Turó del Mal Pas

Bonica caminada pels alzinars de Sant Llorenç. A banda de les magnífiques vistes del Mal Pas (100 Cims), passarem per una balma obrada, un parell d’arbres monumentals, un parell de coves i l’Hospital de Sang, un indret sorprenent.

“ET CAGARÀS...”

Pendent des de fa molt temps, el teníem guardat per un dia com avui, de camí a casa els sogres. Avui farem l’últim 100 cims que ens queda per fer a Sant Llorenç.

Comencem i ens enfilem cap al coll del Boix, per un camí que ja hem fet més d’una vegada. Aquesta, però, farem una petita variació per passar per la balma dels Traginers. És una balma obrada que els traginers feien servir com a aixopluc i/o lloc de repòs dels animals de càrrega en els seus trajectes.

Del coll de Boix continuem encara per camins coneguts, baixant per l’Era dels Enrics, amb bones vistes al nostre destí, els seus voltants i més enllà, fins arribar a les Tres Pinasses, una gran pinassa monumental amb tres grans troncs paral·lels.

Pràcticament tot seguit voltem una mica el turó i ens hi comencem a enfilar (ara, havent fet la ruta, potser hi faríem la volta sencera). La Clara, que sap que em fan por les alçades, durant tot el camí no ha parat de repetir-me, segurament per demostrar-me el seu amor, que “al Mal Pas... et cagaràs!”. Afortunadament, per mi, al final res, una grimpada fàcil i sense gaire complicació, per al cap de poc acabar arribant al cim. Un cop a dalt ens hi estem una bona estona gaudint de les vistes a Sant Llorenç, Montserrat i el Bages (llàstima, però, que les més llunyanes estan tapades pels núvols).

Baixem i baixem una mica més per tornar-nos a enfilar. La caminada d’avui és una mica trencacames. Passem pel torrent del Roure Llarg, amb alguns bassals d’aigua, i jo m’enfilo fins al Roure Llarg, o al que en queda: un tronc monumental que, mica en mica i després de grans ventades, ha anat perdent les seves branques principals, que el feien visible des de molts punts del parc i d’on li ve el nom. Malgrat tot, val prou la pena.

D’aquí anem a un dels racons que més ens agraden de Sant Llorenç: l’Hospital de Sang. És un arc natural triangular que l'exercit carlí va convertir en hospital, al segle XIX durant les guerres carlines. Per fer-ho van tancar l'arc a banda i banda amb parets d'obra vista, que encara es conserven. Era un lloc estratègic amb bones vistes. L'aigua l’obtenien de la font del Rossinyol, dins la cova de la Cort Fosca, situada just al costat. La cova té un recorregut de cent vint-i-cinc metres, fent diversos revolts en angle recte (només visitem les dues primeres galeries, uns quaranta metres, ja que les altres s'han de fer arrossegant-se o gairebé).

Acabem baixant al cotxe pel camí de l’ascensor, pels alzinars, amb algun bolet, que ens han acompanyat tot el camí.

La cova de les Ànimes - la Mola - Cova de'n Manel

Ruta alternativa per pujar a la Mola, solitària i tranquil·la. Pel camí passarem per un avenc i ens endinsarem uns metres a dues coves: la de les Ànimes i la d’en Manel. Malgrat que les coves poden costar una miqueta de trobar, excursió molt recomanable.

COVES

En tornarem a fer una altra a Sant Llorenç, per fer una ruta que fa temps que tenia ganes de fer. Avui ens acompanyarà la Nina, la neboda, de vuit anys, a qui fa poc li han regalat un rellotge i ens anirà recordant regularment l’hora que és durant tot el camí.

Sortim del Cavall Bernat, que tenia ganes de veure de més a prop, després de fer-ho sempre des de lluny. Només sortir deixem de banda un munt de gent que puja a la Mola per una de les seves rutes més clàssiques (que no he fet). Anirem per camins més estrets i solitaris, gairebé sempre entre frondosos alzinars.

La primera parada és ben aviat, a l’avenc de la Codoleda. Un forat de divuit metres al costat d’una bonica colada, que només veiem des de dalt. Un cop a baix, té més recorregut, però això ja és per espeleòlegs experts. Sobre seu hi ha el Morral de la Codoleda (o dels Plecs del Llibre), un bon mirador.

Després d’un tram planer ens enfilem per una canal, ajudant-nos amb les mans. Amb dubtes, i sense veure clar, al cap de poc trobem un dels objectius del dia, baixant per la canal del costat. La cova de les Ànimes té un recorregut de dos-cents seixanta-quatre metres. Nosaltres només farem els primers vint. Per un pas estret i fins on s’arriba bé. Ja en tenim prou i està bé. Tota una aventura per la Nina, que té una mica de por i li costa entrar.

A partir d’aquí mica en mica ens anem enfilant fins arribar a la Mola, on hi ha un munt de gent. Tot i això ho aprofitarem per dinar tot gaudint de les vistes. La visibilitat és força bona i des d’aquí podem veure mig país.

Baixem, també, per una ruta alternativa. Deixem enrere la gent i tornem a caminar en solitari. A la Punta del Cavalls intentem baixar per una canal... però no ens veiem en cor (és una desgrimpada curta però vertical, que segurament és més fàcil de pujada). Per sort portem dos tracks i la podem evitar per un camí molt proper.

Més endavant fem una mica més de volta del compte per arribar al següent objectiu. No està molt amagada, però s’ha de buscar una mica. La cova d’en Manel té un recorregut de gairebé vuit-cents metres, tot i que nosaltres, com en la primera, només farem els primers trenta o quaranta. Hi entrem a quatre grapes, però després ja ens podem aixecar. Ho deixem estar a partir d’on la cosa ja es complica. Ens agraden les coves, però amb això ja fem.

Ben a prop hi ha la bonica masia historicista de Can Pobla (del 1905, sobre una construcció anterior). No gaire més enllà, hi ha, també el forn d’obra de can Pobla. Hi ha un bon panell explicatiu, del que en copio una part: “En aquests forns, també coneguts com teuleries o rajoleries s’hi coïen les peces ceràmiques que s’utilitzaven en la construcció. Al contrari del que podríem pensar no s’ubicaven prop dels pobles o de les cases de pagès, sinó en ple bosc, prop de l’origen del combustible, on hi havia la terra adequada per fer les peces ceràmiques i un solell per assecar-les abans de la cuita”. Continua amb una bona explicació de com era el procés d’elaboració de la ceràmica, amb una mot bona il·lustració. Està bé.

D’aquí només queda una curta baixada, on la Nina perd la jaqueta (que provaré d’anar a buscar més tard, però que ja no trobaré... amb lo fàcil que era deixar-la penjada en algun arbre, com fa la majoria de gent, no estarem de sort, i mira que havia passat poca estona). Acabarem una mica més tard del que pensàvem, però ha estat molt bé.

Masies de Sant Llorenç (Matadepera)

Matinal que, envoltats per algunes de les muntanyes més emblemàtiques de Sant Llorenç dels Munts, recorre algunes de les masies i torres de Matadepera (encara que cap es deixa veure gaire bé). També passarem per un parell de forns de calç.

REVOLTA

Avui farem una matinal prop de casa els sogres. La Clara fa dies que no camina i en vol fer una de fàcil. Tirem de llibre i escollim la de les masies. Acostumats a veure-les des de dalt, així les veurem de més a prop. Casualitats de la vida aquesta setmana ha començat la Revolta Pagesa, des d’aquí tot el nostre suport (que, de fet, ja fa temps que tenen, ja que sempre mirem de comprar productes de proximitat).

Comencem a caminar a l’aparcament de la Torre de l’Àngel. Durant tot el camí ho farem entre alzinars i alguna pineda, amb la gatosa i el romaní florits. En les clarianes per on anirem passant es deixen veure, de tant en tant, la Roca del Corb, el Castellsapera o la Mola, entre altres. Que sempre s’agraeix.

Anem de masia en masia i alguna torre. Durant el recorregut passarem, per aquest ordre: el Gabí (d’origen anterior, però construcció moderna), Can Garrigosa (antiga masia, i la que més respon al que ens ve al cap quan pensem en un edifici d’aquest tipus), Can Pèlecs, Can Bofí, la Barata (del segle XIV), la torre Salvans (del 1929, d’estil historicista) i la Torre de l’Àngel (del 1907, modernista). Val a dir que si bé hi passem molt a prop, ben poques es poden veure bé (tancades i/o de lluny). Passem, també, per dos forns de calç: el de Can Bofí i el del Cargol (per més informació veure caminades anteriors).

A dinar a casa.

SANT ESTEVE DE VILA-RASA

Caminada al voltant de Rocafort. Entre camps i pinedes descobrirem racons poc trepitjats, com el castell de Rocafort, la riera de Mura o l’ermita de Sant Esteve de Vila-rasa.

TARDA

Aprofitant que el dia és llarg avui anirem a caminar a la tarda. A prop, a Sant Llorenç del Munt, per descobrir els seus racons menys transitats. Farem una ruta al voltant de Rocafort.

Comencem a caminar sota el castell. Per arribar-hi farem una volta estranya, quan hi podíem haver anat molt més directament. Del castell, del segle XI, en queden un mur i poca cosa més. Val la pena anar-hi per les vistes al Montcau, Montserrat i el poble de Rocafort, que més o menys també ens aniran acompanyant mentre caminem per la carena.

La idea era anar a veure les tombes de la Creueta, medievals, dels segles XII-XIV. En queden dues, llegeixo, en mal estat. Però no les sabem trobar, malgrat que portem una ressenya i perdem una bona estona buscant-les.

Després d’aquest intent fallit comencem a baixar. Avui anirem pràcticament tota la caminada per pistes forestals, entre camps i boscos de pi blanc. El punt més baix és a la riera de Mura, on, òbviament, no hi baixa aigua, tot i que encara en queda en algunes gorgues. En aquesta zona, amb roca nua, m’agrada veure un bon grapat de fòssils que identifico, després sabré que correctament, com a fòssils d’eriçons marins (de l’Eocè).

Molt a prop hi ha l’ermita de Sant Esteve de Vila-rasa (o Vilarasa, ho he trobat escrit de les dues maneres). Del segle XII, l’edifici va ser renovat al segle XVII. Ens haurem de conformar, a desgrat nostre, de contemplar-la des de lluny, ja que el pas està prohibit (està just al costat de la masia que li dona nom). On sí podem arribar és a les tines que es conserven una mica més amunt. Mig abandonades, semblen en bon estat, tot i que potser caldria conservar-les com les properes de la vall del Flequer.

Des d’aquí podem veure, també, les conseqüències de l’incendi de Navarcles, que es va quedar ben a prop.

Mica en mica ens anem enfilant per una pista al costat de la riera de Mura, en algun tram amb el dubte de si seria més bonic passar just pel seu costat. Potser és per la sequera, però aquest any la primavera sembla que no acaba d’arrencar, veiem les primeres orenetes, però de plantes només alguna viola i algun marfull florit de tant en tant i poca cosa més.

Com que anem bé de temps, improvisem una mica i en lloc de tornar directament al cotxe, decidim fer una mica més de volta, poca (poc més de cinc-cents metres), per passar pel petit poble de Rocafort, amb algun racó bonic.

Castell de Bocs i Roca del Duc

Bonica caminada fins a un 100 Cims amb bones vistes, especialment a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Ull a les grimpades per arribar-hi! En una cal fer ús d’una corda i les altres, són més fàcil però més exposades (abstenir-se gent amb vertigen o molta por a les alçades, no hi ha alternativa).

GRIMPADES

Per fi trobem un dia i podem quedar amb la Gemma. No s’atrevia a fer aquesta caminada sola i nosaltres també la teníem pendent (i també ens anirà bé). Quedem al punt d’inici de la ruta, en una pista forestal.

Comencem a caminar entre les pinedes de pi blanc que ens acompanyaran bona part del camí. Els primers metres i la part final coincideixen amb la ruta de les fonts de Rellinars, que vam fer ja fa un temps (veure ressenya).

La primera parada és a la font del Trull, seca, com era d’esperar amb la sequera actual. Poc més enllà passem, també, per un antic forn de calç del que no en queda gairebé res.

De seguida tenim el castell de Bocs a la vista... i costa d’imaginar per on s’hi ha de pujar. De seguida, però, ho descobrirem. Deixem la pista i ens enfilem uns metres fins a trobar el primer pas equipat amb una corda. Primer puja la Clara, que ens obrirà camí, després la Gemma i, finalment, jo... que no ho veig gens clar i una mica més i me’n desdic. Més pensant en l’hora de baixar que en la pujada. Al final, però, faig un cop de cap i penso que ja m’ho trobaré després. Tot seguit pugem per un corriol estret i a estones exposat. En aquí hi ha una grimpada molt fàcil, però com que està encara moll de les pluges de fa un parell de dies, haurem de fer-ho amb molt de compte de no relliscar. Poc més endavant hi ha el segon pas més ”delicat”, la Gemma i la Clara opten per la grimpada fàcil, però més exposada, jo ho faré per un punt més complicat però menys exposat, i al costat d’una sabina que em donarà una mica més de seguretat.

Un cop al cim del Castell de Bocs les vistes són magnífiques, especialment a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Més enllà s’endevinen les muntanyes berguedanes i solsonines, amagades per la calitja. Recorrem el cim gaudint-ne i buscant una baixada alternativa... que no existeix.

Ara queda baixar. Curiosament tot ens sembla molt més fàcil. La Gemma i la Clara baixaran per on han pujat, jo, un cop a la sabina buscant el millor lloc per desgrimpar el trobo un parell de metres més enllà (de fet, també era el lloc més fàcil per pujar). Amb molt de compte, igualment, passem la part molla, i el pas de la corda el fem molt més fàcilment del que ens havíem imaginat pujant.

Un altre cop a la pista, coincidències de la vida, ens trobem a la Carme i en Josep del Centre Excursionista de Taradell. De lluny ens han vist com pujaven i no s’hi atreveixen (per la por a les alçades d’ella). Tot xerrant ens acompanyen una poca estona, ens separem de seguida ja que seguim rutes molt diferents.

Poc més enllà fem la segona pujada del dia. Primer per un corriol poc definit, però amb l’ajuda de fites. Després per una grimpada fàcil, i més comparada amb la que ja hem fet, arribem a un replà des d’on hi ha unes vistes comparables a les anteriors, justament amb el Castell de Bocs davant nostre. Poc metres més enllà. Després d’una curta pujada arribem al cim de la Roca del Duc, amb les vistes mig amagades per la vegetació.

D’aquí anem a la cova de la Roca del Duc i la balma del Vidrer, sense camí (o perdut). Pel dret, és molt poc tros, però tot buscant el millor lloc per passar se’ns fa llarg (de fet, a la cova no hi acabem d’arribar). Per sort, just passada la bauma trobem un corriol, tampoc massa definit, que ens ho posarà més fàcil.

Anem fins a l’avenc dels Plans, un gran forat al terra, a partir d’on tornem a caminar per un sender ample. Baixa ràpid, però té molt bones vistes i aprofitem per dinar a la Trona (més o menys a mitja baixada).

Un cop a baix arribem a l’imponent mas de les Cases, que sembla mig abandonat. De camí a les Boades la Gemma intenta anar fins a una balma i una cova, a pocs metres del sender, però sense èxit (tot i estar marcats al track que portem). La Clara i jo, veient que no hi ha cap camí marcat ni visible ja ho deixem córrer d’entrada. Passem, també, per la font de les Boades, consistent en una cisterna de murs molt gruixuts amb coberta de volta i obertura frontal. Al seu interior l'aigua brolla per una concreció càrstica molt bonica... quan raja. Ara està totalment seca i ofereix una imatge molt diferent de quan vam venir a fer l’excursió a les fonts de Rellinars.

Poc més endavant passem pels bonics masos de les Boades i les Boades Velles, i ja per una pista, al cap de poc arribem al cotxe (sense fer cas a les dreceres del track que portem... també pel dret).

Caus Cremats - Puig Codina - Roca del Corb - Turó de la Mamella

Tot recorrent diferents cims gaudirem d’unes grans vistes, boscos frondosos, un pou de glaç (el de l’Estepar) i de la Torrota de l’Obac. Una “matinal” que val molt la pena.

PUJANT I BAIXANT

Comencem a caminar d’hora (bé, d’hora per ser nosaltres). Ens anirà bé. Aprofitant l’única estona que ens queda per caminar aquest cap de setmana, avui farem una matinal curta amb la intenció de ser a l’hora de dinar a cals sogres.

L’inici de la ruta és pel camí de la Pastora. Sortim darrera les “escombres” de la Matagalls – Montserrat, que per sort ja han passat, ja que no hi havíem caigut. D’entrada el camí fa molt bona olor, una olor que a mi m’agrada molt, de poniol, i em fa recordar la infància i als meus avis materns. Gràcies al “plantnet” i una mica de paciència, ja que a vegades no surt a la primera (i el resultat s’ha de verificar), sabrem que és d’una herba que s’anomena rementerola o fals poniol. Imagino per la seva semblança, fins i tot del seu aroma (de fet, formen part del mateix gènere).

Al cap de poc, però, deixem la pista per on ja hem passat més d’una vegada en altres caminades i girem a la dreta, per començar a pujar amb més ganes, entre matollars. Al cap de poc arribem al primer cim del dia: la Punta dels Caus Cremats. Per acabar-hi d’arribar s’ha de fer una grimpada, fàcil de pujada i una mica menys de baixada. Al principi no ho veig clar, però ho acabo fent bé (gràcies a la Clara). Modest, però amb molt bones vistes a Montserrat, la Mola, la plana vallesana, el Baix Llobregat o Collserola.

Baixem una miqueta i ens tornem a enfilar per arribar, al cap de molt poc, al segon cim del dia: el puig Codina. Una miqueta més amunt, les vistes són les mateixes només que un pèl millorades.

Altra vegada baixem una mica per tornar-nos a enfilar i arribar, al cap de poc, al tercer objectiu del dia: la Roca del Corb. És una punta rocosa situada una mica més amunt, i amb les vistes encara una mica més millorades, especialment al Parc Natural i a la zona del Montcau.

Ens tornem a enfilar una mica, fins al turó de la Carlina. Curiosament és el punt més alt de la ruta, però no té vistes, ja que està recobert de vegetació. L’alzinar cada cop és més frondós i ens les amagarà fins força més endavant.

Passem pel costat del pou de glaç de l'Estepar. Ben conservat, va ser construït l'any 1706. A l’hivern s’hi recollia el gel de les rieres i les basses de l'entorn, conservant-se al pou de les calors de la primavera i l’estiu. Aquest gel es traslladava de nit a les ciutats, on es feia servir tant per usos medicinals com per conservar aliments. Els pous d’aquesta zona abastien Terrassa, a vegades Manresa i també Barcelona. La seva activitat es va mantenir fins a l’arribada de l’electricitat, les neveres i els congeladors elèctrics (a finals del segle XIX, principis del XX).

Arribem al turó de la Mamella, on les vistes es tornen a obrir ara cap al sud, Montserrat i més enllà. Són especial boniques, però, les del Parc Natural per la seva cara sud, possiblement un dels seus millors “perfils” (almenys pel meu gust).

Baixem fins a la Torrota de l’Obac. Segurament del segle XI (sense sostre però restaurada no fa pas massa anys), era una torre de guaita que defensava el camí de Vacarisses. També amb bones vistes. D’aquí retornem al camí de la Pastora, encara amb el rastre del pas de la Matagalls – Montserrat (o més ben dit, dels “guarros” i “guarres” d’aquesta caminada, afortunadament, també s’ha de dir, no gaires). A temps.

Turó de Coll Prunera, Morral d'en Bens i Morral Gran

Bonica excursió per un dels indrets menys transitats del Parc. Des del Turó de Coll Prunera i els Morrals d’en Bens i Gran tindrem molt bones vistes a la zona i Montserrat.

GRIMPADA

Aprofitant que som a cals sogres i que aquest cap de setmana només tenim un matí, farem això, una matinal pel Parc Natural de Sant Llorenç. Des de l’octubre que no ho anem i ara, després de tantes caminades com hi hem fet arran de la pandèmia, ho trobava a faltar (per sort encara ens n’hi queden moltes per fer).

Sortim de la Barata i els dos primers quilòmetres els fem per un camí conegut, resseguint el torrent de les Arenes. Llavors, però, girem a la dreta i, mica en mica, ens comencem a enfilar pels alzinars del parc (a vegades amb algun pi blanc, a vegades, als llocs més ombrívols, amb algun roure). A partir d’aquí també deixem enrere la gent i pràcticament no ens trobem a ningú.

Al coll Prunera ens desviem a l’esquerra per anar al turó del Coll Prunera. És un turó rodó, típic de la zona. No arribem al cim, cobert de vegetació, per no quedar ben esgarrinxats, però hi farem tota la volta a pocs metres. Les vistes són molt bones: des d’aquí es domina bona part de la plana del Vallès, la Mola, el Montcau, La Mata, el Turó de Tres Creus i Castellsapera, aquest dos últims emmarcant Montserrat darrera seu. Llàstima que fa una mica de calitja i la visibilitat és entre regular i bona, què hi farem. En aquest cim, tot i que per desconeixement, no ens hi fixem massa hi ha un dels arbres, diuen, més emblemàtics del Parc: la savina de Coll Prunera. No ho és ni per la seva mida, ni per la seva edat, sinó pel fet de ser solitari i visible des de molt punts, servint com a punt de referència per a l’orientació.

Reculem un tros i seguim sempre per bonics corriols. Ens enfilem per una canal, mig grimpant fins al segon cim del dia: el Morral d’en Bens. Molt proper a l’anterior, les vistes són similars i fins i tot una mica millors, ja que està a mica més d’alçada. La baixada la volem fer per la desgrimpada... però fa entre dos i tres metres i, tot i que ho intentem, ho acabem deixant estar, més per la por que per la dificultat (de pujada segurament ho hauríem fet, vigilant i poc a poc). Reculem per la canal per on hem pujat i fem la volta per sota al cim.

A la baixada, al coll dels Ginebres continuem recte fins al Morral Gran. Molt proper a l’anterior, les vistes són pràcticament les mateixes (de manera que, ens ha agradat fer-ho, però si no haguéssim pujat al Morral d’en Bens, tampoc ens hauríem perdut res).

Reculem fins al coll dels Ginebres i comencem a baixar. Més avall, passem pel turó de les Rovires, recobert de vegetació i sense vistes (tal i com ens havia semblat des dels cims de més amunt). Al cap de poc arribem al cotxe, a temps d’anar a dinar a l’hora.

Roca Encavalcada i Sot de les Teixoneres

Excursió per gaudir dels colors de la tardor a Sant Llorenç. Passant primer per l’espectacular Roca Encavalcada, tot seguit baixarem fins a la bonica roureda del Sot de les Teixoneres on hi ha, també, l’únic faig del Parc Natural.

COLORS DE TARDOR

De tres dies amb molts plans per fer passem només a un o un i mig, per culpa del temps. Descartem marxar. L'únic dia que ha de fer bo és diumenge... però tenim una castanyada al migdia. El que ens és més pràctic és fer una ruta, curta, prop de casa els sogres. Com que és tardor ens decidim per aquesta. Aprofitem el canvi d'hora no per dormir una hora més, sinó per llevar-nos d'hora havent dormit el mateix.

Sortim del coll d'Estenalles i anem cap al coll d'Eres. El dia ha començat una mica gris, però al cap de no gaire sortirà el sol. És un tram conegut, però les vistes al Montcau són molt guapes i no cansen mai.

Passat el coll d'Eres girem a l'esquerra. Al cap de poc arribem al mirador de la Màquina del Tren (on vam anar no fa gaire). Les vistes a bona part del Vallès i les muntanyes que l'envolten són molt bones.

Baixem, ara, fins a trobar la Roca Encavalcada. És un pont natural penjat a gran alçada i una de les curiositats geològiques més impressionants del Parc Natural de Sant Llorenç. Només la contemplem, però, des del seu mirador superior (amb molta precaució, ja que el mirador queda molt penjat i no hi ha cap mena de protecció). Ens quedarà, més que pendent, fer-hi la volta per sota.

Reculem fins al camí de la Mola i passem pel costat del Roure del Palau, aquesta vegada parant-nos a contemplar-lo (cosa que, crec, no havia fet mai fins ara). És un imponent roure martinenc monumental, fa una alçada d'uns trenta metres i el seu perímetre és de més d'un metre i mig.

Passat el roure girem a la dreta i comencem a baixar per un frondós alzinar. Avui és dia de singularitats, curiositats i rareses... i ara en toquen dues més. Pel camí ja hem anat veient aquest mateix alzinar tacat de roures que ja han començat a canviar de color. Ara ens endinsarem a la roureda del Sot (o de la Canal) de les Teixoneres. Formada per tres rodals de roures de fulla gran, és l'única roureda del massís, sent una illa de vegetació centreeuropea en un territori on predominen les espècies mediterrànies o submediterrànies. Gaudim, més del que ens pensàvem, dels bonics colors de la tardor.

Dins aquesta roureda, una mica apartat del camí s'hi troba, a més, l'únic faig que hi ha al Parc Natural. De dimensions gairebé monumentals, supera els quinze metres d'alçada i fa més de quaranta centímetres de perímetre, és l'únic supervivent d'una fageda que ocupava aquesta canal fa més d'un segle (abans de la intensa desforestació del massís a finals del segle XIX i principis del XX). Alhora aquesta fageda seria un rodal relictual dels grans boscos caducifolis que ocupaven bona part de la Serralada Prelitoral Catalana fa tres mil anys, coincidint amb una època de baixes temperatures. Molt guapo.

Baixem una mica més i girem a la dreta, per tornar a passar per alzinars tacats amb roures, fins a tornar al coll d'Estenalles. Contents d'haver descobert una ruta pel parc que desconeixíem totalment.

Rocamur 2 (la Màquina del Tren)

Bonica caminada per la part menys trepitjada de Sant Llorenç del Munt. Pel camí passarem pel Marquet de les Roques i la font de Llor, però tot seguit per corriols estrets mica en mica ens anirem enfilant fins a Rocamur (o la Màquina de Tren), des d’on gaudirem de grans vistes.

(MIG) REPETIM

La Clara ha estat refredada tota la setmana, dissabte es preveia mal temps (tot i que aquí no es va complir). Només ens queda diumenge per fer una matinal. Com que la Clara fa tres setmanes no va poder venir, i tampoc no ens va fer gaire bon dia, repetim. Bé, només Rocamur, ja que aquesta vegada hi anirem des de l’altra banda, la vall de Llor.

Sortim de l’aparcament de la Muntada, tot travessant les seves vinyes (el vi l’haurem d’anar a comprar un altre dia, però). D’aquí al Marquet de les Roques, un gran casal de maó vermell d’estil historicista-neoromànic (del segle XIX), on Joan Oliver «Pere Quart» hi passava llargues temporades. Vist moltes vegades, tot i que sempre val la pena.

Tot seguit anem cap a la bonica font de Llor, d’on sembla que sempre raja aigua. Un altre lloc que, pels seus colors, la seva frescor i el seu encant, sempre val la pena repetir.

De la font prenem un corriol desbrossat des de no fa gaire, sembla, tot i que això no ens estalvia alguna esgarrinxada. Passem per un frondós alzinar, per un camí poc fresat però fàcil de seguir (on també hi ha antigues marques). Trobem alguna cruïlla, però amb el track no tenim cap problema.

Finalment el camí gira i, al cap de poc, ens comencem a enfilar cap a Rocamur, o la Màquina del Tren (aquesta vegada, el pare de la Clara també). Mentre hi fem la volta, ja gairebé a dalt, les vistes són impressionants, i més avui que fa bon dia: la cara més agrest de Sant Llorenç del Munt, de les Castellases al castell de Pera (passant per la Mola, el Montcau, Roca Sereny o els Emprius), Sant Sadurní de Gallifa, el Montseny, la Serralada de Marina, Collserola i el Vallès.

No acabem de pujar a dalt el cim, aquesta vegada, tot i ser dos, tampoc veiem clar fer-ho per la corda (no per la corda en si, sinó perquè no veiem llocs molt clars on recolzar-nos, especialment a l’hora de baixar). Ho deixem estar, les vistes serien les mateixes (amb l’única diferencia que de 380º).

Baixem per l’altra banda. Respecte l’altra dia només hauré repetit la pujada i baixada al Rocamur. De seguida girem i fem un descens molt directe, que ens portarà altra vegada a les vinyes de la Muntada.

Rocamur (la Màquina del Tren) i Pedra de l'Àliga

Bonica caminada per la part més desconeguda i trepitjada de Sant Llorenç del Munt. Pel camí passarem per les masies del Dalmau i del Daví, ens enfilarem a Rocamur (o la Màquina de Tren) i la Pedra d’Àliga, per gaudir de grans vistes, especialment al mateix Parc Natural.

ERROR

Sortim de la urbanització de les Marines, en teoria del seu cap de munt, com indica la ressenya que portem. Seguim les marques de la Matagalls-Montserrat, tal i com indica el mapa que l’acompanya. Al cap de poc, però, no entenem res i decidim prescindir-ne. En farem una de semblant seguint en part un track i més endavant, si va bé, la ressenya.

L’error, però, ja ens anirà bé. Passarem per la font de la Finestra, seca, i la bonica masia del Dalmau, una de les més antigues de Sant Llorenç Savall, citada en documents del segle XII, i sent un dels masos més pròspers de la zona durant els segles XV i XVI. Tot seguit també ens arribarem a Sant Pere de Mur (o de Dalmau), romànica amb modificacions posteriors (com la supressió de l'absis, donant-li el seu aspecte rectangular).

No gaire més enllà arribem al Daví, un altre bonic mas, citat del segle XII, tenint la seva màxima esplendor els mateixos segles que el Dalmau.

D’aquí reprenem el camí de la ressenya, tot i que en sentit contrari. Per una pista forestal arribem als peus de Rocamur, també coneguda com la Màquina de Tren, per la seva semblança a una locomotora a vapor (ben real i més des d’on hi acostem). Quedem amb en Ramon una mica més endavant, ell passarà per baix i jo m’hi enfilaré.

Pujo ràpid, fent alguna grimpada fàcil, i faig pràcticament tota la volta... però no m’atreveixo a pujar dalt la locomotora. No perquè sembli molt complicat, ja que es fa per una esquerda vertical equipada amb una corda i sembla que amb força punts de suport, sinó perquè em fa cosa anant sol. Sigui com sigui fent la volta a aquest castell gaudeixo d’unes vistes espectaculars, cap al Moianès i el Vallès, però especialment a les parets nord de Sant Llorenç del Munt, de les Castellasses de Dalmau fins als Emprius (passant, òbviament, per la Mola i el Montcau). Un dels seus millors perfils. Ens agraden molt.

Baixo corrent, per no fer-lo esperar gaire, i ens trobem passat el cim. Continuem endavant fins a un altre magnífic mirador: la Pedra d’Àliga, amb tres grans roques al cim, que semblen impossible que estiguin on estiguin de forma natural.

Tornem a la urbanització seguint la serra del Bonaire, contents. La caminada ha set molt millor del que ens pensàvem. Una bona manera de celebrar la diada.

Forns i pedra seca de Matadepera

Alzinars i pinedes amaguen el testimoni d’una primerenca revolució industrial i un passat agrícola desaparegut. Fent aquesta ruta visitarem tres forns de calç i diverses construccions de pedra seca.

CANGURS

Aquest cap de setmana estem de cangurs...  de la Lea, la gossa dels cunyats i nebots. Cap de setmana, doncs, de “relax”.

Ho aprofitarem, però, per fer una petita excursió al voltant de casa seva (que, a més, tenia pendent de fa temps). Comencem a caminar a la bonica font de la Tartana. Està recoberta per una volta que recorda aquest carruatge... i d’aquí el seu nom.

Per pistes forestals, envoltats d’alzinars i pinedes, visitem els forns de calç del camí del Girabau, el d’en Corcola i el d’en Ton, aquests dos últims força ben conservats (per més informació sobre els forns de calç veure la caminada a les Foradades, més avall).

Tot seguit ens enfilem per un corriol, amunt fins gairebé arribar al cim de Mont-rodon, que no fem ja que hi hem estat diverses vegades. Baixem per un altre corriol on és fàcil contemplar diverses construccions de pedra seca, testimonis d’un passat agrícola desaparegut. Destaquen les feixes recobertes de vegetació, una barraca margera i la barraca dels Rossos.

D’aquí anem a parar al forn del camí de Girabau, des d’on desfarem el camí (amb un intent fallit de fer drecera, que no surt al track).

Forns de calç i fonts de la Barata

Bona matinal que, tot passejant pels boscos del Parc Natural, ens permetrà visitar tres fonts (tot i que segurament seques), tres forns de calç ben conservats i un avenc. Pel camí gaudirem de bones vistes a la Mola i al Castellsapera.

MÉS FORNS

Avui torna a tocar una matinal per Sant Llorenç (el més pràctic per ser a dinar a l’hora). Sortim de la Barata, tot passant pels seus antics jardins i la font de la Foradada.

Tot seguit, travessem la carretera i ens comencem a enfilar, entre alzinars, fins a la font de les Cantarelles. En un tres i no res arribem al forn de calç de les Canterelles, el primer dels tres per on passarem avui, tots força ben conservats (per més informació sobre els forns de calç veure la caminada a les Foradades, a sota).

Una explicació no massa reeixida del llibre que portem com a ressenya (que en general està molt bé, però en aquesta excursió caldria millorar algun paràgraf), conjuntament amb un track no massa bo, fa que fem uns dos-cents metres pel dret (tot i que, mentre ho fèiem, ens semblava que eren una mica més). Aquesta volta, però, fa que passem per l’avenc de les Cantarelles (que fa trenta-set metres de fondària). En aquesta zona tenim, també, bones vistes a la Mola i els Morrals.   

Per sort trobem el camí ben aviat i a partir d’aquí ja no tindrem problemes. Passem pel forn de calç del Torrent de l’Olla i la font de l’Olla, travessem la carretera i refem una mica les forces al forn de l’Andreu. Tot seguit travessem el torrent de les Arenes, per de seguida continuar baixant suaument, sovint amb vistes al Castellsapera.

Poc abans d’acabar ens desviem (gràcies al mapa i al track), molt pocs metres, fins a l’Avenc del Cavall de la Barata, que fa trenta-tres metres de fondària.

Turo de les Pedritxes i les Foradades

Bonica matinal que, tot passejant pels boscos de Sant Llorenç, ens permetrà enfilar-nos a modestos cims amb bones vistes (especialment a la Mola) i visitar una de les coves més curioses del Parc Natural: les Foradades.

PATI D’ESCOLA

Sortim del trencant de can Roure, tot passant pel costat de can Roure i la Mata Xica, dos grans masies. També per l’ermita de Sant Joan i la font de can Roure.

De seguida, però, deixem l’asfalt i ens comencem a enfilar, per senders distrets, entre boscos d’alzines, amb alguns pins. Seguim la carena, pujant i baixant, primer suaument, finalment amb una mica més de ganes. Pugem fins al turó de l’Ós, després al turó de les Pedritxes i finalment fins a la Moleta. Des d’aquests dos últims les vistes a la Mola, Montserrat i bona part del Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès són molt boniques (tot i que, pel meu gust, hi sobren unes quantes urbanitzacions a la falda de la muntanya).

Tot seguit baixem fins a les Foradades. És un curiós conjunt de cavitats a la roca amb forats que comuniquen entre ells, dividits en dos sectors, un pel que es pot passejar dret tranquil·lament, i un altre de més enlairat on s’ha d’anar ajupit. El seu recorregut total és d’uns vuitanta metres. El lloc és molt guapo, però per desgràcia hi ha un “grup bombolla” format per una vintena de pares, o més, i els seus fills, que fa que sembli el pati d’una escola (llavors es queixaran si els confinen a l’escola). Tot i esperar-nos una mica, no marxen i no en podem gaudir tant com ens agradaria, amb calma i sense crits (hi haurem de tornar un altre dia).

La baixada és molt més suau i amb una parada final: els forn de calç de can Roure, entre ells dos de ben conservats. Usats des del temps dels romans, a finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, degut al fort creixement de Sabadell i Terrassa, hi va haver un “boom” a Sant Llorenç, on se n’hi van construir més d'un centenar (la meitat a Matadepera). Es construïen en llocs on abundaven la pedra calcària i la llenya, per tal de reduir la durada i els costos del transport. Amb el temps aquest material es va anar substituint per d’altres de millors (i es van anar abandonant progressivament), però aquesta calç tenia, llavors, molt usos i en molts àmbits, com per exemple: per emblanquinar els edificis amb l'objectiu de millorar les seves condicions sanitàries i tèrmiques, per fer morter, per desinfectar pous, cisternes, corts i quadres, o en medicina per a enfortir els ossos o curar cremades.

Els forns feien, en general, entre dos i quatre metres de fondària i entre quatre i cinc de diàmetre. De mitjana hi cabien unes cent tones de pedra, de les que se’n podien obtenir unes cinquanta de calç viva. Funcionaven entre abril i setembre fent diferents cuites. La llenya es posava sota el forn, encenent-se i cremant durant dues setmanes seguides, habitualment amb tres treballadors, en torns de quatre hores, vetllant dia i nit per alimentar-lo (per fer una cuita podien caldre fins a dos mil feixos de llenya seca, i la temperatura del forn arribava als vuit-cents a mil graus). La cuita s’acabava quan el fum que en sortia era blanc, i calien dos dies per a que l’interior es refredés.

Informació sobre els forns extreta de trailsantllorenc.blogspot.com.

Camí de les Arenes (SL-C 65) i Gual de la Font del Plàtan

Itinerari curt però molt complert. Tot fent camí passarem per un barraca de vinya, tres fonts, un parell de masos, una ermita romànica i una curiosa urbanització (poques vegades, per no dir mai, un dels principals atractius de la ruta), gaudint, a més, dels boscos de Sant Llorenç i dels petits gorgs del riu Ripoll.

NUCLI D’ESTIUEIG

La Clara no es troba gaire bé. Avui, doncs, faré una matinal amb en Ramon, el sogre. Una que fa temps que havia de fer... sencera, ja que ja n’he fet algun tros (que no he penjat). El Sender Local del Camí de les Arenes. Fa un dia una mica lleig, però no fa cara de ploure (i no ho farà).

Sortim de l’Àrea d’Esplai de les Arenes. La primera parada és només començar, en una barraca de vinya. Poc més endavant passem, també, per la font de la Boixa.

Poc més enllà hi ha les Arenes. És una urbanització singular, de principis del segle XX, amb cases d’estiueig modernistes i neogòtiques (destaca per les seves decoracions de ceràmica a la façana, per exemple, la torre del Bolet). Poques vegades, per no dir mai, una urbanització és un dels principals atractius de la ruta.

Una miqueta de baixada, per passar tot seguit per les fonts del Romaní i de l’Espígol (seques), i arribar, al cap de poc, al riu Ripoll. Aquí deixem el Sender Local, momentàniament, per continuar riu amunt pel camí del Ripoll. No baixa molta aigua, però el seu cabal és prou abundant per que ens puguem anar entretenint tot contemplant els seus petits gorgs.

Arribem al Gual de la Font del Plàtan i reculem per on hem vingut, fins a reprendre el Sender Local. La següent parada és a la Mare de Déu de les Arenes. Romànica, dels segles XI i XII, amb l’afegit en època moderna de la façana i el campanar d’espadanya. Adossada hi ha la casa dels ermitans, que antigament tenien cura del culte i del manteniment de l’edifici.

D’aquí fem una volta pels boscos de Sant Llorenç, tot passant al costat dels masos de l’Illa i el Sabater Vell, per tornar a dinar a casa.

Sant Jaume de Vallverd

Ruta distreta fins a l’ermita romànica de Sant Jaume de Vallverd, que de ben segur ens sorprendrà.

SORPRENENT

Avui farem una última matinal, amb l’Edurne i l’Asier, abans no ens tornin a confinar municipalment (tal i com es veia a venir). També feia molt que no ens vèiem i a saber quan ho podrem tornar a fer.

Sortim de Sant Llorenç Savall tot xerrant i caminant per pistes forestals, entre pinedes i, de tant en tant, algun camp. Pel camí ens entretenim en una bassa, inusualment gelada, i , poc més endavant, en una antiga barraca de vinya ben conservada.

Al cap de ben poc arribem a Sant Jaume de Vallverd, d’origen romànic, del segle XII. Al segle XVIII estava pràcticament enrunada, sent refeta amb les pedres originals l'any 1975. Sobre roca nua i amb grans contraforts, el seu aspecte és el d’una església massissa i robusta, alhora que maca. Des de davant seu hi ha bones vistes, també, a Sant Llorenç de l Munt, de la Mola al Montcau. La Clara diu que és una de les més boniques que ha vist. De dintre es veu acollidora i encara s’usa de tant en tant.

Em sorprèn trobar, encara, quatre o cincs fredolics... que m’enduré cap a casa.

La tornada la fem per una altra banda. El paisatge serà similar, ara, però, de tant en tant gaudirem de bones vistes a Sant Llorenç (al matí feia sol, però ara estan una mica ennuvolades). Passem pel mas la Busqueta, del segle XVI, diuen que és un dels masos més ben conservats de la comarca. Aquí se’ns uneix un acompanyant més, el gos de la casa, que decideix acompanyar-nos fins el cotxe. Ens acomiadem i cap a casa a dinar.

Fonts de Rellinars

Ruta variada i complerta. Pel camí gaudirem d’un munt de fonts i surgències, una balma obrada, antics masos i bones vistes.

FONTS

Aprofitant el parèntesis nadalenc, on podrem sortir d’Osona per anar fins al Vallès Occidental (d’on és la Clara), farem una matinal per estrenar el nou llibre de rutes per Sant Llorenç del Munt i l’Obac. De passada ens trobarem amb en Josep i la Maite, que fa molt temps que no veiem (cadascú amb el seu cotxe, tots federats i fent esport a l’aire lliure, res que no es pugui fer i, en principi, amb molt baix risc).

Sortim de l’església de Sant Pere i Sant Fermí, d’origen romànic, tot i que molt modificada posteriorment. Molt a prop seu hi ha la Fàbrica, una antiga fàbrica tèxtil formada per diverses naus construïdes al segle XIX, que aprofitava un molí hidràulic del segle XVIII, i del que encara es conserva la roda vertical de pales, ben visible.

Al cap de poc ens desviem uns metres per anar fins a la balma de l’Endalò (o Andalò). És una bonica balma obrada d’origen incert, possiblement molt antic. Construïda com aixopluc o magatzem per a les feines del camp (pel pagès que li dóna nom), també va ser amagatall de bandolers i refugi de famílies senceres durant la Guerra Civil. Tancada per una paret de pedra seca es troba al bell mig del llit del torrent del Vetllador, que ha format una petita capa de concreció que recobreix una petita part del mur.

La següent parada és a les Fonts de Rellinars. Es tracta d’unes belles i curioses surgències naturals que ragen de les escletxes de la roca (algunes a través de brolladors arranjats). Quan plou l'aigua baixa generosa i s’hi ha comptat fins a una vintena de brolladors (dels quals avui  devem veure una mica menys de la meitat). Aquesta aigua, gràcies a una sèquia visible (per on hi hem arribat), era canalitzada fins a una bassa i d’aquí baixava per una canal aèria fins la roda del molí de la Fàbrica que hem vist abans, donant-li la força per rodar.

Seguim el camí, al costat del torrent, fins arribar a la Font de Carlets, una de les més conegudes de Rellinars. És una surgència que brolla per l'esquerda d'uns grans blocs de conglomerat (pot rajar molt abundantment després de pluges, però també pot arribar a assecar-se en períodes de sequera).

Una mica més endavant hi ha la font dels Llaminers, que no aconseguim trobar. I encara una mica més enllà, la surgència o font de la Barbotera, que tot i l’ajuda del GPS i el mapa, ens costa una mica de trobar (ja que està seca). Situada a l'interior d'una petita cova, és una surgència intermitent que passa moltes temporades seca, però que després d'una època d'intenses pluges treu una abundant quantitat d'aigua a forta pressió (fins a 227 l/s).

Continuem el camí entre pins, alzines i camps, el paisatge que ens ha acompanyat i ens acompanyarà durant tot el camí. Passem per les Boades Velles i les Boades Noves, dos grans masos amb bones vistes a la Roca del Duc, al castell del Bócs i, cap a la l’altra banda, a Montserrat.

De seguida arribem a la font de Les Boades, una deu permanent d'aigua situada al costat del Torrent de Les Boades, en un racó ombrívol. Consisteix en una cisterna de murs molt gruixuts amb coberta de volta i obertura frontal. Al seu interior l'aigua brolla per una concreció càrstica molt bonica.

Baixem una mica hi arribem a l’imponent mas de les Cases, mig abandonat. Seguim per un sender fins a trobar les font de les Cases. És una font natural construïda per recollir l'aigua de surgència, també situada en un indret ombrívol sota d'una vella alzina, excavada a la roca com una banyera amb una fondària de dos metres i recoberta d’una construcció de pedra seca.

Finalment, ja gairebé arribant al cotxes, fem una última parada a la font del Ginjoler, al costat d’una riera.

Font de la Guineu

Curta però tècnica, bonica volta al Montcau tot descobrint racons fotogènics, com les Roques de la Coca, o curiosos, com la font de la Guineu.

REDESCUBRINT RACONS

Aquest cap de setmana només tenim temps de fer una matinal. En triem una de curta però tècnica, bàsicament per l’orientació. A la Font de la Guineu, un lloc on la Clara i el seu pare fa dies que tenen ganes d’anar.

Sortim del coll d’Estenalles i ens enfilem en direcció al Montcau. Abans de començar la pujada forta al cim, ens desviem a l’esquerra en direcció a un mal pas, molt més fàcil del que sembla des de lluny (de fet, no té cap dificultat).

Arribem al coll del Séc, que separa el Montcau dels Cortins. Poc passat ens hem de desviar a la dreta, però segurament ho fem massa tard, pel costat dels cingles potser també hauríem arribat, o massa d’hora, seguint una mica més hauríem passat pel camí correcte. Sigui com sigui, una mica pel dret i per camins poc marcats acabem arribant al camí a seguir al cap de ben poc.

Tot planejant passem pel costat de les curioses Roques de la Coca, sense fer-hi la volta (que un cop a casa he pogut veure que segurament val prou la pena).

Al cap de ben poc girem per un camí a la dreta, dubtant de si passar entre els arbres, ben bé mig de la canal, o bé seguir les fites que van al seu costat. Després d’explorar una mica ens decidim per la segona opció, que serà l’encertada. Una mica més avall ens ficarem dins la canal, com comptàvem fer.

A mitja baixada grans blocs de roca formen una curiosa i bonica foradada (de la que no he pogut trobar el nom, si en té).

Una mica més avall hi ha l’última curiositat del dia, la Font de la Guineu.  Al mig d’una torrentera és un bassal rodó d’on brolla aigua. Fixant-nos-hi una mica es pot veure el punt exacte (pel moviment de l’aigua). Segurament és aprofitada per tota mena de fauna com a abeurador, i d’aquí li veu el seu nom. Aprofitem per fer la foto oficial de l’excursió.

D’aquí, per un altre camí, ens enfilem cap al coll de Llor, o girem a la dreta cap al coll d’Eres, per un camí més que conegut. Deixem la cova Simanya a la dreta, no teníem previst anar-hi tot i ser una bona opció per acabar de completar la caminada, durant quinze dies hi estant fent recerca arqueològica.

Del coll d’Eres al coll d’Estenalles pel camí de sempre, per acabar la volta al Montcau, tot gaudint de bones vistes a Montserrat. En aquest tram sembla que fem una altra excursió, fins ara hem estat relativament sols, i aquí no parem de creuar-nos amb gent.

Roca Sareny

Una altra magnífica caminada per Sant Llorenç del Munt. De camí gaudirem de bones vistes tot passant pel castell de Pera, Roca Sereny (100 Cims), el Queixal Corcat o la bonica Font de Llor.

VENTÓS

La ventada d’ahir va ser impressionant, fins al punt de que si avui continués igual hauríem de suspendre la caminada. Continua bufant fort, però amb menys intensitat. El “patirem” tot el camí amb més o menys força (a mesura que avança el dia amb menys), però podrem fer la caminada sense problemes.

Sortim de l’aparcament de la Muntada. Avui la guia serà la Clara, ja que és la seva zona i ho farà de memòria, retraient-me que no ens hem equivocat ni mig metre tot i anar sense tracks ni mapes. Però té raó. Davant nostre les impressionants parets del Montcau i cims veïns. Fem un tros pla i de seguida ens comencem a enfilar per un matollar, fruit d’un incendi el 2003. Ens toca més el vent però també podrem gaudir més del paisatge.

Al cap de relativament poc arribem a la primera parada del dia: el Castell de Pera. Bé, primer just sota seu. Hi ha un pessebre i ens entretenim uns minuts tot contemplant-lo. Tot seguit hi pugem, són les restes d’un castell del segle XI (o anterior), amb bones vistes (i més avui... gràcies al vent).

Continuem enfilant-nos, ara una mica més suaument. La segona parada és a un sepulcre megalític, que si no fos perquè està envoltat d’una tanca d’uns pocs centímetres d’alçada, no es distingiria d’una simple roca. Mira que m’agraden, però si ho arribem a saber pugem directament al cim. Gràcies al Vicenç fem aquest tram de més i després patim la pujada directa al cim.

Una mica més de pujada, amb un parell de grimpades incloses per roques de formes curioses, i arribem a la tercera parada prevista del dia: Roca Sereny, un 100 Cims amb unes vistes esplèndides cap a la vall d’Horta, Sant Llorenç, bona part del Vallès i el Bages i, més enllà, el Pirineu i el Prepirineu. És, també, un cim diferent, relativament estret i allargassat.

La idea era retornar a l’Era Ventosa pel mateix camí, però per no repetir les grimpades, continuem per la carena per anar a buscar una pista més planera i, de passada, un lloc per dinar arrecerats del vent. Mica en mica em vaig quedant l’últim i fins i tot m’hauran d’esperar una mica. En poca estona, al costat del camí, omplo una bossa amb fredelucs i llengües bovines (el dia que n’hauré trobat més en un any en que han set molt escassos). Sort que després comparteixo l’àpat per sopar amb la Clara i el sogre que sinó ja m’haguessin deixat... Dinem gairebé a l’Era Ventosa.

Amb les forces refetes ens continuem enfilant per la carena dels Emprius, on les vistes s’obren cap a Montserrat. Curiosament el 100 Cims no és el punt més alt de la ruta. Passem pel costat del Queixal Corcat, una protuberància rocosa lleugerament separada dels cingles. Tot i que no hi anirem, la roca fa honor al seu nom, hi està foradada per diverses fissures, a través de les quals es pot pujar al seu cim. Molt a prop seu hi ha el Cau dels Emboscats, tot i que tampoc hi anirem (un petit avenc accessible amb esglaons i escales, amb una galeria que s’obre al cingle). Anem bé, però una mica justos de temps.

Al cap de ben poc passem pel costat de les Agulles de Finestrelles, el punt més alt de la nostre ruta. Comencem, doncs, la baixada, que a partir del Collet de Llor serà per una canal, amb fort pendent i tot fent marrades. Gairebé a baix de tot, penúltima parada a la bonica Font de Llor, que raja amb ganes.

Ja planejant en el tram final cap el cotxe passem pel forn de pega del Marquet, ben restaurat i amb panell informatiu de com funcionava. Aquí, acabo d’omplir la bossa de fredelucs (si ho sé, porto un cistell). Davant nostre el Marquet de les Roques, un gran casal de maó vermell d’estil historicista-neoromànic (del segle XIX), on Joan Oliver «Pere Quart» hi passava llargues temporades.

Ja al cotxe avui no anirem a fer el got. Com comença a ser tradició, brindarem amb el cava que ha portat en Ramon, al que hi afegirem per primera vegada torrons, neules, galetes i pastes per acabar-ho d’arrodonir. Aprofitem la copa de cava per brindar i fer la foto de grup, avui a l’acabar. Avui és l’última de l’any en grup. El fred i l’aire ens fan acomiadar per retrobar-nos l’any següent, esperem.

Pujol de la Mata

Boscos frondosos, fantàstics racons, grans vistes, ganxos aventurers per pujar a un 100 Cims, i una cova bandolera, fan que aquesta excursió sigui molt complerta, variada i guapa.

CANVI DE PLANS

Una altra vegada aprofitem l’única estona que tenim lliure (últimament tenim els caps de setmana molt ocupats). Farem una matinal a Sant Llorenç del Munt, més a prop i tornant a improvisar (la idea era fer-ne una al Pla de l’Estany, on està plovent).

Sortim del Coll d’Estenalles. Sense cobertura, no puc engegar el track i fem una miqueta de volta de més (fins que el puc el descarregar, per trobar de seguida el camí correcte). De seguida comencem a caminar pels bonics alzinars que ens acompanyaran tot el camí, a vegades barrejats amb algun pi o algun roure. Els boscos fan olor a tardor, ens agrada molt.

Passem molt a prop de la Roca Falconera, val la pena, però la deixem per un altre dia. El camí va baixant mica en mica.

Ja força avall, la primera sorpresa del dia: la Sesta Feréstega. Roques i boscos formen un bell racó que ens sorprèn i ens agrada. Si no fos perquè no teníem pensat dinar pel camí, aquest seria un bon lloc per fer-ho.

Fem una miqueta més de baixada fins arribar a un coll. Una mica més de pujada i arribarem al principal objectiu del dia, i que hem tingut a la vista, bona part del matí: el Pujol de la Mata. Per acabar d’arribar al cim uns ganxos faciliten una curta grimpada, relativament fàcil i divertida (no apte pels que tinguin molta por a les alçades, tot i que jo en tinc i he pujat força bé). Un toc d’aventura que sempre està bé. Des d’aquí les vistes són precioses: al mateix Parc, al Montcau, la Plana del Bages... o, més enllà, les serres berguedanes i solsonines,  tot i que avui estan una mica ennuvolades.

Reculem fins al coll i encara baixem una mica més, per desviar-nos fins al roure Parrac. Un arbre de grans dimensions que fa temps que va morir a causa d’un llamp. Actualment només en queda el tronc, però tot i així val la pena.

Ens tornem a enfilar, camí cap al cotxe. A mitja pujada, desviant-nos uns metres, segona sorpresa del dia: la cova del Muronell (o dels Lladres). És una bonica bauma relativament gran, amb tres obertures, que podria haver estat un dels amagatalls del bandoler Capablanca.

Una miqueta més de pujada i ja tornem a ser al coll d’Estenalles. Una mica més tard del que imaginàvem, però contents i satisfets, ja que l’excursió ens ha agradat també molt més del que ens pensàvem. Ens ha sorprès, també, la poquíssima gent que hem trobat pel camí (gairebé ningú), tot i la seva bellesa i haver llegit que era una de les caminades populars del Parc.

REPETEIXO

Per motius diguem-ne que de feina, repeteixo caminada. No és el millor dia, però una mica tant em fa. Fa força fred i hi ha algun núvol.

La faig exactament igual només amb una variació al principi. Aquesta vegada aniré fins al mirador de Roca Falconera, l’altra vegada em vaig quedar una mica amb les ganes. Val la pena.

La sorpresa és quan arribo al cim. Els busco però no hi ha els ganxos que servien per fer els últims metres. Sense la grimpada és temerària i no m’atreveixo. Algú els ha tret i no sé trobar perquè. Llàstima, la ruta val igualment la pena, però estava bé poder fer el cim “del tot”.

Coll d'Estenalles - Mura

Travessa agradable pels paisatges típics del Parc Natural de Sant Llorenç, amb Montserrat i el Montcau sovint presents, per acabar al bonic poble de Mura.

DESPISTADA

Torna a tocar una matinal propera. En triem una altra que tenim pendent de fa molt temps (i jo no he fet mai), la travessa d’Estenalles a Mura. Deixem el cotxe de la Clara a Mura i tornem amb el del seu pare a Estenalles.

M’he deixat la càmera a casa, hauré de fer les fotos amb el mòbil que em van passar els reis. No serà el mateix, però quedaran prou bé (va bé saber-ho per altres vegades... de tant en tant em passa, què hi farem).

D’Estenalles al coll de Boix i l’Alzina Bonica és un tram conegut que no cansa mai, amb bones vistes a banda i banda, al Vallès i al Bages, per un camí planer, fins a la monumental alzina que no deixa mai de sorprendre.

Passada l’alzina girem a l’esquerra i comencem a baixar lentament, combinant boscos amb rocams amb bones vistes, a una banda Montserrat  i a l’altra el Montcau. M’agrada, també, el paisatge de primavera, amb flors com l’almesquí florides i les orenetes que fa un dies que han arribat.

Passada la font del Cargol, seca, última baixada, forta, fins al poble de Mura, que ens queda a la vista.

Un cop al poble, hi fem el got i una volta curta, hem d’anar a dinar i ja hi hem estat tots abans (fer-hi una volta complerta val a pena, el poble és molt bonic). I arribem al cotxe, on la Clara s’adona que ha deixat les claus al cotxe del seu pare (que és al coll d’Estenalles). El tema de la logística no el controla gaire bé, què hi farem. Per sort, preguntant, ens diuen que passa el bus del Parc i porta al coll. Ens haurem d’esperar una hora, però el seu pare podrà agafar-lo mentre nosaltres l’esperarem que ens porti les claus. I, de passada, parlar amb l’Etelka, una amiga que venia a caminar amb el grup ara fa una temps i que ens hem trobat ben bé de casualitat (i que, suposem, també ens hauria portat al coll, però l’hem trobat just quan arribava el bus). Dinarem a casa una mica més tard del que comptàvem.

Pins Cargolats i les Tres Pinasses

Caminada agradable fins a un dels “indrets” més curiosos del Parc de Sant Llorenç: els Pins Cargolats, amb formes curioses que els hi donen nom. Ens podem desviar, també, cap a un dels seus arbres monumentals, les Tres Pinasses.

SEGON INTENT

Segon intent (en el primer vam acabar al turó de la Cort Fosca). Avui anem amb una ressenya millor i el camí més ben estudiat.

El camí fins de l’Alzina del Salari fins al coll de Boix ja l’hem fet alguna vegada. A partir d’aquí el camí és nou, passem per força cruïlles, però ens n’anem sortint. Pel camí gaudim de bones vistes i travessem l’Era dels Enrics, un gran i bonic rocam.

Abans d’anar al Pins Cargolats ens desviem cap a les Tres Pinasses, un gran pi monumental amb tres grans troncs paral·lels. Amb això allargarem una mica la caminada, però val la pena. D’aquí reculem una mica fins a l’Era dels Enrics, per anar, ara sí, al que ens ha portat fins aquí.

Seguint el camí, amb paciència i explorant una mica els anem trobant gairebé tots. Els Pins Cargolats són pins amb formes impossibles i sinuoses, cada un amb una forma diferent i més grans dels que els envolten (i concentrats en una petita àrea). Hi ha moltes teories sobre la seva formació, però la més probable és que els carboners que treballaven aquí, en els seus temps lliure, es dediquessin a donar-los les seves curioses formes. Amb el temps se’ls hi anat posant diferents noms, com: el Pi Arrossegat, el Pi Anaconda, el Pi Cua de Porc, el Pi Agenollat, el Pi del Coll Alt, el Pi del 4 o el Pi Cargolat Mort. Val molt la pena.

Mentre els anem veient ens creuem amb un parell d’excursionistes que ja ens hem trobat a les Tres Pinasses, amb el que ens adonem que podíem fer la volta circular (en aquesta part final), però no ens hem volgut arriscar.

Reculem per on hem vingut i a dinar a casa (una mica més tard del que comptàvem, però encara a una hora decent).

Hospital de Sang

Ruta fins a un dels racons més emblemàtic i curiosos del Parc Natural: l’Hospital de Sang (una petita cova que feia aquesta funció durant les Guerres Carlines). De camí passarem per la impressionant Alzina Bonica i gaudirem de magnífiques vistes.

EQUIVOCATS

Prop i fàcil, que ahir vam fer una excursió i demà passat en volem fer una altra. Agafem un llibre amb ressenyes del Parc i el comencem a seguir. La intenció és anar al pins cargolats... però les explicacions són desastroses i acabarem fent una excursió ben diferent, ben bé sense voler.

Sortim del coll d’Estenalles i de seguida passem pel gran mas de la Mata i l’ermita de Sant Jaume, d’origen anterior (dels segles XV i XVI), destruïda durant les guerres carlines i reconstruïda al segle XIX.

Fa un bon dia i la visibilitat és molt bona, a partir d’aquí comencem a gaudir de vistes increïbles: al Montcau, la plana del Bages, els Pirineus... El passeig per la carena és molt agradable.

Deixem el GR, passem per la Coma d’en Vila i ens quedem embadalits davant l'Alzina Bonica, una alzina monumental centenària amb grans branques (sovint mal coneguda com Alzina del Vent, degut a un error en un mapa).

Continuem el camí sempre intentant seguir la ressenya, però al final no trobem els pins hi acabem pujant al Turó de la Cort Fosca, amb grans vistes. Per desgràcia, tot i que hi hem estat, no ens adonem on som (fins un cop a casa) i no acabem d’arribar a l’Hospital de Sang, just sota nostre (tot i això, la ressenya, el track i fins i tot la ruta porta el seu nom, al ser un dels llocs emblemàtics del Parc, i perquè ja hi hem estat i sabem que val molt la pena).

L'Hospital de Sang és un arc natural triangular que l'exercit carlí va convertir en hospital, al segle XIX durant les guerres carlines. Per fer-ho van tancar l'arc a banda i banda amb parets d'obra vista, que encara es conserven. Era un lloc estratègic amb bones vistes. L'aigua l’obtenien de la font del Rossinyol, dins la cova de la Cort Fosca, situada just al costat. La cova té un recorregut de cent vint-i-cinc metres, fent diversos revolts en angle recte (nosaltres només vam visitar les dues primeres galeries, uns quaranta metres, les altres s'han de fer arrossegant-se o gairebé).

No hem fet el que volíem (i no sabrem exactament que hem fet fins arribar a casa), però tot i això l’excursió a estat molt bé i ha valgut molt la pena i els pins cargolats ens queden pendents per un altre dia... una bona excusa per tornar a aquesta zona.

Puig Cendrós i Sant Salvador de les Espases

Gran excursió per fer dos 100 Cims d’una tacada. El Puig Cendrós amb unes vistes espectaculars a Sant Llorenç del Munt i especialment a la muntanya de Montserrat. I la llegendària i popular ermita de Sant Salvador de les Espases, amb un refugi i grans vistes.

LLEGENDES

Avui, una matinal per ser a dinar a casa i, de passada, afegir un 100 Cims més a la llista jo, i dos la Clara i en Ramon. Comencem relativament d’hora, també anem a prop.

Sortim de l’aparcament de la Puda i de seguida ens comencem a enfilar per un camí conegut per mi, entre brolles, fruit d’un incendi de fa anys. Al cap de poc amb Sant Salvador de les Espases davant nostre, fent de guia.

Aquesta vegada, però, poc abans de l’última pujada a Sant Salvador, a l’alçada d’una gran roca i amb l’ajuda de fites, ens desviem a la dreta, per continuar seguint el torrent. Ara deixem Sant Salvador a la nostra esquena i de seguida comencem a veure, també darrera nostre, les agulles de Montserrat. El camí no està molt fresat, però es passa i se segueix bé.

Arribem a un coll i baixem una mica fins al pla Fideuer, aquí girem a la dreta amb el nostre primer objectiu ben evident davant nostre. Fem una última pujada per arribar al cim del Puig Cendrós. Les vistes són fabuloses, amb Sant Salvador als nostres peus i Montserrat darrera seu, amb una boira a mitja alçada que li dona un toc màgic, Sant Llorenç del Munt, de la Mola al Montcau a l’altra banda, a més de la plana del Penedès i les seves muntanyes, encalitjades, a una altra. Aprofitem per menjar una mica per agafar forces per fer el següent cim del matí.

Reculem una mica i continuem pel PR, tot passant pel coll de Sant Benet, on les vistes s’obren cap a Vacarisses. Més o menys carenant arribem al nostre segon objectiu: Sant Salvador de les Espases. Al costat de Puig Cendrós és un 100 cims més modest, però amb magnífiques vistes a Montserrat. Al costat d’un gran refugi, pel que veiem freqüentat per un bon nombre d’excursionistes i escoltes, hi ha l’ermita de Sant Salvador, del segle XVI i que havia estat l'antiga capella del Castell (més antic i del que només en queda les restes d’una torre). Passem una bona estona en aquest cim i aprofitem per visitar la petita cova de Sant Salvador.

La Llegenda, sense base històrica, diu que el nom vindria dels temps en què hi havia lluites entre Cristians i Sarraïns. Explica que els sarraïns volien conquerir el castell i els seus dominis, però els cristians, dirigits pel Comte de Barcelona Ramon Borrell, va demanar ajuda divina. Déu el va escoltar i va enviar una pluja d’espases de foc que va foragitar als invasors. La realitat però, és que el nom vindria de les agulles, que recorden espases, formades a conseqüència de l’erosió de la roca (pujant, a l’inici de la caminada, n’hem vist un bon exemple).

D’aquí en lloc de baixar directament, anant a trobar el camí per on hem pujat, decidim buscar un descens més suau, tot passant pel coll de Sant Salvador.  El camí, que jo recordava molt més amable, sembla que amb el temps s’ha anat espatllant (o sinó, ho ha fet la meva memòria... o les dues coses) i no hi sortirem guanyant gaire, excepte a la part final ja arribant al cotxe. Serem a dinar a casa, tot i que ho mica més tard del que comptàvem.

Puigsoler i Sant Pere de Vallhonesta

100 Cims modest però amb grans vistes, amb l’al·licient, també, de fer una ruta variada i complerta si seguim el SL-C 53, que passa per diversos masos, l’ermita romànica de Sant Pere de Vallhonesta, el Roure Gros de Rubió o la barraca de vinya de Serracanta.

LLÀSTIMA

Haig de tornar a anar sol, la Clara només pot demà, i l’única estona que no ha de ploure és avui al matí. Per un dia anant sol en tenia pensada una altra, però la vull fer amb bon temps. Em decideixo per una excursió que ha fet ella, però jo no, i una mica més a prop de casa, poc més de mitja hora en cotxe. Al Puigsoler i, de passada, a Sant Pere de Vallhonesta, una excursió que fa molt temps tenia ganes de fer i se m’havia mig oblidat.

El sender local que vull fer surt del centre del poble, però m’estalvio un tros començant de darrera el col·legi Puigsoler. El dia està ben ennuvolat i dalt al cim hi ha boira. Què hi farem, ja que he vingut fins aquí, però, continuo igualment (amb la boira no hi comptava).

M’enfilo entre pinedes per camins enfangats, fa cara de bolets, però això ho deixo per dilluns al costat de casa. Passo per dues masies i de seguida canvio pinedes per brolles.

A l’alçada d’un bon panell informador, sobre la geologia de la zona, deixo el GR i el SL i giro a l’esquerra. El camí està molt ben indicat i és fàcil. A partir d’aquí aniré carenant per passar pel cim del Puigsoler Petit i arribar al Puigsoler. En un dia de bona visibilitat la panoràmica ha de ser preciosa, però avui la boira no hem deixa veure ni el paisatge més proper.

Torno al SL i al cap de poc arribo a Sant Pere de Vallhonesta, una bella ermita construïda al segle XII (amb elements del segle XI i probablement preromànics). Al seu costat hi ha cal Campaner, un mas gairebé tan antic com la mateixa església i que fa uns anys s'ha restaurat i es fa servir com a refugi gestionat pel Centre Excursionista de Sant Vicenç.

Tot i que plovisqueja una mica, continuo pel SL. El que deixo per un altre dia, però, és el SL-C 61 que va a Sant Jaume de Vallhonesta (s’ha d’anar amb conte de no confondre les rutes) i, de passada, tornar al cim (que amb boira i sense vistes és gairebé com no haver-lo fet). Desviant-me una miqueta passo pel Roure Gros de Rubió, un roure martinenc centenari, encara viu però malmès per un llamp, i la barraca de vinya de Serracanta.

Poc després passo per Can Miquel Gros i la Noguera, a partir d’on desfaig el camí. Arribo al cotxe ben entrada l’hora de dinar... just a temps, només arribar-hi comença a ploure (i no pararà fins dilluns a la matinada).

Cova Estrella i Turó de la Pola (o de les Tres Creus)

Passeig curt però intens pels rocams i els frondosos alzinars de Sant Llorenç, per descobrir la curiosa i bonica cova Estrella i gaudir de les espectaculars vistes que hi ha des del turó de la Pola (o de les Tres Creus).

REFREDATS

La Clara està ben refredada i canviem de plans, posposem la que teníem prevista i ens decidim fer una matinal més curta i a prop, per ser a dinar a casa i poder descansar a la tarda. Una que també tenim pendent des de fa poc, un descobriment seu, gràcies a Instagram: la cova Estrella. De passada, a mi també em va bé, ja que fa temps que no vaig a cap i en tinc ganes.

Sortim de l’aparcament de l’Alzina del Salari i ens enfilem cap als peus dels Tres Jutges, començant a gaudir dels frondosos alzinars i els rocams típics del Parc. Veiem algun bolet, pocs i cap de comestible (almenys que coneguem). De tant en tant gaudim, també, de bones vistes.

Passem i ens aturem a contemplar les baumes del Gat Mesquer, i tot seguit anem resseguint els peus de petites cingleres.

Hem d’agafar un corriol a l’esquerra per arribar al principal objectiu del dia. Ho aconseguirem al tercer intent. Cal una petita grimpada, però de seguida hi som (en Ramon, però, no s’hi veu en cor i ho deixa per un altre dia). La cova Estrella fa uns vint metres de llargada, es pot creuar la cova perfectament sense frontal i ajupits. És petita però té una forma ben curiosa fruit de l’erosió de l’aigua, com el seu nom indica té forma d’estrella de cinc puntes. Amb les últimes pluges, a més, les seves parets estan humides i prenen colors variats i bonics.. I per fer-ho encara millor, un rat-penat de ferradura petit penjat a la roca es deixa veure bé (procurem no molestar-lo i no s’espanta).

Tot seguit ens enfilem fins al coll de Garganta, on girem a l’esquerra per seguir el GR fins al coll del Boix, des d’on anirem al turó de la Pola resseguint la carena, gairebé sempre gaudint de magnífiques vistes. Havent-lo vist en diverses excursions, i no podent haver-hi pujat ara per una cosa, ara per una altra, també tenia ganes de fer-ho.

Vistes que arriben al seu màxim, per dir-ho així, dalt del Turó de la Pola (o de les Tres Creus), obertes cap a tots el punts cardinals. La Mola, la Mata, el Montcau, el Bages, Montserrat, el Paller de Tot l’Any, el Vallès, Collserola... i més enllà, els cims del Pirineu ja emblanquinats i el Prepirineu. Sensacional, tot i que avui està núvol i la visibilitat no és excel·lent.

La idea era recular i baixar pels Graons de Mura, però ara ens sembla massa enllà hi ho fem pel coll de les Tres Creus, en un tram asfaltat i una mica lleig, però molt més ràpid i directe.

Riera de Mura i els Tres Salts

Excursió molt bonica i complerta, que de ben segur ens sorprendrà: tines a peu de vinya (algunes podrien competir amb les de la veïna vall del Flequer), bones vistes, gorgs impressionants i la curiosa cascada dels Tres Salts del Llobregat.

MATINAL

No és el millor dia, però demà encara serà pitjor (passaran les restes de l’huracà Leslie i es preveu molta pluja, com així serà). Tindrem un dia ennuvolat amb alguna petita i escadussera ullada de sol, però millor això que res. Farem una matinal mig improvisada a última hora, ja que al migdia tenim un dinar.

Quedem a Viladordis i ens encabim els tres en un cotxe (en Ramon, la Clara i jo), per anar fins a els Ulls del Llobregat, on comença la caminada. Ens hi posem cap a les deu.

Ens enfilem mica en mica, tot sentint el so de l’aigua de la resclosa de la Mina, que veiem des de dalt. Continuem per desviar-nos de seguida del camí uns pocs metres, fins a la Casa de les Tines (de nova construcció). Al seu costat, però, hi ha l’espectacular conjunt de les Tines de Talamanca: set tines alineades de planta rodona i una barraca (dels segles XVIII-XIX). Fetes a partir de rebla, a la part superior hi ha una porta per poder premsar el raïm i a la part inferior una boca per treure’n el vi. Pertanyien al mas de les Generes i van ser usades amb la gran expansió de la vinya. L’aïllament d’aquestes i altres tines és degut a que era molt més fàcil transportar el vi un cop fermentat, que el raïm als masos.

Ens continuem enfilant mica en mica per boscos, fins arribar a un punt en que aquests es tornen molt més esclarissats, a causa de l’incendi del 85. Això, però, ens permet gaudir de bones vistes a la vall de la riera de Mura, per on tornarem després.

Més endavant deixem a un costat les boniques tines del Pla de les Generes, un conjunt de dues tines i una barraca (que recorden l’entrada d’un castell).

Poc després passem pel punt més alt de l’excursió de d’on, en principi, hi hauria d’haver bones vistes al Bages i a les muntanyes berguedanes i solsonines, però que avui, ennuvolat, resten amagades.

Tot seguit baixem a la riera fen ziga-zagues, tot passant pel costat d’una barraca de vinya solitària. Un cop a baix seguim la riera a estones per la seva llera, a estones per una pista paral·lela. Per la riera baixa l’aigua justa, prou per estar bonica, però no massa perquè la puguem anar travessant sense problemes. Pel camí passem primer per un bell gorg i, al cap de poc, per un altre d’espectacular, amb una gran roca que forma un petit túnel (i que si fos estiu, convidarien al bany).

Ja més avall passem, també, per un altre conjunt impressionant: el de les Tines de les Solanes, format per onze tines de dipòsit circular i dues edificacions auxiliars (en dos grups, un de vuit i un de tres tines, a diferents nivells, donant a tot el conjunt un aspecte singular).

Quan comencem a sentir el rugit del Llobregat, deixem a una banda la Tina Llobregat. Tot i estar a pocs metres comencem a anar justos de temps sinó volem fer tard. Ens conformarem a mirar-la de lluny.

L’última parada, però, la tenim reservada, encara que haurà de ser ràpida: els Tres Salts. Tot i el nom és una “petita” i bonica cascada del Llobregat, i més avui que porta força aigua. Punt i final d’una gran excursió.

Turó del Ros

Caminada fàcil (es pot fer una versió més llarga i amb més punts d’interès pel bosc de Collcardús), fins a un 100 Cims, com molts: modest però amb grans vistes. Boscos mediterranis ens acompanyaran tot el camí.

AGOST?

La idea era anar a la platja, però com que el temps no acompanya, tampoc per anar a muntanya, decidim fer una caminada prop de cals Sogres. Tant improvisada que tinc la motxilla a casa i porto, de casualitat, les bambes de caminar. Per sort farem una matinal curta i anirem a dinar a casa. Al Turó del Ros, un 100 Cims que no era dels primers de la llista, però que ens anirà bé (als tres: en Ramon, la Clara i jo).

Deixem el cotxe als peus del Castell de Sant Lluis (una bonica torre on s’hi fan casaments, llàstima que no és obert i no podem acostar-nos-hi). Sortim i de seguida ens comencem a enfilar per boscos mediterranis, les pinedes de pi blanc i els alzinars que anirem veient durant tot el camí. S’agraeix l’ombra, tot i que per ser agost no fa gota de calor (tot i que no amenaça pluja el dia és ben gris).

Arribem a un coll, ens enfilem a un turó sense vistes, per la vegetació, baixem a un altre coll i  ens tornem a enfilar (en aquest tram sempre de manera força suau). Després d’aquesta última pujada, un cim lleig, amb antenes, però amb grans vistes: a Sant Llorenç del Munt (la Mola i el Montcau), Montserrat, el Vallès, el Bages... En un dia clar les vistes han d’arribar als Pirineus, però avui estan ben tapats.

Tornem a l’últim coll i refem forces menjant una fruita. Tot seguit girem a la dreta i avall, per una baixada força empinada. Llavors un tros molt curt pla i cap a casa, entre tot hi haurem estat molt menys fins i tot del que comptàvem: unes dues hores (que tampoc passa gaire sovint).

Castellassa (o Castellasses) de can Torres

Ruta fàcil, excepte per l’orientació, a la banda més salvatge, desconeguda i menys transitada del Parc natural de Sant Llorenç del Munt. Corriols entre boscos frondosos, de tant en tant amb clarianes amb bones vistes, ens conduiran fins al premi final: la Castellassa de Can Torres i les parets que l’envolten.

MATINAL

Avui toca una matinal, per anar a dinar a “casa”. A les deu ens trobem amb en Ramon a Castellar i al cap de poc comencem a caminar. El dia està ennuvolat i una mica emboirat, però si les previsions es compleixen (i ho faran), ben aviat hi haurà força clarianes.

Ens enfilem per la carena de l’Illa, per un corriol envoltat de boscos frondosos. De tant en tant alguna clariana ens deixa entreveure bones vistes, i una mica més endavant, l’objectiu del dia.

No és fins al coll Llarg que podem gaudir de la Castellassa de Can Torres de prop, roca singular i emblemàtica del Parc Natural. Envoltada de cingleres, rocams, canals i boscos l’entorn és magnífic i justifica la caminada.

Ens enfilem per una canal però no acabem d’arribar a la seva base, tot i que quedem molt a prop (per prudència, sobretot perquè l’hauríem de tornar a baixar, l´ultima part fa molta pendent, està humida i és una mica aèria).

Reculem fins al coll Llarg i prenem un nou camí, més boscos, que baixa amb ganes fins al sot de Matalonga. Un cop a baix seguim una pista suau (riera) i de més bon caminar que ens acabarà de portar al cotxe, just per arribar a l’hora de dinar.

Pedritxes i l'Obac

Impressionant caminada per les serres de les Pedritxes i de l’Obac: grans vistes, bonics alzinars, dos pous de gel, una torrota, una font, les Cases Vella i la Nova de l’Obac...

GUIA NOVA

Avui tornem a ser molts: 17. Tot i això tothom arriba més o menys a l’hora. Agafem els cotxes i fem els últims kilòmetres plegats. El punt de sortida és enmig d’una urbanització (les Pedritxes) difícil de trobar si no t’ho coneixes (bé, molt difícil tampoc, però sent tants millor quedar a un pàrquing al costat de la carretera i anar-hi plegats, així assegurem que ningú es perd). Avui ens farà de guia la Clara, estem al costat de casa seva.

Sortim a l’hora prevista, al voltant d’un quart d’onze. Fa i ens farà un bon dia durant tota la jornada (només amb una mica de vent, en algun punt). El primer tros puja suaument per una pista forestal, on comencem a veure el paisatge característic de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac.

En un coll deixem la pista i ens enfilem per un corriol fins a la Torrota de l’Obac. Segurament del segle XI (sense sostre però restaurada no fa pas massa anys), era una torre de guaita que defensava el camí de Vacarisses. Hi ha unes vistes magnífiques, tot i que estan una mica encalitjades.

Un cop vista continuem per un corriol no massa freqüentat, però bonic, fins al Turó de la Mamella. Un cim modest, però si des de la Torrota les vistes eren magnífiques, aquí ja són espectaculars (Montserrat, el Pla del Bages, Manresa, els Pirineus, Prades més enllà...).

A partir d’aquí prenem un sender més ample, fins arribar al Pou de Glaç de l'Estepar. Ben conservat, va ser construït l'any 1706. A l’hivern es recollia el gel de les rieres i les basses de l'entorn, conservant-se al pou de les calors de la primavera i l’estiu. Aquest gel es trasllada de nit a les ciutats, on es feia servir tant per usos medicinals com per conservar aliments. Va ser un negoci profitós durant molt temps (de fet, la família Ubach, que n’era la propietària, en va construir un altre a la Portella l’any 1760, que visitarem més endavant). Aquests pous abastien Terrassa, a vegades Manresa i també Barcelona. L’activitat dels pous de gel es va mantenir fins a l’arribada de l’electricitat i les neveres i congeladors elèctrics (a finals del segle XIX, principis del XX).

Continuem pel mateix sender, ara entre alzinars més frondosos, tot i que de tant en tant ens acostem a la cinglera de la muntanya, on podem tornar a gaudir de les vistes uns moments. Al Coll Estret prenem un corriol més estret, al principi en forta baixada i després planejant, que de tant en tant deixa veure la Roca Salvatge a la nostra dreta.

La següent parada és a la bella font de la Portella, que raja ufanosa. Prenem ara un camí més ample, però també molt més transitat dels que hem fet fins ara (amb l’excepció de la pista entre l’inici i la Torrota). En poca estona arribem a les formes curioses del Turó Roig, amb grans vistes de l’entorn. Poc més endavant ens desviem uns metres fins al Pou de Glaç de l’Obac o de la Portella (ben conservat i amb bons panells informadors).

Continuem el camí per arribar, al cap de poc, a la Casa Vella de l’Obac. Les restes d’un antic i pròsper mas que probablement té els seus orígens al segle XII.  La seva màxima esplendor va ser al segle XVIII i queda dreta una torre de defensa, la capella i diversos arcs (sent la majoria d’edificis d’aquesta època).

Continuem el camí, passant pel costat de la Casa Nova de l’Obac, i fem l’última parada a la Pastora, un bar restaurant molt freqüentat, on aprofitem per menjar-nos els entrepans de dinar i prendre alguna cosa a la terrassa, no tan arrecerada del vent com voldríem, però prou per estar-hi tranquil·lament.

Dinats i amb les forces refetes reprenem el camí per una pista forestal que ens portarà fins a sota la Torrota, a partir d’on desfarem el camí.

Un cop al cotxe, aquesta vegada tots cap a casa, ja que no hi ha bar al final del camí, som molts de llocs molt diversos i marxem cap a totes bandes. Ens acomiadem satisfets d’haver gaudit d’una caminada molt i molt bonica (almenys jo, més del que m’esperava), i amb una gran guia.

Castellsapera

Bona introducció al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, aquesta és una ruta senzilla fins a un cim modest (100 cims) però amb unes vistes espectaculars: el Castellsapera.

MATINAL

Avui toca una matinal curta i fàcil, tot i això farem un 100 cims. Deixem el cotxe en un petit aparcament al costat de la carretera i ens comencem a enfilar. Per sort no fa la xafogor de dijous, fa calor però el camí és més o menys ombrívol i se suporta bé.

Força més endavant, deixem el camí ral i ens enfilem per una canal estreta on s’ha de fer alguna petita grimpada. Puja fort però és molt poc tros... i el premi val la pena. Des de dalt el Castellsapera les vistes són impressionants, des d’aquest cim solitari es domina gairebé tot el parc de Sant Llorenç. Llàstima, però, que la calitja gairebé en prou feines ens deixa veure Montserrat i el Pla del Bages. En un dia clar, en què les vistes arriben als Pirineus, han de ser realment espectaculars (i fàcil d’entendre que aquest sigui un lloc molt estimat a la zona).

Baixem per l’altra banda, per la canal de l’altre costat, fent, també, una petita desgrimpada. Un cop a baix girem a la dreta per passar sota el Queixal del Porc, una gran monòlit que recorda a això, suposo.

De seguida, però, arribem al camí per on hem pujat. Refem la fita que hi havia hagut i desfem el camí. Més avall en lloc de prendre la drecera (que ja és més camí que drecera) seguim pel camí ral per trobar el trencant a la Font de les Cantarelles... tot i que no hi anirem perquè no sabem ben bé on és, prop o lluny (un cop a casa, veurem que quedava només a uns dos-cents metres). Queda pendent per un altre dia.

Llavors desfem el camí fins al cotxe, i cap a casa a dinar, cosa poc habitual però que de tant en tant també està bé.

La Mola

Segurament la caminada més representativa del Parc de Sant Llorenç del Munt. Un cop a dalt de la Mola, amb vistes impressionants, no pot fallar un bon esmorzar, millor si es fa de botifarres.

CAMINADA-BUTIFARRADA

Ens trobem a 2/4 de 8 a la gasolinera de l'Eix de Gurb, els Putes de Roda i les Little Flowers de Taradell, igual que l'altre vegada (ara que, el capullo que ha organitzar la sortida, ens podia haver deixat dormir una mica més... quina mania d'anar a caminar d'hora).

Fem un cafè sense preses... que avui sí està inclòs en el programa... que l'excursió l'organitzem els de Taradell, que també som Txuquis, però no tant i tenim en compte aquestes coses (per pixar tampoc haurem  d'esperar arribar a lloc).

Després d'uns quants revolts darrera unes lentes avies, que "renyarem" al pàrquing del coll d'Estenalles, comencem la caminada, una mica menys planera del que ens imaginàvem.

Sis Kilòmetres fins al cim.

Arribem a la Mola (1.102 metres), sense haver de pujar cap "putu" esgraó, com l'altra vegada... amb alguna pedra relliscosa, això sí, però res més.

En Jako, aquesta vegada, no ha tingut cap "pajara"... potser perquè al cim (al costat del monestir romànic de Sant Llorenç del Munt) hi ha el restaurant on esmorzarem (de fet, hi farem un esmorzar-dinar).

Després de les botifarres de bolets, de rocafort, d'escalivada... fem una volta pel monestir i comencem a baixar.

Reculem per on hem vingut disfrutant del paisatge que, com ens ha passat tot el dia, s'intueix més bonic... hi ha algunes boires i núvols... però almenys no ha plogut i fins i tot ha sortit el sol (després d'uns quants dies de pluja).

Got a Sant Fruitós de Bages i cap a casa, a fer Sofing... que ja hem cremat les calories que tocaven.

La Mola

Caminada clàssica i relativament fàcil de fer de nit, el premi són magnifiques vistes al massís i al Vallès.

"EXPERIMENTANT"

Avui toca “experiment”. Excursió de grup fora de les programades, serem vuit.

Sortim a les vuit del coll d’Estenalles, encara de clar per fer la pujada amb les últimes llums del dia. Tot xerrant però a bon ritme, amb la Clara fent de guia. A mitja pujada la lluna és ben present.

Arribem al cim just quan s’acaba de fer de nit. Les vistes, especialment al Vallès il·luminat són impressionats. Llàstima que fa un vent força fred i en gaudim amb certes preses (alguns, com jo, no anem prou equipats i passem una mica de fred), i en el meu cas tampoc em deixa fer les fotos com voldria, ja que em mou la càmera i haig de buscar llocs arrecerats. De fet, aprofitem per sopar a l’entrada del restaurant (que està sorprenentment ple).

La baixada de nit (i més arrecerada del vent), també és bonica i tot parlant també es fa distreta. Amb la lluna plena ben present fem els trams menys boscosos sense lot, especialment al final (on fem, també, les fotos de grup).

Acabem la caminada passades les dotze, amb el fred ficat al cos (uns més que d’altres), però contents d’haver gaudit d’una gran caminada en un horari diferent (i amb una gran guia). Repetirem.

Gorg del Padre

Passeig curt però força complert. Sempre pel costat de la bonica riera es passa per quatre fonts, un parell de balmes, una gorga preciosa (que després de pluges ha de ser espectacular), bones vistes al Montcau i una ermita, a més del bell poble de Mura.

CURTA PERÒ COMPLERTA

Avui en toca una de curta i prop de casa. Per aprofitar, també, les pluges dels últims dies (encara que siguin escasses). M’ho agafo en calma i començo a caminar cap a quarts d’onze (com sempre).

Començo a caminar al centre d’informació tot passant pel bonic poble de Mura, que val la pena (a la tornada ho aprofitaré per passar per altres carrers). Abans de sortir del poble passo per la bella església de Sant Martí de Mura, romànica, dels segles XI i XII, amb algunes modificacions posteriors i ben restaurada.

Segueixo pel costat de la riera. En “tranquil·litza” veure que porta aigua, cosa que no tenia massa clara (malgrat les pluges d’ahir, portem força dies de sequera).

La següent parada és ben a prop, gairebé només sortir del poble. Sant Antoni de Padua és una ermita bonica, del segles XVIII i XIX, tot i que el seu origen podria ser molt anterior.

Continuo pel costat de la riera, tot entretenint-me en els petits gorgs i salts d’aigua. Alguns estan plens de cap-grossos (de gripau). En fixo, aquí és molt evident, que allà on hi ha peixos (és fàcil veure barbs) no hi ha cap-grossos i a la inversa (que és una cosa habitual).

Mura és terra de fonts. Pel camí en veure fins a quatre, abans he passat per la de l’Era, ara per la d’en Xusquet, i poc més endavant passaré per la del Rector i de l’Escolà. En tasto l’aigua a l’única en què s’indica que l’aigua no és apte pel consum humà (tot i que això ho veig després). Per sort és bona i no tindrà conseqüències.

Arribo al que m’ha portat fins aquí: el Gorg del Padre. És més bonic del que em pensava i m’hi estic una bona estona. Em fixo, també, que després de pluges abundants hi ha d’haver un salt d’aigua que l’ha de fer encara més espectacular (tot i això, tal i com està ja val la pena).

El camí continua una mica més amunt, tot passant per la gran balma del Sastricó (després de pluges també sembla que s’hi hagi de formar un salt d’aigua per sobre), amb bones vistes al Montcau (que m’acompanyaran una miqueta més).

Més endavant el camí gira i torna per l’altra banda de la riera fins a la Font del Rector. Curta però complerta, no ho faig sovint, avui seré a dinar a casa... això sí, més tard del que comptava.

Serra de l'Obac

Gran caminada per la Serra de l'Obac, tot passant per alguns dels seus racons més bonics i curiosos, com l'Hospital de Sang, sovint amb bones vistes i passant per frondosos alzinars.

RACONS BONICS I CURIOSOS

Avui toca caminada oberta. Serem dotze i començarem tard, com sempre (una cosa que haurem de mirar de millorar). Mentre esperem els últims d'arribar el informador del Parc, ens fa una bona explicació... fent-nos canviar la ruta que tenia prevista (per millorar-la, ja que tenia previst un parell de cims i avui amb la calitja no hauriem set espectaculars... a canvi, passararem per alguns racons prou curiosos i bonics).

Ens enfilem, tot passant per la font dels Traginers i l'Avenc del Llest (un "forat" de més de cinquanta metres de profunditat), primeres sorpreses del dia (pel petit canvi de ruta inicial. Arribem a l'Alzina Bonica, que fa honor al seu nom. És una alzina monumental centenaria, amb grans branques (segons el guarda, sovint coneguda erròniament com Alzina del Vent, degut a un error en un mapa (l'alzina del Vent realment es trobaria força més avall).

Continuem el camí, primer planer i després de baixada, fins a l'Hospital de Sang. És un arc natural triangular que l'exercit carlí va convertir en hospital, al segle XIX durant les guerres carlines. Per fer-ho van tancar l'arc a banda i banda amb parets d'obra vista, que encara es conserven. Era un lloc estrategic amb bones vistes. L'aigua l'obteniem de la font del Rossinyol, dins la cova de la Cort Fosca, situada just al costat. La cova té un recorregut de cent vint-i-cinc metres, fent diversos revolts en angle recte. Nosaltres només visitarem les dues primeres galeries, uns quaranta metres (les altres s'han de fer arrossegant-se o gairebé). Per sort, una lot sempre m'acompanya a la motxilla, és bonica i la seva visita val la pena.

Un cop vist ens tornem a enfilar, tot passant per la balma d'en Tinet. Pel camí en Ramon ens va cantant els gols del Barça (avui un bon grapat: sis). Anem fins a la bonica font de la Pola, situada sota una gran balma, que aprofitem per dinar.

D'aquí marxem cap al paller de Tot l'Any, tot i que sense voler ens el saltem, fent la següent parada prevista, a la Font del Lladre. Situada sota una balma, en un racó amagat i de díficil accés, segons la llegenda era l'amagatall del bandoler Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, al camí ral de Barcelona a Manresa (relativament a prop).

Reculem i ens desviem ara sí, cap al Paller de Tot l'Any. És un curiós monolit de conglomerats, bonic i amb bones vistes, i un dels punts emblemàtics del Parc. No m'estranya.

Reculem ara ja en direcció cap als cotxes. A l'alzada del coll de Tres Creus ens separem. És tard i la majoria baixa cap al cotxe, mentre la Gemma, la Neus i jo, intentarem pujar al Castellsapera (un dels objectius inicials de la caminada). Ens quedem, però, a la meitat, des d'on ja hi han bones vistes a la Mola (deixo el cim per un altre dia... sense calitja).

Baixem "rescatem" una parella de noies que tenen el cotxe a l'altra banda de la muntanya, i que amb seny i per prudència s'estimen més baixar a Matadepera (on tenen un altre cotxe).

Torrota de Vacarisses

Caminada curta però molt bonica. Des de la Torrota de Vacarisses les vistes són espectaculars: a Sant Llorenç del Munt, el Bages, Els Pirineus i, especialment, a Montserrat.

PROVANT

Amb ganes després de la llevantada de la setmana passada, però amb un refredat que fa tres setmanes que dura, en faré una de ben curteta, per provar i sortir una mica de casa. Al migdia i cap al Vallès, que la temperatura sempre serà una mica més alta. A més, ara fa temps que no vaig a aquesta zona i també en tinc ganes.

Surto del centre de Vacarisses. De seguida passo per davant del Castell, del segle XVIII, tot i que el seu origen es remunta al X. Poc més endavant hi ha l’església de Sant Pere i Sant Feliu, també del segle XVIII, sufragada per la família botiflera Amat (els senyors del castell).

Ben poc després surto del poble i, entre pinedes de pi blanc, m’enfilo fins a la carena que porta a la Torrota, que fa estona que vaig veient. Resseguint-la, gaudint del sol i les bones vistes.

Al final de la carena arribo a la Torrota, on les vistes són una mica millors. Just davant, Montserrat, a l’altra banda, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, cap al sud, Vacarisses i els cingles vermells que la protegeixen, al nord, la plana del Bages i els cims del Solsonès, el Pedraforca, el Puigmal, i el que, suposo, deuen ser els cims andorrans i pallaresos (tot i que no n’estic del tot segur). La visibilitat és bona i les vistes magnifiques.

La Torrota de Vacarisses és una construcció del segle XI, que formava part d’una xarxa d’edificacions escampades estratègicament, amb una funció de guaita i amb sistemes de comunicació mitjançant senyals òptics per advertir de la presència dels enemics sarraïns.

Baixant, ben poca cosa. Mentre dino, gaudint encara del sol i l paisatge, miro amb certa enveja, sana, com un boletaire de la zona passa pel meu costat amb un cistell ben ple de fredelucs.

Riera de Talamanca

Caminada de la Diputació de Barcelona per la riera de Talamanca i diferents atractius culturals i naturals. Aquesta caminada coincideix amb la zona on va tenir lloc la Batalla de Talamanca.

(PEN)ÚLTIMA VICTÒRIA

Avui tard, vaig sol i això vol dir a l'hora que em llevo. Decideixo fer-ne un parell de curtes, a prop i amb la mateixa motivació. Per començar, la ruta de la riera de Talamanca, una ruta de la Diputació de Barcelona que coincideix amb el lloc on va tenir la batalla de Talamanca.

Comença al centre de Talamanca, bonic, amb carrers estrets i cases velles ben restaurades. En destaca, també, l'església romànica de Santa Maria i el castell, que va ser gairebé reconstruït al segle XVIII, després que Felip V, en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués a la llista de castells que s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència pro-austriacista.

Just darrera el castell, al final del poble, arribo a un dels primers "objectius" del dia, el Monument Memorial del 13 i 14 d'agost de 1714. És, també, un magnífic mirador a la riera de Talamanca i al lloc on va tenir la batalla que porta el seu nom.

Talamanca era, llavors, un punt d'importància geoestratègica, ja que dominava el pas del coll d'Estenalles, que connectava la plana vallesana amb la Catalunya interior. El Marquès del Poal, comandant de les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona, hi era de pas i va veure com s’acostaven tropes borbòniques pel costat de la Mussarra. Els austriacistes eren uns 2.000 homes, fusellers i caçadors catalans, un petit grup d'hússars hongaresos voluntaris, alguns granaders professionals i un regiment de cavalleria. Entre els seus comandaments figuraven alguns dels oficials més destacats d’aquell exèrcit austriacista, com eren Ermengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans, entre altres. Els borbònics, comandats pel Conde de Montemar, es van instal·lar a la zona del Pla de Mussarra, al davant mateix, al nord-est, de Talamanca. Els borbònics sumaven més de 3.000 homes, menys de la meitat dels quals de cavalleria, la major part castellans o procedents d'unitats militars hispàniques. La batalla va començar el dia 13 d'agost de 1714, a la riera de Talamanca, i va durar fins al dia 14, amb les tropes austriacistes perseguint els borbònics fins a les envistes de Sabadell. L'èxit català en la batalla va ser deguda, en bona part, al coneixement de la complicada orografia del territori i a la millor vista sobre l'escenari de la batalla (no cal ser un entès per adonar-se’n, veient l’escenari des del memorial i en la caminada).  

La batalla de Talamanca va ser la darrera victòria militar d'un exèrcit de Catalunya. Tot i això, però, la superioritat dels borbònics, amb el ple suport de Castella i de França, s'imposà implacable als austriacistes catalans, que havien optat per una resistència a ultrança abandonats a la seva sort per Àustria i Anglaterra després dels tractats d'Utrecht i de Rastatt, que posaren oficialment fi a la guerra al continent, amb el reconeixement de Felip V.

Deixo enrere el memorial i començo a baixar cap a la riera, tot fent ziga-zagues, (per on els catalans van iniciar l'atac). La primera parada és al Molí del Menut, un bonic mas (al seu darrera, la zona on estaven les tropes castellanes).

Una mica més amunt em passejo pel costat de la riera, també ben bonica, i on puc veure, també, com un visó americà es passeja tranquil·lament per la seva riba, mentre crancs de riu també americans prenen el sol sota l'aigua. Una altra guerra que, de moment, els autòctons encara van perdent.

El camí continua fins a la bauma dels Gobians, amb un salt d'aigua que deu ser molt bonic... quan baixa aigua (que fa cara de ser només després de pluges). Al seu costat, una barraca de vinya de pedra seca ben conservada.

Una mica més enllà la sínia de can Valls, una petita construcció que servia per elevar l'aigua i usar-la per regar els horts del voltant. L'estructura està ben conservada... llàstima que sigui usada, també, com a barraca dels horts, amb mànegues i altres estris que no fan gaire bonic.

D'aquí el camí es torna a enfilar fent ziga-zagues. Força amunt em desvio fins al Fornot, un antic forn d'obra que servia per coure teules, rajoles i maons d'argila cuita (com en les parades anteriors, amb plafons explicatius excel·lents).

Poc més enllà, la bonica font de Talamanca. Ho aprofito per menjar-me els entrepans i gairebé dutxar-m'hi.

A partir d'aquí gaudeixo una altra vegada de les boniques vistes a la vall i els bonics carrers del poble, abans de marxar cap a la següent caminada.

Pedra Seca de Rellinars

Un altre passeig pel paisatge típic de Sant Llorenç del Munt. Tot caminant per una vall bonica anirem descobrint diferents barraques de pedra seca, un patrimoni cultural popular que val la pena conèixer i conservar.

MÉS PATRIMONI

Després de dinar i amb les forces refetes, malgrat el mal d’esquena. Hem començat la primavera passant del mal de panxa i no poder dormir al mal d’esquena... i tampoc poder dormir). Espero que vagi millorant, ara que. entre avui i el que faré demà, sembla que el cuidi... per continuar tenint-ne dilluns (com així serà).

Aquesta caminada, però, és més curta. Com la que he fet al matí, tot i passar per una bonica vall, el seu principal interès és el patrimoni cultural, en aquest cas barraques de pedra seca. Com passava amb l’anterior aquesta zona estava ocupada per vinyes i els pagesos hi tenien les seves barraques. Durant la caminada se’n poden veure fins a cinc, algunes de rodones i d’altres de rectangulars. Sovint les vinyes requerien unes atencions continuades, amb el què els pagesos guanyaven temps al poder-hi passar la nit si era necessari.

Es passa, també, per la curiosa font del Càntir. Dins una bauma un càntir enganxat al seu sostre recull l’aigua d’una esquerda, que degota pel seu broc en una pica.

Al cap de munt de la vall, a Casajoana, les vistes són molt boniques. Llàstima, però, que avui el dia està molt encalitjat i Montserrat queda mig amagada darrere aquesta humitat ambiental.

Cansat, i notant el mal d’esquena, vaig baixant fins a l’última parada del dia, la font del Ginjoler, que raja fresca (ben al contrari que la font de l’Esbarzer, al principi del camí). El mapa de la ressenya marca varies fonts, però només aquestes estan senyalitzades i es poden trobar fàcilment.

Demà, si el temps i l’esquena ho permeten, més.

Vall del Flequer

Sota la vegetació de la bonica vall del Flequer encara s’endevinen el que antigament havien set feixes recobertes de vinyes. La mostra més evident, però, són les impressionats tines a peu de vinya que anirem trobant repartides per tota la ruta (amb molt bons cartells explicatius). Caminada imprescindible pels amants del món de vi.

PATRIMONI EXCEPCIONAL

La idea, avui que vaig sol, és fer un parell o tres de rutes curtes pel Parc de Sant Llorenç del Munt. Malgrat no fer un gran dia (està mig ennuvolat).

Començo a caminar a les deu. Només baixar del cotxe tinc la primera sorpresa del dia. La ruta és més llarga del que marquen les ressenyes que porto. No la faré fins al final, per no allargar-la massa, però si un bon tros més (fins a les últimes tines i el mas del Flequer).

La caminada és entre pinedes joves que encara estan esperant la primavera, com jo (cada cop hi ha més senyals, però no acaba d’arribar del tot). Aquests boscos amaguen antigues feixes. Costa d’imaginar, però aquest territori (com moltes altres parts del nostre país) havia estat recobert de vinyes.

Malgrat la bellesa de la vall, però, el principal interès de la caminada d’avui és el seu patrimoni cultural. Recorrent-la passarem per les impressionats tines a peu de vinya que encara es conserven en un estat excel·lent: les d’en Bleda, d’en Tosques, de l’Escudelleta, d’en Ricardo i del camí del Flequer.

Amb les tines a peu de vinya el pagès no perdia temps amb el transport del raïm, podent-lo dedicar a la verema. Amb això també s’aconseguia omplir la tina més ràpid, amb el que és podia produir un vi més homogeni i de més qualitat. Cada tina corresponia a un pagès i se solen trobar agrupades per, segurament, facilitar-ne la seva vigilància. La seva capacitat (o volum) era molt variable i va dels 2.000 o 3.000 litres fins als 20.000 o, excepcionalment, 30.000. Hi tenia lloc tot el procés, des del trepitjat fins a la fermentació i posterior buidatge. Les tines normalment es construïen al costat de la casa. Això fa que les tines a peu de vinya d’aquesta zona siguin un patrimoni excepcional i únic al món.

Durant el recorregut, a més, també es poden veure un dipòsit (per guardar aigua) i algunes barraques de pedra seca.

De tres kilòmetres llargs la caminada s’ha transformat en una de vuit i escaig. No podré fer la última caminada de les tres que tenia previstes, però ha valgut la pena.

Cova Simanya i el Montcau

Caminada molt bonica i ideal per fer amb nens, fins a la cova Simanya, amb recorregut de més de 300 metres (cal lot). Es pot complementar amb la pujada al Montcau, amb vistes impressionants, i/o fins al Cau dels Emboscats (això últim, no recomanable amb nens, si més no petits).

AVUI TOCA COVA

Fugint del fred i la boira de la Plana... per anar a parar al fred, la boira i, a sobre, el vent del Parc de Sant Llorenç del Munt. Bé, esperem que el dia es vagi aclarint mica en mica (com així passarà). Però com diuen en castellà “no hi ha mal que per bé no vingui”, algunes zones s’ha acumulat gebre damunt les fulles i podem fer alguna foto prou bonica.

Deixem el cim del Montcau per a la tornada, ara no veuriem res. Anem cap a la segona parada, aquesta programada, a la necròpolis medieval del coll d’Eres. No està indicada, però és fàcil de trobar (passat el coll en direcció a la Mola, el primer corriol ben marcat a l’esquerra). Trobem tres tombes i deixem de buscar.

Mentre el dia es va aclarint, molt de pressa, anem baixant fins a la cova Simanya. Situada al vessant est del Montcau, és una de les més accessibles de les 163 cavitats catalogades al massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Els seus 372 m de recorregut la converteixen en la cova més llarga del massís i, actualment, és la cavitat no turística més visitada de Catalunya. L’explorem, anem preparats amb lots. Tot i que no hi ha estalagmites ni estalactites, ja ho sabíem, ens hi passem una molt bona estona.

Tot i haver estat habitada des del neolític i, fins i tot, en èpoques medievals, sobre la Cova hi han moltes llegendes. Una de les més curioses és la que explica que un mossèn, de nom Ermèndia, va visitar la cova, al segle XVII, i va afirmar haver vist carrers i places, amb persones nues arrenglerades a les parets. Segons aquest sacerdot aquesta era la veritable cova del drac i encara hi vivia quan ell hi va entrar, ja que hi va trobar fems frescos. També sobre aquesta cova Victor Balaguer va escriure, el 1857, que: "no s'havia pogut mai arribar al seu fons i tots els que ho havien provat, giraven l'esquena astorats i espaordits. La gent deia que aquell recinte era mansió de màgics, de fetilleries, de monstres, de fantasmes i contaven moltes llegendes".

A la sortida ens entretenim a la cova Simanya petita, molt més modesta... i que hauríem d’haver fet d’entrada, ja que ara, comparada amb l’anterior, sembla ben poca cosa.

Continuem baixant fins a un coll on ens desviem fins al Queixal Corcat. Aquí hi ha la següent parada: els emboscats, gairebé al seu cim. És una gran esquerda a la roca que sembla un avenc. Gràcies a una escala és pot baixar fins a una bauma. Està bé.

Entre una cosa i una altra ens hem entretingut molt i anem tard. Decidim escurçar la caminada i en lloc de fer la volta al Montcau per la casa de la Vall, fer-la just per sota seu. No està senyalitzat, si bé d’entrada agafem el camí correcte llavors no ens desviem per on ho havíem de fer. Anem a parar, això sí, al camí per on hauríem passat si haguéssim fet la volta llarga tal i com teníem pensat... però un gran nombre de camins i caminets fa que no sempre triem el millor i haguem de recular petits trossets cada vegada o passar entre mates (aquesta part final no surt al track). N’acabem farts.

Un altre cop al camí correcte, cap al cim del Montcau, en Salvi decideix pujar-hi mentre jo m’espero a baix menjant i recuperant-me una mica. Deixant de banda l’última part de l’excursió, tinc clar que d’aquí a un temps, quan creixi una mica i si vol venir, hi tornaré amb el meu nebot.

--------------

Més endavant he pujat al Montcau, diverses vegades, pel camí des del coll d'Estenalles (pel que he afegit fotos). Les vistes des d'aquest cim són impressionants.

Els Òbits - Santa Agnès -Sescorts

Excursió relativament fàcil i bonica tot visitant alguns dels punts més representatius del Parc, com la bauma obrada dels Òbits, les baumes enllaçades de Sescorts, el monòlit del Morral del Drac o la cova-ermita de Santa Agnès, que amaga algunes sorpreses sorprenents i boniques. 

MÉS CALOR... I LA QUE QUEDA

Em llevo tard, marxo tard i començo a caminar tard... a les dotze, que no és mala hora tenint en compte l'onada de calor que estem passant. Preveient això, però, avui ja tenia decidit fer-ne una de més aviat curteta, sense pressa i proveït d'aigua (tampoc vull que m'agafi res).

A la pujada a la Font del Cargol faig una bona suada, encara que menys del que em pensava. Pitjor és el fet que sigui una d'aquelles que sembla que acabes d'arribar a dalt, però després d'un repetjó, en ve un altre... i un altre.

Un cop a dalt el vent refresca i la caminada passa a ser més plana. Ho aprofitaré per fer les visites que no he fet cap de les vegades que he pujat a la Mola. La primera és als Òbits, una bauma obrada. En aquest massís van ser tradicionalment aprofitades, ja des de l'edat mitjana, ja que permetien combinar les necessitats econòmiques amb les de defensa. Ho aprofito per dinar una mica (no fa gaire que camino, però l'hora que he començat a caminar té això).

Reculo un tros i m'enfilo al turó d'en Griera, al costat del camí i des d'on hi ha unes molt bones vistes. Avui, però, hi ha molta calitja (de fet, per això més tard decidiré no pujar a la Mola... millor un altre dia).

La següent parada és al Morral del Drac. És un bon exemple de monòlit, una de les formes més peculiars del relleu d'aquest massís. El morral del Drac deu el seu topònim a una llegenda que explica com els moros van portar un drac a Sant Llorenç, que tenia horroritzada tota la comarca. Després de doblegar tots els cavallers que s’hi enfrontaren, el comte de Barcelona el va ferir de mort justament aquí. Crida més l'atenció, però, les seves esquerdes.

Tot seguit baixo a la cova-ermita de Santa Agnès del Munt, situada en un dels paratges més feréstecs del massís. En els seus inicis havia estat residència dels servents del monestir de Sant Llorenç. La boca de la cova esta tapada per l'ermita que aprofita parcialment el seu sostre i parets (amb arcades gòtiques), a la cova principal hi ha unes boniques piques naturals que, plenes d'aigua, han de ser espectaculars (una altra raó per tornar un altre dia). Al fons de l'ermita (on generalment hi ha els retaules), una mica amunt i a la dreta hi ha, també, un estret passadís "secret" que porta a l'altra banda de la roca. No porto lot, no ho sabia (de fet m'ho explica un altre excursionista que he trobat allà), i també ho haig de deixar per un altre dia.

La pujada fins a tornar a trobar el camí, tot i la suada, se'm fa més curta del que m'esperava... potser perquè baixant anava pensant que se'm faria molt llarga.

La següent i última parada és a les curioses i boniques baumes de Sescorts. Ho aprofito, també, per tornar a refer forces, menjant una mica.

La baixada, amb boniques vistes a Sant Llorenç, està al meu límit de la por a l'alçada. Tampoc està molt fresada i, sense voler, em desvio del camí que hauria de seguir segons la ressenya que porto, encara que acabo arribant al mateix punt per on havia de passar.

L'excursió ha estat bé, també per variar, però em sembla que haguès estat millor visitar tots aquests punts seguint la ruta clàssica des del coll d'Estenalles (pel camí de la Mola).

Font de Llor

Excursió fàcil i més o menys planera per la Vall d'Horta, al Parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Les vistes a la serra, del Moncau a la Mola són espectaculars. Pel camí es gaudeix, també, del mas modernista del Marquet de les Roques o la bonica font de Llor.

CANVIANT DE PAISATGE

Un altre cop al migdia. No n'aprenc. Això sí, avui una mica més curta i amb una font a mig camí... que espero que ragi. Mentre aniré racionant una miqueta l'aigua, encara que la calor no és tan intensa com fa dos dies.

Per contrastar una mica, dissabte caminada per un paisatge de muntanya, avui toca un de ben mediterrani: la vall d'Horta, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt (que encara tinc poc explorat, a veure si mica en mica...).

Un incendi va cremar aquesta vall l'any 2003, que de mica en mica es va recuperant. Això permet, també, gaudir gairebé en tot el camí d'unes magnifiques vistes de Sant Llorenç del Munt fins al Montcau. Un paisatge de roques que sovint recorda als que es poden veure en alguns westerns americans.

La caminada passa al costat de diferents masos. Un d'ells és el bonic Marquet de les Roques, una masia modernista dissenyada per l'arquitecte Juli Batllevell, deixeble de Domènech i Muntaner. Construïda per la família de Joan Oliver (Pere Quart), el poeta passava aquí llargues temporades.

Ben a prop seu hi ha un antic forn de pega, ben conservat i amb un panell explicatiu molt bo. Val la pena aturar-s'hi i llegir-ne l'explicació.

Arribo a la sorprenentment ombrívola, bonica i fresca font de Llor (no afectada pel foc). Ho aprofito per dinar i acabar amb el racionament d'aigua... raja. M'ho agafo en calma i m'hi estic una bona estona, és un bon lloc per reposar.

A l'hora de marxar intento seguir la ressenya que porto, d'un llibre que m'ha fallat molt poques vegades... però aquesta n'és una. Després de diversos intents fallits per diferents camins ho deixo estar (un noi que em trobo a la font, on he tornat a parar després d'un dels intents, em diu que ell també ho ha provat i demanat i en principi no hi ha camí). Així doncs, hauré de variar els plans.

En aquesta zona el GR-5 i el GR-171 van més o menys en paral·lel i podré acabant fent una ruta circular, tot i que el paisatge no canviarà gaire (de fet, l'última part, per una urbanització de Sant Llorenç, no val gens la pena).

Puig de la Balma

Caminada fàcil per Sant Llorenç del Munt fins a una de les balmes obrades més ben conservades i representatives del Parc Natural. De camí boniques fonts i un interessant molí (tancat a l'agost).

TANCAT A L'AGOST!?

Sortim, amb en Salvi, a les nou de Vic. Tenim, més o menys, una hora de camí fins a Mura. La idea és començar a caminar a les deu, però ens passem mitja hora parlant al centre d'informació. Tenim pensat, també, combinar dues caminades, la que va al Puig de la Balma i la de les coves, afegint les fonts que vinguin més o menys de camí.

Només sortir ens "perdem", de fet ens costa trobar el punt de sortida. Poca, però perdem una estoneta més... i una estoneta més, mig tornant-nos a "perdre" per culpa de la senyalització, tot anant cap a les fonts del Formatget, bonica, i la del Foradot, preciosa. Amb algun dubte ens retrobem amb el sender que volem seguir (deixant enrere un pou de glaç i el salt d'aigua de la Blanquera, que avui està sec, segurament per l'època en que estem).

El camí s'enfila fins a la Creu de la Vila, per després anar de forma ben planera fins al Puig de la Balma.

En aquesta bauma hi han les balmes obrades característiques d'aquesta zona i més ben conservades del massís. D'origen medieval, s'hi va rodar, pel que ens diuen, la pel·lícula Pa Negre (que cap dels dos ha vist). Aprofitem per descansar una miqueta i fer el got al bar-restaurant. Una estoneta més... i una altra més visitant la casa i el petit museu d'eines del camp que hi ha el seu interior (no sabíem que hi havia n'hi una cosa ni l'altra). Val la pena.

Tornant cap a Mura volem fer una altra parada al Moli del Mig... però es convertirà en una visita fugaç, ja que ens l'ensenyaran una mica, però ràpid, perquè a l'agost està tancat... per vacances! Com el càmping i les coves. Curiós, si més no.

Aprofitem per fer un esmorzar-dinar a la Font de la Mascarosa, on, per l'hora que és i el trobar-ho gairebé tot tancat, decidim deixar l'excursió a les coves i la visita complerta del molí, per més endavant.

Sant Salvador de les Espases

Excursió bonica al modest cim de Sant Salvador de les Espases. Tot i això, les seves vistes al massís de Montserrat són espectaculars.

BADANT POC

Marxem a les nou. Cap a les deu deixem el cotxe prop d’Olesa, al costat de la carretera (al punt on marca la ressenya que portem), i comencem a caminar.

De seguida ens comencem a enfilar per una muntanya força pelada, encara, malgrat que la zona es va cremar ja fa força anys, el 1994. Es d’hora i ho sabem, però no podem evitar buscar els primers símptomes de la primavera... i els trobem, tot i que encara són febles: algun arbust florit, alguna papallona i poca cosa més. Haurem d’esperar.

Gairebé des del principi tenim al davant el nostre objectiu. I mentre ens hi anem acostant cada cop més, no podem evitar preguntar-nos per on anirà el camí, l’últim tram sembla tenir un pendent considerable. Finalment, però, el camí gira cap a l’esquerra i puja, fent alguna marrada, molt més suament del que semblava.

Des de l’ermita de Sant Salvador de les Espases (del segle XVI, tot i que havia estat l'antiga capella del Castell, del que només en queda les restes d’una torre), les vistes cap a les muntanyes de Montserrat, just al seu davant, són impressionants. A més, estem de sort amb el dia i pràcticament no hi ha calitja.

De baixada, poca cosa més, més vistes des d’un angle una mica diferent i més zones pelades (també boniques). Improvisem una mica per provar d’acostar-nos una mica al Llobregat, però no trobem cap camí clar i ho deixem estar. Tampoc podem visitar el balneari de la Puda, tancat.

Avui no hem badat massa i el ritme ha esta força bo. Una miqueta més tard del que comptàvem, però podrem dinar a casa.