Ruta de les Herbes Medicinals (vall de Mola)

Caminada fàcil, curta i planera per la vall de Mola. Pel camí nombrosos cartells ens ajudaran a identificar i conèixer els usos d’algunes de les plantes medicinals que feien servir les Trementinaires de la Vall de la Vansa.

TREMENTINAIRES

La idea era fer el Cap del Verd i Tuixent, però la Clara li falla una cama i ens ho haurem d’agafar amb més calma. Començarem, això sí, temporada de furgoneta. Marxem dissabte havent dinat i aprofitarem la tarda per fer una volta per Tuixén i visitar el museu de les Trementinaires, aprofitant, també, que aquest cap de setmana s’hi celebra la Festa i la Fira de les Trementinaires.

Les trementinaires eren generalment dones originàries d’aquesta, i altres valls muntanyenques, que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes medicinals i a l'elaboració de remeis i olis essencials, a més de la seva comercialització en masies i pobles de tot Catalunya al llarg d'unes rutes que sempre feien a peu. Solien fer dos viatges a l’any, sempre coincidint amb els mesos de menys feina al mas (un a la tardor i un altre entre l’hivern i la primavera). Anaven carregades amb farcells o coixineres, plens d’herbes, i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis. Aquesta activitat donava uns ingressos extres a les famílies, en general les més modestes, que vivien de l'agricultura i la ramaderia d'autoconsum. Aquesta feina va ser exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, quan la darrera trementinaire en actiu, Sofia Montaner, va fer el seu últim viatge l'any 1984.

Anem a buscar lloc per dormir i havent sopat tornem a Tuixent per anar a veure la Dansa del Foc, on s’encén una foguera, s’hi llencen herbes aromàtiques i es balla al seu voltant. Tot plegat ha estat molt bé i anem a dormir sota un cel estrellat espectacular i amb el relaxant so del riu Mola a pocs metres.

Ens llevem, esmorzem i comencem a caminar, hem dormit al punt d’inici de la ruta. Baixarem suaument al costat del riu Mola, per una vall prou bonica i entre boscos de ribera, pinedes de pi roig i prats. Plena primavera, d’un verd preciós i acolorits per un bon grapat de flors.

El principal interès d’aquesta ruta és que durant tot el camí hi ha nombrosos cartells que ens ajudaran a identificar i conèixer els usos d’algunes de les plantes medicinals que feien servir les Trementinaires de la zona. A l’inici (o final de la ruta, segons com la fem) hi ha, també, l’Arboretum dels Planells de Sastró, amb un recorregut d’uns sis-cents metres i dedicats als arbres i arbustos típics de la zona (boscos de ribera, solana i obaga). Val a dir que parlem de flora i, ens els dos casos, dels cartells algunes plantes són fàcilment visibles darrera seu, d’altres potser hi havien set, però ara les veurem una mica més avall o més amunt, i d’altres segurament encara no han sortit o ja no hi són. Tot i això està molt bé i val la pena.

Pel camí també passem pel molí del Ciment, un interessant edifici de principis del segle XX, que es dedicava a produir ciment pels paletes de la zona. Conserva bona part de la maquinaria que ho feia possible. Un cartell al seu costat ens explica la seva història i com funcionava, llàstima que estigui una mica “abandonat” i no estigui restaurat i ben protegit, com un petit museu a l’aire lliure.

La ruta és curta i al seu final ens separem, la Clara anirà fins a Tuixén i jo recularé per on hem vingut per anar a buscar el cotxe. Ens trobarem al poble on, per acabar d’arrodonir el cap de setmana, fem una volta per la fira i ens firem comprant alguns llibres relacionats amb el tema. A la tornada aprofitem per fer una volta per Josa de Cadí i, com que anem força tard, dinar a Gósol.

Castell de Lladurs

Caminada pels paisatge típic del Baix Solsonès, entre rodals de bosc, camps i masies. El més interessant de la caminada és el castell de Lladurs, amb molt bones vistes.

CALOR

Tot i que no tanta com la que ha de venir, fa calor. Tot i això, toca caminada de grup i sembla que ningú s’espanta (tampoc és una ruta molt exigent). Decidim, però, fer-la al revés i d’aquesta manera començar per la pujada més “forta”, malgrat que això tindrà l’inconvenient que el més interessant també quedarà al principi.

Fem un tros per carretera i poc després pel seu costat, per sort està poc transitada. Girem al trencant del castell i de seguida trobem el panell informatiu del “Camí del Castell”, ben senyalitzat. Decidim seguir-lo ja que, a més a més, fa una ruta botànica molt maca. Pel camí anirem trobant diferents cartells informatius amb alguns dels arbres, arbustos i mates més significatius de la zona. Ens hi anem entretenint, especialment la Maite i jo.

Arribem al castell. Després de veure’l sempre passant per la carretera, ja en teníem ganes. Val la pena. D’abans del segle X, en queden les ruïnes d’edificis annexos i afegits pertanyents a diferents èpoques. Des d’aquí hi ha molt bones vistes i contemplem bona part de Solsonès i les seves muntanyes, amb Solsona de fons. També, més enllà, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i algunes de les muntanyes del Berguedà, l’Alt Urgell o el Pallars. Aprofitem per fer la foto de grup i entretenint-nos tot contemplant un fòssil ben curiós que troba la Clara.

Al seu costat hi ha l’ermita de Sant Martí, més sencera i que visitarem tot seguit. D’origen romànic, d’aquesta època no en queda res i l’actual edifici és barroc, dels segles XVII i XVIII.

Un cop vist seguim per la carena, per de seguida girar a la dreta i voltar el castell per l’altra banda, de manera que el veurem des de gairebé tots els angles. Ho farem tot passejant pels paisatges típics de la zona, alternant pujades i baixades, boscos de cereals (segats o a punt de segar), pinedes de pinassa i boniques masies, com Borrells, la Caseta de Baix o el Meix Vell.

Sense córrer, però sense presses arribem a Lladurs a l’hora de dinar ben acalorats, a partir de les onze la calor ha començat a notar-se de valent. Ho aprofitem per fer-ho a la fresca, a les taules a l’ombra de davant la seva església. Aprofitem, també, que hi ha una font per fer una bona refrescada.

Per acabar de rematar el dia i gaudir de la bona companyia, anem a fer el got a Solsona.

---

Afegir que una setmana després la zona va patir un incendi forestal. No sé, però, si per on vam fer l’excursió es va veure afectada o no (o només en part).

Tossal de les Viudes

100 Cims a cavall del Solsonès i el Berguedà, amb magnífiques vistes a les muntanyes d’aquestes dues comarques. Aquesta no és la ruta més “clàssica”, però permet la visita al bell monestir de Sant Pere de Graudescales i la fotogènica ermita de Sant Andreu de Valielles.

PENDENT

Feia temps que en parlàvem i al final hem trobat el dia. A més, amb la calor, farem un cim “refrescant” i ben acompanyats. Per arribar-hi el “maps” ens fa fer una volta estranya... passant per una pista forestal justeta per un cotxe baix com el de la Clara (que pateix molt, tot i que condueixo jo). Després ens adonem que, òbviament, podíem haver-hi arribat per una carretera asfaltada...que serà per on tornarem.

Comencem a caminar una mica abans de l’ermita. Hi arribem, però, al cap de cinc minuts. Sant Pere de Graudescales és una bella joia del romànic, ben restaurada i en bon estat. Antic monestir, només se’n conserva l’església, del segle XII.

La ruta d’avui és perdedora, per sort anem amb GPS i wikiloc al mòbil... per equivocar-nos només d’entrada, encara que uns poc metres. No fem la ruta “clàssica”. Més endavant ho tornarem a fer... però per sort els GPS’s comencen a “pitar” de seguida i també serà uns pocs metres. Ens enfilem per pinedes frondoses per veure l’ermita en vista aèria. Tot seguit planegem una mica i ens tornem a enfilar per passar per una petita boixeda monumental (abans no se la mengi la papallona del boix, que sembla que encara no ha arribat aquí... i tant de bo no ho faci mai, o quan més tard millor).

Passada la boixeda arribem a Valielles i la seva ermita, sant Andreu (de la que no he trobat informació). Un indret fotogènic on, sortim dels boscos, es deixen veure el Tossal i els cingles de Busa per primera vegada.

A partir d’aquí comença una pujada forta, per camins que costen de seguir (sort del GPS), alguna grimpada, al Grauet, i algun pas una mica aeri (molt curt). El cim és una mica enganyós, i quan sembla que hi arribes, encara és una mica més amunt... i així un parell de vegades.

Finalment, però, hi arribem. Les vistes als cingles de Busa, i les muntanyes del Solsonès i el Berguedà són espectaculars. Dinem una mica més avall, còmodament asseguts en un prat tot gaudint de les vistes al pantà de la Llosa del Cavall i el Port del Comte. Fa sol, però no gaire calor. Convida a fer la migdiada però ens espera el camí de tornada.

Tornem pel mateix camí per acabar amb els peus a l’aigua o fent un bany ràpid a l’Aigua d’Ora. Got a Casserres per acabar de gaudir de la companyia, en la primera excursió amb amics després del confinament, i cap a casa.

Ruta de les Mentides

Excursió molt bonica, variada i complerta. Caminant entre camps i boscos de pinassa, amb Port del Comte de fons, anirem descobrint diferents masos i punts d’interès: com el Banc de les Mentides, un pou de gel, una fossa neolítica, una ermita o una bauma amb un bell degotall.

MENTIDES

Avui tornarem a ser forces, vint-i-un. Farem una caminada relativament curta i molt planera. Ens trobem tots a Pinell del Solsonès (amb trobades prèvies a Vic, Manresa i altres llocs de Catalunya).

Un cop saludats i equipats comencem a caminar pel bonic paisatge que ens acompanyarà durant tot el dia, un mosaic de boscos, principalment de pinassa, i camps de cereals amb aspecte d’hivern, verds. De fons tot sovint tindrem les muntanyes del Port del Comte.

La primera parada és ben aviat. El pou de gel de Pinell és una construcció dels segles XVI-XVIII, que conserva una majestuosa cúpula de pedra. Restaurat l’any 2007 hi anem entrant per torns, de mida modesta, almenys comparat amb d’altres que hem vist recentment, no hi cabem tots de cop. Està bé.

Reprenem la marxa per tornar-nos a aturar al cap de poc. En principi a una font sense massa interès, amb una broca feta de tub negre que no ajuda gaire. La font està sota una petita bauma al costat d’un torrent que avui porta aigua i forma un petit, però bonic, salt d’aigua.

Desprès d’un petit tram per una carretera estreta, on no ens creuem cap cotxe (això que ens havíem posat d’acord a quina banda posar-nos en cas que això passés), arribem a l’ermita de Sant Tirs, obra popular del segle XVIII.

Poc més endavant ens fem la foto de grup enfilats sobre unes bales de palla, amb una bona estona i uns quants riures, com en tot el camí, abans no ens hem situat tots en posició.

Hora de dinar decidim fer-ho a la bauma del Marrà.  De mida mitjana, el que la fa especial és el preciós i espectacular degotall de carbonat càlcic que hi ha el seu centre. En un extrem de la bauma, també, un torrent forma una petita cascada en forma de dutxa.

El lloc és molt bonic però, ensotat al fons del torrent de la Font del Manar, no hi toca el sol hi menjarem una mica més enllà. Just passada la fossa neolítica dels Casals, una cista neolítica de als voltants de l’any 3.000 a C, en bon estat de conservació gràcies a uns treballs arqueològics que s’hi van fer l’any 1989. Conserva dues lloses laterals i que s’atribueix a la cultura dels sepulcres de fossa, una societat de pagesos que vivia en cabanes prop dels camps.

Amb les forces refetes i ja havent fet tres quartes parts del camí, continuem la ruta tot passant pel gran lledoner centenari dels Casals. Al seu costat hi ha la casa de pagès que li dona nom. Aquí ens fem la segona foto oficial de grup, ja que el lloc ho demana. Un altre dels atractius d’aquesta ruta són les belles i grans masies que ens hi anirem trobant, com el Soler, per on ja hem passat ja fa una estona,  els Casals, o l’Armengol i la Vila, per on passarem abans d’acabar la caminada.

Acabem on hem començat, a l’església de Sant Miquel de Pinell. D’origen romànic, del segle XI, al segle XVI s’amplià seguint models gòtics, a més posteriorment s’hi ha fet altres modificacions fins arribar a l’aspecte actual. Hi entrem i alguns estan una bona estona xerrant amb el mossèn Carmelo que explica històries i anècdotes que coneix. Fora hi ha un banc que rep el nom de banc de les mentides, on s’asseuen uns quants del grup, i dóna nom a la ruta. Era costum, als pobles rurals, quedar-se a xerrar sortint de missa per explicar xafarderies, aventures, fer tractes...

Com sempre que fem caminada en grup, got a Solsona per acabar el dia en bona companyia (aquí no hi ha bar).

Puig de les Morreres

Caminada curta però preciosa fins a un 100 cims amb unes vistes meravelloses. A l’hivern, a més, ideal per gaudir de la neu, fent-la amb raquetes sense perills ni complicacions especials.

GANES DE NEU

En tenim ganes, i de la manera que va l’any (almenys de moment), serà un dels pocs caps de setmana que tindrem per fer raquetes i gaudir de la neu. Com sempre, busquem una ruta sense complicacions i apte per a tothom. Ens decidim per Port del Comte.

Arribem en hora punta, cap a les dotze, una mica més tard del que voldríem. Ens informem on venen els forfaits i ens diuen que no hi ha neu a tot arreu. Ens ho pensem, però jo que hem vingut fins aquí i fa un dia magnífic, decidim fer-la igual i comprem el tiquet.

No ho hem fet mai i no sabem si hem de pujar al telecadira amb les raquetes posades o no. Ens hi acostem per demanar-ho i, sense voler-ho, ens acabem colant (tot i que la cua no era gota llarga).

Pugem fins el Querol (on hi ha un bar, que no aprofitem). Ens posem les raquetes i comencem a caminar, primer baixant una mica i llavors tot planejant. Tot seguit ens enfilem fins a la carena... i ens traiem les raquetes. Farem mitja ruta amb i mitja sense. Ja ens ho imaginàvem, però el tríptic de la ruta posa que hi ha un desnivell de quinze metres, quan en realitat és de cent-cinquanta (ja ens estranyava...).

Pel camí, a més del paisatge nevat, gaudim d’un ramat d’isards un tros enllà.

Un cop al cim les vistes són espectaculars, i això que hi ha una mica de calitja. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec, la major part de muntanyes del Solsonès i el Berguedà, Pedraforca inclòs, i un trosset de Pirineus. Ens hi estem una bona estona i aprofitem per menjar una mica.

La tornada la fem pel mateix camí, tot i que es pot fer parcialment circular, tal i com marco al track (avui ho descartem, perquè la tornada és fa prop de la cinglera i no hi ha neu (i hem vingut a fer raquetes)).

Hem tardat molt més del que ens pensàvem i arribem afamats al cotxe (on hem deixat els entrepans de dinar). La idea era fer una altra ruta de l’estació, però calculem que se’ns farà tard i no volem córrer i patir per l’hora (i amb la que hem fet ja estem contents i satisfets, pel que donem el dia per ben aprofitat).

Tard per fer la ruta, però prou d’hora per acabar el dia, decidim tot baixant amb el cotxe fer una volta pel casc antic de Solsona, que val molt la pena (la Clara no hi havia estat). I acabar d’aprofitar, ara sí, bé el dia.
 

Santuari de Lord

Caminada fàcil i relativament planera, en bona part per pista asfaltada, fins al bell Santuari de Lord. Situat sobre una gran mola des d’aquest indret gaudirem de magnífiques vistes.

EXCUSA

Caminada fàcil i relativament planera, en bona part per pista asfaltada, fins al bell Santuari de Lord. Situat sobre una gran mola des d’aquest indret gaudirem de magnífiques vistes.

Avui, pensant amb la calor de l’estiu, toca caminada de grup a la muntanya buscant una mica la fresqueta (i més que la buscarem a la tarda).

Més o menys a l’hora que hem quedat, sortim de Sant Serni del Grau (o Serni de Vilamantells, o Sant Sadurní del Grau o Sant Sadurní de Vilamantells, o església de Vilamantells o església de la Mare de Déu del Grau... per noms no quedarem). És una petita i bonica ermita romànica del segle XI - XII.

Continuem per la pista asfaltada, per desviar-nos, al cap de poc, cap a la roca Foradada, una curiosa esquerda a la roca que permet travessar la serra de la Creu de Codó de forma còmoda (a la tornada ho farem pel túnel de la pista, encara més còmode i, sobretot, més fresqueta).

Passada l’esquerda girem a l’esquerra i de seguida retrobem l’asfalt, que seguirem fins a l’aparcament del santuari. Al cap de ben poc, també, passem pel costat de la font de Sant Isidre, que aprofitarem tant ara com a la tornada. Caminant per la pista, planera i fàcil, gaudim del paisatge rocós i accidentat d’aquestes valls. Amagat rere el Serrat Llarg hi ha el Clot de Vilamala, per on vam caminar no fa gaire.

Arribem a l’aparcament. La caminada té poc desnivell, però bàsicament és tot de cop i en aquest punt. Ens enfilem fins a la Mola de Lord pel camí del Via Crucis, bell i molt ben condicionat. Al seu final un canó commemora les Guerres Carlines.

Un cop a dalt ens trobem amb la Clara que, lesionada d’un dit (amb una tumbona, a causa de l’estrès), només farà la part final. Des d’aquí les vistes són impressionants: el Port del Comte, el pantà de la Llosa del Cavall, la Serra de Busa i, més enllà, els Rasos de Peguera, la Gallina Pelada, els cingles de Canalda... Aprofitem, també, per visitar i descansar al Santuari de Lord, tot i que d’origen molt anterior, l’estilitzat edifici actual és del segle XIX (neoclàssic).

Un cop refetes les forces, i en Vicenç de la caiguda sense conseqüències (a banda dels riures), baixem per l’altra banda, seguit el camí de Sant Jaume (pel grau de Solord). Per senders entre boscos passem per miradors improvisats i un de molt ben condicionat (on la Clara perd el bastó del seu pare, cingle avall), amb grans vistes.

Una altra vegada a l’aparcament tornem per on hem vingut. Avui anem força d’hora i dinem, a l’ombra, en unes taules que hi ha al costat de l’ermita de Sant Serni (tot un luxe).

Fàcil i planera, de fet la caminada era només l’excusa per l’activitat que tenim prevista per a la tarda: dues hores de caiac al pantà de la Llosa de Cavall. Amb reserva feta és arribar, pagar, explicació i cap a l’aigua, gaudint del paisatge que ens envolta i d’algun bany refrescant.

Com sempre, bon ambient i fem el got a Sant Llorenç de Morunys abans de tornar cap a casa.
 

Clot de Vilamala

En aquesta ruta farem a la inversa que a la majoria. Per descobrir un dels racons més amagats, salvatges i bonics del Solsonès primer farem una bona baixada per acabar pujant. Vistes, canals, rocams i boscos compensaran corriols de mal caminar i una mica trencacames.

AL REVÉS

Caminada de grup ajornada des de la tardor passada, excepcionalment la fem en dissabte. Per fi. Hem hagut d'esperar a que 'allargués el dia... i trobar-ne un que fes una mica de bon temps (que aquesta primavera està costant força). Tot i això el dia està una mica més ennuvolat del previst i només veiem el sol gràcies a algunes clarianes esporàdiques (això sí, sense ser excessiva, de xafogor en tindrem tot el dia).

Som pocs, només vuit, potser perquè aquesta vegada la fem dissabte. Avui a les onze tothom puntual. Sortim de l'Hostal de Canalda, un mas mig abandonat al costat de la carretera, seguint el GR. En principi aquest és el tram més planer, fàcil i “avorrit” de la caminada. Potser per això ens ho agafem a ritme de vermut i a cada parada per fer fotos ens hi estem una bona estona tot xerrant. Des de diversos punts del camí hi ha bones vistes al Clot de Vilamala i a la ruta que farem tot seguit, que al contrari que passa a la majoria de casos, primer serà pla (o amb una mica de pujada suau), després baixarem, per acabar pujant al final. També gaudim de vistes als cingles de Canalda, la Serra del Verd i la serra de Busa, entre altres. El cim del Puig de les Morreres es deixarà veure pràcticament durant tota l'excursió, quan les roques ho permeten.

En aquest primer tram ens agrada veure el trencalòs que no es va deixar veure fa uns dies, un aufrany i un estol de gralles de bec-vermell.

Passat el collet de Sòbol comença la baixada. Els camins a partir d'aquí encara seran de més mal caminar (amb molt de rocs), i serà així pràcticament fins al final (a la Gemma, fins i tot acabarà dient que no podia girar els peus). Per rocams amb bones vistes descendim fins al Serrat Curt, on anem fins gairebé la seva punta, mirador improvisat que val prou la pena. Tot seguit continuem avall, per passar pels Encantats, uns curiosos forats a la roca. Ho aprofitem per visitar una bauma, amb un forma curiosa (sembla el bigoti de Dalí, almenys de lluny), i dinar sota seu.

Tot seguit anirem pujant i baixant cap i des del torrent, tot passant per un drap brodat on hi ha escrit el nom de la Vall Infernal, que, diuen, és com 'anomenava aquesta zona antigament. Terra de llegendes, la del perquè d'aquest nom diu el següent: “Hi havia una vegada un poble anomenat Vilamala. Un dia va baixar Jesús en forma de vell. Era el vespre i el vellet va anar passant per les cases del poble. Com que anava vestit com un pobre la gent li deia que no, que no podia passar la nit a casa seva. Quan va haver recorregut tot el poble va veure una casa en un lloc més elevat fora del poble. Hi va anar i hi va trobar un matrimoni de vellets. Els vellets, tot i ser molt pobres, el van acollir li van donar menjar i li van dir que es podia quedar tants dies com volgués. El pobre els va dir que, a la nit, sentirien molt terrabastall però que no obrissin les finestres ni les portes per res del món. El matrimoni es va quedar molt estranyat però li van fer cas. Tal com va dir el vellet, a la nit hi va haver un terratrèmol, semblava que el món s'ensorrés, però aquells avis es van quedar tancats a casa sense mirar a fora per res. L'endemà al matí van anar a buscar el pobre però no el van trobar; al seu llit hi van trobar una creu. Després van mirar a fora hi van veure que el poble havia desaparegut, que estaven sols dalt d'un munt de penya-segats.” Extret de AQUÍ.

Passem pel fons del clot, el paisatge recorda força Sant Llorenç del Munt (i fins i tot Montserrat). Rocams bonics i canals on sembla impossible que hi creixin arbres. Les roques estan farcides d'orella d'ós i corones de rei, que aquí semblen especialment abundants (sobretot les primeres). Ens sorprèn, també, veure un gran nombre de teixos, arbre rar i protegit.

Ja cap al final recorrem el llit del torrent Junts, amb un caos de blocs que ens obliga a fer unes desgrimpades divertides (fàcils).

Després ja només ens queda la pujada, que a mi em costa una mica (fer la pujada forta al final no m'ha agradat mai massa, segurament és més mental que de físic, ja que és dura, però no tant). Acabem amb bones vistes al santuari de Lord i tot passant per la bauma Roja. Acabem a tres quarts de set, després de gairebé vuit hores, i, com no podria ser de cap altra manera, fent el got a Solsona.

Tuixent - La Vansa

Volta per l’estació d’esquí amb raquetes de neu, per bells camins nevats, ben senyalitzat i sovint amb grans vistes. Ideal per iniciar-se o per a la pràctica de raquetes de neu sense complicacions.

TERCERA

Esperem a dilluns, ja que podem, així no trobarem tanta gent. Comencem una hora més tard del previst, però tenim pla A (la volta que acabarem fent), B (pujar fins a la Tossa Pelada si hi ha temps i ganes) i C (fer el que puguem).

Anirem sempre per camins marcats, amb neu trepitjada i dura, que sempre ho facilita una mica. Tot i que més endavant es taparà una miqueta d’entrada fa un bon sol (que també s’agraeix). D’aquesta manera aquesta temporada haurem fet tres caminades a la neu ben diferents (ben complerta): una nevant, una amb neu verge, i una per pistes amb un bon dia.

Al cap de poc de caminar primera parada, al mirador de l’Arp, amb magnífiques vistes al Cadí, el Verd, la Serra de Boumort, el Montsec...

D’aquí baixem poquet i suaument fins a la cabana de Sangonelles, per després enfilar-nos amb més ganes, fins al Prat Llong tot passant per pinedes de pi negre, sempre amb gruixos de neu considerables.

Al Prat Llong ens queda a la vista la Tossa Pelada, que decidim guardar-nos per una altra ocasió (en part pel temps, el meteorològic, sense ser gens preocupant però mica en mica es va tapant, i el físic, pujant-hi segurament acabaríem massa tard).

Per un paisatge més obert, igual de maco, arribem fins la Barraca de Pastor. Avui dinarem entrepans, com sempre... però amb taula i cadires, a l’aire lliure, tot un luxe.

A partir d’aquí només ens queda una pujada molt breu i la baixada fins a l’aparcament, constant sense ser forta i una altra vegada entre pinedes.

Ja arribant, quan la relaxació és màxima i badem més... la inevitable caiguda de cada excursió amb raquetes (sense conseqüències, només unes rialles).

Pedró dels 4 Batlles

Amb raquetes de neu fins a un 100Cims amb unes vistes espectaculars. Sostre del Solsonès, un cop a dalt podrem contemplar mig Pirineu, el Cadí, el Pedraforca, el Montsec i més.

AMB RAQUETES

Fa dies que tenim ganes de neu i aviat no podrem esperar més (almenys si volem assegurar). Per fi toca i ho podem fer. Després de molts dubtes ens decidim per anar al Port del Comte.

La idea, per començar (en tots els sentits) és fer el circuit que va a la font de l’Estivella, però no sembla que hi hagi massa neu (almenys aparentment), que és el que venim a buscar, i el del Puig de la Morreres ens sembla massa curt. Canvi de plans. Decidim pujar pel camí del Pedró dels 4 Batlles fins on arribem (per la ruta negra, la més directa).

Els primers metres el circuit, ben senyalitzat, va en paral·lel per una pista d’esquí. De seguida, però, ens devíem per passar per la Rasa del Prat Piquer, que seguirem fins a dalt. Al Coll de Tancalaporta (pel nom, gairebé ja val la pena venir fins aquí), girem a la dreta i ens enfilem amb una mica més de ganes. Al cap de poc deixem enrere boscos i pugem només entre neu.

Sense presses i anar parant, la intenció, en principi, no és arribar enlloc... arribem al cim del Vulturó (que no s’ha de confondre amb el del Cadí), ben a prop del Pedró, on ara sí, ja hem decidit acabar d’arribar. A més fa un dia que sembla més aviat de finals de primavera que no pas de principis d’hivern.

Un tros de baixada, una pujadeta per un tram relliscós i en poca estona estem al cim, amb un munt de gent més. Les vistes al sud, cap al Montsec, estan encalitjades, però cap al Nord són realment espectaculars: els Pirineus aragonesos fins Andorra, el Cadí, el Pedraforca... Ho aprofitem per dinar i refer forces.

Costa de marxar i som gairebé els últims de fer-ho. És relativament tard i no queda ningú al cim i encara menys ningú que pugi. És curiós comprovar com fa un moment el cim estava ple de gent i ara sembla que ha desaparegut tothom. Baixem sols per la muntanya (solitud, que tot i que no hem trobat a faltar, també s’agraeix).

Baixem molt més ràpid del que hem pujat, tot i les meves caigudes més aviat còmiques. Contents d’haver gaudit d’un dia de sol i neu fantàstic, d’haver fet un cim gairebé sense voler, d’haver descobert un racó meravellós i  d’haver gaudit d’unes vistes realment sensacionals.

Ermites de Sant Llorenç

Ruta circular que uneix algunes de les ermites que hi ha al voltant de Sant Llorenç de Morunys. Sempre per bonics boscos i amb bones vistes, passant, també, per la curiosa font de la Puda, amb aigües sulfuroses.

SOL, PER FI!

Ens trobem a Sant Llorenç de Morunys gairebé a les onze (una mica més tard del previst). Avui  toca caminada de grup i serem onze. Toca, també, caminada pel Solsonès, tant desconegut i oblidat com bell. Potser, també, perquè costa trobar rutes tan ben senyalitzades com al Berguedà... i avui en tindrem una mostra.

Sortim del poble tot passant pel Portal de Canaleta (part de l’antiga muralla medieval, del segle XIV), l’església romànica (del segle XI) i el portal de l’Era Nova. Baixem entre camps i prats verd primavera, encara amb moltes flors. De seguida, però, travessem el Cardaner i ens enfilem entre els boscos que ens acompanyaran gairebé tot el camí (pinedes i alguna roureda).

La primera parada és a Sant Lleïr de Casavella, una bonica ermita (possiblement romànica, del segle XI). Aquí deixem el GR i comencem a seguir la ressenya, per camins perdedors. Ho fem prou bé i sense gaires complicacions (amb un petit error sense conseqüències).

Al final de la baixada i després de remuntar el Cardener arribem a la curiosa Font de la Puda (en sentim la pudor uns metres abans d’arribar-hi). És una surgència d’aigües sulfuroses amb propietats mineromedicinals, que fins i tot té una petita piscina per banyar-hi els peus (on hi ha força gent).

Continuem pel costat del riu fins a travessar-lo a l’alçada de la Pedra, per començar-nos a enfilar poc després (desprès d’algun dubte sobre el camí correcte, que encertem).

La primera parada de la pujada és a Sant Cristòfol de Pasqüets, ermita d’origen romànic dins un cobert de la gran casa que li dóna nom.

Continuem pujant fins a la següent parada, amb alguns dubtes, però encertant el camí correcte. Santa Magdalena de les Tragines, romànica (del segle XI), tot i que amb modificacions posteriors.

Hem gaudit, gaudim i gaudirem durant tot el camí, a les clarianes o a les pistes més obertes, de bones vistes a la zona (especialment a Port del Compte, el Pla de Busa, Sant Llorenç i el pantà de la Llosa del Cavall). Fa un dia preciós i posem fi, sembla, a la mala ratxa de dies boirosos a les caminades de grup.

Tot i que és tard decidim continuar fins a la font de la Canaleta. Fa una mica de calor, és gairebé el capdamunt de la pujada i molts ja hem començat a “racionar” l’aigua, per si un cas. Per sort la font raja fresca i abundant. L'esperàvem amb ganes... ho aprofitem per refrescar-nos, omplir cantimplores, dinar i recuperar energies.

Un cop passada la font ens enfilem una mica més i comencem la baixada, amb alguna petita complicació que fa que recorrem uns pocs metres de més... per una pista nova que no surt a la ressenya, ni als ortofotomapes quan dibuixo el track (i una altra que surt a les fotos aèries ha desaparegut del terreny... que hi farem, a vegades passa).

Un cop al camí correcte (arribant a la carretera i pujant fins al camí ral) acabem d’arribar a l’última parada del dia, la bella ermita de Sant Serni del Grau (o de Vilamantells), romànica, del segle XI o XII. Una mica cansats.

A partir d’aquí ja queda poc per acabar... i fer la última parada del dia, per fer el got en una terrassa i acomiadar-nos com cal. Com sempre, bona caminada i bona companyia.

Cogulló del Turp

Caminada fàcil fins a un cim modest, el Cogulló del Turp (1620 m), però amb unes vistes espectaculars: la Plana de Lleida, Oliana, Rialb, Sant Honorat, Boumort, els Pirineus, el Cadí, la Serra del Verd...

A UN ALTRE RITME

Avui toca caminada de grup. Vist el ritme de l’última i les previsions de ruixats de tarda, una de curta (no busco res per allargar-la). Som deu i dos nous “fitxatges”. Ningú es perd i tothom arriba a l’hora, amb el que començarem a caminar a l’hora prevista, cap a les onze... amb algun núvol que ja comença a créixer.

Avui, però, potser gràcies a les cireres que ens ha portat la Gemma marxem a molt bon ritme. El camí puja suaument entre prats i camps, antigament de patates, tot i que ara no se’n veu cap (només alguna trumfera, on abans es conservaven).

Al primer coll s’obren les primeres vistes cap a la Plana lleidatana i el Montsec, un tast del que ens espera més amunt. També a les boniques Roques Encantades, que recorden les de Montserrat, en petit.

Una mica més endavant deixem enrere camps i prats i passem per boscos de pi roig. Seguim pujant mica en mica fins al tram final, en què el camí s’enfila amb ganes, tot i que és poc tros. La recompensa, que ja hem anat entreveient, però, val molt la pena. El Cogulló del Turp és un cim modest, només 1620 metres, però amb unes vistes impressionants, i això que avui hi ha una mica de calitja. Davant nostre queda tota la Plana de Lleida, els pantans d’Oliana i Rialb, el Montsec, les muntanyes de l’Alt Urgell (Boumort, Sant Honorat...), els Pirineus (al fons), el Cadí, la serra del Verd, el Solsónes, Montserrat...

Anem força més d’hora del que comptava i decidim dinar una mica més endavant. Baixant, però, cauen quatre gotes (també més d’hora del que calculàvem, de fet sembla que la pluja comença aquí i ens ha tocat a nosaltres, ja que encara es veuen força clarianes al nostre voltant).

Poc abans d’arribar al cotxe para de ploure i ho aprofitem per dinar, en un prat. Comprovem que la majoria ja comencem a tenir una edat. Més que pel fet que miràvem la “Pipi Calzaslargas”, perquè ningú és capaç de recordar com es deien el seu mico i el seu cavall... Mister Nelsón i Pequeño Tío (això, però, ho sabrem un cap arribats a casa, gràcies al "google").

Baixant, com que anem molt d’hora i malgrat que la pluja sembla que ens va empaitant, fem una aturada a les boniques gorgues del Pont del Clop i al castell de Cardona, per prendre un refresc. Bona caminada i gran companyia.

Castellvell i Mare de la Font

Caminada molt complerta: fonts, arbres monumentals, ermites, masies, un poblat ibèric, un castell i molt bones vistes. Això sense comptar Solsona, que sempre val la pena visitar.

IMPROVISANT (SENSE VOLER)

Surto de davant l’hotel Sant Roc, modernista i bonic, a quarts d’onze.

Baixo cap al camí a la Mare de la Font. És un passeig molt agradable, i arreglat, al costat de la riera (la Ribera), entre plataners. Pel camí la font de la Fulla i un parell d’aqüeductes, un del segle XV i l’altre del XVIII.

Al seu final, la Mare de la Font. Rep aquest nom perquè antigament alimentava la Font Major de la plaça de Sant Joan. Ara té un gran parc que l’envolta, molt ben cuidat i arreglat (i, diuen, molt estimat pels solsonins). Aquí mateix hi ha l’ermita de Sant Pere Màrtir, del segle XV, i un petit però molt complert itinerari botànic (llàstima que hi ha molts arbres sense fulla, encara). I tres fonts més: la del Manel, la de la Mina i la de l’Ocell.

Continuo el camí fins a una altra font, la dels Frares, envoltada d’una petita roureda amb uns roures impressionants (si no estan declarats monumentals, haurien d’estar-ho).

Faig un tros més i trobo una altra font... literalment. Surt a la ressenya que porto, però està una mica embardissada i costa de veure (el camí i la font). A partir d’aquí em començo a enfilar, per anar a una altra font, la de Sant Ferran, envoltada d’una altra roureda magnifica (de fet, imagino, els boscos originaris d’aquesta part del Solsonès serien rouredes, en lloc dels pins plantats més endavant). Just abans d’arribar-hi sorprenc un parell de cabirols, els veig bé, tot i que no prou a prop ni amb prou temps per fotografiar-los. Avui sembla un bon dia per a la fauna, pel camí, sense fer-m’hi gens ja he vist un bon grapat d’ocells: pits-roigs, merles, raspinells, gaigs, mallerengues...

M’enfilo una mica més fins arribar a l’altiplà que hi ha davant les cases del Pallarès de baix i de Dalt. Tot i que la ressenya està bé m’equivoco de camí. En lloc de recular quan me n’adono, decideixo improvisar una mica i enllaçar amb la ruta més endavant (per una pista que surt al mapa). Amb bones vistes, el camí es converteix en un corriol, llavors en una pista abandonada, un altre cop en un corriol, una pista i un sender... però acabo arribant a lloc (i continuo amb la ressenya).

Baixo al costat d’una riera, la travesso i em torno a enfilar entre boscos. Per sort som primavera... a la tardor ja hi estaria buscant bolets, segur.

Al final de la pujada: Castellvell. Començo la visita pel poblat ibèric. No està museïtzat ni hi ha cap explicació. De fet, per arribar-hi gairebé es passa pel mig d’un camp. Tot i això val prou la pena. Està sobre i a l’extrem d’un petit altiplà, amb molt bones vistes: de lluny es distingeixen Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i, a l’altra banda, les muntanyes del Solsonès, encara que avui estan una mica ennuvolades.

A l’altre extrem de l’altiplà hi ha les restes d’una torre. Com que ja és migdia, ho aprofito per dinar (gaudint de les vistes). Tot seguit baixo al castell, originari de l’edat mitjana, tot i que el seu aspecte actual és degut a les reformes que s’hi van fer al segle XIX (més que reformes, enderrocament parcial... per falta pressupost, afortunadament).

Ja només queda la baixada, força directe, fins a Solsona. Com que vaig relativament d’hora però estic una mica cansat, prenc una decisió salomònica: no vaig directe el cotxe però faig una mini volta pel casc antic, que val molt la pena.

Salt de la Riera de Can Sala i el Salí

Caminada curta (i una mica complicada) per un dels racons més amagats del nostre país. De camí, bones vistes, un salt d’aigua preciós i el Salí de Cambrils, acabat de restaurar.

MÉS AIGUA...

Després d’una visita turística prèvia a la cova del Molinot (a Canalda) i a l’església i el castell de Cambrils, començo a caminar havent dinat. En principi la caminada hauria de ser curta i sense complicacions...

Surto de Cambrils i segueixo el GR, que passa per la carretera, estreta però per sort gens transitada. Que hi farem. És, també, un tram curt, no arriba als dos kilòmetres, però amb bones vistes a la zona i val prou la pena.

Arribo al Racó, un dels nou petits pobles que formen part del municipi d’Odèn. Baixo fins a la petita capella de Santa Bàrbara, del segle XVII, des d’on hi ha les primeres vistes al salt d’aigua que vinc a veure... i des d’on veig que des de dalt no m’hi podré acostar. Llàstima.

Reculo una miqueta i un altre cop per la carretera passo per la Font del Racó. Acabo de travessar el poble i, un altre cop amb vistes al salt, el camí que prenc, de baixada, se n’allunya una mica. Més endavant fa una essa i m’hi torno a apropar. Per anar sota seu, però, haig d’agafar una pista secundària... i després anar una mica pel dret, pel costat d’uns prats (això després d’un primer intent d’aproximació fallit una mica més amunt, per culpa d’unes bardisses). L’espectacle, però, s’ho val. La riera de Can Sala fa dos salts d’aigua, de pedra tosca, separats uns metres, molt bonics, just sota el poble i amb una bona alçada.

Reculo i, un altre cop a la pista, continuo baixant. De seguida em queda a la vista la curiosa i bonica Roca de l’Elefant (veient-la no costa gaire entendre el perquè del seu nom). Llavors hi passaré just pel costat, de fet, està al costat de l’ermita de Sant Quintí, cap on vaig. Romànica, del segle XII, amb una sèrie de característiques que la fan ben singular: està construïda amb pedra tosca, molt resistent a l'erosió, està al fons d’un barranc (quan normalment es construïen en llocs més visibles), i, probablement, sigui la més petita conservada de Catalunya (la de Sant Salvador del Corb, al massís de Sant Honorat, està en ruïnes), fa uns cinc metres d’ample per set de llarg. A més, a un centenar de metres seu hi ha la Font de Sant Quintí, una surgència d'aigües amb un cabal abundós i constant.

Un cop vist tot, continuo baixant al costat de la riera de Sant Quintí, però una mica amunt. Pel so de l’aigua i el que es pot entreveure, s’endevinen petits gorgs i salts d’aigua d’aigua que deuen ser prou bonics, però els marges unes vegades, o les bardisses unes altres (sinó les dues coses) no permeten que m’hi pugui acostar.

La pista deixa aquesta riera i es desvia cap al riu Fred... i tot i que el mapa està marcada com a seguida, s’acaba just al costat del riu. L’haig de travessar i segueixo per un corriol just al costat del riu fins a trobar un forat per on fer-ho. Llavors m’haig d’enfilar, de seguida trobo un antic pal indicador (només el pal), però està una mica brut i no acabo de veure per on continuar. Hauria d’haver anat cap a l’esquerra i llavors enfilar-me una mica, per acabar trobant un sender ample que aviat es converteix un altre cop en una pista... però això ho descobriré després de pujar i baixar a dreta i esquerra, per camins de senglars i al cap d’una bona estona (un cop al camí correcte, reculo un tros per comprovar-ho... una mania que tinc, que faig sempre que puc).

Passo pel costat del riu Fred (que més endavant es convertirà en la Ribera Salada, pel que explicaré aquí sota mateix), però un altre una mica allunyat (amunt),i ara pels marges, ara per les bardisses, només m’hi puc acostar per travessar-la una mica més endavant, on començaré a pujar cap el Salí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació del segle XVIII (com a mínim), que va funcionar fins al 1963. Situada en una zona escarpada, és una de les tres salines de les terres d’interior més significatives, juntament amb les de Gerri de la Sal i les de Vilanova de la Sal. Per obtenir la sal, de manera totalment artesanal, l’aigua salada provinent de la Font Salada (només cal tastar-la sucant-t’hi una mica el dit), s’emmagatzemava en grans basses des d’on era transportada a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres. Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés. Tot seguit es  feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors, des d’on era transportada fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre. A més, dins l’explotació s’hi poden observar fins a cinc molins; dos de sal, un de farina, un de pinso i un de pelador. Casualitats de la vida, els treballs de restauració s’han acabat molt recentment, si haig de fer cas a les noticies dec ser, doncs, un dels primers a visitar-ho. Tant si es fa la caminada, com si no, la seva visita val la pena (millor informar-se sobre horaris i visites guiades, però).

Pujo una miqueta més, fent una última paradeta per descansar i refrescar-me una mica a la Font Mosquera. Entre una cosa i l’altra, porto tot el dia amunt i avall... encara que ha estat molt bé.

Castellar - Vilaprinyó - Ceuró

Caminada pels paisatges típics del Solsonès, un mosaic de camps i boscos (amb bolets), d'ermita en ermita.

FUGINT DE LA BOIRA?

Després de refredats, llevantades i dinars... mica en mica tornem a la normalitat. A les nou a can Pamplona, per anar cap a Solsona. En principi, per fugir de la boira. La deixem enrere al Lluçanès, la tornem a trobar al Bages, i la tornem a deixar camí de Solsona, tot i que vessa per les muntanyes de l’oest... cap a on anem. No veurem el sol en tota la caminada.

Comencem a caminar a Castellar de la Ribera, davant l’església de Sant Pere, del segle XVIII, i de les restes de l’antic castell. La boira però, no deixa veure ni gaudir de les bones vistes a la zona que hi ha.

De camí, baixant, trobem els primers bolets: fredelucs i llengües bovines. No esperàvem trobar-ne en aquesta època. Per si un cas, per no allargar massa la caminada (i acabar-la), ens limitarem a collir només aquells que hi hagi just al costat del camí.

Travessem la Ribera Salada pel bonic Toll dels Millonaris. Aigües transparents que conviden a explorar aquest riu un dia d'estiu. D’aquí pugem a Sant Joan del Ginestar, una ermita moderna. Tot seguit, entre camps, tornem a baixar fins al Molí del Querol, un impressionant casalot molí fariner, reconvertit ara al Turisme Rural.

D’aquí ens tornem a enfilar, entre camps, fins a la primera Santa Magdalena, la de Vilaprinyó, just al costat de la casa que li dona nom, del segle XVIII. Entre pinedes, ens enfilem una mica més, fins a la segona i més bonica, Santa Magdalena de Vilaprinyó i d’Ocata. Mig enrunada, romànica, del segle XII. Una mica més enllà, la tercera, de la que només, en teoria, se’n pot veure un mur enganxat a la casa de les Teules (irreconeixible, almenys per nosaltres).

Tornem a baixar fins a la Ribera Salada, per tornar-la a Travessar just a mig camí. Mentre en Salvi va a visitar una altra ermita, jo ho aprofito per dinar al costat del riu... tot i que agafaré força fred.

Ens tornem a enfilar. Ara fins a Sant Julià de Ceuró, romànica, del segle XII, tot i que amb modificacions posteriors. Una mica més enllà hi ha tres dolmens, però anem una mica justos de temps i ho deixem per un altre dia (quines ganes que s’allargui el dia!). La boira ha baixat una mica més i no podem gaudir de les vistes, que sembla que han de ser prou boniques.

Tot seguit el camí planeja entre boscos, un bon tram, per després baixar per tornar a pujar. L’única distracció serà, ja cap al final, més bolets! (fredelucs). Només amb els trobem al costat del camí donarà per fer unes tres menjades.

Tornant a casa retrobem el sol que havíem vingut a buscar. Ha sortit fins i tot a la Plana...

Santes Creus de Bordell

Caminada bonica pels boscos del Solsonès. Si la fem a la tardor, a més de les ermites romàniques que trobarem pel camí, segurament podrem collir algun bolet i/o gaudir dels colors d'aquesta estació. Bones vistes.

CAMINS PERDEDORS

Avui farà un dia gris, ennuvolat, però sortirem igualment. Per tornar a agafar el ritme. Cap al Solsonès, a l’hora de sempre.

Comencem a caminar cap a quarts d’onze, a Madrona. Ens costa, ja d’entrada, trobar el corriol per on hem de marxar i, una mica menys, el lloc per on hem de travessar el torrent... per enfilar-nos muntanya amunt sense tenir massa clar que ho fem pel camí correcte.

La sorpresa, aquí, seran els bolets. No comptaven trobar-ne i, encara menys, tants! Omplim una bossa de rossinyoles de pi (camagrocs), llengües bovines i fredelucs (i si ens hi haguéssim posat n’hauríem portat els que haguéssim volgut!). Avancem lentament, collint bolets i intentant trobar el camí, no sempre ben marcat, fins i tot fent alguna volta per esquivar mates i bardisses. Un cop a dalt de tot, després de trobar les marques del GR que ens haurien de facilitar el camí, si més no un tros... també les perdem (encara que només uns pocs metres).

 Arribem a l’hora de dinar a l’Ermita de Santes Creus de Bordell. Romànica, del segle XII, el seu nom, ben curiós, segurament vindria perquè es troba a la vora del Serrat de Santes Creus. Té, també, bones vistes a les terres de ponent i les serralades del Solsonès.

Ja baixant, ara ja per pistes forestals i camins ben fresats, passem per la Creu dels Lladres. Una creu de pedra que a la seva base, a les quatre cares, té escrita la història de quatre lladres que van ser morts aquí pel sometent.

Una mica més avall passem pel costat d’un forn de fang i una curiosa font, que més aviat sembla un pou. Més endavant ens desviem del camí i ens enfilem fins a l’ermita de Sant Antoni, al cim d’un petit turó. Romànica, del segle XII, queden dretes només les seves parets.

Ja només ens queda fer pocs kilòmetres. Tot i que no estem cansats, portem més de cinc hores caminant i ja tenim ganes d’acabar. Per sort, queda només una última parada, ja al costat del cotxe. Les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere de Madrona, del segle XII, havia d’haver set molt bonica i original, amb un absis esvelt encinglerat sobre una roca. Al seu costat hi les restes d’un castell. Una mica més avall, el Pla de la Creu, amb una reproducció de la creu del segle XV original, molt deteriorada. Més endavant, l’Església neoclàssica de Sant Pere de Madrona.

Canalda

Caminada molt bonica. Sortint del petit poble de Canalda, entre pinedes, el camí mica s'enfila fins al Cap de la Roca Canalda, amb unes vistes impressionants. Pel camí bonics salts d'aigua, fonts i baumes, algunes obrades.

GRAN CAMINADA

No és el millor dia per anar a caminar, però tampoc ha de ploure (en principi), i hi anem igual. Comencem a caminar a les onze al poble de Canalda, davant l’església de Sant Julià (d’origen pre-romànic però molt modificada posteriorment). Comencem pujant suau, tot passant per la Font del Rector i la bonica roureda del Prat.

Una mica més endavant creuem el torrent de la Perdiu, allà on forma el que ha de ser un salt d’aigua espectacular... quan porta aigua. Ara està sec i, almenys aparentment, només deu baixar aigua just després de pluges. Just al seu costat hi ha la font de les Esplugues, seca, i uns metres més enllà, les Esplugues, unes baumes boniques.

Deixen enrere alzines i roures, i comencem a pujar, ara amb una mica més ganes, per pinedes de pi roig (que fan ganes de tornar-hi a la tardor a buscar-hi bolets). Tot escoltant el so de l’aigua decidim explorar el torrent de l’Urdoll, deixant el camí, per descobrir un parell de salts d’aigua ben bonics. Al de més avall hi intentem baixar, però no podem i ens hem de conformar en veure’l només des de dalt. Reprenem el camí i de seguida passem per la bonica font de Pallerols, aquesta sí amb aigua ben fresca.

Tot seguit el camí es comença a enfilar amb ganes. Arribem al Cap de la Roca Canalda una mica pel dret, però el premi val la pena. La visibilitat no és excepcional, però malgrat els núvols tampoc és dolenta. Distingim el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Montsec i la vasta plana lleidatana. Si avui ja són prou boniques, en un dia clar les vistes han de ser espectaculars. Tot gaudint-ne, ho aprofitem per dinar.

El camí es converteix en una pista, que tot fent esses, baixa encara molt més ràpidament del que hem pujat. Gairebé al cap de vall, però, ve l’altre part més interessant d’aquesta ruta. Sota l’espectacular cingle de Roca Canalda, una paret de conglomerat d’uns cent cinquanta metres, hi ha una seguit de boniques baumes, algunes habitades des de fa molt temps enrere. La més coneguda, per ser la més gran i la més ben conservada, és la primera que trobem. És la bauma obrada de ca la Rita, que va estar habitada fins els anys vuitanta del segle passat (per la dona que li va donar nom). Ben a prop de la casa, també sota la bauma, hi ha uns degotalls que feien la funció de font.

No gaire lluny hi ha la bauma obrada de cal Andreu. En més mal estat, però també amb un degotall que era aprofitat. Poc més enllà hi ha el Ditet, una agulla adossada al cingle. I una mica més enllà, encara, l’Espluga de Melera (sense construccions).

Al final del Penya-segat hi ha les Coves dels Moros, habitades des de temps medievals, i on encara en resten algunes parets. Són de difícil accés i, antigament, només s’hi devia poder accedir amb l’ajuda d’escales (això és una suposició meva). Tot i que el nom ens pugui fer pensar que fins i tot podria haver set habitada des de més antic, gràcies al llibre que seguim per fer aquesta ruta, descobrim que el topònim “dels Moros” sovint era usat per donar nom a construccions de les quals no se’n coneixia l’origen de tant vell... de fet, posa com a exemple que en aquesta zona hi ha, també, dos dolmens dels Moros. Cada dia s’aprèn una cosa nova.

Un cop vistes les baumes, poc més enllà, el camí gira i baixa directe fins al poble de Canalda. Afortunadament, gràcies a un vei, trobem el propietari del cadell de gos que ens ha seguit des de ca la Rita (i que havia seguit, prèviament, un parell d’excursionistes com nosaltres). Marxarem a casa més tranquils.

REPETEIXO

Caminada de grup. Aquesta vegada repeteixo excursió, tot i que faré una versió més curta (sense passar pel salt de la Perdiu) i al revés.

Quedem a les deu a Sant Julià de Canalda i comencem a caminar puntuals. Anem, entre prats, de dret cap a la Paret de Canalda, que queda imponent, amunt, davant nostre. Tot seguit la comencem a resseguir just per sota seu, ja per les pinedes que ens acompanyaran fins al final, tot passant per l’Espluga Malera i les balmes obrades de ca l’Andreu i ca la Rita. Són tan boniques com les recordava. El que no recordava, però, és que aquesta última s’hi pogués entrar.

Llavors més pujada, es fa en dues fases, fins arribar a la part més alta de Roca Canalda. Un cop a dalt les vistes són impressionants. Avui el dia ha començat molt bé però mica en mica s’ha ennuvolat, una mica més enllà veiem una cortina de pluja que es va acostant poc a poc... i ens acabarà atrapant a la baixada. Per sort seran quatre gotes i al cap de poc podrem dinar al costat del camí mentre torna a sortir el sol.

La baixada és una mica relliscosa, però vigilant es fa bé i només tenim algun petit ensurt. Com sempre acabem gaudint del dia i la companyia fent el got, aquesta vegada en un “food-track” que hi ha al coll de Jou.

Pont del Clop i Aigüesjuntes

Caminada molt bonica pels gorgs que forma el riu Ribera Salada al voltant del Pou del Clop, les planes que l'envolten (amb bones vistes) i l'aiguabarreig entre el riu Fred (que fa honor al seu nom) i el riu de Canalda. No recomanable amb nens petits.

NO TOT SÓN FLORS

Començo a caminar cap a les onze. Massa d’hora. Els gorgs estan tots a l’ombra. Per sort, és al començament de la caminada i podré fer les fotos a la tornada, quan el sol hagi voltat una mica i estigui més ben situat. La zona és realment bonica i té una curiosa llegenda (val la pena llegir-la a www.lladurs.cat).

El camí continua per dalt de l’estret engorjat. En prou feines és pot veure l’aigua en alguns punts (i menys jo, que en fan por les alçades), tot i que s’escolta perfectament. M’enfilo una mica, les vistes s’obren cap al torrent Pregon, els boscos i camps ondulats de la zona i, una mica més enllà, els Rasos de Peguera. Seran les vistes que, des de diferents angles, aniré trobant a diferents punts del camí.

Baixo cap al riu per un camí poc fresat i amb forta pendent. És primavera i faig fotos a un bon grapat de flors, tot i que la majoria ja les tinc, com el corniol o la flor de l’home penjat, i també l’orella d’ós o la corona de rei, típiques dels cingles i, la segona, amb la particularitat que va creixent durant anys, fins que un dia floreix i després es mor.

Em passejo per la bonica zona del Toll de Sant Joan, tot seguint el riu per un camí poc marcat. En teoria, segons la ressenya que porto, hauria de recular una mica. Sense voler, però, trobo un pal amb un senyal cal el Pla de Montpol. Com que també hi haig de passar, decideixo improvisar i seguir-lo. M’acabaré saltant la Font dels Junquerols, però segurament hi guanyo amb les vistes que trobo de camí.

Tot pujant arribo als bonics masos de la Torre de Montpol i el Pla de Montpol (reconvertits en cases de turisme rural), una de les més antigues de la zona. La segona apareix citada en un pergamí del segle XII. Prop de la segona hi ha una curiosa carbonera (al costat del camí).

Per un camí cimentat torno a baixar cap al riu, fins a Aigüesjuntes, un altre punt de gran bellesa. Aquí s’ajunten el riu Fred i el riu de Canalda, que formen la Ribera Salada. Per travessar el primer, i veure millor el gorg que forma (per continuar el camí no hauria de fer-ho), m’haig de descalçar i arremangar els pantalons. Fa honor al seu nom, ostres! Que freda! Per sort la temperatura del riu Canalda, que no passa per engorjats tan estrets i hi toca més el sol, és molt més agradable. Ja que hi sóc, però, em fico ben bé al mig del riu per fer alguna foto, malgrat els còdols que fan de molt mal caminar (fan mal als peus). No m’hi banyo de miracle... buscant el millor lloc per posar els peus perdo l’equilibri, però ho salvo amb una mà miraculosa.

Torno a travessar el riu Fred. Que freda! Per tornar-me a calçar i caminar uns cent metres... per tornar-me a descalçar per travessar la Ribera Salada (algun dia m’haig de plantejar llegir-me les ressenyes senceres abans de començar i no mentre vaig fent). Els còdols fan mal de peus, la temperatura, després de la barreja, però, és suportable. Gairebé arribant a l’altra banda del riu, se m’acut que passejo als pals de caminar a la motxilla... i que per fer això, i el d’abans, m’haguéssin anat molt bé. A bona hora!

El camí es torna a enfilar, tot fent ziga-zagues, pels boscos de pinassa típics del Solsonès. Més endavant planeja fins arribar al Clop on, darrera al mas hi ha una altra de les curiositats del dia: un càdec monumental, amb un perímetre d’un metre i mig i una alçada de vuit i mig.

Per una pista força abandonada baixo cap el Pont del Clop, on torno a resseguir la riera tot fent un bon grapat de fotos (ara que el sol està millor). Torno content cap a casa, el paisatge és preciós, he vist un munt de flors (tot i que cap de nova) i també, de camí (inclosa a la carretera arribant), uns quants ocells interessants, com una àguila reial, voltors, una parella d’aufranys i un esparver.

Mare de Déu de Pinós

Per un paisatge en mosaic, entre camps de cereals i boscos de pins i roures (on encara es nota l'efecte dels focs del 98) s'arriba al bonic santuari de la Mare de Déu de Pinós, centre de Catalunya, amb vistes impressionats.

SÓC EL CENTRE DE CATALUNYA

D’una banda de l’Eix a l’altre. Avui toca estrenar el llibre del Solsonès, que fa dies que el tinc i ja en tenia ganes. Si ahir anava amb màniga curta, avui, tot i el bon temps, hauré d’afegir una capa més de roba. Per sort no he deixat l’anorac a casa, fa un vent fred.

Aparquem a Vallmanya i, després de visitar l’ermita de Sant Miquel (en Salvi a Peu i jo en cotxe), comencen a caminar. El paisatge és el típic del Solsonès (o del Baix Solsonès), un mosaic de camps de cereals i boscos de roures i/o pins, en aquesta zona afectats per l’incendi del 98. És el paisatge que ens acompanyarà tot el camí, si bé a les parts més planes hi predominaran els camps, i a les més muntanyoses els boscos.

Tot pujant, primer suament, passem pel barranc de Xonic. En un punt ens desviem per contemplar una petita i bonica gorga (que ho seria més si no estès tan embardissada). Aquí gairebé fem, faig, el primer “s’ha matao Paco!”. Baixant a la riera per un marge pronunciat, faig un error de principiant i em refio d’un tronc sense mirar... sec i podrit només de recolzar-hi el peu cedeix i es trenca. Afortunadament just al seu costat n’hi ha un altre en unes condicions no gaire millors però ben arrelat on em un puc agafar abans de caure marge avall. En un d’aquests troncs, més avall, hi ha un bonic bolet de soca blau.

Tot seguit el camí s’enfila amb més ganes. Per sort avui em trobo més bé i no em costa tan com ahir. A mitja pujada, a més, ens desviem cap a la Font d’en Codina. Una deu d’aigua que es recull en una petita pressa (antigament usada pels habitants de la zona per rentar-hi la roba, entre altres). Segon quasi “s’ha matao Paco!” del dia, ara d’en Salvi (que per una vegada ja està bé que no sigui jo qui s’empuntegui per tot arreu). Buscant una foto posa al peu en el que sembla terra, resultant sent vegetació que cobreix un petit forat... per sort en un tros pla i just abans de les bardisses, salvat amb una mà a terra i poca cosa més.

Més pujada fins a Pinós, un dels sis nuclis que formen aquest municipi, i el que li dóna nom. Parada, també, per visitar les ruïnes del castell i la seva ermita, de Sant Vicenç, amb elements de diferents èpoques.

Encara una mica més de pujada, ara per asfalt, fins al Santuari de Pinós. Fundat a l’Edat Mitjana per monjos templers i ocupat més endavant per hospitalers, la seva robusta església és gòtica, tot i que amb afegits posteriors. Al seu costat hi ha l’hostal i l’antic priorat, reconvertit en l’ajuntament del municipi.

Una mica més amunt hi ha la Rosa dels Vents, situada al Centre Geogràfic de Catalunya. Una curiositat i un dels principals motius i atractius d’aquesta excursió. No hi havia estat mai, i en tenia ganes. Ara podré dir, ni que sigui per uns minuts, que he set el centre del País!

Tant des de la Rosa com des del santuari les vistes s’endevinen magnifiques. En aquesta zona, avui, no estem de sort (i no sabíem que eren tant bones), hi ha mota calitja. Tot i això veiem gran part del Solsonès, la serra de Castelltallat, algunes serralades tarragonines (suposem que Prades), el Montsec, el Cadí, el Pedraforca, el Puigmal i el que podrien ser el Canigó i l’Aneto (o algun altre d’aquella zona).

Ja només queda baixar. Quan es va escriure el llibre, per una pista... ara ja asfaltada. Cinc kilòmetres per quitrà és fan una mica llargs. Tot i que passen bé, poques coses més en què fixar-nos, només alguna masia. Comparat amb la Plana aquí semblen més disperses i sovint crida l’atenció, també, el seu aspecte robust i fortificat.

Pont Cabradís

Malgrat que l’aprofitament hidroelèctric de la vall li treu una mica d’encant, la caminada fins a l’espectacular Pont Cabradís, un túnel de pedra tosca d’uns 60 metres de llargada, per on passa el riu Aigua de Valls, és molt bonica (tot i que amb alguns passos que poden ser complicats).

DESORIENTATS

Fem una mica més de volta del compte per arribar al petit nucli de Valls (Guixers). Això vol dir que avui tornarem a començar a caminar a les onze. El cel està una mica tapat i fins i tot cauen quatre gotes. Mica en mica, però, anirà sortint el sol i no tornarem a veure núvols, i algun ruixat llunyà, fins a la tarda.  

El camí va pujant mica en mica, sempre més o menys al costat del riu Aigua de Valls. Al principi, amb dues rescloses, tubs i torres elèctriques que treuen una mica d’encant a la vall, que cada cop serà més bonica. Caminem d’entrada, també, entre camps de conreu per passar, de seguida, per boscos de ribera i pinedes de pi roig. La primera part és més oberta i permet gaudir de les muntanyes i els cingles que envolten la vall, molt bonica, i que separa la serra del Verd i la d’Ensija.

Passada la segona resclosa els boscos de ribera sovint són substituïts per boniques i ombrívoles boixedes amb teixos i verns, sovint recoberts per molses epífites. Aquí la mida dels boixos és excepcional, moltes vegades passant dels dos metres i competint durament amb arbres de mida més gran.

En aquest segon tram, també, el camí és complica una miqueta, amb una escala, alguna grimpada (o passos en que ens hem d’ajudar amb les mans), passos relliscosos (potser perquè no fa gaire que ha plogut). Per sort, també hi ha cadenes i cordes que ajuden (hi avui encara més, segurament no hem escollit el millor dia, però tampoc sabíem que ens trobaríem amb això). A Aiguesjuntes hem de travessar, a més, el torrent Fondo saltant de roca en roca (la primavera plujosa encara es nota i baixa força aigua arreu).  

Arribem a la font de Pont Cabradís, just a sobre seu, és molt bonica (les fotos no hi fan justícia), però neix just sota un gran i bonic freixe de fulla gran.  

Amb l’ajuda de cordes i cadenes arribem a l’entrada del pont. El pont Cabradís és un pont natural, originat per la caiguda d’una roca de grans dimensions, que amb el temps ha quedat recoberta de pedra tosca i vegetació. El riu hi forma un túnel d’uns seixanta metres de llargada.

He carretejat les "sabates" que tinc per caminar per cales pedregoses, i em fico de peus a l'aigua per explorar-ne un troset. Només hi puc entrar una miqueta, l'aigua de seguida cobreix. Porto, també, el banyador... però ho deixo per un altre dia, l'aigua està gelada! 

Tornem a pujar i decidim tornar per la muntanya, allargant l’excursió (i el seu desnivell). Totalment desorientats, tenim la sensació d’anar en la direcció contraria (segurament perquè hem travessat el riu per sobre el pont sense adonar-nos-en), pugem i pugem per la vessant de la muntanya. Per sort està més o menys senyalitzat i al cap d’una estona reconeixem, a baix, algun dels llocs per on hem passat.  

Les vistes, per aquest camí, també són molt boniques. Per una banda, els Rasos de Peguera, per l’altre, la Serra de Busa (una caminada que vam fer no fa molt, també molt bonica). El desnivell és molt més gran del que expliquen cartells i ressenyes i es fa una mica dur, al final fins i tot em costa una mica.  

Dinem, tard, a la Torre de la Corriu, per recuperar forces (ho necessito), malgrat que es veu algun núvol amenaçador i sentim algun tro més o menys llunyà. Una cosa que a en Salvi li preocupa, però a mi relativament poc, o gens, on som, encara pica fort el sol i en cas que ens enganxes, que podria ser, ja ho faria a la pista més ample... i, ostres!, per això sempre passejo inútilment un impermeable. Al final no farà res.

A la Torre de la Corriu ens saltem el trencant a l’esquerra. Fins ara el camí estava ben senyalitzat, aquí, però, el pal o bé no hi és o bé no el veiem i ens el saltem (no tornem per comprovar-ho). Farem un kilòmetre llarg de més, però acabem baixant més o menys per hauríem d’haver baixat (no surt al track).

Enllacem el camí de tornada a l’alçada del Molí de la Corriu. Intentem tornar per l’altra banda del riu, tal i com hem vist en alguna altra ressenya, però tot i que es veu el camí, no veiem el camí per travessar el riu, tot i intentar-ho (que no vol dir que no hi sigui, també és possible que hagi quedat mig colgat per bardisses). Tenim temps, encara, de fer fotos a les últimes flors, entre elles algunes Epipàctis, una espècies d’orquídia que tenia moltes ganes de veure. Malgrat que la primavera ja es va acabant avui encara hem pogut trobar algunes flors (cosa que no esperàvem). Entre una cosa i l’altra arribem al cotxe a quarts de set.

REPETEIXO

Repeteixo caminada, cosa poc habitual i menys encara amb la caminada de grup. Ho faig perquè va ser, amb bon criteri, una de les caminades més votades entre les propostes fetes per la gent del grup. La fem una mica més curta, saltant-nos el tram de Valls fins al molí. Sortim de la bauma de les Pintes. Recordava els passos equipats... però més senzills (tot i que són relativament fàcils). De seguida arribem al pont Cabradís. Com l’altra vegada no m’acabo banyant... l’aigua està gelada! (l’Iban serà l’únic valent que ho farà), però almenys hi puc entrar una mica més endins i fer millors fotos.

Continuem pel camí dels Cints, o dels cingles (mal retolat com a cims), fent caminada tant bonica com recordava... i més trencacames del que la memòria em deia. Dinem al torrent de Vilacireres al costat d’una petita gorga, menys freda que l’anterior, l’Iban es torna a banyar, i, aquesta vegada, en Jordi també. Tot seguit passem per la Torre de la Corriu, ple de mores que aprofitem per collir i anar menjant... i baixem fins al molí de la Corriu, bonic ,molt ben reformat i habitat, per acabar, finalment, arribant al cotxe.

Per acabar de gaudir de la companyia, com sempre: got a la Cantina (a la carretera entre Berga i Sant Llorenç), i cap a casa.

Pla de Busa

Caminada clàssica pel Solsonès. Des dels cingles del bonic Pla de Busa les vistes són impressionants. A més al pla també hi podrem descobrir algunes curiositats, com la presó de Busa (al Capolatell). A les seves faldes, a la vall d'Ora, a més, hi ha la bonica ermita romànica de Sant Pere de Graudescales.

TORNANT A LA NORMALITAT

Després de la llarga pausa de les vacances, amb viatge inclòs (d'aquí que no hagi penjat cap caminada), torno a tenir ganes de tornar a la normalitat dels caps de setmana... després d'haver tornat a la anormalitat de cada dia. Com que el dia és llarg, encara, també tinc ganes d'anar una mica "lluny", per aprofitar-ho bé. Així doncs, cap al Solsonès.

Sortim a les nou, com sempre, per començar a caminar cap a les onze (que podria haver set abans si no fos per les obres de l'eix i per haver arribat per una pista que no era ben bé la que tocava). D'entrada la major part de la pujada... i la part que em fa més por. Pujarem per una canal en què haurem d'enfilar-nos per una escala... tot i que al final no em farà gaire res.

Un cop a dalt la boira no ens deixa gaudir de les vistes al caire del cingle, que es deixen entreveure i s'endevinen espectaculars (llàstima). Però bé, si no tenim una cosa per entretenir-nos en trobem una altre, avui algunes flors de tardor com la cargola de roca o el safra bord, a més de tenir els ulls posats a banda i banda del camí per si trobem algun bolet sense voler (al final de tot, el botí serà escàs, tot i no estar malament per no buscar-ne expressament; tres rovellons i algunes cames de perdiu, que donen per una menjadeta). En alguns punts, però, ens quedem amb les ganes de deixar la caminada a mitges i posar-nos-hi de veritat, hi ha llocs que fan molt bona pinta.

 Al Pla de Busa, fem la volta completa i ens desviem cap al seva font i l'ermita de Sant Cristòfol de Busa (del segle XVIII, construïda sobre els murs de la mateixa església romànica). També al mirador, amb magnifiques vistes cap a Sant Llorenç de Morunys i les serres que l'envolten (lloc que aprofitarem per dinar tornant de la presó). Imprescindible, també, la visita a la Presó de Busa, situada en un extrem del pla. Aquí els conglomerats de la zona estan fracturats, formant un petit planell envoltat de cingles i separat del pla per una esquerda profunda que impedia el pas d'una persona. Aquest petit pla va ser usat com a presó durant la Guerra del Francès (a principis del segle XIX), per a tancar-hi els soldats de l'exèrcit de Napoleó. Actualment un pont de ferro permet accedir-hi.

Fins aquí la caminada està més o menys ben indicada, ara, però, tornarem resseguint el cingle del Moro i el serrat de Busa (amb les mateixes magnifiques vistes que el mirador), per camins poc fresats i sense senyalitzar... de fet, a l'hora de trobar el camí de baixada a Sant Pere tindrem alguns dubtes i fins i tot haurem de recular un tros de camí, després de preguntar a uns boletaires). Ara que, també és veritat que, segurament, n'hauríem tingut menys si en lloc d'imprimir dos cops el plànol de l'excursió a Busa, n'hagués imprès un i el de l'excursió a Sant Pere).

La baixada, entre els dubtes, el cansament de les hores caminades, i el troset que hem de recular (uns 500 m) se'ns fa una mica llarga i pesada. Finalment, però, arribem a la bella ermita romànica de Sant Pere de Graudescales, del segle XII.

A partir d'aquí només dos kilòmetres molt planers per una ampla pista forestal. Sense preses, però sense badar gaire (ni a veure si tornem a sentir el que ha semblat el bram d'un cérvol llunyà) si no volem arribar de fosc al cotxe (on arribarem de nit, segur, serà a casa).