Estanys de Baciver

Excursió relativament fàcil però molt guapa (diuen, una de les millors que es poden fer a la Vall d’Aran). Alta muntanya pura, per prats alpins arribarem al majestuós i bell circ glacial de Baciver.

ENCERTAT

Com ahir, ni d’hora ni tard, sense presses però sense encantar-nos, comencem a caminar a quarts d’onze, a Beret. Només d’entrada gaudint de bones vistes (entre altres, a l’Aneto).

La pujada avui serà més suau, principalment per brolles i prats alpins. Més aviat poques, però encara hi podem contemplar alguna flor, com el safrà bord, la bruguerola, la tora blava o alguna genciana, a banda de poder recollir i menjar nabius i gerds.

A mitja pujada hi ha el bonic estany de Baix de Baciver. Ens hi estem una bona estona i ho aprofitem per refer forces menjant una mica de fruita.

Tot seguit continuem amunt fins arribar als estanys de Bacivers, situat al circ glacial homònim. Hi ha dos estanys grans, més algun estanyol petit, envoltat pel Tuc de Bacivèr, el Tuc de Marimanha, el pic del Rosari o els Tuc de la Llança. Indret de gran bellesa, ens agrada molt, tant que ens hi entretenim una bona estona i ens hi quedem a dinar. Llàstima que de tant en tant passa algun núvol alt que ens tapa una mica el sol (res amenaçador).

Baixem fent alguna variant, la primera tot baixant primer pel costat del riu. La segona, a l’alçada de l’estany de Baix, no val gaire la pena, passa per uns aiguamolls bonics, però després es camina per una pista d’esquí.

Un cop a baix, tornada cap al càmping. Recullo quatre coses i cap a casa. Content d’haver aprofitat aquests tres dies a aquesta zona, i amb una tria d’excursions molt encertada (almenys per al meu gust).

Saut deth Pish

Passeig fàcil i molt curt fins al, diuen, salt d’aigua més bonic de la Vall d’Aran.

CURTA

Després de la ruta a la Mina Victòria i a Vilamòs, anem cap a la següent visita prevista. Per sort no fem cas al “Maps”, que ens volia fer passar per una pista forestal (potser en perfecte estat, però tampoc tenim ganes de comprovar-ho). Tot i això, la pista asfaltada per arribar-hi és força estreta i la Clara ho passa malament.

Aparquem i fem una curta caminada fins arribar al Salt d’Aigua. D’una gran bellesa, en realitat son dues cascades consecutives, la primera i més alta fa uns vint metres d’alçada, mentre que la segona només en fa uns cinc. Les contemplem des de totes bandes, des de baix, des del mirador i fins i tot per sobre (tot i que això últim no val gaire la pena, ja que no es veu pràcticament res).

Abans de marxar la Clara ficarà els peus (ja una tradició seva) al pantà de Varradòs, mentre jo continuo buscant tritons infructuosament.

Tot seguit fem un intent fallit d’anar als Uelhs deth Jueu... hi arribem massa tard per agafar el trenet que t’hi acosta, i fer-ho a peu des de l’aparcament ens allargaria massa la caminada (pel cansament acumulat i l’hora del dia que és). En lloc d’això anirem a fer una volta a Viella, on jo aprofitaré per comprar-me una motxilla nova i la Clara per fer una crep. El sopar el farem al càmping, tranquil·lament.

Mines Victòria

Ruta curta però molt interessant. Passarem per bells boscos i tindrem bones vistes, però el que fa diferent aquesta caminada és el pas pels diferents elements de la mina Victòria. Val la pena fer la visita guiada a la galeria Sacosta (amb 200 metres de recorregut), amb bones explicacions sobre la seva història i com es feia l’explotació del mineral.

GALERIA

Segon dia per la Vall d’Aran. Ens hi posem n’hi d’hora ni tard, sense encartar-nos però sense presses. Depenem, igualment, dels horaris de la mina. Així doncs, cotxe i cap a la primera excursió del dia.

Aparquem i comencem la caminada a la bonica bassa d’Arres. Tant pujant amb el cotxe com des d’aquí gaudim, també, de bones vistes als cims pirinencs. Comencem baixant, d’entrada, per pinedes de pi roig, tot seguit per avetoses amb algun faig de tant en tant.

Arribem a la Sala de Màquines, convertida en centre de visitants i on hi ha una petita exposició, amb bones explicacions (val la pena fer-hi una ullada encara que no s’entri a la mina). Comprem els tiquets de la visita guiada i ens esperem una estona (a que s’ompli el grup), tot gaudint de les vistes a la muntanya. Aquí mateix comencen les explicacions de la mina Victòria, el motiu principal per haver vingut aquí. Bones, complertes i interessants, en faig un resum molt i molt breu: aquesta mina va funcionar entre el 1907 i el 1953, amb diversos alt-i-baixos. Se n’extreia zinc i plom i quan va estar en ple rendiment hi treballaven entre cent i cent-cinquanta persones (dins i fora), que extreien al voltant de vuitanta tones de mineral brut diàries. D’aquesta activitat avui en dia només en queda el testimoni, que hem anat trobant i anirem trobant durant la caminada: diferents boques de galeries, la casa del capatàs, la casa dels obrers o les balances (que servien per baixar el mineral brut a Bossòst).

Ens enfilem uns metres i entrem a la galeria Sacòsta. Canviem de guia. Ens posem el casc i el llum que ens donen i entrem cap a l’interior de la mina. També ens abriguem una mica, al seu interior la temperatura és constant, al voltant dels deu graus. Hem canviat de guia, però les explicacions continuaran sent igual de bones. Restaurats per permetre les visites, durant els dos-cents metres de recorregut es pot veure els diferents mètodes d’explotació del mineral, entre altres curiositats. Tot plegat val molt la pena.

Un cop visitada, deixem casc i llum i continuem el camí, ara amunt. Sempre entre boscos, la pujada és curta però forta, i ens anem entretenint amb els diferents elements que anem trobant. Principalment l’entrada de diferents galeries, ja que la mina tenia fins a nou pisos “d’alçada”.

Complementem l’excursió amb la visita a l’Ecomuseu Çò de Joanchiquet, una casa tradicional aranesa (jo afegiria que més aviat benestant), a Vilamòs. Ens agrada molt.

Com què entre una cosa i una altra és hora de dinar, decidim fer-ho al bar del poble, que té bona pinta. Error. Després de fer-nos esperar una eternitat, entre unes verdures a la brasa (compartides, que just arriba per un), el salmó de la Clara és cru i les meves botifarres a la brasa no estan gaire calentes (vaja, que fa estona que s’esperaven). Decidim marxar sense fer postres, tot pagant uns preus clarament desproporcionats, que no es corresponen ni a la qualitat ni a la quantitat (més aviat escassa). Vaja, que almenys nosaltres, segur que no hi tornarem.

Montcorbison

100 Cims modest però relativament fàcil (no té cap més dificultat que la forta pujada). Un cop a dalt gaudirem de magnífiques vistes a les muntanyes de la Vall d’Aran i voltants.

PRIMER

Marxo divendres a la tarda cap a Arties. La Clara ja fa uns dies que hi és (i s’hi estarà uns dies més quan marxi), amb els cotxes canviats. Ens anirà bé, ja que podrem deixar la furgo parada i aquests tres dies ens desplaçarem amb el seu (tampoc hi estem gaire a muntar i desmuntar-ho tot, encara no deu minuts, però això que ens estalviarem). Hi arribo al vespre, prou d’hora per anar a sopar un pollastre a l’ast amb en Joan, la Gemma i unes amigues a l’apartament que tenen llogat a Garós (casualitats de la vida, estan de vacances aquí).

El càmping és bàsic, però està bé... i un cop hi soc, al veure el campanar del poble il·luminat recordo que ja hi vaig estar fa uns anys.

L’endemà farem la primera ruta. Tot i el que he comentat, acabem començant com sempre, a quarts d’onze. Comencem a la bonica bassa de les Oles. Al seu costat hi ha una petita exposició sobre la fauna i la flora del lloc, que està molt bé, però on no m’entretinc gaire ja que no m’expliquen gaire res de nou.

D’entrada la pujada és suau, però al cap de poc comencem a enfilar-nos amb ganes. Fa calor. A mi no m’afecta (sempre he pensat que, si no és excessiva, fins i tot em fa anar més bé), però la Clara la nota i ho passa malament. Normalment puja més ràpid que jo i avui és al revés. Pel camí anirem trobant nabius, energia extra, que als dos se’ns posarà molt bé (i estan molt bons). Passem de les pinedes de pi roig a la part baixa a prats sense passar per pinedes de pi negre, el que em fa pensar que segurament es tracta de prats de pastura. Ara, entre la sequera i que ja som ben entrat l’estiu, amb ben poques flors, només alguna genciana.

El “patiment” de la pujada valdrà la pena. Fem un 100 Cims més, a una comarca on no en tenim cap, i les vistes són increïbles: a l’Aneto, als cims de l’Aran i els del Pallars Sobirà (del que n’identifiquem, malauradament, només uns pocs).

Decidim fer la baixada circular. En alguns llocs és una mica perdedora, amb algun sender que es desdibuixa, i fent algun petit tros pel dret, atents al track per no perdre el camí. Per sort ens ho compensa que veiem alguna marmota i que la baixada és més suau.

Acabem prou d’hora per tornar al càmping, fer una banyada ràpida a la piscina, dinar i descansar, que estem de vacances (o de pont).

Al vespre anem a sopar a la sidreria d’Arties amb en Joan i la Gemma. Potser no tenen el millor dia, però és car i van molt lents, tot i que només fem un plat. El menjar és bo, però ens cansem d’esperar i no fem ni postres (tot i tenir-ne ganes). El millor, la xerrada i la sobretaula. Ens acomiadem d’ells ja que és el seu últim dia per allà.

Fageda de Carlac

Bonica caminada per la impressionat fageda de Carlac. Pel camí de tant en tant gaudirem, també, de bones vistes a bona part a la vall i les muntanyes que l’envolten (i algunes de més llunyanes, com l’Aneto).

APURANT EL DIA

Com que aquestaexcursió és curta de veritat, circular i sense dificultats d'orientació, començo poc passades les cinc. Caminaré a bon ritme per poder-me a entretenir tant com vulgui a fer fotos...

Començo a Bausen, un típic poble rural que, sembla, ha quedat al marge del turisme. Està bé. De seguida, però, en surto per passar per prats de dall i matollars. Abans d’entrar a la fageda les vistes són molt boniques. Lluny es deixa veure l’Aneto i el Monte Perdido, que es reconeixen fàcilment per la glacera sota el seus cims.

Ben aviat entro en una espessa avellanosa que, una mica més endavant, donarà pas a la magnífica fageda de Carlac. Amb arbres recargolats, alguns amb aspecte fantasmagòric i/o que reposen sobre grans roques, és de les més boniques que he vist.

El camí s’enfila mica en mica, travessant un bonic rierol per, tot plegat, girar en rodó sempre en pujada (aquí em creuo amb una família que deu fer el recorregut en el sentit invers... cosa que m’estranya, acostumat a caminar sol a aquestes hores. Tot i que el camí està molt ben marcat i està ben fresat).

Un cop al capdamunt torno a passar per una petita avellanosa i baixo una mica un altre cop cap al rierol (que torno a travessar en sentit contrari), per tornar a planejar per la fageda.

Arribant al Coret de Pan la fageda gairebé s’acaba de cop i comença un matollar, un altre cop amb bones vistes (entre altres, a l’Aneto... però ara ja està tapat). De seguida, però, el camí baixa ràpidament, passant per prats de dall i bordes reconvertides en magatzems.

Acabo la passejada cap a les vuit (apurant un altre cop el dia), fent una volteta pel petit poble. I a descansar... que per voler agafar-m’ho en calma, entre tot plegat, al final del dia he fet divuit kilòmetres en més de set hores.

Circ de Colomèrs

Caminada espectacular pel circ de Colomèrs. Llacs i més llacs de gairebé totes les mides i formes un rere l’altre, sempre envoltats d’alts cims.

APURANT. NO SÓC L'ÚNIC!

Després de gairebé quatre hores en cotxe, gaudint del paisatge, i una més per acampar (a Arties, “camp base” pels propers dos dies), decideixo fer la primera caminada prevista, veient que no hi ha amenaces de ruixats, no hi ha ni un núvols i tampoc se n’esperen.

Per internet n’he trobat informacions confoses, imagino entre circuits i el punt d’inici, tot i això, fent la versió més llarga en principi hauria de tenir temps de fer-la. A la parada del taxi m’informen una mica millor (amb un punt per escurçar-la, si cal). Tindré el temps més o menys just, segurament no podré tornar a baixar amb el taxi, amb el que se m’allargarà uns cinc kilòmetres (no surt al track), però ho intentaré igualment.

El taxi em deixa sota la presa al voltant de dos quarts de tres i començo a caminar. Per si un cas, a bon ritme, tot i que encara no he dinat. D’entrada ho faig per boscos de pi negre esclarissats i encara força transitats, amb gent amunt i avall.

De seguida arribo a l’Estanh Major de Colomèrs, suposo engrandit amb una presa artificial, on hi ha el refugi. El deixo enrere i em continuo enfilant. Tot i que és una mica tard, encara hi ha algunes flors (com la tora blava, campànules o algunes gencianes), però no m’hi entretinc... prou feina tinc a fotografiar el paisatge, sempre espectacular (ja des de l’aparcament).

El camí es va enfilant mica en mica, sense grans pendents, començo a passar per un reguitzell d’estanys i llacunes de totes mides i formes... no dono a bast amb les fotos, tot i que miro de no entretenir-m’hi massa, per si un cas.

Passat el refugi he deixat enrere la gent i camino ben sol. A mig camí, però, em creuo amb una parella de canaris simpàtics que fan la volta al revés que jo... devem ser els únics que ho fem a aquesta hora! Podem gaudir, també, de la solitud i la tranquil·litat del lloc pràcticament en exclusiva. Per alguns potser tard... però fa un dia radiant, el camí és fàcil i el dia llarg.

A mesura que m’enfilo, a més de passar-hi pel costat, els llacs és comencen a veure des dalt, un darrere l’altre, millorant les vistes. Ho aprofito per dinar, tard, i refer una mica les forces.

A l’alçada del llac Gelat, al punt més alt de la caminada, al costat del Tuc de Pòdo, canvio de vessant ja que el circ està com partit pel mig. Canvien les vistes i els llacs, ara en veure menys però més grans. Igual de bonics.

Amb el canvi de “vessant” sóc a mig camí. Hi he arribat fins i tot una hora abans del que m’havia marcat com a hora límit per recular estès on estès (que una cosa és caminar a la tarda, i l’altre fer-ho irresponsablement). La baixada me l’agafaré amb una mica més de tranquil·litat, veient que vaig bé de temps... i una mica per força, començo a notar les hores de cotxe i l’esforç de la pujada. Tot i això i que el paisatge continua sent meravellós, miro de no badar i encantar-me massa... al final “només” l’acabaré fent amb tres-centes fotos, no em vull ni imaginar les hores que m’hi hauria passat i les fotos que hauria fet si hagués començat al matí.

Tal i com em pensava no arribo a temps per agafar el taxi, tot i que ja me’n feia pagues des del principi. Això suposarà uns cinc kilòmetres extra, que són bonics i valen la pena, però que se’m fan una mica llargs pel cansament acumulat... i que hauré de fer també sense parar-me gaire si no vull que se’m faci fosc (tot i que no pateixo per això, ja que es poden fer per pista forestal). Al final seran uns setze o disset kilòmetres en sis hores, sense entretenir-me molt, per arribar al cotxe a quarts de nou (content d’haver apurat una mica el dia).

I cap al càmping a descansar. I adonar-me que, entre altres coses, com bosses d’escombraries o la meitat de la fruita... m’he deixat a casa els estris per cuinar. Per sort, però, porto un taper... que m’hauré de menjar fred, però podré menjar