tampoc me’n penediré. Al Cementiri Alegre (Cimitirul Vesel) de Sapanta. Aquest nom paradoxal es degut als colors vius de les creus, majoritàriament blaves, i, sobretot, als epitafis divertits o satírics que hi ha gravats, amb acolorides i il·lustratives representacions. Tot va començar als anys trenta per obra de l’artista local Stan Ioan Patras, creador de centenars de creus durant més de cinquanta anys. A la seva mort la seva obra ha estat continuada pel seu aprenent, Dumitru Pop Tincu. És ben original i bonic.

Alguns exemples dels epitafis són:

D’altres també són per sucar-hi pa:

- “Crema a l’infern, maleït taxi que vas venir de Sibiu. Amb tot el gran que és Romania... no vas trobar un altre lloc on parar-te? Va haver de ser davant de casa meva, per matar-me?

- “Aquí descansa la meva dona, freda com sempre”.

- “Aquí descansa el meu marit, finalment rígid”.

- “... i una altre cosa que molt m’agradava era seure a la calor d’una taberna acompanyat d’un got de vi i una de dona, sempre que fos la dona d’un altre”.

- “Senyor, rep-la amb la mateixa alegria amb que jo te l’envio”.

- “Ja ets al paradís, i jo també”. - “Tanta pau trobis com tranquil·litat em deixes”.

Amb totes les visites previstes fetes, només queda anar cap a la pensió on dormiré avui. Hi arribaré de fosc i em costarà una mica trobar-la. De fet, ho faré gràcies a un plànol que hi ha al centre del poble. Un cop situada al cap de ben poc començo a trobar cartells indicadors. Està a les afores i s’hi arriba per camins de carro. Els propietaris són molt trempats. Només arribar xerrem una bona estona i m’ofereixen un tros de pastís. Són jueus i avui celebren el seu cap d’any (Roix ha-Xanà), m’expliquen que ho fan menjant coses dolces perquè l’any també ho sigui. Una bonica tradició, que no coneixia.

M’instal·lo i descanso una mica. Tot i que, com ahir, no puc dir que em quedi una espineta clavada, si ara pogués tornar a planificar el viatge estic segur que dedicaria un dia sencer a visitar millor la zona. També, aturant-me més a gaudir del paisatge, mentre visito alguna església de fusta més. No em pensava que seria tot tan bonic.

DESCANSANT UNA MICA DE COTXE

Dia 11: Viseu de Sus (Mocanita) - Tihuta

Avui em llevo d’hora de veritat: el despertador sona a les set. Després de la dutxa baixo a esmorzar, a dos quarts de vuit. És l’únic que tinc i tindré inclòs en el preu. Hi ha el típic de tots els esmorzars d’hotel, però em centro en una fusta amb dos o tres formatges i tres o quatre embotits del país, tastant-ne una mica de cada. Molt bons.

Tants anys passejant roba d’abric per res, i en aquest viatge em faria falta, en porto més aviat poca. Per sort ho vaig mig tenir mig en compte i m’abrigo com una ceba: samarreta màniga curta, una altra de màniga llarga, un jersei prim, i un forro polar prim... i més endavant, al tren, encara me hauré de posar un altre forro polar prim. Tot el que tinc. Fa fred, segurament el dia en què en farà més. Fins i tot el vidre del cotxe està glaçat.

Arribo a l’estació a dos quarts de nou, compro el bitllet, vaig al lavabo i pujo al vagó que em toca. Avui està molt ple i hi ha diversos grups. Marxarem deu minuts tard, per culpa d’un grup de turistes jubilats espanyols que no arriba a l’hora. Faré una cosa que fa temps que tinc ganes de fer. També es pot fer a Catalunya, però aprofitaré aquesta oportunitat. A més, almenys al matí, podré descansar de cotxe (que m’anirà bé). Des de l’any 1932, el Tren de la Vall de Vaser, conegut localment com a Mocăniţa, no ha deixat de funcionar. Travessa aquesta vall dels Carpats, sis dies a la setmana, per transportar els troncs que es processen a les serradores de Viseu de Sus, sent l’últim que queda a Europa amb aquesta funció. En una vall on, encara ara, no hi carreteres i amb prou feines camins, va ser un gran avanç tècnic que va substituir rais i raiers. Els Trens Forestals es van estendre per Europa i, especialment, als Carpats, a principis del segle XX. El seu principi era molt simple, seguint el curs dels rius, amb vies estretes, amb petites locomotores per pujar els vagons buits, i baixar fortament carregats gràcies a la “gravetat”. Mentre les carreteres els van anar substituint arreu, a partir de 1945, a Romania van sobreviure molts més anys. Al 1970 hi operaven més de tres mil kilòmetres de vies, al 1986 encara es van construir locomotores de vapor (com la en què anirem avui, la Cozia-1), i al 1989 encara hi havia en funcionament fins a quinze trens forestals (i uns mil kilòmetres de vies). Amb els canvis econòmics i socials que van tenir lloc a partir de 1990, els trens forestal van desaparèixer ràpidament, quedant només aquest (en part, gràcies, també, a l’ajuda d’una associació suïssa a partir de l’any 2000). A partir de l’any 2005 aquest tren també porta alguns turistes.

Tot i que a la vall del Vaser hi ha una xarxa de seixanta kilòmetres de vies, el tren turístic només en fa uns vint-i-un, de la restaurada estació de Viseu de Sus fins a la de Paltin. A ritme de locomotora de vapor, en un vagó clàssic, gaudeixo d’una vall estreta i boscosa, amb avets i faigs que comencen a tenir els colors de la tardor. El dia està una mica ennuvolat i fa un fred. Pujant amb prou feines faig cap foto, i menys obrint la finestra o sortint a fora. Tampoc a la parada, per averia de la màquina, que només serà d’uns deu minuts.

Un cop a Paltin fem una parada d’una hora i mitja. Molta gent ho aprofita per dinar, però, per sort, no he agafat el bitllet més car... no tinc gens de gana. També hi ha vall tradicional amb música en directe. Aprofito, però, per fer una caminadeta per la zona, tot seguint la via. També per descansar i fer fotos al tren i als curiosos cotxes adaptats a les vies, xoca bastant veure diferents models amb rodes de tren, en lloc dels típics pneumàtics. Mentrestant, va sortint el sol.

Per baixar hem de tornar a esperar al grup d’espanyols, per desesperació d’algun dels treballadors del tren. Amb temperatures més agradables, baixo la finestra i faig totes les fotos que no he fet tot pujant, i alguna més.

 Arribem a baix a dos quarts de tres, una mica més d’hora del que havia calculat. Tot marxant, compro una bossa de patates i una cola, per dinar i aprofitar més el dia. Toca cotxe, però en principi, sense presa i aturant-me sempre que vulgui.

De Mosei a Salva la carretera és espectacular, valls verdes i muntanyes boscoses. Hi ha poc transit i, de tant en tant, quan puc, m’aturo a fer fotos i gaudir del paisatge. Fa sol i la temperatura també ajuda, vist els dos últims dies, almenys avui arribarem als disset graus. A partir de Salva, travesso una plana, també bonica, però menys vistosa. Tot i que en aquesta època de l’any estan buits, m’agrada veure a totes les entrades dels pobles grans nius de cigonya (una cosa que serà habitual d’aquí fins al final del viatge, especialment a les planes, vora els rius).

Passat Bistrita la carretera és torna a enfilar i el paisatge torna a ser espectacular. El transit, però, és més dens i gairebé no puc parar enlloc a fer fotos. Passo pel coll de Tihuta (o del Borgo, en Hongarès), un dels escenaris de la novel·la de Bram Stocker, “Dràcula”. A la dreta em queden les belles muntanyes del Parc Nacional Călimani... on està situat l’imaginari castell del llibre.

Dormiré a l’altre banda del coll, a Vatra Dornei. Trobo l’hotel fàcilment i m’hi instal·lo. La idea era sortir a menjar alguna cosa, però entre matinar i les quatre hores de cotxe de la tarda, estic esgotat i em quedo a l’hotel. Em faré els entrepans que no m’he menjat per dinar .

DIA BEN APROFITAT

Dia 12: Monestirs de Bucovina

Avui toca un dia més o menys tranquil. Tot i això surto a l’hora més o menys habitual, a tres quarts de nou. En principi haig de tenir temps de fer-ho tot i, a més, segons els horaris que tinc, els llocs on aniré també tanquen més tard. Torna a fer un dia gris. El paisatge torna a ser bonic, però no em paro a fer fotos. Ho deixo per la tornada, si tinc temps i el dia millora (que no serà el cas, per desgràcia).

Avui visitaré els monestirs pintats, i fortificats, de Bucovina (a la regió Moldava de Romania). Van ser construïts al segle XVI, fundats principalment per prínceps i nobles, com a barrera de protecció davant les invasions otomanes. Gòtiques bizantines, les seves parets estan bellament decorades amb frescos, també bizantins, amb escenes de la Bíblia, la vida de Jesús, i els sants ortodoxos més importants (amb una intenció, com passa a casa nostra amb el romànic, religiosa i didàctica). Cada pintor, sovint desconegut, interpretava les escenes a la seva manera, usant diferents colors, el que ha fet que cada església es pugui identificar amb un: el blau a Voronet, el verd-vermell a Sucevita, el groc a Moldovita, el vermell a Humor i el verd a Arbore.

Començo pel de Moldovita, que conserva encara muralles i torres. A les parets de l’església hi ha “les sagrades escriptures en colors”, segons les monges que hi viuen i se’n fan càrrec. El fresc més destacat és el “Setge de Constantinopla”, que commemora la intervenció de la Verge, salvant la ciutat de invasió persa al segle VII A.C. El seu interior és molt bonic, també recobert de frescos. Interpreto que s’hi representen les vides de sants, especialment a la primera i segona sales. Hi ha tantes representacions de decapitats que fins i tot té un aspecte una mica tètric. Llàstima que no s’hi puguin fer fotos... i que jo no sigui capaç de fer com molta altra gent i fer-les igualment (i si es fan malbé i les generacions futures, no les poden gaudir, doncs mala sort).

Abans de marxar m’enfilo una mica a la muntanya del costat per tenir una perspectiva complerta del Monestir, però els arbres que l’envolten, no ho acaben de permetre. Cotxe i cap a la següent parada, ben a prop (serà així fins a l’última, i serà tot un “gustàs”, encara que al final del dia acabaré fent al voltant de dos-cents vint-i-cinc kilòmetres).

Al monestir de Sucevita. Amb unes solides muralles de tres metres d’amplada per sis d’alçada, amb contraforts, petits bastions i cinc torres de defensa, és el que té un aspecte més impressionant i més semblant a una fortalesa medieval. L’església també està bellament pintada, tant per dins com per fora, destacant l”Escala de les Virtuts”. En una de les estances hi ha, també, un petit museu d’objectes històrics i artístics, prou bonics.

Just darrere el monestir hi ha un turó que permet una bona vista al monestir (n’he vist alguna foto). Busco el camí per arribar-hi. Just per darrere el monestir, pel dret, no es pot. Amb el cotxe vaig carretera amunt i avall, un troset, fins que veig unes marques en un trencant. No és un camí evident, però provaré sort. Aparco una mica com puc i segueixo les ratlles blaves, tot i que només uns pocs metres, de seguida en desvio per un camí marcat amb ics blaves, que van en paral·lel i per sobre del poble (direcció on vull anar). El camí es va enfilant per tornar a baixar, fins que s’acaba en un prat. Sembla que pujant pel dret arribaria, però vorejo el prat fins a trobar un altre camí que també s’enfila, fins a una clariana on es comença a veure la creu que marca el cim del turó. Les vistes del monestir són molt boniques. La caminada ha valgut la pena, llàstima, però, que el dia continuï gris. Baixo pel dret i un altre cop al prat, reculo per on he vingut.

Cotxe i cap a les següents visites, aquestes aprofitant que són de pas. Arbore és un monestir més modest, només se’n conserva l’església i una torre de l’antiga fortificació. Aquí més evident que als altres, el mur més exposat a les inclemències del clima gairebé no hi queda cap pintura. Als seus murs exteriors, destaca el “Gènesis”. La seva visita val la pena, també, perquè és l’única en què es poden fer fotos a l’interior, sense flaix. Això sí, a fora gratis, a dins pagant.

Ja marxant, amb el cotxe, em creu amb un enterrament. Em sorprèn veure una comitiva oberta per gent portant creus i pendons, seguida d’altres que porten corones, el “cotxe” fúnebre, amb familiars i amics al darrere. De fet el cotxe és un cotxe familiar, normal i corrent, on hi han encabit la caixa com han pogut (en un altre que em creuaré més endavant, aquesta funció la farà un petit camionet d’obres).

Més cotxe fins a Humor, una altra monestir també modest que conserva l’església i un parell de torres. Tot i això és un dels que conserva les pintures en més bon estat, destacant en aquest cas, l”Anunciació”. Per entrar m’he esperat una estona a la taquilla, però com que no ha aparegut ningú, he decidit entrar i fer la visita igualment. Sortint, em podia haver colat, però espero religiosament que, al cap de ben poc, aparegui una de les monges que en tenen cura. Abans de marxar aprofito per menjar una mica.

Entre una cosa i l’altre, vaig més tard del que havia calculat, tot i que bé de temps. No em podré entretenir com he fet fins ara. Pel camí m’he parat a fer alguna foto del paisatge, he badat tot contemplant els curiosos pous, en forma de petites casetes (abundants en aquesta zona), i els pallers, abundants arreu, aquí alguns estan del tot coberts.

Deixo el cotxe al pàrquing “trampa”... més endavant sembla que n’hi ha un de gratuït (com gairebé a tot arreu). M’obliga a passar, també, per totes les paradetes per als turistes. Voronet és un dels monestirs considerats més bonics. De les edificacions que l’envoltaven només en queda una torre i alguns murs. Les seves pintures, però, almenys per mi, són les més impactants (potser pel color i ser de les més ben conservades). Destaca “El Judici Final”, a la seva part posterior.

Cotxe i cap a l’hotel. El dia cada cop és més gris, tot i que al final no plourà (en alguns llocs el terra és moll i ha caigut un ruixat... però a mi, per sort, no m’ha tocat). Passo, i he passat en dies anteriors, per un bon grapat de passos a nivell, molts sense barrera i amb una visibilitat sovint reduïda. Els trens que he vist no és que circulin molt ràpid, però en travesso algun amb una mica de por. Em sap greu, també, no poder parar a fer fotos, però vull arribar a l’hotel abans no es faci fosc, encara que sigui pels pèls.

SORT QUE M'AGRADA CONDUIR

Dia 13: Vatra Dornei - Bicaz - Tulcea

A dos quarts de nou, d’hora, pago i marxo. Avui m’espera un llarg dia de carretera, amb només una visita entremig. De Vatra Dornei a Bicaz passo per una carretera poc transitada, per una vall boscosa, ara més oberta, ara més tancada, amb alguns petits pobles envoltats de prats verd. Ja arribant a Bicaz, volto el pantà Bicaz, el més gran del país.

Passada la ciutat la carretera s’enfila i el paisatge cada cop és més muntanyós. Faig l’única visita prevista del dia, desviant-me cap al Canyó de Bicaz. És una de les carreteres més espectaculars del País. Pas entre Transilvània i Moldàvia, la carretera, durant vuit kilòmetres, passa per un estret congost entre cingleres. Al cap de munt, a més, hi ha el bonic Lacul Rosu (Llac Roig), on hi faig una curta passejada, per estirar una mica les cames, descansar una mica i esmorzar. Tasto el kürtőskalács, tant dies veient-ne arreu, no puc marxar sense haver-ho fet. Originari de la Transilvània de parla hongaresa, es cuina enrotllant una massa fina amb llevat en un cilindre sobre brasa que queda en forma d’espiral, amb sucre caramel·litzat per sobre. Inicialment postres de dies festius, ha passat a ser un dolç popular i actualment n’hi ha de diferents gustos (com xocolata, nous o atmetlles).

Reculo fins a Bicaz i continuo cap al sud. Poc després, a l’alçada de Piatra Neamt, deixo enrere els revolts i més revolts d’avui... i dels dies anteriors. A partir d’ara i fins al final del viatge pràcticament només conduiré per llargues rectes, per una plana immensa, amb pobles distants i ben poques cases entremig. Això sí, esquivant igualment cotxes, carros, bicicletes, gent i tota mena d’animals.

Les rondes encara no han arribat a moltes ciutats, i faig una excursió pel centre de Galati, sense voler. Per sort, només perdo un quart. On em perdo de veritat, però, és a Brăila. M’hi passo tres quarts amunt i avall, i tot per un cartell que no hi era, o no he vist, just arribant-hi... no hi havia ni d’haver entrat!

Arribo al ferri per travessar el Danubi gairebé de fosc, i gairebé ni el veig... el ferri, el riu, aquí, prop de la seva desembocadura, té  una amplada impressionant. Hi pujo el cotxe, m’espero cinc minuts i creuem.

Em queden vuitanta kilòmetres de nit... esquivant un parell de carros, un parell de bicicletes i alguns vianants, apareguts del no res i sense cap mena de refractant (justament per això volia evitar, i he evitat, tant com he pogut, conduir de nit).

A Tulcea també em passo una bona estona amunt i avall buscant l’hotel (de dia l’hagués vist més ràpid), en part, perquè d’entrada el busco a la punta de carrer equivocat. Per sort no hi arribo massa tard i des de la recepció m’arreglen l’excursió de demà i no me n’hauré de preocupar, tot un descans. Torno a agafar el cotxe, ara per trobar el punt de sortida de demà... que faig de seguida, amb les voltes que he fet abans, no em costa gaire. Un cop situat, torno, ara sí, a instal·lar-me a l’hotel per descansar. M’he passat moltes hores conduint i estic força cansat .

TORNO A DESCANSAR DE COTXE

Dia 14: Delta del Danubi

A dos quarts de nou sóc a la recepció de l’hotel Europolis, punt de trobada. M’hauré d’esperar un quart, vaig d’hora. Ens trobem la persona que ens ha de dur a la barca i la resta del grup. Esperem una estona un grup de sis persones, que al final no vindran. Així doncs, només serem quatre, un txec, dos búlgars i jo. Millor.

Farem una excursió de cinc hores pel Delta del Danubi (Delta Dunării en romanès). Tretze vegades més gran que el Delta de l’Ebre, és el segon més gran d’Europa (després del del Volga), i el més ben preservat. Prop de Tulcea el riu es divideix en tres braços principals abans d'arribar al mar Negre: Chilia, Sulina i Sfântu Gheorghe (Sant Jordi), però molts canals menors converteixen la zona en una regió d'aiguamolls, zones pantanoses i boscos. Es tracta d'una estructura molt dinàmica, cada any el Danubi fa créixer el delta uns quaranta metres. S’hi poden trobar més de mil dues-centes espècies de plantes, tres-centes vint d’aus i cent deu de peixos. Les seves espècies més emblemàtiques són els pelicans, cada any més de dues mil cinc-centes parelles hi fan el niu, sent les poblacions més grans d’Europa de pelicà blanc (Pelecanus onocrotalus) i pelicà dàlmata (Pelecanus crispus).

Fem un petit tram per un dels braços del riu, immens, per desviar-nos de seguida cap un canal. Pel camí converso amb la noia búlgara. Entre altres coses, del perquè del procés que estem vivim a Catalunya...  a preguntes seves.  N’està ben informada i jo li explico el meu punt de vista, parcial i imparcial.

Fa sol, escalfa, però la humitat del riu fa que la sensació que tenim sigui més aviat de fred. Ens hem de desviar per un canal encara més petit. Haurem d’esperar una estona que en surtin les barques més grans que venen en direcció contraria... amb la conseqüent emprenyamenta del “capità”. Ho aprofitem, però, per contemplar les primeres espècies d’ocells.

Més endavant, tornem a “trencar” per agafar un altre canal encara més petit, que ens porta a una llacuna, on farem una volta. És en aquest tram on veurem la majoria d’aus, un dels objectius del dia. M’he deixat els prismàtics a casa, però, per sort, se’m va acudir emportar-me un teleobjectiu vell, que em farà aquest servei... i gairebé cap foto bona.

La llista serà més aviat curta (veure més avall), però a la tornada, pel mateix lloc, hi afegiré dues espècies que no he vist mai: la cigonya negre i el pigarg europeu. Els pelicans, ja han marxat i, de moment, hauran d’esperar. La visita ha estat molt bé, però és només per fer-se una idea. Per un amant de la natura, i els ocells, com jo, no n’hi ha prou, caldria un viatge més llarg, d’alguns dies, potser en una època millor... qui sap, potser algun dia.

Em queda tota la tarda per fer el que vulgui. Ho aprofito, primer, per dinar al centre, un kebab que en realitat és igual que una hamburguesa normal i corrent, només que han canviat el tipus de carn. Me la menjo tranquil·lament en una bonica plaça, tot prenent el sol i refent-me del fred. Tot seguit vaig fins al monument a la Independència, sobre un turó amb bones vistes a la ciutat i els seus voltants (tot i que no al Delta, massa baix, que era el que buscava). Després vaig al Museu d’Història Natural del Delta del Danubi. Petit però una molt bona introducció als seus ecosistemes, fauna i flora, a més de la vida tradicional dels pescadors de la zona. A la seva part baixa hi ha un discret aquari amb espècies autòctones i algunes d’exòtiques.

Com que encara és relativament d’hora, les cinc, improviso una mica i reculo per la carretera per on vaig venir, i que no vaig poder veure, ja que era de nit. Amb bones vistes al principi, em desvio cap al monestir de Cocos, per fer una última visita. Fundat l’any 1833, te l’aparença d’estar fortificat. És bonic. M’hagués agradat fer fotos a l’interior de la seva església, però no m’atreveixo... va entrant gent, que es senya repetides vegades només entrar i després davant de diferents imatges, amb reverències i petons inclosos (no és el primer cop que ho veig). Ho respecto, però em fa certa gràcia, de tant exagerat. De fet, m’ha sorprès arreu, veure com molta gent, encara que no tothom, es senya només passar davant esglésies i catedrals (de fet, tal i com es feia aquí abans, segons m’explicarà la meva mare a la tornada).

Amb el dia complert, torno a l’hotel just abans no es faci fosc. Compro alguna cosa per menjar a la botiga que hi ha just a sota i pujo a l’hotel a descansar (i fer la “rutina” de cada dia).

MIG IMPROVISANT

Dia 15: Tulcea - Enisala - Hístria - Bucarest

Marxo a dos quarts de nou, amb el dia planificat ahir. Ahir a la tarda i avui el matí el tenia una mica com a marge per si alguna cosa sortia malament. Normalment no ho faig, però no tenia aquest dos mitjos dies massa planificats. La idea era, també, que si en l’excursió per Delta veia molta fauna, o una fauna excepcional, repetir. Si no era així, llavors passar una mica més temps a Bucarest... però em fa una mica de mandra i, al final, no faré ni una cosa ni l’altre. El pla C.

Sortint de Tulcea m’enfilo per uns turons coberts de vinyes. De seguida, però, torno, a l’ampla plana plena de camps, tot just acabats de segar o, alguns, llaurats. És el paisatge que em tornarà a acompanyar pràcticament tot el dia. Només que aquí, s’acaben en canyissars i una immensa llacuna.

La primera visita la faig al cap de poc. Són les ruïnes del castell d’Enisala (o Sarichioi). Va ser una poderosa fortalesa medieval, del segle XIII i XIV, que protegia les rutes comercials romaneses amb l’exterior. Des de dalt del turó on està situat es dominen els llacs Razim i Babadag (antigament golf oberts al mar). Les vistes són precioses.

 Reculo una miqueta i m’aturo a la llacuna on abans m’ha semblat veure un bon grapat d’ocells. Encara tinc l’esperança de veure pelicans. No serà el cas, però afegiré alguna espècie més a la llista (ànecs cullerots, becadells i alguna altre limícola).

Continuo el camí, per carreteres secundàries, tot badant, fins a la següent parada del dia. Hístria va ser una antiga colònia grega, fundada el segle VII A.C per Milet, per afavorir el comerç amb els Getes, que ocupaven aquest territori. Al segle I va passar a domini romà. Va entrar en decadència quan la badia de Halmyris va quedar tancada pels dipòsits de terra aportats pel Danubi, tot i això, el comerç hi va continuar, i només va ser abandonada arran de seva destrucció per la invasió d’Àvars i Eslaus. Sense ser espectaculars, estan prou bé. M’hi passejo sol. Trobo a faltar, però, panells interpretatius, només n’hi ha un a l’entrada.

Haig de recular uns pocs kilòmetres. Com què en aquest tram de carretera no hi ha gens de transit, em paro en una altre llacuna. I ara sí, l’estrella del Delta... Pelicans! Ja em feia pagues de no veure’n.

Fetes les dues visites previstes, em permeto un últim petit caprici abans de marxar cap a la capital. M’arribo fins a Năvodari. No serà al lloc més bonic, a una banda de la platja, una mica enllà però ben visible, hi ha un gran complex industrial, a l’altre, també enllà, blocs de pisos de la ciutat de Constanța, però podré dir que he vist el mar Negre.

Cotxe i cap a Bucarest. Gairebé tota la tarda per arribar-hi. Les úniques distraccions: una cigonya negre i el peatge per travessar l’ample Danubi. Un cop hi sóc em passo una hora i mitja buscant l’hotel, amunt i avall, i encara sort que és a les afores. Ningú sap on és i al mapa que porto està mal situat. Al final haig de trucar i em venen a buscar. Hi he passat dos cops pel costat, però no hi ha cap indicació. De fet, més que un hotel, és un apartament (amb una habitació gairebé més gran que casa meva, que és ben petita) .

ÚLTIM DIA

Dia 16: Bucarest

Surto a un quart de deu, dubtant encara de si anar al centre de la ciutat en cotxe o en transport públic des de l’aeroport, que em queda de camí i molt a prop. Me la jugo i opto per la primera opció, pensant que sempre seré a temps de recular. Avui toca Bucarest (Bucuresti), la capital del país.

El transit és dens i s’ha d’anar amb molt de compte, no saps mai cap on trencaran i d’on et sortiran. Arribo a lloc no sé ben bé com. Més d’una vegada em trobo una senyal que indica el centre de la ciutat recte, i al cap de dues illes de cases el carrer es bifurca sense cap mena d’indicació. No arribo pel camí més directe, tot i que no he fet gaire volta. Aparco just davant del Parlament. Gratis... que ja té delicte que hagués de pagar per aparcar davant dels monuments en pobles ben petits, i no al centre de la ciutat més gran de Romania.

La primera visita, obligada, és a l’immens Palau del Parlament. És l’edifici més gran d’Europa i el segon del món (només superat pel Pentàgon als Estats Units). Hi tenen la seva seu el Parlament i el Senat, a més de nombrosos organismes. El va fer construir Ceausescu, amb el nom del Palau del Poble, tot i que no el va veure completament acabat. Un cop mort, va estar a punt de convertir-se un gran casino, un centre comercial, i, fins i tot, de ser enderrocat. Al final, però, el romanesos van decidir acabar-lo i fer-lo seu, malgrat que encara genera sentiments contradictoris. No s’amaga que és l’obra d’un dictador megalòman, però han sabut reconvertir-lo en un lloc digne i  donar-li un bon ús... una cosa que no a tot arreu poden dir.

Per visitar-lo primer es passa per un punt d’informació, llavors es compra l’entrada a la botiga de records, tot seguit, en un altre taulell, se’t queden el document d’identitat (canviant-lo per una targeta de visitant penjada al coll), llavors pels mateixos controls que un aeroport (detector de metalls i raigs X).

Sempre guiada, se’n visita només una part. Es passa per un bon grapat de grans passadissos, immensos salons, enormes sales de conferències... De les explicacions de la guia, les que més queden, sol passar, són les curiositats. Sovint la mateixa guia va obrint i apagant els llums... ens explica que això és perquè l’edifici pot arribar a gastar la mateixa llum que una ciutat de quinze mil habitants. Tot va fer fet per personal i amb material romanès, amb petites excepcions, com una part de la fusta d’una sala de conferències... regal de Mubutu Sese Seko, una altra bona peça. Ceausescu hi va incloure alguna de les seves manies, com la de fer els esgraons de les escales més baixos. Contràriament al que molta gent creu, mai hi va viure, ni ho va pretendre, tampoc va parlar mai al seu poble des del gran balcó de la façana principal... l’únic que ho ha fet, ha estat Michael Jackson.

La visita inclou la pujada a la terrassa que hi ha teulada. Ho fem per un ascensor en el què, per motius de seguretat, només podem pujar de set en set (per sort el grup és petitet, setze o disset persones, i només ha de fer tres viatges. També per baixar). Un cop a dalt, les vistes a la ciutat són molt bones. Xoca l’amplia avinguda que porta al parlament, feta construir, també, pel dictador, a imitació dels Camps Elisis de Paris (tot i que només en va aconseguir l’aspecte, però no l’ambient). Per desgràcia, per fer-ho es va enderrocar bona part del casc antic de la ciutat.

L’última parada és al soterrani, sense res d’especial, contràriament al que molta gent creia, mai s’hi va construir cap mena de refugi nuclear.-

Sortint vaig cap al Parc Cismigiu, un dels atractius de la ciutat. La veritat, però, és que em decep una mica. És bonic, però no té gaire res d’especial. Ho aprofito per menjar alguna cosa, tot descansant a l’ombra d’un banc. Les temperatures dels últims dos dies, en aquesta zona, són més estivals i passen de llarg els vint graus.

La idea és anar, tot seguit, al carrer Victoriei, de dret. En algun punt, però, em despisto i, després de caminar una bona estona, ho acabo fent... però molt més amunt del que volia. El baixo gairebé sencer. Inicialment carretera entre la capital i Brasov, amb els anys es va anar convertint en una de les avingudes més importants i cares de Bucarest. És una estranya combinació del que semblen blocs comunistes, construccions modernes i bonics edificis històrics (neoclàssics o modernistes). Entre guerres la ciutat va rebre el sobrenom de “la Petita Paris”, gràcies, en bona part, als edificis d’aquest carrer, dels que en queden una bona mostra. Passo, entre altres, per davant del Palau Cantacuzino (on hi ha el museu George Enescu, del 1906), el Palau Athénée Hotel (del 1914, avui un hotel Hilton), l’Ateneu Romanès (sala de concerts, del 1888), el Museu Nacional d’Art de Romania (antic Palau Reial, del 1837), la Biblioteca de la Universitat de Bucarest (1864), la Plaça de la Revolució (amb l’estàtua del Rei Carol I), el Teatre Odèon (del 1946) o la Casa Capsa (un  restaurant històric, des del 1852). Els museus, en aquesta ciutat, els deixaré de banda, tot i que sé que, possiblement, algun dia potser me’n penediré (encara que, almenys d’entrada, no n’hi ha cap que em cridi l’atenció, si més no amb força).

Em queda tota la tarda per perdre’m pel que queda del casc antic de la ciutat. Antigament molt més gran, per culpa de terratrèmols, els bombardejos de les guerres i l’enderroc d’una part feta per Ceausescu, només en queda el petit districte de Lipscani. Ben restaurat de cara al turisme, amb carrers de vianants, amb nombroses terrasses, restaurants i locals nocturns, és prou bonic, encara que, almenys al meu parer, no poc competir amb la bellesa de ciutats com Brasov o Sibiu. Amb edificis que van de l’edat mitjana fins al segle XIX, destaquen les ruïnes de Curtea Veche (Palau Reial), construït per Vlad III al segle XV, amb l’Església del Palau, just al seu costat, l’edifici religiós més antic més ben conservat de la ciutat. També l’antic edifici del Banc Nacional de Romania (del 1880) o els carrers Macca-Villacrosse o Covaci.

Cansat de caminar, torno cap al cotxe. Un cop al pàrquing, davant del parlament, sol i vestit amb la samarreta groga, em solidaritzo amb la concentració que es fa al nostre país davant els ajuntaments, en protesta per la suspensió del 9N per part del tribunal constitucional. Intento arribar a l’hotel abans que es faci fosc, cosa que gairebé aconsegueixo. A la tornada em passa com a l’anada, per això ho volia fer de dia, i acabo fent una mica més de volta del compte per la ciutat. No sé ben bé com, però, al final, m’acabo orientant i trobant el camí correcte.

Per sopar, pecat. No m’agrada fer-ho en cap viatge, preferint sempre la cuina del país, però per una qüestió merament pràctica, soparé al McDonald’s que queda ben a prop de l’hotel.

Ja a l’habitació puc mirar el partit del Barça... en Romanès. No entenc gaire res, però m’alegra sentir que quan en parlen s’hi refereixen com l’equip català.

CONTENT

Dia 17: Bucarest - Barcelona - Taradell

Més tard de l’habitual. Esmorzar, dutxa relaxada i refaig la maleta, bé redistribueixo el seu contingut... gairebé tot és roba bruta. Avui m’ho agafo amb molta calma.

Per aprofitar una mica el matí decideixo fer una petita excursió. Fallida, vaig al bonic llac Snagov, on hi ha la tomba de Vlad Tepes en una petita illa,amb una església. Per desgràcia, però, no hi puc arribar. El pont que hi va encara no està acabat, i no sóc a temps de buscar la barca, si n’hi ha, que m’hi portaria. Curiosament el pont està molt ben indicat... la resta, no.

De tornada cap a l’aeroport faig una parada per dinar, una mica d’hora, al McDonald’s. Torno el cotxe, amb una roda desinflada, d’ara a l’últim moment (amb tants tallers de “vulcanizare”, gairebé m’estranya que no m’hagi passat abans). Cap problema, només una queixa per tornar-lo una mica brut.

Només em queda esperar a l’aeroport. Tinc la mania d’anar-hi massa d’hora... i m’hi avorreixo una bona estona. Fins i tot m’haig d’esperar per facturar la maleta, cosa que faig de seguida que obren el taulell. Llavors el de sempre, situar la porta i avorrir-me una estona més, voltant i gastant-me els últims lei que em queden, amb un conte per en Biel (en Romanès) i paquets de xiclets fins a quedar a zero (o gairebé).

M’espero una estona a la porta, volo amb una companyia de baix cost, sense seient assignat. Tinc ganes de seure a la finestreta i, per no arriscar-me, vull ser dels primers a entrar (em penedeixo, una mica, de no haver comprat l’embarcament preferent). Ho seré. Els seients són més estrets i menys còmodes (sense menjar ni beguda), però podré gaudir del paisatge. Primer el de les planes romaneses, després núvols i més núvols, els últims de tempesta, pràcticament ja arribant a França. Llavors una visibilitat excepcional, tot i que encalitjada (una cosa estranya), que em permet veure, sencer, tot el golf de Lleó. Tot seguit, voregem la costa catalana, del Cap de Creus fins a Barcelona.

Aterro a l’hora prevista. L’equipatge arriba sencer. Tot bé. Em ve a recollir el meu germà i a l’hora de sopar sóc a casa. Fi del viatge. Les rentadores les deixo per demà, al vespre, però, començo a descarregar les tres mil fotos que he fet... la tria per ensenyar la faré, mica en mica, més endavant.

Content. Romania m’ha sorprès, positivament. M’han agradat els seus paisatges, les seves ciutats, els seus monestirs, els seus castells, la seva gent... M’ho he passat bé i és un lloc recomanable. Si ho fan bé, ho promocionen... i arreglen alguna carretera, en un futur, segurament, serà una destinació turística molt més coneguda del que és actualment.

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes: Document d'Identitat (Romania forma part de la U.E).

Clima i millor època per anar-hi: Juliol, agost i setembre per fer una ruta com la que vaig fer jo. Tot l'any, segons el que es vulgui fer (en algunes zones hi pot haver neu durant força mesos). El clima és molt diferent segons la part del país, tot i que en línies generals la primavera és relativament agradable, amb nits i matinades fredes i dies temperats, l'estiu és temperat o fins i tot calorós  a la zona sud i est. La tardor seca, tot i que freda, i l'hivern fred amb nevades arreu, especialment de desembre a març).

Moneda i Preus: Leu (Lei en plural). Els preus són similars als nostres, amb algunes coses, una miqueta més barates (en el menjar potser és on es nota més la diferència). Als llocs turístics, ciutats i pobles grans, és molt fàcil trobar caixers automàtics. A la majoria de supermercats i benzineres es pot pagar amb visa, però no a botigues petites, a la majoria de pensions, moltes de les entrades a monuments, i fins i tot en algunes benzineres apartades de les ciutats. Millor no refiar-se'n i portar sempre una mica d'efectiu a sobre. En alguns llocs accepten directament el pagament amb euros.

Seguretat: Com aquí o més, cap problema enlloc (si més no, on vaig estar). A Bucarest no vaig tenir més sensació d'inseguretat que la que puc tenir a Barcelona.

Que canviaria?: D'entrada, pràcticament res... si pogués hi afegiria més dies per fer més caminades en altres Parcs Nacionals. Però, bé, pels que no tinguin els mateixos interessos que jo i disposin dels mateixos dies o menys:

- Si disposem de menys dies jo em centraria en la zona de Transilvània més Maramures i/o Bucovina.

- Si no estem interessats en la natura i l'ornitologia, si ens hem de saltar alguna cosa o ens n'interessen altres diferents, per guanyar un parell o tres de dies, tot i que és prou bonic, jo em saltaria el Delta del Danubi.... d'altra banda, als naturalistes, els donaria pràcticament el consell contrari, mirar-hi de fer un creuer de dos o tres dies com a mínim (també, pels amants dels creuers fluvials).

- Si no estem interessats en visitar o caminar pels Parcs Naturals, com vaig fer jo, i es disposen més o menys dels mateixos dies, jo dedicaria almenys un dia més a Maramures i la resta, bàsicament, a Transilvània.