Molló Puntaire

Ruta variada i molt bonica. Pel camí coneixerem el poble de Castelló, passarem per la balma de Castelló o la bonica font de Navaes, gaudirem de roques amb curioses formes i de grans vistes, espectaculars des del cim del Molló Puntaire (100 Cims).

FORMES INCREÏBLES

Ho recollim tot, paguem i marxem. Les mini vacances s’acaben però encara ens queda avui per acabar-les d’aprofitar (i uns quants dies més, tot i que estarem per casa i no farem caminades). Tot i això, no anem més tard que els dies anteriors. Continua fent sol i bon temps, només amb una mica d’airet suau (hem estat de sort).

Comencem la nostra caminada al petit poble de Castelló (o Masia de Castelló), un poble abandonat als anys cinquanta que una associació sense ànim de lucre, amb l’objectiu de recuperar la seva història, ha restaurat per dur-hi diferents activitats, com un pessebre vivent o la fira de Santa Llúcia (entre altres). No ho sabíem, però la veritat és que val molt la pena.

De seguida ens comencem a enfilar per boscos ombrívols, amb alzines, pins i, si no recordo malament, algun roure. Ens saltem la font i els rentadors del Beltran, tot i quedar-nos a prop (segurament valen la pena) i continuem amunt, tot passant per la balma de Castelló (o cova Cingle, si hem de fer cas al pal indicador). És una balma prou bonica, tancada amb una paret de pedra seca que ens fa pensar que antigament, segurament, hauria estat utilitzada com a corral.

Deixem per un altra excursió el mirador dels Dedalts, tot i passar-hi a prop. Un cop a dalt, també deixem enrere senders per començar a caminar per pistes forestals més planeres, amb bones vistes a la zona. De seguida ens queda a la vista el principal objectiu del dia. Per arribar-hi farem una mica de volta, per brolles que deixen entreveure un munt de feixes de pedra seca abandonades.

Al coll de la Basseta deixem les pista per prendre un corriol. El canvi de paisatge és dramàtic, si fins ara era bonic, en aquest tram és espectacular. Passem primer per la bella font de Navaes (o Navaies), sota una gran alzina i amb els seus abeuradors plens de capgrossos. Tot seguit ens enfilem, amb l’ajuda de marques grogues per trobar el millor pas, entre roques de formes curioses i fotogèniques. Un cop al cim, a més, les vistes al camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre són espectaculars (i això que la visibilitat, per la pols del Sàhara que va arribant, no és la millor que hem tingut aquests dies): a la mateixa serra, al Cap de Salou, la serra de Cardó-Boix, Llaberia, els Ports, el Delta de l’Ebre... Ho aprofitem per dinar tot gaudint-ne.

Fem un tros més, fins a la Portella del Xato, encara entre roques de formes increïbles , seguint el camí una mica com podem. D’aquí comença una baixada que, pel que havíem llegit, esperàvem de mal caminar i monòtona, però no serà ni una cosa ni l’altra (espatllada en el primer tram, això sí, per unes torres elèctriques). Fem un primer descens amb vistes a la zona, llavors un tram planer amb bones vistes a la serra d’on venim, i tot seguit una altra baixada forta, amb bones vistes al poble de Castelló i la serra de Llaberia.

Abans de tornar cap a casa fem una última volta per Castelló.

Mola de Genessies i cova Llúdriga

Tot i que en algun punt és de mal caminar i pot ser una mica perdedora, aquesta excursió és espectacular. A la bellesa de la Mola i els paisatges de la zona se li han de sumar les bones vistes des del cim (100 Cims) i la visita a una cova espectacular.

CIM I COVA

Tard, no tenim cap pressa, comencem a caminar a les onze al gran mas de Genessies (lamentablement no habitat, encara que no abandonat, o això sembla).

Només començar un dels primers i principals objectius del dia ens queda a la vista, davant nostre, i hi quedarà pràcticament tota l’estona (la Mola). Fa un bon dia de primavera, sol, tot i que amb una miqueta d’airet. Com ahir, just per no ser molest, però si prou com per passar-nos el dia abrigant-nos i desabrigant-nos.

Després de passar entre camps, alguns d’avellanes d’un verd intens, ja que fa poc que han brotat, ens comencem a enfilar. Ho fem per les pinedes de pi blanc que ens acompanyaran pràcticament tot el camí (en realitat brolles amb pins).

Al coll del Rourar girem a la dreta i ens encarem decididament, ara sí, cap a l’imponent Mola de Genessies, que, mirada des de qualsevol banda, sembla impossible de pujar.  De fet només és pot fer per un pocs metres del seu flanc oest, on la cinglera que l’envolta es suavitza per deixar-hi un pas, això sí, fent una petita grimpada sense dificultat.

Arribem a un primer replà. Aquí, cap a l’esquerra, hi ha les restes d’un suposat poblat ibèric, que ens saltem sense voler... malgrat que per la seva posició estratègica ho podria semblar, llegeixo en algun lloc que aquest poblat seria del segle XV o posterior.

Pugem al segon replà. Des del cim les vistes a les muntanyes de  les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona són sensacionals: Els Ports, la serra de Cardó-Boix, la serra de Llaberia, el Montsant... Ens hi estem una bona estona gaudint-ne i ho aprofitem per refer una mica de forces.

Reculem fins al coll del Rourar i girem a la dreta, per començar a baixar per un camí amb pendent i pedregós, en alguns punts fins tot sembla una tartera. Tot i anar amb compte no podem evitar més d’alguna relliscada (i una quasi caiguda). Poc més endavant, però, el camí s’acaba convertint en una pista planera pel fons del barranc.

Canviem de barranc per, de mica en mica, tornar a guanyar alçada. En aquest tram, però, ens desviem un moment de la pista principal. Tot i que amb algun dubte, gràcies al track trobem la cova sense gaires dificultats. Tot i que per la seva entrada no ho sembla, la cova Llúdriga és impressionant. Està constituïda per una única gran cambra gairebé circular, amb pendent cap a l'interior, que fa aproximadament d’uns vint a trenta metres de fondària, per uns cinquanta d’amplada màxima. Dins seu hi ha una gran quantitat de diferents concrecions, com estalagmites i estalagmites (entre altres), tot i que les que més destaquen són les grans columnes, que sembla que separin la cova en diferents sales. L’explorem de dalt a baix, gaudint-ne sense presses. Amb la sort, també, de poder-hi contemplar una ratapinyada de ferradura petita, que esta penjada en un sostre baix i es deixa veure bé (procurem no molestar-la i no s’espanta). Ho aprofitem per dinar.

Un cop vista toca baixar la grimpada que hem hagut de fer per pujar. Tot i no ser massa complicada, en algun punt és una mica exposada i cal vigilar molt. Per sort, el premi ha valgut la pena. En aquesta muntanya ens acompanya, una poca estona, la Duna, un dels gossos d’un pastor que mena un ramat de cabres muntanya amunt i avall (en aquest cas literalment, com hem pogut anar veient mentre anàvem cap a la cova).

Tornem a la pista i la seguim fins al mas d’en Xanxo, on la deixem per un corriol no massa visible (al principi). Seguim les fites i el track fins a la portella d’en Gardell... sense fer una drecera per un camí millor que ens hauria estalviat alguna esgarrinxada. De fet, quan l’hem vist ens ho ha semblat però al mapa de fons del track no hi surt, i al no tenir cobertura al mòbil, no el podem canviar per la foto aèria on ho haguéssim vist clarament (al meu track passa per aquest camí).

De la portella tornem a baixar, altra vegada, per camins de mal caminar (gairebé una constant avui), fins arribar als camps d’avellaners des d’on desfem el camí fins al cotxe.  Com ahir, pel camí no ens hem trobat pràcticament a ningú.

La Tossa (de Tivissa)

Bonica caminada a un 100 Cims amb grans vistes a les Terres de l’Ebre. Passarem, també, per la font i l’ermita de Sant Blai, on es van pintar les primeres marques de GR a Catalunya. Per acabar de rematar l’excursió podem visitar, a més, el poble de Tivissa.

SOLS

Ahir ens vam instal·lar a un bungalou del càmping de l’Ametlla, on passarem quatre dies i aprofitarem per fer diferents excursions. Per no passar fred: cap al sud, els dies de Setmana Santa amb menys gent (entre setmana). Després del confinament tenim moltes ganes de sortir i aprofitarem aquesta escletxa al màxim (i correctament, la Clara i jo sense trobar-nos amb ningú, passejant per la muntanya).

Ens llevem amb calma, després del canvi d’hora no patim gens per l’hora. L’excursió d’avui no és molt llarga i el dia és llarg. Recuperem el costum, a més, d’emportar-nos el dinar per fer-ho a mig camí, sense la necessitat d’acabar a una hora raonable.

Sortim de Tivissa i de seguida ens comencem a enfilar amb ganes per pinedes de pi blanc, de tant en tant amb bones vistes al poble. Arribem a la cova de Llena, una bonica balma on ens agrada veure uns quants roquerols volant al seu voltant (en una setmana on, a més, també hem vist les primeres orenetes i hem sentit a cantar els primers xots). Plena primavera, ens agrada, també, veure durant tot el recorregut un bon grapat de plantes florides: l’estepa blanca, el romaní, la farigola, les abelleres, les lletereses, les gatoses, els pixallits, les gandalies, els heliantems... Primavera, també pel temps. Fa una mica de vent, i segons si estem més o menys arrecerats o ens toca més o menys al sol, ens passarem el dia abrigant-nos i desabrigant-nos.

Després de moltes marrades fem un petit tram planer on descansar, per de seguida tornar-nos a enfilar. Si pel camí les vistes que ja hem anat veient eren belles, un cop dalt el cim es tornem espectaculars. Des de la Tossa de Tivissa es dominen pràcticament totes les Terres de l’Ebre: els Ports, la serra de Cardó-Boix, el Montsant o l’Ebre (entre altres), a banda de la Serra de Llaberia.

La baixada és igual de forta que la pujada, marrades i més marrades, amb la diferència que almenys fins al mas de Sant Blai, enrunat, ho farem entre alzinars i tarteres més ombrívoles. Passat el mas el camí es torna planer.

Arribem a la fotogènica font de Sant Blai, amb tres brolladors metàl·lics sobre una pica. L’aigua sobrera va parar a una petita bassa, quadrada, que antigament era usada com a safareig. Poc més enllà hi ha l’ermita de Sant Blai, del segle XIX. Molt a prop i just davant seu una placa recorda que el març de 1975 s’hi va pintar la primera marca dels senders de Gran Recorregut de Catalunya... encara que nosaltres no la vam veure, tot i passar-hi pel costat, ja que no ho sabíem (ho farem un cop a casa, mentre escric això buscant informació).

Al voltant de l’ermita hi ha, també, una àrea de pícnic. Ho aprofitem per dinar en una de les seves taules. En una altra taula dues parelles amb nens, les úniques persones que veurem en tota la caminada.

De l’ermita al poble el camí és un agradable passeig planer amb vistes a Roca Verdura i a la zona. Per acabar d’aprofitar el dia fem una volta pel poble de Tivissa, que sense ser excepcional, és prou maco.

El Torn

Cim modest (100 Cims) però amb bones vistes al Camp de Tarragona, la serra de Vandellós, les Terres de l’Ebre, el Delta (i a la central nuclear). Després de la pujada ens podrem refrescar a una de les platges més belles del país, la del Torn (nudista).

CAPVESPRE

Hauríem de ser a Mèxic, però ens han cancel·lat el vol (afortunadament). En lloc d’això farem una setmaneta pel país, primer una mica de platja, després muntanya (que per llocs bonics podem competir amb qualsevol).

Després de dinar a cal sogres, furgo i cap a l’Hospitalet de l’Infant, on ens instal·lem al càmping de Cala d’Oques i estarem molt bé. Primer bany, molt tardà, de la temporada, per estrenar càmera aquàtica. Dormir amb el so de les onades i matí i migdia de platja, fent snorkel. Una mica de “relax” sempre es posa bé.

Ens posem a caminar a tres quarts de set de la tarda. La caminada és fàcil i curta i així evitem les hores de més calor (que, de totes maneres, no és exagerada). Sortim del càmping seguint el camí de ronda, on hi ha uns búnquers. De seguida, però, ens desviem cap a l’interior, travessem la via del tren i començar-nos a enfilar muntanya amunt, tot passant per les bateries del Pla del Rabadà.

Ho fem entre brolles, però amb el sol relativament baix, sovint la mateixa muntanya ens fa ombra. Durant la pujada gaudim de bones vistes al Camp de Tarragona, les muntanyes de Vandellós i la platja del Torn.

Seguim el GR, un tram de camí que ja havia fet quan vaig fer el Camí de Ronda fins a l’Ampolla. Baixem una mica, fins al mirador del Torn on descobreixo, amb sorpresa, que han canviat el recorregut del GR i ja no es desvia a la dreta. Ara segueix recte i passa pel Torn, a pocs metres (i que llavors no vaig fer, perquè no feia els 100 Cims... m’hi havia quedat molt a prop).

Des del cim les vistes s’obren cap al sud i, encalitjades, contemplem les Terres de l’Ebre, el Delta, la serra de Tivissa, la serra de Montsià... i la central nuclear de Vandellós en primer terme.

D’aquí reculem fins a la carretera, que seguim avall. Hi trobem un moneder amb tot de targetes i sense ni un duro (que portarem al càmping i aquests el portaran a la policia, ja que no aconseguim trobar la seva propietària a les xarxes socials).

Deixem la carretera, baixem una mica més, travessem la via del tren per un túnel i ens plantem a la platja del Torn, amb la merescuda fama de ser una de les més boniques de casa nostra. Ho fem just davant de l’antic illot, ara unit a la platja, que li dóna nom. Per acabar-ho d’arrodonir a les dunes hi puc contemplar força lliris de mars florits, una agradable sorpresa.

Amb algun dubte de si passar per la platja o el Camí de Ronda que va per darrera la platja (i que algun dia haurem de fer fins a Vandellòs, ja que al seu dia no va poder ser), al final acabem passant per la platja. És nudista, però a l’hora que és, les nou del vespre, hi ha ben poca gent... i ho aprofitarem per banyar-nos en pilotes, un “gustàs”.

Arribarem al càmping gairebé de nit. Demà, però, tampoc tenim pressa per fer res. Farem un últim bany matinal, comprarem menjar i travessarem tota Catalunya per instal·lar-nos en un càmping de Llavorsí (on ja havia estat, estarem molt bé i igual de tranquils que aquí... i ens sortirà molt més barat).

Deltebre - Illa de Sapinya (en bici)

Agradable passeig en bici (o a peu) per un camí ample i ben condicionat al costat del Riu, entre Deltebre i Amposta (en quest cas fins a mig camí).

A MIG CAMÍ

Ens dutxem, esmorzem, ho recollim tot, paguem i marxem. Abans de tornar a casa, però, farem una última excursió. Volíem sortir de Sant Jaume però al final ho farem de Deltebre. Lloguem les bicis a Riualebre i, fent cas als seus consells, no farem ni lo que volia fer jo ni lo que volia fer la Clara, canviant-ho per la via verda cap a Amposta.

Seguim un tram de riu i travessem lo Passador, el pont inaugurat l’any 2010 i que s’ha convertit en un emblema del Delta, transformant la vida dels dos pobles, Sant Jaume i Deltebre, units fins llavors per un pas de barca de pagament.

Passat el pont girem a la dreta i comencem a seguir la via verda ample i ben condicionada, ideal pel passeig tant en bici com a peu. Per sota un bosc de ribera que s’està restaurant, s’agraeix la seva ombra en un dia com avui, que fa caloreta.

El riu queda amagat rere arbres i canyissars, però de tant en tant alguns miradors ens hi deixen acostar-nos-hi, per gaudir-lo (encara que en algun potser s’haurien de tallar les canyes que de ben segur no hi devien ser quan es van construir).

A mig camí tinc problemes amb la bici, es descolla el volant i no puc mantenir-lo dret. Ho provo, però no puc continuar de cap manera. Truquem al número que ens han donat i al cap de mitja hora em venen a canviar la bici.

Ja anàvem tard i ara encara hi anirem més. Arribarem a l’illa de Sapinya i girarem per on hem vingut. De totes maneres, no hauríem arribat fins a Amposta, fins i tot, anant una mica més d’hora no hauríem tingut temps. En una altra ocasió serà.

Abans de marxar, però, fem un últim bany relaxant, sabent que possiblement serà l’últim de l’estiu (com així serà). A Riumar, amb precioses vistes i pràcticament sols, per acabar dinant tardíssim (comprat a un súper) i marxar cap a casa.

El Montsianell

Ruta fàcil a un 100 Cims modest, però amb unes grans vistes. Magnífic mirador del Delta i de la serra del Montsià (entre altres).

POSTA DE SOL

A mitja tarda agafem el cotxe, fem alguna compra i ens dirigim a fer la segona excursió del dia. Per arribar al punt d’inici el “maps” ens diu coses estranyes i al final fem cas del llibre que portem. Entre una cosa i una altra comencem a caminar tard i amb el temps més aviat just.

Entre les brolles que ens acompanyaran pràcticament tot el camí, fem la pujada directe, per arribar al cim en poca estona.

El Montsianell és un cim modest però amb grans vistes a Amposta, la serra del Montsià, el Delta de l'Ebre, els Ports o a la serra de Cardó-Boix. Ens hi entretenim una bona estona.

Al cim també hi ha una gran escultura d'un sagrat cor que va fer col·locar la rica propietària de la finca, segons algunes versions, no del tot contradictòries, bé en memòria del seu marit o bé  per la prometença que va fer si és curava d’una malaltia un familiar. Per a la seva instal·lació va caldre un helicòpter suïs de gran tonatge i va tenir partidaris i detractors, fins al punt que fins i tot es van recollir signatures en contra. Actualment forma part del paisatge de la zona.

La baixada la fem per la carena, més suau i planera mentre el sol es va ponent darrera els Ports. Tot i això anem tranquils, gaudint del moment, ja que l’últim tram és per una pista asfaltada envoltada d’oliveres, que farem amb les últimes clarors del dia.

L’excursió ha estat fàcil, però molt bonica. Contents i satisfets tornem al càmping.

Punta del Fangar

Clàssica caminada del Delta. Malgrat estar massificada (almenys alguns dies), és una ruta imprescindible, d’aquelles que s’han de fer almenys una vegada. Passejar per les seves dunes ens transportarà a bells deserts llunyans.

LES RAMBLES

Ens llevem una mica més d’hora i canviem de banda del Delta. Avui toca una excursió que fa massa anys que no faig i en tenim ganes: la Punta del Fangar. Es tracta d'una extensa fletxa litoral de sorres i dunes, una península que fa uns sis kilòmetres de llargada per tres d'amplada màxima.

Comencem a caminar als Bascos resseguint la platja. De seguida ens descalcem, per fer tota la caminada així. Deu ser de les poques en que es pot fer, i està molt bé.

Semblen les Rambles de gent amunt i avall. Massa, em pensava trobar-n’hi una mica menys. Tot i això la fem igual i ens agradarà igualment. Tothom fa més o menys el mateix que nosaltres, aprofitar la caminada i el bon temps, fa caloreta, per anar-se banyant pel camí quan et ve de gust. Ho farem dues vegades, més una al final, ja al far.

El far és el punt més fotogènic, amb tots els mèrits, però pel camí també val molt la pena separar-se una mica de la platja i acostar-se al sistema de cordes que protegeixen el sistema de sorrals i dunes mòbils més ben construït del Delta, considerades com les més ben conservades del litoral català. Recorden, sovint, bells deserts llunyans. És, també, un important refugi de cria d’ocells marins, a més de ser-ho per a molts rèptils, insectes, micromamífers i algun amfibi, dels que en veurem alguns rastres en forma de petjades.

Un cop al Far jo volia fer la volta sencera, fent la ruta circular, però a la Clara no li ve de gust perquè a l’altra banda sembla que no ens podrem banyar, i ho deixem per una altra ocasió. Tornem per on hem vingut, entretenint-nos contemplant les dunes i algun cranc que es deixa veure a la platja.

Una altra vegada a la platja de la Marquesa fem un últim bany abans de tornar al càmping, on dinarem molt tard, a les cinc.

L'Embut

Els aiguamolls de l’Embut són aiguamolls de depuració restaurats i oberts al públic des de fa pocs anys, amb miradors i aguaits que permeten l’observació de la seva rica fauna.

CAPONS REIALS

Arribem al Delta de nit, la Clara fins i tot pot veure una òliba. La porta del càmping està tancada, però hi podrem entrar. El càmping és barat i senzill però hi estarem molt bé, de fet, ja volem això, ja que només aprofitem dutxes i lavabos i no hem de pagar per altres serveis, com les piscines, que no aprofitem.

Ens llevem tard, jo amb l’estranya sensació de que serà la primera vegada que no seré a la gran manifestació de l’11S (estranya, en aquest any que ens ha tocat viure). Per compensar-ho, una mica almenys, portaré una de les seves samarretes... i l’any que ve, si les coses van bé, ja hi tornarem.

Passarem el matí a la platja, per aprofitar un dels últims cap de setmana d’estiu (sense saber que aquest any la tardor faria de tardor, fresca, i ja no hi tornaríem més).

Havent dinat, però, lloguem bicis a la Caseta de Fusta per fer una de les clàssiques del Delta: la volta a l’Encanyissada. Jo ja l’havia fet (veure més avall), però la Clara no.

Fent la volta descobreixo uns aiguamolls “nous”, amb una ruta que no hi era l’última vegada que hi vaig anar: l’Embut, amb un bon cartell explicatiu a la seva entrada (que resumeixo). Construïts l’any 2015 són uns aiguamolls artificials de depuració. Són sistemes passius i naturals de tractament d’aigua, constituïts per llacunes someres amb presència de plantes de zones humides que descontaminen les aigües que hi arriben gràcies als processos físics, químics i biològics que hi tenen lloc. En aquest cas l’Embut depura les aigües provinents dels desaigües de Riu Vell i Gossos, amb aigües contaminades per fertilitzants i plaguicides dels arrossars, abans de passar-la a l’Encanyissada, i d’aquí al mar.

A banda d’altres avantatges també creen sistemes naturals propicis per a les aus. Una de les que hem criden l’atenció és els estols de capons reials. Li comento a la Clara, que els miri bé, que en veurem pocs més... Sense recordar que fa uns anys eren rars de veure , però que en els últims anys aquesta espècie s’ha expandit i convertit en molt comuna al Delta. En veurem molts estols després i en els dos dies que estarem aquí, cosa que serà motiu de befa per part de la Clara cada vegada.

En un dels seus miradors, a més, l’únic al que no anem (però que sí surt al track) perquè no ho sabíem, hi ha la caixa niu per a ratpenats més gran d'Europa. Al Delta és una zona molt important per aquests animals, i és el lloc de Catalunya on hi ha una major densitat i si poden trobar almenys sis espècies. S'alimenten de tot tipus d'insectes, sobretot mosquits, actuant com a controladors biològics d'aquestes plagues, ja que són capaços de menjar entre cinc-cents i mil mosquits al dia.

Continuem la volta a l’Encanyissada, que jo recordava amb menys tram de carretera, potser perquè quan la vaig fer hi havia molt menys trànsit que avui. Finalment, però, la deixem i just tornar a passar ran de la llacuna ens ataca, literalment, un eixam de mosquits, que ens persegueixen a tota velocitat fins i tot corrent amb la bici. A mi em piquen però no em fan res, però l’endemà a la Clara li contaré fins a cinquanta picades ben visibles.

Per sort només és en un petit tram i ens podem anar parant més o menys tranquil·lament als diferents miradors posteriors, gaudint d’un paisatge bonic i dels seus ocells. Fa un dia clar i ens agrada, especialment, veure les llacuna amb la serra del Montsià al fons.

Al final del dia la llista d’ocells, comptant algun passant amb el cotxe amunt i avall, estarà prou bé, per no haver-nos-hi dedicat expressament: camesllargues, corriols, xivites (crec), bernat-pescaires, martinets, martinet ros, esplugabous, agrons blancs, flamencs, ànecs coll-verds, polles d’aigua, polles blaves, fumarells, gavines, mosquiters, orenetes... i capons reials.

Mora la Nova - Miravet (en caiac)

Tram d’especial bellesa, anirem riu avall envoltats de frondosos boscos de ribera gaudint de la seva fauna, ens podrem refrescar al riu i passarem pel singular Pas de la Barca, per arribar, finalment, al bell poble de Miravet.

EN CAIAC

Deixem el càmping de Tivissa per ser a les deu a l’embarcador de Mora la Nova. Avui deixarem bastons i motxilles i els canviarem per caiacs i rems.

Després de les explicacions pertinents ens repartim als caiacs i a remar riu avall. El tram de Mora a Miravet, diuen, és un dels més bonics, i pel que veiem, segurament, amb raó. El riu baixa tranquil entre espessos boscos de ribera. Diferents aus es van deixant veure de tant en tant: agrons, bernats pescaires, martinets blancs, corriols, ànecs collverds, cueretes, milans...

A mig camí, en una illa, es pot fer, i fem (la majoria) un bany divertit, deixant-nos endur per la corrent. Bany que repetirem, gairebé arribant a Miravet.

Ja força avall passem, també, pel Pas de la Barca, l’últim transbordador fluvial que permet creuar el riu Ebre (entre Miravet i la C-12). Està format per dos llaguts units per una plataforma on hi caben fins a tres cotxes. Subjectada a uns cables que creuen el riu de banda a banda, aprofitant la força de l’aigua i els coneixements del barquer, la barca creua el riu  sense motors, com des de fa segles.

El punt final i la cirereta de l’excursió és l’arribada al bonic poble de Miravet, amb el seu imponent castell dominant la zona.

Deixem els caiacs i mentre els conductors van a buscar els cotxes, la resta fem el vermut al poble, mentre esperem per dinar tots plegats (per cert, molt bé). Havent dinat, abans de tornar cap a casa, visita al poble, un dels més bonics de casa nostra, i el seu castell en bon estat de conservació, tot i les nombroses guerres que han succeït (a més d’intents de demolició). Fortalesa templera dels segles XII i XIII, construïda sobre un turó que controla tot el territori. Sobre un poblat iber i una antiga fortalesa musulmana, va ser convertit en fortalesa-monestir pels templers després de la seva conquesta el 1153. El conjunt està considerat un dels millors exemples d’arquitectura romànica de transició, religiosa i militar, de l’Orde del Temple, a tot Occident.

Xerta

Caminada al voltant de Xerta, entre els seus tarongers (ha ser especialment bonica quan estan florits o carregats de taronges), i al costat de l’Ebre, on es passa per l’Assut de Xerta, una gran obre d’enginyeria d’origen medieval. Si la fem en una època més calorosa es pot acabar amb un bany refrescant a Xerta.

TARONGERS

Amb el grup, toca cap de setmana sencer, per fer una caminada i alguna altre activitat. Aquest any toca a les Terres de l’Ebre.

Arribem a Tivissa al voltant de les onze i ens instal·lem al càmping. La intenció és anar a caminar tot seguit (portem entrepans). La idea era fer un cim, però a la ràdio desaconsellen fer activitat al bosc per l’onada de calor, i passem al pla B. Pla B per dir-ho d’alguna manera, ja que no ho teníem preparat... només portàvem un llibre amb excursions, i ens decantem per la de Xerta.

Fem mitja hora de cotxe, aparquem a la Plaça Major i comencem a caminar. La primera part és força prescindible, al costat del Canal de la Dreta de l’Ebre. Passa pel costat de l’Àrea de Pícnic de les Moreres, travessa el canal i a partir d’aquí millora una mica. Tornem cap al poble entre tarongers tot resseguint el riu, que només es deixa veure de tant en tant (a les illes de Xerta a la vista).

Arribem a l’Embarcador de Xerta, al costat del poble. Ho aprofitem per dinar i... per banyar-nos, al canal. Una gent molt trempada de la zona ens diuen que és molt millor que fer-ho al riu. En teoria està prohibit, però que la gent d’allà té la costum de caure-hi i sortir una mica més avall, per les escales que hi ha situades estratègicament, justament per si algú hi cau, per anar caient-hi repetides vegades. És divertit deixar-te anar emportat per la corrent canal avall.

Un cop refrescats continuem, malgrat la intensa calor. Ens tornem a passejar entre tarongers, amb la sensació que aquesta caminada ha de ser molt més bonica quan estan florint o estan carregats de taronges. Les ombres són escasses i més de la meitat del grup decideix escurçar l’excursió per tornar al poble a esperar-nos tranquil·lament en un bar (el termòmetre a les sis de la tarda marca 35º).

A banda dels tarongers el principal atractiu és l’Assut de Xerta. És una presa que fa tres-cents deu metres de llarg, tres i mig d’amplada i sis d’alçada,  longitud de 310 m, una amplada de 3,50 m en coronació i de 35 m en la fonamentació, i una alçada de 6 m, amb la singularitat d’estar en diagonal (mentre que la majoria dels assuts són perpendiculars als marges del riu). Tot i que el seu origen podria ser anterior (si més no la idea), va ser construït a l’edat mitjana, amb la idea que servís per a treure aigua de l'Ebre per dos canals (a banda i banda), això no es va aconseguir, però, fins a quatre-cents anys després: el canal de la Dreta va ser inaugurat el 1857 i el de l'esquerra el 1912 (mentre servia per fer funcionar diferents molins).

Un cop vista tornem cap a Xerta per la Via Verda, per afegir-nos a la resta del grup, que ens espera a la Plaça.

A la tarda passejada pel bonic poble de Tivissa (potser no dels cinc més bonics de Catalunya, com algú ho ha llegit en algun lloc, cosa que serà motiu de bromes una bona estona). Al vespre sopar al càmping i, la majoria, a dormir als bungalows (on estarem molt bé).

Teixeda de Cosp i Creu de Santos

Excursió espectacular per la serra de Cardó. Pel camí es passa per la singular teixeda de Cosp, la bonica font del Teix, els curiosos Martells o la impossible ermita de la Columna. Gairebé sempre gaudint de bones vistes, aquestes tenen el seu punt culminant al cim de la Creu de Santos, des d’on es poden veure gairebé totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà.

BOSC SINGULAR

Em llevo, desparo, carrego el cotxe i marxo a quarts de deu, per començar a caminar a quarts d’onze. Avui en principi la caminada és més curta i hauria de tenir temps de sobres per ser a mitja tarda a casa... com si no sabés que, en això, mai encerto. Ho faig al balneari de Cardó, un convent del segle XVII convertit posteriorment en balneari i planta embotelladora. Actualment, llegeixo, s’està reformant (i està totalment envoltat de tanques).

Noto una mica que porto tres dies caminant (quatre amb aquest). M’ho agafo amb calma. Baixo una mica per la carretera i de seguida em començo a enfilar. Pel camí gairebé atropello dues serps. La primera no sé qui s’espanta més, si ella o jo, i no tinc gaire temps de veure-la. La segona la veig una mica abans, el temps just per saber que no és de les que se solen veure més, la verda o la blanca... tot i que un cop a casa tampoc les sabré classificar del tot, molt probablement eren serps llises meridionals (tot i que dubto de si la segona podria ser una serp de ferradura).

Tot pujant, passo, també, per les ruïnes de dues de les catorze ermites associades al convent: la de la Trinitat i la del Sant Àngel.

De seguida arribo al Portell de Cosp. Hi trobo un trencant a la Foradada, però queda una mica lluny i ho deixo per una altra ocasió, amb pesar i quedant-me amb les ganes... però tot no pot ser. Les vistes es comencen a obrir cap a l’altra banda, força boniques, m’acompanyaran una bona estona.

Al portell comença, també, un bosc singular: la teixeda de Cosp. És la més monumental de Catalunya i una de les més espectaculars d’Europa, amb dos-cents vint teixos centenaris de grans dimensions. El teix és una conífera amenaçada a Europa degut als canvis en el paisatge, al seu ús excessiu amb fins terapèutics i als incendis forestals. És, també, una espècie relicta que ha quedat reduïda a petits rodals després de l'última glaciació, on tenia una distribució més àmplia. No forma boscos purs i es troba barrejat amb altres arbres amb exemplars aïllats, aquí i allà, o formant petits rodals d’uns quants peus. M’hi passejo sense preses, tot contemplant-ne la seva bellesa (i fent un grapat de fotos).

A la bonica font del Teix, passat un refugi, hi ha un dels exemplars més espectaculars, el Teix Pare, amb un tronc que fa quatre metres de perímetre. La bassa de la font està plena, també, de caps-grossos.

M’enfilo una mica més. Em desvio uns metres per visitar la cova Llóbrega, d’uns trenta metres de fondària i usada, a vegades, per guardar-hi ramats d’ovelles. A partit d’aquí passo per un tros pelat arran d’un incendi forestal, també una mica perdedor en algun petit punt (tot i que no hi ha gaires alternatives i de seguida es torna al camí principal).

Després em torno a enfilar una miqueta, per passar per una carena... i saltar-me, sense voler, el trencant dels Martells (després hi tornaré, al track surt la ruta correcte). Baixo una miqueta i el camí torna a planejar una mica, ara per passar per un alzinar frondós. Ara que ha parat el vent del matí, la veritat és que s’agraeix l’ombra. Passo, també, pel que sembla un parell de places carboneres (tot i que això és una percepció meva, no sé si correcte). Aprofito l’ombra per dinar, ho volia fer un cop al cim, però com que no sé quan em falta i com que ja ha passat l’hora, decideixo no esperar... després veuré que només m’hauria d'haver esperat poc més d’un quart.

Havent dinat doncs, em torno a enfilar per arribar poc després a la Creu de Santos (o de Xaquera). És un cim relativament modest, fa 942 metres, però el més alt de la Serra de Cardó. La visibilitat avui és bona i les vistes són impressionants, des d’aquí és dominen pràcticament totes les Terres de l’Ebre i una mica més enllà: el Delta, la Serra de Montsià, les Serres Calderona i d’Espadà (encalitjades, al fons i ja al País Valencià), el Ports, la Serra de Pandols (crec), les muntanyes de Prades, la serra de Tivissa... Em costa marxar.

Reculo un tros. Com que des de dalt he situat on m’he saltat el trencant abans decideixo tornar-hi, no perdré massa temps. Arribo doncs, fins a les curioses i boniques formacions geològiques conegudes com los Martells. Un cop vistos, torno a recular, per trobar el camí de tornada (que m’he saltat expressament) (tot això no surt al track).

De baixada encara em queden algunes parades. La primera és a la font de la Teixeta (en un racó on es tornen a veure teixos), una mica més avall, a la cova dels Porcs, una bauma. Poc més enllà la curiosa font de l’Argilagar, sota una rampa flanquejada per una alzina a banda i banda. Tot seguit a l’ermita de Sant Onofre (en ruïnes, una altra de les catorze, i amb bones vistes a la zona).

A la part final del recorregut m’acompanyen, també, roques de formes curioses i boniques. Sobre, enganxada, penjada i a dins d'una, hi ha l’impressionant ermita de Sant Simeó o de la Columna. Un gran comiat abans de tornar cap a casa.

La Pietat - l'Arion

Bonica caminada per la Serra de Godall, terra d'oliveres, ara en bona part abandonades. L’excursió, amb bones vistes a la zona, uneix dos punts més que interessants: les pintures rupestres dels Abrics de l'Ermita i les oliveres mil·lenàries de l'Arion.

OLIVERES MIL·LENÀRIES I PINTURES

Em llevo d’hora, avui sí. A les vuit. M’esperen tres hores de camí. M’instal·lo al càmping l’Ampolla i tinc temps de fer una primera visita abans d’anar a caminar. Una que en tenia pendent des de fa temps (per diverses raons): la Moleta del Remei, on hi ha un poblat ibèric ben museïtzat, a més de bones vistes i unes quantes oliveres mil·lenàries. Em quedarà pendent fer una caminada per la zona, però almenys ara no hauré d’esperar a fer-la a que el recinte estigui obert.

Llevar-me d’hora no em prova. M’he deixat els entrepans al càmping. Per no tornar-hi passaré amb una bossa de patates... però llavors ho trobaré (amb les tres hores de cotxe).

Començo a caminar a les tres. Em salto la visita a les Pintures Rupestres dels Abrics de l’Ermita, per l’hora que és i perquè ja l’he fet abans. Valen molt la pena. Declarades Patrimoni de la Humanitat, es tracta d’un total de tretze abrics (baumes) que contenen el conjunt més important d’art rupestre llevantí de Catalunya, tant per la gran quantitat de figures que conserva, unes quatre-centes distribuïdes de manera desigual, com pel bon estat en què es troben. Datades entre el preceràmic (6000 – 5000 a.C.) i l’edat del bronze (entre el segon i el primer mil·lenni a.C.), van des del naturalisme fins a l’esquematització, i de color bàsicament vermell i negre. Es visita l’Abric I d’Ermites, el més destacat i important per la gran quantitat de figures que conserva, fins a cent setanta (en diferents estats). Les pintures es veuen ben contrastades. Hi ha escenes de caça, on el cérvol és l’animal més representat, mentre que les figures humanes que hi apareixen són arquers preparats per a l’acció, a més, també, d“El Bruixot”. Estudis recents han descobert que les pintures estan fetes a les coves que tenen més bona sonoritat, el que voldria dir que, possiblement, el xaman hi feia alguna mena de cerimònia o ritus mentre els caçadors l’escoltaven una mica més avall.

M’enfilo per darrera de l’ermita de la Pietat. De seguida comencen les bones vistes a la zona i la primera “sorpresa”: les roques estan carregades de fòssils! N’aniré buscant tot el camí.

Hi ha algun núvol però els ruixats que es veuen als Ports no sembla que tinguin ganes de venir (i no ho faran). Fa una mica de xafogor i no hi ha ni una ombra. Camino per un paisatge modelat per les oliveres, ara abandonades, passo entre garrigues i brolles. Resten d’aquest passat, murs i cabanes de pedra seca.

Pel camí també estic de sort amb la fauna, veig un esparver cendròs i un capsigrany, dues espècies no massa comunes. A més d’uns quants conills, que també està bé.

Arribo al principal “objectiu” de la caminada: l’Arion. L’espai on en trobo, museïtzat, inclou vint-i-dues oliveres del conjunt de tres-centes vuitanta-sis conegudes com les oliveres mil·lenàries d’Arion (la zona on hi ha una major concentració d’aquest arbres monumentals). Amb troncs de més de tres metres i mig de perímetre, i amb formes recargolades són d’una bellesa imponent. La majoria són de la varietat Farga, molt antiga i de producció irregular, tot i que l’oli que se n’extreu és d’una excel·lent qualitat. S’ha de dir, també, que malgrat el seu nom, la seva edat “només” és d’aproximadament uns set-cents anys. M’hi entretinc una bona estona fent fotos, no trobo el moment de marxar.

A les sis, començo a recular per on he vingut, una mica més ràpid del que he vingut... tot i que ara noto el fet d’haver-me llevat d’hora, les hores de cotxe i el fet de pràcticament no haver dinat. Content, ha valgut molt la pena.

Un cop al càmping, dutxa, sopar i descansar dins la tenda... assetjat pels mosquits. Una de les coses que també m’he oblidat és el repel·lent pels mosquits.

L'Hospitalet de l'Infant - l'Ametlla

Caminada irregular. Amb uns primers kilòmetres bonics amb bones vistes, el segueix un tros que no val gens la pena (el que dóna voltant de la nuclear), per, a partir de l'Almadrava, passar sempre per boniques cales (tot i que amb algun tram molt castigat per la urbanització).

IRREGULAR

Em desperto i llevo d’hora, de casualitat, però ho aprofito. M’anirà bé. Surto de casa una mica passades les vuit. Just per arribar a l’Ametlla cap a tres quarts d’onze (amb alguna parada pel camí). Vull fer la caminada de nord a sud, ja que és una mica llarga i vull fer el tros de pujada i menys bonic, d'entrada. M’hauré d’esperar una mica, el tren en teoria marxa a les onze i sis... a les onze i tretze tot just pujar l’andana (segons la megafònia)... a les onze quinze poc després... i a les onze i vint, segons l’últim anunci, aquest encertat.

Entre estacions hi ha uns deu minuts, de manera que començaré a caminar cap a dos quarts de dotze, a l’Hospitalet de l’Infant. El primer tram és una mica avorrit, travesso el poble i després segueixo la llarga platja de l’Arenal. Fa calor, però un vent suau però fresc m’acompanyarà més o menys tot el dia.

Em desvio per veure la platja del Torn. Reculo i em començo a enfilar cap a la Punta Rojales, un turó modest, però amb bones vistes (avui força encalitjades). A partir d’aquí el camí baixa per travessar l’autovia i l’autopista. Hi vaig molta estona pel costat, o fins i tot entremig, tot voltant la central nuclear de Vandellós. Hi ha força transit i el soroll dels cotxes fins i tot arriba a ser molest.

Porto mitja caminada i ben poca cosa interessant. Les muntanyes del costat de la central, si bé es veuen boniques, a la seva falda hi ha un munt de torres d’electricitat. Per sort, a l’alçada de l’Almadrava començaré a trobar el que he vingut a buscar. A partir d’aquí aniré passant d’una cala a una altra. Totes boniques, llàstima que a més de la meitat hi ha algun tipus de urbanització a prop... quan no és així, n’hi ha alguna de realment preciosa. Em banyo en alguna, poca estona, la caminada és llarga i tampoc em vull cansar més del compte nedant ( a més el mar està una mica remogut i tampoc és molt bon dia per posar-se les ulleres i el tub). El fet que hi hagi urbanitzacions també em va bé, en moltes hi ha dutxes i també ho aprofito per refrescar-me.

Pel camí, destaca, també, el castell de Sant Jordi d’Alfama, construït al segle XVIII, tot i que d’origen anterior. Entre una cosa i l’altra, castell, cales i un parell de parades per menjar... i encara sort que amb tanta gent a la platja em fa una mica cosa de treure la càmera (una reflex, normaleta, però que es veu ben bé), arribo a l’Ametlla gairebé vuit hores després, quan el sol comença a baixar.

He passat el dia mig racionant el litre i mig d’aigua que sempre porto (si hagués fet falta n’hauria pogut comprar en algun dels “xiringuitos” d’estiu que he anat trobant). Em pensava que no tenia set... però només arribar, al primer supermercat que veig, em compro dues llaunes de refresc que em bec una en menys d’un minut, i l’altre en menys de dos. M’acabo la poca aigua que encara em queda... i em paro a la benzinera sortint del poble, per comprar-me una ampolla de mig de cola zero.

Dues hores i mitja llargues de cotxe i arribo a casa. De fosc, però ha valgut la pena i estic menys cansat del que m’imaginava.

Reserva Natural de Sebes

Caminada interessant per la Reserva Natural de Sebes i Meandre de Flix. Dos espais fluvials que conserven una bona mostra de vegetació de ribera, amb un dels canyissars més extensos de Catalunya i un bosc de ribera gairebé intacte a les illes fluvials. A més hi ha un fort contrast amb els talussos que el voregen, amb una vegetació de màquia i brolles típiques d’ambients secs.

PER CANVIAR DE PAISATGE

Marxem a les vuit. Avui toca anar una mica més lluny. L’objectiu és una altra abellera, la de mirall. Sabem que anem tard, que segurament les que trobem, si les trobem, estaran passades... però és avui o l’any que ve (també serà, però, una manera de “prendre vistes”). També és una excusa per canviar totalment de paisatge.

Comencem a caminar cap a les onze, a Flix. La primera part la farem per la Reserva Natural de Sebes. Anem per una pista forestal, quan esperàvem més passeres i senders. També trobem a faltar algun aguait o mirador més. Això, però, no vol dir que la seva visita no sigui interessant. Les passeres i els aguaits permeten fer-se una idea de la importància d’aquest espai. Amb una superfície de 204 hectàrees, la zona de Sebes és un espai fluvial que conserva bona mostra de vegetació de ribera i d’aiguamolls (entre elles, un tamarigar amb un escarabat endèmic). Aigües amunt de l’embassament de Flix, s’hi ha format, també, un dels canyissars més extensos de Catalunya, i a les illes fluvials s’hi conserva un bosc de ribera gairebé intacte. També és un bon lloc per veure ocells, sense entretenir-nos-hi gaire, en veiem algun: ànecs collverd, martinets, esplugabous, bernats pescaires, cabussets, blauets o cigonyes.

Al final teòric del camí, gràcies a un pal improvisem una mica i seguim fins al Mirador de les Illes. No està indicat, però des de dalt un turó les vistes a les illes, i a l’Ebre, són molt boniques i és el paisatge que veníem a buscar.

Reculem una mica i decidim tornar per pistes una mica més cap a l’interior, també per canviar una mica. Una altra de les particularitats de la reserva és el contrast entre la seva vegetació de ribera esponerosa i els talussos i planes que el voregen, amb una vegetació d’oliveres, màquies i brolles típiques d’ambients secs. Això fa que puguem trobar, en molt poc espai, elements de vegetació i fauna característics de dos ecosistemes molt contraposats.

Un altre cop al pont de Flix, aprofitem per dinar i refer forces, tot contemplant el riu. Tot seguint visitem la segona part de la reserva, el Meandre de Flix (per l’exterior). La zona del meandre s’estén al llarg dels gairebé cinc Kilòmetres d’aquest estrangulat revolt que forma l'Ebre. La reserva inclou una antiga illa fluvial situada sota el castell de Flix i bona part dels marges i tram del riu. A causa de la regulació del cabal, la major part de l’any funciona gairebé com un meandre abandonat, amb poca fondària i poc cabal.

La primera part del camí és una mica estranya. Mal senyalitzada i amb camins poc clars (encara que no té massa secrets, ja que sempre hem d’estar entre el riu i la carretera, aquí força a prop. El camí, ben senyalitzat, evident i ben marcat, comença a l’alçada del riu de la Cana. És un passeig molt agradable, entre els boscos de ribera i els talussos secs, sovint amb bones vistes a l’Ebre. Hi trobem les primeres abelleres... passades. Qui sap, potser fins i tot eren les que buscàvem (l’any que ve haurem de mirar de tenir alguna localització més precisa).

La visita a la Reserva s’acaba al Pas de la Barca, encara en funcionament. Un al·licient pels que, com nosaltres, no hi estem acostumats. Estem a l’altra banda de Flix, el poble que veu passar dos cops el riu.

Només ens queda travessar el poble, tot passant per algun dels seus punts d’interès, com el Molí de l’Oriol, l’església de Nostra Senyora de l’Assumpció (gòtica i barroca), la Plaça Major amb la cana (una mesura de longitud), i el refugi antiaeri (que ens de conformar en veure des de fora, ja que només es fan visites concertades). Davant l’església hi ha la Freixa, un arbre emblemàtic de la vila, centenari i que assenyala el lloc on va arribar l’aigua en la gran riuada de 1907 (quan va pujar més de nou metres del seu nivell habitual).

L'Encanyissada, la Tancada i els Ullals

Clàssiques rutes per fer en bici (recomanable, més que no pas fer-ho a peu) al voltant de les dues llacunes més emblemàtiques del Delta. Aturant-nos als seus miradors, a més de bones vistes, podrem observar un bon grapat d'ocells.

EN BICI

Em llevo tard. Avui dormo una mica més, que estic de vacances i ja està bé. Segons les previsions del temps he anat canviant les excursions de dia i porto dos cims seguits. Demà estarà ennuvolat i per demà passat s'esperen pluges. L’excursió d’avui la vull fer amb bon temps, encara que no sigui el primer cop que les faig (tot i que en bici, sí).

A les onze llogo una bici a la Caseta de Fusta i començo a pedalar. Primer faig la volta a l’Encanyissada, parant-me als seus miradors. El paisatge del Delta és d’una monotonia captivadora, una monotonia, però, canviant. La llacuna està envoltada d’arrossars, que en aquesta època de l’any tenen un color marró verdós, o verd marronós. Estan a punt de segar i, de fet, alguns camps ja han comencen a estar-ho. Els colors dels camps contrasten, també, amb els verds dels bogars i canyissars, i els blaus de la llacuna.

A cada mirador afegeixo a la llista alguna espècie d’ocell, tot i que no m’hi entretinc gaire. I això que amb la bici vaig molt bé, porto la motxilla a l’esquena, però la càmera i els prismàtics a la cistella del davant, amb que no perdo gaire temps cada cop que em paro pel camí... que són força vegades, a més dels miradors (dino a l’últim).

La ruta és circular i torno a la Caseta de Fusta. Primers catorze kilòmetres fets. Descanso una mica i torno a pedalar. Ara per fer la volta a la Tancada, un cop he refet una mica les forces. Encara no sé ben bé com, però la faig al revés de com ho tenia pensat. Per sort, tot i que no hi ha punts de referència, l’orientació no és massa complicada. El paisatge és el mateix que l’Encanyissada, només que a tocar de mar hi ha saladars i algunes salines.

La primera idea era fer-ne una en bici i l’altre a peu. Però vaig veient que he fet bé fent-ho tot en bici. Hi ha alguns trams per carretera (poc transitada, però carretera), i se m’hagués llarg... i a ple sol, segurament encara més, encara que, per sort, la marinada fa que no passi gaire calor (per no dir gairebé gota).

Després d’unes quatre hores pedalant arribo un altre cop a la Caseta de Fusta, on torno la bici i aprofito per hidratar-me amb un refresc a la terrassa. Content, a més de gaudir d’un paisatge bonic i diferent, la llista d’ocells, per no haver-m’hi dedicat gaire i fer-ho a la pitjor hora, està prou bé: cabusset, cabussó emplomallat, cabussó collnegre, bernat pescaire, martinet blanc, esplugabous, agró blanc, capó reial, flamenc, xibec, ànec blanc, ànec collverd, ànec griset, arpella, fotja, polla d’aigua, corriol, valona, gavina vulgar, gavià argentat, xatrac comú, fumarell carablanc, blauet i cuereta groga.

En total uns trenta-dos Kilòmetres en bici, que no se m’han fet llargs... però que sumats a les caminades que porto i no estar acostumat a pedalar, aconsegueixo que, ara sí, em facin mal tots els músculs de les cames... fins i tot alguns que no sabia ni que tenia.

Com que és d’hora, decideixo avançar una de les visites que tenia pensades per divendres. El poblat ibèric de la Moleta, però, només està obert els caps de setmana, amb el que em quedaré amb les ganes. Improvisant, reculo un altre cop cap al Delta i faig una visita que tampoc havia fet mai, als Ullals de Baltasar. La passejada és molt curta, no arriba al kilòmetre, però val molt la pena.

Els ullals són surgències originades per les aigües de pluja que flueixen per l’aqüífer des dels massissos del Port i del Montsià cap al mar, i que, en trobar-se amb els materials del Delta es veuen obligades a emergir. Són de forma circular, tenen una fondària que oscil·la entre dos metres i mig i els set metres, i un diàmetre d’entre cinc i cinquanta-cinc metres. El flux de descàrrega es fa a través de canals de drenatge i materials torbosos. A causa de l’origen càrstic de l’aqüífer les seues aigües (mesohalines, moderadament oligotròfics i amb una gran transparència) són ben diferents de les de la resta d’ambients aquàtics del Delta. És per aquest motiu que, encara que difícilment els podrem veure, aquí s’amaguen, segurament, els majors tresors del Delta (com la rara molsa aquàtica "Riccia fluitans", la diminuta planària "Phagocata ullala", l’únic animal endèmic conegut fins ara del Delta, o el samaruc, "Valencia hispanica", per citar-ne només tres). Sembla mentida que no hi hagués estat mai fins ara.

Només un kilòmetre més per acabar del tot esgotat i tornar cap al càmping. Sopar, escriure i llegir una mica abans d’anar a dormir. Demà m’espera un dia una mica més tranquil... espero.

La Torreta de Montsià

Entre garrics, margallons i bonics roquissars el camí es va enfilant fins al modest cim de la Torreta (764 m). Modest en alçada però amb unes vistes espectaculars que ja voldrien molts cims del Pirineu: el Delta, els Ports, el Maestrat, el Penyagolosa, Prades...

MAL DIA PER FER FOTOS

Quan em llevo, a dos quarts de nou. Per marxar a les nou i començar a caminar a les deu. Després d’alguna volta, culpa de la ressenya (després de la seva publicació deuen haver fet una altra rotonda i el trencant que haig d’agafar per arribar al punt d'inici és a la segona, i no a la primera, tal i com indica).

Aparco a l’Àrea Interpretativa de Mas del Comú, que sembla mig abandonada. M’entretinc en els cartells que hi ha al seu voltant, amb explicacions i alguna interessant proposta per fer amb nens. Començo a caminar i passo, primer, entre oliveres, tot i que de seguida les deixo enrere per fer-ho pels garrigars que m’acompanyaran tot el camí. També pels roquissars típics de la zona.

Segueixo les marques del GR fins al mas del Comú. Aquí les deixo i en passo a seguir unes de verdes. No fa un dia gaire bonic, més aviat ennuvolat, però tampoc fa cara de què hagi de ploure. Això fa, també, que la visibilitat sigui força bona... i, segurament, la xafagor més suportable.

Tot pujant les vistes cap a la foia (vall) d’Ulldecona són boniques. No és, però, fins ben passat el coll de la Font del Teix, poc abans d’arribar al cim, que s’obren a banda i banda i passen a ser realment espectaculars. En una banda, el Delta, sencer, clarament identificables la punta de la Banya, l’Encanyissada i la Tancada, la desembocadura, la Punta de la Banya, la bassa de les Olles, els seus pobles... A l’altra, la Foia d’Ulldecona, la Serra de Godall i els Ports, on està caient algun ruixat (que espero no vingui cap a aquí). Cap al sud, la plana de Vinaròs, Benicarló i Peníscola, la Serra d’Irta, l’Alt Maestrat, el Penyagolosa, i al fons, les serres d’Espadà i Calderona. Al Nord, les serres de Cavalls i de Pàndols, la serra de Tivissa i los Dedalts, Tarragona i la Serra de Prades, i una mica més enllà, el que ha de ser o bé el Garraf, o bé el Montseny, o les dues coses. Mar endins busco Mallorca, però m’haig de conformar amb la plataforma Castor, causant dels terratrèmols que afecten aquesta zona (tot i que d’això no me n’assabentaré fins demà o demà passat per la ràdio), i les Columbretes. Amb els núvols les fotos no quedaran tant boniques com m’agradaria, però segurament fan que la visibilitat sigui molt bona, sense calitja. És impressionant, tot i la seva modesta alçada, gairebé m’atreviria a dir que les seves vistes superen a la de molts cims dels Pirineus.

Em passo gairebé una hora al seu cim, esperant que s’obri alguna clariana. Ho aprofito per fer els entrepans i dinar. No sembla que en tingui ganes i començo a baixar. I com sol passar, és a mitja baixada que es comencen a obrir les primeres clarianes, per arribar a baix amb un cel gairebé seré. Murphy a vegades és cruel.

Em desvio i baixo per la ruta del Mas del Comú. Tot i que no està malament, si ho sé baixo per on he vingut. Aconsegueixo esgarrinxar-me les cames i cascar-me una mica més els genolls. Tampoc està massa ben senyalitzada.

D’aquí torno al càmping i, tot i que no estic excessivament cansat, em regalo mitja tarda de platja i descans. Al vespre, el mateix de cada nit.

L'Ametlla de Mar - L'Ampolla de Mar

Sempre ran de mar, el camí travessa un munt de boniques cales i penya-segats. Un tram de camí de ronda espectacular i sorprenent (especialment el seu tros central), que no té res a envejar als millors de la Costa Brava.

PER FI, COM MÉS M'AGRADA

Avui em llevo una miqueta més d'hora, esmorzo i surto caminant del càmping. Agafo el tren de les 9.39 a l'Ampolla i, en uns vuit minuts, arribo a l'Ametlla. Començo a caminar, doncs, cap a les deu... tot un rècord (fent una primera parada per comprar aigua i el pa pels entrepans).

Només sortir del port, la primera cala. M'entren ganes de banyar-me ja d'entrada, però esperaré que faci encara una mica més calor. D'aquí fins al final, el camí de Ronda, sempre ran de mar, anirà alternant cales i platges amb petits penya-segats. El primer tram, de l'Ametlla fins al Port de l'Estany, però, tot i que amb racons molt bonics, està força humanitzat.

A partir del Port de l'Estany fins a la cala de l'Àliga. però, és realment espectacular. Sense urbanitzacions a la vista, el paisatge millora molt. Noto el cansament d'ahir i faig un primer bany a la platja de Santes Creus... pràcticament sol! (de fet, a la majoria de cales per on aniré passant hi veure ben poca gent o ningú ). M'hi estic una bona estona prenent el sol (a veure si en trec, ni que sigui una miqueta, el moreno paleta d'aquest any). També per treure'm les ganes d'ulleres i tub i menjar una mica.

En moltes de les platges hi ha una gran quantitat de fulles de posidònia, el que els hi pot donar una aparença que pot semblar "brut". En realitat, però, és ben bé al contrari, els munts de fulles indiquen que les aigües són netes i clares i la platja té una bona salut. La posidònia és una fanerògama marina (planta amb flor) que forma extenses praderies al voltant de la costa. La seva importància és cabdal, fixa la sorra i produeix oxigen, mantenint les aigües transparents, a més de servir d'hàbitat i refugi a una varietat impressionant d'espècies marines. A la primavera les fulles són verdes i a mesura que passa l'estiu i arriba la tardor es van posant marrons, degut a la calor i als éssers vius que viuen damunt seu, fins que es moren i arriben a les platges. Les fulles que arriben a la platja també tenen un paper ecològic important, però. Mentre estan a la riba protegeixen les platges dels temporals marítims i, un cop seques, els animals de closca que hi vivien a sobre es van desfent... formant fins el 85% de la sorra d'algunes platges! (les platges blanques de sorra fina). Antigament aquestes fulles tenien diversos usos, eren utilitzades com a embalatge de vidre o objectes delicats (en alguns llocs rep el nom d'alga dels vidriers), com a jaç pel bestiar, com a repel·lent de xinxes i insectes (farcint coixins i matalassos), com a planta medicinal o com adob pels camps.

Més endavant, quan torno a notar el cansament a les cames una altra vegada, decideixo banyar-me una estona més. Ho faig a la la bonica cala de l'Àliga, aquest cop si, ben sol! Ho aprofito per posar-me ulleres i tub i bussejar una estona... i, de passada, continuar igualant el moreno. A l'snorkeling m'ho passo força bé, tot i que no veig res destacable, només espècies més comunes, això sí, algunes amb mides considerables. Com a la cala anterior, ho aprofito per menjar una mica.

Tot caminant em sorprèn, relativament, veure dos blauets ran de mar (tot i que no és rar, el més habitual és veure'ls a les ribes dels rius).

Continuo caminant a ple sol. Aquesta vegada, però, la "refeta" dura menys i noto, definitivament, la caminada d'ahir. De mig camí i fins al final les parades i paradetes cada cop seran més nombroses... i cap al final, gairebé a cada bar o xiringuito que vaig trobant (a mesura que m'acosto a l'Ampolla el paisatge, per desgràcia, es torna a humanitzar). Això inclou, també, una altra banyada, ben entrada la tarda, a la platja dels Capellans, més que res per refrescar-me i descansar.

Arribant sembla que em torno a refer una mica, potser perquè sé que s'acaba. Arribo al càmping bé, però després de la dutxa i el sopar cada cop més vaig trobant més el cansament d'aquests dies. Tot i això, estic força content, aquest any, per primera vegada, hauré pogut fer un camí de ronda com m'agrada. Passant-hi tot el dia i banyant-me on em venia més de gust... i en un tram ben diferent dels que estic avesat a la Costa Brava (aquí les roques són conglomerats), i igual de bonic.

REPETEIXO

Repeteixo caminada, aquesta vegada amb la Clara, que no l’havia fet. Tal i com recordava segurament és un dels Camins de Ronda més bonics que es poden fer a casa nostra (especialment el tram entre la platja de l’Estany i la platja de l’Àlia). El farem sense presses, dinant a mig camí

Fa un bon dia i repeteixo, també, un munt de fotos. En algun tram, els més accessibles, hi ha força gent (res comparat, suposem, amb la que hi haurà d’aquí un parell o tres de dies). Com l’altra vegada (la travessa és llarga i una mica trencacames), tornem a l’Ametlla en tren... el de dues hores més enllà del que més o menys teníem previst (a les set, encara que en hem d’esperar tres quarts d’hora que passi). Anem molt més tard del que comptaven, però ha valgut la pena.

Bassa de les Olles i el Goleró

La bassa de les Olles és la més menuda de tot el Delta (i, potser, de les menys conegudes). Tot i això la seva visita val la pena, a més, al seu voltant s'hi poden descobrir ambients tants interessants com dunes, salobrars o canyissars, rics en tota mena de fauna.

UNA MICA DE "BIRDWATCHING"

De tornada al càmping, després de la visita a Cabrafeixet, m'hidrato i descanso una mica. Torno a marxar de seguida, ara però, amb la motxilla a l'esquena i una mica més carregat (amb més aigua, els prismàtics i el teleobjectiu).

Camino fins a lo Goleró, sempre passant ran de mar i al costat de vegetació de dunes i de platja.

Les plantes que hi viuen han de suportar unes condicions extremes, pràcticament les mateixes que a qualsevol desert del món, amb un sòl inestable i que no para de moure's, amb aigua escassa que s'escola ràpidament i unes temperatures extremes, degut a l'alta reflexió de la sorra. És per aquest motiu que presenten adaptacions similars, com arrels esteses en superfície i en profunditat, fulles petites, suculentes o espinoses, entre altres.

De camí també m'encanto berenant al costat del mar i amb la fauna. A més d'alguns ocells (especialment des del parell observatoris que hi ha a la platja del Goleró), tot contemplant una gran quantitat de libèl·lules i espiadimonis. Les diferències entre uns i altres són mínimes, de fet sovint s'usa les paraules com a sinònim, tot i això i de forma general les libèl·lules solen ser mes grans i descansen amb les ales esteses, mentre que els espiadimonis ho fan amb les ales plegades i solen tenir coloracions més metàl·liques.

A l'alçada de lo Goleró giro cua i vaig, ara si, a fer la volta a la bassa de les Olles. Estant acampat al Delta no m'hagués perdonat mai no visitar alguna de les seves llacunes. Deixo les més conegudes per algun altre cap de setmana i ho faig a aquesta, on, a més, no he estat mai.

Reculo passant més pel camí, més a prop dels arrossars típics de la zona, d'un verd molt bonic i a punt de segar.

Tot i arribar a la bassa gairebé al capvespre, hi veig menys ocells dels que m'agradaria, encara que al final de l'excursió la llista serà prou llarga: mosquiters, boscarles, orenetes, tords, puputs, gavines comuns i argentades, caderneres, trists, collverds, fotges, polles d'aigua, polles blaves, bernats pescaires, agró blanc, martinets, blauets, fumarells, pigres, corriols grossos, daurades, territs variants, territs menuts, garses de mar, gambes verdes, arpelles... deu n'hi do! Molt bé per una caminada normal. 

Arribo al càmping de nit. Sopo "Callus" amb "xuriço" i un iogurt, dubtant de si quan marxo un cap de setmana a caminar no hauria d'escollir millor la dieta. També constato que a més de calçat de recanvi... m'he deixat el coixí (encara que això sempre es pot improvisar), el llibre que m'estava llegint (sort que sempre en porto un de més) i les guies d'ocells... uff!!! Serà que sempre que marxo tinc la sensació de què em descuido alguna cosa... per què sempre em solo deixar alguna cosa???

Abric de Cabrafeixet

En un racó molt bonic del Perelló, entre màquies, s'amaguen les pintures rupestres de Cabrafeixet (del Paleolític, fa entre 15.000 i 25.000 anys), modestes (un caçador, una cabra i un cérvol) però boniques. A més de la cova de la Mallada (una balma maca).

PER COMENÇAR...

Marxo cap a les deu del matí per arribar a l'Ampolla cap a quarts de dues o les dues. No tinc presa i evito, tant com puc, passar per l'autopista, més que res per una qüestió de principis (encara que això vulgui dir tardar una mica més... arriba un punt que m'és igual).

M'instal·lo en un racó tranquil del càmping Ampolla Mar i ho aprofito per dinar, entrepans. També descanso una mica, fins a quarts de tres o les tres  (si de normal no sé a quina hora visc, de vacances encara menys).

Tinc prevista una primera excursió curta, al Perelló (després de fer uns vint Kilòmetres en cotxe). La pista per arribar-hi és bonica, i em sabrà greu no haver-la fet caminant (tot i que això no ho podia saber), però després vull anar a un altre lloc.

Aparco el cotxe i començo a caminar per una zona molt bonica. En un quart d'hora, entre brolles i màquies amb margalló i roques de formes curioses, arribo a les pintures rupestres de l'abric de Cabrafeixet. Em pensava que tindria feina a localitzar-les, però les trobo ràpid i bé. Del Paleolític, fa entre 15.000 i 25.000 anys, són modestes: un caçador, una cabra i un cérvol, però em trec les ganes de veure'n. No sé ben bé per quin motiu, però aquest tipus d'art sempre m'ha fascinat.

El camí continua, passant per dos abrics més, fins a la també bonica cova de la Mallada (en realitat, una altra bauma), totes amb diferents concrecions calcàries. Exploro una mica la zona i torno cap el cotxe, content, la visita ha valgut la pena. El racó és tant bonic com solitari... ara que, potser també és perquè un dia d'estiu a les quatre de la tarda, tampoc volta gaire ningú, i menys a peu.