RETROBANT SENSACIONS

Dia 1: Taradell - Istanbul

No saber ben bé quan cobraràs la paga extra (d’una merda de sou, perquè ens hem d’enganyar), no permeten una planificació massa acurada. No saber si al final sortiran els comptes, tampoc hi ajuda gaire. Tot i això, després de comparar entre diverses destinacions possibles, escullo la que sembla més assequible i, en un acte mig impulsiu, compro el bitllet d’avió per internet... ara ja no hi ha marxa enrere. Aquest any, doncs, cap a Turquia.

Anar a última hora i sense una destinació clara des d’un principi, fa, també, que marxi sol. Em fa una mica de mandra, no pel fet de viatjar sol, que una mica tant em fa, sinó per algunes de les avantatges de viatjar acompanyat, com algunes despeses que es poden compartir (abaratint el viatge) o d’altres de tipus pràctic, com per exemple, la de no haver d’estar pendent de les maletes contínuament a l’aeroport.

Un cop comprat el bitllet toca la planificació del viatge. Com faig gairebé sempre em baso en els viatges organitzats, modificant allò que no m’agrada i adaptant-los al meu gust. No seré original, i menys en només catorze dies de viatge (dotze i mig reals). Aniré allà on va tothom, però sempre he pensat que si hi va tothom és per dues raons: una perquè és bonic i l’altre perquè és accessible. Algunes vegades hi ha alternatives (per exemple, la selva amazònica és més o menys igual al Brasil, que l’Equador o el Perú), en d’altres no (d’Iguazú, per exemple, només n’hi ha unes). En el viatge que planifico n’hi ha ben poques.

Com que és temporada alta decideixo, també, reservar tots els hotels del viatge per internet (a booking). Els preus que trobo són, també, similars als de la guia. Un cop allà, però, m’adonaré que tampoc feia falta, hagués trobat lloc a tot arreu... però en un viatge de curta durada també m’és molt pràctic i còmode, ja que no hauré d’estar pendent d’haver de buscar allotjament cada vegada que arribi a un lloc (no sempre, però a vegades pot ser una pèrdua de temps considerable).

 ---------------------------------

 A les tres matí sona el despertador, per marxar a dos quarts de quatre cap a l’aeroport. Afortunadament ahir vaig dormir poc i em vaig passant tot el dia amunt i avall: fent les últimes compres i preparant la maleta... i deixant la casa ben neta. Una cosa que no acabava d’entendre quan ho feia, i ens feia fer, la meva mare abans de marxar... i que ara ho faig jo (sense que m’ho hagi de recordar ningú). Aconsegueixo dormir unes tres hores. Molt més del que em pensava, normalment em costa dormir i ho solo fer al voltant de les dues.

Badallant tot el camí, sense cap problema de trànsit en aquesta hora, l’Isa em porta fina a la terminal nova (que tot i la mica de por que li fa, no es perdrà a la tornada). Després d’haver d’acompanyar o venir a buscar algú, finalment la podré “estrenar”.

Porto el check-in fet des de casa, una altra novetat per mi, i embarcar les maletes és molt ràpid i pràctic. Em passo dues hores voltant per la terminal. Un cop situada la porta d’embarcament (el primer que faig sempre), camino amunt i avall tot i que les botigues, a aquesta hora, encara estan tancades... més que res per no adormir-me a qualsevol banc.

L’avió surt puntual, tampoc em preocupa massa, em passaré una bona estona a Frankfurt per enllaçar amb el següent. Tant temps sense pujar en un, però, es nota. M’havia desaparegut del tot la por a volar i a l’enlairament recupero aquests sentiment. Durarà molt poc, però, quan arribem a l’alçada de creuer, si no abans, volant per sobre una espessa capa de núvols, em quedo ben adormit. Estic de sort i no tinc ningú assegut al costat. Em desperto als Alps, just quan comencem a deixar enrere els núvols. De les dues hores i quart que dura el vol, almenys una podré gaudir de la finestra, tot menjant-me la pasta que ens donen per esmorzar, que se'm posa molt bé. Primer carenes i cims amb glaceres o neus perpètues, amb valls profundes, que mica és van suavitzant entre llacs petits i grans. Poc després una plana verda ja fins a l’aterratge. Un cop a casa, ja a la tornada i gràcies al Google Earth, identificaré alguns dels punts per on he passat, com els Alps suïssos (amb la glacera, possiblement de Jungfrau) i el llac Constança.

Gairebé quatre hores a Frankfurt. Sense patir per si tindré temps de canviar d’avió i si la meva maleta seguirà el mateix camí. Sense preses, doncs, canvio de terminal, tornant a passar una altra vegada els empipadors controls de seguretat (potser necessaris, però empipadors). Primer el del check-in, després el de la bossa de mà i el detector de metalls i, finalment, el dels passaports. Un cop situada la porta d’embarcament, encara em queda molt de temps per avorrir-me. Tot i que ja m’ha passat una mica la son, com a Barcelona passo l’estona caminant amunt i avall, bàsicament per no adormir-me. Tot i que no ofereixen res que m’interessi (com en tots el aeroports) i no és una cosa que m’agradi, com a mínim les botigues ja estan obertes i és una mica més distret.

L’avió marxa puntual. Gairebé tres hores més fins a Istanbul. He tornat a triar finestra i en gaudeixo... només una estona. Poc després de l’enlairament (en el que ja passo una mica menys de por), tornem a travessar una plana verda, poc després amb alguna muntanya nevada, i ben poc després núvols i... res. En torno a quedar ben adormit. No em desperto fins poc abans d’aterrar quan anem deixant enrere les últimes planes búlgares i les primeres de Turquia, més seques.

Només baixar de l’avió tinc la sensació, totalment equivocada com comprovaré a la tornada, que l’aeroport d’Istanbul s’ha quedat vell i petit, amb gent i cues per tot arreu. Cues ràpides, però que ara hauré de fer jo. La primera per comprar el visat d’entrada, la segona per passar el control de passaports. Entre una i l’altre aprofito per canviar moneda, poca, només el necessari per comprar alguna beguda i poder pagar el metro i el tramvia (demà ja buscaré algun caixer). Recullo la maleta, després d’haver-la anat a buscar primer a la punta que no tocava, i vaig cap a l’estació de metro. Entre una cosa i una altra em dec haver passat una hora a l’aeroport.

Compro el jeton, una mena de fitxa com les dels autos de xoc (almenys quan hi pujava, fa més anys dels que m’agrada recordar), necessari per accedir a l’estació. Vaig amb la bossa blava, la que ha voltat per mig món i m’és molt pràctica... però sense rodes. Aquesta vegada només són quinze quilos, però com ja m’ha passat altres vegades (que podria haver recordat abans de marxar, i no ara), és pesat carretejar-la amunt i avall.

A mig camí hauré de canviar de metro a tramvia. Tenia pensat fer-ho a Yenikapi, però un cop aquí als mapes veig que això vol dir fer una bona caminada. Decideixo fer-ho abans, a Zeytinburnu. El canvi és ràpid i, efectivament, no haig de caminar, les estacions estan ben bé de costat (tot i això hauré de comprar un altre jeton). Després, però, tindré la sensació que segurament hi hauré sortit “perdent” una mica, ja que el tramvia sembla més lent. Entre tot plegat hi estaré una hora llarga més. Les primeres sensacions que em transmet la ciutat no són bones ni dolentes, la d’una ciutat o un lloc d’Europa més, només que en lloc de campanars i esglésies hi ha mesquites i minarets.

El tramvia em deixa més a prop, gairebé de fosc, però entre el pes de la bossa i el cansament acumulat, els vuit cents metres fins a l’hotel se’m fan molt més llargs del que realment són. Dormiré al Karslioglu, bàsic (llit, petit armari, ventilador i TV desendollada), però net i força cèntric. Està en un carrer animat (un eufemisme de sorollós), però per sort les temperatures són agradables i de nit podré tancar la finestra (i fins i tot hauré de dormir amb una manta).

Un cop instal·lat baixo fins a la cantonada per caminar i sopar una mica. Sense el pes de les bosses. Faig el primer kebab del viatge. A aquestes hores de la nit em sorprèn veure que pel carrer pràcticament només s’hi veuen homes, una cosa que no he vist enlloc més la poca estona que porto aquí. Tot seguit torno a l’habitació per descansar, mentre escric les notes per aquest diari i preparo el que faré demà. I tornar a dormir com un tronc.

CAP A ÀSIA

Dia 2: Istanbul (Rustem Pasha - Mesquita Nova - Dolmabahçe - Galata - Mesquita de Solimà)

Em desperto a les vuit, tot i que quan veig com està el dia, plou, faig una mica més de “mandrings” del compte. Deixo la bossa a punt, ja que me l’hauran de guardar a l’hotel fins a la tarda, surto a dutxar-me, al segon pis, i, finalment, esmorzo. L’esmorzar és bàsic però força complert: pa amb melmelada, pa amb mel (untat pensant que era melmelada de préssec) i un embotit que té mal aspecte però que és molt bo. A casa no em menjo ni la meitat del que he menjat. Entre una cosa i l’altre surto de l’hotel a un quart de deu, amb la ruta d’avui més o menys planificada i amb la intenció, en principi, de fer-ho tot a peu. Amb el temps que fa, deixo el millor de la ciutat per quan torni d’aquí a deu dies (també per una qüestió pràctica d’entrades). Fa una mica de fresca i m’haig de posar un jersei prim.

D’entrada camino per carrerons plens de botigues. En sorprèn veure que moltes tot just comencen a obrir. Durant tot el viatge, però, veure que el més normal és tancar tard o molt tard, i al matí obrir cap a les nou, o fins i tot una mica més enllà. Mig expressament, mig sense voler, arribo a la mesquita de Rüstem Pasha (amb la porta una mica amagada). Otomana, del segle XVI, està sobre un terrassa elevada sobre un complex de botigues, pensades perquè el seu lloguer la pogués mantenir. Destaca el seu interior per la quantitat i qualitat de rajoles d’Iznik, amb motius florals i geomètrics, diuen que els més bonics d’Istanbul. No sé si fins a aquest extrem, però realment és bonica. Hi faig un munt de fotos, primer amb el flaix... fins que veig el cartell que ho prohibeix, una fotocopia doblada penjant de la tanca que separa els turistes dels creients, a l’alçada dels genolls. Ostres! Amb la ràbia que em fa quan ho veig... sempre he estat molt respectuós en això.

De camí passo per la mesquita Nova... tot i que també és del segle XVI. Molt semblant a les mesquites Blava i de Soleimà, hi faig una volta per fora però no hi entro. Tot seguit, pel pont de Galata, sense cap mena d’interès a banda de ser un punt de referència. A aquesta hora, encara sense el munt de pescadors que l’ocupen gairebé de punta a punta de dia.

Sota un fort ruixat, que m’obliga a posar-me la capelina, arribo al Palau de Dolmabahçe. Del segle XIX, imita l’estil dels palaus de Buckingham i el Louvre. Neobarroc i neoclàssic, per impressionar i semblar més europeus als ambaixadors i governants que eren rebuts aquí (actualment només ho són alguns de primer nivell). Faig la primera cua i passo un primer control, raig X per la bossa i detector de metalls per mi, com als aeroports. Segona cua per comprar l’entrada, una mica cara, i, finalment, una tercera, per entrar (on ens haurem de posar unes “bosses” als peus, com als hospitals). La visita és guiada i dura uns cinquanta minuts. Potser és un pel ràpida, però que hi farem (només es pot fer així). Aquesta era la residència imperial dels últims sultans otomans, que es van traslladar aquí deixant l’antic palau de Topkapi, sense els luxes moderns del nou palau. És una mostra de la seva opulència, en part, també, per desmentir els rumors del declivi econòmic i militar de l’imperi.

Al 1843, Abd-ul-Mejid I va encarregar un palau otomà-europeu que impressionés a tot aquell que el mirés. El seu cost va ser de cinc milions de lliures d’or otomanes, l’equivalent a trenta-cinc tones d’or, catorze “només” per adornar els sostres. El palau es divideix en tres zones: el Selamlık, les habitacions reservades als homes, el Muayede Salonu, les habitacions cerimonials, i l’Harem, amb els apartaments de la família del Sultà. La seva superfície és de quaranta-cinc mil metres quadrats i hi ha dues-centes vuitanta-cinc habitacions, quaranta-sis salons, sis hamams i seixanta-vuit quartos de bany (riu-te’n de la Preysler). Els marbres usats per a la seva construcció van ser portats del mar de Màrmara, l’alabastre d’Egipte i algunes columnes de l’antiga ciutat de Pérgam. A l’estància central hi ha l’aranya de cristall més gran de Bohèmia, regal de la reina Victòria, amb set-centes cinquanta làmpades i un pes de quatre tones i mitja. També s’hi poden veure nombroses catifes d’Hereke, entre elles una de noranta metres quadrats... el doble del meu piset.

Sortint faig una volta per els seus jardins, bonics. Decideixo fer, també, la visita a l’harem. Compro l’entrada i espero la següent visita guiada, aquesta d’uns vint-i-cinc minuts. La volta és una mica ràpida, semblant a l’anterior, potser una mica més entretingut i una mica menys recarregat... però al final tot sembla una mica igual.

Entre tot plegat ja són gairebé les dues i aprofito per dinar en una parada del carrer, alguna cosa que sona a “iuk”, i que, segurament, deu ser alguna mena de köfte (un entrepà de pilotilles amb enciam, seva i tomàquet, una mica picant). Molt bo... tot i que un cop he començat veig com barregen les verdures amb les mans i després se les renten en un pot amb aigua. Comença el què, almenys en altres viatges, en diria menjar suïcida: sovint sense saber ben bé que menjo i amb ganes de tastar tot el que pugui... tot i que en aquest viatge m’hauré de saltar alguna de les meves “normes”: no menjar verdura crua, sempre que sigui evitable (sempre m’ha anat molt bé). En aquest viatge, però, hauré de fer una excepció... cada dia, ja que m’alimentaré a base de kebabs.

Tip, i ara que ha deixat de ploure i comença a sortir el sol, decideixo agafar el tramvia per anar a la segona visita prevista. Començo a estar una mica cansat i encara queda força dia per endavant. La torre Galata fa seixanta-un metres d’alçada i està a cent quaranta-u metres per sobre el nivell del mar. Va ser construïda pels genovesos al segle XVI, tot i que ha estat reconstruïda diverses vegades (a causa dels terratrèmols). Al llarg del temps ha estat usada com a presó, observatori i fins i tot per a la vigilància conta incendis. Ara és una atracció turística més. Pago l’entrada, agafo l’ascensor i cap a dalt. Les vistes a la ciutat són realment espectaculars i hi passo una bona estona fent la volta complerta (també, perquè la balconada és força estreta i sovint costa avançar amb la gent que hi ha).

D’aquí me’n vaig cap a l’última visita prevista del dia, deixant l’excursió en barca per a la tornada. La mesquita de Solimà el Magnífic (o de Süleimaniye, en turc) va ser construïda al segle XVI, l’època de màxima esplendor de l’imperi otomà, per ordre del més ric i poderós sultà de tots els temps. Veient-la només puc estar d’acord amb la descripció que en fa la Lonely Planet, el seu interior és aclaparador per la seva mida, i relaxant per la seva simplicitat. La visita s’acaba de forma sobtada, quan ja estava a punt de sortir, és hora d’oració i hem de sortir. Ho aprofito per fer una volta pels jardins i el seu exterior, també bonics.

Més o menys a l’hora que m’havia marcat, torno cap a l’hotel. Un cop a casa, amb el Google Earth comptaré que després d’haver caminat durant tot el dia, he fet com a mínim uns onze kilòmetres.

Haig d’anar a la terminal d’autobusos de la companyia Ulusoy i decideixo fer-ho en taxi, veient com de ple va el transport públic, i malgrat que és una mica car i se me’n va del pressupost. Me’l truquen des de la recepció. El taxista parla tan anglès com jo turc i d’entrada em porta a l’Otogar (l’estació central d’autobusos de la ciutat), però al final aconsegueixo fer-li entendre, no sense certa dificultat, on vull anar exactament.

Un cop al lloc correcte canvio el tiquet d’internet, aquest trajecte que faré el tinc reservat i pagat des de casa. M’espero. M’he passat, entre que he volgut anar-hi amb temps de sobres i surt una mica més tard del que em pensava... m’hauré d’estar més de tres hores avorrint-me. No hi ha gaire res a fer i aprofito l’estona per fer un berenar-sopar, amb una mena de pide (pizza turca) i simit (un pa circular decorat amb llavors de sèsam, que es sol menjar sol i és molt comú al país. A la ciutat és molt habitual trobar-ne carros que en venen). També per escriure, llegir una mica i preparar el que faré demà... i poca cosa més. M’entretinc mirant com és va omplint i buidant la terminal. En un dels moments en què s’omple tres homes em demanen per seure a la mateixa taula, un d’ells, quan veu la guia de Turquia per sobre la taula em demana d’on sóc. Li responc de Catalunya, amb l’inevitable pregunta següent: ho coneixes? Dubtant una mica em contesta que a Espanya... amb el que li torno a respondre amb un de moment!, més convençut que mai, i que sembla entendre. No sé si pel ressò de l’onze de setembre passat i/o pels anys que, pesats com jo, anem voltant pel món explicant qui som i que volem, serà la vegada que he hagut de donar menys explicacions... que ja era hora, també.

Amablement m’avisen de quin és el meu autocar. Surt a tres quarts d’onze. Hi carrego la bossa i comença una llarga nit en què, si més no gràcies al cansament, espero poder dormir una estona. Vaig a primera fila, no podré estirar tant les cames, però si més no estaré una mica més entretingut. No provo de dormir fins força més endavant, no em vull perdre el pas pel pont en què canviarem de continent, encara que sigui de negra nit em fa gràcia. Istanbul és una ciutat on hi viuen uns tretze milions de persones i per travessar-la hi estarem força una hora llarga. La conducció és a la turca, però el nostre xofer és hàbil i sempre hi surt guanyant, passant per voral de la carretera si és necessari per esquivar una cua. No es condueix malament, jo m’atreviria a fer-ho sense problema, però es veuen coses que a casa nostre fa molts anys que s’han deixat de veure (afortunadament).

Poc després de deixar la ciutat enrere prenem un ferri, que aprofito per estirar les cames. Els autocars de llarg recorregut ofereix un servei similar al dels avions, passant de tant en tant oferint aigua o beguda, o fins i tot esmorzar... amb la diferència que cada dues hores para i es pot sortir a estirar les cames. Aconsegueixo dormir a estones, en part gràcies al coixí pel coll que vaig comprar a Costa Rica i a la manta que porto, “regal” d’alguna companyia aèria (gran pensada emportar-m’ho).

ESGOTAT

Dia 3: Efes (Selçuk)

Entre sons i mandres hauré dormit unes quatre hores, o poc més. Em desperto a Izmir, on baixa gairebé tothom. Ja és clar i no provo de dormir més, vull gaudir de la finestra i falta relativament poc per arribar. El paisatge és típicament mediterrani, amb planes, sovint plantades de cotó, envoltades de muntanyes que em recorden, pel seus colors, les del cap de Creus.

A l’Otogar (l’estació d’autobusos) de Kuşadasi aprofito per comprar el bitllet de Denizli a Goreme, per demà passat. Ho faig amb una altre companyia, Metro, ja que Ulusoy no fa aquest trajecte. Tot seguit vaig a buscar el dolmuş, un taxi compartit, normalment una furgoneta de dotze, quinze o més places que també s’anomena minibus, que té un itinerari definit i que, a vegades, té un horari més o menys establert, d’altres marxa quan està ple... o, sovint, fa una combinació de les dues coses.

Torno a Selçuk, on hem passat amb l’autocar, i on tinc reservat l’hotel. Serà la meva “base d’operacions” durant un parell de dies, una població més petita i tranquil·la que Kuşadasi, que d’entrada em recorda força al pitjor Lloret. Em penjo la bossa a l’esquena i em dirigeixo cap a l’hotel Rilican, fent una mica més de volta del compte. També una suadeta, el temps ha canviat radicalment: fa sol i calor al migdia (el temps que tindré la resta del viatge, amb una mica de fresca a la nit i a primera hora del matí). Com que és molt d’hora la idea és deixar la maleta a recepció i començar a voltar. Quan arribo, però, em diuen que en cinc o deu minuts tindré l’habitació a punt i m’espero a la terrassa-menjador, amb molt bones vistes a la ciutat, tot fent una Coca-cola.

L’habitació està molt bé, de fet serà el millor hotel del viatge. Deixo la maleta, canvio quatre coses de banda (de la bossa de ma, una motxilla petita, a la bossa gran), i començo a caminar. De seguida arribo al centre, que sembla molt més a prop ara que no carretejo les bosses. Llavors quatre kilòmetres més fins a les ruïnes d’Efes.

Pago l’entrada i començo la visita a aquestes impressionant ruïnes romanes, unes de les més importants de l’est de la Mediterrània. En aquesta ciutat, es calcula, hi van arribar a viure unes dues-centes cinquanta mil persones. Tot i que només al voltant del quinze per cent estan excavades, permeten fer-se una idea del seu esplendor original. Començo la visita per les restes de l’església de Maria, prop de l’entrada, i per no deixar-me res. Segueixo cap al carrer de port, el més gran i la seva porta d’entrada, canalitzacions d’aigua i clavegueres corrien per sota les seves lloses de marbre i cinquanta faroles il·luminaven les seves columnes. Al final del carrer, el Gran Teatre, amb capacitat per a vint-i-cinc mil espectadors. Continuo pel Carrer del Marbre, una ample avinguda que porta a la Biblioteca de Cels. Construïda al segle II  contenia fins a dotze mil rotlles i va arribar a ser la tercera més gran de l’antiguitat, després de les d’Alexandria i Pèrgam. Just a l’altra banda del carrer, el bordell, ben a prop del mar. La prostitució era una professió normal i està considerat un edifici petit per les dimensions de la ciutat. Just al seu costat las latrines, molt ben conservades, que eren un altre dels centres de la vida social de la ciutat... fins i tot els que tenien un vàter privat hi acudien per parlar amb els amics. Els romans no tenien tantes manies com nosaltres i fins i tot els membres de l’elit n’eren socis, alguns fins i tot amb el seu seient reservat. Davant seu, les cases adossades. En pago l’entrada i deixo enrere la multitud, agraint una estona de tranquil·litat. Del millor de les ruïnes, és un complex cobert que permet fer-se una idea de com vivien els més poderosos. Un recorregut marcat, per passarel·les, passa per set cases, la més gran de nou-cents metres quadrats. Totes tenien aigua corrent, calenta i freda, i estaven adornades amb mosaics i frescos a les parets. A la sortida pujo per la via de Curetes, l’antic carrer comercial de la ciutat. Em paro a contemplar  el temple d’Adrià. D’estil corinti és, després de la biblioteca, el monument més famós de la ciutat, més per la forma en què està bellament decorat que per les seves dimensions, més aviat modestes. Deixo enrere la font de Trajà i arribo al cap de munt del carrer, des d’on hi ha una bona panoràmica del que havia set la ciutat. A partir d’aquí s’entra al districte financer, a l’àgora superior, on destaca, entre altres, l’Odèon, un teatre amb capacitat per a cinc mil persones i que servia, també, per a les reunions municipals. Reculo per on he vingut, entretenint-me a contemplar, una alta vegada, el que acabo de veure. Malgrat la gentada, m’ha agradat molt.

Un cop vist tot torno cap a la ciutat. En principi a peu, però només sortir veig la parada de dolmuş i m’hi quedo. Porto tres hores caminant per les ruïnes i he fet uns vuit kilòmetres. M’espero una mica i, un altre cop a la ciutat, continuo caminant. Primer reculant fins al temple d’Artemisa. En els seus temps va ser el més gran de món i va ser considerat una de les set meravelles del món antic. Ara, però, no val la pena, en prou feina és veu la seva forma i només una de les seves cent vint-i-set columnes continua dreta. Per això deu ser gratis... el millor, els llangardaixos espinosos, probablement de l’espècie Laudakia stellio, que corren per les seves roques.

Tot seguit vaig a la mesquita d’Isa Bey. Construïda el 1375 i d’estil pre-otomà. D’una senzillesa bonica i molt diferent a les que vist, i veuré, a Istanbul. Llavors cap a les reïnes de la basílica de Sant Joan, del segle VI. Actualment restaurada em puc fer una idea de les seves enormes dimensions. Està bé. Continuo fent el turista per el museu d’Efes, amb una impressionant col·lecció d’objectes recuperats de la ciutat, des de bàscules o joies fins a frisos i estàtues. Val la pena no perdre-se’l (a més, s’hi poden fer fotos, sense flaix). La nota curiosa, una petita efígie de Príap, el déu grec de la fecunditat, que es representava sempre amb un gran penis. Per no ferir sensibilitats està en una vitrina fosca... si es vol veure s’ha de prémer l’interruptor que l’il·lumina.

En total hauré una mica més de dotze kilòmetres, sense comptar l’arribada (havent dormit poc). Encara no he menjat i ja he fet l’última part fent algunes parades més del compte per descansar. He aprofitat prou bé el dia, però estic esgotat. Tornant a l’hotel refaig forces, literalment, a un restaurant barat (el Selon’Nun)... dos kebabs de pollastre (tabuk kebab) més dues begudes, per només set lliures. Tinc molta gana i és converteix amb el meu dinar-berenar-sopar d’avui.

Arribo a l’hotel d’hora, una altra vegada, però no puc més. Faig la trucada perduda de cada dia, per dir als meus pares que tot va bé i descanso escrivint les notes que han servit per escriure això, preparant l’excursió de demà i llegint una mica. També contemplant la posta de sol des de la terrassa, tot prenent una altra Coca-cola (avui amb sucre... que ja l’he cremat). Totalment al contrari del que és habitual, fins i tot haig de fer un esforç per no adormir-me massa d’hora (i demà estar despert a les sis del matí sense saber que fer). 

DE BUS A BUS

Dia 4: Dídim - Milet - Priene (Selçuk)

Surto de l’hotel després d’un bon esmorzar: pa amb melmelada de cirera, amb formatge, amb un formatget i un iogurt molt bo. La mel directament a cullerades. També, després de tastar el te (negre). Ho havia de fer, deu ser la beguda nacional, en prenen a totes hores i a tot arreu. El simpàtic propietari (o encarregat) m’explica que primer es posa el te i després es rebaixa amb aigua, al gust de cadascú, perquè sinó seria massa fort. És bo, em recorda al poniol. En beuré sovint aquests dies, sobretot per esmorzar.

A l’estació d’autobusos aprofito per comprar el bitllet de Selçuk a Pamukkale per a demà passat, amb Kamil Koç, una de les altres grans companyies del país, i, almenys segons asseguren ells, l’única que fa aquest trajecte “directe”. Tot seguit prenc el primer dolmuş cap a Kuşadasi, on en prenc un altre cap a Soke, on en prenc un altre cap a Didim. Tots gairebé sense haver-me d’esperar gaire.

A Didim faig la primera visita del dia. El temple d’Apol·lo és un dels més ben conservats que existeixen actualment. El gran temple, de cent divuit metres de llarg per seixanta d’amplada, va ser construït al voltant de l’any 330 aC, tot i que van existir edificis anteriors. El seu oracle va ser molt famós al segle VII aC en el món grec i la seva influència només era superada per la de Delfos. Amb les seves cent vint-i-dues columnes, hauria pogut ser una de les set meravelles del món antic, però només va aconseguir ser el segon temple més gran del món (després del d’Artemisa, a Efes). És impressionant, per les seves dimensions i la bona restauració que se n’ha fet. les seves columnes són especialment impactants (o el que en queda, les seves bases), pel seu diàmetre em recorden les de Karnak, a Egipte (llàstima que aquí no en quedi gairebé cap de dreta). M’hi passo més o menys una hora visitant-lo.

D’aquí agafo un altre dolmuş fins al centre de la ciutat. Mentre espero el següent, aprofito per menjar una pasta i beure alguna cosa, també per preguntar com arribar fins a Milet. Com que no hi ha transport públic, el conductor del dolmuş em recomana anar fins a Akkóy i un cop allà arribar-hi a peu, només són quatre quilòmetre... o fent dit (em diu que és fàcil). Li faré cas. Baixo i començo a caminar tot fent dit. Quan porto una mica més d’un quilòmetre em carrega el segon cotxe que passa, un noi jove que em deixa a la porta de l’entrada.

En una hora llarga faig una visita, més aviat ràpida, a les ruïnes de l’antiga ciutat de Milet, que va tenir la seva màxima esplendor entre el 700 aC i el 700 dC, quan el seu port es va reblir i la ciutat va entrar en una lenta decadència. Destaca el seu Gran Teatre d’origen hel·lenístic, tot i que amb posterior reformes fetes pels romans. Amb capacitat per a quinze mil espectadors, em molt bon estat, fins i tot conserva alguns passadissos coberts a voltant de les grades, igual que en els estadis moderns. Al cap de munt del teatre hi ha un castell bizantí que serveix de mirador dels diferents de grups de ruïnes excavades, molt deteriorades. Almenys per mi, les més destacables l’àgora nord i els grans banys de Faustina, construïts per a l’esposa de Marc Aureli. Sense ser espectaculars, la seva visita val la pena... si més no per conèixer la ciutat on van viure, entre altres, els filòsofs Tales, Anaxímenes i Anaximandre (que em recorden el meu pas per COU). Faig la visita sense que ningú em digui res, quan ja marxo, però, passo per la taquilla (a l’altre banda de per on he arribat)... i compro l’entrada (i sense que ningú em reclami res).

Si vull arribar a Priene abans no tanquin només em queda una opció, recomanació del conductor: fer dit una altra vegada. Decideixo provar-ho com a molt mitja hora o tres quarts, llavors, en cas que no em carreguin tornar a peu a Akköy i agafar el primer bus que passi. Aquesta vegada hi estic una mica més, a la carretera no és podria dir que el trànsit hi sigui molt fluid, però després de vint minuts em carrega el novè o desè que passa, un petit camió que em deixa a mig camí... on m’haig de tornar a posar a fer dit. Ara, però, estic més sort i a la tercera em carrega un comercial de mitjana edat que em dóna, també, una mica de conversa (parla anglès). La típica, però s’agraeix. Va cap a Selçuk i s’ofereix a portar-me, estic temptat d’acceptar, però no em perdonaria mai haver-me perdut Priene i encara hi sóc a temps, per poc, però a temps. Em deixa molt a prop de l’entrada. Per avui, i tot el queda de viatge, s’ha acabat la “bogeria” de fer dit, no m’agrada i també m’ha passat l’edat.

Priene està situada a la vessant de la muntanya de Mykale. Va ser una ciutat destacada al voltant de l’any 300 aC, per ser la sèu de la Lliga de les Ciutats Jòniques, que feien aquí congressos i festes. Més petita i menys important que Milet, els seus edificis hel·lenístics no van desaparèixer sota posteriors edificacions romanes. Entre els que resten destaca el temple d’Atenea, amb vistes al paisatge que l’envolta, el bouleuterion, la seu del consell, i el teatre, un dels millors conservats del període hel·lenístic, amb capacitat per a sis mil cinc-cents espectadors, i que conserva els seients de primera fila, destinats als VIPs de l’època. Hi volto una hora llarga, ara ja sense preses. Quan surto no queda ningú a l’entrada i veig que, encara que hagués fet tard hi hauria pogut entrar igual (tot i que, segurament no m’hi hauria atrevit).

Tan a Milet com a Priene em sorprèn veure referències al respectius ports, estan envoltats com estan d’una plana sembrada, actualment, de camps de cotó. L’explicació, però, és molt simple: al llarg dels segles el riu Büyük Menderes, mica en mica, ha anar reblint la badia de Milet (fins a formar una gran plana allà on abans hi havia mar).

Sortint de Priene en cinc minuts em planto a la parada de bus, on em diuen que no sortirà fins d’aquí a mitja hora. Ho aprofito per beure’m un parell de Coca-coles. Ha fet calor tot el dia i estic assedegat, també tinc gana, però això haurà d’esperar una mica més. Començo a empalmar dolmuş una altra vegada, de Priene (de fet, de la ciutat de Güllübahce) fins a Soke, de Soke a Kuşadasi i de Kuşadasi fins a Selçuk, on arribaré gairebé a les nou de la nit. A aquesta hora la freqüència és més baixa i m’he hagut d’esperar una mica més entre un i altre.

Arribo cansat, però amb una sensació una mica estranya. Les visites han estat molt bé i m’han agradat. Efes segurament és més espectacular, però avui he pogut gaudir de les coses amb tranquil·litat, sense aglomeracions. D’altre banda, per unes quatre hores de visita reals, me n’he passat unes vuit amunt i avall, de bus a bus. Segurament, s’hi ho arribo a saber, hauria llogat un cotxe, m’hagués sortit més car però hauria aprofitat millor el dia hi hauria pogut fer altres visites més.

Arribo, també, somiant amb el kebab d’ahir. Aniré al mateix lloc. Bé, d’entrada tastaré el tost, que ve a ser un bikini una mica més gran, on s’ha substituït el pernil dolç per una altre embotit, una miqueta picant, molt bo. Com que encara em quedo amb gana, demano un tavuk kebab, més consistent. De postres, ho faré sovint, em prenc un ayran, el iogurt turc (em diuen). És llet (en teoria d’ovella) barrejada amb aigua, de fet ells se la veuen, normalment, per acompanyar el menjar (i no de postres, com jo). En alguns llocs he llegit que també hi afegeixen sal, però jo no veuré ningú que ho faci.

Entre una cosa i l’altre arribo a l’hotel a les deu, amb les forces renovades. Avui toca mini-reorganització de la bossa, per demà. Després, com cada dia, diari, lectura i a dormir.

CARRETERA

Dia 5: Selçuk - Pamukkale (Cova de Kaklik)

Afortunadament em llevo una hora abans del que havia posat el despertador... una hora més tard del compte. Hauria hagut de córrer com un boig. Em dutxo i esmorzo sense preses, gaudint per última vegada de la terrassa i les seves vistes.

Mentre pago l’hotel, amb la targeta de crèdit, tot i que em cobraran comissió (“total” si haig d’anar al caixer, també), unes noia xinesa intenta fer el mateix... amb un bitllet de cinc-cents euros! Tant el propietari com jo quedem al·lucinats, i provocarà, en confidència al cap d’una estona, alguns comentaris fàcilment imaginables.

Amb la bossa a l’esquena, me’n vaig cap a l’estació d’autobusos. Patint una mica, m’ha sortit un blau a cada espatlla, cosa que no m’havia passat mai... potser perquè fa temps la capa de greix era una mica més gran. Sortim, cap a Pamukkale, deu minuts abans del que toca (a dos quarts de deu), passen llista i ja hi som tots. El seu concepte de “directe”, tal i com sospitava, no és el mateix que el meu. Para a Aydin, Nazilli i Denizli, només que en aquesta última ciutat no haurem de canviar d’autocar, com fan les altres companyies... que ja està bé. Torno a estar de sort, a primera fila, sóc l’únic, o dels pocs, que tinc els dos seients per mi sol i estic ben ample (excepte entre Nazilli i Denizli, on baixa la meitat de la gent). Durant el trajecte ens ofereixen aigua, un snak i un refresc. Trio la gasosa, una beguda que prenc habitualment... per primera i última vegada, té un gust a caramel que no m’agrada gaire (la “mania” a tastar-ho tot a vegades no surt bé). En les gairebé quatre hores de viatge des del meu seient també tinc temps per fixar-me com condueixen: més o menys correctament, però l’autocar sempre que pot es posa a cent vint kilòmetres per hora, en els trams d’autovia, que són molts, o al màxim que es pugui a la resta. Sense arribar a ser tant exagerat com el que vaig veure a Egipte, la botzina és força usada i té un munt de significats, que van des del “vigila o aparta que et vull avançar” fins al “perdona”, passant per tota mena d’insults en turc que no sabria traduir.

El paisatge continua sent mediterrani, planes envoltades de muntanyes, d’aparença calcaria i que em recorda a vegades el Garraf, a vegades, el Cap de Creus. Com més ens allunyem del mar, però, cada cop és més sec i pelat, excepte a la plana allà on hi arriba el regadiu (entre el conreus que puc identificar: blat de moro, figueres i altres fruiters). Força abans d’arribar-hi Pamukkale queda a la vista, com una inconfusible gran taca blanca enmig dels tons marrons dominants.

Arribem a Pamukkale i recullen a tothom menys a mi (la mateixa companyia d’autobusos avisa als hotels i, de passada, aprofita per fer publicitat d’una agència de viatges). Ho aprofito per llogar l’excursió de la tarda, després de pensar-m’ho una mica, ja que és una mica car del que comptava. Me’n vaig, a peu, cap a l’hotel, de fet tampoc no és gaire lluny. Deixo la maleta a l’habitació, canvio quatre coses de lloc, i m’espero a la terrassa de l’hotel (l’Ozbay). En sorprèn, pel preu i les fotos me l’esperava més aviat “cutre”, però és del mateix nivell dels que he anat (i aniré). Em passaran a buscar d’aquí a mitja hora o una hora.

La meva sorpresa és que no és un “tour” amb d’altres turistes, com m’imaginava, sinó que he llogat un conductor per a mi sol. No parla gairebé gens d’anglès, encara que entre això i quatre signes, podem xerrar una miqueta. Entre altres coses, em puc assabentar de l’última victòria del Barça a la lliga (al país el futbol els hi agrada molt, a molts bars i cafès en tenen a la tele tot el dia).

En mitja hora llarga arribem a la cova de Kaklik, una mena de petit Pamukkale subterrani. No hi ha gairebé ningú... el que em fa dubtar de si valdrà la pena o no. Però només entrar em passa la por. La terrasses de la cova són espectaculars. A mig recorregut, circular i d’uns dos-cents metres, hi ha una sorpresa del tot inesperada, una colònia força gran de rates pinyades. Hi faig dues voltes. M’haurà sortit car, però no me’n penedeixo.

A la tornada fem una parada a Ak Han, un caravanserrall o khan, un edifici situat al llarg de les grans vies de comunicació del món musulmà, especialment les de la ruta de la seda, destinat a acollir les caravanes al final d'una etapa de viatge. Bellament esculpit es conserva en molt bon estat, tot i que data del 1251. Per desgràcia, però, està tancada i no en puc visitar l’interior.  

L’excursió ha estat més curta del què em pensava i, com que tampoc tinc res més a fer, vaig a fer una volta pel petit poble. Ho aprofito per buscar algun lloc barat per anar a sopar, demanar els “horaris” del dolmuş que hauré d’agafar demà passat i buscar un caixer... que resultarà estar just al costat de l’hotel, però per la banda que no he marxat. Torno a l’hotel i agafo la càmera per anar a fer fotos als cingles de travertí, per tornar un altre cop a l’hotel a descansar una mica.

A quarts de vuit torno a sortir per fer l’àpat del dia. Com que tinc gana em menjo un dönner kebab i un kofte, més l’ayran de postres. No és el dels millors que menjaré, però estan bé i és barat.

Tornant cap a l’hotel veig que les terrasses de travertí estan il·luminades, cosa que no sabia. Recullo la càmera i hi torno a fer-hi fotos, fent la volta al petit llac artificial que hi ha als seus peus. Com que no porto el trípode les haig de fer com puc, recolzant la càmera a bancs o pals. Em passo una bona estona contemplant-les, embadalit, una bona estona més. No tinc presa i em costa marxar.

Una altre vegada cap a l’hotel, refet i content. Per descansar, escrivint, llegint i mirant la tele, intentant trobar alguna previsió meteorològica. Demà m’espera un dia dur.

DIGUI'LS-HI XIMPLES ALS ROMANS

Dia 6: Pamukkale / Hierapolis

D’hora però sense preses, com sempre dutxa i esmorzar... on m’atipo una mica més del compte, preveient, avui si, que no menjaré fins que acabi la visita. Ara, que, també, em podria fer algun entrepà, però bé... el que si faig és comprar una ampolla d’aigua gran, porto la “funda” que la mantindrà fresca tot el dia (per les caminades dels propers dies, però ja que la tinc, decideixo aprofitar-la). Surto de l’hotel cap a les nou. La porta d’entrada de Pamukkale i Hierapolis només és a uns tres-cents metres.

La primera sorpresa la tinc només passat cent metres de l’entrada. Sabia que es podia caminar descalç per algunes terrasses de travertí, però no que era obligatori fer-ho per arribar al seu cap de munt (entrant per la porta central). La segona sorpresa també la tinc tot seguit, en el camí de pujada hi ha unes terrasses artificials on la gent es pot banyar. Per desgracia, però, he deixat el banyador a l’hotel (encara que penso que, a la tarda abans de marxar, si en tinc ganes, com a últim recurs ho puc fer vestit o en calçotets).

Acabo la pujada i en torno a calçar. De moment hi ha gent però tampoc és exagerat (com serà més cap al migdia). Els grups arriben més tard i fan una visita relativament ràpida, perdent-se més de la meitat del complex. Faig un primer recorregut per les terrasses, pràcticament sol, i en gaudeixo en absoluta tranquil·litat. Els travertins són roques calcàries continentals que s’originen per precipitació de carbonat de calci al voltant de la vegetació pròpia de medis fluvials, lacustres i tolls d’aigua. En alguns casos aquest fenomen produeix capes gruixudes que baixen en cascada per les vessants de les muntanyes, formant terrasses en forma de mitja lluna, amb una capa d’aigua poc profunda i formant esgraons, a vegades amb estalactites que les uneixen. Aquestes fenomen, si més no a aquesta escala, només té lloc a quatre o cinc punts del planeta (un d’ells, les Mammuth Hot Sprigs del Parc Nacional de Yellowstone, als Estats Units).

Tot seguit començo la visita a les ruïnes romanes de Hieràpolis, al cap de munt d’aquesta espectacular formació de travertí. El primer que em sorprèn són els seus cartells. Arreu on he estat fins ara les explicacions solen ser molt bones i sovint estan en tres idiomes. El turc i l’anglès, com és lògic, no fallen mai, però el tercer és indeterminat i indiquen, suposo, quins són els principals visitants de cada zona. Així, per exemple, a Didim era l’alemany, al palau Dolmebahce d’Istanbul, el japonès, a Goreme serà el Francès i, aquí, el rus.

Fundada l’any 190 aC pel rei de Pèrgam, Hieràpolis es va convertir en un centre terapèutic que va prosperar sota els imperis romà i bizantí. Recorrent les terrasses vaig cap a l’entrada sud, per on entren la majoria de turistes, i on es conserven un parell de portes d’entrada a les muralles. D’aquí cap a l’espectacular teatre, restaurat, amb capacitat per a dotze mil espectadors i que encara conserva part de l’escenari i les llotges VIP. Tot seguit cap al Martiri de San Felip Apòstol, un extraordinari edifici ortogonal construït allà on es creia que va ser martiritzat el sant. Amb vistes fantàstiques a tot el complex i molt tranquil, ja que no hi puja gairebé ningú. Llavors baixo cap el temple d’Apol·lo, antigament amb una deu, el Plutonium, que desprenia vapors tòxics... que, òbviament, eren mortals per a tothom excepte pels sacerdots (que ho demostraven llançant a l’aigua petits animals). Continuo la meva ruta, més o menys, per l’impressionant carrer Frontinus, que conserva part del seu paviment i la seva columnata intactes. Principal arteria de la ciutat, en un dels seus extrems hi ha les latrines i el bonic arc de Domicià. Una mica més enllà s’hi estén, durant alguns quilometres, una extraordinària necròpolis... els malats venien aquí buscant una cura miraculosa, però a jutjar per les dimensions del cementiri, no sempre ho aconseguien, com molt bé explica la Lonely. Tornant pel costat de les terrasses, una altra vegada, acabo la meva visita al Museu arqueòlogic, amb sarcòfags, frisos i troballes que s’han fet a la ciutat.

Després em passejo al voltant de l’antiga piscina, on es possible banyar-se en un aigua a trenta-sis graus, entre les restes de les columnes de l’antic balneari. Decideixo no fer-ho, està plena a vessar de gent i les aigües transparents de les fotos que he vist, deuen ser fetes a primera hora del matí o última de la tarda.

M’ho he agafat amb molta calma, fent parades durant tot el dia, en part per la calor, en part perquè tinc gairebé tot el dia per estar-me aquí. Ara tinc temps de descansar una mica als jardins del castell. Esperant, també, que el sol vagi canviant la seva posició i repetir algunes fotos, que haurien de quedar millor.

Cap a les cinc de la tarda torno cap a l’hotel, tot resseguint les terrasses. Les artificials estan plenes de gent, especialment les de la part superior. Tot i que no és la distància que he recorregut, calculo uns dotze quilòmetres, gairebé sempre ha estat sota el sol. Conscient que he fet una bona suada, just abans de tornar-me a calçar per sortir improviso una dutxa i em refresco una mica com puc... per mi, i el que hagi de seure al meu costat durant tota la nit. A l’hotel, on em guarden la bossa, a més, aprofitaré per canviar-me totalment de roba (en un lavabo exterior).

Carregat amb tot l’equipatge em torno a parar al mateix petit restaurant d’ahir. Avui decideixo provar el kokoreç, molt bo... tot i que, un cop a casa, sabré que són intestins de xai condicionats amb espècies (i és un plat apreciat i molt típic del fast-food turc i altres països del voltant).

Tot seguit cap a l’oficina de Metro, on se m’escapa el primer dolmuş, i una mica més, fins i tot el segon (encara que vaig una mica sobrat de temps i no em preocupa massa). A l’estació d’autobusos de Denizli encara m’hi hauré d’esperar una hora. Una de les poques desavantatges de viatjar sol és en aquests moments, per anar a demanar una cosa a la finestreta o comprar una beguda, haig de carretejar-ho tot amunt i avall... o esperar-me haver-ho carregat a l’autocar per anar al lavabo. Tot i això, no tinc cap sensació d’inseguretat, al meu voltant hi ha més d’una maleta que sembla abandonada i sense que ningú les vigili. Fins i tot veig algú que l’aparca al voltant del banc on sec i marxa ben tranquil·lament.

Faré el viatge fins a Goreme amb una altre companyia d’autobusos, crec la més gran del país, Metro. Pel que veig, totes les que fan llarg recorreguts ofereixen més o menys el mateix: donen begudes i algun snak durant el viatge, i paren més o menys cada dues hores. Sovint en grans àrees de serveis, ben semblants, per no dir gairebé iguals, a les d’aquí. En moltes d’elles em xoca veure una màquina ben curiosa, per una lliura es pot carregar, a jutjar pel gran número d’adaptadors, gairebé qualsevol mòbil. Els autocars solen ser nous, moderns i tot el còmode que poden ser. Em costa dormir, tot i que torno a tenir els dos seients per mi sol durant tot el viatge, només ho aconseguiré fer durant quatre o cinc hores.

QUIN PATIMENT!

Dia 7: Goreme (Museu i Vall de Zemi)

Em desperto amb les primeres clarors i ja no provo de dormir més. A més, pels cartells de la carretera veig que falta poc per arribar, uns seixanta kilòmetres. Poc més endavant fins i tot podré situar el punt on hem d’arribar, hi ha un munt de globus al cel (així, per sobre, n’arribo a comptar més de quaranta). Són un dels al·licients de la Capadòcia, cada matí a primera hora s’enlairen carregats de turistes. És, però, una cosa que no faré, per dues raons, la primera és que em fan por les alçades i temo no gaudir-ne, i la segona, perquè a més a més és molt car (al voltant de cent cinquanta euros una hora).

A Nevşehir tinc la primera sorpresa del dia, bona, en part per no haver preguntat res després de tot el que havia llegit a les guies. Per sort no haurem de canviar d’autocar i ens deixarà directament a Göreme.

Amb una caminada de tres-cents metres arribo a l’hotel (el Dream Cave), però és tan d’hora que encara no hi ha ningú i m’haig d’esperar una estona, fins que surt el, suposo, propietari o encarregat de l’hotel. Potser, també, per sort, perquè quan vull mirar quina hora és m’adono que el mòbil em deu haver caigut a l’autocar. De seguida em dóna l’habitació i li explico, com puc i amb certa dificultat, ja que no parla anglès, que he perdut el telèfon. Al final, mig en anglès i mig amb signes, aconseguim entendre’ns i m’acompanya a la parada de Metro (la companyia en què he vingut). Afortunadament, el dependent tampoc parla anglès. Després d’una trucada em fan mig entendre que el tindré a les vuit del vespre (el que no em queda massa clar, però, és que si a les vuit em diran alguna cosa o me’l tornaran). Una mica més tard, però, amb un dels recepcionistes/treballadors de l’hotel, aclariré que efectivament l’han trobat i que a les vuit l’haig d’anar a recollir (que al tractar-se d’un autocar de llarg recorregut ha d’anar fins no sé on, em diu, i no torna fins a la tarda). Respiro més tranquil, no pel valor del mòbil, sinó perquè és el meu rellotge i despertador, i el trobaria molt a faltar (a banda de com donar-lo de baixa des de Turquia). El que no em podia imaginar, però, és que, en un intent per tornar-me’l i/o localitzar-me, suposo, des de l’autocar trucarien a l’últim número marcat... despertant, en turc, els meus pares a primera hora del matí. 

Tot caminant m’arribo al Museu a l’Aire Lliure de Göreme, un important complex monàstic bizantí. És un conjunt de monestirs excavats a la roca, l’un al costat de l’altre, cadascun amb la seva església, bellament decorada amb frescos, el seu refectori i, a vegades, altres estances. La majoria construïdes entre els segles X i XII. Va ser un dels primers llocs de Turquia a ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Amb raó. Per desgràcia, però, entre una cosa i una altra hi he arribat massa tard i està ple de grups organitzats. Haig de fer cua per entrar a la majoria, però ja que haig d’aguantar aquesta inconveniència, també ho aprofito per escoltar, gratis, les explicacions que fan els diferents guies, a vegades en castellà, a vegades en anglès i d’altres en francès. L’única que puc visitar tranquil·lament és la de Karinlik (l’església fosca), la més bonica i espectacular, però que s’ha de pagar a part (i molta gent no ho fa).

D’aquí i malgrat el cansament d’haver passat la nit en un autocar, decideixo fer la caminada per a la vall de Zemi. Tot i que m’ho vull prendre amb molta calma, la meva curiositat sempre pot més que el meu cap, i de seguida em desvio cap a la vall de Görkündere. Afortunadament. A la Lonely no està massa ben explicat, però és aquí on es troben les xemeneies de fades i altres formacions geològiques més boniques de la caminada, entre d’altres, les que fa que també s’anomeni Vall de l’Amor (Love Valley). M’hi entretinc una bona estona fent la volta complerta. El perquè del nom és fàcilment deduïble veient la forma de les xemeneies.

De tornada al camí principal de seguida, però, em torno a desviar, ara cap a l’església de El Nazar. Del segle X, restaurada i esculpida dins una xemeneia de fades solitària. Els seus frescos no són tan bonics com els de les esglésies del museu, però en canvi no hi ha gairebé ningú. Val la pena i, a més, s’hi poden fer fotos.

Retorno al camí principal i continuo, ara sí, vall amunt. No és la més bonica que visitaré (tot i que això no ho sabré fins demà passat), però si que és una passejada agradable, bonica i tranquil·la... suposo que, encara més, a ple sol com estic fent ara. No completo els seus cinc quilòmetres i mig, tot i que m’imagino que no em deu faltar gaire (un cop a casa calcularé que n’he fet una mica més de quatre). Porto molta estona dret o caminant, havent dormit poc, les meves cames ho comencen a notar i encara em queda la tornada. Tampoc tinc cap rellotge que em permeti saber quanta estona fa que camino, ni quina hora és. Mirant el sol, ho solo encertar bastant... però m’estimo més no fiar-me’n gaire.

Per no voler caminar massa, he caminat uns tretze kilòmetres, i arribo a l’hotel més d’hora del que voldria... cansat, tampoc puc fer gaire més. Com què és tard per dinar i d’hora per sopar, em menjo una bossa de patates i una coca-cola, tot reposant a la meva habitació. Quan és comença a fer fosc surto a fer una volta i connectar-me a internet... on trobo un missatge del meu germà, que em diu que truqui a casa de seguida que pugui... que ha trucat un turc a les set del matí i els pares estan molt preocupats. Li responc amb correu electrònic, amb l’esperança que el llegeixi abans de les vuit. Provo de trucar des d’una cabina, però fa falta una targeta o un bon munt de monedes i ho deixo estar, són al voltant de les set i ara ja no vindrà d’una hora.

Ho aprofito per sopar, en un restaurant barat. Un köfte força complert. Havent sopat, a quarts de vuit, me’n vaig a l’estació d’autobusos amb la intenció d’esperar que arribi el mòbil... i quan hi sóc, resulta que ja ha arribat. Ja torno a tenir rellotge i truco a casa de seguida, malgrat la clatellada que em clavaran a la factura. Després de veure un munt de trucades perdudes i uns quants missatges, per força... a partir de demà ja tornaré al sistema de comunicació clàssic que hem fet servir fins ahir: fer una trucada perduda al arribar al vespre a l’hotel.

Un cop tot torna a la normalitat, me’n vaig cap a l’hotel, avui, a dormir d’hora.

PRIMERA CAMINADA

Dia 8: Goreme (Vall dels Coloms - Uçhisar - Vall Blanca)

Em llevo a les vuit, d’hora però després haver dormit força més de l’habitual. Esmorzo bé, molt bé comparat amb el que faig normalment. Un panet amb formatge, un altre amb melmelada, la mel a cullerades, un ou dur, fruita (un tall de meló, un de síndria i una mica de raïm), una galeta i una pasta, acompanyat sempre de te.

La intenció, avui, és fer una bona caminada, sortint de l’hotel mateix i començant per la vall de Güvercinlik (o la Vall dels Coloms). La inicio una mica més a munt del que tocaria, a l’església d’Adnan, molt deteriorada. Tot seguit arribo, gairebé sense voler, a la xemeneia on hi ha l’església de Yusuf Coç, en millors condicions i bonics frescos (de fet, s’ha de pagar per visitar-la). Hi entro i a dins hi trobo els seu vigilant preparant-se un te en un fogonet. Continuo desviat del camí principal, fins arribar a una altre petita església i uns grans colomers, sempre entre xemeneies de fades. D’aquí ja baixo al camí que toca, on s’hi veu força gent caminant. Sense buscar-ho faig un “bimbo” (en l’argot naturalista, espècie que es veu per primera vegada), em sobta veure un pica-soques lluny dels arbres, més aviat escassos, i voltant per les roques... un cop a casa m’adonaré que no era un pica-soques blau, com el que viu a les nostres pinedes, sinó un pica-soques roquer, més propi d’aquest habitat (i que és comporta com el primer, però enlloc dels arbres, a les roques).

Badant i fent fotos vaig seguint les marques de pintura que indiquen el camí cap a Uçhisar... però pel camí que s’enfila cap als miradors, i hi arriba passant al costat o en paral·lel a la carretera, en lloc de pel fons de la vall. Em penso i repenso de si recular una mica, per fer el tros que m’he saltat, o deixar-ho estar. Al final em decideixo per aquesta última opció, encara em queda força camí per endavant.

Un cop a Uçhisar pujo al Castell. Un aflorament elevat de roca volcànica ple de túnels i finestres. És un dels punts més alts de la Capadòcia i des del seu cim les vistes són realment espectaculars. M’hi quedo una bona estona per gaudir-ne plenament i, de passada, descansar una mica. Un cim que no és apte per gent amb por a les alçades. La meva és moderada, si hi ha barana ho resisteixo bé, però si no n’hi ha, com és el cas d’aquí, només si em puc mantenir a un parell de metres dels caires. Hi són i no pateixo gaire (val a dir que, sembla, que si més no a les escales, ho estan arreglant).

Entre una cosa i l’altra ja és migdia. Busco algun lloc per fer un kebab o un entrepà ràpid i barat, però com que no en trobo cap, em compro una bossa de patates mitjana i una cola, a més d’una altre aigua gran després d’haver-me acabat la primera (fa calor). M’ho menjo una mica més avall, en un tros de gespa a l’ombra.

Un cop refetes les forces, començo a caminar una altra vegada. El mapa que porto és molt bàsic, però des del cim del Castell me n’he pogut fer una idea de per on haig d’anar. Toca la vall de Bağlidere o vall Blanca, que fa honor al seu nom. Les valls de la zona solen ser petits congostos envoltats de cingleres més aviat modestes, en aquest cas de diferents tons de blancs molt vistosos. La vall és preciosa, i en el seu primer tram, està poc transitada, almenys a aquesta hora... a ple migdia. Sempre pel fons de la vall, sovint hi ha diversos camins que van més o menys en paral·lel, sempre amb un de més fresat... tot i que a vegades val la pena explorar alguns dels laterals, on es poden trobar petites sorpreses, com túnels a la roca, colomers, cases o esglésies. La càmera no para.

Cap al final de la vall (o el seu principi, segons com es miri), les xemeneies de fades són cada cop més abundants, fins arribar a la segona vall de l’Amor o Love valley de la zona, on hi comença a haver una miqueta més de gent. El perquè del nom torna a ser evident.

Deixo la vall i giro cap a Göreme (la ruta és circular). M’enfilo una mica i ara gaudeixo d’unes bones vistes a Çauvişin i les valls per on caminaré demà. Segueixo un camí de carro més o menys marcat al mapa, que em porta fins al punt de sortida. Arribo a l’hotel a les cinc, després d’estar caminant durant gairebé set hores per fer, només, uns tretze kilòmetres (amb un desnivell més aviat moderat, de només quatre-cents metres)... i això que no hi ha floretes, que si no, no acabo. Sempre he dit que el que és important és gaudir del camí i no del número de kilòmetres que es fan. Dec ser dels pocs que me n’alegro de, com avui, batre tots els rècords negatius.

Descanso una mica i organitzo les excursions per els tres següents dies. A quarts de set surto a fer una volta i aprofitar una mica la tarda, per comprar el bitllet de bus per diumenge, connectar-me a internet, comprar quatre postals i mirar quatre aparadors. Avui faré cas a la Lonely i per sopar busco el Cappadocia Kebap Centre, bo i barat. Després de la caminada també en ve de gust sopar una mica millor del que estic fent. Demano un şiş kebabgran, sense saber que és. Em porten un plat amb dues brotxetes de carn, arròs i amanida (més endavant sabré şişsimplement vol dir brotxeta). Vaja, el mateix que un kebab enrotllat però escampat al plat (i una miqueta més de quantitat, això sí). La propera vegada demanaré el “roll” directament. Per postres, un ayran, com sempre.

Tornant a l’hotel aprofito per treure diners al caixer i comprar una aigua per a la nit. Em retiro força d’hora, estic una mica cansat i demà torna a tocar caminada. 

APURANT

Dia 9: Goreme (Ortohisar - Valls Rosa I i II - Vall Roja - Vall de Meskendir)

Em llevo, em dutxo i esmorzo, més o menys el mateix d’ahir. M’espera un altre dia llarg. Abans de començar l’excursió em passo una hora voltant per Göreme demanant preus de cotxes de lloguer. Fins a cinc agències. El més barat que trobo és un per vuitanta lliures, però que va amb gas. No sé on ho vaig llegir, però maleeixo aquell que va escriure que no valia la pena agafar ofertes d’internet, que un cop aquí en trobaria de més barats. El llogo, haig de deixar dipòsit i al vespre hauré de fer quatre números. Aquest any vaig amb el pressupost molt ajustat i no vull que els últims dies em quedin massa lliures.

Començo a caminar al voltant de les deu. Torno a fer el camí cap al Museu de Göreme, però avui em desvio a l’esquerra una mica abans d’arribar-hi. Ressegueixo la vall de Kiliçlar (o vall de les Espases o Sword valley), en direcció a Çavuşin. En principi només és un tram just per arribar a les següents valls... però de seguida em començo a encantar amb xemeneies de fades i algunes esglésies excavades a la roca. No és la vall amb més anomenada, però també és bonica i val la pena.

Segueixo la meva intuïció i algunes marques de pintura, que a mitja vall em fan enfilar fins arribar al cim d’un turó, amb boniques vistes a les valls Roses, vermella i les muntanyes d’Aktepe, al seu del darrera. Baixo cap a l’altre banda i canvio de vall, a la de Meskendir. Arribo a l’entrada de la vall Rosa II, però ho deixo per més endavant. Continuo fins a Çauşavin, on visitaré la seva ciutat vella (que està bé).

Entre una cosa i l’altre és hora de dinar. Busco alguna cosa lleugera, però no sé veure res que m’acabi de convèncer i no em vull entaular. Reculo fins a l’entrada de la vall de Güllüdere I (o vall Rosa I). Aquesta zona està molt ben indicada, és molt bonica, amb les roques del color que li donen nom i paisatges geològics increïbles. A més, pel camí també hi ha diverses esglésies excavades a la roca, com la Üç Haçli o la d’Ayvali, que també valen la pena.

Cap al final de la vall el camí es torna a enfilar una miqueta. Al cap de munt hi l’església de Haçli, on aprofito per fer una coca-cola, tot i pagar-la el doble de cara, i descansar una miqueta. És migdia i fa calor. Aquí el camí torna a baixar, ara cap a vall de Güllüdere II. Com la primera, sempre per paisatges bells i amb alguna església bonica, com la de Kolonlu.

Al final de la vall, o la seva entrada, em prenc una altra coca-cola i descanso una mica, mentre converso una mica, com puc, amb el homes que se n’encarreguen. En conviden a un te i m’estic més estona del que voldria, Ho aprofito, també, per comprar-me una aigua gran. A la zona no hi ha gaires ombres i ja m’he acabat la que portava.

Reprenc el camí tot seguint la vall de Meskendir, fins a trobar l’entrada de la vall de  Kizilçukur (o vall Roja). No tan bonica com les anteriors, però amb uns llargs túnels a la roca. La faig gairebé fins al final, sense arribar, per poc, a l’Aktepe Sunset Point. Tenia la intenció de baixar per una altre vall, més enllà, tot i que al mapa no hi havia cap camí marcat, encara que això, pel que he anat veient, a vegades no vol dir gaire res. Però comença a ser tard i, com què no ho veig clar, reculo per on he vingut, no me la vull jugar. Torno, doncs, cap a l’entrada de la vall i continuo per la vall de Meskendir. Tot i que tampoc no tant bonica com les anteriors, també val la pena i s’hi pot visitar alguna església, com la de que porta el mateix nom de la vall. 

El camí s’acaba al Kaya Càmping, a la carretera entre Ürgüp i Göreme, que hauré de seguir fins arribar a l’hotel (tot tornant a passar pel costat de Museu), mentre el sol es va ponent... he apurat una miqueta. Arribo esgotat, només he fet uns dinou quilòmetres, amb un desnivell acumulat de cinc-cents cinquanta metres (això ho sabré un cop a casa), però porto caminant més de set hores, sense comptar la que he passat buscant un cotxe de lloguer. Amb parades i fent fotos, però caminant. Cansat, però molt content, les caminades d’ahir i avui seran el millor i més bonic que he fet en aquest viatge (ara, un cop a casa, ja ho puc confirmar).

Descanso uns deu minuts, dutxa i cap a sopar al Cappadocia Kebab Centre, com ahir. Avui demano un kebab picant i patates roses (necessito hidrats de carboni)... i com que encara em quedo amb gana, en faig un altre de pollastre, més l’ayran de postres. Tot seguit cap a l’hotel, escriure això i dormir d’hora.

PER LES PROFUNDITATS DE LA TERRA

Dia 10: Keymakli - Derinkuyu - Ihlara - Selime (Goreme)

Dutxa, esmorzar i cap al caixer, on, gràcies al rebut, sabré exactament a quan està el canvi (a dos amb trenta), una mica més del que comptava. Millor. D’aquí cap a buscar el cotxe, a les nou. És un Fiat Palio, que funciona amb diesel i autogas. L’autogas o otogas és el nom comercial de gas liquat de petroli (GLP) quan s'utilitza com a combustible (és una barreja ponderada de propà i butà). S'utilitza àmpliament com un combustible "verd", ja que disminueix les emissions de gasos d'escapament. A Turquia és on hi ha el major percentatge de cotxes que funcionen amb aquest sistema, on hi ha més benzineres on trobar-ne (se’n veu arreu), i on el seu consum ja és més gran que el de la gasolina. M’expliquen que el dipòsit de gas hi caben uns trenta-cinc litres i que amb això és poden fer més dos cents kilòmetres. També, que un cop s’acaba el cotxe canvia automàticament a gasoil. Tot i això, encara no tinc massa clar que no sigui una mica el negoci d’en Robert i les cabres, el preu del litre de gasoil està al voltant de les quatre lliures i mitja, mentre que l’autogas està a prop dels dos amb seixanta, la meitat de preu... però amb una autonomia menor.

Faig uns trenta kilòmetres i em planto a Kaymakli. No em costa gaire trobar la seva ciutat subterrània, en general, les indicacions a les carreteres són bones. Vaig relativament d’hora i encara no hi han arribat la majoria d’autocars. La puc visitar sense aglomeracions, tranquil·lament.

Faig deu minuts més i en planto a Derinkuyu, on de seguida trobo, també, la seva ciutat subterrània. Ja hi ha més gent, però tampoc és insuportable i és divertit veure  com és regula el pas per alguns passadissos de dos sentits... amb el crits dels guies. De tant en tant, també, aprofito les seves explicacions (sobretot i m’haig d’esperar que passin o em deixin passar). La més curiosa, la resposta a la pregunta de “on eren els wàters?”... doncs en un pot i, quan es podia sortir, cap a fora. Una pregunta feta en anglès, no per un grup de catalans, amb certa tendència a l’escatologia (ara, que jo em vaig quedar a escoltar-la expressament). 

Durant els segles VI i VII quan perses i àrabs lluitaven contra els cristians, s’encenien fogueres en punts elevats i l’avís arribava de Jerusalem a Constantinoble en hores. Quan els invasors s’apropaven a la Capadòcia els seus habitants, cristians bizantins, s’escapaven per túnels secrets cap a les grans ciutats subterrànies (n’hi ha trenta-set d’obertes i n’hi ha un centenar més escampades al territori). Tot i que en aquesta època algunes van ser engrandides, l’origen de moltes dataria del temps dels hittites, als segle VII i VIII aC. Amb una organització urbana molt complexa, és poc probable, però, que estesin poblades de forma permanent, però si que oferien refugi i allotjament a un gran número de gent i el seu bestiar en cas d’atacs, permetent estades de llarga durada. En aquestes ciutats hi havia, i s’hi poden veure encara, tot el que era necessari per viure: habitacions, magatzems, cellers, estables, esglésies, refectoris, tallers, cuines, pous... tot en un intricat complex de túnels, passadissos i pisos, a més d’un encara més complex i eficaç sistema de ventilació (a Derinkuyu, per exemple, com a mínim hi ha quinze mil tubs o canals de respiració). Per a la seva defensa els pous de ventilació eren camuflats com a pous i a les portes d’entrada hi ha havia unes grans rodes de pedra, semblants a les moles d’un molí, que en segellaven l’entrada i que, òbviament, només podien ser mogudes per una banda.

La ciutat de Kaymakli és la més ample i tenia vuit pisos, només quatre dels quals estan oberts al públic. Hi podien viure fins a tres mil persones. La de Derinkuyu, en canvi, és la més profunda, fins a vuitanta-cinc metres de fondària i tretze pisos que es podien tancar de forma independent. S’hi podien allotjar fins a deu mil persones. Les dues són molt semblants, però cadascuna té les particularitats. Baixar-hi és com penetrar a les profunditats de la terra, la seva visita val la pena i m’agraden molt.

Seixanta quilòmetres més per un paisatge on cada cop és fa més evident el seu origen volcànic, malgrat ser un paisatge molt planer o ondulat. Dominen els colors marronosos i negres, i més ara, a plena tardor, quan està tot sec i pelat (imagino, però, que a la primavera deu ser completament diferent). Per donar-ne fe, em desvio, tot improvisant, cap al cràter de Gölüve, amb un bonic llac al seu interior.

Arribo a Ihlara a migdia, més tard del que tenia previst. Un congost talla com un ganivet la plana. Contrasta el seu fons verd amb els tons marrons del voltant, com un oasi. A la bellesa de la vall s‘hi suma el fet que era un dels santuaris preferits dels monjos bizantins, als cingles hi ha excavades diverses esglésies. Pago l’entrada i baixo els tres-cents seixanta esgraons fins al costat del riu Melendiz Suyu. A partir d’aquí la caminada, d’uns tres quilòmetres, és plana i es converteix en un agradable passeig planer pels seus boscos de ribera. De tant en tant un desviament porta a alguna de les seves nombroses esglésies, algunes més boniques que altres. En tot cas, val la pena desviar-s’hi per enfilar-se una mica i veure la vall des d’un punt de vista diferent. A l’ombra i amb el so de l’aigua, aprofito per menjar-me una bossa de patates i beure’m una Coca-cola. Reculo per on he vingut (faré uns sis kilòmetres en total) i baixo una mica més per la vall, fins a visitar dues esglésies més. M’agradaria caminar encara una mica més, però les meves cames noten el cansament d’ahir i abans d’ahir. És una llàstima, però si ho arribo a saber segurament m’hauria “programat” una excursió aquí (la llargada total de la vall és d’uns catorze kilòmetres).

A la sortida compro un record per en Biel, el meu nebot, un globus de colors de roba... sense saber, ni sospitar, que avui és el seu sant! Fins al vespre que ho veig a internet per casualitat. Ara que, bé, suposo que amb un mes i mig m’ho hagués perdonat.

Nou kilòmetres més, en cotxe, i a les cinc arribo al monestir de Selime per fer la penúltima visita del dia... tot i que ja començo a estar una mica saturat d’esglésies. D’entrada sembla una ciutat excavada més, però el monestir és un dels més grans de la Capadòcia i hi ha, a més, una gran cuina amb una xemeneia molt alta. La catedral és impressionant i no em penedeixo d’haver vingut.

Amb el temps una mica just marxo cap a l’última visita, a uns vint-i-cinc kilòmetres. El caravensall d’Ağzikarahan és un dels més grans de Turquia. Del segle XIII, es troba a la ruta de la seda i servia per allotjar els comerciants que es desplaçaven per aquesta ruta. Està format per un pati central cobert i diverses edificacions que incloíem una mesquita central, torres i habitacions. Amb tretze torres i una gran muralla sembla una fortificació militar. Llàstima, però, que l’estan restaurant, hi ha bastides per tot arreu i té un aspecte com de deixat. Tot i això, val la pena, fins i tot per canviar una mica el tipus de visita.

D’aquí marxo ja cap a Göreme, just quan es comença a pondre el sol. Setanta quilòmetres més. Arribaré a Nevşehir quan s’acaba de fer fosc, però evitaré conduir molta estona de nit. No em fa res, però cada cop m’agrada menys (i menys per carreteres que no conec).

Aparco el cotxe a l’hotel, deixo els trastos i, sense descansar, me’n vaig cap al poble, primer a connectar-me una mica a internet i tot seguit cap a sopar, un altre cop al mateix lloc. Avui menjaré el que serà un dels kebabs més bons del viatge, l’Iskender. També faré una Efes, la cervesa del país, més que res per no marxar de Turquia sense haver-la tastat. Refet, torno a l’hotel a fer una reorganització de la bossa (a aquestes alçades bàsicament posar la roba neta en una banda, i la bruta en un altra) i deixar-la a punt per demà. Diari, llegir i a dormir. 

COMIAT

Dia 11: Soganli - Devrent - Pasabag - Urgup

Avui torna a tocar dia de cotxe. Dubto si emportar-me la maleta, però al final la deixo a l’hotel, així estaré més tranquil. Pago l’estada i surto cap a quarts de deu. A Ürgüp aprofito per posar una mica de gas... bé, que me’l posin, la mànega s’endolla a sota el maleter del darrera, i no sé ben bé on ni com. Per travessar la ciutat em perdo una mica, i a Mustafapaşa una mica més, tot i que no perdo molt temps.

Vuitanta quilòmetres fins a Soğanli, una ampla vall que sembla la d’Ihlara, però a l’engròs. Pago l’entrada i la recorro en part cotxe, i en part a peu. En visito algunes esglésies més, però no totes... n’acabo definitivament saturat (i no vaig sobrat de temps). Tot i això, val la pena. A la tornada m’entretinc el que no m’he entretingut a l’anada i m’aturo a fer alguna foto del paisatge. Una ample plana seca i pelada. També ho aprofito per dinar, a Ürgüp. Em paro en el que sembla un restaurant, encara que resulta ser una granja forn de pa. Com que no hi ha cap carta demano a dit i m’acabo menjant una pide, la pizza turca, acompanyada, com fan ells, d’un ayran. Molt bona, però no acabo d’aclarir ben bé de què és, de carn, això sí.

La següent parada és ben a prop de Göreme, a la vall de Devrent. Aquí hi ha els cons volcànics més ben formats i més densament junts de la Capadòcia. Les seves siluetes són fantàstiques i és com tornar a la infantessa, buscant les formes que amaguen les seves roques, algunes amb nom, d’altres segons la lliure imaginació de cadascú: els Camells, el Dinosaure, el colom, els ballarins...

Tot seguit vaig a Paşabag, una de les visites obligades de la Capadòcia, amb raó. En una petita vall on s’hi concentren les xemeneies de fades en forma de bolet més boniques. M’ho agafo amb calma i m’hi passejo una bona estona, sense preses. És la imatge d’aquesta regió i, d’alguna manera, el millor comiat de cinc dies fantàstics.

Com que vaig bé de temps torno a les xemeneies d’Ürgüp, també en forma de bolet. La parada és molt curta i tot seguit, per acabar, ara sí, la meva estada aquí, me’n vaig a l’Aktepe Sunset Point. Només entrar-hi, però, se’m punxa una roda. L’intento canviar, però ni jo ni el noi de l’entrada, que m’ajuda molt amablement després de demanar-li, podem descollar els cargols (les claus no hi van bé i estan arrodonits). Truco a l’agència i el noi que m’ha ajudat li explica el que passa. El meu anglès dóna per explicar que s’ha rebentat i no la podem canviar, però no per explicar exactament perquè (a més, també li podrà explicar millor exactament on sóc).

Al cap de ben poca estona, mentre converso amb el noi que m’ha ajudat, arriba l’encarregat de l’agència en una moto... però amb les eines apropiades. El procés és ràpid i encara podré fer la última visita.

Gaudeixo de la posta de sol i torno a l’hotel, patint una mica, ja que no tinc roda de recanvi i haig d’agafar un bus al vespre. Em canvio de roba, canvio quatre coses de lloc i recullo la bossa. Torno el cotxe a les set, l’agència està just al costat de la parada d’autocars i no hauré de carretejar l’equipatge. Un cop feta la comprovació que tot està correcte (inclosa la roda en un taller), em torna el dipòsit. M’assec a esperar l’autocar.

Surt puntual, a les vuit. No hauré de canviar de bus a Nevşehir, com em pensava, sinó que és directe. Torno a anar amb la companyia Metro. Són unes onze hores fins a Istanbul i aquesta vegada, potser perquè ja hi vaig agafant l’aire, potser pel cansament acumulat, dormiré força més que les altres. 

SENSE PRESES

Dia 12: Istanbul (Bòsfor - Mesquita Blava - Basílica Cisterna)

L’autocar arriba a Istanbul una mica abans què comenci a clarejar. Tot i això, encara falta més d’una hora i mitja fins arribar a l’estació d’autobusos. Aquest cop, però, no ens donen esmorzar. Potser és perquè aquesta vegada he dormit molt més, però tinc la sensació que en aquest viatge, el més llarg, és en el què han passat i donat menys coses. Un cop a la terminal d’autobusos, caminadeta fins al metro. El camí ja me’l conec, i canvio al tramvia a Zeytinburnu, com a l’anada. A primera hora del matí, però, van plens a vessar de gent i és molt incòmode amb les bosses. M’hauré de fixar si al migdia va igual i plantejar-me, si cal, l’últim dia anar a l’aeroport d’alguna altra manera.

Arribo a les nou tocades a l’hotel. Com cada vegada la idea és deixar la bossa perquè me la guardin, però com m’ha passat en tot el viatge, em diuen que ja tenen l’habitació a punt. Per els dos dies que em queden en tinc reservat un d’encara més cèntric, l’Erenler. M’instal·lo, descanso una mica, reorganitzo les bosses i em dutxo, que en tenia ganes (i en convenia una mica). També em faig al llit. Així de memòria, i potser m’equivoco, però no recordo en cap viatge haver-me trobat mai el llençol plegat a sobre el llit, per fer. En aquest ha estat a tots els hotels.

He dormit més, però ara ja sé per experiència que no em puc agafar el dia “a fons”. De fet, surto de l’hotel a quarts de dotze. No faig cas a la guia, que recomana fer un creuer pel Bòsfor anant enllaçant diferents ferris públics. En lloc d’això faré el recorregut en una golondrina (que, de passada, és més barat, encara que no ho faig per això). Arribo al moll amb el temps just de mirar-me una mica la ruta que fa, comprar el tiquet i pujar-hi corrents (amb Turyol, la companyia que recomana la Lonely). L’excursió és d’una hora i mitja i ressegueix, primer, la banda europea, travessant el pont del Bòsfor i arribant fins al pont Fatih Sultan Mehmet. Passem pel costat, entre altres, del palau Dolmebahce, el Palau Cigaran, la Universitat de Galatasaray i la Fortalesa d'Europa o Rumeli Hisari que, situada en un turó, va ser construïda pel soldà otomà Mehmet II entre 1451 i 1452, abans de la seva conquesta de Constantinoble. A la tornada el vaixell ressegueix la banda asiàtica, passant entre altres llocs, pel costat de l’escola militar i el palau Beylerbeyi. Més enllà, la punta del Corn d’Or, on s’endevina el palau Topkapi i Santa Sofia. Vaig sempre al davant, a dalt i anant d’una banda a l’altre, fent fotos arreu, com sempre (malgrat que l’última targeta que em quedava resulta que està “bloquejada”, no sé com, i em passo una bona estona intentant arreglar-ho. Per sort, me’n queda mitja de la primera... encara que haig d’esborrar a tota pastilla les fotos de la caminada a la serra de Sant Honorat... però si no, potser m’agafa alguna cosa). M’agrada molt més del que m’imaginava, val molt la pena i, a més, en un dia així, em va molt bé.

Em menjo un kebab de pollastre en un fast-food al costat de l’estació de trens, al costat dels molls. Vaig passejant fins al museu d’arqueologia, comprant, de camí, una targeta per a la càmera. Sense recordar que som dilluns i els museus estan tancats... com, també, Santa Sofia. Ja que hi sóc a prop aprofito per comprar el Museum Pass d’Istanbul a les taquilles de Topkapi, a aquesta hora sense cues (que deixo per més endavant, ja que ara no tindria temps). Per setanta-dues lliures podré entrar, demà i demà passat, al palau, Santa Sofia i als Museus d’Arqueologia, d’Arts Turques i Islàmiques i del Mosaic del Palau. M’estalviarà algunes lliures i cues.

Per aprofitar la tarda decideixo començar a avançar feina i visito la mesquita Blava o del sultà Ahmet I. Al segle XVII, el sultà va voler construir un edifici que superés la bellesa i la grandesa de Santa Sofia. Té sis minarets i el patí més gran de totes les mesquites otomanes. El seu interior hi ha desenes de milers de rajoles d’Iznik, entre elles les blaves que li han acabat donant nom, amb un espai d’oració enorme envoltat per dues-centes seixanta finestres (imitació de les originals portades de Venècia). Enorme, bella i impressionant... encara que, al meu parer, el sultà no va aconseguir el seu propòsit (però això, no ho sabré fins demà).

Tot seguit situo els museus on aniré demà, tot passejant per l’antic hipòdrom, centre neuràlgic de la vida bizantina, primer, i otomana, després. Actualment és una bonica plaça en què s’hi troben la bella font del Emperador Guillem, de principis del segle XX, l’obelisc de Teodosi, provinent del temple de Karnak, la columna Serpentina i l’obelisc de pedra, del segle IV.

Vaig bé de temps i aprofito per fer la visita a la Basílica Cisterna. Una imponent cisterna construïda per Justinià al segle VI. S’usava per emmagatzemar aigua pel palau de Topkapi i els edificis del voltant, fins que va acabar tancada i oblidada. Fa seixanta-cinc metres d’ample i cent quaranta-tres de llargada. Sostenen el seu sostre tres-centes trenta-sis columnes distribuïdes en dotze files. Podia contenir fins a vuitanta mil metres cúbics d’aigua. Va ser construïda amb columnes, capitells i bases d’edificis en ruïnes, entre elles una a la zona central amb llàgrimes, i dues a la cantonada, sobre dos caps de medusa invertits. Bonic i bellament il·luminat.

Comença a fosquejar i deixo estar les visites per passejar pels animats carrers del voltant. Comprovo com, curiosament, a mesura que m’allunyo de la zona més turística el preu de l’euro a les cases de canvi va pujant mica en mica. Al costa de Santa Sofia és de dos amb vint-i-dos, una mica més amunt de dos amb vint-i-cinc i encara una mica més enllà de dos amb trenta. Pel carrer és fàcil veure moltes noies amb el mocador al cap, però potser encara més vestides a l’estil occidental. Curiosament només a Istanbul n’he vist amb el xador o el nicap, encara que les hagués pogut comptar, literalment, amb els dits de les mans.

Torno a l’hotel, descanso una mica i me’n vaig a sopar a prop de l’estació de trens, on hi ha els restaurants més barats. Döner kebab de xai i cap a dormir... per voler-m’ho agafar amb calma, déu n’hi do quina volta que he fet.

CANVI DE PLANS AVANTATJÓS

Dia 13: Istanbul (Santa Sofia - Museus - Basars)

Em llevo i marxo d’hora per ser dels primers a entrar al palau Topkapi... però quan hi arribo resulta que els dimarts està tancat. Ostres! Mira que ho havia llegit! Bé, hauré de canviar de plans, avui a la tarda aniré als basars i demà al matí al palau.

De camí aprofito per comprar una aigua gran, per tot el dia, i esmorzar una pasta de xocolata que compro en una de les nombroses parades de simit (i altres) que hi ha per tota la ciutat.

On seré a primera hora, doncs, serà a Santa Sofia (o aya Sofya en turc), que també està bé... tot i que no m’estalviaré de fer una mica de cua (només la d’entrar, gràcies al Museum Pass). Quan obren, però, l’entrada és molt ràpida. L’emperador Justinià la va construir en un esforç per restaurar la grandesa de l’imperi romà. Va ser acabada l’any 537 i va ser la església més gran de la cristiandat fins a la seva conquesta, al 1453, quan el sultà Mehmet la va convertir en mesquita. Al 1953 Atatürc la va transformar en museu. El més impressionant és la seva enorme cúpula, que sembla suspesa a l’aire gràcies a què els pilars que l’aguanten estan amagats als murs interiors. M’hi passo una bona estona, al principi més o menys tranquil·lament. Mica en mica, però, va arribant més i més gent, cada cop més gent... per sort, quan estic ja a punt de marxar. Anar-hi d’hora a valgut la pena. Aquest és el monument més famós d’Istanbul, i amb raó, al meu parer, el millor de la ciutat i un dels edificis més bonics que he vist mai.

Deixo enrere la multitud i visito el Museu de les Arts Turques i Islàmiques, situat al palau de Ibrahim Paşa, construït al segle XVI. Al seu interior s’hi pot contemplar una de les millors col·leccions de catifes antigues del món, a més d’increïbles miniatures, manuscrits i d’altres elements decoratius. M’agrada, encara que el que em crida més l’atenció és l’apartat dedicat a l’etnologia, amb reproduccions d’estances i reconstruccions de la vida quotidiana tal i com era antigament.

Tot seguit me’n vaig cap al Museu del Mosaic del Gran Palau. S’hi exposa, tal i com es va trobar, un paviment de mosaic de principis de l’època bizantina (del segle VI), amb boniques escenes mitològiques, de caça i retrats d’emperadors. Formava part d’un passeig triomfal que anava del gran palau bizantí (situat on avui es troba la mesquita blava) fins al port. Està molt bé. Per arribar-hi es passa pel basar Arasta, on començo a mirar preus.

Un cop acabada la visita vaig cap els Museus d’Arqueologia d’Istanbul, un complex dividit en tres edificis. Al Museu de l’Antic Orient s’hi exposen peces de l’antiga Mesopotàmia i objectes preislàmics. Està molt bé i m’agrada especialment la col·lecció mesopotàmica, en què destaquen alguns dels lleons, urs i dragons de la porta d’Ixtar (una de les set meravelles del món antic, era la vuitena porta a la ciutat interior de Babilònia. Es va construir el segle VI aC per ordre del rei Nabucodonosor II). Travesso el patí i entro al Museu Arqueòlogic, dedicat a guardar els nombrosos tresors de l’època grega i romana del país. En destaquen les troballes de Troia i d’Efes, entre moltes altres, i, especialment, els sarcòfags reials de la necròpolis de Sidó. Està molt bé, tot i que al final faig una visita una mica ràpida, per no entretenir-me més del compte i per acabar-ne una mica saturat... és per passar-hi un dia sencer, o més. Torno a travessar el patí i entro al bonic Quiosc de les Rajoles, construït pel sultà Mehmet el Conquistador al segle XV, i l’edifici turc no religiós més antic de la ciutat. Al seu interior hi ha una impressionant col·lecció de rajoles i ceràmica seljúcida, d’Anatòlia i otomana.

Torno a l’hotel a descansar una mica, encara que vaig molt més tard del que em pensava. Dino en un fast-food i tasto una de les coses que em “falta”: el balik ekmet, un entrepà de peix típic de la ciutat, acompanyat amb un ayran. Refetes les forces me’n vaig cap al Basar de les Espècies, o Basar Egipci, a aquesta hora ple a vessar de gent. Construït al segle XVII com a part de la mesquita Nova, per al seu manteniment i activitats benefiques, al seu interior hi ha una gran quantitat de botigues on es venen espècies (baharat), delícies turques, i fruits secs o deshidratats (panses, orellons...), entre moltes altres coses. Tot i haver-hi una bona part “dedicada” als turistes conserva part del seu encant i moltes de les botigues són pensades per a la gent d’aquí. El recorro de dalt a baix i faig la primera compra del dia, una capsa amb espècies per l’Isa.

Surto i vaig cap el Gran Basar, relativament a prop. Els carrers entre un i altre estan plens de botigues de tot tipus i una multitud de gent amunt i avall. El Gran Basar és el cor del casc antic. Va començar sent un petit mercat cobert al segle XVI i, mica en mica, va anar creixent. Actualment al seu interior hi ha seixanta-quatre carrers, mesquites, bancs, restaurants, tallers i fins a dues mil botigues. Hi faig una bona volta, perdent-me per un bon grapat de carrers, alguns més transitats i d’altres menys. Malgrat tot, em decep una mica... hi ha més o menys el mateix que fora, però està cobert. Potser és perquè no m’agrada massa anar de botigues, però em costa trobar-li algun encant, malgrat que totes les guies diguin que sense la seva visita una visita a Istanbul no és complerta.

D’aquí torno cap a l’hotel, aprofitant per fer la segona compra del dia pel camí, unes delícies turques (Turkish Delights) per als pares. Descanso una mica, tot esperant que es faci de nit. No falta gaire.

Només amb la càmera, se’m fa fins i tot estrany no portar la motxilla petita a l’esquena, vaig a fer les últimes fotos del dia a Santa Sofia i la mesquita Blava il·luminades. Ho aprofito per canviar uns vint euros, calculant que el poc que em sobri sempre m’ho podré gastar a l’aeroport.

Torno a l’hotel per deixar-hi la càmera i anar a sopar al mateix lloc d’ahir. Demano un Iskender kebab, un dels que m’ha agradat més. Sortint, pensant que és el penúltim dia, i l’últim sopar, en permeto el caprici d’un brownie de xocolata, força gran i bo.

Torno a l’hotel per quarta vegada, rebentat i ara sí, per quedar-m’hi. Al final el canvi de plans m’haurà acabat sortint força bé, m’he pogut comprar els records tranquil·lament, puc deixar la maleta totalment a punt per demà i he pogut visitar el museus sense preses (ja que, d’entrada, havia calculat que hi passaria menys estona i, d’una altre manera, potser hagués hagut de córrer una mica). Tot seguit, després de passar uns cent vint-i-cinc canals, literalment, en trobo un on fan el Benfica – Barça de champions. No ho sabré fins a casa, buscant el logo del canal, però el veig per un canal afganès: Rah-E-Farda.

ÚLTIM DIA

Dia 14: Istanbul (Topkapi) / Istanbul - Taradell

Em desperto abans d’hora, suposo, pels nervis de la tornada... i amb diarrea, però no per això, tampoc en tinc tants (curiosament, tot i que mai no es pot atribuir a res en concret, en els dos viatges que m’ha passat, sempre ha estat el dia després de menjar peix). Em dutxo, deixo que em guardin les maletes i marxo cap al palau Topkapi, sense menjar res, per si un cas. Hi sóc a primera hora i m’estalvio la cua per a comprar l’entrada.

Topkapi no s’assembla al típic palau europeu consistent en un gran edifici amb jardins al voltant, sinó que esta format per una series de pavellons, cuines, quarters, quioscos i estances al voltant d’un recinte central. Va anar creixent i canviant amb el pas dels segles, però sempre ha mantingut la seva planta de quatre patis. El primer era obert al públic, el segon només als funcionaris imperials, i el tercer i quart eren exclusius per a la família reial. És, també, un altre bell exemple de la opulència otomana. Els seus murs amaguen, segurament, més històries que la majoria de cases reials del món, juntes.

Sóc dels primers a entrar i me’n vaig directe cap a l’harem. El podré visitar gairebé sense gent, ja que, a més, és un recorregut marcat que es paga a part, i molta gent no fa. Tot i les creences populars sobre els harems (que per alguns sultans van ser certes), en realitat eren les estances privades de la família reial i la vida al seu interior estava regida per la tradició, l’obligació i la cerimònia. De fet, harem significa privat. Construït al vesant d’una muntanya, en sis nivells, només se’n pot visitar una part, on destaquen el petit pati dels eunucs, el pati de les concubines, el gran vestíbul imperial, les estances privades de Murat III i Ahmet I o la sala de la fruita, entre altres.

Segueixo la visita per el tercer pati, on hi ha la Cambra de l’Audiència, la biblioteca d’Ahmet III, les sales dormitori de les Forces Expedicionàries, amb una rica col·lecció de túniques i uniformes imperials, les sales de la Custodia Sagrada i el Tresor Imperial, amb una increïble col·lecció d’objectes preciosos, i que es visita en processó (sortint de l’harem em retrobo amb les multituds). Del tercer passo al quart pati, amb els pavellons d’esbarjo i boniques vistes a la ciutat.

D’aquí vaig al segon pati... fent una visita prèvia i forçada al lavabo. No em queda cap remei que prendrem el fortasec i esperar que hagi sort i no torni a passar (com així serà). Cap dia és bo, però avui potser és un dels pitjors. Al segon pati destaca la cambra del Consell Imperial i el Tresor, amb una magnifica col·lecció d’armes (que m’agrada més que el Tresor Imperial).

A fer tota la visita hi he estat una mica menys del que havia comptat (unes tres hores llargues). M’ha agradat, malgrat que la gentada fa que no n’hagi gaudit tal com voldria. Ho aprofito per descansar una mica, a l’ombra. Em trobo cansat, segurament perquè tinc l’estomac revolucionat i no he menjat res (només una Coca-cola i tard). Ja he vist tot el que volia veure i si m’he deixat alguna cosa, ara ja tampoc tinc temps.

Torno a l’hotel a recollir la maleta i vaig a buscar el tramvia, aquests dies he vist que al migdia no anaven gaire plens. Pujo al primer que passa, força buit, podré anar assegut però el seu recorregut acaba a mig camí. Canvio de tramvia, fins a Zeytinburnu, on haig de canviar del tramvia al metro, ja per arribar a l’aeroport. Hi arribo una mica més d’hora del compte, a l’anada havia comptat que hi havia estat una hora força llarga, avui tot just n’hi he estat una, amb canvis inclosos. M’hauré d’esperar gairebé tres quarts per facturar les maletes i fer el check-in, de la manera clàssica (aprofito per demanar la finestra). Encara em queda una hora més. Localitzo la porta de sortida, faig una volta per l’aeroport i ho aprofito per menjar una miqueta, poc i per si un cas, una Coca-cola i un browniegran, gastant-me les últimes quinze lliures que em quedaven. Comença, també, un altre patiment, l’avió surt amb més de mitja hora de retard... i ja veurem com ho hauré de fer a Zurich.

En les dues hores i vint minuts de vol, aquesta vegada gaudeixo una mica més de la finestra, encara que poc, només el que els núvols em deixen. El més destacable el llac Balaton i les giragonses dels rius Danubi i el Drava al seu pas per Hongria (i alguns dels països del voltant), també algunes muntanyes dels Alps Austríacs i suïssos.

Tot i el retard a la sortida, arribem a Zurich a l’hora. Amb cinquanta minuts, en principi tinc el temps més aviat justet per canviar de porta, a l’altra punta de la terminal. Sense haver de passar una altra vegada tots els controls (com a Frankfurt), al final, però, tindré temps fins i tot de badar una mica.

Ja només queda una hora i vint fins a Barcelona. Per la finestra, ja de nit, l’únic destacable Marsella i la costa que l’envolta. Em ve a buscar l’Isa, una amiga... que està perduda en algun polígon prop de l’aeroport. M’hauré d’esperar una bona estona i arribaré més tard a casa del que toca, però content i feliç de tornar a ser aquí, amb un moreno paleta intens i després d’un viatge que, sovint, m’ha sorprès i m’ha agradat molt... i, com tots, se m’ha fet curt, molt curt. 

DADES PRÀCTIQUES

Documentació necessària i vacunes: Passaport amb sis mesos de validesa.

Clima i millor època per anar-hi: Tot l'any. El clima de la costa és molt similar al nostre (excepte que els mesos més plujosos són a l'hivern). El Centre del País el clima és més continental (els hiverns són més freds) i l'època més plujosa és a la primavera.

Moneda i Preus: Lliura Turca. Els preus són similars als nostres, amb algunes coses, poques, una miqueta més barates (en els últims anys, però, els preus s'han disparat cap amunt molt ràpidament). Als llocs turístics és molt fàcil trobar caixers automàtics i a molts llocs accepten directament el pagament amb euros (tot i que el canvi no ens serà favorable, o si més no tant com treure diners del caixer). No a tot arreu és poc pagar en targeta de crèdit (millor no fiar-nos d'això).

Seguretat: Com aquí. A Istanbul no vaig tenir més sensació d'inseguretat que la que puc tenir a Barcelona. Algunes zones frontereres poden ser insegures o inestables, però si ens mantenim lluny ni ens adonarem.